Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 79384 | Plafó del Roser de Casa Vella de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-del-roser-de-casa-vella-de-lobac | XVIII | Algunes de les rajoles tenen lleugers escrostonaments en la capa d'esmaltat | Plafó de rajoles encastat en una paret de la Casa Vella de l'Obac, dins una mena de fornícula rematada amb un arc de maó. Consta de 25 rajoles amb decoració policroma que representen la Mare de Déu del Roser. Encerclada en una orla de roses, la figura de la Mare de Déu, sobre un pedestal i amb corona al cap, sosté amb una mà el Nen Jesús i amb l'altra un rosari. | 08291-23 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La Casa Vella de l'Obac és un mas d'origen alt-medieval. Durant els segles XVII i XVIII fou una de les masies de major dinamisme econòmic de Vacarisses i s'amplià amb nous annexos, la construcció d'una torre i una gran cisterna. El plafó de ceràmica es pot datar al segle XVIII. L'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella. Més recentment, les ruïnes de la casa van quedar integrades dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i han estat restaurades per la Diputació de Barcelona. | 41.6267200,1.9568000 | 413101 | 4608858 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||||||
| 79386 | Llegenda del forn encantat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-forn-encantat | <p>BOIX, Pere (1998). 'El forn ibèric del Mimó o la maledicció de la velleta'. Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 359 (juliol) HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 141 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 120 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 48</p> | <p>Prop de la masia del Mimó hi ha un forn d'obra del qual només en resta la part superior, on s'hi veuen restes de totxos que fan suposar que l'última cuita va quedar a mig fer. Sembla que, més a prop de Collcardús, hi havia un altre forn de característiques similars. D'aquest segon forn el pare Solà recull la següent llegenda. 'Per davant d'aquest Forn, passà, mentre el carregaven, fa una pila d'anys, una pobra dona que demanà als calciners un traguet d'aigua per apagar la set que abrusava els seus llavis en un dia calorós; més ells, en lloc de remeiar aquella necessitat, escridassaren la pobra i la maltractaren i l'empaitaren, quan ella, a l'allunyar-se, els maleïa l'obra amb l'amenaça que el forn jamai couria. I realment, per més provatures que feren per encendre'l, mai no ho aconseguiren, trobant-se avui carregat com el deixaren' (SOLÀ 1929: 120). Des de llavors se l'anomenà el forn Encantat, forn Maleït o forn Embruixat.</p> | 08291-25 | Zona del Mimó; zona de Collcardús | <p>Després de l'incendi de 1994 membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà van descobrir un forn a prop de les ruïnes d'un mas, que s'ha identificat com el mas de coll de Bram. Aquests elements estan situats a prop del camí que va del Mimó al pla del Fideuer, més a prop d'aquest últim, però l'estat actual de la vegetació fa que se n'hagi tornat a perdre el rastre. Aquest forn és de tipologia arcaica, dels anomenats de tipus ibèric, però suposadament es tractaria d'un forn d'època medieval. Consta de cambra de foc, graella i cambra de cocció, que té els totxos a mig fer. Pel que sembla, entre el Molinot i el Collcardús hi havia un altre d'aquests forns, també amb la cuita inacabada. El pare Solà, en la seva monografia sobre Sant Salvador de les Espases (SOLÀ 1929: 120) recull la llegenda de la vella referida a aquest altre forn.</p> | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94 | 61 | 4.3 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||
| 79390 | Bandoler Capablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bandoler-capablanca | <p>FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 66-68.</p> | XVII-XVIII | <p>Existeixen moltes notícies sobre bandolers a l'entorn de la zona de l'Obac, un indret agreste i ple d'amagatalls per on hi passava el camí ral de Barcelona a Manresa. El bandoler per excel·lència d'aquest sector és el Capablanca. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. La seva figura és envoltada de fets galants, heroïcitats i actes execrables. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. La ubicació concreta d'aquest amagatall no es coneix amb certesa, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Altres notícies orals sobre la seva vida expliquen que era un mosso de les rodalies de Manresa que es féu bandoler després que el robessin i fos maltractat en el transcurs d'un viatge pel camí ral. El sobrenom de Capablanca vindria del fet que sempre anava amb una capa d'aquest color o bé per un episodi en què hauria retallat la capa d'un capità dels Miquelets. També hi ha diferents versions sobre la seva mort: assetjat pel sometent, suïcidat ofegant-se amb vi o mort per uns traginers després d'escapar-se de la presó.</p> | 08291-29 | Sector de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||||
| 79402 | Escultura d'una dona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-duna-dona | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 207 | XX | Escultura que representa una dona asseguda a terra amb una mà al cap, en un posat meditatiu. L'escultura, pintada de blanc, té unes formes arrodonides que tendeixen a una certa abstracció. Està emplaçada sobre un petit pedestal quadrat de ciment, a la gespa davant l'entrada del CAP, a l'antiga fàbrica. | 08291-41 | Carrer Salvador Badia (davant del CAP, a l'antiga fàbrica) | L'autora de l'escultura és Montserrat Font, de l'Escola de Belles Arts de Terrassa. Segons la signatura és de l'any 1986 i, abans de ser col·locada en la ubicació actual, presidia la zona enjardinada d'una de les entrades del poble. | 41.6065000,1.9178800 | 409831 | 4606653 | 1986 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Montserrat Font | Signatura a la zona posterior: 'M 86' | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||
| 79421 | Romeria a Sant Salvador de les Espases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/romeria-a-sant-salvador-de-les-espases | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 142-143 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 123</p> | XVIII-XXI | <p>Tradicionalment el 29 d'agost el poble de Vacarisses va en romiatge al santuari de Sant Salvador de les Espases: una capella situada a dalt d'un espectacular espadat, al punt de confluència dels termes d'Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses. Actualment el romiatge es continua fent i sol aplegar una trentena de persones que, després de la missa, fan un esmorzar al refugi que hi ha adossat a l'ermita.</p> | 08291-60 | A l'extrem sud-oest del terme | <p>En època alt-medeival al turó de Sant Salvador de les Espases hi havia un dels castells estratègics que defensaven la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. Al segle X es produí una batalla, segons sembla amb participació de vacarissencs, que va suposar una important derrota dels sarraïns en aquest punt, fet que va deixar un viu record a la contrada. Aquest és el motiu de la romeria al santuari. No sabem des de quan es celebra aquesta romeria. Els anys 20 els romeus sortien a trenc d'alba i arribaven al santuari passant per la serra de l'Orpina. Quan arribaven es celebrava una missa, oficiada pel rector o el vicari, que havien acompanyat els romeus, que s'acabava amb la interpretació dels goigs al 'Soberano'. Després els pelegrins visitaven l'ermita, esmorzaven i emprenien el viatge de retorn fins a la font de l'Orpina, on passaven la resta de la jornada. Els representants dels cafès de Dalt i de Baix improvisaven unes barraques on venien els seus productes. Cap als anys seixanta els romeus portaven els seus propis queviures amb carros fins a la font de l'Orpina. Al matí preparaven grans fogueres al lloc anomenat Collet de Sant Salvador, on esmorzaven. Després de la missa es tornava a la font de l'Orpina i allà cada grup preparava el seu dinar, que solia consistir en paelles d'arròs. La gresca s'allargava fins a la posta del sol.</p> | 41.5790500,1.8844700 | 407007 | 4603641 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||
| 79422 | Sardana El vi de Coll Cardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-el-vi-de-coll-cardus | <p>HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 376-379</p> | XX | <p>Sardana amb lletra de Joan Duch i música de Josep Ullés que porta per títol 'El vi de Coll Cardús'. La sardana fa referència al vi de gran renom que es feia en aquesta contrada. A la Biblioteca Central de Terrassa, a l'Arxiu Històric Comarcal de Terrassa i a l'Arxiu Tobella, també de Terrassa, es conserven exemplars de la partitura, publicada a París.</p> | 08291-61 | Masia i serra de Collcardús, a la part sud-est del terme | <p>Joan Duch i Agulló va néixer a Terrassa l'any 1891. Pintor i escriptor, publicà diverses novel·les i col·laborà en publicacions periòdiques. Va morir a Terrassa el 1968. Josep Ullés i Daura va néixer a Terrassa el 1878. Fou músic i compositor, autor de diverses sarsueles i altres peces musicals. Va viure alguns anys a París i morí el 1946.</p> | 41.5836400,1.9440100 | 411977 | 4604088 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Científic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Duch i Agulló (lletra); Josep Ullés i Daura (música) | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||
| 79426 | Festa Major de Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-torreblanca | <p>BOIX PUIG, Pere (2005). 'Quan la Torre passa a dir-se Torreblanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 448 (setembre) FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 299, 305-310</p> | XX-XXI | <p>La Festa Major de Torreblanca té lloc el segon cap de setmana de juliol. És la més antiga de les moltes festes de barris i urbanitzacions que actualment se celebren, ja que s'inicià com a mínim des de l'any 1946, època en què arribaren a Vacarisses els primers estiuejants.</p> | 08291-65 | Urbanització de Torreblanca | <p>L'origen de la urbanització de Torreblanca es situa a l'any 1942, quan Josep Pladelorens, propietari de la masia de la Torre, que incloïa una gran finca de 674 ha, la va vendre a Escolapio Cancer (urbanista) i Fidel Puig (aparellador) per 500.000 pessetes. Els nous amos van crear l'empresa 'Explotaciones Torreblanca S. A.' i van impulsar els treballs per habilitar els carrers i les parcel·les. El juliol de 1944 s'inaugurava el baixador del ferrocarril. Axecaren una glorieta per captar clients al costat de la font del Paraigua i amb un cotxe anaven a cercar possibles clients a l'estació d'Olesa. En aquesta primera època, com a mínim des de l'any 1946, ja s'inicià la festa major, que al principi es realitzava a l'esplanada al peu mateix de l'estació. La festa consistia en un seguit d'actes lúdics, sardanes, etc.</p> | 41.5916100,1.9216100 | 410121 | 4604996 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografia de Josep M. Farrés (any 1947), publicada al llibre 'Retrats de Vacarisses' | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||
| 79432 | Les potades de na Guilleuma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-potades-de-na-guilleuma | <p>AMADES, Joan (1990). Costumari català. Vol. X (Sant Joan de cara a l'estiu). Cercle de lectors - Salvat, Barcelona, p. 162-163 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 60-61 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 92-93 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 358 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 103-108 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 59</p> | <p>Guilleuma de Montcada, senyora i comtessa de Vacarisses al segle XIII, era una dona de caràcter fort i despòtic, i la seva figura té associades un seguit de llegendes, algunes de les quals es situen a Vacarisses. En un lloc a prop de Collcardús, del qual actualment se'n desconeix la ubicació exacta, hi ha un petit clot a la roca de pedra sorrenca, com si fos l'empremta d'una petjada. Estaria situat vora el camí romeu que anava a Montserrat, en un lloc darrera de les muntanyes de can Margarit, entre Collcardús i el Mimó (FLOTATS 1994: 92), o bé pel camí ramader de Vacarisses, un cop passat Collcardús (FARRÉS 1996: 61). Segons una llegenda, donya Guilleuma marxava de la casa de Vacarisses on havia pres posada i, en muntar a cavall un tros més amunt, colpejà frenètica el terra deixant estampada la petjada. Al terme de Vacarisses hi ha també una font anomenada 'de la Guilleuma', prop de la casa del Boixadell. Segons la tradició, la senyora de Vacarisses i el seu cavall van beure en aquesta font i després se separaren del camí. Així mateix, en un indret prop de l'Estació de Vacarisses, a unes quinze passes de la font de la Sang, hi havia una altra petja de la Senyora i les potades del seu cavall. Segons la llegenda, Guilleuma va pujar al cim més enlairat de Montserrat i, esperonant el seu cavall, volia arribar a Sant Llorenç del Munt. Però caigué a la riera del Palà, prop del camí romeu, tot deixant la marca de la seva pròpia petja, coneguda com la 'potada de na Guilleuma'. També hi haurien 16 redols corresponents a les marques de les peülles del seu cavall (SOLÀ 1929: 103-108). Aquestes 'petjades' ja eren difícils de localitzar en el seu temps, ja que si baixava una torrentada les tapava. Amb la construcció de l'autopista la zona va quedar coberta per pedres i terra que s'abocaren cap a la riera. Finalment, a prop de les Vendranes hi ha encara una altra font també anomenada de la Guilleuma.</p> | 08291-71 | Zona de Collcardús, zona de Torreblanca i el Boixadell, zona de can Serra | <p>Guilleuma de Montcada, senyora de Vacarisses, va contreure matrimoni amb l'Infant Pere, precisament el mateix dia que el seu germà, Jaume II, rei d'Aragó, es casava amb Blanca de Nàpols. El seu matrimoni va durar pocs dies, i el 30 d'agost de 1296 enviudava. Això va fer que prengués un caràcter fort i despòtic per governar, fet que ha propiciat l'aparició de diverses llegendes. Guilleuma es negà a reconèixer-se feudatària del bisbe de Vic. Per aquest motiu hi va combatre diverses vegades, fins i tot associada amb els heretges partidaris del comte de Foix. A Catalunya existeixen altres exemples de petjades o senyals gravades damunt la roca viva, ja siguin atribuïdes a homes o animals. Per exemple, la potada del Mal Esperit (prop d'Olot) o les nombroses petjades o potades del diable. Segons Joan Amades (AMADES 1990: 162-163), aquestes 'petjades' podrien ser reminiscències d'antics cultes solars, difosos per la baixa Europa, el nord d'Àfrica i l'Àsia meridional, ja que molts pobles primitius s'imaginaven el sol cavalcant damunt d'un corser o muntant un carro que saltava de cim en cim i que cada dia donava la volta. Gravar una petjada assegurava el pas de l'astre i venia a ser com un altar que se li dedicava. La cristianització hauria fet emergir tradicions i llegendes atribuïdes a sants o al diable.</p> | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||||
| 79437 | La Vacarissana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-vacarissana | <p>GRAU, Jan (1995). Fabulari Amades. Tarragona, Edicions del Mèdol, p. 139, 169 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, P. 28</p> | <p>La boira que cobreix Montserrat per la banda de Vacarisses rep el nom de Vacarissana. Es tracta d'una boira baixa que ho deixa tot ben xop i que disminueix molt la visibilitat. És costum que els pares personifiquin l'amenaça que els fills es perdin dient-los que la Vacarissana se'ls endurà a un cau, on els xuclaria fins a empassar-se'ls (GRAU 1995: 139, 169).</p> | 08291-76 | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||||||||||
| 79441 | Plafó de sant Antoni de Pàdua (capella de l'Obac Nou) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-de-sant-antoni-de-padua-capella-de-lobac-nou | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114 | XVIII | Alguna rajola té escantellaments a la capa d'esmaltat | Plafó de rajoles encastat en una de les façanes de la capella de la Casa Nova de l'Obac. Consta de 30 rajoles amb decoració polícroma que representen la figura de sant Antoni de Pàdua, a qui està dedicada la capella. La decoració consta d'una orla perifèrica amb fulles encadenades, característica del segle XVIII i, en el registre central, la figura del sant, amb hàbit de franciscà, un nen en braços i un lliri a l'altre mà. Com a paisatge de fons, una casa i arbres. | 08291-80 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | La Casa Nova de l'Obac es començà a construir al final del segle XVIII i no es va acabar fins el 1820. Sembla que fou dissenyada per l'arquitect italià Domenico Bagutti. La capella, d'estil neoclàssic, es devia construir en aquests mateixos anys. Uns goigs de l'any 1923 manifesten d'advocació de la capella a sant Antoni. Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la Casa Vella de l'Obac apareguren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella de l'Obac Vell sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la casa nova. Es tracta d'un plafó de sants característic del segle XVIII. | 41.6215600,1.9539300 | 412855 | 4608288 | 08291 | Vacarisses | Obert | Regular | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Emplaçat a la façana sud-est de la capella. | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||||
| 79447 | Túnel de la riera de la Torre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tunel-de-la-riera-de-la-torre | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó al costat de ponent de la riera de la Torre. Té una llargada d'uns 75 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-86 | Al sud de l'urbanització de Torreblanca, prop de la riera de la Torre | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.5843400,1.9212800 | 410083 | 4604189 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||
| 79449 | Mina dels Morts | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-dels-morts | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó al costat de llevant de la riera de la Torre. Té una llargada d'uns 60 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-88 | Al límit sud del terme, prop de la Pedrera del Mimó | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. Durant les obres de construcció d'aquest túnel es produí un accident a l'interior, quan s'estava cobrint la volta de l'obra, amb el resultat de 5 treballadors morts. Des d'alehores aquest túnel es coneix com 'la mina dels morts'. | 41.5755300,1.9206300 | 410017 | 4603212 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||
| 79451 | Gil | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gil | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 96, 114, 134 | XX | Màquina de l'antiga fàbrica. Concretament es tracta d'un gil; una màquina del procés de filatura de llana pentinada o d'estam destinada a teixits de qualitat i, per tant, d'alt valor afegit. És una màquina dels anys 50 o 60 consistent en una estructura metàl·lica amb un sistema de rodets a la part superior i accionada per un motor elèctric. | 08291-90 | La Fàbrica (ctra. de la Bauma, 1) | Les primeres notícies de 'La Fàbrica' són de l'any 1934, quan un tal Villaret començà la construcció de la nau que en un principi tenia una superfície de 24 x 17 m. La seva intenció era instal·lar-hi una secció de telers. L'obra continuà i l'edifici ja estava gairebé enllestit (només li faltava la teulada) quan amb l'esclat de la Gerra el 1936 quedà paral·litzat. La construcció es va reemprendre l'any 1945 amb unes dimensions ja ampliades (44 x 21 m) per donar cabuda a les oficines, taller i altres dependències. El 1948 la fàbrica entrà en funcionament, amb la raó social 'Hilaturas Pablo Bruges' i dos anys més tard canvià el nom per 'Hilaturas Brugues Bori y Cirera', que es va mantenir fins el 1964. Entre 1964-1965 es construí una nova nau i es tornà a canviar la raó social per 'Hilaturas Brugues, S.L.', la qual durà fins l'any del seu tancament, el 1968. L'any 2003 la fàbrica va obrir les portes, ara recuperada com a equipament social i cultural. Aquesta màquina es va deixar com a element testimonial de l'antiga fàbrica. La resta de maquinària es va vendre. | 41.6064200,1.9182300 | 409860 | 4606644 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||||||
| 79461 | Arxiu parroquial de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-de-vacarisses | XX | <p>L'arxiu parroquial de Vacarisses fou totalment destruït durant la Guerra Civil de 1936, de manera que només es conserven documents posteriors a aquestes dates. Els fons de l'arxiu consten dels llibres habituals de registre (batejos, matrimonis, defuncions, etc) i es conserven al Museu-Arxiu de Vacarisses, situat a l'Església, excepte els llibres que encara estan en actiu, conservats a lla Rectoria.</p> | 08291-100 | Església parroquial de Vacarisses | 41.6071900,1.9177000 | 409817 | 4606730 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Religiós | 2020-01-21 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||||||||
| 79471 | Can Franc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-franc | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 54 | XIX | En estat de semi-ruïna. Part de la teulada esfondrada. | Casa de pagès que ha quedat integrada en la urbanització del Ventaiol. És una construcció de dimensions modestes, de planta irregular amb un porxo davanter, i actualment té adossada al costat de ponent una altra casa de construcció recent. Can Franc ha mantingut més o menys la tipologia tradicional, tot i que no té elements d'especial interès. El cos principal, situat al nord, té coberta a doble vessant i accés per una escala lateral i per un portal amb arc de mig punt a la planta baixa. Les façanes són arrebossades i tenen diverses finestres de disposició irregular. A la façana davantera té annexat un porxo sostingut sobre pilars de maó i amb una terrassa a la part superior. | 08291-110 | Camí Romeu, s/n (urbanització el Ventaiol) | La casa està situada al peu de l'antic camí romeu, que travessava la riera de Palà pel gual que hi havia al costat de l'hostal de Palà i continuava cap a l'hostal de la Creu. En una estadística de l'any 1860 la casa ja consta amb el nom de 'el Franc'. | 41.6068800,1.8718500 | 405996 | 4606745 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||
| 79483 | Pietat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pietat | XIX | Pintura antiga sense restaurar | <p>Pintura sobre tela que representa el motiu de la Pietat. Emmarcada en una orla amb motius vegetals negres, l'escena mostra en primer pla i en solitari les dues úniques figures de la Mare de Déu i Jesús davallat de la creu. La primera, coberta amb mantell blau i ajupida en una posició inclinada cap a un costat, sosté amb una cama i un braç el cos inert de Jesús. En una mà sosté la corona d'espines que li ha retirat. Al fons s'endevina una paisatge borrós i abstracte, de tonalitat fosca. La figura de la Mare de Déu mostra un rostre afligit i un gest expressiu, que podria emparentar-se amb la pintura simbolista del segle XIX. Actualment la pintura està col·locada en una de les capelles laterals de l'església.</p> | 08291-122 | Església parroquial de Vacarisses. Plaça de l'Església. | <p>Aquesta pintura és anterior a la Guerra Civil de 1936 però no hi consta cap referència de l'any d'execució ni de l'autor. Fou localitzada entre objectes diversos en dependències de l'església parroquial i col·locada com a ornament d'una de les capelles laterals.</p> | 41.6070200,1.9175600 | 409805 | 4606711 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Regular | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-15 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||||||
| 79484 | Pou de cal Ferminet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-cal-ferminet | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 143-144 | Tapiat amb ciment. Falta de manteniment | Pou situat al darrera de la plaça del Virrei Amat, just al costat de la gran alzina que s'aixeca en aquest indret. Consisteix en una construcció de pedra de planta oval, actualment coberta de ciment a la part superior de forma barroera. Té una obertura frontal sostinguda amb una llinda de fusta. Actualment l'obertura és tapiada, ja que la font està en desús. Té un brollador de plom que desemboca en una pica de petites dimensions. Té una cambra annexa coberta amb volta escarsera. | 08291-123 | Darrera la plaça del Virrei Amat | Aquest pou pertanyia a cal Ferminet, casa que queda una mica apartada, i funcionava mitjançant una bomba elèctrica. Durant els anys cinquanta va ser molt útil, principalment al veïnat del carrer Major, a causa de l'escassetat d'aigua que hi havia. De bon matí la gent hi deixava els càntirs o galledes, fent cua, fins a les dotze del migdia, quan el llogater de cal Ferminet feia un xiulet i la gent sabia que podia anar a omplir els atuells per torns, fins que l'aigua s'acabava. | 41.6074300,1.9191400 | 409937 | 4606755 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||||||
| 79490 | Sot de les Unces | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sot-de-les-unces | FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 172 | Sot o forat artificial situat en un marge del costat nord, vora mateix del camí ral de Manresa a Barcelona, just al punt en què el camí ha entrat al terme de Vacarisses, provinent de Matadepera. Es tracta d'una cavitat en forma de sitja excavada a la roca. L'interior té un farciment de terra i pedres, però sembla que no faci gaire que ha estat emplenat. Desconeixem la funcionalitat d'aquesta sitja que, ben segur, deuria estar relacionada amb el trànsit del camí ral. El nom popular de 'sot de les unces' suggereix que hagi pogut utilitzar-se per amagar-hi diners, tal vegada fruit de l'acció dels bandolers. | 08291-129 | Zona de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | 41.6392900,1.9740100 | 414551 | 4610237 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||||||||
| 79494 | Alzina del Mimó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-mimo | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 137 | Alzina de grans dimenions situada al pati de la masia del Mimó. Segons Àngel Hernández, podria tenir uns 200 anys d'edat, els mateixos que la casa. Té un forat a la base del tronc en el qual, segons sembla, durant la Guerra Civil s'hi havia amagat una monja. | 08291-133 | Masia del Mimó, al sector sud del terme | 41.5766100,1.9141500 | 409478 | 4603339 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||||||||
| 79499 | Sant Salvador de les Espases i coll de Bram | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-salvador-de-les-espases-i-coll-de-bram | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 142-143 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 22-23 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 99-100</p> | <p>En època alt-medieval al turó de Sant Salvador de les Espases (que actualment fa de partió entre els termes de Vacarisses, Esparreguera i Olesa) hi havia un dels castells estratègics que defensaven la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. La fundació de l'ermita de Sant Salvador de les Espases, i el seu nom, s'expliquen, segons la tradició, per un miracle que va tenir lloc amb motiu d'una gran batalla que al segle X va enfrontar en aquest indret el comte de Barcelona Ramon Borrell contra els sarraïns. Diu la llegenda que, trobant-se les tropes cristianes acorralades, el comte va alçar els ulls al cel demanant clemència i aleshores se li va aparèixer el Salvador, que li prometé el seu ajut. Bon punt començava la batalla caigué del cel una abundant pluja d'espases de foc, que corrien en totes direccions vers els enemics. En memòria d'aquest fet s'aixecà alguns segles després l'ermita, situada en terme d'Esparreguera (SOLÀ 1929: 22-23). També es diu que els vacarissencs van participar en aquella batalla. Atraparen un escamot de moros al collet de Sant Salvador, els acorralaren i els mataren sota el coll de Bram, que prengué aquest nom dels brams i gemecs que llançaven els sarraïns (FLOTATS 1979: 142-143).</p> | 08291-138 | Sector sud-oest del terme | 41.5790500,1.8844700 | 407007 | 4603641 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||||||||
| 79500 | El Xic de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-xic-de-vacarisses | <p>CODINA, Sebastià (1996). 'El nen de Vacarisses', Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 336 (agost) GRAU, Jan (1995). Fabulari Amades. Tarragona, Edicions del Mèdol, p. 31, 117 MASPONS, Francesc (1952). Tradicions del Vallès, p. 20-23. SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 105-106</p> | <p>El Xic de Vacarisses, també conegut pel Nen de Vacarisses, era un gegant valent, contemporani d'un altre gegant del Vallès, el Fort Farell. Era un home fort, alegre i pacífic que no es ficava mai amb ningú mentre no li toquessin la terra que tant estimava. Segons es diu, tenia un peu al cim del Puigmal i l'altre a la punta del Matagalls, al massís del Montseny. Tenia fama de menjar molt, i eren set els que li donaven menjar amb unes enormes forques de ventar i tot i així mai quedava tip. Segons sembla, era capaç de cruspir-se qualsevol cosa que fos comestible. Es feia les feines al mig de la plana de Vic, i per això les terres d'Osona són les més fèrtils de Catalunya. En la tradició popular es conserva la frase 'sembles el Nen de Vacarisses', que es diu als que mai no estan tips i no paren de menjar.</p> | 08291-139 | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||||||
| 79505 | Pou del Viveret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-del-viveret | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 24 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 79-80 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 21-23 | XX | La construcció es troba totalment envaïda per la vegetació i és de difícil accés | Construcció senzilla, de planta quadrada i coberta a dues vessants, amb les parets arrebossades de ciment, que acull el pou del Viveret. Aquest pou, que es troba al peu d'un torrent que, a pocs metres, conflueix amb el del Sellarès, fou el primer a subministrar aigua corrent a Vacarisses durant la dècada de 1930. | 08291-144 | Prop de la Rectoria Vella | Els primers passos per a la instal·lació del servei d'aigua corrent a Vacarisses es feren l'any 1932 amb motiu d'haver-se perdut, en part, la deu de les Fonts del Sastre. L'any 1937 un grup de veïns, i gràcies a l'aportació econòmica particular, construïren un dipòsit acumulador, que fou alimentat per l'aigua del pou del Viveret per mitjà d'una bomba i una xarxa de conduccions i escomeses que distribuïen a un sector del poble. L'any 1952 es procedí a la captació d'aigües de can Còdol, cosa que va permetre un abastament més general. Més tard, amb l'increment de la població flotant, la captació d'aigües s'amplià amb les deus de can Serra i de l'Orpina. | 41.6051200,1.9127000 | 409397 | 4606506 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||
| 79508 | La Segarra va matar la Puça | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-segarra-va-matar-la-puca | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 152-153. SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 43-44</p> | <p>La frase 'la Segarra va matar la Puça' es féu molt popular a Vacarisses per un fet que transcorregué fa molts anys. Es deia que hi havia dues cases veïnes, la dels Segarra i la de la Puça. A la dels Segarra passaven una mala època, ja que tots els fills que neixien es morien, i van acudir a la consulta d'una endevina, que els va dir que tot era provocat pels maleficis que els enviava la Puça. Enfurismada, la Segarra va agafar una ganiveta de tallar pa i va degollar la seva veïna. La Segarra fou jutjada a Terrassa i traslladada a la presó de Barcelona per complir la pena. Segons sembla, va ser a la presó que va níeixer l fill tan esperat pel qual havia comès el crim. Més tard, la mare i el fill retornaren a Vacarisses.</p> | 08291-147 | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||||||
| 79509 | Cova de la riera de can Còdol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-la-riera-de-can-codol | Entorn cobert per la vegetació | Petita cova situada al congost de la riera que baixa al nord de la masia de can Còdol i s'ajunta amb la riera de Sanana. En una cinglera de pedra tosca, pràcticament sota la masia, la cavitat s'endinsa uns 3 0 4 metres sota la roca. Conserva algunes restes d'estalactites. Actualment es troba totalment coberta per la vegetació. | 08291-148 | Prop de la masia de can Còdol, al sector nord del terme | 41.6210700,1.9107000 | 409253 | 4608278 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||||||||
| 79512 | Barraca de cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-cal-jan | <p>Barraca de pedra seca de planta quadrada, de tipologia semblant a l'element núm. 142</p> | 08291-151 | 41.6163100,1.8658200 | 405507 | 4607798 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2024-11-18 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||||||
| 79513 | Barraco del Corto Pio | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraco-del-corto-pio | <p>Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141</p> | 08291-152 | 41.6275700,1.9226400 | 410257 | 4608988 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2024-11-18 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||||||
| 79514 | Barraca del Corto Pio 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-corto-pio-2 | <p>Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141</p> | 08291-153 | 41.6218700,1.9210800 | 410119 | 4608356 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2024-11-18 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||||||
| 79515 | Barraca de la plana de Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-plana-de-torrella | Li falta la coberta. | <p>Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141.</p> | 08291-154 | 41.5960800,1.9116000 | 409293 | 4605503 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | Legal | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||||||
| 79516 | Barraca del roure de can Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-roure-de-can-torrella | <p>Barraca de pedra seca de planta quadrada, de tipologia semblant a l'element núm. 142.</p> | 08291-155 | 41.5833000,1.9050300 | 408727 | 4604091 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2024-11-18 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||||||
| 79517 | Barraca de can Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-can-torrella | <p>Barraca de pedra seca semi-derruïda, de tipologia semblant a l'element núm. 141.</p> | 08291-156 | 41.5864600,1.9099600 | 409143 | 4604437 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2024-11-18 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||||||
| 79518 | Barraca del Racó de can Còdol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-raco-de-can-codol | <p>Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141.</p> | 08291-157 | 41.6241000,1.9056100 | 408833 | 4608620 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2024-11-18 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||||||||
| 79519 | Riera de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-sant-jaume-0 | <p>Jaciment paleontològic situat al sector de la riera de Sant Jaume que inclou una part del terme de Vacarisses; concretament al sector de la serra de Collcardús i Puigventós, ja al límit sud-est del terme municipal. L'any 2009 s'hi va realitzar una prospecció en la qual es va determinar que hi havia zones amb un gran potencial fossilifer en terrenys datats com a Triasic Inferior - Mitjà (uns 240-230 millions d'anys). A la zona de Vacarisses es troben dos tipus de fàcies, unes anomenades de tipus Buntsandstein (uns gresos i conglomerats de color mes vermellós) i unes altres anomenades Muschelkalk (de tipus mes blanquinos i calcari). És possible que aquest jaciment pugui conservar restes fòssils de vertebrats d'edat triàsica.</p> | 08291-158 | Serra de Collcardús i Puigventós (al sector sud-est del terme) | <p>L'any 2009 s'hi va portar a terme la recerca dirigida per Josep Fortuny Terricabras, investigador de l'Institut Català de Paleontologia (IPC).</p> | 41.5813200,1.9562800 | 412997 | 4603818 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2020-01-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||||||||
| 79362 | Rectoria Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-vella-5 | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble., p. 45, 108. HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 320-326. | XVIII-XX | Edifici de grans dimensions, situat en una ubicació lleugerament separada del poble. Es tracta d'una construcció sòlida i molt regular. El cos originari ha estat allargassat recentment amb un nou volum, aproximadament de les mateixes dimensions que l'antic. El cos originari era de planta rectangular però va quedar amputat a l'angle oest a conseqüència d'un bombardeig durant la Guerra Civil, de manera que en aquest punt l'edifici fa una mena de queixal que dóna lloc a una façana reculada, amb diferents nivells d'arcades. Aquestes arcades es van posar al descobert durant la recent rehabilitació (anteriorment, una façana plana amb diferents finestres i balcons, aixecada després de la Guerra, cobria aquestes arcades). La rehabilitació ha dotat aquesta part de l'edifici de balcons, sustentats amb unes estructures metàl·liques. La construcció antiga té planta baixa més dos pisos (antigament hi havia diferenciades unes golfes). Per la banda sud i oest la construcció és tancada mitjançant una tàpia de pedra, amb un portal que dóna accés a un pati. La construcció antiga és una obra feta amb un aparell regular, a pedra vista i amb algunes parts lleugerament arrebossades. La façana nord-est té un sòcol només a la part més baixa, ja que el terreny presenta un lleuger desnivell. La planta baixa no tenia obertures (les dues que hi ha actualment són recents); tan sols algunes espitlleres. El primer pis té una sèrie de finestres, rematades amb arcs escarsers i disposades regularment. El segon pis té una segona sèrie de finestres, més petites. A la planta baixa una gran nau coberta amb volta feta de pedra tosca recorre tot el cos antic de cap a cap. Eren les antigues porquerisses o quadres. Els habitatges que s'hi han habilitat a l'interior de l'edifici conserven les parets mestres i alguns elements de l'antic edifici. La construcció nova és revestida exteriorment amb pedra blanca, de manera que queda perfectament diferenciada. A la banda sud-oest es conserven restes d'una construcció, amb un pas cobert, que dóna a una piscina comunitària. El conjunt ha estat acondicionat també amb un aparcament. | 08291-1 | Carrer Salvador Badia, s/n | Es tracta d'un edifici d'origen medieval. No sabem des de quan va tenir una vinculació directa amb la parròquia, però al segle XVIII ja feia funcions de rectoria: era la residència del rector i potser també dels vicaris. Durant el període en què Joan Espina va regir la parròquia (aproximadament des de 1755 fins a 1780) s'hi va portar a terme una reforma en profunditat, que va consistir en una reparació general de tot l'edifici (golfes, la quadra, el celler, habitacions diverses...) i en la construcció d'un cup nou. L'any 1835 va sofrir les conseqüències de la crema de convents i durant la Guerra Civil de 1936 fou novament saquejada. A més, a conseqüència d'un bomabardeig l'edifici va quedar amputat a l'angle oest i l'any 1940 la rectoria es traslladà a l'emplaçament actual, en un edifici construït aquest mateix any a la plaça de l'Església. Al costat sud de la casa existiren hortes que pertanyien a l'Església i fa uns anys van passar a mans de particulars. Segons A. FLOTATS (1979: 108), la Rectoria Vella és una de les ubicacions hipotètiques de l'antiga sagrera de Vacarisses, ja documentada l'any 1396, però considerem que aquesta és una hipòtesi sense fonament, ja que simplement es basa en la vinculació tradicional de l'edifici amb la parròquia, i el mateix FLOTATS (1994: 126) sembla desestimar aquesta idea en una publicació posterior. Més recentment, cap a la dècada de 1970 l'edifici era compartimentat i ocupat per diferents famílies d'estiuejants. Al principi de la dècada del 2000 tot l'edifici fou rehabilitat, s'allargà amb un nou cos i es destinà defiinitivament a habitatges particulars. | 41.6064300,1.9137200 | 409484 | 4606650 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79362-foto-08291-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79362-foto-08291-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79362-foto-08291-1-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En la col·lecció de maquetes de suro del Museu-Arxiu de Vacarisses n'hi ha una que representa l'edifici de la Rectoria vella abans de la rehabilitació. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||
| 79363 | Cal Ferrer Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ferrer-vell-0 | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 108-109, 125-126 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 125 SARRET ARBÓS, Joaquim (1925). Història de l'estat polític-social de Manresa. Monumenta historica. Vol. V. Manresa (2ª ed. Caixa d'Estalvis de Manresa, 1987), p. 278 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I)'. Balcó de Monserrat, núm. 311 (juliol) VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'Els ferrers vacarissencs del segle XVIII (I i II)'. Balcó de Montserrat, núms. 409 i 410.</p> | XIV-XIX | Estat molt precari, amb sostres i coberta que amenacen de caure | <p>Casa de planta irregular, que s'adapta al giravolt que fa el carrer on està ubicada, i adossada a dues cases més, de característiques similars. Cal Ferrer Vell és de planta baixa més un pis/golfes i coberta a dues vessants, amb una certa profunditat de voladís. La façana davantera, que dóna al carrer, és feta amb un aparell divers i força irregular: de pedra amb parts de maó i també de tàpia. Conserva restes d'arrebossat i presenta diferents obertures de distribució asimètrica, algunes emmarcades amb maó i altres amb carreus. Té dos balcons. En general no presenta elements d'especial interès arquitectònic, però ha conservat integrament les característiques constructives tradicionals. L'interior conserva la llar de foc i altres elements característics. Adossada a l'angle nord-oest hi ha cal Revitxol (actualment sense coberta). Al nord, llindant amb l'antic cementiri (actual pati del restaurant el Cingle) hi ha cal Sisó. Junt amb cal Ferrer Vell formen una illa de cases unitària i de característiques similars, que constitueixen pràcticament l'únic testimoni arquitectònic de l'antiga sagrera. Cal Sisó conserva un aparell constructiu de major qualitat, amb fileres de petits carreus més o menys escairats i dues finestres emmarcades amb pedra i amb ampit treballat.</p> | 08291-2 | Carrer de l'Església, 2 | <p>Situada a l'entorn immediat de l'Església, és una de les poques cases que queda com a testimoni de l'antiga sagrera, ja documentada l'any 1396 i ubicada al voltant de la parròquia. L'any 1594 ja hi ha documentat un ferrer, Esteve Prats, a la sagrera de Vacarisses, el qual va vendre la seva casa. L'any 1727 es troba documentat un altre ferrer 'de la sagrera de Vacarisses': Salvador Bruguera, el qual va ser regidor de l'Ajuntament. També coneixem notícies d'altres ferrers a Vacarisses: l'any 1759 el ferrer Isidre Alavedra era propietari d'una casa a l''Arraval de Manresa'; és a dir, actual carrer Alfons Sala. També hi ha constància d'un altre ferrer vacarissenc l'any 1766, Marc Rovira, que tenia casa al carrer Barcelona. Fins no fa gaire, cal Ferrer Vell era ocupada encara per descendents d'un ferrer; un dels quals, Antoni Brugera, va referir que el seu pare encara havia vengut algunes eines a l'altre ferrer del poble. A part d'això, l'edifici pràcticament no conserva vestigis d'aquesta activitat. La dècada de 1980 la casa ja es trobava en desús.</p> | 41.6071200,1.9173200 | 409785 | 4606723 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79363-foto-08291-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79363-foto-08291-2-2.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||
| 79364 | Antiga escola de nenes (cal Masies) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-escola-de-nenes-cal-masies | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 42, 122, 125, 129. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 153-155. | XVIII-XX | Conjunt de dues cases adossades situades al carrer Sant Josep: núm. 20 (cal Masies) i núm. 24; les quals havien acollit una comunitat de monges i l'escola de noies. Les dues han estat molt reformades, especialment cal Masies, i tenen un interès arquitectònic molt limitat, però són un referent del poble fonamentalment per la seva història. Són cases de planta baixa i un pis. La façana de la casa núm. 20 no és recta, sinó que fa un gir. Les reformes pràcticament no hi deixen veure elements originaris. La casa núm. 24 és lleugerament més baixa i té les façanes arrebossades amb ciment. Manté un ritme d'obertures regular que correspon, més o menys, al que s'observa en fotografies antigues. | 08291-3 | Carrer Sant Josep, números 20 i 24. | Antigament aquest edifici havia acollit un molí d'oli o trull i fins l'any 1936 encara en conservava alguns estris. També va ser una fassina. Al segle XIX va acollir una comunitat de monges, que ja hi estaven instal·lades l'any 1860. Es tractava de Dominiques de l'Anunciata, fundades pel Pare Francesc Coll, de l'Orde dels Predicadors, i es dedicaven a l'ensenyança de nenes. Amb motiu de la revolució de 1868 la comunitat va desaparèixer temporalment però més endavant s'hi tornaren a instal·lar. La superiora era la germana Teresa Nogués. L'última notícia d'aquesta comunitat és al padró de l'any 1886. Però la funció d'escola de nenes va perdurar encara durant el segle XX, mentre que l'escola de nens era al castell. En fotografies de principis del segle XX es pot apreciar que l'actual edifici de can Masies era més baix i formava un traçat unitari amb l'actual casa núm. 24. | 41.6073300,1.9149900 | 409591 | 4606748 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79364-foto-08291-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79364-foto-08291-3-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||
| 79365 | La Fàbrica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-fabrica-5 | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 96, 114, 134 | XX | Conjunt de l'antiga fàbrica, format per la nau vella (que és representativa de l'arquitectura industrial d'inicis del segle XX) i la nau nova, connectades entre si per un cos intermedi, amb un pas que dóna a una mena de pati interior. La nau vella és de planta rectangular i d'una sola planta, amb coberta a doble vessant. Es tracta d'una construcció fabril amb parets de pedra i els característics finestrals, que antigament eren més llargs i ara es mostren rebaixats tot formant una sèrie de finestres quadrades. La façana principal té un portal de forma rectangular. Les parets són arrebossades i pintades de blanc, tot deixant petites franges de pedra vista entre finestra i finestra. Per la part interior, els finestrals estan emmarcats amb maó. A l'interior es conserva l'espai diàfan de la nau, actualment adequada com a espai polivalent. Al lateral de ponent té unes dependències, on hi havia les oficines, que consten de dues plantes. I, al sud, altres dependències on hi havia els motors de la fàbrica, un transformador, etc. La nau nova és també de planta rectangular, amb planta baixa i dues plantes. Les façanes són arrebossades. L'edifici consta d'una sèrie de finestrals rectangulars al pis superior (als de la façana de ponent se'ls hi ha aplicat una mena de voladís metàl·lic) i un altra sèrie de finestrals, de forma apaïsada, al pis inferior. Llevat d'això, no té cap altra particularitat arquitectònica. Actualment les dependències de la fàbrica acullen diferents usos públics: equipaments culturals, casal de joves i casal d'avis, oficina de correus, aparcament, magatzem municipal i CAP. | 08291-4 | Ctra. de la Bauma, 1 | Les primeres notícies de 'La Fàbrica' són de l'any 1934, quan un tal Villaret començà la construcció de la nau que en un principi tenia una superfície de 24 x 17 m. La seva intenció era instal·lar-hi una secció de telers. L'obra continuà i l'edifici ja estava gairebé enllestit (només li faltava la teulada) quan amb l'esclat de la Gerra el 1936 quedà paral·litzat. La construcció es va reemprendre l'any 1945 amb unes dimensions ja ampliades (44 x 21 m) per donar cabuda a les oficines, taller i altres dependències. El 1948 la fàbrica entrà en funcionament, amb la raó social 'Hilaturas Pablo Bruges' i dos anys més tard canvià el nom per 'Hilaturas Brugues Bori y Cirera', que es va mantenir fins el 1964. Entre 1964-1965 es construí una nova nau i es tornà a canviar la raó social per 'Hilaturas Brugues, S.L.', la qual durà fins l'any del seu tancament, el 1968. L'any 2003 obrí de nou les portes, ara com a equipament social i cultural. | 41.6063200,1.9182000 | 409857 | 4606633 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79365-foto-08291-4-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||
| 79366 | Cal Domènech | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-domenech-0 | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 13 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 51. | XIX-XX | Antic mas que ha quedat integrat al nucli urbà tot formant un petit enclavament rústic a l'extrem del barri de la Font d'en Gordi. Consta de la casa i una petita finca encerclada per un mur de pedra amb diversos portals i conserva elements molt interessants d'infraestructura hidràulica (dues basses i un molí de vent). La casa conserva força bé la tipologia d'una casa pairal. És de planta rectangular, amb planta baixa més dos pisos i coberta a doble vessant. La façana davantera, encarada a sud-est, està arrebossada i té diverses obertures disposades simètricament, algunes amb balcons. Conserva restes d'un rellotge de sol esgrafiat. A la part posterior té dos cossos adossats: antigues pallisses que foren habilitades com a habitatges. A l'interior de la casa es conserva el celler, amb diversos cups, bótes, etc. A la part alta, fora del clos tancat, ha una gran bassa que recull l'aigua de dues rases, regulada mitjançant una comporta. Aquesta bassa connecta amb una altra, situada a l'interior del tancat i coberta parcialment sota una volta. L'aigua d'aquestes basses s'utilitzava per regar vinyes i horts. A l'interior de la finca es conserva també la torre d'un molí de vent que no s'acabà de construir perquè l'arribada de l'electricitat el va fer innecessari. És una torre de maó de planta quadrada amb una interessant escala d'accés de ferro forjat. Al subsòl té un pou del qual, mitjançant una bomba mecànica, s'extreu l'aigua que és conduïda a la casa per una mena d'aqüeducte. A la part superior hi ha un altre pou, que també proporciona aigua a la casa. | 08291-5 | Plaça de Sant Ignasi, 6 | Aquest antic mas es troba situat al peu de l'antic camí cap a Manresa, on es formà el Barri de Baix o de la Font d'en Gordi, i era una de les cases pairals més importants de Vacarisses. Al segle XIX la família Domènech va potenciar el conreu de la vinya i exportava vi cap a Amèrica. A l'interior del terreny encerclat per la tàpia hi havia vinya i un petit hort, mentre que a les feixes de darrera la casa hi havia oliveres. Després de la fil·loxera la vinya es replantà amb ceps de peu americà. Els Domènech han continuat treballant en l'explotació agrícola fins fa uns anys. Una part de la casa fou habilitada com a vivendes particulars. | 41.6097500,1.9155800 | 409644 | 4607017 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la reixa d'un dels portals d'entrada: '1894'Es conserven màquines d'aixafar raïm i altres estris agrícoles. Durant els anys 1854-1860 hi havia hagut una fassina, de la qual encara se'n conserven alguns estris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||
| 79367 | Casa Vella de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-vella-de-lobac | <p>AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic. Fitxa núm. 27. BORFO, Antoni; PIQUER, Esperança (1991). 'Mas de l'Obac Vell'. Catalunya Romànica, vol. XVIII (Vallès occidental i Vallès Oriental), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 277 FAURA, Josep M. (1974). 'Cronologia de les construccions de l'Ubach', Balcó de Montserrat, núm. 71 (gener) FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 201-211, 338-343 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60-69, 81, 87, 88-89 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 105, 115, 117-118, 123-124 VALLS i PUEYO, Joan (1997). 'Lo bosch de la questió'. Balcó de Montserrat, núm. 342 (febrer)</p> | IX-XVIII | Mas en ruïnes. Restaurat pel parc natural. | <p>Ruïnes de l'antic mas de la Casa Vella de l'Obac, situada a la falda d'un turó, en un emplaçament bastant inhòspit en les immediacions de la serra de l'Obac. El conjunt, força extens, inclou les construccions al voltant de l'habitatge principal, els corrals vells i la cisterna (al costat est del camí), els corrals nous (al costat oest) i la capella. Dins el recinte de l'habitatge principal hi ha les restes d'una primitiva torre de defensa del segle IX, consistent en diversos murs, alguns del quals en un opus spicatum de força qualitat, que formarien dues sales. Un d'aquests murs té un contrafort. Per tant, es tractaria d'una construcció d'una certa alçada, que actualment ha quedat sota el nivell del terra. Posteriorment, a l'entorn dels segles XII-XV el mas s'ampliaria amb els murs que envolten el refugi, incloent-hi un portal adovellat. També correspon a aquesta època el corral vell: una construcció de dues plantes feta amb pedra i maó, la qual té unes obertures curioses de forma triangular a la primera planta. Entre els segles XVI-XVIII el mas s'amplià amb la resta de construccions existents i es convertí en un edifici de tres plantes. L'any 1719 es construí la capella i la torre de vigilància per protegir-se dels bandolers. Es tracta d'una construcció sòlida, de planta quadrada, que es conserva integrament. Té tres plantes, amb dos portals a la planta baixa que deixen pas al camí de Mura a Vacarisses, que passa per sota. Els murs són de pedra i maó, amb diverses finestres emmarcades amb carreus. L'accés a la torre es va mitjançant una torre circular annexa amb una escala de cargol que dóna directament al segon nivell. A aquesta època també corresponen els corrals nous: una altra construcció singular, de dues plantes amb volta de maó i dues arcades a la part posterior. A la façana davantera presenta dues fileres amb un seguit d'obertures quadrades emmarcades amb maó. La cisterna, situada a l'extrem sud-est, fou construïda l'any 1777 sobre una anterior cisterna medieval. És una construcció de pedra, de planta rectangular i dimensions considerables. Té un accés pel costat nord i una obertura tapiada al mur oest. A l'interior de la casa es conserva adossada a la torre una pica d'oli de pedra. A l'extrem nord-oest el mas continuava amb estructures que s'han perdut, al costat del camí de baix.</p> | 08291-6 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | <p>Aquest antic mas dóna nom a la serra on es troba ubicada, fet que posa de manifest la seva rellevància històrica. Es tracta d'una àrea que havia tingut una important presència humana en època dels sarraïns. Molts habitants de Terrassa es refugiaren a la serra de l'Obac i construïren nuclis de població dispersa sota la protecció del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Unes obres de desbrossament i una petita excavació que l'any 1973 va efectuar-hi el seu propietari, Josep M. Faura, posaren al descobert la construcció amb 'opus spicatum' així com altres elements antics que han suscitat diverses interpretacions, en general poc fonamentades. El primer assentament d'aquest indret fou una torreta amb la casella per als seus guardians. La va construir el castlà de Terrassa al segle IX i formava part de la xarxa de torres i castells que defensava la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. L'estructura rectangular que es troba al centre del recinte correspon a aquest període. Més tard, la torreta es va abandonar, però al segle XII un fugitiu de les invasions almoràvids, Arnau Berenger, va obtenir permís del castlà de Terrassa per refugiar-s'hi. Aquest pagès podria ser el fundador del mas i de la família Ubach. Després de la pesta negra, al segle XIV, va quedar com un dels pocs habitatges de la zona i pogué ampliar substancialment les seves terres amb l'annexió dels masos rònecs. Entre d'altres: el Puigesteve, Farreres, Torravert, Cabanyes, Claparedes, la Calsina o la Portella. Al llarg dels segles XVI i XVII mitjançant aliances matrimonials, compres i donacions dels senyors de Vacarisses, Terrassa i Vallparadís la finca de l'Obac esdevé un dels principals latifundis de la zona. El mas esdevé una casa pairal de tres plantes, que creix amb nous annexos. Al segle XVIII fou una de les masies de major dinamisme econòmic de Vacarisses. El gran apogeu de la vinya i altres activitats, com ara un forn de vidre o els pous de glaç, permeteren la construcció de la Casa Nova de l'Obac, més ben comunicada amb el camí ral de Manresa a Terrassa. La família Obach destaca pel seu protagonisme, tant a dins com fora del municipi. Entre d'altres, cal esmentar: Antoni Ubach (durant la Guerra dels Segadors) i altres membres de la família, que foren notaris i jutges influents. Els Ubach entronquen amb importants famílies catalanes i fins i tot amb la noblesa anglesa. Amb la prosperitat el mas seguí creixent. S'edifiquen noves dependències adreçades a l'activitat vinícola i el 1719 es construeix la capella i la torre de vigilància per protegir-se del bandolerisme. El 1777 es construí la cisterna nova, damunt de l'antiga. Durant les guerres napoleòniques els francesos destinen el mas a caserna i el 1811 el van enderrocar i incendiar. Es reconstruí però el 1812 la família deixà el mas a càrrec de masovers i s'establí a la Casa Nova. Durant les Guerres Carlines, quan els propietaris s'havien refugiat a Terrassa, l'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella, que quedà definitivament en ruïnes, i intentaren fer el mateix amb la Casa Nova. Més recentment, les ruïnes de la casa van quedar integrades dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i han estat restaurades per la Diputació de Barcelona.</p> | 41.6267300,1.9567400 | 413096 | 4608859 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-3.jpg | Legal i física | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Té un plafó interpretatiu del parc natural Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats | 94|119|85 | 46 | 1.2 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||
| 79368 | Casa Nova de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-lobac | <p>AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic. Fitxa núm. 11. FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 338-343 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60-68, 104-105 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114-115 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 264 VALLS i PUEYO, Joan (1997). 'Anton Ubach i Marquet'. Balcó de Montserrat, núm. 346 (juny)</p> | XVIII-XIX | <p>Gran casal del segle XVIII conformat per un edifici principal, una capella adossada i una construcció independent, més senzilla, al sector sud. Situat al cim d'un turonet anomenat coll de Fontanelles, l'habitatge principal té un aire molt clàssic i se suposa dissenyat per un arquitecte italià. És una construcció les façanes orientades als quatre vents, de planta rectangular, amb planta baixa i dos pisos. La coberta, amb fort pendent, és amb teula àrab. Les parets exteriors són arrebossades i pintades d'un color rosat. La façana principal, orientada al sud, és decorada amb esgrafiats amb diversos motius (recentment restaurats), incloent-hi un rellotge de sol. Les obertures són perfectament regulars excepte a la façana oest, que ha estat lleugerament transformada modernament per tal d'habilitar-hi unes escales de sortida d'emergència. Les obertures, emmarcades amb carreus escairats, tenen porticons i, als pisos superiors, balcons amb baranes de ferro calades. Al portal principal s'hi accedeix a través d'una rampa empedrada sustentada sobre la roca natural. L'interior de la casa s'estructura al voltant d'una gran escala que permet accedir als pisos superiors. Conserva els elements estructurals, amb voltes, motllures i pintura mural. Actualment acull diversos muntatges expositius sobre el parc natural, punt d'informació i espais per a reunions. A la planta baixa es conserva la pedra de base d'una premsa i els forats de diversos cups. Al sector sud s'aixeca una segona construcció, molt més rústica, amb funcions d'habitatge. Les parets són de pedra vista, amb obertures a la façana sud. Té coberta a un sol vessant i en part s'integra com a terrassa al pati davanter de la casa. L'entorn de la casa està ben condicionat i acull una àrea d'equipaments del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. El turó està envoltat per un típic bosc mediterrani d'alzina.</p> | 08291-7 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | <p>Els antecedents d'aquesta casa cal cercar-los en el mas de l'Obac Vell, d'una gran rellevància històrica i que dóna nom a la serra on es troba ubicada. És un mas d'origen alt-medieval, que durant els segles XVII i XVIII va tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya, que s'exportava a Amèrica, i altres activitats, com ara un forn de vidre, els pous de glaç o l'elaboració de carbó. Segons Àngel HERNÁNDEZ (2009: 264) va ser precisament amb un crèdit concedit els anys 1803 i 1804 per les juntes de comerç de Madrid i Barcelona destinat, teòricament, a la millora del forn de vidre que es va finançar en bona part la construcció de la Casa Nova de l'Obac. Jaume Ubach havia començat a construir-la al segle XVIII, en una ubicació de més fàcil comunicació amb el camí ral de Manresa a Terrassa. Sembla que fou dissenyada per un arquitecte italià, Domenico Bagutti, del grup que va venir a Espanya amb Carles III, possiblement el mateix que construí el laberint d'Horta de Barcelona. Les obres no es van acabar fins el 1820. Junt a la casa es construí també una capella d'estil neoclàssic. La Casa Nova, més gran i moderna, estava millor preparada per a l'elaboració de vi i aiguardents. La família Ubach, propietària de les cases vella i nova, va tenir un gran protagonisme tant a Vacarisses com a fora el municipi. Al segle XVIII entronquen amb importants famílies catalanes i fins i tot amb la petita noblesa anglesa. Entre d'altres personatges cèlebres, cal esmentar Antoni Ubach (durant la Guerra dels Segadors) o Antoni Ubach i Soler (1833-1902): promotor i modernitzador de l'agricultura, benefactor i filantrop, promotor de múltiples iniciatives a la ciutat de Terrassa. El 1811, durant la Guerra del Francès, les tropes napoleòniques destruïren la Casa Vella, i durant les Guerres Carlines els carlins tornaren a cremar la Casa Vella i intentaren fer el mateix amb la Casa Nova. Posteriorment ha estat abandonada parcialment en diverses èpoques, però s'ha conservat gràcies a la recuperació portada a terme pels seus anteriors propietaris (la família Faura i Ubach, descendents dels Ubach) durant els darrers anys anteriors a la seva venda. La Casa Nova de l'Obac forma part de la finca adquirida per la Diputació de Barcelona l'any 1987 per ampliar els terrenys protegits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. La casa ha estat habilitada com a centre cultural i punt d'informació del parc, i és un dels principals punts de referència dels visitants.</p> | 41.6216500,1.9541200 | 412871 | 4608298 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-3.jpg | Legal i física | Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Domenico Bagutti? | Al sector posterior de la casa es conserven restes d'un trull d'oli. Uns 200 m al sud hi ha el Xalet de l'Obac, una construcció de principis de segle XX sense elements d'especial interès arquitectònic. Actualment s'està treballant en un projecte de regularització dels termes municipals de Terrassa i Vacarisses que preveu una lleugera variació del termenal a la zona de l'Obac segons la qual la Casa Nova quedaria la meitat en terme de Vacarisses i la meitat en terme de Terrassa. | 98|99|94 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||
| 79369 | Casa de la Pastora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-la-pastora | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 338-343, 372 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62-63 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 28-29 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 257-264 VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'Els forns de vidre i els vidriers (I)'. Balcó de Montserrat, núm. 403 (març) | XVIII-XX | Edificació emplaçada a pocs metres de la Casa Nova de l'Obac però anterior a aquesta, la qual havia format part d'un antic forn de vidre. Concretament, es tracta de l'habitatge per als treballadors del forn, mentre que el forn pròpiament, que es trobava al sector sud-est i que constava de tres naus, fou derruït l'any 1969. La construcció conservada ha estat substancialment modificada en la seva recent rehabilitació. És de planta més o menys quadrada però irregular, amb planta baixa més un pis i coberta a dues vessants. Els murs són de pedra vista. La façana principal, encarada al sud-oest, té diverses obertures modernes realitzades en la rehabilitació. La resta de façanes pràcticament no tenen obertures i s'han conservat més integrament. L'interior ha estat condicionat com a restaurant. A la part davantera conserva una àmplia era enrajolada amb un antic cobert que ha estat reconstruït recentment en la seva part superior. | 08291-8 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | L'any 1737 el Senyor de Vacarisses concedia permís a Josep Ubach i Prat per poder construir un forn de vidre mitjançant un establiment en règim emfitèutic a canvi d'un cens anual, consistent en gots, porrons, vinagreres, setrills i altres estris fabricats en el mateix forn. Els promotors del forn eren la família Ubach, propietària dels masos Vell i Nou de l'Obac, els quals durant els segles XVII i XVIII van tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats rurals, com ara els pous de glaç o l'elaboració de carbó. El conjunt es va emplaçar a pocs metres del que més endavant seria la Casa Nova de l'Obac, que encara s'havia de començar a construir, i constava de tres naus i un habitatge per als treballadors. Per triturar els materials de base (sílex, quars i vidre vell) s'hi instal·laren tres moles de pedra de Montjuïc. La pedra de sílex s'extreia de les pedreres de can Candi, a dos quilòmetres del forn. Existien altres forns similars en llocs propers, com al mas Boada o al mas Casajona, de Rellinars. Per això l'any 1749 l'amo de l'Obac va pagar un cens al fiscal de la intendència de l'Exèrcit per tal d' impedir que es construís un forn similar a una distància de dues hores a la rodona. Es coneixen diversos arrendaments del forn: el 1737 a Francesc Burrull, vidrier de Capellades; el 1742 al vidrier Francesc Boix, de Vallbona d'Anoia. L'any 1780 el forn estava parat i el 1796 torna a estar arrendat, a Manuel Casado i germans. Segons Àngel HERNÁNDEZ (2009: 264) els anys 1803 i 1804 les juntes de comerç de Madrid i Barcelona van concedir un crèdit destinat, teòricament, a la millora del forn de vidre, que en realitat va servir per finançar en bona part la construcció de la Casa Nova de l'Obac. Tot i això, la renovació de la instal·lació va consistir en adaptar-la per a la producció d'ampolles de tonalitat verda, de les quals, encara fa uns anys, se'n trobaven petits fragments a l'entorn. Aquestes ampolles anaven destinades a Joan Malvet, de Barcelona, que elaborava i exportava licors a Amèrica. Els darrers que van explotar el forn foren Joan Font i Josep Lladó, vidriers de Barcelona, que encara el feien funcionar a mitjan segle XIX. El motiu de construir un forn enmig del camp era l'estalvi de carbó, de manera que quan els preus del carbó d'alzina a la ciutat es reduïren va deixar de ser rendible i va tancar. L'edifici s'utilitzà com a corral i la casa dels treballadors va acollir a les pastores, com en seu nom indica. L'any 1969 el forn es trobava en estat ruïnós i fou enderrocat. L'habitatge dels treballadors fou remodelat profundament per destinar-lo a restaurant. | 41.6228300,1.9541400 | 412874 | 4608429 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Actualment s'està treballant en un projecte de regularització dels termes municipals de Terrassa i Vacarisses que preveu una lleugera variació del termenal a la zona de l'Obac segons la qual la casa de la Pastora ha de passar a ser terme de Terrassa. | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||
| 79370 | Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torreblanca-0 | <p>AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 15 BOIX PUIG, Pere (2005). 'Maria Antònia Pladellorens, besnéta de l'últim propietari de la Torre (blanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 440 (abril) BOIX PUIG, Pere (2005). 'Quan la Torre passa a dir-se Torreblanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 448 (setembre) BOIX PUIG, Pere (2007). 'La carta del bisbte de Vic a Pere Pladellorens', El Balcó de Montserrat, núm. 487 (març) CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 19-21 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 73-74 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torra i notícies dels masos Arbós i Mimó', Balcó de Montserrat, núm. 328 (desembre)</p> | XIV-XX | En estat avançat de degradació: diverses parts de la teulada i de les construccions a punt d'esfondrar-se. Molts dels elements presenten un deteriorament considerable. | <p>Gran masia d'origen medieval que ha estat ampliada substancialment al segle XIX i actualment es troba en estat d'abandonament. Consta d'un cos principal, amb un altre cos més modern adossat en forma de L tot formant un pati davanter i, a la banda nord-est, un altre pati més gran amb una construcció de maó i una era enrajolada. El cos principal és de planta rectangular. Està situat en un promontori que, per la part oest, té un desnivell acusat, protegit amb murs de contenció. Té planta baixa, un pis i golfes, amb coberta a doble vessant. Al tram posterior té una torratxa amb teulada a quatre vessants i una bola decorativa al punt on s'uneixen els tremujals, així com un òcul de forma el·líptica a la part posterior. Els murs exteriors de la casa són de tàpia i reforçats en alguns punts amb maó o pedra, i estan arrebossats i pintats de blanc (d'aquí l'apel·latiu de “torre blanca”). La façana principal està encarada a sud-est i té un portal adovellat i algunes finestres emmarcades amb carreus escairats. Posteriorment s'hi ha afegit al primer pis una balconada correguda, amb barana calada de ferro. També conserva restes d'un rellotge de sol, molt malmès. A la part davantera té adossat un cos amb dos nivells de llargues galeries, corresponent ja al segle XIX. El pati interior és tancat amb un mur amb un portal d'accés adovellat. A la part posterior del cos principal té un cobert, en estat ruïnós, que es destinava a les tasques del vi i l'oli. Conserva un trull, una premsa i diversos cups. El sector nord-est, fet amb obra de maó, correspon al moment d'ampliació del mas al segle XIX, vinculat a l'expansió de la vinya. Té un pati intermedi, tancat amb un mur, amb una construcció cilíndrica de maó que sobresurt. Més enllà, una construcció de dimensions considerables, probablement celler o magatzem, amb dues portes rematades amb arc escarser. Més amunt hi ha l'era enrajolada.</p> | 08291-9 | Urbanització de Torreblanca. Passeig de la Torre, s/n | <p>L'any 1362 Francesc de Montanyans vengué a Jaume Desfar l'anomenada 'vall i quadra de Busquets' que estava conformada pels masos següents: Avalà, Boixadell, mas de la Torra, Bosch d'en Martí, mas de les Planes, Comapregona i Bosch de Junyells. El 1564 el propietari del mas Torra i els seus aglevats (que aleshores ja eren rònecs) era Salvador Torra, amb un títol d'establiment fet per Elisabet de Grevalosa de l'any 1565. El succeí Joan Torra, també dit Joan Ubach, àlies Torra, que capbrevà la propietat l'any 1597. L'any 1601 l'hereu, Pau Torra, es casa amb Joana Illa, hereva del mas Mimó, de manera que les dues propietats van unir-se. A aquests els succeïren Valentí Torra i després Josep Torra. Josep comandava tres masos: el Torra (amb els seus aglevats), el Mimó i l'Arbós. Va fer testament el 1683 en favor del seu fill, Josep Torra, que consta com a propietari els anys 1727 i 1759. Josep i la seva família tenien la seva residència al mas Torra, mentre que al mas Mimó hi residia un masover i el mas Arbós es trobava deshabitat. Els Torra van emparentar-se amb la família Ubach, i al segle XVIII aquests van fer-se amb la propietat del mas Arbós. Segons CRUSAFONT et alii (2003: 20) amb l'expansió de la vinya al segle XIX els propietaris de la Torre van estimular el sorgiment de les 'Casetes' al barri de la Barceloneta. Es tractaria d'una colònia agrícola, habitada majoritàriament per forasters, que haurien vingut a compensar la falta de mà d'obra pagesa en aquesta època. Un exemple il·lustratiu és la casa de cal Xic de la Torre, al barri de la Barceloneta. El nom es refereix al fill petit de la masia de la Torre, que hauria marxat de la casa gran per establir-se a prop de 'les Casetes' per menar la mà d'obra que conreava unes terres força allunyades. L'any 1886 la propietat era de Manuel Domènech i Vinyals, d'Esparreguera. Aprofitant la bona oportunitat després de la crisi de la fil·loxera, Pere Pladellorens Playà va comprar la finca. Era un capità de la marina mercant que havia fet fortuna exportant a ultramar tota classe de productes, especialment vi. Més tard també va adquirir les propietats del Boixadell i can Domingo, que estaven abandonades, i amb això amplià la finca fins a 674 ha, una de les més grans de Vacarisses. Pere Pladellorens utilitzava la masia de la Torre bàsicament com a segona residència i per anar a caçar. A principis de segle XX l'aleshores bisbe de Vic Torras i Bages va donar permís per obrir al culte la capella. Amb la decadència de la vinya els propietaris de la Torre es dedicaren a l'explotació forestal i els seus derivats. L'últim propietari d'aquesta família fou Josep Pladellorens (fill de Pere), que l'any 1942 va vendre la finca a 'Explotacions de Torreblanca' per tal de crear la urbanització actual. Recentment la masia s'ha canviat el nom tradicional (la Torre) pel de Torreblanca.</p> | 41.5968300,1.9270200 | 410579 | 4605570 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79370-foto-08291-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79370-foto-08291-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79370-foto-08291-9-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La casa té una capella particular. Des de la font del Guinardeu sortia una conducció d'aigua, que va ser construïda per minaires, cap a la masia de la Torre, on desembocava en una gran bassa. Actualment ja no existeix. | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||
| 79371 | L'Orpina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lorpina | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 18 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses. VALLS i PUEYO, J. (1995). 'L'Orpina (abans Guitart o Casasaya)', Balcó de Montserrat, núm. 323 (juliol) | XVI-XIX | Algunes parts de la casa, l'entorn i els accessos acusen una falta de maneniment | Antic mas de dimensions modestes que s'ha conservat pràcticament sense modificacions al segle XX i que manté molt bé la tipologia tradicional. Consta d'una edificació principal amb funcions de vivenda més coberts adossats a la part nord-est i un altre cobert al sud, que havia estat el graner. El cos principal és de planta més o menys quadrada, amb planta baixa més un primer pis o golfes. La coberta, a dues vessants, és molt llarga i inclinada, més pròpia dels masos de muntanya. Sembla que la planta originària era més estreta i s'hauria ampliat a banda i banda. Es tracta d'una construcció austera, amb parets de pedra (i algunes parts de tàpia) majoritàriament arrebossades. La façana principal, encarada al sud-oest, presenta una estampa característica, amb portal adovellat i tres finestres de distribució irregular emmarcades amb carreus de pedra al primer pis, una de les quals està decorada amb un relleu. L'interior és molt arcaic i ha conservat molt bé les característiques tradicionals, amb paviments de lloses i part on aflora la roca natural. A l'angle nord-est la casa té adossats dos grans cups rodons, i en té dos més de quadrats, que donen al celler, situat a la part del cobert posterior. El celler conserva in situ dos 'vaixells'. La part sud-est dels coberts fou reconstruïda recentment, amb un tipus d'obra feta amb pedra que ha conservat un segon portal adovellat. | 08291-10 | Prop de l'urbanització de can Serra, entre la carretera Terrassa-Manresa i la via del tren. | Antigament era conegut amb el nom de mas Guitart, i després com a mas Casasayas, ja que es troba documentat que a l'any 1570 pertanyia a Francesc Casasaya. Posteriorment passà a la propietat de la familia Orpina, i a partir del segle XVIII comença a denominar-se Orpina o Urpina. Després de Francesc Casasaya el mas passà a mans de Joan Enrich, que el 1586 el va vendre a Valentí Orpina. Els seus descendents al front del mas foren Valentí Orpina (testà el 1646), Pere Joan Orpina (testà el 1668), Pere Joan Orpina (testà el 1716), Josep Orpina i Marià Orpina. Marià apareix en la documentació com a habitant del monestir de Montserrat i va fer la capbrevació de l'any 1727, quan el mas era explotat per un masover. Es coneixen les afrontacions detallades de l'heretat en aquest any. Marià Orpina va vendre el mas l'any 1750 a Francesc Gibert. L'any 1759 la propietària era Margarida, vídua de Francesc Gibert, paraire de Monistrol de Montserrat, i posteriorment el seu fill Francesc Gibert. El mas era comandat per un masover, que pagava de censos 1 lliura i 4 sous i una gallina. El besavi de l'actual propietària encara conservava el cognom Gibert. La seva filla fou Dolors Font i Gibert. El masover actual va néixer en aquesta casa i pot testimoniar que en els últims 50 anys pràcticament no s'hi han fet reformes. | 41.5911700,1.9016200 | 408454 | 4604968 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79371-foto-08291-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79371-foto-08291-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79371-foto-08291-10-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||
| 79372 | Sanana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sanana | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fixa. 14 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses. VALLS i PUEYO (1994). 'El mas Sanana', Balcó de Vacarisses, núm. 313 (setembre) | XVI-XX | Gran conjunt, amb un estat de conservació desigual | Masia situada al cim d'un turó i completament envoltada per bosc. Consta d'un cos residencial principal, que té annexats un seguit de dependències al voltant d'una era i d'un pati, incloent-hi una casa del masover. El conjunt, de grans dimensions i amb una bona diversitat de fases constructives, presenta una aspecte heterogeni i té una distribució molt irregular. Tot i això, la masia ha conservat molt bé la tipologia tradicional en la major part dels seus elements i configura un conjunt imponent, amb algunes de les construccions de gran alçada. La casa dels amos, de planta irregular, està formada per dos cossos encaixats en forma de “V”. La façana principal, encarada a migdia, està arrebossada i pintada d'un color vermellós. Té un pati davanter. A les dues plantes superiors té dos nivells de galeries amb dos arcs més grans inferiors i tres arcs menors a la planta superior. La resta d'obertures són en general de dimensions grans i de tipologia diversa, incloent-hi dos balcons als laterals de la galeria. Conserva un rellotge de sol. Els dos volums tenen entrades independents. La casa del masover, situada al costat nord-est, és una construcció edificada en un terreny amb desnivell, de dimensions també considerables. És de planta irregular, amb planta baixa més dos pisos. Per la part posterior té algunes obertures emmarcades amb maó. Enmig del clos tancat es conserva una gran era enrajolada i diversos patis aterrassats en diferents nivells mitjançant els quals s'accedeix als diversos cossos. Entre les dependències perifèriques hi ha un corral, al qual li manca la coberta, una pallissa i altres coberts, en general d'una bona qualitat arquitectònica. En una de les dependències es conserven les instal·lacions d'un trull. | 08291-11 | Al sector nord del terme. Prop de la urbanització de la Farinera | L'any 1597 la propietària del mas Sanana era una tal Margarida, vídua de Salvador Parets. Es coneixen les afrontacions del mas, que també posseïa dos masos més, derruïts, el Bertran i el Rigolfes, cadascun amb unes afrontacions independents. A Margarida la succeí Pere Maseres (que testà el 1608), un altre Pere Maseres (que testà el 1627), Valentí Maseres (que testà el 1647) i Paula Maseres (la germana de l'anterior, que testà el 1673). Paula es casà amb Fermí Gibert. El successor fou el seu fill, Fermí Gibert i Maseres, altrament dit, com tots els seus successors, Gibert i Sanana o, ja a les acaballes del segle XVIII, Gibert de Sanana. Els següents propietaris foren Jaume Gibert i Senana (que testà el 1722) i Fermí Gibert i Senana (1759). Fermí Gibert fou batlle de Vacarisses l'any 1773. Va tenir una filla, Maria, que es casà amb Francesc Casajoana. En aquest moment final del segle XVIII diversos membres de la família disposaven de llicència per edificar cases en alguns dels ravals del poble. Ja a la segona meitat del segle XX, els propietaris eren la família Bruguera. | 41.6198300,1.9024200 | 408561 | 4608150 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Uns 100 m al sud-est de la maisa hi ha una granja de dimensions considerables.Camí d'accés limitat per una cadena i restringit a automòbils. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||
| 79373 | Can Vives | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vives-2 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 20 BOIX PUIG, Pere (2007). 'Can Vives', Balcó de Montserrat, núm. 468 (agost) FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 128 VALLS i PUEYO, Joan ( 1994). 'El mas Vives', Balcó de Montserrat, núm. 314 (octubre) VALLS i PUEYO, Joan (2001). 'Vacarisses entre els anys 1705 i 1714', a Balcó de Montserrat, núm. 389 (gener) | XV-XX | Masia situada en una vall aïllada i solitària (probablement d'aquí ve l'apel·latiu de 'Vives del Racó'), que ha conservat força integrament la tipologia tradicional. És configurada per l'habitatge principal més un seguit de coberts adossats que formen un pati interior tancat. El cos principal és de planta rectangular, amb planta baixa més primer pis/golfes i coberta a doble vessant. La façana principal està encarada a migdia i l'accés es fa mitjançant una escala exterior de maó. La casa té diverses obertures de distribució irregular i, a l'angle sud-oest de la segona planta, una petita galeria amb cinc arcs fets de maó. Els coberts són de pedra sense arrebossar i es distribueixen al voltant del pati, que té una era enrajolada, i a la part posterior de la casa. A l'angle sud-est s'aixeca una construcció més moderna (possiblement de principi del segle XX), de planta més o menys quadrada amb els angles arrodonits. Al sector sud hi ha dos coberts aïllats. Un conserva columnes de fosa, tot i que ha estat modificat modernament. L'altre és de construcció més recent. Al sector oest, a uns 50 metres de la casa, hi ha una segona era enrajolada. | 08291-12 | Al sector nord del terme, vora el torrent de can Vives. | L'any 1497 Bernat Rovira consta com a possessor d'aquest mas, que aleshores era conegut com a mas Rovira. Potser fou el darrer propietari amb aquest cognom, ja que a partir del segle XVI s'establí al mas la nissaga dels Vives. El seu primer representant fou Salvador Vives, que capbrevà el mas amb els seus aglevats: mas Llorensas, Aguilar, Alguell, Coma i Antiga, tots ells masos rònecs. Els següents propietaris foren Pere Vives (1597), Joan Vives (testà el 1657), Pere Vives (testà el 1671), Francesc Vives (testà el 1712) i un altre Francesc Vives. Aquest últim signà el capbreu de 1727 en el qual el mas principal ara s'anomena 'Vivas de la Rovira' i té com a aglevats l'Aguilar, Alguell i Coma, mentre que el mas Llorensas s'havia venut. Es coneixen les afrontacions del mas del final del segle XVI i també del 1727. Aquell any les terres del mas estaven força parcel·lades, ja que des de principi del segle XVIII s'hi havien fet nombrosos establiments a rabassa morta. L'any 1759 consta com a propietari del mas Pere Vives, fill de Francesc. Uns anys més tard, el 1780, era conegut com a 'Vivas del Racó'. Ja el 1861 el propietari era Dionicias Vives Comellas. L'any 1946 Antoni Roura i Jofre (pare del propietari actual) va comprar la masia al marquès de Castellbell. Era un ric comerciant en pells i hi va instal·lar un molí d'oli al qual tot el poble hi podia acudir a moldre. Però no va acabar de funcionar. Posteriorment hi hagueren diferents masovers. | 41.6147300,1.9080200 | 409021 | 4607577 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79373-foto-08291-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79373-foto-08291-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79373-foto-08291-12-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la porta principal d'entrada: '1798'Es conserva una tartana que feien servir els masovers per anar a missa els diumengesEl camí d'accés és difícil | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||||
| 79374 | Les Vendranes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-vendranes | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 19 BOIX PUIG, Pere (2005). 'Les Vendranes', Balcó de Montserrat, núm. 447, (novembre). FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses VALLS i PUEYO, J. (1994). 'El mas de les Vendranes', Balcó de Montserrat, núm. 315 (novembre) VALLS i PUEYO, J (1997). 'Lo bosch de la questio', Balcó de Montserrat, núm. 342 (febrer) VALLS i PUEYO, J. (2002). 'Els Vendranes', Balcó de Montserrat, núms. 405 i 406 | XIV-XX | Gran masia en un estat de conservació desigual. Algunes parts requiririen rehabilitació. | Gran masia encerclada dins d'una espècie de muralla que li dóna un aspecte de fortificació, dins la qual hi ha l'habitatge principal amb diversos coberts annexos i un habitatge secundari. Fora del clos queden dos coberts independents, un dels quals devia ser una pallissa, situada al costat d'una era enrajolada de forma quadrada, i també una construcció amb dos cups. La porta d'entrada a l'interior del clos tancat, adovellada, fou construïda el 1816 i l'edifici principal fou modificat o reconstruït entorn del 1800. L'habitatge principal és de planta rectangular, amb planta baixa primer pis i golfes, amb coberta a dues vessants. La façana principal, orientada a migdia, te diferents obertures de distribució irregular però perfectament emmarcades amb carreus escairats, entre elles un balcó i un portal amb arc escarser. A l'angle sud-oest de la planta superior té una galeria amb arcades a les dues façanes. La façana també conserva restes d'un rellotge de sol força malmès. Les parets són arrebossades d'un color blanquinós i tenen carreus perfectament escairats a les cantoneres. L'interior de la casa conserva les característiques d'un habitatge rural del segle XIX o principi del XX, amb algunes habitacions interessants, com ara una alcova. La casa té adossat un cos modern, més baix i formant una terrassa, a la part de llevant, així com altres coberts adossats en aquest angle. Per la banda de ponent també té adossat un altre cobert. A la part de migdia s'aixeca una construcció menor que sembla que havia tingut funcions d'habitatge secundari, tot i que és coneguda com 'la Pallissa'. És tracta d'una construcció de força qualitat, anterior a la remodelació de la masia l'any 1800. És de planta més o menys quadrada, amb dues plantes. La porta d'entrada és a la segona planta i està emmarcada amb llinda i brancals de carreus treballats de color rogenc, que semblen reaprofitats d'una altra construcció. També té una finestra amb arc de mig punt adovellat. Cal destacar l'existència d'una construcció independent, fora del clos principal, amb dos cups quadrats. Aquests cups independents devien correspondre als rabassaires, que estaven obligats a elaborar el vi a casa de l'amo. En les masies del Bages, per exemple, són molt habituals. La masia es troba emplaçada en un pla sobre un turó, proper al torrent de Can Còdol. Es tracta d'un lloc de pas de diversos camins que enllacen les masies d'aquesta zona aïllada del municipi amb els nuclis de població propers (Rellinars i Vacarisses). | 08291-13 | A la part nord el terme de Vacarisses | El segle XIV ja es troben documentats a Vacarisses membres de la família cognominada Vendranes. L'any 1456 l'heretat del mas la tenia Joan Vendranes, casat amb una muller de cognom Miralda, de Vallhonesta. Joan va morir intestat i amb els fills menors, de manera que es va fer càrrec del mas el seu pare, Guillem Vendranes. Ja a la segona meitat del segle XVI el propietari era Montserrat Vendranes, el qual l'any 1564 també posseïa els masos Vilanova, Ramona, Teulada, Montada, Martina i Puig, tots ells enderrocats. Montserrat Vendranes era batlle de Vacarisses l'any 1597. El mas pagava un cens de 16 sous i 6 diners, més 5 quarteres de civada i mitja quartera de forment i, per raó de la quistia, 15 sous i 4 diners, a més dels delmes corresponents. Els següents propietaris foren Montserrat Vendranes (testà el 1645), Francesc Vendranes i Castellet (testà el 1677), Lluís Vendranes (1683), Lorenç Vendranes i Serra (testà el 1715) i Josep Vendranes (1759). Es coneixen les afrontacions del mas de l'any 1727. L'any 1759 tenien diverses peces de terra contractades a rabassaires. Del final del segle XVII i del XVIII es coneixen diverses branques de la família establertes a Barcelona (concretament, Francesc Vendranes, un adroguer), a Manresa (un notari, botiguers i pintors) i a Olesa. Als segles XVIII i XIX els propietaris van aprofitar el bon moment de la vinya i la casa es reformà considerablement entorn de 1800. L'any 1941 Pere Figueres i Rossinyol, pare de l'actual propietària va comprar la masia a Salvador Valls Girbau. Fins l'any 1952 es va mantenir l'explotació agrícola al mas, en el període final a càrrec de la família del masover Juan Cid. | 41.6165800,1.9265600 | 410568 | 4607763 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79374-foto-08291-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79374-foto-08291-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79374-foto-08291-13-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Camins d'accés restringits amb cadenes.Un element destacable és l'alzina centenària situada al sud-est de la casa, probablement la de major diàmetre de totes les del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||
| 79375 | El Bovet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bovet | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 2 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 272-275 VALLS i PUEYO (1996). 'Els masos Bovet, Janer i Vidal', Balcó de Montserrat, núm. 331 (març) VALLS i PUEYO (1998). 'Els Olzina del mas Bovet', Balcó de Montserrat, núm. 358 (juny) | XVI-XX | Gran casal construït a partir de 1940, i en les dècades posteriors, sobre l'antic mas Bovet, del qual pràcticament no se n'han conservat vestigis. El conjunt està situat sobre un petit promontori que domina la vall formada per la riera del Palà, i consta d'un conglomerat de construccions a l'entorn d'un edifici nuclear més alt aixecat sobre l'antic mas, així com d'una àmplia zona enjardinada tancada tot formant un clos. La construcció principal és de planta més o menys rectangular, amb planta baixa, dos pisos i golfes, i està rematada amb una torratxa i merlets. Les parets són d'obra vista, fets de maons i totxanes sense arrebossar, cosa que li confereix un estil molt particular. Una altra particularitat és que totes les façanes presenten galeries en gairebé totes les plantes, i aquestes són de diferents estils constructius (amb obertures rectangulars, amb arcades, etc). La façana principal, orientada a llevant, té diverses obertures emmarcades amb maó i una galeria superior amb una barana d'obra calada. L'edifici tan sols ha conservat part de les parets mestres de l'antic mas, difícils d'identificar ja que han estat arrebossades. També s'han conservat les cavitats d'alguns cups i el celler amb bótes. Al nord-est de l'immoble principal hi ha una construcció força recent, de planta baixa i amb grans finestrals orientats a llevant, que s'utilitza com a menjador o gran sala per a celebracions. Tota la seva façana està situada sobre un mur que separa la finca de l'exterior, més alt que el nivell del sòl. Al sector sud s'aixequen altres construccions d'un estil similar (fetes amb obra vista i amb presència destacada de galeries). Més al sud, s'estén un ampli jardí arbrat, amb una bassa circular. Al sector sud-oest hi ha una pallissa i una era circular, construïts a la dècada de 1960. | 08291-14 | Zona del Palà, a l'altra banda de l'urbanització el Palà - can Xoles | La masia el Bovet es troba documentada ja a les acaballes del segle XVI, quan es té constància de que pertanyia a un monistrolenc anomenat Antoni Tries. El 1634 era un mas rònec (i ho devia ser uns quants anys; almenys el 1656 encara consta com a derruït i deshabitat) i pertanyia a la vídua del procurador de l'anterior propietari. Posteriorment passà a mans de diverses propietàries i el 1656 fou adquirit per Josep d'Olzina i Riusech, de Castellbell, que també era propietari dels masos Vidal i Janer. Josep Olzina era fill d'un noble barceloní que va ser delegat de la Generalitat per a preservar el tresor de Montserrat. De Josep passà al seu fill, Jeroni Olzina, doctor en dret, que el va vendre el 1678 a Isidre Padró, pagès de Castellbell. Aquest el va vendre a Simó Grau, pagès de Vacarisses, el qual el vengué el 1697, junt amb els masos Vidal i Janer, a l'abat de Montserrat. El 1711 Josep Palà, que també posseïa el mas veí del Palà, comprà els tres masos al monestir montserratí. El 1719 els tutors del seu fill van revendre els masos novament al monestir, i un any més tard el comprà Valentí Viladoms, de la parròquia de Santa Maria del Vilar. Es coneixen les afrontacions del mas l'any 1727. Valentí Viladoms deixà en herència el mas al seu fill Macià, que el 1759 constava com a propietari juntament amb el seu fill Joan. L'any 1875 el mas pertanyia a Josep Bouvet, que li donà el nom actual. A mitjan segle XIX, en un moment de desgavell del sistema monetari durant el regnat d'Isabel II, en una cova prop del Bovet s'hi va fabricar moneda falsa. Per aquest motiu els mossos d'esquadra van detenir el masover de la casa, Josep Vila. De les construccions originàries del mas pràcticament no en queda res. L'any 1939, després de la Guerra Civil, el Bovet era un mas de dimensions modestes. La seva propietària quedà viuda i el vengué a Miquel Segarra, el qual hi va portar a terme dràstiques reformes en l'estil molt particular que actualment caracteritza el casal. Des de la dècada de 1940, i en diferents etapes fins èpoques ben recents, s'hi han afegit les construccions que han engrandit molt considerablement el conjunt. Les estructures metàl·liques al damunt de la torratxa corresponien a un aerogenerador, el qual va proporcionar durant molts anys electricitat a la casa mitjançant l'energia eòlica. | 41.6021200,1.8725000 | 406043 | 4606215 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79375-foto-08291-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79375-foto-08291-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79375-foto-08291-14-3.jpg | Física | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||
| 79376 | Capella de l'Obac Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-lobac-nou | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 11 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114 | XVIII-XIX | Capella adjunta a la Casa Nova de l'Obac. És d'estil neoclàssic, amb planta de creu grega i una torre-cimbori que sobresurt damunt de la capçalera. Els murs, de pedra, són arrebossats i pintats. La façana principal té una portalada amb pilars adossats, capitells i frontó i, a la part central, un òcul de forma el·líptica. La part superior és acabada amb un coronament arrodonit i ressaltat per una motllura amb decoració de dentellons. A l'interior es conserva la decoració neoclàssica formada per pilastres adossades amb capitells jònics daurats, voltes i motllures diverses. Té altars dedicats a la Mare de Déu de Montserrat i altres veneracions, tot i que, igual que la capella de la casa vella, està dedicada a sant Antoni de Pàdua. | 08291-15 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | La Casa Nova de l'Obac es començà a construir al final del segle XVIII i no es va acabar fins el 1820. Sembla que fou dissenyada per l'arquitect italià Domenico Bagutti. La capella, d'estil neoclàssic, es devia construir en aquests mateixos anys. Existí en el seu interior un retaule pintat en tela, de factura italiana, que fou cremat durant la Guerra Civil de 1936. Uns goigs de l'any 1923 manifesten d'advocació de la capella a sant Antoni. Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la Casa Vella de l'Obac apareguren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella de l'Obac Vell sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la casa nova. | 41.6215700,1.9538900 | 412852 | 4608289 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79376-foto-08291-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79376-foto-08291-15-2.jpg | Legal | Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|99|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||||
| 79377 | Capella de l'Obac Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-lobac-vell | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 27 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 67-68, 117 | XVIII | Petita capella situada uns pocs metres a l'est de la Casa Vella de l'Obac. És una construcció senzilla i austera, amb un caire rústic, de planta rectangular. La coberta, a dos aiguavessos, adopta una forma lleugerament ondulada que vol imitar el perfil de les esglésies barroques. La façana principal, orientada a l'oest, té una petita porta d'entrada de factura rectangular, amb llinda i brancals de pedra, així com un òcul amb el contorn de maons plans. Els murs són de paredat i no tenen cap més obertura. La capella està dedicada a sant Antoni de Pàdua. | 08291-16 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La Casa Vella de l'Obac, d'origen alt-medieval, va tenir una gran rellevància històrica. Durant els segles XVII i XVIII passà per moments d'un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats, com ara un forn de vidre, els pous de glaç o l'elaboració de carbó. La capella, junt amb la torre de vigilància de la casa, fou construïda l'any 1719. Fou indulgenciada, a més de pel Bisbe de Vic, per Climent XVI el 1771. Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la casa apareguren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la Casa Nova. Igual que la casa vella de l'Obac, la capella fou cremada pels carlins l'any 1835. Entorn de la dècada de 1970 va ser restaurada. | 41.6267100,1.9571700 | 413132 | 4608857 | 1719 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79377-foto-08291-16-1.jpg | Legal | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situada en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | |||||||
| 79378 | Església parroquial de Sant Pere de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-sant-pere-de-vacarisses | <p>CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 16 DA ROCHA ARANDA, Óscar. Estudi sobre l'arquitecte Mateo Medina, autor de l'església de Vacarisses. (Professor d'Història de l'Art de la Univesitat Autònoma de Madrid; en procés de publicació). FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 35-41 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 104, 144-149, 238-239 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 302-319</p> | XVIII-XIX | <p>L'església parroquial de Vacarisses, d'estil neoclàssic, està dedicada a sant Pere i consta d'una sola nau amb creuer i capelles laterals. Aquestes últimes formen cossos adossats a banda i banda, damunt dels quals reposen els contraforts que descarreguen el pes de la nau, més alta. Exteriorment, les façanes no presenten cap decoració ni, pràcticament, obertures: tan sols algunes espitlleres i òculs el·líptics, així com petites finestres quadrades o rectangulars de disposició asimètrica. A la façana lateral hi ha una arcada de maó tapiada, i una altra a la façana posterior, que deuen correspondre a antigues obertures la finalitat de les quals és desconeguda. La façana principal és arrebossada i té com a element decoratiu una portalada que segueix el cànon neoclàssic: amb pilastres adossades i arquitrau que sosté, a la part superior, una fornícula rematada amb frontó (amb una escultura de ferro de l'any 1970 que representa Sant Pere, obra de Ramon Cuello) i volutes laterals. Més amunt hi ha una rosassa. La torre del campanar és de base quadrada i, a partir del nivell de la coberta, esdevé octogonal, amb les cares de les cantoneres més curtes. La part superior té finestres rectangulars amb arc rodó a l'espai on hi ha instal·lades les campanes i és rematada per una balustrada al capdamunt. L'interior de l'església és compartimentat mitjançant pilars i arcs de punt rodó que configuren l'espai de la nau. Els pilars tenen capitells motllurats corresponents a l'orde corinti compost. Més amunt, una línia d'impostes de diferents motllures en degradació sostenen les voltes mixtes que cobreixen la nau. A l'entrada de l'església es situa el cor i un petit baptisteri. La capçalera consta d'un altar-retaule adossat, construït poc després de la finalització de l'obra principal, el qual cobreix una part dels capitells i les motllures, que han quedat amagades a la part de darrere. Té una fornícula central entre columnes i coberta amb arc de punt rodó, amb una gran imatge de sant Pere, de factura moderna, acompanyada a banda i banda per dues fornícules més petites, amb imatges de sant Feliu i sant Pau. Els retaules laterals, estucats, es van poder salvar del saqueig de la Guerra. Corresponen a sant Antoni i sant Josep (al costat de l'evangeli) i a sant Felip Neri i el Sagrat Cor (al costat de l'epístola). Pel que fa a les sis capelles laterals, presenten una ornamentació moderna, ja que l'originària fou destruïda.</p> | 08291-17 | Plaça de l'Església | <p>L'actual església s'assenta sobre una primitiva església romànica, de la qual no n'ha quedat cap vestigi. Per un document de l'any 993 sabem que en aquesta data ja existia la parròquia (CRUSAFONT et alii, 2003: 16). Un altre document del 1013 informa que es va 'inaugurar' una nova església, fet que cal entendre com la renovació d'una església anterior. Aleshores s'esmenten dos patrons titulars: sant Feliu i sant Joan. L'advocació a sant Pere, que és possible que ja existís també en aquesta època, va passar en primer lloc l'any 1329. En els primers temps existeix una certa confusió entre les esglésies de Vacarisses i la de Rellinars, ja que formaven part d'un sol terme, sent la de Rellinars sufragània de la primera. El 1330 les rendes de la parròquia, juntament amb altres del bisbat de Vic, són annexionades al monestir de Pedralbes, acabat de fundar en aquests moments. Per tant, les rendes de la parròquia s'havien de repartir entre el rector i el monestir. El rector de la parròquia passava a intitular-se vicari perpetu i era presentat per l'abadessa de Pedralbes i confirmat en el càrrec pel Bisbe de Vic. Això durà fins l'any 1692, quan el Bisbe de Vic va posar un plet perquè no estava d'acord amb el nomenament del vicari perpetu. Durant el segle XVIII serà el bisbe qui nomenarà els rectors, però Pedralbes continuarà rebent una pensió sobre la parròquia fins el 1835. L'any 1790 l'església es trobava en estat ruïnós i una comissió de l'Ajuntament de Vacarisses es dirigí al rei Carles IV exposant-li que volien construir-ne una de nova. A. HERNÁNDEZ (2009: 302-319), basant-se en documents de l'Arxiu Episcopal de Vic, corregeix la cronologia massa reculada que s'havia donat a la construcció de la nova església. El 1792 ja s'havia començat a construir en el mateix emplaçament que l'anterior. La nova església fou bastida al darrer decenni del segle XVIII i encara l'any 1814, quan el baró de Maldà va fer una visita a Vacarisses, quedaven per fer gairebé tots els altars. Es va finançar fonamentalment amb les imposicions als habitants del poble i, contràriament al que s'havia dit, l'aportació del marquès de Castellbell i Senyor de Vacarisses va ser molt minsa, si és que existí. L'arquitecte fou Mateo Medina, i també consten uns plànols de l'arquitecte de Manresa José Sitjas, que van ser revisats per l'acadèmia de Belles Arts de San Fernando per tal de comprovar que complien amb la normativa neoclassicista en boga en aquell moment (DA ROCHA ARANDA). El constructor sembla que fou el mestre d'obres vacarissà Llàtzer Matalonga. L'any 1830 es bastí l'altar-retaule, obra d'artistes italians. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església fou saquejada i se'n destruïren gairebé tots els elements ornamentals, així com l'arxiu parroquial. Més recentment, s'hi han fet nombroses obres de millora: arranjament del campanar i col·locació de noves campanes, blanqueig i adobament de les façanes, restauració dels retaules o instal·lació a l'altar major d'una imatge de Sant Pere, obra Francesc Fajula, inspirada en la que hi havia abans de la guerra (de l'any 1860), la qual fou inaugurada el 2005.</p> | 41.6071500,1.9176600 | 409813 | 4606726 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79378-foto-08291-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79378-foto-08291-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79378-foto-08291-17-3.jpg | Legal | Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Al costat nord-oest de l'església hi havia el cementiri vell, a l'espai que actualment és ocupat pel pati del restaurant el Cingle. | 98|99|94 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 | ||||||
| 79379 | Campanes de l'església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/campanes-de-lesglesia | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 144-149 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 295-301</p> | XVI-XX | <p>Actualment el campanar consta de 4 campanes: dues d'antigues i dues de recents. La campana vella de Vacarisses és situada al costat S-W i és la que toca les hores. Data de l'any 1501; per tant, més antiga que l'església actual i es pot considerar una de les més antigues de Catalunya. Mesura 78 centímetres d'alçada i 75 de diàmetre basal. Conté la inscripció en llatí: 'Crist venç, regna, impera' i diverses figures, com la crucifixió i l'arcàngel Sant Miquel. A l'esquerra es troba la data en numeració romana (MDI) flanquejades amb unes tessel·les amb una creu sobre l'Anyell de Déu. A la dreta de l'arcàngel s'hi representa la figura emblemàtica de la vaca, de dimensions força petites, flanquejada per les lletres V i A (inicials de Vacarisses), de tipologia gòtica. Aquesta representació de la vaca és el símbol del poble i la més antiga que es coneix. L'altra campana antiga (situada al costat S-E) és de l'any 1806. Mesura 55 centímetres d'alçada i 52 de diàmetre basal. Té les incripcions: “Ave Maria gratia plena” i “ora pro nobis”. També hi apareix gravat el nom del fonedor: Feliciano Tarantino i la data de construcció. També s'hi representa una imatge de la Verge i una altra de Santa Bàrbara (aquesta última comunidora de llamps i tempestes). Aquesta porta la palma del martiri i apareix al costat de la torre en la qual, segons la tradició, la va tancar el seu pare. També s'hi representa un canó (santa Bàrbara era considerada patrona dels artillers). Les altres dues campanes són recents i foses a Olot.</p> | 08291-18 | Església parroquial de Vacarisses. Plaça de l'Església | <p>El campanar es devia construir al mateix temps que la nova església; és a dir, a partir de l'últim decenni del segle XVIII fins al principi del segle XIX. Però la campana vella és anterior (1501), i es pot considerar de les més antigues de Catalunya. Pel que fa a la segona campana, és de l'any 1806 i el seu fonedor és Feliciano Tarantino, natural de Sant'Angelo dei Lombardi, a la província italiana d'Avellino, el qual a principi del segle XIX va treballar a Catalunya. Fins el 1936 el cloquer estava dotat de quatre campanes i durant la contesa en van desaparèixer dues. Les dues campanes noves, foses a la ciutat d'Olot, foren col·locades durant la restauració del campanar i inaugurades per la festa major de 1981, junt amb la restauració del campanar i un rellotge nou. Ramon Alavedra consta com a campaner el 1867 i fou possiblement l'iniciador d'una nissaga de campaners que durà fins el 1936. L'últim campaner que tingué Vacarisses fou Jaume Vilaseca, el 'Patacà'.</p> | 41.6071100,1.9173900 | 409791 | 4606722 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79379-foto-08291-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79379-foto-08291-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79379-foto-08291-18-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Feliciano Tarantino (campana del 1806) | 98|94 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-03-13 07:02 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 228,99 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc