Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 79386 | Forn encantat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-encantat | BOIX, Pere (1998). 'El forn ibèric del Mimó o la maledicció de la velleta'. Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 359 (juliol) HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 141 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 120 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 48 | Prop de la masia del Mimó hi ha un forn d'obra del qual només en resta la part superior, on s'hi veuen restes de totxos que fan suposar que l'última cuita va quedar a mig fer. Sembla que, més a prop de Collcardús, hi havia un altre forn de característiques similars. D'aquest segon forn el pare Solà recull la següent llegenda. 'Per davant d'aquest Forn, passà, mentre el carregaven, fa una pila d'anys, una pobra dona que demanà als calciners un traguet d'aigua per apagar la set que abrusava els seus llavis en un dia calorós; més ells, en lloc de remeiar aquella necessitat, escridassaren la pobra i la maltractaren i l'empaitaren, quan ella, a l'allunyar-se, els maleïa l'obra amb l'amenaça que el forn jamai couria. I realment, per més provatures que feren per encendre'l, mai no ho aconseguiren, trobant-se avui carregat com el deixaren' (SOLÀ 1929: 120). Des de llavors se l'anomenà el forn Encantat, forn Maleït o forn Embruixat. | 08291-25 | Zona del Mimó; zona de Collcardús | Després de l'incendi de 1994 membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà van descobrir un forn a prop de les ruïnes d'un mas, que s'ha identificat com el mas de coll de Bram. Aquests elements estan situats a prop del camí que va del Mimó al pla del Fideuer, més a prop d'aquest últim, però l'estat actual de la vegetació fa que se n'hagi tornat a perdre el rastre. Aquest forn és de tipologia arcaica, dels anomenats de tipus ibèric, però suposadament es tractaria d'un forn d'època medieval. Consta de cambra de foc, graella i cambra de cocció, que té els totxos a mig fer. Pel que sembla, entre el Molinot i el Collcardús hi havia un altre d'aquests forns, també amb la cuita inacabada. El pare Solà, en la seva monografia sobre Sant Salvador de les Espases (SOLÀ 1929: 120) recull la llegenda de la vella referida a aquest altre forn. | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79392 | Paller de Tot l'Any | https://patrimonicultural.diba.cat/element/paller-de-tot-lany-0 | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt – Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1973). Bellesa i atractiu de sant Llorenç del Munt. VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | Massís rocós amb una àmplia base que recorda la forma d'una gran paller i acabat amb una agulla de perfil arrodonit a la part més alta. El cim, d'una alçada de 817 metres, fa de partió entre els termes municipals de Vacarisses i Rellinars. La part baixa de l'espectacular cingle dóna a l'anomenat sot de la Portella, poblat per un espès bosc d'alzina. Situat molt a prop d'altres turons escarpats i de relleu peculiar, com la Roca Salvatge o Castellsapera, constitueix un dels indrets més agrestes del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'obac. Segons la tradició, en aquesta zona hi tenia la seva cova el famós bandoler Capablanca. | 08291-31 | Sector de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | Aquest indret, molt a prop del camí ral de Barcelona a Manresa, era un dels més agrestes de la zona i ple d'amagatalls. Era pràcticament despoblat i això el feia ideal a la presència de bandolers, que assaltaven els viatgers del camí. El més conegut és el Capablanca, bandoler per excel·lència de la zona de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. També hi ha confusió sobre el lloc concret on estaria ubicat el seu amagatall, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Aquesta confusió ja va començar a principis de segle XX, quan membres del Centre Excursionista de Terrassa van donar diferents ubicacions a la cova del Capablanca, entre les quals també a la Roca Salvatge. Segons A. FERRANDO (2002: 139), una ubicació possible es trobaria a la base del cingle del Paller de Tot l'Any, on hi ha una esquerda amb restes d'una construcció, però és ben probable que el bandoler utilitzés més d'un amagatall. | 41.6413300,1.9584700 | 413260 | 4610479 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79392-foto-08291-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79392-foto-08291-31-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Accés restringit a la circulació de vehicles motoritzats. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79424 | Roca Salvatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-salvatge | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 137-141 VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1973). Bellesa i atractiu de sant Llorenç del Munt. VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | Massís rocós, estret i molt escarpat, amb dos cims retallats que constitueixen un dels perfils singulars de la serra de l'Obac. El turó, que té una alçada de 776 metres sobre el nivell del mar, sobresurt enmig d'un bosc d'alzines, i està envoltat d'altres cims peculiars (el Paller de Tot l'Any, Castellsapera o el Turó Roig) en una de les zones més agrestes del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. Segons la tradició, en aquesta zona hi tenia la seva cova el famós bandoler Capablanca. | 08291-63 | Zona de l'Obac | Aquest indret, molt a prop del camí ral de Barcelona a Manresa, era un dels més agrestes de la zona i ple d'amagatalls. Era pràcticament despoblat i això el feia ideal a la presència de bandolers, que assaltaven els viatgers del camí. El més conegut és el Capablanca, bandoler per excel·lència de la zona de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. També hi ha confusió sobre el lloc concret on estaria ubicat el seu amagatall, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Aquesta confusió ja va començar a principis de segle XX, quan membres del Centre Excursionista de Terrassa van donar diferents ubicacions a la cova del Capablanca, entre les quals també a la Roca Salvatge. Segons A. FERRANDO (2002: 139), una ubicació possible es trobaria a la base del cingle del Paller de Tot l'Any, on hi ha una esquerda amb restes d'una construcció, però és ben probable que el bandoler utilitzés més d'un amagatall. | 41.6380100,1.9631400 | 413644 | 4610105 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79424-foto-08291-63-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Restringit l'accés amb vehicle motoritzat | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79427 | Cingles de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingles-de-vacarisses | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 24-25 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 135-138 | Situats a l'esquena del poble, els cingles són un dels elements més característics i identificatius del paisatge vacarissenc. Es tracta de formacions rocoses, no excessivament abruptes, que s'eleven sobre una massa boscosa a la part sud de la serralada que ocupa la part central del terme. Atès que existeix una certa confusió pel que fa a la denominació de cadascun dels cingles, en el llibre sobre la Barceloneta (CRUSAFONT et alii: 24) es proposa la següent nomenclatura, d'oest a est: cingle de la Torrota (439 m), cingle del turó, cingle del Poble –que alguns anomenen el cingle gran (542 m), cingle de la Barceloneta, cingle del mig, cingle de Torreblanca, cingle petit (592 m) i cingle del Moliner (591 m). Alguns dels cingles tenen coves, per exemple la denominada cova del JA, a la cara oest del cingle del mig; la cova penjada i la cova del duc, a la cara est del cingle de Torreblanca, la cova d'en Massana, al peu del cingle petit i gairebé a la base. També cal remarcar l'existència d'algunes roques singulars, batejades pels estiuejants com la roca de la Figuera o la roca del Llibre, sota el cingle del mig; o la roca del Crusafont, a les “escales” que hi ha al cingle del mig. Un fet característic és que, en cas de tempesta, la morfologia dels cingles crea un efecte de ressonància que multiplica el soroll dels trons. Un altre fet destacat és que els corbs nien a la paret oriental del cingle de Torreblanca. | 08291-66 | Zona central del terme | Els cingles de Vacarisses, especialment el cingle del mig, tenen tradició d'escalada des de la dècada de 1950. Els anys 60 i 70 Jordi Masana hi va habilitar algunes vies d'escalada, que s'han millorat en els anys posteriors | 41.6095000,1.9192700 | 409951 | 4606985 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79427-foto-08291-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79427-foto-08291-66-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79428 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-serra-de-lobac-0 | FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | El parc està format per dos massissos muntanyosos que formen una mateixa entitat orogràfica i geològica: el de Sant Llorenç i la serra de l'Obac (aquest últim pren el nom de l'antic mas situat en terme de Vacarisses) i inclou terrenys de 12 municipis, entre ells Vacarisses. La part corresponent a Vacarisses abasta 1.354 ha que inclouen l'antiga finca de l'Obac, a l'extrem nord-oriental del terme, més bona part del sector situat més al sud, fins la carena del Roure Monjo i els cingles de Vacarisses. Per aquesta banda el límit de la zona del Parc és, aproximadament, la carretera que va de la Barceloneta a la urbanització dels Caus. L'orografia de la serra de l'Obac és escarpada i plena de cingles i canals, amb predomini dels conglomerats, que formen un relleu semblant al del massís veí de Montserrat. La zona compresa dins el terme de Vacarisses és precisament un dels indrets més agrestes, amb turons emblemàtics pel seu perfil singular, com ara el Paller de Tot l'Any, la Roca Salvatge, Collsapera o el Turó Roig. També són destacables, per la seva orografia característica, els cingles de Vacarisses, situats a l'esquena del poble. La fisuració que caracteritza els conglomerats afavoreix la circulació d'aigües càrstiques, mentre que les intercal·lacions de margues entre conglomerats han donat lloc a nombroses coves i avencs. Un exemple d'aquest fenomen és el conjunt de fonts intermitents que, en determinades temporades, expulsen un borboll d'aigua procedent del subsòl. La font de la Saiola, en terme de Vacarisses, és la més important, seguida de la Barbotera i la Pedregosa, en terme de Rellinars. Així mateix, alguns torrents o rieres de la zona configuren congostos amb espectaculars salts d'aigua i zones de ribera d'un notable interès, com ara el torrent de can Còdol o la riera de Sanana. El clima és mediterrani subhumit i per això hi predomina l'alzinar, que per sobre dels 800 m s'enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits, i també les pinedes (pi blanc). L'existència de grans masses forestals que alternen amb esplèndides cingleres i espadats ofereixen unes condicions òptimes per al refugi i la cria de nombroses espècies vertebrades. Entre d'altres: el senglar, l'esquirol, els conills, el gat mesquer, la guineu, el toixó i la cabra. Les aus més comunes són la merla, el tudó, el gaig, el pit-roig, les mallerengues, el pinsà, la cadernera, els sits, la puput i el tord. També s'hi poden trobar corbs i altres aus rapinyaires. Pel que fa als rèptils, hi sovintegen la serp verda, la serp blanca, l'escurçó o la salamandra. Dins el terme de Vacarisses hi trobem la Casa Nova de l'Obac, que ha estat habilitada com a centre cultural i punt d'informació del Parc i ha esdevingut un dels principals punts de referència dels visitants. | 08291-67 | Zona de l'Obac i sector nord del terme | L'any 1987 es va declarar el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Aquest mateix any la Diputació de Barcelona va comprar a la família Faura-Ubach (descendents de l'antiga masia que dóna nom al massís) la finca de l'Obac, amb una superfície de 623 ha. D'aquesta manera s'ampliava notablement la propietat pública del Parc Natural. Aquestes terres, una part de les quals havien estat afectades per l'incendi forestal de 1986, pertanyen als termes municipals de Terrassa (277 ha) i Vacarisses (346 ha). La dècada de 1990 es portà a terme un procés que va portar a una notable ampliació del territori del Parc, aprovat el 1998. Al terme de Vacarisses s'amplià cap al sud fins al límit del mateix poble i la carena del Roure Monjo. La zona de l'Obac va tenir una important ocupació a l'època alt-medieval. Amb la crisi del segle XIV moltes de les cases que hi havia es convertiren en masos rònecs, i la casa de l'Obac va engrandir-se formant una gran propietat. Abans de la fil·loxera, bona part del territori estava plantat de vinya i era una de les principals zones productores de vi. També hi van ser molt destacades les activitats dels carboners. | 41.6127200,1.9282800 | 410706 | 4607333 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79428-foto-08291-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79428-foto-08291-67-3.jpg | Legal i física | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En bona part de la zona hi ha restringit l'accés als vehicles motoritzats | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79429 | Parc Natural de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-montserrat-1 | <p>CARVAJAL, Rosa et al. (2007). Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, Geoestel, Barcelona.</p> | <p>L'àrea del Parc Natural de Montserrat abasta actualment una petita àrea a l'extrem oriental del terme (77,92 ha) que inclou bàsicament la serra del Cul de la portadora. Es tracta d'una àrea perimetral al massís de Montserrat (que té la consideració de zona de protecció), situada a l'altra banda del riu Llobregat. Tanmateix, amb l'ampliació del Parc que ja està prevista aquesta àrea creixerà considerablement per abastar tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca. En tota aquesta zona el relleu és força abrupte, amb formacions de conglomerat que s'eleven sobre l'estreta vall del riu Llobregat i configuren un relleu amb certes similituds amb el del massís de Montserrat. En aquest sentit destaquen turons de perfil singular com ara el Cul de la Portadora (que recorda el perfil d'un portadora en posició invertida) i (quan l'ampliació del parc sigui efectiva) el coll de les Bruixes, el nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases o las serra de l'Hospici; aquesta última de relleu no tan escarpat. La vegetació és la característica del clima mediterrani, amb predomini de les zones de matolls i vegetació baixa, però també amb alguns boscos de pi i alzinars. Les especies animals que s'hi poden trobar, entre d'altres, són els porcs senglars, esquirols i gats mesquers. Entre els rèptils destaca el dragó comú, l'escurçó ibèric, les sargantanes, els llangardaixos i les serps verdes. Els ocells són també nombrosos i visibles: tords, bruels, tudons i, de tant en tant, és possible veure de rapinyaires, com l'àguila o el falcó.</p> | 08291-68 | Sector sud-oest del terme | <p>Montserrat va ser declarat com a parc natural l'any 1987. L'any 1989 es va constituir el Patronat de la Muntanya de Montserrat, que és l'òrgan rector i gestor del parc, depenent directament del Departament de presidència de la Generalitat de Catalunya. L'any 1992 es va aprovar el Pla d'espais d'interès natural (PEIN) i l'espai 'Montserrat' va incloure tota la superfície del Parc Natural i dos sectors nous: el Puig Ventós i Sant Salvador de les Espases. El 2006 es va aprovar la proposta definitiva de la Xarxa Natura 2000, on es designava l'espai Montserrat-Roques Blanques-riu Llobregat com a zona d'especial protecció per a les aus (ZEPA) i lloc d'importància comunitària (LIC). Aquest espai comprèn tot l'espai del PEIN Montserrat, però també l'espai proper anomenat Roques Blanques, un àmbit territorial al voltant del nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases, i el tram del riu Llobregat que des d'aquesta zona s'estén fins al congost de Martorell. Actualment, el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat té en total una superfície de 7.741 ha, les quals estan dividides en reserva natural, parc natural i zona de protecció (ZP). La part de Vacarisses (amb 77,72 ha) forma part de la zona de protecció. Des del 2002 es treballa en un projecte d'ampliació del Parc, que l'any 2007 es va treure a exposició pública però que encara no s'ha aprovat. Aquesta nova proposta redefineix l'àrea protegida de Montserrat i incrementa el grau de protecció en diversos sectors de l'espai protegit, que quedaria dividit en recinte de prestació de serveis, reserva natural, parc natural i PEIN. Amb aquesta ampliació el terme de Vacarisses passaria a tenir de les 77,72 hectàrees actuals a unes 845 (92,28 de parc natural i 752 de PEIN). Així, l'àrea protegida tindria una creixement considerable i abastaria tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca.</p> | 41.5988100,1.8682700 | 405686 | 4605853 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-29 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79430 | Alzina del pou de Cal Ferminet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-pou-de-cal-ferminet | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 38-41 | Situada darrera la plaça del Virrei Amat, gairebé als peus del cingle, es troba aquesta alzina centenària (quercus ilex). Té unes dimensions considerables: un perímetre o alçada de pit de 254 cm a uns 130 cm de terra. L'alçada aproximada és de 18 metres i la projecció de la capçada és de 20 metres. | 08291-69 | Darrera la plaça del Virrei Amat | 41.6074400,1.9190200 | 409927 | 4606756 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79430-foto-08291-69-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñeero Subirana | Espai adequat amb dos bancs sota l'alzina.El botànic Àngel Manuel Hernández en un article dedicat a aquest arbre l'ha batejat com a Alzina del Virrei, nom que adoptem en aquesta fitxa. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79431 | Teix de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/teix-de-lobac | FARRÉS, Josep M. (1988). 'El teix mil·lenari de l'Obac', Vacarisses. Balcó de Montserrat, núm. 234 (febrer). FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (1993). Estudi florístic de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 42-49 | Tronc força corsecat | Aquest espècimen es troba situat al vessant nord encinglerat de la carena del Teix, en un indret difícilment accessible però a pocs metres de la urbanització dels Caus. El teix (Taxus baccata) és un arbre típicament centreeuropeu, una espècie molt poc comuna a Catalunya. Atès que és una planta molt metzinosa ha estat sistemàticament destruïda pels pastors. En aquest cas es tracta d'una planta relicta reduïda a un sol exemplar testimonial. Possiblement és un arbre mil·lenari. Té una alçada de18 m aproximadament i una volta de canó (perímetre mesurat a l'altura del pit) de 165 cms. En pocs anys el seu tronc s'ha corsecat força. Tot i això, l'estat vegetatiu del fullatge és bastant bo. | 08291-70 | Carena del Teix, a l'urbanització dels Caus | Es troba situat a l'anomenada Carena del Teix, nom que indica que l'arbre ha estat un element de referència ja des d'antic. Fa uns anys es permeté edificar en aquesta zona, just fins al límit del Parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, fet que suposa un contratemps per l'equilibri ecològic de l'entorn i per la supervivència de l'arbre, que ja comença a trobar-se en un estat precari. L'any 1988 l'arbre tenia algun rebrot, actualment desaparegut o en mans de particulars. El teix és un arbre perennifoli, amb fulles agudes i llavors envoltades d'un aril vermell. Tradicionalment ha estat considerat l'arbre de la vida i de la mort. De la vida per la seva longevitat, i de la mort per la seva toxicitat. A l'antiguitat s'associava amb Hécate (deessa dels Inferns) i a l'edat mitjana amb la Lluna i les bruixes. Els arbres més antics d'Europa són teixos, algun dels quals es calcula que podria tenir uns 3.000 anys d'edat. | 41.6156900,1.9463300 | 412214 | 4607644 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79431-foto-08291-70-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79431-foto-08291-70-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'ObacPer arribar-hi cal prendre un camí senyalitzat amb l'indicador 'Carena del Teix', a la carretera que uneix els Caus amb la Casa Nova de l'Obac. Cal segui pel camí, després corriol, uns 700 m en direcció oest. Al final del reixat de la casa que hi ha sobre la carena, cal descendir uns 75 m per un terreny amb fort pendent en direcció nord. L'accés és molt difícil i no hi ha camí. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79432 | Les potades de na Guilleuma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-potades-de-na-guilleuma | AMADES, Joan (1990). Costumari català. Vol. X (Sant Joan de cara a l'estiu). Cercle de lectors - Salvat, Barcelona, p. 162-163 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 60-61 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 92-93 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 358 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 103-108 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 59 | Guilleuma de Montcada, senyora i comtessa de Vacarisses al segle XIII, era una dona de caràcter fort i despòtic, i la seva figura té associades un seguit de llegendes, algunes de les quals es situen a Vacarisses. En un lloc a prop de Collcardús, del qual actualment se'n desconeix la ubicació exacta, hi ha un petit clot a la roca de pedra sorrenca, com si fos l'empremta d'una petjada. Estaria situat vora el camí romeu que anava a Montserrat, en un lloc darrera de les muntanyes de can Margarit, entre Collcardús i el Mimó (FLOTATS 1994: 92), o bé pel camí ramader de Vacarisses, un cop passat Collcardús (FARRÉS 1996: 61). Segons una llegenda, donya Guilleuma marxava de la casa de Vacarisses on havia pres posada i, en muntar a cavall un tros més amunt, colpejà frenètica el terra deixant estampada la petjada. Al terme de Vacarisses hi ha també una font anomenada 'de la Guilleuma', prop de la casa del Boixadell. Segons la tradició, la senyora de Vacarisses i el seu cavall van beure en aquesta font i després se separaren del camí. Així mateix, en un indret prop de l'Estació de Vacarisses, a unes quinze passes de la font de la Sang, hi havia una altra petja de la Senyora i les potades del seu cavall. Segons la llegenda, Guilleuma va pujar al cim més enlairat de Montserrat i, esperonant el seu cavall, volia arribar a Sant Llorenç del Munt. Però caigué a la riera del Palà, prop del camí romeu, tot deixant la marca de la seva pròpia petja, coneguda com la 'potada de na Guilleuma'. També hi haurien 16 redols corresponents a les marques de les peülles del seu cavall (SOLÀ 1929: 103-108). Aquestes 'petjades' ja eren difícils de localitzar en el seu temps, ja que si baixava una torrentada les tapava. Amb la construcció de l'autopista la zona va quedar coberta per pedres i terra que s'abocaren cap a la riera. Finalment, a prop de les Vendranes hi ha encara una altra font també anomenada de la Guilleuma. | 08291-71 | Zona de Collcardús, zona de Torreblanca i el Boixadell, zona de can Serra | Guilleuma de Montcada, senyora de Vacarisses, va contreure matrimoni amb l'Infant Pere, precisament el mateix dia que el seu germà, Jaume II, rei d'Aragó, es casava amb Blanca de Nàpols. El seu matrimoni va durar pocs dies, i el 30 d'agost de 1296 enviudava. Això va fer que prengués un caràcter fort i despòtic per governar, fet que ha propiciat l'aparició de diverses llegendes. Guilleuma es negà a reconèixer-se feudatària del bisbe de Vic. Per aquest motiu hi va combatre diverses vegades, fins i tot associada amb els heretges partidaris del comte de Foix. A Catalunya existeixen altres exemples de petjades o senyals gravades damunt la roca viva, ja siguin atribuïdes a homes o animals. Per exemple, la potada del Mal Esperit (prop d'Olot) o les nombroses petjades o potades del diable. Segons Joan Amades (AMADES 1990: 162-163), aquestes 'petjades' podrien ser reminiscències d'antics cultes solars, difosos per la baixa Europa, el nord d'Àfrica i l'Àsia meridional, ja que molts pobles primitius s'imaginaven el sol cavalcant damunt d'un corser o muntant un carro que saltava de cim en cim i que cada dia donava la volta. Gravar una petjada assegurava el pas de l'astre i venia a ser com un altar que se li dedicava. La cristianització hauria fet emergir tradicions i llegendes atribuïdes a sants o al diable. | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79437 | La Vacarissana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-vacarissana | GRAU, Jan (1995). Fabulari Amades. Tarragona, Edicions del Mèdol, p. 139, 169 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, P. 28 | La boira que cobreix Montserrat per la banda de Vacarisses rep el nom de Vacarissana. Es tracta d'una boira baixa que ho deixa tot ben xop i que disminueix molt la visibilitat. És costum que els pares personifiquin l'amenaça que els fills es perdin dient-los que la Vacarissana se'ls endurà a un cau, on els xuclaria fins a empassar-se'ls (GRAU 1995: 139, 169). | 08291-76 | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||
| 79465 | Pedra de la Bossa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedra-de-la-bossa | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 117-118 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.125-127 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa. | Per l'indret anomenat coll de Pedra de la Bossa hi passava el camí vell d'Olesa. Es tracta d'un pas molt estret entre les roques, en el qual hi ha una gran pedra just al costat del camí, per la banda de ponent. Segons recull Joan Solà en la seva monografia sobre Sant Salvador de les Espases (SOLÀ: 1929), aquest sector era dels més perillosos de la zona, llevat del camí ral de la Barata. Els viatgers mai no hi passaven sols per por de trobar-se amb lladres. Els que venien d'Olesa s'esperaven en el pla del fideuer per fer aquest tram plegats i poder-se ajudar els uns als altres. Segons la tradició, el nom de “pedra de la bossa” es deu al fet que els malfactors obligaven als viatgers a deixar al damunt de la pedra les quantitats que els exigien. Tanmateix, es tracta d'una tradició no del tot confirmada històricament, ja que no hi ha documents que indiquin que aquest camí hagués estat un cau de bandolers. El mateix nom de Pedra de la Bossa no apareix enlloc abans de la publicació de Solà, el qual bastí tot un ambient de bandolerisme per tal de justificar l'episodi de l'assassinat d'un ermità a Sant Salvador de les Espases. | 08291-104 | Sector sud del terme | El camí vell d'Olesa deriva d'un antic camí romà que comunicava el pla de Bages amb Martorell seguint més o menys la vall del Llobregat. Als segles XVIII i XIX el camí venia del pla del Fideuer, on es bifurcava entre el camí que continuava pel coll de Bram i la serra de l'Hospici en direcció al Palà (una cruïlla de camins i punt estratègic on hi havia un hostal), Castellbell i Manresa, d'una banda, i un trencall que es dirigia en direcció nord-est cap a Vacarisses, passant pel coll de la Pedra de la Bossa. | 41.5784900,1.8998900 | 408292 | 4603563 | 08291 | Vacarisses | Difícil | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Actualment el camí vell d'Olesa és senyalitzat com a itinerari senderista. La dècada de 1990 s'instal·laren algunes fites de formigó (per exemple al pla del Fideuer) amb indicació del camí. | 98|94 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79466 | Pas de la riera del Boixadell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pas-de-la-riera-del-boixadell | CAMPO CAPILLA, Juan Luís del (1994). Camins vells de Viladecavalls, Ajuntament de Viladecavalls, p. 99-101 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90-97 | El camí romeu es troba totalment envaït per la vegetació en aquest sector | Pas sobre la riera del Boixadell de l'antic camí romeu. El camí romeu, que venia des de Barcelona i Terrassa i menava fins a Montserrat, era utilitzat pels pelegrins que es dirigien cap a aquest santuari. El camí entrava al terme de Vacarisses per Collcardús, passava per la masia de Boixadell i es dirigia cap a l'hostal de can Torrelles. Dins el terme de Vacarisses bona part del camí discorre per carrers d'urbanitzacions i per pista asfaltada, excepte en els extrems, on es troba més ben conservat. Aquest indret és dels pocs on s'ha conservat un element constructiu originari d'aquest camí històric. Aquí la riera fa un salt d'aigua i continua per un gorg. Per tal de salvar la fondalada de la riera s'ha obrat un mur de pedra, com si fos una petita presa, la qual ha permès aplanar el terreny del damunt perquè hi pugui passar el camí. El camí continua totalment cobert per la vegetació en direcció a l'antic mas del Boixadell, situat a uns 100 metres en direcció sud i en estat ruïnós. Cal dir que l'itinerari senyalitzat actualment com a camí romeu (GR 96) passa per una pista que discorre lleugerament més al nord-est del traçat autèntic. | 08291-105 | Prop de l'urbanització de Torreblanca, sobre la riera del Boixadell | Prop de l'hostal de can Torrella, just al costat del camí romeu, s'hi ha identificat un jaciment d'època ibèrica, mentre que a la zona del Molinot (en terme de Viladecavalls) s'hi han trobat restes d'una vil·la romana (del CAMPO: 1994). Aquests fets semblen suggerir que el camí romeu és un itinerari ja d'origen antic. A partir de l'època medieval el camí ral o dels romeus és el que utilitzaven els pelegrins que volien anar Montserrat des de Barcelona i, sobretot, des de Terrassa. L'any 1342 es trobava en pèssim estat i el rei Pere III el Cerimoniós ordenà que cada municipi n'arreglés el seu tram. Els monarques catalans, per exemple Jaume I o Alfons el Magnànim, es preocuparen per la seguretat dels romeus que utilitzaven el camí i que tenien la protecció reial. Són molts els reis i les grans personalitats dels que es té constància que van fer el camí romeu, entre d'altres Pere III o la reina Violant. La conservació del camí anava a càrrec dels municipis, però més d'una vegada hi intervingué el poder reial. | 41.5891500,1.9257200 | 410460 | 4604719 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79466-foto-08291-105-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79466-foto-08291-105-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79467 | Gual de l'Hostal de Palà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gual-de-lhostal-de-pala | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90-97 | Presència d'elements intrusos, com la canalització, i impacte negatiu per la presència propera de la carretera i urbanitzacions | Gual situat just al darrer de l'antic hostal de Palà, que permet travessar la riera del mateix nom. En aquest punt la riera de Palà passa per una codina ondulada amb diversos clots i roques sortints. Per aquest motiu és un lloc apte per travessar-la, de manera que els transeünts del camí romeu l'utilitzaven com a gual. Al sector nord la plataforma rocosa acaba amb un tall brusc que conforma un penya-segat molt ample amb dos graons i el corresponent salt d'aigua. Es tracta d'una zona de ribera d'un interès remarcable i amb una vegetació força exuberant, tot i que és un indret pròxim a la carretera de Manresa a Terrassa (c- 58) i situat entre les urbanitzacions de Palà/Comelles, d'una banda, i del Ventaiol per l'altra. | 08291-106 | Entre les urbanitzacions de Palà/Comelles i el Ventaiol | El camí romeu, que utilitzaven els pelegrins per anar a Montserrat és documentat des d'època medieval i és potser d'origen ibèric o romà. L'hostal de Palà era un dels hostals d'aquest camí. Cal dir que aquest indret era una important cruïlla. Aquí l'itinerari transversal del camí romeu es creuava amb el camí vell d'Olesa a Manresa, amb un trajecte de nord a sud que venia de Castellbell i continuava per la serra de l'Hospici, el coll de Bram i el pla del Fideuer. A més, també hi confluïen altres camins secundaris, com el que anava de Vacarisses a Monistrol o el que enfilava pel coll de les Bruixes cap a can Tovella i el Cairat (on hi havia un pont que travessava el Llobregat, possiblement d'època andalusina o tal vegada anterior). Per això l'any 1485 el senyor de Vacarisses concedí al propietari del mas Palà llicència per construir una carnisseria al costat del camí ral o romeu, la qual al final del segle XVIII encara estava en funcionament. El gual que estava situat en aquest punt permetia travessar la riera de Marà. Segons expliquen, quan la riera baixava molt plena els transeünts havien d'esperar que minvés, i algunes dones que anaven de Vacarisses a Monistrol havien de passar a l'esquena d'un home. | 41.6069700,1.8725200 | 406052 | 4606754 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79467-foto-08291-106-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79467-foto-08291-106-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A un dels extrems hi ha situada una important canalització d'aigües. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79484 | Pou de cal Ferminet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-cal-ferminet | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 143-144 | Tapiat amb ciment. Falta de manteniment | Pou situat al darrera de la plaça del Virrei Amat, just al costat de la gran alzina que s'aixeca en aquest indret. Consisteix en una construcció de pedra de planta oval, actualment coberta de ciment a la part superior de forma barroera. Té una obertura frontal sostinguda amb una llinda de fusta. Actualment l'obertura és tapiada, ja que la font està en desús. Té un brollador de plom que desemboca en una pica de petites dimensions. Té una cambra annexa coberta amb volta escarsera. | 08291-123 | Darrera la plaça del Virrei Amat | Aquest pou pertanyia a cal Ferminet, casa que queda una mica apartada, i funcionava mitjançant una bomba elèctrica. Durant els anys cinquanta va ser molt útil, principalment al veïnat del carrer Major, a causa de l'escassetat d'aigua que hi havia. De bon matí la gent hi deixava els càntirs o galledes, fent cua, fins a les dotze del migdia, quan el llogater de cal Ferminet feia un xiulet i la gent sabia que podia anar a omplir els atuells per torns, fins que l'aigua s'acabava. | 41.6074300,1.9191400 | 409937 | 4606755 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79487 | Molí de l'Orpina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-lorpina | Parcialment esfondrat | Petit molí situat en un punt d'un cert desnivell de la riera de Palà. Es conserven restes de la resclosa i de la construcció del molí. La resclosa estreny el pas de l'aigua que baixa per la riera, que tot seguit s'estanca en un petit toll. Se'n conserven restes d'un mur d'uns 2 metres d'alçada i la continuació de la resclosa cap al rec, que ha quedat desdibuixat pel camí que travessa la riera. El molí és una construcció de petites dimensions (1,50 per 1,80 metres), feta de pedra i fonamentada sobre la roca. La paret de migdia està parcialment esfondrada, mentre que pel costat de ponent té una obertura d'entrada, emmarcada amb maó. La part que s'ha conservat de la construcció pertanyia al carcabà on, per les dimensions estretes que té, hi devia anar una roda vertical, de la qual encara s'observa el forat on anava encaixada. També es conserva el forat d'entrada d'aigua al molí, mitjançant una canonada de terrissa, i el forat de sortida del carcabà, molt petit, format per una llosa sobre un piló de maons. A la part superior del mur de la cara nord hi ha una petita finestra. Més amunt hi hauria la cambra on s'emplaçava la mola, que no s'ha conservat. Aquest molí pertanyia al mas de l'Orpina. | 08291-126 | A la riera de Palà, prop de la urbanització de can Serra | 41.5927100,1.8972500 | 408092 | 4605144 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79487-foto-08291-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79487-foto-08291-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79487-foto-08291-126-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79488 | Font de la Saiola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-saiola | Anònim (1935). Guia monogràfica de Sant Llorenç del Munt. Centre Excursionista de Terrassa. FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 109-111 FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1973). Bellesa i atractiu de sant Llorenç del Munt. VIVES i JORBA, Salvador. Les fonts intermitents de la serra de l'Obac. | Font de surgència intermitent situada al torrent del mateix nom. S'hi accedeix mitjançant unes escales des del camí. La font té una boca per on brolla l'aigua d'uns 2 metres d'alçada, i es troba en una esquerda de la roca, entre conglomerats calcítics. Té un altre forat que li serveix de sobreeixidor, que està situat a uns 10 metres torrent amunt i és impenetrable. L'aigua hi brolla de la font a borbolls només un determinades èpoques de pluges abundants. De vegades passa anys sense rajar, però quan ho fa (de vegades fins i tot durant un parell de mesos) l'aigua surt de la terra amb una gran força i constitueix un fenomen natural espectacular. De totes les fonts intermitents de la zona és la que més aigua llança a l'exterior, la qual és recollida a pocs metres pel torrent. En un moment de màxima activitat la font pot arribar a expulsar uns 16.000 m3 diaris d'aigua. Altres fonts similars i molt pròximes són les de la Pedregosa i la Barbotera, però aquestes ja en terme de Rellinars. Es tracta d'un grup de fonts intermitents que, al mateix temps, són penetrables i han estat molt estudiades pels geòlegs. La Saiola té un recorregut penetrable de 22 metres, amb una profunditat d'11 metres. Després de cada sortida d'aigües la conducció es torna a tapar quasi totalment. Tot i això, fa diversos anys un grup d'espeleòlegs la va penetrar més de 150 metres pel sistema de desobstrucció. L'aigua d'aquesta font esdevé molt carregada en carbonats després de travessar conglomerats de grans blocs calcaris. | 08291-127 | Zona de l'Obac | 41.6351300,1.9463100 | 412239 | 4609803 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79488-foto-08291-127-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Des de la Casa Nova de l'Obac accés restringit als vehicles motoritzats. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79489 | Serra de Collcardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serra-de-collcardus | Espai circumdat per carreteres i amb elements intrusius, com la pedrera del Mimó | <p>La Serra de Collcardús és un Espai d'Interès Natural (EIN) protegit dins el PEIN. Abasta territori dels municipis de Vacarisses i Viladecavalls. Concretament, l'espai protegit inclou una petita part de l'extrem sud-oriental del terme de Vacarisses on hi ha la serra de Collcardús, també anomenada del Ros, i té una superfície de 191, 64 ha (és a dir, un 33,76 % de l'espai, que té una superfície total de 567,65 ha). Aquest espai està delimitat per la carretera C-58 al nord, la riera de la Torre a l'oest i l'autopista C-16 al sud (ja en terme de Viladecavalls). En queda fora l'àrea de ocupada perla pedrera del Mimó, dedicada a l'extracció d'àrids, a l'extrem sud-oest. El cim més important és el Cap del Ros, amb una altitud de 639 metres. La vegetació és la característica del clima mediterrani, amb predomini de boscos de pi i alguna roureda.</p> | 08291-128 | Sector sud-est del terme | <p>L'any 2006 es va aprovar la proposta definitiva de la Xarxa Natura 2000, en el qual s'incloïa la serra de Collcardús. Concretament, formava part de l'espai Montserrat-Roques Albes-riu Llobregat. Automàticament, els nous espais d'aquesta xarxa van passar a tenir la consideració de PEIN. La declaració d'aquest espai natural protegit es va fer amb la intenció d'establir un corredor que unís els parcs de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat. Així mateix, pel sector sud l'espai de Collcardús enllaça amb l'espai de Puigventós, propietat de la Fundació Territori i Paisatge, de Caixa Catalunya. Més recentment, l'ordenació urbanística de l'Ajuntament de Vacarisses ha establert també una zona de protecció al corredor entre els dos parcs naturals.</p> | 41.5791400,1.9305300 | 410847 | 4603603 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79489-foto-08291-128-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-30 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79490 | Sot de les Unces | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sot-de-les-unces | FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 172 | Sot o forat artificial situat en un marge del costat nord, vora mateix del camí ral de Manresa a Barcelona, just al punt en què el camí ha entrat al terme de Vacarisses, provinent de Matadepera. Es tracta d'una cavitat en forma de sitja excavada a la roca. L'interior té un farciment de terra i pedres, però sembla que no faci gaire que ha estat emplenat. Desconeixem la funcionalitat d'aquesta sitja que, ben segur, deuria estar relacionada amb el trànsit del camí ral. El nom popular de 'sot de les unces' suggereix que hagi pogut utilitzar-se per amagar-hi diners, tal vegada fruit de l'acció dels bandolers. | 08291-129 | Zona de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | 41.6392900,1.9740100 | 414551 | 4610237 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79491 | Font del Lladre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-lladre | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 70-71 FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 175-176 GRAU, Edmon (1992). Camins i fonts del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Diputació de Barcelona. | Font situada a l'interior d'una balma, en un racó amagat i sorprenent sota el camí ral de Manresa a Barcelona. La balma, força profunda i de grans dimensions, constitueix un dels millors aixoplucs del camí i un perfecte refugi per als antics bandolers. La font està adequada amb un petit tub per on brolla d'aigua cap a un receptacle situat al terra. Atesa la gran altitud en què es troba, en moltes èpoques de l'any està seca. El corriol que baixa cap a la font des del camí ral té uns graons foradats a la roca. | 08291-130 | A la zona de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La font ja es coneixia amb aquest nom al final del segle XVI. El seu emplaçament en una zona de màxim perill del camí ral devia fer-la freqüentada pels bandolers. El 4 de maig de 1570 hi ha la notícia de l'assalt a un argenter de Barcelona per part de sis lladres armats amb pedrenyals que va tenir lloc a les proximitats d'aquesta font. | 41.6427600,1.9569700 | 413137 | 4610639 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79491-foto-08291-130-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La font es troba al límit del terme municipal de Vacarisses amb Rellinars | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79492 | Roure de tres branques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-tres-branques | http://www.vacarisses.cat/lavila/historiapatrimoni/Inventari.htm | Roure de grans dimensions, situat al darrera de l'estació de ferrocarril de Torreblanca. Té una alçada considerable i, des de l'inici del tronc, es divideix en tres branques. | 08291-131 | Urbanització de Torreblanca | 41.5863600,1.9170600 | 409734 | 4604418 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79492-foto-08291-131-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Forma part de l'inventari de patrimoni natural impulsat per la Regidoria de Medi Ambient i consultable des de la web de l'Ajuntament. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79493 | Roure de can Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-can-torrella | http://www.vacarisses.cat/lavila/historiapatrimoni/Inventari.htm | Roure de grans dimensions situat al costat d'un camp, prop de la masia de can Torrella. Té una capçada de forma arrodonida i no és excessivament alt. | 08291-132 | Sector sud del terme, prop de la masia de can Torrella | 41.5833200,1.9053600 | 408755 | 4604093 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79493-foto-08291-132-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Forma part de l'inventari de patrimoni natural impulsat per la Regidoria de Medi Ambient i consultable des de la web de l'Ajuntament.Accés restringit a vehicles motoritzats | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79494 | Alzina del Mimó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-mimo | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 137 | Alzina de grans dimenions situada al pati de la masia del Mimó. Segons Àngel Hernández, podria tenir uns 200 anys d'edat, els mateixos que la casa. Té un forat a la base del tronc en el qual, segons sembla, durant la Guerra Civil s'hi havia amagat una monja. | 08291-133 | Masia del Mimó, al sector sud del terme | 41.5766100,1.9141500 | 409478 | 4603339 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79495 | Font de l'Orpina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lorpina | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 88-89 FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 204-206 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa. Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 289 | Al peu d'un marge hi ha emplaçada aquesta font, que és de les més populars a Vacarisses. La font és senzilla, amb un tub de sortida lliure fixat a una petita construcció de pedres i ciment. A prop hi ha adequada una petita àrea de pícnic. Una mica més avall el camí passa per un túnel sota la via del tren. La construcció de la via ha creat un salt d'aigua que configura un espai natural interessant, en el qual s'hi poden trobar algunes plantes aquàtiques, orquídies de primavera, falgueres, molses i líquens. Anys enrere, en aquest torrent hi vivia el cranc de riu autòcton, fet que denota la bona qualitat de l'aigua. | 08291-134 | Urbanització de can Serra | És una de les fonts més populars de Vacarisses. Fins no fa gaire encara molta gent baixava del tren amb garrafes per omplir-les a la font. També era l'emplaçament dels dinars populars que tenien lloc quan els romeus tornaven de l'aplec a Sant Salvador de les Espases. | 41.5931600,1.9007700 | 408386 | 4605190 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79495-foto-08291-134-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Al salt d'aigua al costat del pas sota la via del tren hi ha un plafó informatiu, associat a un itinerari senyalitzat per la zona. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79496 | L'Hospici | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lhospici-1 | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 14 | En ruïnes. Entorn totalment cobert per la vegetació. | Ruïnes d'una casa de pagès, de dimensions més aviat modestes, que podrien correspondre a un refugi o hostal. Es troben situades a la part alta de la carena d'una de les estribacions de la serra de l'Hospici. La construcció està totalment envaïda per la vegetació. Se'n conserven restes de murs, fins a una alçada d'un metre aproximadament, que configuren almenys dues cambres, amb possibles coberts a la part posterior. La casa tenia una entrada per la banda sud-est, al costat mateix d'una estructura semi-circular adossada, amb cúpula de maó mig enderrocada que corresponia a un forn. | 08291-135 | Serra de l'Hospici, prop de la urbanització de can Serra | No es coneixen notícies documentals sobre aquesta casa. El fet de trobar-se a la serra de l'Hospici, prop de la font també anomenada de l'Hospici, fa pensar que es podria tractar d'un hostal o refugi relacionat amb el camí vell d'Olesa. El camí vell d'Olesa, que possiblement deriva d'un antic camí romà. Als segles XVIII i XIX el camí venia del pla del Fideuer, on es bifurcava entre el camí que continuava pel coll de Bram i la serra de l'Hospici en direcció al Palà (una cruïlla de camins i punt estratègic on hi havia un hostal), Castellbell i Manresa, d'una banda, i un trencall que es dirigia en direcció nord-est cap a Vacarisses, passant pel coll de la Pedra de la Bossa. Tanmateix, aquest camí transcorria per la serra de l'Hospici a una cota més baixa, a l'alçada de les primeres cases de la urbanització de can Serra, mentre que la situació de la casa gairebé al cim del turó no té gaire sentit. | 41.5897900,1.8880100 | 407318 | 4604830 | 08291 | Vacarisses | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79496-foto-08291-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79496-foto-08291-135-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79499 | Sant Salvador de les Espases i coll de Bram | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-salvador-de-les-espases-i-coll-de-bram | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 142-143 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 22-23 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 99-100 | En època alt-medieval al turó de Sant Salvador de les Espases (que actualment fa de partió entre els termes de Vacarisses, Esparreguera i Olesa) hi havia un dels castells estratègics que defensaven la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. La fundació de l'ermita de Sant Salvador de les Espases, i el seu nom, s'expliquen, segons la tradició, per un miracle que va tenir lloc amb motiu d'una gran batalla que al segle X va enfrontar en aquest indret el comte de Barcelona Ramon Borrell contra els sarraïns. Diu la llegenda que, trobant-se les tropes cristianes acorralades, el comte va alçar els ulls al cel demanant clemència i aleshores se li va aparèixer el Salvador, que li prometé el seu ajut. Bon punt començava la batalla caigué del cel una abundant pluja d'espases de foc, que corrien en totes direccions vers els enemics. En memòria d'aquest fet s'aixecà alguns segles després l'ermita, situada en terme d'Esparreguera (SOLÀ 1929: 22-23). També es diu que els vacarissencs van participar en aquella batalla. Atraparen un escamot de moros al collet de Sant Salvador, els acorralaren i els mataren sota el coll de Bram, que prengué aquest nom dels brams i gemecs que llançaven els sarraïns (FLOTATS 1979: 142-143). | 08291-138 | Sector sud-oest del terme | 41.5790500,1.8844700 | 407007 | 4603641 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||||||
| 79500 | El Xic de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-xic-de-vacarisses | CODINA, Sebastià (1996). 'El nen de Vacarisses', Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 336 (agost) GRAU, Jan (1995). Fabulari Amades. Tarragona, Edicions del Mèdol, p. 31, 117 MASPONS, Francesc (1952). Tradicions del Vallès, p. 20-23. SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 105-106 | El Xic de Vacarisses, també conegut pel Nen de Vacarisses, era un gegant valent, contemporani d'un altre gegant del Vallès, el Fort Farell. Era un home fort, alegre i pacífic que no es ficava mai amb ningú mentre no li toquessin la terra que tant estimava. Segons es diu, tenia un peu al cim del Puigmal i l'altre a la punta del Matagalls, al massís del Montseny. Tenia fama de menjar molt, i eren set els que li donaven menjar amb unes enormes forques de ventar i tot i així mai quedava tip. Segons sembla, era capaç de cruspir-se qualsevol cosa que fos comestible. Es feia les feines al mig de la plana de Vic, i per això les terres d'Osona són les més fèrtils de Catalunya. En la tradició popular es conserva la frase 'sembles el Nen de Vacarisses', que es diu als que mai no estan tips i no paren de menjar. | 08291-139 | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||
| 79502 | Barraca de cal Jepó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-cal-jepo | La coberta s'ha començat a erosionar | Barraca de pedra seca, prop de la casa de pagès de cal Jepó. És de planta circular amb coberta de falsa cúpula, coberta per un túmul de terra. | 08291-141 | Prop de la urbanització El Fresno | 41.6130500,1.8945600 | 407897 | 4607405 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79502-foto-08291-141-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79503 | Barraca del Roure de can Torrella 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-roure-de-can-torrella-2 | Barraca de pedra seca de planta quadrada. Té una porta rectangular amb llinda de pedra. La coberta és formada per una falsa cúpula de pedra, amb diverses lloses allargades a la part superior. | 08291-142 | A l'Obaga negra, prop de la masia de can Torrella | 41.5828200,1.9035800 | 408606 | 4604039 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79503-foto-08291-142-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79504 | Molí del Torrent del Sellarès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-torrent-del-sellares | En estat semi-derruït | Petit molí hidràulic situat al costat del torrent del Sellarès. Consta del rec, una petita bassa, la construcció principal i una altra d'adossada semi-soterrada. El rec és una canalització estreta, de secció rectangular i feta amb maó que capta l'aigua més amunt del torrent, però se'n perd el rastre a pocs metres a causa de l'estat de la vegetació. El rec conduïa l'aigua cap a una petita bassa que sembla força moderna. És de forma rectangular, feta amb maó i arrebossada de ciment. La base, però, és de pedra i podria ser més antiga. La construcció principal, de planta rectangular i d'un sol pis, és semi-derruïda. Li falta la coberta i part d'un mur. Està feta amb paredat i els emmarcaments de les obertures amb maó. La porta d'accés, amb una reixa de ferro, és a la part del mur de llevant. L'interior conserva restes d'una pilastra de maó i l'estructura que devia acollir la mola, que no s'ha conservat. També té dues canonades per on entrava l'aigua des de la bassa. Una de terrissa, situada a un nivell superior, i una altra de plom, més avall. Al costat nord hi ha una estructura semi-soterrada, amb una cambra estreta coberta amb volta de maó, que devia correspondre al carcabà. També s'hi observen, en aquest sector, els fonaments de murs que podrien correspondre a una edificació més alta de la que s'ha conservat. L'aigua sortia de la sala de la mola per un forat rodó i era conduïda cap al carcabà per un forat actualment cobert. El mur de ponent té un arc de maó tapiat, que podria correspondre a una altra sortida d'aigua. | 08291-143 | Al torrent del Sellarès, prop de la Rectoria Vella | No tenim cap notícia històrica d'aquest molí. Per les seves característiques constructives no sembla excessivament antic. Probablement és del segle XIX, tot i que no es pot descartar un origen anterior. | 41.6064300,1.9105500 | 409220 | 4606653 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79504-foto-08291-143-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79504-foto-08291-143-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79508 | La Segarra va matar la Puça | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-segarra-va-matar-la-puca | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 152-153. SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 43-44 | La frase 'la Segarra va matar la Puça' es féu molt popular a Vacarisses per un fet que transcorregué fa molts anys. Es deia que hi havia dues cases veïnes, la dels Segarra i la de la Puça. A la dels Segarra passaven una mala època, ja que tots els fills que neixien es morien, i van acudir a la consulta d'una endevina, que els va dir que tot era provocat pels maleficis que els enviava la Puça. Enfurismada, la Segarra va agafar una ganiveta de tallar pa i va degollar la seva veïna. La Segarra fou jutjada a Terrassa i traslladada a la presó de Barcelona per complir la pena. Segons sembla, va ser a la presó que va níeixer l fill tan esperat pel qual havia comès el crim. Més tard, la mare i el fill retornaren a Vacarisses. | 08291-147 | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||
| 79509 | Cova de la riera de can Còdol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-la-riera-de-can-codol | Entorn cobert per la vegetació | Petita cova situada al congost de la riera que baixa al nord de la masia de can Còdol i s'ajunta amb la riera de Sanana. En una cinglera de pedra tosca, pràcticament sota la masia, la cavitat s'endinsa uns 3 0 4 metres sota la roca. Conserva algunes restes d'estalactites. Actualment es troba totalment coberta per la vegetació. | 08291-148 | Prop de la masia de can Còdol, al sector nord del terme | 41.6210700,1.9107000 | 409253 | 4608278 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79510 | Font de Sanana i safareig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sanana-i-safareig | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 114-115 Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 303 | Teulada destruïda, entorn deixat i envaït per la vegetació | Font situada prop de la riera de can Còdol, per la banda nord, a l'alçada de la masia de can Còdol. Consta d'una petita construcció de pedra i maó que aixopluga la font. Es tracta d'una mena de porxo, amb diversos arcs, actualment sense coberta. L'aigua de la font brolla per un tub de ferro. Als costats té un banc encimentat i i una petita construcció en forma de pica. Adossada a la caseta hi ha una bassa-safareig força gran, de forma rectangular. Un dels murs de la bassa té les lloses inclinades característiques d'un safareig. En aquesta part hi ha uns pilars de maó que devien sostenir un cobert que protegia el safareig. Per accedir a la font hi ha unes escales de pedra, i unes altres a la part del safareig. | 08291-149 | Prop de la masia de Sanana, al sector nord del terme | Anys enrere la bassa servia per regar els horts d'aquesta zona, avui completament abandonats. El safareig era utilitzat per la masia de Sanana, que es troba a dalt del turó, a l'altra banda de la riera. La font estava molt ben adequada amb una taula i bancs per fer-hi la típica fontada. Recentment ha estat objecte d'actes vandàlics, que han comportat la destrucció de la teulada i, durant un temps, el tall en la deu d'aigua. | 41.6219500,1.9029800 | 408611 | 4608384 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79510-foto-08291-149-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79510-foto-08291-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79510-foto-08291-149-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79511 | Cobert de Sanana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cobert-de-sanana | Coberta en procés de degradació, esquerdes. | Construcció corresponent a un cobert, possiblement amb funcions de corral, en una situació aïllada enmig del camp. Es tracta d'una construcció de pedra, de planta quadrada, amb coberta a una vessant. Consta de dues cambres. A la de l'oest s'hi accedeix per sengles obertures en forma d'arc emmarcats amb maó, a les parets dels dos costats. A la cambra de l'est, s'hi accedeix per una sola obertura, també amb arc. Pel costat de migdia es cosnerva una interessant obra en pedra seca de canalització d'un torrent. | 08291-150 | Prop de la masia de Sanana, al sector nord del terme | 41.6225800,1.9021500 | 408543 | 4608455 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79511-foto-08291-150-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79511-foto-08291-150-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79512 | Barraca de cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-cal-jan | Barraca de pedra seca de planta quadrada, de tipologia semblant a l'element núm. 142 | 08291-151 | 41.6163100,1.8658200 | 405507 | 4607798 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||||
| 79513 | Barraco del Corto Pio | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraco-del-corto-pio | Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141 | 08291-152 | 41.6275700,1.9226400 | 410257 | 4608988 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||||
| 79514 | Barraca del Corto Pio 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-corto-pio-2 | Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141 | 08291-153 | 41.6218700,1.9210800 | 410119 | 4608356 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||||
| 79515 | Barraca de la plana de Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-plana-de-torrella | Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141. Li falta la coberta. | 08291-154 | 41.5960800,1.9116000 | 409293 | 4605503 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||||
| 79516 | Barraca del roure de can Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-roure-de-can-torrella | Barraca de pedra seca de planta quadrada, de tipologia semblant a l'element núm. 142. | 08291-155 | 41.5833000,1.9050300 | 408727 | 4604091 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||||
| 79517 | Barraca de can Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-can-torrella | Barraca de pedra seca semi-derruïda, de tipologia semblant a l'element núm. 141. | 08291-156 | 41.5864600,1.9099600 | 409143 | 4604437 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||||
| 79518 | Barraca del Racó de can Còdol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-raco-de-can-codol | Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141. | 08291-157 | 41.6241000,1.9056100 | 408833 | 4608620 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||||
| 79519 | Riera de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-sant-jaume-0 | <p>Jaciment paleontològic situat al sector de la riera de Sant Jaume que inclou una part del terme de Vacarisses; concretament al sector de la serra de Collcardús i Puigventós, ja al límit sud-est del terme municipal. L'any 2009 s'hi va realitzar una prospecció en la qual es va determinar que hi havia zones amb un gran potencial fossilifer en terrenys datats com a Triasic Inferior - Mitjà (uns 240-230 millions d'anys). A la zona de Vacarisses es troben dos tipus de fàcies, unes anomenades de tipus Buntsandstein (uns gresos i conglomerats de color mes vermellós) i unes altres anomenades Muschelkalk (de tipus mes blanquinos i calcari). És possible que aquest jaciment pugui conservar restes fòssils de vertebrats d'edat triàsica.</p> | 08291-158 | Serra de Collcardús i Puigventós (al sector sud-est del terme) | <p>L'any 2009 s'hi va portar a terme la recerca dirigida per Josep Fortuny Terricabras, investigador de l'Institut Català de Paleontologia (IPC).</p> | 41.5813200,1.9562800 | 412997 | 4603818 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2020-01-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79401 | Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrella | Anònim (1984). Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (Butlletí d'informació per als socis), núm. 28 (octubre). HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.125. | -1000 a.C. | Jaciment molt arrasat | Uns 600 m a l'oest de la masia de can Torrella membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà van identificar en diversos sectors d'una zona força àmplia afloraments de ceràmiques superficials que probablement corresponen a l'època del bronze final. La zona es troba força arrasada i no s'hi aprecien restes d'estructures. Els materials que s'hi van localitzar són ceràmica feta a mà amb decoracions diverses i una destraleta de basalt negre. | 08291-40 | Sector de can Torrella | Durant els treballs de prospecció arqueològica amb motiu de la construcció de l'autopista Terrassa-Manresa Eduard Sánchez i Jaume Morera (aquest últim del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà) van explorar la zona, que queda relativament propera al traçat viari, però no hi van localitzar indicis d'estructures. | 41.5865600,1.9051800 | 408744 | 4604453 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79401-foto-08291-40-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En aquesta zona s'hi localitzen diversos forns de calç. Així mateix, al costat d'un camí (UTM: 409053 / 4604561) hi ha un forat en forma de sitja. Segons sembla, però, tota la zona on es localitza aquest forat va ser refeta fa uns anys pels bombers, quan van arranjar el camí. Anteriorment hi havia un barranc.Accés restringit a vehicles motoritzats. | 79 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79398 | Cova dels Lladres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-dels-lladres | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 131-132 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.137-138 JUNYENT, Emili; PLA, Joaquim (1970). 'Noticia sobre el hallazgo de un vaso en la Cova dels Lladres (Vacarisses, Barcelona)', Pyrenae, núm. 6, p. 43-46. TEN CARNÉ, Ramon (1986-1989). 'La cova sepulcral neolítica epicardial dels Lladres (Vacarisses, Vallès occidental)', Empúries, núms. 48-50 II, p. 352-355. | -4000/-350 | Indret amb vegetació espessa i dificilment accessible | Cavitat situada a la part alta de la carena de Torrelles, sobre la masia de can Mimó. La cova es troba situada a l'inici d'un massís rocós força espectacular i inaccessible, encarat a migdia, concretament a la mola central. És una petita cavitat formada per una galeria d'entrada extremament estreta, d'uns 4 m de llargària, seguida d'una cambra de 12 m2. Per accedir a aquesta cambra s'ha de fer a través d'un forat molt petit. Abans de realitzar-s'hi excavacions la cova es presentava colmatada. Es tracta d'una cova sepulcral, datada al període Neolític Antic Postcardial (-4000 / -3500), que tenia diverses inhumacions amb els seus aixovars. Un dels aixovars es va trobar complet i comprenia moltes peces de collaret (amb petxina, 'cardium edule' i variscita), dues gerres amb decoració epicardial o Montserratina, amb incisions formant dibuixos geomètrics i diversos fragments de ceràmica. També es van recuperar diversos cranis. La morfologia de la cova dóna a entendre unes determinades creences sobre la mort. L'entrada té una forma clarament vulvar, que dóna pas, mitjançant un conducte molt estret, a una cambra més àmplia, que simbolitza l'úter matern. Així, els morts tornen a les entranyes de la terra mare, d'on provenen. D'una altra banda, la orientació meridiana de la cova ha fet que algun investigador relacionés les incisions de les gerres amb coneixements astronòmics. | 08291-37 | Prop de la masia del Mimó, al sud del terme | Durant la Guerra Civil un grup d'industrials de Terrassa es van refugiar en aquesta cova i devien buidar una mica la cambra. La descoberta del jaciment arqueològic es deu a un grup d'excursionistes de la delegació d'Olesa de la Unió Excursionista de Catalunya, que al final de la dècada de 1960 van practicar-hi unes excavacions en les quals van sorgir una gerreta i altres restes. Van comunicar la troballa a Emili Junyent, el qual en va donar notícia en un article. A l'entorn de 1975 membres de l'aleshores Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa, que més endavant esdevingueren el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, van portar a terme un inventari de cavitats a la zona del Mimó durant el qual van portar a terme l'aixecament topogràfic de la cova. En aquell moment quedava una petita zona per excavar i van poder recuperar una gerreta i la resta de materials. El 1978 l'arqueòleg Ramon Ten va realitzar un estudi sobre aquest jaciment, datat al Neolític Antic Postcardial (-4000 / -3500) durant el qual es completà l'excavació en alguns sectors. | 41.5793000,1.9113200 | 409246 | 4603640 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79398-foto-08291-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79398-foto-08291-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79398-foto-08291-37-3.jpg | Inexistent | Neolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Una part destacada del material sorgit en les diverses excavacions es conserva al Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. També es conserven materials d'aquest jaciment a la delegació d'Olesa de la Unió Excursionista de Catalunya.L'accés és difícil. Passats uns 200 m en direcció nord-oest després del Mimó, cal pujar la falda del serrat pel dret fins a la cova.Foto de Jaume Morera (del Centre Muntanyenc i de recerques Olesà). | 78|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79399 | Can Torrella Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-torrella-vella | BOSCH, J.M. (1992). 'Assentament ibèric de la Casa Vella de Can Torrella', a Vacarisses, p. 281. | II-I a. C. | Antic mas en ruïnes. Entorn descuidat. | En aquest indret, actualment ocupat per naus industrials del polígon de can Torrella, s'hi va localitzar material ceràmic superficial pertanyent a època ibèrica i romana. La localització concreta del jaciment és a la part de ponent de la nau de l'empresa R.M. Trade S.A. (amb coberta de color verd). Concretament, en el pati posterior d'aquesta nau, en una zona on el terreny ha estat rebaixat i fa un retall important respecte de la carena més elevada per on passa el camí. En aquesta zona més alta s'hi van localitzat superficialment alguns materials: restes de ceràmiques ibèriques i romanes d'època republicana, concentrades al costat est d'una plataforma d'una hectàrea d'extensió. De les 30 cales de sondeig que es van efectuar en aquest indret, en cap no hi aparegué ni material arqueològic ni sediment. El responsable de les excavacions, Eduard Sánchez, apunta com a hipòtesi possible que el nucli originari podria estar situat a la part més occidental del serrat i que els materials ceràmics haurien estat arrossegats o bé per l'erosió natural o bé degut a les tasques agrícoles. | 08291-38 | Poligon industrial de can Torrella. Part occidental del polígon i prop del camí Romeu. | El jaciment es troba situat just al costat de camí Romeu, un itinerari medieval (però tal vegada d'origen anterior) que utilitzaven els pelegrins per anar a Monserrat, i 300 metres al nord-oest de can Torrella Vella, que havia servit d'hostal d'aquest camí. L'any 1988 J.M. Bosch, veí de Terrassa, donà avís al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de l'existència del jaciment. El desembre de 1991, amb motiu de les obres al polígon industrial, s'hi portà a terme una excavació d'urgència dirigida per Eduard Sánchez i Campoy. Va consistir en diversos sondejos, que van donar un resultat negatiu. | 41.5963900,1.9131200 | 409420 | 4605536 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79399-foto-08291-38-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79399-foto-08291-38-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79464 | Cul de la Portadora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cul-de-la-portadora-0 | III-II a.C | Jaiment molt arrasat | Jaciment d'època ibèrica situat al cim del Cul de la Portadora, un dels turons emblemàtics del territori del Vallès, molt pròxim a Montserrat. El cim del turó, que fa de partió entre els termes municipals de Vacarisses, Monistrol de Montserrat i Esparreguera, té una situació altament estratègica. En una posició frontal davant del massís de Montserrat, domina perfectament el pas del riu Llobregat, que en aquest punt s'endinsa cap a l'estret congost del Cairat, i l'esplèndida panoràmica arriba fins el pla de Bages. El turó té un cim planer, d'uns 100 metres de llarg, fet que li dóna la forma característica de 'cul de portadora'. En diferents punts d'una àrea força àmplia s'hi ha detectat l'aflorament de materials ceràmics força abundants, especialment a causa de les escorries o reguerots provocats per la pluja. Tanmateix, l'estat d'erosió del jaciment sembla força elevat i no s'hi observen restes estructurals. Amb tot, sembla probable l'existència de sitges i també de traces (actualment no visibles) d'un petit punt de guaita i control del territori. El materials recuperats consisteixen en fragments de ceràmica ibèrica oxidada i/o sanvitxada, ceràmica grollera feta a mà o a torn lent, fragments diversos d'àmfora, kàlatos i altres objectes que cronològicament es situen a l'entorn dels segles III-II a. C. | 08291-103 | Extrem sud-oest del terme | El jaciment Ibèric del Cul de la Portadora es coneix com a mínim des dels anys 80. S'hi han realitzat diferents intervencions arqueològiques no oficials, les quals han donat com a resultat la recollida de fragments de ceràmica ibèrica. Segons diversos arqueòlegs, podria tractar-se d'un punt de guaita situat a l'extrem meridional del domini dels lacetans, amb un excel·lent control sobre diverses rutes. Cal dir que, almenys en època romana, el camí que comunicava el pla de Bages amb Barcelona, passant per Martorell, transcorria per l'actual masia del Palà (pefectament visible des del turó). No sabem del cert si aquest camí continuava pel coll de les Bruixes cap a Can Tobella (ja en terme d'Esparreguera), on travessaria el Llobregat pel pont del Cairat i seguiria per la riba dreta del riu fins al Pont del Diable, o bé continuava per la serra de l'Hospici, el coll de Bram, el pla del Fideuer i, ja en terme d'Olesa, cap a la masia de Puigventós en direcció sud; és a dir, l'itinerari que en èpoques posteriors serà conegut com el camí vell d'Olesa (PIÑERO/SERRA: 2008), (VIVES: 2008). La situació del jaciment del Cul de la Portadora avalaria la primera hipòtesi, ja que permet controlar perfectament el pas del coll de les Bruixes. | 41.5924100,1.8634100 | 405271 | 4605147 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79464-foto-08291-103-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79464-foto-08291-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79464-foto-08291-103-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Alguns dels materials es conserven a la seu del Centre Muntanyenc i de Recerques d'Olesa. | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79400 | Les Comelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-comelles | SÁNCHEZ I CAMPOY, Eduard (1990). 'Els jaciments ibèrics de Can Comelles' a Troballes arqueològiques a l'autopista de Manresa. Manresa, Centre Excursionista de la Comarca de Bages, p.71-80 | IV-I a. C. | Jaciment molt arrasat | Es tracta d'un jaciment indeterminat d'època ibèrica que consta de dos nuclis a escassa distància entre ells, els quals es considera que corresponen a un mateix jaciment. El primer nucli (can Comelles I) es troba situat en un petit promontori: el tercer que es veu a llevant de la casa de can Comelles, a una distància d'uns 400 metres, entre dos camps de conreu, en una antiga vinya. A causa de l'erosió del terreny i els efectes produïts pel conreu de la vinya els vestigis arqueològics han estat pràcticament arrasats. Fruit del sondeig que s'hi va realitzar es localitzà tan sols una possible sitja amb materials bàsicament dels segles II i I a.C.: ceràmica ibèrica, campaniana i un fragment d'skyphos àtic datat al segle IV a.C. El segon nucli (can Comelles II) és situat uns 100 m a llevant de la casa. Els diversos sondejos que s'hi van efectuar no van proporcionar més material que el recollit en superfície: ceràmica oxidada i un molí barquiforme. | 08291-39 | Prop de la masia de can Comelles, al sector oest del terme | Durant les prospeccions realitzades l'any 1985 per Eduard Sánchez amb motiu de les obres de l'autopista de Terrassa a Manresa es van localitzar restes superficials en aquest sector i posteriorment s'hi van realitzar diversos sondejos. | 41.6093400,1.8870800 | 407268 | 4607001 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Coordenades corresponents al sector can Comelles II | 81|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79367 | Casa Vella de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-vella-de-lobac | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic. Fitxa núm. 27. BORFO, Antoni; PIQUER, Esperança (1991). 'Mas de l'Obac Vell'. Catalunya Romànica, vol. XVIII (Vallès occidental i Vallès Oriental), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 277 FAURA, Josep M. (1974). 'Cronologia de les construccions de l'Ubach', Balcó de Montserrat, núm. 71 (gener) FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 201-211, 338-343 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60-69, 81, 87, 88-89 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 105, 115, 117-118, 123-124 VALLS i PUEYO, Joan (1997). 'Lo bosch de la questió'. Balcó de Montserrat, núm. 342 (febrer) | IX-XVIII | Mas en ruïnes. Restaurat pel parc natural. | Ruïnes de l'antic mas de la Casa Vella de l'Obac, situada a la falda d'un turó, en un emplaçament bastant inhòspit en les immediacions de la serra de l'Obac. El conjunt, força extens, inclou les construccions al voltant de l'habitatge principal, els corrals vells i la cisterna (al costat est del camí), els corrals nous (al costat oest) i la capella. Dins el recinte de l'habitatge principal hi ha les restes d'una primitiva torre de defensa del segle IX, consistent en diversos murs, alguns del quals en un opus spicatum de força qualitat, que formarien dues sales. Un d'aquests murs té un contrafort. Per tant, es tractaria d'una construcció d'una certa alçada, que actualment ha quedat sota el nivell del terra. Posteriorment, a l'entorn dels segles XII-XV el mas s'ampliaria amb els murs que envolten el refugi, incloent-hi un portal adovellat. També correspon a aquesta època el corral vell: una construcció de dues plantes feta amb pedra i maó, la qual té unes obertures curioses de forma triangular a la primera planta. Entre els segles XVI-XVIII el mas s'amplià amb la resta de construccions existents i es convertí en un edifici de tres plantes. L'any 1719 es construí la capella i la torre de vigilància per protegir-se dels bandolers. Es tracta d'una construcció sòlida, de planta quadrada, que es conserva integrament. Té tres plantes, amb dos portals a la planta baixa que deixen pas al camí de Mura a Vacarisses, que passa per sota. Els murs són de pedra i maó, amb diverses finestres emmarcades amb carreus. L'accés a la torre es va mitjançant una torre circular annexa amb una escala de cargol que dóna directament al segon nivell. A aquesta època també corresponen els corrals nous: una altra construcció singular, de dues plantes amb volta de maó i dues arcades a la part posterior. A la façana davantera presenta dues fileres amb un seguit d'obertures quadrades emmarcades amb maó. La cisterna, situada a l'extrem sud-est, fou construïda l'any 1777 sobre una anterior cisterna medieval. És una construcció de pedra, de planta rectangular i dimensions considerables. Té un accés pel costat nord i una obertura tapiada al mur oest. A l'interior de la casa es conserva adossada a la torre una pica d'oli de pedra. A l'extrem nord-oest el mas continuava amb estructures que s'han perdut, al costat del camí de baix. | 08291-6 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | Aquest antic mas dóna nom a la serra on es troba ubicada, fet que posa de manifest la seva rellevància històrica. Es tracta d'una àrea que havia tingut una important presència humana en època dels sarraïns. Molts habitants de Terrassa es refugiaren a la serra de l'Obac i construïren nuclis de població dispersa sota la protecció del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Unes obres de desbrossament i una petita excavació que l'any 1973 va efectuar-hi el seu propietari, Josep M. Faura, posaren al descobert la construcció amb 'opus spicatum' així com altres elements antics que han suscitat diverses interpretacions, en general poc fonamentades. El primer assentament d'aquest indret fou una torreta amb la casella per als seus guardians. La va construir el castlà de Terrassa al segle IX i formava part de la xarxa de torres i castells que defensava la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. L'estructura rectangular que es troba al centre del recinte correspon a aquest període. Més tard, la torreta es va abandonar, però al segle XII un fugitiu de les invasions almoràvids, Arnau Berenger, va obtenir permís del castlà de Terrassa per refugiar-s'hi. Aquest pagès podria ser el fundador del mas i de la família Ubach. Després de la pesta negra, al segle XIV, va quedar com un dels pocs habitatges de la zona i pogué ampliar substancialment les seves terres amb l'annexió dels masos rònecs. Entre d'altres: el Puigesteve, Farreres, Torravert, Cabanyes, Claparedes, la Calsina o la Portella. Al llarg dels segles XVI i XVII mitjançant aliances matrimonials, compres i donacions dels senyors de Vacarisses, Terrassa i Vallparadís la finca de l'Obac esdevé un dels principals latifundis de la zona. El mas esdevé una casa pairal de tres plantes, que creix amb nous annexos. Al segle XVIII fou una de les masies de major dinamisme econòmic de Vacarisses. El gran apogeu de la vinya i altres activitats, com ara un forn de vidre o els pous de glaç, permeteren la construcció de la Casa Nova de l'Obac, més ben comunicada amb el camí ral de Manresa a Terrassa. La família Obach destaca pel seu protagonisme, tant a dins com fora del municipi. Entre d'altres, cal esmentar: Antoni Ubach (durant la Guerra dels Segadors) i altres membres de la família, que foren notaris i jutges influents. Els Ubach entronquen amb importants famílies catalanes i fins i tot amb la noblesa anglesa. Amb la prosperitat el mas seguí creixent. S'edifiquen noves dependències adreçades a l'activitat vinícola i el 1719 es construeix la capella i la torre de vigilància per protegir-se del bandolerisme. El 1777 es construí la cisterna nova, damunt de l'antiga. Durant les guerres napoleòniques els francesos destinen el mas a caserna i el 1811 el van enderrocar i incendiar. Es reconstruí però el 1812 la família deixà el mas a càrrec de masovers i s'establí a la Casa Nova. Durant les Guerres Carlines, quan els propietaris s'havien refugiat a Terrassa, l'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella, que quedà definitivament en ruïnes, i intentaren fer el mateix amb la Casa Nova. Més recentment, les ruïnes de la casa van quedar integrades dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i han estat restaurades per la Diputació de Barcelona. | 41.6267300,1.9567400 | 413096 | 4608859 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Té un plafó interpretatiu del parc naturalSituat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats | 94|119|85 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79383 | La Torrota | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torrota | <p>AA.DD. (1991). 'Castell de Vacarisses'. Els castells catalans, vol. II, Barcelona, Dalmau Editors, p. 161-166 AA.DD. Estudi històric i arqueològic del castell de Vacarisses. Arqueociència / Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. BORFO, Antoni; PIQUER, Esperança; PLADEVALL, Antoni (1991). 'La torrota de Vacarisses, la torrota de l'Obac, Mas de l'Obac Vell'. Catalunya Romànica, vol. XVIII (Vallès occidental i Vallès Oriental), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 276 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 19-21, 58 VALLS i PUEYO (2004). 'La Torrota o castell Vell de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 432 (agost)</p> | X- XI | Recentment restaurada | <p>Torre de guaita o antic castell situat al cim d'un turó que controla els plans a l'oest de Vacarisses, fins a la serra de l'Hospici i la serra de Cul de Portadora. Es tracta d'una torre de planta cilíndrica, molt ben conservada, que es pot datar, per l'aparell constructiu, entorn els segles X i XI. El seu diàmetre interior és de 275 cm, i l'exterior de 525 cm. Les parets tenen un gruix de 125 cm al pis inferior i van decreixent a la part superior. L'accés original es trobava a la cara sud, al segon pis de la torre, aproximadament a 7 m d'alçada. Aquesta obertura estava formada per una porta adovellada i una llinda interior formada per una biga de fusta. La torre té una alçada d'uns 12 m, i a la capçalera, que s'ha esfondrat lleugerament, ha estat reforçada amb un tram de formigó. Tant el parament interior com l'exterior és format per blocs de pedra lleugerament escairats i disposats en filades més o menys regulars, amb farciment de pedres de diferents mides barrejades amb morter. Ambdós paraments conserven els forats on es recolzaven les bigues a l'hora d'aixecar la construcció. A l'exterior de la torre, per la part oest, es conserven restes d'un mur que formava una estructura rectangular.</p> | 08291-22 | Prop de Vacarisses (al nord-oest) | <p>Fins fa poc no es coneixien notícies medievals d'aquesta torre. Alguns autors sospitaven, per la seva situació i bona construcció, que podria ser el castell de Vacarisses, esmentat els segles X i XI, el qual més tard s'hauria traslladat a l'actual emplaçament, al costat de l'església. Altres autors, com ara A. FLOTATS (1979:19), seguint a A. Pladevall, opinaven en canvi que el castell primitiu ja tenia el mateix emplaçament que l'actual. L'excavació realitzada al castell de Vacarisses no ha proporcionat una solució concloent sobre aquesta qüestió. Tanmateix, arran d' un article recent en el qual Joan Valls i Pueyo analitza la documentació de l'acte de possessió del castell de Vacarisses per part de Joan Desfar l'any 1362 (VALLS i PUEYO: 2004) sembla del tot probable que la Torrota era el primitiu castell. Segons aquest document, els presents es van desplaçar a la torre: 'ad quandam turrim seu fortitudinem que est in termino dicti castri de Vaccariçes que turris vulgariter nominatur castrum vetus'. El document diu que calia pujar per una escala per accedir fins al portal de la torre, on Joan Desfar va prendre`n possessió. Així doncs, s'anomenava 'castell vell' per contraposició al nou: una casa o 'hospicium' que estava situat al puig al costat de la sagrera. El castell de Vacarisses és documentat per primera vegada l'any 1001. Cal situar-lo en el marc de la fortificació de la marca del Llobregat endegada per Guifré el Pelós i els seus fills a partir de finals del segle IX, un cop consolidat el domini sobre les terres d'Osona i el Bages. Es tractaria, per tant, d'una fundació comtal, com tantes d'altres de la zona, que van servir per organitzar la repoblació dels nous territoris. Els comtes de Barcelona van conservar la senyoria superior del castell de Vacarisses, mentre que el domini directe estava en mans dels seus veguers o vicaris. Guillem de Montcada (anomenat en un principi de Vacarisses) aprofità la debilitat de la monarquia per privatitzar els seus feus. Així, el castell de Vacarisses quedarà vinculat als Montcada fins els segle XIV. I els Castellet, feudataris dels primers, n'esdevenen els castlans. A partir de 1310 la situació del castell es torna confusa i sembla que el domini efectiu passa al rei. L'any 1358 Pere el Cerimoniós el ven a Joan Desfar, conseller del rei, tal com hem vist en el document anterior. Amb la consolidació i del castell nou, vora l'església i la sagrera, el vell devia quedar progressivament abandonat. Al març de 1999 s'hi realitzar una intervenció arqueològica consistent en el buidatge del reompliment de terra que quedava a l'interior. Es va recuperar material format per fragments de ceràmica grollera de cocció reductora i altre material més modern. També es va documentar una banqueta de fonamentació de morter. En la mateixa intervenció es va procedir a la neteja superficial d'una sèrie de murs visibles a l'exterior i que formaven una estructura rectangular situada a la part oest de la torre. Pel que fa a la datació de les restes existents, Antoni BORFO (1991) a la 'Catalunya romànica', situa aquesta torre entorn dels segles X i XI.</p> | 41.6099900,1.9077800 | 408994 | 4607051 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79383-foto-08291-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79383-foto-08291-22-2.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situada dins el Parc natural de Sant Llorenç i l'Obac. Té un dels plafons interpretatius del parc. Passa per aquest indret el sender de curt recorregut SL-C51, senyalitzat amb pintura blanca i verda. | 92|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||
| 79403 | Camí Romeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-romeu | BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 36 CAMPO CAPILLA, Juan Luís del (1994). Camins vells de Viladecavalls, Ajuntament de Viladecavalls, p. 99-101 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 35 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90-97 | XIII-XIX | En trams urbans i propers el camí es troba molt desdibuixat: s'han convertit en pista o asfaltat | L'antic camí romeu venia des de Barcelona i Terrassa i menava fins a Montserrat. Actualment aquest itinerari històric es troba senyalitzat amb pintura groga i vermella com a GR 96. Cal dir, però, que en diversos trams l'itinerari senyalitzat no es correspon exactament amb el traçat originari, ja que discorre per moltes de les urbanitzacions de Vacarisses. En la seva major part el camí és asfaltat i està integrat en diferents carrers, però també se'n conserva algun tram més autèntic, als extrems del terme municipal. El camí romeu sortia de Terrassa des del pont anomenat de Vacarisses i s'enfilava per la pujada del Moixell, camí dels bressols, prop de Sant Miquel de Gonteres. En el Molinot entrava ja en terme de Vacarisses i passava pels següents masos o hostals: Collcardús, el Boixadell (actualment en ruïnes), l'Hostal de Torroella (en ruïnes), Castellet de Dalt, Hostal del Palà (una casa actualment molt transformada) i Hostal de la Creu (ja en terme de Monistrol i també en ruïnes). Concretament, al sector de l'antic mas del Boixadell el camí antic encara es conserva al peu de l'antiga casa, tot i que cobert per la vegetació, mentre que el camí senyalitzat discorre per una pista situada lleugerament més al nord-est. Més endavant, el camí travessa la carretera de Manresa a Terrassa (C-58) i la via del tren i s'introdueix en la urbanització de Torreblanca i el polígon industrial de can Torrella, on hi ha l'antic hostal de can Torrella així com un jaciment d'època ibèrica (can Torrelles). Aquí l'itinerari confluïa amb el camí vell d'Olesa que es dirigia cap a Vacarisses. En tot aquest sector el camí és asfaltat i passa per les urbanitzacions de la Coma, la colònia Gall i el sector nord de la urbanització de can Serra, on hi ha l'estació del tren de Vacarisses. Des de can Serra fins a la urbanització de Palà/Xoles el camí ha estat asfaltat amb un paviment suau de color vermellós i s'han instal·lat alguns bancs al costat del camí. Es tracta d'un tram d'uns 500 metres molt agradable, amb unes interessants vistes frontals de Montserrat. Al pas per la urbanització de Palà/xoles l'itinerari torna a passar per carrers i es dirigeix cap a l'antic Hostal de Palà. Aquí el camí romeu es creuava amb el camí vell d'Olesa a Manresa, i també amb el camí de Vacarisses a Monistrol, que passava per la masia de les Comelles. En aquest punt de l'hostal el camí travessava la riera de Palà per un gual (el camí senyalitzat actualment travessa la riera més al sud) i continuava cap a la casa de can Franc. Després travessa la urbanització del Ventaiol per un tram asfaltat. En aquest sector final l'itinerari prenia el nom de 'camí de la Creu', ja que es dirigia cap a l'hostal amb aquest nom. Un cop deixada enrere la urbanització, el camí discorre per una pista sense asfaltar. Es tracta del tram més ben conservat dins el terme de Vacarisses, en el qual encara es poden veure, a banda i banda del camí, diversos marges fets amb grans blocs de pedra. En aquest punt hi havia un abeurador excavat a la roca que actualment ha quedat cobert sota terra. Un cop passat l'hostal de la Creu, ja en terme de Monistrol, és on trobem el tram més autèntic del camí romeu. Pel que es pot observar, es tractava d'un camí d'uns 3 metres d'amplada, reforçat amb murs normalment a un dels costats, i amb restes força ben conservades d'empedrat. Els importants desnivells que s'han de salvar fan pensar que no era apte per als carruatges. | 08291-42 | Prop de l'hostal de can Torrella, just al costat del camí romeu, s'hi ha identificat un jaciment d'època ibèrica, mentre que a la zona del Molinot (en terme de Viladecavalls) s'hi han trobat restes d'una vil·la romana (del CAMPO: 1994). Aquests fets semblen suggerir que es tracta d'un itinerari ja d'origen antic. A partir de l'època medieval el camí ral o dels romeus és el que utilitzaven els pelegrins que volien anar Montserrat des de Barcelona i, sobretot, des de Terrassa. L'any 1342 es trobava en pèssim estat i el rei Pere III el Cerimoniós ordenà que cada municipi n'arreglés el seu tram. Els monarques catalans, per exemple Jaume I o Alfons el Magnànim, es preocuparen per la seguretat dels romeus que utilitzaven el camí i que tenien la protecció reial. Són molts els reis i les grans personalitats dels que es té constància que van fer el camí romeu, entre d'altres Pere III o la reina Violant. La conservació del camí anava a càrrec dels municipis, però més d'una vegada hi intervingué el poder reial. Cal dir que a l'indret de Palà, on hi havia l'hostal del Palà, era una important cruïlla. Aquí l'itinerari transversal del camí romeu es creuava amb el camí vell d'Olesa a Manresa, amb un trajecte de nord a sud que venia de Castellbell i continuava per la serra de l'Hospici, el coll de Bram i el pla del Fideuer. A més, també hi confluïen altres camins secundaris, com el que anava de Vacarisses a Monistrol o el que enfilava pel coll de les Bruixes cap a can Tovella i el Cairat (on hi havia un pont que travessava el Llobregat, possiblement d'època andalusina o potser anterior). Per això l'any 1485 el senyor de Vacarisses concedí al propietari del mas Palà llicència per construir una carnisseria al costat del camí ral o romeu, la qual al final del segle XVIII encara estava en funcionament. | 41.6020700,1.9030900 | 408592 | 4606177 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Medieval|Modern|Contemporani|Antic | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La dècada de 1990 s'instal·laren algunes fites de formigó (per exemple prop de Castellet de Dalt) amb indicació del camí. | 81|83|85|94|98|80 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79404 | Camí ral de Manresa a Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-de-manresa-a-barcelona | FERRANDO, Antoni (1983). Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt – Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 70 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 83 FLOTATS, Núria; PIÑERO, Jordi (2005). 'Un tresor de Viladordis. Hostals i camins a Viladordis', a Festa Major Viladordis, p. 23-27 ROSSELL, Amadeu (1994). El camí ral de Manresa a Barcelona. Sabadell, Impremsa. | XIII-XIX | L'antic camí ral de Manresa a Barcelona té un tram, força curt, que discorre per l'extrem nord-est del terme de Vacarisses, a la zona de l'Obac. El camí ral venia des de Barcelona per Sant Andreu, Barberà i Terrassa. Des de Matadepera el camí es pot seguir començant per l'antic hostal de la Barata (al km 9 de la carretera BV-1221). Entra al terme de Vacarisses pel Collet Estret i ressegueix la carena amb aquest mateix nom, tot passant als peus de l'impressionant massís de Castellsapera. Continua en direcció oest passant molt a prop de la Roca Salvatge i del Paller de Tot l'any. Aquí el camí surt ja del terme de Vacarisses i continua, en terme de Rellinars, per la Carena del Camí Ral. Després continua cap a Coll de Daví, Hostalets de Daví, l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, el Pont de Vilomara i Manresa. En la part de Vacarisses el camí ral transcorre per la part més esquerpa de la serra de l'Obac, enmig de boscos i paratges d'una gran bellesa i amb vistes espectaculars. Si bé quan s'acosta a l'hostal de la Barata, en terreny més pla, el camí s'eixampla, en el seu recorregut per la serra de l'Obac és en general un corriol estret, un camí de bast que no era apte per als carruatges. En alguns punts es conserven restes d'empedrat, tot i que en mal estat. També hi ha molts indrets en què el camí és reforçat als marges amb murs de contenció, mentre que en altres punts el camí ha estat excavat a la roca. L'itinerari del camí ral no està senyalitzat com a tal. En alguns trams, però, coincideix amb la senyalització de senders locals, i en tot el tram a l'oest de Castellsapera coincideix amb el GR 5, que prové del Coll de les Tres Creus i de Coll d'Estenalles. També hi ha alguns pals del parc natural que indiquen alguns cruïlles estratègiques del Camí Ral. | 08291-43 | L'Obac, al sector nord-est del terme | En època romana el camí dela pla de Bages cap a Barcelona passava per la vall del Llobregat. Al segle XIII es construí el Pont de Vilomara i el camí ral adoptà un nou traçat, més recte, que probablement ja s'utilitzava també des d'antic, pel massís de l'Obac. Del camí ral ja se'n té constància documental en un privilegi del rei Jaume I de l'any 1228, i va estar en ús fins el segle XIX. Però el 1804 es construí una carretera que enllaçava Manresa amb la carretera reial de Madrid a Barcelona (actual Nacional II) i l'antic camí ral s'anà abandonant progressivament. El cop final va ser l'entrada en funcionament, a mitjan segle XIX, de la línia de ferrocarril de Terrassa a Manresa. Malgrat la condició de camí reial era un camí de bast que no permetia el trànsit de carruatges, i travessava el massís de la serra de l'Obac, un territori despoblat i salvatge, fet que va afavorir l'acció dels bandolers, dels quals se'n conserven nombroses notícies històriques i llegendes. El bandoler per excel·lència d'aquesta zona fou el Capablanca. La seva existència no ha estat provada documentalment però els historiadors creuen que es tracta d'un personatge real, tot i que les seves històries estan revestides amb elements de conte i de mitologia popular. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví, i per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova, situada en un indret indeterminat d'aquesta zona. Al seu pas per Vacarisses el camí ral tenia un trencall que passava pel Caus d'En Guitart i que anava de Terrassa a Rellinars creuant el terme de Vacarisses. També hi havia camins secundaris que comunicaven amb Vacarisses pel camí de la casa vella de l'Obac. | 41.6422500,1.9658700 | 413877 | 4610573 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 156,89 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/