Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 79458 | Museu-Arxiu de Vacarisses (fons bibliogràfic)Museu-Arxiu de Vacarisses (fons bibliogràfic) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/museu-arxiu-de-vacarisses-fons-bibliograficmuseu-arxiu-de-vacarisses-fons-bibliografic | XVI-XX | <p>El Museu-Arxiu de Vacarisses compta amb un fons bibliogràfic força destacat. Es troba emplaçat a l'interior de l'església parroquial, concretament en una dependència amb tres pisos situada vora l'altar. El fons bibliogràfic, que s'exposa en el segon i tercer pis, consta d'una col·lecció especialment interessant de missals dels segles XVII-XX formada per exemplars procedents de donacions diverses. El fons es completa amb altres llibres antics, especialment de temàtica religiosa. L'element més destacat és un llibre del segle XVI de vestits de tot el món.</p> | 08291-97 | Església parroquial de Vacarisses. Plaça de l'Església | <p>Mossèn Sebastià Codina i Padró va fer-se càrrec de la parròquia de Vacarisses l'any 1968. Ell va ser l'iniciador d'aquesta col·lecció, aplegada a la parròquia a partir dels elements antics que s'hi conservaven i també gràcies a les donacions de particulars. Una part important de les col·leccions és provinent de l'hospital del Tòrax (a Terrassa), ja que mossèn Codina va estar trenta anys al front de la capella d'aquesta institució. Però el gruix de les col·leccions són donacions força recents, a partir de l'any 1996, quan s'inicià formalment el Museu. Fa uns anys el local del Museu, situat al costat de l'altar, fou ampliat i s'adequaren els tres nivells a l'interior dins la mateixa dependència. Atès que l'espai és limitat i insuficient pel volum de material existent, és previst ampliar encara més les dependències del museu. Fa uns anys un grup de voluntaris, entre els quals Joan Vila i Benet Ulldemolins van iniciar un primer inventari així com tasques de documentació de les col·leccions. Actualment la majoria de les peces compten amb una etiqueta identificativa. L'any 2000 la parròquia va fer donació de les col·leccions a l'Associació Museu-Arxiu de Vacarisses, que n'és l'actual propietària.</p> | 41.6071900,1.9177000 | 409817 | 4606730 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79458-foto-08291-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79458-foto-08291-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79458-foto-08291-97-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons bibliogràfic | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 57 | 3.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79461 | Arxiu parroquial de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-de-vacarisses | XX | <p>L'arxiu parroquial de Vacarisses fou totalment destruït durant la Guerra Civil de 1936, de manera que només es conserven documents posteriors a aquestes dates. Els fons de l'arxiu consten dels llibres habituals de registre (batejos, matrimonis, defuncions, etc) i es conserven al Museu-Arxiu de Vacarisses, situat a l'Església, excepte els llibres que encara estan en actiu, conservats a lla Rectoria.</p> | 08291-100 | Església parroquial de Vacarisses | 41.6071900,1.9177000 | 409817 | 4606730 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Religiós | 2020-01-21 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79474 | Arxiu municipal de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-de-vacarisses | XIX-XX | L'arxiu administratiu de l'Ajuntament de Vacarisses es conserva en diverses sales de la casa consistorial. Concretament, en una sala situada a la planta baixa i tres sales a la tercera planta. L'arxiu, que ha estat classificat seguint els criteris de documentació d'arxius municipals de la Diputació de Barcelona, aplega els documents generats per l'Ajuntament des de mitjan segle XIX en endavant. Entre els documents més antics cal esmentar els següents: 1. administració general: actes del ple de l'Ajuntament des de 1861, estadístiques des de 1860, correspondència des de 1848. 2. Hisenda: pressupostos des de 1885, llibre d'intervenció des de 1886, fiscalitat, amillaraments i altres impostos des de 1861, contirució territorial des de 1868, contribucions especials (fil·loxera) des de 1880. 3.Proveïments: escorxador des de 1903. 5. Sanitat: cementiri des de 1888. 6. Obres i urbanisme: comunicacions, camins i carreter des de 1880. 7. Seguretat pública: documentació a partir de la dècada de 1980. 6. Serveis militars: quintes i allistaments des de 1857. 9. Població: padró municipal des de 1862. 10. Eleccions: eleccions provincials des de 1868, cens electoral des de 1854. 11. Ensenyament: ensenyament primari des de 1864. 12. cultura: documentació a partir de mitjan segle XX. 13. Serveis agropecuaris i medi ambient: junta municipal d'extinció de plagues des de 1908. | 08291-113 | Ajuntament de Vacarisses: carrer Pau Casals, 17 | Antigament l'Ajuntament, així com l'escola, era situat en unes dependències municipals a l'interior del castell. L'any 1974 l'Ajuntament es traslladà a l'edifici actual, que era una casa particular construïda l'any 1950. Tot i això, l'arxiu municipal encara va tardar uns anys en traslladar-se a la nova ubicació. | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79474-foto-08291-113-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79386 | Forn encantat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-encantat | BOIX, Pere (1998). 'El forn ibèric del Mimó o la maledicció de la velleta'. Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 359 (juliol) HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 141 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 120 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 48 | Prop de la masia del Mimó hi ha un forn d'obra del qual només en resta la part superior, on s'hi veuen restes de totxos que fan suposar que l'última cuita va quedar a mig fer. Sembla que, més a prop de Collcardús, hi havia un altre forn de característiques similars. D'aquest segon forn el pare Solà recull la següent llegenda. 'Per davant d'aquest Forn, passà, mentre el carregaven, fa una pila d'anys, una pobra dona que demanà als calciners un traguet d'aigua per apagar la set que abrusava els seus llavis en un dia calorós; més ells, en lloc de remeiar aquella necessitat, escridassaren la pobra i la maltractaren i l'empaitaren, quan ella, a l'allunyar-se, els maleïa l'obra amb l'amenaça que el forn jamai couria. I realment, per més provatures que feren per encendre'l, mai no ho aconseguiren, trobant-se avui carregat com el deixaren' (SOLÀ 1929: 120). Des de llavors se l'anomenà el forn Encantat, forn Maleït o forn Embruixat. | 08291-25 | Zona del Mimó; zona de Collcardús | Després de l'incendi de 1994 membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà van descobrir un forn a prop de les ruïnes d'un mas, que s'ha identificat com el mas de coll de Bram. Aquests elements estan situats a prop del camí que va del Mimó al pla del Fideuer, més a prop d'aquest últim, però l'estat actual de la vegetació fa que se n'hagi tornat a perdre el rastre. Aquest forn és de tipologia arcaica, dels anomenats de tipus ibèric, però suposadament es tractaria d'un forn d'època medieval. Consta de cambra de foc, graella i cambra de cocció, que té els totxos a mig fer. Pel que sembla, entre el Molinot i el Collcardús hi havia un altre d'aquests forns, també amb la cuita inacabada. El pare Solà, en la seva monografia sobre Sant Salvador de les Espases (SOLÀ 1929: 120) recull la llegenda de la vella referida a aquest altre forn. | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79390 | Bandoler Capablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bandoler-capablanca | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 66-68. | XVII-XVIII | Existeixen moltes notícies sobre bandolers a l'entorn de la zona de l'Obac, un indret agreste i ple d'amagatalls per on hi passava el camí ral de Barcelona a Manresa. El bandoler per excel·lència d'aquest sector és el Capablanca. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. La seva figura és envoltada de fets galants, heroïcitats i actes execrables. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. La ubicació concreta d'aquest amagatall no es coneix amb certesa, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Altres notícies orals sobre la seva vida expliquen que era un mosso de les rodalies de Manresa que es féu bandoler després que el robessin i fos maltractat en el transcurs d'un viatge pel camí ral. El sobrenom de Capablanca vindria del fet que sempre anava amb una capa d'aquest color o bé per un episodi en què hauria retallat la capa d'un capità dels Miquelets. També hi ha diferents versions sobre la seva mort: assetjat pel sometent, suïcidat ofegant-se amb vi o mort per uns traginers després d'escapar-se de la presó. | 08291-29 | Sector de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79419 | Festa Major petita de Sant Felip Neri i Baixada de la Vaca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-petita-de-sant-felip-neri-i-baixada-de-la-vaca | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 135 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 85-86 www.vacarisses.cat www.festes.org/articles.php?id=854 | XXI | La festa de Sant Felip Neri (festa major d'hivern) es celebra pels voltants del 26 de maig. La festa compta amb un seguit d'actes festius, entre d'altres: exposicions, fira d'artesans, trobada gegantera i ball. Des de l'any 2008 té com a element central la Baixada de la Vaca. Es tracta d'una festa de nova creació basada en una llegenda imaginària, situada al segle XVIII, que s'inspira en la figura de la Vaca, emblema de la població. Comença a les 12 de la nit del dissabte, quan la gent del poble acudeix al castell per tal de reclamar la vaca. Tot seguit, la vaca 'Xula' (una peça del bestiari festiu local que representa el poble) descendeix des del castell fins al centre de la població. En el seu recorregut va solemnement acompanyada pels dos gegants de Vacarisses (que representen a dos il·lustres habitants del Castell: el Virrei Amat i la seva esposa Francesca). També l'acompanyen un estol de nens que, armats amb torxes, indiquen a la vaca el seu camí. Durant tota la nit té lloc la Vetlla de la Vaca; és a dir, la cuita d'una vaca a foc lent, amb procediments tradicionals. La celebració culmina l'endemà al matí amb l'Aplec de la Vaca: un dinar popular multitudinari que serveix per a menjar-se la vaca que ha estat cuinant-se durant tota la nit. Un dels dos dies de la festa es ballen les danses tradicionals del poble, a càrrec de l'Esbart dansaire, i simbolitzen l'alegria que senten els seus habitants en veure arribar l'animal al poble i en saber que els mals temps finalitzen. | 08291-58 | Castell i nucli antic de Vacarisses | A principis de segle XX la festa de Sant Felip Neri consistia en una celebració religiosa, ja que el sant tenia altar propi a l'església, la qual finalitzava amb el cant dels goigs. Més tard el jovent completava la festa amb un sarau amb acompanyament de música. Era un costum molt generalitzat aquest dia de menjar cargols i faves. Aquesta festa va deixar de fer-se i es recuperà a la segona meitat del segle XX, però no tenia gaire entitat. Fou així que, amb l'entrada d'un nou equip de govern a l'Ajuntament, es va voler donar un nou impuls a la festa. Com a punt de partida, i en col·laboració de la Colla gegantera, es va crear una llegenda situada al segle XVIII i basada en el símbol de la població: la vaca. Aquesta llegenda, suposadament descoberta per un historiador a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, relata que a principis del segle XVIII, durant un període de gran penúria, un noi del poble es va posar davant del castell i va entonar la següent cançó: “Quan vindrà el dia en que l'home / valgui més que pous i cases, / més que les terres més bones, / més que les plantes i els arbres. / Quan vindrà el dia en què a l'home / no se'l pesi amb les balances”. En sentir aquest cant, el senyor del castell, Llopis Amat, va contreure una gran tristesa fins al punt que va estar-se trenta-sis llunes plenes sense sortir del castell. Després va reunir tot el poble i va fer la promesa que tant ell com els seus successors donarien una vaca al poble per tal de reparar tot el mal causat fins aleshores. I des d'aquest moment cada any es baixava una vaca des del castell de Vacarisses fins al poble per commemorar el fet i recordar així el triomf del poble sobre el senyor. Amb la col·laboració de la Colla Gegantera, la festa de la Baixada de la Vaca s'organitzà per primera vegada l'any 2008 i, en poc temps, ha tingut un arrelament important dins el panorama festiu de Vacarisses. La lletra de la cançó està extreta de la “cançó de les balances”, de Josep Maria Carandell, i interpretada per Ovidi Montllor. | 41.6074900,1.9181900 | 409858 | 4606763 | 08291 | Vacarisses | Obert | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79419-foto-08291-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79419-foto-08291-58-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79420 | Festa Major de Vacarisses (Sant Pere) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-vacarisses-sant-pere | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 145-147 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 80-81 | XIX-XXI | La Festa Major d'estiu de Vacarisses es celebra el primer dissabte i diumenge d'agost, sota el patronatge de sant Pere. Uns dies abans es fa el pregó i comença la programació d'actes, amb exposicions, concerts musicals, baixada d'andròmines, sardanes, espectacles infantils, curses i pedalades populars i moltes altres activitats. El diumenge té lloc la missa i l'actuació de grups de cultura popular, com els geganters, els grallers o l'esbart, a més del ball de nit, sardanes i altres actes festius. Moltes de les activitats tenen lloc a la plaça Joan Bayà. | 08291-59 | Nucli antic de Vacarisses | Els anys 20 la festa començava amb un repic general de campanes i la crida de l'agutzil que anunciava la festa. La commemoració principal era l'ofici solemne del dissabte. La missa era cantada per músics i acompanyada per orquestra amb instruments de corda. A la sortida les noies, administradores de Santa Emerenciana, oferien als assistents uns ramells de flors. Continuava la processó, encapçalada pels gonfarons parroquials, cirials i creu alçada, i seguien els feligresos i les confraries amb les seves banderes. Tancava la cúria eclesiàstica , les autoritats i l'orquestra. Pel que fa als actes lúdics, en aquesta època s'organitzaven per duplicat segons les tendències polítiques, amb dos envelats i dos balls diferents. | 41.6064100,1.9189300 | 409918 | 4606642 | 08291 | Vacarisses | Obert | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79420-foto-08291-59-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79421 | Romeria a Sant Salvador de les Espases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/romeria-a-sant-salvador-de-les-espases | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 142-143 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 123 | XVIII-XXI | Tradicionalment el 29 d'agost el poble de Vacarisses va en romiatge al santuari de Sant Salvador de les Espases: una capella situada a dalt d'un espectacular espadat, al punt de confluència dels termes d'Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses. Actualment el romiatge es continua fent i sol aplegar una trentena de persones que, després de la missa, fan un esmorzar al refugi que hi ha adossat a l'ermita. | 08291-60 | A l'extrem sud-oest del terme | En època alt-medeival al turó de Sant Salvador de les Espases hi havia un dels castells estratègics que defensaven la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. Al segle X es produí una batalla, segons sembla amb participació de vacarissencs, que va suposar una important derrota dels sarraïns en aquest punt, fet que va deixar un viu record a la contrada. Aquest és el motiu de la romeria al santuari. No sabem des de quan es celebra aquesta romeria. Els anys 20 els romeus sortien a trenc d'alba i arribaven al santuari passant per la serra de l'Orpina. Quan arribaven es celebrava una missa, oficiada pel rector o el vicari, que havien acompanyat els romeus, que s'acabava amb la interpretació dels goigs al 'Soberano'. Després els pelegrins visitaven l'ermita, esmorzaven i emprenien el viatge de retorn fins a la font de l'Orpina, on passaven la resta de la jornada. Els representants dels cafès de Dalt i de Baix improvisaven unes barraques on venien els seus productes. Cap als anys seixanta els romeus portaven els seus propis queviures amb carros fins a la font de l'Orpina. Al matí preparaven grans fogueres al lloc anomenat Collet de Sant Salvador, on esmorzaven. Després de la missa es tornava a la font de l'Orpina i allà cada grup preparava el seu dinar, que solia consistir en paelles d'arròs. La gresca s'allargava fins a la posta del sol. | 41.5790500,1.8844700 | 407007 | 4603641 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79422 | Sardana El vi de Coll Cardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-el-vi-de-coll-cardus | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 376-379 | XX | Sardana amb lletra de Joan Duch i música de Josep Ullés que porta per títol 'El vi de Coll Cardús'. La sardana fa referència al vi de gran renom que es feia en aquesta contrada. A la Biblioteca Central de Terrassa, a l'Arxiu Històric Comarcal de Terrassa i a l'Arxiu Tobella, també de Terrassa, es conserven exemplars de la partitura, publicada a París. | 08291-61 | Masia i serra de Collcardús, a la part sud-est del terme | Joan Duch i Agulló va néixer a Terrassa l'any 1891. Pintor i escriptor, publicà diverses novel·les i col·laborà en publicacions periòdiques. Va morir a Terrassa el 1968. Josep Ullés i Daura va néixer a Terrassa el 1878. Fou músic i compositor, autor de diverses sarsueles i altres peces musicals. Va viure alguns anys a París i morí el 1946. | 41.5836400,1.9440100 | 411977 | 4604088 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Duch i Agulló (lletra); Josep Ullés i Daura (música) | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79423 | Festa Major de la Barceloneta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-la-barceloneta | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 74-75, 130-135 | XX-XXI | La Festa Major de la Barceloneta va començar a celebrar-se a la dècada de 1950 i durant molts anys ha estat una celebració molt participativa i dinàmica. La festa té lloc a mitjans d'agost. En els darrers anys la festa ha reduït el seu format. Sol durar dos dies i està molt orientada al públic infantil. Els actes més característics són l'engalanament del carrer, jocs de cucanya i espectacle infantil, sopars populars i una excursió. | 08291-62 | Barri de la Barceloneta | La primera festa major d'aquest barri, tot i que probablement no se'n va dir amb aquest nom, va ser l'any 1951, i fou una derivació de les festes que organitzava el club J.A. (Joventut Alegre). Primer durava un dia, i els anys següents s'anà ampliant a dos i tres o quatre dies. A partir del 1975 cada any organitzava la festa un grup de gent diferent, que li conferia la seva empremta particular. Algunes de les novetats foren les baixades al cingle en rappel, els concursos de rams de flors o les festes monogràfiques, dedicades a temes diversos o d'actualitat, com els jocs olímpics o les eleccions. | 41.6031500,1.9198500 | 409990 | 4606279 | 08291 | Vacarisses | Obert | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79423-foto-08291-62-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79425 | Festa del Mussol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-mussol | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 218-337 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 370-372 | XX | Aquesta festa es celebrava a la urbanització de Torreblanca els primers cinc o sis dies de setembre, i servia com a cloenda de la temporada d'estiu. La festa començava amb l'arribada al baixador de Torreblanca del Batistini: un personatge disfressat que venia en tren amb el seu seguici i representava el caçador oficial de la cacera del mussol. A l'estació era rebut amb gran animació i fins i tot amb una banda musical. A la tarda hi havia un festival-homenatge-grimegia. A la nit un gran sopar (cena-grimegia) solament per a homes. Acabat el sopar, ja de nit, es sortia a la cacera del mussol. Les peces capturades eren engabiades fins a la sortida de missa del diumenge, i llavors es deixaven en llibertat. Després es feien parlaments satírics dirigits als mussols, sardanes i un partit de futbol. | 08291-64 | Urbanització de Torreblanca | Aquesta festa es va fer a la urbanització de Torreblanca entre els anys 1950 i 1961. La cacera del mussol era molt estesa entre els caçadors de tords, ja que el rapinyaire era utilitzat per a fer cantar els tords que feien de reclam als paranys. Però a Torreblanca la cacera del mussol es convertí en una activitat festiva. L'any 1959 la festa es va incloure en la festa major de Torreblanca. | 41.5887400,1.9189200 | 409893 | 4604680 | 08291 | Vacarisses | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquesta festa ha deixat de celebrar-seFotografia de Josep M. Farrés (any 1953), publicada al llibre 'Retrats de Vacarisses'. | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79426 | Festa Major de Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-torreblanca | BOIX PUIG, Pere (2005). 'Quan la Torre passa a dir-se Torreblanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 448 (setembre) FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 299, 305-310 | XX-XXI | La Festa Major de Torreblanca té lloc el segon cap de setmana de juliol. És la més antiga de les moltes festes de barris i urbanitzacions que actualment se celebren, ja que s'inicià com a mínim des de l'any 1946, època en què arribaren a Vacarisses els primers estiuejants. | 08291-65 | Urbanització de Torreblanca | L'origen de la urbanització de Torreblanca es situa a l'any 1942, quan Josep Pladelorens, propietari de la masia de la Torre, que incloïa una gran finca de 674 ha, la va vendre a Escolapio Cancer (urbanista) i Fidel Puig (aparellador) per 500.000 pessetes. Els nous amos van crear l'empresa 'Explotaciones Torreblanca S. A.' i van impulsar els treballs per habilitar els carrers i les parcel·les. El juliol de 1944 s'inaugurava el baixador del ferrocarril. Axecaren una glorieta per captar clients al costat de la font del Paraigua i amb un cotxe anaven a cercar possibles clients a l'estació d'Olesa. En aquesta primera època, com a mínim des de l'any 1946, ja s'inicià la festa major, que al principi es realitzava a l'esplanada al peu mateix de l'estació. La festa consistia en un seguit d'actes lúdics, sardanes, etc. | 41.5916100,1.9216100 | 410121 | 4604996 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografia de Josep M. Farrés (any 1947), publicada al llibre 'Retrats de Vacarisses' | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79432 | Les potades de na Guilleuma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-potades-de-na-guilleuma | AMADES, Joan (1990). Costumari català. Vol. X (Sant Joan de cara a l'estiu). Cercle de lectors - Salvat, Barcelona, p. 162-163 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 60-61 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 92-93 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 358 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 103-108 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 59 | Guilleuma de Montcada, senyora i comtessa de Vacarisses al segle XIII, era una dona de caràcter fort i despòtic, i la seva figura té associades un seguit de llegendes, algunes de les quals es situen a Vacarisses. En un lloc a prop de Collcardús, del qual actualment se'n desconeix la ubicació exacta, hi ha un petit clot a la roca de pedra sorrenca, com si fos l'empremta d'una petjada. Estaria situat vora el camí romeu que anava a Montserrat, en un lloc darrera de les muntanyes de can Margarit, entre Collcardús i el Mimó (FLOTATS 1994: 92), o bé pel camí ramader de Vacarisses, un cop passat Collcardús (FARRÉS 1996: 61). Segons una llegenda, donya Guilleuma marxava de la casa de Vacarisses on havia pres posada i, en muntar a cavall un tros més amunt, colpejà frenètica el terra deixant estampada la petjada. Al terme de Vacarisses hi ha també una font anomenada 'de la Guilleuma', prop de la casa del Boixadell. Segons la tradició, la senyora de Vacarisses i el seu cavall van beure en aquesta font i després se separaren del camí. Així mateix, en un indret prop de l'Estació de Vacarisses, a unes quinze passes de la font de la Sang, hi havia una altra petja de la Senyora i les potades del seu cavall. Segons la llegenda, Guilleuma va pujar al cim més enlairat de Montserrat i, esperonant el seu cavall, volia arribar a Sant Llorenç del Munt. Però caigué a la riera del Palà, prop del camí romeu, tot deixant la marca de la seva pròpia petja, coneguda com la 'potada de na Guilleuma'. També hi haurien 16 redols corresponents a les marques de les peülles del seu cavall (SOLÀ 1929: 103-108). Aquestes 'petjades' ja eren difícils de localitzar en el seu temps, ja que si baixava una torrentada les tapava. Amb la construcció de l'autopista la zona va quedar coberta per pedres i terra que s'abocaren cap a la riera. Finalment, a prop de les Vendranes hi ha encara una altra font també anomenada de la Guilleuma. | 08291-71 | Zona de Collcardús, zona de Torreblanca i el Boixadell, zona de can Serra | Guilleuma de Montcada, senyora de Vacarisses, va contreure matrimoni amb l'Infant Pere, precisament el mateix dia que el seu germà, Jaume II, rei d'Aragó, es casava amb Blanca de Nàpols. El seu matrimoni va durar pocs dies, i el 30 d'agost de 1296 enviudava. Això va fer que prengués un caràcter fort i despòtic per governar, fet que ha propiciat l'aparició de diverses llegendes. Guilleuma es negà a reconèixer-se feudatària del bisbe de Vic. Per aquest motiu hi va combatre diverses vegades, fins i tot associada amb els heretges partidaris del comte de Foix. A Catalunya existeixen altres exemples de petjades o senyals gravades damunt la roca viva, ja siguin atribuïdes a homes o animals. Per exemple, la potada del Mal Esperit (prop d'Olot) o les nombroses petjades o potades del diable. Segons Joan Amades (AMADES 1990: 162-163), aquestes 'petjades' podrien ser reminiscències d'antics cultes solars, difosos per la baixa Europa, el nord d'Àfrica i l'Àsia meridional, ja que molts pobles primitius s'imaginaven el sol cavalcant damunt d'un corser o muntant un carro que saltava de cim en cim i que cada dia donava la volta. Gravar una petjada assegurava el pas de l'astre i venia a ser com un altar que se li dedicava. La cristianització hauria fet emergir tradicions i llegendes atribuïdes a sants o al diable. | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79437 | La Vacarissana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-vacarissana | GRAU, Jan (1995). Fabulari Amades. Tarragona, Edicions del Mèdol, p. 139, 169 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, P. 28 | La boira que cobreix Montserrat per la banda de Vacarisses rep el nom de Vacarissana. Es tracta d'una boira baixa que ho deixa tot ben xop i que disminueix molt la visibilitat. És costum que els pares personifiquin l'amenaça que els fills es perdin dient-los que la Vacarissana se'ls endurà a un cau, on els xuclaria fins a empassar-se'ls (GRAU 1995: 139, 169). | 08291-76 | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||
| 79465 | Pedra de la Bossa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedra-de-la-bossa | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 117-118 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.125-127 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa. | Per l'indret anomenat coll de Pedra de la Bossa hi passava el camí vell d'Olesa. Es tracta d'un pas molt estret entre les roques, en el qual hi ha una gran pedra just al costat del camí, per la banda de ponent. Segons recull Joan Solà en la seva monografia sobre Sant Salvador de les Espases (SOLÀ: 1929), aquest sector era dels més perillosos de la zona, llevat del camí ral de la Barata. Els viatgers mai no hi passaven sols per por de trobar-se amb lladres. Els que venien d'Olesa s'esperaven en el pla del fideuer per fer aquest tram plegats i poder-se ajudar els uns als altres. Segons la tradició, el nom de “pedra de la bossa” es deu al fet que els malfactors obligaven als viatgers a deixar al damunt de la pedra les quantitats que els exigien. Tanmateix, es tracta d'una tradició no del tot confirmada històricament, ja que no hi ha documents que indiquin que aquest camí hagués estat un cau de bandolers. El mateix nom de Pedra de la Bossa no apareix enlloc abans de la publicació de Solà, el qual bastí tot un ambient de bandolerisme per tal de justificar l'episodi de l'assassinat d'un ermità a Sant Salvador de les Espases. | 08291-104 | Sector sud del terme | El camí vell d'Olesa deriva d'un antic camí romà que comunicava el pla de Bages amb Martorell seguint més o menys la vall del Llobregat. Als segles XVIII i XIX el camí venia del pla del Fideuer, on es bifurcava entre el camí que continuava pel coll de Bram i la serra de l'Hospici en direcció al Palà (una cruïlla de camins i punt estratègic on hi havia un hostal), Castellbell i Manresa, d'una banda, i un trencall que es dirigia en direcció nord-est cap a Vacarisses, passant pel coll de la Pedra de la Bossa. | 41.5784900,1.8998900 | 408292 | 4603563 | 08291 | Vacarisses | Difícil | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Actualment el camí vell d'Olesa és senyalitzat com a itinerari senderista. La dècada de 1990 s'instal·laren algunes fites de formigó (per exemple al pla del Fideuer) amb indicació del camí. | 98|94 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79499 | Sant Salvador de les Espases i coll de Bram | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-salvador-de-les-espases-i-coll-de-bram | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 142-143 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 22-23 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 99-100 | En època alt-medieval al turó de Sant Salvador de les Espases (que actualment fa de partió entre els termes de Vacarisses, Esparreguera i Olesa) hi havia un dels castells estratègics que defensaven la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. La fundació de l'ermita de Sant Salvador de les Espases, i el seu nom, s'expliquen, segons la tradició, per un miracle que va tenir lloc amb motiu d'una gran batalla que al segle X va enfrontar en aquest indret el comte de Barcelona Ramon Borrell contra els sarraïns. Diu la llegenda que, trobant-se les tropes cristianes acorralades, el comte va alçar els ulls al cel demanant clemència i aleshores se li va aparèixer el Salvador, que li prometé el seu ajut. Bon punt començava la batalla caigué del cel una abundant pluja d'espases de foc, que corrien en totes direccions vers els enemics. En memòria d'aquest fet s'aixecà alguns segles després l'ermita, situada en terme d'Esparreguera (SOLÀ 1929: 22-23). També es diu que els vacarissencs van participar en aquella batalla. Atraparen un escamot de moros al collet de Sant Salvador, els acorralaren i els mataren sota el coll de Bram, que prengué aquest nom dels brams i gemecs que llançaven els sarraïns (FLOTATS 1979: 142-143). | 08291-138 | Sector sud-oest del terme | 41.5790500,1.8844700 | 407007 | 4603641 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||||||
| 79500 | El Xic de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-xic-de-vacarisses | CODINA, Sebastià (1996). 'El nen de Vacarisses', Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 336 (agost) GRAU, Jan (1995). Fabulari Amades. Tarragona, Edicions del Mèdol, p. 31, 117 MASPONS, Francesc (1952). Tradicions del Vallès, p. 20-23. SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 105-106 | El Xic de Vacarisses, també conegut pel Nen de Vacarisses, era un gegant valent, contemporani d'un altre gegant del Vallès, el Fort Farell. Era un home fort, alegre i pacífic que no es ficava mai amb ningú mentre no li toquessin la terra que tant estimava. Segons es diu, tenia un peu al cim del Puigmal i l'altre a la punta del Matagalls, al massís del Montseny. Tenia fama de menjar molt, i eren set els que li donaven menjar amb unes enormes forques de ventar i tot i així mai quedava tip. Segons sembla, era capaç de cruspir-se qualsevol cosa que fos comestible. Es feia les feines al mig de la plana de Vic, i per això les terres d'Osona són les més fèrtils de Catalunya. En la tradició popular es conserva la frase 'sembles el Nen de Vacarisses', que es diu als que mai no estan tips i no paren de menjar. | 08291-139 | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||
| 79508 | La Segarra va matar la Puça | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-segarra-va-matar-la-puca | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 152-153. SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 43-44 | La frase 'la Segarra va matar la Puça' es féu molt popular a Vacarisses per un fet que transcorregué fa molts anys. Es deia que hi havia dues cases veïnes, la dels Segarra i la de la Puça. A la dels Segarra passaven una mala època, ja que tots els fills que neixien es morien, i van acudir a la consulta d'una endevina, que els va dir que tot era provocat pels maleficis que els enviava la Puça. Enfurismada, la Segarra va agafar una ganiveta de tallar pa i va degollar la seva veïna. La Segarra fou jutjada a Terrassa i traslladada a la presó de Barcelona per complir la pena. Segons sembla, va ser a la presó que va níeixer l fill tan esperat pel qual havia comès el crim. Més tard, la mare i el fill retornaren a Vacarisses. | 08291-147 | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||
| 79362 | Rectoria Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-vella-5 | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble., p. 45, 108. HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 320-326. | XVIII-XX | Edifici de grans dimensions, situat en una ubicació lleugerament separada del poble. Es tracta d'una construcció sòlida i molt regular. El cos originari ha estat allargassat recentment amb un nou volum, aproximadament de les mateixes dimensions que l'antic. El cos originari era de planta rectangular però va quedar amputat a l'angle oest a conseqüència d'un bombardeig durant la Guerra Civil, de manera que en aquest punt l'edifici fa una mena de queixal que dóna lloc a una façana reculada, amb diferents nivells d'arcades. Aquestes arcades es van posar al descobert durant la recent rehabilitació (anteriorment, una façana plana amb diferents finestres i balcons, aixecada després de la Guerra, cobria aquestes arcades). La rehabilitació ha dotat aquesta part de l'edifici de balcons, sustentats amb unes estructures metàl·liques. La construcció antiga té planta baixa més dos pisos (antigament hi havia diferenciades unes golfes). Per la banda sud i oest la construcció és tancada mitjançant una tàpia de pedra, amb un portal que dóna accés a un pati. La construcció antiga és una obra feta amb un aparell regular, a pedra vista i amb algunes parts lleugerament arrebossades. La façana nord-est té un sòcol només a la part més baixa, ja que el terreny presenta un lleuger desnivell. La planta baixa no tenia obertures (les dues que hi ha actualment són recents); tan sols algunes espitlleres. El primer pis té una sèrie de finestres, rematades amb arcs escarsers i disposades regularment. El segon pis té una segona sèrie de finestres, més petites. A la planta baixa una gran nau coberta amb volta feta de pedra tosca recorre tot el cos antic de cap a cap. Eren les antigues porquerisses o quadres. Els habitatges que s'hi han habilitat a l'interior de l'edifici conserven les parets mestres i alguns elements de l'antic edifici. La construcció nova és revestida exteriorment amb pedra blanca, de manera que queda perfectament diferenciada. A la banda sud-oest es conserven restes d'una construcció, amb un pas cobert, que dóna a una piscina comunitària. El conjunt ha estat acondicionat també amb un aparcament. | 08291-1 | Carrer Salvador Badia, s/n | Es tracta d'un edifici d'origen medieval. No sabem des de quan va tenir una vinculació directa amb la parròquia, però al segle XVIII ja feia funcions de rectoria: era la residència del rector i potser també dels vicaris. Durant el període en què Joan Espina va regir la parròquia (aproximadament des de 1755 fins a 1780) s'hi va portar a terme una reforma en profunditat, que va consistir en una reparació general de tot l'edifici (golfes, la quadra, el celler, habitacions diverses...) i en la construcció d'un cup nou. L'any 1835 va sofrir les conseqüències de la crema de convents i durant la Guerra Civil de 1936 fou novament saquejada. A més, a conseqüència d'un bomabardeig l'edifici va quedar amputat a l'angle oest i l'any 1940 la rectoria es traslladà a l'emplaçament actual, en un edifici construït aquest mateix any a la plaça de l'Església. Al costat sud de la casa existiren hortes que pertanyien a l'Església i fa uns anys van passar a mans de particulars. Segons A. FLOTATS (1979: 108), la Rectoria Vella és una de les ubicacions hipotètiques de l'antiga sagrera de Vacarisses, ja documentada l'any 1396, però considerem que aquesta és una hipòtesi sense fonament, ja que simplement es basa en la vinculació tradicional de l'edifici amb la parròquia, i el mateix FLOTATS (1994: 126) sembla desestimar aquesta idea en una publicació posterior. Més recentment, cap a la dècada de 1970 l'edifici era compartimentat i ocupat per diferents famílies d'estiuejants. Al principi de la dècada del 2000 tot l'edifici fou rehabilitat, s'allargà amb un nou cos i es destinà defiinitivament a habitatges particulars. | 41.6064300,1.9137200 | 409484 | 4606650 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79362-foto-08291-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79362-foto-08291-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79362-foto-08291-1-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En la col·lecció de maquetes de suro del Museu-Arxiu de Vacarisses n'hi ha una que representa l'edifici de la Rectoria vella abans de la rehabilitació. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79363 | Cal Ferrer Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ferrer-vell-0 | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 108-109, 125-126 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 125 SARRET ARBÓS, Joaquim (1925). Història de l'estat polític-social de Manresa. Monumenta historica. Vol. V. Manresa (2ª ed. Caixa d'Estalvis de Manresa, 1987), p. 278 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I)'. Balcó de Monserrat, núm. 311 (juliol) VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'Els ferrers vacarissencs del segle XVIII (I i II)'. Balcó de Montserrat, núms. 409 i 410. | XIV-XIX | Estat molt precari, amb sostres i coberta que amenacen de caure | Casa de planta irregular, que s'adapta al giravolt que fa el carrer on està ubicada, i adossada a dues cases més, de característiques similars. Cal Ferrer Vell és de planta baixa més un pis/golfes i coberta a dues vessants, amb una certa profunditat de voladís. La façana davantera, que dóna al carrer, és feta amb un aparell divers i força irregular: de pedra amb parts de maó i també de tàpia. Conserva restes d'arrebossat i presenta diferents obertures de distribució asimètrica, algunes emmarcades amb maó i altres amb carreus. Té dos balcons. En general no presenta elements d'especial interès arquitectònic, però ha conservat integrament les característiques constructives tradicionals. L'interior conserva la llar de foc i altres elements característics. Adossada a l'angle nord-oest hi ha cal Revitxol (actualment sense coberta). Al nord, llindant amb l'antic cementiri (actual pati del restaurant el Cingle) hi ha cal Sisó. Junt amb cal Ferrer Vell formen una illa de cases unitària i de característiques similars, que constitueixen pràcticament l'únic testimoni arquitectònic de l'antiga sagrera. Cal Sisó conserva un aparell constructiu de major qualitat, amb fileres de petits carreus més o menys escairats i dues finestres emmarcades amb pedra i amb ampit treballat. | 08291-2 | Carrer de l'Església, 2 | Situada a l'entorn immediat de l'Església, és una de les poques cases que queda com a testimoni de l'antiga sagrera, ja documentada l'any 1396 i ubicada al voltant de la parròquia. L'any 1594 ja hi ha documentat un ferrer, Esteve Prats, a la sagrera de Vacarisses, el qual va vendre la seva casa. L'any 1727 es troba documentat un altre ferrer 'de la sagrera de Vacarisses': Salvador Bruguera, el qual va ser regidor de l'Ajuntament. També coneixem notícies d'altres ferrers a Vacarisses: l'any 1759 el ferrer Isidre Alavedra era propietari d'una casa a l''Arraval de Manresa'; és a dir, actual carrer Alfons Sala. També hi ha constància d'un altre ferrer vacarissenc l'any 1766, Marc Rovira, que tenia casa al carrer Barcelona. Fins no fa gaire, cal Ferrer Vell era ocupada encara per descendents d'un ferrer; un dels quals, Antoni Brugera, va referir que el seu pare encara havia vengut algunes eines a l'altre ferrer del poble. A part d'això, l'edifici pràcticament no conserva vestigis d'aquesta activitat. La dècada de 1980 la casa ja es trobava en desús. | 41.6071200,1.9173200 | 409785 | 4606723 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79363-foto-08291-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79363-foto-08291-2-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79364 | Antiga escola de nenes (cal Masies) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-escola-de-nenes-cal-masies | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 42, 122, 125, 129. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 153-155. | XVIII-XX | Conjunt de dues cases adossades situades al carrer Sant Josep: núm. 20 (cal Masies) i núm. 24; les quals havien acollit una comunitat de monges i l'escola de noies. Les dues han estat molt reformades, especialment cal Masies, i tenen un interès arquitectònic molt limitat, però són un referent del poble fonamentalment per la seva història. Són cases de planta baixa i un pis. La façana de la casa núm. 20 no és recta, sinó que fa un gir. Les reformes pràcticament no hi deixen veure elements originaris. La casa núm. 24 és lleugerament més baixa i té les façanes arrebossades amb ciment. Manté un ritme d'obertures regular que correspon, més o menys, al que s'observa en fotografies antigues. | 08291-3 | Carrer Sant Josep, números 20 i 24. | Antigament aquest edifici havia acollit un molí d'oli o trull i fins l'any 1936 encara en conservava alguns estris. També va ser una fassina. Al segle XIX va acollir una comunitat de monges, que ja hi estaven instal·lades l'any 1860. Es tractava de Dominiques de l'Anunciata, fundades pel Pare Francesc Coll, de l'Orde dels Predicadors, i es dedicaven a l'ensenyança de nenes. Amb motiu de la revolució de 1868 la comunitat va desaparèixer temporalment però més endavant s'hi tornaren a instal·lar. La superiora era la germana Teresa Nogués. L'última notícia d'aquesta comunitat és al padró de l'any 1886. Però la funció d'escola de nenes va perdurar encara durant el segle XX, mentre que l'escola de nens era al castell. En fotografies de principis del segle XX es pot apreciar que l'actual edifici de can Masies era més baix i formava un traçat unitari amb l'actual casa núm. 24. | 41.6073300,1.9149900 | 409591 | 4606748 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79364-foto-08291-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79364-foto-08291-3-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79365 | La Fàbrica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-fabrica-5 | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 96, 114, 134 | XX | Conjunt de l'antiga fàbrica, format per la nau vella (que és representativa de l'arquitectura industrial d'inicis del segle XX) i la nau nova, connectades entre si per un cos intermedi, amb un pas que dóna a una mena de pati interior. La nau vella és de planta rectangular i d'una sola planta, amb coberta a doble vessant. Es tracta d'una construcció fabril amb parets de pedra i els característics finestrals, que antigament eren més llargs i ara es mostren rebaixats tot formant una sèrie de finestres quadrades. La façana principal té un portal de forma rectangular. Les parets són arrebossades i pintades de blanc, tot deixant petites franges de pedra vista entre finestra i finestra. Per la part interior, els finestrals estan emmarcats amb maó. A l'interior es conserva l'espai diàfan de la nau, actualment adequada com a espai polivalent. Al lateral de ponent té unes dependències, on hi havia les oficines, que consten de dues plantes. I, al sud, altres dependències on hi havia els motors de la fàbrica, un transformador, etc. La nau nova és també de planta rectangular, amb planta baixa i dues plantes. Les façanes són arrebossades. L'edifici consta d'una sèrie de finestrals rectangulars al pis superior (als de la façana de ponent se'ls hi ha aplicat una mena de voladís metàl·lic) i un altra sèrie de finestrals, de forma apaïsada, al pis inferior. Llevat d'això, no té cap altra particularitat arquitectònica. Actualment les dependències de la fàbrica acullen diferents usos públics: equipaments culturals, casal de joves i casal d'avis, oficina de correus, aparcament, magatzem municipal i CAP. | 08291-4 | Ctra. de la Bauma, 1 | Les primeres notícies de 'La Fàbrica' són de l'any 1934, quan un tal Villaret començà la construcció de la nau que en un principi tenia una superfície de 24 x 17 m. La seva intenció era instal·lar-hi una secció de telers. L'obra continuà i l'edifici ja estava gairebé enllestit (només li faltava la teulada) quan amb l'esclat de la Gerra el 1936 quedà paral·litzat. La construcció es va reemprendre l'any 1945 amb unes dimensions ja ampliades (44 x 21 m) per donar cabuda a les oficines, taller i altres dependències. El 1948 la fàbrica entrà en funcionament, amb la raó social 'Hilaturas Pablo Bruges' i dos anys més tard canvià el nom per 'Hilaturas Brugues Bori y Cirera', que es va mantenir fins el 1964. Entre 1964-1965 es construí una nova nau i es tornà a canviar la raó social per 'Hilaturas Brugues, S.L.', la qual durà fins l'any del seu tancament, el 1968. L'any 2003 obrí de nou les portes, ara com a equipament social i cultural. | 41.6063200,1.9182000 | 409857 | 4606633 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79365-foto-08291-4-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79366 | Cal Domènech | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-domenech-0 | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 13 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 51. | XIX-XX | Antic mas que ha quedat integrat al nucli urbà tot formant un petit enclavament rústic a l'extrem del barri de la Font d'en Gordi. Consta de la casa i una petita finca encerclada per un mur de pedra amb diversos portals i conserva elements molt interessants d'infraestructura hidràulica (dues basses i un molí de vent). La casa conserva força bé la tipologia d'una casa pairal. És de planta rectangular, amb planta baixa més dos pisos i coberta a doble vessant. La façana davantera, encarada a sud-est, està arrebossada i té diverses obertures disposades simètricament, algunes amb balcons. Conserva restes d'un rellotge de sol esgrafiat. A la part posterior té dos cossos adossats: antigues pallisses que foren habilitades com a habitatges. A l'interior de la casa es conserva el celler, amb diversos cups, bótes, etc. A la part alta, fora del clos tancat, ha una gran bassa que recull l'aigua de dues rases, regulada mitjançant una comporta. Aquesta bassa connecta amb una altra, situada a l'interior del tancat i coberta parcialment sota una volta. L'aigua d'aquestes basses s'utilitzava per regar vinyes i horts. A l'interior de la finca es conserva també la torre d'un molí de vent que no s'acabà de construir perquè l'arribada de l'electricitat el va fer innecessari. És una torre de maó de planta quadrada amb una interessant escala d'accés de ferro forjat. Al subsòl té un pou del qual, mitjançant una bomba mecànica, s'extreu l'aigua que és conduïda a la casa per una mena d'aqüeducte. A la part superior hi ha un altre pou, que també proporciona aigua a la casa. | 08291-5 | Plaça de Sant Ignasi, 6 | Aquest antic mas es troba situat al peu de l'antic camí cap a Manresa, on es formà el Barri de Baix o de la Font d'en Gordi, i era una de les cases pairals més importants de Vacarisses. Al segle XIX la família Domènech va potenciar el conreu de la vinya i exportava vi cap a Amèrica. A l'interior del terreny encerclat per la tàpia hi havia vinya i un petit hort, mentre que a les feixes de darrera la casa hi havia oliveres. Després de la fil·loxera la vinya es replantà amb ceps de peu americà. Els Domènech han continuat treballant en l'explotació agrícola fins fa uns anys. Una part de la casa fou habilitada com a vivendes particulars. | 41.6097500,1.9155800 | 409644 | 4607017 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la reixa d'un dels portals d'entrada: '1894'Es conserven màquines d'aixafar raïm i altres estris agrícoles. Durant els anys 1854-1860 hi havia hagut una fassina, de la qual encara se'n conserven alguns estris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79367 | Casa Vella de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-vella-de-lobac | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic. Fitxa núm. 27. BORFO, Antoni; PIQUER, Esperança (1991). 'Mas de l'Obac Vell'. Catalunya Romànica, vol. XVIII (Vallès occidental i Vallès Oriental), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 277 FAURA, Josep M. (1974). 'Cronologia de les construccions de l'Ubach', Balcó de Montserrat, núm. 71 (gener) FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 201-211, 338-343 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60-69, 81, 87, 88-89 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 105, 115, 117-118, 123-124 VALLS i PUEYO, Joan (1997). 'Lo bosch de la questió'. Balcó de Montserrat, núm. 342 (febrer) | IX-XVIII | Mas en ruïnes. Restaurat pel parc natural. | Ruïnes de l'antic mas de la Casa Vella de l'Obac, situada a la falda d'un turó, en un emplaçament bastant inhòspit en les immediacions de la serra de l'Obac. El conjunt, força extens, inclou les construccions al voltant de l'habitatge principal, els corrals vells i la cisterna (al costat est del camí), els corrals nous (al costat oest) i la capella. Dins el recinte de l'habitatge principal hi ha les restes d'una primitiva torre de defensa del segle IX, consistent en diversos murs, alguns del quals en un opus spicatum de força qualitat, que formarien dues sales. Un d'aquests murs té un contrafort. Per tant, es tractaria d'una construcció d'una certa alçada, que actualment ha quedat sota el nivell del terra. Posteriorment, a l'entorn dels segles XII-XV el mas s'ampliaria amb els murs que envolten el refugi, incloent-hi un portal adovellat. També correspon a aquesta època el corral vell: una construcció de dues plantes feta amb pedra i maó, la qual té unes obertures curioses de forma triangular a la primera planta. Entre els segles XVI-XVIII el mas s'amplià amb la resta de construccions existents i es convertí en un edifici de tres plantes. L'any 1719 es construí la capella i la torre de vigilància per protegir-se dels bandolers. Es tracta d'una construcció sòlida, de planta quadrada, que es conserva integrament. Té tres plantes, amb dos portals a la planta baixa que deixen pas al camí de Mura a Vacarisses, que passa per sota. Els murs són de pedra i maó, amb diverses finestres emmarcades amb carreus. L'accés a la torre es va mitjançant una torre circular annexa amb una escala de cargol que dóna directament al segon nivell. A aquesta època també corresponen els corrals nous: una altra construcció singular, de dues plantes amb volta de maó i dues arcades a la part posterior. A la façana davantera presenta dues fileres amb un seguit d'obertures quadrades emmarcades amb maó. La cisterna, situada a l'extrem sud-est, fou construïda l'any 1777 sobre una anterior cisterna medieval. És una construcció de pedra, de planta rectangular i dimensions considerables. Té un accés pel costat nord i una obertura tapiada al mur oest. A l'interior de la casa es conserva adossada a la torre una pica d'oli de pedra. A l'extrem nord-oest el mas continuava amb estructures que s'han perdut, al costat del camí de baix. | 08291-6 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | Aquest antic mas dóna nom a la serra on es troba ubicada, fet que posa de manifest la seva rellevància històrica. Es tracta d'una àrea que havia tingut una important presència humana en època dels sarraïns. Molts habitants de Terrassa es refugiaren a la serra de l'Obac i construïren nuclis de població dispersa sota la protecció del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Unes obres de desbrossament i una petita excavació que l'any 1973 va efectuar-hi el seu propietari, Josep M. Faura, posaren al descobert la construcció amb 'opus spicatum' així com altres elements antics que han suscitat diverses interpretacions, en general poc fonamentades. El primer assentament d'aquest indret fou una torreta amb la casella per als seus guardians. La va construir el castlà de Terrassa al segle IX i formava part de la xarxa de torres i castells que defensava la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. L'estructura rectangular que es troba al centre del recinte correspon a aquest període. Més tard, la torreta es va abandonar, però al segle XII un fugitiu de les invasions almoràvids, Arnau Berenger, va obtenir permís del castlà de Terrassa per refugiar-s'hi. Aquest pagès podria ser el fundador del mas i de la família Ubach. Després de la pesta negra, al segle XIV, va quedar com un dels pocs habitatges de la zona i pogué ampliar substancialment les seves terres amb l'annexió dels masos rònecs. Entre d'altres: el Puigesteve, Farreres, Torravert, Cabanyes, Claparedes, la Calsina o la Portella. Al llarg dels segles XVI i XVII mitjançant aliances matrimonials, compres i donacions dels senyors de Vacarisses, Terrassa i Vallparadís la finca de l'Obac esdevé un dels principals latifundis de la zona. El mas esdevé una casa pairal de tres plantes, que creix amb nous annexos. Al segle XVIII fou una de les masies de major dinamisme econòmic de Vacarisses. El gran apogeu de la vinya i altres activitats, com ara un forn de vidre o els pous de glaç, permeteren la construcció de la Casa Nova de l'Obac, més ben comunicada amb el camí ral de Manresa a Terrassa. La família Obach destaca pel seu protagonisme, tant a dins com fora del municipi. Entre d'altres, cal esmentar: Antoni Ubach (durant la Guerra dels Segadors) i altres membres de la família, que foren notaris i jutges influents. Els Ubach entronquen amb importants famílies catalanes i fins i tot amb la noblesa anglesa. Amb la prosperitat el mas seguí creixent. S'edifiquen noves dependències adreçades a l'activitat vinícola i el 1719 es construeix la capella i la torre de vigilància per protegir-se del bandolerisme. El 1777 es construí la cisterna nova, damunt de l'antiga. Durant les guerres napoleòniques els francesos destinen el mas a caserna i el 1811 el van enderrocar i incendiar. Es reconstruí però el 1812 la família deixà el mas a càrrec de masovers i s'establí a la Casa Nova. Durant les Guerres Carlines, quan els propietaris s'havien refugiat a Terrassa, l'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella, que quedà definitivament en ruïnes, i intentaren fer el mateix amb la Casa Nova. Més recentment, les ruïnes de la casa van quedar integrades dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i han estat restaurades per la Diputació de Barcelona. | 41.6267300,1.9567400 | 413096 | 4608859 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Té un plafó interpretatiu del parc naturalSituat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats | 94|119|85 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79368 | Casa Nova de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-lobac | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic. Fitxa núm. 11. FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 338-343 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60-68, 104-105 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114-115 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 264 VALLS i PUEYO, Joan (1997). 'Anton Ubach i Marquet'. Balcó de Montserrat, núm. 346 (juny) | XVIII-XIX | Gran casal del segle XVIII conformat per un edifici principal, una capella adossada i una construcció independent, més senzilla, al sector sud. Situat al cim d'un turonet anomenat coll de Fontanelles, l'habitatge principal té un aire molt clàssic i se suposa dissenyat per un arquitecte italià. És una construcció les façanes orientades als quatre vents, de planta rectangular, amb planta baixa i dos pisos. La coberta, amb fort pendent, és amb teula àrab. Les parets exteriors són arrebossades i pintades d'un color rosat. La façana principal, orientada al sud, és decorada amb esgrafiats amb diversos motius (recentment restaurats), incloent-hi un rellotge de sol. Les obertures són perfectament regulars excepte a la façana oest, que ha estat lleugerament transformada modernament per tal d'habilitar-hi unes escales de sortida d'emergència. Les obertures, emmarcades amb carreus escairats, tenen porticons i, als pisos superiors, balcons amb baranes de ferro calades. Al portal principal s'hi accedeix a través d'una rampa empedrada sustentada sobre la roca natural. L'interior de la casa s'estructura al voltant d'una gran escala que permet accedir als pisos superiors. Conserva els elements estructurals, amb voltes, motllures i pintura mural. Actualment acull diversos muntatges expositius sobre el parc natural, punt d'informació i espais per a reunions. A la planta baixa es conserva la pedra de base d'una premsa i els forats de diversos cups. Al sector sud s'aixeca una segona construcció, molt més rústica, amb funcions d'habitatge. Les parets són de pedra vista, amb obertures a la façana sud. Té coberta a un sol vessant i en part s'integra com a terrassa al pati davanter de la casa. L'entorn de la casa està ben condicionat i acull una àrea d'equipaments del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. El turó està envoltat per un típic bosc mediterrani d'alzina. | 08291-7 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | Els antecedents d'aquesta casa cal cercar-los en el mas de l'Obac Vell, d'una gran rellevància històrica i que dóna nom a la serra on es troba ubicada. És un mas d'origen alt-medieval, que durant els segles XVII i XVIII va tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya, que s'exportava a Amèrica, i altres activitats, com ara un forn de vidre, els pous de glaç o l'elaboració de carbó. Segons Àngel HERNÁNDEZ (2009: 264) va ser precisament amb un crèdit concedit els anys 1803 i 1804 per les juntes de comerç de Madrid i Barcelona destinat, teòricament, a la millora del forn de vidre que es va finançar en bona part la construcció de la Casa Nova de l'Obac. Jaume Ubach havia començat a construir-la al segle XVIII, en una ubicació de més fàcil comunicació amb el camí ral de Manresa a Terrassa. Sembla que fou dissenyada per un arquitecte italià, Domenico Bagutti, del grup que va venir a Espanya amb Carles III, possiblement el mateix que construí el laberint d'Horta de Barcelona. Les obres no es van acabar fins el 1820. Junt a la casa es construí també una capella d'estil neoclàssic. La Casa Nova, més gran i moderna, estava millor preparada per a l'elaboració de vi i aiguardents. La família Ubach, propietària de les cases vella i nova, va tenir un gran protagonisme tant a Vacarisses com a fora el municipi. Al segle XVIII entronquen amb importants famílies catalanes i fins i tot amb la petita noblesa anglesa. Entre d'altres personatges cèlebres, cal esmentar Antoni Ubach (durant la Guerra dels Segadors) o Antoni Ubach i Soler (1833-1902): promotor i modernitzador de l'agricultura, benefactor i filantrop, promotor de múltiples iniciatives a la ciutat de Terrassa. El 1811, durant la Guerra del Francès, les tropes napoleòniques destruïren la Casa Vella, i durant les Guerres Carlines els carlins tornaren a cremar la Casa Vella i intentaren fer el mateix amb la Casa Nova. Posteriorment ha estat abandonada parcialment en diverses èpoques, però s'ha conservat gràcies a la recuperació portada a terme pels seus anteriors propietaris (la família Faura i Ubach, descendents dels Ubach) durant els darrers anys anteriors a la seva venda. La Casa Nova de l'Obac forma part de la finca adquirida per la Diputació de Barcelona l'any 1987 per ampliar els terrenys protegits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. La casa ha estat habilitada com a centre cultural i punt d'informació del parc, i és un dels principals punts de referència dels visitants. | 41.6216500,1.9541200 | 412871 | 4608298 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-3.jpg | Legal i física | Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Domenico Bagutti? | Al sector posterior de la casa es conserven restes d'un trull d'oli.Uns 200 m al sud hi ha el Xalet de l'Obac, una construcció de principis de segle XX sense elements d'especial interès arquitectònic.Actualment s'està treballant en un projecte de regularització dels termes municipals de Terrassa i Vacarisses que preveu una lleugera variació del termenal a la zona de l'Obac segons la qual la Casa Nova quedaria la meitat en terme de Vacarisses i la meitat en terme de Terrassa. | 98|99|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79369 | Casa de la Pastora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-la-pastora | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 338-343, 372 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62-63 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 28-29 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 257-264 VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'Els forns de vidre i els vidriers (I)'. Balcó de Montserrat, núm. 403 (març) | XVIII-XX | Edificació emplaçada a pocs metres de la Casa Nova de l'Obac però anterior a aquesta, la qual havia format part d'un antic forn de vidre. Concretament, es tracta de l'habitatge per als treballadors del forn, mentre que el forn pròpiament, que es trobava al sector sud-est i que constava de tres naus, fou derruït l'any 1969. La construcció conservada ha estat substancialment modificada en la seva recent rehabilitació. És de planta més o menys quadrada però irregular, amb planta baixa més un pis i coberta a dues vessants. Els murs són de pedra vista. La façana principal, encarada al sud-oest, té diverses obertures modernes realitzades en la rehabilitació. La resta de façanes pràcticament no tenen obertures i s'han conservat més integrament. L'interior ha estat condicionat com a restaurant. A la part davantera conserva una àmplia era enrajolada amb un antic cobert que ha estat reconstruït recentment en la seva part superior. | 08291-8 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | L'any 1737 el Senyor de Vacarisses concedia permís a Josep Ubach i Prat per poder construir un forn de vidre mitjançant un establiment en règim emfitèutic a canvi d'un cens anual, consistent en gots, porrons, vinagreres, setrills i altres estris fabricats en el mateix forn. Els promotors del forn eren la família Ubach, propietària dels masos Vell i Nou de l'Obac, els quals durant els segles XVII i XVIII van tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats rurals, com ara els pous de glaç o l'elaboració de carbó. El conjunt es va emplaçar a pocs metres del que més endavant seria la Casa Nova de l'Obac, que encara s'havia de començar a construir, i constava de tres naus i un habitatge per als treballadors. Per triturar els materials de base (sílex, quars i vidre vell) s'hi instal·laren tres moles de pedra de Montjuïc. La pedra de sílex s'extreia de les pedreres de can Candi, a dos quilòmetres del forn. Existien altres forns similars en llocs propers, com al mas Boada o al mas Casajona, de Rellinars. Per això l'any 1749 l'amo de l'Obac va pagar un cens al fiscal de la intendència de l'Exèrcit per tal d' impedir que es construís un forn similar a una distància de dues hores a la rodona. Es coneixen diversos arrendaments del forn: el 1737 a Francesc Burrull, vidrier de Capellades; el 1742 al vidrier Francesc Boix, de Vallbona d'Anoia. L'any 1780 el forn estava parat i el 1796 torna a estar arrendat, a Manuel Casado i germans. Segons Àngel HERNÁNDEZ (2009: 264) els anys 1803 i 1804 les juntes de comerç de Madrid i Barcelona van concedir un crèdit destinat, teòricament, a la millora del forn de vidre, que en realitat va servir per finançar en bona part la construcció de la Casa Nova de l'Obac. Tot i això, la renovació de la instal·lació va consistir en adaptar-la per a la producció d'ampolles de tonalitat verda, de les quals, encara fa uns anys, se'n trobaven petits fragments a l'entorn. Aquestes ampolles anaven destinades a Joan Malvet, de Barcelona, que elaborava i exportava licors a Amèrica. Els darrers que van explotar el forn foren Joan Font i Josep Lladó, vidriers de Barcelona, que encara el feien funcionar a mitjan segle XIX. El motiu de construir un forn enmig del camp era l'estalvi de carbó, de manera que quan els preus del carbó d'alzina a la ciutat es reduïren va deixar de ser rendible i va tancar. L'edifici s'utilitzà com a corral i la casa dels treballadors va acollir a les pastores, com en seu nom indica. L'any 1969 el forn es trobava en estat ruïnós i fou enderrocat. L'habitatge dels treballadors fou remodelat profundament per destinar-lo a restaurant. | 41.6228300,1.9541400 | 412874 | 4608429 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Actualment s'està treballant en un projecte de regularització dels termes municipals de Terrassa i Vacarisses que preveu una lleugera variació del termenal a la zona de l'Obac segons la qual la casa de la Pastora ha de passar a ser terme de Terrassa. | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79370 | Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torreblanca-0 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 15 BOIX PUIG, Pere (2005). 'Maria Antònia Pladellorens, besnéta de l'últim propietari de la Torre (blanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 440 (abril) BOIX PUIG, Pere (2005). 'Quan la Torre passa a dir-se Torreblanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 448 (setembre) BOIX PUIG, Pere (2007). 'La carta del bisbte de Vic a Pere Pladellorens', El Balcó de Montserrat, núm. 487 (març) CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 19-21 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 73-74 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torra i notícies dels masos Arbós i Mimó', Balcó de Montserrat, núm. 328 (desembre) | XIV-XX | En estat avançat de degradació: diverses parts de la teulada i de les construccions a punt d'esfondrar-se. Molts dels elements presenten un deteriorament considerable. | Gran masia d'origen medieval que ha estat ampliada substancialment al segle XIX i actualment es troba en estat d'abandonament. Consta d'un cos principal, amb un altre cos més modern adossat en forma de L tot formant un pati davanter i, a la banda nord-est, un altre pati més gran amb una construcció de maó i una era enrajolada. El cos principal és de planta rectangular. Està situat en un promontori que, per la part oest, té un desnivell acusat, protegit amb murs de contenció. Té planta baixa, un pis i golfes, amb coberta a doble vessant. Al tram posterior té una torratxa amb teulada a quatre vessants i una bola decorativa al punt on s'uneixen els tremujals, així com un òcul de forma el·líptica a la part posterior. Els murs exteriors de la casa són de tàpia i reforçats en alguns punts amb maó o pedra, i estan arrebossats i pintats de blanc (d'aquí l'apel·latiu de “torre blanca”). La façana principal està encarada a sud-est i té un portal adovellat i algunes finestres emmarcades amb carreus escairats. Posteriorment s'hi ha afegit al primer pis una balconada correguda, amb barana calada de ferro. També conserva restes d'un rellotge de sol, molt malmès. A la part davantera té adossat un cos amb dos nivells de llargues galeries, corresponent ja al segle XIX. El pati interior és tancat amb un mur amb un portal d'accés adovellat. A la part posterior del cos principal té un cobert, en estat ruïnós, que es destinava a les tasques del vi i l'oli. Conserva un trull, una premsa i diversos cups. El sector nord-est, fet amb obra de maó, correspon al moment d'ampliació del mas al segle XIX, vinculat a l'expansió de la vinya. Té un pati intermedi, tancat amb un mur, amb una construcció cilíndrica de maó que sobresurt. Més enllà, una construcció de dimensions considerables, probablement celler o magatzem, amb dues portes rematades amb arc escarser. Més amunt hi ha l'era enrajolada. | 08291-9 | Urbanització de Torreblanca. Passeig de la Torre, s/n | L'any 1362 Francesc de Montanyans vengué a Jaume Desfar l'anomenada 'vall i quadra de Busquets' que estava conformada pels masos següents: Avalà, Boixadell, mas de la Torra, Bosch d'en Martí, mas de les Planes, Comapregona i Bosch de Junyells. El 1564 el propietari del mas Torra i els seus aglevats (que aleshores ja eren rònecs) era Salvador Torra, amb un títol d'establiment fet per Elisabet de Grevalosa de l'any 1565. El succeí Joan Torra, també dit Joan Ubach, àlies Torra, que capbrevà la propietat l'any 1597. L'any 1601 l'hereu, Pau Torra, es casa amb Joana Illa, hereva del mas Mimó, de manera que les dues propietats van unir-se. A aquests els succeïren Valentí Torra i després Josep Torra. Josep comandava tres masos: el Torra (amb els seus aglevats), el Mimó i l'Arbós. Va fer testament el 1683 en favor del seu fill, Josep Torra, que consta com a propietari els anys 1727 i 1759. Josep i la seva família tenien la seva residència al mas Torra, mentre que al mas Mimó hi residia un masover i el mas Arbós es trobava deshabitat. Els Torra van emparentar-se amb la família Ubach, i al segle XVIII aquests van fer-se amb la propietat del mas Arbós. Segons CRUSAFONT et alii (2003: 20) amb l'expansió de la vinya al segle XIX els propietaris de la Torre van estimular el sorgiment de les 'Casetes' al barri de la Barceloneta. Es tractaria d'una colònia agrícola, habitada majoritàriament per forasters, que haurien vingut a compensar la falta de mà d'obra pagesa en aquesta època. Un exemple il·lustratiu és la casa de cal Xic de la Torre, al barri de la Barceloneta. El nom es refereix al fill petit de la masia de la Torre, que hauria marxat de la casa gran per establir-se a prop de 'les Casetes' per menar la mà d'obra que conreava unes terres força allunyades. L'any 1886 la propietat era de Manuel Domènech i Vinyals, d'Esparreguera. Aprofitant la bona oportunitat després de la crisi de la fil·loxera, Pere Pladellorens Playà va comprar la finca. Era un capità de la marina mercant que havia fet fortuna exportant a ultramar tota classe de productes, especialment vi. Més tard també va adquirir les propietats del Boixadell i can Domingo, que estaven abandonades, i amb això amplià la finca fins a 674 ha, una de les més grans de Vacarisses. Pere Pladellorens utilitzava la masia de la Torre bàsicament com a segona residència i per anar a caçar. A principis de segle XX l'aleshores bisbe de Vic Torras i Bages va donar permís per obrir al culte la capella. Amb la decadència de la vinya els propietaris de la Torre es dedicaren a l'explotació forestal i els seus derivats. L'últim propietari d'aquesta família fou Josep Pladellorens (fill de Pere), que l'any 1942 va vendre la finca a 'Explotacions de Torreblanca' per tal de crear la urbanització actual. Recentment la masia s'ha canviat el nom tradicional (la Torre) pel de Torreblanca. | 41.5968300,1.9270200 | 410579 | 4605570 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79370-foto-08291-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79370-foto-08291-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79370-foto-08291-9-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La casa té una capella particular.Des de la font del Guinardeu sortia una conducció d'aigua, que va ser construïda per minaires, cap a la masia de la Torre, on desembocava en una gran bassa. Actualment ja no existeix. | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79371 | L'Orpina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lorpina | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 18 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses. VALLS i PUEYO, J. (1995). 'L'Orpina (abans Guitart o Casasaya)', Balcó de Montserrat, núm. 323 (juliol) | XVI-XIX | Algunes parts de la casa, l'entorn i els accessos acusen una falta de maneniment | Antic mas de dimensions modestes que s'ha conservat pràcticament sense modificacions al segle XX i que manté molt bé la tipologia tradicional. Consta d'una edificació principal amb funcions de vivenda més coberts adossats a la part nord-est i un altre cobert al sud, que havia estat el graner. El cos principal és de planta més o menys quadrada, amb planta baixa més un primer pis o golfes. La coberta, a dues vessants, és molt llarga i inclinada, més pròpia dels masos de muntanya. Sembla que la planta originària era més estreta i s'hauria ampliat a banda i banda. Es tracta d'una construcció austera, amb parets de pedra (i algunes parts de tàpia) majoritàriament arrebossades. La façana principal, encarada al sud-oest, presenta una estampa característica, amb portal adovellat i tres finestres de distribució irregular emmarcades amb carreus de pedra al primer pis, una de les quals està decorada amb un relleu. L'interior és molt arcaic i ha conservat molt bé les característiques tradicionals, amb paviments de lloses i part on aflora la roca natural. A l'angle nord-est la casa té adossats dos grans cups rodons, i en té dos més de quadrats, que donen al celler, situat a la part del cobert posterior. El celler conserva in situ dos 'vaixells'. La part sud-est dels coberts fou reconstruïda recentment, amb un tipus d'obra feta amb pedra que ha conservat un segon portal adovellat. | 08291-10 | Prop de l'urbanització de can Serra, entre la carretera Terrassa-Manresa i la via del tren. | Antigament era conegut amb el nom de mas Guitart, i després com a mas Casasayas, ja que es troba documentat que a l'any 1570 pertanyia a Francesc Casasaya. Posteriorment passà a la propietat de la familia Orpina, i a partir del segle XVIII comença a denominar-se Orpina o Urpina. Després de Francesc Casasaya el mas passà a mans de Joan Enrich, que el 1586 el va vendre a Valentí Orpina. Els seus descendents al front del mas foren Valentí Orpina (testà el 1646), Pere Joan Orpina (testà el 1668), Pere Joan Orpina (testà el 1716), Josep Orpina i Marià Orpina. Marià apareix en la documentació com a habitant del monestir de Montserrat i va fer la capbrevació de l'any 1727, quan el mas era explotat per un masover. Es coneixen les afrontacions detallades de l'heretat en aquest any. Marià Orpina va vendre el mas l'any 1750 a Francesc Gibert. L'any 1759 la propietària era Margarida, vídua de Francesc Gibert, paraire de Monistrol de Montserrat, i posteriorment el seu fill Francesc Gibert. El mas era comandat per un masover, que pagava de censos 1 lliura i 4 sous i una gallina. El besavi de l'actual propietària encara conservava el cognom Gibert. La seva filla fou Dolors Font i Gibert. El masover actual va néixer en aquesta casa i pot testimoniar que en els últims 50 anys pràcticament no s'hi han fet reformes. | 41.5911700,1.9016200 | 408454 | 4604968 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79371-foto-08291-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79371-foto-08291-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79371-foto-08291-10-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79372 | Sanana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sanana | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fixa. 14 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses. VALLS i PUEYO (1994). 'El mas Sanana', Balcó de Vacarisses, núm. 313 (setembre) | XVI-XX | Gran conjunt, amb un estat de conservació desigual | Masia situada al cim d'un turó i completament envoltada per bosc. Consta d'un cos residencial principal, que té annexats un seguit de dependències al voltant d'una era i d'un pati, incloent-hi una casa del masover. El conjunt, de grans dimensions i amb una bona diversitat de fases constructives, presenta una aspecte heterogeni i té una distribució molt irregular. Tot i això, la masia ha conservat molt bé la tipologia tradicional en la major part dels seus elements i configura un conjunt imponent, amb algunes de les construccions de gran alçada. La casa dels amos, de planta irregular, està formada per dos cossos encaixats en forma de “V”. La façana principal, encarada a migdia, està arrebossada i pintada d'un color vermellós. Té un pati davanter. A les dues plantes superiors té dos nivells de galeries amb dos arcs més grans inferiors i tres arcs menors a la planta superior. La resta d'obertures són en general de dimensions grans i de tipologia diversa, incloent-hi dos balcons als laterals de la galeria. Conserva un rellotge de sol. Els dos volums tenen entrades independents. La casa del masover, situada al costat nord-est, és una construcció edificada en un terreny amb desnivell, de dimensions també considerables. És de planta irregular, amb planta baixa més dos pisos. Per la part posterior té algunes obertures emmarcades amb maó. Enmig del clos tancat es conserva una gran era enrajolada i diversos patis aterrassats en diferents nivells mitjançant els quals s'accedeix als diversos cossos. Entre les dependències perifèriques hi ha un corral, al qual li manca la coberta, una pallissa i altres coberts, en general d'una bona qualitat arquitectònica. En una de les dependències es conserven les instal·lacions d'un trull. | 08291-11 | Al sector nord del terme. Prop de la urbanització de la Farinera | L'any 1597 la propietària del mas Sanana era una tal Margarida, vídua de Salvador Parets. Es coneixen les afrontacions del mas, que també posseïa dos masos més, derruïts, el Bertran i el Rigolfes, cadascun amb unes afrontacions independents. A Margarida la succeí Pere Maseres (que testà el 1608), un altre Pere Maseres (que testà el 1627), Valentí Maseres (que testà el 1647) i Paula Maseres (la germana de l'anterior, que testà el 1673). Paula es casà amb Fermí Gibert. El successor fou el seu fill, Fermí Gibert i Maseres, altrament dit, com tots els seus successors, Gibert i Sanana o, ja a les acaballes del segle XVIII, Gibert de Sanana. Els següents propietaris foren Jaume Gibert i Senana (que testà el 1722) i Fermí Gibert i Senana (1759). Fermí Gibert fou batlle de Vacarisses l'any 1773. Va tenir una filla, Maria, que es casà amb Francesc Casajoana. En aquest moment final del segle XVIII diversos membres de la família disposaven de llicència per edificar cases en alguns dels ravals del poble. Ja a la segona meitat del segle XX, els propietaris eren la família Bruguera. | 41.6198300,1.9024200 | 408561 | 4608150 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Uns 100 m al sud-est de la maisa hi ha una granja de dimensions considerables.Camí d'accés limitat per una cadena i restringit a automòbils. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79373 | Can Vives | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vives-2 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 20 BOIX PUIG, Pere (2007). 'Can Vives', Balcó de Montserrat, núm. 468 (agost) FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 128 VALLS i PUEYO, Joan ( 1994). 'El mas Vives', Balcó de Montserrat, núm. 314 (octubre) VALLS i PUEYO, Joan (2001). 'Vacarisses entre els anys 1705 i 1714', a Balcó de Montserrat, núm. 389 (gener) | XV-XX | Masia situada en una vall aïllada i solitària (probablement d'aquí ve l'apel·latiu de 'Vives del Racó'), que ha conservat força integrament la tipologia tradicional. És configurada per l'habitatge principal més un seguit de coberts adossats que formen un pati interior tancat. El cos principal és de planta rectangular, amb planta baixa més primer pis/golfes i coberta a doble vessant. La façana principal està encarada a migdia i l'accés es fa mitjançant una escala exterior de maó. La casa té diverses obertures de distribució irregular i, a l'angle sud-oest de la segona planta, una petita galeria amb cinc arcs fets de maó. Els coberts són de pedra sense arrebossar i es distribueixen al voltant del pati, que té una era enrajolada, i a la part posterior de la casa. A l'angle sud-est s'aixeca una construcció més moderna (possiblement de principi del segle XX), de planta més o menys quadrada amb els angles arrodonits. Al sector sud hi ha dos coberts aïllats. Un conserva columnes de fosa, tot i que ha estat modificat modernament. L'altre és de construcció més recent. Al sector oest, a uns 50 metres de la casa, hi ha una segona era enrajolada. | 08291-12 | Al sector nord del terme, vora el torrent de can Vives. | L'any 1497 Bernat Rovira consta com a possessor d'aquest mas, que aleshores era conegut com a mas Rovira. Potser fou el darrer propietari amb aquest cognom, ja que a partir del segle XVI s'establí al mas la nissaga dels Vives. El seu primer representant fou Salvador Vives, que capbrevà el mas amb els seus aglevats: mas Llorensas, Aguilar, Alguell, Coma i Antiga, tots ells masos rònecs. Els següents propietaris foren Pere Vives (1597), Joan Vives (testà el 1657), Pere Vives (testà el 1671), Francesc Vives (testà el 1712) i un altre Francesc Vives. Aquest últim signà el capbreu de 1727 en el qual el mas principal ara s'anomena 'Vivas de la Rovira' i té com a aglevats l'Aguilar, Alguell i Coma, mentre que el mas Llorensas s'havia venut. Es coneixen les afrontacions del mas del final del segle XVI i també del 1727. Aquell any les terres del mas estaven força parcel·lades, ja que des de principi del segle XVIII s'hi havien fet nombrosos establiments a rabassa morta. L'any 1759 consta com a propietari del mas Pere Vives, fill de Francesc. Uns anys més tard, el 1780, era conegut com a 'Vivas del Racó'. Ja el 1861 el propietari era Dionicias Vives Comellas. L'any 1946 Antoni Roura i Jofre (pare del propietari actual) va comprar la masia al marquès de Castellbell. Era un ric comerciant en pells i hi va instal·lar un molí d'oli al qual tot el poble hi podia acudir a moldre. Però no va acabar de funcionar. Posteriorment hi hagueren diferents masovers. | 41.6147300,1.9080200 | 409021 | 4607577 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79373-foto-08291-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79373-foto-08291-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79373-foto-08291-12-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la porta principal d'entrada: '1798'Es conserva una tartana que feien servir els masovers per anar a missa els diumengesEl camí d'accés és difícil | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79374 | Les Vendranes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-vendranes | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 19 BOIX PUIG, Pere (2005). 'Les Vendranes', Balcó de Montserrat, núm. 447, (novembre). FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses VALLS i PUEYO, J. (1994). 'El mas de les Vendranes', Balcó de Montserrat, núm. 315 (novembre) VALLS i PUEYO, J (1997). 'Lo bosch de la questio', Balcó de Montserrat, núm. 342 (febrer) VALLS i PUEYO, J. (2002). 'Els Vendranes', Balcó de Montserrat, núms. 405 i 406 | XIV-XX | Gran masia en un estat de conservació desigual. Algunes parts requiririen rehabilitació. | Gran masia encerclada dins d'una espècie de muralla que li dóna un aspecte de fortificació, dins la qual hi ha l'habitatge principal amb diversos coberts annexos i un habitatge secundari. Fora del clos queden dos coberts independents, un dels quals devia ser una pallissa, situada al costat d'una era enrajolada de forma quadrada, i també una construcció amb dos cups. La porta d'entrada a l'interior del clos tancat, adovellada, fou construïda el 1816 i l'edifici principal fou modificat o reconstruït entorn del 1800. L'habitatge principal és de planta rectangular, amb planta baixa primer pis i golfes, amb coberta a dues vessants. La façana principal, orientada a migdia, te diferents obertures de distribució irregular però perfectament emmarcades amb carreus escairats, entre elles un balcó i un portal amb arc escarser. A l'angle sud-oest de la planta superior té una galeria amb arcades a les dues façanes. La façana també conserva restes d'un rellotge de sol força malmès. Les parets són arrebossades d'un color blanquinós i tenen carreus perfectament escairats a les cantoneres. L'interior de la casa conserva les característiques d'un habitatge rural del segle XIX o principi del XX, amb algunes habitacions interessants, com ara una alcova. La casa té adossat un cos modern, més baix i formant una terrassa, a la part de llevant, així com altres coberts adossats en aquest angle. Per la banda de ponent també té adossat un altre cobert. A la part de migdia s'aixeca una construcció menor que sembla que havia tingut funcions d'habitatge secundari, tot i que és coneguda com 'la Pallissa'. És tracta d'una construcció de força qualitat, anterior a la remodelació de la masia l'any 1800. És de planta més o menys quadrada, amb dues plantes. La porta d'entrada és a la segona planta i està emmarcada amb llinda i brancals de carreus treballats de color rogenc, que semblen reaprofitats d'una altra construcció. També té una finestra amb arc de mig punt adovellat. Cal destacar l'existència d'una construcció independent, fora del clos principal, amb dos cups quadrats. Aquests cups independents devien correspondre als rabassaires, que estaven obligats a elaborar el vi a casa de l'amo. En les masies del Bages, per exemple, són molt habituals. La masia es troba emplaçada en un pla sobre un turó, proper al torrent de Can Còdol. Es tracta d'un lloc de pas de diversos camins que enllacen les masies d'aquesta zona aïllada del municipi amb els nuclis de població propers (Rellinars i Vacarisses). | 08291-13 | A la part nord el terme de Vacarisses | El segle XIV ja es troben documentats a Vacarisses membres de la família cognominada Vendranes. L'any 1456 l'heretat del mas la tenia Joan Vendranes, casat amb una muller de cognom Miralda, de Vallhonesta. Joan va morir intestat i amb els fills menors, de manera que es va fer càrrec del mas el seu pare, Guillem Vendranes. Ja a la segona meitat del segle XVI el propietari era Montserrat Vendranes, el qual l'any 1564 també posseïa els masos Vilanova, Ramona, Teulada, Montada, Martina i Puig, tots ells enderrocats. Montserrat Vendranes era batlle de Vacarisses l'any 1597. El mas pagava un cens de 16 sous i 6 diners, més 5 quarteres de civada i mitja quartera de forment i, per raó de la quistia, 15 sous i 4 diners, a més dels delmes corresponents. Els següents propietaris foren Montserrat Vendranes (testà el 1645), Francesc Vendranes i Castellet (testà el 1677), Lluís Vendranes (1683), Lorenç Vendranes i Serra (testà el 1715) i Josep Vendranes (1759). Es coneixen les afrontacions del mas de l'any 1727. L'any 1759 tenien diverses peces de terra contractades a rabassaires. Del final del segle XVII i del XVIII es coneixen diverses branques de la família establertes a Barcelona (concretament, Francesc Vendranes, un adroguer), a Manresa (un notari, botiguers i pintors) i a Olesa. Als segles XVIII i XIX els propietaris van aprofitar el bon moment de la vinya i la casa es reformà considerablement entorn de 1800. L'any 1941 Pere Figueres i Rossinyol, pare de l'actual propietària va comprar la masia a Salvador Valls Girbau. Fins l'any 1952 es va mantenir l'explotació agrícola al mas, en el període final a càrrec de la família del masover Juan Cid. | 41.6165800,1.9265600 | 410568 | 4607763 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79374-foto-08291-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79374-foto-08291-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79374-foto-08291-13-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Camins d'accés restringits amb cadenes.Un element destacable és l'alzina centenària situada al sud-est de la casa, probablement la de major diàmetre de totes les del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79375 | El Bovet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bovet | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 2 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 272-275 VALLS i PUEYO (1996). 'Els masos Bovet, Janer i Vidal', Balcó de Montserrat, núm. 331 (març) VALLS i PUEYO (1998). 'Els Olzina del mas Bovet', Balcó de Montserrat, núm. 358 (juny) | XVI-XX | Gran casal construït a partir de 1940, i en les dècades posteriors, sobre l'antic mas Bovet, del qual pràcticament no se n'han conservat vestigis. El conjunt està situat sobre un petit promontori que domina la vall formada per la riera del Palà, i consta d'un conglomerat de construccions a l'entorn d'un edifici nuclear més alt aixecat sobre l'antic mas, així com d'una àmplia zona enjardinada tancada tot formant un clos. La construcció principal és de planta més o menys rectangular, amb planta baixa, dos pisos i golfes, i està rematada amb una torratxa i merlets. Les parets són d'obra vista, fets de maons i totxanes sense arrebossar, cosa que li confereix un estil molt particular. Una altra particularitat és que totes les façanes presenten galeries en gairebé totes les plantes, i aquestes són de diferents estils constructius (amb obertures rectangulars, amb arcades, etc). La façana principal, orientada a llevant, té diverses obertures emmarcades amb maó i una galeria superior amb una barana d'obra calada. L'edifici tan sols ha conservat part de les parets mestres de l'antic mas, difícils d'identificar ja que han estat arrebossades. També s'han conservat les cavitats d'alguns cups i el celler amb bótes. Al nord-est de l'immoble principal hi ha una construcció força recent, de planta baixa i amb grans finestrals orientats a llevant, que s'utilitza com a menjador o gran sala per a celebracions. Tota la seva façana està situada sobre un mur que separa la finca de l'exterior, més alt que el nivell del sòl. Al sector sud s'aixequen altres construccions d'un estil similar (fetes amb obra vista i amb presència destacada de galeries). Més al sud, s'estén un ampli jardí arbrat, amb una bassa circular. Al sector sud-oest hi ha una pallissa i una era circular, construïts a la dècada de 1960. | 08291-14 | Zona del Palà, a l'altra banda de l'urbanització el Palà - can Xoles | La masia el Bovet es troba documentada ja a les acaballes del segle XVI, quan es té constància de que pertanyia a un monistrolenc anomenat Antoni Tries. El 1634 era un mas rònec (i ho devia ser uns quants anys; almenys el 1656 encara consta com a derruït i deshabitat) i pertanyia a la vídua del procurador de l'anterior propietari. Posteriorment passà a mans de diverses propietàries i el 1656 fou adquirit per Josep d'Olzina i Riusech, de Castellbell, que també era propietari dels masos Vidal i Janer. Josep Olzina era fill d'un noble barceloní que va ser delegat de la Generalitat per a preservar el tresor de Montserrat. De Josep passà al seu fill, Jeroni Olzina, doctor en dret, que el va vendre el 1678 a Isidre Padró, pagès de Castellbell. Aquest el va vendre a Simó Grau, pagès de Vacarisses, el qual el vengué el 1697, junt amb els masos Vidal i Janer, a l'abat de Montserrat. El 1711 Josep Palà, que també posseïa el mas veí del Palà, comprà els tres masos al monestir montserratí. El 1719 els tutors del seu fill van revendre els masos novament al monestir, i un any més tard el comprà Valentí Viladoms, de la parròquia de Santa Maria del Vilar. Es coneixen les afrontacions del mas l'any 1727. Valentí Viladoms deixà en herència el mas al seu fill Macià, que el 1759 constava com a propietari juntament amb el seu fill Joan. L'any 1875 el mas pertanyia a Josep Bouvet, que li donà el nom actual. A mitjan segle XIX, en un moment de desgavell del sistema monetari durant el regnat d'Isabel II, en una cova prop del Bovet s'hi va fabricar moneda falsa. Per aquest motiu els mossos d'esquadra van detenir el masover de la casa, Josep Vila. De les construccions originàries del mas pràcticament no en queda res. L'any 1939, després de la Guerra Civil, el Bovet era un mas de dimensions modestes. La seva propietària quedà viuda i el vengué a Miquel Segarra, el qual hi va portar a terme dràstiques reformes en l'estil molt particular que actualment caracteritza el casal. Des de la dècada de 1940, i en diferents etapes fins èpoques ben recents, s'hi han afegit les construccions que han engrandit molt considerablement el conjunt. Les estructures metàl·liques al damunt de la torratxa corresponien a un aerogenerador, el qual va proporcionar durant molts anys electricitat a la casa mitjançant l'energia eòlica. | 41.6021200,1.8725000 | 406043 | 4606215 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79375-foto-08291-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79375-foto-08291-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79375-foto-08291-14-3.jpg | Física | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79376 | Capella de l'Obac Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-lobac-nou | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 11 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114 | XVIII-XIX | Capella adjunta a la Casa Nova de l'Obac. És d'estil neoclàssic, amb planta de creu grega i una torre-cimbori que sobresurt damunt de la capçalera. Els murs, de pedra, són arrebossats i pintats. La façana principal té una portalada amb pilars adossats, capitells i frontó i, a la part central, un òcul de forma el·líptica. La part superior és acabada amb un coronament arrodonit i ressaltat per una motllura amb decoració de dentellons. A l'interior es conserva la decoració neoclàssica formada per pilastres adossades amb capitells jònics daurats, voltes i motllures diverses. Té altars dedicats a la Mare de Déu de Montserrat i altres veneracions, tot i que, igual que la capella de la casa vella, està dedicada a sant Antoni de Pàdua. | 08291-15 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | La Casa Nova de l'Obac es començà a construir al final del segle XVIII i no es va acabar fins el 1820. Sembla que fou dissenyada per l'arquitect italià Domenico Bagutti. La capella, d'estil neoclàssic, es devia construir en aquests mateixos anys. Existí en el seu interior un retaule pintat en tela, de factura italiana, que fou cremat durant la Guerra Civil de 1936. Uns goigs de l'any 1923 manifesten d'advocació de la capella a sant Antoni. Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la Casa Vella de l'Obac apareguren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella de l'Obac Vell sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la casa nova. | 41.6215700,1.9538900 | 412852 | 4608289 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79376-foto-08291-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79376-foto-08291-15-2.jpg | Legal | Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|99|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79377 | Capella de l'Obac Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-lobac-vell | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 27 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 67-68, 117 | XVIII | Petita capella situada uns pocs metres a l'est de la Casa Vella de l'Obac. És una construcció senzilla i austera, amb un caire rústic, de planta rectangular. La coberta, a dos aiguavessos, adopta una forma lleugerament ondulada que vol imitar el perfil de les esglésies barroques. La façana principal, orientada a l'oest, té una petita porta d'entrada de factura rectangular, amb llinda i brancals de pedra, així com un òcul amb el contorn de maons plans. Els murs són de paredat i no tenen cap més obertura. La capella està dedicada a sant Antoni de Pàdua. | 08291-16 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La Casa Vella de l'Obac, d'origen alt-medieval, va tenir una gran rellevància històrica. Durant els segles XVII i XVIII passà per moments d'un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats, com ara un forn de vidre, els pous de glaç o l'elaboració de carbó. La capella, junt amb la torre de vigilància de la casa, fou construïda l'any 1719. Fou indulgenciada, a més de pel Bisbe de Vic, per Climent XVI el 1771. Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la casa apareguren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la Casa Nova. Igual que la casa vella de l'Obac, la capella fou cremada pels carlins l'any 1835. Entorn de la dècada de 1970 va ser restaurada. | 41.6267100,1.9571700 | 413132 | 4608857 | 1719 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79377-foto-08291-16-1.jpg | Legal | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situada en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79378 | Església parroquial de Sant Pere de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-sant-pere-de-vacarisses | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 16 DA ROCHA ARANDA, Óscar. Estudi sobre l'arquitecte Mateo Medina, autor de l'església de Vacarisses. (Professor d'Història de l'Art de la Univesitat Autònoma de Madrid; en procés de publicació). FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 35-41 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 104, 144-149, 238-239 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 302-319 | XVIII-XIX | L'església parroquial de Vacarisses, d'estil neoclàssic, està dedicada a sant Pere i consta d'una sola nau amb creuer i capelles laterals. Aquestes últimes formen cossos adossats a banda i banda, damunt dels quals reposen els contraforts que descarreguen el pes de la nau, més alta. Exteriorment, les façanes no presenten cap decoració ni, pràcticament, obertures: tan sols algunes espitlleres i òculs el·líptics, així com petites finestres quadrades o rectangulars de disposició asimètrica. A la façana lateral hi ha una arcada de maó tapiada, i una altra a la façana posterior, que deuen correspondre a antigues obertures la finalitat de les quals és desconeguda. La façana principal és arrebossada i té com a element decoratiu una portalada que segueix el cànon neoclàssic: amb pilastres adossades i arquitrau que sosté, a la part superior, una fornícula rematada amb frontó (amb una escultura de ferro de l'any 1970 que representa Sant Pere, obra de Ramon Cuello) i volutes laterals. Més amunt hi ha una rosassa. La torre del campanar és de base quadrada i, a partir del nivell de la coberta, esdevé octogonal, amb les cares de les cantoneres més curtes. La part superior té finestres rectangulars amb arc rodó a l'espai on hi ha instal·lades les campanes i és rematada per una balustrada al capdamunt. L'interior de l'església és compartimentat mitjançant pilars i arcs de punt rodó que configuren l'espai de la nau. Els pilars tenen capitells motllurats corresponents a l'orde corinti compost. Més amunt, una línia d'impostes de diferents motllures en degradació sostenen les voltes mixtes que cobreixen la nau. A l'entrada de l'església es situa el cor i un petit baptisteri. La capçalera consta d'un altar-retaule adossat, construït poc després de la finalització de l'obra principal, el qual cobreix una part dels capitells i les motllures, que han quedat amagades a la part de darrere. Té una fornícula central entre columnes i coberta amb arc de punt rodó, amb una gran imatge de sant Pere, de factura moderna, acompanyada a banda i banda per dues fornícules més petites, amb imatges de sant Feliu i sant Pau. Els retaules laterals, estucats, es van poder salvar del saqueig de la Guerra. Corresponen a sant Antoni i sant Josep (al costat de l'evangeli) i a sant Felip Neri i el Sagrat Cor (al costat de l'epístola). Pel que fa a les sis capelles laterals, presenten una ornamentació moderna, ja que l'originària fou destruïda. | 08291-17 | Plaça de l'Església | L'actual església s'assenta sobre una primitiva església romànica, de la qual no n'ha quedat cap vestigi. Per un document de l'any 993 sabem que en aquesta data ja existia la parròquia (CRUSAFONT et alii, 2003: 16). Un altre document del 1013 informa que es va 'inaugurar' una nova església, fet que cal entendre com la renovació d'una església anterior. Aleshores s'esmenten dos patrons titulars: sant Feliu i sant Joan. L'advocació a sant Pere, que és possible que ja existís també en aquesta època, va passar en primer lloc l'any 1329. En els primers temps existeix una certa confusió entre les esglésies de Vacarisses i la de Rellinars, ja que formaven part d'un sol terme, sent la de Rellinars sufragània de la primera. El 1330 les rendes de la parròquia, juntament amb altres del bisbat de Vic, són annexionades al monestir de Pedralbes, acabat de fundar en aquests moments. Per tant, les rendes de la parròquia s'havien de repartir entre el rector i el monestir. El rector de la parròquia passava a intitular-se vicari perpetu i era presentat per l'abadessa de Pedralbes i confirmat en el càrrec pel Bisbe de Vic. Això durà fins l'any 1692, quan el Bisbe de Vic va posar un plet perquè no estava d'acord amb el nomenament del vicari perpetu. Durant el segle XVIII serà el bisbe qui nomenarà els rectors, però Pedralbes continuarà rebent una pensió sobre la parròquia fins el 1835. L'any 1790 l'església es trobava en estat ruïnós i una comissió de l'Ajuntament de Vacarisses es dirigí al rei Carles IV exposant-li que volien construir-ne una de nova. A. HERNÁNDEZ (2009: 302-319), basant-se en documents de l'Arxiu Episcopal de Vic, corregeix la cronologia massa reculada que s'havia donat a la construcció de la nova església. El 1792 ja s'havia començat a construir en el mateix emplaçament que l'anterior. La nova església fou bastida al darrer decenni del segle XVIII i encara l'any 1814, quan el baró de Maldà va fer una visita a Vacarisses, quedaven per fer gairebé tots els altars. Es va finançar fonamentalment amb les imposicions als habitants del poble i, contràriament al que s'havia dit, l'aportació del marquès de Castellbell i Senyor de Vacarisses va ser molt minsa, si és que existí. L'arquitecte fou Mateo Medina, i també consten uns plànols de l'arquitecte de Manresa José Sitjas, que van ser revisats per l'acadèmia de Belles Arts de San Fernando per tal de comprovar que complien amb la normativa neoclassicista en boga en aquell moment (DA ROCHA ARANDA). El constructor sembla que fou el mestre d'obres vacarissà Llàtzer Matalonga. L'any 1830 es bastí l'altar-retaule, obra d'artistes italians. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església fou saquejada i se'n destruïren gairebé tots els elements ornamentals, així com l'arxiu parroquial. Més recentment, s'hi han fet nombroses obres de millora: arranjament del campanar i col·locació de noves campanes, blanqueig i adobament de les façanes, restauració dels retaules o instal·lació a l'altar major d'una imatge de Sant Pere, obra Francesc Fajula, inspirada en la que hi havia abans de la guerra (de l'any 1860), la qual fou inaugurada el 2005. | 41.6071500,1.9176600 | 409813 | 4606726 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79378-foto-08291-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79378-foto-08291-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79378-foto-08291-17-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Al costat nord-oest de l'església hi havia el cementiri vell, a l'espai que actualment és ocupat pel pati del restaurant el Cingle. | 98|99|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79380 | Església Mare de Déu de Montserrat de Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-mare-de-deu-de-montserrat-de-torreblanca | BOIX PUIG, Pere (2005). 'Quan la Torre passa a dir-se Torreblanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 448 (setembre) FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 314 | XX | Església d'estil neoromànic situada en una placeta recentment condicionada dins de la urbanització. És de planta rectangular, amb un pòrtic davanter (més ample que la nau) i absis a la part posterior. La coberta és a doble vessant, amb un ràfec de rajoles amb sanefes en degradació. El Pòrtic és format per sis columnes que descansen sobre un alt basament i compten amb els corresponents capitells, amb escultura de bona factura que reprodueix motius característics de l'estil romànic: vegetals, animals i amb monstres i figures humanes. La façana principal té portal adovellat, tres finestrals allargats a la part superior i és rematada amb un campanar d'espadanya. Els murs són de paredat i les façanes laterals tenen tres contraforts a cada banda en els quals hi ha intercalats finestrals. Tots els finestrals són emmarcats amb maó i tenen vitralls de colors. L'interior, d'una sola nau, conserva una imatge de la Mare de Déu de Montserrat. | 08291-19 | Urbanització de Torreblanca. Plaça de l'Església | L'origen de la urbanització de Torreblanca es situa a l'any 1942, quan Josep Pladelorens, propietari de la masia de la Torre, que incloïa una gran finca de 674 ha, la va vendre a Escolapio Cancer (urbanista) i Fidel Puig (aparellador) per 500.000 pessetes. Els nous amos van crear l'empresa 'Explotaciones Torreblanca S. A.' i van impulsar els treballs per habilitar els carrers i les parcel·les. El juliol de 1944 s'inaugurava el baixador del ferrocarril. Aixecaren una glorieta per captar clients al costat de la font del Paraigua i amb un cotxe anaven a cercar possibles clients a l'estació d'Olesa. Les obres de l'església, realitzades per l'empresa Construccions Berau, començaren l'any 1949 i l'any següent ja s'estaven acabant. El treball escultòric dels capitells és de força qualitat i reprodueix de manera fidedigna els models romàncis originals. A la capella de la masia de Collcardús es troben uns relleus també neoromànics molt similars. En aquest cas foren realitzats igualment a la dècada de 1940 i per un home que freqüentava la casa conegut com el 'picapedrer'. És possible que els capitells d'aquesta església siguin obra del mateix autor. | 41.5916100,1.9216100 | 410121 | 4604996 | 1940 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79380-foto-08291-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79380-foto-08291-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79380-foto-08291-19-3.jpg | Inexistent | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció al portal: '1949' | 116|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79381 | Capella de Collcardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-collcardus | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 7 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 71-73 | XX | Capella situada a la planta baixa de la masia, al costat est de l'antic portal. Consisteix en una cambra de planta rectangular, amb embigat al sostre i un finestral a la façana compost per dos arcs i columna amb capitell neo-romànic. El presbiteri, amb altar de marbre, és adornat amb pintures de dos àngels i, a cada costat, plafons de rajola que representen sant Domingo de Guzman i sant Francesc de Paula. Originàriament hi havia dues figures antigues, però foren robades. Els laterals estan ornamentats amb diversos plafons que pengen de les parets amb relleus de marbre, també d'estil neo-romànic i d'un remarcable interès artístic, els quals representen el Via Crucis. La capella també compta amb un gran crucifix. En el subsòl del presbiteri hi ha dues lloses sepulcrals que cobreixen les tombes dels antics propietaris: Domènec Donadeu i la seva esposa. | 08291-20 | Masia de Collcardús. Sector de Collcardús, a l'angle sud-est del terme municipal | La masia de Collcardús ja apareix documentada el segle XIV. Domènec Donadeu i Font la va comprar possiblement l'any 1914 i la transformà notablement, tot donant-li un aire de residència benestant. La capella va ser ordenada al culte pel bisbe de Vic el setembre de 1950. Malgrat ser de construcció recent la capella compta amb diversos elements que reprodueixen l'estil romànic. Els va afaiçonar un home que freqüentava la casa, anomenat el Picapedrer. La capella també es dotà d'altres objectes ornamentals de procedència diversa. Posteriorment la casa passà a mans de Josep Donadeu i Calafat, alcalde de Terrassa i Governador Civil de Girona, que havia heretat la hisenda del seu oncle, Domènec. | 41.5836600,1.9440300 | 411979 | 4604091 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79381-foto-08291-20-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79381-foto-08291-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79381-foto-08291-20-3.jpg | Física | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció de la tomba esquerra: 'Domingo Donadeu Font, nació el 15 de octubre de 1887 y murió el 29 de abriol de 1974'Inscripció de la tomba dreta (la seva esposa): 'Francisca Simó Pérez, que murió el 5 de diciembre de 1957' | 116|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79382 | Collcardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/collcardus | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fixa. 7 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 71-73 VALLS i PUEYO, Joan (1992). 'El mas Cardús o Callcardús', Balcó de Montserrat, núm. 289 (setembre) VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'Els Ortolà de Collcardús (I i II)', Balcó de Montserrat, núms. 411-412 VALLS i PUEYO, Joan (1996). 'Noves notícies del mas Collcadús', Balcó de Montserrat, núm. 334 (juny) | XV-XX | Masia que actualment forma part d'un gran complex on hi ha l'habitatge principal amb els seus annexos, els quals connecten per la banda de llevant amb diversos volums que acullen els amplis salons del restaurant recentment instal·lat. L'edifici principal de la masia es conserva integrament, per bé que els annexos han sofert algunes modificacions en els darrers anys, tal com es pot observar fent la comparació amb fotografies antigues. Està emplaçada sobre un pujol amb desnivell més acusat per la part sud. És de planta més o menys quadrada, de planta baixa més dos pisos, amb coberta a dues vessants, més llarga del costat est, ja que la casa ha estat ampliada per aquest sector. La façana principal té un portal adovellat (que actualment queda emplaçat dins de l'espai interior d'un cobert) i, al segon pis, una galeria amb quatre obertures en arc. Les façanes són arrebossades i pintades de blanc a les cares més visibles. La casa té adossats coberts als costats sud (els quals cobreixen la visió de la façana principal), oest (transformats modernament en un porxo que descansa sobre sis arcs) i nord. Al costat est antigament hi havia les cavallerisses, i ara aquest espai (que conserva un tram d'arcades) està integrat en un dels salons del restaurant. Al primer pis hi ha l'antic habitatge del masover i l'habitatge de l'amo, que manté la decoració interior característica de matjan segle XX, amb voltes i ornamentació motllurada. També hi ha la capella i, al segon pis, habitacions de la casa. Com a elements de l'antiga masia es conserva, al sector nord, el que havia estat la pallissa, que també disposava d'un cup. A l'angle nord-oest es conserva un gran pou molt interessant. Davant la façana principal es conserva un altre pou, actualment utilitzat com a cisterna. El complex disposa d'un gran aparcament i està situat al costat del l'abocador comarcal de Collcardús. | 08291-21 | Sector de Collcardús, a l'angle sud-est del terme municipal | La masia de Collcardús es troba situada en l'antic camí dels romeus a Montserrat, i en algunes cròniques d'aquest camí ja s'esmenta, de manera que és possible que hagués fet funcions d'hostal. Al segle XIV era conegut com a mas Puig de Collcardús, i l'any 1362 ja s'esmenta entre els delmes de la castlania de Vacarisses. La propietària era la muller de Bernat de Vacarissa. Al començament del segle XV els propietaris eren Mateu Ortolà i la seva muller Caterina, que posseïen els masos Collcardús i Avellà, tots dos enderrocats en aquest moment. Se sap que els seus fills, Antoni i Gabriel, van participar en diverses bandositats juntament amb altres personatges de la zona. El successor al front de l'heretat fou Antoni Ortolà (1446). Aquest vengué els dos masos a Bernat Llorenç l'any 1447, i els Ortolà van deixar el terme de Vacarisses. El 1484 apareix un tal Bernat Collcardús (possiblement és el mateix que ja ha adoptat el nom del mas, igual que els seus descendents). Bernat féu testament el 1487 i nomenà hereva la seva filla Miquela Collcardús, que es casà amb Pere Turó. Sembla que el mas ja s'havia reconstruït en aquest moment. A més, la família va adquirir també els masos de la Roca i de les Casetes, ambdós rònecs. Els Collcardús o Cardús van estar al front del mas fins al principi del segle XVII, quan l'última representant fou Violant Cardús, filla de Gabriel Cardús i casada amb Miquel Duran. A partir d'aleshores la nissaga continuà al front del mas amb el cognom Duran; concretament: Baltasar Duran i Cardús (testà el 1634), Josep Duran, Anton Duran, Josep Duran i Sempere (1770), Salvador Duran i Batlle (1800), Josep Duran i Rovira (1824), Salvador Duran i Torrella (1844). Salvador va llegar el mas al seu nét Josep Duran i Egea pel testament fet el 1907, i aquest, per raons de legítima, se'l va haver de vendre i anà a parar a mans de Domènec Donadeu i Font, possiblement el 1914. Aquest va transformar la masia notablement i li donà un aire de residència benestant. L'any 1975 el propietari era Josep Donadeu i Calafat, alcalde de Terrassa i Governador Civil de Girona, que havia heretat la hisenda del seu oncle, Domènec. Segons documentació disponible de l'any 1975, la masia disposava d'una terrassa i alguns edificis situats al sud, així com d'un estany circular que va desaparèixer amb la construcció del túnel de Collcardús de la carretera Terrassa-Manresa. Entorn de l'any 2000 al sector est de la masia s'habilità un gran restaurant amb amplis salons per a banquets i convencions. | 41.5836400,1.9440100 | 411977 | 4604088 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79382-foto-08291-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79382-foto-08291-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79382-foto-08291-21-3.jpg | Física | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La família Duran, antics propietaris, conserven documentació referent al mas.Miquel Juan, nét de l'últim Duran propietari de Collcardús, ha elaborat la genealogia de la família.A la casa es conserva una bona mostra de fotografies antigues de la masia. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79383 | La Torrota | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torrota | <p>AA.DD. (1991). 'Castell de Vacarisses'. Els castells catalans, vol. II, Barcelona, Dalmau Editors, p. 161-166 AA.DD. Estudi històric i arqueològic del castell de Vacarisses. Arqueociència / Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. BORFO, Antoni; PIQUER, Esperança; PLADEVALL, Antoni (1991). 'La torrota de Vacarisses, la torrota de l'Obac, Mas de l'Obac Vell'. Catalunya Romànica, vol. XVIII (Vallès occidental i Vallès Oriental), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 276 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 19-21, 58 VALLS i PUEYO (2004). 'La Torrota o castell Vell de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 432 (agost)</p> | X- XI | Recentment restaurada | <p>Torre de guaita o antic castell situat al cim d'un turó que controla els plans a l'oest de Vacarisses, fins a la serra de l'Hospici i la serra de Cul de Portadora. Es tracta d'una torre de planta cilíndrica, molt ben conservada, que es pot datar, per l'aparell constructiu, entorn els segles X i XI. El seu diàmetre interior és de 275 cm, i l'exterior de 525 cm. Les parets tenen un gruix de 125 cm al pis inferior i van decreixent a la part superior. L'accés original es trobava a la cara sud, al segon pis de la torre, aproximadament a 7 m d'alçada. Aquesta obertura estava formada per una porta adovellada i una llinda interior formada per una biga de fusta. La torre té una alçada d'uns 12 m, i a la capçalera, que s'ha esfondrat lleugerament, ha estat reforçada amb un tram de formigó. Tant el parament interior com l'exterior és format per blocs de pedra lleugerament escairats i disposats en filades més o menys regulars, amb farciment de pedres de diferents mides barrejades amb morter. Ambdós paraments conserven els forats on es recolzaven les bigues a l'hora d'aixecar la construcció. A l'exterior de la torre, per la part oest, es conserven restes d'un mur que formava una estructura rectangular.</p> | 08291-22 | Prop de Vacarisses (al nord-oest) | <p>Fins fa poc no es coneixien notícies medievals d'aquesta torre. Alguns autors sospitaven, per la seva situació i bona construcció, que podria ser el castell de Vacarisses, esmentat els segles X i XI, el qual més tard s'hauria traslladat a l'actual emplaçament, al costat de l'església. Altres autors, com ara A. FLOTATS (1979:19), seguint a A. Pladevall, opinaven en canvi que el castell primitiu ja tenia el mateix emplaçament que l'actual. L'excavació realitzada al castell de Vacarisses no ha proporcionat una solució concloent sobre aquesta qüestió. Tanmateix, arran d' un article recent en el qual Joan Valls i Pueyo analitza la documentació de l'acte de possessió del castell de Vacarisses per part de Joan Desfar l'any 1362 (VALLS i PUEYO: 2004) sembla del tot probable que la Torrota era el primitiu castell. Segons aquest document, els presents es van desplaçar a la torre: 'ad quandam turrim seu fortitudinem que est in termino dicti castri de Vaccariçes que turris vulgariter nominatur castrum vetus'. El document diu que calia pujar per una escala per accedir fins al portal de la torre, on Joan Desfar va prendre`n possessió. Així doncs, s'anomenava 'castell vell' per contraposició al nou: una casa o 'hospicium' que estava situat al puig al costat de la sagrera. El castell de Vacarisses és documentat per primera vegada l'any 1001. Cal situar-lo en el marc de la fortificació de la marca del Llobregat endegada per Guifré el Pelós i els seus fills a partir de finals del segle IX, un cop consolidat el domini sobre les terres d'Osona i el Bages. Es tractaria, per tant, d'una fundació comtal, com tantes d'altres de la zona, que van servir per organitzar la repoblació dels nous territoris. Els comtes de Barcelona van conservar la senyoria superior del castell de Vacarisses, mentre que el domini directe estava en mans dels seus veguers o vicaris. Guillem de Montcada (anomenat en un principi de Vacarisses) aprofità la debilitat de la monarquia per privatitzar els seus feus. Així, el castell de Vacarisses quedarà vinculat als Montcada fins els segle XIV. I els Castellet, feudataris dels primers, n'esdevenen els castlans. A partir de 1310 la situació del castell es torna confusa i sembla que el domini efectiu passa al rei. L'any 1358 Pere el Cerimoniós el ven a Joan Desfar, conseller del rei, tal com hem vist en el document anterior. Amb la consolidació i del castell nou, vora l'església i la sagrera, el vell devia quedar progressivament abandonat. Al març de 1999 s'hi realitzar una intervenció arqueològica consistent en el buidatge del reompliment de terra que quedava a l'interior. Es va recuperar material format per fragments de ceràmica grollera de cocció reductora i altre material més modern. També es va documentar una banqueta de fonamentació de morter. En la mateixa intervenció es va procedir a la neteja superficial d'una sèrie de murs visibles a l'exterior i que formaven una estructura rectangular situada a la part oest de la torre. Pel que fa a la datació de les restes existents, Antoni BORFO (1991) a la 'Catalunya romànica', situa aquesta torre entorn dels segles X i XI.</p> | 41.6099900,1.9077800 | 408994 | 4607051 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79383-foto-08291-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79383-foto-08291-22-2.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situada dins el Parc natural de Sant Llorenç i l'Obac. Té un dels plafons interpretatius del parc. Passa per aquest indret el sender de curt recorregut SL-C51, senyalitzat amb pintura blanca i verda. | 92|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||
| 79384 | Plafó del Roser de Casa Vella de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-del-roser-de-casa-vella-de-lobac | XVIII | Algunes de les rajoles tenen lleugers escrostonaments en la capa d'esmaltat | Plafó de rajoles encastat en una paret de la Casa Vella de l'Obac, dins una mena de fornícula rematada amb un arc de maó. Consta de 25 rajoles amb decoració policroma que representen la Mare de Déu del Roser. Encerclada en una orla de roses, la figura de la Mare de Déu, sobre un pedestal i amb corona al cap, sosté amb una mà el Nen Jesús i amb l'altra un rosari. | 08291-23 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La Casa Vella de l'Obac és un mas d'origen alt-medieval. Durant els segles XVII i XVIII fou una de les masies de major dinamisme econòmic de Vacarisses i s'amplià amb nous annexos, la construcció d'una torre i una gran cisterna. El plafó de ceràmica es pot datar al segle XVIII. L'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella. Més recentment, les ruïnes de la casa van quedar integrades dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i han estat restaurades per la Diputació de Barcelona. | 41.6267200,1.9568000 | 413101 | 4608858 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79385 | Pou de glaç de l'Obac Vell (o de la Portella) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-glac-de-lobac-vell-o-de-la-portella | BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 167. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 362-365 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 18 PERARNAU, Jaume (1992). Els pous de glaç de la comarca de Bages. Centre d'Estudis del Bages, Quaderns, núm. 5, Manresa, p. 46 VALLS i PUEYO, Joan (1993). 'Els pous de glaç i altres notícies de l'Obac'. El balcó de Montserrat, núm. 294 (febrer) | XVIII | Recentment restaurat | Pou de glaç de planta circular, una part de la qual és exterior i consisteix en un mur de pedra amb cobertura de falsa cúpula. Té tres obertures rectangulars, de diferents mides, actualment tancades amb un reixat. La cavitat interior té una profunditat d'uns 6 metres i està revestida amb un mur de pedra seca. Tipològicament és un pou gairebé idèntic al del camí de l'Estepar, si bé de dimensions sensiblement menors. Està emplaçat a la falda d'un turó, al costat del camí que anava de Mura a Vacarisses i passava per la Casa Vella de l'Obac, i just al costat del torrent de la Casa Vella. | 08291-24 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | L'any 1706 els Ubach havien construït un primer pou de glaç, el del camí de l'Estepar. La producció d'aquest pou abastia fonamentalment Terrassa, algunes vegades Manresa i més sovint la ciutat de Barcelona. La demanda deuria ser prou important, ja que l'any 1760 el nou propietari del mas, Antoni Ubach, rebé llicència dels Amat, senyors de Vacarisses, per construir un altre pou de glaç, al camí de la Font de la Portella, a tocar del mas. La família Ubach era propietària dels masos Vell i Nou de l'Obac, els quals durant els segles XVII i XVIII van tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats rurals, com ara l'elaboració de carbó, un forn de vidre i els mateixos pous de glaç, que permetien vendre el gel a la ciutat i diversificar així els seus negocis. Els pous s'abandonaren al final del segle XIX o principi del XX. El 1990 fou restaurat per la Diputació de Barcelona, gestora del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de L'Obac. | 41.6283500,1.9594600 | 413325 | 4609037 | 1760 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79385-foto-08291-24-1.jpg | Legal | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzatsTé dos plafons interpretatius del parc natural: un dedicat als pous de glaç i un altre a la indústria del carbó. | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||
| 79387 | El Cupot de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-cupot-de-lobac | BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 73 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 41 | XVIII-XIX | Murs consolidats a la part superior. Ha crescut una figuera a l'interior. | Cup aïllat enmig d'antics camps i actualment ubicada dintre d'una de les parcel·les de la urbanització dels Caus. Es tracta d'una petita construcció de planta quadrada en un terreny amb lleuger pendent i, per tant, més alta a la part posterior, d'una alçada aproximada de 6 metres. Els murs són de paredat, i la part davantera, per on s'abocava el raïm a l'alçada del camí, es troba lleugerament derruïda i no conserva la porta. L'interior conté el cup pròpiament, de forma cilíndrica i sense revestiment de cairons. A la part posterior té una obertura emmarcada amb carreus treballats i una mena d'arc adovellat que ha perdut la peça superior. A l'interior hi ha el forat corresponent a la boixa. | 08291-26 | Urbanització els Caus. Cruïlla entre el carrer dels Cupots i la pista dels Caus a Vacarisses. | Els cups d'aquest indret foren construïts pels Ubach, propietaris dels masos Vell i Nou de l'Obac, els quals durant els segles XVII i XVIII van tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats rurals, com ara l'elaboració de carbó, un forn de vidre i els pous de glaç. Al segle XVIII moltes terres de Vacarisses, i principalment del sector de l'Obac, es convertiren en vinyes. Per l'estalvi en el transport de la verema es construïren aquests cups o cupots separats de la casa, en els quals es trepitjava el raïm i la brisa que deixava era aprofitada per adobar els camps. Tot i que no és habitual l'existència d'aquests cups aïllats, ja que normalment es trobaven a les masies, se'n coneixen altres casos similars, per exemple els que hi ha a la zona de Mura i Talamanca, i a d'altres zones del Bages. Cal dir que l'entorn de l'actual urbanització dels Caus antigament era ocupat per la vinya, fins que la crisi de la fil·loxera, al final del segle XIX, va acabar amb aquest conreu. | 41.6073100,1.9423900 | 411874 | 4606718 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79387-foto-08291-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79387-foto-08291-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79387-foto-08291-26-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Segons la tradició oral en aquesta zona hi havia altres cups isolats, com a mínim un altre. Antoni Flotats diu que hi havia un altre cupot es trobava 'torrent avall', però cap d'aquests ha estat localitzat. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79388 | Rellotges de sol del castell de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotges-de-sol-del-castell-de-vacarisses | <p>LLADÓ, Carles (2008). Restauració del conjunt de rellotges de sol del castell de Vacarisses.</p> | XVII-XX | Restauració recent | <p>Conjunt de dos rellotges de sol situats a dues de les façanes del castell de Vacarisses (sud i oest) que han estat restaurats seguint el models originals. Tenen forma circular, aproximadament de dos metres de diàmetre cadascun. El rellotge de llevant està situat sobre una paret amb declinació 30º30' Est, el rellotge de ponent ho està sobre una paret amb declinació 61º30 Oest. Els rellotges, pintats en blanc sobre una base d'arrebossat marró, es caracteritzen per una sanefa de formes semi-circulars que respecta els seus originals. Tenen marcades les hores i les mitges hores, i les xifres responen a la tipografia del segle XVII. A la part superior de cadascun d'ells hi ha dues dates: la de 1699, que figurava en els rellotges originals, i la de 2006, any de la seva restauració. Les busques són de planxa de ferro tractada per evitar l'oxidació i estan situades a la part superior (les antigues eren al centre del rellotge).</p> | 08291-27 | Castell de Vacarisses. Carrer Major, s/n | <p>Les obres de restauració del castell van contemplar la necessitat de restituir els dos rellotges de sol que hi havia a la façana, originaris de l'any 1699. La restauració es va dur a terme durant la tardor de 2006 i va anar a càrrec de Carles Lladó, pel que fa a la part tècnica, i de l'empresa Urcotex, pel que fa a la realització material. Els treballs van permetre reconstruir-los tal com eren només en part: s'han mantingut les formes i les sanefes (un dels elements més característics dels rellotges), en canvi les marques sobre la paret s'han calculat de nou perquè no eren del tot correctes. També les busques són noves i s'han resituat a la part superior dels rellotges.</p> | 41.6075600,1.9180000 | 409842 | 4606771 | 1699 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79388-foto-08291-27-1.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||
| 79389 | Castell de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-vacarisses | <p>AA.DD. Estudi històric i arqueològic del castell de Vacarisses. Arqueociència / Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. AA.DD. (1991). 'Castell de Vacarisses'. Els castells catalans, vol. II, Barcelona, Dalmau Editors, p. 161-166 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 19-34 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 104, 197 VALLS i PUEYO (2004). 'La Torrota o castell Vell de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 432 (agost)</p> | XIV-XX | <p>Antic castell de Vacarisses, actualment rehabilitat i transformat en biblioteca. Està emplaçat al damunt d'un petit promontori rocós que domina el conjunt de la població i està envoltat per dos perímetres murats: el més exterior és de factura moderna (d'aparell irregular i obrat en part sobre la roca) i l'interior, que abraça només els edificis centrals, és de factura medieval; aquest últim és fet amb carreus de tamany mitjà força regulars i disposats en fileres. El conjunt consta d'un edifici central, situat a la part alta, amb unes construccions adossades, situades a la part més baixa. El cos central adopta la forma externa d'una masia. És de planta més o menys rectangular, tot i que el tram més occidental de la façana principal es troba una mica més enretirat que la resta, mentre que la façana oriental presenta una forma irregular, gairebé octogonal. L'entrada principal, situada a la façana sud, és conformada per un gran portal adovellat. Es troba en una posició elevada i s'hi accedeix mitjançant una escala que condueix a una plataforma sostinguda sobre una petita habitació amb volta, que tradicionalment s'ha considerat la presó senyorial. En aquesta façana es conserven dos balcons al nivell del pis superior, tots dos situats sobre la porta principal i, pel que sembla, correspondrien al moment de construcció de la masia. Les finestres presenten totes una tipologia molt similar, amb marc quadrangular fet amb blocs monolítics de pedra i envoltats per una decoració feta a base de morter de calç que ressegueix els contorns de l'edifici i de les seves obertures. L'edifici té altres obertures secundàries, algunes d'elles més tardanes. L'espai interior, que ha estat molt modificat, es divideix en tres crugies, cobertes per voltes escarseres de maó. La cambra de llevant, que és la més irregular, correspon a la part més antiga que s'ha conservat del castell dels segles XIV-XV. És coberta amb volta de pedra i té diverses finestres del tipus espitllera. En aquesta cambra, i també en la de ponent, han quedat integrades en la construcció sengles grans roques, les quals ajuden a sustentar l'estructura de l'edifici, sobretot la de ponent. A la nau central un gran arc diafragmàtic apuntat sostenia el sostre, que actualment és més baix. Al pis superior hi ha el que correspondria a una gran sala de la masia, amb festejadors i alguna porta amb llinda de pedra. Actualment està compartimentat en diferents espais de la biblioteca mitjançant envans de maó. Al tercer nivell, sota coberta, s'hi han habilitat diverses aules i espais polivalents. Adossada a la banda occidental hi ha una construcció amb coberta de volta de maó i amb una terrassa al damunt, que en els darrers anys s'havia utilitzat com a cuina. Al costat nord hi ha un gran edifici adossat que correspon a la principal ampliació, feta al principi del segle XIX i destinada a celler. Es tracta d'una construcció molt regular, de planta rectangular i amb dues plantes: la superior és situada al mateix nivell de la planta baixa de la casa, mentre que la planta baixa, a un nivell inferior, ofereix un gran espai (actualment utilitzat com a sala polivalent) tot cobert amb voltes de rajola sostingudes per pilars centrals de pedra i mènsules encastades a la paret. L'accés és per un portal adovellat i les finestres són de factura senzilla. Adossats a la façana oriental s'hi situen dues construccions destinades a protegir tres cups cilíndrics. Finalment, el castell tenia un altre cos adossat a la cantonada sud-est, de la qual només se'n conserva la base, ja que en aquest punt s'hi ha habilitat un cos de nova factura amb els accessos verticals a tot l'edifici. Ja fora del recinte murat, per la banda de ponent, es localitza l'era del castell, que abans era enllosada i actualment té un paviment de ciment.</p> | 08291-28 | Carrer Major, s/n | <p>La construcció del castell cal situar-la en el marc de la fortificació de la marca del Llobregat endegada per Guifré el Pelós i els seus fills a partir de finals del segle IX, un cop consolidat el domini sobre les terres d'Osona i el Bages. Es tractaria, per tant, d'una fundació comtal, que van servir per organitzar la repoblació dels nous territoris. Fins fa poc encara es dubtava sobre si el primitiu castell, documentat per primera vegada l'any 1001, podia haver estat situat a la fortificació veïna anomenada Torrota, i que més tard s'hauria traslladat a l'actual emplaçament, al costat de l'església. Tot i que alguns autors, com ara A. FLOTATS (1979:19), seguint a A. Pladevall, opinaven en canvi que el castell primitiu ja tenia el mateix emplaçament. Els treballs arqueològics realitzats al castell no han proporcionat una solució concloent sobre aquesta qüestió. Tanmateix, arran d' un article recent en el qual Joan Valls i Pueyo analitza la documentació de l'acte de possessió del castell de Vacarisses per part de Joan Desfar l'any 1362 (VALLS i PUEYO: 2004) sembla del tot probable que la Torrota era el primitiu castell. Segons aquest document, els presents es van desplaçar a la torre: 'ad quandam turrim seu fortitudinem que est in termino dicti castri de Vaccariçes que turris vulgariter nominatur castrum vetus'. El document diu que calia pujar per una escala per accedir fins al portal de la torre, on Joan Desfar va prendre'n possessió. Així doncs, s'anomenava 'castell vell' per contraposició al nou: una casa o 'hospicium' que estava situat al puig al costat de la sagrera. Els comtes de Barcelona van conservar la senyoria superior del castell de Vacarisses, mentre que el domini directe estava en mans dels seus veguers o vicaris. Guillem de Montcada (anomenat en un principi de Vacarisses) aprofità la debilitat de la monarquia per privatitzar els seus feus. Així, el castell de Vacarisses quedarà vinculat als Montcada fins els segle XIV. I els Castellet, feudataris dels primers, n'esdevenen els castlans. A partir de 1310 la situació del castell es torna confusa i sembla que el domini efectiu torna a passar al rei. L'any 1358 Pere el Cerimoniós el ven a Joan Desfar, conseller del rei. I el 1404 el terme del castell de Vacarisses és unit als de Rellinars i Castellbell, formant una sola baronia. No tenim notícies concretes sobre la construcció del castell baix-medieval, en algun moment dels segles XIV-XV (horitzó A), el qual va ocupar la pràctica totalitat del cim del turó. Es dividia en dos recintes: un d'exterior i més ben conservat, que voreja el promontori rocós, i algunes edificacions a un dels extrems. D'aquesta fase n'han quedat uns pocs murs d'aparell format per carreus quadrangulars molt uniformes. El 1596 la família Desfar s'uneix a la família Amat mitjançant un matrimoni de l'hereva, i el llinatge adopta el cognom Amat. Entre els segles XVI i XVII (horitzó B) el castell s'amplia lleugerament amb la construcció d'un nou edifici a la cantonada sud-est del recinte. A la primera meitat del segle XVIII (horitzó C) va ser objecte d'una important transformació i ampliació: es construeix tota l'ala occidental en detriment de l'antic pati, i la casa queda dividida en tres crugies, a l'estil d'una masia clàssica. A la segona meitat del segle XVIII i principi del XIX (horitzons D i E) es construeixen un seguit de cups i un nou celler de dues plantes. L'any 1702 Josep Amat, decidit polític als rengles de Felip V, obté el títol de Marquès de Castellbell. Amb motiu de la Guerra de Successió els marquesos es veuen obligats a refugiar-se al castell, on va néixer el que més tard seria conegut com Virrei Amat i que ostentà els càrrecs de Governador de Xile i Virrei del Perú. A mitjan segle XIX (hortizó F) el castell acull la masoveria i un seguit de dependències municipals (escola de nens, residència del mestre, seu de l'Ajuntament i casa del secretari), cosa que implica un seguit d'obres de redistribució.</p> | 41.6076500,1.9180400 | 409846 | 4606781 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A principi del segle XX (hortizó G) es realitza novament una reorganització dels espais interns, que assoleixen la seva distribució actual. L'any 1948 el marquès de Castellbell ven la propietat a Antoni Roure. A la segona meitat del segle XX (horitzó H) les antigues dependències municipals queden pràcticament sense ús. Es manté l'arxiu municipal i l'habitatge de la família encarregada de la centraleta telefònica. L'any 2003 es realitzà un estudi històric i arqueològic del castell com a treballs previs a la rehabilitació de l'edifici per adequar-lo com a seu de la biblioteca pública i escola de música. Les obres es van dur a terme els anys 2005 i 2006. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||
| 79391 | Cal Cabasset | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cabasset | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 19-21, 37 FARRÉS, Josep M. (1994). 'El carrer de la Barceloneta'. Els cingles de Vacarisses, Sabadell, p. 58-59 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 139 | XIX-XX | Casa de pagès situada als afores del barri de la Barceloneta en una posició isolada, per sota del carener on hi ha ubicat el carrer principal. Es tracta d'una de les poques cases del barri que ha conservat, més o menys, l'aspecte d'una pagesia, tot i que l'edifici no presenta elements d'especial interès. És de planta rectangular amb un petit cos adossat a la part de llevant, on hi ha una escala d'accés, mentre que a la part de ponent s'hi ha construït una casa moderna. Té planta baixa més un pis/golfes, i consta d'una zona enjardinada i amb horts a la part sud. Les façanes són arrebossades i pintades de blanc i, per la cara que dóna al carrer, tenen dues línies de finestres rectangulars. | 08291-30 | Barri de la Barceloneta. Carrer del Calvari | Segons el llibre monogràfic de la Barceloneta (CRUSAFONT et alii, 2003) cal diferenciar entre un primer grup de diverses pagesies, que podrien ser molt antigues, probablement anteriors al segle XVII, i un segon nucli més tardà (del segle XVIII o, més probablement, del XIX) format per cases més senzilles, alineades tot formant el carrer pròpiament i anomenades 'les Casetes'. Aquestes últimes respondrien a la gran expansió que va experimentar la vinya en aquests moments. Paradoxalment, el Cabasset, que és una de les que més té l'aparença d'una masia, no es compta entre aquestes primeres pagesies del barri. | 41.6044900,1.9198100 | 409989 | 4606428 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79391-foto-08291-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79391-foto-08291-30-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79393 | Barri de la Barceloneta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-la-barceloneta | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses. FARRÉS, Josep M. (1994). 'El carrer de la Barceloneta'. Els cingles de Vacarisses, Sabadell, p. 58-59 FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 23 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 139 | XVIII-XIX | Moltes cases antigues s'han refet de nou o han estat modificades substancialment | La Barceloneta és un barri d'origen pagès lleugerament separat del poble de Vacarisses. El nucli és el propi carrer de la Barceloneta, on hi ha les anomenades 'casetes'. Es tracta d'un carrer de traçat rectilini, actualment asfaltat i amb voreres estretes. El cablejat elèctric és exterior. Les casetes són alineades i es troben situades sobretot al costat de ponent. Es tracta de cases unifamiliars de dimensions modestes. En general han conservat els volums originaris, però amb reformes importants que desdibuixen la imatge tradicional del carrer. La tipologia de les cases presenta variacions pel que fa a les dimensions i volums. Però solen tenir planta baixa (on hi ha el menjador-cuina) i un pis superior (on hi ha les habitacions). Els portals d'entrada són adovellats i fets amb pedra tosca. Només hi ha una casa que tingui les finestres amb brancals i llinda de pedra (cal Feliu Vidrier). Als darreres de les cases hi havia coberts per a estables i altres dependències de treball. Per aquest sector hi passava el 'camí de les eixides' i és per on entraven els carros. Les cases que han conservat millor la tipologia tradicional són les núms. 34, 32, 30 (cal Navaies), 26, 22, 16 (cal Feliu vidrier), 11 (ca la Cubana) i 9. Als dos extrems el carrer continua amb cases de construcció moderna, de manera que les 'casetes' han quedat com una petita illa dins un barri que ha seguit el model d'urbanització. | 08291-32 | Al sud-est del nucli de Vacarisses | Segons el llibre monogràfic de la Barceloneta (CRUSAFONT et alii, 2003) cal diferenciar un primer grup de diverses pagesies, que podrien ser molt antigues, probablement anteriors al segle XVII. Entre aquestes cal comptar-hi can Domingo, cal Mateu, cal sagal (que conserva documents de l'època de la Guerra del Francès), cal Flotats i segurament cal Grauet, mentre que ca l'Andorrà podria ser que fos un edifici annex a cal Sagal. Però d'aquestes no hi ha cap cas en què s'hagi conservat la casa originària. Un segon nucli de cases més senzilles, alineades tot formant el carrer pròpiament i anomenades 'les Casetes' va aparèixer més tard, potser al segle XVIII però més aviat al XIX. No hi ha notícies ni tradició oral que n'expliqui l'origen, però els autors del llibre sobre la Barceloneta formulen la hipòtesi que es tractaria d'una colònia agrícola relacionada amb la puixança vitivinícola de la masia de la Torre (actualment Torreblanca) i habitada majoritàriament per forasters, que haurien vingut a compensar la falta de mà d'obra pagesa en aquesta època. En efecte, els Pladellorens, propietaris de la Torre, van anar adquirint els masos propers, entre ells els del Boixadell, can Domingo i el Guinerdeu, que estaven abandonats, per tal de poder ampliar el conreu de la vinya. Un exemple és cal Xic de la Torre, que sembla referir-se a un dels descendents de la casa gran establert al barri de les Casetes. Pel que fa a la denominació, podria haver sorgit pel paral·lelisme amb el barri del mateix nom de Barcelona: un barri proper però separat, poblat per gent forastera i d'extracció social més aviat baixa. Això hauria propiciat una certa rivalitat, que s'ha mantingut al llarg dels anys, entre el barri de la Barceloneta i els habitants del poble. Amb la crisi de la vinya al final del segle XIX alguns dels habitants s'orientaren a l'explotació del bosc i a les feines de carboners, però això no impedí que moltes cases fossin abandonades fins que, a l'entorn de 1940, s'inicià un procés de substitució per estiuejants, procedents fonamentalment de Terrassa i Sabadell. Amb els anys les cases s'anaren reconstruint i també se'n van aixecar de noves, de manera que, sobretot a partir de la dècada de 1960, la Barceloneta esdevingué un barri de segones residències amb una clara personalitat pròpia i un gran dinamisme. | 41.6034700,1.9200200 | 410005 | 4606315 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79393-foto-08291-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79393-foto-08291-32-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79394 | Sagrera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sagrera | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 84, 93, 95, 111, 115 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 43-44, 50, 108 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 126, 233-237 SARRET ARBÓS, Joaquim (1925). Història de l'estat polític-social de Manresa. Monumenta historica. Vol. V. Manresa (2ª ed. Caixa d'Estalvis de Manresa, 1987), p. 278 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. | XIV-XX | L'antiga sagrera es troba situada al voltant de l'església parroquial, en un petit promontori actualment encerclat per un revolt de la carretera de la Bauma (BV-1212). Devia ocupar una superfície no gaire gran, que inclouria les actuals plaça de l'Església i plaça Major, carrer de l'Església, carrer del Lladern i els inicis dels carrers Major i d'Alfons Sala. Aquests dos últims carrers haurien sorgit al llarg del camí que travessava l'indret de la sagrera i que es dirigia cap a Castellbell i Manresa, pel nord, i cap a Olesa o Terrassa, pel sud. D'aquest primitiu nucli urbà d'origen medieval pràcticament només se n'ha conservat la trama dels carrers, ja que les cases han estat substancialment reformades o construïdes de nou i no s'hi poden apreciar pràcticament vestigis antics. L'única excepció és el conjunt format per cal Ferrer Vell, cal Revitxol i cal Seró, al carrer de l'Església. Segons s'observa en fotografies antigues, les cases del carrer de l'Església per la façana sud (cal Torras, cal Campaner, cal Bosses), pràcticament no tenien obertures, especialment a la part més baixa, i constituïen una mena de muralla sobre un terreny amb fort pendent. Així mateix, a la dècada de 1920 la casa número 3 encara no existia, de manera que al costat sud quedava un tram sense construir. | 08291-33 | Nucli urbà de Vacarisses (al voltant de l'Església) | La sagrera va sorgir a l'entorn de l'església parroquial (documentada ja l'any 993) i molt a prop també del 'castell nou', que al segle XIV ja existia, en un petit promontori travessat pel camí que venia de Manresa i continuava cap a Olesa o Terrassa. La sagrera està documentada per primera vegada l'any 1396, quan amb motiu d'una inspecció són convocats 'els prohoms a la sagrera de dit castell' (SARRET: 278) , però cal suposar que devia ser força anterior. I encara apareix esmentada com a tal als segles XVII i XVIII. En un principi, A. FLOTATS (1979: 43-44, 108) plantejava tres ubicacions hipotètiques per a la sagrera: la Rectoria Vella (junt amb un grup de cases al carrer Sant Josep), el carrer Montserrat i, finalment, a l'entorn de l'església parroquial. Considerem que les dues primeres són poc fonamentades, ja que no es basen en cap dada concreta. FLOTATS (1979: 108) també recull una regulació de l'any 1701 (potser promulgada el 1704) en què el Senyor de Vacarisses estableix un incipient règim municipal al terme i distingeix dos estaments: els pagesos (que Flotats identifica amb els habitants del poble, al costat del castell) i els habitants de la Sagrera (que Flotats identifica amb un altre nucli). Cadascun dels dos estaments elegia dos jurats i altres representants en un consell del terme que era l'encarregat de decidir en els afers administratius, fiscals, etc. Però considerem que aquesta interpretació és errònia, i que la dicotomia pagesos/sagrera es refereix, als pagesos que habitaven els masos dispersos i als habitants del nucli urbà. Per tant, considerem que la sagrera estava situada a l'entorn de l'església. De fet, el mateix FLOTATS, en una publicació posterior (1994: 126, 234) sembla desestimar les altres ubicacions i decantar-se per la idea que hem exposat anteriorment. Així doncs, la primitiva sagrera estaria situada al voltant de l'església romànica. A l'angle nord tenia el cementiri. En algun moment s'hi construí una era i un comunidor, situats a l'extrem oest, els quals encara es conservaven l'any 1940. Aquest any s'abandonà la Rectoria Vella i es construï la nova, situada precisament en aquest sector.Pel que fa a les cases, el conjunt format per cal Ferrer Vell, cal Seró i cal Revitxol serien les úniques que, per les seves característiques arcaiques, quedarien com a testimoni d'aquesta època. Després de la crisi baix medieval, l'any 1597 es parla de només dues cases a la Sagrera. Un primer creixement important va tenir lloc als segles XVII i XVIII, quan es comencen a edificar cases a l'entorn del castell en terrenys que el propi senyor ofereix als seus parcers per construir vivendes, a canvi que treballin unes terres a rabassa morta (FLOTATS, 1979: 50). Al capbreu de 1634 ja es parla de diversos carrers: Barcelona, Manresa, de Bonaire i plaça. Entorn de 1664 ja n'hi havia més: de la Rulla, la Feixa del Bou. Altres, com la Creu de la Font i la Font d'En Guàrdia, ja denoten el sorgiment de nous barris dispersos. Al segle XVIII (en l'enquesta de Francisco de Zamora) el poble és descrit de la següent manera: 'las calles son malas, la plassa pequeña, y no se puede mejorar por causa del territorio, no tiene paseos…'. El conjunt del terme tenia entre 110 i 120 cases, i entre 600 i 700 habitants. Segons un establiment de l'any 1734 el senyor del terme va adquirir la facultat de promoure fleca, hostal, taverna, carnisseria i botiga als llocs de Vacarisses i Rellinars. En un llevador de censos de l'any 1780 s'especifiquen els següents arravals: arraval de les Feixes del Castell, de la Font d'en Gordi, segon arraval de les Feixes del Castell, Sagrera o 'lloch, iglesia i plasa', de les costes del Castell, arraval de la Rectoria i arraval de la Serra de la Creu. D'aquesta descripció se'n dedueix que els principals barris dispersos a l'entorn de la sagrera ja es trobaven consolidats. Al s. XIX, amb l'expansió de la vinya, el poble arriba al seu màxim històric (el 1860 tenia 986 habitants al conjunt del terme). | 41.6072600,1.9178700 | 409831 | 4606738 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79394-foto-08291-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79394-foto-08291-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79394-foto-08291-33-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79395 | Carrer Sant Josep | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-sant-josep-0 | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 43-44, 50-51, 108 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. | XVII-XX | Moltes cases antigues s'han refet de nou o han estat substancialment modificades | Carrer que forma un raval que sortia de l'antic camí (actual carrer Alfons Sala). Actualment el carrer queda partit pel pas de la carretera de la Bau·ma. És de traçat lleugerament sinuós, sense asfaltar. Les cases es situen alineades i només al costat nord, mentre que al costat sud hi tenen patis (alguns enjardinats) i encara queda un cobert antic, de pedra. Les poques cases originàries que es conserven tenen unes característiques arquitectòniques dels segles XVIII-XIX. Són habitatges unifamiliars de planta baixa i un primer pis. En general han estat profundament reformats, de manera que com a elements antics pràcticament només queden les façanes, arrebossades, i algun portal adovellat o emmarcat amb maó.Entre les cases que conserven més o menys la tipologia antiga, tot i que molt parcialment, hi ha les que tenen els següents números: 10, 6 (cal Peret del Vià), 4, 13. Fa uns anys es construí una casa nova (la núm. 16) allà on hi havia hagut dues cases que conservaven bé la tipologia tradicional, cal Toni i cal Cacuero. Al final del carrer també hi ha la casa que havia acollit una comunitat de monges i escola de noies. Actualment amb un interès arquitectònic molt limitat. | 08291-34 | Nucli urbà de Vacarisses | El grup de cases que formen aquest carrer tenen ben segur un origen relativament antic. A. FLOTATS (1979: 43-44, 108) en un principi va plantejar aquest carrer com una de les tres ubicacions hipotètiques per a l'antiga sagrera. Segons aquesta hipòtesi, les cases del carrer Sant Josep completarien la sagrera, situada a la Rectoria Vella. Tanmateix, considerem que aquesta idea és poc fonamentada, ja que no es basa en cap dada concreta, i el mateix FLOTATS (1994: 126, 234), en una publicació posterior sembla desestimar-la i decantar-se per la ubicació, més lògica, de la sagrera al voltant de l'església. Així doncs, per les característiques arquitectòniques de les cases, aquest carrer s'hauria d'incloure en el creixement que va experimentar el poble de Vacarisses als segles XVII-XVIII. | 41.6073700,1.9154400 | 409629 | 4606752 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79395-foto-08291-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79395-foto-08291-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79395-foto-08291-34-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Hi ha una fitxa de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic (IPA: 28281) sobre les cases de cal Toni i cal Cacuero, que fa uns anys van ser enderrocades. | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79396 | Barri Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-montserrat | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 105-106 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 43-44, 50-51, 108 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. | XVII-XX | Barri situat, com altres del poble, en una posició perifèrica degut a la peculiar orografia de Vacarisses, i relativament a prop de la Rectoria Vella. L'eix vertebrador és el carrer Montserrat, que surt de l'actual carretera de la Bauma (BV-1212) i adopta un traçat sinuós i força llarg, que recentment ha estat allargassat al sector nord tot formant un gir que el fa tornar gairebé sobre si mateix. Altres vies complementàries de menor entitat són la plaça de l'Era i el carrer dels Oms. Es tracta de carrers estrets, asfaltats i amb voravies estretes. Les cases estan alineades en ambdós costats dels carrers i, en algun tram, només en un dels costats, amb patis i antics horts a l'altra banda. Són poques les cases que han conservat les característiques originàries, ja que la majoria han estat reformades substancialment o s'han construït de nou. Segons s'observa en fotografies antigues, originàriament el barri estava poblat amb cases pageses unifamiliars molt senzilles i de tipologia poc homogènia pel que fa a volums i elements arquitectònics: en general, dues plantes, portals adovellats o bé amb llindes de pedra o fusta, alguns balcons i golfes amb petites obertures com a assecadors. Les cases actuals en alguns casos mantenen els volums originaris i, parcialment, les obertures de les façanes originàries. Alguns dels edificis que més conserven la tipologia tradicional són els següents. Al carrer Montserrat, els núm. 10, 12, 14, 16, 20, 22 (cal Mondigó), 24 (cal Patona), 27, 29, 33, 35, i 30. A la plaça de l'Era, les núm. 1, 3, 5. Les cases de nova construcció són de característiques diverses. Algunes reprodueixen un model d'habitatge tradicional, com les del tram núms. 19, 1, 2, 3, 4 i 5 del carrer Montserrat. | 08291-35 | Nucli urbà de Vacarisses | Aquest carrer o barri té un origen força antic. A. FLOTATS (1979: 43-44, 108) en un principi va proposar-lo com una de les tres ubicacions hipotètiques per a l'antiga sagrera. Segons aquesta hipòtesi, les cases del carrer Montserrat completarien la sagrera, situada a la Rectoria Vella, relativament a prop. Tanmateix, es tracta d'una hipòtesi clarament errònia, ja que no es basa en cap dada concreta, i el mateix FLOTATS (1994: 126, 234), en una publicació posterior sembla desestimar-la i decantar-se per la ubicació, més lògica, de la sagrera al voltant de l'església. Per les característiques arquitectòniques de les cases, sembla que aquest barri s'ha d'incloure en el creixement que va experimentar el poble de Vacarisses als segles XVII-XVIII. En un llevador de censos de l'any 1780 es denomina com a 'arraval de la Rectoria' i, amb unes 45 cases, era ja un dels barris més poblats. El nom del carrer sembla que cal atribuir-lo a les vistes sobre el massís montserratí. | 41.6046800,1.9162800 | 409695 | 4606453 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79396-foto-08291-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79396-foto-08291-35-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda amb inscripció a la casa núm. 33 del carrer Montserrat: '1789' | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79397 | Barri de Baix o de la Font de Gordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-baix-o-de-la-font-de-gordi | FARRÉS, Josep. M. Vacarisses. Balcó de Montserrat, núm. 271 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 147-148 FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 80, 99, 110, 127 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 50-51, 108 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'El cognom Guàrdia-Gordi'. Balcó de Montserrat, núm. 402 (febrer) | XVII-XX | Barri o raval sorgit al llarg del camí que travessava el poble (actual carrer Alfons Sala) i situat a un nivell lleugerament inferior al petit promontori on està assentada l'església. Aquest carrer, de traçat sinuós que s'adapta al perfil del relleu, és l'eix vertebrador del barri i es completa amb altres carrers de menor entitat: el de cal Còdol i la Plaça i el carrer Sant Ignasi. Actualment la carretera de la Bauma (BV-1212) travessa el barri. Són poques les cases que han conservat les característiques originàries, ja que la majoria han estat substancialment reformades o s'han construït de nou. Segons s'observa en fotografies antigues, la tipologia originària consistia en habitatges unifamilars força senzills, amb planta baixa i dos pisos. Els portals eren adovellats o amb llindes, i destacaven per la important presència de balcons, amb senzilles baranes de ferro forjat. Les cases actuals en alguns casos mantenen els volums originaris i, parcialment, les façanes amb els balcons característics, sobretot al carrer Alfons Sala. Algunns dels edificis que més conserven la tipologia tradicional són els següents. Al carrer Alfons Sala, les núm. 12, 14 (cal Ballester), 16 (cal Rossinyol), 22 (cal Vidrier), 24 (cal Guitarró), 26 (cal Moliner) i 35. A la plaça de Sant Ignasi, la número 6 (cal Domènech). Al carrer de Sant Ignasi, les número 2, 4 (ca l'Esteve), 12, 3 i 24. A la carretera de la Bauma, la número 60. A l'extrem nord–est es conserva la finca de cal Domènec, que era una de les principals pagesies i ha quedat com un petit enclavament rústic. | 08291-36 | Al nucli urbà de Vacarisses | Aquest fou un dels primers ravals, originat al sector sud-oest del camí que travessava el poble i continuava cap a Castellbell i Manresa. Per això també es coneixia com a carrer Manresa, i amb aquest nom ja apareix documentat l'any 1634, i el 1664 s'esmenta el carrer de la Font d'En Guàrdia. Segons un llevador de censos de l'any 1780 el raval de la font d'en Gordi ja tenia 28 cases. Malgrat que la tipologia de les construccións, molt senzilla, pot enganyar, la majoria de les cases correspondrien a aquest moment, tal com suggereix la inscripció d'alguna llinda conservada. Com els altres barris perifèrics de Vacarisses, era essencialment agrícola, i tenia algunes pagesies que van quedar integrats al nucli urbà, com el mas Guàrdia o cal Domènec. El topònim de Gordi és derivat d'una família d'occitans, de cognom Guàrdia, que al segle XVII esdevingueren propietaris del mas Còdol, posteriorment mas Guàrdia. Al segle XVIII diversos topònims sorgits del cognom Guàrdia comencen a derivar en la forma Gordi, com ara la 'Font d'en Gordi'. Aquesta font, que proporcionava aigua als veïns d'aquest barri, ja està documentada l'any 1733. En algunes fotografies antigues encara apareix, però fa uns anys va ser eliminada. La que actualment porta aquest nom es construí una mica més amunt. | 41.6086300,1.9158100 | 409661 | 4606892 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda de ca l'Esteva (carrer de Sant Ignasi, núm. 4): '1759' | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,88 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml