Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 79491 | Font del Lladre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-lladre | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 70-71 FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 175-176 GRAU, Edmon (1992). Camins i fonts del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Diputació de Barcelona. | Font situada a l'interior d'una balma, en un racó amagat i sorprenent sota el camí ral de Manresa a Barcelona. La balma, força profunda i de grans dimensions, constitueix un dels millors aixoplucs del camí i un perfecte refugi per als antics bandolers. La font està adequada amb un petit tub per on brolla d'aigua cap a un receptacle situat al terra. Atesa la gran altitud en què es troba, en moltes èpoques de l'any està seca. El corriol que baixa cap a la font des del camí ral té uns graons foradats a la roca. | 08291-130 | A la zona de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La font ja es coneixia amb aquest nom al final del segle XVI. El seu emplaçament en una zona de màxim perill del camí ral devia fer-la freqüentada pels bandolers. El 4 de maig de 1570 hi ha la notícia de l'assalt a un argenter de Barcelona per part de sis lladres armats amb pedrenyals que va tenir lloc a les proximitats d'aquesta font. | 41.6427600,1.9569700 | 413137 | 4610639 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79491-foto-08291-130-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La font es troba al límit del terme municipal de Vacarisses amb Rellinars | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||||||
| 79404 | Camí ral de Manresa a Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-de-manresa-a-barcelona | FERRANDO, Antoni (1983). Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt – Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 70 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 83 FLOTATS, Núria; PIÑERO, Jordi (2005). 'Un tresor de Viladordis. Hostals i camins a Viladordis', a Festa Major Viladordis, p. 23-27 ROSSELL, Amadeu (1994). El camí ral de Manresa a Barcelona. Sabadell, Impremsa. | XIII-XIX | L'antic camí ral de Manresa a Barcelona té un tram, força curt, que discorre per l'extrem nord-est del terme de Vacarisses, a la zona de l'Obac. El camí ral venia des de Barcelona per Sant Andreu, Barberà i Terrassa. Des de Matadepera el camí es pot seguir començant per l'antic hostal de la Barata (al km 9 de la carretera BV-1221). Entra al terme de Vacarisses pel Collet Estret i ressegueix la carena amb aquest mateix nom, tot passant als peus de l'impressionant massís de Castellsapera. Continua en direcció oest passant molt a prop de la Roca Salvatge i del Paller de Tot l'any. Aquí el camí surt ja del terme de Vacarisses i continua, en terme de Rellinars, per la Carena del Camí Ral. Després continua cap a Coll de Daví, Hostalets de Daví, l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, el Pont de Vilomara i Manresa. En la part de Vacarisses el camí ral transcorre per la part més esquerpa de la serra de l'Obac, enmig de boscos i paratges d'una gran bellesa i amb vistes espectaculars. Si bé quan s'acosta a l'hostal de la Barata, en terreny més pla, el camí s'eixampla, en el seu recorregut per la serra de l'Obac és en general un corriol estret, un camí de bast que no era apte per als carruatges. En alguns punts es conserven restes d'empedrat, tot i que en mal estat. També hi ha molts indrets en què el camí és reforçat als marges amb murs de contenció, mentre que en altres punts el camí ha estat excavat a la roca. L'itinerari del camí ral no està senyalitzat com a tal. En alguns trams, però, coincideix amb la senyalització de senders locals, i en tot el tram a l'oest de Castellsapera coincideix amb el GR 5, que prové del Coll de les Tres Creus i de Coll d'Estenalles. També hi ha alguns pals del parc natural que indiquen alguns cruïlles estratègiques del Camí Ral. | 08291-43 | L'Obac, al sector nord-est del terme | En època romana el camí dela pla de Bages cap a Barcelona passava per la vall del Llobregat. Al segle XIII es construí el Pont de Vilomara i el camí ral adoptà un nou traçat, més recte, que probablement ja s'utilitzava també des d'antic, pel massís de l'Obac. Del camí ral ja se'n té constància documental en un privilegi del rei Jaume I de l'any 1228, i va estar en ús fins el segle XIX. Però el 1804 es construí una carretera que enllaçava Manresa amb la carretera reial de Madrid a Barcelona (actual Nacional II) i l'antic camí ral s'anà abandonant progressivament. El cop final va ser l'entrada en funcionament, a mitjan segle XIX, de la línia de ferrocarril de Terrassa a Manresa. Malgrat la condició de camí reial era un camí de bast que no permetia el trànsit de carruatges, i travessava el massís de la serra de l'Obac, un territori despoblat i salvatge, fet que va afavorir l'acció dels bandolers, dels quals se'n conserven nombroses notícies històriques i llegendes. El bandoler per excel·lència d'aquesta zona fou el Capablanca. La seva existència no ha estat provada documentalment però els historiadors creuen que es tracta d'un personatge real, tot i que les seves històries estan revestides amb elements de conte i de mitologia popular. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví, i per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova, situada en un indret indeterminat d'aquesta zona. Al seu pas per Vacarisses el camí ral tenia un trencall que passava pel Caus d'En Guitart i que anava de Terrassa a Rellinars creuant el terme de Vacarisses. També hi havia camins secundaris que comunicaven amb Vacarisses pel camí de la casa vella de l'Obac. | 41.6422500,1.9658700 | 413877 | 4610573 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||
| 79392 | Paller de Tot l'Any | https://patrimonicultural.diba.cat/element/paller-de-tot-lany-0 | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt – Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1973). Bellesa i atractiu de sant Llorenç del Munt. VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | Massís rocós amb una àmplia base que recorda la forma d'una gran paller i acabat amb una agulla de perfil arrodonit a la part més alta. El cim, d'una alçada de 817 metres, fa de partió entre els termes municipals de Vacarisses i Rellinars. La part baixa de l'espectacular cingle dóna a l'anomenat sot de la Portella, poblat per un espès bosc d'alzina. Situat molt a prop d'altres turons escarpats i de relleu peculiar, com la Roca Salvatge o Castellsapera, constitueix un dels indrets més agrestes del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'obac. Segons la tradició, en aquesta zona hi tenia la seva cova el famós bandoler Capablanca. | 08291-31 | Sector de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | Aquest indret, molt a prop del camí ral de Barcelona a Manresa, era un dels més agrestes de la zona i ple d'amagatalls. Era pràcticament despoblat i això el feia ideal a la presència de bandolers, que assaltaven els viatgers del camí. El més conegut és el Capablanca, bandoler per excel·lència de la zona de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. També hi ha confusió sobre el lloc concret on estaria ubicat el seu amagatall, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Aquesta confusió ja va començar a principis de segle XX, quan membres del Centre Excursionista de Terrassa van donar diferents ubicacions a la cova del Capablanca, entre les quals també a la Roca Salvatge. Segons A. FERRANDO (2002: 139), una ubicació possible es trobaria a la base del cingle del Paller de Tot l'Any, on hi ha una esquerda amb restes d'una construcció, però és ben probable que el bandoler utilitzés més d'un amagatall. | 41.6413300,1.9584700 | 413260 | 4610479 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79392-foto-08291-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79392-foto-08291-31-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Accés restringit a la circulació de vehicles motoritzats. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||||||
| 79490 | Sot de les Unces | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sot-de-les-unces | FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 172 | Sot o forat artificial situat en un marge del costat nord, vora mateix del camí ral de Manresa a Barcelona, just al punt en què el camí ha entrat al terme de Vacarisses, provinent de Matadepera. Es tracta d'una cavitat en forma de sitja excavada a la roca. L'interior té un farciment de terra i pedres, però sembla que no faci gaire que ha estat emplenat. Desconeixem la funcionalitat d'aquesta sitja que, ben segur, deuria estar relacionada amb el trànsit del camí ral. El nom popular de 'sot de les unces' suggereix que hagi pogut utilitzar-se per amagar-hi diners, tal vegada fruit de l'acció dels bandolers. | 08291-129 | Zona de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | 41.6392900,1.9740100 | 414551 | 4610237 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||||||||
| 79424 | Roca Salvatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-salvatge | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 137-141 VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1973). Bellesa i atractiu de sant Llorenç del Munt. VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | Massís rocós, estret i molt escarpat, amb dos cims retallats que constitueixen un dels perfils singulars de la serra de l'Obac. El turó, que té una alçada de 776 metres sobre el nivell del mar, sobresurt enmig d'un bosc d'alzines, i està envoltat d'altres cims peculiars (el Paller de Tot l'Any, Castellsapera o el Turó Roig) en una de les zones més agrestes del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. Segons la tradició, en aquesta zona hi tenia la seva cova el famós bandoler Capablanca. | 08291-63 | Zona de l'Obac | Aquest indret, molt a prop del camí ral de Barcelona a Manresa, era un dels més agrestes de la zona i ple d'amagatalls. Era pràcticament despoblat i això el feia ideal a la presència de bandolers, que assaltaven els viatgers del camí. El més conegut és el Capablanca, bandoler per excel·lència de la zona de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. També hi ha confusió sobre el lloc concret on estaria ubicat el seu amagatall, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Aquesta confusió ja va començar a principis de segle XX, quan membres del Centre Excursionista de Terrassa van donar diferents ubicacions a la cova del Capablanca, entre les quals també a la Roca Salvatge. Segons A. FERRANDO (2002: 139), una ubicació possible es trobaria a la base del cingle del Paller de Tot l'Any, on hi ha una esquerda amb restes d'una construcció, però és ben probable que el bandoler utilitzés més d'un amagatall. | 41.6380100,1.9631400 | 413644 | 4610105 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79424-foto-08291-63-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Restringit l'accés amb vehicle motoritzat | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||||||
| 79413 | La Calsina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-calsina-0 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 22 BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 35 FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 338 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 69 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 18, 24, 127 VALLS i PUEYO, Joan ( 1993). 'Els pous de glaç i altres notícies de l'Obac'. Balcó de Montserrat, núm. 294 (febrer) | XVII-XVIII | Ruïnes del mas recentment restaurades | Antic mas que es conserva en estat semi-ruïnós. Consta de l'habitatge principal més una pallissa a la part posterior. La casa està situada enmig d'una vall inhòspita i té a l'esquena dos dels massissos rocosos singulars del parc de Sant Llorenç: el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge. L'habitatge principal ha conservat pràcticament totes les estructures excepte la coberta. És una construcció de planta rectangular, amb planta baixa més un pis/golfes, amb coberta a doble vessant. Els murs exteriors són de paredat sense arrebossar. La façana principal té un portal adovellat. La casa té diverses finestres, la majoria emmarcades amb maó (però algunes amb pedra). L'espai interior està dividit en dues crugies i conserva les escales que conduïen a la segona planta. Alguns elements interiors també estan obrats amb maó. La pallissa és una construcció de planta rectangular amb coberta a dues vessants (que no s'ha conservat). Com a elements singulars conserva quatre columnes obrades amb pedra i maó, les quals sostenien les encavallades de la coberta en lloc de les pilastres quadrades més habituals. Els murs tenen diverses obertures en forma d'espitllera. | 08291-52 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | Antiga masia situada a la zona de l'Obac. En els segles XI i XII existien en aquest territori uns 11 masos, entre ells la Calsina. Estaven habitats per persones que havien fugit del pla del Vallès i de Barcelona per refugiar-se de la invasió sarraïna. Sembla que el mas estava format per dues cases, anomenades Sobirana i Josana, probablement situades una a la dreta i l'altra a l'esquerra del torrent de la Calsina. Dels segles XII i XIII se'n coneixen diferents establiments i uns capítols matrimonials. Sembla que la genealogia dels possessors del mas seria la següent: Pere Bernardi, casat amb Ermezendis (segle XII); Pere, casat amb Maria; Pere, casat amb Guilleuma; Elisenda (pubilla), casada amb Bernat (segle XIII); Pere, casat amb Maria, i Guilleuma (pubilla), casada amb Guillem (segle XIV). A mitjan segle XIV, amb l'adveniment de la pesta i la crisi subsegüent, la propietat fou abandonada i quedà com un dels nombrosos masos rònecs. Cap al 1674 el conjunt fou restaurat per Josep Ubach, propietari del mas Obac, de manera que l'any 1727 el mas apareix com a habitat i afogat. L'edifici conservat sembla correspondre a aquesta segona etapa dels segles XVII-XVIII. Recentment les ruïnes han estat restaurades pel parc natural. Tal com indica el nom del mas, la seva subsistència es devia basar en l'explotació d'un forn de calç que es troba situat uns 400 metres al nord, prop de la font del Solitari. | 41.6360700,1.9572600 | 413152 | 4609896 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79413-foto-08291-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79413-foto-08291-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79413-foto-08291-52-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats. Té penjada una placa del Servei de Parcs de la Diputació de Barcelona.El camí d'accés és complicat i es troba en males condicions. Des de la Casa Vella de l'Obac cal seguir la pista que condueix al pou de glaç i continuar pel camí que baixa cap al torrent de la Saiola, en direcció nord. Cal travessar el torrent i el mateix camí condueix fins a la casa. | 119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||
| 79488 | Font de la Saiola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-saiola | Anònim (1935). Guia monogràfica de Sant Llorenç del Munt. Centre Excursionista de Terrassa. FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 109-111 FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1973). Bellesa i atractiu de sant Llorenç del Munt. VIVES i JORBA, Salvador. Les fonts intermitents de la serra de l'Obac. | Font de surgència intermitent situada al torrent del mateix nom. S'hi accedeix mitjançant unes escales des del camí. La font té una boca per on brolla l'aigua d'uns 2 metres d'alçada, i es troba en una esquerda de la roca, entre conglomerats calcítics. Té un altre forat que li serveix de sobreeixidor, que està situat a uns 10 metres torrent amunt i és impenetrable. L'aigua hi brolla de la font a borbolls només un determinades èpoques de pluges abundants. De vegades passa anys sense rajar, però quan ho fa (de vegades fins i tot durant un parell de mesos) l'aigua surt de la terra amb una gran força i constitueix un fenomen natural espectacular. De totes les fonts intermitents de la zona és la que més aigua llança a l'exterior, la qual és recollida a pocs metres pel torrent. En un moment de màxima activitat la font pot arribar a expulsar uns 16.000 m3 diaris d'aigua. Altres fonts similars i molt pròximes són les de la Pedregosa i la Barbotera, però aquestes ja en terme de Rellinars. Es tracta d'un grup de fonts intermitents que, al mateix temps, són penetrables i han estat molt estudiades pels geòlegs. La Saiola té un recorregut penetrable de 22 metres, amb una profunditat d'11 metres. Després de cada sortida d'aigües la conducció es torna a tapar quasi totalment. Tot i això, fa diversos anys un grup d'espeleòlegs la va penetrar més de 150 metres pel sistema de desobstrucció. L'aigua d'aquesta font esdevé molt carregada en carbonats després de travessar conglomerats de grans blocs calcaris. | 08291-127 | Zona de l'Obac | 41.6351300,1.9463100 | 412239 | 4609803 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79488-foto-08291-127-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Des de la Casa Nova de l'Obac accés restringit als vehicles motoritzats. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||||||
| 79444 | Pou de glaç del camí de l'Estepar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-glac-del-cami-de-lestepar | <p>FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 362-365 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 18 PERARNAU, Jaume (1992). Els pous de glaç de la comarca de Bages. Centre d'Estudis del Bages, Quaderns, núm. 5, Manresa, p. 45 VALLS i PUEYO, Joan (1993). 'Els pous de glaç i altres notícies de l'Obac'. El balcó de Montserrat, núm. 294 (febrer)</p> | XVIII | Recentment restaurat | <p>Pou de glaç, situat al cim de la carena anomenada precisament del pou, molt a prop del camí ral de Manresa a Barcelona. Es conserva integrament i consta de la cavitat excavada al terreny (de forma cilíndrica i revestida interiorment amb pedra) i la coberta amb falsa cúpula de pedra. Per la part est, on el desnivell del terreny és més pronunciat, el pou té una part de mur exterior sota la cúpula. Té tres obertures superiors rectangulars a l'arrencada de la volta, actualment protegides amb un reixat. Tipològicament és un pou gairebé idèntic al de l'Obac Vell, si bé de dimensions una mica més grans.</p> | 08291-83 | A la zona de l'Obac (estrem nord-est del terme) | <p>Aquest pou és el primer que fou construït a la finca del mas Obac; concretament l'any 1706 per Josep Ubach i Serra, sota llicència de Josep Amat, senyor de Castellbell i Vacarisses. L'establiment obligava al seu propietari a pagar un cens per Nadal al marquès. La producció d'aquest pou abastia fonamentalment Terrassa, algunes vegades Manresa i més sovint la ciutat de Barcelona. Cal dir que estava situat molt a prop del camí ral de Manresa a Barcelona. La demanda deuria ser prou important, ja que l'any 1760 el nou propietari del mas, Antoni Ubach, rebé llicència per construir un altre pou de glaç, el de l'Obac vell o del camí de la Font de la Portella, més a prop del mas. La família Ubach era propietària dels masos Vell i Nou de l'Obac, els quals durant els segles XVII i XVIII van tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats rurals, com ara l'elaboració de carbó, un forn de vidre i els mateixos pous de glaç, que permetien vendre el gel a la ciutat i diversificar així els seus negocis. Els pous s'abandonaren al final del segle XIX o principi del XX. El 1990 fou restaurat per la Diputació de Barcelona, gestora del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.</p> | 41.6344300,1.9716000 | 414344 | 4609699 | 1706 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79444-foto-08291-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79444-foto-08291-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79444-foto-08291-83-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Es troba situat al límit del terme muninipal amb el de Terrassa. Entenent que el sender que discorre per la carena fa de partió, el pou es troba de la banda de Vacarisses. Situat dins el Parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats. | 119|94 | 47 | 1.3 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||
| 79385 | Pou de glaç de l'Obac Vell (o de la Portella) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-glac-de-lobac-vell-o-de-la-portella | <p>BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 167. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 362-365 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 18 PERARNAU, Jaume (1992). Els pous de glaç de la comarca de Bages. Centre d'Estudis del Bages, Quaderns, núm. 5, Manresa, p. 46 VALLS i PUEYO, Joan (1993). 'Els pous de glaç i altres notícies de l'Obac'. El balcó de Montserrat, núm. 294 (febrer)</p> | XVIII | Recentment restaurat | <p>Pou de glaç de planta circular, una part de la qual és exterior i consisteix en un mur de pedra amb cobertura de falsa cúpula. Té tres obertures rectangulars, de diferents mides, actualment tancades amb un reixat. La cavitat interior té una profunditat d'uns 6 metres i està revestida amb un mur de pedra seca. Tipològicament és un pou gairebé idèntic al del camí de l'Estepar, si bé de dimensions sensiblement menors. Està emplaçat a la falda d'un turó, al costat del camí que anava de Mura a Vacarisses i passava per la Casa Vella de l'Obac, i just al costat del torrent de la Casa Vella.</p> | 08291-24 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | <p>L'any 1706 els Ubach havien construït un primer pou de glaç, el del camí de l'Estepar. La producció d'aquest pou abastia fonamentalment Terrassa, algunes vegades Manresa i més sovint la ciutat de Barcelona. La demanda deuria ser prou important, ja que l'any 1760 el nou propietari del mas, Antoni Ubach, rebé llicència dels Amat, senyors de Vacarisses, per construir un altre pou de glaç, al camí de la Font de la Portella, a tocar del mas. La família Ubach era propietària dels masos Vell i Nou de l'Obac, els quals durant els segles XVII i XVIII van tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats rurals, com ara l'elaboració de carbó, un forn de vidre i els mateixos pous de glaç, que permetien vendre el gel a la ciutat i diversificar així els seus negocis. Els pous s'abandonaren al final del segle XIX o principi del XX. El 1990 fou restaurat per la Diputació de Barcelona, gestora del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de L'Obac.</p> | 41.6283500,1.9594600 | 413325 | 4609037 | 1760 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79385-foto-08291-24-1.jpg | Legal | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats Té dos plafons interpretatius del parc natural: un dedicat als pous de glaç i un altre a la indústria del carbó. | 119 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||
| 79513 | Barraco del Corto Pio | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraco-del-corto-pio | Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141 | 08291-152 | 41.6275700,1.9226400 | 410257 | 4608988 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||||||||||||
| 79367 | Casa Vella de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-vella-de-lobac | <p>AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic. Fitxa núm. 27. BORFO, Antoni; PIQUER, Esperança (1991). 'Mas de l'Obac Vell'. Catalunya Romànica, vol. XVIII (Vallès occidental i Vallès Oriental), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 277 FAURA, Josep M. (1974). 'Cronologia de les construccions de l'Ubach', Balcó de Montserrat, núm. 71 (gener) FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 201-211, 338-343 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60-69, 81, 87, 88-89 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 105, 115, 117-118, 123-124 VALLS i PUEYO, Joan (1997). 'Lo bosch de la questió'. Balcó de Montserrat, núm. 342 (febrer)</p> | IX-XVIII | Mas en ruïnes. Restaurat pel parc natural. | <p>Ruïnes de l'antic mas de la Casa Vella de l'Obac, situada a la falda d'un turó, en un emplaçament bastant inhòspit en les immediacions de la serra de l'Obac. El conjunt, força extens, inclou les construccions al voltant de l'habitatge principal, els corrals vells i la cisterna (al costat est del camí), els corrals nous (al costat oest) i la capella. Dins el recinte de l'habitatge principal hi ha les restes d'una primitiva torre de defensa del segle IX, consistent en diversos murs, alguns del quals en un opus spicatum de força qualitat, que formarien dues sales. Un d'aquests murs té un contrafort. Per tant, es tractaria d'una construcció d'una certa alçada, que actualment ha quedat sota el nivell del terra. Posteriorment, a l'entorn dels segles XII-XV el mas s'ampliaria amb els murs que envolten el refugi, incloent-hi un portal adovellat. També correspon a aquesta època el corral vell: una construcció de dues plantes feta amb pedra i maó, la qual té unes obertures curioses de forma triangular a la primera planta. Entre els segles XVI-XVIII el mas s'amplià amb la resta de construccions existents i es convertí en un edifici de tres plantes. L'any 1719 es construí la capella i la torre de vigilància per protegir-se dels bandolers. Es tracta d'una construcció sòlida, de planta quadrada, que es conserva integrament. Té tres plantes, amb dos portals a la planta baixa que deixen pas al camí de Mura a Vacarisses, que passa per sota. Els murs són de pedra i maó, amb diverses finestres emmarcades amb carreus. L'accés a la torre es va mitjançant una torre circular annexa amb una escala de cargol que dóna directament al segon nivell. A aquesta època també corresponen els corrals nous: una altra construcció singular, de dues plantes amb volta de maó i dues arcades a la part posterior. A la façana davantera presenta dues fileres amb un seguit d'obertures quadrades emmarcades amb maó. La cisterna, situada a l'extrem sud-est, fou construïda l'any 1777 sobre una anterior cisterna medieval. És una construcció de pedra, de planta rectangular i dimensions considerables. Té un accés pel costat nord i una obertura tapiada al mur oest. A l'interior de la casa es conserva adossada a la torre una pica d'oli de pedra. A l'extrem nord-oest el mas continuava amb estructures que s'han perdut, al costat del camí de baix.</p> | 08291-6 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | <p>Aquest antic mas dóna nom a la serra on es troba ubicada, fet que posa de manifest la seva rellevància històrica. Es tracta d'una àrea que havia tingut una important presència humana en època dels sarraïns. Molts habitants de Terrassa es refugiaren a la serra de l'Obac i construïren nuclis de població dispersa sota la protecció del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Unes obres de desbrossament i una petita excavació que l'any 1973 va efectuar-hi el seu propietari, Josep M. Faura, posaren al descobert la construcció amb 'opus spicatum' així com altres elements antics que han suscitat diverses interpretacions, en general poc fonamentades. El primer assentament d'aquest indret fou una torreta amb la casella per als seus guardians. La va construir el castlà de Terrassa al segle IX i formava part de la xarxa de torres i castells que defensava la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. L'estructura rectangular que es troba al centre del recinte correspon a aquest període. Més tard, la torreta es va abandonar, però al segle XII un fugitiu de les invasions almoràvids, Arnau Berenger, va obtenir permís del castlà de Terrassa per refugiar-s'hi. Aquest pagès podria ser el fundador del mas i de la família Ubach. Després de la pesta negra, al segle XIV, va quedar com un dels pocs habitatges de la zona i pogué ampliar substancialment les seves terres amb l'annexió dels masos rònecs. Entre d'altres: el Puigesteve, Farreres, Torravert, Cabanyes, Claparedes, la Calsina o la Portella. Al llarg dels segles XVI i XVII mitjançant aliances matrimonials, compres i donacions dels senyors de Vacarisses, Terrassa i Vallparadís la finca de l'Obac esdevé un dels principals latifundis de la zona. El mas esdevé una casa pairal de tres plantes, que creix amb nous annexos. Al segle XVIII fou una de les masies de major dinamisme econòmic de Vacarisses. El gran apogeu de la vinya i altres activitats, com ara un forn de vidre o els pous de glaç, permeteren la construcció de la Casa Nova de l'Obac, més ben comunicada amb el camí ral de Manresa a Terrassa. La família Obach destaca pel seu protagonisme, tant a dins com fora del municipi. Entre d'altres, cal esmentar: Antoni Ubach (durant la Guerra dels Segadors) i altres membres de la família, que foren notaris i jutges influents. Els Ubach entronquen amb importants famílies catalanes i fins i tot amb la noblesa anglesa. Amb la prosperitat el mas seguí creixent. S'edifiquen noves dependències adreçades a l'activitat vinícola i el 1719 es construeix la capella i la torre de vigilància per protegir-se del bandolerisme. El 1777 es construí la cisterna nova, damunt de l'antiga. Durant les guerres napoleòniques els francesos destinen el mas a caserna i el 1811 el van enderrocar i incendiar. Es reconstruí però el 1812 la família deixà el mas a càrrec de masovers i s'establí a la Casa Nova. Durant les Guerres Carlines, quan els propietaris s'havien refugiat a Terrassa, l'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella, que quedà definitivament en ruïnes, i intentaren fer el mateix amb la Casa Nova. Més recentment, les ruïnes de la casa van quedar integrades dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i han estat restaurades per la Diputació de Barcelona.</p> | 41.6267300,1.9567400 | 413096 | 4608859 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79367-foto-08291-6-3.jpg | Legal i física | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Té un plafó interpretatiu del parc natural Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats | 94|119|85 | 46 | 1.2 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||
| 79384 | Plafó del Roser de Casa Vella de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-del-roser-de-casa-vella-de-lobac | XVIII | Algunes de les rajoles tenen lleugers escrostonaments en la capa d'esmaltat | Plafó de rajoles encastat en una paret de la Casa Vella de l'Obac, dins una mena de fornícula rematada amb un arc de maó. Consta de 25 rajoles amb decoració policroma que representen la Mare de Déu del Roser. Encerclada en una orla de roses, la figura de la Mare de Déu, sobre un pedestal i amb corona al cap, sosté amb una mà el Nen Jesús i amb l'altra un rosari. | 08291-23 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La Casa Vella de l'Obac és un mas d'origen alt-medieval. Durant els segles XVII i XVIII fou una de les masies de major dinamisme econòmic de Vacarisses i s'amplià amb nous annexos, la construcció d'una torre i una gran cisterna. El plafó de ceràmica es pot datar al segle XVIII. L'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella. Més recentment, les ruïnes de la casa van quedar integrades dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i han estat restaurades per la Diputació de Barcelona. | 41.6267200,1.9568000 | 413101 | 4608858 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||||||
| 79377 | Capella de l'Obac Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-lobac-vell | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 27 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 67-68, 117 | XVIII | Petita capella situada uns pocs metres a l'est de la Casa Vella de l'Obac. És una construcció senzilla i austera, amb un caire rústic, de planta rectangular. La coberta, a dos aiguavessos, adopta una forma lleugerament ondulada que vol imitar el perfil de les esglésies barroques. La façana principal, orientada a l'oest, té una petita porta d'entrada de factura rectangular, amb llinda i brancals de pedra, així com un òcul amb el contorn de maons plans. Els murs són de paredat i no tenen cap més obertura. La capella està dedicada a sant Antoni de Pàdua. | 08291-16 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La Casa Vella de l'Obac, d'origen alt-medieval, va tenir una gran rellevància històrica. Durant els segles XVII i XVIII passà per moments d'un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats, com ara un forn de vidre, els pous de glaç o l'elaboració de carbó. La capella, junt amb la torre de vigilància de la casa, fou construïda l'any 1719. Fou indulgenciada, a més de pel Bisbe de Vic, per Climent XVI el 1771. Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la casa apareguren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la Casa Nova. Igual que la casa vella de l'Obac, la capella fou cremada pels carlins l'any 1835. Entorn de la dècada de 1970 va ser restaurada. | 41.6267100,1.9571700 | 413132 | 4608857 | 1719 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79377-foto-08291-16-1.jpg | Legal | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situada en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||
| 79518 | Barraca del Racó de can Còdol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-raco-de-can-codol | Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141. | 08291-157 | 41.6241000,1.9056100 | 408833 | 4608620 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||||||||||||
| 79511 | Cobert de Sanana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cobert-de-sanana | Coberta en procés de degradació, esquerdes. | Construcció corresponent a un cobert, possiblement amb funcions de corral, en una situació aïllada enmig del camp. Es tracta d'una construcció de pedra, de planta quadrada, amb coberta a una vessant. Consta de dues cambres. A la de l'oest s'hi accedeix per sengles obertures en forma d'arc emmarcats amb maó, a les parets dels dos costats. A la cambra de l'est, s'hi accedeix per una sola obertura, també amb arc. Pel costat de migdia es cosnerva una interessant obra en pedra seca de canalització d'un torrent. | 08291-150 | Prop de la masia de Sanana, al sector nord del terme | 41.6225800,1.9021500 | 408543 | 4608455 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79511-foto-08291-150-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79511-foto-08291-150-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||||||
| 79369 | Casa de la Pastora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-la-pastora | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 338-343, 372 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62-63 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 28-29 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 257-264 VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'Els forns de vidre i els vidriers (I)'. Balcó de Montserrat, núm. 403 (març) | XVIII-XX | Edificació emplaçada a pocs metres de la Casa Nova de l'Obac però anterior a aquesta, la qual havia format part d'un antic forn de vidre. Concretament, es tracta de l'habitatge per als treballadors del forn, mentre que el forn pròpiament, que es trobava al sector sud-est i que constava de tres naus, fou derruït l'any 1969. La construcció conservada ha estat substancialment modificada en la seva recent rehabilitació. És de planta més o menys quadrada però irregular, amb planta baixa més un pis i coberta a dues vessants. Els murs són de pedra vista. La façana principal, encarada al sud-oest, té diverses obertures modernes realitzades en la rehabilitació. La resta de façanes pràcticament no tenen obertures i s'han conservat més integrament. L'interior ha estat condicionat com a restaurant. A la part davantera conserva una àmplia era enrajolada amb un antic cobert que ha estat reconstruït recentment en la seva part superior. | 08291-8 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | L'any 1737 el Senyor de Vacarisses concedia permís a Josep Ubach i Prat per poder construir un forn de vidre mitjançant un establiment en règim emfitèutic a canvi d'un cens anual, consistent en gots, porrons, vinagreres, setrills i altres estris fabricats en el mateix forn. Els promotors del forn eren la família Ubach, propietària dels masos Vell i Nou de l'Obac, els quals durant els segles XVII i XVIII van tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats rurals, com ara els pous de glaç o l'elaboració de carbó. El conjunt es va emplaçar a pocs metres del que més endavant seria la Casa Nova de l'Obac, que encara s'havia de començar a construir, i constava de tres naus i un habitatge per als treballadors. Per triturar els materials de base (sílex, quars i vidre vell) s'hi instal·laren tres moles de pedra de Montjuïc. La pedra de sílex s'extreia de les pedreres de can Candi, a dos quilòmetres del forn. Existien altres forns similars en llocs propers, com al mas Boada o al mas Casajona, de Rellinars. Per això l'any 1749 l'amo de l'Obac va pagar un cens al fiscal de la intendència de l'Exèrcit per tal d' impedir que es construís un forn similar a una distància de dues hores a la rodona. Es coneixen diversos arrendaments del forn: el 1737 a Francesc Burrull, vidrier de Capellades; el 1742 al vidrier Francesc Boix, de Vallbona d'Anoia. L'any 1780 el forn estava parat i el 1796 torna a estar arrendat, a Manuel Casado i germans. Segons Àngel HERNÁNDEZ (2009: 264) els anys 1803 i 1804 les juntes de comerç de Madrid i Barcelona van concedir un crèdit destinat, teòricament, a la millora del forn de vidre, que en realitat va servir per finançar en bona part la construcció de la Casa Nova de l'Obac. Tot i això, la renovació de la instal·lació va consistir en adaptar-la per a la producció d'ampolles de tonalitat verda, de les quals, encara fa uns anys, se'n trobaven petits fragments a l'entorn. Aquestes ampolles anaven destinades a Joan Malvet, de Barcelona, que elaborava i exportava licors a Amèrica. Els darrers que van explotar el forn foren Joan Font i Josep Lladó, vidriers de Barcelona, que encara el feien funcionar a mitjan segle XIX. El motiu de construir un forn enmig del camp era l'estalvi de carbó, de manera que quan els preus del carbó d'alzina a la ciutat es reduïren va deixar de ser rendible i va tancar. L'edifici s'utilitzà com a corral i la casa dels treballadors va acollir a les pastores, com en seu nom indica. L'any 1969 el forn es trobava en estat ruïnós i fou enderrocat. L'habitatge dels treballadors fou remodelat profundament per destinar-lo a restaurant. | 41.6228300,1.9541400 | 412874 | 4608429 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79369-foto-08291-8-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Actualment s'està treballant en un projecte de regularització dels termes municipals de Terrassa i Vacarisses que preveu una lleugera variació del termenal a la zona de l'Obac segons la qual la casa de la Pastora ha de passar a ser terme de Terrassa. | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||
| 79507 | Molí de can Còdol 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-can-codol-2 | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 169 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 79-80 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 40-41 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'Còdol, un topònim vacarissenc (I)', Balcó de Montserrat, núm. 308 (abril) | XVIII | Zona totalment envaïda per la vegetació | Molí fariner, situat al costat de la riera de can Còdol o de Sanana, uns 300 metres aigües avall del primer molí de can Còdol, i just al punt de confluència amb un altre torrent. L'estat actual d'aquest indret, totalment envaït per la vegetació, dificulta la inspecció d'aquest element. Tan sols s'hi pot observar un mur de gran alçada, reforçat amb contraforts, que devia correspondre a la bassa del molí. La cosntrucció, bastant espectacular, sembla que es conserva força integrament. Uns 30 metres aigües amunt de la riera, hi ha un mur de contenció, també de grans dimensions. Tot i que la seva funcionalitat no és gens clara, podria tractar-se d'algun tipus de construcció amb funcions de resclosa. | 08291-146 | Prop de can Còdol, al sector nord del terme | La masia de can Còdol està documentada des del segle XVI. En la capbrevació de 1727 el seu propietari, Josep Còdol, declarava que tenia un molí fariner 'de molt temps constituït', que estava situat a la part de ponent de dit mas i 'distant de aquell algun tir de bala, poch més o manco'. Es tracta del molí que hi ha aigües amunt de la riera. Uns anys més tard es construí aquest segon molí, aigües avall, ja que Isidre Còdol, successor de Josep, va aconseguir l'any 1766 un establiment del marquès de Castellbell amb la facultat de construir un altre molí fariner aprofitant 'el agua del otro molino y de la fuente de dicho Còdol' (VALLS i PUEYO: 1994). El cens que havia de pagar l'amo del nou molí era una 'gallina grossa'. | 41.6220900,1.9063600 | 408893 | 4608396 | 1766 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79507-foto-08291-146-2.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Element situat dins del territori del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.Per anar-hi cal seguir el camí que surt de can Còdol en direcció S-W i després N-W uns 600 m. Després cal baixar uns 60 m, fins a la riera. | 94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||
| 79510 | Font de Sanana i safareig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sanana-i-safareig | FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 114-115 Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 303 | Teulada destruïda, entorn deixat i envaït per la vegetació | Font situada prop de la riera de can Còdol, per la banda nord, a l'alçada de la masia de can Còdol. Consta d'una petita construcció de pedra i maó que aixopluga la font. Es tracta d'una mena de porxo, amb diversos arcs, actualment sense coberta. L'aigua de la font brolla per un tub de ferro. Als costats té un banc encimentat i i una petita construcció en forma de pica. Adossada a la caseta hi ha una bassa-safareig força gran, de forma rectangular. Un dels murs de la bassa té les lloses inclinades característiques d'un safareig. En aquesta part hi ha uns pilars de maó que devien sostenir un cobert que protegia el safareig. Per accedir a la font hi ha unes escales de pedra, i unes altres a la part del safareig. | 08291-149 | Prop de la masia de Sanana, al sector nord del terme | Anys enrere la bassa servia per regar els horts d'aquesta zona, avui completament abandonats. El safareig era utilitzat per la masia de Sanana, que es troba a dalt del turó, a l'altra banda de la riera. La font estava molt ben adequada amb una taula i bancs per fer-hi la típica fontada. Recentment ha estat objecte d'actes vandàlics, que han comportat la destrucció de la teulada i, durant un temps, el tall en la deu d'aigua. | 41.6219500,1.9029800 | 408611 | 4608384 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79510-foto-08291-149-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79510-foto-08291-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79510-foto-08291-149-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||||
| 79442 | Casalot del Corto Pio | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casalot-del-corto-pio | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa.23 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'Els masos Alzina, Costa, Om i Magraner', Balcó de Montserrat, núm. 317 (gener) | XVIII | Casa abandonada i semi-derruïda | Casa de pagès semi-derruïda situada a la part superior d'un turó que forma un petit altiplà sobre el torrent dels Oms. Es tracta d'una construcció del segle XVIII pràcticament sense modificacions i que conserva perfectament la tipologia constructiva originària. És de planta rectangular, amb planta baixa més un pis/golfes, amb coberta a dues vessants. Les estructures de la casa, llevat de la coberta, es conserven d'empeus. Els murs són de pedra lligada amb morter, amb carreus escairats a les cantoneres. Pràcticament no té obertures, les quals són situades a la primera planta i de petites dimensions. A la façana sud-oest, parcialment derruïda, s'insinua el portal d'entrada amb l'arrencada d'un arc adovellat de pedra tosca. L'espai interior és de dimensions modestes i està compartimentat amb una paret intermitja. Es conserven restes de l'escala d'accés a la primera planta. Una de les habitacions té un forn de pa amb volta de maó molt ben conservat, el qual forma un petit cos adossat que sobresurt de la façana. Al costat nord-oest té adossats uns coberts pràcticament derruïts. A tocar de la casa hi ha una barraca de pedra seca de planta circular. | 08291-81 | Al sector nord del terme, prop del torrent dels Oms | Francesc Alsina i Vendranes era el germà petit de Josep Alzina, propietari del mas Alzina (situat en terme de Rellinars, just al termenal amb Vacarisses), i posseïa una peça de terra de 30 jornals situada al 'Llatoner' a prop del mas Alzina. El 1759 feia pocs anys que Francesc s'hi havia construït una casa, on residia amb la seva família. Aquesta nova casa pagava un cens de 2 sous i l'any 1780 era coneguda amb el curiós nom de 'Fuerte Pio', que després va derivar a 'Corto Pio'. Vers l'any 1800 havia passat a pertànyer a l'heretat del mas Còdol. | 41.6219300,1.9212000 | 410129 | 4608363 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79442-foto-08291-81-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79442-foto-08291-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79442-foto-08291-81-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Per accedir-hi cal prendre un camí en direcció est des de la ctra. B-122, uns 200 m abans del km 14. Cal seguir el camí 1 km aproximadament i, passat un torrent, prendre un trencall en direcció sud-oest per un camí força embrossat. Al cap d'uns 500 m s'arriba a la casa. | 119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||
| 79514 | Barraca del Corto Pio 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-corto-pio-2 | Barraca de pedra seca de planta circular, de tipologia semblant a l'element núm. 141 | 08291-153 | 41.6218700,1.9210800 | 410119 | 4608356 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||||||||||||
| 79435 | Can Còdol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-codol | VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'Còdol, un topònim vacarissenc (I)', Balcó de Montserrat, núm. 308 (abril) | XVI-XX | El cos antic es conserva integrament en les parts estructurals però necessitaria una bona restauració | Gran masia situada a la part superior d'una cinglera, sobre un congost estret i força espectacular que forma un torrent que en aquest punt conflueix amb la riera de Sanana. El conjunt consta d'un cos residencial antic amb un altre cos adossat més altres construccions posteriors, també amb funcions d'habitatge, així com diversos coberts aïllats. El cos residencial antic és de planta rectangular i té planta baixa més un pis/golfes, amb coberta a doble vessant. La façana principal és encarada a nord-est i té un portal adovellat i diverses finestres rectangulars, de disposició asimètrica, emmarcades amb carreus. Les façanes exteriors són arrebossades. L'interior ha conservat força bé l'estructura originària i s'hi poden veure alguns elements interessants, com la llar de foc o els festejadors. Es distribueix en tres crugies, cobertes a la planta baixa amb voltes de pedra. Aquest cos originari queda força ocult per un segon cos, també de planta rectangular i de dimensions fins i tot superiors, que és adossat al primer. Es tracta de les antigues corts (que conserven de la primitiva construcció la base de pedra i un portal adovellat), les quals modernament han estat sobrealçades amb una gran construcció de quatre plantes, feta amb parets de totxana, que servia com a granja. A la part oest s'hi ha habilitat l'actual habitatge dels masovers. En disposició transversal respecte a les dues construccions anteriors s'aixeca un nou cos, construït a partir dels antics estables, el qual tanca un petit pati interior o barri. La part de l'estable consisteix en una cambra, molt ben rehabilitada, coberta amb volta catalana i que compta amb un llarg abeurador. Aquest cos té grans galeries a ambdós costats i s'ha completat, en diferents èpoques, amb un nou habitatge que antigament era ocupat pels masovers. Aquesta construcció presenta uns acabats d'un estil constructiu força diferent, amb parets arrebossades i pintades. Al sector nord, la masia compta amb un cobert de pedra antic i altres coberts més moderns, i també té una era enrajolada. Al sector sud-est hi ha la font de can Còdol, que compta amb una àmplia pica i diversos abeuradors, però que ha estat força modificada en els darrers anys. A la dècada de 1970 en aquesta zona s'hi construí una terrassa enjardinada amb balustrada i una piscina. | 08291-74 | Al sector nord del terme, prop de la riera de Sanana | Aquest mas era conegut ja al segle XVI com a mas Còdol de la Noguera, i avui dia simplement com a can Còdol. No s'ha de confondre amb altres dos masos que en un temps van compartir aquest mateix topònim; això és: el mas Còdol, que posteriorment fou conegut com mas Ferreres i actualment Lleonart, i un altre mas Còdol, posteriorment mas Guàrdia i actualment inclòs dins del nucli urbà. L'any 1597 el propietari era Pere Còdol, el qual pagava per aquest mas un cens de 8 sous, més uns altres 8 sous i 4 diners de quístia. Els seus successors al capdavant del mas foren Cebrià Còdol (que testà el 1630), Pere Còdol (1634), Valentí Còdol (que testà el 1681), Fèlix Còdol (que testà el 1700) i Josep Còdol. Aquest últim declarava en la capbrevació de 1727 que tenia un molí fariner “de molt temps constituït”, que estava situat a la part de ponent de dit mas i “distant de aquell algun tir de bala, poch més o manco”. A Josep el succeí Isidre Còdol, a qui el marquès de Castellbell establí, l'any 1766, la facultat de construir un altre molí fariner aprofitant “el agua del otro molino y de la fuente de dicho Còdol” (VALLS i PUEYO: 1994). Es coneixen les afrontacions del mas corresponents a l'any 1727. Els actuals propietaris van adquirir la masia entorn de 1950 i hi han realitzat les obres al voltant de la font i la piscina. | 41.6216300,1.9107200 | 409255 | 4608341 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79435-foto-08291-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79435-foto-08291-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79435-foto-08291-74-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció de la llinda d'entrada al barri: '1747' | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||
| 79368 | Casa Nova de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-lobac | <p>AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic. Fitxa núm. 11. FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. Ed. L'Avenç, col·lecció d'història local, núm. 2, Barcelona. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 338-343 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60-68, 104-105 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114-115 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 264 VALLS i PUEYO, Joan (1997). 'Anton Ubach i Marquet'. Balcó de Montserrat, núm. 346 (juny)</p> | XVIII-XIX | <p>Gran casal del segle XVIII conformat per un edifici principal, una capella adossada i una construcció independent, més senzilla, al sector sud. Situat al cim d'un turonet anomenat coll de Fontanelles, l'habitatge principal té un aire molt clàssic i se suposa dissenyat per un arquitecte italià. És una construcció les façanes orientades als quatre vents, de planta rectangular, amb planta baixa i dos pisos. La coberta, amb fort pendent, és amb teula àrab. Les parets exteriors són arrebossades i pintades d'un color rosat. La façana principal, orientada al sud, és decorada amb esgrafiats amb diversos motius (recentment restaurats), incloent-hi un rellotge de sol. Les obertures són perfectament regulars excepte a la façana oest, que ha estat lleugerament transformada modernament per tal d'habilitar-hi unes escales de sortida d'emergència. Les obertures, emmarcades amb carreus escairats, tenen porticons i, als pisos superiors, balcons amb baranes de ferro calades. Al portal principal s'hi accedeix a través d'una rampa empedrada sustentada sobre la roca natural. L'interior de la casa s'estructura al voltant d'una gran escala que permet accedir als pisos superiors. Conserva els elements estructurals, amb voltes, motllures i pintura mural. Actualment acull diversos muntatges expositius sobre el parc natural, punt d'informació i espais per a reunions. A la planta baixa es conserva la pedra de base d'una premsa i els forats de diversos cups. Al sector sud s'aixeca una segona construcció, molt més rústica, amb funcions d'habitatge. Les parets són de pedra vista, amb obertures a la façana sud. Té coberta a un sol vessant i en part s'integra com a terrassa al pati davanter de la casa. L'entorn de la casa està ben condicionat i acull una àrea d'equipaments del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. El turó està envoltat per un típic bosc mediterrani d'alzina.</p> | 08291-7 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | <p>Els antecedents d'aquesta casa cal cercar-los en el mas de l'Obac Vell, d'una gran rellevància històrica i que dóna nom a la serra on es troba ubicada. És un mas d'origen alt-medieval, que durant els segles XVII i XVIII va tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya, que s'exportava a Amèrica, i altres activitats, com ara un forn de vidre, els pous de glaç o l'elaboració de carbó. Segons Àngel HERNÁNDEZ (2009: 264) va ser precisament amb un crèdit concedit els anys 1803 i 1804 per les juntes de comerç de Madrid i Barcelona destinat, teòricament, a la millora del forn de vidre que es va finançar en bona part la construcció de la Casa Nova de l'Obac. Jaume Ubach havia començat a construir-la al segle XVIII, en una ubicació de més fàcil comunicació amb el camí ral de Manresa a Terrassa. Sembla que fou dissenyada per un arquitecte italià, Domenico Bagutti, del grup que va venir a Espanya amb Carles III, possiblement el mateix que construí el laberint d'Horta de Barcelona. Les obres no es van acabar fins el 1820. Junt a la casa es construí també una capella d'estil neoclàssic. La Casa Nova, més gran i moderna, estava millor preparada per a l'elaboració de vi i aiguardents. La família Ubach, propietària de les cases vella i nova, va tenir un gran protagonisme tant a Vacarisses com a fora el municipi. Al segle XVIII entronquen amb importants famílies catalanes i fins i tot amb la petita noblesa anglesa. Entre d'altres personatges cèlebres, cal esmentar Antoni Ubach (durant la Guerra dels Segadors) o Antoni Ubach i Soler (1833-1902): promotor i modernitzador de l'agricultura, benefactor i filantrop, promotor de múltiples iniciatives a la ciutat de Terrassa. El 1811, durant la Guerra del Francès, les tropes napoleòniques destruïren la Casa Vella, i durant les Guerres Carlines els carlins tornaren a cremar la Casa Vella i intentaren fer el mateix amb la Casa Nova. Posteriorment ha estat abandonada parcialment en diverses èpoques, però s'ha conservat gràcies a la recuperació portada a terme pels seus anteriors propietaris (la família Faura i Ubach, descendents dels Ubach) durant els darrers anys anteriors a la seva venda. La Casa Nova de l'Obac forma part de la finca adquirida per la Diputació de Barcelona l'any 1987 per ampliar els terrenys protegits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. La casa ha estat habilitada com a centre cultural i punt d'informació del parc, i és un dels principals punts de referència dels visitants.</p> | 41.6216500,1.9541200 | 412871 | 4608298 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79368-foto-08291-7-3.jpg | Legal i física | Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Domenico Bagutti? | Al sector posterior de la casa es conserven restes d'un trull d'oli. Uns 200 m al sud hi ha el Xalet de l'Obac, una construcció de principis de segle XX sense elements d'especial interès arquitectònic. Actualment s'està treballant en un projecte de regularització dels termes municipals de Terrassa i Vacarisses que preveu una lleugera variació del termenal a la zona de l'Obac segons la qual la Casa Nova quedaria la meitat en terme de Vacarisses i la meitat en terme de Terrassa. | 98|99|94 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||
| 79376 | Capella de l'Obac Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-lobac-nou | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 11 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114 | XVIII-XIX | Capella adjunta a la Casa Nova de l'Obac. És d'estil neoclàssic, amb planta de creu grega i una torre-cimbori que sobresurt damunt de la capçalera. Els murs, de pedra, són arrebossats i pintats. La façana principal té una portalada amb pilars adossats, capitells i frontó i, a la part central, un òcul de forma el·líptica. La part superior és acabada amb un coronament arrodonit i ressaltat per una motllura amb decoració de dentellons. A l'interior es conserva la decoració neoclàssica formada per pilastres adossades amb capitells jònics daurats, voltes i motllures diverses. Té altars dedicats a la Mare de Déu de Montserrat i altres veneracions, tot i que, igual que la capella de la casa vella, està dedicada a sant Antoni de Pàdua. | 08291-15 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | La Casa Nova de l'Obac es començà a construir al final del segle XVIII i no es va acabar fins el 1820. Sembla que fou dissenyada per l'arquitect italià Domenico Bagutti. La capella, d'estil neoclàssic, es devia construir en aquests mateixos anys. Existí en el seu interior un retaule pintat en tela, de factura italiana, que fou cremat durant la Guerra Civil de 1936. Uns goigs de l'any 1923 manifesten d'advocació de la capella a sant Antoni. Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la Casa Vella de l'Obac apareguren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella de l'Obac Vell sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la casa nova. | 41.6215700,1.9538900 | 412852 | 4608289 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79376-foto-08291-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79376-foto-08291-15-2.jpg | Legal | Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|99|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||||
| 79441 | Plafó de sant Antoni de Pàdua (capella de l'Obac Nou) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-de-sant-antoni-de-padua-capella-de-lobac-nou | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114 | XVIII | Alguna rajola té escantellaments a la capa d'esmaltat | Plafó de rajoles encastat en una de les façanes de la capella de la Casa Nova de l'Obac. Consta de 30 rajoles amb decoració polícroma que representen la figura de sant Antoni de Pàdua, a qui està dedicada la capella. La decoració consta d'una orla perifèrica amb fulles encadenades, característica del segle XVIII i, en el registre central, la figura del sant, amb hàbit de franciscà, un nen en braços i un lliri a l'altre mà. Com a paisatge de fons, una casa i arbres. | 08291-80 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | La Casa Nova de l'Obac es començà a construir al final del segle XVIII i no es va acabar fins el 1820. Sembla que fou dissenyada per l'arquitect italià Domenico Bagutti. La capella, d'estil neoclàssic, es devia construir en aquests mateixos anys. Uns goigs de l'any 1923 manifesten d'advocació de la capella a sant Antoni. Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la Casa Vella de l'Obac apareguren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella de l'Obac Vell sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la casa nova. Es tracta d'un plafó de sants característic del segle XVIII. | 41.6215600,1.9539300 | 412855 | 4608288 | 08291 | Vacarisses | Obert | Regular | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Emplaçat a la façana sud-est de la capella. | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||||
| 79509 | Cova de la riera de can Còdol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-la-riera-de-can-codol | Entorn cobert per la vegetació | Petita cova situada al congost de la riera que baixa al nord de la masia de can Còdol i s'ajunta amb la riera de Sanana. En una cinglera de pedra tosca, pràcticament sota la masia, la cavitat s'endinsa uns 3 0 4 metres sota la roca. Conserva algunes restes d'estalactites. Actualment es troba totalment coberta per la vegetació. | 08291-148 | Prop de la masia de can Còdol, al sector nord del terme | 41.6210700,1.9107000 | 409253 | 4608278 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||||||||
| 79463 | Forns de can Còdol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forns-de-can-codol | XIX | Parcialment destruïts | Dos forns d'obra o teuleries, situats al peu de la riera de Sanana o de can Còdol, uns 200 m al nord de la masia amb el mateix nom. Es tracta de dues construccions adossades, de dimensions no gaire grans, corresponents a la part baixa dels forns. Els dos són de tipologia molt semblant, i consten d'una estructura de planta quadrada, feta amb paredat, i una doble obertura (una d'exterior i una altra de més interior) a la part davantera, corresponent a la boca del forn. En el forn situat al nord l'obertura és en forma d'arc de mig punt adovellat. En el molí situat a migdia l'obertura exterior és de forma trapezial, mentre que la interior té forma d'arc més o menys apuntat. Els espais interiors, que correspondrien a les fogaines (la cambra de combustió on s'hi cremava la llenya) estan actualment cobertes de terra, mentre que la part superior dels dos forns, on hi havia les cambres de cocció de les teules o maons, han quedat escapçades i colmatades per la terra. Al costat dels forns s'aixeca una caseta construïda l'any 1951 que és el punt de captació de l'aigua que es subministra al poble. | 08291-102 | A prop de la masia de can Còdol, al sector nord del terme | Moltes masies solien tenir forns d'obra, que solen datar-se als segles XVIII o XIX. | 41.6204000,1.9102800 | 409217 | 4608205 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79463-foto-08291-102-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79463-foto-08291-102-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||||
| 79372 | Sanana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sanana | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fixa. 14 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses. VALLS i PUEYO (1994). 'El mas Sanana', Balcó de Vacarisses, núm. 313 (setembre) | XVI-XX | Gran conjunt, amb un estat de conservació desigual | Masia situada al cim d'un turó i completament envoltada per bosc. Consta d'un cos residencial principal, que té annexats un seguit de dependències al voltant d'una era i d'un pati, incloent-hi una casa del masover. El conjunt, de grans dimensions i amb una bona diversitat de fases constructives, presenta una aspecte heterogeni i té una distribució molt irregular. Tot i això, la masia ha conservat molt bé la tipologia tradicional en la major part dels seus elements i configura un conjunt imponent, amb algunes de les construccions de gran alçada. La casa dels amos, de planta irregular, està formada per dos cossos encaixats en forma de “V”. La façana principal, encarada a migdia, està arrebossada i pintada d'un color vermellós. Té un pati davanter. A les dues plantes superiors té dos nivells de galeries amb dos arcs més grans inferiors i tres arcs menors a la planta superior. La resta d'obertures són en general de dimensions grans i de tipologia diversa, incloent-hi dos balcons als laterals de la galeria. Conserva un rellotge de sol. Els dos volums tenen entrades independents. La casa del masover, situada al costat nord-est, és una construcció edificada en un terreny amb desnivell, de dimensions també considerables. És de planta irregular, amb planta baixa més dos pisos. Per la part posterior té algunes obertures emmarcades amb maó. Enmig del clos tancat es conserva una gran era enrajolada i diversos patis aterrassats en diferents nivells mitjançant els quals s'accedeix als diversos cossos. Entre les dependències perifèriques hi ha un corral, al qual li manca la coberta, una pallissa i altres coberts, en general d'una bona qualitat arquitectònica. En una de les dependències es conserven les instal·lacions d'un trull. | 08291-11 | Al sector nord del terme. Prop de la urbanització de la Farinera | L'any 1597 la propietària del mas Sanana era una tal Margarida, vídua de Salvador Parets. Es coneixen les afrontacions del mas, que també posseïa dos masos més, derruïts, el Bertran i el Rigolfes, cadascun amb unes afrontacions independents. A Margarida la succeí Pere Maseres (que testà el 1608), un altre Pere Maseres (que testà el 1627), Valentí Maseres (que testà el 1647) i Paula Maseres (la germana de l'anterior, que testà el 1673). Paula es casà amb Fermí Gibert. El successor fou el seu fill, Fermí Gibert i Maseres, altrament dit, com tots els seus successors, Gibert i Sanana o, ja a les acaballes del segle XVIII, Gibert de Sanana. Els següents propietaris foren Jaume Gibert i Senana (que testà el 1722) i Fermí Gibert i Senana (1759). Fermí Gibert fou batlle de Vacarisses l'any 1773. Va tenir una filla, Maria, que es casà amb Francesc Casajoana. En aquest moment final del segle XVIII diversos membres de la família disposaven de llicència per edificar cases en alguns dels ravals del poble. Ja a la segona meitat del segle XX, els propietaris eren la família Bruguera. | 41.6198300,1.9024200 | 408561 | 4608150 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79372-foto-08291-11-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Uns 100 m al sud-est de la maisa hi ha una granja de dimensions considerables.Camí d'accés limitat per una cadena i restringit a automòbils. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||
| 79506 | Molí de can Còdol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-can-codol | <p>FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 169 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 79-80 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 40-41 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'Còdol, un topònim vacarissenc (I)', Balcó de Montserrat, núm. 308 (abril)</p> | XVII-XVIII | Entorn envaït per la vegetació. Pintades amb grafits a l'interior del molí. | <p>Molí fariner situat al costat de la riera de can Còdol o de Sanana, a uns 200 m de la masia de can Còdol. Consta de gairebé tots els elements característics. A la part posterior té la bassa: una construcció de planta quadrada amb una cavitat interior de secció circular, d'una gran profunditat. La part superior és revestida amb carreus ben escairats. El molí pròpiament és una construcció de tamany mitjà, de planta més o menys quadrada. Té una entrada lateral amb arc adovellat. A la cambra interior, que està coberta amb una magnífica volta de canó, queden vestigis del mecanisme del molí: un bancal on hi ha col·locada la pedra inferior de la mola, mentre que la superior ha desaparegut. A un nivell soterrani, s'observa l'arc del forat de sortida del carcabà, el qual ha quedat parcialment cobert de terra i pràcticament tapat. No s'aprecien vestigis del rec, que havia de conduir l'aigua des de la resclosa que hi ha uns 100 m més amunt fins a la bassa.</p> | 08291-145 | A prop de la masia de can Còdol, al sector nord del terme | <p>La masia de can Còdol està documentada des del segle XVI. En la capbrevació de 1727 el seu propietari, Josep Còdol, declarava que tenia un molí fariner 'de molt temps constituït', que estava situat a la part de ponent de dit mas i 'distant de aquell algun tir de bala, poch més o manco'. Es tracta d'aquest molí, que degué reformar-se, almenys les estructures del mecanisme interior, l'any 1778, segons indica la incripció que hi ha al bancal. Una mica abans s'havia construït un segon molí, aigües avall, ja que Isidre Còdol, successor de Josep, va aconseguir l'any 1766 un establiment del marquès de Castellbell amb la facultat de construir un altre molí fariner aprofitant 'el agua del otro molino y de la fuente de dicho Còdol' (VALLS i PUEYO: 1994). El cens que havia de pagar l'amo del nou molí era una 'gallina grossa'. Els molins amb bassa rodona són més rars que els de bassa rectangular, i solen més més antics, del segle XVII o anteriors.</p> | 41.6198500,1.9086700 | 409082 | 4608145 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79506-foto-08291-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79506-foto-08291-145-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en el bancal de suport de la mola: '1778' Situat en terrenys del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac | 94 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||
| 79445 | Viaducte de la riera de Sanana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viaducte-de-la-riera-de-sanana | Anònim (1883). Revista Terrasense, núm. 2. 6 de gener. FERRER, Llorenç; PIÑERO, Jordi; SERRA, Rosa (1997). El Llobregat, nervi de Catalunya. Angle Editorial / Centre d'Estudis del Bages, Manresa, p. 23 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XX | Els arcs estan reforçats amb barres metàl·liques | Viaducte de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que salva el desnivell provocat pel pas de la riera de Sanana. Consta de tres arcs sostinguts sobre pilars de planta rectangular amb ànima d'argamassa i recoberts amb pedra. Tenen un sòcol, fet amb carreus disposats en filades regulars, mentre que la part superior és més irregular. Els arcs són formats per diverses filades de maons i la resta és de pedra. A la part superior hi ha la plataforma per on discorre la doble via del tren. | 08291-84 | A tocar del barri de la Farinera (Rellinars) | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. Aquest viaducte segueix el mateix model que el del Buixadell (en terme d'Olesa), projectat per l'enginyer Andreu Puigdollers, director de la companyia del ferrocarril, i sota la direcció de l'enginyer Massé. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. Possiblement l'obra del viaducte és d'aquest moment, ja que el pont anterior devia ser més precari. | 41.6187400,1.8934700 | 407814 | 4608038 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79445-foto-08291-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79445-foto-08291-84-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Es troba situat al límit amb el terme municipal de Castellbell i el Vilar, ja que la riera de Sanana fa de partió. | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||
| 79436 | El Lleonart | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-lleonart | BOIX PUIG, Pere (2005). 'Les Vendranes', Balcó de Montserrat, núm. 447, (novembre). VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'Còdol, un topònim vacarissenc (I i II)', Balcó de Montserrat, núms. 308 i 309. | XVI-XIX | En ruïnes i en procés avançat de degradació | Antic mas semi-derruït situat en una petita esplanada sobre un cingle que domina el pas del torrent del Lleonart. Es tracta d'una construcció de planta més o menys quadrada, que tenia una planta semi-soterrània més primer pis i golfes. Els murs, que es conserven en general fins a l'alçada del sostre, són de pedra i de tàpia. A la part de migdia, més baixa, estan reforçats amb un contrafort atal·lussat. Es conserva alguna finestra emmarcada amb carreus treballats. L'interior de la casa era distribuït en dues crugies, i s'hi observen algunes obertures en forma d'arc de maons plans. La casa ha estat allargada amb un cobert al costat de ponent (que conserva una volta de pedra) i un altre obrat amb totxo, de construcció molt recent, que actualment es troba totalment derruït. Al costat nord, darrera la casa, hi ha una construcció adossada amb dos cups, un de rodó i un de quadrat. | 08291-75 | Al sector nord del terme de Vacarisses | Antigament aquest mas era conegut com a mas Còdol; a les acaballes del segle XVI començà a ser conegut com a mas Ferreres i posteriorment mas Lleonart. No s'ha de confondre amb altres dos masos que en un temps van compartir aquest mateix topònim; això és: el mas Còdol de la Noguera (actualment can Còdol) i un altre mas Còdol (posteriorment mas Guàrdia i actualment inclòs dins del nucli urbà). L'any 1567 Salvador Puig, propietari del mas i el seu aglevat, el mas Roqueta, el va vendre a Joan Ferreres, que en va estar al front fins el 1634. El succeí la seva filla, Marianna Ferreres, casada amb un home cognominat Lleonart. Els successors foren Joan Lleonart (1666), Francesc Lleonart (testà el 1707) i Maria Lleonart, que es casà amb Pere Codines (1718). Els succeí el seu fill Francesc Codines i Lleonart, que s'encarregà de la capbrevació de l'any 1727. L'any 1883 el mas es trobava en venda. Es coneixen les afrontacions detallades d'aquest moment. La dècada de 1950 el mas encara era habitat, concretament per Joan Espunya. | 41.6179700,1.9205500 | 410069 | 4607924 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79436-foto-08291-75-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79436-foto-08291-75-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79436-foto-08291-75-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Camins d'accés restringits amb cadenes. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||
| 79438 | Cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jan-1 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 25 VALLS i PUEYO, Joan (1996). 'L'Estarrós o l'antic bosc del mas March', Balcó de Vacarisses, núm. 332 (abril) | XVIII-XIX | Teulada amb perill d'esfondrament. Cos annex semiderruït | Casa de pagès de dimensions modestes formada per una cos principal més un cos annex adossat al costat de llevant. L'edifici és construït amb murs de pedra i coberta a dues vessants (que en algun punt presenta indicis d'esfondrament). Té un soterrani, planta baixa i planta primera. La façana principal, a migdia, té unes obertures molt senzilles, gairebé totes amb llinda de pedra, i una terrassa davantera mitjançant la qual s'accedeix a la casa. El cos annex de llevant es troba en estat semiderruït. La casa té annexats altres coberts, lleugers i de construcció molt recent, a nord i ponent, els quals s'utilitzen com a paller i per d'altres usos de treball. No gaire lluny s'ha construït un barracó de fusta també per a usos de treball. En conjunt, can Jan és una construcció de tipologia tradicional molt austera i sense elements d'especial interès. Es troba situada en un petit pla format per una de les terrasses del torrent de Marà. | 08291-77 | Prop de l'urbanització del Ventaiol, al límit nord-occidental del terme de Vacarisses. | Antigament era anomenat mas March i a partir del segle XVII mas Estarrós. L'any 1514 fou concedida la carta precària d'una propietat anomenada 'lo bosch del mas March' a Pacià Oliva, pagès de Monistrol de Montserrat. Pacià Oliva era propietari del mas, que tenia un casal i terres amb vinya, prats, boscs... i estava situat al costat de la riera de Marà, antigament anomenada de 'Cellent'. Va deixar-lo en testament a la seva filla Magdalena Oliva, casada amb Francesc Buada. Aleshores ja era una partida de terra força parcel·lada, amb diferents pagesos que hi tenien possessions. Els successors del mas foren Antoni Buada (que testà el 1646), Maria Pons (néta de l'anterior i muller de Macià Vilomara). Aquesta traspassa la propietat el 1655 a Maria Buades, muller de Joan Llobet, conegut amb l'àlies d'Estarrós. Al segle XVIII les terres del mas estaven en mans de diferents propietaris. Jacint Puig, capellà, va comprar el 1728 la peça de terra al marquès de Castellbell. D'aquest passà al seu germà, el qual la va vendre el 1745 a Joan Moliner, que va edificar-hi una casa. En una declaració del 1759 especifica que 'está construïda y edificada novament una caseta no del tot acabada' en la qual hi havien de viure ell o el seu masover. Cal deduir que la casa primitiva s'havia perdut i aquesta edificació de mitjan segle XVIII és la que actualment podem veure. Durant el segle XIX i també al XX s'hi han fet algunes reformes, tot i que lleus. | 41.6171400,1.8661300 | 405534 | 4607890 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79438-foto-08291-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79438-foto-08291-77-2.jpg | Física | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||
| 79512 | Barraca de cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-cal-jan | Barraca de pedra seca de planta quadrada, de tipologia semblant a l'element núm. 142 | 08291-151 | 41.6163100,1.8658200 | 405507 | 4607798 | 08291 | Vacarisses | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||||||||||||
| 79374 | Les Vendranes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-vendranes | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 19 BOIX PUIG, Pere (2005). 'Les Vendranes', Balcó de Montserrat, núm. 447, (novembre). FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble. FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses VALLS i PUEYO, J. (1994). 'El mas de les Vendranes', Balcó de Montserrat, núm. 315 (novembre) VALLS i PUEYO, J (1997). 'Lo bosch de la questio', Balcó de Montserrat, núm. 342 (febrer) VALLS i PUEYO, J. (2002). 'Els Vendranes', Balcó de Montserrat, núms. 405 i 406 | XIV-XX | Gran masia en un estat de conservació desigual. Algunes parts requiririen rehabilitació. | Gran masia encerclada dins d'una espècie de muralla que li dóna un aspecte de fortificació, dins la qual hi ha l'habitatge principal amb diversos coberts annexos i un habitatge secundari. Fora del clos queden dos coberts independents, un dels quals devia ser una pallissa, situada al costat d'una era enrajolada de forma quadrada, i també una construcció amb dos cups. La porta d'entrada a l'interior del clos tancat, adovellada, fou construïda el 1816 i l'edifici principal fou modificat o reconstruït entorn del 1800. L'habitatge principal és de planta rectangular, amb planta baixa primer pis i golfes, amb coberta a dues vessants. La façana principal, orientada a migdia, te diferents obertures de distribució irregular però perfectament emmarcades amb carreus escairats, entre elles un balcó i un portal amb arc escarser. A l'angle sud-oest de la planta superior té una galeria amb arcades a les dues façanes. La façana també conserva restes d'un rellotge de sol força malmès. Les parets són arrebossades d'un color blanquinós i tenen carreus perfectament escairats a les cantoneres. L'interior de la casa conserva les característiques d'un habitatge rural del segle XIX o principi del XX, amb algunes habitacions interessants, com ara una alcova. La casa té adossat un cos modern, més baix i formant una terrassa, a la part de llevant, així com altres coberts adossats en aquest angle. Per la banda de ponent també té adossat un altre cobert. A la part de migdia s'aixeca una construcció menor que sembla que havia tingut funcions d'habitatge secundari, tot i que és coneguda com 'la Pallissa'. És tracta d'una construcció de força qualitat, anterior a la remodelació de la masia l'any 1800. És de planta més o menys quadrada, amb dues plantes. La porta d'entrada és a la segona planta i està emmarcada amb llinda i brancals de carreus treballats de color rogenc, que semblen reaprofitats d'una altra construcció. També té una finestra amb arc de mig punt adovellat. Cal destacar l'existència d'una construcció independent, fora del clos principal, amb dos cups quadrats. Aquests cups independents devien correspondre als rabassaires, que estaven obligats a elaborar el vi a casa de l'amo. En les masies del Bages, per exemple, són molt habituals. La masia es troba emplaçada en un pla sobre un turó, proper al torrent de Can Còdol. Es tracta d'un lloc de pas de diversos camins que enllacen les masies d'aquesta zona aïllada del municipi amb els nuclis de població propers (Rellinars i Vacarisses). | 08291-13 | A la part nord el terme de Vacarisses | El segle XIV ja es troben documentats a Vacarisses membres de la família cognominada Vendranes. L'any 1456 l'heretat del mas la tenia Joan Vendranes, casat amb una muller de cognom Miralda, de Vallhonesta. Joan va morir intestat i amb els fills menors, de manera que es va fer càrrec del mas el seu pare, Guillem Vendranes. Ja a la segona meitat del segle XVI el propietari era Montserrat Vendranes, el qual l'any 1564 també posseïa els masos Vilanova, Ramona, Teulada, Montada, Martina i Puig, tots ells enderrocats. Montserrat Vendranes era batlle de Vacarisses l'any 1597. El mas pagava un cens de 16 sous i 6 diners, més 5 quarteres de civada i mitja quartera de forment i, per raó de la quistia, 15 sous i 4 diners, a més dels delmes corresponents. Els següents propietaris foren Montserrat Vendranes (testà el 1645), Francesc Vendranes i Castellet (testà el 1677), Lluís Vendranes (1683), Lorenç Vendranes i Serra (testà el 1715) i Josep Vendranes (1759). Es coneixen les afrontacions del mas de l'any 1727. L'any 1759 tenien diverses peces de terra contractades a rabassaires. Del final del segle XVII i del XVIII es coneixen diverses branques de la família establertes a Barcelona (concretament, Francesc Vendranes, un adroguer), a Manresa (un notari, botiguers i pintors) i a Olesa. Als segles XVIII i XIX els propietaris van aprofitar el bon moment de la vinya i la casa es reformà considerablement entorn de 1800. L'any 1941 Pere Figueres i Rossinyol, pare de l'actual propietària va comprar la masia a Salvador Valls Girbau. Fins l'any 1952 es va mantenir l'explotació agrícola al mas, en el període final a càrrec de la família del masover Juan Cid. | 41.6165800,1.9265600 | 410568 | 4607763 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79374-foto-08291-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79374-foto-08291-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79374-foto-08291-13-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Camins d'accés restringits amb cadenes.Un element destacable és l'alzina centenària situada al sud-est de la casa, probablement la de major diàmetre de totes les del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||
| 79431 | Teix de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/teix-de-lobac | FARRÉS, Josep M. (1988). 'El teix mil·lenari de l'Obac', Vacarisses. Balcó de Montserrat, núm. 234 (febrer). FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (1993). Estudi florístic de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 42-49 | Tronc força corsecat | Aquest espècimen es troba situat al vessant nord encinglerat de la carena del Teix, en un indret difícilment accessible però a pocs metres de la urbanització dels Caus. El teix (Taxus baccata) és un arbre típicament centreeuropeu, una espècie molt poc comuna a Catalunya. Atès que és una planta molt metzinosa ha estat sistemàticament destruïda pels pastors. En aquest cas es tracta d'una planta relicta reduïda a un sol exemplar testimonial. Possiblement és un arbre mil·lenari. Té una alçada de18 m aproximadament i una volta de canó (perímetre mesurat a l'altura del pit) de 165 cms. En pocs anys el seu tronc s'ha corsecat força. Tot i això, l'estat vegetatiu del fullatge és bastant bo. | 08291-70 | Carena del Teix, a l'urbanització dels Caus | Es troba situat a l'anomenada Carena del Teix, nom que indica que l'arbre ha estat un element de referència ja des d'antic. Fa uns anys es permeté edificar en aquesta zona, just fins al límit del Parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, fet que suposa un contratemps per l'equilibri ecològic de l'entorn i per la supervivència de l'arbre, que ja comença a trobar-se en un estat precari. L'any 1988 l'arbre tenia algun rebrot, actualment desaparegut o en mans de particulars. El teix és un arbre perennifoli, amb fulles agudes i llavors envoltades d'un aril vermell. Tradicionalment ha estat considerat l'arbre de la vida i de la mort. De la vida per la seva longevitat, i de la mort per la seva toxicitat. A l'antiguitat s'associava amb Hécate (deessa dels Inferns) i a l'edat mitjana amb la Lluna i les bruixes. Els arbres més antics d'Europa són teixos, algun dels quals es calcula que podria tenir uns 3.000 anys d'edat. | 41.6156900,1.9463300 | 412214 | 4607644 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79431-foto-08291-70-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79431-foto-08291-70-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'ObacPer arribar-hi cal prendre un camí senyalitzat amb l'indicador 'Carena del Teix', a la carretera que uneix els Caus amb la Casa Nova de l'Obac. Cal segui pel camí, després corriol, uns 700 m en direcció oest. Al final del reixat de la casa que hi ha sobre la carena, cal descendir uns 75 m per un terreny amb fort pendent en direcció nord. L'accés és molt difícil i no hi ha camí. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||||
| 79373 | Can Vives | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vives-2 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa 20 BOIX PUIG, Pere (2007). 'Can Vives', Balcó de Montserrat, núm. 468 (agost) FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 128 VALLS i PUEYO, Joan ( 1994). 'El mas Vives', Balcó de Montserrat, núm. 314 (octubre) VALLS i PUEYO, Joan (2001). 'Vacarisses entre els anys 1705 i 1714', a Balcó de Montserrat, núm. 389 (gener) | XV-XX | Masia situada en una vall aïllada i solitària (probablement d'aquí ve l'apel·latiu de 'Vives del Racó'), que ha conservat força integrament la tipologia tradicional. És configurada per l'habitatge principal més un seguit de coberts adossats que formen un pati interior tancat. El cos principal és de planta rectangular, amb planta baixa més primer pis/golfes i coberta a doble vessant. La façana principal està encarada a migdia i l'accés es fa mitjançant una escala exterior de maó. La casa té diverses obertures de distribució irregular i, a l'angle sud-oest de la segona planta, una petita galeria amb cinc arcs fets de maó. Els coberts són de pedra sense arrebossar i es distribueixen al voltant del pati, que té una era enrajolada, i a la part posterior de la casa. A l'angle sud-est s'aixeca una construcció més moderna (possiblement de principi del segle XX), de planta més o menys quadrada amb els angles arrodonits. Al sector sud hi ha dos coberts aïllats. Un conserva columnes de fosa, tot i que ha estat modificat modernament. L'altre és de construcció més recent. Al sector oest, a uns 50 metres de la casa, hi ha una segona era enrajolada. | 08291-12 | Al sector nord del terme, vora el torrent de can Vives. | L'any 1497 Bernat Rovira consta com a possessor d'aquest mas, que aleshores era conegut com a mas Rovira. Potser fou el darrer propietari amb aquest cognom, ja que a partir del segle XVI s'establí al mas la nissaga dels Vives. El seu primer representant fou Salvador Vives, que capbrevà el mas amb els seus aglevats: mas Llorensas, Aguilar, Alguell, Coma i Antiga, tots ells masos rònecs. Els següents propietaris foren Pere Vives (1597), Joan Vives (testà el 1657), Pere Vives (testà el 1671), Francesc Vives (testà el 1712) i un altre Francesc Vives. Aquest últim signà el capbreu de 1727 en el qual el mas principal ara s'anomena 'Vivas de la Rovira' i té com a aglevats l'Aguilar, Alguell i Coma, mentre que el mas Llorensas s'havia venut. Es coneixen les afrontacions del mas del final del segle XVI i també del 1727. Aquell any les terres del mas estaven força parcel·lades, ja que des de principi del segle XVIII s'hi havien fet nombrosos establiments a rabassa morta. L'any 1759 consta com a propietari del mas Pere Vives, fill de Francesc. Uns anys més tard, el 1780, era conegut com a 'Vivas del Racó'. Ja el 1861 el propietari era Dionicias Vives Comellas. L'any 1946 Antoni Roura i Jofre (pare del propietari actual) va comprar la masia al marquès de Castellbell. Era un ric comerciant en pells i hi va instal·lar un molí d'oli al qual tot el poble hi podia acudir a moldre. Però no va acabar de funcionar. Posteriorment hi hagueren diferents masovers. | 41.6147300,1.9080200 | 409021 | 4607577 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79373-foto-08291-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79373-foto-08291-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79373-foto-08291-12-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la porta principal d'entrada: '1798'Es conserva una tartana que feien servir els masovers per anar a missa els diumengesEl camí d'accés és difícil | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||
| 79502 | Barraca de cal Jepó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-cal-jepo | La coberta s'ha començat a erosionar | Barraca de pedra seca, prop de la casa de pagès de cal Jepó. És de planta circular amb coberta de falsa cúpula, coberta per un túmul de terra. | 08291-141 | Prop de la urbanització El Fresno | 41.6130500,1.8945600 | 407897 | 4607405 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79502-foto-08291-141-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||||||
| 79428 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-serra-de-lobac-0 | FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | El parc està format per dos massissos muntanyosos que formen una mateixa entitat orogràfica i geològica: el de Sant Llorenç i la serra de l'Obac (aquest últim pren el nom de l'antic mas situat en terme de Vacarisses) i inclou terrenys de 12 municipis, entre ells Vacarisses. La part corresponent a Vacarisses abasta 1.354 ha que inclouen l'antiga finca de l'Obac, a l'extrem nord-oriental del terme, més bona part del sector situat més al sud, fins la carena del Roure Monjo i els cingles de Vacarisses. Per aquesta banda el límit de la zona del Parc és, aproximadament, la carretera que va de la Barceloneta a la urbanització dels Caus. L'orografia de la serra de l'Obac és escarpada i plena de cingles i canals, amb predomini dels conglomerats, que formen un relleu semblant al del massís veí de Montserrat. La zona compresa dins el terme de Vacarisses és precisament un dels indrets més agrestes, amb turons emblemàtics pel seu perfil singular, com ara el Paller de Tot l'Any, la Roca Salvatge, Collsapera o el Turó Roig. També són destacables, per la seva orografia característica, els cingles de Vacarisses, situats a l'esquena del poble. La fisuració que caracteritza els conglomerats afavoreix la circulació d'aigües càrstiques, mentre que les intercal·lacions de margues entre conglomerats han donat lloc a nombroses coves i avencs. Un exemple d'aquest fenomen és el conjunt de fonts intermitents que, en determinades temporades, expulsen un borboll d'aigua procedent del subsòl. La font de la Saiola, en terme de Vacarisses, és la més important, seguida de la Barbotera i la Pedregosa, en terme de Rellinars. Així mateix, alguns torrents o rieres de la zona configuren congostos amb espectaculars salts d'aigua i zones de ribera d'un notable interès, com ara el torrent de can Còdol o la riera de Sanana. El clima és mediterrani subhumit i per això hi predomina l'alzinar, que per sobre dels 800 m s'enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits, i també les pinedes (pi blanc). L'existència de grans masses forestals que alternen amb esplèndides cingleres i espadats ofereixen unes condicions òptimes per al refugi i la cria de nombroses espècies vertebrades. Entre d'altres: el senglar, l'esquirol, els conills, el gat mesquer, la guineu, el toixó i la cabra. Les aus més comunes són la merla, el tudó, el gaig, el pit-roig, les mallerengues, el pinsà, la cadernera, els sits, la puput i el tord. També s'hi poden trobar corbs i altres aus rapinyaires. Pel que fa als rèptils, hi sovintegen la serp verda, la serp blanca, l'escurçó o la salamandra. Dins el terme de Vacarisses hi trobem la Casa Nova de l'Obac, que ha estat habilitada com a centre cultural i punt d'informació del Parc i ha esdevingut un dels principals punts de referència dels visitants. | 08291-67 | Zona de l'Obac i sector nord del terme | L'any 1987 es va declarar el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Aquest mateix any la Diputació de Barcelona va comprar a la família Faura-Ubach (descendents de l'antiga masia que dóna nom al massís) la finca de l'Obac, amb una superfície de 623 ha. D'aquesta manera s'ampliava notablement la propietat pública del Parc Natural. Aquestes terres, una part de les quals havien estat afectades per l'incendi forestal de 1986, pertanyen als termes municipals de Terrassa (277 ha) i Vacarisses (346 ha). La dècada de 1990 es portà a terme un procés que va portar a una notable ampliació del territori del Parc, aprovat el 1998. Al terme de Vacarisses s'amplià cap al sud fins al límit del mateix poble i la carena del Roure Monjo. La zona de l'Obac va tenir una important ocupació a l'època alt-medieval. Amb la crisi del segle XIV moltes de les cases que hi havia es convertiren en masos rònecs, i la casa de l'Obac va engrandir-se formant una gran propietat. Abans de la fil·loxera, bona part del territori estava plantat de vinya i era una de les principals zones productores de vi. També hi van ser molt destacades les activitats dels carboners. | 41.6127200,1.9282800 | 410706 | 4607333 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79428-foto-08291-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79428-foto-08291-67-3.jpg | Legal i física | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En bona part de la zona hi ha restringit l'accés als vehicles motoritzats | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||||||
| 79446 | Casilla de ferroviaris (el Fresno) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casilla-de-ferroviaris-el-fresno | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX-XX | Una de les casetes dels ferroviaris ocupada per personal vinculat al manteniment de la via de Barcelona a Manresa, anomenades popularment 'casilles'. És una construcció de petites dimensions, de planta rectangular, amb planta baixa i un pis, amb coberta a doble vessant. És feta de pedra amb les cantoneres i els marcs de les obertures amb maó pintat de vermell. Disposa d'un petit jardí a l'entorn. | 08291-85 | A prop de l'urbanització del Fresno | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.6122200,1.8958200 | 408001 | 4607312 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79446-foto-08291-85-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||||
| 79481 | Ventaiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ventaiol | XVII-XX | Antic mas actualment transformat en una residència d'avis, al qual s'hi ha afegit modernament una construcció força gran a l'ala sud-oest (aixecada per acollir un pub) i un annex més lleuger al costat sud-est. L'edifici principal conserva l'estructura i els volums de l'antic mas, tot i que ha estat lleugerament sobrealçat per encabir una nova planta a les antigues golfes. El nucli originari de la casa és la part situada al nord-est, la qual està dividida en tres naus i consta actualment de tres plantes (antigament només tenia un soterrani, planta baixa i golfes). Posteriorment la casa s'amplià cap al costat sud-oest amb una nova crugia de dos pisos, fet que li dóna una planta gairebé quadrada, però el nivell d'aquesta part és més alt i no coincideix amb les plantes del cos originari. De l'antic mas es conserva, al soterrani, l'espai dels corrals, cobert amb volta de rajola i actualment convertit en despatxos. La resta de plantes conserven les parets mestres i l'embigat originari. En general les finestres també són les originàries, tot i que s'hi ha incorporat un emmarcament exterior de pedra. Al costat nord-oest es conserva l'estructura d'una antiga bassa, actualment ocupada per la cuina. També es conserven restes d'un possible pou. L'aspecte exterior del conjunt ha estat força modificat amb les successives transformacions, tot i que la distribució general de la masia és la mateixa, incloent-hi el pati d'entrada llarg i estret. El fet que les façanes siguin arrebossades i pintades desdibuixa també l'aparença rústica de la construcció. En una de les façanes es conserva un rellotge de sol. | 08291-120 | Uranització del Ventaiol. Carrer de l'Ebre, núms. 1 i 5. | Malgrat que els antics propietaris del mas afirmaven que tenia més de 400 anys d'història, no en coneixem notícies documentals antigues. L'any 1860 ja constava a l'estadística municipal com el Ventaiol. Tot i això, per les seves característiques és probable que es tracti d'un mas d'una certa antiguitat (probablement dels segles XVII-XVIII). Era la casa de referència d'aquest sector i li pertanyien les terres que actualment conformen la urbanització que ha pres el nom de la masia. Fa uns anys la masia fou adaptada com a pub, després va acollir una empresa de construccio i, entorn de 1984, s'inaugurà com a residència d'avis. | 41.6115600,1.8687100 | 405741 | 4607268 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79481-foto-08291-120-1_0.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79481-foto-08291-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79481-foto-08291-120-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||||
| 79433 | Cal Jepó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jepo | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 21 | XIX - XX | L'estructura no perilla, però l'edifici acusa una falta de manteniment important | Casa de pagès senzilla i de dimensions modestes, que ha estat objecte de poques reformes i per això conserva bé la tipologia tradicional. Consta d'un edifici principal més una dependència destinada a corral que forma part d'un barri situat a la part sud-oest. L'habitatge principal és de planta rectangular (amb dues crugies que reflecteixen els dos moments de construcció de la casa). Consta de planta baixa i un pis. A la façana sud té un accés directament al primer pis per una escala en forma de pont. La casa és construïda amb murs de paredat (amb algunes parts reforçades amb maó) i té poques obertures i molt senzilles, normalment amb llinda de fusta a la part antiga (sud), mentre que a la part nova (nord) són més grans. Només una part dels murs exteriors han estat arrebossats. Al costat oest la casa té adossat un petit cobert i al costat nord es conserven dues pilastres que formaven part d'un cobert per al carro. L'interior de la planta baixa, que encara serveix de corral i galliner, és cobert amb bigues de fusta i amb revoltons, mentre que al primer pis hi ha l'habitatge. | 08291-72 | Prop de l'urbanització el Fresno i de l'autopista C-16 | La casa es devia construir al final del segle XVIII o durant el XIX, i en un primer moment pertanyia a una família coneguda com els Jepó. En un principi era una casa encara més petita, de planta allargada, que només constava de la crugia nord. Pels volts de 1936 s'amplià amb l'altre meitat. Més tard, els Jepó van vendre la casa a la família dels propietaris actuals. | 41.6114300,1.8939200 | 407841 | 4607226 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79433-foto-08291-72-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79433-foto-08291-72-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||
| 79434 | Pou de cal Jepó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-cal-jepo | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 21 | XIX - XX | Falta de manteniment del pou i l'entorn | Pou, situat uns 15 m a sud-oest de cal Jepó, amb una bassa adjacent, de la qual surt un rec que subministra aigua per regar els horts i també a un petit safareig. El pou és de planta més o menys circular, força irregular i de poca profunditat. Està revestit de pedra i té la part superior de maó, amb l'habitual corriola i galleda. Mitjançant una finestreta que funciona com a sobreixidor, l'aigua passa a la bassa, que té una planta més o menys oval força irregular. A cal Jepó encara van a buscar l'aigua per al consum domèstic al pou, ja que la casa no disposa d'aigua corrent ni d'electricitat. | 08291-73 | A cal Jepó (prop de l'urbanització del Fresno) | 41.6112500,1.8936000 | 407814 | 4607206 | 08291 | Vacarisses | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79434-foto-08291-73-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79434-foto-08291-73-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||||
| 79383 | La Torrota | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torrota | <p>AA.DD. (1991). 'Castell de Vacarisses'. Els castells catalans, vol. II, Barcelona, Dalmau Editors, p. 161-166 AA.DD. Estudi històric i arqueològic del castell de Vacarisses. Arqueociència / Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. BORFO, Antoni; PIQUER, Esperança; PLADEVALL, Antoni (1991). 'La torrota de Vacarisses, la torrota de l'Obac, Mas de l'Obac Vell'. Catalunya Romànica, vol. XVIII (Vallès occidental i Vallès Oriental), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 276 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 19-21, 58 VALLS i PUEYO (2004). 'La Torrota o castell Vell de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 432 (agost)</p> | X- XI | Recentment restaurada | <p>Torre de guaita o antic castell situat al cim d'un turó que controla els plans a l'oest de Vacarisses, fins a la serra de l'Hospici i la serra de Cul de Portadora. Es tracta d'una torre de planta cilíndrica, molt ben conservada, que es pot datar, per l'aparell constructiu, entorn els segles X i XI. El seu diàmetre interior és de 275 cm, i l'exterior de 525 cm. Les parets tenen un gruix de 125 cm al pis inferior i van decreixent a la part superior. L'accés original es trobava a la cara sud, al segon pis de la torre, aproximadament a 7 m d'alçada. Aquesta obertura estava formada per una porta adovellada i una llinda interior formada per una biga de fusta. La torre té una alçada d'uns 12 m, i a la capçalera, que s'ha esfondrat lleugerament, ha estat reforçada amb un tram de formigó. Tant el parament interior com l'exterior és format per blocs de pedra lleugerament escairats i disposats en filades més o menys regulars, amb farciment de pedres de diferents mides barrejades amb morter. Ambdós paraments conserven els forats on es recolzaven les bigues a l'hora d'aixecar la construcció. A l'exterior de la torre, per la part oest, es conserven restes d'un mur que formava una estructura rectangular.</p> | 08291-22 | Prop de Vacarisses (al nord-oest) | <p>Fins fa poc no es coneixien notícies medievals d'aquesta torre. Alguns autors sospitaven, per la seva situació i bona construcció, que podria ser el castell de Vacarisses, esmentat els segles X i XI, el qual més tard s'hauria traslladat a l'actual emplaçament, al costat de l'església. Altres autors, com ara A. FLOTATS (1979:19), seguint a A. Pladevall, opinaven en canvi que el castell primitiu ja tenia el mateix emplaçament que l'actual. L'excavació realitzada al castell de Vacarisses no ha proporcionat una solució concloent sobre aquesta qüestió. Tanmateix, arran d' un article recent en el qual Joan Valls i Pueyo analitza la documentació de l'acte de possessió del castell de Vacarisses per part de Joan Desfar l'any 1362 (VALLS i PUEYO: 2004) sembla del tot probable que la Torrota era el primitiu castell. Segons aquest document, els presents es van desplaçar a la torre: 'ad quandam turrim seu fortitudinem que est in termino dicti castri de Vaccariçes que turris vulgariter nominatur castrum vetus'. El document diu que calia pujar per una escala per accedir fins al portal de la torre, on Joan Desfar va prendre`n possessió. Així doncs, s'anomenava 'castell vell' per contraposició al nou: una casa o 'hospicium' que estava situat al puig al costat de la sagrera. El castell de Vacarisses és documentat per primera vegada l'any 1001. Cal situar-lo en el marc de la fortificació de la marca del Llobregat endegada per Guifré el Pelós i els seus fills a partir de finals del segle IX, un cop consolidat el domini sobre les terres d'Osona i el Bages. Es tractaria, per tant, d'una fundació comtal, com tantes d'altres de la zona, que van servir per organitzar la repoblació dels nous territoris. Els comtes de Barcelona van conservar la senyoria superior del castell de Vacarisses, mentre que el domini directe estava en mans dels seus veguers o vicaris. Guillem de Montcada (anomenat en un principi de Vacarisses) aprofità la debilitat de la monarquia per privatitzar els seus feus. Així, el castell de Vacarisses quedarà vinculat als Montcada fins els segle XIV. I els Castellet, feudataris dels primers, n'esdevenen els castlans. A partir de 1310 la situació del castell es torna confusa i sembla que el domini efectiu passa al rei. L'any 1358 Pere el Cerimoniós el ven a Joan Desfar, conseller del rei, tal com hem vist en el document anterior. Amb la consolidació i del castell nou, vora l'església i la sagrera, el vell devia quedar progressivament abandonat. Al març de 1999 s'hi realitzar una intervenció arqueològica consistent en el buidatge del reompliment de terra que quedava a l'interior. Es va recuperar material format per fragments de ceràmica grollera de cocció reductora i altre material més modern. També es va documentar una banqueta de fonamentació de morter. En la mateixa intervenció es va procedir a la neteja superficial d'una sèrie de murs visibles a l'exterior i que formaven una estructura rectangular situada a la part oest de la torre. Pel que fa a la datació de les restes existents, Antoni BORFO (1991) a la 'Catalunya romànica', situa aquesta torre entorn dels segles X i XI.</p> | 41.6099900,1.9077800 | 408994 | 4607051 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79383-foto-08291-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79383-foto-08291-22-2.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situada dins el Parc natural de Sant Llorenç i l'Obac. Té un dels plafons interpretatius del parc. Passa per aquest indret el sender de curt recorregut SL-C51, senyalitzat amb pintura blanca i verda. | 92|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||
| 79366 | Cal Domènech | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-domenech-0 | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 13 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 51. | XIX-XX | Antic mas que ha quedat integrat al nucli urbà tot formant un petit enclavament rústic a l'extrem del barri de la Font d'en Gordi. Consta de la casa i una petita finca encerclada per un mur de pedra amb diversos portals i conserva elements molt interessants d'infraestructura hidràulica (dues basses i un molí de vent). La casa conserva força bé la tipologia d'una casa pairal. És de planta rectangular, amb planta baixa més dos pisos i coberta a doble vessant. La façana davantera, encarada a sud-est, està arrebossada i té diverses obertures disposades simètricament, algunes amb balcons. Conserva restes d'un rellotge de sol esgrafiat. A la part posterior té dos cossos adossats: antigues pallisses que foren habilitades com a habitatges. A l'interior de la casa es conserva el celler, amb diversos cups, bótes, etc. A la part alta, fora del clos tancat, ha una gran bassa que recull l'aigua de dues rases, regulada mitjançant una comporta. Aquesta bassa connecta amb una altra, situada a l'interior del tancat i coberta parcialment sota una volta. L'aigua d'aquestes basses s'utilitzava per regar vinyes i horts. A l'interior de la finca es conserva també la torre d'un molí de vent que no s'acabà de construir perquè l'arribada de l'electricitat el va fer innecessari. És una torre de maó de planta quadrada amb una interessant escala d'accés de ferro forjat. Al subsòl té un pou del qual, mitjançant una bomba mecànica, s'extreu l'aigua que és conduïda a la casa per una mena d'aqüeducte. A la part superior hi ha un altre pou, que també proporciona aigua a la casa. | 08291-5 | Plaça de Sant Ignasi, 6 | Aquest antic mas es troba situat al peu de l'antic camí cap a Manresa, on es formà el Barri de Baix o de la Font d'en Gordi, i era una de les cases pairals més importants de Vacarisses. Al segle XIX la família Domènech va potenciar el conreu de la vinya i exportava vi cap a Amèrica. A l'interior del terreny encerclat per la tàpia hi havia vinya i un petit hort, mentre que a les feixes de darrera la casa hi havia oliveres. Després de la fil·loxera la vinya es replantà amb ceps de peu americà. Els Domènech han continuat treballant en l'explotació agrícola fins fa uns anys. Una part de la casa fou habilitada com a vivendes particulars. | 41.6097500,1.9155800 | 409644 | 4607017 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79366-foto-08291-5-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la reixa d'un dels portals d'entrada: '1894'Es conserven màquines d'aixafar raïm i altres estris agrícoles. Durant els anys 1854-1860 hi havia hagut una fassina, de la qual encara se'n conserven alguns estris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||
| 79400 | Les Comelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-comelles | SÁNCHEZ I CAMPOY, Eduard (1990). 'Els jaciments ibèrics de Can Comelles' a Troballes arqueològiques a l'autopista de Manresa. Manresa, Centre Excursionista de la Comarca de Bages, p.71-80 | IV-I a. C. | Jaciment molt arrasat | Es tracta d'un jaciment indeterminat d'època ibèrica que consta de dos nuclis a escassa distància entre ells, els quals es considera que corresponen a un mateix jaciment. El primer nucli (can Comelles I) es troba situat en un petit promontori: el tercer que es veu a llevant de la casa de can Comelles, a una distància d'uns 400 metres, entre dos camps de conreu, en una antiga vinya. A causa de l'erosió del terreny i els efectes produïts pel conreu de la vinya els vestigis arqueològics han estat pràcticament arrasats. Fruit del sondeig que s'hi va realitzar es localitzà tan sols una possible sitja amb materials bàsicament dels segles II i I a.C.: ceràmica ibèrica, campaniana i un fragment d'skyphos àtic datat al segle IV a.C. El segon nucli (can Comelles II) és situat uns 100 m a llevant de la casa. Els diversos sondejos que s'hi van efectuar no van proporcionar més material que el recollit en superfície: ceràmica oxidada i un molí barquiforme. | 08291-39 | Prop de la masia de can Comelles, al sector oest del terme | Durant les prospeccions realitzades l'any 1985 per Eduard Sánchez amb motiu de les obres de l'autopista de Terrassa a Manresa es van localitzar restes superficials en aquest sector i posteriorment s'hi van realitzar diversos sondejos. | 41.6093400,1.8870800 | 407268 | 4607001 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Coordenades corresponents al sector can Comelles II | 81|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||
| 79427 | Cingles de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingles-de-vacarisses | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 24-25 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 135-138 | Situats a l'esquena del poble, els cingles són un dels elements més característics i identificatius del paisatge vacarissenc. Es tracta de formacions rocoses, no excessivament abruptes, que s'eleven sobre una massa boscosa a la part sud de la serralada que ocupa la part central del terme. Atès que existeix una certa confusió pel que fa a la denominació de cadascun dels cingles, en el llibre sobre la Barceloneta (CRUSAFONT et alii: 24) es proposa la següent nomenclatura, d'oest a est: cingle de la Torrota (439 m), cingle del turó, cingle del Poble –que alguns anomenen el cingle gran (542 m), cingle de la Barceloneta, cingle del mig, cingle de Torreblanca, cingle petit (592 m) i cingle del Moliner (591 m). Alguns dels cingles tenen coves, per exemple la denominada cova del JA, a la cara oest del cingle del mig; la cova penjada i la cova del duc, a la cara est del cingle de Torreblanca, la cova d'en Massana, al peu del cingle petit i gairebé a la base. També cal remarcar l'existència d'algunes roques singulars, batejades pels estiuejants com la roca de la Figuera o la roca del Llibre, sota el cingle del mig; o la roca del Crusafont, a les “escales” que hi ha al cingle del mig. Un fet característic és que, en cas de tempesta, la morfologia dels cingles crea un efecte de ressonància que multiplica el soroll dels trons. Un altre fet destacat és que els corbs nien a la paret oriental del cingle de Torreblanca. | 08291-66 | Zona central del terme | Els cingles de Vacarisses, especialment el cingle del mig, tenen tradició d'escalada des de la dècada de 1950. Els anys 60 i 70 Jordi Masana hi va habilitar algunes vies d'escalada, que s'han millorat en els anys posteriors | 41.6095000,1.9192700 | 409951 | 4606985 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79427-foto-08291-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79427-foto-08291-66-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||||||
| 79440 | Les Comelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-comelles-0 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 8 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'Els masos Comelles i Currupell', Balcó de Montserrat, núm. 325 (setembre) VALLS i PUEYO, Joan (2004). 'Un suposat monestir de monges negres a Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 428 (abril) | XIV-XIX | Molt bon manteniment per part del propietari actual | Masia de dimensions mitjanes que pràcticament no ha tingut modificacions modernes i per això ha conservat perfectament la tipologia tradicional i molts dels elements propis d'una casa rural. El conjunt consta de l'edifici principal amb diversos annexos, un barri davant la façana davantera i una era exterior, enrajolada. L'edifici principal és de planta rectangular, amb planta baixa, primer pis i golfes. La coberta és a dues vessants. Es tracta d'una casa senzilla i austera, amb els murs fets de tàpia (només reforçats amb pedra a la base i en algunes parts, com a la façana principal). La façana principal, orientada a migdia, no té elements d'ostentació. Consta d'un senzill portal amb arc de punt rodó i tres balcons. La porta metàl·lica d'un garatge (que dóna al que abans eren els estables) és un dels pocs elements moderns intrusos. Com a finestra especialment destacada hi ha la del mur de ponent (actualment a l'interior del corral) amb una llinda de pedra decorada amb arc conopial. L'interior conserva la distribució característica en tres crugies, amb els sostres embigats gairebé i la totalitat dels paviments originaris. A la part de llevant hi ha la cuina (amb forn i llar de foc). Abans aquesta cambra era el pastador. Al fons hi ha el celler, que conserva diverses bótes i, més al fons un pati amb una premsa d'un model força antic. En coberts de la part posterior es conserva un cup rodó i restes de 4 cups quadrats. En annexos exteriors es conserven altres cups. Al primer pis hi ha una àmplia sala i diverses habitacions, algunes amb festejadors. També hi ha dues comunes i les cambres on s'assecava el tocino. Les golfes han conservat l'embigat i les encavallades originàries, que foren reformades l'any 1858. Entre els annexos hi ha el corral (adossat a ponent) i una pallissa. A la part de llevant hi ha una cort (força antiga) i, a la part nord, un cos que havia d'allargar la casa i que va quedar inacabat. A la part sud del barri hi ha uns dipòsits de gra moderns on antigament hi havia les comunes. Ja a l'exterior, al sector sud-est hi ha un cobert anomenat 'la barraca dels pobres', el qual servia de refugi per als passavolants que transitaven per l'antic camí de Vacarisses a Monistrol. | 08291-79 | Al sector de Les Comelles, entre les urbanitzacions de Palà-Comelles i el Fresno. | A pocs metres de la masia s'hi ha localitzat un jaciment d'època ibèrica. La primera referència de la masia és de l'any 1392 quan, en el testament de Joan desfar i Ricolf, senyor de Vacarisses i Rellinars, aquest reconeix que deu una quantitat de diners a Joan Carupell, amo del mas Comelles (VALLS i PUEYO; 2004). A mitjan segle XVI el mas Comelles era d'Antoni Vendranes, àlies Comelles. Els seus fills declaren en la capbrevació de l'any 1597 i eren propietaris del mas Comelles i del mas Cal, que estava format pels masos Currupell, Muntanyans i Rodom. El fill hereu fou Antoni Joan Comelles, que comandà el mas fins aproximadament el 1619. El succeïren la seva vídua i després el seu fill, Joan Comelles (va fer testament el 1676), i el fill d'aquest, també Joan. En la capbrevació de 1727 Joan Comelles especifica les afrontacions del mas Currupell, com si aquest fos el principal, i el mas Comelles anava inclòs a l'interior. A mitjan segle XVIII el mas Comelles pagava un cens de 19 sous i 1 diner. Aleshores ja hi havien altres propietaris que tenien terres en aquesta heretat, i Joan Comelles vengué encara altres peces de terra. A mitjan segle XIX la casa ja devia tenir una fesomia molt semblant a l'actual. Segons una inscripció, l'any 1858 el propietari era Francesc d'Asís Comelles, el qual va refer la coberta de la casa i també va portar a terme la construcció del cos afegit al sector nord, que restà inacabat. És possible que Francesc d'Asís marxés a viure a Monistrol i que ja en aquesta època quedés un masover al front de la casa. Francesc d'Asís no va tenir descendència, de manera que el cognom es va perdre. Va deixar la casa en herència al seu fillol, Francisco Gibert (pare de l'actual propietari). Durant molts anys la casa ha estat portada per un masover. Cal dir que a tocar hi passava el camí de Vacarisses a Monistrol, el qual més endavant, en direcció oest, s'unia amb el camí romeu i travessava la riera de Marà per un gual a l'alçada de l'Hostal de Palà. Per això molts dels passavolants es refugiaven a l'anomenada 'barraca dels pobres'. Com a notícia anecdòtica cal dir que recentment la casa ha servit d'escenari per al rodatge de les pel·lícules 'La Mari' i 'Mari 2'. L'arxiu particular d'aquesta masia fou destruït durant la Guerra Civil de 1936. | 41.6090000,1.8854400 | 407131 | 4606965 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79440-foto-08291-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79440-foto-08291-79-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Entre d'altres elements d'interès que es conserven a la masia hi ha diverses bótes al celler i un dipòsit d'oli de pedra. En el pati posterior hi ha una premsa de rosca de fusta, d'un model força antic, i una fogaina per al vi. També hi havia un trull, que ja no existeix. També es conserva una ventadora i una màquina de pelar ametlles.L'any 1941 en un amagatall de la casa, tancat amb una trapa i situat a sota de la primera planta, s'hi van trobar dues escopetes.Inscripció en una rajola a la part central del sostre de les golfes: 'ANY 1858. Francisco de Asís Comelles'Inscripció al mànec de ferro del portal principal: '1873'Inscripció a la paret que tanca el barri, al sector sud-oest: '1899'En un camp proper, a uns 50 m de la casa hi ha un pou d'aigua. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||
| 79472 | Can Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cases-3 | VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Colomer', a Balcó de Montserrat, núm. 326 (octubre). | XVI-XX | Antic mas que ha estat completat amb diverses construccions independents més recents. L'habitatge principal, situat al nord, és format per un nucli originari amb dos cossos adossats al davant i al darrere que li donen una planta irregular. És de planta baixa més un pis i, el cos central, té coberta a doble vessant, amb un ràfec de rajola. La casa manté els volums de l'antiga masia però ha estat força modificada i presenta un aspecte modern, amb les parets pintades de blanc i les finestres en general també transformades. Al sector sud s'aixeca una altra casa, de dimensions menors, composta per dos cossos adossats i amb les façanes pintades de blanc. Possiblement es tracta d'una edificació d'una certa antiguitat (segles XVIII-XIX) però també molt transformada modernament. Completen el conjunt dues construccions més lleugeres, situades entre les dues anteriors. | 08291-111 | Ctra. de la Bauma, km. 1,5 | Antigament era conegut com a mas Colomer. Des de l'any 1575 n'era propietari Pere Torrella, el qual pagava un cens de dues gallines i 20 sous per Nadal, més diverses parts de la collita el mes d'agost. El succeí el seu fill, Pere Joan Torrella. El següent propietari fou Valentí Torrelles. En la capbrevació de 1666 els amos eren Maria Torrella (probablement filla de l'anterior) i el seu marit, Valentí Cases. Els anys finals del segle XVII Valentí Cases va anar adquirint una sèrie de propietats. El fill i hereu dels anteriors, Antoni Casas, seguí la mateix política de noves adquisicions. Es coneixen les afrontacions del mas de l'any 1727. El següent propietari fou Agustí Casas, casat amb Paula Gibert, que ja era propietari el 1727. | 41.6086300,1.9095400 | 409139 | 4606899 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79472-foto-08291-111-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79472-foto-08291-111-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79472-foto-08291-111-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||||
| 79397 | Barri de Baix o de la Font de Gordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-baix-o-de-la-font-de-gordi | FARRÉS, Josep. M. Vacarisses. Balcó de Montserrat, núm. 271 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 147-148 FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 80, 99, 110, 127 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 50-51, 108 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'El cognom Guàrdia-Gordi'. Balcó de Montserrat, núm. 402 (febrer) | XVII-XX | Barri o raval sorgit al llarg del camí que travessava el poble (actual carrer Alfons Sala) i situat a un nivell lleugerament inferior al petit promontori on està assentada l'església. Aquest carrer, de traçat sinuós que s'adapta al perfil del relleu, és l'eix vertebrador del barri i es completa amb altres carrers de menor entitat: el de cal Còdol i la Plaça i el carrer Sant Ignasi. Actualment la carretera de la Bauma (BV-1212) travessa el barri. Són poques les cases que han conservat les característiques originàries, ja que la majoria han estat substancialment reformades o s'han construït de nou. Segons s'observa en fotografies antigues, la tipologia originària consistia en habitatges unifamilars força senzills, amb planta baixa i dos pisos. Els portals eren adovellats o amb llindes, i destacaven per la important presència de balcons, amb senzilles baranes de ferro forjat. Les cases actuals en alguns casos mantenen els volums originaris i, parcialment, les façanes amb els balcons característics, sobretot al carrer Alfons Sala. Algunns dels edificis que més conserven la tipologia tradicional són els següents. Al carrer Alfons Sala, les núm. 12, 14 (cal Ballester), 16 (cal Rossinyol), 22 (cal Vidrier), 24 (cal Guitarró), 26 (cal Moliner) i 35. A la plaça de Sant Ignasi, la número 6 (cal Domènech). Al carrer de Sant Ignasi, les número 2, 4 (ca l'Esteve), 12, 3 i 24. A la carretera de la Bauma, la número 60. A l'extrem nord–est es conserva la finca de cal Domènec, que era una de les principals pagesies i ha quedat com un petit enclavament rústic. | 08291-36 | Al nucli urbà de Vacarisses | Aquest fou un dels primers ravals, originat al sector sud-oest del camí que travessava el poble i continuava cap a Castellbell i Manresa. Per això també es coneixia com a carrer Manresa, i amb aquest nom ja apareix documentat l'any 1634, i el 1664 s'esmenta el carrer de la Font d'En Guàrdia. Segons un llevador de censos de l'any 1780 el raval de la font d'en Gordi ja tenia 28 cases. Malgrat que la tipologia de les construccións, molt senzilla, pot enganyar, la majoria de les cases correspondrien a aquest moment, tal com suggereix la inscripció d'alguna llinda conservada. Com els altres barris perifèrics de Vacarisses, era essencialment agrícola, i tenia algunes pagesies que van quedar integrats al nucli urbà, com el mas Guàrdia o cal Domènec. El topònim de Gordi és derivat d'una família d'occitans, de cognom Guàrdia, que al segle XVII esdevingueren propietaris del mas Còdol, posteriorment mas Guàrdia. Al segle XVIII diversos topònims sorgits del cognom Guàrdia comencen a derivar en la forma Gordi, com ara la 'Font d'en Gordi'. Aquesta font, que proporcionava aigua als veïns d'aquest barri, ja està documentada l'any 1733. En algunes fotografies antigues encara apareix, però fa uns anys va ser eliminada. La que actualment porta aquest nom es construí una mica més amunt. | 41.6086300,1.9158100 | 409661 | 4606892 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda de ca l'Esteva (carrer de Sant Ignasi, núm. 4): '1759' | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | ||||||||
| 79473 | Torres del Basumba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torres-del-basumba | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 104 | XX | Conjunt de 5 xalets, situats a la carretera de la Bauma, que són els primers que es van construir al poble, a la dècada de 1940, seguint l'estil noucentista de postguerra, característic de l'època. Es tracta d'habitatges unifamiliars amb façanes als quatre vents i envoltats per espais enjardinats que separen cada torre. Per la banda davantera, que dóna a la carretera, una mateixa barana d'obra calada dóna unitat al conjunt. Les cases solen tenir tres plantes: la superior dóna al nivell de la carretera i les dues inferiors són accessibles des de la part posterior. Els xalets segueixen una tipologia constructiva similar, tot i que cadascun amb les seves variants: hi predominen les entrades amb un vestíbul-porxo, ja sigui amb arcs de punt rodó o amb pilastres, mentre que les façanes posteriors es caracteritzen per la presència de galeries porxades. Algunes de les torres tenen elements decoratius en forma de pinacle a la teulada; així mateix, el primer dels xalets té al jardí una columnata d'ordre jònic. | 08291-112 | Carretera de la Bauma, núms. 4, 27, 29, 31, 35 | L'any 1944 van començar a construir-se les torres del Basumba. La primera va ser la que actualment es troba al centre (número 29) i després van venir les altres, que seguiren la mateixa línia estilística. Més endavant es construïren xalets de característiques similars en altres barris o a les urbanitzacions que a partir d'aquell moment es van implantar a Vacarisses. | 41.6085400,1.9153200 | 409620 | 4606882 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79473-foto-08291-112-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79473-foto-08291-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79473-foto-08291-112-3.jpg | Inexistent | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 106|98 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 | |||||||||
| 79414 | Cal Pau Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pau-gran | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 13 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 74 | XVIII - XX | Barreja desendreçada d'elements antics i moderns | Masia que consta de l'edifici principal amb diversos cossos annexats més un volum important de noves dependències amb funcions de granja. El cos principal amb funcions d'habitatge és de planta rectangular, amb planta baixa, primer pis i golfes, i coberta a dues vessants. Les obertures són força irregulars i només hi ha un balcó a la façana principal, encarada al sud i, a sota, la porta principal, força senzilla. Les parets són arrebossades i pintades de blanc. Als costats est i oest té annexos afegits de construcció posterior i de menor alçada, però de sistema constructiu semblant. Al nord, a la part posterior de l'habitatge, té una bassa de pedra força gran, de planta més o menys rectangular. A la part sud té dependències diverses, molt irregulars, que formen una mena de barri. A la part oest s'aixeca una construcció força moderna i purament funcional, en forma de L, de dues plantes i feta amb totxanes, que correspon a la granja de bestiar. | 08291-53 | Prop de la carretera de la Bauma (BV-1212), al Km. 2. | Els testimonis documentals de la casa es remunten cinc o sis generacions enrere de l'actual propietari. Sembla que l'origen del nom es deu al fet que un descendent de la masia de Collcardús, de cognom Duran, es casà amb una filla d'aquest mas, que aleshores era una propietat molt humil. El fet que el nou propietari, pubill, era d'estatura molt alta hauria estat el motiu de l'apel·latiu 'Pau Gran'. També hi ha constància documental que es feren reformes i ampliacions gràcies al costum establert de fingir malaltia greu l'esposa i demanar l'administració del Viàtic o el Combregar, condició que permetia beneir la casa i fer les reformes pertinents. La dècada de 1970 el propietari era Josep Duran, representant de la cinquena generació des dels fets esmentats. | 41.6081800,1.9030100 | 408594 | 4606855 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79414-foto-08291-53-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79414-foto-08291-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79414-foto-08291-53-3.jpg | Física | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:18 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,90 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml