Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 79362 | Rectoria Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-vella-5 | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble., p. 45, 108. HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 320-326. | XVIII-XX | Edifici de grans dimensions, situat en una ubicació lleugerament separada del poble. Es tracta d'una construcció sòlida i molt regular. El cos originari ha estat allargassat recentment amb un nou volum, aproximadament de les mateixes dimensions que l'antic. El cos originari era de planta rectangular però va quedar amputat a l'angle oest a conseqüència d'un bombardeig durant la Guerra Civil, de manera que en aquest punt l'edifici fa una mena de queixal que dóna lloc a una façana reculada, amb diferents nivells d'arcades. Aquestes arcades es van posar al descobert durant la recent rehabilitació (anteriorment, una façana plana amb diferents finestres i balcons, aixecada després de la Guerra, cobria aquestes arcades). La rehabilitació ha dotat aquesta part de l'edifici de balcons, sustentats amb unes estructures metàl·liques. La construcció antiga té planta baixa més dos pisos (antigament hi havia diferenciades unes golfes). Per la banda sud i oest la construcció és tancada mitjançant una tàpia de pedra, amb un portal que dóna accés a un pati. La construcció antiga és una obra feta amb un aparell regular, a pedra vista i amb algunes parts lleugerament arrebossades. La façana nord-est té un sòcol només a la part més baixa, ja que el terreny presenta un lleuger desnivell. La planta baixa no tenia obertures (les dues que hi ha actualment són recents); tan sols algunes espitlleres. El primer pis té una sèrie de finestres, rematades amb arcs escarsers i disposades regularment. El segon pis té una segona sèrie de finestres, més petites. A la planta baixa una gran nau coberta amb volta feta de pedra tosca recorre tot el cos antic de cap a cap. Eren les antigues porquerisses o quadres. Els habitatges que s'hi han habilitat a l'interior de l'edifici conserven les parets mestres i alguns elements de l'antic edifici. La construcció nova és revestida exteriorment amb pedra blanca, de manera que queda perfectament diferenciada. A la banda sud-oest es conserven restes d'una construcció, amb un pas cobert, que dóna a una piscina comunitària. El conjunt ha estat acondicionat també amb un aparcament. | 08291-1 | Carrer Salvador Badia, s/n | Es tracta d'un edifici d'origen medieval. No sabem des de quan va tenir una vinculació directa amb la parròquia, però al segle XVIII ja feia funcions de rectoria: era la residència del rector i potser també dels vicaris. Durant el període en què Joan Espina va regir la parròquia (aproximadament des de 1755 fins a 1780) s'hi va portar a terme una reforma en profunditat, que va consistir en una reparació general de tot l'edifici (golfes, la quadra, el celler, habitacions diverses...) i en la construcció d'un cup nou. L'any 1835 va sofrir les conseqüències de la crema de convents i durant la Guerra Civil de 1936 fou novament saquejada. A més, a conseqüència d'un bomabardeig l'edifici va quedar amputat a l'angle oest i l'any 1940 la rectoria es traslladà a l'emplaçament actual, en un edifici construït aquest mateix any a la plaça de l'Església. Al costat sud de la casa existiren hortes que pertanyien a l'Església i fa uns anys van passar a mans de particulars. Segons A. FLOTATS (1979: 108), la Rectoria Vella és una de les ubicacions hipotètiques de l'antiga sagrera de Vacarisses, ja documentada l'any 1396, però considerem que aquesta és una hipòtesi sense fonament, ja que simplement es basa en la vinculació tradicional de l'edifici amb la parròquia, i el mateix FLOTATS (1994: 126) sembla desestimar aquesta idea en una publicació posterior. Més recentment, cap a la dècada de 1970 l'edifici era compartimentat i ocupat per diferents famílies d'estiuejants. Al principi de la dècada del 2000 tot l'edifici fou rehabilitat, s'allargà amb un nou cos i es destinà defiinitivament a habitatges particulars. | 41.6064300,1.9137200 | 409484 | 4606650 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79362-foto-08291-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79362-foto-08291-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79362-foto-08291-1-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En la col·lecció de maquetes de suro del Museu-Arxiu de Vacarisses n'hi ha una que representa l'edifici de la Rectoria vella abans de la rehabilitació. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79363 | Cal Ferrer Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ferrer-vell-0 | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 108-109, 125-126 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 125 SARRET ARBÓS, Joaquim (1925). Història de l'estat polític-social de Manresa. Monumenta historica. Vol. V. Manresa (2ª ed. Caixa d'Estalvis de Manresa, 1987), p. 278 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I)'. Balcó de Monserrat, núm. 311 (juliol) VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'Els ferrers vacarissencs del segle XVIII (I i II)'. Balcó de Montserrat, núms. 409 i 410.</p> | XIV-XIX | Estat molt precari, amb sostres i coberta que amenacen de caure | <p>Casa de planta irregular, que s'adapta al giravolt que fa el carrer on està ubicada, i adossada a dues cases més, de característiques similars. Cal Ferrer Vell és de planta baixa més un pis/golfes i coberta a dues vessants, amb una certa profunditat de voladís. La façana davantera, que dóna al carrer, és feta amb un aparell divers i força irregular: de pedra amb parts de maó i també de tàpia. Conserva restes d'arrebossat i presenta diferents obertures de distribució asimètrica, algunes emmarcades amb maó i altres amb carreus. Té dos balcons. En general no presenta elements d'especial interès arquitectònic, però ha conservat integrament les característiques constructives tradicionals. L'interior conserva la llar de foc i altres elements característics. Adossada a l'angle nord-oest hi ha cal Revitxol (actualment sense coberta). Al nord, llindant amb l'antic cementiri (actual pati del restaurant el Cingle) hi ha cal Sisó. Junt amb cal Ferrer Vell formen una illa de cases unitària i de característiques similars, que constitueixen pràcticament l'únic testimoni arquitectònic de l'antiga sagrera. Cal Sisó conserva un aparell constructiu de major qualitat, amb fileres de petits carreus més o menys escairats i dues finestres emmarcades amb pedra i amb ampit treballat.</p> | 08291-2 | Carrer de l'Església, 2 | <p>Situada a l'entorn immediat de l'Església, és una de les poques cases que queda com a testimoni de l'antiga sagrera, ja documentada l'any 1396 i ubicada al voltant de la parròquia. L'any 1594 ja hi ha documentat un ferrer, Esteve Prats, a la sagrera de Vacarisses, el qual va vendre la seva casa. L'any 1727 es troba documentat un altre ferrer 'de la sagrera de Vacarisses': Salvador Bruguera, el qual va ser regidor de l'Ajuntament. També coneixem notícies d'altres ferrers a Vacarisses: l'any 1759 el ferrer Isidre Alavedra era propietari d'una casa a l''Arraval de Manresa'; és a dir, actual carrer Alfons Sala. També hi ha constància d'un altre ferrer vacarissenc l'any 1766, Marc Rovira, que tenia casa al carrer Barcelona. Fins no fa gaire, cal Ferrer Vell era ocupada encara per descendents d'un ferrer; un dels quals, Antoni Brugera, va referir que el seu pare encara havia vengut algunes eines a l'altre ferrer del poble. A part d'això, l'edifici pràcticament no conserva vestigis d'aquesta activitat. La dècada de 1980 la casa ja es trobava en desús.</p> | 41.6071200,1.9173200 | 409785 | 4606723 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79363-foto-08291-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79363-foto-08291-2-2.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||
| 79364 | Antiga escola de nenes (cal Masies) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-escola-de-nenes-cal-masies | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 42, 122, 125, 129. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 153-155. | XVIII-XX | Conjunt de dues cases adossades situades al carrer Sant Josep: núm. 20 (cal Masies) i núm. 24; les quals havien acollit una comunitat de monges i l'escola de noies. Les dues han estat molt reformades, especialment cal Masies, i tenen un interès arquitectònic molt limitat, però són un referent del poble fonamentalment per la seva història. Són cases de planta baixa i un pis. La façana de la casa núm. 20 no és recta, sinó que fa un gir. Les reformes pràcticament no hi deixen veure elements originaris. La casa núm. 24 és lleugerament més baixa i té les façanes arrebossades amb ciment. Manté un ritme d'obertures regular que correspon, més o menys, al que s'observa en fotografies antigues. | 08291-3 | Carrer Sant Josep, números 20 i 24. | Antigament aquest edifici havia acollit un molí d'oli o trull i fins l'any 1936 encara en conservava alguns estris. També va ser una fassina. Al segle XIX va acollir una comunitat de monges, que ja hi estaven instal·lades l'any 1860. Es tractava de Dominiques de l'Anunciata, fundades pel Pare Francesc Coll, de l'Orde dels Predicadors, i es dedicaven a l'ensenyança de nenes. Amb motiu de la revolució de 1868 la comunitat va desaparèixer temporalment però més endavant s'hi tornaren a instal·lar. La superiora era la germana Teresa Nogués. L'última notícia d'aquesta comunitat és al padró de l'any 1886. Però la funció d'escola de nenes va perdurar encara durant el segle XX, mentre que l'escola de nens era al castell. En fotografies de principis del segle XX es pot apreciar que l'actual edifici de can Masies era més baix i formava un traçat unitari amb l'actual casa núm. 24. | 41.6073300,1.9149900 | 409591 | 4606748 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79364-foto-08291-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79364-foto-08291-3-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||||
| 79365 | La Fàbrica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-fabrica-5 | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 96, 114, 134 | XX | Conjunt de l'antiga fàbrica, format per la nau vella (que és representativa de l'arquitectura industrial d'inicis del segle XX) i la nau nova, connectades entre si per un cos intermedi, amb un pas que dóna a una mena de pati interior. La nau vella és de planta rectangular i d'una sola planta, amb coberta a doble vessant. Es tracta d'una construcció fabril amb parets de pedra i els característics finestrals, que antigament eren més llargs i ara es mostren rebaixats tot formant una sèrie de finestres quadrades. La façana principal té un portal de forma rectangular. Les parets són arrebossades i pintades de blanc, tot deixant petites franges de pedra vista entre finestra i finestra. Per la part interior, els finestrals estan emmarcats amb maó. A l'interior es conserva l'espai diàfan de la nau, actualment adequada com a espai polivalent. Al lateral de ponent té unes dependències, on hi havia les oficines, que consten de dues plantes. I, al sud, altres dependències on hi havia els motors de la fàbrica, un transformador, etc. La nau nova és també de planta rectangular, amb planta baixa i dues plantes. Les façanes són arrebossades. L'edifici consta d'una sèrie de finestrals rectangulars al pis superior (als de la façana de ponent se'ls hi ha aplicat una mena de voladís metàl·lic) i un altra sèrie de finestrals, de forma apaïsada, al pis inferior. Llevat d'això, no té cap altra particularitat arquitectònica. Actualment les dependències de la fàbrica acullen diferents usos públics: equipaments culturals, casal de joves i casal d'avis, oficina de correus, aparcament, magatzem municipal i CAP. | 08291-4 | Ctra. de la Bauma, 1 | Les primeres notícies de 'La Fàbrica' són de l'any 1934, quan un tal Villaret començà la construcció de la nau que en un principi tenia una superfície de 24 x 17 m. La seva intenció era instal·lar-hi una secció de telers. L'obra continuà i l'edifici ja estava gairebé enllestit (només li faltava la teulada) quan amb l'esclat de la Gerra el 1936 quedà paral·litzat. La construcció es va reemprendre l'any 1945 amb unes dimensions ja ampliades (44 x 21 m) per donar cabuda a les oficines, taller i altres dependències. El 1948 la fàbrica entrà en funcionament, amb la raó social 'Hilaturas Pablo Bruges' i dos anys més tard canvià el nom per 'Hilaturas Brugues Bori y Cirera', que es va mantenir fins el 1964. Entre 1964-1965 es construí una nova nau i es tornà a canviar la raó social per 'Hilaturas Brugues, S.L.', la qual durà fins l'any del seu tancament, el 1968. L'any 2003 obrí de nou les portes, ara com a equipament social i cultural. | 41.6063200,1.9182000 | 409857 | 4606633 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79365-foto-08291-4-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||||
| 79366 | Cal Domènech | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-domenech-0 | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 13 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 51. | XIX-XX | Antic mas que ha quedat integrat al nucli urbà tot formant un petit enclavament rústic a l'extrem del barri de la Font d'en Gordi. Consta de la casa i una petita finca encerclada per un mur de pedra amb diversos portals i conserva elements molt interessants d'infraestructura hidràulica (dues basses i un molí de vent). La casa conserva força bé la tipologia d'una casa pairal. És de planta rectangular, amb planta baixa més dos pisos i coberta a doble vessant. La façana davantera, encarada a sud-est, està arrebossada i té diverses obertures disposades simètricament, algunes amb balcons. Conserva restes d'un rellotge de sol esgrafiat. A la part posterior té dos cossos adossats: antigues pallisses que foren habilitades com a habitatges. A l'interior de la casa es conserva el celler, amb diversos cups, bótes, etc. A la part alta, fora del clos tancat, ha una gran bassa que recull l'aigua de dues rases, regulada mitjançant una comporta. Aquesta bassa connecta amb una altra, situada a l'interior del tancat i coberta parcialment sota una volta. L'aigua d'aquestes basses s'utilitzava per regar vinyes i horts. A l'interior de la finca es conserva també la torre d'un molí de vent que no s'acabà de construir perquè l'arribada de l'electricitat el va fer innecessari. És una torre de maó de planta quadrada amb una interessant escala d'accés de ferro forjat. Al subsòl té un pou del qual, mitjançant una bomba mecànica, s'extreu l'aigua que és conduïda a la casa per una mena d'aqüeducte. A la part superior hi ha un altre pou, que també proporciona aigua a la casa. | 08291-5 | Plaça de Sant Ignasi, 6 | Aquest antic mas es troba situat al peu de l'antic camí cap a Manresa, on es formà el Barri de Baix o de la Font d'en Gordi, i era una de les cases pairals més importants de Vacarisses. Al segle XIX la família Domènech va potenciar el conreu de la vinya i exportava vi cap a Amèrica. A l'interior del terreny encerclat per la tàpia hi havia vinya i un petit hort, mentre que a les feixes de darrera la casa hi havia oliveres. Després de la fil·loxera la vinya es replantà amb ceps de peu americà. Els Domènech han continuat treballant en l'explotació agrícola fins fa uns anys. Una part de la casa fou habilitada com a vivendes particulars. | 41.6097500,1.9155800 | 409644 | 4607017 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la reixa d'un dels portals d'entrada: '1894'Es conserven màquines d'aixafar raïm i altres estris agrícoles. Durant els anys 1854-1860 hi havia hagut una fassina, de la qual encara se'n conserven alguns estris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79367 | Casa Vella de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-vella-de-lobac | <p>AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic. Fitxa núm. 27. BORFO, Antoni; PIQUER, Esperança (1991). 'Mas de l'Obac Vell'. Catalunya Romànica, vol. XVIII (Vallès occidental i Vallès Oriental), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 277 FAURA, Josep M. (1974). 'Cronologia de les construccions de l'Ubach', Balcó de Montserrat, núm. 71 (gener) FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 201-211, 338-343 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60-69, 81, 87, 88-89 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 105, 115, 117-118, 123-124 VALLS i PUEYO, Joan (1997). 'Lo bosch de la questió'. Balcó de Montserrat, núm. 342 (febrer)</p> | IX-XVIII | Mas en ruïnes. Restaurat pel parc natural. | <p>Ruïnes de l'antic mas de la Casa Vella de l'Obac, situada a la falda d'un turó, en un emplaçament bastant inhòspit en les immediacions de la serra de l'Obac. El conjunt, força extens, inclou les construccions al voltant de l'habitatge principal, els corrals vells i la cisterna (al costat est del camí), els corrals nous (al costat oest) i la capella. Dins el recinte de l'habitatge principal hi ha les restes d'una primitiva torre de defensa del segle IX, consistent en diversos murs, alguns del quals en un opus spicatum de força qualitat, que formarien dues sales. Un d'aquests murs té un contrafort. Per tant, es tractaria d'una construcció d'una certa alçada, que actualment ha quedat sota el nivell del terra. Posteriorment, a l'entorn dels segles XII-XV el mas s'ampliaria amb els murs que envolten el refugi, incloent-hi un portal adovellat. També correspon a aquesta època el corral vell: una construcció de dues plantes feta amb pedra i maó, la qual té unes obertures curioses de forma triangular a la primera planta. Entre els segles XVI-XVIII el mas s'amplià amb la resta de construccions existents i es convertí en un edifici de tres plantes. L'any 1719 es construí la capella i la torre de vigilància per protegir-se dels bandolers. Es tracta d'una construcció sòlida, de planta quadrada, que es conserva integrament. Té tres plantes, amb dos portals a la planta baixa que deixen pas al camí de Mura a Vacarisses, que passa per sota. Els murs són de pedra i maó, amb diverses finestres emmarcades amb carreus. L'accés a la torre es va mitjançant una torre circular annexa amb una escala de cargol que dóna directament al segon nivell. A aquesta època també corresponen els corrals nous: una altra construcció singular, de dues plantes amb volta de maó i dues arcades a la part posterior. A la façana davantera presenta dues fileres amb un seguit d'obertures quadrades emmarcades amb maó. La cisterna, situada a l'extrem sud-est, fou construïda l'any 1777 sobre una anterior cisterna medieval. És una construcció de pedra, de planta rectangular i dimensions considerables. Té un accés pel costat nord i una obertura tapiada al mur oest. A l'interior de la casa es conserva adossada a la torre una pica d'oli de pedra. A l'extrem nord-oest el mas continuava amb estructures que s'han perdut, al costat del camí de baix.</p> | 08291-6 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | <p>Aquest antic mas dóna nom a la serra on es troba ubicada, fet que posa de manifest la seva rellevància històrica. Es tracta d'una àrea que havia tingut una important presència humana en època dels sarraïns. Molts habitants de Terrassa es refugiaren a la serra de l'Obac i construïren nuclis de població dispersa sota la protecció del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Unes obres de desbrossament i una petita excavació que l'any 1973 va efectuar-hi el seu propietari, Josep M. Faura, posaren al descobert la construcció amb 'opus spicatum' així com altres elements antics que han suscitat diverses interpretacions, en general poc fonamentades. El primer assentament d'aquest indret fou una torreta amb la casella per als seus guardians. La va construir el castlà de Terrassa al segle IX i formava part de la xarxa de torres i castells que defensava la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. L'estructura rectangular que es troba al centre del recinte correspon a aquest període. Més tard, la torreta es va abandonar, però al segle XII un fugitiu de les invasions almoràvids, Arnau Berenger, va obtenir permís del castlà de Terrassa per refugiar-s'hi. Aquest pagès podria ser el fundador del mas i de la família Ubach. Després de la pesta negra, al segle XIV, va quedar com un dels pocs habitatges de la zona i pogué ampliar substancialment les seves terres amb l'annexió dels masos rònecs. Entre d'altres: el Puigesteve, Farreres, Torravert, Cabanyes, Claparedes, la Calsina o la Portella. Al llarg dels segles XVI i XVII mitjançant aliances matrimonials, compres i donacions dels senyors de Vacarisses, Terrassa i Vallparadís la finca de l'Obac esdevé un dels principals latifundis de la zona. El mas esdevé una casa pairal de tres plantes, que creix amb nous annexos. Al segle XVIII fou una de les masies de major dinamisme econòmic de Vacarisses. El gran apogeu de la vinya i altres activitats, com ara un forn de vidre o els pous de glaç, permeteren la construcció de la Casa Nova de l'Obac, més ben comunicada amb el camí ral de Manresa a Terrassa. La família Obach destaca pel seu protagonisme, tant a dins com fora del municipi. Entre d'altres, cal esmentar: Antoni Ubach (durant la Guerra dels Segadors) i altres membres de la família, que foren notaris i jutges influents. Els Ubach entronquen amb importants famílies catalanes i fins i tot amb la noblesa anglesa. Amb la prosperitat el mas seguí creixent. S'edifiquen noves dependències adreçades a l'activitat vinícola i el 1719 es construeix la capella i la torre de vigilància per protegir-se del bandolerisme. El 1777 es construí la cisterna nova, damunt de l'antiga. Durant les guerres napoleòniques els francesos destinen el mas a caserna i el 1811 el van enderrocar i incendiar. Es reconstruí però el 1812 la família deixà el mas a càrrec de masovers i s'establí a la Casa Nova. Durant les Guerres Carlines, quan els propietaris s'havien refugiat a Terrassa, l'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella, que quedà definitivament en ruïnes, i intentaren fer el mateix amb la Casa Nova. Més recentment, les ruïnes de la casa van quedar integrades dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i han estat restaurades per la Diputació de Barcelona.</p> | 41.6267300,1.9567400 | 413096 | 4608859 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-3.jpg | Legal i física | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Té un plafó interpretatiu del parc natural Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats | 94|119|85 | 46 | 1.2 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||
| 79368 | Casa Nova de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-lobac | <p>AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic. Fitxa núm. 11. FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 338-343 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60-68, 104-105 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114-115 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 264 VALLS i PUEYO, Joan (1997). 'Anton Ubach i Marquet'. Balcó de Montserrat, núm. 346 (juny)</p> | XVIII-XIX | <p>Gran casal del segle XVIII conformat per un edifici principal, una capella adossada i una construcció independent, més senzilla, al sector sud. Situat al cim d'un turonet anomenat coll de Fontanelles, l'habitatge principal té un aire molt clàssic i se suposa dissenyat per un arquitecte italià. És una construcció les façanes orientades als quatre vents, de planta rectangular, amb planta baixa i dos pisos. La coberta, amb fort pendent, és amb teula àrab. Les parets exteriors són arrebossades i pintades d'un color rosat. La façana principal, orientada al sud, és decorada amb esgrafiats amb diversos motius (recentment restaurats), incloent-hi un rellotge de sol. Les obertures són perfectament regulars excepte a la façana oest, que ha estat lleugerament transformada modernament per tal d'habilitar-hi unes escales de sortida d'emergència. Les obertures, emmarcades amb carreus escairats, tenen porticons i, als pisos superiors, balcons amb baranes de ferro calades. Al portal principal s'hi accedeix a través d'una rampa empedrada sustentada sobre la roca natural. L'interior de la casa s'estructura al voltant d'una gran escala que permet accedir als pisos superiors. Conserva els elements estructurals, amb voltes, motllures i pintura mural. Actualment acull diversos muntatges expositius sobre el parc natural, punt d'informació i espais per a reunions. A la planta baixa es conserva la pedra de base d'una premsa i els forats de diversos cups. Al sector sud s'aixeca una segona construcció, molt més rústica, amb funcions d'habitatge. Les parets són de pedra vista, amb obertures a la façana sud. Té coberta a un sol vessant i en part s'integra com a terrassa al pati davanter de la casa. L'entorn de la casa està ben condicionat i acull una àrea d'equipaments del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. El turó està envoltat per un típic bosc mediterrani d'alzina.</p> | 08291-7 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | <p>Els antecedents d'aquesta casa cal cercar-los en el mas de l'Obac Vell, d'una gran rellevància històrica i que dóna nom a la serra on es troba ubicada. És un mas d'origen alt-medieval, que durant els segles XVII i XVIII va tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya, que s'exportava a Amèrica, i altres activitats, com ara un forn de vidre, els pous de glaç o l'elaboració de carbó. Segons Àngel HERNÁNDEZ (2009: 264) va ser precisament amb un crèdit concedit els anys 1803 i 1804 per les juntes de comerç de Madrid i Barcelona destinat, teòricament, a la millora del forn de vidre que es va finançar en bona part la construcció de la Casa Nova de l'Obac. Jaume Ubach havia començat a construir-la al segle XVIII, en una ubicació de més fàcil comunicació amb el camí ral de Manresa a Terrassa. Sembla que fou dissenyada per un arquitecte italià, Domenico Bagutti, del grup que va venir a Espanya amb Carles III, possiblement el mateix que construí el laberint d'Horta de Barcelona. Les obres no es van acabar fins el 1820. Junt a la casa es construí també una capella d'estil neoclàssic. La Casa Nova, més gran i moderna, estava millor preparada per a l'elaboració de vi i aiguardents. La família Ubach, propietària de les cases vella i nova, va tenir un gran protagonisme tant a Vacarisses com a fora el municipi. Al segle XVIII entronquen amb importants famílies catalanes i fins i tot amb la petita noblesa anglesa. Entre d'altres personatges cèlebres, cal esmentar Antoni Ubach (durant la Guerra dels Segadors) o Antoni Ubach i Soler (1833-1902): promotor i modernitzador de l'agricultura, benefactor i filantrop, promotor de múltiples iniciatives a la ciutat de Terrassa. El 1811, durant la Guerra del Francès, les tropes napoleòniques destruïren la Casa Vella, i durant les Guerres Carlines els carlins tornaren a cremar la Casa Vella i intentaren fer el mateix amb la Casa Nova. Posteriorment ha estat abandonada parcialment en diverses èpoques, però s'ha conservat gràcies a la recuperació portada a terme pels seus anteriors propietaris (la família Faura i Ubach, descendents dels Ubach) durant els darrers anys anteriors a la seva venda. La Casa Nova de l'Obac forma part de la finca adquirida per la Diputació de Barcelona l'any 1987 per ampliar els terrenys protegits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. La casa ha estat habilitada com a centre cultural i punt d'informació del parc, i és un dels principals punts de referència dels visitants.</p> | 41.6216500,1.9541200 | 412871 | 4608298 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-3.jpg | Legal i física | Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Domenico Bagutti? | Al sector posterior de la casa es conserven restes d'un trull d'oli. Uns 200 m al sud hi ha el Xalet de l'Obac, una construcció de principis de segle XX sense elements d'especial interès arquitectònic. Actualment s'està treballant en un projecte de regularització dels termes municipals de Terrassa i Vacarisses que preveu una lleugera variació del termenal a la zona de l'Obac segons la qual la Casa Nova quedaria la meitat en terme de Vacarisses i la meitat en terme de Terrassa. | 98|99|94 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||
| 79369 | Casa de la Pastora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-la-pastora | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 338-343, 372 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62-63 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 28-29 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 257-264 VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'Els forns de vidre i els vidriers (I)'. Balcó de Montserrat, núm. 403 (març) | XVIII-XX | Edificació emplaçada a pocs metres de la Casa Nova de l'Obac però anterior a aquesta, la qual havia format part d'un antic forn de vidre. Concretament, es tracta de l'habitatge per als treballadors del forn, mentre que el forn pròpiament, que es trobava al sector sud-est i que constava de tres naus, fou derruït l'any 1969. La construcció conservada ha estat substancialment modificada en la seva recent rehabilitació. És de planta més o menys quadrada però irregular, amb planta baixa més un pis i coberta a dues vessants. Els murs són de pedra vista. La façana principal, encarada al sud-oest, té diverses obertures modernes realitzades en la rehabilitació. La resta de façanes pràcticament no tenen obertures i s'han conservat més integrament. L'interior ha estat condicionat com a restaurant. A la part davantera conserva una àmplia era enrajolada amb un antic cobert que ha estat reconstruït recentment en la seva part superior. | 08291-8 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | L'any 1737 el Senyor de Vacarisses concedia permís a Josep Ubach i Prat per poder construir un forn de vidre mitjançant un establiment en règim emfitèutic a canvi d'un cens anual, consistent en gots, porrons, vinagreres, setrills i altres estris fabricats en el mateix forn. Els promotors del forn eren la família Ubach, propietària dels masos Vell i Nou de l'Obac, els quals durant els segles XVII i XVIII van tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats rurals, com ara els pous de glaç o l'elaboració de carbó. El conjunt es va emplaçar a pocs metres del que més endavant seria la Casa Nova de l'Obac, que encara s'havia de començar a construir, i constava de tres naus i un habitatge per als treballadors. Per triturar els materials de base (sílex, quars i vidre vell) s'hi instal·laren tres moles de pedra de Montjuïc. La pedra de sílex s'extreia de les pedreres de can Candi, a dos quilòmetres del forn. Existien altres forns similars en llocs propers, com al mas Boada o al mas Casajona, de Rellinars. Per això l'any 1749 l'amo de l'Obac va pagar un cens al fiscal de la intendència de l'Exèrcit per tal d' impedir que es construís un forn similar a una distància de dues hores a la rodona. Es coneixen diversos arrendaments del forn: el 1737 a Francesc Burrull, vidrier de Capellades; el 1742 al vidrier Francesc Boix, de Vallbona d'Anoia. L'any 1780 el forn estava parat i el 1796 torna a estar arrendat, a Manuel Casado i germans. Segons Àngel HERNÁNDEZ (2009: 264) els anys 1803 i 1804 les juntes de comerç de Madrid i Barcelona van concedir un crèdit destinat, teòricament, a la millora del forn de vidre, que en realitat va servir per finançar en bona part la construcció de la Casa Nova de l'Obac. Tot i això, la renovació de la instal·lació va consistir en adaptar-la per a la producció d'ampolles de tonalitat verda, de les quals, encara fa uns anys, se'n trobaven petits fragments a l'entorn. Aquestes ampolles anaven destinades a Joan Malvet, de Barcelona, que elaborava i exportava licors a Amèrica. Els darrers que van explotar el forn foren Joan Font i Josep Lladó, vidriers de Barcelona, que encara el feien funcionar a mitjan segle XIX. El motiu de construir un forn enmig del camp era l'estalvi de carbó, de manera que quan els preus del carbó d'alzina a la ciutat es reduïren va deixar de ser rendible i va tancar. L'edifici s'utilitzà com a corral i la casa dels treballadors va acollir a les pastores, com en seu nom indica. L'any 1969 el forn es trobava en estat ruïnós i fou enderrocat. L'habitatge dels treballadors fou remodelat profundament per destinar-lo a restaurant. | 41.6228300,1.9541400 | 412874 | 4608429 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Actualment s'està treballant en un projecte de regularització dels termes municipals de Terrassa i Vacarisses que preveu una lleugera variació del termenal a la zona de l'Obac segons la qual la casa de la Pastora ha de passar a ser terme de Terrassa. | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79370 | Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torreblanca-0 | <p>AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 15 BOIX PUIG, Pere (2005). 'Maria Antònia Pladellorens, besnéta de l'últim propietari de la Torre (blanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 440 (abril) BOIX PUIG, Pere (2005). 'Quan la Torre passa a dir-se Torreblanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 448 (setembre) BOIX PUIG, Pere (2007). 'La carta del bisbte de Vic a Pere Pladellorens', El Balcó de Montserrat, núm. 487 (març) CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 19-21 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 73-74 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torra i notícies dels masos Arbós i Mimó', Balcó de Montserrat, núm. 328 (desembre)</p> | XIV-XX | En estat avançat de degradació: diverses parts de la teulada i de les construccions a punt d'esfondrar-se. Molts dels elements presenten un deteriorament considerable. | <p>Gran masia d'origen medieval que ha estat ampliada substancialment al segle XIX i actualment es troba en estat d'abandonament. Consta d'un cos principal, amb un altre cos més modern adossat en forma de L tot formant un pati davanter i, a la banda nord-est, un altre pati més gran amb una construcció de maó i una era enrajolada. El cos principal és de planta rectangular. Està situat en un promontori que, per la part oest, té un desnivell acusat, protegit amb murs de contenció. Té planta baixa, un pis i golfes, amb coberta a doble vessant. Al tram posterior té una torratxa amb teulada a quatre vessants i una bola decorativa al punt on s'uneixen els tremujals, així com un òcul de forma el·líptica a la part posterior. Els murs exteriors de la casa són de tàpia i reforçats en alguns punts amb maó o pedra, i estan arrebossats i pintats de blanc (d'aquí l'apel·latiu de “torre blanca”). La façana principal està encarada a sud-est i té un portal adovellat i algunes finestres emmarcades amb carreus escairats. Posteriorment s'hi ha afegit al primer pis una balconada correguda, amb barana calada de ferro. També conserva restes d'un rellotge de sol, molt malmès. A la part davantera té adossat un cos amb dos nivells de llargues galeries, corresponent ja al segle XIX. El pati interior és tancat amb un mur amb un portal d'accés adovellat. A la part posterior del cos principal té un cobert, en estat ruïnós, que es destinava a les tasques del vi i l'oli. Conserva un trull, una premsa i diversos cups. El sector nord-est, fet amb obra de maó, correspon al moment d'ampliació del mas al segle XIX, vinculat a l'expansió de la vinya. Té un pati intermedi, tancat amb un mur, amb una construcció cilíndrica de maó que sobresurt. Més enllà, una construcció de dimensions considerables, probablement celler o magatzem, amb dues portes rematades amb arc escarser. Més amunt hi ha l'era enrajolada.</p> | 08291-9 | Urbanització de Torreblanca. Passeig de la Torre, s/n | <p>L'any 1362 Francesc de Montanyans vengué a Jaume Desfar l'anomenada 'vall i quadra de Busquets' que estava conformada pels masos següents: Avalà, Boixadell, mas de la Torra, Bosch d'en Martí, mas de les Planes, Comapregona i Bosch de Junyells. El 1564 el propietari del mas Torra i els seus aglevats (que aleshores ja eren rònecs) era Salvador Torra, amb un títol d'establiment fet per Elisabet de Grevalosa de l'any 1565. El succeí Joan Torra, també dit Joan Ubach, àlies Torra, que capbrevà la propietat l'any 1597. L'any 1601 l'hereu, Pau Torra, es casa amb Joana Illa, hereva del mas Mimó, de manera que les dues propietats van unir-se. A aquests els succeïren Valentí Torra i després Josep Torra. Josep comandava tres masos: el Torra (amb els seus aglevats), el Mimó i l'Arbós. Va fer testament el 1683 en favor del seu fill, Josep Torra, que consta com a propietari els anys 1727 i 1759. Josep i la seva família tenien la seva residència al mas Torra, mentre que al mas Mimó hi residia un masover i el mas Arbós es trobava deshabitat. Els Torra van emparentar-se amb la família Ubach, i al segle XVIII aquests van fer-se amb la propietat del mas Arbós. Segons CRUSAFONT et alii (2003: 20) amb l'expansió de la vinya al segle XIX els propietaris de la Torre van estimular el sorgiment de les 'Casetes' al barri de la Barceloneta. Es tractaria d'una colònia agrícola, habitada majoritàriament per forasters, que haurien vingut a compensar la falta de mà d'obra pagesa en aquesta època. Un exemple il·lustratiu és la casa de cal Xic de la Torre, al barri de la Barceloneta. El nom es refereix al fill petit de la masia de la Torre, que hauria marxat de la casa gran per establir-se a prop de 'les Casetes' per menar la mà d'obra que conreava unes terres força allunyades. L'any 1886 la propietat era de Manuel Domènech i Vinyals, d'Esparreguera. Aprofitant la bona oportunitat després de la crisi de la fil·loxera, Pere Pladellorens Playà va comprar la finca. Era un capità de la marina mercant que havia fet fortuna exportant a ultramar tota classe de productes, especialment vi. Més tard també va adquirir les propietats del Boixadell i can Domingo, que estaven abandonades, i amb això amplià la finca fins a 674 ha, una de les més grans de Vacarisses. Pere Pladellorens utilitzava la masia de la Torre bàsicament com a segona residència i per anar a caçar. A principis de segle XX l'aleshores bisbe de Vic Torras i Bages va donar permís per obrir al culte la capella. Amb la decadència de la vinya els propietaris de la Torre es dedicaren a l'explotació forestal i els seus derivats. L'últim propietari d'aquesta família fou Josep Pladellorens (fill de Pere), que l'any 1942 va vendre la finca a 'Explotacions de Torreblanca' per tal de crear la urbanització actual. Recentment la masia s'ha canviat el nom tradicional (la Torre) pel de Torreblanca.</p> | 41.5968300,1.9270200 | 410579 | 4605570 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79370-foto-08291-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79370-foto-08291-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79370-foto-08291-9-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La casa té una capella particular. Des de la font del Guinardeu sortia una conducció d'aigua, que va ser construïda per minaires, cap a la masia de la Torre, on desembocava en una gran bassa. Actualment ja no existeix. | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||
| 79371 | L'Orpina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lorpina | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 18 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses. VALLS i PUEYO, J. (1995). 'L'Orpina (abans Guitart o Casasaya)', Balcó de Montserrat, núm. 323 (juliol) | XVI-XIX | Algunes parts de la casa, l'entorn i els accessos acusen una falta de maneniment | Antic mas de dimensions modestes que s'ha conservat pràcticament sense modificacions al segle XX i que manté molt bé la tipologia tradicional. Consta d'una edificació principal amb funcions de vivenda més coberts adossats a la part nord-est i un altre cobert al sud, que havia estat el graner. El cos principal és de planta més o menys quadrada, amb planta baixa més un primer pis o golfes. La coberta, a dues vessants, és molt llarga i inclinada, més pròpia dels masos de muntanya. Sembla que la planta originària era més estreta i s'hauria ampliat a banda i banda. Es tracta d'una construcció austera, amb parets de pedra (i algunes parts de tàpia) majoritàriament arrebossades. La façana principal, encarada al sud-oest, presenta una estampa característica, amb portal adovellat i tres finestres de distribució irregular emmarcades amb carreus de pedra al primer pis, una de les quals està decorada amb un relleu. L'interior és molt arcaic i ha conservat molt bé les característiques tradicionals, amb paviments de lloses i part on aflora la roca natural. A l'angle nord-est la casa té adossats dos grans cups rodons, i en té dos més de quadrats, que donen al celler, situat a la part del cobert posterior. El celler conserva in situ dos 'vaixells'. La part sud-est dels coberts fou reconstruïda recentment, amb un tipus d'obra feta amb pedra que ha conservat un segon portal adovellat. | 08291-10 | Prop de l'urbanització de can Serra, entre la carretera Terrassa-Manresa i la via del tren. | Antigament era conegut amb el nom de mas Guitart, i després com a mas Casasayas, ja que es troba documentat que a l'any 1570 pertanyia a Francesc Casasaya. Posteriorment passà a la propietat de la familia Orpina, i a partir del segle XVIII comença a denominar-se Orpina o Urpina. Després de Francesc Casasaya el mas passà a mans de Joan Enrich, que el 1586 el va vendre a Valentí Orpina. Els seus descendents al front del mas foren Valentí Orpina (testà el 1646), Pere Joan Orpina (testà el 1668), Pere Joan Orpina (testà el 1716), Josep Orpina i Marià Orpina. Marià apareix en la documentació com a habitant del monestir de Montserrat i va fer la capbrevació de l'any 1727, quan el mas era explotat per un masover. Es coneixen les afrontacions detallades de l'heretat en aquest any. Marià Orpina va vendre el mas l'any 1750 a Francesc Gibert. L'any 1759 la propietària era Margarida, vídua de Francesc Gibert, paraire de Monistrol de Montserrat, i posteriorment el seu fill Francesc Gibert. El mas era comandat per un masover, que pagava de censos 1 lliura i 4 sous i una gallina. El besavi de l'actual propietària encara conservava el cognom Gibert. La seva filla fou Dolors Font i Gibert. El masover actual va néixer en aquesta casa i pot testimoniar que en els últims 50 anys pràcticament no s'hi han fet reformes. | 41.5911700,1.9016200 | 408454 | 4604968 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79371-foto-08291-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79371-foto-08291-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79371-foto-08291-10-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79372 | Sanana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sanana | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fixa. 14 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses. VALLS i PUEYO (1994). 'El mas Sanana', Balcó de Vacarisses, núm. 313 (setembre) | XVI-XX | Gran conjunt, amb un estat de conservació desigual | Masia situada al cim d'un turó i completament envoltada per bosc. Consta d'un cos residencial principal, que té annexats un seguit de dependències al voltant d'una era i d'un pati, incloent-hi una casa del masover. El conjunt, de grans dimensions i amb una bona diversitat de fases constructives, presenta una aspecte heterogeni i té una distribució molt irregular. Tot i això, la masia ha conservat molt bé la tipologia tradicional en la major part dels seus elements i configura un conjunt imponent, amb algunes de les construccions de gran alçada. La casa dels amos, de planta irregular, està formada per dos cossos encaixats en forma de “V”. La façana principal, encarada a migdia, està arrebossada i pintada d'un color vermellós. Té un pati davanter. A les dues plantes superiors té dos nivells de galeries amb dos arcs més grans inferiors i tres arcs menors a la planta superior. La resta d'obertures són en general de dimensions grans i de tipologia diversa, incloent-hi dos balcons als laterals de la galeria. Conserva un rellotge de sol. Els dos volums tenen entrades independents. La casa del masover, situada al costat nord-est, és una construcció edificada en un terreny amb desnivell, de dimensions també considerables. És de planta irregular, amb planta baixa més dos pisos. Per la part posterior té algunes obertures emmarcades amb maó. Enmig del clos tancat es conserva una gran era enrajolada i diversos patis aterrassats en diferents nivells mitjançant els quals s'accedeix als diversos cossos. Entre les dependències perifèriques hi ha un corral, al qual li manca la coberta, una pallissa i altres coberts, en general d'una bona qualitat arquitectònica. En una de les dependències es conserven les instal·lacions d'un trull. | 08291-11 | Al sector nord del terme. Prop de la urbanització de la Farinera | L'any 1597 la propietària del mas Sanana era una tal Margarida, vídua de Salvador Parets. Es coneixen les afrontacions del mas, que també posseïa dos masos més, derruïts, el Bertran i el Rigolfes, cadascun amb unes afrontacions independents. A Margarida la succeí Pere Maseres (que testà el 1608), un altre Pere Maseres (que testà el 1627), Valentí Maseres (que testà el 1647) i Paula Maseres (la germana de l'anterior, que testà el 1673). Paula es casà amb Fermí Gibert. El successor fou el seu fill, Fermí Gibert i Maseres, altrament dit, com tots els seus successors, Gibert i Sanana o, ja a les acaballes del segle XVIII, Gibert de Sanana. Els següents propietaris foren Jaume Gibert i Senana (que testà el 1722) i Fermí Gibert i Senana (1759). Fermí Gibert fou batlle de Vacarisses l'any 1773. Va tenir una filla, Maria, que es casà amb Francesc Casajoana. En aquest moment final del segle XVIII diversos membres de la família disposaven de llicència per edificar cases en alguns dels ravals del poble. Ja a la segona meitat del segle XX, els propietaris eren la família Bruguera. | 41.6198300,1.9024200 | 408561 | 4608150 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Uns 100 m al sud-est de la maisa hi ha una granja de dimensions considerables.Camí d'accés limitat per una cadena i restringit a automòbils. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||
| 79373 | Can Vives | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vives-2 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 20 BOIX PUIG, Pere (2007). 'Can Vives', Balcó de Montserrat, núm. 468 (agost) FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 128 VALLS i PUEYO, Joan ( 1994). 'El mas Vives', Balcó de Montserrat, núm. 314 (octubre) VALLS i PUEYO, Joan (2001). 'Vacarisses entre els anys 1705 i 1714', a Balcó de Montserrat, núm. 389 (gener) | XV-XX | Masia situada en una vall aïllada i solitària (probablement d'aquí ve l'apel·latiu de 'Vives del Racó'), que ha conservat força integrament la tipologia tradicional. És configurada per l'habitatge principal més un seguit de coberts adossats que formen un pati interior tancat. El cos principal és de planta rectangular, amb planta baixa més primer pis/golfes i coberta a doble vessant. La façana principal està encarada a migdia i l'accés es fa mitjançant una escala exterior de maó. La casa té diverses obertures de distribució irregular i, a l'angle sud-oest de la segona planta, una petita galeria amb cinc arcs fets de maó. Els coberts són de pedra sense arrebossar i es distribueixen al voltant del pati, que té una era enrajolada, i a la part posterior de la casa. A l'angle sud-est s'aixeca una construcció més moderna (possiblement de principi del segle XX), de planta més o menys quadrada amb els angles arrodonits. Al sector sud hi ha dos coberts aïllats. Un conserva columnes de fosa, tot i que ha estat modificat modernament. L'altre és de construcció més recent. Al sector oest, a uns 50 metres de la casa, hi ha una segona era enrajolada. | 08291-12 | Al sector nord del terme, vora el torrent de can Vives. | L'any 1497 Bernat Rovira consta com a possessor d'aquest mas, que aleshores era conegut com a mas Rovira. Potser fou el darrer propietari amb aquest cognom, ja que a partir del segle XVI s'establí al mas la nissaga dels Vives. El seu primer representant fou Salvador Vives, que capbrevà el mas amb els seus aglevats: mas Llorensas, Aguilar, Alguell, Coma i Antiga, tots ells masos rònecs. Els següents propietaris foren Pere Vives (1597), Joan Vives (testà el 1657), Pere Vives (testà el 1671), Francesc Vives (testà el 1712) i un altre Francesc Vives. Aquest últim signà el capbreu de 1727 en el qual el mas principal ara s'anomena 'Vivas de la Rovira' i té com a aglevats l'Aguilar, Alguell i Coma, mentre que el mas Llorensas s'havia venut. Es coneixen les afrontacions del mas del final del segle XVI i també del 1727. Aquell any les terres del mas estaven força parcel·lades, ja que des de principi del segle XVIII s'hi havien fet nombrosos establiments a rabassa morta. L'any 1759 consta com a propietari del mas Pere Vives, fill de Francesc. Uns anys més tard, el 1780, era conegut com a 'Vivas del Racó'. Ja el 1861 el propietari era Dionicias Vives Comellas. L'any 1946 Antoni Roura i Jofre (pare del propietari actual) va comprar la masia al marquès de Castellbell. Era un ric comerciant en pells i hi va instal·lar un molí d'oli al qual tot el poble hi podia acudir a moldre. Però no va acabar de funcionar. Posteriorment hi hagueren diferents masovers. | 41.6147300,1.9080200 | 409021 | 4607577 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79373-foto-08291-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79373-foto-08291-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79373-foto-08291-12-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la porta principal d'entrada: '1798'Es conserva una tartana que feien servir els masovers per anar a missa els diumengesEl camí d'accés és difícil | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79374 | Les Vendranes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-vendranes | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 19 BOIX PUIG, Pere (2005). 'Les Vendranes', Balcó de Montserrat, núm. 447, (novembre). FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses VALLS i PUEYO, J. (1994). 'El mas de les Vendranes', Balcó de Montserrat, núm. 315 (novembre) VALLS i PUEYO, J (1997). 'Lo bosch de la questio', Balcó de Montserrat, núm. 342 (febrer) VALLS i PUEYO, J. (2002). 'Els Vendranes', Balcó de Montserrat, núms. 405 i 406 | XIV-XX | Gran masia en un estat de conservació desigual. Algunes parts requiririen rehabilitació. | Gran masia encerclada dins d'una espècie de muralla que li dóna un aspecte de fortificació, dins la qual hi ha l'habitatge principal amb diversos coberts annexos i un habitatge secundari. Fora del clos queden dos coberts independents, un dels quals devia ser una pallissa, situada al costat d'una era enrajolada de forma quadrada, i també una construcció amb dos cups. La porta d'entrada a l'interior del clos tancat, adovellada, fou construïda el 1816 i l'edifici principal fou modificat o reconstruït entorn del 1800. L'habitatge principal és de planta rectangular, amb planta baixa primer pis i golfes, amb coberta a dues vessants. La façana principal, orientada a migdia, te diferents obertures de distribució irregular però perfectament emmarcades amb carreus escairats, entre elles un balcó i un portal amb arc escarser. A l'angle sud-oest de la planta superior té una galeria amb arcades a les dues façanes. La façana també conserva restes d'un rellotge de sol força malmès. Les parets són arrebossades d'un color blanquinós i tenen carreus perfectament escairats a les cantoneres. L'interior de la casa conserva les característiques d'un habitatge rural del segle XIX o principi del XX, amb algunes habitacions interessants, com ara una alcova. La casa té adossat un cos modern, més baix i formant una terrassa, a la part de llevant, així com altres coberts adossats en aquest angle. Per la banda de ponent també té adossat un altre cobert. A la part de migdia s'aixeca una construcció menor que sembla que havia tingut funcions d'habitatge secundari, tot i que és coneguda com 'la Pallissa'. És tracta d'una construcció de força qualitat, anterior a la remodelació de la masia l'any 1800. És de planta més o menys quadrada, amb dues plantes. La porta d'entrada és a la segona planta i està emmarcada amb llinda i brancals de carreus treballats de color rogenc, que semblen reaprofitats d'una altra construcció. També té una finestra amb arc de mig punt adovellat. Cal destacar l'existència d'una construcció independent, fora del clos principal, amb dos cups quadrats. Aquests cups independents devien correspondre als rabassaires, que estaven obligats a elaborar el vi a casa de l'amo. En les masies del Bages, per exemple, són molt habituals. La masia es troba emplaçada en un pla sobre un turó, proper al torrent de Can Còdol. Es tracta d'un lloc de pas de diversos camins que enllacen les masies d'aquesta zona aïllada del municipi amb els nuclis de població propers (Rellinars i Vacarisses). | 08291-13 | A la part nord el terme de Vacarisses | El segle XIV ja es troben documentats a Vacarisses membres de la família cognominada Vendranes. L'any 1456 l'heretat del mas la tenia Joan Vendranes, casat amb una muller de cognom Miralda, de Vallhonesta. Joan va morir intestat i amb els fills menors, de manera que es va fer càrrec del mas el seu pare, Guillem Vendranes. Ja a la segona meitat del segle XVI el propietari era Montserrat Vendranes, el qual l'any 1564 també posseïa els masos Vilanova, Ramona, Teulada, Montada, Martina i Puig, tots ells enderrocats. Montserrat Vendranes era batlle de Vacarisses l'any 1597. El mas pagava un cens de 16 sous i 6 diners, més 5 quarteres de civada i mitja quartera de forment i, per raó de la quistia, 15 sous i 4 diners, a més dels delmes corresponents. Els següents propietaris foren Montserrat Vendranes (testà el 1645), Francesc Vendranes i Castellet (testà el 1677), Lluís Vendranes (1683), Lorenç Vendranes i Serra (testà el 1715) i Josep Vendranes (1759). Es coneixen les afrontacions del mas de l'any 1727. L'any 1759 tenien diverses peces de terra contractades a rabassaires. Del final del segle XVII i del XVIII es coneixen diverses branques de la família establertes a Barcelona (concretament, Francesc Vendranes, un adroguer), a Manresa (un notari, botiguers i pintors) i a Olesa. Als segles XVIII i XIX els propietaris van aprofitar el bon moment de la vinya i la casa es reformà considerablement entorn de 1800. L'any 1941 Pere Figueres i Rossinyol, pare de l'actual propietària va comprar la masia a Salvador Valls Girbau. Fins l'any 1952 es va mantenir l'explotació agrícola al mas, en el període final a càrrec de la família del masover Juan Cid. | 41.6165800,1.9265600 | 410568 | 4607763 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79374-foto-08291-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79374-foto-08291-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79374-foto-08291-13-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Camins d'accés restringits amb cadenes.Un element destacable és l'alzina centenària situada al sud-est de la casa, probablement la de major diàmetre de totes les del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||
| 79375 | El Bovet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bovet | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 2 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 272-275 VALLS i PUEYO (1996). 'Els masos Bovet, Janer i Vidal', Balcó de Montserrat, núm. 331 (març) VALLS i PUEYO (1998). 'Els Olzina del mas Bovet', Balcó de Montserrat, núm. 358 (juny) | XVI-XX | Gran casal construït a partir de 1940, i en les dècades posteriors, sobre l'antic mas Bovet, del qual pràcticament no se n'han conservat vestigis. El conjunt està situat sobre un petit promontori que domina la vall formada per la riera del Palà, i consta d'un conglomerat de construccions a l'entorn d'un edifici nuclear més alt aixecat sobre l'antic mas, així com d'una àmplia zona enjardinada tancada tot formant un clos. La construcció principal és de planta més o menys rectangular, amb planta baixa, dos pisos i golfes, i està rematada amb una torratxa i merlets. Les parets són d'obra vista, fets de maons i totxanes sense arrebossar, cosa que li confereix un estil molt particular. Una altra particularitat és que totes les façanes presenten galeries en gairebé totes les plantes, i aquestes són de diferents estils constructius (amb obertures rectangulars, amb arcades, etc). La façana principal, orientada a llevant, té diverses obertures emmarcades amb maó i una galeria superior amb una barana d'obra calada. L'edifici tan sols ha conservat part de les parets mestres de l'antic mas, difícils d'identificar ja que han estat arrebossades. També s'han conservat les cavitats d'alguns cups i el celler amb bótes. Al nord-est de l'immoble principal hi ha una construcció força recent, de planta baixa i amb grans finestrals orientats a llevant, que s'utilitza com a menjador o gran sala per a celebracions. Tota la seva façana està situada sobre un mur que separa la finca de l'exterior, més alt que el nivell del sòl. Al sector sud s'aixequen altres construccions d'un estil similar (fetes amb obra vista i amb presència destacada de galeries). Més al sud, s'estén un ampli jardí arbrat, amb una bassa circular. Al sector sud-oest hi ha una pallissa i una era circular, construïts a la dècada de 1960. | 08291-14 | Zona del Palà, a l'altra banda de l'urbanització el Palà - can Xoles | La masia el Bovet es troba documentada ja a les acaballes del segle XVI, quan es té constància de que pertanyia a un monistrolenc anomenat Antoni Tries. El 1634 era un mas rònec (i ho devia ser uns quants anys; almenys el 1656 encara consta com a derruït i deshabitat) i pertanyia a la vídua del procurador de l'anterior propietari. Posteriorment passà a mans de diverses propietàries i el 1656 fou adquirit per Josep d'Olzina i Riusech, de Castellbell, que també era propietari dels masos Vidal i Janer. Josep Olzina era fill d'un noble barceloní que va ser delegat de la Generalitat per a preservar el tresor de Montserrat. De Josep passà al seu fill, Jeroni Olzina, doctor en dret, que el va vendre el 1678 a Isidre Padró, pagès de Castellbell. Aquest el va vendre a Simó Grau, pagès de Vacarisses, el qual el vengué el 1697, junt amb els masos Vidal i Janer, a l'abat de Montserrat. El 1711 Josep Palà, que també posseïa el mas veí del Palà, comprà els tres masos al monestir montserratí. El 1719 els tutors del seu fill van revendre els masos novament al monestir, i un any més tard el comprà Valentí Viladoms, de la parròquia de Santa Maria del Vilar. Es coneixen les afrontacions del mas l'any 1727. Valentí Viladoms deixà en herència el mas al seu fill Macià, que el 1759 constava com a propietari juntament amb el seu fill Joan. L'any 1875 el mas pertanyia a Josep Bouvet, que li donà el nom actual. A mitjan segle XIX, en un moment de desgavell del sistema monetari durant el regnat d'Isabel II, en una cova prop del Bovet s'hi va fabricar moneda falsa. Per aquest motiu els mossos d'esquadra van detenir el masover de la casa, Josep Vila. De les construccions originàries del mas pràcticament no en queda res. L'any 1939, després de la Guerra Civil, el Bovet era un mas de dimensions modestes. La seva propietària quedà viuda i el vengué a Miquel Segarra, el qual hi va portar a terme dràstiques reformes en l'estil molt particular que actualment caracteritza el casal. Des de la dècada de 1940, i en diferents etapes fins èpoques ben recents, s'hi han afegit les construccions que han engrandit molt considerablement el conjunt. Les estructures metàl·liques al damunt de la torratxa corresponien a un aerogenerador, el qual va proporcionar durant molts anys electricitat a la casa mitjançant l'energia eòlica. | 41.6021200,1.8725000 | 406043 | 4606215 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79375-foto-08291-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79375-foto-08291-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79375-foto-08291-14-3.jpg | Física | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||||
| 79376 | Capella de l'Obac Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-lobac-nou | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 11 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114 | XVIII-XIX | Capella adjunta a la Casa Nova de l'Obac. És d'estil neoclàssic, amb planta de creu grega i una torre-cimbori que sobresurt damunt de la capçalera. Els murs, de pedra, són arrebossats i pintats. La façana principal té una portalada amb pilars adossats, capitells i frontó i, a la part central, un òcul de forma el·líptica. La part superior és acabada amb un coronament arrodonit i ressaltat per una motllura amb decoració de dentellons. A l'interior es conserva la decoració neoclàssica formada per pilastres adossades amb capitells jònics daurats, voltes i motllures diverses. Té altars dedicats a la Mare de Déu de Montserrat i altres veneracions, tot i que, igual que la capella de la casa vella, està dedicada a sant Antoni de Pàdua. | 08291-15 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | La Casa Nova de l'Obac es començà a construir al final del segle XVIII i no es va acabar fins el 1820. Sembla que fou dissenyada per l'arquitect italià Domenico Bagutti. La capella, d'estil neoclàssic, es devia construir en aquests mateixos anys. Existí en el seu interior un retaule pintat en tela, de factura italiana, que fou cremat durant la Guerra Civil de 1936. Uns goigs de l'any 1923 manifesten d'advocació de la capella a sant Antoni. Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la Casa Vella de l'Obac apareguren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella de l'Obac Vell sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la casa nova. | 41.6215700,1.9538900 | 412852 | 4608289 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79376-foto-08291-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79376-foto-08291-15-2.jpg | Legal | Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|99|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||||
| 79377 | Capella de l'Obac Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-lobac-vell | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 27 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 67-68, 117 | XVIII | Petita capella situada uns pocs metres a l'est de la Casa Vella de l'Obac. És una construcció senzilla i austera, amb un caire rústic, de planta rectangular. La coberta, a dos aiguavessos, adopta una forma lleugerament ondulada que vol imitar el perfil de les esglésies barroques. La façana principal, orientada a l'oest, té una petita porta d'entrada de factura rectangular, amb llinda i brancals de pedra, així com un òcul amb el contorn de maons plans. Els murs són de paredat i no tenen cap més obertura. La capella està dedicada a sant Antoni de Pàdua. | 08291-16 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La Casa Vella de l'Obac, d'origen alt-medieval, va tenir una gran rellevància històrica. Durant els segles XVII i XVIII passà per moments d'un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats, com ara un forn de vidre, els pous de glaç o l'elaboració de carbó. La capella, junt amb la torre de vigilància de la casa, fou construïda l'any 1719. Fou indulgenciada, a més de pel Bisbe de Vic, per Climent XVI el 1771. Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la casa apareguren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la Casa Nova. Igual que la casa vella de l'Obac, la capella fou cremada pels carlins l'any 1835. Entorn de la dècada de 1970 va ser restaurada. | 41.6267100,1.9571700 | 413132 | 4608857 | 1719 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79377-foto-08291-16-1.jpg | Legal | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situada en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||
| 79378 | Església parroquial de Sant Pere de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-sant-pere-de-vacarisses | <p>CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 16 DA ROCHA ARANDA, Óscar. Estudi sobre l'arquitecte Mateo Medina, autor de l'església de Vacarisses. (Professor d'Història de l'Art de la Univesitat Autònoma de Madrid; en procés de publicació). FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 35-41 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 104, 144-149, 238-239 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 302-319</p> | XVIII-XIX | <p>L'església parroquial de Vacarisses, d'estil neoclàssic, està dedicada a sant Pere i consta d'una sola nau amb creuer i capelles laterals. Aquestes últimes formen cossos adossats a banda i banda, damunt dels quals reposen els contraforts que descarreguen el pes de la nau, més alta. Exteriorment, les façanes no presenten cap decoració ni, pràcticament, obertures: tan sols algunes espitlleres i òculs el·líptics, així com petites finestres quadrades o rectangulars de disposició asimètrica. A la façana lateral hi ha una arcada de maó tapiada, i una altra a la façana posterior, que deuen correspondre a antigues obertures la finalitat de les quals és desconeguda. La façana principal és arrebossada i té com a element decoratiu una portalada que segueix el cànon neoclàssic: amb pilastres adossades i arquitrau que sosté, a la part superior, una fornícula rematada amb frontó (amb una escultura de ferro de l'any 1970 que representa Sant Pere, obra de Ramon Cuello) i volutes laterals. Més amunt hi ha una rosassa. La torre del campanar és de base quadrada i, a partir del nivell de la coberta, esdevé octogonal, amb les cares de les cantoneres més curtes. La part superior té finestres rectangulars amb arc rodó a l'espai on hi ha instal·lades les campanes i és rematada per una balustrada al capdamunt. L'interior de l'església és compartimentat mitjançant pilars i arcs de punt rodó que configuren l'espai de la nau. Els pilars tenen capitells motllurats corresponents a l'orde corinti compost. Més amunt, una línia d'impostes de diferents motllures en degradació sostenen les voltes mixtes que cobreixen la nau. A l'entrada de l'església es situa el cor i un petit baptisteri. La capçalera consta d'un altar-retaule adossat, construït poc després de la finalització de l'obra principal, el qual cobreix una part dels capitells i les motllures, que han quedat amagades a la part de darrere. Té una fornícula central entre columnes i coberta amb arc de punt rodó, amb una gran imatge de sant Pere, de factura moderna, acompanyada a banda i banda per dues fornícules més petites, amb imatges de sant Feliu i sant Pau. Els retaules laterals, estucats, es van poder salvar del saqueig de la Guerra. Corresponen a sant Antoni i sant Josep (al costat de l'evangeli) i a sant Felip Neri i el Sagrat Cor (al costat de l'epístola). Pel que fa a les sis capelles laterals, presenten una ornamentació moderna, ja que l'originària fou destruïda.</p> | 08291-17 | Plaça de l'Església | <p>L'actual església s'assenta sobre una primitiva església romànica, de la qual no n'ha quedat cap vestigi. Per un document de l'any 993 sabem que en aquesta data ja existia la parròquia (CRUSAFONT et alii, 2003: 16). Un altre document del 1013 informa que es va 'inaugurar' una nova església, fet que cal entendre com la renovació d'una església anterior. Aleshores s'esmenten dos patrons titulars: sant Feliu i sant Joan. L'advocació a sant Pere, que és possible que ja existís també en aquesta època, va passar en primer lloc l'any 1329. En els primers temps existeix una certa confusió entre les esglésies de Vacarisses i la de Rellinars, ja que formaven part d'un sol terme, sent la de Rellinars sufragània de la primera. El 1330 les rendes de la parròquia, juntament amb altres del bisbat de Vic, són annexionades al monestir de Pedralbes, acabat de fundar en aquests moments. Per tant, les rendes de la parròquia s'havien de repartir entre el rector i el monestir. El rector de la parròquia passava a intitular-se vicari perpetu i era presentat per l'abadessa de Pedralbes i confirmat en el càrrec pel Bisbe de Vic. Això durà fins l'any 1692, quan el Bisbe de Vic va posar un plet perquè no estava d'acord amb el nomenament del vicari perpetu. Durant el segle XVIII serà el bisbe qui nomenarà els rectors, però Pedralbes continuarà rebent una pensió sobre la parròquia fins el 1835. L'any 1790 l'església es trobava en estat ruïnós i una comissió de l'Ajuntament de Vacarisses es dirigí al rei Carles IV exposant-li que volien construir-ne una de nova. A. HERNÁNDEZ (2009: 302-319), basant-se en documents de l'Arxiu Episcopal de Vic, corregeix la cronologia massa reculada que s'havia donat a la construcció de la nova església. El 1792 ja s'havia començat a construir en el mateix emplaçament que l'anterior. La nova església fou bastida al darrer decenni del segle XVIII i encara l'any 1814, quan el baró de Maldà va fer una visita a Vacarisses, quedaven per fer gairebé tots els altars. Es va finançar fonamentalment amb les imposicions als habitants del poble i, contràriament al que s'havia dit, l'aportació del marquès de Castellbell i Senyor de Vacarisses va ser molt minsa, si és que existí. L'arquitecte fou Mateo Medina, i també consten uns plànols de l'arquitecte de Manresa José Sitjas, que van ser revisats per l'acadèmia de Belles Arts de San Fernando per tal de comprovar que complien amb la normativa neoclassicista en boga en aquell moment (DA ROCHA ARANDA). El constructor sembla que fou el mestre d'obres vacarissà Llàtzer Matalonga. L'any 1830 es bastí l'altar-retaule, obra d'artistes italians. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església fou saquejada i se'n destruïren gairebé tots els elements ornamentals, així com l'arxiu parroquial. Més recentment, s'hi han fet nombroses obres de millora: arranjament del campanar i col·locació de noves campanes, blanqueig i adobament de les façanes, restauració dels retaules o instal·lació a l'altar major d'una imatge de Sant Pere, obra Francesc Fajula, inspirada en la que hi havia abans de la guerra (de l'any 1860), la qual fou inaugurada el 2005.</p> | 41.6071500,1.9176600 | 409813 | 4606726 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79378-foto-08291-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79378-foto-08291-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79378-foto-08291-17-3.jpg | Legal | Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Al costat nord-oest de l'església hi havia el cementiri vell, a l'espai que actualment és ocupat pel pati del restaurant el Cingle. | 98|99|94 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||
| 79379 | Campanes de l'església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/campanes-de-lesglesia | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 144-149 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 295-301</p> | XVI-XX | <p>Actualment el campanar consta de 4 campanes: dues d'antigues i dues de recents. La campana vella de Vacarisses és situada al costat S-W i és la que toca les hores. Data de l'any 1501; per tant, més antiga que l'església actual i es pot considerar una de les més antigues de Catalunya. Mesura 78 centímetres d'alçada i 75 de diàmetre basal. Conté la inscripció en llatí: 'Crist venç, regna, impera' i diverses figures, com la crucifixió i l'arcàngel Sant Miquel. A l'esquerra es troba la data en numeració romana (MDI) flanquejades amb unes tessel·les amb una creu sobre l'Anyell de Déu. A la dreta de l'arcàngel s'hi representa la figura emblemàtica de la vaca, de dimensions força petites, flanquejada per les lletres V i A (inicials de Vacarisses), de tipologia gòtica. Aquesta representació de la vaca és el símbol del poble i la més antiga que es coneix. L'altra campana antiga (situada al costat S-E) és de l'any 1806. Mesura 55 centímetres d'alçada i 52 de diàmetre basal. Té les incripcions: “Ave Maria gratia plena” i “ora pro nobis”. També hi apareix gravat el nom del fonedor: Feliciano Tarantino i la data de construcció. També s'hi representa una imatge de la Verge i una altra de Santa Bàrbara (aquesta última comunidora de llamps i tempestes). Aquesta porta la palma del martiri i apareix al costat de la torre en la qual, segons la tradició, la va tancar el seu pare. També s'hi representa un canó (santa Bàrbara era considerada patrona dels artillers). Les altres dues campanes són recents i foses a Olot.</p> | 08291-18 | Església parroquial de Vacarisses. Plaça de l'Església | <p>El campanar es devia construir al mateix temps que la nova església; és a dir, a partir de l'últim decenni del segle XVIII fins al principi del segle XIX. Però la campana vella és anterior (1501), i es pot considerar de les més antigues de Catalunya. Pel que fa a la segona campana, és de l'any 1806 i el seu fonedor és Feliciano Tarantino, natural de Sant'Angelo dei Lombardi, a la província italiana d'Avellino, el qual a principi del segle XIX va treballar a Catalunya. Fins el 1936 el cloquer estava dotat de quatre campanes i durant la contesa en van desaparèixer dues. Les dues campanes noves, foses a la ciutat d'Olot, foren col·locades durant la restauració del campanar i inaugurades per la festa major de 1981, junt amb la restauració del campanar i un rellotge nou. Ramon Alavedra consta com a campaner el 1867 i fou possiblement l'iniciador d'una nissaga de campaners que durà fins el 1936. L'últim campaner que tingué Vacarisses fou Jaume Vilaseca, el 'Patacà'.</p> | 41.6071100,1.9173900 | 409791 | 4606722 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79379-foto-08291-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79379-foto-08291-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79379-foto-08291-18-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Feliciano Tarantino (campana del 1806) | 98|94 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79380 | Església Mare de Déu de Montserrat de Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-mare-de-deu-de-montserrat-de-torreblanca | BOIX PUIG, Pere (2005). 'Quan la Torre passa a dir-se Torreblanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 448 (setembre) FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 314 | XX | Església d'estil neoromànic situada en una placeta recentment condicionada dins de la urbanització. És de planta rectangular, amb un pòrtic davanter (més ample que la nau) i absis a la part posterior. La coberta és a doble vessant, amb un ràfec de rajoles amb sanefes en degradació. El Pòrtic és format per sis columnes que descansen sobre un alt basament i compten amb els corresponents capitells, amb escultura de bona factura que reprodueix motius característics de l'estil romànic: vegetals, animals i amb monstres i figures humanes. La façana principal té portal adovellat, tres finestrals allargats a la part superior i és rematada amb un campanar d'espadanya. Els murs són de paredat i les façanes laterals tenen tres contraforts a cada banda en els quals hi ha intercalats finestrals. Tots els finestrals són emmarcats amb maó i tenen vitralls de colors. L'interior, d'una sola nau, conserva una imatge de la Mare de Déu de Montserrat. | 08291-19 | Urbanització de Torreblanca. Plaça de l'Església | L'origen de la urbanització de Torreblanca es situa a l'any 1942, quan Josep Pladelorens, propietari de la masia de la Torre, que incloïa una gran finca de 674 ha, la va vendre a Escolapio Cancer (urbanista) i Fidel Puig (aparellador) per 500.000 pessetes. Els nous amos van crear l'empresa 'Explotaciones Torreblanca S. A.' i van impulsar els treballs per habilitar els carrers i les parcel·les. El juliol de 1944 s'inaugurava el baixador del ferrocarril. Aixecaren una glorieta per captar clients al costat de la font del Paraigua i amb un cotxe anaven a cercar possibles clients a l'estació d'Olesa. Les obres de l'església, realitzades per l'empresa Construccions Berau, començaren l'any 1949 i l'any següent ja s'estaven acabant. El treball escultòric dels capitells és de força qualitat i reprodueix de manera fidedigna els models romàncis originals. A la capella de la masia de Collcardús es troben uns relleus també neoromànics molt similars. En aquest cas foren realitzats igualment a la dècada de 1940 i per un home que freqüentava la casa conegut com el 'picapedrer'. És possible que els capitells d'aquesta església siguin obra del mateix autor. | 41.5916100,1.9216100 | 410121 | 4604996 | 1940 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79380-foto-08291-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79380-foto-08291-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79380-foto-08291-19-3.jpg | Inexistent | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció al portal: '1949' | 116|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||
| 79381 | Capella de Collcardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-collcardus | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 7 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 71-73 | XX | Capella situada a la planta baixa de la masia, al costat est de l'antic portal. Consisteix en una cambra de planta rectangular, amb embigat al sostre i un finestral a la façana compost per dos arcs i columna amb capitell neo-romànic. El presbiteri, amb altar de marbre, és adornat amb pintures de dos àngels i, a cada costat, plafons de rajola que representen sant Domingo de Guzman i sant Francesc de Paula. Originàriament hi havia dues figures antigues, però foren robades. Els laterals estan ornamentats amb diversos plafons que pengen de les parets amb relleus de marbre, també d'estil neo-romànic i d'un remarcable interès artístic, els quals representen el Via Crucis. La capella també compta amb un gran crucifix. En el subsòl del presbiteri hi ha dues lloses sepulcrals que cobreixen les tombes dels antics propietaris: Domènec Donadeu i la seva esposa. | 08291-20 | Masia de Collcardús. Sector de Collcardús, a l'angle sud-est del terme municipal | La masia de Collcardús ja apareix documentada el segle XIV. Domènec Donadeu i Font la va comprar possiblement l'any 1914 i la transformà notablement, tot donant-li un aire de residència benestant. La capella va ser ordenada al culte pel bisbe de Vic el setembre de 1950. Malgrat ser de construcció recent la capella compta amb diversos elements que reprodueixen l'estil romànic. Els va afaiçonar un home que freqüentava la casa, anomenat el Picapedrer. La capella també es dotà d'altres objectes ornamentals de procedència diversa. Posteriorment la casa passà a mans de Josep Donadeu i Calafat, alcalde de Terrassa i Governador Civil de Girona, que havia heretat la hisenda del seu oncle, Domènec. | 41.5836600,1.9440300 | 411979 | 4604091 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79381-foto-08291-20-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79381-foto-08291-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79381-foto-08291-20-3.jpg | Física | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció de la tomba esquerra: 'Domingo Donadeu Font, nació el 15 de octubre de 1887 y murió el 29 de abriol de 1974'Inscripció de la tomba dreta (la seva esposa): 'Francisca Simó Pérez, que murió el 5 de diciembre de 1957' | 116|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79382 | Collcardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/collcardus | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fixa. 7 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 71-73 VALLS i PUEYO, Joan (1992). 'El mas Cardús o Callcardús', Balcó de Montserrat, núm. 289 (setembre) VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'Els Ortolà de Collcardús (I i II)', Balcó de Montserrat, núms. 411-412 VALLS i PUEYO, Joan (1996). 'Noves notícies del mas Collcadús', Balcó de Montserrat, núm. 334 (juny) | XV-XX | Masia que actualment forma part d'un gran complex on hi ha l'habitatge principal amb els seus annexos, els quals connecten per la banda de llevant amb diversos volums que acullen els amplis salons del restaurant recentment instal·lat. L'edifici principal de la masia es conserva integrament, per bé que els annexos han sofert algunes modificacions en els darrers anys, tal com es pot observar fent la comparació amb fotografies antigues. Està emplaçada sobre un pujol amb desnivell més acusat per la part sud. És de planta més o menys quadrada, de planta baixa més dos pisos, amb coberta a dues vessants, més llarga del costat est, ja que la casa ha estat ampliada per aquest sector. La façana principal té un portal adovellat (que actualment queda emplaçat dins de l'espai interior d'un cobert) i, al segon pis, una galeria amb quatre obertures en arc. Les façanes són arrebossades i pintades de blanc a les cares més visibles. La casa té adossats coberts als costats sud (els quals cobreixen la visió de la façana principal), oest (transformats modernament en un porxo que descansa sobre sis arcs) i nord. Al costat est antigament hi havia les cavallerisses, i ara aquest espai (que conserva un tram d'arcades) està integrat en un dels salons del restaurant. Al primer pis hi ha l'antic habitatge del masover i l'habitatge de l'amo, que manté la decoració interior característica de matjan segle XX, amb voltes i ornamentació motllurada. També hi ha la capella i, al segon pis, habitacions de la casa. Com a elements de l'antiga masia es conserva, al sector nord, el que havia estat la pallissa, que també disposava d'un cup. A l'angle nord-oest es conserva un gran pou molt interessant. Davant la façana principal es conserva un altre pou, actualment utilitzat com a cisterna. El complex disposa d'un gran aparcament i està situat al costat del l'abocador comarcal de Collcardús. | 08291-21 | Sector de Collcardús, a l'angle sud-est del terme municipal | La masia de Collcardús es troba situada en l'antic camí dels romeus a Montserrat, i en algunes cròniques d'aquest camí ja s'esmenta, de manera que és possible que hagués fet funcions d'hostal. Al segle XIV era conegut com a mas Puig de Collcardús, i l'any 1362 ja s'esmenta entre els delmes de la castlania de Vacarisses. La propietària era la muller de Bernat de Vacarissa. Al començament del segle XV els propietaris eren Mateu Ortolà i la seva muller Caterina, que posseïen els masos Collcardús i Avellà, tots dos enderrocats en aquest moment. Se sap que els seus fills, Antoni i Gabriel, van participar en diverses bandositats juntament amb altres personatges de la zona. El successor al front de l'heretat fou Antoni Ortolà (1446). Aquest vengué els dos masos a Bernat Llorenç l'any 1447, i els Ortolà van deixar el terme de Vacarisses. El 1484 apareix un tal Bernat Collcardús (possiblement és el mateix que ja ha adoptat el nom del mas, igual que els seus descendents). Bernat féu testament el 1487 i nomenà hereva la seva filla Miquela Collcardús, que es casà amb Pere Turó. Sembla que el mas ja s'havia reconstruït en aquest moment. A més, la família va adquirir també els masos de la Roca i de les Casetes, ambdós rònecs. Els Collcardús o Cardús van estar al front del mas fins al principi del segle XVII, quan l'última representant fou Violant Cardús, filla de Gabriel Cardús i casada amb Miquel Duran. A partir d'aleshores la nissaga continuà al front del mas amb el cognom Duran; concretament: Baltasar Duran i Cardús (testà el 1634), Josep Duran, Anton Duran, Josep Duran i Sempere (1770), Salvador Duran i Batlle (1800), Josep Duran i Rovira (1824), Salvador Duran i Torrella (1844). Salvador va llegar el mas al seu nét Josep Duran i Egea pel testament fet el 1907, i aquest, per raons de legítima, se'l va haver de vendre i anà a parar a mans de Domènec Donadeu i Font, possiblement el 1914. Aquest va transformar la masia notablement i li donà un aire de residència benestant. L'any 1975 el propietari era Josep Donadeu i Calafat, alcalde de Terrassa i Governador Civil de Girona, que havia heretat la hisenda del seu oncle, Domènec. Segons documentació disponible de l'any 1975, la masia disposava d'una terrassa i alguns edificis situats al sud, així com d'un estany circular que va desaparèixer amb la construcció del túnel de Collcardús de la carretera Terrassa-Manresa. Entorn de l'any 2000 al sector est de la masia s'habilità un gran restaurant amb amplis salons per a banquets i convencions. | 41.5836400,1.9440100 | 411977 | 4604088 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79382-foto-08291-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79382-foto-08291-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79382-foto-08291-21-3.jpg | Física | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La família Duran, antics propietaris, conserven documentació referent al mas.Miquel Juan, nét de l'últim Duran propietari de Collcardús, ha elaborat la genealogia de la família.A la casa es conserva una bona mostra de fotografies antigues de la masia. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79383 | La Torrota | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torrota | <p>AA.DD. (1991). 'Castell de Vacarisses'. Els castells catalans, vol. II, Barcelona, Dalmau Editors, p. 161-166 AA.DD. Estudi històric i arqueològic del castell de Vacarisses. Arqueociència / Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. BORFO, Antoni; PIQUER, Esperança; PLADEVALL, Antoni (1991). 'La torrota de Vacarisses, la torrota de l'Obac, Mas de l'Obac Vell'. Catalunya Romànica, vol. XVIII (Vallès occidental i Vallès Oriental), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 276 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 19-21, 58 VALLS i PUEYO (2004). 'La Torrota o castell Vell de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 432 (agost)</p> | X- XI | Recentment restaurada | <p>Torre de guaita o antic castell situat al cim d'un turó que controla els plans a l'oest de Vacarisses, fins a la serra de l'Hospici i la serra de Cul de Portadora. Es tracta d'una torre de planta cilíndrica, molt ben conservada, que es pot datar, per l'aparell constructiu, entorn els segles X i XI. El seu diàmetre interior és de 275 cm, i l'exterior de 525 cm. Les parets tenen un gruix de 125 cm al pis inferior i van decreixent a la part superior. L'accés original es trobava a la cara sud, al segon pis de la torre, aproximadament a 7 m d'alçada. Aquesta obertura estava formada per una porta adovellada i una llinda interior formada per una biga de fusta. La torre té una alçada d'uns 12 m, i a la capçalera, que s'ha esfondrat lleugerament, ha estat reforçada amb un tram de formigó. Tant el parament interior com l'exterior és format per blocs de pedra lleugerament escairats i disposats en filades més o menys regulars, amb farciment de pedres de diferents mides barrejades amb morter. Ambdós paraments conserven els forats on es recolzaven les bigues a l'hora d'aixecar la construcció. A l'exterior de la torre, per la part oest, es conserven restes d'un mur que formava una estructura rectangular.</p> | 08291-22 | Prop de Vacarisses (al nord-oest) | <p>Fins fa poc no es coneixien notícies medievals d'aquesta torre. Alguns autors sospitaven, per la seva situació i bona construcció, que podria ser el castell de Vacarisses, esmentat els segles X i XI, el qual més tard s'hauria traslladat a l'actual emplaçament, al costat de l'església. Altres autors, com ara A. FLOTATS (1979:19), seguint a A. Pladevall, opinaven en canvi que el castell primitiu ja tenia el mateix emplaçament que l'actual. L'excavació realitzada al castell de Vacarisses no ha proporcionat una solució concloent sobre aquesta qüestió. Tanmateix, arran d' un article recent en el qual Joan Valls i Pueyo analitza la documentació de l'acte de possessió del castell de Vacarisses per part de Joan Desfar l'any 1362 (VALLS i PUEYO: 2004) sembla del tot probable que la Torrota era el primitiu castell. Segons aquest document, els presents es van desplaçar a la torre: 'ad quandam turrim seu fortitudinem que est in termino dicti castri de Vaccariçes que turris vulgariter nominatur castrum vetus'. El document diu que calia pujar per una escala per accedir fins al portal de la torre, on Joan Desfar va prendre`n possessió. Així doncs, s'anomenava 'castell vell' per contraposició al nou: una casa o 'hospicium' que estava situat al puig al costat de la sagrera. El castell de Vacarisses és documentat per primera vegada l'any 1001. Cal situar-lo en el marc de la fortificació de la marca del Llobregat endegada per Guifré el Pelós i els seus fills a partir de finals del segle IX, un cop consolidat el domini sobre les terres d'Osona i el Bages. Es tractaria, per tant, d'una fundació comtal, com tantes d'altres de la zona, que van servir per organitzar la repoblació dels nous territoris. Els comtes de Barcelona van conservar la senyoria superior del castell de Vacarisses, mentre que el domini directe estava en mans dels seus veguers o vicaris. Guillem de Montcada (anomenat en un principi de Vacarisses) aprofità la debilitat de la monarquia per privatitzar els seus feus. Així, el castell de Vacarisses quedarà vinculat als Montcada fins els segle XIV. I els Castellet, feudataris dels primers, n'esdevenen els castlans. A partir de 1310 la situació del castell es torna confusa i sembla que el domini efectiu passa al rei. L'any 1358 Pere el Cerimoniós el ven a Joan Desfar, conseller del rei, tal com hem vist en el document anterior. Amb la consolidació i del castell nou, vora l'església i la sagrera, el vell devia quedar progressivament abandonat. Al març de 1999 s'hi realitzar una intervenció arqueològica consistent en el buidatge del reompliment de terra que quedava a l'interior. Es va recuperar material format per fragments de ceràmica grollera de cocció reductora i altre material més modern. També es va documentar una banqueta de fonamentació de morter. En la mateixa intervenció es va procedir a la neteja superficial d'una sèrie de murs visibles a l'exterior i que formaven una estructura rectangular situada a la part oest de la torre. Pel que fa a la datació de les restes existents, Antoni BORFO (1991) a la 'Catalunya romànica', situa aquesta torre entorn dels segles X i XI.</p> | 41.6099900,1.9077800 | 408994 | 4607051 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79383-foto-08291-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79383-foto-08291-22-2.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situada dins el Parc natural de Sant Llorenç i l'Obac. Té un dels plafons interpretatius del parc. Passa per aquest indret el sender de curt recorregut SL-C51, senyalitzat amb pintura blanca i verda. | 92|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||
| 79384 | Plafó del Roser de Casa Vella de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-del-roser-de-casa-vella-de-lobac | XVIII | Algunes de les rajoles tenen lleugers escrostonaments en la capa d'esmaltat | Plafó de rajoles encastat en una paret de la Casa Vella de l'Obac, dins una mena de fornícula rematada amb un arc de maó. Consta de 25 rajoles amb decoració policroma que representen la Mare de Déu del Roser. Encerclada en una orla de roses, la figura de la Mare de Déu, sobre un pedestal i amb corona al cap, sosté amb una mà el Nen Jesús i amb l'altra un rosari. | 08291-23 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La Casa Vella de l'Obac és un mas d'origen alt-medieval. Durant els segles XVII i XVIII fou una de les masies de major dinamisme econòmic de Vacarisses i s'amplià amb nous annexos, la construcció d'una torre i una gran cisterna. El plafó de ceràmica es pot datar al segle XVIII. L'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella. Més recentment, les ruïnes de la casa van quedar integrades dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i han estat restaurades per la Diputació de Barcelona. | 41.6267200,1.9568000 | 413101 | 4608858 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||||||
| 79385 | Pou de glaç de l'Obac Vell (o de la Portella) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-glac-de-lobac-vell-o-de-la-portella | <p>BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 167. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 362-365 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 18 PERARNAU, Jaume (1992). Els pous de glaç de la comarca de Bages. Centre d'Estudis del Bages, Quaderns, núm. 5, Manresa, p. 46 VALLS i PUEYO, Joan (1993). 'Els pous de glaç i altres notícies de l'Obac'. El balcó de Montserrat, núm. 294 (febrer)</p> | XVIII | Recentment restaurat | <p>Pou de glaç de planta circular, una part de la qual és exterior i consisteix en un mur de pedra amb cobertura de falsa cúpula. Té tres obertures rectangulars, de diferents mides, actualment tancades amb un reixat. La cavitat interior té una profunditat d'uns 6 metres i està revestida amb un mur de pedra seca. Tipològicament és un pou gairebé idèntic al del camí de l'Estepar, si bé de dimensions sensiblement menors. Està emplaçat a la falda d'un turó, al costat del camí que anava de Mura a Vacarisses i passava per la Casa Vella de l'Obac, i just al costat del torrent de la Casa Vella.</p> | 08291-24 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | <p>L'any 1706 els Ubach havien construït un primer pou de glaç, el del camí de l'Estepar. La producció d'aquest pou abastia fonamentalment Terrassa, algunes vegades Manresa i més sovint la ciutat de Barcelona. La demanda deuria ser prou important, ja que l'any 1760 el nou propietari del mas, Antoni Ubach, rebé llicència dels Amat, senyors de Vacarisses, per construir un altre pou de glaç, al camí de la Font de la Portella, a tocar del mas. La família Ubach era propietària dels masos Vell i Nou de l'Obac, els quals durant els segles XVII i XVIII van tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats rurals, com ara l'elaboració de carbó, un forn de vidre i els mateixos pous de glaç, que permetien vendre el gel a la ciutat i diversificar així els seus negocis. Els pous s'abandonaren al final del segle XIX o principi del XX. El 1990 fou restaurat per la Diputació de Barcelona, gestora del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de L'Obac.</p> | 41.6283500,1.9594600 | 413325 | 4609037 | 1760 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79385-foto-08291-24-1.jpg | Legal | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats Té dos plafons interpretatius del parc natural: un dedicat als pous de glaç i un altre a la indústria del carbó. | 119 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||
| 79386 | Llegenda del forn encantat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-forn-encantat | <p>BOIX, Pere (1998). 'El forn ibèric del Mimó o la maledicció de la velleta'. Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 359 (juliol) HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 141 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 120 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 48</p> | <p>Prop de la masia del Mimó hi ha un forn d'obra del qual només en resta la part superior, on s'hi veuen restes de totxos que fan suposar que l'última cuita va quedar a mig fer. Sembla que, més a prop de Collcardús, hi havia un altre forn de característiques similars. D'aquest segon forn el pare Solà recull la següent llegenda. 'Per davant d'aquest Forn, passà, mentre el carregaven, fa una pila d'anys, una pobra dona que demanà als calciners un traguet d'aigua per apagar la set que abrusava els seus llavis en un dia calorós; més ells, en lloc de remeiar aquella necessitat, escridassaren la pobra i la maltractaren i l'empaitaren, quan ella, a l'allunyar-se, els maleïa l'obra amb l'amenaça que el forn jamai couria. I realment, per més provatures que feren per encendre'l, mai no ho aconseguiren, trobant-se avui carregat com el deixaren' (SOLÀ 1929: 120). Des de llavors se l'anomenà el forn Encantat, forn Maleït o forn Embruixat.</p> | 08291-25 | Zona del Mimó; zona de Collcardús | <p>Després de l'incendi de 1994 membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà van descobrir un forn a prop de les ruïnes d'un mas, que s'ha identificat com el mas de coll de Bram. Aquests elements estan situats a prop del camí que va del Mimó al pla del Fideuer, més a prop d'aquest últim, però l'estat actual de la vegetació fa que se n'hagi tornat a perdre el rastre. Aquest forn és de tipologia arcaica, dels anomenats de tipus ibèric, però suposadament es tractaria d'un forn d'època medieval. Consta de cambra de foc, graella i cambra de cocció, que té els totxos a mig fer. Pel que sembla, entre el Molinot i el Collcardús hi havia un altre d'aquests forns, també amb la cuita inacabada. El pare Solà, en la seva monografia sobre Sant Salvador de les Espases (SOLÀ 1929: 120) recull la llegenda de la vella referida a aquest altre forn.</p> | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94 | 61 | 4.3 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||||
| 79387 | El Cupot de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-cupot-de-lobac | BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 73 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 41 | XVIII-XIX | Murs consolidats a la part superior. Ha crescut una figuera a l'interior. | Cup aïllat enmig d'antics camps i actualment ubicada dintre d'una de les parcel·les de la urbanització dels Caus. Es tracta d'una petita construcció de planta quadrada en un terreny amb lleuger pendent i, per tant, més alta a la part posterior, d'una alçada aproximada de 6 metres. Els murs són de paredat, i la part davantera, per on s'abocava el raïm a l'alçada del camí, es troba lleugerament derruïda i no conserva la porta. L'interior conté el cup pròpiament, de forma cilíndrica i sense revestiment de cairons. A la part posterior té una obertura emmarcada amb carreus treballats i una mena d'arc adovellat que ha perdut la peça superior. A l'interior hi ha el forat corresponent a la boixa. | 08291-26 | Urbanització els Caus. Cruïlla entre el carrer dels Cupots i la pista dels Caus a Vacarisses. | Els cups d'aquest indret foren construïts pels Ubach, propietaris dels masos Vell i Nou de l'Obac, els quals durant els segles XVII i XVIII van tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats rurals, com ara l'elaboració de carbó, un forn de vidre i els pous de glaç. Al segle XVIII moltes terres de Vacarisses, i principalment del sector de l'Obac, es convertiren en vinyes. Per l'estalvi en el transport de la verema es construïren aquests cups o cupots separats de la casa, en els quals es trepitjava el raïm i la brisa que deixava era aprofitada per adobar els camps. Tot i que no és habitual l'existència d'aquests cups aïllats, ja que normalment es trobaven a les masies, se'n coneixen altres casos similars, per exemple els que hi ha a la zona de Mura i Talamanca, i a d'altres zones del Bages. Cal dir que l'entorn de l'actual urbanització dels Caus antigament era ocupat per la vinya, fins que la crisi de la fil·loxera, al final del segle XIX, va acabar amb aquest conreu. | 41.6073100,1.9423900 | 411874 | 4606718 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79387-foto-08291-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79387-foto-08291-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79387-foto-08291-26-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Segons la tradició oral en aquesta zona hi havia altres cups isolats, com a mínim un altre. Antoni Flotats diu que hi havia un altre cupot es trobava 'torrent avall', però cap d'aquests ha estat localitzat. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||
| 79388 | Rellotges de sol del castell de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotges-de-sol-del-castell-de-vacarisses | <p>LLADÓ, Carles (2008). Restauració del conjunt de rellotges de sol del castell de Vacarisses.</p> | XVII-XX | Restauració recent | <p>Conjunt de dos rellotges de sol situats a dues de les façanes del castell de Vacarisses (sud i oest) que han estat restaurats seguint el models originals. Tenen forma circular, aproximadament de dos metres de diàmetre cadascun. El rellotge de llevant està situat sobre una paret amb declinació 30º30' Est, el rellotge de ponent ho està sobre una paret amb declinació 61º30 Oest. Els rellotges, pintats en blanc sobre una base d'arrebossat marró, es caracteritzen per una sanefa de formes semi-circulars que respecta els seus originals. Tenen marcades les hores i les mitges hores, i les xifres responen a la tipografia del segle XVII. A la part superior de cadascun d'ells hi ha dues dates: la de 1699, que figurava en els rellotges originals, i la de 2006, any de la seva restauració. Les busques són de planxa de ferro tractada per evitar l'oxidació i estan situades a la part superior (les antigues eren al centre del rellotge).</p> | 08291-27 | Castell de Vacarisses. Carrer Major, s/n | <p>Les obres de restauració del castell van contemplar la necessitat de restituir els dos rellotges de sol que hi havia a la façana, originaris de l'any 1699. La restauració es va dur a terme durant la tardor de 2006 i va anar a càrrec de Carles Lladó, pel que fa a la part tècnica, i de l'empresa Urcotex, pel que fa a la realització material. Els treballs van permetre reconstruir-los tal com eren només en part: s'han mantingut les formes i les sanefes (un dels elements més característics dels rellotges), en canvi les marques sobre la paret s'han calculat de nou perquè no eren del tot correctes. També les busques són noves i s'han resituat a la part superior dels rellotges.</p> | 41.6075600,1.9180000 | 409842 | 4606771 | 1699 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79388-foto-08291-27-1.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||
| 79389 | Castell de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-vacarisses | <p>AA.DD. Estudi històric i arqueològic del castell de Vacarisses. Arqueociència / Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. AA.DD. (1991). 'Castell de Vacarisses'. Els castells catalans, vol. II, Barcelona, Dalmau Editors, p. 161-166 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 19-34 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 104, 197 VALLS i PUEYO (2004). 'La Torrota o castell Vell de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 432 (agost)</p> | XIV-XX | <p>Antic castell de Vacarisses, actualment rehabilitat i transformat en biblioteca. Està emplaçat al damunt d'un petit promontori rocós que domina el conjunt de la població i està envoltat per dos perímetres murats: el més exterior és de factura moderna (d'aparell irregular i obrat en part sobre la roca) i l'interior, que abraça només els edificis centrals, és de factura medieval; aquest últim és fet amb carreus de tamany mitjà força regulars i disposats en fileres. El conjunt consta d'un edifici central, situat a la part alta, amb unes construccions adossades, situades a la part més baixa. El cos central adopta la forma externa d'una masia. És de planta més o menys rectangular, tot i que el tram més occidental de la façana principal es troba una mica més enretirat que la resta, mentre que la façana oriental presenta una forma irregular, gairebé octogonal. L'entrada principal, situada a la façana sud, és conformada per un gran portal adovellat. Es troba en una posició elevada i s'hi accedeix mitjançant una escala que condueix a una plataforma sostinguda sobre una petita habitació amb volta, que tradicionalment s'ha considerat la presó senyorial. En aquesta façana es conserven dos balcons al nivell del pis superior, tots dos situats sobre la porta principal i, pel que sembla, correspondrien al moment de construcció de la masia. Les finestres presenten totes una tipologia molt similar, amb marc quadrangular fet amb blocs monolítics de pedra i envoltats per una decoració feta a base de morter de calç que ressegueix els contorns de l'edifici i de les seves obertures. L'edifici té altres obertures secundàries, algunes d'elles més tardanes. L'espai interior, que ha estat molt modificat, es divideix en tres crugies, cobertes per voltes escarseres de maó. La cambra de llevant, que és la més irregular, correspon a la part més antiga que s'ha conservat del castell dels segles XIV-XV. És coberta amb volta de pedra i té diverses finestres del tipus espitllera. En aquesta cambra, i també en la de ponent, han quedat integrades en la construcció sengles grans roques, les quals ajuden a sustentar l'estructura de l'edifici, sobretot la de ponent. A la nau central un gran arc diafragmàtic apuntat sostenia el sostre, que actualment és més baix. Al pis superior hi ha el que correspondria a una gran sala de la masia, amb festejadors i alguna porta amb llinda de pedra. Actualment està compartimentat en diferents espais de la biblioteca mitjançant envans de maó. Al tercer nivell, sota coberta, s'hi han habilitat diverses aules i espais polivalents. Adossada a la banda occidental hi ha una construcció amb coberta de volta de maó i amb una terrassa al damunt, que en els darrers anys s'havia utilitzat com a cuina. Al costat nord hi ha un gran edifici adossat que correspon a la principal ampliació, feta al principi del segle XIX i destinada a celler. Es tracta d'una construcció molt regular, de planta rectangular i amb dues plantes: la superior és situada al mateix nivell de la planta baixa de la casa, mentre que la planta baixa, a un nivell inferior, ofereix un gran espai (actualment utilitzat com a sala polivalent) tot cobert amb voltes de rajola sostingudes per pilars centrals de pedra i mènsules encastades a la paret. L'accés és per un portal adovellat i les finestres són de factura senzilla. Adossats a la façana oriental s'hi situen dues construccions destinades a protegir tres cups cilíndrics. Finalment, el castell tenia un altre cos adossat a la cantonada sud-est, de la qual només se'n conserva la base, ja que en aquest punt s'hi ha habilitat un cos de nova factura amb els accessos verticals a tot l'edifici. Ja fora del recinte murat, per la banda de ponent, es localitza l'era del castell, que abans era enllosada i actualment té un paviment de ciment.</p> | 08291-28 | Carrer Major, s/n | <p>La construcció del castell cal situar-la en el marc de la fortificació de la marca del Llobregat endegada per Guifré el Pelós i els seus fills a partir de finals del segle IX, un cop consolidat el domini sobre les terres d'Osona i el Bages. Es tractaria, per tant, d'una fundació comtal, que van servir per organitzar la repoblació dels nous territoris. Fins fa poc encara es dubtava sobre si el primitiu castell, documentat per primera vegada l'any 1001, podia haver estat situat a la fortificació veïna anomenada Torrota, i que més tard s'hauria traslladat a l'actual emplaçament, al costat de l'església. Tot i que alguns autors, com ara A. FLOTATS (1979:19), seguint a A. Pladevall, opinaven en canvi que el castell primitiu ja tenia el mateix emplaçament. Els treballs arqueològics realitzats al castell no han proporcionat una solució concloent sobre aquesta qüestió. Tanmateix, arran d' un article recent en el qual Joan Valls i Pueyo analitza la documentació de l'acte de possessió del castell de Vacarisses per part de Joan Desfar l'any 1362 (VALLS i PUEYO: 2004) sembla del tot probable que la Torrota era el primitiu castell. Segons aquest document, els presents es van desplaçar a la torre: 'ad quandam turrim seu fortitudinem que est in termino dicti castri de Vaccariçes que turris vulgariter nominatur castrum vetus'. El document diu que calia pujar per una escala per accedir fins al portal de la torre, on Joan Desfar va prendre'n possessió. Així doncs, s'anomenava 'castell vell' per contraposició al nou: una casa o 'hospicium' que estava situat al puig al costat de la sagrera. Els comtes de Barcelona van conservar la senyoria superior del castell de Vacarisses, mentre que el domini directe estava en mans dels seus veguers o vicaris. Guillem de Montcada (anomenat en un principi de Vacarisses) aprofità la debilitat de la monarquia per privatitzar els seus feus. Així, el castell de Vacarisses quedarà vinculat als Montcada fins els segle XIV. I els Castellet, feudataris dels primers, n'esdevenen els castlans. A partir de 1310 la situació del castell es torna confusa i sembla que el domini efectiu torna a passar al rei. L'any 1358 Pere el Cerimoniós el ven a Joan Desfar, conseller del rei. I el 1404 el terme del castell de Vacarisses és unit als de Rellinars i Castellbell, formant una sola baronia. No tenim notícies concretes sobre la construcció del castell baix-medieval, en algun moment dels segles XIV-XV (horitzó A), el qual va ocupar la pràctica totalitat del cim del turó. Es dividia en dos recintes: un d'exterior i més ben conservat, que voreja el promontori rocós, i algunes edificacions a un dels extrems. D'aquesta fase n'han quedat uns pocs murs d'aparell format per carreus quadrangulars molt uniformes. El 1596 la família Desfar s'uneix a la família Amat mitjançant un matrimoni de l'hereva, i el llinatge adopta el cognom Amat. Entre els segles XVI i XVII (horitzó B) el castell s'amplia lleugerament amb la construcció d'un nou edifici a la cantonada sud-est del recinte. A la primera meitat del segle XVIII (horitzó C) va ser objecte d'una important transformació i ampliació: es construeix tota l'ala occidental en detriment de l'antic pati, i la casa queda dividida en tres crugies, a l'estil d'una masia clàssica. A la segona meitat del segle XVIII i principi del XIX (horitzons D i E) es construeixen un seguit de cups i un nou celler de dues plantes. L'any 1702 Josep Amat, decidit polític als rengles de Felip V, obté el títol de Marquès de Castellbell. Amb motiu de la Guerra de Successió els marquesos es veuen obligats a refugiar-se al castell, on va néixer el que més tard seria conegut com Virrei Amat i que ostentà els càrrecs de Governador de Xile i Virrei del Perú. A mitjan segle XIX (hortizó F) el castell acull la masoveria i un seguit de dependències municipals (escola de nens, residència del mestre, seu de l'Ajuntament i casa del secretari), cosa que implica un seguit d'obres de redistribució.</p> | 41.6076500,1.9180400 | 409846 | 4606781 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A principi del segle XX (hortizó G) es realitza novament una reorganització dels espais interns, que assoleixen la seva distribució actual. L'any 1948 el marquès de Castellbell ven la propietat a Antoni Roure. A la segona meitat del segle XX (horitzó H) les antigues dependències municipals queden pràcticament sense ús. Es manté l'arxiu municipal i l'habitatge de la família encarregada de la centraleta telefònica. L'any 2003 es realitzà un estudi històric i arqueològic del castell com a treballs previs a la rehabilitació de l'edifici per adequar-lo com a seu de la biblioteca pública i escola de música. Les obres es van dur a terme els anys 2005 i 2006. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||
| 79390 | Bandoler Capablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bandoler-capablanca | <p>FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 66-68.</p> | XVII-XVIII | <p>Existeixen moltes notícies sobre bandolers a l'entorn de la zona de l'Obac, un indret agreste i ple d'amagatalls per on hi passava el camí ral de Barcelona a Manresa. El bandoler per excel·lència d'aquest sector és el Capablanca. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. La seva figura és envoltada de fets galants, heroïcitats i actes execrables. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. La ubicació concreta d'aquest amagatall no es coneix amb certesa, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Altres notícies orals sobre la seva vida expliquen que era un mosso de les rodalies de Manresa que es féu bandoler després que el robessin i fos maltractat en el transcurs d'un viatge pel camí ral. El sobrenom de Capablanca vindria del fet que sempre anava amb una capa d'aquest color o bé per un episodi en què hauria retallat la capa d'un capità dels Miquelets. També hi ha diferents versions sobre la seva mort: assetjat pel sometent, suïcidat ofegant-se amb vi o mort per uns traginers després d'escapar-se de la presó.</p> | 08291-29 | Sector de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||||||||
| 79391 | Cal Cabasset | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cabasset | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 19-21, 37 FARRÉS, Josep M. (1994). 'El carrer de la Barceloneta'. Els cingles de Vacarisses, Sabadell, p. 58-59 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 139 | XIX-XX | Casa de pagès situada als afores del barri de la Barceloneta en una posició isolada, per sota del carener on hi ha ubicat el carrer principal. Es tracta d'una de les poques cases del barri que ha conservat, més o menys, l'aspecte d'una pagesia, tot i que l'edifici no presenta elements d'especial interès. És de planta rectangular amb un petit cos adossat a la part de llevant, on hi ha una escala d'accés, mentre que a la part de ponent s'hi ha construït una casa moderna. Té planta baixa més un pis/golfes, i consta d'una zona enjardinada i amb horts a la part sud. Les façanes són arrebossades i pintades de blanc i, per la cara que dóna al carrer, tenen dues línies de finestres rectangulars. | 08291-30 | Barri de la Barceloneta. Carrer del Calvari | Segons el llibre monogràfic de la Barceloneta (CRUSAFONT et alii, 2003) cal diferenciar entre un primer grup de diverses pagesies, que podrien ser molt antigues, probablement anteriors al segle XVII, i un segon nucli més tardà (del segle XVIII o, més probablement, del XIX) format per cases més senzilles, alineades tot formant el carrer pròpiament i anomenades 'les Casetes'. Aquestes últimes respondrien a la gran expansió que va experimentar la vinya en aquests moments. Paradoxalment, el Cabasset, que és una de les que més té l'aparença d'una masia, no es compta entre aquestes primeres pagesies del barri. | 41.6044900,1.9198100 | 409989 | 4606428 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79391-foto-08291-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79391-foto-08291-30-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||||
| 79392 | Paller de Tot l'Any | https://patrimonicultural.diba.cat/element/paller-de-tot-lany-0 | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt – Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1973). Bellesa i atractiu de sant Llorenç del Munt. VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | Massís rocós amb una àmplia base que recorda la forma d'una gran paller i acabat amb una agulla de perfil arrodonit a la part més alta. El cim, d'una alçada de 817 metres, fa de partió entre els termes municipals de Vacarisses i Rellinars. La part baixa de l'espectacular cingle dóna a l'anomenat sot de la Portella, poblat per un espès bosc d'alzina. Situat molt a prop d'altres turons escarpats i de relleu peculiar, com la Roca Salvatge o Castellsapera, constitueix un dels indrets més agrestes del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'obac. Segons la tradició, en aquesta zona hi tenia la seva cova el famós bandoler Capablanca. | 08291-31 | Sector de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | Aquest indret, molt a prop del camí ral de Barcelona a Manresa, era un dels més agrestes de la zona i ple d'amagatalls. Era pràcticament despoblat i això el feia ideal a la presència de bandolers, que assaltaven els viatgers del camí. El més conegut és el Capablanca, bandoler per excel·lència de la zona de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. També hi ha confusió sobre el lloc concret on estaria ubicat el seu amagatall, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Aquesta confusió ja va començar a principis de segle XX, quan membres del Centre Excursionista de Terrassa van donar diferents ubicacions a la cova del Capablanca, entre les quals també a la Roca Salvatge. Segons A. FERRANDO (2002: 139), una ubicació possible es trobaria a la base del cingle del Paller de Tot l'Any, on hi ha una esquerda amb restes d'una construcció, però és ben probable que el bandoler utilitzés més d'un amagatall. | 41.6413300,1.9584700 | 413260 | 4610479 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79392-foto-08291-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79392-foto-08291-31-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Accés restringit a la circulació de vehicles motoritzats. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||||||
| 79393 | Barri de la Barceloneta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-la-barceloneta | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses. FARRÉS, Josep M. (1994). 'El carrer de la Barceloneta'. Els cingles de Vacarisses, Sabadell, p. 58-59 FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 23 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 139 | XVIII-XIX | Moltes cases antigues s'han refet de nou o han estat modificades substancialment | La Barceloneta és un barri d'origen pagès lleugerament separat del poble de Vacarisses. El nucli és el propi carrer de la Barceloneta, on hi ha les anomenades 'casetes'. Es tracta d'un carrer de traçat rectilini, actualment asfaltat i amb voreres estretes. El cablejat elèctric és exterior. Les casetes són alineades i es troben situades sobretot al costat de ponent. Es tracta de cases unifamiliars de dimensions modestes. En general han conservat els volums originaris, però amb reformes importants que desdibuixen la imatge tradicional del carrer. La tipologia de les cases presenta variacions pel que fa a les dimensions i volums. Però solen tenir planta baixa (on hi ha el menjador-cuina) i un pis superior (on hi ha les habitacions). Els portals d'entrada són adovellats i fets amb pedra tosca. Només hi ha una casa que tingui les finestres amb brancals i llinda de pedra (cal Feliu Vidrier). Als darreres de les cases hi havia coberts per a estables i altres dependències de treball. Per aquest sector hi passava el 'camí de les eixides' i és per on entraven els carros. Les cases que han conservat millor la tipologia tradicional són les núms. 34, 32, 30 (cal Navaies), 26, 22, 16 (cal Feliu vidrier), 11 (ca la Cubana) i 9. Als dos extrems el carrer continua amb cases de construcció moderna, de manera que les 'casetes' han quedat com una petita illa dins un barri que ha seguit el model d'urbanització. | 08291-32 | Al sud-est del nucli de Vacarisses | Segons el llibre monogràfic de la Barceloneta (CRUSAFONT et alii, 2003) cal diferenciar un primer grup de diverses pagesies, que podrien ser molt antigues, probablement anteriors al segle XVII. Entre aquestes cal comptar-hi can Domingo, cal Mateu, cal sagal (que conserva documents de l'època de la Guerra del Francès), cal Flotats i segurament cal Grauet, mentre que ca l'Andorrà podria ser que fos un edifici annex a cal Sagal. Però d'aquestes no hi ha cap cas en què s'hagi conservat la casa originària. Un segon nucli de cases més senzilles, alineades tot formant el carrer pròpiament i anomenades 'les Casetes' va aparèixer més tard, potser al segle XVIII però més aviat al XIX. No hi ha notícies ni tradició oral que n'expliqui l'origen, però els autors del llibre sobre la Barceloneta formulen la hipòtesi que es tractaria d'una colònia agrícola relacionada amb la puixança vitivinícola de la masia de la Torre (actualment Torreblanca) i habitada majoritàriament per forasters, que haurien vingut a compensar la falta de mà d'obra pagesa en aquesta època. En efecte, els Pladellorens, propietaris de la Torre, van anar adquirint els masos propers, entre ells els del Boixadell, can Domingo i el Guinerdeu, que estaven abandonats, per tal de poder ampliar el conreu de la vinya. Un exemple és cal Xic de la Torre, que sembla referir-se a un dels descendents de la casa gran establert al barri de les Casetes. Pel que fa a la denominació, podria haver sorgit pel paral·lelisme amb el barri del mateix nom de Barcelona: un barri proper però separat, poblat per gent forastera i d'extracció social més aviat baixa. Això hauria propiciat una certa rivalitat, que s'ha mantingut al llarg dels anys, entre el barri de la Barceloneta i els habitants del poble. Amb la crisi de la vinya al final del segle XIX alguns dels habitants s'orientaren a l'explotació del bosc i a les feines de carboners, però això no impedí que moltes cases fossin abandonades fins que, a l'entorn de 1940, s'inicià un procés de substitució per estiuejants, procedents fonamentalment de Terrassa i Sabadell. Amb els anys les cases s'anaren reconstruint i també se'n van aixecar de noves, de manera que, sobretot a partir de la dècada de 1960, la Barceloneta esdevingué un barri de segones residències amb una clara personalitat pròpia i un gran dinamisme. | 41.6034700,1.9200200 | 410005 | 4606315 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79393-foto-08291-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79393-foto-08291-32-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79394 | Sagrera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sagrera | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 84, 93, 95, 111, 115 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 43-44, 50, 108 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 126, 233-237 SARRET ARBÓS, Joaquim (1925). Història de l'estat polític-social de Manresa. Monumenta historica. Vol. V. Manresa (2ª ed. Caixa d'Estalvis de Manresa, 1987), p. 278 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. | XIV-XX | L'antiga sagrera es troba situada al voltant de l'església parroquial, en un petit promontori actualment encerclat per un revolt de la carretera de la Bauma (BV-1212). Devia ocupar una superfície no gaire gran, que inclouria les actuals plaça de l'Església i plaça Major, carrer de l'Església, carrer del Lladern i els inicis dels carrers Major i d'Alfons Sala. Aquests dos últims carrers haurien sorgit al llarg del camí que travessava l'indret de la sagrera i que es dirigia cap a Castellbell i Manresa, pel nord, i cap a Olesa o Terrassa, pel sud. D'aquest primitiu nucli urbà d'origen medieval pràcticament només se n'ha conservat la trama dels carrers, ja que les cases han estat substancialment reformades o construïdes de nou i no s'hi poden apreciar pràcticament vestigis antics. L'única excepció és el conjunt format per cal Ferrer Vell, cal Revitxol i cal Seró, al carrer de l'Església. Segons s'observa en fotografies antigues, les cases del carrer de l'Església per la façana sud (cal Torras, cal Campaner, cal Bosses), pràcticament no tenien obertures, especialment a la part més baixa, i constituïen una mena de muralla sobre un terreny amb fort pendent. Així mateix, a la dècada de 1920 la casa número 3 encara no existia, de manera que al costat sud quedava un tram sense construir. | 08291-33 | Nucli urbà de Vacarisses (al voltant de l'Església) | La sagrera va sorgir a l'entorn de l'església parroquial (documentada ja l'any 993) i molt a prop també del 'castell nou', que al segle XIV ja existia, en un petit promontori travessat pel camí que venia de Manresa i continuava cap a Olesa o Terrassa. La sagrera està documentada per primera vegada l'any 1396, quan amb motiu d'una inspecció són convocats 'els prohoms a la sagrera de dit castell' (SARRET: 278) , però cal suposar que devia ser força anterior. I encara apareix esmentada com a tal als segles XVII i XVIII. En un principi, A. FLOTATS (1979: 43-44, 108) plantejava tres ubicacions hipotètiques per a la sagrera: la Rectoria Vella (junt amb un grup de cases al carrer Sant Josep), el carrer Montserrat i, finalment, a l'entorn de l'església parroquial. Considerem que les dues primeres són poc fonamentades, ja que no es basen en cap dada concreta. FLOTATS (1979: 108) també recull una regulació de l'any 1701 (potser promulgada el 1704) en què el Senyor de Vacarisses estableix un incipient règim municipal al terme i distingeix dos estaments: els pagesos (que Flotats identifica amb els habitants del poble, al costat del castell) i els habitants de la Sagrera (que Flotats identifica amb un altre nucli). Cadascun dels dos estaments elegia dos jurats i altres representants en un consell del terme que era l'encarregat de decidir en els afers administratius, fiscals, etc. Però considerem que aquesta interpretació és errònia, i que la dicotomia pagesos/sagrera es refereix, als pagesos que habitaven els masos dispersos i als habitants del nucli urbà. Per tant, considerem que la sagrera estava situada a l'entorn de l'església. De fet, el mateix FLOTATS, en una publicació posterior (1994: 126, 234) sembla desestimar les altres ubicacions i decantar-se per la idea que hem exposat anteriorment. Així doncs, la primitiva sagrera estaria situada al voltant de l'església romànica. A l'angle nord tenia el cementiri. En algun moment s'hi construí una era i un comunidor, situats a l'extrem oest, els quals encara es conservaven l'any 1940. Aquest any s'abandonà la Rectoria Vella i es construï la nova, situada precisament en aquest sector.Pel que fa a les cases, el conjunt format per cal Ferrer Vell, cal Seró i cal Revitxol serien les úniques que, per les seves característiques arcaiques, quedarien com a testimoni d'aquesta època. Després de la crisi baix medieval, l'any 1597 es parla de només dues cases a la Sagrera. Un primer creixement important va tenir lloc als segles XVII i XVIII, quan es comencen a edificar cases a l'entorn del castell en terrenys que el propi senyor ofereix als seus parcers per construir vivendes, a canvi que treballin unes terres a rabassa morta (FLOTATS, 1979: 50). Al capbreu de 1634 ja es parla de diversos carrers: Barcelona, Manresa, de Bonaire i plaça. Entorn de 1664 ja n'hi havia més: de la Rulla, la Feixa del Bou. Altres, com la Creu de la Font i la Font d'En Guàrdia, ja denoten el sorgiment de nous barris dispersos. Al segle XVIII (en l'enquesta de Francisco de Zamora) el poble és descrit de la següent manera: 'las calles son malas, la plassa pequeña, y no se puede mejorar por causa del territorio, no tiene paseos…'. El conjunt del terme tenia entre 110 i 120 cases, i entre 600 i 700 habitants. Segons un establiment de l'any 1734 el senyor del terme va adquirir la facultat de promoure fleca, hostal, taverna, carnisseria i botiga als llocs de Vacarisses i Rellinars. En un llevador de censos de l'any 1780 s'especifiquen els següents arravals: arraval de les Feixes del Castell, de la Font d'en Gordi, segon arraval de les Feixes del Castell, Sagrera o 'lloch, iglesia i plasa', de les costes del Castell, arraval de la Rectoria i arraval de la Serra de la Creu. D'aquesta descripció se'n dedueix que els principals barris dispersos a l'entorn de la sagrera ja es trobaven consolidats. Al s. XIX, amb l'expansió de la vinya, el poble arriba al seu màxim històric (el 1860 tenia 986 habitants al conjunt del terme). | 41.6072600,1.9178700 | 409831 | 4606738 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79394-foto-08291-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79394-foto-08291-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79394-foto-08291-33-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||||
| 79395 | Carrer Sant Josep | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-sant-josep-0 | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 43-44, 50-51, 108 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. | XVII-XX | Moltes cases antigues s'han refet de nou o han estat substancialment modificades | Carrer que forma un raval que sortia de l'antic camí (actual carrer Alfons Sala). Actualment el carrer queda partit pel pas de la carretera de la Bau·ma. És de traçat lleugerament sinuós, sense asfaltar. Les cases es situen alineades i només al costat nord, mentre que al costat sud hi tenen patis (alguns enjardinats) i encara queda un cobert antic, de pedra. Les poques cases originàries que es conserven tenen unes característiques arquitectòniques dels segles XVIII-XIX. Són habitatges unifamiliars de planta baixa i un primer pis. En general han estat profundament reformats, de manera que com a elements antics pràcticament només queden les façanes, arrebossades, i algun portal adovellat o emmarcat amb maó.Entre les cases que conserven més o menys la tipologia antiga, tot i que molt parcialment, hi ha les que tenen els següents números: 10, 6 (cal Peret del Vià), 4, 13. Fa uns anys es construí una casa nova (la núm. 16) allà on hi havia hagut dues cases que conservaven bé la tipologia tradicional, cal Toni i cal Cacuero. Al final del carrer també hi ha la casa que havia acollit una comunitat de monges i escola de noies. Actualment amb un interès arquitectònic molt limitat. | 08291-34 | Nucli urbà de Vacarisses | El grup de cases que formen aquest carrer tenen ben segur un origen relativament antic. A. FLOTATS (1979: 43-44, 108) en un principi va plantejar aquest carrer com una de les tres ubicacions hipotètiques per a l'antiga sagrera. Segons aquesta hipòtesi, les cases del carrer Sant Josep completarien la sagrera, situada a la Rectoria Vella. Tanmateix, considerem que aquesta idea és poc fonamentada, ja que no es basa en cap dada concreta, i el mateix FLOTATS (1994: 126, 234), en una publicació posterior sembla desestimar-la i decantar-se per la ubicació, més lògica, de la sagrera al voltant de l'església. Així doncs, per les característiques arquitectòniques de les cases, aquest carrer s'hauria d'incloure en el creixement que va experimentar el poble de Vacarisses als segles XVII-XVIII. | 41.6073700,1.9154400 | 409629 | 4606752 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79395-foto-08291-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79395-foto-08291-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79395-foto-08291-34-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Hi ha una fitxa de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic (IPA: 28281) sobre les cases de cal Toni i cal Cacuero, que fa uns anys van ser enderrocades. | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||
| 79396 | Barri Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-montserrat | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 105-106 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 43-44, 50-51, 108 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. | XVII-XX | Barri situat, com altres del poble, en una posició perifèrica degut a la peculiar orografia de Vacarisses, i relativament a prop de la Rectoria Vella. L'eix vertebrador és el carrer Montserrat, que surt de l'actual carretera de la Bauma (BV-1212) i adopta un traçat sinuós i força llarg, que recentment ha estat allargassat al sector nord tot formant un gir que el fa tornar gairebé sobre si mateix. Altres vies complementàries de menor entitat són la plaça de l'Era i el carrer dels Oms. Es tracta de carrers estrets, asfaltats i amb voravies estretes. Les cases estan alineades en ambdós costats dels carrers i, en algun tram, només en un dels costats, amb patis i antics horts a l'altra banda. Són poques les cases que han conservat les característiques originàries, ja que la majoria han estat reformades substancialment o s'han construït de nou. Segons s'observa en fotografies antigues, originàriament el barri estava poblat amb cases pageses unifamiliars molt senzilles i de tipologia poc homogènia pel que fa a volums i elements arquitectònics: en general, dues plantes, portals adovellats o bé amb llindes de pedra o fusta, alguns balcons i golfes amb petites obertures com a assecadors. Les cases actuals en alguns casos mantenen els volums originaris i, parcialment, les obertures de les façanes originàries. Alguns dels edificis que més conserven la tipologia tradicional són els següents. Al carrer Montserrat, els núm. 10, 12, 14, 16, 20, 22 (cal Mondigó), 24 (cal Patona), 27, 29, 33, 35, i 30. A la plaça de l'Era, les núm. 1, 3, 5. Les cases de nova construcció són de característiques diverses. Algunes reprodueixen un model d'habitatge tradicional, com les del tram núms. 19, 1, 2, 3, 4 i 5 del carrer Montserrat. | 08291-35 | Nucli urbà de Vacarisses | Aquest carrer o barri té un origen força antic. A. FLOTATS (1979: 43-44, 108) en un principi va proposar-lo com una de les tres ubicacions hipotètiques per a l'antiga sagrera. Segons aquesta hipòtesi, les cases del carrer Montserrat completarien la sagrera, situada a la Rectoria Vella, relativament a prop. Tanmateix, es tracta d'una hipòtesi clarament errònia, ja que no es basa en cap dada concreta, i el mateix FLOTATS (1994: 126, 234), en una publicació posterior sembla desestimar-la i decantar-se per la ubicació, més lògica, de la sagrera al voltant de l'església. Per les característiques arquitectòniques de les cases, sembla que aquest barri s'ha d'incloure en el creixement que va experimentar el poble de Vacarisses als segles XVII-XVIII. En un llevador de censos de l'any 1780 es denomina com a 'arraval de la Rectoria' i, amb unes 45 cases, era ja un dels barris més poblats. El nom del carrer sembla que cal atribuir-lo a les vistes sobre el massís montserratí. | 41.6046800,1.9162800 | 409695 | 4606453 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79396-foto-08291-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79396-foto-08291-35-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda amb inscripció a la casa núm. 33 del carrer Montserrat: '1789' | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79397 | Barri de Baix o de la Font de Gordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-baix-o-de-la-font-de-gordi | FARRÉS, Josep. M. Vacarisses. Balcó de Montserrat, núm. 271 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 147-148 FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 80, 99, 110, 127 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 50-51, 108 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'El cognom Guàrdia-Gordi'. Balcó de Montserrat, núm. 402 (febrer) | XVII-XX | Barri o raval sorgit al llarg del camí que travessava el poble (actual carrer Alfons Sala) i situat a un nivell lleugerament inferior al petit promontori on està assentada l'església. Aquest carrer, de traçat sinuós que s'adapta al perfil del relleu, és l'eix vertebrador del barri i es completa amb altres carrers de menor entitat: el de cal Còdol i la Plaça i el carrer Sant Ignasi. Actualment la carretera de la Bauma (BV-1212) travessa el barri. Són poques les cases que han conservat les característiques originàries, ja que la majoria han estat substancialment reformades o s'han construït de nou. Segons s'observa en fotografies antigues, la tipologia originària consistia en habitatges unifamilars força senzills, amb planta baixa i dos pisos. Els portals eren adovellats o amb llindes, i destacaven per la important presència de balcons, amb senzilles baranes de ferro forjat. Les cases actuals en alguns casos mantenen els volums originaris i, parcialment, les façanes amb els balcons característics, sobretot al carrer Alfons Sala. Algunns dels edificis que més conserven la tipologia tradicional són els següents. Al carrer Alfons Sala, les núm. 12, 14 (cal Ballester), 16 (cal Rossinyol), 22 (cal Vidrier), 24 (cal Guitarró), 26 (cal Moliner) i 35. A la plaça de Sant Ignasi, la número 6 (cal Domènech). Al carrer de Sant Ignasi, les número 2, 4 (ca l'Esteve), 12, 3 i 24. A la carretera de la Bauma, la número 60. A l'extrem nord–est es conserva la finca de cal Domènec, que era una de les principals pagesies i ha quedat com un petit enclavament rústic. | 08291-36 | Al nucli urbà de Vacarisses | Aquest fou un dels primers ravals, originat al sector sud-oest del camí que travessava el poble i continuava cap a Castellbell i Manresa. Per això també es coneixia com a carrer Manresa, i amb aquest nom ja apareix documentat l'any 1634, i el 1664 s'esmenta el carrer de la Font d'En Guàrdia. Segons un llevador de censos de l'any 1780 el raval de la font d'en Gordi ja tenia 28 cases. Malgrat que la tipologia de les construccións, molt senzilla, pot enganyar, la majoria de les cases correspondrien a aquest moment, tal com suggereix la inscripció d'alguna llinda conservada. Com els altres barris perifèrics de Vacarisses, era essencialment agrícola, i tenia algunes pagesies que van quedar integrats al nucli urbà, com el mas Guàrdia o cal Domènec. El topònim de Gordi és derivat d'una família d'occitans, de cognom Guàrdia, que al segle XVII esdevingueren propietaris del mas Còdol, posteriorment mas Guàrdia. Al segle XVIII diversos topònims sorgits del cognom Guàrdia comencen a derivar en la forma Gordi, com ara la 'Font d'en Gordi'. Aquesta font, que proporcionava aigua als veïns d'aquest barri, ja està documentada l'any 1733. En algunes fotografies antigues encara apareix, però fa uns anys va ser eliminada. La que actualment porta aquest nom es construí una mica més amunt. | 41.6086300,1.9158100 | 409661 | 4606892 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda de ca l'Esteva (carrer de Sant Ignasi, núm. 4): '1759' | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79398 | Cova dels Lladres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-dels-lladres | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 131-132 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.137-138 JUNYENT, Emili; PLA, Joaquim (1970). 'Noticia sobre el hallazgo de un vaso en la Cova dels Lladres (Vacarisses, Barcelona)', Pyrenae, núm. 6, p. 43-46. TEN CARNÉ, Ramon (1986-1989). 'La cova sepulcral neolítica epicardial dels Lladres (Vacarisses, Vallès occidental)', Empúries, núms. 48-50 II, p. 352-355. | -4000/-350 | Indret amb vegetació espessa i dificilment accessible | Cavitat situada a la part alta de la carena de Torrelles, sobre la masia de can Mimó. La cova es troba situada a l'inici d'un massís rocós força espectacular i inaccessible, encarat a migdia, concretament a la mola central. És una petita cavitat formada per una galeria d'entrada extremament estreta, d'uns 4 m de llargària, seguida d'una cambra de 12 m2. Per accedir a aquesta cambra s'ha de fer a través d'un forat molt petit. Abans de realitzar-s'hi excavacions la cova es presentava colmatada. Es tracta d'una cova sepulcral, datada al període Neolític Antic Postcardial (-4000 / -3500), que tenia diverses inhumacions amb els seus aixovars. Un dels aixovars es va trobar complet i comprenia moltes peces de collaret (amb petxina, 'cardium edule' i variscita), dues gerres amb decoració epicardial o Montserratina, amb incisions formant dibuixos geomètrics i diversos fragments de ceràmica. També es van recuperar diversos cranis. La morfologia de la cova dóna a entendre unes determinades creences sobre la mort. L'entrada té una forma clarament vulvar, que dóna pas, mitjançant un conducte molt estret, a una cambra més àmplia, que simbolitza l'úter matern. Així, els morts tornen a les entranyes de la terra mare, d'on provenen. D'una altra banda, la orientació meridiana de la cova ha fet que algun investigador relacionés les incisions de les gerres amb coneixements astronòmics. | 08291-37 | Prop de la masia del Mimó, al sud del terme | Durant la Guerra Civil un grup d'industrials de Terrassa es van refugiar en aquesta cova i devien buidar una mica la cambra. La descoberta del jaciment arqueològic es deu a un grup d'excursionistes de la delegació d'Olesa de la Unió Excursionista de Catalunya, que al final de la dècada de 1960 van practicar-hi unes excavacions en les quals van sorgir una gerreta i altres restes. Van comunicar la troballa a Emili Junyent, el qual en va donar notícia en un article. A l'entorn de 1975 membres de l'aleshores Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa, que més endavant esdevingueren el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, van portar a terme un inventari de cavitats a la zona del Mimó durant el qual van portar a terme l'aixecament topogràfic de la cova. En aquell moment quedava una petita zona per excavar i van poder recuperar una gerreta i la resta de materials. El 1978 l'arqueòleg Ramon Ten va realitzar un estudi sobre aquest jaciment, datat al Neolític Antic Postcardial (-4000 / -3500) durant el qual es completà l'excavació en alguns sectors. | 41.5793000,1.9113200 | 409246 | 4603640 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79398-foto-08291-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79398-foto-08291-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79398-foto-08291-37-3.jpg | Inexistent | Neolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Una part destacada del material sorgit en les diverses excavacions es conserva al Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. També es conserven materials d'aquest jaciment a la delegació d'Olesa de la Unió Excursionista de Catalunya.L'accés és difícil. Passats uns 200 m en direcció nord-oest després del Mimó, cal pujar la falda del serrat pel dret fins a la cova.Foto de Jaume Morera (del Centre Muntanyenc i de recerques Olesà). | 78|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||
| 79399 | Can Torrella Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-torrella-vella | BOSCH, J.M. (1992). 'Assentament ibèric de la Casa Vella de Can Torrella', a Vacarisses, p. 281. | II-I a. C. | Antic mas en ruïnes. Entorn descuidat. | En aquest indret, actualment ocupat per naus industrials del polígon de can Torrella, s'hi va localitzar material ceràmic superficial pertanyent a època ibèrica i romana. La localització concreta del jaciment és a la part de ponent de la nau de l'empresa R.M. Trade S.A. (amb coberta de color verd). Concretament, en el pati posterior d'aquesta nau, en una zona on el terreny ha estat rebaixat i fa un retall important respecte de la carena més elevada per on passa el camí. En aquesta zona més alta s'hi van localitzat superficialment alguns materials: restes de ceràmiques ibèriques i romanes d'època republicana, concentrades al costat est d'una plataforma d'una hectàrea d'extensió. De les 30 cales de sondeig que es van efectuar en aquest indret, en cap no hi aparegué ni material arqueològic ni sediment. El responsable de les excavacions, Eduard Sánchez, apunta com a hipòtesi possible que el nucli originari podria estar situat a la part més occidental del serrat i que els materials ceràmics haurien estat arrossegats o bé per l'erosió natural o bé degut a les tasques agrícoles. | 08291-38 | Poligon industrial de can Torrella. Part occidental del polígon i prop del camí Romeu. | El jaciment es troba situat just al costat de camí Romeu, un itinerari medieval (però tal vegada d'origen anterior) que utilitzaven els pelegrins per anar a Monserrat, i 300 metres al nord-oest de can Torrella Vella, que havia servit d'hostal d'aquest camí. L'any 1988 J.M. Bosch, veí de Terrassa, donà avís al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de l'existència del jaciment. El desembre de 1991, amb motiu de les obres al polígon industrial, s'hi portà a terme una excavació d'urgència dirigida per Eduard Sánchez i Campoy. Va consistir en diversos sondejos, que van donar un resultat negatiu. | 41.5963900,1.9131200 | 409420 | 4605536 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79399-foto-08291-38-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79399-foto-08291-38-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79400 | Les Comelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-comelles | SÁNCHEZ I CAMPOY, Eduard (1990). 'Els jaciments ibèrics de Can Comelles' a Troballes arqueològiques a l'autopista de Manresa. Manresa, Centre Excursionista de la Comarca de Bages, p.71-80 | IV-I a. C. | Jaciment molt arrasat | Es tracta d'un jaciment indeterminat d'època ibèrica que consta de dos nuclis a escassa distància entre ells, els quals es considera que corresponen a un mateix jaciment. El primer nucli (can Comelles I) es troba situat en un petit promontori: el tercer que es veu a llevant de la casa de can Comelles, a una distància d'uns 400 metres, entre dos camps de conreu, en una antiga vinya. A causa de l'erosió del terreny i els efectes produïts pel conreu de la vinya els vestigis arqueològics han estat pràcticament arrasats. Fruit del sondeig que s'hi va realitzar es localitzà tan sols una possible sitja amb materials bàsicament dels segles II i I a.C.: ceràmica ibèrica, campaniana i un fragment d'skyphos àtic datat al segle IV a.C. El segon nucli (can Comelles II) és situat uns 100 m a llevant de la casa. Els diversos sondejos que s'hi van efectuar no van proporcionar més material que el recollit en superfície: ceràmica oxidada i un molí barquiforme. | 08291-39 | Prop de la masia de can Comelles, al sector oest del terme | Durant les prospeccions realitzades l'any 1985 per Eduard Sánchez amb motiu de les obres de l'autopista de Terrassa a Manresa es van localitzar restes superficials en aquest sector i posteriorment s'hi van realitzar diversos sondejos. | 41.6093400,1.8870800 | 407268 | 4607001 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Coordenades corresponents al sector can Comelles II | 81|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||
| 79401 | Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrella | Anònim (1984). Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (Butlletí d'informació per als socis), núm. 28 (octubre). HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.125. | -1000 a.C. | Jaciment molt arrasat | Uns 600 m a l'oest de la masia de can Torrella membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà van identificar en diversos sectors d'una zona força àmplia afloraments de ceràmiques superficials que probablement corresponen a l'època del bronze final. La zona es troba força arrasada i no s'hi aprecien restes d'estructures. Els materials que s'hi van localitzar són ceràmica feta a mà amb decoracions diverses i una destraleta de basalt negre. | 08291-40 | Sector de can Torrella | Durant els treballs de prospecció arqueològica amb motiu de la construcció de l'autopista Terrassa-Manresa Eduard Sánchez i Jaume Morera (aquest últim del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà) van explorar la zona, que queda relativament propera al traçat viari, però no hi van localitzar indicis d'estructures. | 41.5865600,1.9051800 | 408744 | 4604453 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79401-foto-08291-40-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En aquesta zona s'hi localitzen diversos forns de calç. Així mateix, al costat d'un camí (UTM: 409053 / 4604561) hi ha un forat en forma de sitja. Segons sembla, però, tota la zona on es localitza aquest forat va ser refeta fa uns anys pels bombers, quan van arranjar el camí. Anteriorment hi havia un barranc.Accés restringit a vehicles motoritzats. | 79 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||
| 79402 | Escultura d'una dona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-duna-dona | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 207 | XX | Escultura que representa una dona asseguda a terra amb una mà al cap, en un posat meditatiu. L'escultura, pintada de blanc, té unes formes arrodonides que tendeixen a una certa abstracció. Està emplaçada sobre un petit pedestal quadrat de ciment, a la gespa davant l'entrada del CAP, a l'antiga fàbrica. | 08291-41 | Carrer Salvador Badia (davant del CAP, a l'antiga fàbrica) | L'autora de l'escultura és Montserrat Font, de l'Escola de Belles Arts de Terrassa. Segons la signatura és de l'any 1986 i, abans de ser col·locada en la ubicació actual, presidia la zona enjardinada d'una de les entrades del poble. | 41.6065000,1.9178800 | 409831 | 4606653 | 1986 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Montserrat Font | Signatura a la zona posterior: 'M 86' | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||||
| 79403 | Camí Romeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-romeu | BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 36 CAMPO CAPILLA, Juan Luís del (1994). Camins vells de Viladecavalls, Ajuntament de Viladecavalls, p. 99-101 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 35 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90-97 | XIII-XIX | En trams urbans i propers el camí es troba molt desdibuixat: s'han convertit en pista o asfaltat | L'antic camí romeu venia des de Barcelona i Terrassa i menava fins a Montserrat. Actualment aquest itinerari històric es troba senyalitzat amb pintura groga i vermella com a GR 96. Cal dir, però, que en diversos trams l'itinerari senyalitzat no es correspon exactament amb el traçat originari, ja que discorre per moltes de les urbanitzacions de Vacarisses. En la seva major part el camí és asfaltat i està integrat en diferents carrers, però també se'n conserva algun tram més autèntic, als extrems del terme municipal. El camí romeu sortia de Terrassa des del pont anomenat de Vacarisses i s'enfilava per la pujada del Moixell, camí dels bressols, prop de Sant Miquel de Gonteres. En el Molinot entrava ja en terme de Vacarisses i passava pels següents masos o hostals: Collcardús, el Boixadell (actualment en ruïnes), l'Hostal de Torroella (en ruïnes), Castellet de Dalt, Hostal del Palà (una casa actualment molt transformada) i Hostal de la Creu (ja en terme de Monistrol i també en ruïnes). Concretament, al sector de l'antic mas del Boixadell el camí antic encara es conserva al peu de l'antiga casa, tot i que cobert per la vegetació, mentre que el camí senyalitzat discorre per una pista situada lleugerament més al nord-est. Més endavant, el camí travessa la carretera de Manresa a Terrassa (C-58) i la via del tren i s'introdueix en la urbanització de Torreblanca i el polígon industrial de can Torrella, on hi ha l'antic hostal de can Torrella així com un jaciment d'època ibèrica (can Torrelles). Aquí l'itinerari confluïa amb el camí vell d'Olesa que es dirigia cap a Vacarisses. En tot aquest sector el camí és asfaltat i passa per les urbanitzacions de la Coma, la colònia Gall i el sector nord de la urbanització de can Serra, on hi ha l'estació del tren de Vacarisses. Des de can Serra fins a la urbanització de Palà/Xoles el camí ha estat asfaltat amb un paviment suau de color vermellós i s'han instal·lat alguns bancs al costat del camí. Es tracta d'un tram d'uns 500 metres molt agradable, amb unes interessants vistes frontals de Montserrat. Al pas per la urbanització de Palà/xoles l'itinerari torna a passar per carrers i es dirigeix cap a l'antic Hostal de Palà. Aquí el camí romeu es creuava amb el camí vell d'Olesa a Manresa, i també amb el camí de Vacarisses a Monistrol, que passava per la masia de les Comelles. En aquest punt de l'hostal el camí travessava la riera de Palà per un gual (el camí senyalitzat actualment travessa la riera més al sud) i continuava cap a la casa de can Franc. Després travessa la urbanització del Ventaiol per un tram asfaltat. En aquest sector final l'itinerari prenia el nom de 'camí de la Creu', ja que es dirigia cap a l'hostal amb aquest nom. Un cop deixada enrere la urbanització, el camí discorre per una pista sense asfaltar. Es tracta del tram més ben conservat dins el terme de Vacarisses, en el qual encara es poden veure, a banda i banda del camí, diversos marges fets amb grans blocs de pedra. En aquest punt hi havia un abeurador excavat a la roca que actualment ha quedat cobert sota terra. Un cop passat l'hostal de la Creu, ja en terme de Monistrol, és on trobem el tram més autèntic del camí romeu. Pel que es pot observar, es tractava d'un camí d'uns 3 metres d'amplada, reforçat amb murs normalment a un dels costats, i amb restes força ben conservades d'empedrat. Els importants desnivells que s'han de salvar fan pensar que no era apte per als carruatges. | 08291-42 | Prop de l'hostal de can Torrella, just al costat del camí romeu, s'hi ha identificat un jaciment d'època ibèrica, mentre que a la zona del Molinot (en terme de Viladecavalls) s'hi han trobat restes d'una vil·la romana (del CAMPO: 1994). Aquests fets semblen suggerir que es tracta d'un itinerari ja d'origen antic. A partir de l'època medieval el camí ral o dels romeus és el que utilitzaven els pelegrins que volien anar Montserrat des de Barcelona i, sobretot, des de Terrassa. L'any 1342 es trobava en pèssim estat i el rei Pere III el Cerimoniós ordenà que cada municipi n'arreglés el seu tram. Els monarques catalans, per exemple Jaume I o Alfons el Magnànim, es preocuparen per la seguretat dels romeus que utilitzaven el camí i que tenien la protecció reial. Són molts els reis i les grans personalitats dels que es té constància que van fer el camí romeu, entre d'altres Pere III o la reina Violant. La conservació del camí anava a càrrec dels municipis, però més d'una vegada hi intervingué el poder reial. Cal dir que a l'indret de Palà, on hi havia l'hostal del Palà, era una important cruïlla. Aquí l'itinerari transversal del camí romeu es creuava amb el camí vell d'Olesa a Manresa, amb un trajecte de nord a sud que venia de Castellbell i continuava per la serra de l'Hospici, el coll de Bram i el pla del Fideuer. A més, també hi confluïen altres camins secundaris, com el que anava de Vacarisses a Monistrol o el que enfilava pel coll de les Bruixes cap a can Tovella i el Cairat (on hi havia un pont que travessava el Llobregat, possiblement d'època andalusina o potser anterior). Per això l'any 1485 el senyor de Vacarisses concedí al propietari del mas Palà llicència per construir una carnisseria al costat del camí ral o romeu, la qual al final del segle XVIII encara estava en funcionament. | 41.6020700,1.9030900 | 408592 | 4606177 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Medieval|Modern|Contemporani|Antic | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La dècada de 1990 s'instal·laren algunes fites de formigó (per exemple prop de Castellet de Dalt) amb indicació del camí. | 81|83|85|94|98|80 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79404 | Camí ral de Manresa a Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-de-manresa-a-barcelona | FERRANDO, Antoni (1983). Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt – Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 70 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 83 FLOTATS, Núria; PIÑERO, Jordi (2005). 'Un tresor de Viladordis. Hostals i camins a Viladordis', a Festa Major Viladordis, p. 23-27 ROSSELL, Amadeu (1994). El camí ral de Manresa a Barcelona. Sabadell, Impremsa. | XIII-XIX | L'antic camí ral de Manresa a Barcelona té un tram, força curt, que discorre per l'extrem nord-est del terme de Vacarisses, a la zona de l'Obac. El camí ral venia des de Barcelona per Sant Andreu, Barberà i Terrassa. Des de Matadepera el camí es pot seguir començant per l'antic hostal de la Barata (al km 9 de la carretera BV-1221). Entra al terme de Vacarisses pel Collet Estret i ressegueix la carena amb aquest mateix nom, tot passant als peus de l'impressionant massís de Castellsapera. Continua en direcció oest passant molt a prop de la Roca Salvatge i del Paller de Tot l'any. Aquí el camí surt ja del terme de Vacarisses i continua, en terme de Rellinars, per la Carena del Camí Ral. Després continua cap a Coll de Daví, Hostalets de Daví, l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, el Pont de Vilomara i Manresa. En la part de Vacarisses el camí ral transcorre per la part més esquerpa de la serra de l'Obac, enmig de boscos i paratges d'una gran bellesa i amb vistes espectaculars. Si bé quan s'acosta a l'hostal de la Barata, en terreny més pla, el camí s'eixampla, en el seu recorregut per la serra de l'Obac és en general un corriol estret, un camí de bast que no era apte per als carruatges. En alguns punts es conserven restes d'empedrat, tot i que en mal estat. També hi ha molts indrets en què el camí és reforçat als marges amb murs de contenció, mentre que en altres punts el camí ha estat excavat a la roca. L'itinerari del camí ral no està senyalitzat com a tal. En alguns trams, però, coincideix amb la senyalització de senders locals, i en tot el tram a l'oest de Castellsapera coincideix amb el GR 5, que prové del Coll de les Tres Creus i de Coll d'Estenalles. També hi ha alguns pals del parc natural que indiquen alguns cruïlles estratègiques del Camí Ral. | 08291-43 | L'Obac, al sector nord-est del terme | En època romana el camí dela pla de Bages cap a Barcelona passava per la vall del Llobregat. Al segle XIII es construí el Pont de Vilomara i el camí ral adoptà un nou traçat, més recte, que probablement ja s'utilitzava també des d'antic, pel massís de l'Obac. Del camí ral ja se'n té constància documental en un privilegi del rei Jaume I de l'any 1228, i va estar en ús fins el segle XIX. Però el 1804 es construí una carretera que enllaçava Manresa amb la carretera reial de Madrid a Barcelona (actual Nacional II) i l'antic camí ral s'anà abandonant progressivament. El cop final va ser l'entrada en funcionament, a mitjan segle XIX, de la línia de ferrocarril de Terrassa a Manresa. Malgrat la condició de camí reial era un camí de bast que no permetia el trànsit de carruatges, i travessava el massís de la serra de l'Obac, un territori despoblat i salvatge, fet que va afavorir l'acció dels bandolers, dels quals se'n conserven nombroses notícies històriques i llegendes. El bandoler per excel·lència d'aquesta zona fou el Capablanca. La seva existència no ha estat provada documentalment però els historiadors creuen que es tracta d'un personatge real, tot i que les seves històries estan revestides amb elements de conte i de mitologia popular. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví, i per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova, situada en un indret indeterminat d'aquesta zona. Al seu pas per Vacarisses el camí ral tenia un trencall que passava pel Caus d'En Guitart i que anava de Terrassa a Rellinars creuant el terme de Vacarisses. També hi havia camins secundaris que comunicaven amb Vacarisses pel camí de la casa vella de l'Obac. | 41.6422500,1.9658700 | 413877 | 4610573 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79405 | Castellet de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castellet-de-dalt | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 5 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90, 96-97 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas de la Frasera o Castellet de la Frasera', Balcó de Montserrat, núm. 327 (novembre) VALLS i PUEYO, Joan (1996). 'Can Serra', Balcó de Montserrat, núm. 333 (maig) VALLS i PUEYO, Joan (1998). 'Els amos del Mas Frasera i el rector Vallcendrera', Balcó de Montserrat, núm. 356 (abril) VALLS i PUEYO, Joan (2003). 'Les possessions monàstiques als termes de Vacarisses i Rellinars', Balcó de Montserrat, núm. 419 (juliol) | XVI - XX | Masia situada en un petit promontori al costat de l'antic camí Romeu a la qual s'hi han annexat diversos cossos. L'edifici principal ha conservat força bé les característiques tradicionals. És de planta quadrada i consta de planta baixa més dos pisos, amb coberta a dos aiguavesos amb el carener perpendicular a la façana principal, a migdia. La façana principal té portal amb arc de punt rodó i diverses obertures regulars amb balcons; només el central és emmarcat amb carreus. També té un rellotge de sol (segons una inscripció, de l'any 1947). Les parets són arrebossades i pintades de blanc, amb carreus escairats als angles. L'interior està distribuït, segons el cànon clàssic, en tres crugies, amb sostres de volta escarsera a la planta baixa. L'habitatge té annexat a ponent un cos més baix de només una planta. A la part de llevant té annexades diverses dependències, construïdes al segle XX, que actualment s'utilitzen com a quadres per a cavalls. A la part sud-est té dues construccions aïlles, construïdes també a mitjan segle XX: una petita vivenda, amb una bassa moderna annexa, i un paller. | 08291-44 | Als plans de Castellet, prop de l'urbanització de la Coma | El mas estava situat a peu del camí dels romeus que utilitzaven els pelegrins per anar a Montserrat i que va tenir una gran consideració, especialment durant els segles XIV al XVII. Aquest camí creuava l'actual terme de Vacarisses, passant per algunes de les masies més importants de la zona, de forma que algunes d'elles adquiriren la funció d'hospici o hostal, encara que aquest no fou el cas del Castellet. Antigament era conegut com la Frasera o Castellet de la Frasera, i estava sota el domini del monestir de Santa Cecília, per la qual cosa l'amo del mas pagava cinc sous el dia de Nadal. Al segle XVI era de Bartomeu Castellet, que disposava d'un títol d'establiment signat l'any 1576 per Anna Cordelles, vídua de Joan de Grevalosa. És possible els Castellet reformessin o bé aixequessin de nou el mas en aquest moment, ja que la inscripció del portal sembla indicar que el cos principal és obra en bona part d'aquest segle. A Bartomeu el succeí el seu fill Benet, i a aquest el seu fill Joan. Com altres masos de la part occidental de Vacarisses el mas era un alou del monestir de Santa Cecília de Montserrat, i els delmes es pagaven a parts: quatre parts per al monestir i tres parts per al senyor del terme de Vacarisses. Es té constància d'un alcalde de Terrassa, fill de la masia de Castellet, que ho va ser durant la guerra dels Segadors, quan la Generalitat va fer estada a aquesta ciutat. A Joan Castellet el succeí el seu fill Joan, casat amb Antònia, que deu anys més tard ja era vídua. El 1666 l'amo del mas era el fill de Joan i Antònia: Alexandre Castellet, el qual vivia al mas amb la seva família, juntament amb Josep Solà, que tenia en la mateixa casa dos “aposentos” a carta de gràcia. Josep Castellet, fill d'Alexandre, posseïa també el mas Pi, deshabitat. El 1694 els amos del Castellet de la Frasera van fer les primeres concessions de terres a rabassa morta, i l'any 1723 i 1927 les següents, a un total d'uns 20 parcers. A Josep el va succeir el seu fill Silvestre Castellet, que constava com a propietari el 1759. En aquest moment es coneixen les afrontacions exactes de les terres del mas. L'any 1806 l'amo del mas, Joan Castellet, era declarat fora d'ús de raó i es nomenava successora la seva filla Francesca, casada amb Marçal Barrera, moliner de Monistrol de Montserrat. Passada la Guerra del Francès, els anys 1814 i 1815, els propietaris començaren a establir a rabassa morta una part molt important de les terres. Actualment, la majoria de les terres de l'entorn pertanyen a la casa i són treballades pels masovers d'aquesta. | 41.6016900,1.9035600 | 408631 | 4606134 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79405-foto-08291-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79405-foto-08291-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79405-foto-08291-44-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la dovella central del portal: '1576. B8 I: C8 II'La propietat del mas inclou les terres adjacents i també la casa de Castellet de Baix. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79406 | Castellet de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castellet-de-baix | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 4 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Castellet de la Torra', Balcó de Montserrat, núm. 322 (juny) | XVIII-XX | Antic mas molt modificat amb obra moderna | Antiga masia que ha sofert modificacions dràstiques al llarg del segle XX i de la qual pràcticament no queden vestigis antics. El conjunt és format per l'antic edifici de la masia, que ha estat envoltat per diverses naus de nova construcció. L'edifici principal, que conserva funcions de vivenda, és de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i coberta a dues vessants. Ha estat molt reformat ja al segle XX i de l'antiga masia pràcticament només en resten les parets exteriors, difícils d'identificar ja que es troben arrebossades i pintades de blanc. La casa té un petit patí davanter amb un portal per on s'hi accedeix des del camí, però també ha estat molt modificat. A la part sud-est hi ha un gran cobert que conserva un mur de pedra. La resta de coberts, a l'est i al sud, són força recents i foren construïts per a desenvolupar funcions de granja. L'obra nova, també pintada de blanc, segueix l'estètica del conjunt. | 08291-45 | Prop dels plans de Castellet, entre les urbanitzacions de la colònia Gall i can Serra | Actualment la masia de Castellet de Baix forma part de la mateixa propietat que la de Castellet de Dalt, però no sempre ha estat així. Antigament era coneguda com a Castellet de la Torra, i l'any 1597 era propietat de Pere Castellet, juntament amb els seus agregats, el mas Beatriu i el mas de la Torra. A Pere el succeí la seva filla, Antiga Castellet, casada amb Pere Joan Torrella (i amb aquesta unió s'ajuntà l'heretat amb la del mas Torrella). El fill i successor fou Pere Joan Torrella, i a aquest el succeí el seu fill, Pere Torrella. L'any 1725 Jaume Farell, pagès de la parròquia de Santa Creu de Palol, adquirí el mas. El nou propietari feia conrear les terres per un masover. L'any 1727 les heretats dels masos Beatriu i de la Torre formaven una unitat amb aquest, i al conjunt se l'anomenava mas Torruella. En aquest moment es coneixen amb detall les afrontacions de l'heretat. Durant el segle XX el mas fou convertit en una important granja agropecuària, la qual va restar un temps abandonada i actualment ha recuperat els usos productius. | 41.5961100,1.8992200 | 408261 | 4605519 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79406-foto-08291-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79406-foto-08291-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79406-foto-08291-45-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Actualment l'accés amb vehicle motoritzat és restringit. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||
| 79407 | Hostal de can Torrella (o casa vella de Torrella) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/hostal-de-can-torrella-o-casa-vella-de-torrella | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 28 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90, 93, 96 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 123-124 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 67 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torrella', Balcó de Montserrat, núm. 320 (abril) VALLS i PUEYO, Joan (2003). 'De Mura a Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 413 (gener) | XIV-XIX | Seria convenient procedir a la neteja, desbrossat de vegetació i adecentament de la casa. | Antiga masia actualment en ruïnes situada enmig del poligon industrial que ha pres el nom de la casa (can Torrella). Es conserven els murs exteriors del cos principal de la masia, en alguns trams fins a l'alçada de la teulada i en d'altres més parcialment. Es tracta d'una construcció de planta més o menys quadrada, que tenia planta baixa més un primer pis/golfes i coberta a dues vessants. Els murs són de paredat, amb carreus més escairats a les cantoneres; tenen poques obertures i petites, algunes del tipus espitllera. El mur nord-est té un contrafort. Sembla que el portal d'accés era al costat sud-est. L'interior es troba completament enderrocat. Entre la runa s'hi observen alguns vestigis de llindes i altres elements de pedra. A l'angle est la casa té una estructura annexa que actualment conforma una mena de túmul elevat respecte al sòl. Tot el conjunt es troba cobert de vegetació. | 08291-46 | Polígon industrial de can Torrella. Entre el carrer de Berlin i l'avinguda Trias Fargas | Aquesta casa era un dels hostals de l'antic camí dels romeus, utilitzat pels pelegrins que volien anar Montserrat des de Barcelona i, sobretot, des de Terrassa. L'any 1342 el rei Pere III va ordenar que el camí, que tenia la protecció reial, fos reparat. Són molts els reis i les grans personalitats dels que es té constància que van fer el camí romeu, especialment entre els segles XIV i XVII. El camí veni de la masia del Boixadell (per un traçat enmig de l'actual poligon que no es correspon amb el senyalitzat actualment) i continuava cap a Castellet de Dalt. Altres cases que havien fet funcions d'hostal són l'hostal del Palà i l'hostal de la Creu, aquest últim ja en terme de Monistrol. Segons A. Hernández, l'hostal de can Torrella o casa vella de Torrella podria ser el nucli inicial del mas Torrella, situat en un terreny proper, més elevat. Es tenen notícies del mas Torrella des del 1363, quan el seu possessor, Ramon de Torrella, el va vendre. Pel que fa a l'hostal, sabem que un tal Marc Feixas declara en el seu testament de l'any 1762 que a la casa vella de Torella hi tenia una 'partida de pots'. Diverses llegendes ens parlen de l'existència d'un tresor que s'hauria trobat a l'hostal de Torrella, i una altra fa referència al bandoler Capablanca que, en un robatori a l'hostal de can Torrella, hauria lligat i cremat el seu amo (FLOTATS, 1979: 96). | 41.5941200,1.9138700 | 409479 | 4605283 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79407-foto-08291-46-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79407-foto-08291-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79407-foto-08291-46-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | ||||||||
| 79408 | Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrella-0 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 16 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 123-124 VALLS i PUEYO, J. (1995). 'El mas Torrella', Balcó de Montserrat, núm. 320 (abril) VALLS i PUEYO, J. (1999 'Els Torrella del segle XIX', Balcó de Montserrat, núm. 366 (febrerl) VALLS i PUEYO, J. (1995). 'Inventari de can Torrella de l'any 1841', Balcó de Montserrat, núm. 368 (abril) | XIV-XX | Gran masia amb un estat de conservació desigual | Antiga masia d'origen medieval que consta d'un conglomerat de construccions al voltant d'un nucli central originari, el qual forma un clos tancat amb coberts independents a la part de migdia i una era enrajolada al sud-est. L'edifici principal és de planta rectangular, amb cossos annexats a nord i oest. És de planta baixa més planta primera i planta segona o golfes, i presenta una estructura que denota la seva antiguitat i una construcció progressiva amb múltiples fases sobreafegides. Els murs exteriors són de pedra, en general sense arrebossar, amb un parament de bona qualitat. La façana est té incorporats uns grans contraforts. La façana principal, encarada a migdia, presenta una línia de balcons a la primera planta (amb dintells de pedra i brancals de carreus) i un portal amb arc escarser. Sobre el balcó central hi ha una llinda amb un motiu religiós esculpit. En aquesta façana també es conserven restes, molt malmeses, del que havia estat un rellotge de sol. L'interior conserva força bé la tipologia tradicional. Els coberts adossats al costat nord, així com els de la banda sud, semblen força antics. Tot el conjunt és tancat per un clos fet amb paret de pedra amb dos portals d'entrada. | 08291-47 | Prop de la plana de Torrella i de l'actual urbanització de Torreblanca | Segons A. Hernández, el nucli inicial de la pairalia podria ser l'hostal de can Torrella o casa vella de Torrella, situada al costat del camí Romeu i actualment envoltada pel poligon industrial. Es tenen notícies del mas Torrella o Can Torrella del 1363, quan el seu possessor, Ramon de Torrella, vengué la propietat, formada pel mas principal i pels agregats (Ortola, Calcina, Cabot, Cocorella, Comabella, Pastor i Pla) al senyor del terme de Vacarisses, Joan Desfar. No sabem què va passar el segle següent, però els Torrella devien recuperar la possessió del mas, que al segle XVI ja només té dos dels masos agregats: el Pastor i el mas Pla, conreats per Salvador Torrella. La família Torrella continua estant al front del mas i els seus propietaris estan documentats a partir d'aquest moment. Foren Salvador Torrella (1534), Bartomeu (1597), Francesc, Pere (1634), Pere Joan (1698), Pere Joan, Pere (1727) i Pere (1759). Cal dir que l'any 1666 Pere Joan Torrella s'havia casat amb Antiga Castellet, la qual aportà com a dot els masos Castellet de la Torre, Beatriu i Torra. A mitjan segle XVIII el mas continuava pagant un cens de 10 sous, que calia fer efectiu del dia de Nadal al senyor del terme, i un altre cens de caràcter especial de 20 sous per celebrar quaranta misses a la capella de Sant Salvador de les Espases. Es coneixen les afrontacions detallades del mas a l'any 1727. El descendent de Pere Torrella fou Josep Torrella i Bonvilà. L'hereu d'aquest fou Pere Torrella i Costa; l'hereu d'aquest Josep Torrella i Margenat, el qual era el propietari del mas l'any 1855 i fou alcalde de Vacarisses. Segons un inventari de l'any 1841 la casa tenia un parell de bous, una mula, una truja amb sis garrins, 10 gallines i un gall. La família també tenia una casa al poble. L'any 1852 el mas constava de 6 quarteres de terres de regadiu, 29 de secà, 8 de vinya, 30 de bosc, 20 quarteres d'erms i 2 de roquissar. L'any 1920 la propietat del mas era a mans de Ramon Torrella, i el 1944 de les germanes Consol i Emília Torrella i Bonastre. Cap a la dècada de 1970 havia estat abandonada i fou recuperada de nou l'any 1979. Un dels darrers personatges amb aquest cognom fou el prelat Ramon Torrella, que va néixer a Olesa de Montserrat el 1923 i va ocupar alts càrrecs eclesiàstics. | 41.5863600,1.9119700 | 409310 | 4604423 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79408-foto-08291-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79408-foto-08291-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79408-foto-08291-47-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda al cobert sud: '1682' | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||
| 79409 | El Boixadell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-boixadell | BOIX PUIG, Pere (2005). 'Maria Antònia Pladellorens, besnéta de l'últim propietari de la Torre (blanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 440 (abril) FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 52, 90 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torra i notícies dels masos Arbós i Mimó', Balcó de Montserrat, núm. 328 (desembre) VALLS i PUEYO, Joan (1996). 'El mas Boixadell', Balcó de Montserrat, núm. 330 (febrer) | XIV-XIX | En ruïnes. Terreny envaït per la vegetació. | Ruïnes de l'antic mas Boixadell, situades a la falda d'un turó i sobre el pas de l'antic camí Romeu. Es conserven els murs de la construcció força alts, fins a uns 5 metres, els quals configuren un habitatge de planta rectangular, amb entrada a migdia i un cobert a ponent. Els murs són de tàpia, pedra i maó, arrebossats per la part exterior d'un color blanquinós. Es conserven algunes finestres, emmarcades amb carreus. La coberta de la casa s'ha esfondrat totalment. A l'espai interior s'insinuen restes d'una llar de foc i l'arrencada d'una volta catalana que cobria la planta baixa. També es conserven algunes boixes dels cups que donaven al celler. Les traces del camí Romeu, que passava just a tocar de la casa per la banda oest, es conserven força bé sota la vegetació, que envaeix tot el terreny. | 08291-48 | Sector del Boixadell, al sud-est de l'urbanització de Torreblanca. | La masia estava situada a peu de l'antic camí dels romeus que els pelegrins utilitzaven per anar a Montserrat i que va tenir una gran notorietat especialment entre els segles XIV i XVII. El camí continuava cap a l'hostal de can Torrella per l'actual urbanització de Torreblanca, en un traçat més al nord del que està actualment senyalitzat. L'any 1362 Francesc de Montanyans vengué a Jaume Desfar l'anomenada 'vall i quadra de Busquets' que estava conformada pels masos següents: Avalà, Boixadell, mas de la Torra, Bosch d'en Martí, mas de les Planes, Comapregona i Bosch de Junyells. Al fogatge de l'any 1497 Pere Boixadell consta com a propietari del mas. L'any 1566 el propietari és Joan Boixadell, el 1572 el seu fill Valentí, i després el fill d'aquest, Joan Boixadell que, segons el capbreu del 1597, pagava un cens de 18 sous i 6 diners. De Joan passà a la seva filla, Magdalena, casada amb Jaume Prat, pagès de Collbató. El 1666 el propietari era Salvador Prat i Boixadell, fill dels anteriors. Salvador va llegar el mas al seu nét, Salvador Prat i Mercader. El fill d'aquest, Josep Prat-Mercader i Torres, declarava el 1727 que al mas hi vivien masovers. Ell mateix encara n'era propietari el 1759, quan es coneixen les afrontacions detallades de la propietat. La següent notícia és de l'any 1844, quan el propietari del mas Boixadell era Joan Alsina, i els anys 1870-75 estava inscrit a nom d'Antoni Alsina Misert. Més tard fou adquirida per Pere Pladellorens, propietari de la masia de la Torre, amb la qual formava una finca de 674 ha. Aquesta masia d'origen medieval conservava fins no fa gaires anys alguns sectors de construcció noble. Concretament, un finestral gòtic que encara es pot veure en algunes fotografies, i que fou arrencat i espoliat l'any 1978. Fins aleshores les parets del mas es mantenien més o menys dempeus però, segons A. Flotats, la setmana del 12 al 17 de febrer de 1979 la casa fou enderrocada amb la finalitat d'emportar-se'n algunes pedres adovellades. Des d'aleshores ha quedat en estat ruïnós. | 41.5888800,1.9264300 | 410519 | 4604688 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79409-foto-08291-48-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79409-foto-08291-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79409-foto-08291-48-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Per accedir-hi cal prendre el passatge del Boixadell, a l'extrem est de l'urbanització de Torreblanca. Al cap d'uns 200 cal prendre un camí embrossat cap a la dreta (que és l'antic camí Romeu). El mas es troba a uns 75 metres. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||
| 79410 | Hostal de Palà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/hostal-de-pala | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 9 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90, 93 | XVIII-XX | Antic hostal situat en un encreuament de camins i al costat d'un gual que permetia travessar la riera de Marà. L'actual edificació, que ha estat molt reformada i pràcticament no conserva vestigis de l'antic hostal, consta de dos cossos adossats en forma de L. La construcció principal és de planta més o menys quadrada, amb planta baixa mes un pis i té un petit pati davanter. Probablement els murs exteriors, arrebossats i pintats de blanc, i el volum corresponen a l'edifici originari, però tant les obertures com l'espai interior han estat completament remodelats en època recent. Té un petit cobert al costat nord-oest que havia fet funcions d'estable. El cos annex, al costat sud-est, té un pati interior i tampoc ha conservat elements antics. Fins fa uns 10 anys en aquest annex hi havia un restaurant. | 08291-49 | Carretera Terrassa-Manresa (C-58), s/n. A l'alçada de l'urbanització el Ventaiol. | L'hostal està situat en un punt estratègic, un encreuament de camins ja des de molt antic al lloc on es pot travessar la riera de Palà per un gual. D'una banda, el camí vell d'Olesa a Manresa (que deriva de l'antic camí romà per la vall del Llobregat). En aquest punt es bifurcava entre el que seguia cap a Esparreguera pel pont del Cairat i el que continuava per la serra de l'Hospici, el coll de Bram, Olesa i Martorell. D'una altra banda, el camí romeu (de Barcelona cap a Montserrat), probablement també originari d'època ibèrica i romana, el qual passava transversalment per aquesta zona. La casa estava molt vinculada per lligams familiars i territorials a la masia del Palà, que es troba a pocs metres. L'antic hostal del Palà, però, ha esdevingut modernament un habitatge unifamiliar. El fet de ser un hostal de l'antic camí romeu que utilitzaven els pelegrins per anar a Montserrat va fer que, malgrat la seva senzillesa arquitectònica, aquesta casa esdevingués un punt de referència important a Vacarisses, així com altres hostals (l'hostal de Can Torrella o l'hostal de la Creu, aquest últim ja en terme de Monistrol). L'any 1342 el rei Pere III va ordenar que el camí romeu, que tenia la protecció reial, fos reparat. Són molts els reis i les grans personalitats dels que es té constància que van fer el camí romeu, especialment entre els segles XIV i XVII. Segons expliquen, quan la riera baixava molt plena els traseünts que volien passar el gual havien d'esperar que minvés, i algunes dones que anaven de Vacarisses a Monistrol havien de passar a l'esquena d'un home. | 41.6067200,1.8729700 | 406089 | 4606726 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79410-foto-08291-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79410-foto-08291-49-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 | |||||||||
| 79411 | El Palà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pala | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 12 PIÑERO, Jordi; SERRA, Ramon (2008). 'El camí romà de la Torre del Breny i la vil·la de can Font de Cirerencs (Castellgalí)', Dovella, núm. 98, Centre d'Estudis del Bages, Manresa. VALLS i PUEYO, J (1995). 'Els Font i els Palà de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 318 (febrer). VALLS i PUEYO, J (1997). 'El mas Riera', Balcó de Montserrat, núm. 352 (desembre). VALLS i PUEYO, J (2003). 'Les possessions monàstiques als termes de Vacarisses i Rellinars', Balcó de Montserrat, núm. 419 (juliol). VALLS i PUEYO, J (2003). 'Aldí de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 421 (setembre). | XVII-XX | Masia de dimensions mitjanes que consta d'un cos residencial d'origen antic més altres cossos de construcció recent, els quals formen un clos tancat amb un pati interior més o menys enjardinat i amb un pou antic al centre. L'habitatge antic és de planta quadrada, amb planta baixa més un pis/golfes i coberta a dues vessants. La façana principal, orientada a migdia, es caracteritza per un interessant porxo que va de cap a cap, amb arcades de mig punt que sostenen, al pis superior, una galeria formada per arcs de menors dimensions i barana d'obra calada. Actualment tota la façana és coberta per heura. El portal d'entrada, a l'interior del porxo, és adovellat. L'interior de la casa està distribuït en tres naus, la central coberta amb volta catalana. A la part posterior es conserven tres cups. Malgrat el seu origen molt antic, les característiques constructives que es poden observar, força homogènies, semblen correspondre a un mas dels segles XVII-XVIII. Aquesta construcció originària s'ha completat amb annexos més recents. Al costat sud-oest hi ha el primer que es va construir, fet amb blocs de formigó i adossat en angle recte a la casa. La resta d'annexos foren construïts a partir dels anys seixanta, quan Miquel Segarra, el mateix propietari del Bovet, va adquirir el mas. Per això l'obra recent es caracteritza, igual que a l'altre mas, per l'abundància de galeries fetes amb maó vist. Segarra va completar el cobert del sud-oest amb un nou cos, amb galeries d'obra calada que miren a l'exterior. Al costat de llevant aixecà un cos adossat a la casa principal amb diferents nivells de galeries i baranes també d'obra calada, amb una mena de torratxa que sobresurt. A la part més occidental hi edificà una construcció de planta triangular d'una sola planta amb funcions d'habitatge i un altre cobert independent. | 08291-50 | Prop de l'urbanització el Palà/can Xoles | Aquest mas estava situat molt a prop d'un encreuament de camins que hi havia just al punt on s'aixecava l'hostal de Palà. D'una banda, el camí vell d'Olesa a Manresa (que deriva de l'antic camí romà per la vall del Llobregat). D'una altra banda, el camí romeu (de Barcelona cap a Montserrat), que passava transversalment per aquesta zona. Igual com molts dels masos del sector occidental del terme de Vacarisses, era un alou del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Inicialment se'l coneixia com a mas Riera i és un dels que es tenen notícies més antigues. L'any 945 (o 947) una tal Placídia, amb el consentiment del comte Borrell de Barcelona, dóna al monestir l'alou del mas Riera, que posseeix en el terme de Vacarisses, llindant amb l'alou de Santa Maria (de Montserrat). L'any 990 es té notícia de la donació per part del comte Borrell d'un altre alou al monestir, el qual sembla situar-se al 'lloc dit Riera'. Aquesta possessió va ser objecte d'una disputa, ja que un tal Unifred Garsen i la seva família tenien usurpat l'alou que el comte Borrell i Placídia havien donat a Santa Cecília de Montserrat, i una sentència de l'any 1051 restitueix la possessió al monestir. En el Capbreu de l'any 1259 sobre els dominis de l'esmentat monestir, apareix esmentat com a 'manso de Riaria'. Ja al segle XV, era conegut com a mas Bayona o mas Riera Bayona. El 1486 el senyor de Vacarisses concedí al seu propietari (Salvador Bayona, que també posseïa el mas Muntanyans) llicència per poder construir una carnisseria al costat del camí ral o romeu. Ja a la segona meitat del segle XVI el mas es trobava a mans de la nissaga dels Font; concretament: Joan Font (1570, que testà el 1596), Francesc Font (1597), Antoni Pau Font, Francesc Font (1634) i Magadalena Font (que testà el 1693). Aquesta es casà amb Salvador Palà. Els successors foren Francesc Palà (que testà el 1693), Francesc Palà (1727) i Fermí Palà (1780). Aquest últim encara pagava un cens per la caseta o carnisseria de Palà que tenia vora el camí romeu. D'altra banda, els propietaris devien haver acumulat el terreny d'alguns masos rònecs. Per exemple, Francesc Font consta com a posseïdor d'altres masos (Muntanyans, les Valls i Monfahí) ja aleshores deshabitats. Es coneixen les afrontacions de les terres del mas a partir del capbreu de l'any 1724, i en aquest moment era una de les heretats més grans de Vacarisses, de 500 jornals de llaurada de mules, i llindava, entre d'altres, amb propietats dels masos Castellet i mas Tovella (aquest últim ja en terme d'Esparreguera). En aquest moment es parla del mas Riera Jussana, cosa que fa pensar en la probable existència d'un mas Riera Sobirana. El topònim de Riera fa al·lusió a la “riera de Marà”, que discorre “més avall” del mas. Amb el temps, el topònim de Palà ha guanyat importància i ha acabat donant nom a tota la zona on es situa. A principis de segle XX un tal Ricard Palà sembla que fou un dels últims propietaris amb aquest cognom. Entorn de la dècada de 1960 la masia fou adquirida per Miquel Segarra, el qual havia comprat uns anys abans la casa veïna del Bovet. Per aquest motiu les reformes arquitectòniques que s'hi van fer a partir d'aquest moment tenen moltes similituds amb les del Bovet. La masia del Palà també ha tingut vincles familiars fins èpoques recents amb l'hostal del Palà. | 41.6036900,1.8716100 | 405971 | 4606391 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79411-foto-08291-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79411-foto-08291-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79411-foto-08291-50-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-12-03 19:07 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 193,81 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/