Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 79412 | El Mimó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mimo | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 10 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 136-137 VALLS i PUEYO, Joan (1993). 'El mas Mimó i el conreu de la vinya', Balcó de Montserrat, núm. 302 (octubre) VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torra i notícies dels masos Arbós i Mimó', Balcó de Montserrat, núm. 328 (desembre) | XIX-XX | Part de l'edifici està pendent de rehabilitar | Conjunt format per dues edificacions: una casa més antiga amb els seus annexos i un habitatge independent de principi de segle XX. La casa antiga té una planta més o menys quadrada, amb planta baixa més pis i golfes. Està formada per diversos cossos, amb diferents alçades i cobertes també en diferents orientacions, fruit de successives ampliacions a partir d'un cos central. La façana principal originària (en la qual es conserva un rellotge de sol) ha quedat situada a l'interior de la galeria formada per la façana actual. Aquesta té diferents obertures, emmarcades amb maó i una línia d'arcades al primer pis. Les façanes són arrebossades i pintades de blanc. Els coberts del costat sud-est han estat refets, ja que fa uns anys es trobaven semi-derruïts. També s'hi ha afegit un porxo de fusta a la façana davantera i un cobert modern a la part posterior. A la planta baixa de la casa hi ha les instal·lacions d'un restaurant. Es conserva un cup mig enrunat. L'habitatge de principi de segle XX és de planta quadrada, amb planta baixa i golfes. La coberta és a doble vessant amb la part superior plana. Destaquen els cabirons que sostenen el voladís de la teulada, decorats amb relleus i pintats. El conjunt també conserva una era enrajolada rodona al sector de ponent. | 08291-51 | Al pla del Mimó, sector sud del terme. | Sembla ser que el mas originari es trobava situat a una certa distància, a l'altra banda de la riera de la Torre, i podria ser d'origen medieval, tal com sembla indicar-ho la troballa de ceràmica dels segles XIII o XIV. Les primeres notícies documentals són de l'any 1597, quan el seu propietari, Joan Mimó, va vendre la possessió a Antic Illa, el qual en féu donació a la seva filla, Joana Illa, el 1601, amb motiu del seu casament amb Pau, hereu del Mas Torra. A aquest el succeïren Valentí Torra i després Josep Torra. Josep comandava tres masos: el Torra (amb els seus aglevats), el Mimó i l'Arbós. Va fer testament el 1683 en favor del seu fill, Josep Torra, que consta com a propietari els anys 1727 i 1759. Josep i la seva família tenien la seva residència al mas Torra, mentre que al mas Mimó hi residia un masover i el mas Arbós es trobava deshabitat. Al final del segle XVIII els propietaris van fer nombrosos establiments a rabassa morta entre les terres del mas Mimó, molts dels quals a habitants d'Olesa i Viladecavalls. Els Torra van emparentar-se amb la família Ubach, i al segle XVIII aquests van fer-se amb la propietat del mas Arbós. Sembla ser (tot i que no n'hi ha constància documental) que durant la Guerra del Francès la masia fou destruïda, i la casa que ara es pot veure seria una reconstrucció de començament del segle XIX. L'any 1887 el propietari del mas era Ramon Bardés Garoles, casat amb Antònia Safon Bardés. La casa devia ser ampliada al final del segle XIX o començament del XX. El segon habitatge es construí a l'entorn de 1923. Fa uns anys la propietat era d'Isabel Ribes Padrot, i posteriorment passà a mans de l'Abocador municipal. Entorn de 1996 la casa antiga s'adequà com a restaurant. | 41.5767700,1.9140300 | 409468 | 4603357 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79412-foto-08291-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79412-foto-08291-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79412-foto-08291-51-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en dues rajoles de la coberta de les golfes: '1860'.Una mica distanciat del mas es conserva un pou de pedra. | 119|98 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||
| 79413 | La Calsina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-calsina-0 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 22 BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 35 FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 338 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 69 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 18, 24, 127 VALLS i PUEYO, Joan ( 1993). 'Els pous de glaç i altres notícies de l'Obac'. Balcó de Montserrat, núm. 294 (febrer) | XVII-XVIII | Ruïnes del mas recentment restaurades | Antic mas que es conserva en estat semi-ruïnós. Consta de l'habitatge principal més una pallissa a la part posterior. La casa està situada enmig d'una vall inhòspita i té a l'esquena dos dels massissos rocosos singulars del parc de Sant Llorenç: el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge. L'habitatge principal ha conservat pràcticament totes les estructures excepte la coberta. És una construcció de planta rectangular, amb planta baixa més un pis/golfes, amb coberta a doble vessant. Els murs exteriors són de paredat sense arrebossar. La façana principal té un portal adovellat. La casa té diverses finestres, la majoria emmarcades amb maó (però algunes amb pedra). L'espai interior està dividit en dues crugies i conserva les escales que conduïen a la segona planta. Alguns elements interiors també estan obrats amb maó. La pallissa és una construcció de planta rectangular amb coberta a dues vessants (que no s'ha conservat). Com a elements singulars conserva quatre columnes obrades amb pedra i maó, les quals sostenien les encavallades de la coberta en lloc de les pilastres quadrades més habituals. Els murs tenen diverses obertures en forma d'espitllera. | 08291-52 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | Antiga masia situada a la zona de l'Obac. En els segles XI i XII existien en aquest territori uns 11 masos, entre ells la Calsina. Estaven habitats per persones que havien fugit del pla del Vallès i de Barcelona per refugiar-se de la invasió sarraïna. Sembla que el mas estava format per dues cases, anomenades Sobirana i Josana, probablement situades una a la dreta i l'altra a l'esquerra del torrent de la Calsina. Dels segles XII i XIII se'n coneixen diferents establiments i uns capítols matrimonials. Sembla que la genealogia dels possessors del mas seria la següent: Pere Bernardi, casat amb Ermezendis (segle XII); Pere, casat amb Maria; Pere, casat amb Guilleuma; Elisenda (pubilla), casada amb Bernat (segle XIII); Pere, casat amb Maria, i Guilleuma (pubilla), casada amb Guillem (segle XIV). A mitjan segle XIV, amb l'adveniment de la pesta i la crisi subsegüent, la propietat fou abandonada i quedà com un dels nombrosos masos rònecs. Cap al 1674 el conjunt fou restaurat per Josep Ubach, propietari del mas Obac, de manera que l'any 1727 el mas apareix com a habitat i afogat. L'edifici conservat sembla correspondre a aquesta segona etapa dels segles XVII-XVIII. Recentment les ruïnes han estat restaurades pel parc natural. Tal com indica el nom del mas, la seva subsistència es devia basar en l'explotació d'un forn de calç que es troba situat uns 400 metres al nord, prop de la font del Solitari. | 41.6360700,1.9572600 | 413152 | 4609896 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79413-foto-08291-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79413-foto-08291-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79413-foto-08291-52-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats. Té penjada una placa del Servei de Parcs de la Diputació de Barcelona.El camí d'accés és complicat i es troba en males condicions. Des de la Casa Vella de l'Obac cal seguir la pista que condueix al pou de glaç i continuar pel camí que baixa cap al torrent de la Saiola, en direcció nord. Cal travessar el torrent i el mateix camí condueix fins a la casa. | 119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||
| 79414 | Cal Pau Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pau-gran | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 13 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 74 | XVIII - XX | Barreja desendreçada d'elements antics i moderns | Masia que consta de l'edifici principal amb diversos cossos annexats més un volum important de noves dependències amb funcions de granja. El cos principal amb funcions d'habitatge és de planta rectangular, amb planta baixa, primer pis i golfes, i coberta a dues vessants. Les obertures són força irregulars i només hi ha un balcó a la façana principal, encarada al sud i, a sota, la porta principal, força senzilla. Les parets són arrebossades i pintades de blanc. Als costats est i oest té annexos afegits de construcció posterior i de menor alçada, però de sistema constructiu semblant. Al nord, a la part posterior de l'habitatge, té una bassa de pedra força gran, de planta més o menys rectangular. A la part sud té dependències diverses, molt irregulars, que formen una mena de barri. A la part oest s'aixeca una construcció força moderna i purament funcional, en forma de L, de dues plantes i feta amb totxanes, que correspon a la granja de bestiar. | 08291-53 | Prop de la carretera de la Bauma (BV-1212), al Km. 2. | Els testimonis documentals de la casa es remunten cinc o sis generacions enrere de l'actual propietari. Sembla que l'origen del nom es deu al fet que un descendent de la masia de Collcardús, de cognom Duran, es casà amb una filla d'aquest mas, que aleshores era una propietat molt humil. El fet que el nou propietari, pubill, era d'estatura molt alta hauria estat el motiu de l'apel·latiu 'Pau Gran'. També hi ha constància documental que es feren reformes i ampliacions gràcies al costum establert de fingir malaltia greu l'esposa i demanar l'administració del Viàtic o el Combregar, condició que permetia beneir la casa i fer les reformes pertinents. La dècada de 1970 el propietari era Josep Duran, representant de la cinquena generació des dels fets esmentats. | 41.6081800,1.9030100 | 408594 | 4606855 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79414-foto-08291-53-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79414-foto-08291-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79414-foto-08291-53-3.jpg | Física | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||
| 79415 | El Mimó vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mimo-vell | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 136-137 VALLS i PUEYO, Joan (1993). 'El mas Mimó i el conreu de la vinya', Balcó de Montserrat, núm. 302 (octubre) VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torra i notícies dels masos Arbós i Mimó', Balcó de Montserrat, núm. 328 (desembre) | XIV-XVIII | En ruïnes | Ruïnes d'un mas que podria tractar-se de la casa originària del Mimó. Es troba situat en un terreny en pendent, encarat a migdia, a la banda est de la riera de la Torre. Es conserven restes de les parets del mas, d'una alçada aproximada d'un metre. Aquest configura una estructura allargassada (que consta de diverses habitacions), assentada en un aterrassament del coster. A la part davantera s'hi observen també estructures enderrocades i algun fragment de llinda treballada. Els murs són de pedra lligada amb morter, amb nombrosos fragments de maó o teula encastats, i amb carreus escairats a les cantoneres. A l'interior de la casa es conserva un cup o dipòsit cilíndric. | 08291-54 | Al sector sud del terme, a la banda est de la riera de la Torre. | Sembla ser que aquestes ruïnes, situades en terrenys del mas Mimó i que foren identificades després dels recents incendis forestals, corresponen a l'edifici originari d'aquest mas. La troballa de ceràmica dels segles XIII-XIV en aquesta zona corrobora l'origen medieval d'aquest assentament. Les primeres notícies documentals del mas Mimó són de l'any 1597, quan el seu propietari, Joan Mimó, va vendre la possessió a Antic Illa, el qual en féu donació a la seva filla, Joana Illa, el 1601, amb motiu del seu casament amb Pau, hereu del Mas Torra. A aquest el succeïren Valentí Torra i després Josep Torra. Josep comandava tres masos: el Torra (amb els seus aglevats), el Mimó i l'Arbós. Va fer testament el 1683 en favor del seu fill, Josep Torra, que consta com a propietari els anys 1727 i 1759. Josep i la seva família tenien la seva residència al mas Torra, mentre que al mas Mimó hi residia un masover i el mas Arbós es trobava deshabitat. Al final del segle XVIII els propietaris van fer nombrosos establiments a rabassa morta entre les terres del mas Mimó, molts dels quals a habitants d'Olesa i Viladecavalls. Els Torra van emparentar-se amb la família Ubach, i al segle XVIII aquests van fer-se amb la propietat del mas Arbós. Sembla ser (tot i que no n'hi ha constància documental) que durant la Guerra del Francès la masia fou destruïda i, a començament del segle XIX, s'hauria reconstruït en un nou emplaçament, a l'altra banda de la riera, on actualment es manté. L'any 1887 el propietari del mas era Ramon Bardés Garoles, casat amb Antònia Safon Bardés. | 41.5811200,1.9260400 | 410476 | 4603827 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79415-foto-08291-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79415-foto-08291-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79415-foto-08291-54-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Jaume Morera, del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, va trobar als voltants de les ruïnes de la casa vella ceràmica dels segles XIII o XIV.Uns metres més avall de la casa es conserva un pou. | 94|119|85 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||
| 79416 | Estació de ferrocarril de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estacio-de-ferrocarril-de-vacarisses | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-229 | XIX | Baixador del ferrocarril a Vacarisses de la línia Barcelona-Manresa, situada a la urbanització de can Serra. Es tracta d'una construcció formada per dos cossos amb planta en forma de 'T', amb planta baixa i un primer pis. Totes les façanes, pintades d'un color gris verdós, segueixen un model uniforme, amb obertures distribuïdes regularment a les dues plantes, emmarcades amb motllures i rajola. A la façana davantera té una estructura metàl·lica que sosté el cobert de l'andana. Al sector nord hi ha una petita construcció de maó. | 08291-55 | Urbanització de can Serra. Carrer de l'Estació | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. Malgrat això, Vacarisses encara no disposava d'una estació pròpia. El 1894 el ple municipal va acordar tirar endavant les obres. Per a la seva execució va rebre ajuts de diversos estaments, entre d'altres el Bisbe de Vic i alguns veïns particulars. Finalment, el 5 de novembre de 1898 (39 anys després d'entrar en funcionament la línia) s'inaugurà el baixador de Vacarisses, el qual estava situat a mitja hora llarga del poble. Anteriorment els vacarissencs havien d'anar a buscar el tren en alguna de les estacions veïnes. Per l'acte inaugural es va organitzar un dinar i va comptar, entre d'altres autoritats, amb el governador civil. L'any 1914 s'instal·là la doble via, i el 1945 es va procedir a la col·locació de la primera pedra d'un col·legi d'orfes de ferroviaris que s'havia de construir a Vacarisses i que mai es va arribar a fer. | 41.6019100,1.8940200 | 407836 | 4606169 | 1898 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79416-foto-08291-55-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||
| 79417 | Mina llarga de Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-llarga-de-torrella | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-229 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó on hi ha emplaçada la masia de can Torrella. Té una llargada d'uns 600 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-56 | Prop de la masia de can Torella i de l'urbanització de Torreblanca | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La construcció de la 'mina llarga' és la que presentà més dificultats. L'obra obligà a fer uns pous en forma d'embut dels quals, segons A. Flotats, encara se'n pot observar algun. Per aquests pous s'anava extraient la terra amb cabassos mitjançant unes sínies accionades per animals que hi havia repartides al llarg de la mina. Per atendre les cures d'urgència s'establiren dos hospitals. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.5887700,1.9101200 | 409159 | 4604693 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79417-foto-08291-56-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||
| 79418 | Baixador de Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/baixador-de-torreblanca | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 302 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 227 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.290-292 | XX | Entorn desendreçat | Baixador del ferrocarril de la línia Barcelona-Manresa situat a la urbanització de Torreblanca. Consisteix en una construcció força recent (ja que l'originària, situada a l'altra banda de la via, fou enderrocada) de planta irregular i d'una sola planta. Està pintada de blanc i té un senzill cobert de l'andana de material sintètic. Al sector oest es conserva l'antic barracó que ocupaven els obrers que s'encarregaren de la construcció de la doble via a principi de segle XX, el qual, més tard, fou utilitzat com a habitatge dels ferroviaris. Es tracta d'una construcció força alta, de maó, amb coberta d'uralita a dues vessants. | 08291-57 | Urbanització de Torreblanca, al sector sud. Prop del Passeig de l'Estació | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. Malgrat això, Vacarisses encara no disposava d'una estació pròpia, que no s'inaugurà fins l'any 1898. L'any 1914, amb motiu de les obres per instal·lar la doble via a la línia fèrria, es construí un barracó destinat als treballadors que encara avui es conserva, al costat del baixador de Torreblanca. Però el baixador de Torreblanca no es construí fins anys més tard. El 23 de juliol de 1944 s'inaugurava amb grans celebracions. Amb motiu de la construcció de la carretera de Manresa a Terrassa (C-58) entorn de 1980 s'hagué d'enderrocar la construcció originària i s'habilità l'actual, més senzilla, en els habitatges que ocupaven els treballadors ferroviaris, a l'altra banda de la via. Des de l'any 2000 s'ha habilitat un bar al baixador i els seus concessionaris garanteixen la conservació del conjunt. | 41.5868100,1.9168600 | 409718 | 4604468 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79418-foto-08291-57-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||
| 79419 | Festa Major petita de Sant Felip Neri i Baixada de la Vaca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-petita-de-sant-felip-neri-i-baixada-de-la-vaca | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 135 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 85-86 www.vacarisses.cat www.festes.org/articles.php?id=854</p> | XXI | <p>La festa de Sant Felip Neri (festa major d'hivern) es celebra pels voltants del 26 de maig. La festa compta amb un seguit d'actes festius, entre d'altres: exposicions, fira d'artesans, trobada gegantera i ball. Des de l'any 2008 té com a element central la Baixada de la Vaca. Es tracta d'una festa de nova creació basada en una llegenda imaginària, situada al segle XVIII, que s'inspira en la figura de la Vaca, emblema de la població. Comença a les 12 de la nit del dissabte, quan la gent del poble acudeix al castell per tal de reclamar la vaca. Tot seguit, la vaca 'Xula' (una peça del bestiari festiu local que representa el poble) descendeix des del castell fins al centre de la població. En el seu recorregut va solemnement acompanyada pels dos gegants de Vacarisses (que representen a dos il·lustres habitants del Castell: el Virrei Amat i la seva esposa Francesca). També l'acompanyen un estol de nens que, armats amb torxes, indiquen a la vaca el seu camí. Durant tota la nit té lloc la Vetlla de la Vaca; és a dir, la cuita d'una vaca a foc lent, amb procediments tradicionals. La celebració culmina l'endemà al matí amb l'Aplec de la Vaca: un dinar popular multitudinari que serveix per a menjar-se la vaca que ha estat cuinant-se durant tota la nit. Un dels dos dies de la festa es ballen les danses tradicionals del poble, a càrrec de l'Esbart dansaire, i simbolitzen l'alegria que senten els seus habitants en veure arribar l'animal al poble i en saber que els mals temps finalitzen.</p> | 08291-58 | Castell i nucli antic de Vacarisses | <p>A principis de segle XX la festa de Sant Felip Neri consistia en una celebració religiosa, ja que el sant tenia altar propi a l'església, la qual finalitzava amb el cant dels goigs. Més tard el jovent completava la festa amb un sarau amb acompanyament de música. Era un costum molt generalitzat aquest dia de menjar cargols i faves. Aquesta festa va deixar de fer-se i es recuperà a la segona meitat del segle XX, però no tenia gaire entitat. Fou així que, amb l'entrada d'un nou equip de govern a l'Ajuntament, es va voler donar un nou impuls a la festa. Com a punt de partida, i en col·laboració de la Colla gegantera, es va crear una llegenda situada al segle XVIII i basada en el símbol de la població: la vaca. Aquesta llegenda, suposadament descoberta per un historiador a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, relata que a principis del segle XVIII, durant un període de gran penúria, un noi del poble es va posar davant del castell i va entonar la següent cançó: “Quan vindrà el dia en que l'home / valgui més que pous i cases, / més que les terres més bones, / més que les plantes i els arbres. / Quan vindrà el dia en què a l'home / no se'l pesi amb les balances”. En sentir aquest cant, el senyor del castell, Llopis Amat, va contreure una gran tristesa fins al punt que va estar-se trenta-sis llunes plenes sense sortir del castell. Després va reunir tot el poble i va fer la promesa que tant ell com els seus successors donarien una vaca al poble per tal de reparar tot el mal causat fins aleshores. I des d'aquest moment cada any es baixava una vaca des del castell de Vacarisses fins al poble per commemorar el fet i recordar així el triomf del poble sobre el senyor. Amb la col·laboració de la Colla Gegantera, la festa de la Baixada de la Vaca s'organitzà per primera vegada l'any 2008 i, en poc temps, ha tingut un arrelament important dins el panorama festiu de Vacarisses. La lletra de la cançó està extreta de la “cançó de les balances”, de Josep Maria Carandell, i interpretada per Ovidi Montllor.</p> | 41.6074900,1.9181900 | 409858 | 4606763 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79419-foto-08291-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79419-foto-08291-58-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||
| 79420 | Festa Major de Vacarisses (Sant Pere) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-vacarisses-sant-pere | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 145-147 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 80-81</p> | XIX-XXI | <p>La Festa Major d'estiu de Vacarisses es celebra el primer dissabte i diumenge d'agost, sota el patronatge de sant Pere. Uns dies abans es fa el pregó i comença la programació d'actes, amb exposicions, concerts musicals, baixada d'andròmines, sardanes, espectacles infantils, curses i pedalades populars i moltes altres activitats. El diumenge té lloc la missa i l'actuació de grups de cultura popular, com els geganters, els grallers o l'esbart, a més del ball de nit, sardanes i altres actes festius. Moltes de les activitats tenen lloc a la plaça Joan Bayà.</p> | 08291-59 | Nucli antic de Vacarisses | <p>Els anys 20 la festa començava amb un repic general de campanes i la crida de l'agutzil que anunciava la festa. La commemoració principal era l'ofici solemne del dissabte. La missa era cantada per músics i acompanyada per orquestra amb instruments de corda. A la sortida les noies, administradores de Santa Emerenciana, oferien als assistents uns ramells de flors. Continuava la processó, encapçalada pels gonfarons parroquials, cirials i creu alçada, i seguien els feligresos i les confraries amb les seves banderes. Tancava la cúria eclesiàstica , les autoritats i l'orquestra. Pel que fa als actes lúdics, en aquesta època s'organitzaven per duplicat segons les tendències polítiques, amb dos envelats i dos balls diferents.</p> | 41.6064100,1.9189300 | 409918 | 4606642 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79420-foto-08291-59-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||
| 79421 | Romeria a Sant Salvador de les Espases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/romeria-a-sant-salvador-de-les-espases | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 142-143 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 123</p> | XVIII-XXI | <p>Tradicionalment el 29 d'agost el poble de Vacarisses va en romiatge al santuari de Sant Salvador de les Espases: una capella situada a dalt d'un espectacular espadat, al punt de confluència dels termes d'Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses. Actualment el romiatge es continua fent i sol aplegar una trentena de persones que, després de la missa, fan un esmorzar al refugi que hi ha adossat a l'ermita.</p> | 08291-60 | A l'extrem sud-oest del terme | <p>En època alt-medeival al turó de Sant Salvador de les Espases hi havia un dels castells estratègics que defensaven la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. Al segle X es produí una batalla, segons sembla amb participació de vacarissencs, que va suposar una important derrota dels sarraïns en aquest punt, fet que va deixar un viu record a la contrada. Aquest és el motiu de la romeria al santuari. No sabem des de quan es celebra aquesta romeria. Els anys 20 els romeus sortien a trenc d'alba i arribaven al santuari passant per la serra de l'Orpina. Quan arribaven es celebrava una missa, oficiada pel rector o el vicari, que havien acompanyat els romeus, que s'acabava amb la interpretació dels goigs al 'Soberano'. Després els pelegrins visitaven l'ermita, esmorzaven i emprenien el viatge de retorn fins a la font de l'Orpina, on passaven la resta de la jornada. Els representants dels cafès de Dalt i de Baix improvisaven unes barraques on venien els seus productes. Cap als anys seixanta els romeus portaven els seus propis queviures amb carros fins a la font de l'Orpina. Al matí preparaven grans fogueres al lloc anomenat Collet de Sant Salvador, on esmorzaven. Després de la missa es tornava a la font de l'Orpina i allà cada grup preparava el seu dinar, que solia consistir en paelles d'arròs. La gresca s'allargava fins a la posta del sol.</p> | 41.5790500,1.8844700 | 407007 | 4603641 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||
| 79422 | Sardana El vi de Coll Cardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-el-vi-de-coll-cardus | <p>HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 376-379</p> | XX | <p>Sardana amb lletra de Joan Duch i música de Josep Ullés que porta per títol 'El vi de Coll Cardús'. La sardana fa referència al vi de gran renom que es feia en aquesta contrada. A la Biblioteca Central de Terrassa, a l'Arxiu Històric Comarcal de Terrassa i a l'Arxiu Tobella, també de Terrassa, es conserven exemplars de la partitura, publicada a París.</p> | 08291-61 | Masia i serra de Collcardús, a la part sud-est del terme | <p>Joan Duch i Agulló va néixer a Terrassa l'any 1891. Pintor i escriptor, publicà diverses novel·les i col·laborà en publicacions periòdiques. Va morir a Terrassa el 1968. Josep Ullés i Daura va néixer a Terrassa el 1878. Fou músic i compositor, autor de diverses sarsueles i altres peces musicals. Va viure alguns anys a París i morí el 1946.</p> | 41.5836400,1.9440100 | 411977 | 4604088 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Científic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Duch i Agulló (lletra); Josep Ullés i Daura (música) | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||||
| 79423 | Festa Major de la Barceloneta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-la-barceloneta | <p>CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 74-75, 130-135</p> | XX-XXI | <p>La Festa Major de la Barceloneta va començar a celebrar-se a la dècada de 1950 i durant molts anys ha estat una celebració molt participativa i dinàmica. La festa té lloc a mitjans d'agost. En els darrers anys la festa ha reduït el seu format. Sol durar dos dies i està molt orientada al públic infantil. Els actes més característics són l'engalanament del carrer, jocs de cucanya i espectacle infantil, sopars populars i una excursió.</p> | 08291-62 | Barri de la Barceloneta | <p>La primera festa major d'aquest barri, tot i que probablement no se'n va dir amb aquest nom, va ser l'any 1951, i fou una derivació de les festes que organitzava el club J.A. (Joventut Alegre). Primer durava un dia, i els anys següents s'anà ampliant a dos i tres o quatre dies. A partir del 1975 cada any organitzava la festa un grup de gent diferent, que li conferia la seva empremta particular. Algunes de les novetats foren les baixades al cingle en rappel, els concursos de rams de flors o les festes monogràfiques, dedicades a temes diversos o d'actualitat, com els jocs olímpics o les eleccions.</p> | 41.6031500,1.9198500 | 409990 | 4606279 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79423-foto-08291-62-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||
| 79424 | Roca Salvatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-salvatge | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 137-141 VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1973). Bellesa i atractiu de sant Llorenç del Munt. VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | Massís rocós, estret i molt escarpat, amb dos cims retallats que constitueixen un dels perfils singulars de la serra de l'Obac. El turó, que té una alçada de 776 metres sobre el nivell del mar, sobresurt enmig d'un bosc d'alzines, i està envoltat d'altres cims peculiars (el Paller de Tot l'Any, Castellsapera o el Turó Roig) en una de les zones més agrestes del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. Segons la tradició, en aquesta zona hi tenia la seva cova el famós bandoler Capablanca. | 08291-63 | Zona de l'Obac | Aquest indret, molt a prop del camí ral de Barcelona a Manresa, era un dels més agrestes de la zona i ple d'amagatalls. Era pràcticament despoblat i això el feia ideal a la presència de bandolers, que assaltaven els viatgers del camí. El més conegut és el Capablanca, bandoler per excel·lència de la zona de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. També hi ha confusió sobre el lloc concret on estaria ubicat el seu amagatall, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Aquesta confusió ja va començar a principis de segle XX, quan membres del Centre Excursionista de Terrassa van donar diferents ubicacions a la cova del Capablanca, entre les quals també a la Roca Salvatge. Segons A. FERRANDO (2002: 139), una ubicació possible es trobaria a la base del cingle del Paller de Tot l'Any, on hi ha una esquerda amb restes d'una construcció, però és ben probable que el bandoler utilitzés més d'un amagatall. | 41.6380100,1.9631400 | 413644 | 4610105 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79424-foto-08291-63-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Restringit l'accés amb vehicle motoritzat | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||||
| 79425 | Festa del Mussol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-mussol | <p>FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 218-337</p> <p>HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 370-372</p> | XX-XXI | <p><span><span><span><span><span><span>Antigament la <span><span>festa del Mussol se celebrava a la urbanització de Torreblanca els primers dies de setembre, i servia com a cloenda de la temporada d'estiu. La festa començava amb l'arribada al baixador de Torreblanca d’en Batistini, un personatge disfressat que venia en tren amb el seu seguici i representava el caçador oficial de la cacera del mussol. A l'estació era rebut amb gran animació i fins i tot amb una banda musical. A la tarda hi havia un festival-homenatge-grimegia. A la nit un gran sopar (cena-grimegia) únicament per als homes. Acabat el sopar, ja de nit, es sortia a la cacera del mussol. Les peces capturades eren engabiades fins a la sortida de missa del diumenge, i llavors es deixaven en llibertat. Després es feien parlaments satírics dirigits als mussols, sardanes i un partit de futbol. </span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>Durant un bon grapat d’anys la festa del Mussol es va deixar de celebrar. No obstant això, l’any 2019 la festa es va reprendre gràcies a la iniciativa de </span></span></span></span></span><span><span><span>l'Associació de Propietaris i Veïns de Torreblanca de Montserrat. Actualment se celebra a finals de setembre i, tot i que se n’han adaptat alguns aspectes, manté els elements tradicionals que la fan més singular com són en Batistini i la presència de la figura del mussol. Durant la festa, els veïns acompanyen en Batistini des de l'Estació de Torreblanca fins a la Plaça de l'Església de Torreblanca, on fa un parlament. El paper d’en Batistini és assumit cada any per una persona diferent del poble que és caracteritzada per representar aquest personatge. A la festa també hi participa la figura del Mussol i diverses entitats de Vacarisses com l'Esbart Dansaire, Els Diables, la Colla Gegantera o els Castellers, entre d’altres. </span></span></span></span></span></span></p> | 08291-64 | Urbanització de Torreblanca | <p>Durant els anys 1950 i 1961 es va celebrar aquesta festa a la urbanització de Torreblanca. La cacera del mussol era molt estesa entre els caçadors de tords, ja que el rapinyaire era utilitzat per a fer cantar els tords que feien de reclam als paranys. Però a Torreblanca la cacera del mussol es convertí en una activitat festiva. L'any 1959 la festa es va incloure en la festa major de Torreblanca.</p> | 41.5887400,1.9189200 | 409893 | 4604680 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79425-sense-titol2.png|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79425-festamussol-23-175.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79425-foto-08291-64-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic/Cultural | Inexistent | 2024-09-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La fotografia en blanc i negre és de Josep M. Farrés (any 1953), publicada al llibre 'Retrats de Vacarisses'. | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||
| 79426 | Festa Major de Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-torreblanca | <p>BOIX PUIG, Pere (2005). 'Quan la Torre passa a dir-se Torreblanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 448 (setembre) FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 299, 305-310</p> | XX-XXI | <p>La Festa Major de Torreblanca té lloc el segon cap de setmana de juliol. És la més antiga de les moltes festes de barris i urbanitzacions que actualment se celebren, ja que s'inicià com a mínim des de l'any 1946, època en què arribaren a Vacarisses els primers estiuejants.</p> | 08291-65 | Urbanització de Torreblanca | <p>L'origen de la urbanització de Torreblanca es situa a l'any 1942, quan Josep Pladelorens, propietari de la masia de la Torre, que incloïa una gran finca de 674 ha, la va vendre a Escolapio Cancer (urbanista) i Fidel Puig (aparellador) per 500.000 pessetes. Els nous amos van crear l'empresa 'Explotaciones Torreblanca S. A.' i van impulsar els treballs per habilitar els carrers i les parcel·les. El juliol de 1944 s'inaugurava el baixador del ferrocarril. Axecaren una glorieta per captar clients al costat de la font del Paraigua i amb un cotxe anaven a cercar possibles clients a l'estació d'Olesa. En aquesta primera època, com a mínim des de l'any 1946, ja s'inicià la festa major, que al principi es realitzava a l'esplanada al peu mateix de l'estació. La festa consistia en un seguit d'actes lúdics, sardanes, etc.</p> | 41.5916100,1.9216100 | 410121 | 4604996 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografia de Josep M. Farrés (any 1947), publicada al llibre 'Retrats de Vacarisses' | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||||
| 79427 | Cingles de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingles-de-vacarisses | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 24-25 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 135-138 | Situats a l'esquena del poble, els cingles són un dels elements més característics i identificatius del paisatge vacarissenc. Es tracta de formacions rocoses, no excessivament abruptes, que s'eleven sobre una massa boscosa a la part sud de la serralada que ocupa la part central del terme. Atès que existeix una certa confusió pel que fa a la denominació de cadascun dels cingles, en el llibre sobre la Barceloneta (CRUSAFONT et alii: 24) es proposa la següent nomenclatura, d'oest a est: cingle de la Torrota (439 m), cingle del turó, cingle del Poble –que alguns anomenen el cingle gran (542 m), cingle de la Barceloneta, cingle del mig, cingle de Torreblanca, cingle petit (592 m) i cingle del Moliner (591 m). Alguns dels cingles tenen coves, per exemple la denominada cova del JA, a la cara oest del cingle del mig; la cova penjada i la cova del duc, a la cara est del cingle de Torreblanca, la cova d'en Massana, al peu del cingle petit i gairebé a la base. També cal remarcar l'existència d'algunes roques singulars, batejades pels estiuejants com la roca de la Figuera o la roca del Llibre, sota el cingle del mig; o la roca del Crusafont, a les “escales” que hi ha al cingle del mig. Un fet característic és que, en cas de tempesta, la morfologia dels cingles crea un efecte de ressonància que multiplica el soroll dels trons. Un altre fet destacat és que els corbs nien a la paret oriental del cingle de Torreblanca. | 08291-66 | Zona central del terme | Els cingles de Vacarisses, especialment el cingle del mig, tenen tradició d'escalada des de la dècada de 1950. Els anys 60 i 70 Jordi Masana hi va habilitar algunes vies d'escalada, que s'han millorat en els anys posteriors | 41.6095000,1.9192700 | 409951 | 4606985 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79427-foto-08291-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79427-foto-08291-66-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||||
| 79428 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-serra-de-lobac-0 | FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | El parc està format per dos massissos muntanyosos que formen una mateixa entitat orogràfica i geològica: el de Sant Llorenç i la serra de l'Obac (aquest últim pren el nom de l'antic mas situat en terme de Vacarisses) i inclou terrenys de 12 municipis, entre ells Vacarisses. La part corresponent a Vacarisses abasta 1.354 ha que inclouen l'antiga finca de l'Obac, a l'extrem nord-oriental del terme, més bona part del sector situat més al sud, fins la carena del Roure Monjo i els cingles de Vacarisses. Per aquesta banda el límit de la zona del Parc és, aproximadament, la carretera que va de la Barceloneta a la urbanització dels Caus. L'orografia de la serra de l'Obac és escarpada i plena de cingles i canals, amb predomini dels conglomerats, que formen un relleu semblant al del massís veí de Montserrat. La zona compresa dins el terme de Vacarisses és precisament un dels indrets més agrestes, amb turons emblemàtics pel seu perfil singular, com ara el Paller de Tot l'Any, la Roca Salvatge, Collsapera o el Turó Roig. També són destacables, per la seva orografia característica, els cingles de Vacarisses, situats a l'esquena del poble. La fisuració que caracteritza els conglomerats afavoreix la circulació d'aigües càrstiques, mentre que les intercal·lacions de margues entre conglomerats han donat lloc a nombroses coves i avencs. Un exemple d'aquest fenomen és el conjunt de fonts intermitents que, en determinades temporades, expulsen un borboll d'aigua procedent del subsòl. La font de la Saiola, en terme de Vacarisses, és la més important, seguida de la Barbotera i la Pedregosa, en terme de Rellinars. Així mateix, alguns torrents o rieres de la zona configuren congostos amb espectaculars salts d'aigua i zones de ribera d'un notable interès, com ara el torrent de can Còdol o la riera de Sanana. El clima és mediterrani subhumit i per això hi predomina l'alzinar, que per sobre dels 800 m s'enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits, i també les pinedes (pi blanc). L'existència de grans masses forestals que alternen amb esplèndides cingleres i espadats ofereixen unes condicions òptimes per al refugi i la cria de nombroses espècies vertebrades. Entre d'altres: el senglar, l'esquirol, els conills, el gat mesquer, la guineu, el toixó i la cabra. Les aus més comunes són la merla, el tudó, el gaig, el pit-roig, les mallerengues, el pinsà, la cadernera, els sits, la puput i el tord. També s'hi poden trobar corbs i altres aus rapinyaires. Pel que fa als rèptils, hi sovintegen la serp verda, la serp blanca, l'escurçó o la salamandra. Dins el terme de Vacarisses hi trobem la Casa Nova de l'Obac, que ha estat habilitada com a centre cultural i punt d'informació del Parc i ha esdevingut un dels principals punts de referència dels visitants. | 08291-67 | Zona de l'Obac i sector nord del terme | L'any 1987 es va declarar el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Aquest mateix any la Diputació de Barcelona va comprar a la família Faura-Ubach (descendents de l'antiga masia que dóna nom al massís) la finca de l'Obac, amb una superfície de 623 ha. D'aquesta manera s'ampliava notablement la propietat pública del Parc Natural. Aquestes terres, una part de les quals havien estat afectades per l'incendi forestal de 1986, pertanyen als termes municipals de Terrassa (277 ha) i Vacarisses (346 ha). La dècada de 1990 es portà a terme un procés que va portar a una notable ampliació del territori del Parc, aprovat el 1998. Al terme de Vacarisses s'amplià cap al sud fins al límit del mateix poble i la carena del Roure Monjo. La zona de l'Obac va tenir una important ocupació a l'època alt-medieval. Amb la crisi del segle XIV moltes de les cases que hi havia es convertiren en masos rònecs, i la casa de l'Obac va engrandir-se formant una gran propietat. Abans de la fil·loxera, bona part del territori estava plantat de vinya i era una de les principals zones productores de vi. També hi van ser molt destacades les activitats dels carboners. | 41.6127200,1.9282800 | 410706 | 4607333 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79428-foto-08291-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79428-foto-08291-67-3.jpg | Legal i física | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En bona part de la zona hi ha restringit l'accés als vehicles motoritzats | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||||
| 79429 | Parc Natural de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-montserrat-1 | <p>CARVAJAL, Rosa et al. (2007). Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, Geoestel, Barcelona.</p> | <p>L'àrea del Parc Natural de Montserrat abasta actualment una petita àrea a l'extrem oriental del terme (77,92 ha) que inclou bàsicament la serra del Cul de la portadora. Es tracta d'una àrea perimetral al massís de Montserrat (que té la consideració de zona de protecció), situada a l'altra banda del riu Llobregat. Tanmateix, amb l'ampliació del Parc que ja està prevista aquesta àrea creixerà considerablement per abastar tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca. En tota aquesta zona el relleu és força abrupte, amb formacions de conglomerat que s'eleven sobre l'estreta vall del riu Llobregat i configuren un relleu amb certes similituds amb el del massís de Montserrat. En aquest sentit destaquen turons de perfil singular com ara el Cul de la Portadora (que recorda el perfil d'un portadora en posició invertida) i (quan l'ampliació del parc sigui efectiva) el coll de les Bruixes, el nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases o las serra de l'Hospici; aquesta última de relleu no tan escarpat. La vegetació és la característica del clima mediterrani, amb predomini de les zones de matolls i vegetació baixa, però també amb alguns boscos de pi i alzinars. Les especies animals que s'hi poden trobar, entre d'altres, són els porcs senglars, esquirols i gats mesquers. Entre els rèptils destaca el dragó comú, l'escurçó ibèric, les sargantanes, els llangardaixos i les serps verdes. Els ocells són també nombrosos i visibles: tords, bruels, tudons i, de tant en tant, és possible veure de rapinyaires, com l'àguila o el falcó.</p> | 08291-68 | Sector sud-oest del terme | <p>Montserrat va ser declarat com a parc natural l'any 1987. L'any 1989 es va constituir el Patronat de la Muntanya de Montserrat, que és l'òrgan rector i gestor del parc, depenent directament del Departament de presidència de la Generalitat de Catalunya. L'any 1992 es va aprovar el Pla d'espais d'interès natural (PEIN) i l'espai 'Montserrat' va incloure tota la superfície del Parc Natural i dos sectors nous: el Puig Ventós i Sant Salvador de les Espases. El 2006 es va aprovar la proposta definitiva de la Xarxa Natura 2000, on es designava l'espai Montserrat-Roques Blanques-riu Llobregat com a zona d'especial protecció per a les aus (ZEPA) i lloc d'importància comunitària (LIC). Aquest espai comprèn tot l'espai del PEIN Montserrat, però també l'espai proper anomenat Roques Blanques, un àmbit territorial al voltant del nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases, i el tram del riu Llobregat que des d'aquesta zona s'estén fins al congost de Martorell. Actualment, el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat té en total una superfície de 7.741 ha, les quals estan dividides en reserva natural, parc natural i zona de protecció (ZP). La part de Vacarisses (amb 77,72 ha) forma part de la zona de protecció. Des del 2002 es treballa en un projecte d'ampliació del Parc, que l'any 2007 es va treure a exposició pública però que encara no s'ha aprovat. Aquesta nova proposta redefineix l'àrea protegida de Montserrat i incrementa el grau de protecció en diversos sectors de l'espai protegit, que quedaria dividit en recinte de prestació de serveis, reserva natural, parc natural i PEIN. Amb aquesta ampliació el terme de Vacarisses passaria a tenir de les 77,72 hectàrees actuals a unes 845 (92,28 de parc natural i 752 de PEIN). Així, l'àrea protegida tindria una creixement considerable i abastaria tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca.</p> | 41.5988100,1.8682700 | 405686 | 4605853 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-29 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||
| 79430 | Alzina del pou de Cal Ferminet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-pou-de-cal-ferminet | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 38-41 | Situada darrera la plaça del Virrei Amat, gairebé als peus del cingle, es troba aquesta alzina centenària (quercus ilex). Té unes dimensions considerables: un perímetre o alçada de pit de 254 cm a uns 130 cm de terra. L'alçada aproximada és de 18 metres i la projecció de la capçada és de 20 metres. | 08291-69 | Darrera la plaça del Virrei Amat | 41.6074400,1.9190200 | 409927 | 4606756 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79430-foto-08291-69-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñeero Subirana | Espai adequat amb dos bancs sota l'alzina.El botànic Àngel Manuel Hernández en un article dedicat a aquest arbre l'ha batejat com a Alzina del Virrei, nom que adoptem en aquesta fitxa. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||||||
| 79431 | Teix de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/teix-de-lobac | FARRÉS, Josep M. (1988). 'El teix mil·lenari de l'Obac', Vacarisses. Balcó de Montserrat, núm. 234 (febrer). FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (1993). Estudi florístic de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 42-49 | Tronc força corsecat | Aquest espècimen es troba situat al vessant nord encinglerat de la carena del Teix, en un indret difícilment accessible però a pocs metres de la urbanització dels Caus. El teix (Taxus baccata) és un arbre típicament centreeuropeu, una espècie molt poc comuna a Catalunya. Atès que és una planta molt metzinosa ha estat sistemàticament destruïda pels pastors. En aquest cas es tracta d'una planta relicta reduïda a un sol exemplar testimonial. Possiblement és un arbre mil·lenari. Té una alçada de18 m aproximadament i una volta de canó (perímetre mesurat a l'altura del pit) de 165 cms. En pocs anys el seu tronc s'ha corsecat força. Tot i això, l'estat vegetatiu del fullatge és bastant bo. | 08291-70 | Carena del Teix, a l'urbanització dels Caus | Es troba situat a l'anomenada Carena del Teix, nom que indica que l'arbre ha estat un element de referència ja des d'antic. Fa uns anys es permeté edificar en aquesta zona, just fins al límit del Parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, fet que suposa un contratemps per l'equilibri ecològic de l'entorn i per la supervivència de l'arbre, que ja comença a trobar-se en un estat precari. L'any 1988 l'arbre tenia algun rebrot, actualment desaparegut o en mans de particulars. El teix és un arbre perennifoli, amb fulles agudes i llavors envoltades d'un aril vermell. Tradicionalment ha estat considerat l'arbre de la vida i de la mort. De la vida per la seva longevitat, i de la mort per la seva toxicitat. A l'antiguitat s'associava amb Hécate (deessa dels Inferns) i a l'edat mitjana amb la Lluna i les bruixes. Els arbres més antics d'Europa són teixos, algun dels quals es calcula que podria tenir uns 3.000 anys d'edat. | 41.6156900,1.9463300 | 412214 | 4607644 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79431-foto-08291-70-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79431-foto-08291-70-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'ObacPer arribar-hi cal prendre un camí senyalitzat amb l'indicador 'Carena del Teix', a la carretera que uneix els Caus amb la Casa Nova de l'Obac. Cal segui pel camí, després corriol, uns 700 m en direcció oest. Al final del reixat de la casa que hi ha sobre la carena, cal descendir uns 75 m per un terreny amb fort pendent en direcció nord. L'accés és molt difícil i no hi ha camí. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||||
| 79432 | Les potades de na Guilleuma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-potades-de-na-guilleuma | <p>AMADES, Joan (1990). Costumari català. Vol. X (Sant Joan de cara a l'estiu). Cercle de lectors - Salvat, Barcelona, p. 162-163 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 60-61 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 92-93 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 358 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 103-108 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 59</p> | <p>Guilleuma de Montcada, senyora i comtessa de Vacarisses al segle XIII, era una dona de caràcter fort i despòtic, i la seva figura té associades un seguit de llegendes, algunes de les quals es situen a Vacarisses. En un lloc a prop de Collcardús, del qual actualment se'n desconeix la ubicació exacta, hi ha un petit clot a la roca de pedra sorrenca, com si fos l'empremta d'una petjada. Estaria situat vora el camí romeu que anava a Montserrat, en un lloc darrera de les muntanyes de can Margarit, entre Collcardús i el Mimó (FLOTATS 1994: 92), o bé pel camí ramader de Vacarisses, un cop passat Collcardús (FARRÉS 1996: 61). Segons una llegenda, donya Guilleuma marxava de la casa de Vacarisses on havia pres posada i, en muntar a cavall un tros més amunt, colpejà frenètica el terra deixant estampada la petjada. Al terme de Vacarisses hi ha també una font anomenada 'de la Guilleuma', prop de la casa del Boixadell. Segons la tradició, la senyora de Vacarisses i el seu cavall van beure en aquesta font i després se separaren del camí. Així mateix, en un indret prop de l'Estació de Vacarisses, a unes quinze passes de la font de la Sang, hi havia una altra petja de la Senyora i les potades del seu cavall. Segons la llegenda, Guilleuma va pujar al cim més enlairat de Montserrat i, esperonant el seu cavall, volia arribar a Sant Llorenç del Munt. Però caigué a la riera del Palà, prop del camí romeu, tot deixant la marca de la seva pròpia petja, coneguda com la 'potada de na Guilleuma'. També hi haurien 16 redols corresponents a les marques de les peülles del seu cavall (SOLÀ 1929: 103-108). Aquestes 'petjades' ja eren difícils de localitzar en el seu temps, ja que si baixava una torrentada les tapava. Amb la construcció de l'autopista la zona va quedar coberta per pedres i terra que s'abocaren cap a la riera. Finalment, a prop de les Vendranes hi ha encara una altra font també anomenada de la Guilleuma.</p> | 08291-71 | Zona de Collcardús, zona de Torreblanca i el Boixadell, zona de can Serra | <p>Guilleuma de Montcada, senyora de Vacarisses, va contreure matrimoni amb l'Infant Pere, precisament el mateix dia que el seu germà, Jaume II, rei d'Aragó, es casava amb Blanca de Nàpols. El seu matrimoni va durar pocs dies, i el 30 d'agost de 1296 enviudava. Això va fer que prengués un caràcter fort i despòtic per governar, fet que ha propiciat l'aparició de diverses llegendes. Guilleuma es negà a reconèixer-se feudatària del bisbe de Vic. Per aquest motiu hi va combatre diverses vegades, fins i tot associada amb els heretges partidaris del comte de Foix. A Catalunya existeixen altres exemples de petjades o senyals gravades damunt la roca viva, ja siguin atribuïdes a homes o animals. Per exemple, la potada del Mal Esperit (prop d'Olot) o les nombroses petjades o potades del diable. Segons Joan Amades (AMADES 1990: 162-163), aquestes 'petjades' podrien ser reminiscències d'antics cultes solars, difosos per la baixa Europa, el nord d'Àfrica i l'Àsia meridional, ja que molts pobles primitius s'imaginaven el sol cavalcant damunt d'un corser o muntant un carro que saltava de cim en cim i que cada dia donava la volta. Gravar una petjada assegurava el pas de l'astre i venia a ser com un altar que se li dedicava. La cristianització hauria fet emergir tradicions i llegendes atribuïdes a sants o al diable.</p> | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||||||
| 79433 | Cal Jepó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jepo | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 21 | XIX - XX | L'estructura no perilla, però l'edifici acusa una falta de manteniment important | Casa de pagès senzilla i de dimensions modestes, que ha estat objecte de poques reformes i per això conserva bé la tipologia tradicional. Consta d'un edifici principal més una dependència destinada a corral que forma part d'un barri situat a la part sud-oest. L'habitatge principal és de planta rectangular (amb dues crugies que reflecteixen els dos moments de construcció de la casa). Consta de planta baixa i un pis. A la façana sud té un accés directament al primer pis per una escala en forma de pont. La casa és construïda amb murs de paredat (amb algunes parts reforçades amb maó) i té poques obertures i molt senzilles, normalment amb llinda de fusta a la part antiga (sud), mentre que a la part nova (nord) són més grans. Només una part dels murs exteriors han estat arrebossats. Al costat oest la casa té adossat un petit cobert i al costat nord es conserven dues pilastres que formaven part d'un cobert per al carro. L'interior de la planta baixa, que encara serveix de corral i galliner, és cobert amb bigues de fusta i amb revoltons, mentre que al primer pis hi ha l'habitatge. | 08291-72 | Prop de l'urbanització el Fresno i de l'autopista C-16 | La casa es devia construir al final del segle XVIII o durant el XIX, i en un primer moment pertanyia a una família coneguda com els Jepó. En un principi era una casa encara més petita, de planta allargada, que només constava de la crugia nord. Pels volts de 1936 s'amplià amb l'altre meitat. Més tard, els Jepó van vendre la casa a la família dels propietaris actuals. | 41.6114300,1.8939200 | 407841 | 4607226 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79433-foto-08291-72-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79433-foto-08291-72-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||
| 79434 | Pou de cal Jepó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-cal-jepo | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 21 | XIX - XX | Falta de manteniment del pou i l'entorn | Pou, situat uns 15 m a sud-oest de cal Jepó, amb una bassa adjacent, de la qual surt un rec que subministra aigua per regar els horts i també a un petit safareig. El pou és de planta més o menys circular, força irregular i de poca profunditat. Està revestit de pedra i té la part superior de maó, amb l'habitual corriola i galleda. Mitjançant una finestreta que funciona com a sobreixidor, l'aigua passa a la bassa, que té una planta més o menys oval força irregular. A cal Jepó encara van a buscar l'aigua per al consum domèstic al pou, ja que la casa no disposa d'aigua corrent ni d'electricitat. | 08291-73 | A cal Jepó (prop de l'urbanització del Fresno) | 41.6112500,1.8936000 | 407814 | 4607206 | 08291 | Vacarisses | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79434-foto-08291-73-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79434-foto-08291-73-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||
| 79435 | Can Còdol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-codol | VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'Còdol, un topònim vacarissenc (I)', Balcó de Montserrat, núm. 308 (abril) | XVI-XX | El cos antic es conserva integrament en les parts estructurals però necessitaria una bona restauració | Gran masia situada a la part superior d'una cinglera, sobre un congost estret i força espectacular que forma un torrent que en aquest punt conflueix amb la riera de Sanana. El conjunt consta d'un cos residencial antic amb un altre cos adossat més altres construccions posteriors, també amb funcions d'habitatge, així com diversos coberts aïllats. El cos residencial antic és de planta rectangular i té planta baixa més un pis/golfes, amb coberta a doble vessant. La façana principal és encarada a nord-est i té un portal adovellat i diverses finestres rectangulars, de disposició asimètrica, emmarcades amb carreus. Les façanes exteriors són arrebossades. L'interior ha conservat força bé l'estructura originària i s'hi poden veure alguns elements interessants, com la llar de foc o els festejadors. Es distribueix en tres crugies, cobertes a la planta baixa amb voltes de pedra. Aquest cos originari queda força ocult per un segon cos, també de planta rectangular i de dimensions fins i tot superiors, que és adossat al primer. Es tracta de les antigues corts (que conserven de la primitiva construcció la base de pedra i un portal adovellat), les quals modernament han estat sobrealçades amb una gran construcció de quatre plantes, feta amb parets de totxana, que servia com a granja. A la part oest s'hi ha habilitat l'actual habitatge dels masovers. En disposició transversal respecte a les dues construccions anteriors s'aixeca un nou cos, construït a partir dels antics estables, el qual tanca un petit pati interior o barri. La part de l'estable consisteix en una cambra, molt ben rehabilitada, coberta amb volta catalana i que compta amb un llarg abeurador. Aquest cos té grans galeries a ambdós costats i s'ha completat, en diferents èpoques, amb un nou habitatge que antigament era ocupat pels masovers. Aquesta construcció presenta uns acabats d'un estil constructiu força diferent, amb parets arrebossades i pintades. Al sector nord, la masia compta amb un cobert de pedra antic i altres coberts més moderns, i també té una era enrajolada. Al sector sud-est hi ha la font de can Còdol, que compta amb una àmplia pica i diversos abeuradors, però que ha estat força modificada en els darrers anys. A la dècada de 1970 en aquesta zona s'hi construí una terrassa enjardinada amb balustrada i una piscina. | 08291-74 | Al sector nord del terme, prop de la riera de Sanana | Aquest mas era conegut ja al segle XVI com a mas Còdol de la Noguera, i avui dia simplement com a can Còdol. No s'ha de confondre amb altres dos masos que en un temps van compartir aquest mateix topònim; això és: el mas Còdol, que posteriorment fou conegut com mas Ferreres i actualment Lleonart, i un altre mas Còdol, posteriorment mas Guàrdia i actualment inclòs dins del nucli urbà. L'any 1597 el propietari era Pere Còdol, el qual pagava per aquest mas un cens de 8 sous, més uns altres 8 sous i 4 diners de quístia. Els seus successors al capdavant del mas foren Cebrià Còdol (que testà el 1630), Pere Còdol (1634), Valentí Còdol (que testà el 1681), Fèlix Còdol (que testà el 1700) i Josep Còdol. Aquest últim declarava en la capbrevació de 1727 que tenia un molí fariner “de molt temps constituït”, que estava situat a la part de ponent de dit mas i “distant de aquell algun tir de bala, poch més o manco”. A Josep el succeí Isidre Còdol, a qui el marquès de Castellbell establí, l'any 1766, la facultat de construir un altre molí fariner aprofitant “el agua del otro molino y de la fuente de dicho Còdol” (VALLS i PUEYO: 1994). Es coneixen les afrontacions del mas corresponents a l'any 1727. Els actuals propietaris van adquirir la masia entorn de 1950 i hi han realitzat les obres al voltant de la font i la piscina. | 41.6216300,1.9107200 | 409255 | 4608341 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79435-foto-08291-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79435-foto-08291-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79435-foto-08291-74-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció de la llinda d'entrada al barri: '1747' | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||
| 79436 | El Lleonart | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-lleonart | BOIX PUIG, Pere (2005). 'Les Vendranes', Balcó de Montserrat, núm. 447, (novembre). VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'Còdol, un topònim vacarissenc (I i II)', Balcó de Montserrat, núms. 308 i 309. | XVI-XIX | En ruïnes i en procés avançat de degradació | Antic mas semi-derruït situat en una petita esplanada sobre un cingle que domina el pas del torrent del Lleonart. Es tracta d'una construcció de planta més o menys quadrada, que tenia una planta semi-soterrània més primer pis i golfes. Els murs, que es conserven en general fins a l'alçada del sostre, són de pedra i de tàpia. A la part de migdia, més baixa, estan reforçats amb un contrafort atal·lussat. Es conserva alguna finestra emmarcada amb carreus treballats. L'interior de la casa era distribuït en dues crugies, i s'hi observen algunes obertures en forma d'arc de maons plans. La casa ha estat allargada amb un cobert al costat de ponent (que conserva una volta de pedra) i un altre obrat amb totxo, de construcció molt recent, que actualment es troba totalment derruït. Al costat nord, darrera la casa, hi ha una construcció adossada amb dos cups, un de rodó i un de quadrat. | 08291-75 | Al sector nord del terme de Vacarisses | Antigament aquest mas era conegut com a mas Còdol; a les acaballes del segle XVI començà a ser conegut com a mas Ferreres i posteriorment mas Lleonart. No s'ha de confondre amb altres dos masos que en un temps van compartir aquest mateix topònim; això és: el mas Còdol de la Noguera (actualment can Còdol) i un altre mas Còdol (posteriorment mas Guàrdia i actualment inclòs dins del nucli urbà). L'any 1567 Salvador Puig, propietari del mas i el seu aglevat, el mas Roqueta, el va vendre a Joan Ferreres, que en va estar al front fins el 1634. El succeí la seva filla, Marianna Ferreres, casada amb un home cognominat Lleonart. Els successors foren Joan Lleonart (1666), Francesc Lleonart (testà el 1707) i Maria Lleonart, que es casà amb Pere Codines (1718). Els succeí el seu fill Francesc Codines i Lleonart, que s'encarregà de la capbrevació de l'any 1727. L'any 1883 el mas es trobava en venda. Es coneixen les afrontacions detallades d'aquest moment. La dècada de 1950 el mas encara era habitat, concretament per Joan Espunya. | 41.6179700,1.9205500 | 410069 | 4607924 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79436-foto-08291-75-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79436-foto-08291-75-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79436-foto-08291-75-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Camins d'accés restringits amb cadenes. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||
| 79437 | La Vacarissana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-vacarissana | <p>GRAU, Jan (1995). Fabulari Amades. Tarragona, Edicions del Mèdol, p. 139, 169 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, P. 28</p> | <p>La boira que cobreix Montserrat per la banda de Vacarisses rep el nom de Vacarissana. Es tracta d'una boira baixa que ho deixa tot ben xop i que disminueix molt la visibilitat. És costum que els pares personifiquin l'amenaça que els fills es perdin dient-los que la Vacarissana se'ls endurà a un cau, on els xuclaria fins a empassar-se'ls (GRAU 1995: 139, 169).</p> | 08291-76 | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||||||||||
| 79438 | Cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jan-1 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 25 VALLS i PUEYO, Joan (1996). 'L'Estarrós o l'antic bosc del mas March', Balcó de Vacarisses, núm. 332 (abril) | XVIII-XIX | Teulada amb perill d'esfondrament. Cos annex semiderruït | Casa de pagès de dimensions modestes formada per una cos principal més un cos annex adossat al costat de llevant. L'edifici és construït amb murs de pedra i coberta a dues vessants (que en algun punt presenta indicis d'esfondrament). Té un soterrani, planta baixa i planta primera. La façana principal, a migdia, té unes obertures molt senzilles, gairebé totes amb llinda de pedra, i una terrassa davantera mitjançant la qual s'accedeix a la casa. El cos annex de llevant es troba en estat semiderruït. La casa té annexats altres coberts, lleugers i de construcció molt recent, a nord i ponent, els quals s'utilitzen com a paller i per d'altres usos de treball. No gaire lluny s'ha construït un barracó de fusta també per a usos de treball. En conjunt, can Jan és una construcció de tipologia tradicional molt austera i sense elements d'especial interès. Es troba situada en un petit pla format per una de les terrasses del torrent de Marà. | 08291-77 | Prop de l'urbanització del Ventaiol, al límit nord-occidental del terme de Vacarisses. | Antigament era anomenat mas March i a partir del segle XVII mas Estarrós. L'any 1514 fou concedida la carta precària d'una propietat anomenada 'lo bosch del mas March' a Pacià Oliva, pagès de Monistrol de Montserrat. Pacià Oliva era propietari del mas, que tenia un casal i terres amb vinya, prats, boscs... i estava situat al costat de la riera de Marà, antigament anomenada de 'Cellent'. Va deixar-lo en testament a la seva filla Magdalena Oliva, casada amb Francesc Buada. Aleshores ja era una partida de terra força parcel·lada, amb diferents pagesos que hi tenien possessions. Els successors del mas foren Antoni Buada (que testà el 1646), Maria Pons (néta de l'anterior i muller de Macià Vilomara). Aquesta traspassa la propietat el 1655 a Maria Buades, muller de Joan Llobet, conegut amb l'àlies d'Estarrós. Al segle XVIII les terres del mas estaven en mans de diferents propietaris. Jacint Puig, capellà, va comprar el 1728 la peça de terra al marquès de Castellbell. D'aquest passà al seu germà, el qual la va vendre el 1745 a Joan Moliner, que va edificar-hi una casa. En una declaració del 1759 especifica que 'está construïda y edificada novament una caseta no del tot acabada' en la qual hi havien de viure ell o el seu masover. Cal deduir que la casa primitiva s'havia perdut i aquesta edificació de mitjan segle XVIII és la que actualment podem veure. Durant el segle XIX i també al XX s'hi han fet algunes reformes, tot i que lleus. | 41.6171400,1.8661300 | 405534 | 4607890 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79438-foto-08291-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79438-foto-08291-77-2.jpg | Física | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||
| 79439 | L'Estació | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lestacio | XX | Entorn descuidat | Torre d'estiueig situada a prop de l'antic hostal de Palà i del pas del camí Romeu i envoltada pel que havia estat un petit jardí. Es tracta d'un edifici d'estil classicista, de planta quadrada, amb planta baixa, primer pis i coberta amb terrassa. A les diferents façanes es caracteritza per un ritme de tres finestres perfectament regulars a cada planta, les quals estan emmarcades amb una motllura blanca i rematades en forma de tallaaigües. A la façana principal les obertures segueixen el mateix patró, però amb la porta d'entrada i un balcó al primer pis. Algunes de les finestres han estat tapiades. Els murs exteriors són arrebossats i pintats d'un color grana que dóna singularitat a l'edifici, que és anomenat popularment l''Estació' precisament perquè el color de la façana recorda l'estil de les antigues estacions de ferrocarril. | 08291-78 | Camí Romeu (Urbanització el Ventaiol) | Segons la informació del cadastre, l'edifici fou construït l'any 1914. | 41.6064600,1.8714200 | 405959 | 4606698 | 1914 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79439-foto-08291-78-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79439-foto-08291-78-2.jpg | Física | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 116|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||
| 79440 | Les Comelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-comelles-0 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 8 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'Els masos Comelles i Currupell', Balcó de Montserrat, núm. 325 (setembre) VALLS i PUEYO, Joan (2004). 'Un suposat monestir de monges negres a Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 428 (abril) | XIV-XIX | Molt bon manteniment per part del propietari actual | Masia de dimensions mitjanes que pràcticament no ha tingut modificacions modernes i per això ha conservat perfectament la tipologia tradicional i molts dels elements propis d'una casa rural. El conjunt consta de l'edifici principal amb diversos annexos, un barri davant la façana davantera i una era exterior, enrajolada. L'edifici principal és de planta rectangular, amb planta baixa, primer pis i golfes. La coberta és a dues vessants. Es tracta d'una casa senzilla i austera, amb els murs fets de tàpia (només reforçats amb pedra a la base i en algunes parts, com a la façana principal). La façana principal, orientada a migdia, no té elements d'ostentació. Consta d'un senzill portal amb arc de punt rodó i tres balcons. La porta metàl·lica d'un garatge (que dóna al que abans eren els estables) és un dels pocs elements moderns intrusos. Com a finestra especialment destacada hi ha la del mur de ponent (actualment a l'interior del corral) amb una llinda de pedra decorada amb arc conopial. L'interior conserva la distribució característica en tres crugies, amb els sostres embigats gairebé i la totalitat dels paviments originaris. A la part de llevant hi ha la cuina (amb forn i llar de foc). Abans aquesta cambra era el pastador. Al fons hi ha el celler, que conserva diverses bótes i, més al fons un pati amb una premsa d'un model força antic. En coberts de la part posterior es conserva un cup rodó i restes de 4 cups quadrats. En annexos exteriors es conserven altres cups. Al primer pis hi ha una àmplia sala i diverses habitacions, algunes amb festejadors. També hi ha dues comunes i les cambres on s'assecava el tocino. Les golfes han conservat l'embigat i les encavallades originàries, que foren reformades l'any 1858. Entre els annexos hi ha el corral (adossat a ponent) i una pallissa. A la part de llevant hi ha una cort (força antiga) i, a la part nord, un cos que havia d'allargar la casa i que va quedar inacabat. A la part sud del barri hi ha uns dipòsits de gra moderns on antigament hi havia les comunes. Ja a l'exterior, al sector sud-est hi ha un cobert anomenat 'la barraca dels pobres', el qual servia de refugi per als passavolants que transitaven per l'antic camí de Vacarisses a Monistrol. | 08291-79 | Al sector de Les Comelles, entre les urbanitzacions de Palà-Comelles i el Fresno. | A pocs metres de la masia s'hi ha localitzat un jaciment d'època ibèrica. La primera referència de la masia és de l'any 1392 quan, en el testament de Joan desfar i Ricolf, senyor de Vacarisses i Rellinars, aquest reconeix que deu una quantitat de diners a Joan Carupell, amo del mas Comelles (VALLS i PUEYO; 2004). A mitjan segle XVI el mas Comelles era d'Antoni Vendranes, àlies Comelles. Els seus fills declaren en la capbrevació de l'any 1597 i eren propietaris del mas Comelles i del mas Cal, que estava format pels masos Currupell, Muntanyans i Rodom. El fill hereu fou Antoni Joan Comelles, que comandà el mas fins aproximadament el 1619. El succeïren la seva vídua i després el seu fill, Joan Comelles (va fer testament el 1676), i el fill d'aquest, també Joan. En la capbrevació de 1727 Joan Comelles especifica les afrontacions del mas Currupell, com si aquest fos el principal, i el mas Comelles anava inclòs a l'interior. A mitjan segle XVIII el mas Comelles pagava un cens de 19 sous i 1 diner. Aleshores ja hi havien altres propietaris que tenien terres en aquesta heretat, i Joan Comelles vengué encara altres peces de terra. A mitjan segle XIX la casa ja devia tenir una fesomia molt semblant a l'actual. Segons una inscripció, l'any 1858 el propietari era Francesc d'Asís Comelles, el qual va refer la coberta de la casa i també va portar a terme la construcció del cos afegit al sector nord, que restà inacabat. És possible que Francesc d'Asís marxés a viure a Monistrol i que ja en aquesta època quedés un masover al front de la casa. Francesc d'Asís no va tenir descendència, de manera que el cognom es va perdre. Va deixar la casa en herència al seu fillol, Francisco Gibert (pare de l'actual propietari). Durant molts anys la casa ha estat portada per un masover. Cal dir que a tocar hi passava el camí de Vacarisses a Monistrol, el qual més endavant, en direcció oest, s'unia amb el camí romeu i travessava la riera de Marà per un gual a l'alçada de l'Hostal de Palà. Per això molts dels passavolants es refugiaven a l'anomenada 'barraca dels pobres'. Com a notícia anecdòtica cal dir que recentment la casa ha servit d'escenari per al rodatge de les pel·lícules 'La Mari' i 'Mari 2'. L'arxiu particular d'aquesta masia fou destruït durant la Guerra Civil de 1936. | 41.6090000,1.8854400 | 407131 | 4606965 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79440-foto-08291-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79440-foto-08291-79-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Entre d'altres elements d'interès que es conserven a la masia hi ha diverses bótes al celler i un dipòsit d'oli de pedra. En el pati posterior hi ha una premsa de rosca de fusta, d'un model força antic, i una fogaina per al vi. També hi havia un trull, que ja no existeix. També es conserva una ventadora i una màquina de pelar ametlles.L'any 1941 en un amagatall de la casa, tancat amb una trapa i situat a sota de la primera planta, s'hi van trobar dues escopetes.Inscripció en una rajola a la part central del sostre de les golfes: 'ANY 1858. Francisco de Asís Comelles'Inscripció al mànec de ferro del portal principal: '1873'Inscripció a la paret que tanca el barri, al sector sud-oest: '1899'En un camp proper, a uns 50 m de la casa hi ha un pou d'aigua. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||
| 79441 | Plafó de sant Antoni de Pàdua (capella de l'Obac Nou) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-de-sant-antoni-de-padua-capella-de-lobac-nou | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 62 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 114 | XVIII | Alguna rajola té escantellaments a la capa d'esmaltat | Plafó de rajoles encastat en una de les façanes de la capella de la Casa Nova de l'Obac. Consta de 30 rajoles amb decoració polícroma que representen la figura de sant Antoni de Pàdua, a qui està dedicada la capella. La decoració consta d'una orla perifèrica amb fulles encadenades, característica del segle XVIII i, en el registre central, la figura del sant, amb hàbit de franciscà, un nen en braços i un lliri a l'altre mà. Com a paisatge de fons, una casa i arbres. | 08291-80 | Sector de l'Obac, a l'angle nord-est del terme. | La Casa Nova de l'Obac es començà a construir al final del segle XVIII i no es va acabar fins el 1820. Sembla que fou dissenyada per l'arquitect italià Domenico Bagutti. La capella, d'estil neoclàssic, es devia construir en aquests mateixos anys. Uns goigs de l'any 1923 manifesten d'advocació de la capella a sant Antoni. Segons una tradició, quan uns bandolers van anar a robar a la Casa Vella de l'Obac apareguren simultàniament a cada finestral un frare franciscà, els quals espantaren els malfactors i van fugir. En memòria d'aquest fet es posà la capella de l'Obac Vell sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, tradició que continuà en la capella de la casa nova. Es tracta d'un plafó de sants característic del segle XVIII. | 41.6215600,1.9539300 | 412855 | 4608288 | 08291 | Vacarisses | Obert | Regular | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Emplaçat a la façana sud-est de la capella. | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||||
| 79442 | Casalot del Corto Pio | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casalot-del-corto-pio | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa.23 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'Els masos Alzina, Costa, Om i Magraner', Balcó de Montserrat, núm. 317 (gener) | XVIII | Casa abandonada i semi-derruïda | Casa de pagès semi-derruïda situada a la part superior d'un turó que forma un petit altiplà sobre el torrent dels Oms. Es tracta d'una construcció del segle XVIII pràcticament sense modificacions i que conserva perfectament la tipologia constructiva originària. És de planta rectangular, amb planta baixa més un pis/golfes, amb coberta a dues vessants. Les estructures de la casa, llevat de la coberta, es conserven d'empeus. Els murs són de pedra lligada amb morter, amb carreus escairats a les cantoneres. Pràcticament no té obertures, les quals són situades a la primera planta i de petites dimensions. A la façana sud-oest, parcialment derruïda, s'insinua el portal d'entrada amb l'arrencada d'un arc adovellat de pedra tosca. L'espai interior és de dimensions modestes i està compartimentat amb una paret intermitja. Es conserven restes de l'escala d'accés a la primera planta. Una de les habitacions té un forn de pa amb volta de maó molt ben conservat, el qual forma un petit cos adossat que sobresurt de la façana. Al costat nord-oest té adossats uns coberts pràcticament derruïts. A tocar de la casa hi ha una barraca de pedra seca de planta circular. | 08291-81 | Al sector nord del terme, prop del torrent dels Oms | Francesc Alsina i Vendranes era el germà petit de Josep Alzina, propietari del mas Alzina (situat en terme de Rellinars, just al termenal amb Vacarisses), i posseïa una peça de terra de 30 jornals situada al 'Llatoner' a prop del mas Alzina. El 1759 feia pocs anys que Francesc s'hi havia construït una casa, on residia amb la seva família. Aquesta nova casa pagava un cens de 2 sous i l'any 1780 era coneguda amb el curiós nom de 'Fuerte Pio', que després va derivar a 'Corto Pio'. Vers l'any 1800 havia passat a pertànyer a l'heretat del mas Còdol. | 41.6219300,1.9212000 | 410129 | 4608363 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79442-foto-08291-81-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79442-foto-08291-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79442-foto-08291-81-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Per accedir-hi cal prendre un camí en direcció est des de la ctra. B-122, uns 200 m abans del km 14. Cal seguir el camí 1 km aproximadament i, passat un torrent, prendre un trencall en direcció sud-oest per un camí força embrossat. Al cap d'uns 500 m s'arriba a la casa. | 119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||
| 79443 | Mas Guinardeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-guinardeu | VALLS i PUEYO, Joan (1996). 'El mas Guinardeu', Balcó de Monstserrat, núm. 329 (gener) | XVI-XIX | En ruïnes, cobert de vegetació | Ruïnes d'un antic mas, situades arran d'un cingle per on baixa un torrent per un espectacular salt d'aigua. Es tracta d'un mas de dimensions modestes que ha conservat les característiques constructives tradicionals. Se'n conserven bona part de les parets exteriors (de pedra lligada amb morter) fins a una alçada d'uns 5 metres. La casa és de planta més o menys quadrada, i pràcticament no té obertrues, excepte una porta que s'insinua a la façana nord i un forat que possiblement corresponia a una finestra. Al costat est conserva l'estructura d'un cup amb la seva corresponent boixa. A la part sud es conserven estructures de possibles coberts adossats a la casa. L'interior de la construcció i l'entorn immediat es troben totalment coberts per la vegetació. | 08291-82 | Prop de la carena del Roure Monjo, al sector est del terme | L'any 1597 aquest mas era conegut amb el nom de Gorneras o Gomeras i el seu propietari era Joan Gili, àlies Guinardeu. El succeí el seu fill Jacint (1634) i, més tard, la seva filla, Maria Anna Gili, casada amb Pere Angla. El 1697 Maria Anna va vendre el mas Guinerdeu a Josep Torres, propietari del veí mas Torra, el qual va conrear les terres del Guinerdeu fins el 1725. Aquest any el van vendre a Miquel Pujolar i Buada. Els Pujolar vivien al mas Boada, de Rellinars, on també hi tenien un forn de vidre i eren, a més, uns grans propietaris, amb terres també a Vallhonesta. L'any 1727 el mas Guinerdeu era habitat per un masover. L'any 1759 tornava a ser propietat dels Torres, concretament de Francesc, fill de Josep, que l'havia comprat de nou. | 41.6052500,1.9356400 | 411309 | 4606496 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79443-foto-08291-82-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79443-foto-08291-82-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||
| 79444 | Pou de glaç del camí de l'Estepar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-glac-del-cami-de-lestepar | <p>FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 362-365 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 18 PERARNAU, Jaume (1992). Els pous de glaç de la comarca de Bages. Centre d'Estudis del Bages, Quaderns, núm. 5, Manresa, p. 45 VALLS i PUEYO, Joan (1993). 'Els pous de glaç i altres notícies de l'Obac'. El balcó de Montserrat, núm. 294 (febrer)</p> | XVIII | Recentment restaurat | <p>Pou de glaç, situat al cim de la carena anomenada precisament del pou, molt a prop del camí ral de Manresa a Barcelona. Es conserva integrament i consta de la cavitat excavada al terreny (de forma cilíndrica i revestida interiorment amb pedra) i la coberta amb falsa cúpula de pedra. Per la part est, on el desnivell del terreny és més pronunciat, el pou té una part de mur exterior sota la cúpula. Té tres obertures superiors rectangulars a l'arrencada de la volta, actualment protegides amb un reixat. Tipològicament és un pou gairebé idèntic al de l'Obac Vell, si bé de dimensions una mica més grans.</p> | 08291-83 | A la zona de l'Obac (estrem nord-est del terme) | <p>Aquest pou és el primer que fou construït a la finca del mas Obac; concretament l'any 1706 per Josep Ubach i Serra, sota llicència de Josep Amat, senyor de Castellbell i Vacarisses. L'establiment obligava al seu propietari a pagar un cens per Nadal al marquès. La producció d'aquest pou abastia fonamentalment Terrassa, algunes vegades Manresa i més sovint la ciutat de Barcelona. Cal dir que estava situat molt a prop del camí ral de Manresa a Barcelona. La demanda deuria ser prou important, ja que l'any 1760 el nou propietari del mas, Antoni Ubach, rebé llicència per construir un altre pou de glaç, el de l'Obac vell o del camí de la Font de la Portella, més a prop del mas. La família Ubach era propietària dels masos Vell i Nou de l'Obac, els quals durant els segles XVII i XVIII van tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats rurals, com ara l'elaboració de carbó, un forn de vidre i els mateixos pous de glaç, que permetien vendre el gel a la ciutat i diversificar així els seus negocis. Els pous s'abandonaren al final del segle XIX o principi del XX. El 1990 fou restaurat per la Diputació de Barcelona, gestora del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.</p> | 41.6344300,1.9716000 | 414344 | 4609699 | 1706 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79444-foto-08291-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79444-foto-08291-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79444-foto-08291-83-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Es troba situat al límit del terme muninipal amb el de Terrassa. Entenent que el sender que discorre per la carena fa de partió, el pou es troba de la banda de Vacarisses. Situat dins el Parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats. | 119|94 | 47 | 1.3 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||
| 79445 | Viaducte de la riera de Sanana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viaducte-de-la-riera-de-sanana | Anònim (1883). Revista Terrasense, núm. 2. 6 de gener. FERRER, Llorenç; PIÑERO, Jordi; SERRA, Rosa (1997). El Llobregat, nervi de Catalunya. Angle Editorial / Centre d'Estudis del Bages, Manresa, p. 23 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XX | Els arcs estan reforçats amb barres metàl·liques | Viaducte de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que salva el desnivell provocat pel pas de la riera de Sanana. Consta de tres arcs sostinguts sobre pilars de planta rectangular amb ànima d'argamassa i recoberts amb pedra. Tenen un sòcol, fet amb carreus disposats en filades regulars, mentre que la part superior és més irregular. Els arcs són formats per diverses filades de maons i la resta és de pedra. A la part superior hi ha la plataforma per on discorre la doble via del tren. | 08291-84 | A tocar del barri de la Farinera (Rellinars) | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. Aquest viaducte segueix el mateix model que el del Buixadell (en terme d'Olesa), projectat per l'enginyer Andreu Puigdollers, director de la companyia del ferrocarril, i sota la direcció de l'enginyer Massé. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. Possiblement l'obra del viaducte és d'aquest moment, ja que el pont anterior devia ser més precari. | 41.6187400,1.8934700 | 407814 | 4608038 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79445-foto-08291-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79445-foto-08291-84-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Es troba situat al límit amb el terme municipal de Castellbell i el Vilar, ja que la riera de Sanana fa de partió. | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||
| 79446 | Casilla de ferroviaris (el Fresno) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casilla-de-ferroviaris-el-fresno | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX-XX | Una de les casetes dels ferroviaris ocupada per personal vinculat al manteniment de la via de Barcelona a Manresa, anomenades popularment 'casilles'. És una construcció de petites dimensions, de planta rectangular, amb planta baixa i un pis, amb coberta a doble vessant. És feta de pedra amb les cantoneres i els marcs de les obertures amb maó pintat de vermell. Disposa d'un petit jardí a l'entorn. | 08291-85 | A prop de l'urbanització del Fresno | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.6122200,1.8958200 | 408001 | 4607312 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79446-foto-08291-85-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||
| 79447 | Túnel de la riera de la Torre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tunel-de-la-riera-de-la-torre | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó al costat de ponent de la riera de la Torre. Té una llargada d'uns 75 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-86 | Al sud de l'urbanització de Torreblanca, prop de la riera de la Torre | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.5843400,1.9212800 | 410083 | 4604189 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||||
| 79448 | Viaducte de la riera de la Torre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viaducte-de-la-riera-de-la-torre | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XX | Viaducte de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que salva el desnivell provocat pel pas de la riera de la Torre. Consta de tres arcs sostinguts sobre pilars de planta rectangular amb ànima d'argamassa i recoberts amb pedra. Tenen un sòcol, fet amb carreus disposats en filades regulars, mentre que la part superior és més irregular. Els arcs són formats per diverses filades de maons i la resta és de pedra. A la part superior hi ha la plataforma per on discorre la doble via del tren. | 08291-87 | Al sud del terme municipal, més avall de l'urbanització de Torreblanca | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. Aquest viaducte segueix el mateix model que el del Buixadell (en terme d'Olesa), projectat per l'enginyer Andreu Puigdollers, director de la companyia del ferrocarril, i sota la direcció de l'enginyer Massé. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. Possiblement l'obra del viaducte és d'aquest moment, ja que el pont anterior devia ser més precari. | 41.5811900,1.9221300 | 410150 | 4603839 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79448-foto-08291-87-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||
| 79449 | Mina dels Morts | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-dels-morts | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó al costat de llevant de la riera de la Torre. Té una llargada d'uns 60 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-88 | Al límit sud del terme, prop de la Pedrera del Mimó | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. Durant les obres de construcció d'aquest túnel es produí un accident a l'interior, quan s'estava cobrint la volta de l'obra, amb el resultat de 5 treballadors morts. Des d'alehores aquest túnel es coneix com 'la mina dels morts'. | 41.5755300,1.9206300 | 410017 | 4603212 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||||
| 79450 | Cal Pere Sabater i ca la Carmeta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pere-sabater-i-ca-la-carmeta | XVIII-XIX | Conjunt de dos edificis que conserven la tiipologia de cases pairals. Es troben situades al peu de la carretera però són de construcció anterior a aquesta, ja que no es estan alineades seguint el traçat viari. Cal Pere Sabater (núm. 1) és una construcció de planta més o menys quadrada, amb planta baixa més un pis. La coberta és a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana. La façana, arrebossada, evidencia unes característiques constructives pròpies del segle XIX. Presenta una composició simètrica amb dues obertures a cada planta rematades amb arcs escarsers: més amples a la planta baixa i amb balcons de ferro forjat al primer pis. Ca la Carmeta (núm. 3) presenta una tipologia més propia del segle XVIII (una inscripció a la dovella central confirma la cronologia setcentista de la façana). També és de planta quadrada, amb planta baixa més pun pis i golfes. La coberta és a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana. La façana principal és arrebossada i pintada de blanc. Té un portal adovellat de pedra tosca i un ample balcó al primer pis. | 08291-89 | Carretera l'Olesa, núms 1 i 3 | La carretera, en un principi anomenada de Gràcia a Manresa, ja existia a principis del segle XX. Aquestes dues cases són dels segles XVIII i XIX o anteriors. | 41.6050200,1.9183000 | 409864 | 4606489 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79450-foto-08291-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79450-foto-08291-89-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la dovella central de ca la Carmeta: '17(?)' | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||
| 79451 | Gil | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gil | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 96, 114, 134 | XX | Màquina de l'antiga fàbrica. Concretament es tracta d'un gil; una màquina del procés de filatura de llana pentinada o d'estam destinada a teixits de qualitat i, per tant, d'alt valor afegit. És una màquina dels anys 50 o 60 consistent en una estructura metàl·lica amb un sistema de rodets a la part superior i accionada per un motor elèctric. | 08291-90 | La Fàbrica (ctra. de la Bauma, 1) | Les primeres notícies de 'La Fàbrica' són de l'any 1934, quan un tal Villaret començà la construcció de la nau que en un principi tenia una superfície de 24 x 17 m. La seva intenció era instal·lar-hi una secció de telers. L'obra continuà i l'edifici ja estava gairebé enllestit (només li faltava la teulada) quan amb l'esclat de la Gerra el 1936 quedà paral·litzat. La construcció es va reemprendre l'any 1945 amb unes dimensions ja ampliades (44 x 21 m) per donar cabuda a les oficines, taller i altres dependències. El 1948 la fàbrica entrà en funcionament, amb la raó social 'Hilaturas Pablo Bruges' i dos anys més tard canvià el nom per 'Hilaturas Brugues Bori y Cirera', que es va mantenir fins el 1964. Entre 1964-1965 es construí una nova nau i es tornà a canviar la raó social per 'Hilaturas Brugues, S.L.', la qual durà fins l'any del seu tancament, el 1968. L'any 2003 la fàbrica va obrir les portes, ara recuperada com a equipament social i cultural. Aquesta màquina es va deixar com a element testimonial de l'antiga fàbrica. La resta de maquinària es va vendre. | 41.6064200,1.9182300 | 409860 | 4606644 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||||||
| 79452 | Ajuntament de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ajuntament-de-vacarisses | XX | Edifici situat al costat de la piscina i amb una plaça enjardinada a la part posterior. Consta de tres cossos, encavallats parcialment els uns amb els altres, tot formant un joc de volums de dimensions i alçades lleugerament diferents. Els tres cossos són de planta quadrada, amb coberta a dues vessants. El principal té planta baixa més dos pisos i golfes, mentre que els altres dos només tenen dues plantes. L'edifici, obrat amb maó vist, adopta un estil constructiu no gaire diferent a un xalet residencial (cal dir que en un principi havia estat una casa particular), amb finestres rectangulars de diferents dimensions i, a la façana de ponent, dues galeries-balcó. L'element que singularitza el conjunt és el cos de vidre annexat a la façana davantera, que acull els accessos verticals i una torre de formigó (que llueix l'escut del municipi) amb l'ascensor. La part superior de la vidriera, disposada obliquament, reflecteix la silueta de la muntanya de Montserrat. | 08291-91 | Carrer Pau Casals, 17 | Antigament l'Ajuntament, així com l'escola, era situat en unes dependències municipals a l'interior del castell. L'any 1974 l'Ajuntament es traslladà a l'edifici actual, que era una casa particular construïda l'any 1950. El trasllat va ser gradual i, durant els primera anys, en el nou edifici es compartia espai amb l'escola i també hi vivia la família del policia municipal. La dècada de 1990 s'hi portà a terme una reforma i s'hi instal·là el cos davanter amb vidriera. | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79452-foto-08291-91-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||||
| 79453 | Pou de ca la Quima | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-ca-la-quima | <p>FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 151-152 FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 131 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 40</p> | XX | <p>Pou d'aigua que consisteix en una petita construcció de planta quadrada, assentada sobre una base també quadrada, amb coberta a doble vessant. Les parets són rebestides de rajola esmaltada. A la part posterior té una porta de ferro. En una de les parets laterals té un volant de ferro, corresponent a una bomba d'aigua manual. Al costat hi ha una pica amb el seu corresponent desguàs. Les parets enrajolades tenen diversos motius decoratius: un mapa de Vacarisses amb indicació de les fonts, a la part davantera, un escut de vacarisses, en un dels laterals, i diverses inscripcions a l'altre.</p> | 08291-92 | Al carrer Alfons Sala, prop de ca la Quima. | <p>Aquest pou es construí entre els anys 1932-34 a iniciativa d'un grup de veïns que després el cediren a la propietat municipal. Els terrenys foren cedits per la marquesa de Castellbell. Era el moment en què es començava a organitzar el subministrament d'aigua potable al municipi, i aquest pou va ser d'una gran utilitat, sobretot en ell període de la gran sequera dels anys 50. Inicialment, el pou consistia en una simple barraqueta amb una porta davantera. En el transcurs dels anys seixanta sofrí una petita modificació. Durant la Festa Major de 1987 s'inauguraren les obres de remodelació i decoració del pou, quan es va enrajolar amb els motius decaratius que ara es poden veure, obra de Colomer (ceramista) i Ambròs. El pou fou dedicat als vacarissencs que van construir el pou.</p> | 41.6076900,1.9174700 | 409798 | 4606786 | 193 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79453-foto-08291-92-2.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció lateral: 'EL POU. L'any 1934 uns vacarissencs que s'estimaven molt el poble varen fer aquest pou. Avui ho recordem i agraïm profundament aquest gest. Festa major 1987'. 'El guarniment del pou ha estat possible gràcies a la col·laboració de l'Ajuntament i els veïns del carrer Alfons Sala. COLOMER / AMBRÒS ha cedit el disseny i la realització'. | 98 | 47 | 1.3 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||
| 79454 | Basses de cal Macià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/basses-de-cal-macia | XIX | Força modificada per la continuïtat d'ús. Entorn desendreçat | Conjunt de dues basses situades en una zona d'horta en la confluència entre el torrent del Viveret (que nodreix les basses) i el torrent que baixa de la Font de la Canal. Es tracta de dues bassesde dimensions considerables i pròximes entre si, en un terreny aterrassat. Són de planta en forma de trapezoide, amb els murs de pedra arrebossats de ciment i protegits amb maó a la part superior. Serveixen per regar els horts de la zona i actualment estan en ús. | 08291-93 | A prop de la Rectoria Vella | En aquesta zona hi havia els horts de la Rectoria Vella, situats al sud de l'edifici. Segons informació oral, aquestes basses havien pertangut a cal Macià, i ja existien al començament del segle XX. | 41.6060900,1.9120800 | 409347 | 4606614 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79454-foto-08291-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79454-foto-08291-93-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Uns 100 m torrent avall es troba una altra bassa, totalment coberta per la vegetació. | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||
| 79455 | Bassa de la Rectoria Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-de-la-rectoria-vella | XIX | Entorn desendreçat. Barraca amb element precaris | Bassa per regar situada en una zona d'horta en la confluència entre el torrent del Viveret i el torrent que baixa de la Font de la Canal (el qual nodreix aquesta bassa). Es tracta d'una bassa de planta més o menys rectangular però molt allargada. Els murs són de pedra, arrebossats de ciment i protegits amb maó a la part superior. Té annexa una petita barraca a l'interior de la qual s'accedeix a un safareig que dóna a la bassa. A l'altre costat de la barraca hi ha una segona bassa més petita. | 08291-94 | A prop de la Rectoria Vella | En aquesta zona hi havia els horts de la Rectoria Vella, situats al sud de l'edifici. Segons informació oral, aquesta bassa ja existia al començament del segle XX. | 41.6067800,1.9131500 | 409437 | 4606689 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79455-foto-08291-94-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||
| 79456 | Bassa de cal Vilaseca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-de-cal-vilaseca | XIX | Entorn descuidat i envaït per la vegetació | Bassa per regar situada en una antiga zona d'horta nodrida pel torrent que baixa de la Font de la Canal. Es tracta d'una bassa allargada de planta irregular. Està construïda aprofitant la paret natural d'un terreny amb desnivell i tancada per un mur de pedra, totalment arrebossat de ciment. Al costat té una barraca de construcció moderna. Actualment la bassa i els horts es troben en desús i tota la zona és coberta per vegetació. | 08291-95 | A prop del carrer Sant Josep | Aquesta era una zona tradicional d'horts, que aprofitaven l'aigua del torrent que baixava del poble. Segons informació oral, aquesta bassa ja existia al començament del segle XX. | 41.6070800,1.9146100 | 409559 | 4606721 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79456-foto-08291-95-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79456-foto-08291-95-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||
| 79458 | Museu-Arxiu de Vacarisses (fons bibliogràfic) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/museu-arxiu-de-vacarisses-fons-bibliografic | XVI-XX | <p>El Museu-Arxiu de Vacarisses compta amb un fons bibliogràfic força destacat. Es troba emplaçat a l'interior de l'església parroquial, concretament en una dependència amb tres pisos situada vora l'altar. El fons bibliogràfic, que s'exposa en el segon i tercer pis, consta d'una col·lecció especialment interessant de missals dels segles XVII-XX formada per exemplars procedents de donacions diverses. El fons es completa amb altres llibres antics, especialment de temàtica religiosa. L'element més destacat és un llibre del segle XVI de vestits de tot el món.</p> | 08291-97 | Església parroquial de Vacarisses. Plaça de l'Església | <p>Mossèn Sebastià Codina i Padró va fer-se càrrec de la parròquia de Vacarisses l'any 1968. Ell va ser l'iniciador d'aquesta col·lecció, aplegada a la parròquia a partir dels elements antics que s'hi conservaven i també gràcies a les donacions de particulars. Una part important de les col·leccions és provinent de l'hospital del Tòrax (a Terrassa), ja que mossèn Codina va estar trenta anys al front de la capella d'aquesta institució. Però el gruix de les col·leccions són donacions força recents, a partir de l'any 1996, quan s'inicià formalment el Museu. Fa uns anys el local del Museu, situat al costat de l'altar, fou ampliat i s'adequaren els tres nivells a l'interior dins la mateixa dependència. Atès que l'espai és limitat i insuficient pel volum de material existent, és previst ampliar encara més les dependències del museu. Fa uns anys un grup de voluntaris, entre els quals Joan Vila i Benet Ulldemolins van iniciar un primer inventari així com tasques de documentació de les col·leccions. Actualment la majoria de les peces compten amb una etiqueta identificativa. L'any 2000 la parròquia va fer donació de les col·leccions a l'Associació Museu-Arxiu de Vacarisses, que n'és l'actual propietària.</p> | 41.6071900,1.9177000 | 409817 | 4606730 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79458-foto-08291-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79458-foto-08291-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79458-foto-08291-97-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons bibliogràfic | Privada accessible | Científic | Inexistent | 2024-10-30 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 57 | 3.3 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||
| 79461 | Arxiu parroquial de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-de-vacarisses | XX | <p>L'arxiu parroquial de Vacarisses fou totalment destruït durant la Guerra Civil de 1936, de manera que només es conserven documents posteriors a aquestes dates. Els fons de l'arxiu consten dels llibres habituals de registre (batejos, matrimonis, defuncions, etc) i es conserven al Museu-Arxiu de Vacarisses, situat a l'Església, excepte els llibres que encara estan en actiu, conservats a lla Rectoria.</p> | 08291-100 | Església parroquial de Vacarisses | 41.6071900,1.9177000 | 409817 | 4606730 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Religiós | 2020-01-21 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||||||||
| 79463 | Forns de can Còdol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forns-de-can-codol | XIX | Parcialment destruïts | Dos forns d'obra o teuleries, situats al peu de la riera de Sanana o de can Còdol, uns 200 m al nord de la masia amb el mateix nom. Es tracta de dues construccions adossades, de dimensions no gaire grans, corresponents a la part baixa dels forns. Els dos són de tipologia molt semblant, i consten d'una estructura de planta quadrada, feta amb paredat, i una doble obertura (una d'exterior i una altra de més interior) a la part davantera, corresponent a la boca del forn. En el forn situat al nord l'obertura és en forma d'arc de mig punt adovellat. En el molí situat a migdia l'obertura exterior és de forma trapezial, mentre que la interior té forma d'arc més o menys apuntat. Els espais interiors, que correspondrien a les fogaines (la cambra de combustió on s'hi cremava la llenya) estan actualment cobertes de terra, mentre que la part superior dels dos forns, on hi havia les cambres de cocció de les teules o maons, han quedat escapçades i colmatades per la terra. Al costat dels forns s'aixeca una caseta construïda l'any 1951 que és el punt de captació de l'aigua que es subministra al poble. | 08291-102 | A prop de la masia de can Còdol, al sector nord del terme | Moltes masies solien tenir forns d'obra, que solen datar-se als segles XVIII o XIX. | 41.6204000,1.9102800 | 409217 | 4608205 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79463-foto-08291-102-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79463-foto-08291-102-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | |||||||||
| 79464 | Cul de la Portadora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cul-de-la-portadora-0 | III-II a.C | Jaiment molt arrasat | Jaciment d'època ibèrica situat al cim del Cul de la Portadora, un dels turons emblemàtics del territori del Vallès, molt pròxim a Montserrat. El cim del turó, que fa de partió entre els termes municipals de Vacarisses, Monistrol de Montserrat i Esparreguera, té una situació altament estratègica. En una posició frontal davant del massís de Montserrat, domina perfectament el pas del riu Llobregat, que en aquest punt s'endinsa cap a l'estret congost del Cairat, i l'esplèndida panoràmica arriba fins el pla de Bages. El turó té un cim planer, d'uns 100 metres de llarg, fet que li dóna la forma característica de 'cul de portadora'. En diferents punts d'una àrea força àmplia s'hi ha detectat l'aflorament de materials ceràmics força abundants, especialment a causa de les escorries o reguerots provocats per la pluja. Tanmateix, l'estat d'erosió del jaciment sembla força elevat i no s'hi observen restes estructurals. Amb tot, sembla probable l'existència de sitges i també de traces (actualment no visibles) d'un petit punt de guaita i control del territori. El materials recuperats consisteixen en fragments de ceràmica ibèrica oxidada i/o sanvitxada, ceràmica grollera feta a mà o a torn lent, fragments diversos d'àmfora, kàlatos i altres objectes que cronològicament es situen a l'entorn dels segles III-II a. C. | 08291-103 | Extrem sud-oest del terme | El jaciment Ibèric del Cul de la Portadora es coneix com a mínim des dels anys 80. S'hi han realitzat diferents intervencions arqueològiques no oficials, les quals han donat com a resultat la recollida de fragments de ceràmica ibèrica. Segons diversos arqueòlegs, podria tractar-se d'un punt de guaita situat a l'extrem meridional del domini dels lacetans, amb un excel·lent control sobre diverses rutes. Cal dir que, almenys en època romana, el camí que comunicava el pla de Bages amb Barcelona, passant per Martorell, transcorria per l'actual masia del Palà (pefectament visible des del turó). No sabem del cert si aquest camí continuava pel coll de les Bruixes cap a Can Tobella (ja en terme d'Esparreguera), on travessaria el Llobregat pel pont del Cairat i seguiria per la riba dreta del riu fins al Pont del Diable, o bé continuava per la serra de l'Hospici, el coll de Bram, el pla del Fideuer i, ja en terme d'Olesa, cap a la masia de Puigventós en direcció sud; és a dir, l'itinerari que en èpoques posteriors serà conegut com el camí vell d'Olesa (PIÑERO/SERRA: 2008), (VIVES: 2008). La situació del jaciment del Cul de la Portadora avalaria la primera hipòtesi, ja que permet controlar perfectament el pas del coll de les Bruixes. | 41.5924100,1.8634100 | 405271 | 4605147 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79464-foto-08291-103-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79464-foto-08291-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79464-foto-08291-103-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Alguns dels materials es conserven a la seu del Centre Muntanyenc i de Recerques d'Olesa. | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 | ||||||||
| 79465 | Pedra de la Bossa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedra-de-la-bossa | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 117-118 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.125-127 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa.</p> | <p>Per l'indret anomenat coll de Pedra de la Bossa hi passava el camí vell d'Olesa. Es tracta d'un pas molt estret entre les roques, en el qual hi ha una gran pedra just al costat del camí, per la banda de ponent. Segons recull Joan Solà en la seva monografia sobre Sant Salvador de les Espases (SOLÀ: 1929), aquest sector era dels més perillosos de la zona, llevat del camí ral de la Barata. Els viatgers mai no hi passaven sols per por de trobar-se amb lladres. Els que venien d'Olesa s'esperaven en el pla del fideuer per fer aquest tram plegats i poder-se ajudar els uns als altres. Segons la tradició, el nom de “pedra de la bossa” es deu al fet que els malfactors obligaven als viatgers a deixar al damunt de la pedra les quantitats que els exigien. Tanmateix, es tracta d'una tradició no del tot confirmada històricament, ja que no hi ha documents que indiquin que aquest camí hagués estat un cau de bandolers. El mateix nom de Pedra de la Bossa no apareix enlloc abans de la publicació de Solà, el qual bastí tot un ambient de bandolerisme per tal de justificar l'episodi de l'assassinat d'un ermità a Sant Salvador de les Espases.</p> | 08291-104 | Sector sud del terme | <p>El camí vell d'Olesa deriva d'un antic camí romà que comunicava el pla de Bages amb Martorell seguint més o menys la vall del Llobregat. Als segles XVIII i XIX el camí venia del pla del Fideuer, on es bifurcava entre el camí que continuava pel coll de Bram i la serra de l'Hospici en direcció al Palà (una cruïlla de camins i punt estratègic on hi havia un hostal), Castellbell i Manresa, d'una banda, i un trencall que es dirigia en direcció nord-est cap a Vacarisses, passant pel coll de la Pedra de la Bossa.</p> | 41.5784900,1.8998900 | 408292 | 4603563 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79465-foto-08291-104-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Actualment el camí vell d'Olesa és senyalitzat com a itinerari senderista. La dècada de 1990 s'instal·laren algunes fites de formigó (per exemple al pla del Fideuer) amb indicació del camí. | 98|94 | 61 | 4.3 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-02-10 06:12 |
Estadístiques 2026
Patrimoni cultural
Mitjana 2026: 0,00 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc