Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 79391 | Cal Cabasset | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cabasset | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 19-21, 37 FARRÉS, Josep M. (1994). 'El carrer de la Barceloneta'. Els cingles de Vacarisses, Sabadell, p. 58-59 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 139 | XIX-XX | Casa de pagès situada als afores del barri de la Barceloneta en una posició isolada, per sota del carener on hi ha ubicat el carrer principal. Es tracta d'una de les poques cases del barri que ha conservat, més o menys, l'aspecte d'una pagesia, tot i que l'edifici no presenta elements d'especial interès. És de planta rectangular amb un petit cos adossat a la part de llevant, on hi ha una escala d'accés, mentre que a la part de ponent s'hi ha construït una casa moderna. Té planta baixa més un pis/golfes, i consta d'una zona enjardinada i amb horts a la part sud. Les façanes són arrebossades i pintades de blanc i, per la cara que dóna al carrer, tenen dues línies de finestres rectangulars. | 08291-30 | Barri de la Barceloneta. Carrer del Calvari | Segons el llibre monogràfic de la Barceloneta (CRUSAFONT et alii, 2003) cal diferenciar entre un primer grup de diverses pagesies, que podrien ser molt antigues, probablement anteriors al segle XVII, i un segon nucli més tardà (del segle XVIII o, més probablement, del XIX) format per cases més senzilles, alineades tot formant el carrer pròpiament i anomenades 'les Casetes'. Aquestes últimes respondrien a la gran expansió que va experimentar la vinya en aquests moments. Paradoxalment, el Cabasset, que és una de les que més té l'aparença d'una masia, no es compta entre aquestes primeres pagesies del barri. | 41.6044900,1.9198100 | 409989 | 4606428 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79391-foto-08291-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79391-foto-08291-30-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79428 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-serra-de-lobac-0 | FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | El parc està format per dos massissos muntanyosos que formen una mateixa entitat orogràfica i geològica: el de Sant Llorenç i la serra de l'Obac (aquest últim pren el nom de l'antic mas situat en terme de Vacarisses) i inclou terrenys de 12 municipis, entre ells Vacarisses. La part corresponent a Vacarisses abasta 1.354 ha que inclouen l'antiga finca de l'Obac, a l'extrem nord-oriental del terme, més bona part del sector situat més al sud, fins la carena del Roure Monjo i els cingles de Vacarisses. Per aquesta banda el límit de la zona del Parc és, aproximadament, la carretera que va de la Barceloneta a la urbanització dels Caus. L'orografia de la serra de l'Obac és escarpada i plena de cingles i canals, amb predomini dels conglomerats, que formen un relleu semblant al del massís veí de Montserrat. La zona compresa dins el terme de Vacarisses és precisament un dels indrets més agrestes, amb turons emblemàtics pel seu perfil singular, com ara el Paller de Tot l'Any, la Roca Salvatge, Collsapera o el Turó Roig. També són destacables, per la seva orografia característica, els cingles de Vacarisses, situats a l'esquena del poble. La fisuració que caracteritza els conglomerats afavoreix la circulació d'aigües càrstiques, mentre que les intercal·lacions de margues entre conglomerats han donat lloc a nombroses coves i avencs. Un exemple d'aquest fenomen és el conjunt de fonts intermitents que, en determinades temporades, expulsen un borboll d'aigua procedent del subsòl. La font de la Saiola, en terme de Vacarisses, és la més important, seguida de la Barbotera i la Pedregosa, en terme de Rellinars. Així mateix, alguns torrents o rieres de la zona configuren congostos amb espectaculars salts d'aigua i zones de ribera d'un notable interès, com ara el torrent de can Còdol o la riera de Sanana. El clima és mediterrani subhumit i per això hi predomina l'alzinar, que per sobre dels 800 m s'enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits, i també les pinedes (pi blanc). L'existència de grans masses forestals que alternen amb esplèndides cingleres i espadats ofereixen unes condicions òptimes per al refugi i la cria de nombroses espècies vertebrades. Entre d'altres: el senglar, l'esquirol, els conills, el gat mesquer, la guineu, el toixó i la cabra. Les aus més comunes són la merla, el tudó, el gaig, el pit-roig, les mallerengues, el pinsà, la cadernera, els sits, la puput i el tord. També s'hi poden trobar corbs i altres aus rapinyaires. Pel que fa als rèptils, hi sovintegen la serp verda, la serp blanca, l'escurçó o la salamandra. Dins el terme de Vacarisses hi trobem la Casa Nova de l'Obac, que ha estat habilitada com a centre cultural i punt d'informació del Parc i ha esdevingut un dels principals punts de referència dels visitants. | 08291-67 | Zona de l'Obac i sector nord del terme | L'any 1987 es va declarar el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Aquest mateix any la Diputació de Barcelona va comprar a la família Faura-Ubach (descendents de l'antiga masia que dóna nom al massís) la finca de l'Obac, amb una superfície de 623 ha. D'aquesta manera s'ampliava notablement la propietat pública del Parc Natural. Aquestes terres, una part de les quals havien estat afectades per l'incendi forestal de 1986, pertanyen als termes municipals de Terrassa (277 ha) i Vacarisses (346 ha). La dècada de 1990 es portà a terme un procés que va portar a una notable ampliació del territori del Parc, aprovat el 1998. Al terme de Vacarisses s'amplià cap al sud fins al límit del mateix poble i la carena del Roure Monjo. La zona de l'Obac va tenir una important ocupació a l'època alt-medieval. Amb la crisi del segle XIV moltes de les cases que hi havia es convertiren en masos rònecs, i la casa de l'Obac va engrandir-se formant una gran propietat. Abans de la fil·loxera, bona part del territori estava plantat de vinya i era una de les principals zones productores de vi. També hi van ser molt destacades les activitats dels carboners. | 41.6127200,1.9282800 | 410706 | 4607333 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79428-foto-08291-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79428-foto-08291-67-3.jpg | Legal i física | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En bona part de la zona hi ha restringit l'accés als vehicles motoritzats | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79429 | Parc Natural de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-montserrat-1 | <p>CARVAJAL, Rosa et al. (2007). Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, Geoestel, Barcelona.</p> | <p>L'àrea del Parc Natural de Montserrat abasta actualment una petita àrea a l'extrem oriental del terme (77,92 ha) que inclou bàsicament la serra del Cul de la portadora. Es tracta d'una àrea perimetral al massís de Montserrat (que té la consideració de zona de protecció), situada a l'altra banda del riu Llobregat. Tanmateix, amb l'ampliació del Parc que ja està prevista aquesta àrea creixerà considerablement per abastar tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca. En tota aquesta zona el relleu és força abrupte, amb formacions de conglomerat que s'eleven sobre l'estreta vall del riu Llobregat i configuren un relleu amb certes similituds amb el del massís de Montserrat. En aquest sentit destaquen turons de perfil singular com ara el Cul de la Portadora (que recorda el perfil d'un portadora en posició invertida) i (quan l'ampliació del parc sigui efectiva) el coll de les Bruixes, el nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases o las serra de l'Hospici; aquesta última de relleu no tan escarpat. La vegetació és la característica del clima mediterrani, amb predomini de les zones de matolls i vegetació baixa, però també amb alguns boscos de pi i alzinars. Les especies animals que s'hi poden trobar, entre d'altres, són els porcs senglars, esquirols i gats mesquers. Entre els rèptils destaca el dragó comú, l'escurçó ibèric, les sargantanes, els llangardaixos i les serps verdes. Els ocells són també nombrosos i visibles: tords, bruels, tudons i, de tant en tant, és possible veure de rapinyaires, com l'àguila o el falcó.</p> | 08291-68 | Sector sud-oest del terme | <p>Montserrat va ser declarat com a parc natural l'any 1987. L'any 1989 es va constituir el Patronat de la Muntanya de Montserrat, que és l'òrgan rector i gestor del parc, depenent directament del Departament de presidència de la Generalitat de Catalunya. L'any 1992 es va aprovar el Pla d'espais d'interès natural (PEIN) i l'espai 'Montserrat' va incloure tota la superfície del Parc Natural i dos sectors nous: el Puig Ventós i Sant Salvador de les Espases. El 2006 es va aprovar la proposta definitiva de la Xarxa Natura 2000, on es designava l'espai Montserrat-Roques Blanques-riu Llobregat com a zona d'especial protecció per a les aus (ZEPA) i lloc d'importància comunitària (LIC). Aquest espai comprèn tot l'espai del PEIN Montserrat, però també l'espai proper anomenat Roques Blanques, un àmbit territorial al voltant del nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases, i el tram del riu Llobregat que des d'aquesta zona s'estén fins al congost de Martorell. Actualment, el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat té en total una superfície de 7.741 ha, les quals estan dividides en reserva natural, parc natural i zona de protecció (ZP). La part de Vacarisses (amb 77,72 ha) forma part de la zona de protecció. Des del 2002 es treballa en un projecte d'ampliació del Parc, que l'any 2007 es va treure a exposició pública però que encara no s'ha aprovat. Aquesta nova proposta redefineix l'àrea protegida de Montserrat i incrementa el grau de protecció en diversos sectors de l'espai protegit, que quedaria dividit en recinte de prestació de serveis, reserva natural, parc natural i PEIN. Amb aquesta ampliació el terme de Vacarisses passaria a tenir de les 77,72 hectàrees actuals a unes 845 (92,28 de parc natural i 752 de PEIN). Així, l'àrea protegida tindria una creixement considerable i abastaria tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca.</p> | 41.5988100,1.8682700 | 405686 | 4605853 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-29 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79430 | Alzina del pou de Cal Ferminet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-pou-de-cal-ferminet | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 38-41 | Situada darrera la plaça del Virrei Amat, gairebé als peus del cingle, es troba aquesta alzina centenària (quercus ilex). Té unes dimensions considerables: un perímetre o alçada de pit de 254 cm a uns 130 cm de terra. L'alçada aproximada és de 18 metres i la projecció de la capçada és de 20 metres. | 08291-69 | Darrera la plaça del Virrei Amat | 41.6074400,1.9190200 | 409927 | 4606756 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79430-foto-08291-69-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñeero Subirana | Espai adequat amb dos bancs sota l'alzina.El botànic Àngel Manuel Hernández en un article dedicat a aquest arbre l'ha batejat com a Alzina del Virrei, nom que adoptem en aquesta fitxa. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79493 | Roure de can Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-can-torrella | http://www.vacarisses.cat/lavila/historiapatrimoni/Inventari.htm | Roure de grans dimensions situat al costat d'un camp, prop de la masia de can Torrella. Té una capçada de forma arrodonida i no és excessivament alt. | 08291-132 | Sector sud del terme, prop de la masia de can Torrella | 41.5833200,1.9053600 | 408755 | 4604093 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79493-foto-08291-132-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Forma part de l'inventari de patrimoni natural impulsat per la Regidoria de Medi Ambient i consultable des de la web de l'Ajuntament.Accés restringit a vehicles motoritzats | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79494 | Alzina del Mimó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-mimo | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 137 | Alzina de grans dimenions situada al pati de la masia del Mimó. Segons Àngel Hernández, podria tenir uns 200 anys d'edat, els mateixos que la casa. Té un forat a la base del tronc en el qual, segons sembla, durant la Guerra Civil s'hi havia amagat una monja. | 08291-133 | Masia del Mimó, al sector sud del terme | 41.5766100,1.9141500 | 409478 | 4603339 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79368 | Casa Nova de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-lobac | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic. Fitxa núm. 11. FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 338-343 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60-68, 104-105 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114-115 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 264 VALLS i PUEYO, Joan (1997). 'Anton Ubach i Marquet'. Balcó de Montserrat, núm. 346 (juny) | XVIII-XIX | Gran casal del segle XVIII conformat per un edifici principal, una capella adossada i una construcció independent, més senzilla, al sector sud. Situat al cim d'un turonet anomenat coll de Fontanelles, l'habitatge principal té un aire molt clàssic i se suposa dissenyat per un arquitecte italià. És una construcció les façanes orientades als quatre vents, de planta rectangular, amb planta baixa i dos pisos. La coberta, amb fort pendent, és amb teula àrab. Les parets exteriors són arrebossades i pintades d'un color rosat. La façana principal, orientada al sud, és decorada amb esgrafiats amb diversos motius (recentment restaurats), incloent-hi un rellotge de sol. Les obertures són perfectament regulars excepte a la façana oest, que ha estat lleugerament transformada modernament per tal d'habilitar-hi unes escales de sortida d'emergència. Les obertures, emmarcades amb carreus escairats, tenen porticons i, als pisos superiors, balcons amb baranes de ferro calades. Al portal principal s'hi accedeix a través d'una rampa empedrada sustentada sobre la roca natural. L'interior de la casa s'estructura al voltant d'una gran escala que permet accedir als pisos superiors. Conserva els elements estructurals, amb voltes, motllures i pintura mural. Actualment acull diversos muntatges expositius sobre el parc natural, punt d'informació i espais per a reunions. A la planta baixa es conserva la pedra de base d'una premsa i els forats de diversos cups. Al sector sud s'aixeca una segona construcció, molt més rústica, amb funcions d'habitatge. Les parets són de pedra vista, amb obertures a la façana sud. Té coberta a un sol vessant i en part s'integra com a terrassa al pati davanter de la casa. L'entorn de la casa està ben condicionat i acull una àrea d'equipaments del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. El turó està envoltat per un típic bosc mediterrani d'alzina. | 08291-7 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | Els antecedents d'aquesta casa cal cercar-los en el mas de l'Obac Vell, d'una gran rellevància històrica i que dóna nom a la serra on es troba ubicada. És un mas d'origen alt-medieval, que durant els segles XVII i XVIII va tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya, que s'exportava a Amèrica, i altres activitats, com ara un forn de vidre, els pous de glaç o l'elaboració de carbó. Segons Àngel HERNÁNDEZ (2009: 264) va ser precisament amb un crèdit concedit els anys 1803 i 1804 per les juntes de comerç de Madrid i Barcelona destinat, teòricament, a la millora del forn de vidre que es va finançar en bona part la construcció de la Casa Nova de l'Obac. Jaume Ubach havia començat a construir-la al segle XVIII, en una ubicació de més fàcil comunicació amb el camí ral de Manresa a Terrassa. Sembla que fou dissenyada per un arquitecte italià, Domenico Bagutti, del grup que va venir a Espanya amb Carles III, possiblement el mateix que construí el laberint d'Horta de Barcelona. Les obres no es van acabar fins el 1820. Junt a la casa es construí també una capella d'estil neoclàssic. La Casa Nova, més gran i moderna, estava millor preparada per a l'elaboració de vi i aiguardents. La família Ubach, propietària de les cases vella i nova, va tenir un gran protagonisme tant a Vacarisses com a fora el municipi. Al segle XVIII entronquen amb importants famílies catalanes i fins i tot amb la petita noblesa anglesa. Entre d'altres personatges cèlebres, cal esmentar Antoni Ubach (durant la Guerra dels Segadors) o Antoni Ubach i Soler (1833-1902): promotor i modernitzador de l'agricultura, benefactor i filantrop, promotor de múltiples iniciatives a la ciutat de Terrassa. El 1811, durant la Guerra del Francès, les tropes napoleòniques destruïren la Casa Vella, i durant les Guerres Carlines els carlins tornaren a cremar la Casa Vella i intentaren fer el mateix amb la Casa Nova. Posteriorment ha estat abandonada parcialment en diverses èpoques, però s'ha conservat gràcies a la recuperació portada a terme pels seus anteriors propietaris (la família Faura i Ubach, descendents dels Ubach) durant els darrers anys anteriors a la seva venda. La Casa Nova de l'Obac forma part de la finca adquirida per la Diputació de Barcelona l'any 1987 per ampliar els terrenys protegits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. La casa ha estat habilitada com a centre cultural i punt d'informació del parc, i és un dels principals punts de referència dels visitants. | 41.6216500,1.9541200 | 412871 | 4608298 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-3.jpg | Legal i física | Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Domenico Bagutti? | Al sector posterior de la casa es conserven restes d'un trull d'oli.Uns 200 m al sud hi ha el Xalet de l'Obac, una construcció de principis de segle XX sense elements d'especial interès arquitectònic.Actualment s'està treballant en un projecte de regularització dels termes municipals de Terrassa i Vacarisses que preveu una lleugera variació del termenal a la zona de l'Obac segons la qual la Casa Nova quedaria la meitat en terme de Vacarisses i la meitat en terme de Terrassa. | 98|99|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79376 | Capella de l'Obac Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-lobac-nou | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 11 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114 | XVIII-XIX | Capella adjunta a la Casa Nova de l'Obac. És d'estil neoclàssic, amb planta de creu grega i una torre-cimbori que sobresurt damunt de la capçalera. Els murs, de pedra, són arrebossats i pintats. La façana principal té una portalada amb pilars adossats, capitells i frontó i, a la part central, un òcul de forma el·líptica. La part superior és acabada amb un coronament arrodonit i ressaltat per una motllura amb decoració de dentellons. A l'interior es conserva la decoració neoclàssica formada per pilastres adossades amb capitells jònics daurats, voltes i motllures diverses. Té altars dedicats a la Mare de Déu de Montserrat i altres veneracions, tot i que, igual que la capella de la casa vella, està dedicada a sant Antoni de Pàdua. | 08291-15 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | La Casa Nova de l'Obac es començà a construir al final del segle XVIII i no es va acabar fins el 1820. Sembla que fou dissenyada per l'arquitect italià Domenico Bagutti. La capella, d'estil neoclàssic, es devia construir en aquests mateixos anys. Existí en el seu interior un retaule pintat en tela, de factura italiana, que fou cremat durant la Guerra Civil de 1936. Uns goigs de l'any 1923 manifesten d'advocació de la capella a sant Antoni. Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la Casa Vella de l'Obac apareguren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella de l'Obac Vell sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la casa nova. | 41.6215700,1.9538900 | 412852 | 4608289 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79376-foto-08291-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79376-foto-08291-15-2.jpg | Legal | Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|99|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79389 | Castell de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-vacarisses | <p>AA.DD. Estudi històric i arqueològic del castell de Vacarisses. Arqueociència / Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. AA.DD. (1991). 'Castell de Vacarisses'. Els castells catalans, vol. II, Barcelona, Dalmau Editors, p. 161-166 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 19-34 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 104, 197 VALLS i PUEYO (2004). 'La Torrota o castell Vell de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 432 (agost)</p> | XIV-XX | <p>Antic castell de Vacarisses, actualment rehabilitat i transformat en biblioteca. Està emplaçat al damunt d'un petit promontori rocós que domina el conjunt de la població i està envoltat per dos perímetres murats: el més exterior és de factura moderna (d'aparell irregular i obrat en part sobre la roca) i l'interior, que abraça només els edificis centrals, és de factura medieval; aquest últim és fet amb carreus de tamany mitjà força regulars i disposats en fileres. El conjunt consta d'un edifici central, situat a la part alta, amb unes construccions adossades, situades a la part més baixa. El cos central adopta la forma externa d'una masia. És de planta més o menys rectangular, tot i que el tram més occidental de la façana principal es troba una mica més enretirat que la resta, mentre que la façana oriental presenta una forma irregular, gairebé octogonal. L'entrada principal, situada a la façana sud, és conformada per un gran portal adovellat. Es troba en una posició elevada i s'hi accedeix mitjançant una escala que condueix a una plataforma sostinguda sobre una petita habitació amb volta, que tradicionalment s'ha considerat la presó senyorial. En aquesta façana es conserven dos balcons al nivell del pis superior, tots dos situats sobre la porta principal i, pel que sembla, correspondrien al moment de construcció de la masia. Les finestres presenten totes una tipologia molt similar, amb marc quadrangular fet amb blocs monolítics de pedra i envoltats per una decoració feta a base de morter de calç que ressegueix els contorns de l'edifici i de les seves obertures. L'edifici té altres obertures secundàries, algunes d'elles més tardanes. L'espai interior, que ha estat molt modificat, es divideix en tres crugies, cobertes per voltes escarseres de maó. La cambra de llevant, que és la més irregular, correspon a la part més antiga que s'ha conservat del castell dels segles XIV-XV. És coberta amb volta de pedra i té diverses finestres del tipus espitllera. En aquesta cambra, i també en la de ponent, han quedat integrades en la construcció sengles grans roques, les quals ajuden a sustentar l'estructura de l'edifici, sobretot la de ponent. A la nau central un gran arc diafragmàtic apuntat sostenia el sostre, que actualment és més baix. Al pis superior hi ha el que correspondria a una gran sala de la masia, amb festejadors i alguna porta amb llinda de pedra. Actualment està compartimentat en diferents espais de la biblioteca mitjançant envans de maó. Al tercer nivell, sota coberta, s'hi han habilitat diverses aules i espais polivalents. Adossada a la banda occidental hi ha una construcció amb coberta de volta de maó i amb una terrassa al damunt, que en els darrers anys s'havia utilitzat com a cuina. Al costat nord hi ha un gran edifici adossat que correspon a la principal ampliació, feta al principi del segle XIX i destinada a celler. Es tracta d'una construcció molt regular, de planta rectangular i amb dues plantes: la superior és situada al mateix nivell de la planta baixa de la casa, mentre que la planta baixa, a un nivell inferior, ofereix un gran espai (actualment utilitzat com a sala polivalent) tot cobert amb voltes de rajola sostingudes per pilars centrals de pedra i mènsules encastades a la paret. L'accés és per un portal adovellat i les finestres són de factura senzilla. Adossats a la façana oriental s'hi situen dues construccions destinades a protegir tres cups cilíndrics. Finalment, el castell tenia un altre cos adossat a la cantonada sud-est, de la qual només se'n conserva la base, ja que en aquest punt s'hi ha habilitat un cos de nova factura amb els accessos verticals a tot l'edifici. Ja fora del recinte murat, per la banda de ponent, es localitza l'era del castell, que abans era enllosada i actualment té un paviment de ciment.</p> | 08291-28 | Carrer Major, s/n | <p>La construcció del castell cal situar-la en el marc de la fortificació de la marca del Llobregat endegada per Guifré el Pelós i els seus fills a partir de finals del segle IX, un cop consolidat el domini sobre les terres d'Osona i el Bages. Es tractaria, per tant, d'una fundació comtal, que van servir per organitzar la repoblació dels nous territoris. Fins fa poc encara es dubtava sobre si el primitiu castell, documentat per primera vegada l'any 1001, podia haver estat situat a la fortificació veïna anomenada Torrota, i que més tard s'hauria traslladat a l'actual emplaçament, al costat de l'església. Tot i que alguns autors, com ara A. FLOTATS (1979:19), seguint a A. Pladevall, opinaven en canvi que el castell primitiu ja tenia el mateix emplaçament. Els treballs arqueològics realitzats al castell no han proporcionat una solució concloent sobre aquesta qüestió. Tanmateix, arran d' un article recent en el qual Joan Valls i Pueyo analitza la documentació de l'acte de possessió del castell de Vacarisses per part de Joan Desfar l'any 1362 (VALLS i PUEYO: 2004) sembla del tot probable que la Torrota era el primitiu castell. Segons aquest document, els presents es van desplaçar a la torre: 'ad quandam turrim seu fortitudinem que est in termino dicti castri de Vaccariçes que turris vulgariter nominatur castrum vetus'. El document diu que calia pujar per una escala per accedir fins al portal de la torre, on Joan Desfar va prendre'n possessió. Així doncs, s'anomenava 'castell vell' per contraposició al nou: una casa o 'hospicium' que estava situat al puig al costat de la sagrera. Els comtes de Barcelona van conservar la senyoria superior del castell de Vacarisses, mentre que el domini directe estava en mans dels seus veguers o vicaris. Guillem de Montcada (anomenat en un principi de Vacarisses) aprofità la debilitat de la monarquia per privatitzar els seus feus. Així, el castell de Vacarisses quedarà vinculat als Montcada fins els segle XIV. I els Castellet, feudataris dels primers, n'esdevenen els castlans. A partir de 1310 la situació del castell es torna confusa i sembla que el domini efectiu torna a passar al rei. L'any 1358 Pere el Cerimoniós el ven a Joan Desfar, conseller del rei. I el 1404 el terme del castell de Vacarisses és unit als de Rellinars i Castellbell, formant una sola baronia. No tenim notícies concretes sobre la construcció del castell baix-medieval, en algun moment dels segles XIV-XV (horitzó A), el qual va ocupar la pràctica totalitat del cim del turó. Es dividia en dos recintes: un d'exterior i més ben conservat, que voreja el promontori rocós, i algunes edificacions a un dels extrems. D'aquesta fase n'han quedat uns pocs murs d'aparell format per carreus quadrangulars molt uniformes. El 1596 la família Desfar s'uneix a la família Amat mitjançant un matrimoni de l'hereva, i el llinatge adopta el cognom Amat. Entre els segles XVI i XVII (horitzó B) el castell s'amplia lleugerament amb la construcció d'un nou edifici a la cantonada sud-est del recinte. A la primera meitat del segle XVIII (horitzó C) va ser objecte d'una important transformació i ampliació: es construeix tota l'ala occidental en detriment de l'antic pati, i la casa queda dividida en tres crugies, a l'estil d'una masia clàssica. A la segona meitat del segle XVIII i principi del XIX (horitzons D i E) es construeixen un seguit de cups i un nou celler de dues plantes. L'any 1702 Josep Amat, decidit polític als rengles de Felip V, obté el títol de Marquès de Castellbell. Amb motiu de la Guerra de Successió els marquesos es veuen obligats a refugiar-se al castell, on va néixer el que més tard seria conegut com Virrei Amat i que ostentà els càrrecs de Governador de Xile i Virrei del Perú. A mitjan segle XIX (hortizó F) el castell acull la masoveria i un seguit de dependències municipals (escola de nens, residència del mestre, seu de l'Ajuntament i casa del secretari), cosa que implica un seguit d'obres de redistribució.</p> | 41.6076500,1.9180400 | 409846 | 4606781 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A principi del segle XX (hortizó G) es realitza novament una reorganització dels espais interns, que assoleixen la seva distribució actual. L'any 1948 el marquès de Castellbell ven la propietat a Antoni Roure. A la segona meitat del segle XX (horitzó H) les antigues dependències municipals queden pràcticament sense ús. Es manté l'arxiu municipal i l'habitatge de la família encarregada de la centraleta telefònica. L'any 2003 es realitzà un estudi històric i arqueològic del castell com a treballs previs a la rehabilitació de l'edifici per adequar-lo com a seu de la biblioteca pública i escola de música. Les obres es van dur a terme els anys 2005 i 2006. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||
| 79390 | Bandoler Capablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bandoler-capablanca | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 66-68. | XVII-XVIII | Existeixen moltes notícies sobre bandolers a l'entorn de la zona de l'Obac, un indret agreste i ple d'amagatalls per on hi passava el camí ral de Barcelona a Manresa. El bandoler per excel·lència d'aquest sector és el Capablanca. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. La seva figura és envoltada de fets galants, heroïcitats i actes execrables. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. La ubicació concreta d'aquest amagatall no es coneix amb certesa, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Altres notícies orals sobre la seva vida expliquen que era un mosso de les rodalies de Manresa que es féu bandoler després que el robessin i fos maltractat en el transcurs d'un viatge pel camí ral. El sobrenom de Capablanca vindria del fet que sempre anava amb una capa d'aquest color o bé per un episodi en què hauria retallat la capa d'un capità dels Miquelets. També hi ha diferents versions sobre la seva mort: assetjat pel sometent, suïcidat ofegant-se amb vi o mort per uns traginers després d'escapar-se de la presó. | 08291-29 | Sector de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79416 | Estació de ferrocarril de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estacio-de-ferrocarril-de-vacarisses | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-229 | XIX | Baixador del ferrocarril a Vacarisses de la línia Barcelona-Manresa, situada a la urbanització de can Serra. Es tracta d'una construcció formada per dos cossos amb planta en forma de 'T', amb planta baixa i un primer pis. Totes les façanes, pintades d'un color gris verdós, segueixen un model uniforme, amb obertures distribuïdes regularment a les dues plantes, emmarcades amb motllures i rajola. A la façana davantera té una estructura metàl·lica que sosté el cobert de l'andana. Al sector nord hi ha una petita construcció de maó. | 08291-55 | Urbanització de can Serra. Carrer de l'Estació | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. Malgrat això, Vacarisses encara no disposava d'una estació pròpia. El 1894 el ple municipal va acordar tirar endavant les obres. Per a la seva execució va rebre ajuts de diversos estaments, entre d'altres el Bisbe de Vic i alguns veïns particulars. Finalment, el 5 de novembre de 1898 (39 anys després d'entrar en funcionament la línia) s'inaugurà el baixador de Vacarisses, el qual estava situat a mitja hora llarga del poble. Anteriorment els vacarissencs havien d'anar a buscar el tren en alguna de les estacions veïnes. Per l'acte inaugural es va organitzar un dinar i va comptar, entre d'altres autoritats, amb el governador civil. L'any 1914 s'instal·là la doble via, i el 1945 es va procedir a la col·locació de la primera pedra d'un col·legi d'orfes de ferroviaris que s'havia de construir a Vacarisses i que mai es va arribar a fer. | 41.6019100,1.8940200 | 407836 | 4606169 | 1898 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79416-foto-08291-55-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79418 | Baixador de Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/baixador-de-torreblanca | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 302 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 227 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.290-292 | XX | Entorn desendreçat | Baixador del ferrocarril de la línia Barcelona-Manresa situat a la urbanització de Torreblanca. Consisteix en una construcció força recent (ja que l'originària, situada a l'altra banda de la via, fou enderrocada) de planta irregular i d'una sola planta. Està pintada de blanc i té un senzill cobert de l'andana de material sintètic. Al sector oest es conserva l'antic barracó que ocupaven els obrers que s'encarregaren de la construcció de la doble via a principi de segle XX, el qual, més tard, fou utilitzat com a habitatge dels ferroviaris. Es tracta d'una construcció força alta, de maó, amb coberta d'uralita a dues vessants. | 08291-57 | Urbanització de Torreblanca, al sector sud. Prop del Passeig de l'Estació | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. Malgrat això, Vacarisses encara no disposava d'una estació pròpia, que no s'inaugurà fins l'any 1898. L'any 1914, amb motiu de les obres per instal·lar la doble via a la línia fèrria, es construí un barracó destinat als treballadors que encara avui es conserva, al costat del baixador de Torreblanca. Però el baixador de Torreblanca no es construí fins anys més tard. El 23 de juliol de 1944 s'inaugurava amb grans celebracions. Amb motiu de la construcció de la carretera de Manresa a Terrassa (C-58) entorn de 1980 s'hagué d'enderrocar la construcció originària i s'habilità l'actual, més senzilla, en els habitatges que ocupaven els treballadors ferroviaris, a l'altra banda de la via. Des de l'any 2000 s'ha habilitat un bar al baixador i els seus concessionaris garanteixen la conservació del conjunt. | 41.5868100,1.9168600 | 409718 | 4604468 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79418-foto-08291-57-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79422 | Sardana El vi de Coll Cardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-el-vi-de-coll-cardus | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 376-379 | XX | Sardana amb lletra de Joan Duch i música de Josep Ullés que porta per títol 'El vi de Coll Cardús'. La sardana fa referència al vi de gran renom que es feia en aquesta contrada. A la Biblioteca Central de Terrassa, a l'Arxiu Històric Comarcal de Terrassa i a l'Arxiu Tobella, també de Terrassa, es conserven exemplars de la partitura, publicada a París. | 08291-61 | Masia i serra de Collcardús, a la part sud-est del terme | Joan Duch i Agulló va néixer a Terrassa l'any 1891. Pintor i escriptor, publicà diverses novel·les i col·laborà en publicacions periòdiques. Va morir a Terrassa el 1968. Josep Ullés i Daura va néixer a Terrassa el 1878. Fou músic i compositor, autor de diverses sarsueles i altres peces musicals. Va viure alguns anys a París i morí el 1946. | 41.5836400,1.9440100 | 411977 | 4604088 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Duch i Agulló (lletra); Josep Ullés i Daura (música) | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79432 | Les potades de na Guilleuma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-potades-de-na-guilleuma | AMADES, Joan (1990). Costumari català. Vol. X (Sant Joan de cara a l'estiu). Cercle de lectors - Salvat, Barcelona, p. 162-163 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 60-61 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 92-93 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 358 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 103-108 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 59 | Guilleuma de Montcada, senyora i comtessa de Vacarisses al segle XIII, era una dona de caràcter fort i despòtic, i la seva figura té associades un seguit de llegendes, algunes de les quals es situen a Vacarisses. En un lloc a prop de Collcardús, del qual actualment se'n desconeix la ubicació exacta, hi ha un petit clot a la roca de pedra sorrenca, com si fos l'empremta d'una petjada. Estaria situat vora el camí romeu que anava a Montserrat, en un lloc darrera de les muntanyes de can Margarit, entre Collcardús i el Mimó (FLOTATS 1994: 92), o bé pel camí ramader de Vacarisses, un cop passat Collcardús (FARRÉS 1996: 61). Segons una llegenda, donya Guilleuma marxava de la casa de Vacarisses on havia pres posada i, en muntar a cavall un tros més amunt, colpejà frenètica el terra deixant estampada la petjada. Al terme de Vacarisses hi ha també una font anomenada 'de la Guilleuma', prop de la casa del Boixadell. Segons la tradició, la senyora de Vacarisses i el seu cavall van beure en aquesta font i després se separaren del camí. Així mateix, en un indret prop de l'Estació de Vacarisses, a unes quinze passes de la font de la Sang, hi havia una altra petja de la Senyora i les potades del seu cavall. Segons la llegenda, Guilleuma va pujar al cim més enlairat de Montserrat i, esperonant el seu cavall, volia arribar a Sant Llorenç del Munt. Però caigué a la riera del Palà, prop del camí romeu, tot deixant la marca de la seva pròpia petja, coneguda com la 'potada de na Guilleuma'. També hi haurien 16 redols corresponents a les marques de les peülles del seu cavall (SOLÀ 1929: 103-108). Aquestes 'petjades' ja eren difícils de localitzar en el seu temps, ja que si baixava una torrentada les tapava. Amb la construcció de l'autopista la zona va quedar coberta per pedres i terra que s'abocaren cap a la riera. Finalment, a prop de les Vendranes hi ha encara una altra font també anomenada de la Guilleuma. | 08291-71 | Zona de Collcardús, zona de Torreblanca i el Boixadell, zona de can Serra | Guilleuma de Montcada, senyora de Vacarisses, va contreure matrimoni amb l'Infant Pere, precisament el mateix dia que el seu germà, Jaume II, rei d'Aragó, es casava amb Blanca de Nàpols. El seu matrimoni va durar pocs dies, i el 30 d'agost de 1296 enviudava. Això va fer que prengués un caràcter fort i despòtic per governar, fet que ha propiciat l'aparició de diverses llegendes. Guilleuma es negà a reconèixer-se feudatària del bisbe de Vic. Per aquest motiu hi va combatre diverses vegades, fins i tot associada amb els heretges partidaris del comte de Foix. A Catalunya existeixen altres exemples de petjades o senyals gravades damunt la roca viva, ja siguin atribuïdes a homes o animals. Per exemple, la potada del Mal Esperit (prop d'Olot) o les nombroses petjades o potades del diable. Segons Joan Amades (AMADES 1990: 162-163), aquestes 'petjades' podrien ser reminiscències d'antics cultes solars, difosos per la baixa Europa, el nord d'Àfrica i l'Àsia meridional, ja que molts pobles primitius s'imaginaven el sol cavalcant damunt d'un corser o muntant un carro que saltava de cim en cim i que cada dia donava la volta. Gravar una petjada assegurava el pas de l'astre i venia a ser com un altar que se li dedicava. La cristianització hauria fet emergir tradicions i llegendes atribuïdes a sants o al diable. | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||||
| 79452 | Ajuntament de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ajuntament-de-vacarisses | XX | Edifici situat al costat de la piscina i amb una plaça enjardinada a la part posterior. Consta de tres cossos, encavallats parcialment els uns amb els altres, tot formant un joc de volums de dimensions i alçades lleugerament diferents. Els tres cossos són de planta quadrada, amb coberta a dues vessants. El principal té planta baixa més dos pisos i golfes, mentre que els altres dos només tenen dues plantes. L'edifici, obrat amb maó vist, adopta un estil constructiu no gaire diferent a un xalet residencial (cal dir que en un principi havia estat una casa particular), amb finestres rectangulars de diferents dimensions i, a la façana de ponent, dues galeries-balcó. L'element que singularitza el conjunt és el cos de vidre annexat a la façana davantera, que acull els accessos verticals i una torre de formigó (que llueix l'escut del municipi) amb l'ascensor. La part superior de la vidriera, disposada obliquament, reflecteix la silueta de la muntanya de Montserrat. | 08291-91 | Carrer Pau Casals, 17 | Antigament l'Ajuntament, així com l'escola, era situat en unes dependències municipals a l'interior del castell. L'any 1974 l'Ajuntament es traslladà a l'edifici actual, que era una casa particular construïda l'any 1950. El trasllat va ser gradual i, durant els primera anys, en el nou edifici es compartia espai amb l'escola i també hi vivia la família del policia municipal. La dècada de 1990 s'hi portà a terme una reforma i s'hi instal·là el cos davanter amb vidriera. | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79452-foto-08291-91-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79458 | Museu-Arxiu de Vacarisses (fons bibliogràfic)Museu-Arxiu de Vacarisses (fons bibliogràfic) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/museu-arxiu-de-vacarisses-fons-bibliograficmuseu-arxiu-de-vacarisses-fons-bibliografic | XVI-XX | <p>El Museu-Arxiu de Vacarisses compta amb un fons bibliogràfic força destacat. Es troba emplaçat a l'interior de l'església parroquial, concretament en una dependència amb tres pisos situada vora l'altar. El fons bibliogràfic, que s'exposa en el segon i tercer pis, consta d'una col·lecció especialment interessant de missals dels segles XVII-XX formada per exemplars procedents de donacions diverses. El fons es completa amb altres llibres antics, especialment de temàtica religiosa. L'element més destacat és un llibre del segle XVI de vestits de tot el món.</p> | 08291-97 | Església parroquial de Vacarisses. Plaça de l'Església | <p>Mossèn Sebastià Codina i Padró va fer-se càrrec de la parròquia de Vacarisses l'any 1968. Ell va ser l'iniciador d'aquesta col·lecció, aplegada a la parròquia a partir dels elements antics que s'hi conservaven i també gràcies a les donacions de particulars. Una part important de les col·leccions és provinent de l'hospital del Tòrax (a Terrassa), ja que mossèn Codina va estar trenta anys al front de la capella d'aquesta institució. Però el gruix de les col·leccions són donacions força recents, a partir de l'any 1996, quan s'inicià formalment el Museu. Fa uns anys el local del Museu, situat al costat de l'altar, fou ampliat i s'adequaren els tres nivells a l'interior dins la mateixa dependència. Atès que l'espai és limitat i insuficient pel volum de material existent, és previst ampliar encara més les dependències del museu. Fa uns anys un grup de voluntaris, entre els quals Joan Vila i Benet Ulldemolins van iniciar un primer inventari així com tasques de documentació de les col·leccions. Actualment la majoria de les peces compten amb una etiqueta identificativa. L'any 2000 la parròquia va fer donació de les col·leccions a l'Associació Museu-Arxiu de Vacarisses, que n'és l'actual propietària.</p> | 41.6071900,1.9177000 | 409817 | 4606730 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79458-foto-08291-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79458-foto-08291-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79458-foto-08291-97-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons bibliogràfic | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 57 | 3.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79465 | Pedra de la Bossa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedra-de-la-bossa | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 117-118 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.125-127 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa. | Per l'indret anomenat coll de Pedra de la Bossa hi passava el camí vell d'Olesa. Es tracta d'un pas molt estret entre les roques, en el qual hi ha una gran pedra just al costat del camí, per la banda de ponent. Segons recull Joan Solà en la seva monografia sobre Sant Salvador de les Espases (SOLÀ: 1929), aquest sector era dels més perillosos de la zona, llevat del camí ral de la Barata. Els viatgers mai no hi passaven sols per por de trobar-se amb lladres. Els que venien d'Olesa s'esperaven en el pla del fideuer per fer aquest tram plegats i poder-se ajudar els uns als altres. Segons la tradició, el nom de “pedra de la bossa” es deu al fet que els malfactors obligaven als viatgers a deixar al damunt de la pedra les quantitats que els exigien. Tanmateix, es tracta d'una tradició no del tot confirmada històricament, ja que no hi ha documents que indiquin que aquest camí hagués estat un cau de bandolers. El mateix nom de Pedra de la Bossa no apareix enlloc abans de la publicació de Solà, el qual bastí tot un ambient de bandolerisme per tal de justificar l'episodi de l'assassinat d'un ermità a Sant Salvador de les Espases. | 08291-104 | Sector sud del terme | El camí vell d'Olesa deriva d'un antic camí romà que comunicava el pla de Bages amb Martorell seguint més o menys la vall del Llobregat. Als segles XVIII i XIX el camí venia del pla del Fideuer, on es bifurcava entre el camí que continuava pel coll de Bram i la serra de l'Hospici en direcció al Palà (una cruïlla de camins i punt estratègic on hi havia un hostal), Castellbell i Manresa, d'una banda, i un trencall que es dirigia en direcció nord-est cap a Vacarisses, passant pel coll de la Pedra de la Bossa. | 41.5784900,1.8998900 | 408292 | 4603563 | 08291 | Vacarisses | Difícil | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Actualment el camí vell d'Olesa és senyalitzat com a itinerari senderista. La dècada de 1990 s'instal·laren algunes fites de formigó (per exemple al pla del Fideuer) amb indicació del camí. | 98|94 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79474 | Arxiu municipal de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-de-vacarisses | XIX-XX | L'arxiu administratiu de l'Ajuntament de Vacarisses es conserva en diverses sales de la casa consistorial. Concretament, en una sala situada a la planta baixa i tres sales a la tercera planta. L'arxiu, que ha estat classificat seguint els criteris de documentació d'arxius municipals de la Diputació de Barcelona, aplega els documents generats per l'Ajuntament des de mitjan segle XIX en endavant. Entre els documents més antics cal esmentar els següents: 1. administració general: actes del ple de l'Ajuntament des de 1861, estadístiques des de 1860, correspondència des de 1848. 2. Hisenda: pressupostos des de 1885, llibre d'intervenció des de 1886, fiscalitat, amillaraments i altres impostos des de 1861, contirució territorial des de 1868, contribucions especials (fil·loxera) des de 1880. 3.Proveïments: escorxador des de 1903. 5. Sanitat: cementiri des de 1888. 6. Obres i urbanisme: comunicacions, camins i carreter des de 1880. 7. Seguretat pública: documentació a partir de la dècada de 1980. 6. Serveis militars: quintes i allistaments des de 1857. 9. Població: padró municipal des de 1862. 10. Eleccions: eleccions provincials des de 1868, cens electoral des de 1854. 11. Ensenyament: ensenyament primari des de 1864. 12. cultura: documentació a partir de mitjan segle XX. 13. Serveis agropecuaris i medi ambient: junta municipal d'extinció de plagues des de 1908. | 08291-113 | Ajuntament de Vacarisses: carrer Pau Casals, 17 | Antigament l'Ajuntament, així com l'escola, era situat en unes dependències municipals a l'interior del castell. L'any 1974 l'Ajuntament es traslladà a l'edifici actual, que era una casa particular construïda l'any 1950. Tot i això, l'arxiu municipal encara va tardar uns anys en traslladar-se a la nova ubicació. | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79474-foto-08291-113-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79501 | Pintura de sant Antoni de Pàdua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pintura-de-sant-antoni-de-padua | Anònim (1816). Francisco Torras 1832 -1878. Barcelona, Ajuntament Constitucional de Terrassa, p. 15, làmina 3. CARDÚS, Salvador (1962). Historial de la Guerra Napoleònica a Terrassa: heroic sacrifici d'un patriota exemplar, Terrassa, p. 114-115. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell, El Pot Cooperativa, p. 341 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 83 FONTBONA, Francesc (2005). Francesc Torras i Armengol 1832 - 1878, Barcelona, Caixa de Terrassa i Lunwerg Editores, p. 40-41 Merlet (publicació del Museu de Terrassa), núm. 33 | XIX | Pintura conservada al Museu de Terrassa, obra del pintor del segle XIX Francesc Torras Armengol, que representa la crema de la casa vella de l'Obac durant la Guerra del Francès. Es tracta d'un quadre amb dues escenes: al pla celestial (superior) apareix Sant Antoni de Pàdua de genolls amb el Nen Jesús. El Sant du hàbit i atributs com ara un lliri blanc i un llibre al costat del peu dret. Al darrera d'aquests dos personatges, en una boira, apareix la Mare de Déu i altres figures celestials. A baix, al plà terrenal, apareix en petit la representació de l'assalt per part de les tropes napoleòniques de la casa vella de l'Obac. Es tracta d'una pintura d'oli sobre tela, d'unes dimensions de 250 x 18,5 cm (amb marc). | 08291-140 | Museu de Terrassa. Carrer dels Gavatxons, núm. 9. Terrassa. | L'any 1811 les tropes napoleòniques s'apoderaren de la muntanya de Montserrat. Les tropes de la resistència hagueren de fugir, perseguits pels francesos, i sembla que hi hagué una gran batalla entre Monistrol i Vacarisses. Al seu pas per la masia de l'Obac vell, el dia 27 o 28 de juliol tant la casa vella com la casa nova i la capella foren saquejades i destruïdes com a càstig per haver acollit la nit anterior els cabdills rebels: el baró d'Eroles i el militar Josep Manso. Més tard, la casa vella de l'Obac es reconstruí, però el 1812 la família deixà el mas a càrrec de masovers i s'establí a la Casa Nova. Durant les Guerres Carlines, quan els propietaris s'havien refugiat a Terrassa, l'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella, que quedà definitivament en ruïnes. Francesc Torras Armengol va néixer a Terrassa l'any 1832. Fou pintor, escultor i gravador, i va estudiar al París de l'època de Delacroix i a Madrid, on inicià una carrera notable d'artista i docent. Practicà una pintura històrica i religiosa elegant, en la tradició romàntica. La pintura sobre el saqueig napoleònic, datada de l'any 1864, fou donada per la família Ubac al Museu de Terrassa. | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 1864 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79501-foto-08291-140-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79501-foto-08291-140-2.jpg | Física | Romàntic|Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Francesc Torras Armengol | Número d'inventari del Museu: 39 | 101|98 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||
| 79417 | Mina llarga de Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-llarga-de-torrella | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-229 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó on hi ha emplaçada la masia de can Torrella. Té una llargada d'uns 600 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-56 | Prop de la masia de can Torella i de l'urbanització de Torreblanca | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La construcció de la 'mina llarga' és la que presentà més dificultats. L'obra obligà a fer uns pous en forma d'embut dels quals, segons A. Flotats, encara se'n pot observar algun. Per aquests pous s'anava extraient la terra amb cabassos mitjançant unes sínies accionades per animals que hi havia repartides al llarg de la mina. Per atendre les cures d'urgència s'establiren dos hospitals. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.5887700,1.9101200 | 409159 | 4604693 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79417-foto-08291-56-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79445 | Viaducte de la riera de Sanana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viaducte-de-la-riera-de-sanana | Anònim (1883). Revista Terrasense, núm. 2. 6 de gener. FERRER, Llorenç; PIÑERO, Jordi; SERRA, Rosa (1997). El Llobregat, nervi de Catalunya. Angle Editorial / Centre d'Estudis del Bages, Manresa, p. 23 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XX | Els arcs estan reforçats amb barres metàl·liques | Viaducte de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que salva el desnivell provocat pel pas de la riera de Sanana. Consta de tres arcs sostinguts sobre pilars de planta rectangular amb ànima d'argamassa i recoberts amb pedra. Tenen un sòcol, fet amb carreus disposats en filades regulars, mentre que la part superior és més irregular. Els arcs són formats per diverses filades de maons i la resta és de pedra. A la part superior hi ha la plataforma per on discorre la doble via del tren. | 08291-84 | A tocar del barri de la Farinera (Rellinars) | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. Aquest viaducte segueix el mateix model que el del Buixadell (en terme d'Olesa), projectat per l'enginyer Andreu Puigdollers, director de la companyia del ferrocarril, i sota la direcció de l'enginyer Massé. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. Possiblement l'obra del viaducte és d'aquest moment, ja que el pont anterior devia ser més precari. | 41.6187400,1.8934700 | 407814 | 4608038 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79445-foto-08291-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79445-foto-08291-84-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Es troba situat al límit amb el terme municipal de Castellbell i el Vilar, ja que la riera de Sanana fa de partió. | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79447 | Túnel de la riera de la Torre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tunel-de-la-riera-de-la-torre | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó al costat de ponent de la riera de la Torre. Té una llargada d'uns 75 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-86 | Al sud de l'urbanització de Torreblanca, prop de la riera de la Torre | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.5843400,1.9212800 | 410083 | 4604189 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79448 | Viaducte de la riera de la Torre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viaducte-de-la-riera-de-la-torre | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XX | Viaducte de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que salva el desnivell provocat pel pas de la riera de la Torre. Consta de tres arcs sostinguts sobre pilars de planta rectangular amb ànima d'argamassa i recoberts amb pedra. Tenen un sòcol, fet amb carreus disposats en filades regulars, mentre que la part superior és més irregular. Els arcs són formats per diverses filades de maons i la resta és de pedra. A la part superior hi ha la plataforma per on discorre la doble via del tren. | 08291-87 | Al sud del terme municipal, més avall de l'urbanització de Torreblanca | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. Aquest viaducte segueix el mateix model que el del Buixadell (en terme d'Olesa), projectat per l'enginyer Andreu Puigdollers, director de la companyia del ferrocarril, i sota la direcció de l'enginyer Massé. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. Possiblement l'obra del viaducte és d'aquest moment, ja que el pont anterior devia ser més precari. | 41.5811900,1.9221300 | 410150 | 4603839 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79448-foto-08291-87-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79449 | Mina dels Morts | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-dels-morts | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó al costat de llevant de la riera de la Torre. Té una llargada d'uns 60 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-88 | Al límit sud del terme, prop de la Pedrera del Mimó | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. Durant les obres de construcció d'aquest túnel es produí un accident a l'interior, quan s'estava cobrint la volta de l'obra, amb el resultat de 5 treballadors morts. Des d'alehores aquest túnel es coneix com 'la mina dels morts'. | 41.5755300,1.9206300 | 410017 | 4603212 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79403 | Camí Romeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-romeu | BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 36 CAMPO CAPILLA, Juan Luís del (1994). Camins vells de Viladecavalls, Ajuntament de Viladecavalls, p. 99-101 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 35 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90-97 | XIII-XIX | En trams urbans i propers el camí es troba molt desdibuixat: s'han convertit en pista o asfaltat | L'antic camí romeu venia des de Barcelona i Terrassa i menava fins a Montserrat. Actualment aquest itinerari històric es troba senyalitzat amb pintura groga i vermella com a GR 96. Cal dir, però, que en diversos trams l'itinerari senyalitzat no es correspon exactament amb el traçat originari, ja que discorre per moltes de les urbanitzacions de Vacarisses. En la seva major part el camí és asfaltat i està integrat en diferents carrers, però també se'n conserva algun tram més autèntic, als extrems del terme municipal. El camí romeu sortia de Terrassa des del pont anomenat de Vacarisses i s'enfilava per la pujada del Moixell, camí dels bressols, prop de Sant Miquel de Gonteres. En el Molinot entrava ja en terme de Vacarisses i passava pels següents masos o hostals: Collcardús, el Boixadell (actualment en ruïnes), l'Hostal de Torroella (en ruïnes), Castellet de Dalt, Hostal del Palà (una casa actualment molt transformada) i Hostal de la Creu (ja en terme de Monistrol i també en ruïnes). Concretament, al sector de l'antic mas del Boixadell el camí antic encara es conserva al peu de l'antiga casa, tot i que cobert per la vegetació, mentre que el camí senyalitzat discorre per una pista situada lleugerament més al nord-est. Més endavant, el camí travessa la carretera de Manresa a Terrassa (C-58) i la via del tren i s'introdueix en la urbanització de Torreblanca i el polígon industrial de can Torrella, on hi ha l'antic hostal de can Torrella així com un jaciment d'època ibèrica (can Torrelles). Aquí l'itinerari confluïa amb el camí vell d'Olesa que es dirigia cap a Vacarisses. En tot aquest sector el camí és asfaltat i passa per les urbanitzacions de la Coma, la colònia Gall i el sector nord de la urbanització de can Serra, on hi ha l'estació del tren de Vacarisses. Des de can Serra fins a la urbanització de Palà/Xoles el camí ha estat asfaltat amb un paviment suau de color vermellós i s'han instal·lat alguns bancs al costat del camí. Es tracta d'un tram d'uns 500 metres molt agradable, amb unes interessants vistes frontals de Montserrat. Al pas per la urbanització de Palà/xoles l'itinerari torna a passar per carrers i es dirigeix cap a l'antic Hostal de Palà. Aquí el camí romeu es creuava amb el camí vell d'Olesa a Manresa, i també amb el camí de Vacarisses a Monistrol, que passava per la masia de les Comelles. En aquest punt de l'hostal el camí travessava la riera de Palà per un gual (el camí senyalitzat actualment travessa la riera més al sud) i continuava cap a la casa de can Franc. Després travessa la urbanització del Ventaiol per un tram asfaltat. En aquest sector final l'itinerari prenia el nom de 'camí de la Creu', ja que es dirigia cap a l'hostal amb aquest nom. Un cop deixada enrere la urbanització, el camí discorre per una pista sense asfaltar. Es tracta del tram més ben conservat dins el terme de Vacarisses, en el qual encara es poden veure, a banda i banda del camí, diversos marges fets amb grans blocs de pedra. En aquest punt hi havia un abeurador excavat a la roca que actualment ha quedat cobert sota terra. Un cop passat l'hostal de la Creu, ja en terme de Monistrol, és on trobem el tram més autèntic del camí romeu. Pel que es pot observar, es tractava d'un camí d'uns 3 metres d'amplada, reforçat amb murs normalment a un dels costats, i amb restes força ben conservades d'empedrat. Els importants desnivells que s'han de salvar fan pensar que no era apte per als carruatges. | 08291-42 | Prop de l'hostal de can Torrella, just al costat del camí romeu, s'hi ha identificat un jaciment d'època ibèrica, mentre que a la zona del Molinot (en terme de Viladecavalls) s'hi han trobat restes d'una vil·la romana (del CAMPO: 1994). Aquests fets semblen suggerir que es tracta d'un itinerari ja d'origen antic. A partir de l'època medieval el camí ral o dels romeus és el que utilitzaven els pelegrins que volien anar Montserrat des de Barcelona i, sobretot, des de Terrassa. L'any 1342 es trobava en pèssim estat i el rei Pere III el Cerimoniós ordenà que cada municipi n'arreglés el seu tram. Els monarques catalans, per exemple Jaume I o Alfons el Magnànim, es preocuparen per la seguretat dels romeus que utilitzaven el camí i que tenien la protecció reial. Són molts els reis i les grans personalitats dels que es té constància que van fer el camí romeu, entre d'altres Pere III o la reina Violant. La conservació del camí anava a càrrec dels municipis, però més d'una vegada hi intervingué el poder reial. Cal dir que a l'indret de Palà, on hi havia l'hostal del Palà, era una important cruïlla. Aquí l'itinerari transversal del camí romeu es creuava amb el camí vell d'Olesa a Manresa, amb un trajecte de nord a sud que venia de Castellbell i continuava per la serra de l'Hospici, el coll de Bram i el pla del Fideuer. A més, també hi confluïen altres camins secundaris, com el que anava de Vacarisses a Monistrol o el que enfilava pel coll de les Bruixes cap a can Tovella i el Cairat (on hi havia un pont que travessava el Llobregat, possiblement d'època andalusina o potser anterior). Per això l'any 1485 el senyor de Vacarisses concedí al propietari del mas Palà llicència per construir una carnisseria al costat del camí ral o romeu, la qual al final del segle XVIII encara estava en funcionament. | 41.6020700,1.9030900 | 408592 | 4606177 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Medieval|Modern|Contemporani|Antic | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La dècada de 1990 s'instal·laren algunes fites de formigó (per exemple prop de Castellet de Dalt) amb indicació del camí. | 81|83|85|94|98|80 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79404 | Camí ral de Manresa a Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-de-manresa-a-barcelona | FERRANDO, Antoni (1983). Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt – Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 70 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 83 FLOTATS, Núria; PIÑERO, Jordi (2005). 'Un tresor de Viladordis. Hostals i camins a Viladordis', a Festa Major Viladordis, p. 23-27 ROSSELL, Amadeu (1994). El camí ral de Manresa a Barcelona. Sabadell, Impremsa. | XIII-XIX | L'antic camí ral de Manresa a Barcelona té un tram, força curt, que discorre per l'extrem nord-est del terme de Vacarisses, a la zona de l'Obac. El camí ral venia des de Barcelona per Sant Andreu, Barberà i Terrassa. Des de Matadepera el camí es pot seguir començant per l'antic hostal de la Barata (al km 9 de la carretera BV-1221). Entra al terme de Vacarisses pel Collet Estret i ressegueix la carena amb aquest mateix nom, tot passant als peus de l'impressionant massís de Castellsapera. Continua en direcció oest passant molt a prop de la Roca Salvatge i del Paller de Tot l'any. Aquí el camí surt ja del terme de Vacarisses i continua, en terme de Rellinars, per la Carena del Camí Ral. Després continua cap a Coll de Daví, Hostalets de Daví, l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, el Pont de Vilomara i Manresa. En la part de Vacarisses el camí ral transcorre per la part més esquerpa de la serra de l'Obac, enmig de boscos i paratges d'una gran bellesa i amb vistes espectaculars. Si bé quan s'acosta a l'hostal de la Barata, en terreny més pla, el camí s'eixampla, en el seu recorregut per la serra de l'Obac és en general un corriol estret, un camí de bast que no era apte per als carruatges. En alguns punts es conserven restes d'empedrat, tot i que en mal estat. També hi ha molts indrets en què el camí és reforçat als marges amb murs de contenció, mentre que en altres punts el camí ha estat excavat a la roca. L'itinerari del camí ral no està senyalitzat com a tal. En alguns trams, però, coincideix amb la senyalització de senders locals, i en tot el tram a l'oest de Castellsapera coincideix amb el GR 5, que prové del Coll de les Tres Creus i de Coll d'Estenalles. També hi ha alguns pals del parc natural que indiquen alguns cruïlles estratègiques del Camí Ral. | 08291-43 | L'Obac, al sector nord-est del terme | En època romana el camí dela pla de Bages cap a Barcelona passava per la vall del Llobregat. Al segle XIII es construí el Pont de Vilomara i el camí ral adoptà un nou traçat, més recte, que probablement ja s'utilitzava també des d'antic, pel massís de l'Obac. Del camí ral ja se'n té constància documental en un privilegi del rei Jaume I de l'any 1228, i va estar en ús fins el segle XIX. Però el 1804 es construí una carretera que enllaçava Manresa amb la carretera reial de Madrid a Barcelona (actual Nacional II) i l'antic camí ral s'anà abandonant progressivament. El cop final va ser l'entrada en funcionament, a mitjan segle XIX, de la línia de ferrocarril de Terrassa a Manresa. Malgrat la condició de camí reial era un camí de bast que no permetia el trànsit de carruatges, i travessava el massís de la serra de l'Obac, un territori despoblat i salvatge, fet que va afavorir l'acció dels bandolers, dels quals se'n conserven nombroses notícies històriques i llegendes. El bandoler per excel·lència d'aquesta zona fou el Capablanca. La seva existència no ha estat provada documentalment però els historiadors creuen que es tracta d'un personatge real, tot i que les seves històries estan revestides amb elements de conte i de mitologia popular. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví, i per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova, situada en un indret indeterminat d'aquesta zona. Al seu pas per Vacarisses el camí ral tenia un trencall que passava pel Caus d'En Guitart i que anava de Terrassa a Rellinars creuant el terme de Vacarisses. També hi havia camins secundaris que comunicaven amb Vacarisses pel camí de la casa vella de l'Obac. | 41.6422500,1.9658700 | 413877 | 4610573 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79419 | Festa Major petita de Sant Felip Neri i Baixada de la Vaca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-petita-de-sant-felip-neri-i-baixada-de-la-vaca | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 135 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 85-86 www.vacarisses.cat www.festes.org/articles.php?id=854 | XXI | La festa de Sant Felip Neri (festa major d'hivern) es celebra pels voltants del 26 de maig. La festa compta amb un seguit d'actes festius, entre d'altres: exposicions, fira d'artesans, trobada gegantera i ball. Des de l'any 2008 té com a element central la Baixada de la Vaca. Es tracta d'una festa de nova creació basada en una llegenda imaginària, situada al segle XVIII, que s'inspira en la figura de la Vaca, emblema de la població. Comença a les 12 de la nit del dissabte, quan la gent del poble acudeix al castell per tal de reclamar la vaca. Tot seguit, la vaca 'Xula' (una peça del bestiari festiu local que representa el poble) descendeix des del castell fins al centre de la població. En el seu recorregut va solemnement acompanyada pels dos gegants de Vacarisses (que representen a dos il·lustres habitants del Castell: el Virrei Amat i la seva esposa Francesca). També l'acompanyen un estol de nens que, armats amb torxes, indiquen a la vaca el seu camí. Durant tota la nit té lloc la Vetlla de la Vaca; és a dir, la cuita d'una vaca a foc lent, amb procediments tradicionals. La celebració culmina l'endemà al matí amb l'Aplec de la Vaca: un dinar popular multitudinari que serveix per a menjar-se la vaca que ha estat cuinant-se durant tota la nit. Un dels dos dies de la festa es ballen les danses tradicionals del poble, a càrrec de l'Esbart dansaire, i simbolitzen l'alegria que senten els seus habitants en veure arribar l'animal al poble i en saber que els mals temps finalitzen. | 08291-58 | Castell i nucli antic de Vacarisses | A principis de segle XX la festa de Sant Felip Neri consistia en una celebració religiosa, ja que el sant tenia altar propi a l'església, la qual finalitzava amb el cant dels goigs. Més tard el jovent completava la festa amb un sarau amb acompanyament de música. Era un costum molt generalitzat aquest dia de menjar cargols i faves. Aquesta festa va deixar de fer-se i es recuperà a la segona meitat del segle XX, però no tenia gaire entitat. Fou així que, amb l'entrada d'un nou equip de govern a l'Ajuntament, es va voler donar un nou impuls a la festa. Com a punt de partida, i en col·laboració de la Colla gegantera, es va crear una llegenda situada al segle XVIII i basada en el símbol de la població: la vaca. Aquesta llegenda, suposadament descoberta per un historiador a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, relata que a principis del segle XVIII, durant un període de gran penúria, un noi del poble es va posar davant del castell i va entonar la següent cançó: “Quan vindrà el dia en que l'home / valgui més que pous i cases, / més que les terres més bones, / més que les plantes i els arbres. / Quan vindrà el dia en què a l'home / no se'l pesi amb les balances”. En sentir aquest cant, el senyor del castell, Llopis Amat, va contreure una gran tristesa fins al punt que va estar-se trenta-sis llunes plenes sense sortir del castell. Després va reunir tot el poble i va fer la promesa que tant ell com els seus successors donarien una vaca al poble per tal de reparar tot el mal causat fins aleshores. I des d'aquest moment cada any es baixava una vaca des del castell de Vacarisses fins al poble per commemorar el fet i recordar així el triomf del poble sobre el senyor. Amb la col·laboració de la Colla Gegantera, la festa de la Baixada de la Vaca s'organitzà per primera vegada l'any 2008 i, en poc temps, ha tingut un arrelament important dins el panorama festiu de Vacarisses. La lletra de la cançó està extreta de la “cançó de les balances”, de Josep Maria Carandell, i interpretada per Ovidi Montllor. | 41.6074900,1.9181900 | 409858 | 4606763 | 08291 | Vacarisses | Obert | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79419-foto-08291-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79419-foto-08291-58-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79420 | Festa Major de Vacarisses (Sant Pere) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-vacarisses-sant-pere | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 145-147 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 80-81 | XIX-XXI | La Festa Major d'estiu de Vacarisses es celebra el primer dissabte i diumenge d'agost, sota el patronatge de sant Pere. Uns dies abans es fa el pregó i comença la programació d'actes, amb exposicions, concerts musicals, baixada d'andròmines, sardanes, espectacles infantils, curses i pedalades populars i moltes altres activitats. El diumenge té lloc la missa i l'actuació de grups de cultura popular, com els geganters, els grallers o l'esbart, a més del ball de nit, sardanes i altres actes festius. Moltes de les activitats tenen lloc a la plaça Joan Bayà. | 08291-59 | Nucli antic de Vacarisses | Els anys 20 la festa començava amb un repic general de campanes i la crida de l'agutzil que anunciava la festa. La commemoració principal era l'ofici solemne del dissabte. La missa era cantada per músics i acompanyada per orquestra amb instruments de corda. A la sortida les noies, administradores de Santa Emerenciana, oferien als assistents uns ramells de flors. Continuava la processó, encapçalada pels gonfarons parroquials, cirials i creu alçada, i seguien els feligresos i les confraries amb les seves banderes. Tancava la cúria eclesiàstica , les autoritats i l'orquestra. Pel que fa als actes lúdics, en aquesta època s'organitzaven per duplicat segons les tendències polítiques, amb dos envelats i dos balls diferents. | 41.6064100,1.9189300 | 409918 | 4606642 | 08291 | Vacarisses | Obert | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79420-foto-08291-59-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79423 | Festa Major de la Barceloneta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-la-barceloneta | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 74-75, 130-135 | XX-XXI | La Festa Major de la Barceloneta va començar a celebrar-se a la dècada de 1950 i durant molts anys ha estat una celebració molt participativa i dinàmica. La festa té lloc a mitjans d'agost. En els darrers anys la festa ha reduït el seu format. Sol durar dos dies i està molt orientada al públic infantil. Els actes més característics són l'engalanament del carrer, jocs de cucanya i espectacle infantil, sopars populars i una excursió. | 08291-62 | Barri de la Barceloneta | La primera festa major d'aquest barri, tot i que probablement no se'n va dir amb aquest nom, va ser l'any 1951, i fou una derivació de les festes que organitzava el club J.A. (Joventut Alegre). Primer durava un dia, i els anys següents s'anà ampliant a dos i tres o quatre dies. A partir del 1975 cada any organitzava la festa un grup de gent diferent, que li conferia la seva empremta particular. Algunes de les novetats foren les baixades al cingle en rappel, els concursos de rams de flors o les festes monogràfiques, dedicades a temes diversos o d'actualitat, com els jocs olímpics o les eleccions. | 41.6031500,1.9198500 | 409990 | 4606279 | 08291 | Vacarisses | Obert | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79423-foto-08291-62-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79426 | Festa Major de Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-torreblanca | BOIX PUIG, Pere (2005). 'Quan la Torre passa a dir-se Torreblanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 448 (setembre) FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 299, 305-310 | XX-XXI | La Festa Major de Torreblanca té lloc el segon cap de setmana de juliol. És la més antiga de les moltes festes de barris i urbanitzacions que actualment se celebren, ja que s'inicià com a mínim des de l'any 1946, època en què arribaren a Vacarisses els primers estiuejants. | 08291-65 | Urbanització de Torreblanca | L'origen de la urbanització de Torreblanca es situa a l'any 1942, quan Josep Pladelorens, propietari de la masia de la Torre, que incloïa una gran finca de 674 ha, la va vendre a Escolapio Cancer (urbanista) i Fidel Puig (aparellador) per 500.000 pessetes. Els nous amos van crear l'empresa 'Explotaciones Torreblanca S. A.' i van impulsar els treballs per habilitar els carrers i les parcel·les. El juliol de 1944 s'inaugurava el baixador del ferrocarril. Axecaren una glorieta per captar clients al costat de la font del Paraigua i amb un cotxe anaven a cercar possibles clients a l'estació d'Olesa. En aquesta primera època, com a mínim des de l'any 1946, ja s'inicià la festa major, que al principi es realitzava a l'esplanada al peu mateix de l'estació. La festa consistia en un seguit d'actes lúdics, sardanes, etc. | 41.5916100,1.9216100 | 410121 | 4604996 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografia de Josep M. Farrés (any 1947), publicada al llibre 'Retrats de Vacarisses' | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79476 | Gegants de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-vacarisses | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 67-68 'Colla gegantera de Vacarisses' (dossier informatiu) | XX | Parella de gegants de Vacarisses, inspirats en els personatges històrics del Virrei Amat i la seva muller. El gegant es diu Manel (Manel d'Amat i Junyent, 'Virrei Amat'), té una alçada de 3,50 metres i pesa 48 kg. És construït amb una estructura de fusta i cartró-pedra. La vestimenta és la pròpia del segle XVIII, amb jaqueta vermella i perruca blanca. La geganta es diu Francesca (Francesca de Fivaller i Bru, 'la Virreina'), té una alçada de 3,45 metres i pesa 52 kg. Porta un vestit clar amb brodats i aguanta un pom de flors a la mà. | 08291-115 | Magatzem municipal a la 'Fàbrica'. Ctra. de la Bauma, 1 | La Colla Gegantera de Vacarisses va iniciar-se l'any 1985, quan va estrenar-se la parella de gegants. Els seus padrins foren els gegants de Monistrol de Montserrat i els d'Olesa de Montserrat. Els dos gegants de Vacarisses foren construïts al taller de Manel Casserras, de Solsona, i s'inspiren en la figura històrica del Virrei Amat i la seva esposa. Manel d'Amat i Junyent, fill del Marquès de Castellbell i senyor de Vacarisses, va néixer al castell de Vacarisses, on la família estava refugiada durant la Guerra de Successió, i hi va viure fins els sis anys. Més tard arribà a ser Governador de Xile i Virrei del Perú. Va tornar a Barcelona amb una gran fortuna i féu construir a la Rambla el palau conegut popularment com de la 'Virreina', perquè la seva vídua hi residí molts anys. Més endavant, la Colla gegantera incorporà un nou element de la imatgeria popular del poble: la 'Vaca Xula', inspirada en l'emblema del municipi, i també el gegantó Peret Seró, inspirat en un personatge popular del poble. Els gegants de Vacarisses surten habitualment per la Festa Major i la festa de Sant Felip Neri. Però també en moltes altres trobades i aplecs que es fan al llarg de l'any. Entre d'altres, en els darrers anys han participat a les festes de la Mercè de Barcelona de l'any 1986, on van estar exposats al Palau de la Virreina, i en multitud de trobades, tant a Catalunya com a fora. Habitualment els acompanyen els Grallers, amb una formació de tres gralles seques, tres gralles dolces i un tabal. | 41.6065100,1.9180300 | 409843 | 4606654 | 1985 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79476-foto-08291-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79476-foto-08291-115-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79491 | Font del Lladre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-lladre | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 70-71 FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 175-176 GRAU, Edmon (1992). Camins i fonts del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Diputació de Barcelona. | Font situada a l'interior d'una balma, en un racó amagat i sorprenent sota el camí ral de Manresa a Barcelona. La balma, força profunda i de grans dimensions, constitueix un dels millors aixoplucs del camí i un perfecte refugi per als antics bandolers. La font està adequada amb un petit tub per on brolla d'aigua cap a un receptacle situat al terra. Atesa la gran altitud en què es troba, en moltes èpoques de l'any està seca. El corriol que baixa cap a la font des del camí ral té uns graons foradats a la roca. | 08291-130 | A la zona de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La font ja es coneixia amb aquest nom al final del segle XVI. El seu emplaçament en una zona de màxim perill del camí ral devia fer-la freqüentada pels bandolers. El 4 de maig de 1570 hi ha la notícia de l'assalt a un argenter de Barcelona per part de sis lladres armats amb pedrenyals que va tenir lloc a les proximitats d'aquesta font. | 41.6427600,1.9569700 | 413137 | 4610639 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79491-foto-08291-130-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La font es troba al límit del terme municipal de Vacarisses amb Rellinars | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79495 | Font de l'Orpina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lorpina | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 88-89 FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 204-206 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa. Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 289 | Al peu d'un marge hi ha emplaçada aquesta font, que és de les més populars a Vacarisses. La font és senzilla, amb un tub de sortida lliure fixat a una petita construcció de pedres i ciment. A prop hi ha adequada una petita àrea de pícnic. Una mica més avall el camí passa per un túnel sota la via del tren. La construcció de la via ha creat un salt d'aigua que configura un espai natural interessant, en el qual s'hi poden trobar algunes plantes aquàtiques, orquídies de primavera, falgueres, molses i líquens. Anys enrere, en aquest torrent hi vivia el cranc de riu autòcton, fet que denota la bona qualitat de l'aigua. | 08291-134 | Urbanització de can Serra | És una de les fonts més populars de Vacarisses. Fins no fa gaire encara molta gent baixava del tren amb garrafes per omplir-les a la font. També era l'emplaçament dels dinars populars que tenien lloc quan els romeus tornaven de l'aplec a Sant Salvador de les Espases. | 41.5931600,1.9007700 | 408386 | 4605190 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79495-foto-08291-134-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Al salt d'aigua al costat del pas sota la via del tren hi ha un plafó informatiu, associat a un itinerari senyalitzat per la zona. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||||
| 79497 | La Vaca Xula | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-vaca-xula | 'Colla gegantera de Vacarisses' (dossier informatiu) | XX | Figura de la imatgeria popular de Vacarisses, inspirada en l'emblema de l'escut de la població, que representa una vaca. El seu nom és 'la Xula', i està fabricada amb una estructura de fusta i, exteriorment, cartró-pedra. Té una llargada de 2,80 metres i una alçada de 1,80, i pesa 25 kg. La vaca té una esquella penjada al coll i du una mena d'albarda al llom amb l'escut de Vacarisses. En els cercaviles la Vaca va acompanyada de les Vaquetes: caps de vaques petites portades per nens. | 08291-136 | Magatzem municipal a la 'Fàbrica'. Ctra. de la Bauma, 1 | La Colla Gegantera de Vacarisses va iniciar-se l'any 1985, quan va estrenar-se la parella de gegants, inspirats en la figura històrica del Virrei Amat i la seva esposa. Més endavant, la Colla gegantera incorporà un nou element de la imatgeria popular del poble: la 'Vaca Xula', inspirada en l'emblema del municipi. Fou construïda al taller 'El drac Petit', de Terrassa, i està 'casada' amb el Bou del Vendrell. A l'entorn de la figura de la vaca l'any 2008 es va crear la festa de la Baixada de la Vaca, per tal de dinamitzar la celebració de sant Felip Neri, festa major petita de Vacarisses. Com a punt de partida, i en col·laboració de la Colla gegantera, es va crear una llegenda situada al segle XVIII. Aquesta llegenda, suposadament descoberta per un historiador a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, relata que a principis del segle XVIII, durant un període de gran penúria, un noi del poble es va posar davant del castell i va entonar la següent cançó: 'Quan vindrà el dia en que l'home / valgui més que pous i cases, / més que les terres més bones, / més que les plantes i els arbres. / Quan vindrà el dia en què a l'home / no se'l pesi amb les balances'. En sentir aquest cant, el senyor del castell, Llopis Amat, va contreure una gran tristesa fins al punt que va estar-se trenta-sis llunes plenes sense sortir del castell. Després va reunir tot el poble i va fer la promesa que tant ell com els seus successors donarien una vaca al poble per tal de reparar tot el mal causat fins aleshores. I des d'aquest moment cada any es baixava una vaca des del castell de Vacarisses fins al poble per commemorar el fet i recordar així el triomf del poble sobre el senyor. La imatgeria de Vacarisses també compta amb el gegantó Peret Seró, inspirat en un personatge popular del poble. Els gegants de Vacarisses surten habitualment per la Festa Major i la festa de Sant Felip Neri. Durant aquesta última té lloc la Baixada de la Vaca, entre torxes, des del castell fins al poble. La Colla Gegantera també participa en moltes altres trobades i aplecs que es fan al llarg de l'any. Habitualment els acompanyen els Grallers, amb una formació de tres gralles seques, tres gralles dolces i un tabal. | 41.6065100,1.9180300 | 409843 | 4606654 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79497-foto-08291-136-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79498 | Peret Seró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/peret-sero | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 149-150 'Colla gegantera de Vacarisses' (dossier informatiu) | XX | Gegantó de Vacarisses inspirat en un personatge popular del poble. Porta una gorra i fuma amb pipa. Va vestit amb jaqueta marró i armilla, i porta un bastó a la mà. Té una alçada de 2,30 metres i pesa 18 kg. És fabricat amb cartó-pedra i fibra, sobre una estructura de fusta. | 08291-137 | Magatzem municipal a la 'Fàbrica'. Ctra. de la Bauma, 1 | La Colla Gegantera de Vacarisses va iniciar-se l'any 1985, quan va estrenar-se la parella de gegants, inspirats en la figura històrica del Virrei Amat i la seva esposa. Més endavant, la Colla gegantera incorporà un nou element de la imatgeria popular del poble: la 'Vaca Xula', inspirada en l'emblema del municipi. La imatgeria de Vacarisses també compta amb el gegantó inspirat en el personatge del Peret Seró. Fou un vacarissenc que vivia al carrer d'Alfons Sala. Un personatge singular que solia escridassar tots els vailets que li feien la punyeta i rondinava per qualsevol cosa. Tenia el peculiar costum de fer parlaments al carrer des del balcó de casa seva. Els gegants de Vacarisses surten habitualment per la Festa Major i la festa de Sant Felip Neri. La Colla Gegantera també participa en moltes altres trobades i aplecs que es fan al llarg de l'any. Habitualment els acompanyen els Grallers, amb una formació de tres gralles seques, tres gralles dolces i un tabal. | 41.6065100,1.9180300 | 409843 | 4606654 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79498-foto-08291-137-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79510 | Font de Sanana i safareig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sanana-i-safareig | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 114-115 Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 303 | Teulada destruïda, entorn deixat i envaït per la vegetació | Font situada prop de la riera de can Còdol, per la banda nord, a l'alçada de la masia de can Còdol. Consta d'una petita construcció de pedra i maó que aixopluga la font. Es tracta d'una mena de porxo, amb diversos arcs, actualment sense coberta. L'aigua de la font brolla per un tub de ferro. Als costats té un banc encimentat i i una petita construcció en forma de pica. Adossada a la caseta hi ha una bassa-safareig força gran, de forma rectangular. Un dels murs de la bassa té les lloses inclinades característiques d'un safareig. En aquesta part hi ha uns pilars de maó que devien sostenir un cobert que protegia el safareig. Per accedir a la font hi ha unes escales de pedra, i unes altres a la part del safareig. | 08291-149 | Prop de la masia de Sanana, al sector nord del terme | Anys enrere la bassa servia per regar els horts d'aquesta zona, avui completament abandonats. El safareig era utilitzat per la masia de Sanana, que es troba a dalt del turó, a l'altra banda de la riera. La font estava molt ben adequada amb una taula i bancs per fer-hi la típica fontada. Recentment ha estat objecte d'actes vandàlics, que han comportat la destrucció de la teulada i, durant un temps, el tall en la deu d'aigua. | 41.6219500,1.9029800 | 408611 | 4608384 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79510-foto-08291-149-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79510-foto-08291-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79510-foto-08291-149-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79384 | Plafó del Roser de Casa Vella de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-del-roser-de-casa-vella-de-lobac | XVIII | Algunes de les rajoles tenen lleugers escrostonaments en la capa d'esmaltat | Plafó de rajoles encastat en una paret de la Casa Vella de l'Obac, dins una mena de fornícula rematada amb un arc de maó. Consta de 25 rajoles amb decoració policroma que representen la Mare de Déu del Roser. Encerclada en una orla de roses, la figura de la Mare de Déu, sobre un pedestal i amb corona al cap, sosté amb una mà el Nen Jesús i amb l'altra un rosari. | 08291-23 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La Casa Vella de l'Obac és un mas d'origen alt-medieval. Durant els segles XVII i XVIII fou una de les masies de major dinamisme econòmic de Vacarisses i s'amplià amb nous annexos, la construcció d'una torre i una gran cisterna. El plafó de ceràmica es pot datar al segle XVIII. L'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella. Més recentment, les ruïnes de la casa van quedar integrades dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i han estat restaurades per la Diputació de Barcelona. | 41.6267200,1.9568000 | 413101 | 4608858 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79388 | Rellotges de sol del castell de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotges-de-sol-del-castell-de-vacarisses | <p>LLADÓ, Carles (2008). Restauració del conjunt de rellotges de sol del castell de Vacarisses.</p> | XVII-XX | Restauració recent | <p>Conjunt de dos rellotges de sol situats a dues de les façanes del castell de Vacarisses (sud i oest) que han estat restaurats seguint el models originals. Tenen forma circular, aproximadament de dos metres de diàmetre cadascun. El rellotge de llevant està situat sobre una paret amb declinació 30º30' Est, el rellotge de ponent ho està sobre una paret amb declinació 61º30 Oest. Els rellotges, pintats en blanc sobre una base d'arrebossat marró, es caracteritzen per una sanefa de formes semi-circulars que respecta els seus originals. Tenen marcades les hores i les mitges hores, i les xifres responen a la tipografia del segle XVII. A la part superior de cadascun d'ells hi ha dues dates: la de 1699, que figurava en els rellotges originals, i la de 2006, any de la seva restauració. Les busques són de planxa de ferro tractada per evitar l'oxidació i estan situades a la part superior (les antigues eren al centre del rellotge).</p> | 08291-27 | Castell de Vacarisses. Carrer Major, s/n | <p>Les obres de restauració del castell van contemplar la necessitat de restituir els dos rellotges de sol que hi havia a la façana, originaris de l'any 1699. La restauració es va dur a terme durant la tardor de 2006 i va anar a càrrec de Carles Lladó, pel que fa a la part tècnica, i de l'empresa Urcotex, pel que fa a la realització material. Els treballs van permetre reconstruir-los tal com eren només en part: s'han mantingut les formes i les sanefes (un dels elements més característics dels rellotges), en canvi les marques sobre la paret s'han calculat de nou perquè no eren del tot correctes. També les busques són noves i s'han resituat a la part superior dels rellotges.</p> | 41.6075600,1.9180000 | 409842 | 4606771 | 1699 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79388-foto-08291-27-1.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||
| 79402 | Escultura d'una dona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-duna-dona | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 207 | XX | Escultura que representa una dona asseguda a terra amb una mà al cap, en un posat meditatiu. L'escultura, pintada de blanc, té unes formes arrodonides que tendeixen a una certa abstracció. Està emplaçada sobre un petit pedestal quadrat de ciment, a la gespa davant l'entrada del CAP, a l'antiga fàbrica. | 08291-41 | Carrer Salvador Badia (davant del CAP, a l'antiga fàbrica) | L'autora de l'escultura és Montserrat Font, de l'Escola de Belles Arts de Terrassa. Segons la signatura és de l'any 1986 i, abans de ser col·locada en la ubicació actual, presidia la zona enjardinada d'una de les entrades del poble. | 41.6065000,1.9178800 | 409831 | 4606653 | 1986 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Montserrat Font | Signatura a la zona posterior: 'M 86' | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79441 | Plafó de sant Antoni de Pàdua (capella de l'Obac Nou) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-de-sant-antoni-de-padua-capella-de-lobac-nou | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114 | XVIII | Alguna rajola té escantellaments a la capa d'esmaltat | Plafó de rajoles encastat en una de les façanes de la capella de la Casa Nova de l'Obac. Consta de 30 rajoles amb decoració polícroma que representen la figura de sant Antoni de Pàdua, a qui està dedicada la capella. La decoració consta d'una orla perifèrica amb fulles encadenades, característica del segle XVIII i, en el registre central, la figura del sant, amb hàbit de franciscà, un nen en braços i un lliri a l'altre mà. Com a paisatge de fons, una casa i arbres. | 08291-80 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | La Casa Nova de l'Obac es començà a construir al final del segle XVIII i no es va acabar fins el 1820. Sembla que fou dissenyada per l'arquitect italià Domenico Bagutti. La capella, d'estil neoclàssic, es devia construir en aquests mateixos anys. Uns goigs de l'any 1923 manifesten d'advocació de la capella a sant Antoni. Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la Casa Vella de l'Obac apareguren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella de l'Obac Vell sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la casa nova. Es tracta d'un plafó de sants característic del segle XVIII. | 41.6215600,1.9539300 | 412855 | 4608288 | 08291 | Vacarisses | Obert | Regular | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Emplaçat a la façana sud-est de la capella. | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79451 | Gil | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gil | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 96, 114, 134 | XX | Màquina de l'antiga fàbrica. Concretament es tracta d'un gil; una màquina del procés de filatura de llana pentinada o d'estam destinada a teixits de qualitat i, per tant, d'alt valor afegit. És una màquina dels anys 50 o 60 consistent en una estructura metàl·lica amb un sistema de rodets a la part superior i accionada per un motor elèctric. | 08291-90 | La Fàbrica (ctra. de la Bauma, 1) | Les primeres notícies de 'La Fàbrica' són de l'any 1934, quan un tal Villaret començà la construcció de la nau que en un principi tenia una superfície de 24 x 17 m. La seva intenció era instal·lar-hi una secció de telers. L'obra continuà i l'edifici ja estava gairebé enllestit (només li faltava la teulada) quan amb l'esclat de la Gerra el 1936 quedà paral·litzat. La construcció es va reemprendre l'any 1945 amb unes dimensions ja ampliades (44 x 21 m) per donar cabuda a les oficines, taller i altres dependències. El 1948 la fàbrica entrà en funcionament, amb la raó social 'Hilaturas Pablo Bruges' i dos anys més tard canvià el nom per 'Hilaturas Brugues Bori y Cirera', que es va mantenir fins el 1964. Entre 1964-1965 es construí una nova nau i es tornà a canviar la raó social per 'Hilaturas Brugues, S.L.', la qual durà fins l'any del seu tancament, el 1968. L'any 2003 la fàbrica va obrir les portes, ara recuperada com a equipament social i cultural. Aquesta màquina es va deixar com a element testimonial de l'antiga fàbrica. La resta de maquinària es va vendre. | 41.6064200,1.9182300 | 409860 | 4606644 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||||
| 79453 | Pou de ca la Quima | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-ca-la-quima | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 151-152 FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 131 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 40 | XX | Pou d'aigua que consisteix en una petita construcció de planta quadrada, assentada sobre una base també quadrada, amb coberta a doble vessant. Les parets són rebestides de rajola esmaltada. A la part posterior té una porta de ferro. En una de les parets laterals té un volant de ferro, corresponent a una bomba d'aigua manual. Al costat hi ha una pica amb el seu corresponent desguàs. Les parets enrajolades tenen diversos motius decoratius: un mapa de Vacarisses amb indicació de les fonts, a la part davantera, un escut de vacarisses, en un dels laterals, i diverses inscripcions a l'altre. | 08291-92 | Al carrer Alfons Sala, prop de ca la Quima. | Aquest pou es construí entre els anys 1932-34 a iniciativa d'un grup de veïns que després el cediren a la propietat municipal. Els terrenys foren cedits per la marquesa de Castellbell. Era el moment en què es començava a organitzar el subministrament d'aigua potable al municipi, i aquest pou va ser d'una gran utilitat, sobretot en ell període de la gran sequera dels anys 50. Inicialment, el pou consistia en una simple barraqueta amb una porta davantera. En el transcurs dels anys seixanta sofrí una petita modificació. Durant la Festa Major de 1987 s'inauguraren les obres de remodelació i decoració del pou, quan es va enrajolar amb els motius decaratius que ara es poden veure, obra de Colomer (ceramista) i Ambròs. El pou fou dedicat als vacarissencs que van construir el pou. | 41.6076900,1.9174700 | 409798 | 4606786 | 193 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79453-foto-08291-92-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció lateral: 'EL POU. L'any 1934 uns vacarissencs que s'estimaven molt el poble varen fer aquest pou. Avui ho recordem i agraïm profundament aquest gest. Festa major 1987'. 'El guarniment del pou ha estat possible gràcies a la col·laboració de l'Ajuntament i els veïns del carrer Alfons Sala. COLOMER / AMBRÒS ha cedit el disseny i la realització'. | 98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79475 | Col·lecció de pintura de l'Ajuntament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-pintura-de-lajuntament-3 | XX-XXI | Col·lecció de pintura aplegada a l'Ajuntament de Vacarisses a partir dels guanyadors del concurs de pintura ràpida que s'organitza per la Festa Major. Consta d'una cinquantena d'obres que es recullen entre els tres primers premis i l'accèssit local. Els quadres es troben repartits entre diferents sales de l'Ajuntament, magatzems municipals i altres centres públics, com ara les escoles. Es tracta de pintures que representen paisatges característics de Vacarisses fets, en la seva major part, per artistes del Vallès i del Bages entre els quals cal esmentar Vila Arimany, Vila Closes o Ernest Descals. | 08291-114 | Ajuntament de Vacarisses: carrer Pau Casals, 17 | El concurs de pintura ràpida de la Festa Major s'organitza des de l'any 1997. | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79475-foto-08291-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79475-foto-08291-114-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 53 | 2.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||||
| 79369 | Casa de la Pastora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-la-pastora | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 338-343, 372 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62-63 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 28-29 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 257-264 VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'Els forns de vidre i els vidriers (I)'. Balcó de Montserrat, núm. 403 (març) | XVIII-XX | Edificació emplaçada a pocs metres de la Casa Nova de l'Obac però anterior a aquesta, la qual havia format part d'un antic forn de vidre. Concretament, es tracta de l'habitatge per als treballadors del forn, mentre que el forn pròpiament, que es trobava al sector sud-est i que constava de tres naus, fou derruït l'any 1969. La construcció conservada ha estat substancialment modificada en la seva recent rehabilitació. És de planta més o menys quadrada però irregular, amb planta baixa més un pis i coberta a dues vessants. Els murs són de pedra vista. La façana principal, encarada al sud-oest, té diverses obertures modernes realitzades en la rehabilitació. La resta de façanes pràcticament no tenen obertures i s'han conservat més integrament. L'interior ha estat condicionat com a restaurant. A la part davantera conserva una àmplia era enrajolada amb un antic cobert que ha estat reconstruït recentment en la seva part superior. | 08291-8 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | L'any 1737 el Senyor de Vacarisses concedia permís a Josep Ubach i Prat per poder construir un forn de vidre mitjançant un establiment en règim emfitèutic a canvi d'un cens anual, consistent en gots, porrons, vinagreres, setrills i altres estris fabricats en el mateix forn. Els promotors del forn eren la família Ubach, propietària dels masos Vell i Nou de l'Obac, els quals durant els segles XVII i XVIII van tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats rurals, com ara els pous de glaç o l'elaboració de carbó. El conjunt es va emplaçar a pocs metres del que més endavant seria la Casa Nova de l'Obac, que encara s'havia de començar a construir, i constava de tres naus i un habitatge per als treballadors. Per triturar els materials de base (sílex, quars i vidre vell) s'hi instal·laren tres moles de pedra de Montjuïc. La pedra de sílex s'extreia de les pedreres de can Candi, a dos quilòmetres del forn. Existien altres forns similars en llocs propers, com al mas Boada o al mas Casajona, de Rellinars. Per això l'any 1749 l'amo de l'Obac va pagar un cens al fiscal de la intendència de l'Exèrcit per tal d' impedir que es construís un forn similar a una distància de dues hores a la rodona. Es coneixen diversos arrendaments del forn: el 1737 a Francesc Burrull, vidrier de Capellades; el 1742 al vidrier Francesc Boix, de Vallbona d'Anoia. L'any 1780 el forn estava parat i el 1796 torna a estar arrendat, a Manuel Casado i germans. Segons Àngel HERNÁNDEZ (2009: 264) els anys 1803 i 1804 les juntes de comerç de Madrid i Barcelona van concedir un crèdit destinat, teòricament, a la millora del forn de vidre, que en realitat va servir per finançar en bona part la construcció de la Casa Nova de l'Obac. Tot i això, la renovació de la instal·lació va consistir en adaptar-la per a la producció d'ampolles de tonalitat verda, de les quals, encara fa uns anys, se'n trobaven petits fragments a l'entorn. Aquestes ampolles anaven destinades a Joan Malvet, de Barcelona, que elaborava i exportava licors a Amèrica. Els darrers que van explotar el forn foren Joan Font i Josep Lladó, vidriers de Barcelona, que encara el feien funcionar a mitjan segle XIX. El motiu de construir un forn enmig del camp era l'estalvi de carbó, de manera que quan els preus del carbó d'alzina a la ciutat es reduïren va deixar de ser rendible i va tancar. L'edifici s'utilitzà com a corral i la casa dels treballadors va acollir a les pastores, com en seu nom indica. L'any 1969 el forn es trobava en estat ruïnós i fou enderrocat. L'habitatge dels treballadors fou remodelat profundament per destinar-lo a restaurant. | 41.6228300,1.9541400 | 412874 | 4608429 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Actualment s'està treballant en un projecte de regularització dels termes municipals de Terrassa i Vacarisses que preveu una lleugera variació del termenal a la zona de l'Obac segons la qual la casa de la Pastora ha de passar a ser terme de Terrassa. | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79399 | Can Torrella Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-torrella-vella | BOSCH, J.M. (1992). 'Assentament ibèric de la Casa Vella de Can Torrella', a Vacarisses, p. 281. | II-I a. C. | Antic mas en ruïnes. Entorn descuidat. | En aquest indret, actualment ocupat per naus industrials del polígon de can Torrella, s'hi va localitzar material ceràmic superficial pertanyent a època ibèrica i romana. La localització concreta del jaciment és a la part de ponent de la nau de l'empresa R.M. Trade S.A. (amb coberta de color verd). Concretament, en el pati posterior d'aquesta nau, en una zona on el terreny ha estat rebaixat i fa un retall important respecte de la carena més elevada per on passa el camí. En aquesta zona més alta s'hi van localitzat superficialment alguns materials: restes de ceràmiques ibèriques i romanes d'època republicana, concentrades al costat est d'una plataforma d'una hectàrea d'extensió. De les 30 cales de sondeig que es van efectuar en aquest indret, en cap no hi aparegué ni material arqueològic ni sediment. El responsable de les excavacions, Eduard Sánchez, apunta com a hipòtesi possible que el nucli originari podria estar situat a la part més occidental del serrat i que els materials ceràmics haurien estat arrossegats o bé per l'erosió natural o bé degut a les tasques agrícoles. | 08291-38 | Poligon industrial de can Torrella. Part occidental del polígon i prop del camí Romeu. | El jaciment es troba situat just al costat de camí Romeu, un itinerari medieval (però tal vegada d'origen anterior) que utilitzaven els pelegrins per anar a Monserrat, i 300 metres al nord-oest de can Torrella Vella, que havia servit d'hostal d'aquest camí. L'any 1988 J.M. Bosch, veí de Terrassa, donà avís al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de l'existència del jaciment. El desembre de 1991, amb motiu de les obres al polígon industrial, s'hi portà a terme una excavació d'urgència dirigida per Eduard Sánchez i Campoy. Va consistir en diversos sondejos, que van donar un resultat negatiu. | 41.5963900,1.9131200 | 409420 | 4605536 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79399-foto-08291-38-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79399-foto-08291-38-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | ||||||||
| 79401 | Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrella | Anònim (1984). Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (Butlletí d'informació per als socis), núm. 28 (octubre). HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.125. | -1000 a.C. | Jaciment molt arrasat | Uns 600 m a l'oest de la masia de can Torrella membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà van identificar en diversos sectors d'una zona força àmplia afloraments de ceràmiques superficials que probablement corresponen a l'època del bronze final. La zona es troba força arrasada i no s'hi aprecien restes d'estructures. Els materials que s'hi van localitzar són ceràmica feta a mà amb decoracions diverses i una destraleta de basalt negre. | 08291-40 | Sector de can Torrella | Durant els treballs de prospecció arqueològica amb motiu de la construcció de l'autopista Terrassa-Manresa Eduard Sánchez i Jaume Morera (aquest últim del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà) van explorar la zona, que queda relativament propera al traçat viari, però no hi van localitzar indicis d'estructures. | 41.5865600,1.9051800 | 408744 | 4604453 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79401-foto-08291-40-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En aquesta zona s'hi localitzen diversos forns de calç. Així mateix, al costat d'un camí (UTM: 409053 / 4604561) hi ha un forat en forma de sitja. Segons sembla, però, tota la zona on es localitza aquest forat va ser refeta fa uns anys pels bombers, quan van arranjar el camí. Anteriorment hi havia un barranc.Accés restringit a vehicles motoritzats. | 79 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79406 | Castellet de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castellet-de-baix | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 4 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Castellet de la Torra', Balcó de Montserrat, núm. 322 (juny) | XVIII-XX | Antic mas molt modificat amb obra moderna | Antiga masia que ha sofert modificacions dràstiques al llarg del segle XX i de la qual pràcticament no queden vestigis antics. El conjunt és format per l'antic edifici de la masia, que ha estat envoltat per diverses naus de nova construcció. L'edifici principal, que conserva funcions de vivenda, és de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i coberta a dues vessants. Ha estat molt reformat ja al segle XX i de l'antiga masia pràcticament només en resten les parets exteriors, difícils d'identificar ja que es troben arrebossades i pintades de blanc. La casa té un petit patí davanter amb un portal per on s'hi accedeix des del camí, però també ha estat molt modificat. A la part sud-est hi ha un gran cobert que conserva un mur de pedra. La resta de coberts, a l'est i al sud, són força recents i foren construïts per a desenvolupar funcions de granja. L'obra nova, també pintada de blanc, segueix l'estètica del conjunt. | 08291-45 | Prop dels plans de Castellet, entre les urbanitzacions de la colònia Gall i can Serra | Actualment la masia de Castellet de Baix forma part de la mateixa propietat que la de Castellet de Dalt, però no sempre ha estat així. Antigament era coneguda com a Castellet de la Torra, i l'any 1597 era propietat de Pere Castellet, juntament amb els seus agregats, el mas Beatriu i el mas de la Torra. A Pere el succeí la seva filla, Antiga Castellet, casada amb Pere Joan Torrella (i amb aquesta unió s'ajuntà l'heretat amb la del mas Torrella). El fill i successor fou Pere Joan Torrella, i a aquest el succeí el seu fill, Pere Torrella. L'any 1725 Jaume Farell, pagès de la parròquia de Santa Creu de Palol, adquirí el mas. El nou propietari feia conrear les terres per un masover. L'any 1727 les heretats dels masos Beatriu i de la Torre formaven una unitat amb aquest, i al conjunt se l'anomenava mas Torruella. En aquest moment es coneixen amb detall les afrontacions de l'heretat. Durant el segle XX el mas fou convertit en una important granja agropecuària, la qual va restar un temps abandonada i actualment ha recuperat els usos productius. | 41.5961100,1.8992200 | 408261 | 4605519 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79406-foto-08291-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79406-foto-08291-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79406-foto-08291-45-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Actualment l'accés amb vehicle motoritzat és restringit. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79412 | El Mimó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mimo | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 10 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 136-137 VALLS i PUEYO, Joan (1993). 'El mas Mimó i el conreu de la vinya', Balcó de Montserrat, núm. 302 (octubre) VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torra i notícies dels masos Arbós i Mimó', Balcó de Montserrat, núm. 328 (desembre) | XIX-XX | Part de l'edifici està pendent de rehabilitar | Conjunt format per dues edificacions: una casa més antiga amb els seus annexos i un habitatge independent de principi de segle XX. La casa antiga té una planta més o menys quadrada, amb planta baixa més pis i golfes. Està formada per diversos cossos, amb diferents alçades i cobertes també en diferents orientacions, fruit de successives ampliacions a partir d'un cos central. La façana principal originària (en la qual es conserva un rellotge de sol) ha quedat situada a l'interior de la galeria formada per la façana actual. Aquesta té diferents obertures, emmarcades amb maó i una línia d'arcades al primer pis. Les façanes són arrebossades i pintades de blanc. Els coberts del costat sud-est han estat refets, ja que fa uns anys es trobaven semi-derruïts. També s'hi ha afegit un porxo de fusta a la façana davantera i un cobert modern a la part posterior. A la planta baixa de la casa hi ha les instal·lacions d'un restaurant. Es conserva un cup mig enrunat. L'habitatge de principi de segle XX és de planta quadrada, amb planta baixa i golfes. La coberta és a doble vessant amb la part superior plana. Destaquen els cabirons que sostenen el voladís de la teulada, decorats amb relleus i pintats. El conjunt també conserva una era enrajolada rodona al sector de ponent. | 08291-51 | Al pla del Mimó, sector sud del terme. | Sembla ser que el mas originari es trobava situat a una certa distància, a l'altra banda de la riera de la Torre, i podria ser d'origen medieval, tal com sembla indicar-ho la troballa de ceràmica dels segles XIII o XIV. Les primeres notícies documentals són de l'any 1597, quan el seu propietari, Joan Mimó, va vendre la possessió a Antic Illa, el qual en féu donació a la seva filla, Joana Illa, el 1601, amb motiu del seu casament amb Pau, hereu del Mas Torra. A aquest el succeïren Valentí Torra i després Josep Torra. Josep comandava tres masos: el Torra (amb els seus aglevats), el Mimó i l'Arbós. Va fer testament el 1683 en favor del seu fill, Josep Torra, que consta com a propietari els anys 1727 i 1759. Josep i la seva família tenien la seva residència al mas Torra, mentre que al mas Mimó hi residia un masover i el mas Arbós es trobava deshabitat. Al final del segle XVIII els propietaris van fer nombrosos establiments a rabassa morta entre les terres del mas Mimó, molts dels quals a habitants d'Olesa i Viladecavalls. Els Torra van emparentar-se amb la família Ubach, i al segle XVIII aquests van fer-se amb la propietat del mas Arbós. Sembla ser (tot i que no n'hi ha constància documental) que durant la Guerra del Francès la masia fou destruïda, i la casa que ara es pot veure seria una reconstrucció de començament del segle XIX. L'any 1887 el propietari del mas era Ramon Bardés Garoles, casat amb Antònia Safon Bardés. La casa devia ser ampliada al final del segle XIX o començament del XX. El segon habitatge es construí a l'entorn de 1923. Fa uns anys la propietat era d'Isabel Ribes Padrot, i posteriorment passà a mans de l'Abocador municipal. Entorn de 1996 la casa antiga s'adequà com a restaurant. | 41.5767700,1.9140300 | 409468 | 4603357 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79412-foto-08291-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79412-foto-08291-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79412-foto-08291-51-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en dues rajoles de la coberta de les golfes: '1860'.Una mica distanciat del mas es conserva un pou de pedra. | 119|98 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||
| 79434 | Pou de cal Jepó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-cal-jepo | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 21 | XIX - XX | Falta de manteniment del pou i l'entorn | Pou, situat uns 15 m a sud-oest de cal Jepó, amb una bassa adjacent, de la qual surt un rec que subministra aigua per regar els horts i també a un petit safareig. El pou és de planta més o menys circular, força irregular i de poca profunditat. Està revestit de pedra i té la part superior de maó, amb l'habitual corriola i galleda. Mitjançant una finestreta que funciona com a sobreixidor, l'aigua passa a la bassa, que té una planta més o menys oval força irregular. A cal Jepó encara van a buscar l'aigua per al consum domèstic al pou, ja que la casa no disposa d'aigua corrent ni d'electricitat. | 08291-73 | A cal Jepó (prop de l'urbanització del Fresno) | 41.6112500,1.8936000 | 407814 | 4607206 | 08291 | Vacarisses | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79434-foto-08291-73-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79434-foto-08291-73-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 | |||||||||
| 79438 | Cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jan-1 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 25 VALLS i PUEYO, Joan (1996). 'L'Estarrós o l'antic bosc del mas March', Balcó de Vacarisses, núm. 332 (abril) | XVIII-XIX | Teulada amb perill d'esfondrament. Cos annex semiderruït | Casa de pagès de dimensions modestes formada per una cos principal més un cos annex adossat al costat de llevant. L'edifici és construït amb murs de pedra i coberta a dues vessants (que en algun punt presenta indicis d'esfondrament). Té un soterrani, planta baixa i planta primera. La façana principal, a migdia, té unes obertures molt senzilles, gairebé totes amb llinda de pedra, i una terrassa davantera mitjançant la qual s'accedeix a la casa. El cos annex de llevant es troba en estat semiderruït. La casa té annexats altres coberts, lleugers i de construcció molt recent, a nord i ponent, els quals s'utilitzen com a paller i per d'altres usos de treball. No gaire lluny s'ha construït un barracó de fusta també per a usos de treball. En conjunt, can Jan és una construcció de tipologia tradicional molt austera i sense elements d'especial interès. Es troba situada en un petit pla format per una de les terrasses del torrent de Marà. | 08291-77 | Prop de l'urbanització del Ventaiol, al límit nord-occidental del terme de Vacarisses. | Antigament era anomenat mas March i a partir del segle XVII mas Estarrós. L'any 1514 fou concedida la carta precària d'una propietat anomenada 'lo bosch del mas March' a Pacià Oliva, pagès de Monistrol de Montserrat. Pacià Oliva era propietari del mas, que tenia un casal i terres amb vinya, prats, boscs... i estava situat al costat de la riera de Marà, antigament anomenada de 'Cellent'. Va deixar-lo en testament a la seva filla Magdalena Oliva, casada amb Francesc Buada. Aleshores ja era una partida de terra força parcel·lada, amb diferents pagesos que hi tenien possessions. Els successors del mas foren Antoni Buada (que testà el 1646), Maria Pons (néta de l'anterior i muller de Macià Vilomara). Aquesta traspassa la propietat el 1655 a Maria Buades, muller de Joan Llobet, conegut amb l'àlies d'Estarrós. Al segle XVIII les terres del mas estaven en mans de diferents propietaris. Jacint Puig, capellà, va comprar el 1728 la peça de terra al marquès de Castellbell. D'aquest passà al seu germà, el qual la va vendre el 1745 a Joan Moliner, que va edificar-hi una casa. En una declaració del 1759 especifica que 'está construïda y edificada novament una caseta no del tot acabada' en la qual hi havien de viure ell o el seu masover. Cal deduir que la casa primitiva s'havia perdut i aquesta edificació de mitjan segle XVIII és la que actualment podem veure. Durant el segle XIX i també al XX s'hi han fet algunes reformes, tot i que lleus. | 41.6171400,1.8661300 | 405534 | 4607890 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79438-foto-08291-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79438-foto-08291-77-2.jpg | Física | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:27 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 156,89 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/