Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 67481 | Santa Maria de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-tagamanent | <p>AAVV. (1999). 'El Vallès Occidental i el Vallès Oriental'. Guies comarcals. Catalunya romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 178-180. AMADES, J. (1950). Costumari Català. Vol. I, Barcelona. p.62. AMADES, J. (1989). Imatge de la Mare de Déu Trobades a Catalunya. Ed. Selecta-Catòlica. p. 398-399. AMICS DE L'ART ROMÀNIC (1984). Santa Maria de Tagamanent. Circular nº 29. ARXIU CAPITULAR DE VIC, Calaix 6, documents 120 i 123. ARXIU NOTARIAL DE BARCELONA, Capbreu de Don Jaume de Rocabertí i de Tagamanent. Notari Joan Carles (1557-1584). CAIXAL, A. (1991). 'església de Santa Maria de Tagamanent. Recerca arqueològica'. Catalunya Romànica XVIII. Vallès Occidental. Vallès Oriental. Barcelona, p. 430-432. CAIXAL, A; AMIGÓ, J. (1991) 'Excavacions a l'església de Santa Maria de Tagamanent (Vallès Oriental, Barcelona)' a Actuacions en el patrimoni edificat medieval i modern (segles X al XVIII): I. La intervenció arquitectònica, II. La recerca arqueològica. Quaderns científics i tècnics, 3, Diputació de Barcelona, p. 191-196. CAIXAL, A; CASTELLANOS, A. (1993). 'Església de Santa Maria de Tagamanent' a Quaderns Científics i Tècnics, 5. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. p.363-370. CANYAMERES, F. (1970). El Vallès, vigor i bellesa. Barcelona. CATALÀ ROCA, P. (1969). 'Castell de Tagamanent' a Els Castells catalans, vol.II, Diputacio de Barcelona.p.64-69. FONTSERÉ, E; IGLÉSIES, J. (1971). Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906. Barcelona. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Maria de Tagamanent' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. GÓMEZ, M. (1992). 'Antecendents dels nostres aplecs. Tagamanent i la Cova de la Verge. Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent', n. 28. GONZÀLEZ, A ISERN, J. (1985) 'Església de Santa Maria de Tagamanent' a 32 Monuments Catalans. Diputació de Barcelona. P. 64-69. HILARI D'ARENYS DE MAR, P. (1968) Santa Fe del Montseny. Barcelona. JUNYENT, E. (1945). Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vic. Vic. PLADEVALL, A. (1984). 'Tagamanent'. Gran Geografia Comarcal. El Vallès i el Maresme. p.239-241. PLADEVALL, A; CATALÀ, P. (1969). Els castells catalans. Barcelona. PLADEVALL, A. (1970). 'Santa Maria de Tagamanent'. Hoja Diocesana de Vic. Any X, n.500, p. 28. PLADEVALL, A. (1988). Evocació de Tagamanent. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A.; CATALÀ, P. (1988). 'El Castell de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau. Amics del Montseny, p.61-74. PLADEVALL, A; CASTELLANOS, A. (1991). 'Santa Maria de Tagamanent'. Catalunya romànica vol. XVIII. Barcelona. p. 429-430. PLADEVALL, A. (1991). 'El Montseny a l'època medieval: Dominis i jurisdiccions'. Monografies del Montseny, nº6, Viladrau: Amics del Montseny, p. 83-106. PLADEVALL, A. (1993). 'El Montseny a l'època medieval: l'organització religiosa'. Monografies del Montseny, n.8, Viladrau: Amics del Montseny, p. 101-124. PLADEVALL, A. (1997). 'El Montseny en època medieval'. La Sitja del Llop. Revista del Montseny, 15. Sant Celoni. PUIG I CADAFALCH, J; FALGUERA, A; GODAY, J. (1983). L'arquitectura romànica a Catalunya. Del segle IX al XII. Vol. II.Barcelona. ROSSELL, F.M. (1945). Liber Feudorum Maior. Edició i reconstitució. Barcelona. SERRA VILARÓ, J.(1966). 'Els senyors de Cardona' a Història de Cardona, vol. I. Tarragona. UDINA MARTORELL, F. (1951). El Archivo condal de Barcelona en los siglos IX y X. Barcelona. VIVES, E. (1997). 'Personatges de Tagamanent. Tagamanent'. Associació d'Amics i Veïns, n. 38.</p> | XII-XX | Restaurada per la Diputació de Barcelona al 1986. El temple està tancat amb reixes situades a les principals obertures. | <p>L'estructura arquitectònica conservada de l'església de Santa Maria de Tagamanent, presenta una planta anòmala de creu llatina, amb la capçalera rectangular i la porta principal oberta a ponent, seguint la disposició de les esglésies cristianes. S'estructura entorn de nau central coberta amb volta de canó. Aquí, la volta apareix lleugerament apuntada i dividida en tres trams mitjançant dos arcs torals, un d'ells, al primer tram, arrenca de dues mènsules on s'obren les dues naus laterals, més curtes que la gran i cobertes amb volta de creueria. Aquesta nau és encapçalada per un absis de planta rectangular i de forma asimètric, cobert també amb volta apuntada i amb un cos elevat on hi havia existit el cambril de la Mare de Déu. La nau de tramuntana té un absis rectangular, com la central, mentre que la de migdia no en té, servint la capçalera com a sagristia i lloc de pas que portava cap a la casa rectoral i al tram d'escales que permetien accedir al cambril, d'estil gòtic i amb una portada d'arquivoltes motllurades. Les estructures romàniques es centrarien en una part dels murs laterals a la nau de tramuntana i la capçalera, insinuant una nau única, que segurament estaria coberta amb volta de canó i reforçada amb arcs torals. La fàbrica utilitzada és de carreus ben escairats i lligats amb morter de calç. Als peus de les naus, com veurem més endavant (en el marc de les reformes del segle XVIII) hi trobem dos cossos adossats, afegits posteriorment, d'alçades diferents i cobertes inclinades que es lliuren al cos del campanar. La torre del campanar és al capdamunt de la façana de ponent i té la planta quadrada i la coberta plana amb dues grans obertures de mig punt on hi havia les campanes i una obertura més a cada una de les altres parets. Al mur de ponent hi trobem un òcul central i un portal amb dovelles amb regràs normal i tres arquivoltes sense cap mena de decoració i bastant malmeses, que recolzen sobre columnes de capitells motllurats, típiques també del gòtic tardà. La tècnica constructiva ulitizada en aquest cas és de maçoneria als paraments lateral i posterior, i de carreus de petites dimensions i ben escairats organitzats en filades a la façana principal, mentre que els angles estan reforçats amb grans carreus. L'accés al temple es troba encerclat per un pati tancat que delimita l'àrea del cementiri antic i del que en tenim evidència per les fotografies preses a principis de segle XX i per les restes de murs força malmesos (actualment no conservat). Al seu voltant s'observen restes d'antigues dependències; una de les quals, la casa rectoral, on hi ha una llinda inscrita amb la data de 1736.</p> | 08276-1 | Al Turó de Tagamanent | <p>Les primeres referències documentals que tenim de l'església de Santa Maria daten el seu origen al segle XI, però les intervencions arqueològiques realitzades a finals dels anys 80, evidenciaren l'absència d'estructures romàniques. A les excavacions aparegueren estructures que, segons els autors, podrien formar part de les dependències del recinte del castell, documentat des de l'any 945 (Arxiu Capitular de Vic) del qual no se'n tenia evidència física. L'església apareix esmentada amb la condició de parròquia al llarg del segle XI, fins el 1098 (Serra Vilaró, 1966) quan el vescomte de Cardona i bisbe de Barcelona, Folc, la va cedir a l'abat Begó del monestir francès de Santa Fe de Conques (Llenguadoc) per tal de crear un monestir filial a la gran abadia occitana. Aquest projecte no arribà a realitzar-se i la parròquia de Tagamanent passà a l'església de Sant Martí, fins que, a mitjans del segle XIV (cap el 1361) es traslladà de nou a Santa Maria. El 1282 es documenten els altars de Santa Maria, Sant Joan i Sant Jaume i al 1307, també un altar dedicat a Sant Miquel i un espai pels castlans Tagamanent. En el segle XIV l'església de Santa Maria figura com a simple parròquia del Bisbat de Vic i serà al 1448, arran d'un document on es materialitza una demanda d'ajut per la reconstrucció i dotació de l'església que aquesta es bastirà de nou. Aquest document, localitzat al Registra Gratiarum de l'arxiu del Bisbat de Barcelona, esmenta que el conjunt de Santa Maria es trobava en situació de gran penúria a causa d'un seguit de sismes (el terratrèmol del 24 al 25 de maig amb epicentre a la zona del Vallès) que l'havien afectat seriosament. Es diu que l'església estava enderrocada en diversos punts i que a més de la reconstrucció era necessària la renovació dels ornaments i també els diversos objectes per al culte. Seguidament es procedí a la reconstrucció, pràcticament de nou, de les estructures arquitectòniques. Al llarg del segle XVI s'hi van fer algunes petites obres de manteniment i s'hi van afegir alguns retaules nous, com el de Sant Jaume, fet pel mestre Rafael Andreu; igualment al 1578 es van iniciar un seguit de reformes que van durar fins el 1619 i que van representar una gran remodelació de l'edifici afegint-se dues naus laterals i la Capella del Roser amb el seu retaule corresponent. També es va eliminar el campanar d'espadanya i se'n va construir un de planta quadrada on el 1627 s'hi posà una campana nova, alhora que es refeia la coberta de l'església. Documentalment ens consta que a mitjans del XVII, l'església fou, de nou, objecte d'algunes innovacions convertint-se en un fervorós santuari dedicat al culte marià, és en aquest moment quan es bastí la llegenda sobre la Mare de Déu trobada i es construí l'altar major i també la casa rectoral (1763). Al segle XIX se'ns documenta que al costat esquerra de l'església hi havia l'altar de la Puríssima (conegut també com l'oratori de Vilardebò) i l'altar de Sant Josep; mentre que al costat dret, hi havia l'altar de Sant Isidre (on hi havia la pica baptismal) i l'altar del Roser. A la capella fonda s'hi trobava l'altar del Sant Crist o del Santíssim sagrament. L'altar principal estava dedicat a Santa Maria. Malgrat les destrosses del temple, al llarg dels diversos conflictes bèl·lics, hi va haver un darrer intent de reconvertir el conjunt en casa monàstica. Aquest projecte fracassà i la parròquia es traspassà a l'església de Santa Eugènia del Congost, entre Aiguafreda i el Figaró, el 1940. L'any 1949 el senyor Josep Porter Rovira, va adquirir l'església i la casa rectoral a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent representada pel Rev. Adjutori Vilalta i Vilalta. El nou propietari reparà el sòl i arranjà el presbiteri de la nau nord construint-hi dos graons d'accés a l'absis, i l'any 1974 ho va vendre a la Diputació de Barcelona. Tres anys més tard la Corporació va declarar aquesta zona reserva natural i es començà a plantejar la seva restauració i adequació.</p> | 41.7476000,2.2960900 | 441474 | 4621993 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67481-foto-08276-1-3.jpg | Legal i física | Medieval|Romànic|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Són múltiples les celebracions, tant cristianes com paganes, realitzades a dalt del Turó de Tagamanent. La tradició de romiatges i peregrinacions realitzades en punts elevats i en esglésies i ermites és molt comú a tot Catalunya. En el cas de Tagamanent l'exemple més actual és la celebració de l'Aplec de Primavera que es celebra cada any entre el turó i el collet de Sant Martí (veure fitxa). Però se'n documenten de molt més antics, els més coneguts són els de caire religiós de tradicció cristiana, com ara les processons i les peregrinacions, sobretot realitzades en ocasions de sequeres i inclemències meterològiques (veure fitxa) . De caire més pagà, trobem les celebracions dels solsticis (tant el d'estiu com el d'hivern). Així, al cim del Tagamanent, per la vigília de Sant Joan, que és un dels dies més farcits de costums i creences, encenien quatre fogueres al voltant de l'església, encarades als 4 vents i tan grosses, que es veien des de tot el Vallès, el Congost, el Montseny i la Plana de Vic. Els focs es solien encendre per tal de guardar la casa de malalties, de lladres, de marfugues en general, d'embruixaments i de l'atac de mals esperits. J. Amades, també recull d'aquesta festivitat, que la fadrinalla d'Aiguafreda i del Figueró pujaven al cim del Tagamanent, i les noies, sobretot, s'havien lliurat al ball rodó al sò de cançons alegres i saltadores. L'encesa de focs dalt del Turó no només es documenta per Sant Joan, sinó que coincidint amb Nadal s'encenien grans focs, als quatre punts de l'esplanada de Santa Maria, per guiar a la gent de les rodalies cap a missa. També és una costum molt antiga que pel toc de l' Ave Maria del vespre a la vigília de Nostra Senyora de Setembre, que és festa principal de la Parròquia del Roser de Maig, de Sant Isidre i de Corpus, es facin més focs per tot el voltant del Turó. Una altra llegenda sobre el turó de Tagamanent fa referència a les seves campanes. Al descriure el Turó, Joan Portet diu que a l'Ermita hi havia uns parallamps i que aquests causaven moltes destroces ja que recorda haver vist part de la rectoria i pallissa destroçades pels llamps també recorda les 4 campanes que hi havia, la més grossa diu que se sentia des de Barcelona, era tal el so que hi va haver un campaner que va agafar un mall i la va escardar i tot i així no podien resistir el so. El ressò d'aquestes campanes era tan temut que es va estendre la llegenda arreu i el seu sò es va associar a la voluntat del diví. | 85|92|94|98 | 46 | 1.2 | 1781 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||
| 67482 | Església de Sant Martí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-marti | <p>AAVV (1969). Els castells catalans II. Barcelona. p. 299-336. AAVV. (1991). 'Sant Martí'. Catalunya romànica vol. XVIII. Barcelona. p. 432. GAVÍN, J.M. (1990).'Sant Martí de Tagamanent' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca. Monografies del Montseny', nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A.; CATALÀ, P. (1988). 'El Castell de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau. Amics del Montseny, p.61-74. PLADEVALL, A; CASTELLANOS, A. (1991). 'Santa Maria de Tagamanent'. Catalunya romànica vol. XVIII. Barcelona. p. 429-430. PLADEVALL, A. (1991). 'El Montseny a l'època medieval: Dominis i jurisdiccions'. Monografies del Montseny, nº6, Viladrau: Amics del Montseny, p. 83-106. PLADEVALL, A. (1993). 'El Montseny a l'època medieval: l'organització religiosa'. Monografies del Montseny, nº8, Viladrau: Amics del Montseny, p. 101-124. PLADEVALL, A. (1997). 'El Montseny en època medieval.' La Sitja del Llop. Revista del Montseny, 15. Sant Celoni. VALL, R. (1988). 'Sant Martí de Tagamanent. El romànic del Vallès'. Dins Associació d'Amics de Tagamanent, 20, 1988. VALL, R.; MASVIDAL, A. (1983). El romànic al Vallès. Ed. Ausa. Sabadell. p. 78.</p> | XI | en runes. | <p>Petita església situada al peu del turó de Tagamanent. En resta un mur orientat de sud-est a nord-oest amb una arrencada d'absis, orientada al sud-est, amb el començament de la volta de quart d'esfera i l'arc triomfal on ha quedat un àbac. Aquest àbac, és visible per la cara interior, i el mur conservat fa 6 per 3 m alt i és força fragmentari. Es tracta d'una una nau única amb absis semicircular, ornamentat amb un fris de finestretes cegues. El mur sud, que encara roman més o menys sencer, presenta filades de carreus d'arenisca vermella de petites dimensions, ben escairats per la cara externa i ajuntat amb morter de calç, mostrant la fàbrica constructiva. Encara es poden observar els basaments dels murs que formen la planta, tot i el deteriorament progressiu de les estructures. Al seu entorn hi ha un cementiri, i ben aprop un seguit de murs sense identificar.</p> | 08276-2 | Al Turó de Tagamanent | <p>Aquest edifici de petites dimensions, dedicat a Sant Martí de Tours, fou construït avançat el segle XI i funcionà com a parròquia del terme. Documentada al 1009 com a 'Sancti Martini supra via', havia de ser església parroquial cap al 1098, en lloc de Santa Maria, quan aquesta havia d'esdevenir monestir. En aquest document s'esmenta també que el comte Ramon Berenguer I cedeix al vescomte Ramon Folc la meitat de l'alou de Vallforners. S'ha hipotetitzat sobre l'existència d'un temple anterior i sobre una possible reforma cap el 1070, que no s'ha pogut contrastar arqueològicament. Al costat hi tenia un cementiri, que donat el seu estat ruinós al 1357, el bisbe de Vic Ramon de Bellena, i en motiu d'una visita pastoral, ordenà recollir-ne els ossos i enterrar-los a l'església de Santa Maria. En aquest moment surt documentada com 'capellam publicam Sancti Martini que ut dicitur communiter fuit prima ecclesia'. L'any 1361, l'església de Santa Maria recuperà la parroquialitat, i la de Sant Martí, poc a poc es va anar malmetent, essent considerada una capella depenent de l'església principal o una capella de camí. Potser cal relacionar el trasllat de les funcions de parròquia a mitjan del segle XIV des de l'esglesiola de Sant Martí al capdamunt del cim, amb la construcció d'un temple de trets gòtics aprofitant part de les estructures de l'antic castell. La documentació arqueològica confirma aquest segon moment d'actuació en una data similar a aquella que esmenten les fonts escrites. Es desconeix com afectà a l'estructura el terratrèmol documentat al 1448, però queda clar que conservà el seu rol secundari fins el seu enrunament definitiu, considerat cap el segle XVIII.</p> | 41.7479600,2.2985500 | 441679 | 4622031 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67482-foto-08276-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67482-foto-08276-2-2.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Hi ha una sèrie d'estructures annexes no identificades. Tot hi estar força embardissat s'hi poden veure alguns ossos i restes de murs, esdevenint un conjunt de gran interès arqueològic. | 92|85 | 45 | 1.1 | 1781 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||
| 67483 | Església de Santa Eugènia del Congost | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-eugenia-del-congost | AAVV. (1991). Tagamanent. Butlletí informatiu, p. 5. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 124. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Eugènia del Congost' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. IPEC-Montseny (1998), n. 7414-7421-7455. JUNYENT, E. Itinerario histórico de las parroquias del obispado. Parroquia de Santa Eugenia del Congost. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. OLIVER, J. (inèdit). Història de Tagamanent. VIVES, E. (2001). 'Coses passades i viscudes. Records d'Adelaida Vila i Vilardebò'. Monografies del Montseny, n. 16. p.186-207. | XII-XX | Església que va patir importants remodelacions en època moderna. | L'església situada a la part esquerra de la Vall del Congost, de reduïdes dimensions, es troba dedicada a Santa Eugènia. L'edifici és d'una sola nau, de carreus ben escairats, fets amb pedra local i lligats amb argamassa; les cantoneres també estan reforçades amb carreus de tamany més gran amb la doble funcionalitat: d'element arquitectònic i decoratiu. Tota l'estructura es troba situada sobre una petita plataforma que s'anivella amb el pendent natural del terreny on es troba annexada una petita sagristia, amb diverses dependències modernes i el cementiri. Aquesta plataforma per la seva cara sud-est és feta de carreus, alguns de grans dimensions de pedra local ben escairada, que en algun dels seus punts estaria buida, contenint algun tipus de dipòsit. En els seus inicis es tractaria d'un temple senzill d'una sola nau acabada amb absis que cap el 1690 va ser ampliat allargant la nau per la part del davant i aixecant la coberta. Es conserven restes de murs d'època romànica i un campanar d'espadanya. El seu interior ha estat força remodelat i actualment està emblanquinat i decorat amb cortines. | 08276-3 | Vall del Congost | Tenim coneixement del conjunt de Santa Eugènia des del 1038; en un document que la situa prop de la domus del Congost, tot i que aquesta domus no ha estat encara geogràficament localitzada. El 1194 s'esmenta aquest topònim relacionat amb un delme de Guillem Bonfill d'Aiguafreda, on es diu: 'ipsum meum X quod abeo et teneo ad Sancta Eugenia' i on també es fa esment de l'església. Es creu, doncs, que fou probablement a mitjans del segle XII, quan segurament es construí l'església romànica de Santa Eugènia del Congost. A nivell arquitectònic, d'aquesta fase en destaca la capella de Santa Eugènia (datada al s. XI i d'estil romànic) tot i que la fàbrica que ara s'observa és força més tardana; i també les restes de basaments de murs que es poden veure a la façana oest de la mateixa església. En les següents dades històriques es documenta que al 1306 els Santa Eugènia es van vendre els drets aparellats a la castlania de Montmany i que al 1333, la capella ja tenia cementiri propi. Un altre document del 1376 la cita com a capella de Sanctuginia on els pagesos hi feien deixes i també s'hi feien misses. Al llarg del segle XVII trobem un altre esment de la capella de Santa Eugènia del Congost, on es demostra la seva adscripció al mas de l'Església o mas Santa Eugènia, fins que al 1713 per cessió del mateix propietari passà de nou a la parròquia. En aquest context de segle XVIII i segle XIX es produirà una important remodelació arquitectònica del conjunt, esmentada en un document del 1843, on es diu que davant l'amenaça de ruïna s'amplia i es refà bona part de la teulada- aquesta obra anirà a compte dels veïns i es treballarà, fins i tot, els diumenges. A més, el creixement de masies al seu voltant i l'altura del Tagamanent (1055 m) van ser dos factors importants que van permetre la potenciació del seu culte i una certa difusió local. Aquesta situació va motivar que al 1878 es convertís en parròquia encara que va continuar mantenint certs vincles d'unió amb Santa Maria de Tagamanent. Actualment és l'únic centre urbà del terme amb església parroquial i cap de municipi com a conseqüència de l'abandó del Tagamanent durant la guerra civil del 1936-1939. La guerra també afectà Santa Eugènia, en va desaparèixer el retaule major d'època barroca i es va enfonsar tota la coberta, que va ser posteriorment restaurada. Segons E. Junyent 'aquest treball, a més de millorar l'interior del temple, ha motivat també la seva decoració interior especialment a l'absis, on es venera la imatge primitiva que va poder ser salvada'; també esmenta que hi ha un projecte de construcció d'un campanar de torre 'que vingui a substituir el poc graciós d'espadanya que s'aixeca sobra la façana principal' i que de moment s'ha mantingut. La data contemporània més significativa serà la de 1940 quan definitivament es traslladarà la parroquialitat de Tagamanent a Santa Eugènia. Respecte les estructures annexes, trobem que al 1955 es construí el nou cementiri; i que la última gran reforma tingué lloc a finals dels anys 60, amb la construcció de la nova sagristia, sobre el terreny del que havia estat l'antic cementiri. Una de les reformes successives més significativa ha estat el canvi de la campana de l'església; aquesta es documenta al llarg del segle XX: al 1910, 1944 i al 1967. | 41.7345000,2.2675800 | 439091 | 4620558 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67483-foto-08276-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67483-foto-08276-3-2.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Neoclàssic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Aquest conjunt religiós contempla l'església, la rectoria, el cementiri i el Pedró. Aquest últim traslladat en un espai dins del cementiri, molt a prop de l'església. S'hi havien realitzat diversos actes religiosos, un dels quals és la PROCESSÓ A BENEIR EL TERME. Aquest acte religiós de caire popular, consistia en anar a beneir el terme, i es sortia de l'església de Santa Eugènia per anar fins la Creu del Pedró de Santa Eugènia. Actualment, però, aquest acte ja no es celebra. També s'hi havia fet la PROCESSÓ DEL VIA CRUCIS, aquesta processó es celebrava el divendres Sant, i durant un període de temps, es sortia de l'església per anar fins al Pedró; després s'abandonà aquesta costum i l'acte es feia dins la mateixa església. 'algun any, va durar poc, es va fer la processó del Via Crucis, a fora l'església. S'anava fins al Pedró. Normalment la feien dins l'església'. Informant: Cinta Mateu. Una altra celebració religiosa era el CORPUS, aquesta festa es celebrà fins a finals dels anys 1970 a Santa Eugènia del Congost. Es feien catifes de flors i es celebrava la processó de Corpus que hi passava pel damunt. Aquesta processó feia un recorregut molt curt, uns 100 m al voltant de l'església. Aquesta festa es deixà de celebrar al morir Mn. Adjutori Vilalta el 1978, que n'era l'organitzador i l'impulsor principal. | 92|94|98|99|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67484 | Sant Cebrià de la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-cebria-de-la-mora | AAVV. (1984). Osona I, Ed. EC, Barcelona. p. 72-76. AAVV. (1991). 'El Vallès Oriental i el Vallès Occidental'. Catalunya romànica, vol. XVIII. Ed. EC. Barcelona. p. 433. AAVV. (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 6. AAVV. (1999). 'Sant Cebrià de la Móra'. El Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Guies comarcals. Catalunya romànica. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, p. 178-180. CASTELLS, J; COMAS, P. (1994). Esglésies i ermites del Montseny i el seu entorn. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Cebrià de la Móra' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. IPEC-Montseny (1998), n. 7412. PLADEVALL, A. (1965). 'Notícias históricas sobre la parròquia de Sant Cebrià de la Móra'. Ausa, V, n.51.Vic. p. 167-175. PLADEVALL, A. (1988). 'Evocació de Tagamanent'. Monografies del Montseny, n.3, Viladrau: Amics del Montseny, p. 81-90. PLADEVALL, A. (1988). 'Síntesi històric - geogràfica dels municipis de la vessant vallesana del Congost i Osonenca'. Monografies del Montseny, nº3, Viladrau: Amics del Montseny. p. 128-134. PLADEVALL, A. (1998). 'Sant Cebrià de la Móra, una antiga parròquia del Montseny' a Monografies del Montseny, n.13, Viladrau: Amics del Montseny. p. 87-86. VULART, A. (1999). 'La pintura i els seus artistes'. A III i IV Trobades d'Estudiosos del Montseny. Monografies, 27. Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. p.117-120. | XII-XVI-XX | Parcialment restaurada. La porta està tancada amb un candau que es pot demanar tant al mas el Clot com a l'Ajuntament o al mossèn. | Sant Cebrià de la Móra, va ser bastit com un temple romànic, segurament cap el segle XII, de parets gruixudes i de campanar no gaire alt, orientada a ponent. L'edifici estava format per una sola nau amb volta de canó seguit, i acabada amb un absis llis semi-circular cobert amb volta de quart d'esfera, amb una sola finestra central i de forma absidal, a llevant. Aquest absis presenta una obertura de 3'80 m ample per 2 m cobert per una volta de quart d'esfera; mentre que la nau té unes mides interiors de 6 m de llarg per 4'80 m d'ample. La porta es troba oberta cap a l'oest, i estaria emmarcada per un arc de mig punt adovellat, característic de les construccions d'aquest moment. De les estructures d'obertura primitives en queda, només, la finestra de l'absis ja que la resta de possibles obertures van desaparèixer en les posteriors remodelacions. Aquestes característiques han permès associar-la una tradició arquitectònica llombada i de caràcter marcadament rural, amb clars paral·lels en les esglésies parroquials de caire muntanyenc de la zona del Montseny (ex. El Brull, Sant Cristòfor de la Castanya...). A aquest conjunt s'afegiren, al XVI, dues capelles laterals de caire tardo-gòtic (cap el 1580), cobertes amb volta de creuer i columnes als angles de la nau, que li donaren la planta de creu llatina que es veu a l'actualitat. La capella del nord presenta capitells senzills a les arrencades dels arcs, i la del sud presenta una porta tapiada. El sistema constructiu utilitzat es basa en el carreu de pedra rojenca local, de carreus de mides variades, ben col·locats i en algun punt disposats en forma de plec de llibre. El cos central és amb nau de quatre trams de volta apuntada on es manté l'absis. Les reformes documentades del XVII, es centren en la portalada, ja esmentada, on hi ha una inscripció amb la data de 1722, delimitada per dues pedres allargades amb forma de jamba. També es reformarà La rectoria i el campanar, que es troba situat a l'angle nord-oest, de planta quadrada i amb dos forats de campana; que porta la data de 1799 gravada. A aquest campanar s'hi accedeix per una porta oberta a la capella nord a través d'una escala trencada i que es queda a mitja alçada. Altres restes d'elements arquitectònics singulars, són les restes d'armaris a la paret i rentamans. A banda i banda de l'entrada i fent cantonada amb les capelles, s'obren sengles altarets a la paret amb un petit taulell sobresortint 40 cm cap enfora a 90 cm alçada. I a l'absis es veuen encara les restes d'uns encaixos que podrien correspondre a un retaule d'uns 3'3 m alçada, mentre que l'ara de l'altar correspon una làpida funerària d'època moderna, i força difícil de llegir, donat el seu estat de conservació. | 08276-4 | Sota al Pla de la Calma. | L'estructura arquitectònica de San Cebrià de la Móra pertany a una església romànica del segle XI o XII, d'una sola nau, a la qual s'hi realitzaren importants reformes, una de les més destacades fou al 1580 amb l'afegiment de dues capelles laterals; i les del segle XVIII, passant per un important estat d'abandonament al llarg del s. XIX, per ser parcialment reformada al segle XX. El topònim de la Móra es documenta per primera vegada entre 898 i 917, tot i que en alguns documents del segle XI i XII és anomenada Sant Cebrià de Biscala, en relació una serra i un domini que s'anomenava així: 'Biscala', 'Bischala'. El nom de Móra, segurament d'origen vegetal, com el de la Figuera o la Perera era el nom d'una antiga villa rural o gran propietat que s'ha identificat amb el Clot. El termenat ja apareix escrit en una antiga consueta de la Móra redactada al 1666. L'adscripció a Sant Cebrià, ens pot fer pensar en una data reculada. Aquest sant fou un bisbe de Cartago i pare de l'Església que va ser martiritzat el 285, vinculat al primer cristianisme hispànic i molt venerat a Catalunya. La primera referència de l'església és del 1099, i al llarg dels segles XI i XII anirà apareixent en les llistes de parròquies de la diòcesi de Vic, redactades al segle XII però segons A. Pladevall reflecteixen l'estat de la diòcesi del 1050 al 1154. En aquests documents el Presbiter de la Móra pagava al bisbe una taxa de 4 diners, aquesta suma l'hem de considerar important ja que estaria a la mitjana respecte altres parròquies. La documentació parroquial ens diu que al 1515 la parròquia tenia 5 famílies i al 1686, en tenia el doble; mentre que al 1782 arribava a les 12 famílies i al 1890 restava amb 7 famílies. Una dada important ens l'aporten les visites pastorals que detallen, de forma més o menys precisa algunes de les reformes que patí la Móra. La remodelació arquitectònica realitzada al segle XVIII, ens documenta, en el 1722, la construcció de la nova portalada de ponent, un cor i un rosetó, com també una sagristia adossada a la capella de la part meridional i es va arrebossar tota l'església. Al 1799, es bastí el nou campanar: una massissa construcció que recorda les velles torres de defensa. També entre el 1750 i 1799 s'aixecà la teulada de l'església per evitar les humitats denunciades en les diverses visites pastorals del 1746 i 1753. En una visita pastoral del 1590 es documenten, també, alguns dels béns mobles de l'església: un altar a la Mare de Déu dels Dolors, on s'hi esmenta l'advocació a la mare de Déu del Roser i a Nostra Senyora de Gràcia, documentada fins el 1876. Es creu que abans del 1352, hi havia un imatge o altar dedicat a la Mare de Déu, que amb el temps va passar a dir-se Santa Maria de Gràcia (1480-1666), Nostra Senyora de Nadal (1644) i Santa Maria de les Dones (1691). El temple fou cremat al 1936, durant la guerra civil espanyola, causant importants destrosses; en aquest moment va deixar de tenir capellà i es va agregar a la parròquia del Brull. En el moment de la seva destrucció, la Móra tenia un altar de tipus neoclàssic del XVIII, i els altars del Roser i dels Dolors. També hi havia, entre altres imatges menys rellevants, un gran Sant Crist en una fornícula i la Mare de Déu de Gràcia, que podia ser gòtica. Al 1948 s'encomanà la parròquia de la Móra i la de la Castanya a Mn. Coma, que va fer-hi diverses reformes. Al 1952 es va enderrocar la rectoria, es va rebaixar el teulat de l'església a nivell de volta i es va enllosar, al igual que a l'absis i a les capelles laterals; l'interior de l'església va ser repicat i arreglat el paviment, respectant només el cor tardà. L'edifici s'obrí al culte el 1953, després de la profanació del 1936, amb un aplec que es celebrà fins el 1980. Després s'hi feren actuacions de caràcter puntual (es posà un reixat) i la més recent, al 2000, consistí en l'arranjament de la teulada per encàrrec de l'Ajuntament de Tagamanent. | 41.7871500,2.3113000 | 442774 | 4626373 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67484-foto-08276-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67484-foto-08276-4-2.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Davant l'església de la Móra hi havia, en una mica de placeta, el pedró, on s'hi realitzava la PROCESSÓ AL PEDRÓ DE LA MÓRA. Per Corpus els pagesos i veïns de la Móra, com també gent d'altres punts del municipi de Tagamanent, anaven en processó al pedró de la Móra i allà es feia un ofici religiós; però aquest element no s'ha conservat. L' església apareix en el Catàleg Municipal amb incoació expedient. A l'interior de l'església, segons Vulart (veure bibliografia) es documenten frescos realitzats per l'escola del mestre d'Osor (X-XIII), de marcada tradicció romànica. Al voltant de l'església parroquial s'observen restes de murs, alguns corresponents a la rectoria, però possiblement s'hi haurien bastit altres dependències annexes en les diverses èpoques històriques documentades en la parròquia, les quals seria molt interessant tenir-ne un estudi arqueològic complet.La parròquia de Sant Cebrià s'estén pel vessant septentrional de la Calma, limitant per la riera de Picamena o de l'Avencó fins a Ferreres, pel camí ral que travessa la Calma des de Tagamanent a Collformic, pel Collet de Terrús i per ponent fins el Pla de Ginestar; apareix ja esmentat així al 1666, en una antiga consueta de la Móra. | 92|94|98|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67485 | El Bellver | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bellver | AMBRÓS, J. (1996). 'Projecte bàsic i executiu de la restauració de la masia el Bellver'. Parc Natural del Montseny. Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. AMBRÓS, J. (1999). Dos masias en el Montseny. Ed. Diseño. ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ: Llibre VI Reial Patrimoni de Catalunya, Rosselló, Cerdanya. Tagamanent regest n.22. CASTELLANOS, J. (1990). 'Uns altres patrimonis'. Revista d'Amics de Tagamanent. n.23. DRAPER, J.M. (1902). 'De Ayguafreda á Viladrau per Tagamanent i Collfurmich' a La Veu del Vallès; Portaveu de la comarca, nº 305, Sant Celoni, 1-3. FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S. (1997). 'Els masos Agustí i Bellver'. Tagamanent. Museu etnològic de la Gabella. Arbúcies. (inèdit). FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S. (1999). 'El Montseny: un exemple de relació permanent entre l'home i el medi. Inventari del patrimoni etnològic del Montseny'. a III i IV Trobades d'Estudiosos del Montseny. Monografies, 27. Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. p.265-268. GALÍ, D.; MICALÓ, A. (1998). Estudi històric de les masies de Ca l'Agustí i el Bellver de Tagamanent. Vol I i II. Diputació de Barcelona. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, p. 26, 161. IGLESIES, J. (1991), El fogatge 1497, vol. O. Fundació S. Vives Casajuana. Barcelona, p. 181. IPEC-Montseny (1998), n. 3720-3874. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Museu de Granollers. OSONA, A. (1893). Guia de las Montañas del Montseny. | XVII-XVIII | Restaurat per la Diputació de Barcelona al 1995. S'ha afegit al costat nord-oest un cos per a les instal·lacions centralitzades i la col·locació de panells de plaques fotovoltàiques. | Masia de grans dimensions que es troba dins d'una propietat que engloba el manso 'Las Planas', 'El Passarell', 'Paladrau Chic' i 'Casa Petit' rodejant tot el turó de Tagamanent. És un edifici, de caire ramader, de planta rectangular amb dos cossos afegits, un a cada costat i més avançats, creant un barri tancat amb mur i portalada d'accés. Els murs són de paredat comú rejuntat amb morter, amb grans lloses de pedra sorrenca, en voladiu. L'entrada es realitza per la portalada del barri, amb llinda monolítica, i amb la data 1778; al damunt hi ha una petita teulada a dues aigües, amb el carener paral·lel al mur. La resta del mur de tancament del barri és cobert per teula aràbiga i presenta un petit finestró quadrat. Als extrems del mur hi ha els testers dels dos cossos laterals, amb façanes de paredat comú i argamassa (la part restaurada s'ha reajuntat amb ciment acolorit). A l'interior del vestíbul es distribueixen les diferents sales, bàsicament quadres; mentre que al cos central hi trobem la cuina, amb la llar de foc, i el menjador. El cos de la dreta es cobreix a una sola vessant, té dues finestretes, la superior de les quals està emmarcada amb pedra. A la façana que dóna a l'interior del pati, trobem dues arcades d'arc rebaixat de diverses filades de totxo amb pilar central i capitells toscans. En aquest punt s'hi troba l'escala d'accés al segon pis, amb les 5 habitacions dedicades pròpiament a l'habitatge. L'altre cos està cobert a dues vessants i també té dues petites finestres al tester, la superior amb llinda monolítica, brancals de carreus i lleixa motllurada. La façana que dóna al pati té una finestra amb llinda monolítica, brancals de carreus de pedra amb les arestes bisellades i lleixa motllurada. Aquest cos també presenta obertures a l'exterior amb una disposició força simètrica i s'utilitzà com a galeria o solana. La façana principal, al fons del pati, presenta una portalada d'arc de mig punt, adovellada amb carreus i pedres ben tallades i un petit finestró a l'esquerra i dues finestres més grans a sota. A la façana posterior trobem cinc finestres més, distribuïdes amb certa regularitat i de tamany mig, amb el mateix tractament ornamental que les altres, i les de la planta baixa amb reixa. Cal destacar que a la part dreta d'aquesta façana de darrera en sobresurt el forn, un element bàsic i dispensable en l'economia domèstica d'una masia i àmpliament documentat en les masies del XVII i XVIII del municipi de Tagamanent. Com estructures annexes: hi ha un paller, que va servir d'habitatge als darrers masovers, i els corrals on s'hi gaurdava el bestiar (bàsicament bòvids i òvi-càprids, però també tot l'aviram). Al davant hi ha una terrassa de forma rectangular de pedra natural i un mur petit de tanca de paredat carejat. | 08276-5 | estribacions del Pla de la Calma. | El topònim apareix, per primera vegada, documentat en un pergamí datat del 15 de maig de 1374 on s'esmenta '...in pecia terra quam Bartholomaus de Bellver possidebat que erat de pertinentiys castri de Tagamanent'. Però en el 1304 surt la domus del Bellver en un procés del Castell de Tagamanent, conservat a l'Arxiu Històric Fidel Tila d'Arenys (notari Pere Angelets) . En el fogatge de 1365/1370 apareixen esmentats 15 focs al terme de Tagamanent però encara no es fa referència al nom de les cases. No serà fins al fogatge de 1497 que s'incorporaran els noms dels caps de casa, esmentant el nom de Pere Joan Bellver. En el llibre de Recana de Tagamanent del 1864, també s'esmenta la masia constant com la finca de Josep Vellber. Al 1954 la casa era dels descendents d'Antoni Tomos (veí de Tagamanent), i durant els darrers anys fou una masoveria. La primera fase constructiva documentada data del segle XIV com a castell de defensa, conservant-se part de l'antiga torre de vigilancia; s'ha proposat recular la data fins el segle XIII, ja que en una de les parets es poden veure varies línies d'espitlleres. La segona fase d'ampliació s'ha datat al segle XVI, moment en que s'adequarà com a hospederia fins el segle XVII i que es tancarà al segle XVIII; essent en aquesta fase quan es construeix el pati i la porta d'entrada actual. A finals del XIX va ser lloc de descans dels primers excursionistes del Montseny com diu OSONA, A. 'Can Bellver es lo mellor hostal, y en salvador Portet, fill de la casa, lo mellor guia'. | 41.7473200,2.3034000 | 442081 | 4621957 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67485-foto-08276-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67485-foto-08276-5-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Aquesta masia tenia tots els elements dispensables per la seva explotació. A part de les feixes de conreu al nord-est i al sud de finca documentant certa activitat agrària també hi havia un petit hort i una sèrie d'estructures complementaries. A la vora hi ha una petita estació metereològica, una font de mina i un safareig, situat sota la font. L'estructura d'aquest safareig és de planta rectangular construïda amb grans carreus, més o menys ben escairats de pedra local vermellosa, i col·locades de forma lleugerament inclinada. Fa 3 m per 4'6 m i presenta un pedrís de lloses de 60 m per 1'20 m. Estructura associada a la masia del Bellver, documentada des del s. XII. El safareig va ser restaurat al 1972. El safareig s'omplia per l'aigua de la font a través d'un vessador que hi mena, i hauria servit per regar els camps i horts propers i per rentar-hi la roba, la gent del Bellver.L'ús actual és el de Centre de serveis i d'atenció al visitant del Turó de Tagamanent (des del 2001). | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67486 | El pi de l'Avencó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pi-de-lavenco | DOG-2480 N. 2480 DEL 22-9-1997. ORDRE de 3 de setembre 1997. INVENTARI DEL PATRIMONI NATURAL.'El pi de l'Avencó'. Servei de Parcs i Espais Naturals. Generalitat de Catalunya. | Estat de conservació precari. | Aquest pi pinyer (pinus pinea), es troba situat dins el camping de l'Avencó, al barri del mateix nom de forma relativament isolada, cap a la banda més est d'aquest espai de lleure. El seu estat vital és dubtós, ja que va patir l'impacte d'un llamp fa anys i la precarietat d'alguna de les seves branques és força evident. L'exemplar conserva una alçada de 21 m amb un volt de canó de 3'32 m mentre que la soca fa 3'83 m. La capçada és de forma triangular, amb una projecció de 15,25 m per 12 m per 13'48 m. Actualment conserva dues branques principals que es ramifiquen als 5'50 m, però que tenen un desenvolupament precari i la fulla no és gaire abundant. Tot i així no deixa de constituïr un bon exemplar de pi, en una zona on predominen roures i alzinars. | 08276-6 | Al barri de l'Avencó. | 41.7658100,2.2655200 | 438949 | 4624036 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||||||||
| 67487 | Pou Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-gran-0 | AAVV.(1937) 'Un document interessant (1770-1780)' a Butlletí de l'Agrupació Excursionista de Badalona, VII, n.34, p. 1-6. BERNAD, F. (1991). 'Els pous de glaç a l'Avencó' a I Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Hospitalet de Llobregat. CANTARELL, C. (1992). 'Els pous de gel al Vallès Oriental' a Lauro, 4. p.3. IPEC-Montseny (1998) n.2460. LLOBET, S. (1947). El medio y la vida en el Montseny. CSIC. Barcelona 1947. LÓPEZ, J. (1992). 'Els pous de neu i de glaç al Montseny' a Monografies del Montseny, 7, p. 61. NUET, J. (1970) 'Els pous de neu del Montseny' a Muntanya, XCIV. PLADEVALL, A. (1993). 'El negoci de la neu i del gel' a Sitja del Llop, 3. SERRA, M. (1997). Els pous de glaç d'Avencó. Temes Aiguafredencs VII bis. Ajuntament d'Aiguafreda. VIVES, E. (1983). 'El glaç de Tagamanent' a Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 9. | XVIII | Els accessos han estat condicionats per la visita. | Estructura construïda aprofitant el marge d'un camí i anivellant el terreny amb diferents murs de contenció. Segueix la tipologia descrita de secció circular i excavada a la part interna amb coberta semi-circular per la part externa. Al igual que al Pou Vell, el mur de folra és fet amb pedra local, tallada de dimensions diferents i poc treballada, seguint la tècnica de pedra vista, sense revestir, amb l'ús de petits còdols i d'anelles de ferro per falcar l'estructura. Es tracta d'una excavació vertical i cilíndrica, construïda en paret seca i tancada per una cúpula semiesfèrica amb volta de pedra. Aquesta cúpula té funció de cambra d'aire per mantenir el fred. Fa 9'5 m de fons des de la porta d'entrada on s'hi ha de sumar els 2'5 m de cúpula; donant un diàmetre aproximat d'uns 10 m. Els murs fan un gruix de 45 cm a la base per 60 cm a les parts més altres. Presenta tres obertures, dues de les quals són visibles des de fora i una tercera que només es veu des de l'interior. La més gran seria la porta d'entrada al pou, on hi aniria l'escala per poder baixar; aquesta té una llinda inscrita amb la data de 1766, que podria correspondre a una reforma o acondicionament d'aquest accés. La segona obertura es situa just a la banda contrària de la primera i és de dimensions força importants, fent uns 30 cm alt per 45 d'ample. Aquest segon accés correspondria a una obertura de tanca de volta que tanca el pou, emmarcada amb una sèrie de pilars verticals adossats que permetien transportar els blocs de gel. La tercera porta es va descobrir al 1955, i es creu que fou tapiada abans de les darreres campanyes d'empouar al 1931-1932. La coberta segueix la tipologia de cúpula d'obra, on també hi ha aparegut una sèrie de grafits. A la part inferior del pou es conserva un canal de desguàs per poder evacuar l'aigua fosa del gel, aquest es troba situat en una paret acabat amb arc de mig punt. Aquest tipus de canal no s'ha pogut documentar en cap més de les estructures, tot i la importància d'aquesta funció. | 08276-7 | Barri de l'Avencó | Els contractes d'arrendatari del pou gran, ens aporten una cronologia del segle XVII, moment en què els pous ja estarien en funcionament. La única referència arquitectònica és la llinda inscrita de la porta principal amb la data de 1766, indicant una possible reforma de tot el pou o un arranjament de la porta. Al llarg del segle XIX aquest pou apareix moltes vegades com inhabilitat i sense arrendar. En aquest pou podem veure una sèrie de pilars verticals que serien les úniques restes visibles del cobert o porxat on s'ubicaria el torn que permetria descarregar els blocs de gel. Els grafits de l'interior del pou no aporten, en aquest cas, gaires dades tècniques però si que permeten segur l'evolució de l'ús del pou i saber noms de persones, anys i comentaris com el que ens diu: 'pou ple'. La data de construcció seria la mateixa per la resta de pous, ja que presenten una tipologia semblant i apareixen citats junts des dels primers documents. Datat entre 1701 i 1754. | 41.7650900,2.2642200 | 438841 | 4623957 | 1701 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67487-foto-08276-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67487-foto-08276-7-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Aquestes construccions s'han d'emarcar en el comerç del gel a gran escala documentat a la zona obaga de l'Avencó, i s'ha d'associar a la resta d'estructures de presa, basses de gelar, etc.Existeix un conveni de cessió temporal d'ús a l'Ajuntament de Tagamanent que l'explota amb ús museístic. L'any 2006-2007 fou objecte d'una rehabilitació integral que va incloure la construcció d'una passera transversal entre les dues portes d'accés, la instal·lació de il·luminació museogràfica i la museització del fons del pou com si estigués en funcionament. | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||
| 67488 | El Pou Vell (Pou Mitjà o Pou n. 2) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pou-vell-pou-mitja-o-pou-n-2 | AAVV.(1937) 'Un document interessant (1770-1780)' a Butlletí de l'Agrupació Excursionista de Badalona, VII, n.34, p. 1-6. BERNAD, F. (1991). 'Els pous de glaç de l'Avencó'. I Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Hospitalet de Llobregat. CANTARELL, C. (1992). 'Els pous de gel al Vallès Oriental'. Lauro, 4, p. 3. IPEC-Montseny (1998). n. 2461. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Granollers. LÓPEZ, J. (1992).'Els pous de neu i de glaç al Montseny.' Monografies del Montseny, 7, p. 61. NUET, J. (1970). 'Els pous de neu del Montseny.' a Muntanya XCIV. Barcelona. PLADEVALL, A. (1993). 'El negoci de la neu i del gel'. Sitja del Llop, 3. SERRA, M. (1997). Els pous de glaç d'Avencó. Temes Aiguafredencs VII bis. Ajuntament d'Aiguafreda. VIVES, E (1983). 'El glaç de Tagamanent'. Associació d'Amics i Veins de Tagamanent n.9. | XVII | L'entorn del pou ha estat condicionat per la seva visita. | Estructura de la que la seva única part visible del mur és la que folra el pou, semi-excavat a terra, per la seva cara interna. Està construit amb pedra tallada, de tamany irregular seguint una disposició de filades horitzontals a pedra vista. Presenta tres obertures, dues de les quals permeten l'accés a l'interior del pou, mentre que la tercera està tapiada i només és visible des de l'interior. Tindria una alçada màxima d'uns 13 m, amb un gruix d'uns 45 cm a la base de l'entrada i 60 a dalt, i un diàmetre de base de 9'20 m. La coberta del pou és de cúpula semiesfèrica, feta de pedra de petites dimensions (en comparació a la resta utilitzada) amb una alada de 2'75m i uns 8 m de diàmetre màxim. Aquesta cúpula, per dins, està enlluïda amb calç i presenta una sèrie de grafits. | 08276-8 | Barri de l'Avencó | Aquesta construcció s'emmarca dins les estructures de caire indústrial d'abastiment i manipulació del gel. No se sap quan es tapià la porta, el seu tancament potser és degut al mateix sistema que es feia servir per empouar les càrregues (omplint meitat i meitat del pou), i quedaria obsoleta davant les altres dues. Aquesta porta, protegida per evitar els raigs solars, estaria destinada a la sortida del glaç, i aniria precedida d'un cobert on es situaria el torn. Tot i que no queden restes del cobert, Gallardo (1933) ens fa pensar que les seves dimensions serien de 4 per 2m. i a la esplanada del davant es situarien els carros que transportarien el producte. A l'interior de la cúpula es documenten una sèrie de grafits: anys, noms i frases de diverses persones que hi podien haver treballat, i que quan el pou estaria ple, hi haurien deixat la seva marca. Es poden llegir noms com 'Jaume Serra Marsal, Met Serra, etc. o anys 'se llenó dia 19 enero 1910', '1929'. Cal remarcar que aquest pou s'ha d'associar als altres dos pous situats a les proximitats d'aquest i a tot un complex format per diverses basses i preses d'aigua. | 41.7647200,2.2637100 | 438798 | 4623916 | 1619 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67488-foto-08276-8-2.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Conjunt industrial de 3 pous i 2 basses.Existeix un conveni de cessió temporal d'ús a l'Ajuntament de Tagamanent que l'explota amb ús museístic. L'any 2006-2007es va incorporar a un itinerari interpretatiu de la producció tradicional de glaç a l'Avencó, del qual forma part també el Pou Gran de l'Avencó. | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||
| 67489 | El Fornot d'Avencó (o El Forn, Pou Petit, o Pou n.1) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-fornot-davenco-o-el-forn-pou-petit-o-pou-n1 | AAVV.(1937) 'Un document interessant (1770-1780)' a Butlletí de l'Agrupació Excursionista de Badalona, VII, n.34, p. 1-6. IPEC-Montseny (1998) n.2449. LLOBET, S. (1947). El medio y la vida en el Montseny. CSIC. Barcelona 1947.SERRA, M. (1997). Els pous de glaç d'Avencó. Temes Aiguafredencs VII bis. Ajuntament d'Aiguafreda. | XVIII | L'Ajuntament de Tagamanent té previst un projecte d'adequació d'aquest conjunt. | El Fornot d'Avencó és de secció circular, amb tres obertures d'entrada. La superfície és irregular, amb paret de pedra vista i morter. La paret interna del pou també ha estat feta amb pedra disposada en filades hortizontals, sense cap mena de recobriment. L'estructura es conserva pràcticament en la seva totalitat. La seva disposició en un desnivell de terreny (natural o artificial), ha estat aprofitat, per situar les diferents obertures i la porta d'accés al seu interior. Actualment l'espai intern del pou està dividit en dos nivells o pisos amb els seus accessos corresponents (tot i que al pis superior s'observa una porta tapiada). La seva alçada màxima és d'uns 5 m, amb un gruix de murs d'uns 45 cm, i un diàmetre intern de 6,45 m i un diàmetre extern d'uns 7 m. La coberta del pou, com es veu ara, és plana i ha estat recentment refeta. L'obertura al nivell superior, actualment tapiada, acaba amb arc de mig punt. La porta d'accés al nivell superior és de fusta mentre que la porta d'accés al nivell inferior ha estat refeta amb material modern. A la llinda de maons i arrebossada es llegeix la data 1945 o 1975; data de les darreres reformes que s'hi van fer, abans de les realitzades al 1997. | 08276-9 | Barri de l'Avencó. | Tot i la dificultat de datar aquestes estructures, aquesta construcció s'associaria al conjunt de pous de glaç de l'Avencó. Els contractes d'arrendament esmenten els tres pous, aquest, per un document del 1770-1780 tindria una cabuda d'unes 400 càrregues. En la documentació coneguda, apareix amb diferents noms: Pou Xich o Forn (documentat el 1754); el Fornot d'Avencó (entre el 1770 i 1780) o Pou número 1 (designació feta per Antoni Gallardo el 1933). La data de 1945 ( o 1975) que es llegeix pot documentar una reforma que demostraria la seva llarga utilització i ús en les darreres campanyes. A diferència del Pou Gran, que a vegades no és arrendat durant una campanya concreta, el Pou Petit o Fornot apareix sempre en els contractes d'arrendament. Respecte la seva utilització, el nivell superior, actualment funciona com a magatzem d'eines. Durant les darreres campanyes també fou utilitzat com a magatzem on es guardava el boll (que es col·locaria a l'interior del pou, un cop s'obrís) i les eines (utilitzades en la fabricació del gel; com ara: ganxos, maces, serres...). El nivell inferior, va ser utilitzat com a dipòsit d'aigua. Encara s'hi observen les restes dels forats de l'embigat constructiu, disposat de manera regular. Datat entre 1701 i 1754. | 41.7656500,2.2652000 | 438923 | 4624018 | 1701 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67489-foto-08276-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67489-foto-08276-9-2.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Convindria fer una neteja de les pedres i terra acumulades, arreglar l'escala d'accés i determinar la presència o absència del canal de desguàs. | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||
| 67490 | Capella de Sant Isidre de la Figuera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-isidre-de-la-figuera | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. Tagamanent. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Isidre' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. IPEC-Montseny (1998) n.7342-7343-7413. PLADEVALL, A. (1965) 'Noticias historicas sobre Sant Cebrià'. Ausa, V, n.51.Vic. p. 167-175. PLADEVALL, A. (1998). 'Sant Cebrià de la Móra, una antiga parròquia del Montseny' a Monografies del Montseny, nº13, Viladrau: Amics del Montseny. p. 97-99. | XVII | S'observa una reforma a la teulada, més tardana; apreciable en el caient est. | Edifici de planta rectangular, d'una sola nau i de dimensions modestes. A aquest cos principal s'hi afegí per la cara oest una estructura rectangular més reculada i coberta a una sola vertent que funcionaria com a sagristia. El sistema constructiu utilitzat és de pedra local lligada amb argamassa i la teulada a doble vessant i coberta amb lloses de pedra rojenca. Els angles de l'edifici estan formats per grans blocs de pedra rojenca local, situats verticalment i que funcionarien com a reforç de l'estructura. A la façana principal, la porta d'accés és rectangular i emmarcada també amb carreus de pedra vermellosa. Aquesta façana acaba coronada per un petit campanar d'espadanya, on s'hi veuen els espais on anava fixada una petita campana. | 08276-10 | Prop del mas de la Figuera | La capella pública del mas La Figuera s'erigí durant el segle XVII en el lloc conegut com el Prat de les Solanes. La cúria eclesiàstica de Vic donà permís a Pau Figuera per la seva construcció el 3 de febrer de 1625, per erigir una capella a prop del seu mas. I el seu culte es documenta ja al 1627. En la documentació ens apareix: 'item en dita parroquia, ço es en la casa de la Figuera y ha una capella sots invocatio de Sant Isidro en la qual son tots hornaments per dirse missa, y acostumen a dir misses del Sant de les Caritats se aplegan en un bací lo qual lo hereu de la Figuera acostuma aplegar en dita yglesia Sant Cypria de la Mora, totes les festes...se acostumen cantar los goig de Sant Isidro'. 'item acostuma lo hereu de la casa de La Figuera lo dia de la festa de Sant Isidro confessor, a quinze de maig, fer celebrar un ofici de sant Isidro en dita capella' 'item han acostumat los rectors passats a dir-hi misses y fer benedictions ço es lo dia de Sant Pere Martir y de Sant Llop y les dites misses se celebren per animes de Pau Figuera y Antoni Fita pastor, altres dies se ni acostumen a dir pero es ad libitum, ço es per Sant Josep, Sant Just, Sant Jaume, Sant Bartomeu y los Sants Ygnoscents'. Fou centre d'importants celebracions i festes com la festa Major de la Figuera i l'Aplec de Sant Isidre que es celebrava el 15 de maig, on s'aplegava la gent de la zona. També el rector de la Móra hi feia les benediccions de l'olivera el dia de Sant Pere Màrtir i les del pa per Sant Llop després de celebrar-hi missa i s'hi celebrava alguna eucarisita o algun aniversari per la gent del mas Figuera. Un cop s'hi deixà de fer culte, al 1936, la capella s'abandonà parcialment iniciant-se el seu procés de degradació. Durant un període de temps indeterminat fou ulitizat com estable, però també serví de magatzem o cabana per les eines agrícoles de la mateixa masia i actualment encara té aquesta funció. | 41.7739000,2.3238700 | 443807 | 4624894 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67490-foto-08276-10-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | S'hi va tancar el bestiar fins fa poc.Durant molts anys va ser el centre de la celebració de la L'APLEC DE SANT ISIDRE, celebrat el 15 de maig. Celebració on s'ajuntava la gent de la casa i de les rodalies i que tenia gran anomenada a tota la contrada. No temin gaire documentació que faci referència a aquesta festa i que ens detalli totes les activitats que s'hi portaven a terme. Cal suposar que hi hauria un o més d'un ofici religiós, algun menjar popular amenitzat amb música; després de l'ofici, que era l'acte central de la festa, s'anava fins el pedró. Actualment aquest es situa davant mateix de la capella, tot i que abans la seva ubicació estaria en un altre lloc i s'hi realitzava la PROCESSÓ AL PEDRÓ DE SANT ISIDRE. Aquesta processó tenia lloc dins l'Aplec de Sant Isidre, i consistia en sortir en processó de la capella de Sant Isidre de la Figuera, portant una creu fins al pedró, on s'hi donava la volta i es reculava. Aquest acte religiós actualment tampoc no es celebra. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67491 | Jaciment prop Vedruna | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-prop-vedruna | AAVV. (1990). 'Descobreixen al Figueró un fóssil de 240 milions d'anys'. El 9 Nou, 2 juliol de 1990, p. 15. AAVV. (1990). 'Troballa de fóssils a la Calma'. Plaça Gran, 5 de juliol 1990. GAETE, R.; GALOBART, A. (1990). Informe dels treballs de restauració i estudi de les restes fòssils del jaciment triàsic de la Móra. Tagamanent. Vallès Oriental. Memòria d'excavació. Servei d'Arqueologia de Catalunya (inèdit). GAETE, R.; GALOBART, A.(1995). Triàsic, el laberintodont del Montseny. Museu de Granollers, Ciències Naturals, Institut Paleontològic Miquel Crusafont. Granollers. GAETE, R.; GALOBART, A.; ROS, X. (1993). 'El Laberintodont de la Calma. Un amfobi de 230 milions d'anys trobat al Montseny'. Lauro, 5. Granollers. p. 27-40. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1994). 'Hallazgo de Parotosuchus sp (Amphibia Temnospondyli) en las facies Buntsandstein del Pla de la Calma (cordilleras costeras catalanas). Resultados preliminares'. Geogaceta 16, Madrid, p. 61-63. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1996). 'Primeros resultados sistemáticos y bioestratigráficos del yacimiento de tetrápodos fósiles de las facies Buntsandstein de la Móra. (Pla de la Calma, Barcelona)'. Cuadernos de Biologia Ibérica, 20, Madrid, p. 331-345. | Presenta problemes de conservació | Prop de la Móra, dins el sender de Gran Recorregut que des d'Aiguafreda a Collformic travessa el Pla de la Calma, en una zona de landes amb presència d'arbres de forma aïllada. El Pla de la Calma és una zona formada per gresos i argiles continentals de principis de l'Era Secundària que formava una costa marina amb aiguamolls. La troballa, a la part en un marge del mateix camí, en una llosa de 0'5 m, va consistí en una part de la columna vertebral d'un animal, en la qual es conserven les vertebres. | 08276-11 | al Pla de la Calma, prop de Font Vedruna o Font del Bresc. | Troballa realitzada per Emili Ramon i Pere Font al 1990. Aquesta troballa s'efectuà gràcies a l'excursió feta per aquests dos afeccionats a l'arqueologia que en un sortida al Montseny trobaren un conjunt petri que identificaren com a ossos. Aquestes estructures corresponien a dues unitats fòssils diferents: una formada per diferents vèrtebres fusionades en un bloc de gressos vermells; i l'altre, un conjunt d'ossos no identificables i situats a prop de la Móra. Aquesta informació arribà al Museu de Granollers i per intercessió del seu conservador Antoni Arrizabalaga, es notificà al Servei d'Arqueologia i a l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont que realitzaren una intervenció arqueològica en l'altre conjunt. El seu estudi queda pendent donada la dificultat d'establir paralels per aquesta època, ja que en contexots semblants només s'havien trobat restes disperses d'algun rèptil (ex. Chirotherium) i petjades. | 41.7861500,2.3247900 | 443894 | 4626253 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67491-foto-08276-11-2.jpg | Inexistent | Mesozoic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Col·lecció particular d'Emili Ramon. | 122 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||||
| 67492 | Jaciment prop la Móra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-prop-la-mora | AAVV. (1990). 'Descobreixen al Figueró un fóssil de 240 milions d'anys'. El 9 Nou, 2 juliol de 1990, p. 15. AAVV. (1990). 'Troballa de fóssils a la Calma'. Plaça Gran, 5 de juliol 1990. GAETE, R.; GALOBART, A. (1990). Informe dels treballs de restauració i estudi de les restes fòssils del jaciment triàsic de la Móra. Tagamanent. Vallès Oriental. Memòria d'excavació. Servei d'Arqueologia de Catalunya (inèdit). GAETE, R.; GALOBART, A.(1995). Triàsic, el laberintodont del Montseny. Museu de Granollers, Ciències Naturals, Institut Paleontològic Miquel Crusafont. Granollers. GAETE, R.; GALOBART, A.; ROS, X. (1993). 'El Laberintodont de la Calma. Un amfobi de 230 milions d'anys trobat al Montseny'. Lauro, 5. Granollers. p. 27-40. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1994). 'Hallazgo de Parotosuchus sp (Amphibia Temnospondyli) en las facies Buntsandstein del Pla de la Calma (cordilleras costeras catalanas)'. Resultados preliminares. Geogaceta 16, Madrid, p. 61-63. GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1996). 'Primeros resultados sistemáticos y bioestratigráficos del yacimiento de tetrápodos fósiles de las facies Buntsandstein de la Móra. (Pla de la Calma, Barcelona)'. Cuadernos de Biologia Ibérica, 20, Madrid, p. 331-345. | Encara es poden observar les marques de l'extracció. | Jaciment situat en un terreny erm, en una zona de landes, i amb presència aïllada d'arbres. Les restes ocupaven una superfície de 2 m quadrats. El Pla de la Calma és una plana d'erosió formada geològicament per gresos i argiles vermelles de l'estrat denominat Buntsandstein, el més antic de l'era secundària. La textura granulosa de les gresoses fa dícil la fossilització d'animals i plantes, tot i que s'havien documentat alguns exemplars d'ossos i fulles. Aquests gresos són d'origen continental i formarien una mena de costa pantanosa perfectament habitable. La troballa consistí en una àrea d'ossos fóssils. Aquests, de color blanc i gris que destacava sobre la base que era de pedra rojenca, l'anomenada 'pedra del Figaró'. Associat a la fàcies Buntsandstein i dins la formació del jaciment de vertebrats del Montseny també es van localitzar petjades de rèptil, fragments de troncs, fulles i pol·len. La troballa principal consistí en part d'un crani de Laberintodont, un amfibi del triàsic, anterior als dinosaures. Els laberintodons apareixen a mitjans del devonià i s'associa la seva extinció a finals del triàsic, però recents troballes indiquen la seva presènciaen el juràssic i fins i tot en el cretaci. Aquests animals es caracteritzen perquè tenen plecs a la dentina, ullals en alguns ossos del paladar i vèrtebres compostes per més d'un element, amb 4 potes. Aquesta associació constitueix la fauna dominant durant el carbonífer i principi del permià abarcant els amfibis de majors dimensions que han existit, en algunes espècies amb un crani de més d'un metre de longitud. També inclou l'únic grup d'àmfibis d'hàbitats marins. | 08276-12 | Prop de Sant Cebrià de la Móra, al Pla de la Calma | Aquesta troballa es realitzà gràcies a l'avís fet per Emili Ramon i Pere Font, dos afeccionats a l'arqueologia que en una de les seves sortides al Montseny trobaren un conjunt que identificaren com a ossos. Aquestes estructures corresponien a dues unitats fòssils diferents: una formada per diferents vèrtebres fusionades en un bloc de gressos vermells; i l'altre, un conjunt d'ossos no identificables i situats a prop de la Móra. Aquesta informació arribà al Museu de Granollers i per intercessió del seu conservador Antoni Arrizabalaga, es notificà al Servei d'Arqueologia i a l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont. En una primera inspecció visual, JV Santafé, va creure que es tractava d'un rèptil cocodrilià. Es difícil establir paral·lels d'aquesta època, ja que en contextos semblants només s'havien trobat restes disperses d'algun rèptil (ex. Chirotherium) i petjades. Intervenció arqueològica que es realitzà els dies 27, 28 i 29 de juny de 1990, consistí en l'extracció de restes d'un vertebrat fòssil del Buntsanstein per Angel Galobart i Lorente de l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont de Sabadell. | 41.7868700,2.3154500 | 443118 | 4626340 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67492-foto-08276-12-2.jpg | Inexistent | Mesozoic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Els treballs es portaren a terme el juny de 1990, i la restauració es va fer al 1993 entrant en un projecte CIRIT el 1994. Està publicat a la revista LAURO, Granollers i el Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya té la memòria arqueològica. | 122 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||||
| 67494 | Camí de la Caseta al Pla de Bassaus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-la-caseta-al-pla-de-bassaus | LLOBET, S. (1990). El medi i la vida en el Montseny. Granollers. | Presenta problemes de manteniment per la seva situació | Al llarg del camí que s'enfila des de la Caseta de la Móra fins al Pla de Bassaus s'hi localitzaren fragments de sílex, producte d'una deposició secundària. Aquests fragments de sílex, són en alguns casos els rebutjos i en altres útils com sagetes, raspadors, etc. s'ha interpretat com un possible jaciment a l'aire lliure, lloc de centre de reproducció i explotació, taller de sílex. Més al sud d'aquest camí, en el lloc conegut com Pla de Camprodon també s'hi localitzà una àmplia zona de dispersió de sílex. | 08276-14 | Al Pla de la Calma. | La descoberta d'aquest material arqueològic va ser realitzada per Emili Ramon Valls i David Valls el 1986. La primerenca ocupació humana del Montseny ha estat àmpliament documentada en els dolmens de Serra de l'Arca (entre la zona d'Aiguafreda i del Brull), aportant una cronologia de finals del neolític, voltant el segon mil·leni abans de Crist. Aquest llocs d'enterrament no s'han pogut associar a espais d'assentament concrets aportant poca informacó sobre les primeres pràctiques humanes; tot i que alguns van ser excavats a principis de segle per afeccionats i després algunes peces foren dipositades al Museu Episcopal de Vic. Altres troballes provenen de la Serra de Gaserans, Montsoriu, Sant Llop i els raspadors de sílex del Turó de Santa Anna (Breda). La ocupació de les parts altes del Montseny, com seria el cas del Pla de la Calma, es documentarà més parcament; un exemple en serà el que es coneix com l'estela megalítica de la Sitja del Llop que junt amb les troballes de disperisó de sílex ajuda a evidenciar la presència humana, encara poc coneguda, en aquesta zona. | 41.7870200,2.3226100 | 443713 | 4626351 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67494-foto-08276-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67494-foto-08276-14-2.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Algunes de les peces es troben a la col·lecció particular d'Emili Ramon Valls. Al fer la fitxa no s'han trobat evidències d'aquesta activitat ni del material pertinent. Seria interessant que es fes un estudi arqueològic complert per documentar més concretament aquesta primera ocupació humana d'alta muntanya. | 79|76 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||||
| 67495 | Pla de Camprodon o Cambrodon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pla-de-camprodon-o-cambrodon | LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Granollers. | Molt cobert per la vegetació. | Les restes arqueològiques es troben disperses per la superficie, documentant-se sagetes de sílex i atres fragments de rebuig. Aquesta dispersió de material s'ha associat a un jaciment a l'aire lliure; possiblement un taller de sílex o un lloc de centre de reproducció i explotació, situat en un terreny erm. El medi vegetal està format per landes, propi del Pla de la Calma i resultat d'un clima peculiar i una cultura pastoril. | 08276-15 | Pla de la Calma, Pla de Bassaus. | La troballa d'aquest material fou realitzat per Emili Ramon en una de les excursions que realitzava aquest afeccionat de Granollers per la Calma. La dispersió de material lític s'ha d'associar a una ocupació primerenca del Montseny i a unes pràctiques econòmiques desenvolupades. La zona de la Móra és força rica en troballes d'aquest període prehistòric; tot i que no s'ha pogut documentar cap dels assentament d'aquests primers grups humans. El material lític trobat: sobretot útils en ascle i làmina i abundant material de debitatge i rebuig ens indiquen l'existència d'una pràctica tecnològica associable a comunitats concretes. Altres troballes de la resta del montseny provenen de la Serra de Gesarans, Montsoriu, Sant Llop i els raspadors de sílex de Breda. El paral·lel més immediat el trobem en l'espai veí del camí de la Caseta al Pla de Bassaus on també es recollí material. Per conèixer millor aquests contextos històrics s'hauria de realitzar un estudi sobre la procedència del material i la tècnica de talla utilitzada; tambe seria interessant fer una prospecció sistemàtica a la zona. | 41.7813600,2.3211600 | 443588 | 4625724 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67495-foto-08276-15-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | No s'ha pogut identificar cap resta de material lític. | 79 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||||
| 67497 | El Turó de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-turo-de-tagamanent | <p>ESTRADA, J. (1969). Vias y poblamiento romano en el territorio del Area Metropolitana de Barcelona. Comisión de Urbanismo, 65. ESTRADA, J.; VILLARONGA, L. (1967). 'La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves (Barcelona)'. IPA. Monografias XXVIII. Barcelona. 1967.</p> | No s'observa, a vista, cap estructura de les documentades a la Carta Arqueològica. | <p>Turó situat sobre els nivells triàsics de la Calma, obtenint unes importants vistes a tota la vall del Congost, i tota la zona del Montseny. A part del conjunt monumental de Santa Maria de Tagamanent, s'han documentat restes de ceràmica ibèrica (comuna ibèrica, grollera, torn) que s'han associat a un lloc d'habitació amb estructures conservades, possiblement un poblat.</p> | 08276-17 | Al Turó de Tagamanent | <p>La ocupació del Turó de Tagamanent ja es documenta des del segle X, tot i que les restes visibles tinguin una cronologia a partir del segle XII, en el cas de l'església de Sant Martí, i molt més moderna, del XVI, per la resta d'estructures.</p> | 41.7475400,2.2961800 | 441481 | 4621986 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67497-foto-08276-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67497-foto-08276-17-2.jpg | Legal | Edats dels Metalls|Antic|Ibèric|Medieval|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Tot i que l'església és l'element més remarcable del Turó, no n'és l'únic. | 79|80|81|85|76 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||
| 67498 | Bauma de les Creus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bauma-de-les-creus | Presenta problemes de conservació | Aflorament d'arenisca que forma una bauma o abric amb tres concavitats no massa grans. Orientada a nord-oest. A la plataforma superior s'observen quatre creus gravades, cubetes amb canalons i diversos orificis, de dimensions variables. Es troba a l'extrem nord d'una terrassa, en un desnivell formant un angle. A l'extrem sud-oest d'aquesta roca s'observa una esquerda vertical, la qual divideix de dalt a baix la roca. L'interior de la bauma no és massa gran i tampoc presenta un gruix de sediment important, fent difícil la seva entrada. Fa una alçada exterior o profunditat màxima de 2'80 m i a l'interior 1'70 m amb una amplada aproximadament de 5'10 m. Existència d'un desnivell a la part interna del sòl de la bauma. | 08276-18 | Pla de la Calma. | Jaciment a l'aire lliure, lloc d'habitació amb estructures conservades indeterminades, junt a l'existència de representacions gràfiques i gravats sobre pedra. Aquests es troben molt mal conservats, però les dimensions de la bauma fan possible una ocupació de la mateixa. La ocupació humana d'abrics i coves està àmpliament documentada des del Paleolític Superior fins els eremitoris de l'edat mitjana. Per la zona del Montseny, és força difícil trobar paral·lels però per la zona de Moià o Sau-Tavertet, n'existeixen forces exemples (Cova del Toll, Bauma del Gai, Coll S'Avenc, Clingle Vermell...). Cal assenyalar que l'ús d'aquesta bauma resta encara indeterminat. | 41.7868300,2.3267200 | 444055 | 4626328 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67498-foto-08276-18-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | No s'observen restes de material arqueològic però s'inscriu en la zona de dispersió de troballes superficials de sílex. | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||||||
| 67499 | Prop de El Torn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prop-de-el-torn | ESTRADA, J.; VILLARONGA, L. (1967).'La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves (Barcelona). Separata Ampurias XXVIII. Barcelona 1967. ESTRADA, J. (1969). 'Vias y poblamiento romano en el territorio del Area Metropolitana de Barcelona'. Comisión de Urbanismo, 65. Barcelona. | Zona molt plena de vegetació. | Zona propera als nivells calcaris de la cinglera i la riba dreta del Congost a l'alçada del torrent del Torn. Punt on apareixen fragments de tegulae i comuna romana. L'àrea arqueològica es situa als voltants del Torn, un espai molt proper al que seria el pas tradiccional d'accés a la Plana de Vic, venint del Vallès. | 08276-19 | Al mas El Torn. | Localitzat per J. Estrada. No s'ha pogut accedir a aquesta col·lecció per poder ajustar una mica més la cronologia d'aquests materials. Aquesta troballa s'ha de relacionar amb la funció de la Vall del Congost com a zona de pas i de comunicacions des d'època ibèrica. Els passos naturals com ara valls de rieres i rius, i petits collets, han constituït els eixos de comunicació tradicional de moltes comunitats, la Vall del Llobregat, l'Ebre, entre molts d'altres, presenten una important ocupació antiga, en els punts més elevats del seu riberal. La zona del Congost no en seria una exepció com ho demostren diverses troballes realitzades al llarg del seu baix curs. Els paral·lels més directes pel curs alt els tenim en els forns ibèrics del Pinós, actualment desapareguts. | 41.7390100,2.2636200 | 438766 | 4621061 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67499-foto-08276-19-1.jpg | Inexistent | Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||||
| 67500 | Antiga rectoria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-rectoria-1 | GAVÍN, J.M. (1990). 'Rectoria de Santa Eugènia del Congost' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 58. | XVIII | Casa i capella unides i situades aprofitant el pendent natural del terreny. La casa consta de 3 pisos (sala-celler al sotan, menjador, cuina, sala a la planta; habitacions, serveis, galeria; al primer pis). Coberta per una teulada que aiguavessa a la façana. Té una porta quadrada i adovellada, dues finestres rectangulars i el porxo al pis, que es troba orientat cap el riu Congost. La capella té teulada de doble vessant amb molt poc pendent i cobert amb tèula aràbiga. El campanar és amb forma d'espadanya, d'un sol ull, a sobre hi ha un petit rosetó amb la data de 1916 i la porta és quadrada i amb una llinda. A la façana posterior s'observa la part original i més antiga amb dues finestres petites i una de més grossa amb una llinda de pedra. El sistema constructiu és de mamposteria, maó, amb pedres més grosses a les cantonades. L'accés al pis de baix es pot realitzar tant des de l'interior, amb unes escales que baixen al costat de la cuina, o des de l'exterior, a pla del riu Congost. Aquest pis està cobert amb volta i s'hi conserva la resta d'una premsa, les juntes on anava encaixada a la paret i el seu espai d'ubicació. | 08276-20 | A la Vall del Congost. | Aquesta casa anomenada can Prat, la Rectoria Vella o senzillament la Casa Vella es troba emplaçada prop de l'eix tradicional de comunicacions a la Vall del Congost. Es desconeix el moment de construcció de la casa que es podria recular al segle XVIII; tot i que un dels pocs documents que en fan referència és del 27 d'ocutbre de 1815, es tracta d'una venda a carta de gràcia firmada per Miquel Argemir de Tagamanent a favor de Francisco Torrent argenter de Vic. En aquesta carta s'esmenta: (...) 'sota la casa del mas mateix meu mas Prat o Rectoria Vella que agronta per totas parts ab honords del dit meu mas Prat...dita pessa de terra ab tot lo meu mas Prat en alou directe i domini de la Rectoria de la parroquial Iglesia de dita Santa Maria de Tagamanent' (Museu-Arxiu de Santa Maria de Mataró) i un altre text del 1857 d'un arrendament conservat a l'arxiu del mas Vilardebò. Les evidències arquitectòniques ens aporten una data molt més propera. Sobre la porta de la capella hi ha un romboide motllurat de pedra local amb la data de 1916, en aquest moment s'arreglaria aquesta capella i es farien reformes generals a tota la casa. En aquesta antiga rectoria, s'hi havia dit missa fins el 1980. Havia estat recentment casal de joves i actualment està habitada pel rector de Santa Eugènia del Congost. | 41.7368600,2.2677900 | 439111 | 4620820 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67500-foto-08276-20-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67500-foto-08276-20-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La seva situació a les proximitats del Congost i al camí tradicional de Barcelona a Puigcerdà, permeten una certa explotació agrícola, de caire vinícola o oleari als seus habitants. També s'han documentat restes de petites feixes i talussos d'aterrassament on s'hi hauria portat a terme aquesta activitat. Actualment davant de la casa a tocar del camí, hi ha una petita capelleta feta amb fusta i encarregada pel senyor Goula, propietari del Torn, als anys 70, amb un petit Sant Crist a dins que és pitat per molts dels conductors de l'autovia a mode de recordatori i per tenir un bon viatge. Aquesta tradició d'advocació a un element religiós, sobretot a sants, per tenir un bon viatge, tindria un orígen força reculat, i la perduració fins als nostres dies, és un fet demostrat. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||||
| 67501 | Can Pere Torn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pere-torn | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 52. | XVII | Reformada. | Casa aïllada de dos pisos, constituïda per baixos més pis. Dos cossos perpendiculars formen una ara davant la façana, que ha estat molt restaurada. La teulada de l'edifici és a doble vessant, aiguavessant als costats i amb ràfec a la cantonada. A la façana principal la obertura principal estarà formada per una porta rectangular amb dovelles i una llinda rectangular amb un arrodoniment tripartit a les cantonades amb una inscripció, també s'hi documenta un rellotge de sol (propi del segle XVIII) i al damunt l'arc de descàrrega. A la resta s'observen tres finestres grosses enllindades disposades de forma geomètrica per la façana. | 08276-21 | Al Barri de la Pedralba, Bosc del Pla. | Les dades històriques que ens poden aportar un mínim d'informació procedeixen de les observacions arquitectòniques de la casa (tipus constructiu, elements singulars, dates de les llindes...). A la façana principal de Can Pere Torn hi ha la inscripció: CAZA +DE PER ATORNT+CERRT1689 Hem de tenir en compte l'existència de can Torn, la casa pairal, datada d'inicis del s. XVII, el personatge datat en la inscripció deu ser un hereu descendent de la casa. La casa també fou anomenada el Torn del Serrat i a la documentació cadastral conservada ens apareix que limitava amb el mas Seguer i les Pareres del Pla, formant part de la parròquia de Santa Maria de Tagamanent. Els rellotges de sol, ens donen una cronologia del segle XVIII, mostrant, en aquest moment, un període de reformes a la casa. En un moment indeterminat del segle XVIII, s'esmenta com a propietari de la casa a Ysidro Torn del Serrat i al descriure les seves propietats parla de conreus d'oliveres, documentat una extensa pràctica de caràcter agrícola per aquesta zona, basada en l'oli i, en molts altres llocs, la vinya. | 41.7341000,2.2738500 | 439612 | 4620509 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67501-foto-08276-21-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | La casa documentada des del segle XVI, fou parcialment enderrocada i s'aixecà l'estructura actual. | 119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67502 | Vallforners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vallforners | <p>AAVV. (1991). El Vallès. Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6, p.241. DANÉS, J. (1993). 'Estudi de la Masia Catalana' a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. n. XLIII. Barcelona. ÀNGEL DEL MONTSENY. (1902). 'Crónicas d'estiu. Tres dias al Montseny. I. De Cardedeu a Sant Segimon' a La Veu del Vallès; Portantveu de la Comarca, n.300. Sant Celoni. p. 1-3. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 64, 174-175. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Esteve de Vallforners' a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín.</p> | XI-XVI | Habitatge dels masovers es va cremar el 1993 i l'interior ha estat reconstruïnt amb nous materials. | <p>Antic casal, el barri del qual és envoltat i tancat per un vallat de tipus modernista. Aquest grup d' edificacions està constituït la casa dels masovers, la masia, l'antiga torre forta i una capella; formant un conjunt de planta rectangular de tres cossos. La masoveria presenta planta baixa i un pis i està construïda amb murs de paredat comú, a perda vista, i coberta a doble vessant amb ràfec de teula girada. En destaca la portalada d'arc de mig punt de grans dovelles a prop de la masia, i una altra porta d'arc rebaixat amb brancals i carcanyols de totxo. Les finestres es distribueixen de forma regular, presenten llinda de fusta i brancals i àmpit de totxo, arrebossats i emblanquinats. La masia presenta planta baixa i dos pisos de paredat comú de pedres petites, parcialment arrebossat amb argamassa, amb pedres cantoneres. Les obertures es distribueixen de forma simètrica, amb una porta rectangular amb llinda monolítica i brancals de carreus ben tallats i marxapeu de pedra; una finestra emmarcada al costat de la porta, dos balcons al primer pis de diferents tractaments i dues finestres petites amb llinda de fusta, brancals de carreus irregulars i leixa emmotllurada, al segon pis. Per damunt la porta del casal hi hauria hagut un escut en marbre dels Rocabertí (ara, reutilitzat, a la capella). Respecte la torre forta, aquesta té la mateixa alçada que la masia, però amb un aparell de pedres de dinemisons més petites i amb pedres cantoneres a la dreta. Té cinc obertures, tipologicament semblants a les espitlleres, disposades de forma vertical i emmarcades per carreus de pedra. La capella està mig enrunada, i fa les funcios de corral. Es conserven els brancals de l'antiga porta d'accés, els murs de la nau i l'absis donant-li una forma semi-circular. Només està coberta la nau ja que l'absis funciona de pati del corral. La nova porta és més estreta, d'arc de mig punt i brancal de totxo vist. Hi ha una làpida de marbre que informa d'una restauració de la casa al 1610. Davant de la casahi ha una gran terrassa, sobre un mur de maçoneria carejada, formant talús i amb una tanca composta per un muret acabat . S'accedeix travessant una porta amb reixa, construïda el 1915 i limitada per dos pilars de forma cilindrica iamb elements ornamentals d'inspiració vegetal. Als angles de l'esplanada hi trobem sengles guaitadores.</p> | 08276-22 | Sobre el pantà de Vallforners (Cànoves). | <p>Casal documentat el 1009 quan els comtes Ramon Borell i Ermesenda lliuraren la meitat del seu domini aloidal als vescomtes Ramon Folc i Ermessenda. Fou renovat a finals del XVI (com es documenta en un sector de la casa) pels senyors de Tagamanent. Dins la capella hi ha una làpida de marbre on en llatí es diu que la casa va ser edificada pel senyor de Tagamanent i restaurada el 1610 pel seu fill Dalmau de Rocabertí, de la família dels vescomtes de Peralada. Les darreres reformes les podem documentar en època modernista. A la capella hi ha una làpida de marbre on es pot llegir:'Dalmacius de Rocabarti Dominus castri de Tagamanent et de la Vall Fornes quat en us est sita in termino castri de Tagamanent ex familia comitum petra late et vie comitum de Rocabarti ob ore regis Philipi testii Hispaniarum et indiarum regis hec edificia a parte syi a fundamentis erecta ampliacit et decoravit anno 1610'. El gran mur de contenció d'estil modernista es construí al 1915, en un context de reforma de la casa. Sota el casal hi ha dos plans envoltats de murs on s'hi havia fet una fira de bestiari que s'ha de relacionar amb el caràcter ramader de la masia, com a centre aglutinador de la resta de masies de la zona.</p> | 41.7390800,2.3310100 | 444370 | 4621023 | 08276 | Tagamanent | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67502-foto-08276-22-3.jpg | Legal i física | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-27 00:00:00 | Anna M. Gómez | Recentment adquirida per la Diputació de Barcelona. Hi ha una capella annexa en ruïnes, dedicada a Sant Esteve, situada al costat de l'entrada, per la part de migdia de la casa, actualment sense culte i utilitzada com a magatzem. Davant la porta hi ha una avinguda que baixa cap a dos planells, un circular tancat amb un muret de pedra i un altre, més inferior, sobre un esperó, de forma rectangular amb els vèrtex arrodonits, sobre un mur de contenció de maçoneria ordinària amb contraforts interiors. | 93|94|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||
| 67503 | Castell de Tagamanent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-tagamanent | <p>CAIXAL, A. (1991). 'església de Santa Maria de Tagamanent. Recerca arqueològica'. Catalunya Romànica XVIII. Vallès Occidental. Vallès Oriental. Barcelona, p. 430-432. CAIXAL, A; AMIGÓ, J. (1991) 'Excavacions a l'església de Santa Maria de Tagamanent (Vallès Oriental, Barcelona)' a Actuacions en el patrimoni edificat medieval i modern (segles X al XVIII): I. La intervenció arquitectònica, II. La recerca arqueològica. Quaderns científics i tècnics, 3, Diputació de Barcelona, p. 191-196. CAIXAL, A; CASTELLANOS, A. (1993). 'Església de Santa Maria de Tagamanent' a Quaderns Científics i Tècnics, 5. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. p.363-370. Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1984) vol. 6, p.240. PLADEVALL, A.(1988). El castell de Tagamanent. Monografies del Montseny, nº3. Amics del Montseny, Viladrau, p.61-74. PLADEVALL, A. (1991). El Montseny a l'època medieval. Dominis i jurisdiccions. p. 83-106.</p> | XI | Caldria realitzar excavacions arqueològiques. | <p>Tan sols resten alguns basaments de murs, corresponents a l'edifici principal i restes de murs de defensa en dos punts. Els únics vestigis documentats en les diverses intervencions arqueològiques realitzades a la zona de l'església de Santa Maria de Tagamanent, es troben a la capçalera i la nau de tramuntana.</p> | 08276-23 | Al cim del Turó de Tagamanent | <p>Es documenta des de l'any 945 l'existència d'un castell, aquesta data correspon a un primer document en què es fa referència a unes vinyes i unes terres situades 'in termino de castro Tagamanent', a la Vallmagna, deixades a la catedral de Vic pel prevere Nectar. Aquest document juntament amb altres dos, del 947 i 990, fan esment de la venda d'un alou per part del comte Borrell II a Audesind i ens informen de la primitiva adscripció de Tagamanent a Ausona; i com a tal als vescomtes d'Osona (Udina Martorell, 1951, pp. 413-414). Un document mal datat del 1060, esmenta que Ramon Berenguer i la seva esposa Almodis donen als vescomtes Ramon Folc i Ermessenda, la meitat de l'alou de Vallfornès; en aquest moment en que s'esmenta un espai fisíc real, una sala o residència, junt la seva coromina o hort i jardi pels comtes de Barcelona al Castell de Tagamanent i segurament també hi hauria una residència pels preveres. Al llarg del segle X apareix documentat junt amb altres castells d'Osona. El castell era habitat per una família de castlans, els Tagamanent, documentada des del 1082 (Català, 1969, pp.299-306). Més tard, passà als Cardona fins que al 1269, entrà a formar part del domini reial. El rei el va concedir en feu durant alguns anys, fins que al 1382 en va vendre la jurisdicció a Berenguer d'Hostalric. La propietat passà als Montbui al s. XV per casament, i més tard, als Rocabertí-Peralada. Des del XVI fou d'alta jurisdicció reial. Tingué un destacat protagonisme durant la guerra de Joan II (1462-1472) (Carreras, 1895, p.288) i el tornem a documentar prenent partit a favor de Felip V durant la Guerra de successió (1700-1714), i més tard durant la guerra del francés, quan fou escenari el 1812, de la victòria del guerriller Josep Manso sobre les tropes comandades pel general Lamarque (Canyameres, 1970, p.140). Aquest èxit significà el punt de partida de la carrera militar de Manso, arribant al càrrec de Capità General de Catalunya. Durant les excavacions realitzades al 1987 per Alvar Caixal i Mata, del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, no s'identificaren vestigis clars del castell, ja que l'excavació es centrà amb Santa Maria, però si que s'apuntaren estructures més antigues de difícil adscripció. A nivell jurisdiccional es parla de Tagamanent com a domini patrimonial annex al càrrec vescomtal d'Osona, documentat des del 947. Des del XI aquests vescomtes adoptaren el cognom Cardona i la seva jurisdicció comprenia tot el pla de la Calma, la Móra, la Castanya i Vallforners.</p> | 41.7475600,2.2958600 | 441455 | 4621988 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67503-foto-08276-23-1.jpg | Legal | Romànic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Anna M. Gómez | 92 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||
| 67504 | Can Torn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-torn | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 63-174. | XIII a XX | Reformada | Edifici aïllat de planta quadrangular de 17 metres quadrats amb baixos, dos pisos i golfes. Aprofita el desnivell del terreny per instal·lar-se dalt d'una petita elevació o turó. La coberta es realitza mitjançant una teulada a doble vessant i es documenta una galeria i diverses dependències annexes afegides. A la façana principal hi ha una porta d'arc de mig punt, adovellada, i dues finestres d'ull de bou (amb les inscripcions 1851 i 1924), un escut amb les quatre barres en relleu i una finestra adintellada on els muntants formen un petit arc superior en funció de mènsula, propi d'època gòtica. Al mur lateral trobem finestretes protegides per una reixa en forma d'espina de peix. A la façana posterior, a la llinda sobre la finestra hi ha esculpits els instruments de la professió de l'amo. La casa va tenir moltes reformes, les més destacades al llarg del segle XX, tot i que conserva l'estructura senyorial original. | 08276-24 | Santa Eugènia del Congost. | La primera data documental sobre el mas Torn, prové d'un pergamí de la mateixa casa on s'esmenta: 'confesso en veritat regonech a Salvador Torn del Sot pagès hereu del mas Torn del Sot de la parròquia de Tagamanent. Estalbiment a favor de joan torn per Elisabeth Castelleres al 1339 de una pessa de terra de 6 quarterres de sembladura'. També ens surt documentada com a feudatària del mas Castellar de Sant Martí de Centelles. A la documentació dels diversos fogatges de 1515 i 1553 anirà apareixent el mas amb els seus diferents propietaris. La seva evolució històrica ens ve associada a les reformes arquitectòniques documentades a la masia: Es documenta una llida sobra la porta amb la data de 1762 (tot i que podria haver estat traslladada o reutilitzada). Una altra data ens la dóna la dovella central del portal principal amb l'anagrama de crist i la data de 1602. Mentre que a la façana posterior trobem escrit: Franco 1850 TORM. A l'arxiu Pedals, en un document d'època moderna ens cita a Francisco Torn del sot, com a propietari de la finca i masia del Torn del Sot, on s'hi plantava vinya i olivera i que afrontava amb el riu Congost per l'est, al sud amb el mas Santa Eugènia, a l'oest amb Castellà de Valldeneu i al nord amb el mas Pedralba. El cognom Torn desapareix de la propietat per venda al 1896, passant a mans de la família Goula. | 41.7389800,2.2626900 | 438689 | 4621059 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67504-foto-08276-24-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67504-foto-08276-24-2.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | A la petita era que s'obre per la part de darrera de la casa s'hi troben ubicats tres fragments de pedres de molí que s'associarien a un molí que no es situaria gaire lluny de la casa. Les restes d'aquesta estructura no s'han pogut localitzar. Tot i que no s'hi ha pogut accedir, aquest mas conta amb una important col·lecció de documents i pergamins datats d'època moderna on s'esmenta l'origen medieval del Torn (a partir del segle XIV). | 92|94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67506 | La Pedralba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pedralba | <p>GARCIA, MR.(1995). Les cases fortes del Callès. Lauro, 5. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 50-51, 168-169. GAVÍN, J.M. (1990). Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. IPEC-Montseny (1998) n.2447. PLADEVALL, A. Síntesi històrica i geogràfica. Monografies del Montseny, 3. p. 100-105.</p> | XII-XVII | Successives reformes. | <p>Edifici format per dos cossos adosats corresponents a diferents èpoques. La part nord és més antiga, de planta gairebé quadrada i teulada a 3 vessants. Aquesta part més vella té un portal a llevant; la paret nord no té obertura i el sistema constructiu és el de filades de carreus ben escairats de pedra local lligats amb morter. Aquesta part és la que correspon a la domus o casa forta. Aquesta construcció presenta un cos semi-circular afegit i amb la data de 1786 a la finestra definit per uan estructura simètrica on la disposició d'obertures, principalment finestres segueix un ordre geomètric d'ordenació, on hi predominen les estructures rectangulars. La part oest de la casa sembla datar del segle XVII i presenta un portal a la cara nord, amb barri. El sistema constructiu utilitzat és el de pedra (carreus ben escairats) i teula àrab, amb la façana arrebossada; destaquen els grans carreus feforçant les cantonades, matacà de pedra amb una espitllera i finestres conopials. Com elements singular destaca un escut dels Bru de Fiveller.</p> | 08276-26 | Al Barri de la Pedralba. | <p>Casa forta documentada des del segle XII, al 1178; tot i que podria ser anterior. Els propietaris van ser donzells, categoria social demostrada amb el nom Bru de Fiveller refòs actualment amb els comtes d'Alba de Liste. Aquesta construcció que té part edificada al segle XV sobre mur més antic i on es documenten una sèrie de reformes als segles XV i XVII, possiblement relacionades amb una sèrie d'incendis que patí. Datades per les inscripcions de les llindes de portes i finestres, una de les darreres amb la data 1817. En els diferents reculls cadastrals anirà apareixent aquest mas i les seves propietats, aquestes s'extenien, a principis del XX, fins la Vila, el Folló, la Torre, el Montcau i el Torn. En aquesta àmplia propietat s'hi havia conreat cereal, vinya i olivera i es creu que una part funcionà com a masoveria; fet que es documenta al 1793 amb l'existència de masovers a la Pedralba. La documentació sobre la propietat permetrà fer alguna esmena sobre els diferents amos que ha tingut aquest casal; la documetació més recent ens remet al 1861, moment en què el propietari era Joan Anton de Fabiller Marques de Biel i al 1914 quan era propietari Ricard Martorell de Fivaller. La seva ubicació prop la via que comunició entre Barcelona i el pla del Vallès amb la Plana de Vic i l'interior, i la seva estructura de mas-torre forta ens evidencien el caràcter estratègic i de control que tenia aquesta casa, situant-se a primera línia de defensa d'aquest eix de comunicacions.</p> | 41.7430100,2.2678700 | 439123 | 4621503 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67506-foto-08276-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67506-foto-08276-26-2.jpg | Legal i física | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-22 00:00:00 | Anna M. Gómez | Construcció de gran interès historico-arquitectònic. Al seu interior hi hauria hagut una petita capella d'adscripció desconeguda, segurament a Santa Maria. Aquesta capella de la casa ens apareix documentada en un casament entre Fèlix Vilardebò i Caterina Mirambell que va tenir lloc el 1799. | 93|94|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||
| 67507 | Can Pere Moliner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pere-moliner | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 52. MORERA, J.(1997) Recuperem l'antic camí de Santa Eugènia a Santa Maria de Tagamanent. Tagamanent. Associació d'Amics i Veïns. n.40 p. 11. | XVII | Masia de petites dimensions, de planta quadrada (12,5 metres quadrats), de planta baixa més pis. Als baixos hi ha un porxo adossat a l'exterior i l'entrada. Es tracta d'una construcció de dimensions força modestes on s'utilitza el sistema constructiu de carreus de dimensions mitjanes, regularment treballats i lligats amb argamassa que es disposen en filades regulars. Els angles cantoners i les obertures (tant de portes com finestres) es troben limitades per carreus de dimensions més grans que actuen tant d'element constructiu de reforçament com d'element decoratiu arquitectònic. Al costat de la cuina hi ha el forn de pa; mentre que al fons queden les quadres i el celler on es conserva una premsa de vi, indicant un cert cultiu vitícola. El primer pis es distribueix en 4 habitacions.La teulada és nova però sense repartiment intern. | 08276-27 | Vall del Congost, casetes del Congost. | Segurament es tracta d'una construcció del segle XVII, moment de desdoblament de propietats i de gran auge constructiu ben documentat per la zona de les Casetes del Congost. Aquesta construcció limitaria a l'est amb Can Pou, al sud amb Jaume Santaeugènia, a l'oest amb Montblanc i Artigues i al nord amb Can Jeroni. Una de les poques dates ens la porta una llinda inscrita de 1688, enquadrant-la a finals del XVII en un context de petits arrendataris enriquits que decideixen construir-se una casa pròpia. Aquest petita establiment s'ha d'associar a una petita explotació que es dedicaria a l'explotació cerealista i vinícola d'ús particular. Tot i que també seria lògic pensar que el seu propietari es dediqués a activitats de tipus més protoindustrial (comerç, pedrer..). | 41.7355800,2.2719100 | 439452 | 4620675 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Hi ha fotos de la casa en la col·lecció d'Emili Ferrarons Feixas. | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||||||
| 67508 | Pallissa del Mas Santa Eugènia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pallissa-del-mas-santa-eugenia | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p.172. Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1984) vol. 6, p.240-241. VIVES, E. (2001). Coses passades i viscudes. Records d'Adelaida Vila i Vilardebò. Monografies del Montseny, n. 16. p. 186-207. | XVII | Casa situada en perpendicular al mas Santa Eugènia. Una escala exterior davant la façana condueix a la porta d'entrada que és d'arc de mig punt i adovellada; i per tant queda al nivell del pis. L'escala és oberta per una porta també d'arc de mig punt. Dues finestres a la façana, la de dalt amb llinda, motllures i sota l'ampit una pedra amb una escletxa en posició vertical. La teulada és a doble vessant i amb ràfec a la catalana, molt reformada. El cos de la dreta és posterior, però segueix la tipologia de la casa. Es tracta d'un edifici força restaurat. | 08276-28 | Barri de Santa Eugènia | Aquesta Pallissa, seria construida poc després del Mas Santa Eugènia, la part més antiga dataria del segle XVI. La construcció d'annexes de caire agrícola és molt corrent en l'evolució de la masia catalana. Serà a partir del segle XII que trobem documentació sobre el mas de l'Església i també sobre el casal del Congost. Però serà el 1289, quan apareix documentat per primer cop, el mas Santa Eugènia en la seva denominació definitva. Aquest mas s'havia associat a la família Ecclesia, documentada cap el 1200, i que per proximitat i possible vinculació a la capella, hauria acabat adoptant el nom. Així, en la documentació del XIII, trobem esmentats 'manso de Ecclesia sive de Sancta Eugenia', que ens evidencia aquesta vinculació. L'estructura actual del mas data del s. XVI i potser seria en aquest moment que es van edificar part dels seus annexes, un dels qual la pallisa de Santa Eugènia. Des del 1940 la parroquialitat del terme ha passat a Santa Eugènia del Congost, i segurament es portà a terme en una reforma per aquestes dates, que vindria confirmada per la data de la inscripció de la façana principal del mas Santa Eugènia i algunes reformesi remodelacions a les altres dependències. | 41.7343700,2.2675100 | 439085 | 4620544 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67508-foto-08276-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67508-foto-08276-28-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | En el barri de Santa Eugènia hi havia tot un seguit de construccions de caire públic. Prop de l'antic camí de Vic hi havia ubicada una antiga escola, totalment desapareguda i la casa del Llenyataire, un habitatge exempt situat a banda esquerra del mas Santa Eugènia. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||||
| 67509 | Els Fondrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-fondrats | DRAPER, JM. (1902) 'De Ayguafreda á Viladrau per Tagamanent i Collfurmich' a La Veu del Vallès; Portaveu de la comarca, nº 305, Sant Celoni, 1-3. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de casa i de lloc, p. 40, 166. Tagamanent. IPEC-Montseny (1998), n. 3730. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Museu de Granollers. | XVII-XVIII | Força coberta per la vegetació. | Casa aïllada envoltada de conreus i espais ramaders formant un conjunt d'edificacions de planta rectangular esglaonada. L'edifici principal, de planta quadrada, està format per dos pisos amb unes dimensions de 31 per 27 m, i presenta murs de paredat comú amb fang arrebossat, que en algun punt es conserva fins l'alçada original, tot i que el seu estat de consevació no és gaire òptim. A la planta baixa, trobem un nucli de tres cossos, una gran part del qual està dedicat al bestiar; aquesta característica és molt comuna de les masies ramaderes. La cuina serveix també de menjador, i al primer pis s'hi trobava la sala i les habitacions com és corrent en les masies de regions muntanyenques. La teulada és a doble vessant, amb els caires fets de lloses de gres, de la que actualment només en resta alguna biga. Els annexos ramaders, potser són de construcció posterior; aquestes construccions auxiliars conserven la coberta, una al costat nord amb llosa de pedra, i l'altra al sud, que serveix de corral. Les obertures conservades són minses, ja que en queden els brancals de pedra i la llinda de fusta. Es conserva una finestra al primer pis de la façana nord, amb llinda i brancals de pedra calissa gris d'arestes bisellades que porta una inscripció amb la data de 1650. Aquesta data podria correspondre al moment constructiu del mas o a una de les seves reformes; documentades, en part, per l'ús de diferents sistemes constructius. Just al davant es documenta un mur de contenció fet de pedra que envolta la casa per un costat. Aquesta casa comptava amb una font-mina i una sèrie d'annexos de caire ramader. | 08276-29 | Pla de la Calma. | La principal època de construcció de les masies de muntanya al Montseny correspon als segles XVII i XVIII i hem de pensar que seria en aquest moment que s'ocupen, amb noves construccions, els terrenys menys optimitzables. El topònim de Fondrats s'ha de relacionar amb amb el Sot dels Fondrats, on s'asenta la masia i es podria relacionar amb la profunditat dels esvorancs que s'obren al seu voltant, quedant aquest mas aïllat en un petit altiplà conectat només pel pas que puja al Bellit. En la documentació, aquest mas, apareix vinculat a la Figuera 'Eudald Perramon de Roda. Tres casa posehidas per dit duenyo anomenadas la Figuera ab son hort de tres cortans tersera qualitat; altre casa anomena Fondrats ab son hort de tres cortans terra tersera calitat; i altre casa anomenada corral de muntanya ab son hort' (Llibre de Recana de Tagamanent, 1846). Aquesta vinculada a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent. | 41.7686500,2.3054900 | 442274 | 4624323 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67509-foto-08276-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67509-foto-08276-29-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Arxiu Fotogràfic Ramon Ferrarons Feixas. Masia que forma part de la mateixa propietat que la Figuera. A ponent de la casa es poden veure les saleres per al bestiar. Just sota la font de la casa, es va construir el safareig, aquest d'estructura simple amb lloses, serviria tant per abeurar els animals com per rentador. Aquest safareig es troba en força bon estat, conservant-se tres de les quatre cares. També a prop es troben ubicades les Cases Velles, aquest topònim indicaria algun tipus de construcció de caire annex a les grans masies de la zona. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67510 | Mas Santa Eugènia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-santa-eugenia | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, p.172. GAVÍN, J.M. (1990). 'Santa Eugènia del Congost'a Vallès Oriental. Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín. Vol. 23. VIVES, E. (2001). Coses passades i viscudes. Records d'Adelaida Vila i Vilardebò. Monografies del Montseny, n. 16. p. 186-207. | XVI-XVIII | Reformada. | Grup de tres edificis al costat de l'Església de Santa Eugènia del Congost. El cos principal el forma una casa rectangular amb teulada a doble vessant. A la façana principal hi trobem un gran portal de mig punt amb grans dovelles i a sobre, per descarregar el pes a l'arc, una finestra amb llinda de pedra i inscripció. La finestra de la dreta d'aquesta mateixa façana principal és d'arc conopial (típica del gòtic del s. XVI). Al mur lateral també s'observa una finestra d'arc conopial, que a més té l'intradós decorat amb dues rosetes en relleu. El material constructiu utlitizat és mamposteria-arrebossat, teula i pedra (al remat). És difícil de precisar la part que pertany al primitiu mas i les successives reformes efectuades. | 08276-30 | Barri de Santa Eugènia. | Al llarg del segle XII trobem documentació sobre el mas de l'Església i també sobre el casal del Congost. Però serà el 1289, quan apareix documentat per primer cop, el mas Santa Eugènia en la seva denominació definitva. Aquest mas s'havia associat a la família Ecclesia, documentada cap el 1200, i que per proximitat i possible vinculació a la capella, hauria acabat adoptant el nom. Així, en la documentació del XIII, trobem esmentats 'manso de Ecclesia sive de Sancta Eugenia', que ens evidencia aquesta vinculació. L'estructura actual del mas data del s. XVI. Una llinda de la finestra de la façana ens dóna la data de 1720 JAUME SANTAUGENIA; i al mur lateral hi ha l'inscripció: MVS 1945. Des del 1940 la parroquialitat del terme ha passat a Santa Eugènia del Congost, i segurament es portà a terme en una reforma per aquestes dates, que vindria confirmada per la data de la inscripció de la façana principal. Dins l'evolució familar dels propietaris, podem destacar que Adelaida Vila i Vilardebò, fou la última pubilla del mas Santa Eugènia a finals del segle XIX. | 41.7345200,2.2676300 | 439095 | 4620560 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67510-foto-08276-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67510-foto-08276-30-2.jpg | Inexistent | Modern|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Mas que conserva documentació antiga sobretot de la mateixa casa però també del conjunt del barri de Santa Eugènia i de l'església. Es desconeix el seu volum, tot i que es tractaria principalment de documents d'època moderna. Fons de caire particular d'índole diversa on es fa especial esment a les diverses propietats del mas. Aquest conjunt no ha estat ordenat ni estudiat, i tot i que les seves dimensions no són molt grans (estariem parlant d'un conjunt de 12 documents), són de gran importància per conèixer els esdeveniments i la història de la barriada de Santa Eugènia. | 94|93 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67511 | La Vila | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-vila-6 | CANCELLERIA, pergamí 4727. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 65, 175. IPEC-Montseny (1998), n. 4016. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Granollers. Quadern de liquidacions o Amillaraments del 1861, n. 190. | XVII-XVIII | Actualment en procés de restauració i adequació per esevenir una casa de turisme rural. | Casa en runes, de la qual en queden restes de parets i una torre de guaita, amb teulada a 4 vessants. Els murs restants de la masia ens marquen una planta rectangular amb reculada al cantó sud de la torre i uns espais destinats a les dependències avui inexistents. Aquest murs són de paredat comú, amb pedres cantoneres bastament treballades. L'obertura millor conservada és la portalada d'arc de mig punt adovellada i que es troba situada prop de l'estructura rectangular coneguda com la torre. La torre es conserva força sencera, amb 5 pisos d'alçada; amb murs de paredat comú, arrebossat i cantoneres ben treballades. Les obertures les formen finestres quadrades ben arrenglerades, de tamany similar i enllindades; en el cas de la façana oest, amb llinda monolítica i brancals de carreus ben treballats amb lleixa motllurada. Les altres finestres són més petites i estan emmarcades per carreus més senzills. Al seu interior destaca un soterrani cobert amb volta de canó feta amb argamassa i pedra; i també l'estructura dels forjats amb bigues de fusta, lloses i rajols. La coberta es cobria amb bigues de fusta i encanyissat, sobre ràfec amb imbricacions de rajol pla, i teula girada. | 08276-31 | Sobre el barri de la Pedralba. | La primera notícia històrica que es té de la Vila és del segle XII quan en un document guardat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó refent als masos que pagaven tribut al castell de Tagamanent, hi apareix en Bernat de Sa Vila. La casa anirà apareixent en els diversos censos cadastrals del 1497 'la Vila viuda', 1515 'Sebastià Vila' i 1553 'la Casa d'en Vila'; També se'ns dcumenta que el mas heretat de la Vila tenia dues cases, conegudes com la Casa Gran de la Vila i la Casa Xica, sense cap més especificació. Ja entrat el segle XVIII, s'esmenta el topònim Vila en un casament entre 'Nicolau Vila i Bellit, pagès de Tagamanent i Margarida Nadal pubilla de la casa Nadal'. Al selge XIX ens apareixen com a propietaris de la Vila a Antoni Vila Cornella (1861). Aquesta gran masia de muntanya es troba situada a peu de l'antic camí que pujava del Congost i Santa Eugènia vers el santuari i el castell de Tagamanent. En aquest vertebrador del territori es construí la torre de la Vila, edifici a partir de la qual va crèixer la propietat fins arribar a ser una de les explotacions agríola-ramadera més importants de sota el Turó de Tagamanent. Aquestes cases fortes construïdes prop de les vies de comunicació principals d'època medieval i que es basen en una estructura de torre evolucionada, apareixen documentades, cada vegada més per la zona del Congost, i en aquest cas, en els passos cap a l'interior. La notícia documental més contemporània ens diu que la casa fou enrunada, farà uns 30 anys, a causa d'un llamp. El que si és cert, és que aquests masies quan s'abandonaren passaren per un important procés d'expoli i destrucció. | 41.7484700,2.2753800 | 439753 | 4622103 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67511-foto-08276-31-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67511-foto-08276-31-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Al primer pis s'han trobat restes de guixos entre bigues decorat en grotesc, que l'actual propietari encara conserva algun fragment, també en les obres recents han aparegut diversos fragments de ceràmica blava catalana i vidriats que confirmen la ocupació de la masia al llarg dels segles XVI i XVII. A 120m de la Vila, a la part obaga de Vilardebò, hi havia ubicada l'antiga Teuleria per abastir la demanda de les construccions properes com el Vilardebò i la Vila , o per fer algunes remodelacions. Aquesta petita instal·lació de caire industrial residual, es pot relacionar amb altres estructures constructives com els forns de calç. Actualment està en runes. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67512 | El Vilardebò | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-vilardebo | AAVV. (1991). Tagamanent. butilletí Informatiu. Tagamanent, p. 7. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. p.66, 175-176. | XVII-XVIII | Ha estat restaurada per la Diputació de Barcelona | Masia aïllada i situada sobre el pendent natural del terreny. A nivell constructiu mostra una gran arcada exterior i una sèrie d'ampliacions successives relacionades amb annexos ramaders. Es tracta d'una gran planta rectangular organitzada en divesos annexes arquitectònics. La teulada és a doble vessant i al davant s'obre una era empedrada. L'edifici en si, presenta poques obertures i aquestes són força petites. Finestres enllindades amb pedra i una amb arc conopial, amb motllura a l'ampit (freqüent del segle XVII). Aquesta masia va passar per una fase de greu degradació i això fa que la majoria d'esturctures visibles responguin a les obres de reconstrucció que s'hi portaren a terme. | 08276-32 | Sobre el barri de la Pedralba, pujant al Turó de Tagamanent. | La poca fertilitat del terreny ha potenciat unes necessitats ramaderes que han afavorit la potenciació de les estructures arquitectòniques de la masia. Així doncs, la casa presenta unes dimensions extenses i annexes de cronologia àmplia i que ajuden a documentar aquest conjunt rural. La datació de les estructures s'ha fet per l'estil arquitectònic: finestres i obertures petites que donen una cronologia antiga, juntament amb l'arc conupial, amb motlluretes als costats i motllura a l'ampit, que trobem de forma força freqüent al XVII. Es docuementen, també, diferents inscripcions a les llindes de les finestres, referents a les dates de 1718, 1785, moment de grans refomes generals en totes les cases de pagès de la zona. La prosperitat de la masia queda plenament documentada durant el segle XIX, tot i que a finals del mateix segle va ser venuda per Sebastià Vilardebò (1804), ja que aquest va renunciar a l'herència del mas i es va fer capellà, arribant a ser canonge de Santa Maria del Mar de Barcelona. La Diputació de Barcelona va fer algunes reformes parcials a la casa, que havia arribat a quedar en un estat força malmès, s'arreglà la teulada i aguns annexes. Els masovers actuals fa uns 15 anys que hi són i la casa continua mantenint les funcions ramaderes i, en menys mesura, les agrícoles. | 41.7456000,2.2794900 | 440092 | 4621782 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67512-foto-08276-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67512-foto-08276-32-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Una de les anècdotes que s'explica sobre la proximitat de les cases de la Vila i el Vilardebò, és de quan la gent de la rodalia amania el plat de mongetes amb un setrill, i feia donant la volta sobre el plat: 'de la Vila a Vilardebò' i de 'Vilardebò a la Vila'. Aquesta acció té molts paral·lels en les masies de l'àrea d'Osona, sobretot les que estaven ben a prop i es documenta a inicis i mitjans del segle XX. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67513 | La Codina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-codina-2 | Llibre de naixences i defuncions de la Móra 1686-1838. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 33, 164. | XVII-XVIII | Cert expoli del material constructiu (teules, lloses de pedra). El propietari té projectada la seva restauració. | Masia de planta rectangular i diverses dependències, orientada al sud-oest i adaptada als desnivells del terreny. Els murs són de paredat comú; amb carreus a les cantoneres. Només es conserven els angles de les parets i s'insinua un segon pis. Els interiors arrebossats deixant entreveure les diverses dependències, algunes de les quals encara conserven els festejadors. Les obertures es formen utilitzant un aparell de carreus ben tallats de diferents tamanys i amb espitlleres a diferents alçades, indicant que podria haver-se bastit com una estructura defensiva. La resta d'obertures també són de dimensions reduïdes i estan emmarcades per carreus de pedra i lleixa. A la façana sud-oest hi trobem una finestra amb trenca aigües i un element decoratiu en forma de volutes i brancals motllurats. Al voltant es poden veure diversos annexes ramaders i segurament alguna cisterna o safareig. | 08276-33 | Estribacions del Pla de la Calma. | Aquesta construcció de factura força moderna, a part del conjunt despitlleres, ens apareix documentada dins la parròquia de Sant Cebrià de la Móra al segle XV. S'hauria tractat d'una masia de caire ramader amb explotació important de vinya, documentada al segle XIX. La primera referència, fins al moment apareguda, és la del fogatge de 1497 on s'esmenta a 'en Codina'; les cites d'aquest mas es faran més extenses al llarg del segle XVI: en el fogatge de 1515 s'esmenta a Pere Joan Codina, i al 1553 a 'en Codina'. Un document interessant on s'esmenta el propietari de la Codina al segle XVI ens diu: '12 de novembre de 1530. Pere Joan Bellver i andreu Montcau de la Parròquia de Tagamanent fan d'àrbitres en un conflicte entre Gabriel i Jaume Figuera, i Pere Joan i Joana Codina, tots de a parròquia de la Móra, sota la peça de bosc d'alzines situada a Tagamanent en lo lloc apellat el bach desus el Grau de la Pedramala'. Aquest document va ser fet a la casa de Pere Agustí, batlle reial de Tagamanent. El topònim de la casa va patir alguna variació al llarg del temps, passant-se a anomenar la Codina de la Riera al 1696 i la Codina de la Verneda al 1728. El darrer propietari cognomitat amb el nom de la casa fou Miquel Codina, passant a ser propietat del sr. Xuclà. I per anotacions d'excursionistes que passaren per allà sabem que al 1902 ja estava enrunada. | 41.7783500,2.2906700 | 441051 | 4625410 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67513-foto-08276-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67513-foto-08276-33-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Són encara visibles, varies dependències annexes, com també les feixes dels camps...tot i el seu estat d'abandonament. La gent de les rodalies, i sobretot excursionistes i caçadors i pugen a fer dinars familiars. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67514 | La Figuera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-figuera-2 | Inventari del Patrimoni Etnològic del Montseny, n.623. AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental.CASTELLANOS, J. (1990). 'Uns altres patrimonis' a Revista d'Amics de Tagamanent, n.23. Tagamanent. CRUELLS, A.(1988) Joan Maragall. Tagamanent i la masia de la Figuera. Monografies del Montseny, nº 3, p. 91-98. DRAPER, JM. (1902) 'De Ayguafreda á Viladrau per Tagamanent i Collfurmich' a La Veu del Vallès; Portaveu de la comarca, nº 305, Sant Celoni, 1-3. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de llocs. Ajuntament de Tagamanent, p. 38, 165-166. GRAU, A. (1998). 'El color del temps'. Aiguafreda 1100 anys. Ajuntament d'Aiguafreda. p. 123. IPEC-Montseny (1998), n. 3727-7342. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Museu de Granollers. p 478 i 485. PLADEVALL, A. (1998). 'Sant Cebrià de la Móra, una antiga parròquia del Montseny' a Monografies del Montseny, nº13, Viladrau: Amics del Montseny. p. 97-99. | XVII-XVIII | No s'ha respectat l'estructura interior. Substitució dels antics forjats per sostres amb bigues de formigó. En procés de restauració. | Masia formada per tres cossos adossats i articulats en un pati interior i de caire essencialment ramader. La construcció principal consisteix en un edifici de baixos més dos pisos i golfes, amb una coberta a doble vessant i de pendent no gaire pronunciat. La façana presenta les parets de pedra estucada i amb pedres cantoneres que actuen tant d'element arqutectònic com d'element decoratiu; les finestres apareixen emmarcades per carreus de pedra ben tallats i de dimensions considerables i la portalada amb una porta d'arc de mig punt adovellat i amb un escut de la nissaga. Aquest escut es troba situat a la dovella central, en forma de semi-cercle formant un pavelló amb un llor simbolitzat, i al pavelló inferior tres barres a l'esquena i un cercle que representa la bola del món amb quatre braços arquejats que surten del centre. Sobre aquest arc de mig punt de la portalada principal hi ha un balcó i la resta de finestres, una de les quals amb la data de 1796, emmarcades per llindes i brancals de pedres com element decoratiu. L'interior ha estat força malmés. Cal remarcar la solució del forjats formats per bigues de fusta amb lloses de pedra al damunt. En un angle exterior de la casa hi ha una petita torreta-també anomenada garita, adossada i de planta circular, a l'alçada del segon pis, que dóna un aire defensiu al conjunt. La construcció més baixa, és segurament la més antiga. La seva planta és rectangular i la coberta és a doble vessant, seguint una estructura de planta baixa, pis i golfes. Els murs d'aquesta edificació són de paredat comú i amb pedres cantoneres; amb una disposició regular de les obertures i deixant entreveure alguna ampliació o remodelació. Al seu interior cal esmentar les arcades de pedra que suporten el primer pis. Tota la planta inferior de la casa estaria destinada als estables, característica molt comuna de les masies ramaderes i que té paral·lels ben propers com el Bellver o l'Agustí. Mentre que la tercera construcció, uneix les dues estructures anteriors per la banda oest, articulant tot el conjunt. D'aquest darrer cos, en destaca la disposició irregular de les seves obertures. Aquest conjunt arquitectònic tripartit presenta altres estructures annexes, articulades per una era petita amb un empedrat fet de lloses i que s'han d'associar a activitats de caire bàsicament agrícola. | 08276-34 | Estribacions del Pla de la Calma. | La Figuera fou utilitzada com a masoveria, a partir del segle XV i com hostal, al segle XIX. Aquesta masia de caràcter bàsicament ramader, va patir fortament la crisi agrària de finals del XIX, i va ser venuda a la família Grau de Barcelona, que s'hi van traslladar a viure i que va organitzar la casa com a hostal o residència de muntanya. Moment on s'hi aplegaren figures com el poeta Joan Maragall, Lluís Millet i Amadeu Vives, músics, fundadors de l'Orfeó Català, l'arquitecte Josep Pijoan i el pintor Santiago Rusiñol, entre altres. Per la documentació de la Figuera sabem que al 1269 existia un mas amb aquest nom, i que cap el 1343, tenia dos masos amb el mateix topònim que tenien com a caps de casa en Pere za Figuera i el Guillem za Figuera; però al 1381ja hi havia només un sol mas. En la visita pastoral del bisbe Galzeran realitzada al 1330, consten com a testimonis de visita els hereus dels masos, un dels quals 'za Figuera'. Aquest mas anirà apareixent en els fogatges de 1497 i 1515, en un context de despoblament general com ho demostra el cens de 1553 on tan sols s'esmenten les masies de la Figuera, Parera, Clot, Codina, Ferrer. Un document del 1540 ens esmenta que Toda de Centelles i Carrós confirma a Gabriel i Jaume Figuera l'establiment del mas de la Figuera, situat entre les parròquies de la Mora, Tagamanent i la Castanya, per un cens anual de 10 lliures i 10 sous. I també s'esmentarà al llarg dels segles XVII i XVIII, amb la recuperació que s'evidencia en el 'Llibre de naixences i defuncions de la Móra del 1686 al 1838. A nivell genèric s'ha datat el mas entre les segles XVII i XVIII ja que és la principal època de construcció de les masies de muntanya, amb una estuctura principal del segle XVII i ampliada amb un cos adossat a la part esquerra del mas datat de finals del mateix segle o de principis del següent. Tot i que la part conservada de la masia actual és plenament del segle XVIII (com ho demostren les dates de 1763-1769, localitzades en diferents llindes de portes i finestres). I serà en aquest moment quan es construiran bona part dels seus annexos ramaders i la nova masoveria del Corral de Muntanya o Can Figuera. La finca al cadastre de 1946 comprenia el mas Figuera amb tres cases i terres: una anomenada la Figuera, una altra anomenada el Corral o Muntanya i una tercera anomenada Fondrats; limitant amb el Clot, el Bellit, el Boscàs i el Vilà de la Castanya, el Montcau i la Codina. El mas s'abandonà a mitjans del XX, i actualment és utilitzat com a explotació ramadera. | 41.7788800,2.2976000 | 441628 | 4625464 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67514-foto-08276-34-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Les activitats econòmiques es desenvolupen prop de la casa, com ho demostren les feixes disposades en pendent; la bassa, el safareig i el pou; els corrals...També durant molts anys es celebrà la Festa Major de la Figuera. Aquesta festa es vinculava a la capella de Sant Isidre s'hi feia missa i diversos actes públics. Actualment aquesta capella no té culta i aquesta festa ja no es celebra. Respecte el període en què la Figuera esdevení Hostal de Muntanya cal fer esment al ressò cultural que van tenir alguns autors que visitaren la Figuera, tant a tot el Montseny com per tota Catalunya. Un dels quals, el poeta i activista cultural Josep Pijoan (arquitecte i historiador de l'art i polític de Prat de la Riba), havia fet llargues estades a la Figuera, des de la primavera del 1901 a l'estiu de 1903, a resultes de la seva mala salut i potser per oblidar algun amor de joventut (potser la de Maria Permanyer) En tot aquest temps va recollir rondalles i poemes populars de la zona. El poeta Joan Maragall el va visitar a la Figuera, com a mínim en dues ocasions (novembre de 1902 i maig de 1903) i va treure-li el motiu, ben guanyat, de saltacarenes. En aquest context trobem el procés d'elaboració de la teoria de la paraula viva de Maragall. Per aquest, Pijoan viu en l'estat de gràcia de la poesia; sobretot en la manifestació més genuïna com és el cançoner popular, que troben vivent encara entre els pagesos i pastors de les rodalies. Maragall parlarà de cepades i raïms, ja que la Figuera, en les feixes properes s'hi havia cultivat vinya. A través de l'epistolari de les seves Obres Completes hi trobem una carta dirigida al seu amic Antoni Roure, del 5-6-1903 on diu: jo 'vinc de passar quatre dies al Montseny'. (Hi ha una nota al peu que indica: a la Figuera, masia del Pla de la Calma, on passà uns dies amb Pijoan). 'En la frondosa visió i immensa quietud, sols trenada pel continuat diàleg sobretot lo del món amb el febrós amic, i ara torno estar près per les coses d'aquí, sol·licitacions de col·laboració escrita, himnes a banderes (que ja es veu que totes han de ser cantades per Millet i jo) al·locucions per demanar diners per obres patriòtiques etc.'Maragall mantindrà correspondència en vers amb la Lola de la Figuera, una nena de 7 o 8 anys, Allà escriu pràcticament tota la seva poesia i d'allí arrenquen els poemes de Maragall sobre el Montseny amb obres com 'Del Montseny'; en un moment en què Maragall escrivia 'El Comte Arnau'. | 119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67515 | La Perera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-perera | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. DANÉS, J.(1933). 'Estudi de la masia catalana' a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, nº XLIII, Barcelona. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 169. IPEC-Montseny (1998), n. 3921-3922-3836-3880. | XIV-XVIII | La part de la coberta ha estat restaurada recentment; mentre que l'obertura al pati interior no existia originàriament. Hi ha ruïnes de construccions auxiliars a l'est i oest. | Antic Mas-torre convertida en masia de planta rectangular, amb façana de paredat comú i pedres cantoneres a pedra vista, tot i s'observen restes d'arrebossat. A la façana principal trobem una portalada d'arc de mig punt adovellat amb la inscripció 'Reat. 1778' a la clau. Cal destacar les finestres emmarcades amb carreus emmotllurats de pedra, un dels quals amb imbrincacions a la part inferior i una altra finestra coronella d'un sol arc. A l'exterior de la casa, s'observa un contrafort a l'esquerra de la façana principal, i a la dreta trobem una gàrgola sobra una pica de pedra i sota una finestra cegada. La resta d'obertures corresponen a finestres quadrangulars, la majoria emmarcades per una pedra. Al costat nord trobem una aresta al mig de la façana que podria ser el testimoni de la transformació de l'antic mas-torre en masia. A prop hi ha un pou amb pedres treballades de forma circular. Es pot apreciar l'existència d'estructes properes destruïdes, que podrien correspondre a annexos de la mateixa casa o estructures més antigues. | 08276-35 | Estribacions del Pla de la Calma. | Antiga masia evolucionada que seguia el model del mas-torre, documentat cap al segle XII i conegut per tot el territori de la Catalunya Vella. La casa s'anà ampliant fins esdevenir una important masia ramadera, documentada al llarg dels segles XVII i XVIII; moment en què segurament s'afegiren els corrals ramaders. La documentació coneguda sobre la Parera és força parca; al segle XV, ens apareix el topònim 'En Perera' (fogatge de 1497) i més endavant al 1515 es parla de 'Samion Perera', però a part d'algun esment puntual del mas, no es fa cap referència més genèrica del mateix. A nivell arquitectònic, la data de 1778 inscrita a la dovella d'entrada de la casa, ens permetrà documentar una remodelació puntual segurament associada a alguna ampliació. Aquesta es confirma amb la presència d'una finestra geminada, situada a la façana principal i que data d'època moderna. Al 1939 les propietats d'aquest mas arribaven fins la Figuera, el torrent dels Fondrats; i cap a Vallcambrils fins el torrent de la Gacella. Aquestes terres, però, actualment formen part del mas Clot. Al llarg dels segles també va ser coneguda amb altres noms: el Corral i la Perera de la Móra. | 41.7791600,2.3003700 | 441858 | 4625494 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67515-foto-08276-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67515-foto-08276-35-2.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | A prop de la masia, direcció cap a la Figuera, trobem el pou de la Perera. Es tracta d'una construcció aïllada, de grans blocs de pedra local, de carreus ben treballats; aquesta presenta una forma semi-tubular i està fet sobre un esgraó, de forma troncocònica, fent 1'5 m de diàmetre. Com la majoria de cases de pagès, la Perera tenia tota una estructura d'abastament hidràulic. Aquesta consistia en una basa, excavada a la mateixa terra que recollia l'aigua de la pluja i que també servia per regar camps i hortes; mentre que pel consum humà s'agafava l'aigua de la mina. Un altre espai agrícola bàsic era l'era; a la Perera hi trobem una era enllosada en pedra local, no gaire ben conservada, on s'hi realitzava la batuda del gra feta amb matxos o vaques. | 94|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67516 | El Solà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-sola-6 | GARCIA-PEY, E. (1988). Tagamanent. Recull de noms de cases i llocs. Ajuntament de Tagamanent. p. 61, 173. | XVIII | En runes | Conjunt d'edificacions que correspondrien a un mas i les seves dependències annexes. Està situat en una obaga i aprofita el pendent natural del terreny, per edificar-hi el primer pis i el que es podria considerar un sòtano. A la banda dreta del camí venint del Coll, es conserven estructures referents a planta i pis i que es podrien identificar com a habitacions i espais d'ús domèstic; mentre que a la part esquerra del camí, les estructures situades a l'est correspondrien a dependències ramaderes i espais de magatzems, mentre que les de ponent també correspondrien a espais domèstics. El material constructiu utilitzat segueix els patrons establerts a la zona: carreus de pedra rojenca local, més o menys ben escairats i de dimensions variables i no gaire grans; lligat amb argamassa i carreus cantoners de dimensions més grans per consolidar l'estructura de l'edifici. De la coberta, no conservada, en resten els espais on anaven encaixades les bigues de fusta i aquesta, segurament, seria de tèula aràbiga i a doble vessant. Les obertures conservades també segueixen unes dimensions més o menys regulars; és a dir: finestres de petites dimensions i emmarcades per carreus de pedra rojenca local, que actua com element decoratiu. | 08276-36 | Sota el Turó de Tagamanent. | Aquesta masia apareix documentada en els fogatges de 1497 i 1515, i 1553 tot i que el topònim ens apareix des del segle XII, en un pergamí de l'Arxiu de la Corona d'Aragó on es fa referència a 'P. De Solano'. La seva cronologia constructiva és poc precisa, ja que no es conserven elements arquitectònics clars per poder ajustar dates, ni es conserva cap llinda amb cap inscripció indicativa. La tècnica constructiva de la casa i la presència de rajola i els arrebossats, ens fan pensar en una cronologia força tardana XVIII, moment de gran auge constructiu arreu de Catalunya. Aquesta ocupació hauria perdurant fins a principis del segle XX, com ens documenta el Registre de la Propietat (1912) i el Cadastre de 1947, quedant després definitavment abandonada. Actualment el camí d'accés passa pel mig de la casa. | 41.7450200,2.2871200 | 440726 | 4621712 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67516-foto-08276-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67516-foto-08276-36-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | desconegut | Queda partit pel camí que hi mena, que va de Can Coll al mas Soler. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||
| 67517 | Can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-coll-7 | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. DANÉS, J.(1933). 'Estudi de la masia catalana' a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, nº XLIII, Barcelona. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 33, 164. LLOBET, S. (1991). El medi i la vida al Montseny. Granollers. | XVIII | Ha estat recentment comprada i està en procés de restauració. La fase de restauració es farà en diverses parts. | Les restes d'aquesta masia de muntanya es troben situades en un petit pla passat el Collet de Can Coll. Es conserva tot el que seria la façana principal i algunes de les construccions i dependències internes. Tot i que s'entreveuen una sèrie d'estructures annexes de dimensions i gruixos considerables, aquestes seran del tot inidentificables a causa del seu estat d'enrunament. La façana principal presenta un cos allargat format per l'afegit a un primer cos rectangular. La tècnica constructiva utilitzada es basa en el carreu, més o menys treballat i de procedència local, que es disposa en filades irregulars lligat amb argamassa. En aquesta façana s'obren tres obertures; una de les quals, la porta principal, està emmarcada per grans llindes rectangulars de pedres ben treballades i coberta amb un sol bloc; mentre que les dues finestres, que seguiran la mateixa tècnica a escala menor, presenten una petita repisa treballada a la part inferior. Com ja s'ha assenyalat les dependències interiors estan en força mal estat de conservació i enrunament. Destaca la part de la cuina on es conserva un forn d'ús famíliar, i l'existència de festejadors. Aquests murs interiors presentaran, en alguns punts un acabat arrebossat (aportant una cronologia moderna al conjunt de la construcció). | 08276-37 | Sota el Turó de Tagamanent. | Les referències escrites sobre el mas Coll i els seus límits territorials, corresponen a documents força recents. Un document de traspàs de propietat del 1827 diu que: 'Miquel Argemir fideuher ciutadà de Vich duenyo del mas Coll de la parroquia de Santa Maria de Tagamanent i de est bisbat. Atenent que Franch Bosch pages duenyo del mas Bosch de dita parroquia ha pagat i satisfet ab vairas partidas lo dit mas Coll ab sa casa, terras honors, possessions, dret i pertiencias universal'; mentre que un altre document de 1830 esmenta 'una pessa de terra dita lo mas Coll dista de l'església mitja hora, propia de Joan Coll'. Aquest mas presenta diferents reformes arquitectòniques díficilment documentables cronològicament, tot i que es poden enmarcar en època moderna, moment de màxima activitat d'aquesta masia de caire principalment ramader. | 41.7391000,2.2924100 | 441160 | 4621051 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67517-foto-08276-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67517-foto-08276-37-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | desconegut | Per tot l'edifici es troben evidències d'expoli del material, sobretot a les obertures. Una mica més amunt hi ha bassa de can Coll i la font. Aquesta, però quedarà més apartada, trobant-se molt coberta per la vegetació. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||
| 67518 | Casa Vella del Bellver | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-vella-del-bellver | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 29. LLOBET, S. (1991). El medi i la vida al Montseny. Granollers. | En runes | Restes de basament de parets que indiquen la presència d'estructures d'habitat. El nivell conservat és d'aproximadament 0'5 m de carreus ben escairats i de tamany variable de pedra local, lligats amb fang. Aquestes estructures presenten característiques variables, amb amplades de gruixos diversos. S'observen les evidències de les pollegueres de les portes, però no s'han conservat finestres ni altres obertures. | 08276-38 | Sota el Turó de Tagamanent. | Coneguda com la Casa Vella de Bellver, el mas Prat o la Rectoria Vella; aquesta construcció de cronologia constructiva indeterminada, apareix esmentada al segle XIX, en un document del 1830 on es fa referència a un tros de terra conegut com mas Prat vulgo la Rectoria Vella que 'dista de la Iglesia mitxt quart, ab casa en dita terra...posseida per Isidro Castellseguer' i que limitava amb el mas Bellver, can Coll, i el Solà. Al llarg del mateix segle s'esmentarà diverses vegades en el registre de la propietat i el els Amillaraments del 1861, arribant a sortir en el cadastre de 1946. Com ja s'ha esmentat, la dificultat de datar-la cronològicament s'agreuja per la manca d'elements arquitectòncs i constructius definitoris. Hem de pensar que aquest mas tindria els seus annexos agrícoles i ramaders, junt als seus espais de conreu i que tot i la seva connotació antiga, donada per l'adjectiu 'vella', la seva cronologia no seria molt reculada. | 41.7449500,2.2949300 | 441375 | 4621699 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67518-foto-08276-38-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||||||
| 67519 | El Cruells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-cruells | ACA Cancelleria , pergamí 4727. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 36.Quadern de liquidacions o Amillaraments 1861, n. 149. | XIV-XVIII | Bassa restaurada per la Diputació de Barcelona. | Aquest mas de dimensions importants presenta una estructura de diferents cossos adossats. En el cos central sembla intuir-se un primer element constituït per una torre exempta, on en un moment indeterminat s'hi haurien adossat els altres cossos. La seva ubicació en una forta pendent fa que aquest mas presenti una estructura constructiva atalussada, formant a la part baixa importants contraforts que tanquen l'era per la part de darrera. En aquest espai s'hi troben una sèrie d'estructures annexes, de construcció posterior i de caire ramader (per guardar el bestiar o de lloc de magatzem i paller). El cos de més a la dreta és utilitzat actualment com a masoveria. Aquest, per la seva part posterior presenta una galeria orientada cara oest. Prop de la casa trobem els camps de conreu disposats en feixes i repartits pels petits planells oberts. | 08276-39 | Sota el Turó de Tagamanent. | El topònim d'aquest mas ens apareix escrit a la documentació tant amb u com en o. La possible referència documental ens esmenta 'G. Des Crosels' en un escrit del segle XII, però cal remarcar que la relació entre aquesta casa i aquest topònim és força discutible. Serà en els posteriors fogatges, sobretot al llarg del segle XVI (els de 1515 i 1553) on s'esmentarà 'lo mas Cruells' i en 'en Croells'. Aquest topònim passà a cognomitar la família de la casa, i això ens queda demostrat tant en els Amillaraments de 1861 on se'ns diu que el propietari era Miquel Cruells; com en el cadastre de 1946 que esmenta a Pere Masó Cruells. La casa presenta diverses reformes arquitectòniques, però cap acaba de ser precisable a nivell cronològic, enquadrant-se la majoria d'elles entre finals de l'edat mitjana i l'època moderna. | 41.7528600,2.2757400 | 439787 | 4622591 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67519-foto-08276-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67519-foto-08276-39-2.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Prop de la font, baixant per sota la casa, es troba ubicat a mig camí a l'esquerra, una important pedra de molí que indicaria l'existència d'alguna estructura d'aquestes característiques associada al torrent del Cruells. | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67520 | El Clot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-clot-0 | AAVV (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6. El Vallès. GARCIA-PEY, E. (1988). Tagamanent. Recull de noms de cases i llocs. Ajuntament de Tagamanent.p. 31-32, 163. IPEC-Montseny (1998), n. 3885. BARTOLOMÉ, J. (1998). Ecologia dels ramats d'ovi i cabrum al Pla de la Calma. Tesis Doctoral UAB. PUJOLRAS, X. (1998). Estudi d'una explotació ramadera al Pla de la Calma. Treball de final de carrera, Escola Superior d'Agricultura de Barcelona. | XVIII | Recentment arrenjada i habilitada per a masoveria. | Aquest edifici consta d'una planta rectangular amb un cos allargat afegit a la part esquerra, formant una L. Els murs són de paredat comú, arrebossat amb morter de calç i deixant les cantoneres visibles. La coberta és a dues vessants, amb carener paral·lel a la façana principal i perpendicular al cos afegit. Aquest edifici central consta de planta baixa i pis i es troba fonamentat directament a la roca. En la seva façana principal destaca una portalada d'arc de mig punt de grans dovelles i brancals de pedra local. També es distribueixen a la façana 5 finestres de tamany desigual i disposades amb certa regularitat. Aquestes, presenten una llinda monolítica i brancals de carreus de pedra ben tallats amb les arestes bisellades. A prop del cos afegit, trobem una balconera, entre dues finestretes i que presenta un tractament similar a l'esmentat. El cos de l'esquerra, és més senzill, planta baixa amb tres portes, dues amb llinda i brancals de pedra sorrenca i la de la dreta amb llinda de fusta. La coberta és més baixa i les finestres estan distribuïdes amb certa regularitat. Davant del cos principal trobem un paller i un corral amb una coberta a una vessant seguint el pendent del terreny. L'era, és un gran espai empedrat que està formada per un paviment de lloses. I més avall trobem un pou, de planta circular, amb murs i coberta de paredat comú, com també les saleres per al bestiar. | 08276-40 | Estribacions del Montseny- Pla de la Calma. Prop Sant Cebrià de la Móra. | La masia del Clot, també anomenada el Clot de la Móra, apareix documentada al 1330, en una visita pastoral que fa el Bisbe Galzeran a l'església de Sant Cebrià de la Móra, on s'esmenta la doble distinció entre 'dez Clot Superior' i 'dez Clot Jussà', entre altres masos de la zona. En els fogatges del 1497 i el 1515 i 1553 tornaran a apareixer referències sobre la masia, apareix citat, nombroses vegades 'en Clot' i en algun moment s'esmenta el nom del propietari: Andreu Clot. Tot i que no s'ha pogut documentar arquitectònicament, el segle XVIII també hauria estat un segle d'importants reformes al mas, construint-se els diversos annexes agrícola-ramaders. Al segle XIX trobem com a propietari a Marià Clot Cortada, i serà a partir del mateix segle que es documentarà una despoblació general de la zona. A mitjans del segle XX, amb les reformes documentades a Sant Cebrià, s'esmenta que al Clot només hi havia el pastor, i l'estat de l'edifici estava bastant degradat. | 41.7869300,2.3086800 | 442556 | 4626351 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67520-foto-08276-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67520-foto-08276-40-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||||
| 67521 | Puig-Agut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-agut | ALBESA, C. (1996). Postals del Montseny/ 2. Publicació de l'Abadia de Montserrat. p. 31. Amillaraments 1861, n. 168. AAVV (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6. El Vallès.DRAPER, JM. (1902) 'De Ayguafreda á Viladrau per Tagamanent i Collfurmich' a La Veu del Vallès; Portaveu de la comarca, nº 305, Sant Celoni, 1-3. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, p. 56, 171. | s.XVIII | Caldria consolidar les restes (Inventari del Patrimoni Arqutectònic. Parc Natural del Montseny 16/14/MON 249). | Restes d'una masia mig construïda. Es conserva la part esquerra i part del mur de tancament del pati d'una planta de projecció rectangular. Trobem una gran portalada d'arc de mig punt, adovellada i de carreus ben escairats que donaria accés al pati, i de la qual només queden els brancals i algunes dovelles, que han estat marcades (segurament per preveure la seva extracció). La construcció és amb murs de paredat comú, amb grans pedres cantoneres que reforcen l'estructura. La teulada cobreix a una vessant sobre ràfec de teula girada. A la cantonada de la dreta s'ha d'assenyalar no hi ha cantoneres, sinó carreus més petits, alguns dels quals sobresurten el voladiu. Dins el pati es van deixar els orificis per a futures bigues de fusta que cobririen aquella zona. Les obertures exteriors, concretament dues finestres, presenten una llinda monolítica i brancals de carreus de pedra ben tallats, i lleixa emmotllurada. Mentre que les obertures interiors (interior del pati) no tenen cap emmarcament , només la llinda de fusta ja que havien de quedar dins la casa. | 08276-41 | Sota Turó de Tagamanent. | El mas Puig-Agut pertanyent a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent i de caire agrícola ramader es pot emmarcar dins les explotacions agrícoles d'època moderna. La seva estructura arquitectònica respon a aquestes característiques: un cos principal amb diverses dependències annexes amb obertures rectangulars (excepte la porta adovellada de l'entrada principal) de dimensions mitjanes i les solucions de la teulada. El primer esment documental d'aquest mas el trobem en el fogatge de 1515 amb el nom de propietari de: 'Miquel Puig Agut', al llarg del segle XVI es continuarà fent esment del mas com a 'En Puig Agut'. Al segle XIX s'esmetna com a propietari a Josep Puig Agut, moment en què el mas limitava amb el Soler, el Bellit, el Cruells, el Soler, can Carlos, amb els Montcaus i finalment amb l'Avencó. A inicis del XX, amb la despoblació de les zones rurals, aquest mas, com tant d'altres quedaren abandonats. | 41.7601300,2.2747200 | 439709 | 4623398 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67521-foto-08276-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67521-foto-08276-41-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Masia que es creu que es quedà a mig construir, per causes desconegudes. Apareix envoltada per terres de conreu disposades en feixes de dimensions variables i que baixen cap el Torrent Mal. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67522 | La Caseta o La Caseta de la Móra. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-caseta-o-la-caseta-de-la-mora | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. DANÉS, J.(1933). 'Estudi de la masia catalana' a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, nº XLIII, Barcelona. IPEC-Montseny (1998), n. 3923. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. | XVIII | Els corrals i els pallers annexos es troben en ruïnes. | Masia de planta rectangular, amb murs de paredat comú rejuntat amb morter de calç deixant algunes pedres vistes, amb cantoneres poc treballades de pedra local. La coberta de l'edifici és de dues aigües, sobre ràfec de rajol i teula girada. La distribució de la façana és força simètrica, la gran portalada al centre, amb llinda i brancals del carreus de pedra sorrenca molt irregular i cinc finestres; una sobra la porta i les dues respectives als costats. Aquestes es composen de llinda, brancals i ampits d'un sol carreu força irregular. A la dreta es documenta un paller, on s'ha trobat una antiga llinda fent de pilar i amb una inscripció que diu 'Manuel Clot-any 1568' que ens fa pensar que podia haver estat treta de la masia del Clot o que havia estat propietat del personatge esmentat. | 08276-42 | Pla de la Calma | La Caseta del Clot o Corral del Clot, també coneguda com la Caseta de la Móra i antigament Casa Xica d'en Parramon segurament es construí als segles XVII-XVIII en el context de desdoblament de les propietats. Un augment de la població i un enriquiment dels propietaris portà a un auge constructiu significatiu que ha quedat molt ben documentat en tota la zona del Montseny. Tenim clars paral·lels d'aquest fenòmen en els diversos corrals i jaces de la zona de la Calma, com el Corral d'en Perera o Can Figuera, entre d'altres. Més endavant aquestes cases noves funcionaran com a corral perdent la funció inicial de masoveria, i amb el temps quedaran reduïdes a funcions de magatzem, essent pràcticament abandonades al llarg del segle XX . Es desconeix que va ser Manuel Clot, però es conserva documentació parcial sobre aquest mas i els seus estadants en la documentació de la parròquia de Sant Cebrià de la Móra, sobretot en el llibre de naixaments i defuncions de la Móra del 1686 i 1838. | 41.7866200,2.3196100 | 443464 | 4626309 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67522-foto-08276-42-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Edifici envoltat de camps de conreu, actualment en desús, amb una noguera davant la casa. La bassa de la Caseta de la Móra es troba situada al camí que va del Pla de Calma a la Móra, al marge esquerra de la carretera. Es tracta d'una bassa excavada al sòl i retallada a la roca mare, aprofitant l'argila de la terra com impermeabilitzador natural. Dóna poca filtració i servia per regar els horts de la casa i les feixes de sota. Els corrals i els pallers annexos a la casa estan actualment en ruïnes, però encara s'utilitzen de forma residual com a magatzem a l'aire lliure. | 119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67523 | La jaça del Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-jaca-del-bellit | AAVV (1991). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 6. El Vallès. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. p.116 IPEC-Montseny (1998), n. 3878. | XVII-XVIII | Amb algunes reformes puntuals a la teulada. | Aquest edifici, de dimensions considerables, és de planta rectangular i d'una sola nau, per facilitar l'estabulament del bestiar. L'estructura està construïda sobre una gran base rocosa que serveix alhora de fonament i paviment interior natural, fent una lleugera inclinació que no es va arrenjar ja que facilitava l'evacuació de l'edifici. Presenta una coberta a dues vessants, amb lloses als ràfecs, axiò podria ser indicatiu de que anteriorment la coberta no fós de teula àrab sinó de lloses de pedra. L'accés es fa per una porta amb llinda i brancals de carreus ben escairats de pedra local. El tipus constructiu presenta una original solució de suports amb l'ús de pilars interiors de pedra, fins a mitja alçada i una superestructura de fusta en forma de triangle invertit on descansa la coberta. S'observa l''ús del paredat comú, amb restes d'arrebossat i pedres cantoneres. A part de la porta principal, trobem altres obertures, com és una petita finestra damunt de la porta d'accés diverses espitlleres a la resta de façanes. Aquestes seguiran el model constructiu de llinda, brancal i ampit de pedra. | 08276-43 | Pla de la Calma | La construcció d'aquesta jaça, de finalitats clarament ramaderes, és difícil de precisar. La seva pertanyença al mas Bellit queda fora de dubtes.Actualment encara és utilitzada pels masovers del Bellit per gaurdar-hi el bestiar, sobretot a l'estiu. Es coneix molt poc s'obre l'evolució històrica i arquitectònica del ma Bellit, una primera referència el situa al segle XII; però no serà més endavant, en tota la documentació del XV i XVI que es pot d'una estructura de mas consolidada i aquests noms podrien pertànyer al cap de casa del Bellit, en moments diferents. Aquest mas patí un gran nombre de reformes arquitectòniques que s'evidencien al llarg de tota la seva estructura. Serà entre el segle XVII i XVIII que es construiran tots els annexos ramaders al voltant de la casa, tant a l'estructura inferior com a la terrassa superior i a les proximitats. Les grans dimensions del conjunt arquitectònic ens fan pensar en una gran explotació ramadera que tindria la seva màxima esplendor al segle XVIII. | 41.7622500,2.3118700 | 442799 | 4623608 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67523-foto-08276-43-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Al davant del corral, el terreny presenta una pendent suau, amb poca vegetació, mentre que la resta és zona de bosc, amb les restes de l'ermita de Sant Nicolau. Aquesta jaça actualment encara és utilitzada per la gent del Bellit per guardar-hi bestiar. | 119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67524 | Castellseguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castellseguer | AAVV. (1993). Rehabilitació de la masia Castellseguer. Revista de l'Associació d'amics i Veïns de Tagamanent, n.32, p. 9. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de casa i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 117. IPEC-Montseny (1998), n. 4017. | XV-XVIII | Restaurada al 1986. Les estructures posteriors al cos principal són totes de factura contemporània. | Edifici construït sobre una terrassa accessible per una escalinata constitïda per un arc en llinda recta. Està formada per un nucli central de forma quadrangular i diversos cossos que li donen una planta en forma de L. Presenta murs de paredat comú, reajuntat amb morter de calç combinat amb pedres cantoneres ben escairades. L'arqueologia vertical ens permet documentar dues fases constructives, la més antiga on trobem la portalada principal, rectangular amb llinda monolítica i brancals de carreus de pedra sorrenca; i a sobre una finestra amb una llinda monolítica i brancals de carreus ben tallats, amb arestes bisellades i lleixa motllurada. Més a la dreta es documenta una altra finestra amb perfil conopial a la llinda. A la part nova, que queda a l'esquerra, s'observa una altra finestra amb la data 1775 a la llinda; al seu damunt hi ha dues balconeres d'arc de mig punt, adovellats, amb brancals de carreus de pedra ben tallada i barana de totxo. Darrera aquestes balconeres, i dels murs que les envolten hi ha un terrat cobert. La inscripció registral de Granollers la descriu com a casa principal de planta baixa, primer pis i golfes; amb vàries quadres i magatzems d'ús agrícola. | 08276-44 | Prop del Collet i Turó de Seguer. | Al segle XII es documenta el nom de P. De Castellseguer en un inventari de masos tributaris del terme del Castell de Tagamanent. Aquest topònim anirà apareixent en diversos documents; per exemple en el fogatge del 1497 s'esmenta a Gabriel Castellseguer, i al 1515 a En Castell Seguer. Es desconeix, però, el moment exacte de la seva construcció, com també del seu primer propietari. L'estructura podria ser originària del XV, essent objecte de diverses modificacions, com ho documenten les diverses llindes inscrites: hi ha una inscripció a la porta amb el nom i data JOSEP CASTELLSEGUER 1610 i una altra a dues finestres de llinda de mig punt, amb la data de 1777. La masia serà principalment reformada al llarg del XVIII, per ser posteriorment abandonada al 1970 amb la mort del seu anterior propietari sr. Vicente Montal Cornelles i per problemes d'herència, per ser reconstruïda al 1986. A l'Amillarament de 1861 s'hi esmenta una vinya de tercera qualitat a la possessió de Castellseguer; també es diu que hi havia una de les premses de vi més grans de les rodalies, essent explotada de forma agrícola i forestal fins ben entrat el segle XX. | 41.7351000,2.2794200 | 440076 | 4620616 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67524-foto-08276-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67524-foto-08276-44-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Davant la casa troben un gran pla amb pins. A l'esquerra hi ha feixes de conreu i a la dreta, un bosc d'alzines; i actualment encara es poden observar les feixes de pedra seca, on s'hi hauria cultivat la vinya. A prop s'hi troben els brolladors i estanys de Fontanelles i les restes de la casa de la Caseta. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67525 | El Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bellit | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. CASTELLANOS, J. (1990. 'Uns altres patrimonis' a Revista d'Amics de Tagamanent, n.23. Tagamanent. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 25, 161. GAVÍN, J.M. (1990). 'Sant Nicolau' Vallés Oriental, Inventari d'Esglésies. Arxiu Gavín, vol.23. IPEC-Montseny (1998), n. 3867. | XII-XVIII | Conjunt de construccions adaptades al pendent del terreny natural. Aquestes edificacions, de forma allargada i esglaonada, presenten una estructura de tres cossos principals juxtaposats, de planta rectangular. Els tres cossos principals presenten murs de paredat comú i pedres cantoneres, amb teulada a doble vessant; i el tercer amb coberta a una sola vessant. El cos central és el dedicat a l'habitatge, el superior funciona com a paller i l'inferior com a capella (afegida el 1830). Es documenten diverses etapes constructives. La primera fase s'evidencia a l'area més propera al paller, la façana, amb planta baixa i pis i semisoterrani creat pel desnivell del terreny; presentant una disposició simètrica de les obertures, amb una portalada d'arc carpanell, amb brancals també de pedra ben tallada, excepte una porta al semisoterrani, destinada al pas d'animals força senzill. La segona fase, es situa a l'esquerra de l'anterior, entre el contrafort i la filera de pedres cantoneres embeguda dins del parament de façana, es caracteritza per un eix d'obertures, semblant a l'anterior però descentrat a la dreta. A la tercera fase s'evindencia l'empremta dun arc rebaixat de totxo, forçant la disposició irregular de les obertures.A la part central s'hi pot llegir la data de 1741. El Bellit, doncs, forma un conjunt molt complert d'habitatge, gran paller, barri, capella i pou, constituïnt una gran finca (d'unes 600 ha), majoria de bosc on s'hi practiva la pastura transhumant. | 08276-45 | Al Pla de la Calma. | Es coneix molt poc s'obre l'evolució històrica i arquitectònica d'aquest gran mas. A l'Arxiu de la Corona d'Aragó Cancelleria hi ha un pergamí 4727, de finals del XII on apareix, per primera vegada, el topònim Belida, fàcilment adscribible al topònm Bellit; però al no fer-se cap precisió de caire geogràfic, no se'n pot dir gran cosa més. Aquest text fa referència a un capbreu de les rendes del Comte de Barcelona sobre el terme del castell de Tagamanent. El topònim també s'esmenta en els fogatges del 1515 i del 1553, on surt Joan Bellit i en Vellit, respectivament. Al segle XVI, ja podriem parlar d'una estructura de mas consolidada i aquests noms podrien pertànyer al cap de casa del Bellit, en moments diferents. Aquest mas patí un gran nombre de reformes arquitectòniques que s'evidencien al llarg de tota la seva estructura. Serà entre el segle XVII i XVIII que es construiran tots els annexos ramaders al voltant de la casa, tant a l'estructura inferior com a la terrassa superior. Les grans dimensions del conjunt arquitectònic ens fan pensar en una gran explotació ramadera, i on hi treballava més d'una família, segurament els Bellit. A partir de finals del segle XIX la casa s'anà descuidant fins a quedar en un estat força ruïnós; actualment els masovers utilitzen la part dels estables, quedant deshabitada tot el què és la construcció senyorial. | 41.7640100,2.3083400 | 442507 | 4623806 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67525-foto-08276-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67525-foto-08276-45-2.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Destaca un rellotge de sol fet amb una petita llosa de pedra, que es troba situada a la cantonada més alta de la pallisa i que és sostingut per 3 claus de ferro. | 94|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||||
| 67526 | Sant Nicolau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-nicolau-2 | GARCIA, A.(1993). Ermita de Sant Nicolau. La Calma. Tagamanet. Revista de l'Associació d'Amics i Veïns de Tagamanent, n.32. GAVÍN, JM. (1990).'Sant Nicolau' a Inventari d'Esglésies. Vol.23. Vallès Oriental. | XII? | Destruïda i desmuntada al 1830 per edificar la capella de la masia El Bellit. | Restes d'estructures d'una ermita de planta rectangular d'aproximadament 8 per 5. Aquest edifici presentava una nau única amb absis quadrangular una mica més etret, segurament seguint l'estructura de l'ermita de Sant Miquel de Canyelles (datada al s.XII i situada al terme municipal d'Aiguafreda). Les restes dels paraments mostren una cosntrucció basada en carreus regulars, ben treballats i de petit tamany. La paret de la cara nord, conserva un nínxol triangular que podria haver servit d'altar per posar la imatge del Sant. | 08276-46 | Pla de la Calma. | Ermita postser construïda al segle XII, per paral·lels propers. Destruïda i desmuntada al 1830 per edificar la capella de la masia El Bellit. L'advocació a Sant Nicolau data del segle IX-X, aquest fou cap de l'esglèsia catòlica entre 858-867, i després de ser santificat passà a ser venerat, tenint la seva celebració onomàstica al 13 de novembre. No tenim notícia de si aquesta petita ermita rebé l'advocació d'un altre sant, ni de quina fou la seva evolució històrica. | 41.7608600,2.3132200 | 442910 | 4623453 | 08276 | Tagamanent | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67526-foto-08276-46-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Prop de la Jaça del Bellit. | 85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67527 | El Soler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-soler-5 | ALBESA, C. (1996). Postals del Montseny/ 2. Publicació de l'Abadia de Montserrat. | XVII-XVIII | La coberta ha estat restaurada, però no hi ha tancaments a les finestres i la vegetació és important. | Edifici orientat a llevant, amb planta rectangular, murs de paredat reajuntat amb argamassa i amb algunes pedres carejades i pedres cantoneres ben tallades. La coberta és a doble vessant sobre ràfec de llosa de ledra local i de teula girada a la façana sud. A la façana est trobem la portalada d'arc de mig punt, adovellada i amb un marxapeu de pedra. A banda i banda trobem tres finestres petites emmarcades amb pedra. A sobre hi ha quatre finestres de tamany mitjà amb llinda monolítica, que en una finestra hi ha gravada una inscripció: JOSEP SOLER 1731 i brancals de carreus de pedra ben escairats amb lleixa motllurada. A la cantonada sud-oest trobem dues fienstres enllaçades amb carreus treballats, substituïnt el paredat comú del mur. A l'exterior tenim l'era amb paviment de lloses de pedra, limitada per un mur de pedra i una gran roca en voladiu. | 08276-47 | Sobre l'Avencó. | Les referències arquitectòniques sobre les fases constructives d'aquest mas són força escasses, tenim una llinda d'arc pla de la finestra del primer pis que diu Joseph Soler 1731, indicant el nom del propietari i segurament alguna reforma efectuada a l'edificació, ja que les referències documentals recularan la cronologia de la casa fins època medieval. El topònim 'Ginard de Soler' ens apareix documentat per primer cop en el pergamí 4727 de la Cancelleria (ACA). I tot i que les informacions són molt puntuals, aquest mas anirà apareixent en els diversos fogatges d'època moderna. Al 1497 s'esmenta 'en Soler' i al 1515 ja surt un nom sencer 'Valentí Soler'. Aquest cas és un bon exemple per veure la continuïtat i pervivència del mateix nom d'una casa i la família que l'habita. Com la majoria de cases de la zona, durant al segle XVIII, fou àmpliament remodelada, per passà a una fase d'estancament i posterior abandonament cap a mitjans del segle XX. Aquest petit mas agrícola ramader, es dedicava al conreu de secà, com encara es pot veure en els camps de l'entorn. | 41.7563300,2.2819500 | 440306 | 4622972 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67527-foto-08276-47-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | al voltant de la casa, a llevant i ponent, es troben feixes de conreu abandonades. Al nord-est hi ha un bosc d'alzines, i al sud-oest el Turó de Tagamanent. també es documenta una capella dedicada a Santa Cecília, situada sota les feixes més avall del safareig i la font del Soler; pel camí que puja per les Saleres de cara a la font. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67528 | La Torre, molí de la Torre o molí d'en Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-moli-de-la-torre-o-moli-den-riera | Amillarament 1946, foli 31. Arxiu Ajuntament de Tagamanent. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 45, 63 160, 174. IPEC-Montseny (1998), n. 2454. | XVII-XX | Conjunt d'edificis situats sobre un petit istme del riu Congost, permentent l'aprofitament hidràulic d'aquest riu i deixant un espai important al darrera per l'agricultura. Una d'aquestes estructures correspondria a un molí, es tracta d'una construcció en forma de L, de planta i pis i amb una coberta a doble vessant. La tècnica constructiva emprada és de carreus, de dimensions mitjanes de pedra sorrenca i de riera, i amb carreus de dimensions més grans per reforçar les cantonades. L'estructura de les obertures és simètrica, presentant un finestral gòtic tapiat, en una de les parets laterals. Al costat d'aquest edifici, en trobem un altre de dimensions més grans, conegut com la Torre, de planta rectangular format per una planta baixa i dos pisos, amb coberta a dues aigües. La porta principal està adovellada, i les obertures també presenten una estructura simètrica, de finestres petites i llindes de diferents mides. Aquest conjunt apareix encerclat per un recinte murari, deixant un petit espai interior per pati i hort. | 08276-48 | Vall del Congost. | La documentació més antiga sobre la Torre i el molí d'en Riera la trobem en els fogatges de 1497 i 1515, on apareix 'Jaume riera moliner' i 'en Torre i Gaspar Torra' més endavant 'En Riera' (1553). En una llinda d'una finestra hi ha la data de 1835 i en l'Amillarament de 1861 s'esmenta a Felicià Castellar de la Casa Torre del Congost'. I una altra informació la trobem a l'Amillarament de 1946 on E. Carreras Fargas declara entre altres (mas Fulló, mas Planas, el Passarell, can Tallada, casetes del Congost, can Nofre i el Bellver) el molí de la Torre. Més endavant al 1909 i 1912, s'esmenta el molí de la Torre i el seu propietari Felip Fargas Carné., i el cadastre de 1946 on es fa referència a les afrontacions de la casa i on es diu: 'Felix Monblanch i Riera. Una casa prossehida per dit duenyo anomenada lo Muli de la Torre, ab son hort de tres cortans de terra de segona qualitat ab oliveras, quatre quarteras camp segona qualitat ab oliveras, i tres cortans camp tersera qualitat'. | 41.7443800,2.2652400 | 438906 | 4621656 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67528-foto-08276-48-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Està habitat l'edifici del molí. D'aquest se'n conserven dues rodes de molí , un a reutilitzada com a taula de jardi i l'altre com a ornament. El propietari de la Torre és el Sr. Josep Castellar i Falgueras, esmentat en l'apartat de propietari i adreça; però el propietari del Molí de la Torre és la Sr. Joana Sicart i Nin. Molí de la Torre s/n. 08593 Tagamanent. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||||
| 67529 | Can Cortines i Antic Ajuntament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cortines-i-antic-ajuntament | GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 35 i 41 | XVIII-XIX | L'interior d'aquestes construccions està força deteriorat. | Aquest conjunt format per la casa de Can Cortines i l'Antic Ajuntament o Can Fontanals, van patir una evolució històrica i arquitectònica ben diferenciada que s'aprecia amb la diferent tipologia emprada. Can Cortines és una caseta de la parròquia de Santa Maria de Tagamanent de dimensions reduïdes i construcció simple. Està formada per planta i pis, presentant una coberta a dues vessants, una porta central amb dues finestres disposades de forma geomètrica a la part baixa i tres finestres disposades de forma lineal a la part de dalt. A sobre d'una d'aquestes obertures, la de més a la dreta, hi ha gravada la data de 1707. La tècnica constructiva es basa en blocs de pedra local lligats amb morter, amb una solució d'obra i un arrebossat a sobre. En una de les reformes de la casa, aquesta quedarà més vinculada a can Fontanals, unificant-se les dues construccions amb un petit tancat que les separa de la carretera nacional. Can Fontanals, es tracta d'una construcció més moderna feta d'obra i totxo, constituint una estructura de planta rectangular de teulada a una sola vessant coberta amb teula aràbiga i amb una disposició de planta i pisos, la disposició dels quals és simètrica. La planta baixa presenta la porta principal centrada i emarcada amb totxo (element arquitectònic molt utilitzat a partir del segle XVIII) i amb dues finestres situades a banda i banda; mentre que a la planta superior s'hi ubiquen 3 finestres de mateixes característiques que les anteriors. | 08276-49 | Vall del Congost | Les poques informacions històriques a part de la data ben conservada de 1707 i la factura moderna de la construcció, ens l'aporten els diferents registres cadastrals del segle XIX i XX. La seva situació preferent sobre la via de comunicacions principal entre Barcelona-Vic va afavorir l'emplaçament d'aquestes construccions. Les parades dels transportistes i comerciants eren molt més freqüents que a l'actualitat, i moltes cases construïdes prop de les carreteres van esdevenir un punt de parada, per descansar el bestiar o per al proveïment. En el cas de Can Cortines, com demostra la documentació, aquesta propietat també posseïa el seu tros de terra, d'ús particular amb un zona d'horta i unes feixes. Tot i que actualment està ben encaixonada a un petit entrant de l'actual C-17, amb l'antiga carretera havia gaudit de més espai. El cas de Can Fontanals fou diferent, aquesta casa, propietat de Josep Aragall Fontanals al 1912, va esdevenir antic ajuntament quan aquest fou traslladat d'Aiguafreda, municipi del qual depenia Tagamanent a mitjans del segle XX, també va ser escola nacional, un breu període de temps, conservant encara al seu interior restes del mobiliari d'aquest moment. La significació d'aquestes construccions rau en el seu paper aglutinador de caire municipal i cultural, ja que la història municipal de Tagamanent, al llarg del segle XX va passar per diverses fases d'adequació donada la disgregació que patia el municipi. | 41.7590800,2.2500600 | 437658 | 4623299 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67529-foto-08276-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67529-foto-08276-49-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | S'ha fet una fitxa conjunta de les dues cases perquè la gent de Tagamanent n'ha fet una associació indistinta, i se'n parla com si fos un sol conjunt. Tot i que es tracta de construccions ben diferenciades. | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67530 | Les Planes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-planes-11 | AAVV. (1996). De la balma a la masia. L'habitat medieval i modern al Vallès Oriental. CASTELLANOS, J. (1990. 'Uns altres patrimonis' a Revista d'Amics de Tagamanent, n.23. Tagamanent. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 25, 161. | XVII-XVIII | Ha estat recentment adquirida per la Diputació de Barcelona. | Aquesta construcció d'estructura rectangular amb diferents dependències es troba ubicada en un petit pla, prop de les terres de conreu. Es tracta d'una estructura complexa formada per un cos principal on s'obren les diverses dependències o habitacions. L'estat de conservació d'aquest conjunt no és gaire bo, ja que bona part de la teulada està ensorrada i els nivells d'ús de les diferents estances presenten un important nivell d'enderroc. Es pot apreciar la planta baixa, amb l'entrada i la cuina, amb restes d'haver estat cremada. Serà en aquest punt on s'hi ubica el bugader de cendra i un forn d'ús domèstic. El sistema constructiu utilitzat es basa en els carreus de pedra poc treballats i de procedència local que es disposen en filades irregulars i lligats amb morter o argamassa. Les parets presenten un arrebossat interior i es conserva, en bona part les restes de les bigues i les teules de la coberta. Les obertures es disposaran simetricament en totes les cares de façana, aquestes estaran emmarcades per llindes de grans dimensions, en algun cas treballades. | 08276-50 | Sobre Vallcàrquera (Figaró). | Les estructures visibles d'aquest mas i la tècnica arquitectònica i constructiva utilitzada, remunten aquesta construcció a l'època moderna. No s'ha pogut documentar a la casa cap evidència de llinda inscrita o emmarcada que pogués aportar una cronologia més concreta de l'estructura. Per altra banda, les evidències documentals si que aportaran més informació del moment ocupacional d'aquest mas. Un pergamí del segle XII esmenta 'G. De ses Planes', però es desconeix si aquesta referència coincidiria amb aquest mas o si es tractaria d'un mas anterior ubicat en un altre punt. Els diferents fogatges dels segles XV i XVI referenciaran 'en Planes', 'lo mas Planes', 'na Planes viuda i Gaspar Planes'. De moment, no s'ha trobat documentació més especiífica d'aquest mas; del que si que en podem dir que en època moderna experimentà una remodelació important, passant després per un periode d'estancament i d'abandó definitiu. En Llorenç del Folló, diu que hi havia anat a mitjans del segle XX a aixecar alguna teulada i poder fer servir la casa de magatzem o com a refugi ocasional. | 41.7320600,2.2884800 | 440827 | 4620272 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67530-foto-08276-50-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | ||||||||
| 67531 | L'Agustí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lagusti | AMBRÓS, J. (1996). Projecte bàsic i executiu de la restauració de la masia de l'Agustí. Parc Natural del Montseny. Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. AMBRÓS, J. (1999). Dos masias en el Montseny. Ed. Diseño. CASTELLANOS, J. (1990). 'uns altres patrimonis'. Revista d'Amics de Tagamanent. n.23. DRAPER, J.M. (1902). 'De Ayguafreda á Viladrau per Tagamanent i Collfurmich' a La Veu del Vallès; Portaveu de la comarca, nº 305, Sant Celoni, 1-3. FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S. (1997). Els masos Agustí i Bellver. Tagamanent. Museu etnològic de la Gabella. Arbúcies. (inèdit). GALÍ, D.; MICALÓ, A. (1998). Estudi històric de les masies de Ca l'Agustí i el Bellver de Tagamanent. Vol I i II. Diputació de Barcelona. GARCIA-PEY, E. (1998). Noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent, p. 26, 161. IGLESIES, J. (1991), El fogatge 1497, vol. O. Fundació S. Vives Casajuana. Barcelona, p. 181.IPEC-Montseny (1998), n. 3692-3873-3919. LLOBET, S. (1990). El medi i la vida al Montseny. Museu de Granollers. OSONA, A. Guia de las Montañas del Montseny, CEC. PARERA, M.(1998). El mas de Ca l'Agustí. Estudi del material arqueològic (II). Diputació de Barcelona. SOLDEVILA, J. (1999). Masies de Tagamanent. L'Agustí. Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 45, Vic, p.26-27. VIVES, E. (2000). Germans Icart-Tenas. Últims estadants de la masia Agustí. Associació de Veïns i Amics de Tagamanent, 47, Vic, p.10-14. | XVII | Restaurada per la Diputació de Barcelona. Serà la seu del Museu Etnològic del Pla de la Calma. | Gran masia orientada al sud-oest, de planta rectangular, de baixos més pis i golfes; amb un cos afegit a la dreta, un altre cos i un forn a la part del darrera. Els murs són de paredat comú, amb algunes pedres carejades i rejuntat de morter. La coberta es a doble vessant, aiguavessant als costats, sobre ràfec de llosa local. A la façana principal destaquen dues fileres de pedres cantoneres que evidencien les diferents fases deconstrucció. Al cos central trobem la portalada amb una llinda monolítica i brancals de carreus ben treballats; a ambdues bandes hi ha sengles espitlleres amb marc de pedra, i que actualment estan tapiades. A la primera planta es disposen de forma regular, quatre finestres, de tamany similar amb llinda monolítica i brancals de carreus ben tallats i de lleixa motllurada. Entre les dues finestres centrals hi ha un tram de mur, sota un arc de mig punt, que correspon a una font amb fornícula que hi ha a l'interior i que desguassava per una gàrgola ara trencada i situada a l'esquerra de la portalada d'accés. Al segon pis trobem finestres de diferents tamanys, amb un tractament, pràcticament, similar a les anteriors. Aquesta façana també conserva les restes d'un rellotge de sol, situat a l'alçada de la primera planta, a l'esquerra de la portalada. La galeria situada a l'esquerra abarca dues plantes; els pilars i murs que la composen són de carreus treballats, mentre que sobre les arcades del primer pis trobem paredat comú arrebossat. Cal destacar la poca freqüència d'aquestes galeries de dos pisos, en zones de muntanya,relativament altes. La testera, corresponent a la façana principal, presenta un arc de mig punt a la planta baixa, recolzat a les cantoneres mitjançant un encastament. Al primer pis també hi ha un arc de mig punt sobre dues pilastres, adossades, de poca alçada, amb base i capitell toscà. La part frontal de la galeria presenta mur a la planta baixa amb dues obertures geminades d'arc de mig punt, format per carreus ben tallats. Al primer pis trobem quatre arcs de mig punt sobre peitts pilars amb base i capitell toscà; mentre que al segon pis les obertures són allargades amb pilars i bigues de fusta. A l'esquerra de la galeria hi ha un cos afegit, amb murs de paredat comú arrebossat i pintat, i cantoneres, amb una petita finestra a la planta baixa i dues finestres de tamany mitjà a sobre, emmarcades de pedra i lleixa emmotllurada. El cos afegit de la dreta de la façana principal, és de planta rectangular, amb coberta a dues vessants; té un contrafort atallussat i una portalada d'arc carpanell amb carreus treballats, així com l'empremta d'una altra porta i dues fienstres. El costat obert, formant galeria, es composa per un pilar conetral amb carreus de pedra i dos sostres de bigues de fusta i teules. A la llinda de la porta que comunica la planta baixa de la galeria amb l'interior de l'edifici figura la data 1754. Davant l'edifici hi ha una era amb un mur de contenció als costats; a la part dreta aquest és de forma còncava amb una escala de graons de pedra empotrats al mur. A la part superior del mur hi ha una peça en forma de L, per evitar la caiguda del gra. Davant l'era hi ha un paller amb les inscripcions '1937' i 'DIONISI AGUSTÍ' i 'PERE AGUSTÍ'. A l'interior destaca la volta de rejola que cobreix la sala-vestíbul de la planta baixa; una escala amb graons de pedra d'una sola peça; i la gran campana a la sala d'estar-cuina. La major part de les dependències ramaderes són a l'interior, amb escassos annexos. A la part de davant de la casa es trobava ubicada l'era, davant de la pallissa. Aquest espai de forma quadrada es trobava empedrat amb grans lloses de pedra local ben retallades i lligades amb fang, amb un petit limit fent de barana. | 08276-51 | Pla de la Calma. | La primera dada documental de la que es disposa pel mas Agustí és del segle XII, quan en un Capbreu de les rendes de la parròquia de Tagamanent que rebia el comte de Barcelona s'esmenta el topònim 'Agustini'. Més endavant, la diversa documentació del segle XV i XVI, ens permetrà documentar a 'Agostí Mora' (fogatge de 1515), 'Pere Joan Agostí' i 'Bernat Agostí' (fogatge de 1553), aquest personatge fou Batlle Reial de Tagamanent. Un document interessant on s'esmenta aquest personatge del segle XVI ens diu: '12 de novembre de 1530. Pere Joan Bellver i andreu Montcau de la Parròquia de Tagamanent fan d'àrbitres en un conflicte entre Gabriel i Jaume Figuera, i Pere Joan i Joana Codina, tots de a parròquia de la Móra, sota la peça de bosc d'alzines situada a Tagamanent en lo lloc apellat el bach desus el Grau de la Pedramala'. Aquest document va ser fet a la casa de Pere Agustí, batlle reial de Tagamanent. Al llarg dels segles XVII i XVIII, la família Agustí va continuar ocupant la casa, com es pot apreciar en les diverses llindes de la casa on hi surten esmentats els noms dels hereus i les dades de la construcció de les diverses parts. Una inscripció de la galeria coberta diu 'Felis Agustini 1788', i una llinda d'arc pla amb una creu realçada al centre '154'. A la porta principal del mas hi podem llegir: 'Ave maria Gratia plena Pera Agustí 1776' i a la pallissa les llindes de les dues finestres esmenten a 'Dionís Rovira i Pera Agustí 1736'. El casal pairal de l'Agustí va restar a mans de la família Agustí fins al segle XIX, moment en què es reestructurà el mas i llavors la casa passà a tenir nombroses dependències ramaderes. El segle XVIII fou el moment de màxim apogeu del mas Agustí, fou el moment de màxima edificació i remodelació de la masia. En aquests moments, la masia termenava amb el Bellit, Vallforners i el Bellver. Al llarg del segle XIX fou propietat de Jaume Pareras i Jaume Mas i Noguera i en una cita de 1943 ens diu que el mas Agustí estava en runes, passant després a mans del Sr. Porter de Barcelona que se la va vendre a la Diputació. | 41.7508800,2.3058200 | 442286 | 4622350 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67531-foto-08276-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67531-foto-08276-51-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Envoltada de camps i feixes de conreus, amb bosc d'alzines al nord-est. Es documenta un safareig sota la font, a 100 m a l'oest de la masia de l'Agustí; es tracta d'una estructura de planta rectangular on encara es conserven els rentadors de pedra fets amb pedra local. Fa uns 2'20 m quadrats; i el seu interior està arrebossat per impermeabilitzar les parets. La cronologia exacte del safareig és difícil de precisar; s'ha de relacionar amb la masia de l'Agustí, que apareix documentada des del segle XII com una explotació pagesa anomenada Agustini. Segurament el moment de construcció del safareig s'hauria de situar en um marc més tardà, cap el segle XVII i XVIII, moment de màxim esplendor de la masia i també de més activitat. Hauria servit com a bassa per regar les hortes de prop de la casa, i també com a rentador de la casa; es conserven les piques de pedra on les dones hi haurien rentat la roba. A prop també hi ha un pou d'aigua excavat a la roca formant una estructura aïllada de pedra, de secció cilíndrica d'uns 2 m d'alçada i 1'5 m de diàmetre. L'accés al pou està tancat per una porta de fusta. Presenta una coberta de lloses de pedra, que surten una mica del que és la pròpia estructura del pou.Pou associat a la masia de l'Agustí. Aquesta masia es documenta des del segle XII, constituïnt una explotació pagesa, sobretot ramadera, a alta muntanya. La necessitat de tenir recursos hidràulics a prop és comú en totes les masies i l'ocupació humana en general. No podem precisar el moment de construcció del pou que tot i les diverses reformes realizades a la masia, serà el segle XVIII, el moment de màxima construcció. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67532 | Mas Avencó i Molí de l'Avencó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-avenco-i-moli-de-lavenco | Arxiu de la Corona d'Aragó, pergamí 8, Jofre I. Arxiu Can Dachs de la Garriga.GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 24, 160. IPEC-Montseny (1998) n.2452-2453. OLIVER, J. (1994). '4 pergamins inèdits del segle XI relatius al terme de Tagamanent'a Tagamanent, n.34. GARCIA-PEY, E. (1998). Tagamanent. Recull de noms de cases i de lloc. Ajuntament de Tagamanent. p. 45. OSONA, A. (1893). Guia itinerària de les muntanyes del Montseny, p. 221. PUIGFERRAT, C. (1996). 'Aiguafreda segons el Capbreu 1669-1670' a Temes Aiguafredencs VI, p. 59. | XI-XX | Ha estat restaurada. | L'edifici conegut com a mas Avencó forma una estructura de planta rectangular amb cos afegit en forma de L. Aquesta construcció està composta per planta baixa i dos pisos, amb les seves dependències. La coberta de la casa és a doble vessant i de tèula aràbiga. La façana principal conserva una estructura simètrica, amb un arc de mig punt adovellat a la porta principal, lleugerament desplaçada i amb una petita finestra al costat. La tècnica constructiva utilitzada es basa en petits carreus de pedra local de Tagamanent i de la zona de la riera d'Avencó, ben escairats i de dimensions petites que es disposen en filades regulars amb un lligat d'argamassa; els angles d'aquesta construcció han estat acabats amb carreus de pedra local vermella disposats en filades alternants (horitzontal i vertical) constituïnt un reforç a l'estructura i un element decoratiu de caire arquitectònic recurrent. Són múltiples les reformes documentades d'aquesta casa, totes les obertures del cos principal han estat, en un moment o altre reparades i es podria parlar d'un primer moment on només hi hauria una estructura rectangular, possible torra, on s'hi van anar afegint la resta de cossos. La varietat arquitectònica de les solucions a finestres i portes també es significativa. Aquestes obertures solen aparèixer emmarcades amb lloses rectangulars, de dimensions variables i més o menys treballades; dues d'aquestes finestres peresentaran una mica de repís inferior, una de les quals amb data del XIX. Dues obertures més presentaran una solució de finestra geminada (una bipartita i l'altre tripartita) amb una cronologia de segles XVI i XVII. Sobre la façana s'hi pot veure un arrebossat de diferents moments cronològics; un dels quals (documentat sobre la porta adovellada) presenta una figuració geomètrica de carreus resseguits en blanc. El molí de l'Avencó és un edifici annexat al mas Avencó, constituïnt una unitat arquitectònica de difícil diferenciació. Es tracta d'una construcció de planta i dos pisos. | 08276-52 | Barri de l'Avencó. | Mas que apareix inventariat com a casa de camp, en l'acta de consagració de l'església de Sant Martí del Congost (898), dins les donacions d'Emmo, filla de Guifré el Pilós. La caa estava separada del molí, i en un moment cronològic indeterminat s'uniren les dues edificacions. S'aprecien diferentes llindes inscrites amb les dates de 1627 i 1770 i es pot dir que l'estructura del mas data, principalment, del segle XVI. També hi ha una rajola situada en un angle de l'edifici que diu: 'districte 2 Fagamanenet'. Tant el mas com el molí d'Avencó els trobem ben documentats a finals del segle XII. El topònim apareixerà sota diferents grafies; Davancon (XII), Avanco (fogatge de 1515), na Vanco (fogatge 1553) i més recentment Abancó (1861). Topònim que està directament relacionat amb la riera i el nom de la mateixa. El molí d'Avencó surt esmentada com a domini dels Aimeric, una peça de terra situdada a Sant Cebrià de la Móra, propietat del Mas Codina de dita parròquia; aquest molí té fitxa pròpia.MOLÍ: Lligat al Mas Avencó, Al mas Avencó hi havia dos molins d'aigua, donada la seva proximitat a la riera d'Avencó, un per moldre blat i un altre per molinar voldó i escorça. Tot i que la primera documentació històrica sobre el mas Avencó, és del 898; no serà fins el 1042, que apareix el molí propiament dit. Es tracta d'un document on Sunifred dit Carles, ven a Sunyer, a la seva esposa Elvira i als seus fills una tercera part d'un molí que ell mateix havia edificat i el reg, amb totes les eines que li pertanyen i una peça de vinya stiuada a la parròquia de Santa Maria de Tagamanent, per set sous i mig. En el capbreu de 1669-1670, el molí estava sota el domini dels Aimeric, mostrant la seva annexió al mas Avencó. El conjunt moliner de l'Avencó fou molt important en les activitats econòmiques dels pagesos de la contrada. La funció de mòlta quedà abandonada en un moment indeterminat d'època moderna. Una carta precària del 1751 esmenta les possessions: un molino arinero cito en esta parroquia de Tagamanent y tres pozos de hielo citos muy contiguos al expressado molino, para el curso de cuyo molino, y uso de otros pozos toma el agua por medio de resclosa, y cequia del arroyo o riera llamada vulgarmente Avancó en el distrito llamado Llubinar'. I serà a partir d'aquest moment que es documentarà extensament el comerç del glaç amb una cronologia d'època moderna fins entrada l'època contemporània. | 41.7649700,2.2597100 | 438466 | 4623946 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67532-foto-08276-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08276/67532-foto-08276-52-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | Part de l'estructura original ha estat modificada per albergar l'actual restaurant de les Alzines. A la petita esplanada al costat de la casa s'hi poden observar diversos fragments de dimensions considerables de les pedres de molí que haurien funcionat amb aquest molí. En concret es tracta de tres peces, de dimensions variables, que conserven el forat central de l'encaix i algun tipus de tractament incís de la superfície. | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 | |||||||
| 67533 | Font de la Plaça de l'Ajuntament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-de-lajuntament-2 | XX | Aquesta font es troba situada al costat de l'Ajuntament de Tagamanent, a la Plaça de la Vila. Es tracta d'una estructura de factura contemporània formada per pedres de dimensions variables lligades amb ciment que s'adossen a una gran pedra. La font té una aixeta d'obertura i una petita pica d'obra; a la part central hi ha una inscripció gravada a l'obra on es fa un recordatori a Mossèn Adjutori Vilalta i on es diu: 'Remunteu amb majestat /la gran ruta inconeguda/ entre temps i eternitat. Mossèn Adjutori Vilalta. 1908-1978.' | 08276-53 | Vall del Congost. | La construcció de la font, de caire molt contemporani, s'ha d'associar amb la ubicació de l'Ajuntament, aquest construït al 1978. La font està dedicada a Mossèn Adjutori Vilalta. Home del ripollès, fomat per claretians i posteriorment anà al seminari de Vic. Va ser ordenat sacerdot cap el 1932 i va ser mossèn de Tagamanent fins la seva mort. Composà poemes, cançons i sardanes de títols com: Batecs, Flors blanques, Pastoreta del Congost, Segon diumenge de maig, Veus Paternals. Promocionà la cultura catalana i el municipi de Tagamanent, essent un dels principals organitzadors de totes les activitats de caire religiós i cultural del poble. | 41.7375000,2.2670400 | 439049 | 4620891 | 08276 | Tagamanent | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Anna M. Gómez | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2024-12-25 03:52 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 194,17 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml