Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 79384 | Plafó del Roser de Casa Vella de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-del-roser-de-casa-vella-de-lobac | XVIII | Algunes de les rajoles tenen lleugers escrostonaments en la capa d'esmaltat | Plafó de rajoles encastat en una paret de la Casa Vella de l'Obac, dins una mena de fornícula rematada amb un arc de maó. Consta de 25 rajoles amb decoració policroma que representen la Mare de Déu del Roser. Encerclada en una orla de roses, la figura de la Mare de Déu, sobre un pedestal i amb corona al cap, sosté amb una mà el Nen Jesús i amb l'altra un rosari. | 08291-23 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La Casa Vella de l'Obac és un mas d'origen alt-medieval. Durant els segles XVII i XVIII fou una de les masies de major dinamisme econòmic de Vacarisses i s'amplià amb nous annexos, la construcció d'una torre i una gran cisterna. El plafó de ceràmica es pot datar al segle XVIII. L'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella. Més recentment, les ruïnes de la casa van quedar integrades dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i han estat restaurades per la Diputació de Barcelona. | 41.6267200,1.9568000 | 413101 | 4608858 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79390 | Bandoler Capablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bandoler-capablanca | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 66-68. | XVII-XVIII | Existeixen moltes notícies sobre bandolers a l'entorn de la zona de l'Obac, un indret agreste i ple d'amagatalls per on hi passava el camí ral de Barcelona a Manresa. El bandoler per excel·lència d'aquest sector és el Capablanca. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. La seva figura és envoltada de fets galants, heroïcitats i actes execrables. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. La ubicació concreta d'aquest amagatall no es coneix amb certesa, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Altres notícies orals sobre la seva vida expliquen que era un mosso de les rodalies de Manresa que es féu bandoler després que el robessin i fos maltractat en el transcurs d'un viatge pel camí ral. El sobrenom de Capablanca vindria del fet que sempre anava amb una capa d'aquest color o bé per un episodi en què hauria retallat la capa d'un capità dels Miquelets. També hi ha diferents versions sobre la seva mort: assetjat pel sometent, suïcidat ofegant-se amb vi o mort per uns traginers després d'escapar-se de la presó. | 08291-29 | Sector de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79392 | Paller de Tot l'Any | https://patrimonicultural.diba.cat/element/paller-de-tot-lany-0 | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt – Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1973). Bellesa i atractiu de sant Llorenç del Munt. VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | Massís rocós amb una àmplia base que recorda la forma d'una gran paller i acabat amb una agulla de perfil arrodonit a la part més alta. El cim, d'una alçada de 817 metres, fa de partió entre els termes municipals de Vacarisses i Rellinars. La part baixa de l'espectacular cingle dóna a l'anomenat sot de la Portella, poblat per un espès bosc d'alzina. Situat molt a prop d'altres turons escarpats i de relleu peculiar, com la Roca Salvatge o Castellsapera, constitueix un dels indrets més agrestes del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'obac. Segons la tradició, en aquesta zona hi tenia la seva cova el famós bandoler Capablanca. | 08291-31 | Sector de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | Aquest indret, molt a prop del camí ral de Barcelona a Manresa, era un dels més agrestes de la zona i ple d'amagatalls. Era pràcticament despoblat i això el feia ideal a la presència de bandolers, que assaltaven els viatgers del camí. El més conegut és el Capablanca, bandoler per excel·lència de la zona de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. També hi ha confusió sobre el lloc concret on estaria ubicat el seu amagatall, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Aquesta confusió ja va començar a principis de segle XX, quan membres del Centre Excursionista de Terrassa van donar diferents ubicacions a la cova del Capablanca, entre les quals també a la Roca Salvatge. Segons A. FERRANDO (2002: 139), una ubicació possible es trobaria a la base del cingle del Paller de Tot l'Any, on hi ha una esquerda amb restes d'una construcció, però és ben probable que el bandoler utilitzés més d'un amagatall. | 41.6413300,1.9584700 | 413260 | 4610479 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79392-foto-08291-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79392-foto-08291-31-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Accés restringit a la circulació de vehicles motoritzats. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79402 | Escultura d'una dona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-duna-dona | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 207 | XX | Escultura que representa una dona asseguda a terra amb una mà al cap, en un posat meditatiu. L'escultura, pintada de blanc, té unes formes arrodonides que tendeixen a una certa abstracció. Està emplaçada sobre un petit pedestal quadrat de ciment, a la gespa davant l'entrada del CAP, a l'antiga fàbrica. | 08291-41 | Carrer Salvador Badia (davant del CAP, a l'antiga fàbrica) | L'autora de l'escultura és Montserrat Font, de l'Escola de Belles Arts de Terrassa. Segons la signatura és de l'any 1986 i, abans de ser col·locada en la ubicació actual, presidia la zona enjardinada d'una de les entrades del poble. | 41.6065000,1.9178800 | 409831 | 4606653 | 1986 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Montserrat Font | Signatura a la zona posterior: 'M 86' | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79422 | Sardana El vi de Coll Cardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-el-vi-de-coll-cardus | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 376-379 | XX | Sardana amb lletra de Joan Duch i música de Josep Ullés que porta per títol 'El vi de Coll Cardús'. La sardana fa referència al vi de gran renom que es feia en aquesta contrada. A la Biblioteca Central de Terrassa, a l'Arxiu Històric Comarcal de Terrassa i a l'Arxiu Tobella, també de Terrassa, es conserven exemplars de la partitura, publicada a París. | 08291-61 | Masia i serra de Collcardús, a la part sud-est del terme | Joan Duch i Agulló va néixer a Terrassa l'any 1891. Pintor i escriptor, publicà diverses novel·les i col·laborà en publicacions periòdiques. Va morir a Terrassa el 1968. Josep Ullés i Daura va néixer a Terrassa el 1878. Fou músic i compositor, autor de diverses sarsueles i altres peces musicals. Va viure alguns anys a París i morí el 1946. | 41.5836400,1.9440100 | 411977 | 4604088 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Duch i Agulló (lletra); Josep Ullés i Daura (música) | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79424 | Roca Salvatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-salvatge | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 137-141 VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1973). Bellesa i atractiu de sant Llorenç del Munt. VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | Massís rocós, estret i molt escarpat, amb dos cims retallats que constitueixen un dels perfils singulars de la serra de l'Obac. El turó, que té una alçada de 776 metres sobre el nivell del mar, sobresurt enmig d'un bosc d'alzines, i està envoltat d'altres cims peculiars (el Paller de Tot l'Any, Castellsapera o el Turó Roig) en una de les zones més agrestes del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. Segons la tradició, en aquesta zona hi tenia la seva cova el famós bandoler Capablanca. | 08291-63 | Zona de l'Obac | Aquest indret, molt a prop del camí ral de Barcelona a Manresa, era un dels més agrestes de la zona i ple d'amagatalls. Era pràcticament despoblat i això el feia ideal a la presència de bandolers, que assaltaven els viatgers del camí. El més conegut és el Capablanca, bandoler per excel·lència de la zona de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. També hi ha confusió sobre el lloc concret on estaria ubicat el seu amagatall, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Aquesta confusió ja va començar a principis de segle XX, quan membres del Centre Excursionista de Terrassa van donar diferents ubicacions a la cova del Capablanca, entre les quals també a la Roca Salvatge. Segons A. FERRANDO (2002: 139), una ubicació possible es trobaria a la base del cingle del Paller de Tot l'Any, on hi ha una esquerda amb restes d'una construcció, però és ben probable que el bandoler utilitzés més d'un amagatall. | 41.6380100,1.9631400 | 413644 | 4610105 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79424-foto-08291-63-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Restringit l'accés amb vehicle motoritzat | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79425 | Festa del Mussol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-mussol | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 218-337 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 370-372 | XX | Aquesta festa es celebrava a la urbanització de Torreblanca els primers cinc o sis dies de setembre, i servia com a cloenda de la temporada d'estiu. La festa començava amb l'arribada al baixador de Torreblanca del Batistini: un personatge disfressat que venia en tren amb el seu seguici i representava el caçador oficial de la cacera del mussol. A l'estació era rebut amb gran animació i fins i tot amb una banda musical. A la tarda hi havia un festival-homenatge-grimegia. A la nit un gran sopar (cena-grimegia) solament per a homes. Acabat el sopar, ja de nit, es sortia a la cacera del mussol. Les peces capturades eren engabiades fins a la sortida de missa del diumenge, i llavors es deixaven en llibertat. Després es feien parlaments satírics dirigits als mussols, sardanes i un partit de futbol. | 08291-64 | Urbanització de Torreblanca | Aquesta festa es va fer a la urbanització de Torreblanca entre els anys 1950 i 1961. La cacera del mussol era molt estesa entre els caçadors de tords, ja que el rapinyaire era utilitzat per a fer cantar els tords que feien de reclam als paranys. Però a Torreblanca la cacera del mussol es convertí en una activitat festiva. L'any 1959 la festa es va incloure en la festa major de Torreblanca. | 41.5887400,1.9189200 | 409893 | 4604680 | 08291 | Vacarisses | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquesta festa ha deixat de celebrar-seFotografia de Josep M. Farrés (any 1953), publicada al llibre 'Retrats de Vacarisses'. | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79426 | Festa Major de Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-torreblanca | BOIX PUIG, Pere (2005). 'Quan la Torre passa a dir-se Torreblanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 448 (setembre) FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 299, 305-310 | XX-XXI | La Festa Major de Torreblanca té lloc el segon cap de setmana de juliol. És la més antiga de les moltes festes de barris i urbanitzacions que actualment se celebren, ja que s'inicià com a mínim des de l'any 1946, època en què arribaren a Vacarisses els primers estiuejants. | 08291-65 | Urbanització de Torreblanca | L'origen de la urbanització de Torreblanca es situa a l'any 1942, quan Josep Pladelorens, propietari de la masia de la Torre, que incloïa una gran finca de 674 ha, la va vendre a Escolapio Cancer (urbanista) i Fidel Puig (aparellador) per 500.000 pessetes. Els nous amos van crear l'empresa 'Explotaciones Torreblanca S. A.' i van impulsar els treballs per habilitar els carrers i les parcel·les. El juliol de 1944 s'inaugurava el baixador del ferrocarril. Axecaren una glorieta per captar clients al costat de la font del Paraigua i amb un cotxe anaven a cercar possibles clients a l'estació d'Olesa. En aquesta primera època, com a mínim des de l'any 1946, ja s'inicià la festa major, que al principi es realitzava a l'esplanada al peu mateix de l'estació. La festa consistia en un seguit d'actes lúdics, sardanes, etc. | 41.5916100,1.9216100 | 410121 | 4604996 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografia de Josep M. Farrés (any 1947), publicada al llibre 'Retrats de Vacarisses' | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79427 | Cingles de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingles-de-vacarisses | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 24-25 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 135-138 | Situats a l'esquena del poble, els cingles són un dels elements més característics i identificatius del paisatge vacarissenc. Es tracta de formacions rocoses, no excessivament abruptes, que s'eleven sobre una massa boscosa a la part sud de la serralada que ocupa la part central del terme. Atès que existeix una certa confusió pel que fa a la denominació de cadascun dels cingles, en el llibre sobre la Barceloneta (CRUSAFONT et alii: 24) es proposa la següent nomenclatura, d'oest a est: cingle de la Torrota (439 m), cingle del turó, cingle del Poble –que alguns anomenen el cingle gran (542 m), cingle de la Barceloneta, cingle del mig, cingle de Torreblanca, cingle petit (592 m) i cingle del Moliner (591 m). Alguns dels cingles tenen coves, per exemple la denominada cova del JA, a la cara oest del cingle del mig; la cova penjada i la cova del duc, a la cara est del cingle de Torreblanca, la cova d'en Massana, al peu del cingle petit i gairebé a la base. També cal remarcar l'existència d'algunes roques singulars, batejades pels estiuejants com la roca de la Figuera o la roca del Llibre, sota el cingle del mig; o la roca del Crusafont, a les “escales” que hi ha al cingle del mig. Un fet característic és que, en cas de tempesta, la morfologia dels cingles crea un efecte de ressonància que multiplica el soroll dels trons. Un altre fet destacat és que els corbs nien a la paret oriental del cingle de Torreblanca. | 08291-66 | Zona central del terme | Els cingles de Vacarisses, especialment el cingle del mig, tenen tradició d'escalada des de la dècada de 1950. Els anys 60 i 70 Jordi Masana hi va habilitar algunes vies d'escalada, que s'han millorat en els anys posteriors | 41.6095000,1.9192700 | 409951 | 4606985 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79427-foto-08291-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79427-foto-08291-66-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79428 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-serra-de-lobac-0 | FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | El parc està format per dos massissos muntanyosos que formen una mateixa entitat orogràfica i geològica: el de Sant Llorenç i la serra de l'Obac (aquest últim pren el nom de l'antic mas situat en terme de Vacarisses) i inclou terrenys de 12 municipis, entre ells Vacarisses. La part corresponent a Vacarisses abasta 1.354 ha que inclouen l'antiga finca de l'Obac, a l'extrem nord-oriental del terme, més bona part del sector situat més al sud, fins la carena del Roure Monjo i els cingles de Vacarisses. Per aquesta banda el límit de la zona del Parc és, aproximadament, la carretera que va de la Barceloneta a la urbanització dels Caus. L'orografia de la serra de l'Obac és escarpada i plena de cingles i canals, amb predomini dels conglomerats, que formen un relleu semblant al del massís veí de Montserrat. La zona compresa dins el terme de Vacarisses és precisament un dels indrets més agrestes, amb turons emblemàtics pel seu perfil singular, com ara el Paller de Tot l'Any, la Roca Salvatge, Collsapera o el Turó Roig. També són destacables, per la seva orografia característica, els cingles de Vacarisses, situats a l'esquena del poble. La fisuració que caracteritza els conglomerats afavoreix la circulació d'aigües càrstiques, mentre que les intercal·lacions de margues entre conglomerats han donat lloc a nombroses coves i avencs. Un exemple d'aquest fenomen és el conjunt de fonts intermitents que, en determinades temporades, expulsen un borboll d'aigua procedent del subsòl. La font de la Saiola, en terme de Vacarisses, és la més important, seguida de la Barbotera i la Pedregosa, en terme de Rellinars. Així mateix, alguns torrents o rieres de la zona configuren congostos amb espectaculars salts d'aigua i zones de ribera d'un notable interès, com ara el torrent de can Còdol o la riera de Sanana. El clima és mediterrani subhumit i per això hi predomina l'alzinar, que per sobre dels 800 m s'enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits, i també les pinedes (pi blanc). L'existència de grans masses forestals que alternen amb esplèndides cingleres i espadats ofereixen unes condicions òptimes per al refugi i la cria de nombroses espècies vertebrades. Entre d'altres: el senglar, l'esquirol, els conills, el gat mesquer, la guineu, el toixó i la cabra. Les aus més comunes són la merla, el tudó, el gaig, el pit-roig, les mallerengues, el pinsà, la cadernera, els sits, la puput i el tord. També s'hi poden trobar corbs i altres aus rapinyaires. Pel que fa als rèptils, hi sovintegen la serp verda, la serp blanca, l'escurçó o la salamandra. Dins el terme de Vacarisses hi trobem la Casa Nova de l'Obac, que ha estat habilitada com a centre cultural i punt d'informació del Parc i ha esdevingut un dels principals punts de referència dels visitants. | 08291-67 | Zona de l'Obac i sector nord del terme | L'any 1987 es va declarar el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Aquest mateix any la Diputació de Barcelona va comprar a la família Faura-Ubach (descendents de l'antiga masia que dóna nom al massís) la finca de l'Obac, amb una superfície de 623 ha. D'aquesta manera s'ampliava notablement la propietat pública del Parc Natural. Aquestes terres, una part de les quals havien estat afectades per l'incendi forestal de 1986, pertanyen als termes municipals de Terrassa (277 ha) i Vacarisses (346 ha). La dècada de 1990 es portà a terme un procés que va portar a una notable ampliació del territori del Parc, aprovat el 1998. Al terme de Vacarisses s'amplià cap al sud fins al límit del mateix poble i la carena del Roure Monjo. La zona de l'Obac va tenir una important ocupació a l'època alt-medieval. Amb la crisi del segle XIV moltes de les cases que hi havia es convertiren en masos rònecs, i la casa de l'Obac va engrandir-se formant una gran propietat. Abans de la fil·loxera, bona part del territori estava plantat de vinya i era una de les principals zones productores de vi. També hi van ser molt destacades les activitats dels carboners. | 41.6127200,1.9282800 | 410706 | 4607333 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79428-foto-08291-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79428-foto-08291-67-3.jpg | Legal i física | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En bona part de la zona hi ha restringit l'accés als vehicles motoritzats | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79429 | Parc Natural de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-montserrat-1 | <p>CARVAJAL, Rosa et al. (2007). Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, Geoestel, Barcelona.</p> | <p>L'àrea del Parc Natural de Montserrat abasta actualment una petita àrea a l'extrem oriental del terme (77,92 ha) que inclou bàsicament la serra del Cul de la portadora. Es tracta d'una àrea perimetral al massís de Montserrat (que té la consideració de zona de protecció), situada a l'altra banda del riu Llobregat. Tanmateix, amb l'ampliació del Parc que ja està prevista aquesta àrea creixerà considerablement per abastar tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca. En tota aquesta zona el relleu és força abrupte, amb formacions de conglomerat que s'eleven sobre l'estreta vall del riu Llobregat i configuren un relleu amb certes similituds amb el del massís de Montserrat. En aquest sentit destaquen turons de perfil singular com ara el Cul de la Portadora (que recorda el perfil d'un portadora en posició invertida) i (quan l'ampliació del parc sigui efectiva) el coll de les Bruixes, el nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases o las serra de l'Hospici; aquesta última de relleu no tan escarpat. La vegetació és la característica del clima mediterrani, amb predomini de les zones de matolls i vegetació baixa, però també amb alguns boscos de pi i alzinars. Les especies animals que s'hi poden trobar, entre d'altres, són els porcs senglars, esquirols i gats mesquers. Entre els rèptils destaca el dragó comú, l'escurçó ibèric, les sargantanes, els llangardaixos i les serps verdes. Els ocells són també nombrosos i visibles: tords, bruels, tudons i, de tant en tant, és possible veure de rapinyaires, com l'àguila o el falcó.</p> | 08291-68 | Sector sud-oest del terme | <p>Montserrat va ser declarat com a parc natural l'any 1987. L'any 1989 es va constituir el Patronat de la Muntanya de Montserrat, que és l'òrgan rector i gestor del parc, depenent directament del Departament de presidència de la Generalitat de Catalunya. L'any 1992 es va aprovar el Pla d'espais d'interès natural (PEIN) i l'espai 'Montserrat' va incloure tota la superfície del Parc Natural i dos sectors nous: el Puig Ventós i Sant Salvador de les Espases. El 2006 es va aprovar la proposta definitiva de la Xarxa Natura 2000, on es designava l'espai Montserrat-Roques Blanques-riu Llobregat com a zona d'especial protecció per a les aus (ZEPA) i lloc d'importància comunitària (LIC). Aquest espai comprèn tot l'espai del PEIN Montserrat, però també l'espai proper anomenat Roques Blanques, un àmbit territorial al voltant del nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases, i el tram del riu Llobregat que des d'aquesta zona s'estén fins al congost de Martorell. Actualment, el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat té en total una superfície de 7.741 ha, les quals estan dividides en reserva natural, parc natural i zona de protecció (ZP). La part de Vacarisses (amb 77,72 ha) forma part de la zona de protecció. Des del 2002 es treballa en un projecte d'ampliació del Parc, que l'any 2007 es va treure a exposició pública però que encara no s'ha aprovat. Aquesta nova proposta redefineix l'àrea protegida de Montserrat i incrementa el grau de protecció en diversos sectors de l'espai protegit, que quedaria dividit en recinte de prestació de serveis, reserva natural, parc natural i PEIN. Amb aquesta ampliació el terme de Vacarisses passaria a tenir de les 77,72 hectàrees actuals a unes 845 (92,28 de parc natural i 752 de PEIN). Així, l'àrea protegida tindria una creixement considerable i abastaria tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca.</p> | 41.5988100,1.8682700 | 405686 | 4605853 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-29 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79430 | Alzina del pou de Cal Ferminet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-pou-de-cal-ferminet | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 38-41 | Situada darrera la plaça del Virrei Amat, gairebé als peus del cingle, es troba aquesta alzina centenària (quercus ilex). Té unes dimensions considerables: un perímetre o alçada de pit de 254 cm a uns 130 cm de terra. L'alçada aproximada és de 18 metres i la projecció de la capçada és de 20 metres. | 08291-69 | Darrera la plaça del Virrei Amat | 41.6074400,1.9190200 | 409927 | 4606756 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79430-foto-08291-69-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñeero Subirana | Espai adequat amb dos bancs sota l'alzina.El botànic Àngel Manuel Hernández en un article dedicat a aquest arbre l'ha batejat com a Alzina del Virrei, nom que adoptem en aquesta fitxa. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79431 | Teix de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/teix-de-lobac | FARRÉS, Josep M. (1988). 'El teix mil·lenari de l'Obac', Vacarisses. Balcó de Montserrat, núm. 234 (febrer). FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (1993). Estudi florístic de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 42-49 | Tronc força corsecat | Aquest espècimen es troba situat al vessant nord encinglerat de la carena del Teix, en un indret difícilment accessible però a pocs metres de la urbanització dels Caus. El teix (Taxus baccata) és un arbre típicament centreeuropeu, una espècie molt poc comuna a Catalunya. Atès que és una planta molt metzinosa ha estat sistemàticament destruïda pels pastors. En aquest cas es tracta d'una planta relicta reduïda a un sol exemplar testimonial. Possiblement és un arbre mil·lenari. Té una alçada de18 m aproximadament i una volta de canó (perímetre mesurat a l'altura del pit) de 165 cms. En pocs anys el seu tronc s'ha corsecat força. Tot i això, l'estat vegetatiu del fullatge és bastant bo. | 08291-70 | Carena del Teix, a l'urbanització dels Caus | Es troba situat a l'anomenada Carena del Teix, nom que indica que l'arbre ha estat un element de referència ja des d'antic. Fa uns anys es permeté edificar en aquesta zona, just fins al límit del Parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, fet que suposa un contratemps per l'equilibri ecològic de l'entorn i per la supervivència de l'arbre, que ja comença a trobar-se en un estat precari. L'any 1988 l'arbre tenia algun rebrot, actualment desaparegut o en mans de particulars. El teix és un arbre perennifoli, amb fulles agudes i llavors envoltades d'un aril vermell. Tradicionalment ha estat considerat l'arbre de la vida i de la mort. De la vida per la seva longevitat, i de la mort per la seva toxicitat. A l'antiguitat s'associava amb Hécate (deessa dels Inferns) i a l'edat mitjana amb la Lluna i les bruixes. Els arbres més antics d'Europa són teixos, algun dels quals es calcula que podria tenir uns 3.000 anys d'edat. | 41.6156900,1.9463300 | 412214 | 4607644 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79431-foto-08291-70-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79431-foto-08291-70-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'ObacPer arribar-hi cal prendre un camí senyalitzat amb l'indicador 'Carena del Teix', a la carretera que uneix els Caus amb la Casa Nova de l'Obac. Cal segui pel camí, després corriol, uns 700 m en direcció oest. Al final del reixat de la casa que hi ha sobre la carena, cal descendir uns 75 m per un terreny amb fort pendent en direcció nord. L'accés és molt difícil i no hi ha camí. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79432 | Les potades de na Guilleuma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-potades-de-na-guilleuma | AMADES, Joan (1990). Costumari català. Vol. X (Sant Joan de cara a l'estiu). Cercle de lectors - Salvat, Barcelona, p. 162-163 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 60-61 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 92-93 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 358 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 103-108 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 59 | Guilleuma de Montcada, senyora i comtessa de Vacarisses al segle XIII, era una dona de caràcter fort i despòtic, i la seva figura té associades un seguit de llegendes, algunes de les quals es situen a Vacarisses. En un lloc a prop de Collcardús, del qual actualment se'n desconeix la ubicació exacta, hi ha un petit clot a la roca de pedra sorrenca, com si fos l'empremta d'una petjada. Estaria situat vora el camí romeu que anava a Montserrat, en un lloc darrera de les muntanyes de can Margarit, entre Collcardús i el Mimó (FLOTATS 1994: 92), o bé pel camí ramader de Vacarisses, un cop passat Collcardús (FARRÉS 1996: 61). Segons una llegenda, donya Guilleuma marxava de la casa de Vacarisses on havia pres posada i, en muntar a cavall un tros més amunt, colpejà frenètica el terra deixant estampada la petjada. Al terme de Vacarisses hi ha també una font anomenada 'de la Guilleuma', prop de la casa del Boixadell. Segons la tradició, la senyora de Vacarisses i el seu cavall van beure en aquesta font i després se separaren del camí. Així mateix, en un indret prop de l'Estació de Vacarisses, a unes quinze passes de la font de la Sang, hi havia una altra petja de la Senyora i les potades del seu cavall. Segons la llegenda, Guilleuma va pujar al cim més enlairat de Montserrat i, esperonant el seu cavall, volia arribar a Sant Llorenç del Munt. Però caigué a la riera del Palà, prop del camí romeu, tot deixant la marca de la seva pròpia petja, coneguda com la 'potada de na Guilleuma'. També hi haurien 16 redols corresponents a les marques de les peülles del seu cavall (SOLÀ 1929: 103-108). Aquestes 'petjades' ja eren difícils de localitzar en el seu temps, ja que si baixava una torrentada les tapava. Amb la construcció de l'autopista la zona va quedar coberta per pedres i terra que s'abocaren cap a la riera. Finalment, a prop de les Vendranes hi ha encara una altra font també anomenada de la Guilleuma. | 08291-71 | Zona de Collcardús, zona de Torreblanca i el Boixadell, zona de can Serra | Guilleuma de Montcada, senyora de Vacarisses, va contreure matrimoni amb l'Infant Pere, precisament el mateix dia que el seu germà, Jaume II, rei d'Aragó, es casava amb Blanca de Nàpols. El seu matrimoni va durar pocs dies, i el 30 d'agost de 1296 enviudava. Això va fer que prengués un caràcter fort i despòtic per governar, fet que ha propiciat l'aparició de diverses llegendes. Guilleuma es negà a reconèixer-se feudatària del bisbe de Vic. Per aquest motiu hi va combatre diverses vegades, fins i tot associada amb els heretges partidaris del comte de Foix. A Catalunya existeixen altres exemples de petjades o senyals gravades damunt la roca viva, ja siguin atribuïdes a homes o animals. Per exemple, la potada del Mal Esperit (prop d'Olot) o les nombroses petjades o potades del diable. Segons Joan Amades (AMADES 1990: 162-163), aquestes 'petjades' podrien ser reminiscències d'antics cultes solars, difosos per la baixa Europa, el nord d'Àfrica i l'Àsia meridional, ja que molts pobles primitius s'imaginaven el sol cavalcant damunt d'un corser o muntant un carro que saltava de cim en cim i que cada dia donava la volta. Gravar una petjada assegurava el pas de l'astre i venia a ser com un altar que se li dedicava. La cristianització hauria fet emergir tradicions i llegendes atribuïdes a sants o al diable. | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79437 | La Vacarissana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-vacarissana | GRAU, Jan (1995). Fabulari Amades. Tarragona, Edicions del Mèdol, p. 139, 169 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, P. 28 | La boira que cobreix Montserrat per la banda de Vacarisses rep el nom de Vacarissana. Es tracta d'una boira baixa que ho deixa tot ben xop i que disminueix molt la visibilitat. És costum que els pares personifiquin l'amenaça que els fills es perdin dient-los que la Vacarissana se'ls endurà a un cau, on els xuclaria fins a empassar-se'ls (GRAU 1995: 139, 169). | 08291-76 | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||
| 79441 | Plafó de sant Antoni de Pàdua (capella de l'Obac Nou) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-de-sant-antoni-de-padua-capella-de-lobac-nou | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114 | XVIII | Alguna rajola té escantellaments a la capa d'esmaltat | Plafó de rajoles encastat en una de les façanes de la capella de la Casa Nova de l'Obac. Consta de 30 rajoles amb decoració polícroma que representen la figura de sant Antoni de Pàdua, a qui està dedicada la capella. La decoració consta d'una orla perifèrica amb fulles encadenades, característica del segle XVIII i, en el registre central, la figura del sant, amb hàbit de franciscà, un nen en braços i un lliri a l'altre mà. Com a paisatge de fons, una casa i arbres. | 08291-80 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | La Casa Nova de l'Obac es començà a construir al final del segle XVIII i no es va acabar fins el 1820. Sembla que fou dissenyada per l'arquitect italià Domenico Bagutti. La capella, d'estil neoclàssic, es devia construir en aquests mateixos anys. Uns goigs de l'any 1923 manifesten d'advocació de la capella a sant Antoni. Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la Casa Vella de l'Obac apareguren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella de l'Obac Vell sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la casa nova. Es tracta d'un plafó de sants característic del segle XVIII. | 41.6215600,1.9539300 | 412855 | 4608288 | 08291 | Vacarisses | Obert | Regular | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Emplaçat a la façana sud-est de la capella. | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79447 | Túnel de la riera de la Torre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tunel-de-la-riera-de-la-torre | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó al costat de ponent de la riera de la Torre. Té una llargada d'uns 75 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-86 | Al sud de l'urbanització de Torreblanca, prop de la riera de la Torre | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.5843400,1.9212800 | 410083 | 4604189 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79449 | Mina dels Morts | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-dels-morts | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó al costat de llevant de la riera de la Torre. Té una llargada d'uns 60 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-88 | Al límit sud del terme, prop de la Pedrera del Mimó | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. Durant les obres de construcció d'aquest túnel es produí un accident a l'interior, quan s'estava cobrint la volta de l'obra, amb el resultat de 5 treballadors morts. Des d'alehores aquest túnel es coneix com 'la mina dels morts'. | 41.5755300,1.9206300 | 410017 | 4603212 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79451 | Gil | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gil | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 96, 114, 134 | XX | Màquina de l'antiga fàbrica. Concretament es tracta d'un gil; una màquina del procés de filatura de llana pentinada o d'estam destinada a teixits de qualitat i, per tant, d'alt valor afegit. És una màquina dels anys 50 o 60 consistent en una estructura metàl·lica amb un sistema de rodets a la part superior i accionada per un motor elèctric. | 08291-90 | La Fàbrica (ctra. de la Bauma, 1) | Les primeres notícies de 'La Fàbrica' són de l'any 1934, quan un tal Villaret començà la construcció de la nau que en un principi tenia una superfície de 24 x 17 m. La seva intenció era instal·lar-hi una secció de telers. L'obra continuà i l'edifici ja estava gairebé enllestit (només li faltava la teulada) quan amb l'esclat de la Gerra el 1936 quedà paral·litzat. La construcció es va reemprendre l'any 1945 amb unes dimensions ja ampliades (44 x 21 m) per donar cabuda a les oficines, taller i altres dependències. El 1948 la fàbrica entrà en funcionament, amb la raó social 'Hilaturas Pablo Bruges' i dos anys més tard canvià el nom per 'Hilaturas Brugues Bori y Cirera', que es va mantenir fins el 1964. Entre 1964-1965 es construí una nova nau i es tornà a canviar la raó social per 'Hilaturas Brugues, S.L.', la qual durà fins l'any del seu tancament, el 1968. L'any 2003 la fàbrica va obrir les portes, ara recuperada com a equipament social i cultural. Aquesta màquina es va deixar com a element testimonial de l'antiga fàbrica. La resta de maquinària es va vendre. | 41.6064200,1.9182300 | 409860 | 4606644 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79461 | Arxiu parroquial de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-de-vacarisses | XX | <p>L'arxiu parroquial de Vacarisses fou totalment destruït durant la Guerra Civil de 1936, de manera que només es conserven documents posteriors a aquestes dates. Els fons de l'arxiu consten dels llibres habituals de registre (batejos, matrimonis, defuncions, etc) i es conserven al Museu-Arxiu de Vacarisses, situat a l'Església, excepte els llibres que encara estan en actiu, conservats a lla Rectoria.</p> | 08291-100 | Església parroquial de Vacarisses | 41.6071900,1.9177000 | 409817 | 4606730 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Religiós | 2020-01-21 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79467 | Gual de l'Hostal de Palà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gual-de-lhostal-de-pala | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90-97 | Presència d'elements intrusos, com la canalització, i impacte negatiu per la presència propera de la carretera i urbanitzacions | Gual situat just al darrer de l'antic hostal de Palà, que permet travessar la riera del mateix nom. En aquest punt la riera de Palà passa per una codina ondulada amb diversos clots i roques sortints. Per aquest motiu és un lloc apte per travessar-la, de manera que els transeünts del camí romeu l'utilitzaven com a gual. Al sector nord la plataforma rocosa acaba amb un tall brusc que conforma un penya-segat molt ample amb dos graons i el corresponent salt d'aigua. Es tracta d'una zona de ribera d'un interès remarcable i amb una vegetació força exuberant, tot i que és un indret pròxim a la carretera de Manresa a Terrassa (c- 58) i situat entre les urbanitzacions de Palà/Comelles, d'una banda, i del Ventaiol per l'altra. | 08291-106 | Entre les urbanitzacions de Palà/Comelles i el Ventaiol | El camí romeu, que utilitzaven els pelegrins per anar a Montserrat és documentat des d'època medieval i és potser d'origen ibèric o romà. L'hostal de Palà era un dels hostals d'aquest camí. Cal dir que aquest indret era una important cruïlla. Aquí l'itinerari transversal del camí romeu es creuava amb el camí vell d'Olesa a Manresa, amb un trajecte de nord a sud que venia de Castellbell i continuava per la serra de l'Hospici, el coll de Bram i el pla del Fideuer. A més, també hi confluïen altres camins secundaris, com el que anava de Vacarisses a Monistrol o el que enfilava pel coll de les Bruixes cap a can Tovella i el Cairat (on hi havia un pont que travessava el Llobregat, possiblement d'època andalusina o tal vegada anterior). Per això l'any 1485 el senyor de Vacarisses concedí al propietari del mas Palà llicència per construir una carnisseria al costat del camí ral o romeu, la qual al final del segle XVIII encara estava en funcionament. El gual que estava situat en aquest punt permetia travessar la riera de Marà. Segons expliquen, quan la riera baixava molt plena els transeünts havien d'esperar que minvés, i algunes dones que anaven de Vacarisses a Monistrol havien de passar a l'esquena d'un home. | 41.6069700,1.8725200 | 406052 | 4606754 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79467-foto-08291-106-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79467-foto-08291-106-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A un dels extrems hi ha situada una important canalització d'aigües. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79471 | Can Franc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-franc | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 54 | XIX | En estat de semi-ruïna. Part de la teulada esfondrada. | Casa de pagès que ha quedat integrada en la urbanització del Ventaiol. És una construcció de dimensions modestes, de planta irregular amb un porxo davanter, i actualment té adossada al costat de ponent una altra casa de construcció recent. Can Franc ha mantingut més o menys la tipologia tradicional, tot i que no té elements d'especial interès. El cos principal, situat al nord, té coberta a doble vessant i accés per una escala lateral i per un portal amb arc de mig punt a la planta baixa. Les façanes són arrebossades i tenen diverses finestres de disposició irregular. A la façana davantera té annexat un porxo sostingut sobre pilars de maó i amb una terrassa a la part superior. | 08291-110 | Camí Romeu, s/n (urbanització el Ventaiol) | La casa està situada al peu de l'antic camí romeu, que travessava la riera de Palà pel gual que hi havia al costat de l'hostal de Palà i continuava cap a l'hostal de la Creu. En una estadística de l'any 1860 la casa ja consta amb el nom de 'el Franc'. | 41.6068800,1.8718500 | 405996 | 4606745 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79483 | Pietat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pietat | XIX | Pintura antiga sense restaurar | <p>Pintura sobre tela que representa el motiu de la Pietat. Emmarcada en una orla amb motius vegetals negres, l'escena mostra en primer pla i en solitari les dues úniques figures de la Mare de Déu i Jesús davallat de la creu. La primera, coberta amb mantell blau i ajupida en una posició inclinada cap a un costat, sosté amb una cama i un braç el cos inert de Jesús. En una mà sosté la corona d'espines que li ha retirat. Al fons s'endevina una paisatge borrós i abstracte, de tonalitat fosca. La figura de la Mare de Déu mostra un rostre afligit i un gest expressiu, que podria emparentar-se amb la pintura simbolista del segle XIX. Actualment la pintura està col·locada en una de les capelles laterals de l'església.</p> | 08291-122 | Església parroquial de Vacarisses. Plaça de l'Església. | <p>Aquesta pintura és anterior a la Guerra Civil de 1936 però no hi consta cap referència de l'any d'execució ni de l'autor. Fou localitzada entre objectes diversos en dependències de l'església parroquial i col·locada com a ornament d'una de les capelles laterals.</p> | 41.6070200,1.9175600 | 409805 | 4606711 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Regular | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-15 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79484 | Pou de cal Ferminet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-cal-ferminet | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 143-144 | Tapiat amb ciment. Falta de manteniment | Pou situat al darrera de la plaça del Virrei Amat, just al costat de la gran alzina que s'aixeca en aquest indret. Consisteix en una construcció de pedra de planta oval, actualment coberta de ciment a la part superior de forma barroera. Té una obertura frontal sostinguda amb una llinda de fusta. Actualment l'obertura és tapiada, ja que la font està en desús. Té un brollador de plom que desemboca en una pica de petites dimensions. Té una cambra annexa coberta amb volta escarsera. | 08291-123 | Darrera la plaça del Virrei Amat | Aquest pou pertanyia a cal Ferminet, casa que queda una mica apartada, i funcionava mitjançant una bomba elèctrica. Durant els anys cinquanta va ser molt útil, principalment al veïnat del carrer Major, a causa de l'escassetat d'aigua que hi havia. De bon matí la gent hi deixava els càntirs o galledes, fent cua, fins a les dotze del migdia, quan el llogater de cal Ferminet feia un xiulet i la gent sabia que podia anar a omplir els atuells per torns, fins que l'aigua s'acabava. | 41.6074300,1.9191400 | 409937 | 4606755 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79488 | Font de la Saiola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-saiola | Anònim (1935). Guia monogràfica de Sant Llorenç del Munt. Centre Excursionista de Terrassa. FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 109-111 FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1973). Bellesa i atractiu de sant Llorenç del Munt. VIVES i JORBA, Salvador. Les fonts intermitents de la serra de l'Obac. | Font de surgència intermitent situada al torrent del mateix nom. S'hi accedeix mitjançant unes escales des del camí. La font té una boca per on brolla l'aigua d'uns 2 metres d'alçada, i es troba en una esquerda de la roca, entre conglomerats calcítics. Té un altre forat que li serveix de sobreeixidor, que està situat a uns 10 metres torrent amunt i és impenetrable. L'aigua hi brolla de la font a borbolls només un determinades èpoques de pluges abundants. De vegades passa anys sense rajar, però quan ho fa (de vegades fins i tot durant un parell de mesos) l'aigua surt de la terra amb una gran força i constitueix un fenomen natural espectacular. De totes les fonts intermitents de la zona és la que més aigua llança a l'exterior, la qual és recollida a pocs metres pel torrent. En un moment de màxima activitat la font pot arribar a expulsar uns 16.000 m3 diaris d'aigua. Altres fonts similars i molt pròximes són les de la Pedregosa i la Barbotera, però aquestes ja en terme de Rellinars. Es tracta d'un grup de fonts intermitents que, al mateix temps, són penetrables i han estat molt estudiades pels geòlegs. La Saiola té un recorregut penetrable de 22 metres, amb una profunditat d'11 metres. Després de cada sortida d'aigües la conducció es torna a tapar quasi totalment. Tot i això, fa diversos anys un grup d'espeleòlegs la va penetrar més de 150 metres pel sistema de desobstrucció. L'aigua d'aquesta font esdevé molt carregada en carbonats després de travessar conglomerats de grans blocs calcaris. | 08291-127 | Zona de l'Obac | 41.6351300,1.9463100 | 412239 | 4609803 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79488-foto-08291-127-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Des de la Casa Nova de l'Obac accés restringit als vehicles motoritzats. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79489 | Serra de Collcardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serra-de-collcardus | Espai circumdat per carreteres i amb elements intrusius, com la pedrera del Mimó | <p>La Serra de Collcardús és un Espai d'Interès Natural (EIN) protegit dins el PEIN. Abasta territori dels municipis de Vacarisses i Viladecavalls. Concretament, l'espai protegit inclou una petita part de l'extrem sud-oriental del terme de Vacarisses on hi ha la serra de Collcardús, també anomenada del Ros, i té una superfície de 191, 64 ha (és a dir, un 33,76 % de l'espai, que té una superfície total de 567,65 ha). Aquest espai està delimitat per la carretera C-58 al nord, la riera de la Torre a l'oest i l'autopista C-16 al sud (ja en terme de Viladecavalls). En queda fora l'àrea de ocupada perla pedrera del Mimó, dedicada a l'extracció d'àrids, a l'extrem sud-oest. El cim més important és el Cap del Ros, amb una altitud de 639 metres. La vegetació és la característica del clima mediterrani, amb predomini de boscos de pi i alguna roureda.</p> | 08291-128 | Sector sud-est del terme | <p>L'any 2006 es va aprovar la proposta definitiva de la Xarxa Natura 2000, en el qual s'incloïa la serra de Collcardús. Concretament, formava part de l'espai Montserrat-Roques Albes-riu Llobregat. Automàticament, els nous espais d'aquesta xarxa van passar a tenir la consideració de PEIN. La declaració d'aquest espai natural protegit es va fer amb la intenció d'establir un corredor que unís els parcs de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat. Així mateix, pel sector sud l'espai de Collcardús enllaça amb l'espai de Puigventós, propietat de la Fundació Territori i Paisatge, de Caixa Catalunya. Més recentment, l'ordenació urbanística de l'Ajuntament de Vacarisses ha establert també una zona de protecció al corredor entre els dos parcs naturals.</p> | 41.5791400,1.9305300 | 410847 | 4603603 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79489-foto-08291-128-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-30 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79490 | Sot de les Unces | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sot-de-les-unces | FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 172 | Sot o forat artificial situat en un marge del costat nord, vora mateix del camí ral de Manresa a Barcelona, just al punt en què el camí ha entrat al terme de Vacarisses, provinent de Matadepera. Es tracta d'una cavitat en forma de sitja excavada a la roca. L'interior té un farciment de terra i pedres, però sembla que no faci gaire que ha estat emplenat. Desconeixem la funcionalitat d'aquesta sitja que, ben segur, deuria estar relacionada amb el trànsit del camí ral. El nom popular de 'sot de les unces' suggereix que hagi pogut utilitzar-se per amagar-hi diners, tal vegada fruit de l'acció dels bandolers. | 08291-129 | Zona de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | 41.6392900,1.9740100 | 414551 | 4610237 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79491 | Font del Lladre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-lladre | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 70-71 FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 175-176 GRAU, Edmon (1992). Camins i fonts del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Diputació de Barcelona. | Font situada a l'interior d'una balma, en un racó amagat i sorprenent sota el camí ral de Manresa a Barcelona. La balma, força profunda i de grans dimensions, constitueix un dels millors aixoplucs del camí i un perfecte refugi per als antics bandolers. La font està adequada amb un petit tub per on brolla d'aigua cap a un receptacle situat al terra. Atesa la gran altitud en què es troba, en moltes èpoques de l'any està seca. El corriol que baixa cap a la font des del camí ral té uns graons foradats a la roca. | 08291-130 | A la zona de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La font ja es coneixia amb aquest nom al final del segle XVI. El seu emplaçament en una zona de màxim perill del camí ral devia fer-la freqüentada pels bandolers. El 4 de maig de 1570 hi ha la notícia de l'assalt a un argenter de Barcelona per part de sis lladres armats amb pedrenyals que va tenir lloc a les proximitats d'aquesta font. | 41.6427600,1.9569700 | 413137 | 4610639 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79491-foto-08291-130-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La font es troba al límit del terme municipal de Vacarisses amb Rellinars | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79492 | Roure de tres branques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-tres-branques | http://www.vacarisses.cat/lavila/historiapatrimoni/Inventari.htm | Roure de grans dimensions, situat al darrera de l'estació de ferrocarril de Torreblanca. Té una alçada considerable i, des de l'inici del tronc, es divideix en tres branques. | 08291-131 | Urbanització de Torreblanca | 41.5863600,1.9170600 | 409734 | 4604418 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79492-foto-08291-131-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Forma part de l'inventari de patrimoni natural impulsat per la Regidoria de Medi Ambient i consultable des de la web de l'Ajuntament. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79493 | Roure de can Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-can-torrella | http://www.vacarisses.cat/lavila/historiapatrimoni/Inventari.htm | Roure de grans dimensions situat al costat d'un camp, prop de la masia de can Torrella. Té una capçada de forma arrodonida i no és excessivament alt. | 08291-132 | Sector sud del terme, prop de la masia de can Torrella | 41.5833200,1.9053600 | 408755 | 4604093 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79493-foto-08291-132-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Forma part de l'inventari de patrimoni natural impulsat per la Regidoria de Medi Ambient i consultable des de la web de l'Ajuntament.Accés restringit a vehicles motoritzats | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79494 | Alzina del Mimó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-mimo | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 137 | Alzina de grans dimenions situada al pati de la masia del Mimó. Segons Àngel Hernández, podria tenir uns 200 anys d'edat, els mateixos que la casa. Té un forat a la base del tronc en el qual, segons sembla, durant la Guerra Civil s'hi havia amagat una monja. | 08291-133 | Masia del Mimó, al sector sud del terme | 41.5766100,1.9141500 | 409478 | 4603339 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79495 | Font de l'Orpina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lorpina | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 88-89 FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 204-206 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa. Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 289 | Al peu d'un marge hi ha emplaçada aquesta font, que és de les més populars a Vacarisses. La font és senzilla, amb un tub de sortida lliure fixat a una petita construcció de pedres i ciment. A prop hi ha adequada una petita àrea de pícnic. Una mica més avall el camí passa per un túnel sota la via del tren. La construcció de la via ha creat un salt d'aigua que configura un espai natural interessant, en el qual s'hi poden trobar algunes plantes aquàtiques, orquídies de primavera, falgueres, molses i líquens. Anys enrere, en aquest torrent hi vivia el cranc de riu autòcton, fet que denota la bona qualitat de l'aigua. | 08291-134 | Urbanització de can Serra | És una de les fonts més populars de Vacarisses. Fins no fa gaire encara molta gent baixava del tren amb garrafes per omplir-les a la font. També era l'emplaçament dels dinars populars que tenien lloc quan els romeus tornaven de l'aplec a Sant Salvador de les Espases. | 41.5931600,1.9007700 | 408386 | 4605190 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79495-foto-08291-134-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Al salt d'aigua al costat del pas sota la via del tren hi ha un plafó informatiu, associat a un itinerari senyalitzat per la zona. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79499 | Sant Salvador de les Espases i coll de Bram | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-salvador-de-les-espases-i-coll-de-bram | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 142-143 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 22-23 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 99-100 | En època alt-medieval al turó de Sant Salvador de les Espases (que actualment fa de partió entre els termes de Vacarisses, Esparreguera i Olesa) hi havia un dels castells estratègics que defensaven la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. La fundació de l'ermita de Sant Salvador de les Espases, i el seu nom, s'expliquen, segons la tradició, per un miracle que va tenir lloc amb motiu d'una gran batalla que al segle X va enfrontar en aquest indret el comte de Barcelona Ramon Borrell contra els sarraïns. Diu la llegenda que, trobant-se les tropes cristianes acorralades, el comte va alçar els ulls al cel demanant clemència i aleshores se li va aparèixer el Salvador, que li prometé el seu ajut. Bon punt començava la batalla caigué del cel una abundant pluja d'espases de foc, que corrien en totes direccions vers els enemics. En memòria d'aquest fet s'aixecà alguns segles després l'ermita, situada en terme d'Esparreguera (SOLÀ 1929: 22-23). També es diu que els vacarissencs van participar en aquella batalla. Atraparen un escamot de moros al collet de Sant Salvador, els acorralaren i els mataren sota el coll de Bram, que prengué aquest nom dels brams i gemecs que llançaven els sarraïns (FLOTATS 1979: 142-143). | 08291-138 | Sector sud-oest del terme | 41.5790500,1.8844700 | 407007 | 4603641 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||||||
| 79500 | El Xic de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-xic-de-vacarisses | CODINA, Sebastià (1996). 'El nen de Vacarisses', Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 336 (agost) GRAU, Jan (1995). Fabulari Amades. Tarragona, Edicions del Mèdol, p. 31, 117 MASPONS, Francesc (1952). Tradicions del Vallès, p. 20-23. SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 105-106 | El Xic de Vacarisses, també conegut pel Nen de Vacarisses, era un gegant valent, contemporani d'un altre gegant del Vallès, el Fort Farell. Era un home fort, alegre i pacífic que no es ficava mai amb ningú mentre no li toquessin la terra que tant estimava. Segons es diu, tenia un peu al cim del Puigmal i l'altre a la punta del Matagalls, al massís del Montseny. Tenia fama de menjar molt, i eren set els que li donaven menjar amb unes enormes forques de ventar i tot i així mai quedava tip. Segons sembla, era capaç de cruspir-se qualsevol cosa que fos comestible. Es feia les feines al mig de la plana de Vic, i per això les terres d'Osona són les més fèrtils de Catalunya. En la tradició popular es conserva la frase 'sembles el Nen de Vacarisses', que es diu als que mai no estan tips i no paren de menjar. | 08291-139 | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||
| 79505 | Pou del Viveret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-del-viveret | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 24 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 79-80 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 21-23 | XX | La construcció es troba totalment envaïda per la vegetació i és de difícil accés | Construcció senzilla, de planta quadrada i coberta a dues vessants, amb les parets arrebossades de ciment, que acull el pou del Viveret. Aquest pou, que es troba al peu d'un torrent que, a pocs metres, conflueix amb el del Sellarès, fou el primer a subministrar aigua corrent a Vacarisses durant la dècada de 1930. | 08291-144 | Prop de la Rectoria Vella | Els primers passos per a la instal·lació del servei d'aigua corrent a Vacarisses es feren l'any 1932 amb motiu d'haver-se perdut, en part, la deu de les Fonts del Sastre. L'any 1937 un grup de veïns, i gràcies a l'aportació econòmica particular, construïren un dipòsit acumulador, que fou alimentat per l'aigua del pou del Viveret per mitjà d'una bomba i una xarxa de conduccions i escomeses que distribuïen a un sector del poble. L'any 1952 es procedí a la captació d'aigües de can Còdol, cosa que va permetre un abastament més general. Més tard, amb l'increment de la població flotant, la captació d'aigües s'amplià amb les deus de can Serra i de l'Orpina. | 41.6051200,1.9127000 | 409397 | 4606506 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79508 | La Segarra va matar la Puça | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-segarra-va-matar-la-puca | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 152-153. SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 43-44 | La frase 'la Segarra va matar la Puça' es féu molt popular a Vacarisses per un fet que transcorregué fa molts anys. Es deia que hi havia dues cases veïnes, la dels Segarra i la de la Puça. A la dels Segarra passaven una mala època, ja que tots els fills que neixien es morien, i van acudir a la consulta d'una endevina, que els va dir que tot era provocat pels maleficis que els enviava la Puça. Enfurismada, la Segarra va agafar una ganiveta de tallar pa i va degollar la seva veïna. La Segarra fou jutjada a Terrassa i traslladada a la presó de Barcelona per complir la pena. Segons sembla, va ser a la presó que va níeixer l fill tan esperat pel qual havia comès el crim. Més tard, la mare i el fill retornaren a Vacarisses. | 08291-147 | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||||
| 79509 | Cova de la riera de can Còdol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-la-riera-de-can-codol | Entorn cobert per la vegetació | Petita cova situada al congost de la riera que baixa al nord de la masia de can Còdol i s'ajunta amb la riera de Sanana. En una cinglera de pedra tosca, pràcticament sota la masia, la cavitat s'endinsa uns 3 0 4 metres sota la roca. Conserva algunes restes d'estalactites. Actualment es troba totalment coberta per la vegetació. | 08291-148 | Prop de la masia de can Còdol, al sector nord del terme | 41.6210700,1.9107000 | 409253 | 4608278 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79519 | Riera de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-sant-jaume-0 | <p>Jaciment paleontològic situat al sector de la riera de Sant Jaume que inclou una part del terme de Vacarisses; concretament al sector de la serra de Collcardús i Puigventós, ja al límit sud-est del terme municipal. L'any 2009 s'hi va realitzar una prospecció en la qual es va determinar que hi havia zones amb un gran potencial fossilifer en terrenys datats com a Triasic Inferior - Mitjà (uns 240-230 millions d'anys). A la zona de Vacarisses es troben dos tipus de fàcies, unes anomenades de tipus Buntsandstein (uns gresos i conglomerats de color mes vermellós) i unes altres anomenades Muschelkalk (de tipus mes blanquinos i calcari). És possible que aquest jaciment pugui conservar restes fòssils de vertebrats d'edat triàsica.</p> | 08291-158 | Serra de Collcardús i Puigventós (al sector sud-est del terme) | <p>L'any 2009 s'hi va portar a terme la recerca dirigida per Josep Fortuny Terricabras, investigador de l'Institut Català de Paleontologia (IPC).</p> | 41.5813200,1.9562800 | 412997 | 4603818 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2020-01-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79365 | La Fàbrica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-fabrica-5 | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 96, 114, 134 | XX | Conjunt de l'antiga fàbrica, format per la nau vella (que és representativa de l'arquitectura industrial d'inicis del segle XX) i la nau nova, connectades entre si per un cos intermedi, amb un pas que dóna a una mena de pati interior. La nau vella és de planta rectangular i d'una sola planta, amb coberta a doble vessant. Es tracta d'una construcció fabril amb parets de pedra i els característics finestrals, que antigament eren més llargs i ara es mostren rebaixats tot formant una sèrie de finestres quadrades. La façana principal té un portal de forma rectangular. Les parets són arrebossades i pintades de blanc, tot deixant petites franges de pedra vista entre finestra i finestra. Per la part interior, els finestrals estan emmarcats amb maó. A l'interior es conserva l'espai diàfan de la nau, actualment adequada com a espai polivalent. Al lateral de ponent té unes dependències, on hi havia les oficines, que consten de dues plantes. I, al sud, altres dependències on hi havia els motors de la fàbrica, un transformador, etc. La nau nova és també de planta rectangular, amb planta baixa i dues plantes. Les façanes són arrebossades. L'edifici consta d'una sèrie de finestrals rectangulars al pis superior (als de la façana de ponent se'ls hi ha aplicat una mena de voladís metàl·lic) i un altra sèrie de finestrals, de forma apaïsada, al pis inferior. Llevat d'això, no té cap altra particularitat arquitectònica. Actualment les dependències de la fàbrica acullen diferents usos públics: equipaments culturals, casal de joves i casal d'avis, oficina de correus, aparcament, magatzem municipal i CAP. | 08291-4 | Ctra. de la Bauma, 1 | Les primeres notícies de 'La Fàbrica' són de l'any 1934, quan un tal Villaret començà la construcció de la nau que en un principi tenia una superfície de 24 x 17 m. La seva intenció era instal·lar-hi una secció de telers. L'obra continuà i l'edifici ja estava gairebé enllestit (només li faltava la teulada) quan amb l'esclat de la Gerra el 1936 quedà paral·litzat. La construcció es va reemprendre l'any 1945 amb unes dimensions ja ampliades (44 x 21 m) per donar cabuda a les oficines, taller i altres dependències. El 1948 la fàbrica entrà en funcionament, amb la raó social 'Hilaturas Pablo Bruges' i dos anys més tard canvià el nom per 'Hilaturas Brugues Bori y Cirera', que es va mantenir fins el 1964. Entre 1964-1965 es construí una nova nau i es tornà a canviar la raó social per 'Hilaturas Brugues, S.L.', la qual durà fins l'any del seu tancament, el 1968. L'any 2003 obrí de nou les portes, ara com a equipament social i cultural. | 41.6063200,1.9182000 | 409857 | 4606633 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79365-foto-08291-4-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79388 | Rellotges de sol del castell de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotges-de-sol-del-castell-de-vacarisses | <p>LLADÓ, Carles (2008). Restauració del conjunt de rellotges de sol del castell de Vacarisses.</p> | XVII-XX | Restauració recent | <p>Conjunt de dos rellotges de sol situats a dues de les façanes del castell de Vacarisses (sud i oest) que han estat restaurats seguint el models originals. Tenen forma circular, aproximadament de dos metres de diàmetre cadascun. El rellotge de llevant està situat sobre una paret amb declinació 30º30' Est, el rellotge de ponent ho està sobre una paret amb declinació 61º30 Oest. Els rellotges, pintats en blanc sobre una base d'arrebossat marró, es caracteritzen per una sanefa de formes semi-circulars que respecta els seus originals. Tenen marcades les hores i les mitges hores, i les xifres responen a la tipografia del segle XVII. A la part superior de cadascun d'ells hi ha dues dates: la de 1699, que figurava en els rellotges originals, i la de 2006, any de la seva restauració. Les busques són de planxa de ferro tractada per evitar l'oxidació i estan situades a la part superior (les antigues eren al centre del rellotge).</p> | 08291-27 | Castell de Vacarisses. Carrer Major, s/n | <p>Les obres de restauració del castell van contemplar la necessitat de restituir els dos rellotges de sol que hi havia a la façana, originaris de l'any 1699. La restauració es va dur a terme durant la tardor de 2006 i va anar a càrrec de Carles Lladó, pel que fa a la part tècnica, i de l'empresa Urcotex, pel que fa a la realització material. Els treballs van permetre reconstruir-los tal com eren només en part: s'han mantingut les formes i les sanefes (un dels elements més característics dels rellotges), en canvi les marques sobre la paret s'han calculat de nou perquè no eren del tot correctes. També les busques són noves i s'han resituat a la part superior dels rellotges.</p> | 41.6075600,1.9180000 | 409842 | 4606771 | 1699 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79388-foto-08291-27-1.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||
| 79416 | Estació de ferrocarril de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estacio-de-ferrocarril-de-vacarisses | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-229 | XIX | Baixador del ferrocarril a Vacarisses de la línia Barcelona-Manresa, situada a la urbanització de can Serra. Es tracta d'una construcció formada per dos cossos amb planta en forma de 'T', amb planta baixa i un primer pis. Totes les façanes, pintades d'un color gris verdós, segueixen un model uniforme, amb obertures distribuïdes regularment a les dues plantes, emmarcades amb motllures i rajola. A la façana davantera té una estructura metàl·lica que sosté el cobert de l'andana. Al sector nord hi ha una petita construcció de maó. | 08291-55 | Urbanització de can Serra. Carrer de l'Estació | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. Malgrat això, Vacarisses encara no disposava d'una estació pròpia. El 1894 el ple municipal va acordar tirar endavant les obres. Per a la seva execució va rebre ajuts de diversos estaments, entre d'altres el Bisbe de Vic i alguns veïns particulars. Finalment, el 5 de novembre de 1898 (39 anys després d'entrar en funcionament la línia) s'inaugurà el baixador de Vacarisses, el qual estava situat a mitja hora llarga del poble. Anteriorment els vacarissencs havien d'anar a buscar el tren en alguna de les estacions veïnes. Per l'acte inaugural es va organitzar un dinar i va comptar, entre d'altres autoritats, amb el governador civil. L'any 1914 s'instal·là la doble via, i el 1945 es va procedir a la col·locació de la primera pedra d'un col·legi d'orfes de ferroviaris que s'havia de construir a Vacarisses i que mai es va arribar a fer. | 41.6019100,1.8940200 | 407836 | 4606169 | 1898 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79416-foto-08291-55-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79417 | Mina llarga de Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-llarga-de-torrella | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-229 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó on hi ha emplaçada la masia de can Torrella. Té una llargada d'uns 600 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-56 | Prop de la masia de can Torella i de l'urbanització de Torreblanca | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La construcció de la 'mina llarga' és la que presentà més dificultats. L'obra obligà a fer uns pous en forma d'embut dels quals, segons A. Flotats, encara se'n pot observar algun. Per aquests pous s'anava extraient la terra amb cabassos mitjançant unes sínies accionades per animals que hi havia repartides al llarg de la mina. Per atendre les cures d'urgència s'establiren dos hospitals. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.5887700,1.9101200 | 409159 | 4604693 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79417-foto-08291-56-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79418 | Baixador de Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/baixador-de-torreblanca | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 302 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 227 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.290-292 | XX | Entorn desendreçat | Baixador del ferrocarril de la línia Barcelona-Manresa situat a la urbanització de Torreblanca. Consisteix en una construcció força recent (ja que l'originària, situada a l'altra banda de la via, fou enderrocada) de planta irregular i d'una sola planta. Està pintada de blanc i té un senzill cobert de l'andana de material sintètic. Al sector oest es conserva l'antic barracó que ocupaven els obrers que s'encarregaren de la construcció de la doble via a principi de segle XX, el qual, més tard, fou utilitzat com a habitatge dels ferroviaris. Es tracta d'una construcció força alta, de maó, amb coberta d'uralita a dues vessants. | 08291-57 | Urbanització de Torreblanca, al sector sud. Prop del Passeig de l'Estació | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. Malgrat això, Vacarisses encara no disposava d'una estació pròpia, que no s'inaugurà fins l'any 1898. L'any 1914, amb motiu de les obres per instal·lar la doble via a la línia fèrria, es construí un barracó destinat als treballadors que encara avui es conserva, al costat del baixador de Torreblanca. Però el baixador de Torreblanca no es construí fins anys més tard. El 23 de juliol de 1944 s'inaugurava amb grans celebracions. Amb motiu de la construcció de la carretera de Manresa a Terrassa (C-58) entorn de 1980 s'hagué d'enderrocar la construcció originària i s'habilità l'actual, més senzilla, en els habitatges que ocupaven els treballadors ferroviaris, a l'altra banda de la via. Des de l'any 2000 s'ha habilitat un bar al baixador i els seus concessionaris garanteixen la conservació del conjunt. | 41.5868100,1.9168600 | 409718 | 4604468 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79418-foto-08291-57-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79419 | Festa Major petita de Sant Felip Neri i Baixada de la Vaca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-petita-de-sant-felip-neri-i-baixada-de-la-vaca | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 135 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 85-86 www.vacarisses.cat www.festes.org/articles.php?id=854 | XXI | La festa de Sant Felip Neri (festa major d'hivern) es celebra pels voltants del 26 de maig. La festa compta amb un seguit d'actes festius, entre d'altres: exposicions, fira d'artesans, trobada gegantera i ball. Des de l'any 2008 té com a element central la Baixada de la Vaca. Es tracta d'una festa de nova creació basada en una llegenda imaginària, situada al segle XVIII, que s'inspira en la figura de la Vaca, emblema de la població. Comença a les 12 de la nit del dissabte, quan la gent del poble acudeix al castell per tal de reclamar la vaca. Tot seguit, la vaca 'Xula' (una peça del bestiari festiu local que representa el poble) descendeix des del castell fins al centre de la població. En el seu recorregut va solemnement acompanyada pels dos gegants de Vacarisses (que representen a dos il·lustres habitants del Castell: el Virrei Amat i la seva esposa Francesca). També l'acompanyen un estol de nens que, armats amb torxes, indiquen a la vaca el seu camí. Durant tota la nit té lloc la Vetlla de la Vaca; és a dir, la cuita d'una vaca a foc lent, amb procediments tradicionals. La celebració culmina l'endemà al matí amb l'Aplec de la Vaca: un dinar popular multitudinari que serveix per a menjar-se la vaca que ha estat cuinant-se durant tota la nit. Un dels dos dies de la festa es ballen les danses tradicionals del poble, a càrrec de l'Esbart dansaire, i simbolitzen l'alegria que senten els seus habitants en veure arribar l'animal al poble i en saber que els mals temps finalitzen. | 08291-58 | Castell i nucli antic de Vacarisses | A principis de segle XX la festa de Sant Felip Neri consistia en una celebració religiosa, ja que el sant tenia altar propi a l'església, la qual finalitzava amb el cant dels goigs. Més tard el jovent completava la festa amb un sarau amb acompanyament de música. Era un costum molt generalitzat aquest dia de menjar cargols i faves. Aquesta festa va deixar de fer-se i es recuperà a la segona meitat del segle XX, però no tenia gaire entitat. Fou així que, amb l'entrada d'un nou equip de govern a l'Ajuntament, es va voler donar un nou impuls a la festa. Com a punt de partida, i en col·laboració de la Colla gegantera, es va crear una llegenda situada al segle XVIII i basada en el símbol de la població: la vaca. Aquesta llegenda, suposadament descoberta per un historiador a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, relata que a principis del segle XVIII, durant un període de gran penúria, un noi del poble es va posar davant del castell i va entonar la següent cançó: “Quan vindrà el dia en que l'home / valgui més que pous i cases, / més que les terres més bones, / més que les plantes i els arbres. / Quan vindrà el dia en què a l'home / no se'l pesi amb les balances”. En sentir aquest cant, el senyor del castell, Llopis Amat, va contreure una gran tristesa fins al punt que va estar-se trenta-sis llunes plenes sense sortir del castell. Després va reunir tot el poble i va fer la promesa que tant ell com els seus successors donarien una vaca al poble per tal de reparar tot el mal causat fins aleshores. I des d'aquest moment cada any es baixava una vaca des del castell de Vacarisses fins al poble per commemorar el fet i recordar així el triomf del poble sobre el senyor. Amb la col·laboració de la Colla Gegantera, la festa de la Baixada de la Vaca s'organitzà per primera vegada l'any 2008 i, en poc temps, ha tingut un arrelament important dins el panorama festiu de Vacarisses. La lletra de la cançó està extreta de la “cançó de les balances”, de Josep Maria Carandell, i interpretada per Ovidi Montllor. | 41.6074900,1.9181900 | 409858 | 4606763 | 08291 | Vacarisses | Obert | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79419-foto-08291-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79419-foto-08291-58-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79420 | Festa Major de Vacarisses (Sant Pere) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-vacarisses-sant-pere | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 145-147 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 80-81 | XIX-XXI | La Festa Major d'estiu de Vacarisses es celebra el primer dissabte i diumenge d'agost, sota el patronatge de sant Pere. Uns dies abans es fa el pregó i comença la programació d'actes, amb exposicions, concerts musicals, baixada d'andròmines, sardanes, espectacles infantils, curses i pedalades populars i moltes altres activitats. El diumenge té lloc la missa i l'actuació de grups de cultura popular, com els geganters, els grallers o l'esbart, a més del ball de nit, sardanes i altres actes festius. Moltes de les activitats tenen lloc a la plaça Joan Bayà. | 08291-59 | Nucli antic de Vacarisses | Els anys 20 la festa començava amb un repic general de campanes i la crida de l'agutzil que anunciava la festa. La commemoració principal era l'ofici solemne del dissabte. La missa era cantada per músics i acompanyada per orquestra amb instruments de corda. A la sortida les noies, administradores de Santa Emerenciana, oferien als assistents uns ramells de flors. Continuava la processó, encapçalada pels gonfarons parroquials, cirials i creu alçada, i seguien els feligresos i les confraries amb les seves banderes. Tancava la cúria eclesiàstica , les autoritats i l'orquestra. Pel que fa als actes lúdics, en aquesta època s'organitzaven per duplicat segons les tendències polítiques, amb dos envelats i dos balls diferents. | 41.6064100,1.9189300 | 409918 | 4606642 | 08291 | Vacarisses | Obert | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79420-foto-08291-59-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79421 | Romeria a Sant Salvador de les Espases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/romeria-a-sant-salvador-de-les-espases | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 142-143 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 123 | XVIII-XXI | Tradicionalment el 29 d'agost el poble de Vacarisses va en romiatge al santuari de Sant Salvador de les Espases: una capella situada a dalt d'un espectacular espadat, al punt de confluència dels termes d'Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses. Actualment el romiatge es continua fent i sol aplegar una trentena de persones que, després de la missa, fan un esmorzar al refugi que hi ha adossat a l'ermita. | 08291-60 | A l'extrem sud-oest del terme | En època alt-medeival al turó de Sant Salvador de les Espases hi havia un dels castells estratègics que defensaven la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. Al segle X es produí una batalla, segons sembla amb participació de vacarissencs, que va suposar una important derrota dels sarraïns en aquest punt, fet que va deixar un viu record a la contrada. Aquest és el motiu de la romeria al santuari. No sabem des de quan es celebra aquesta romeria. Els anys 20 els romeus sortien a trenc d'alba i arribaven al santuari passant per la serra de l'Orpina. Quan arribaven es celebrava una missa, oficiada pel rector o el vicari, que havien acompanyat els romeus, que s'acabava amb la interpretació dels goigs al 'Soberano'. Després els pelegrins visitaven l'ermita, esmorzaven i emprenien el viatge de retorn fins a la font de l'Orpina, on passaven la resta de la jornada. Els representants dels cafès de Dalt i de Baix improvisaven unes barraques on venien els seus productes. Cap als anys seixanta els romeus portaven els seus propis queviures amb carros fins a la font de l'Orpina. Al matí preparaven grans fogueres al lloc anomenat Collet de Sant Salvador, on esmorzaven. Després de la missa es tornava a la font de l'Orpina i allà cada grup preparava el seu dinar, que solia consistir en paelles d'arròs. La gresca s'allargava fins a la posta del sol. | 41.5790500,1.8844700 | 407007 | 4603641 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79423 | Festa Major de la Barceloneta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-la-barceloneta | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 74-75, 130-135 | XX-XXI | La Festa Major de la Barceloneta va començar a celebrar-se a la dècada de 1950 i durant molts anys ha estat una celebració molt participativa i dinàmica. La festa té lloc a mitjans d'agost. En els darrers anys la festa ha reduït el seu format. Sol durar dos dies i està molt orientada al públic infantil. Els actes més característics són l'engalanament del carrer, jocs de cucanya i espectacle infantil, sopars populars i una excursió. | 08291-62 | Barri de la Barceloneta | La primera festa major d'aquest barri, tot i que probablement no se'n va dir amb aquest nom, va ser l'any 1951, i fou una derivació de les festes que organitzava el club J.A. (Joventut Alegre). Primer durava un dia, i els anys següents s'anà ampliant a dos i tres o quatre dies. A partir del 1975 cada any organitzava la festa un grup de gent diferent, que li conferia la seva empremta particular. Algunes de les novetats foren les baixades al cingle en rappel, els concursos de rams de flors o les festes monogràfiques, dedicades a temes diversos o d'actualitat, com els jocs olímpics o les eleccions. | 41.6031500,1.9198500 | 409990 | 4606279 | 08291 | Vacarisses | Obert | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79423-foto-08291-62-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79445 | Viaducte de la riera de Sanana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viaducte-de-la-riera-de-sanana | Anònim (1883). Revista Terrasense, núm. 2. 6 de gener. FERRER, Llorenç; PIÑERO, Jordi; SERRA, Rosa (1997). El Llobregat, nervi de Catalunya. Angle Editorial / Centre d'Estudis del Bages, Manresa, p. 23 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XX | Els arcs estan reforçats amb barres metàl·liques | Viaducte de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que salva el desnivell provocat pel pas de la riera de Sanana. Consta de tres arcs sostinguts sobre pilars de planta rectangular amb ànima d'argamassa i recoberts amb pedra. Tenen un sòcol, fet amb carreus disposats en filades regulars, mentre que la part superior és més irregular. Els arcs són formats per diverses filades de maons i la resta és de pedra. A la part superior hi ha la plataforma per on discorre la doble via del tren. | 08291-84 | A tocar del barri de la Farinera (Rellinars) | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. Aquest viaducte segueix el mateix model que el del Buixadell (en terme d'Olesa), projectat per l'enginyer Andreu Puigdollers, director de la companyia del ferrocarril, i sota la direcció de l'enginyer Massé. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. Possiblement l'obra del viaducte és d'aquest moment, ja que el pont anterior devia ser més precari. | 41.6187400,1.8934700 | 407814 | 4608038 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79445-foto-08291-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79445-foto-08291-84-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Es troba situat al límit amb el terme municipal de Castellbell i el Vilar, ja que la riera de Sanana fa de partió. | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79446 | Casilla de ferroviaris (el Fresno) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casilla-de-ferroviaris-el-fresno | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX-XX | Una de les casetes dels ferroviaris ocupada per personal vinculat al manteniment de la via de Barcelona a Manresa, anomenades popularment 'casilles'. És una construcció de petites dimensions, de planta rectangular, amb planta baixa i un pis, amb coberta a doble vessant. És feta de pedra amb les cantoneres i els marcs de les obertures amb maó pintat de vermell. Disposa d'un petit jardí a l'entorn. | 08291-85 | A prop de l'urbanització del Fresno | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.6122200,1.8958200 | 408001 | 4607312 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79446-foto-08291-85-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79448 | Viaducte de la riera de la Torre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viaducte-de-la-riera-de-la-torre | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XX | Viaducte de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que salva el desnivell provocat pel pas de la riera de la Torre. Consta de tres arcs sostinguts sobre pilars de planta rectangular amb ànima d'argamassa i recoberts amb pedra. Tenen un sòcol, fet amb carreus disposats en filades regulars, mentre que la part superior és més irregular. Els arcs són formats per diverses filades de maons i la resta és de pedra. A la part superior hi ha la plataforma per on discorre la doble via del tren. | 08291-87 | Al sud del terme municipal, més avall de l'urbanització de Torreblanca | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. Aquest viaducte segueix el mateix model que el del Buixadell (en terme d'Olesa), projectat per l'enginyer Andreu Puigdollers, director de la companyia del ferrocarril, i sota la direcció de l'enginyer Massé. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. Possiblement l'obra del viaducte és d'aquest moment, ja que el pont anterior devia ser més precari. | 41.5811900,1.9221300 | 410150 | 4603839 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79448-foto-08291-87-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 156,89 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/