Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 45826 | Festa Major d'Hivern | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-dhivern-3 | <p>AA.DD. Històries de pagès a Castellbisbal. Escola d'Adults. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal. TORRAS I ESCAYOL, J. (1973) Del meu poble, mig segle de records. Joan Morral imp. Terrassa.</p> | XVI-XXI | <p>La Festa Major d'Hivern coincideix amb la festivitat de Sant Vicenç (21 de gener) i els dies que l'envolten fins a un total de 4. Tot i tenir un origen de caràcter religiós, en veneració al que és el sant titular de la parròquia de la vila, actualment acull actes de caràcter lúdic i festiu entre els de caire més institucional i religiós. Destaquen actes de caràcter musical, cultural, gastronòmic i esportius. Destaquen les trobades i ballades de gegants, i les trobades de bèsties i diables infantils organitzades pels Potafocs. Actes culturals com la inauguració i visita a exposicions, tornegis de petanca, tenis, espectacles teatrals i musicals i balls. Les activitats de la festa són organitzades i coordinades des de l'Ajuntament de Castellbisbal, però hi participen pràcticament totes les entitats castellbisbalenques: Colla Gegantera, Club Tenis Castellbisbal, Colla Bon Àpat, Potafocs de Castellbisbal, l'escola de música, Campaners de Castellbisbal etc.</p> | 08054-61 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Ruiz Elias documenta la celebració de la Festa Major de Sant Vicenç des del 1574. RUIZ (1998:261). Amb tot, cal pensar que es tracta d'una festivitat antiga relacionada amb el culte religiós i vinculada a la patronímica de Sant Vicenç com a titular de la parròquia.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||||
| 45827 | Festa Major d'Estiu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-destiu-1 | XVIII-XXI | <p>La Festa Major d'estiu s'organitza tenint com a dia central el 20 d'agost, però les activitats s'estenen entre els dies 18 i 23. Les activitats organitzades són diverses: actes literaris, musicals, castells, actes infantils, competicions esportives, balls, castell de focs, etc. Un dels actes centrals de la Festa Major és el correfoc i la representació de l'Empaitafocs. Les activitats de la festa són organitzades i coordinades des de l'Ajuntament de Castellbisbal, però hi participen pràcticament totes les entitats castellbisbalenques: Colla Gegantera, Club Tenis Castellbisbal, Colla Bon Àpat, Potafocs de Castellbisbal, l'escola de música, Campaners de Castellbisbal etc.</p> | 08054-62 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Els orígens de la Festa Major d'estiu no són precisos, però cal situar-los amb anterioritat al segle XIX. És conegut que a la població, a més de la de Sant Vicenç, com a patró del poble, es celebrava una altra Festa Major d'estiu el segon i tercer dia de Pasqua de Resurrecció . Cap als anys 1890 o una mica més tard, uns quants veïns van creure que la data no era prou encertada i van parlar amb el rector, mossèn Joan Alabareda i amb els membres de l'Ajuntament, i es creà una comissió de veïns partidaris de celebrar la Festa Major per la festivitat de Sant Joan, el dia 24 de juny. A la primavera de 1894 es formalitzà la idea. Amb aquesta intenció es va fer una instància al Bisbat en la qual l'Ajuntament, d'acord amb el rector i la comissió, va demanar el trasllat de la festa. El 22 de maig del mateix any 1894, el bisbe de Barcelona, Jaume Català i Albosa, concedia el permís. La nova data de la Festa Major va durar poc temps, perquè amb motiu de l'estrena de l'aigua i la llum la poble - el 1911- es tornà a plantejar l'oportunitat de canviar novament el dia de la festa al dia 20 d'agost. RUIZ (1998:261) Actualment la Festa Major d'Estiu es realitza en aquesta data i es commemora un fet tant important en la vida del poble com l'arribada de l'aigua.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||||
| 45828 | L'Empaitafocs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lempaitafocs | <p>AA.DD. (2001) 'Presentació del disc Músiques de Castellbisbal' a Ben Viure. Butlletí dels Amics i Amigues del Museu. Gener de 2001. Castellbisbal. FONTALBA J. (1965) La leyenda del Pont del Diable. Rev. Plaza de Cataluña núm 29, pàg 28-30. Barcelona.</p> | XX | <p>Un dels actes centrals de la Festa Major d'estiu és l'empaitafocs. Per explicar aquest acte, el grup de diables i Potafocs va crear una a l'entorn del bestiari del correfoc una llegenda que relacionava la població amb les tradicionals llegendes a l'entorn del Pont del Diable. A partir d'aquí, apareixen diferents personatges: L'empaitafocs és encarnat pel diable Major, amo i senyor de la festa. Altre personatge és en Danissei, imatge totèmica a la qual es ret homenatge. Dóna fe de la ubicació del Diable a la vial de Castellbisbal. Els Diables, deixebles del personatge. Els formen un grup de 30-35 diables, que s'encarreguen de portar llum en forma de foc al poble amb les seves espurnes. És el Cap de la Vila quan no tim El Personatge. La Cuca, que és la bèstia creada pel poble per celebrar la festa, comparteix protagonisme amb el Diable, ja que Cuca i Diable ballen junts i espurnegen. La Cuqueta, creada pels nens del poble, amb les mateixes finalitats que la Cuca. Els Atabalats, que són els grup de músics que amb els seus sons atreuen els vilatans a l'Empaitafocs per ser purificats i batejats. Els Capsigranys, que són les 7 fills de la masovera que van entabanar el Diable. De la seva mare, però no en sabem res. Els Capsigranys tenen l'empenta dels 7 dies de la setmana i ballen a la plaça del Joc. Són la humanització de l'Empaitafocs. Els Aiguaders, que són els veïns que des dels, balcons i finestres tiren i ruixen amb aigua els participats de l'Empaitafoc. Els forasters, que són els amics de les bèsties que El Personatge convida cada any a celebrar l'Empaitafocs. Els moviments i esdeveniments de l'empaitafoc són els següents: Inici de I'Empaitafoc: amb l'arribada al poble del Personatge s'inicia la Festa. Aquest ve acompanyat dels Diables. Arriba pel carrer Sant Mateu provinent del torrent de Pegueres, on habitualment s'amaga. La Comunió: simbolitza el pacte amb el Diable, anteriorment signat amb sang, ara begut amb vi, imitant la litúrgia cristiana. Últimament es convida també el poble a veure i compartir el mateix porró, d'aquesta manera la voluntat de celebració oberta a tothom queda manifestada. Les Parades: Actualment hi ha quatre parades, que pugen d'intensitat a mida que avança I'Empaitafoc. És una mostra d'estimació dels veïns cap a la Festa, convidant a vi i galetones. Les parades són a Cal Madisson, Cal Valent, Cal Meliton i Can Pixa. La Trempada: és el moment en què els mossos alcen la seva cuca per purificar tots els vilatans i vilatanes que s'ho miren des de la barana. La Teta: és el moment en què els Diables, prenent la forma de teta, reten homenatge a la maternitat. La Tita: és el moment en què els Diables, prenent la forma de tita, reten homenatge a la paternitat. El Ball de Cal Meliton: és l'inici del final de I'Empaitafoc. Un cop farts i tips, després de la tercera Parada, el Cap encén el seu gran ceptre que, junt amb la música i el foc, fa ballar i bellugar tothom. El Salt de Cuques: s'efectua al final de I'Empaitafoc, a la Bassa. Les dues cuques ballen davant del Personatge i el poble. Simbolitza la Festa i la joia del moment. El Merder: és el final. Tot el poble en ple festeja amb El Personatge, la Cuca i la Cuqueta, el Cap, els Diables i els Forasters la fi de I'Empaitafoc. La festa s'allarga fins que es diu: Prou!!. El Salt de I'Empaitafoc: ball que s'efectua a la plaça de I'Església per continuar la Festa. Acostuma a començar un cop acabat el Merder. La Saliera deis Capsigranys: és el ball dels 7 fills de la masovera. Es té constància que ells, tot i la música de la plaça, tenien ganes de fer el seu ball en un lloc diferent. Per això enguany, recuperem aquesta dansa a la plaça del Joc. Aquí, cada Capsigrany balla el ball de la masovera envoltat de gent. Mica en mica, cada Capsigrany és acompanyat per un altre, fins que acaben tots set ballant. La ballera s'acaba amb foc i música.</p> | 08054-63 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta activitat fou creada per grup de Diables i Potafocs de Castellbisbal. Des del 1979 aquestes entitats duien a terme el correfoc de la Festa Major, però a partir del 1993 van optar per dotar-lo de contingut i estructurar-lo. Va néixer així tota l'actuació de l'Empaitafoc. Des d'aleshores s'ha convertit en un dels actes centrals de la festa major d'estiu. Al 1994-1995 van ser creats els capcigranys. El mural de la Barana del carrer Pi i Margall commemora i homenatja l'acte de l'Empaitafoc i tot el que aquest element ha significat per a la cultura popular de la vila.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Diu aquesta llegenda que una vegada el Diable veient-se ensarronat per una masovera que vivia vora el riu, va fugir muntanya amunt, amagant-se als boscos i serres de Can Coromines i Can Nicolau de Baix. Els castellbisbalencs, homes i dones de seny, varen acollir-lo, primer amb cautela, però desprès amb simpatia i bones maneres. El Diable agraït com estava va tenyir tot el terme d'una terra meravellosa, la coneguda Terra Vermella. Aquest era el seu territori. D'aquesta manera, a tots els habitants de Castellbisbal que caminessin pels camins i corrioles del terme se'ls quedarien les potes-roges. D'aquí el mot que encara mantenim. El Diable, només amb un cop d'ull, identificava els potes-roges, i sabia en tot moment que aquests eren els seus amics i amigues. Però això no és tot, alhora servia perquè aquests fossin reconeguts entre els seus veïns de Martorell, Molins, El Papiol, Sant Andreu, Rubí, Terrassa, etc. Ningú no gosava discutir o barallar-se amb un pota-roig per no caure en desgràcia, ja que tothom temia que el Diable llencés damunt seu qualsevol terrible maledicció. Tots els actes han estat musicats per Oriol Pidelaserra amb peces creades especialment per als diferents balls i danses de l'Empaitafocs. La música recrea un ambient sinistre amb l'arribada dels dimonis, al·ludint a l'arribada de l'aigua i de la llum elèctrica al poble. La coreografia ha estat creada per Sergi Tomé. | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||||||
| 45829 | Els Pota-rojos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-pota-rojos | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVIII-XXI | <p>Pota-rojos és un gentilici aplicat als castellbisbalencs pels habitats dels municipis veïns, sempre amb un to despectiu. El motiu d'aquest gentilici es troba en el color de la terra de Castellbisbal, que és argilosa i de color vermell. En alguns indrets ho és tant, que un cop molla per la pluja és enganxosa i persistent. Aquesta és la causa, que les sabates i espardenyes, tot i rentades, sempre estaven vermelloses. Aquesta explicació es troba al darrera de que molts del habitants dels pobles veïns parlessin dels castellbisbalencs com dels Pota-rojos. Segons informació proporcionada pel Sr. Josep Mateu, el jovent anava en grup a les festes majors dels altres pobles, i en arribar a l'entrada del poble veí, es descalçava i amagava les sabates en algun marge o matoll, o demanaven a algú que les guardés, per recuperar-les a la tornada. Malgrat que es desconeix l'origen d'aquesta tradició, el fet fou popularitzat pel dibuixant Martí Ribes durant les darreres dècades del segle XX, ja que a cada número de la revista l'Arada dibuixava una tira amb aquest personatge, comentant el que passava al poble de nou. Desprès el va adoptar l'associació de Comerciants, fins a esdevenir símbol d'identitat de Castellbisbal. MATEU (2007: 140)</p> | 08054-64 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Actualment la figura dels Pota-rojos ha estat novament presa com a símbol d'identitat dels veïns de Castellbisbal a partir del naixement de la colla de Diables infantils anomenats d'aquesta manera, i de la introducció d'aquests personatges en les figures i la llegenda de l'Empaitafocs, que explica de forma popular el perquè de l'origen de la terra roja i dels pota-rojos. Si bé originalment el terme pota-rojos era aplicat amb un cert to despectiu, la recuperació d'aquest gentilici ha estat fet com a motiu d'orgull i com a símbol d'identitat positiu.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||||
| 45830 | Rondalla de la Madaleneta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rondalla-de-la-madaleneta | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XIX-XX | <p>Es tracta d'un personatge popularitzat del qual al poble de Castellbisbal es recollien dues històries protagonitzades per ella. La primera explica que quan anava al mercat, quan anava al bar, sempre demanava dos gots de llet i ella deia: - No, mai! Jo en demano un per l'ensaïmada, que se l'engull tota i un altre per mi. Dos mai! El cambrer ja ho sap, un per l'ensaïmada i un altre per mi. L'altre fet s'explica així: - que al començament d'estar casada, què encara no coneixes bé al marit, no hi ha, quan et quedes sola, com fer un bon berenar, i si el marit ve amorós, soparem tots dos i si el marit ve enfadat, jo ja he sopat. MATEU (2007:140)</p> | 08054-65 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Rondalla popular que tindria el seu origen a finals del segle XIX o començament del segle XX.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||||||
| 45831 | Miracle de la noia de Benviure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/miracle-de-la-noia-de-benviure | <p>ALBAREDA Mn. (1931) Història de Montserrat. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XII | Es tracta d'una tradició recollida de forma literaria però molt poc coneguda pels veïns de Castellbisbal | <p>En La història de Montserrat, de Don Anselm M. Albareda es recull un episodi protagonitzat per una noia originària de Benviure (Castellbisbal), i que es transcriu de la següent manera: 'La vigília del naixement de la Verge, a la tarda, arribà a l'església de Montserrat, un pagès del poble de Benviure. Portava la seva filla baldada, amb les cames entumides, que no les podia bellugar. El pare conduí la noia al peu de l'Altar; amb el plor fervent i amb prec ardent, invocava la protecció de la Mare de Déu per tal que d'ell i de la seva filla hagués misericòrdia. No trigà gaire a obtenir el que amb tant d'ardor demanava; puix que al cap de poca estona la noia s'extremí de cap a peus, cridà i xisclà fortament alguns que estaven a prop declararen haver sentit en aquell instant un gran cruiximent d'ossos - i restà sana del tot, davant la concurrència que plorava de joia i lloava a Déu amb gran alegria'.</p> | 08054-66 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Mateu i Miró rememora la tradició al seu llibre Motius, Persones, Fets, MATEU (2007: 120) i fa remuntar la història del miracle al segle XII, pel fet de l'aparició del nom de Benviure. Ruiz i Elias analitza més en profunditat d'on va recollir mossèn Albareda aquesta història miraculosa. Desprès d'investigar afirma que la història es troba recollida en la Secció d'Estudis Romànics II de l' Institut d'Estudis Catalans, que publicà el 1950 un treball sobre el que fou monjo montserratí P. Cebrià Baraut: Les Cantigues d'Alfons X el Savi i el primitiu liber miraculorum de la Nostra Dona de Montserrat. Afirmava que d'entre tots els santuaris marians, la única advocació catalana recordada per Alfons X el savi, era Montserrat, per tant la vinculació és clara. RUIZ (1998: 314). A partir d'aquí cal datar la tradició de la història al segle XII, i s'hauria mantingut només de forma escrita en dites cantigues, ja que no ha quedat record oral entre els veïns de Castellbisbal.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Regular | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||||
| 45832 | El diable i la serventa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-la-serventa | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>Recollida per Joan Amades explica com en un camp, prop de Palau Solità, es troba un megàlit que el diable portava a coll des del Montseny, d'on l'havia arrencat, fins a Martorell per tal d'acabar-hi el famós pont romà conegut per pont del Diable, que travessa el Llobregat. Part d'ençà del riu, hi havia un gran hostal on no hi havia cap pou per proveir-se d'aigua. Hi havia una serventa que s'havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar l'aigua a l'altra banda del riu, en una fonteta. Un dia que el riu baixava molt ple, va dir que més valdria donar-se al dimoni que haver de fer tants viatges a la font. A l'instant se li presentà un cavaller que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa acceptà. El diable, car no era altre que el cavaller, es posà tot seguit a treballar amb tota fúria. Només hi mancava una pedra. La matinada s'acostava. En passar el diable per davant de Can Cortès, el gall d'aquesta casa es posà a cantar anunciant el dia. El diable, que només pot treballar durant les hores de fosca, en sentir cantar el gall cregué que ja era de dia. No havent tingut temps d'acabar el pont, deixà caure amb ràbia la pedra a terra i quedà dreta i enfonsada set canes, tal com avui es troba. Hi ha variants segons les quals la serventa estava inquieta, es va llevar poc més enllà de mitjanit i veié amb paüra que el pont ja estava gairebé llest. Cridà l'hotelera i, plorant, li contà el que passava. La mestressa prometé salvar-la. Tirà una galleda d'aigua al damunt del pobre gall que dormia. La bèstia es posà a cantar. Els galls veïns li contestaren fins a arribar a cantar els de Can Cortès de Palau, quan el diable passava per allí. Hom dóna el mateix nom i conta la mateixa llegenda de la pedra superior del dolmen de Vilassar. AMADES (1981: 281)</p> | 08054-67 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>La tradició dels anomenats ponts del diable és general a Europa, es tracta d'històries o llegendes d'origen medieval de molt ús a la vella Europa, tot i que Catalunya és un dels llocs on més proliferen. La llegenda dels ponts del diable, amb tot els seus components bàsics, tingué el seu origen en algun indret determinat i s'hauria escampat a altres llocs on existien ponts envoltats d'un entorn natural semblant, agafant els topònims i les peculiaritats de cada lloc. El diable és l'esperit maligne, enganyador, destructiu, una força natural personificada que desplega tot allò que és distint. Totes les promeses de plaers i riqueses, de domini i de poder a canvi de vendre's l'ànima al diable tindran l'infern com a desenllaç. Totes les llegendes tenen en comú el protagonista: una dona que normalment és un ésser temptat pel diable. Inicialment s'explicaven oralment de generació en generació, però segur que és durant el segle XIX quan foren recollides pels rondallaires arran del moviment cultural de la Renaixença, i s'editaren col·leccions populars que probablement contribuïren a escampar aquestes llegendes a altres indrets.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||||
| 45833 | El diable i el cavaller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-el-cavaller | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 ÁLVAREZ, A. [et al.] . (2009) 'El puente romano (Pont del Diable) de Martorell (Barcelona)'. a:VII Congreso Ibérico de Arqueometría . Madrid ., p.618-627 .</p> | XV-XXI | <p>Aquesta llegenda suposa l'existència d'un castell feudal, no lluny del pont, on vivia un cavaller tarat de tots els pecats, i, com és lògic, odiat pels seus vassalls. El cavaller no respectava vells, ni infants, ni dones i el seu caprici era la llei en tot el feu. Anant pel món, va conèixer una noble i virtuosa dama la qual, ignorant els defectes del noble, no tingué inconvenient en casar-s'hi. Portada al castell i passada la lluna de mel, ben aviat es va adonar de qui era el seu marit i provà de portar-lo per bon camí. Trista empresa! El cavaller no volia ésser reptat i medità un altre crim: Vine - li digué un jorn, tancant-la en una cambra fosca i humida m'esperaràs aquí fins que jo torni. Closa restà, sense més companyia que la d'una noieta molt xica que li duia el menjar i que el cavaller havia robat de la casa pairal perquè fes de patge de sa muller en el captiveri. La dama i la noieta van fer-se bones amigues, s'estimaven de tot cor i s'ajudaven mútuament en allò que podien: la dama il·lustrant la noia, la noia provant de fer més passadores les eternes hores de l'esclavatge de sa mestressa. La noia s'anava tornant poncella i feia molt de goig. Desitjosa d'alleujar la sort de la dama, vàries vegades demanà al cavaller que endolcís el mal viure de sa esposa. El cavaller li responia de manera sorneguera: - No encara….Mes endavant!. Passaren anys i la dama emmalaltí de mort. La donzella pregà al cavaller que anés veure la dissortada abans de morir, però el cavaller, per tota resposta, encesos els ulls, intentà abraçar-la. La noia fugí llestament i es tancà de bell nou amb sa mestressa. Morí l'esposa només vetllada per l'amorosa donzella i, sentit els seus plors, comparegué en la cambra mortuòria el cavaller amb els seus servents. El mal marit, enlloc de commoure's davant el cadàver de sa muller, agafà d'un braçat la minyona i fugí com un condemnat de la cambra i del castell, cavalcant en un corser negre que havia tret de l'estable d'una sola estrebada. La nit era fosquíssima, il·luminada únicament pels llamps. Del cel davallaven aigua i foc, però el mal cavaller corria i més corria, esperonant el cavall. Marges, cingles, roques, tot ho saltava el corcer, entre el ressò dels trons i la remor de les aigües desbordades que cercaven l'aiguabarreig de l'Anoia i el Llobregat, esdevinguts en un mar impossible de travessar. El cavaller no tenia por de res perquè el diable estava amb ell, i per la protecció del diable, malgrat la tempesta, cavall i cavaller assoliren terra ferma i eixuta on deturaren la cursa esperitada. Reia el cavaller. contra el seu cor portava la donzella, el millor dels obsequis que hauria pogut fer-li el diable. Mes ai que, en anar a besar-la, els llavis de la noia estaven sense color i el cos tot era ert. Déu Nostre Senyor li havia fet la gràcia de salvar-la llevant-li la vida. Al dia següent, el cel era blau i serè, la muntanya més verdejant que mai, però a gent de la rodalia, en saber la mort de la malcasada, en veure el pont llevadís del castell caigut, en trobar el cos mort de la donzella a l'altra banda del riu i en observar que al seu damunt havia nascut un pont de cop i volta, no dubtaren que l'arquitecte de l'obra havia estat el diable, gran amic del mal cavaller, i d'aleshores ençà li diuen el Pont del Diable. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-68 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta tradició fou recollida per Anna Valldaura a la seva obra Tradicions religioses de Catalunya. (1948)</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||||
| 45834 | El diable i el gat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-el-gat | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 ÁLVAREZ, A. [et al.] . (2009) 'El puente romano (Pont del Diable) de Martorell (Barcelona)'. A:VII Congreso Ibérico de Arqueometría . Madrid ., p.618-627 . RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>Els de Martorell emprengueren la tasca de fer un pont, però s'entossudiren a fer-lo d'un sol arc. A mig fer es trobaren que, per l'amplada de l'ull de l'arc, no el podien cloure, car no sabien com pujar la clau que havia de lligar els dos estreps. Deturaren les obres i començaren a estudiar el cas. Tothom hi deia la seva sense trobar remei al mal, quan un jove eixerit, de rialla mofeta, que ningú no sabia pas qui era, va oferir-se per acabar ell sol el pont en una nit, sempre que s'entenguessin en la qüestió del preu, advertint que no fóra gaire exigent. Molts varen riure de la dita però, per seguint-li la veta, li preguntaren quina paga volia. L'ànima del primer que passi - va respondre el desconegut. En escoltar això, el director de l'obra restà sobtat de moment però, refent-se, va dir-li amb tota tranquil·litat: Fet! Demà a trenc d'alba serem aquí a veure la meravella que hauràs portat a terme i , si has complert, tindràs la paga demanada. I tot seguit donà una ordre en veu baixa a un dels seus treballadors. L'endemà tot el poble féu cap al lloc del pont. En veritat, el pont estava llest i al peu del pont hi havia el treballador misteriós i sorneguer que tan bella obra havia realitzada. El director va reconèixer que el pont estava ben acabat i que era de tota solidesa. - Tractes són tractes. Ara la paga !- va reclamar l'estrany i envanit arquitecte. - Prou, Prou! Esteu en el vostre dret !- va dir tot seguit el director. Aleshores, prengué un sac de mans de l'obrer al qual havia parlat el dia abans en veu baixa, l'obrí i deixar escapar un gat que hi havia fet posar ja de propòsit. - Vés! Corre-li al darrera, que la seva ànima és ben teva, ja que és la primera que passa el pont!- digué faceciosament el director a l'arquitecte foraster mentre la pobre bestiola, en veure's desensacada, travessava el pont com un llampec. A més a més, féu una creu a terra amb el bastó que duia a la mà, pel que pogués ésser i, tal i com sospitava, desaparegué el treballador decebut, que no era altre que el diable. Per això del pont de Martorell tothom en diu el pont del Diable. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-69 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta tradició fou recollida per Anna Valldaura a la seva obra Tradicions religioses de Catalunya. (1948)</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||||
| 45835 | Mandoni i el pont del diable | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mandoni-i-el-pont-del-diable | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 DIAZ SANTILLANA S (1951) 'Mandoni i el Pont del Diable' a Leyendas españolas, pàg 11-16. Ed. Ayax. Barcelona. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVIII-XXI | <p>Diu la llegenda que en temps de la conquesta romana a causa de la brutalitat i les rapinyes dels romans, les tribus iberes es van revoltat. Els ilergetes, tribu ibera establerta a l'entorn de Lleida, dirigits pels valent Mandoni, encara que lluitaven amb força i coratge no podien contenir l'empenta abassegadora de les legions romanes, dotades del millor armament i la millor organització militar de l'antiguitat. Resistint heroicament, però en constant retrocés, un nombrós grup d'ilergetes arribà al Llobregat, a les immediacions de Martorell. No hi havia cap pont i baixava massa aigua per passar-lo a gual. Estaven en un cul de sac. En fer-se de dia, els caps ilergetes es reuniren a deliberar a la tenda de Mandoni; tenien un exèrcit encara nombrós, però cansat i desmoralitzat pels mesos de combat i les últimes derrotes. Si podien escapolir-se de les legions romanes, podrien refer-se i qui ho sap què podria passar? Podria ser que en una nova campanya es poguessin venjar dels romans. Però el riu, infranquejable, els barrava el pas. Només quedaven dues possibilitats: rendir-se o bé morir lluitant. La discussió no va ser llarga: els ilergetes preferiren la mort a l'esclavitud i la rendició suposava automàticament que serien venuts com a esclaus. Els capitans marxaren a posar-se al front dels seus escamots per esperar l'alba del dia fatal. Mandoni restà sol a la tenda, capficat en els seus tristos pensaments. De cop i volta, es desvetllà. Un soroll darrera seu li indicava que no era sol a la tenda. Es girà i davant seu hi havia el Diable, terrorífic i torbador. - Vinc a salvar-te - va dir - Em coneixes? - Si - respongué Mandoni.- Que vols? - He dir que vinc a proposar-te la salvació. La teva i la de tot el teu exèrcit. Només vull una cosa. - Digues-la de seguida. - Només vull la teva ànima. Que quan et moris pugui disposar del teu esperit com jo vulgui. A canvi jo us salvaré a tu i a les teves tropes. Mandoni va dubtar un instant. La proposició era molt dura. Però, tanmateix, la situació era desesperada. - D'acord. Accepto. Què pots fer? - Deixa-ho del meu compte - va respondre el Diable. I aixecant el tapís de l'entrada, va afegir assenyalant cap a la fosca: - Veus cap a on marca el meu dit?. D'aquí un moment vés-te-n'hi i arriba fins al riu. Quan hi siguis, sabràs el que has de fer. I va desaparèixer tot seguit, discretament, tal com havia arribat. - Mandoni, en veure's sol, es va passar la mà pels ulls. Ho hauria somiat? Seria una al·lucinació deguda a la fam i al cansament? Va decidir-se, però, i baixà fins al riu en la direcció que li havia dir el Diable. I la sorpresa va ser immensa, terrible. Allà mateix, sobre el riu, hi havia un pont. Un pont real, tangible! Un pont que era la salvació de l'exèrcit i, a la vegada, el testimoni de la seva perdició. Ràpidament es va posar en moviment. Els capitans ordenaren als sentinelles que despertessin els grups d'homes cansats que dormien a la vora del riu i, abans que es fes de dia, ha havien passar tots a l'altra banda en direcció al seu territori. Gràcies al Pont del Diable, Mandoni i els seus guerrers van combatre encara dos anys contra Roma i van guanyar moltes batalles. La potència econòmica i militar romana, però, era massa fort per a ells. Al final foren vençuts i Mandoni fer presoner. Conduït a Tarragona, fou condemnat a mort i executat de cap per avall a la creu. RUIZ (1998:92)</p> | 08054-70 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta llegenda ha estat recollida per Santos Díaz a la seva obra Leyendas Españolas, però no és de les llegendes més populars relacionades amb el pont.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||||
| 45836 | El pont del diable i la fira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pont-del-diable-i-la-fira | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 FONTALBA J. (1965) La leyenda del Pont del Diable. Rev. Plaza de Cataluña núm 29, pàg 28-30. Barcelona. RIPOLL G. Història i llegenda núm.4 còmic. Any i lloc d'edició desconeguts, tot i que cal suposar que és editat el 1955. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XVIII | <p>Fa molts anys, molts anys, vivia prop de Martorell, a l'altra banda del riu, en una casa molt atrotinada i mig ensorrada, una vella molt vella, tan vella que ningú no sabia els seus anys, encara que tothom suposava que en tenia més de cent. Aquesta dona, que als seus anys es conservava molt desperta d'intel·ligència i lleugera de cames, era considerada a la comarca com una màgica que tan aviat feia receptes per a guarir les bèsties o les persones com donava consells referents a les collites o a la vida familiar. Però vet aquí que, a la vinguda de la Fira anual a la que venien pastors d'arreu de Catalunya, amb ramats de tota mena de bestiar, com que no cabien tots a la vila, molts pastors construïren pletes i corrals a l'altra banda del riu, prop de la casa de la vella, des d'on per un vell pont de fusta passaven el bestiar a la Fira. Doncs un any, un dia abans de començar la Fira de Martorell, va esclatar una gran tempesta. La pobre vella, que també criava aviram per vendre'l a la Fira, no parava de resar i mirar el cel demanant que el temporal acabés aviat, però semblava que ningú no l'escoltés. Els núvols eren cada cop més foscos, la pluja era més forta i els llampecs i els trons més esglaiadors. A mitjanit es va sentir, per damunt del brogit de la tempesta, una forta remor que anà augmentant fins a dominar tots els altres sorells. Era el riu que, engrossit el seu cabal fins a uns límits mai vistos, ho arrasava tot al seu pas. Canyes, arbres, cabanes, s'anaven inclinant al seu pas i desapareixien sota l'aigua; quan va arribar a l'alçada del pont vell de fusta, amb un lleuger espetec, se'l va endur sense cap esforç. La vella es va adonar de seguida que, tant per ella com per als pastors d'aquella banda del riu, la Fira havia acabat abans de començar i va exclamar: - Diable, quina mala sort Acabava de pronunciar aquesta frase quan del bell mig de les flames de la llar va sortir el Diable en persona i li va dir: - M'has crida?. Que vols de mi? La vella s'emportà un gran ensurt amb l'aparició. De seguida, pensant que podria treure de profit de la visita, va contestar: - T'he cridar perquè m'ajudis. Vull que aquesta mateixa nit construeixis un pont tan sòlid que l'aigua no se'l pugui endur mai més. - I què em donaràs a canvi? Replicà el Diable. - L'ànima del primer que passi pel pont - va dir la vella desprès d'un moment de reflexió. Tracte fet - acabà el Diable. I va desaparèixer per on havia vingut, envoltat per una boira de fum intens i olor de sofre. I mentre continuava plovent, una legió de dimonis construïen un pont sòlid i esvelt, el qual ja tenien acabat en despuntar el dia. Quan es féu de dia, va deixar de ploure i la gent s'apropà a riu ja va poder contemplar el nou pont. Es quedaven bocabadats i feien grups parlant del prodigi quan es va presentar la vella i els va dir: - De què us estranyeu? No ens feia falta un pont? Doncs el Diable ens l'ha construït I els va explicar el tracte que havia fet aquella nit. En escoltar-lo, tothom va quedar esgarrifat i la gent deia: - Si és així, ningú de nosaltres passarà el pont. I qui ha dit que hagi de ser un de vosaltres? Va dir ella maliciosament. I obrint el sac que portava va deixar escapar un gat, que en veure's lliure, li va faltar temps per travessar el pont corrent com un llampec. RUIZ (1998:93) Una altra versió de la mateixa història és la de la Vella, el gat i el Pont del Diable, en la qual la protagonista és una vella que anava cada dia a prendre l'aigua de Font de l'Eudó, passant per un pont de fusta vell i rònec fins que un dia se'l va endur una tempesta. Llavors va aparèixer el Diable en forma de cavaller i li va proposar fer el pont a canvi de l'ànima del primer que passés. La vella va acceptar i va deixar anar el gat desprès. RUIZ (1998:94)</p> | 08054-71 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>La primera versió fou recollida per Javier de Fontalba al seu escrit La leyenda del Pont del Diable, publicat a la Revista plaza de Cataluña, núm 29, l'any 1965. La segona versió va ser recollida per G. Ripoll l'any 1955 a Història i llegenda núm 4 còmic.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||||
| 45837 | Llegenda de la Pedra Dreta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-pedra-dreta | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | Es tracta d'una llegenda d'un altre municipi relacionada amb el pont del diable, però molt poc coneguda pels veïns. | <p>El dimoni va demanant a un home que li donés l'ànima, aquest, però, li va demanar a canvi que li fes un pont sobre el riu Llobregat, a Martorell, i que l'havia d'acabar abans de mitjanit; només així li donaria l'ànima. El dimoni va treballar de valent però, just quan tocaven les dotze de la nit al campanar de Prats de Lluçanès, baixava l'última pedra i allà mateix es va quedar. I encara es diu que en el Pont del Diable de Martorell hi manca una pedra, que és la Pedra Dreta. RUIZ (1998:95) La pedra és un monòlit situat al costat de camí que va de Prats de Lluçanès a la vall de Merlès, conegut com la Pedra Dreta del Grau. Es tracta d'un monòlit prismàtic de 2,12 m d'alt per 0,36 d'ample i 0,26 de gruix, rematant una petita piràmide. En la part superior hi ha esgrafiada la fletxa 1773. Al voltant d'aquesta pedra existia el costum de ballar un contrapàs el Diumenge de Pentecosta. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-72 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>RUIZ I ELIAS afirma recollir la història oral explicada per la pradenca Maria Muntadas, tal com l'havia sentit dels seus avis.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Regular | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||||
| 45838 | El Sotasantpere | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-sotasantpere | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XVIII-XX | <p>Abans de la Guerra Civil del 36 el presbiteri de l'Església de Sant Vicenç lluïa un retaule barroc dedicat al sant, amb alt relleus, daurats i policromats, que explicaven la vida del sant. El retaule arribava fins a les voltes i s'assentava sobre quatre pedestals de pedra decorats amb el relleu d'un atlant cadascun. Un dels atlants era associat pels feligresos amb l'apòstol Sant Pere, concretament el de la dreta de l'altar. Per altra banda, al presbiteri es van condicionar uns seients reservats per a les autoritats civils, les quals, avançant pel passadís central, pujaven als graons i s'asseien, començant per l'esquerra, al lloc que els corresponia: primer l'alcalde, desprès el tinent alcalde, desprès el tresorer, començant pel càrrec més alt i baixant en categoria. El menys important sempre anava a parar a sota l'atlant que el poble coneixia com el Sant Pere. Així, doncs, sota Sant Pere sempre hi anava a parar aquell qui menys manava. Quan hi havia hagut canvis d'autoritats, la gent preguntava: - Qui fa d'alcalde?, i Qui fa de Sotasantpere?, en referència a aquell que no comptava per a res a l'Ajuntament. Per això, abans de la guerra, a tots el que ocupaven l'últim lloc de qualsevol junta, li deien que exercia de Sotasantpere.</p> | 08054-73 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Història popular possiblement apareguda en període modern i consolidada a finals del segle XIX.</p> | 41.4752000,1.9806400 | 414888 | 4592012 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||||
| 45839 | Ball de bastons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-bastons-1 | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>El Ball de bastons era popularment balls de Carnestoltes. Es començaven a ballar el diumenge passat Sant Vicenç i eren ballats fins el dimarts de carnestoltes. Per al ball de bastons es vestia amb camisa blanca i faixa de color creuada, pantalons negres i espardenyes. A sobre dels pantalons es portava una faldilleta vermella. S'acompanyava d'una renglera de picarols lligats a la cama. Al cap portaven un mocador plegat i lligat. Aquests antics balls només es conservaven parcialment a començaments del segle XX. De fet, només alguns dels passos del ball de gitanes es trobaven encara en ús. Gràcies als records de l'avi de Cal Llorençó, que podia rememorar alguns punts i evolucions es pogueren recuperar.</p> | 08054-74 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Els orígens dels balls de bastons i gitanes són difosos. Es tracta de balls documentats dels del segle XII i molt popularitzats a Catalunya a partir del segle XV. Als seus orígens el ball de bastons era un ball ballat només per homes, que simbolitzaven dues bandes rivals lluitant, fent diferents moviments i alternant la lluita amb l'entrecreuament de bàndols, distingits pels colors dels seus vestuaris. MATEU (1991: 30)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||||
| 45840 | Ball de gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-2 | <p>AMADES J (1989) Costumari català. Vol II, pàg 226 MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MOLANO ROYO, JULIO: ELS MATADORS: Els Matadors, un croquis al natural http://www.ajhortons.cat/images/documents/historia/Els%20Matadors.pdf</p> | XVII-XXI | <p>El Ball de gitanes era popularment balls de Carnestoltes. Es començaven a ballar el diumenge passat Sant Vicenç i eren ballats fins el dimarts de carnestoltes. Es tracta d'un ball fet al voltant d'un pal d'on surten unes vetes o cintes, que subjecta per l'altra punta cadascun dels balladors, anomenats gitanos o gitanes, i al ballar es van formant trenes o cordons segons el pas de la dansa. Per al ball de gitanes es vestia amb camisa blanca i faixa de color creuada, pantalons negres i espardenyes. S'acompanyava d'una renglera de picarols lligats a la cama. Al cap portaven un mocador plegat i lligat. Abans de començar el ball sortia el dimoni amb un ganxo llarg per apartar la gent i fer rotllana per als balladors. També hi anava una vella amb un cistell gros per posar-hi el que donaven. Dins del ball de gitanes feien una evolució, que en deien l'espolsada, fent un moviment amb les cames com tirant-les enfora i espolsant els peus, amb soroll de picarols. Possiblement, a nivell simbòlic volia representar el fet d'atapeir la terra desprès de sembrar perquè el gra fructifiqués. Una altra evolució que formava part del ball de gitanes era el ball rodó, que representava una pregària. Aquest darrer ball es va perdre desprès del 1918, i ha estat interpretat com un dol desprès de l'epidèmia de grip. MATEU (2007: 139)</p> | 08054-75 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Els orígens dels balls de gitanes han volgut remuntar-se fins al segle XVII, i es relacionen amb les ballades del poble gitano quan celebraven casaments. Altra versió relaciona el ball amb els rituals de conquesta entre parelles al voltant d'un arbre, representat com a símbol de la fertilitat. El ball de les gitanes, així com el de bastons, es van deixar de ballar a començaments del segle XX. El ball de les gitanes es pogué recuperar gràcies a l'avi de cal Llorençó, que es recordava dels punts i passos. Respecte a la música, els instruments que necessitaven eren el flabiol, el tamborí, i el sac de gemecs. Els músics venien de Sant Llorenç d'Hortons o de Sant Pere de Molante, del Pla de Vilafranca. Formaven la comparsa set gitanos i set gitanes. Els gitanos eren joves de vint anys, però com que la moral de l'època no deixava que ballessin les noies, feien de gitanes nois de tretze o catorze anys, carapelats, amb perruca, barret i vestits amb cos i faldilles. Tots els gitanos duien pantalons d'igual color, amb picarols amb tou de cama, camisa blanca, faixa vermella i una manta plegada a l'espatlla, que els servia per tapar-se en cas de suar. Els que interpretaven les gitanes eren els mateixos tota la temporada. Mentre que els gitanos es podien tornar, perquè tothom sabia els passos. Les variacions anaven a càrrec d'ells, mentre que les gitanes només es balancejaven. A més dels balladors, formaven part de la comparsa la vella i el diable, aquest portava un ganxo de mànec llarg, com els dels forns de pa, per fer apartar la gent quan envaïen el terreny dels balladors. També hi havia joves que passaven el platet. El carnaval començava el diumenge passat Sant Vicenç, i ballaven el de gitanes les tardes de cada festa a la plaça. També feien sortides als pobles veïns. El dimarts de carnestoltes feien la darrera ballada al matí, tal i com fan ara les caramelles, i ballaven en diferents indrets. MATEU (1991: 29)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Joan Amades recull aquests tipologia de balls a Castellbisbal, comentant que són els únics de la zona que han arribat de forma íntegra del segle anterior amb tota la seva coreografia. AMADES (1989: 226) | 98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||||
| 45841 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-5 | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVII-XXI | Desprès de diversos anys amb poca participació ha tornar a ser recuperades amb força èxit. | <p>Les Caramelles a Castellbisbal s'organitzen per Pasqua Florida i recorren els principals carrers del poble antic: Pi i Margall, carrer Major, Vell, etc. El grup caramellaire es troba format actualment per membres de diverses edats, adults i nens, vestits amb barretina i mocadors al cap. Cantant a cada tram de carrer recullen donatius utilitzant una cistella amb cintes enganxades que eleven fins als balcons de les cases amb una pèrtiga. La cantada acaba normalment a dins l'església parroquial.</p> | 08054-76 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>La sortida dels caramellaires va coincidir a finals del segle XIX amb les celebracions de la festa Major. Antigament eren almenys dues les colles de caramelles, que assajaven als locals del cafè de l'Aranya i el local de l'Agrícola. Totes dues competien pels carrers de Castellbisbal. No s'ha pogut constatar que recorreguessin les diferents masies del terme, limitant-se els cants al nucli antic. Desprès de la canta de Caramelles i del dinar, es menjava la mona, que era de pasta de tortell amb tants ous durs com anys tenia el fillol. Tarda i nit feien ball d'orquestra a la Plaça de l'Església. El mal d'aquesta Festa Major era el temps insegur, i no hi havia Pasqua que no plogués i els músics no haguessin d'emprendre el camí avall de la retirada cap a l'estació amb els instruments enfundats. MATEU (1991: 26) Interrompudes el 1936, van ser represes desprès de la Guerra Civil. Així el 1940, es van tornar a cantar novament caramelles. La vestimenta utilitzada a partir del 1940 va ser la dels Pomells de Joventut, un moviment amb finalitat patriòtica i moral, creat el 1920 i prohibit el 1923 per la Dictadura de Primo de Rivera. Els nois duien camisa blanca, faixa i barretina vermella; les noies amb vestit blanc, faixa i caputxa blanca. RUIZ (1998: 276)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||||
| 45842 | Romeries d'abans de l'Ascensió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/romeries-dabans-de-lascensio | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVII-XX | La tradició es va perdre a partir de la dècada del 1970 | <p>Els tres diumenges anteriors del dia de l'Ascensió es tenia per costum celebrar tres romeries a tres llocs diferents del poble. El tercer diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a la creu que hi havia prop del cementiri, a tocar de la carretera de Terrassa. El segon diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a l'ermita del Castell El diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a l'ermita de Sant Joan de Benviure o de Ca n'Estaper. Normalment s'anava a aquests tres indrets a peu, o bé en carruatge engalanat. Només arribar es feia un bon esmorzar, desprès normalment es celebrava una missa i desprès es feia un bon àpat. La gent acostumava a portar costella de xai o de porc i botifarres i allà mateix encenia un foc i feien el dinar. Es tractava de jornades festives on el jovent aprofitava per relacionar-se obertament. Una de les tradicions lligades a aquestes tres romeries consistia en collir una canya verda i penjar-la del brancal de la casa per demostrar que s'havia anat.</p> | 08054-77 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Cal pensar que es tracta d'una tradició antiga, on festivitat lúdica i religiosa es barregen. Els seus orígens es podrien remuntar a l'edat moderna. Cap a la dècada del 1950 s'anà perdent poc a poc fins a desaparèixer.</p> | 41.4705400,2.0017900 | 416648 | 4591474 | 08054 | Castellbisbal | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||||
| 45843 | Goigs de Sant Vicenç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-vicenc | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XXI | <p>GOIGS DEL INVICTO MARTIR SANT VICENS, PATRÓ Y TITULAR DE LA PARROQUIA DE CASTELLBISBAL Cruels vencereu torments / I molt més en mort/ Siuau nostre protector/ Victoriós màrtir Vicenç/ Noble aragonés nasquereu / En (..) i lletra divina / Ab ansi molt peregrinar/ En Zaragoza aprenguereu / Valeri als dogmas eterns/ Os ensenyà ab gran primor / Siau nostre &/ A est Bisbe Sant impedit / De predicar la lley santa / Supliseu ab grasia santa/ Que quedà Dacià acosdits / Manà ab furors sedents / Als dos prendre's son rigor/ Siau nostre &/ A la Ciutat de València / A Valeri i Vos lligats / Conduiren los soldats / Maltractant vostra paciencia / Más vostre esperit pacient / Libre confon tot error / Siau nostre & / Per més que lo impio Dacii / Os tractà al principi amich / Vos dels (..) enemich / Valent (..) cristià / Sols a Crhisto los (..) / Oferie lo vostre cor / Siuau nostre protector / Presons, rodas, fams, cadenas / grillons, ferros i ardents fochs / per vos foren torments pochs / tenent per gloria las penas / de amarguias los torments / passareu molt (...) / Siau nostre & / Sou Diamant en firmesa / a (..) que en l'ardent pira / aumentant Dacià sa ira / se aumenta vostra bellesa / a més ira, més paciencia / ansias mostra vostre amor / Siau nostre & / Com Crhisto en la Creu clavat / tingue ses do més poder / vos resolguereu morir / esent lo patir finat / suplicava més torments / per Chirsto vostre valor / Siau nostre & / (...) mort vostra vida acaba, més vostre cos / va cap al Cel prodigits / a la admiració convida / defensando de las dens de un gros lleo devorador / Siau nostre & / Submergit en esta mar / lligat de una mola brava vostre cos, com si botava / se paresura a retocar / burlats tots los Presidents/ quedaren ab son errors / Siau nostre &/ En lo aire, foch, mar i terra / Vicenç victoriós indica / i fins Dacià publica, que'l nom de Vicenç lo aterra / (..) com crida ab ardens / furors de son ciego cor / Siau nostre &/ desmaiant lo gentilisme / A vista de tots victorias / Vicenç (...) sas glorias / contra el poder del abisme / convertintse molta gent / a Jesucrist redemptor / Siau nostre &/ A Déu en Vicenç, dedicà / Castellbisbal aquest temple / per imitar son exemple / que la devoció publica / per la ànima, cos i bons / logreu de Déu lo favor / Siau nostre Protector / Victoriós Mártir Vicenç / Victoriós Vicenç en vida / i en la mort triomfador / al cec os invoca de cor / lograuli gloria cumplida.</p> | 08054-78 | Nucli urbà de Castellbisbal. Pl. de l'Església, s/n (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen dels goigs ve determinat per l'existència, des del segle XII, de cants litúrgics llatins destinats a lloar els goigs terrenals de la Mare de Déu. Per tal de popularitzar aquests cants, es traduïren als diversos idiomes romànics al segle XIV. Els goigs més antics de Catalunya s'han recollit al segle XIV. Un dels més famosos i també més antics és la Ballada dels goigs de nostra dona, en català vulgar, que era cantat i ballat pels pelegrins de Montserrat i recollit al llibre Vermell. Des del segle XV es passà a lloar advocacions marianes concretes, i posteriorment, els sants i Jesucrist. I des del segle XVI s'imprimiren i divulgaren per les esglésies, santuaris i ermites arreu dels Països Catalans. Respecte als Goigs de la parròquia de Castellbisbal, encara són cantats els Goigs a Sant Vicenç, que foren traduïts per mossèn Joan Cot. En els esmentats goigs es pot llegir: Reimpressió d'un exemplar del segle XVIII, ab llicencia, 17 de janer de 1914.</p> | 41.4752000,1.9806400 | 414888 | 4592012 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Religiós | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Els goigs foren impresos per Pau Riera i es troben datats del 1847. Actualment no es té tradició de cantar-los ni els propietaris de la masia i l'església recorden haver-los cantat en les darreres dècades. | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||||
| 45844 | Goigs de Sant Quintí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-quinti | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XXI | Cap dels informats consultats recorda haver-los cantat en les darreres dècades. | <p>GOIGS DE SANT QUINTÍ Putx gloria habeu alcansat / Del supremo Emperador / Siau nostro protector / Sant Quintí mártir sagrat / De Roma noble nasquéreu / De un il·lustre Senador / Per vos fou poc est honor / Putx major lo pretenguereu / Quant de pur zel abrasant / Seguireu al Redemptor / A Fransa Déu vos aportà / De predicar al infiel / Féreu tant que prest del Cel / A molts obrireu la porta / En lo que vos sou mostrant / Ricci Vir, prefet romà / Dels cristians enemig, / Rucés en furor inic / Ab cadenas vos lligà / Fóreu en presó posat / Com home vil y traidor / Un Àngel vos envià / Qui vostras cadenas romp / Vostra llibertat tothom / Ora pro nobis B. Quintine / Admirà en lo següent dia / sis cents la fe han abrassat / Putx fan merex son valor / Vostre cos tot dislocat / Fos regat mana'l Tirà / Ab oli, pega i quitrà / Desprès de ser assotat / Vostre valor ha aumentat / Com del prefet lo rigor / No para la infernal trassa / Volien quedavau ab vida / Omple'us la boca sens vida / De cals, vinagre i mostassa / Creu que axís haurà apagat / De vostra llengua l'ardor / Ab ferros atravessaren / Vostre cos de part a part / Ab ja mai vista crueltat / Moltas punxas li clavaren / Axó tampoc ha bastat / Per dar mostras de dolor / No sap com atormentarvos / Lo cruel tirà vensut / Al ultim suplic acut / Mana en fi de capitarvos / Vos porta al sant Mon Tabor / En las aiguas sumergit / Fou vostre cadaver sant / Cincuanta cinc anys resant / A vostres fiels escondit / Fins que'l cel se fou dignat / Mostrarlos tan ric tresor / La cega dama romana / Eusebia té avís del Cel / Ont está: ab fervor y zel / A las aiguas vos demana / Las que prest li han escoltat / Son actiu i just clamor / Esta Comarca os adora / En lo pla de Mas Bonet / Son desitj veu satisfet / Cuand a vos acut tot hora / Sempre consol ha trobat / Dels treballs en lo rigor / TORNADA / Putx al Cel son coronat / Per una de un Déu y Señor / Siau nostre protector / Sant Quintí màrtir sagrat</p> | 08054-79 | Terme de Castellbisbal. P.I. Sant Vicenç. Can Pedrerol de Baix. (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen dels goigs ve determinat per l'existència, des del segle XII, de cants litúrgics llatins destinats a lloar els goigs terrenals de la Mare de Déu. Per tal de popularitzar aquests cants, es traduïren als diversos idiomes romànics al segle XIV. Els goigs més antics de Catalunya s'han recollit al segle XIV. Un dels més famosos i també més antics és la Ballada dels goigs de nostra dona, en català vulgar, que era cantat i ballat pels pelegrins de Montserrat i recollit al llibre Vermell. Des del segle XV es passà a lloar advocacions marianes concretes, i posteriorment, els sants i Jesucrist. I des del segle XVI s'imprimiren i divulgaren per les esglésies, santuaris i ermites arreu dels Països Catalans.</p> | 41.4453800,1.9930100 | 415883 | 4588690 | 08054 | Castellbisbal | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45844-foto-08054-79-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Els goigs foren impresos per Pau Riera i es troben datats del 1847. Actualment no es té tradició de cantar-los ni els propietaris de la masia i l'església recorden haver-los cantat en les darreres dècades. | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||
| 45845 | Goigs de Sant Joan Baptista | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-joan-baptista | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XX | Possiblement deixaren de ser cantats abans de la Guerra Civil. | <p>GOIGS DEL GLORIÓS SANT JOAN BAPTISTA Del Verb etern encarnat / Celest al procurar / Siau nostre protector / (....) / En la hora del sacrifici / Elisabet ho fecundà / Y perquè de Gracia abunda / Se mostra l' Senyor propici(...) / La gracia contra lo infern / També lo esperit increat / Compregue (...) / Tans feu vostra enteresa / Ha defensat de (...) Rey / Que fins a Herodes Rey / Condempnareu sa impuresa Quedant persò degollat / Per demostra vostre amor/ (...)</p> | 08054-80 | Terme de Castellbisbal. P.I. Ca n'Estaper. C/ del Retorn s/n (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen dels goigs ve determinat per l'existència, des del segle XII, de cants litúrgics llatins destinats a lloar els goigs terrenals de la Mare de Déu. Per tal de popularitzar aquests cants, es traduïren als diversos idiomes romànics al segle XIV. Els goigs més antics de Catalunya s'han recollit al segle XIV. Un dels més famosos i també més antics és la Ballada dels goigs de nostra dona, en català vulgar, que era cantat i ballat pels pelegrins de Montserrat i recollit al llibre Vermell. Des del segle XV es passà a lloar advocacions marianes concretes, i posteriorment, els sants i Jesucrist. I des del segle XVI s'imprimiren i divulgaren per les esglésies, santuaris i ermites arreu dels Països Catalans. Aquests goigs es cantaven a la capella de Sant Joan de casa Estapé. Al peu de la pàgina hom veu que foren impresos a casa dels hereus de la Viuda Pla l'any 1881.</p> | 41.4705200,2.0017700 | 416647 | 4591472 | 08054 | Castellbisbal | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Aquests goigs es cantaven a la capella de Sant Joan de casa Estapé. Al peu de la pàgina hom veu que foren impresos a casa dels hereus de la Viuda Pla l'any 1881. | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||
| 45846 | Successió miocènica Costablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/successio-miocenica-costablanca | <p>ADELARDO SANZ DE SIRIA CATALÁN (1996) La evolución de las paleofloras en las cuencas cenozoicas catalanas. ACTA GEOLOGICA HISPANICA, v. 29 (1994), no 2-4, p. 169.189 AGUSTÍ,J., CABRERA L., MOYÀ-SOLÀ S.( 1985). Sinopsis estratigráfica del Neógeno de la fosa del Vallés-Penedés. Paleontologia i Evolució núm. XVIII. Diputació de Barcelona. SANZ DE SIRiA, A,, (1981): La flora burdigaliense de los alrededores de Martorell (Barcelona). Paleontología i Evolució, 16 : 3-13. Diputació de Barcelona. SANZ DE SIMA, A,, (1985) : Datos para el conocimiento de las floras miocénicas de Cataluña. Paleontologia i Evolució, 19 : 167- 177. Diputació de Barcelona AGUSTI, J. (1990). The Miocene Rodent succession in Eastern Spain: A Zoogeograohical appraisal. In: European Neogene Mammal Chronology (E. H. Lindsay,V. Fahlbusch y P. Mein, edit.) Plenum Press, N. Y.:373-404. ELIS J. Aldana (1992). Los Sciurinae (Rodentia, Mammalia) del Mioceno de la Cuenca del Vallès-Penedès (Cataluña, España). Treb. Mus. Geol. Barcelona, 2: 69-97 (1992) GALINDO J. (2000) Castellbisbal, un viatge a través del tems. L'evolució del paisatge des de fa 21 milions d'anys. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | <p>El conjunt de la fauna fòssil permet assignar una edat compresa entre els 21 i els 20 milions d'anys a aquest jaciment. En aquests moments el paisatge de Castellbisbal devia recordar bastant a la zona dels grans llacs africans. La zona on actualment es troba la part de Costablanca era una zona deprimida topogràficament, amb turons al fons creuats per torrents de cursos efímers: ocasionalment, aquests torrents coincidint amb l'estació de les pluges, devien transportar importants cabals d'aigua que devien arrossegat tot el que trobaven al seu pas: l'aigua s'acumulava a la zona baixes donant lloc a llacs i zones entollades. La fauna fòssil estava formada per animals emparentats o relacionats amb els actuals elefants, cavalls, rinoceronts, cérvols, porcs, conills, tortugues de mida petita i de grans dimensions, i carnívors de mida mitjana: linx, gossos,etc. Respecte a la flora, tot indica que aquesta era subtropical i tropical. Moltes de les espècies existents devien estar adaptades a patir llargues sequeres, d'entre 7 i 9 mesos sense precipitacions. La temperatura mitjana devia oscil·lar entre les 20º i 25ºC sense una estació freda clara. GALINDO (2000: 16) A les zones pantanoses de Costablanca, hi havia espècies adaptades a l' humitat. A les zones on no passava cap curs d'aigua, la vegetació devia ser menys densa, amb boscos clars i molta presència d'herbes, cosa que donava un aspecte bastant semblant al d'una sabana africana. De l'estudi del conjunt es dedueix que les plantes devien estar distribuïdes en tres associacions, que es disposaven fonamentalment segons el grau d'humitat i tipus de sòl. Les plantes que integraven el paisatge es distribuïen de la manera següent: Plantes que devien viure a les ribes del llac i zones pantanoses com, palmeres i joncs. Plantes de zones boscoses, que devien formar boscos més o menys atapeïts a les rodalies de les zones pantanoses i cursos d'aigua, com el ficus, i arbres emparentats amb els roures, les alzines i els llorers. Plantes adaptades a la sequera, que devien viure en zones allunyades de l'aigua, com les acàcies, mimoses etc. Respecte als fòssils animals, a la zona de Costablanca s'han localitzat restes fòssils de 9 espècies de mamífers i plaques pertanyent a closques de tortugues. Són les següents: Lagopsis peñai (lagoforme, conill) Aurelianochoerus aurelianense (suid, porc) Anchitherium aurelianense (èquid, cavall) Aceratherium sp (rinoceròtid, rinoceront) Caenotherium miocaenicum (artiodàctil, no té representants actuals) Oriomeryx willii (artiodàctil, no té representants actuals) Andegameryx sp (artiodàctil, no té representants actuals) Procervulus paelucidus(cèrvid, cérvol) Pseudaelurus sp? (carnívor de la mida d'un linx) Plaques de tortuga L'anchitherium aurelianense tenia un aspecte i una mida semblant a la dels actuals ponis, potser fins i tot més petita. Aquest animal, emparentat amb els actuals cavalls, presenta algunes diferències amb ell: la mida i forma de les dents, que fa pensar que s'alimentava de fulles seques; i la part final de les potes, amb tres unglots en comptes d'un. Aquest fet fa pensar que estava més adaptat a viure en zones boscoses que a córrer per grans praderes. L'aceratherium era semblant a un rinoceront, però sense les banyes característiques. Comptava, a més a més, amb dos grans incisius útils per arrencar la vegetació aquàtica. El Cainotherium, és un petit artiodàctil que no té cap representant actual, tot i que devia semblar una llebre. El Procervalus praelúcidus devia tenir un aspecte semblant als cérvols, però amb una estructura diferent de banyes. El Pseudaelurus era un petit carnívor semblant a un linx L'Aurelianochoerus aurelianense era un petit porc d'un mida dues o tres vegades inferior als actuals porcs. GALINDO (2000: 20)</p> | 08054-81 | Terme de Castellbisbal. Urb. De Costablanca. (08755 Castellbisbal) | <p>Fa 16 milons d'anys el jaciment l'aspecte del jaciment va canviar radicalment arran de l'enfonsament de la fossa del Vallès-Penedès, i per l'augment del nivell del mar. Durant un milió d'anys l'àrea actualment ocupada per Martorell, Rubí, el Papiol i Castellbisbal va passar a estar sota un mar amb forma de badia i de poca profunditat. Les restes fòssils datades en aquest període són bàsicament petxines, cargols marins, glans de mar i eriçons. GALINDO (2000:37)</p> | 41.4795200,1.9407800 | 411566 | 4592532 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45846-foto-08054-81-1.jpg | Legal | Neògen | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Fitxa núm.335 de l'Inventari d'espais d'interés geològic a Catalunya (IEGC) Si es comparen els mamífers localitzats a Costablanca amb els localitzats a altres jaciments com el Canyet hi ha un fet remarcable: l'absència de probòscids, grup que representa als actuals elefants. Els especialistes s'inclinen per pensar que en moment en que es va formar el jaciment de Costablanca aquests encara no havien arribat d'Àfrica. Aquest fet serveix per datar l'arribada d'aquesta espècie entre els 21 i els 18 milions d'anys. Aquest geòtop constitueix, junt amb el de Puig Pedrós-Molí Calopa de Rubí, un dels pocs registres representatius de les successions al·luvials-lacustres, del Miocè inferior del semigraben del Vallès Penedès. En aquest cas és possible observar el recobriment expansiu del substrat paleozoic per dipòsits de plana lutítica i lacustres, i la posterior reactivació dels aports grollers des del marge meridional de la conca neògena, durant les fases finals de l'etapa de rifting del Miocè inferior. Dins de la successió existeix una localitat de mamífers fòssils i un nivell amb fòssils de macrorestes de flora. Aquesta localitat presenta l'associació de fauna i flora del Miocè inferior continental més antiga de la Conca del Vallès-Penedès. La successió mostra una varietat de fàcies al·luvials, palustres i lacustres, incloent fàcies terrígenes i carbonatades (calcàries i dolomies) amb indicis d'influències evaporítiques. A més a més l'ordenació vertical de les fàcies mostra una ciclicitat seqüencial i paleoambiental força característica, amb implicacions per l'anàlisi paleogeogràfica i paleoclimàtica del Miocè inferior de la Mediterrània Occidental. Pel que fa a la localitat clàssica de mamífers fòssils de la Costa Blanca és una de les més significatives de la conca tant per la seva edat miocena inferior com per la seva diversitat i certa riquesa de formes. Des d'aquest punt de vista es diferent i complementària respecte les localitats de Molí Calopa i Sant Andreu de la Barca | 125 | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||
| 45847 | La Costablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-costablanca | <p>ADELARDO SANZ DE SIRIA CATALÁN (1996) La evolución de las paleofloras en las cuencas cenozoicas catalanas. ACTA GEOLOGICA HISPANICA, v. 29 (1994), no 2-4, p. 169.189 AGUSTÍ J., CABRERA, L., MOYÀ-SOLÀ S.( 1985). Sinopsis estratigráfica del Neógeno de la fosa del Vallés-Penedés. Paleontologia i Evolució núm. XVIII. Diputació de Barcelona AGUSTI, J. (1990). The Miocene Rodent succession in Eastern Spain: A Zoogeograohical appraisal. In: European Neogene Mammal Chronology (E. H. Lindsay,V. Fahlbusch y P. Mein, edit.) Plenum Press, N. Y.:373-404. CRUSAFONT,M., VILLALTA, J.F. Y TRUYOLS,J (1955): El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallès-Penedès. Mem. Y Com. Inst. Geol. Y Min. Dip. Barcelona, XII. ELIS J. ALDANA (1992). Los Sciurinae (Rodentia, Mammalia) del Mioceno de la Cuenca del Vallès-Penedès (Cataluña, España). Treb. Mus. Geol. Barcelona, 2: 69-97 (1992) GALINDO J. (2000) Castellbisbal, un viatge a través del tems. L'evolució del paisatge des de fa 21 milions d'anys. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. SANZ DE SIRIA, A,, (1981): La flora burdigaliense de los alrededores de Martorell (Barcelona). Paleontología i Evolució, 16 : 3-13. Diputació de Barcelona SANZ DE SIRIA, A,, (1985) : Datos para el conocimiento de las floras miocénicas de Cataluña. Paleontologia i Evolució, 19 : 167- 177. Diputació de Barcelona</p> | <p>Miocè inferior, Ramblià superior (biozona MN3) . Jaciment de restes vegetals. S'han descrit unes 31 espècies de plantes fòssils. Aquest jaciment de restes vegetals conjuntament amb el de vertebrats donada la seva proximitat al nucli urbà de Martorell han estat considerats erròniament com a jaciments situats dins el terme municipal de Martorell. La flora fòssil que es va poder recol·lectar ha estat la més complerta, fins a l'actualitat, del Miocè inferior de Catalunya. Tres d'aquestes 31 espècies són noves per a la ciència (han estat descrites per primera vegada. - Baksia martorellensis - Protea catalaunica - Mimosa hispanica A partir de l'estudi de les restes vegetals i de les roques que les contenen s'ha pogut deduir que hi havia una zona lacustre o humida , a l'entorn de la qual hi havia boscos poc densos de tipus subtropical o tropical sec. I lluny de les zones humides l'ambient devia ser més àrid i amb boscos més oberts. Les restes fòssils de les plantes es troben molt fragmentades, aquest fet indicaria que probablement foren transportades per riuades. Les plantes que devien viure a l'entorn de les ribes de la zona lacustre o zones humides es trobaven relacionades amb les actuals palmeres o joncs. Les zones boscoses situades a les rodalies de les zones humides i dels cursos d'aigua (rius), eren poc atapeïdes i es trobaven integrades per ficus i arbres emparentats amb els actuals roures, alzines i llorers. Finalment lluny de les zones humides hi devien viure les plantes adaptades a suportar períodes de sequera perllongats, de les quals hem trobat fossilitzats restes que es trobarien emparentats amb les actuals acàcies i mimoses. Les temperatures mitjanes anuals que es podrien deduir, en comparació amb les flores actuals estarien entorn dels 20 Cº.</p> | 08054-82 | Terme de Castellbisbal. Urb. De Costablanca. (08755 Castellbisbal) | <p>Jaciment detectat a partir dels estudis realitzats per l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont. Els afloraments d'aquest geòtop han estat objecte de l'atenció dels geòlegs catalans des de l'època del canonge Jaume Almera. A la dècada dels anys 50 les recerques dutes a terme per Crusafont, Villalta i Truyols van permetre la recol·lecció d'una primera associació paleofaunística de mamífers fòssils que va permetre fixar sense dubtes l'edat miocena inferior del conjunt. Troballes posteriors durant la dècada dels seixanta i setanta van enriquir les col·leccions. La localitat de la Costablanca és una fita de referència necessària.</p> | 41.4795500,1.9405900 | 411550 | 4592536 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45847-foto-08054-82-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45847-foto-08054-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45847-foto-08054-82-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Les restes fòssils es troben dipositades al Museu de Ciències Naturals de Barcelona-Museu Martorell i al Museu de l'Institut Català de Paleontologia, Museu del Seminari Conciliar de Barcelona. Aquest jaciment paleontològic forma part del geòtop 335 inventeriat per la Direcció General del Medi Natural de la Generalitat de Catalunya, anoment la successió al·luvial i lacustre miocene inferior de del la Costablanca que s'exten des de Turó del Telègraf fins a can Flavià. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||
| 45849 | Jaciment paleontològic del turó de les Forques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-del-turo-de-les-forques | <p>ADELARDO SANZ DE SIRIA CATALÁN (1996) La evolución de las paleofloras en las cuencas cenozoicas catalanas. ACTA GEOLOGICA HISPANICA, v. 29 (1994), no 2-4, p. 169.189 AGUSTÍ J., CABRERA L., MOYÀ-SOLÀ S.( 1985). Sinopsis estratigráfica del Neógeno de la fosa del Vallés-Penedés. Paleontologia i Evolució núm. XVIII. Diputació de Barcelona. ALCALA L., MORALES J, SORIA D. El registro fósil neógeno de los carnívoros ( Creodonta y Carnivora, Mammalia) de España. Paleontologia i Evolució t.23 ( 1989-1990). Diputcació de Barcelona CRUSAFONT,M., VILLALTA, J.F. Y TRUYOLS,J (1955): El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallès-Penedès. Mem. Y Com. Inst. Geol. y Min. Dip. Barcelona, XII. GALINDO J. (2000) Castellbisbal, un viatge a través del tems. L'evolució del paisatge des de fa 21 milions d'anys. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. SANZ DE SIRIA, A,, (1981): La flora burdigaliense de los alrededores de Martorell (Barcelona). Paleontología i Evolució, 16 : 3-13. Diputació de Barcelona. SANZ DE SIRIA, A,, (1985) : Datos para el conocimiento de las floras miocénicas de Cataluña. Paleontologia i Evolució, 19 : 167- 177.Diputació de Barcelona.</p> | <p>Miocè inferior, Ramblià (biozona MN 3). Jaciment de vertebrats fòssils. El jaciment de vertebrats ha lliurat 11 tàxons corresponents a mamífers ( rosegadors, artiodàctils, insectívors i lagomorfs). Actualment aquestes restes es troben en estudi. Les restes localitzades han estat associades a rosegadors: Armantomys sp., Simplomys sp., Pseudotheridomys sp., Ligerimys sp. Artiodàctils: Procervulus sp.</p> | 08054-84 | Terme de Castellbisbal. Turó de les Forques (08755 Castellbisbal) | <p>Jaciment localitzat per investigadors de l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont.de Sabadell, avui Institut Català de PaleontologiaM.Crusafont.</p> | 41.4742900,1.9463000 | 412020 | 4591946 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45849-foto-08054-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45849-foto-08054-84-3.jpg | Inexistent | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Aquest jaciment paleontològic forma part del geòtop 335, inventeriat per la Direcció General del Medi Natural de la Generalitat de Catalunya, anoment la successió al·luvial i lacustre miocene inferior de del la Costablanca que s'exten des de Turó del Telègraf fins a can Flavià. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||
| 45850 | Jaciment paleontològic del Canyet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-del-canyet | <p>ADELARDO SANZ DE SIRIA CATALÁN (1996) La evolución de las paleofloras en las cuencas cenozoicas catalanas. ACTA GEOLOGICA HISPANICA, v. 29 (1994), no 2-4, p. 169.189 AGUSTÍ J., CABRERA L., MOYÀ-SOLÀ S.( 1985). Sinopsis estratigráfica del Neógeno de la fosa del Vallés-Penedés. Paleontologia i Evolució núm. XVIII. Diputació de Barcelona. ALCALA L., MORALES J, SORIA D. El registro fósil neógeno de los carnívoros ( Creodonta y Carnivora, Mammalia) de España. Paleontologia i Evolució t.23 ( 1989-1990). Diputcació de Barcelona CRUSAFONT,M., VILLALTA, J.F. Y TRUYOLS,J (1955): El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallès-Penedès. Mem. Y Com. Inst. Geol. y Min. Dip. Barcelona, XII. GALINDO J. (2000) Castellbisbal, un viatge a través del tems. L'evolució del paisatge des de fa 21 milions d'anys. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. SANZ DE SIRIA, A,, (1981): La flora burdigaliense de los alrededores de Martorell (Barcelona). Paleontología i Evolució, 16 : 3-13. Diputació de Barcelona. SANZ DE SIRIA, A,, (1985) : Datos para el conocimiento de las floras miocénicas de Cataluña. Paleontologia i Evolució, 19 : 167- 177.Diputació de Barcelona.</p> | <p>Datat al voltant dels 18 milions d'anys. En aquests moments el paisatge de Castellbisbal devia recordar bastant a la zona dels grans llacs africans. La zona on actualment es troba la part de Costablanca era una zona deprimida topogràficament, amb turons al fons creuats per torrents de cursos efímers: ocasionalment, aquests torrents coincidint amb l'estació de les pluges, devien transportar importants cabals d'aigua que devien arrossegat tot el que trobaven al seu pas: l'aigua s'acumulava a la zona baixes donant lloc a llacs i zones entollades. La fauna fòssil estava formada per animals emparentats o relacionats amb els actuals elefants, cavalls, rinoceronts, cérvols, porcs, conills, tortugues de mida petita i de grans dimensions, i carnívors de mida mitjana: linx, gossos,etc. Respecte a la flora, tot indica que aquesta era subtropical i tropical. Moltes de les espècies existents devien estar adaptades a patir llargues sequeres, d'entre 7 i 9 mesos sense precipitacions. La temperatura mitjana devia oscil·lar entre les 20º i 25ºC sense una estació freda clara. A les zones més humides com Costablanca les espècies eren més de ribera. A les zones del Canyet i del Fallol trobaríem boscos en galeria, poc atapeïts, que s'adaptaven a la forma dels cursos d'aigua. GALINDO (2000: 16) Fa 16 milions d'anys el jaciment l'aspecte del jaciment va canviar radicalment arran de l'enfonsament de la fossa del Vallès-Penedès, i per l'augment del nivell del mar. Durant un milió d'anys l'àrea actualment ocupada per Martorell, Rubí, el Papiol i Castellbisbal va passar a estar sota un mar amb forma de badia i de poca profunditat. GALINDO (2000: 37) Al jaciment del Canyet també fou localitzat una part d'un húmer de tortuga que devia tenir unes dimensions i aspecte molt semblant a les de les actuals Galàpagos. Probablement correspon al gènere Cheirogaster, les quals degut a les seves enormes dimensions devien practicar la hivernació. Això ens indicaria unes condicions climàtiques càlides, de tipus subtropical. Altra de les espècies que s'han localitzat al Canyet ha estat la de dos animals de grans dimensions relacionats amb els actuals elefants Gomphotherium angustidens i Deinotherium sp. GALINDO (2000: 28) El Gomphotherium angustidens presentava com a principal característica diferenciadora dels elefants actuals el fet de tenir quatre incisives desenvolupades en forma de defenses, dues en el maxil·lar superior i unes altres dues més curtes a la mandíbula. La seva mida era moderada, de no més de 3 metres, i similar a l'actual elefant asiàtic. El seu crani era allargat. La trompa era curta i devia servir per furgar entre la vegetació. GALINDO (2000: 28) El Deinotherium sp també pertany al grup dels proboscidis, on actualment es troben les dues espècies d'elefants. Les seves molars són diferents de la resta, i estan constituïdes per un parell de crestes tallants, la qual cosa fa pensar que duia una dieta de vegetals durs. La diferència amb els elefants actuals són les seves defenses. Tenia dues incisives en la mandíbula recorbades cap avall i cap al darrere. La seva funció és discutida. La seva alçada podia arribar als 4 metres. GALINDO (2000: 29) A més d'aquestes dues espècies, altres restes localitzades corresponen als següents animals: Ciderorhius sp (rinoceròtid, rinoceront) Brachypotherium aurelianense (rinoceròntid, rinoceront) Aurelianochoerus aurelianense (suid, porc) Gomphotherium angustidens (poroboscidi, elefant) Deinotherium sp (proboscidi, elefant) Caenotherium miocaenicum (artiodàctil, sense representant actual) Ictiocyon dehmi (carnívor,sense representant actual) Martes munki (carnívol, marta) Tortugues</p> | 08054-85 | Terme de Castellbisbal. Turó del Canyet. (08755 Castellbisbal) | <p>Entre 21 i 18 milions d'anys abans de la nostra Era, el sector on es troba actualment el jaciment de la Costablanca era una zona deprimida topogràficament, amb turons al fons creuats per torrents de cursos efímers. L'aigua s'acumulava en aquestes zones baixes donant lloc a llacs, on es produïa la sedimentació per decantació de les calcàries. Aquest jaciment paleontològic s'inclou dins del geòtop 335 Successió al·luvial lacustre Miocè inferior de la Costablanca que s'exten des de Turó del Telègraf fins el de Can Flavià. El seu interès rau en l'existència de restes de macrovertebrats i de flora del Miocè inferior continental més antiga del registre del Vallès - Penedès.</p> | 41.4528100,1.9950800 | 416065 | 4589513 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45850-foto-08054-85-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45850-foto-08054-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45850-foto-08054-85-3.jpg | Inexistent | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | En aquest jaciment es va descriure per primer cop una espècies Ictiocyon dehmi (carnívor del grup dels amphiciònids). Aquesta espècie ocupava una posició equivalent a l'actual ós bru. Aquest mamífer tenia una estructura corporal que recorda molt als actuals ossos, tot i que la seva dentició correspon a la dels actuals gossos. GALINDO (2000: 27). Entre les restes de petits depredadors hi trobem la dentició de llet del felí Pseudaelurus. Ubicació material Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||
| 45851 | Jaciment paleontològic de can Pedrerol de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-de-can-pedrerol-de-baix | <p>ADELARDO SANZ DE SIRIA CATALÁN (1996) La evolución de las paleofloras en las cuencas cenozoicas catalanas. ACTA GEOLOGICA HISPANICA, v. 29 (1994), no 2-4, p. 169.189 AGUSTÍ J., CABRERA L., MOYÀ-SOLÀ S.( 1985). Sinopsis estratigráfica del Neógeno de la fosa del Vallés-Penedés. Paleontologia i Evolució núm. XVIII. Diputació de Barcelona. AGUSTI, J. (1990). The Miocene Rodent succession in Eastern Spain: A Zoogeograohical appraisal. In: European Neogene Mammal Chronology (E. H. Lindsay,V. Fahlbusch y P. Mein, edit.) Plenum Press, N. Y.:373-404. ALCALA L., MORALES J, SORIA D. El registro fósil neógeno de los carnívoros ( Creodonta y Carnivora, Mammalia) de España. Paleontologia i Evolució t.23 ( 1989-1990). Diputcació de Barcelona CRUSAFONT,M., VILLALTA, J.F. Y TRUYOLS,J (1955): El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallès-Penedès. Mem. Y Com. Inst. Geol. Y Min. Dip. Barcelona, XII. ELIS J. ALDANA (1992). Los Sciurinae (Rodentia, Mammalia) del Mioceno de la Cuenca del Vallès-Penedès (Cataluña, España). Treb. Mus. Geol. Barcelona, 2: 69-97 (1992) GALINDO J. (2000) Castellbisbal, un viatge a través del tems. L'evolució del paisatge des de fa 21 milions d'anys. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. SANZ DE SIRIA, A,, (1981): La flora burdigaliense de los alrededores de Martorell (Barcelona). Paleontología i Evolució, 16 : 3-13. Diputació de Barcelona. SANZ DE SIRIA, A,, (1985) : Datos para el conocimiento de las floras miocénicas de Cataluña. Paleontologia i Evolució, 19 : 167- 177.Diputació de Barcelona.</p> | La construcció intensiva de polígons industrials i la carreteres del voltant ha hagut d'afectar al jaciment. | <p>Atribuït al Plistocé. Restes integrades per la sèrie dels 6 incisius superiors, un caní superior dret, un cos vertebral i un fragment de costella. Actualment es troben determinades com a Ursus sp i dins les col·leccions del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell</p> | 08054-86 | Terme de Castellbisbal. P.I. Sant Vicenç (08755 Castellbisbal) | <p>Aquest jaciment fou descobert molt probablement per Jaume Almera, durant els treballs de cartografia geològica del Mapa geològic a escala 1:40.000 o bé durant l'estudi dels dipòsits pliocens de la conca del Baix Llobregat en el 1895 i 95.</p> | 41.4532400,1.9912900 | 415749 | 4589564 | 08054 | Castellbisbal | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45851-foto-08054-86-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45851-foto-08054-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45851-foto-08054-86-3.jpg | Inexistent | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 125|123 | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||
| 45852 | El Canyet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-canyet | <p>GRÀCIA, M.V. (1990) 'Can Canyet' a Estrat: Revista d'arqueologia, prehistòria i història antiga . Desembre 1990, p.63-86 GRÀCIA, MV. (1982) Informe. Arxiu Servei d'Arqueologia</p> | El pas de carreteres i l'eixamplament dels camins han deixat aquest indret molt deteriorat | <p>Situat al darrer terme de la riera de Rubí, molt a prop de la desembocadura en el Llobregat. El paisatge es caracteritza per grans dipòsits col·lúvio eòlics que es troben pràcticament en tota la zona ja des de l'inici del Quaternari. L'entorn geogràfic del Canyet està constituït per un turó d'uns 140 metres d'alçària anomenat La Galxarella, situat just abans de la confluència del riu Llobregat i de la riera de Rubí. És un espai que presenta una punxa de territori que apunta vers el sud. La zona pertany a les terres de la masia de Can Pedrerol de Baix i resta arrecerada dels vents de tramuntana pel turó esmentat. La riera de Rubí circula entre grans dipòsits procedents de sedimentacions marines i fluvials de les èpoques Terciària i Quaternària i marca un pas natural que enllaça amb les conques del Llobregat i de l'Anoia al llarg de la Depressió Prelitoral. El Canyet pertany al terme municipal de Castellbisbal (Vallès Occidental), i es troba en el marge dret de la riera de Rubí, a uns 35 metres d'alçària respecte del nivell de la riera. El conjunt de dipòsits sedimentaris en els quals s'ubica el jaciment es troben dins del marc geomorfològic de la vall inferior del Llobregat, és a dir, dins d'un dipòsit llimo argilós situat per sobre del 'tricicle', i és d'un color taronja pàl·lid. Dissortadament els talls han desaparegut sota la vegetació típica dels marges de l'autopista Barcelona -Tarragona, de tal manera que és molt difícil de recuperar la resta del jaciment. Els materials constitueixen una població de 33 peces, totes recuperades a partir de prospeccions superficials i sempre que la natural erosió les ha desplaçades o les ha fetes aflorar. Més d'un 80% han estat fabricades amb sílex i la resta amb quars i quarsita. Cal destacar un nucli levallois de cristalls de roca perfectament desbastat i esgotat. La majoria dels materials estan treballats sobre resquills trets a partir de la talla levallois, amb retocs posteriors. La hipòtesi de M. Victòria Gràcia (GRÀCIA, 1983) (GRÀCIA, 1990) és que es tracta d'un lloc d'ocupació temporal, amb atribucions domèstiques que suggereixen una estabilitat important. CC.AA. (1991)</p> | 08054-87 | Terme de Castellbisbal. Turó del Canyet. (08755 Castellbisbal) | <p>Jaciment descobert per Eudald Carbonell l'any 1979, durant l'observació feta arran d'uns talls en el turó de La Galxarella, arran mateix de la riera de Rubí. En els talls esmentats hi aparegueren diversos materials que foren dipositats en el Museu de Molins de Rei. El jaciment fou destruït en bona part per l'autopista A-7.</p> | 41.4531900,1.9930400 | 415895 | 4589557 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45852-foto-08054-87-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45852-foto-08054-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45852-foto-08054-87-3.jpg | Inexistent | Paleolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Els fons dipositats al Museu de Molins de Rei són els següents: EC-2325-2 Canyet P-1 Ascla de calcària EC-2325-3 Canyet P-12 i 9 Ascla de sílex blanc EC-2325-4 Canyet P-41 i 4 Ascla de sílex gris EC-2325-5 Canyet P-50 i 10 Fragment d'ascla de sílex rodada EC-2325-6 Canyet P-45 Ascla kombewa (sobre zona ventral d'una altra ascla). EC-2325-7 Canyet P-47 i 6 Fragment proximal de làmina de sílex gris, poc rodada i dessilicificada. EC-2325-8 Canyet P-42 i 8 Ascla de sílex translúcid kombewa, retocada EC-2325-9 Canyet P-17 i 3 Sílex gris translúcid amb 50% de còrtex, dessilicificat i molt rodat, amb fissures i geodes. Resta de talla. EC-2325-10 Canyet P-49 i 7 a llapis. Ascla sobrepassada de sílex melat i gris translúcid, 10% cortical, a la zona distal transversal, molt rodat i dessilicificat. Taló retocaty i fils laterals retocats. EC-2325-11 Canyet P-46 i 5 Làmina de sílex gris molt dessilicificat i sense retoc, amb un 25% cortical. EC-2325-12 Canyet P-40 i 2 Ascla de sílex gris retocada, rodada i reflexada. 25% cortical. Dors centrípet. Retoc a la dreta invers profund simple i continu proximal i directe a la zona medial i distal. El retoc a l'esquerre és directe profund simple a la zona distal i invers a la zona medial i bifacial a la proximal. EC-2325-13 Canyet P-3 ascla Ascla sobre còdol, vist per la zona dorsal transversal, amb extraccions centrípetes. Taló pla i secció triangular. Té el gra molt fi, pot ser basalt, de color marró xocolata. EC-2325-14 Canyet P-5 i 11 Ascla sobre còdol de quars, amb el dors totalment cortical, molt gruixuda (carenada). Possible retoc en fils transversal i distal esquerre. EC-2325-15 Canyet P-2 i 1Ascla de sílex vermell grisós amb vetes roges. Presenta fissures, geodes, elevat rodament i neocòrtex dorsal, alterat tèrmicament i amb repiqueteig. Presenta un bulb residual. El retoc és abrupte, profund directe i continu transversal i a l'esquerre simple, profund, invers i continu. La zona ventral té una ona generada per una fissura que s'ha abatut. | 77|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||
| 45853 | Columbari de ca n'Ametller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/columbari-de-ca-nametller | <p>GORINA GABARRÓ, P . (1956) Tarrasa a VIII Reunión de la Comisaría Provincial de Excavaciones Arqueológicas de Barcelona . Madrid .Ministerio de Educación Nacional . ESTRADA, J. (1969) Vías i poblamiento romanos en el territorio del área metropolitana de Barcelona . Barcelona .Comisión provincial de urbanismo de Barcelona.</p> | I-IV | L'erosió i les dificultats d'accés impedeixen un correcte manteniment. | <p>Cova artificial d'enterrament i incineració col·lectiva. Es tracta d'una petita cavitat artificial, tallada en l'argila del marge del torrent de Salzes. Degut a la dificultat d'accés, donat que es troba a una alçada de 15 metres aproximadament en el mateix tall vertical del torrent, hi ha molt poca documentació. No hi ha constància de l'aparició de restes materials en la zona. És per això i per la dificultat d'arribar-hi, que hi ha dubtes sobre el caràcter del jaciment. Cal assenyalar, també, que l'existència del proper columbari de Can Nicolau, just a l'altra banda del torrent, evidencia la possibilitat que es tracti d'una zona funerària, per la qual cosa podria considerar-se un sol jaciment. CC.AA.</p> | 08054-88 | Terme de Castellbisbal. Can Nicolau de Dalt. (08755 Castellbisbal) | <p>Malgrat que mai ha estat estudiat, diversos autors donen notícia de l'existència d'aquest columbari: P. Gorina (1956), S. Cardús (1964) i J. Estrada (1969).</p> | 41.5041100,1.9602900 | 413228 | 4595242 | 08054 | Castellbisbal | Sense accés | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45853-foto-08054-88-1.jpg | Legal | Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm D.02 | 83 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||
| 45854 | Columbari de can Nicolau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/columbari-de-can-nicolau | <p>GORINA GABARRÓ, P . (1956) 'Tarrasa' a VIII Reunión de la Comisaría Provincial de Excavaciones Arqueológicas de Barcelona . Madrid .Ministerio de Educación Nacional . ESTRADA, J. (1969) Vías i poblamiento romanos en el territorio del área metropolitana de Barcelona . Barcelona .Comisión provincial de urbanismo de Barcelona.</p> | I-IV | L'erosió i les dificultats d'accés impedeixen un correcte manteniment. | <p>Cova artificial d'enterrament i icineracio col·lecitva. Es tracta d'una cavitat artificial tallada a l'argila del marge del torrent de Salzes. Degut a la dificultat d'accés, donat que es troba a una alçada de 15 metres aproximadament, en el mateix tall del torrent, hi ha molt poca documentació. No hi ha constància de l'aparició de restes materials a prop del columbari. És per això i per la dificultat d'arribar-hi que hi ha dubtes al respecte. Cal assenyalar l'existència, molt a prop, del columbari de Ca n'Ametller, just a l'altra banda del torrent. CC.AA.</p> | 08054-89 | Terme de Castellbisbal. Can Nicolau de Dalt. (08755 Castellbisbal) | <p>Malgrat que mai ha estat estudiat, diversos autors donen notícia de l'existència d'aquest columbari: P. Gorina (1956), S. Cardús (1964) i J. Estrada (1969).</p> | 41.5027900,1.9620400 | 413372 | 4595094 | 08054 | Castellbisbal | Sense accés | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45854-foto-08054-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45854-foto-08054-89-2.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm D.04 | 83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||
| 45855 | Turó de la Verdulaga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-de-la-verdulaga | <p>PI i SAUMELL, J. (1956) 'Un hallazgo prehistórico en Castellbisbal' a Programa de la Festa Major de Castellbisbal . Castellbisbal, p.2-3 .</p> | I-IV | Es troba totalment destruït i el turó molt modificat del que devia ser el seu aspecte original degut a l'extracció de terres. | <p>Lloc d'enterrament col·lectiu de cronologia desconeguda. Turó totalment afectat per l'extracció de terres per a la construcció del talús de l'autopista A-7, molt propera. El turó ha estat molt rebaixat. Es troba situat a l'oest del nucli urbà de Castellbisbal. En una pronunciada pendent del turó, en terreny de característiques sorrenques, van aparèixer nombroses restes humanes, especialment cranis. El material associat es redueix a dos fragments de vas de perfil corbat. L'autor de la troballa (Pi, 1954) afirma que pertanyen a una sepultura o fossa comuna datada com eneolítica. Araceli Martín (Martín, 1985), posa en dubte l'atribució d'aquesta troballa a la Cultura dels Sepulcres de Fossa. Es desconeix la ubicació actual d'aquest material. No ha estat possible localitzar material ni altres restes en aquest turó. CC.AA.</p> | 08054-90 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>L'any 1954 J. Pi i Saumell localitza nombroses restes humanes en la pronunciada pendent del turó. L'autor interpreta aquestes troballes com a inhumacions eneolítiques (PI, 1956).</p> | 41.4786700,1.9744700 | 414378 | 4592404 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45855-foto-08054-90-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45855-foto-08054-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45855-foto-08054-90-3.jpg | Legal | Edats dels Metalls|Antic|Romà|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm D.08 | 79|80|83|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||
| 45856 | Jaciment de can Canyadell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-can-canyadell | <p>CARRERAS CANDI, F . (1900). Història de lo Castell-Bisbal. Aportacions històriques de l'Edat Mitjana . Barcelona .Estampa La Catalana, p.43-45 . RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XIII-XV | Actualment no s'aprecia cap resta en superfície i el bosc ha crescut fins a cobrir tot el turó. | <p>Hi ha referències de l'existència en aquest indret d'un monestir. Segons Carreras Candi, (1900): 'al mig d'un bosc de pins, propietat de Can Ribot, a Castellbisbal, que encara sol anomenar-se la Capella, existeixen algunes migrades parets ran de terra, (...) és tot el que resta. (...) La tradició oral refereix, que la capella pertanyia al monestir'. Malgrat que les notícies són molt deficients, l'any 1988, durant la visita al lloc amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica del Vallès Occidental, en la zona esmentada s'observaven restes de parets, així com fragments de teula en tota la part superior del petit turó. CC.AA</p> | 08054-91 | Terme de Castellbisbal. Mas Can Canyadell. Crta. BV-151, km. 7,4 (08755 Castellbisbal) | <p>Cal pensar que la comunitat de Santa Magdalena pertanyia a les deodades. Aquests grups eren en realitat grups de beguines formats per dones pobres, normalment vídues que s'acollien a unes regles molt senzilles i a una vida religiosa molt austera. Les deodades vivien amb senzillesa, recitaven comunitàriament l'ofici i pregaven amb assiduïtat. Pel seu sustent feien feines útils: filaven llana, blanquejaven roba, atenien malalts etc. Hi ha constància de la presència de grups d'aquest tipus en forces llocs del Vallès. Concretant-nos en les deodades de Castellbisbal, no es pot precisar amb exactitud la data de la consagració del seu monestir, però si que es conserven alguns documents que permeten datar la seva existència. Així per exemple, el 19 de novembre de 1216 es coneix un llegat de 6 diners a Santa Magdalena de Castellbisbal. Aquesta donació permet afirmar que ja es trobaven constituïdes a començaments del segle XIII. La visita pastoral del 1303 permet afirmar que les deodades de Santa Magdalena tingueren bona fama entre la població. Altres documents que aporten testimoni de la seva presència venen del 1329, 1375, 1390 i 1420. Finalment, el 1434, el Papa Eugeni IV decidí ajuntar el convent castellbisbalenc al barceloní de Montalegrel, que eren religioses de sant Agustí. Amb tot, la unió dels convents no es degué realitzar, ja que el 1508 encara hi havia monges vivien a Castellbisbal. La visita pastoral del 1508 mostrava la capella de Santa Magdalena i Santa Llúcia sense portes i sense ornaments. El 1698 les visites pastorals encara fan esment de la capella en un intent de restaurar-la que no es degué fer, ja que la visita següent del 1778 la ignora. RUIZ I ELIAS (1998: 53)</p> | 41.5102500,1.9826000 | 415098 | 4595902 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45856-foto-08054-91-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45856-foto-08054-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45856-foto-08054-91-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | A la veïna casa de Can Ribot es conservava la imatge de Santa Magdalena, que fou lliurada al museu de Terrassa l'any 1936 per a la seva conservació. També es conservaven dues columnes de fusta, possiblement procedents de l'altar de l'església. | 93|94|85 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||
| 45857 | Jaciment de can Riquer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-can-riquer | <p>ESTRADA, J. (1969) Vías i poblamiento romanos en el territorio del área metropolitana de Barcelona . Barcelona .Comisión provincial de urbanismo de Barcelona .</p> | I-III | Actualment tot l'entorn es troba construït i convertit en naus industrials | <p>J. Estrada (Estrada, 1969) parla de l'existència d'una vil·la romana d'època imperial en aquest indret. La documentació sobre les troballes és escassa. La notícia de J. Estrada i el poc material recollit en prospecció superficial per J. Villalta del Museu de Rubí, no aporten suficients dades per a la documentació del jaciment. El reduït nombre de restes localitzades corresponen a pocs fragments de dolia. No existeix constància de restes d'estructures. CC.AA</p> | 08054-92 | Terme de Castellbisbal. P.I. Comte de Sert. Avda. Can Campanyà s/n (08755 Castellbisbal) | <p>J. Estrada (ESTRADA, 1969) publica l'existència d'una vil·la romana d'època imperial en aquest indret. No s'especifica més informació al respecte. Sembla que dóna la notícia a partir d'una prospecció superficial.</p> | 41.4812700,1.9845300 | 415221 | 4592682 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45857-foto-08054-92-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45857-foto-08054-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45857-foto-08054-92-3.jpg | Inexistent | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||
| 45858 | Ermita de Sant Joan de Benviure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-sant-joan-de-benviure | <p>MAYER, M. (1996) . 'Santuari de Sant Joan de Ca n'Estaper'. Actes de l'Assemblea Comarcal d'Estudiosos . Rubí. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal. PUJADES, J.; SUBIRANAS, C. (2001) 'Intervenció arqueològica a l'ermita de Sant Joan de Benviure (o de Can Estapé)' a Ben Viure. Butlletí dels Amics i Amigues del Museu. Gener de 2001. Castellbisbal. PUJADES, J.; SUBIRANAS, C. (2000) Memòria intervenció a l'Ermita de Sant Joan de Benviure maig agost 2000: Àrea de Coneixement i Recerca. MAYER, M. (1996) . Santuari de Sant Joan de Ca n'Estaper. Actes de l'Assemblea Comarcal d'Estudiosos . Rubí.</p> | I-XIX | L'edifici de l'església es troba actualment vallat. El seu estat de conservació és molt dolent amb el sostre i part dels murs enderrocats. | <p>L'Ermita de Sant Joan de Benviure es troba dins el terme municipal de Castellbisbal, al Vallès Occidental, en un altiplà pròxim al torrent de Can Balasc, a uns 100 metres de la masia de Ca n'Estaper. A prop està la riera de Rubí, la qual marca la frontera amb el terme municipal de Rubí. Aquesta zona es va veure afectada fa anys per un constant moviment de terres per tal d'ubicar-hi el polígon industrial de Ca n'Estaper. Les referències arqueològiques a l'entorn de l'ermita són nombroses. En aquest sentit, abans de la important extracció d'argiles, se citen com a habituals les troballes de material romà en superfície, així com restes òssies romanes corresponents a una necròpolis. L'any 1988, any en que es va realitzar la Carta Arqueològica del Vallès Occidental, es coneixia l'existència de la necròpolis d'inhumació de sepultures fetes amb lloses i amb tègules a doble vessant (segles VI-VII) per les referències orals de J. Mateu. No hi havia més detalls sobre el nombre, orientació i altres característiques de les sepultures per a la correcta documentació del jaciment. Llavors s'observaven restes de tegulae escampades per la proximitat de l'ermita, així com fragments de paviment testaceum reutilitzats com a elements constructius en les parets exteriors. Se li va atorgar a la necròpolis una cronologia d'època romana. Era molt remarcable la presència, també, en el mur sud de l'ermita, d'un bloc paral·lelepípede de gres no motllurat, de 59 x 34 cm la part alta i 37 x 37'7 cm la part baixa. Aquest bloc presenta la inscripció: I(ovi) O(ptimo) M(aximo), amb una alçada de lletres de 6'2 - 6 cm. Es tracta d'una inscripció en honor a Júpiter, sense dedicant, interpretat com a culte local, lligat a un territori agrícola que la divinitat havia de protegir. M. Mayer situa la inscripció cap a la fi de la primera meitat del segle II dC. Les restes de l'ermita que es conserven són atribuïbles al segle XVIII, tot i que es sap del seu arranjament a èpoques posteriors i de la presència de materials anteriors. M. Mayer també documentà un possible mil·liari localitzat en una de les feixes de Ca n'Estaper. Aquest mil·liari va ser conservat fins el 1980 a prop de la masia, però avui dia es troba perdut. Aquest possible mil·liari era realitzat en gres, amb una alçada de 60 cm i un diàmetre de 40 cm. L'alçada de les lletres era de 7,5 cm, molt esborrades i pròximes a la base: EP</p> | 08054-93 | Terme de Castellbisbal. P.I. Can Estaper C/ del Retorn s/n (08755 Castellbisbal) | <p>Entre el maig i l'agost de l'any 2000 es realitzà una intervenció arqueològica. Durant la intervenció arqueològica s'observà l'existència de part de la necròpolis tant a l'interior (6 tombes) com a l'exterior (32 tombes) de l'església. Les tombes localitzades l'any 2000 també són construïdes amb coberta de tègules a doble vessant o amb estructura de cista i coberta de tègules, amb una cronologia de segles IX al XV (encara que 4 són del segle VI i VII). Quant a l'Ermita de Sant Joan de Benviure, es tracta d'un tipus d'edifici aïllat, església d'una sola nau, de planta rectangular, de la qual resten dempeus tres parets perimetrals i un frontís a dues aigües amb una motllura. Les conclusions obtingudes se sintetitzen en l'establiment de diverses fases cronològiques. La intervenció arqueològica ha permès establir un total de 5 fases diferenciades, 4 de les quals es troben directament relacionades amb l'existència d'un edifici religiós. FASE I. Època romana: Aquesta primera fase ve definida exclusivament per l'existència de 8 sitges de dimensions considerables situades tant a l'interior com a l'exterior de l'edifici. La cronologia relativa obtinguda és dels segles VI-VII, podria relacionar-les amb restes d'un assentament d'època romana, sense més precisió cronològica. És probable que les sitges corresponguin a la pars rústica d'una vil·la romana que hauria existit a la zona. FASE II. Segles VI-VII: Aquesta fase es caracteritza per l'establiment d'un edifici religiós que al llarg dels segles es mantindrà amb les pertinents reformes i modificacions. La cronologia d'aquesta fase correspon als segles VI-VII. Correspondrien a aquest moment un total de 4 tombes, 3 de les quals corresponen a la tipologia de tombes amb coberta de tègula a doble vessant, col·locades dins d'una fossa rectangular excavada al sòl geològic. Cap d'aquests enterraments presentava material arqueològic associat ni cap tipus d'aixovar que s'hi relacionés. FASE III. Medieval: Aquesta fase correspon ja a època clarament medieval i representa una reducció important de la planta de l'edifici original i una remodelació total de les estructures antigues. La fase sembla caracteritzar-se per la construcció d'un absis semicircular a la part de llevant, que es recolzaria sobre les restes de l'antiga capçalera quadrada. A partir d'aquest moment, l'edifici es convertiria en una església d'una sola nau, amb una planta idèntica a la que s'ha mantingut fins avui dia. Es possible que li correspongui una cronologia entre els segles XI-XII. A banda de les diverses estructures i paviments documentats, és probable que bona part dels enterraments documentats a l'interior i a l'exterior de l'església corresponguin també a aquesta fase. FASE IV. Segles XVI-XVIII: Tant arqueològicament com arquitectònica sembla donar-se, en termes generals, una llarga pervivència de l'edifici medieval sense reformes significatives fins entrada l'època moderna. En aquest moment es duen a terme importants reformes tant als murs de la nau com a la capçalera de l'església. Es refà novament la zona de l'absis i es construeix un del tipus ferradura per la part interior de l'edifici. També correspondria a aquesta fase tot el tram del mur de migdia, És evident que l'aprofitament d'aquest material implicava l'existència d'un antic assentament romà de certa importància. Quant a les construccions del segle XVIII, aquestes es limiten a l'edificació del mur de migdia i de l'actual façana de ponent. FASE V. Segle XIX: Darrera fase en la que es duen a terme reformes importants tant a l'estructura de l'edifici com en el seu espai interior. Li correspon una cronologia molt tardana, atribuïble al segle XIX. En aquest moment es duu a terme, entre d'altres, una nova reforma de l'absis de l'església quan, per raons desconegudes es torna a construir un nou absis semicircular. CC.AA. (2006)</p> | 41.4705200,2.0017700 | 416647 | 4591472 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45858-foto-08054-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45858-foto-08054-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45858-foto-08054-93-3.jpg | Legal | Romà|Paleocristià|Medieval|Modern|Contemporani|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | La zona era coneguda popularment com la Serra del Fossar, topònim prou simptomàtic, i estigué destinada al conreu de la vinya fins als anys 60 del segle XX. J. Mateu recull, dels pagesos que la treballaven, referències orals respecte a l'aparició de fragments de tègula i ossos. | 83|84|85|94|98|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||
| 45859 | Jaciment de can Pedrerol de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-can-pedrerol-de-baix | <p>Excavació al 2004 Projecte de construcció de la plataforma de LAV Madrid - Saragossa -Barcelona - Frontera Francesa, tram: Castellbisbal - El Papiol (pk 504+000 i 504+700). MORET PUJOL, L. (2004) Memòria excavació Vil·la Romana de Can Pedrerol de Baix (2004). Arxiu Àrea de Coneixement i Recerca, DGPC (2 volums). Memòria anàlisi morters i estudi petrogràfic dels materials lapidis de Can Pedrerol de Baix, 2004: Arxiu Àrea Coneixement Recerca. BERGADÀ, E. (1981) Vil·la romana de Can Pedrerol de Baix, Castellbisbal. A: Butlletí del Museu Municipal de Molins de Rei . Molins de Rei</p> | I-III | El pas de la via de l'AVE va destruir el jaciment. | <p>Les restes localitzades en Can Pedrerol de Baix corresponen a la pars rústica d'una vil·la romana, la part residencial de la qual no ha estat localitzada. La cronologia de les restes documentades va des del segle I fins al III dC, tot i que la presència d'àmfora ibèrica, terra sigil·lata, ceràmica d'engalba blanca i vernís roig pompeià en els nivells d'amortització d'algunes estructures fan pensar que potser el moment fundacional de la vil·la podria ser anterior, en el segle I aC, però no és possible confirmar aquesta hipòtesi ja que en l'excavació no s'han documentat estructures d'aquesta cronologia. Un cop acabada la intervenció doncs, és possible establir quatre moments de funcionament per aquest jaciment: 1. Fase altimperial (segle I dC). Totes les estructures que s'inclouen en aquesta fase es troben excavades en el substrat geològic, se suposa que el període de funcionament fou molt curt, ja que els nivells d'amortització són de mitjan segle II. Formen aquest moment els murs que defineixen l'estructura octogonal dels diversos edificis i la base d'opus signinum del lacus, unes estructures de planta quadrada i un magatzem de dolia en el què s'han documentat fins a 33 estructures. El moment de funcionament d'aquest magatzem (fou de curta durada) coincideix amb el moment en què la producció de vi de la laietània es troba en ple auge i potser es va deixar d'utilitzar a finals de segle, degut a l'edicte de Domicià l'any 92, moment de carestia de cereals. Els directors de la intervenció pensen que la construcció de les edificacions i del camp de dolia es dugué a terme durant l'època d'August i que el seu funcionament va ser curt. 2. Fase altimperial II (segle II - III dC). En aquest moment les estructures relacionades amb la elaboració de vi es deixen d'utilitzar i s'han amortitzat. Es troben en funcionament dos forns i un seguit de 17 estructures de combustió que es localitzen on abans hi havia el magatzem de dolia. Les estructures metal·lúrgiques quedaran amortitzades a finals del segle II, moment en què tot s'abandona. 3. Fase moderna. Un tercer moment d'ocupació s'observa per les rases de vinya localitzades en diversos punts del jaciment, ja que tallen tots els nivlls de cronologia romana. Es tracta de cinc rases de vinya situades al costat sud del jaciment. 4. Fase indeterminada. Hi ha tot un seguit d'estructures a les que no s'ha pogut atribuir una cronologia degut a la manca de materials associats. Com a conclusió es pot dir que les restes documentades corresponen a la pars rústica d'una vil·la romana, dedicada a la producció de vi. Can Pedrerol de Baix va ser un centre productor de vi ja que s'han localitzat àmfores amb marques procedents d'aquesta vil·la en diversos punts de la mediterrània. El fet de tractar-se d'un centre productor de vi i alhora productor d'àmfores fa pensar que es tractaria també d'un centre distribuïdor de la seva producció.</p> | 08054-94 | Terme de Castellbisbal. P.I. Sant Vicenç (08755 Castellbisbal) | <p>La gran casa pairal de Can Pedrerol de Baix es troba situada al sud del terme municipal de Castellbisbal Papiol. L'any 1988 durant la realització de la Carta Arqueològica es va poder documentar que en aquest indret s'observava una gran quantitat de materials en superfície: tègules, fragments d'àmfora, ceràmica sigil·lata i restes d'estructures entre les que destacava un fragment d'un gran paviment d'opus testaceum localitzat en el marge del camí que va de l'ermita a la casa. El paviment presentava una llargada entre 5 i 6 metres. D'altra banda, en l'interior de la casa conservaven dues àmfores Dressel 2-4 senceres i dues bases de columna. Membres del museu Municipal de Molins de Reu excavaren un testar aparegut en un camp, del que documentaren diversos pivots d'àmfora amb estampilles i abundant material ceràmic (la majoria massa cuit) i escòries de forn, que evidenciaven la presència en la vil·la de forns de producció de ceràmica. En les estampilles localitzades es llegia: 'AD, PROTI i MA'. L'any 2004, amb motiu del projecte de construcció de la plataforma de la Línia d'Alta Velocitat, Memòria excavació Vil·la Romana de Can Pedrerol de Baix (2004). Arxiu Àrea de Coneixement i Recerca, DGPC (2 volums) tram Castellbisbal - El Papiol, es realitzà una intervenció arqueològica als voltants de la masia de Can Pedrerol de Baix i de l'ermita de Sant Quintí de an Pedrerol de Baix consistent en el seguiment arqueològic de les obres. La realització de la prospecció superficial va confirmar la presència de restes arqueològiques en un indret entre la masia i l'ermita, amb la localització d'abundants restes en superfície de ceràmica romana. També es localitzà un mur o paret amb material ceràmic d'època romana. Amb aquests resultats, es dugué a terme una segona intervenció de delimitació i sondejos, que proporcionà els límits d'una àrea d'excavació de 700 metres quadrats, dins la que es van localitzar dos murs paral·lels de factures molt diferents, un dels quals associats a un paviment d'opus signinum tallat per la via del tren. D'altra banda es localitzà una bossada de cendres, dins el qual hi havia un dolium. La última intervenció fou una excavació extensiva: per a aquesta tasca es dividí el jaciment en quatre àmbits i delimiten i mostren una vil·la romana.</p> | 41.4457000,1.9923600 | 415829 | 4588726 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45859-foto-08054-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45859-foto-08054-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45859-foto-08054-94-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | És destacable la constant aparició de materials d'època romano-imperial en les terres de conreu i zones edificades de la masia. En l'interior de la masia es conserven dues àmfores senceres (Dressel 2-4), així com dos basaments de columna de pedra tallada. Les restes del material localitzat i dipositat al Museu de Molins de Rei són les següents: ceràmica, vasos, àmfores, plats, recipients, tapadora, gerra, braçalet, botó, llosa i restes fauna. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||
| 45860 | Can Canals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-canals | <p>Can Canals. CC.AA. Núm. 3097</p> | I-III | Jaciment desaparegut sota el talús de la carretera. | <p>Situat tocant la carretera C-1413, i immediatament sota d'unes pilastres de suport de l'autopista A-7, al seu pas just abans de la desembocadura de la riera de les Arenes, (de Rubí), en el Llobregat, la qual està partida entre el terme municipal de Castellbisbal i el Papiol. En l'extrem sud-est del terme municipal de Castellbisbal. El jaciment és documentat tan sols a partir dels materials recollits en superfície, tot i que es desconeixen les circumstàncies de la troballa i si aparegueren estructures associades al material ceràmic o no, etc. El material és d'època imperial: lucernes, fragments d'àmfores, pondus i restes de tuberia en plom per a la conducció de líquids, molt probablement aigua. Donada l'estratègica situació de la zona, i per la proximitat del jaciment de Can Pedrerol de Baix, sembla que les restes documentades poden testimoniar, amb les reserves corresponents, un assentament de tipus rural. L'any 1988, durant la visita al lloc amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica del Vallès Occidental, no va ser possible localitzar material o restes en aquest indret. CC.AA.</p> | 08054-95 | Terme de Castellbisbal. Turó del Canyet. (08755 Castellbisbal) | <p>Es tingué constància de l'existència d'aquest jaciment per la informació oral facilitada per J. Mateu l'any 1988, el qual indicà la situació del jaciment i l'existència del material recollit en superfície.</p> | 41.4491000,1.9940000 | 415970 | 4589102 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45860-foto-08054-95-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45860-foto-08054-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45860-foto-08054-95-3.jpg | Inexistent | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Can Canals és el nom d'una masia desapareguda sota una variant de l'autopista A-7, avui terreny amb talús i estructures de formigó. Crta. Caldes de Montbui a Molins de Rei punt quilomètric 4. La Ubicació de materials és al Museu de Rubí | 83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||
| 45861 | Rectoria Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-vella-0 | <p>DEL FRESNO, P. (2001-2002) Memòria intervenció arqueològica parcel·les 2, 3a, 3b, 4 i 5 Polígon Residencial Eixample del Casc, 2001-2002</p> | XVI-XVII | Les restes foren destruïdes. Actualment la zona es troba construïda i urbanitzada. | <p>Les evidències obtingudes a la primera intervenció, relatives, sobretot, a l'ús de carreus i a la coherència en l'evolució de l'hàbitat, indicaven l'existència d'una primera construcció de planta quadrangular. Es tractaria d'una masia tradicional, construïda a partir de tres naus paral·leles entre elles i perpendiculars a la façana principal. Aquesta primera masia es podria datar dels segles XVI o XVII. Un cop abandonada, part de l'estructura de la casa va ser aprofitada per a una nova ocupació. Es tracta d'una masia de planta quadrangular dividida, en principi, en dos espais perpendiculars a la façana. Ambdós espais es comuniquen entre ells a través de les portes obertes en la façana oest de la primera casa. Sobre la meitat oest d'aquesta casa es desenvolupa una segona planta. La planta inferior està fonamentalment dedicada a l'activitat econòmica, així doncs, es troben cups, dipòsits i premses. L'alçada de la primera planta està marcada pels encaixos de l'embigat. La coberta es trobaria a una alçada aproximada de 3,40 metres i es tractaria d'una coberta a dues aigües. La planta superior, a la que s'accediria a través d'una escala, estaria dedicada més a funcions d'hàbitat. En un moment posterior, es va produir una reconversió en dos ambients independents. La circulació entre ambdós espais s'anul·la i es tapien portes i finestres. A finals del segle XIX es realitza una important destrucció que comporta la colmatació definitiva de tot el conjunt subterrani. Les noves necessitats constructives obliguen a anivellar tot el solar i en els punts on el terreny natural es troba rebaixat es troba la runa procedent de les estructures anteriors, inclosa la de la destrucció dels mateixos cups. Aquest nou hàbitat donarà lloc a una disposició de cases de planta rectangular alineades respecte del carrer de la Rectoria Vella, orientades longitudinalment de nord a sud. És en aquest moment quan es van reomplir els cups i l'accés a la gruta, així com les sitges de les quals no es pot assegurar la data de la seva construcció, tot i que sembla probable que funcionessin amb la Rectoria Vella. CC.AA.</p> | 08054-96 | Nucli urbà de Castellbisbal. C/ Rectoria Vella, (09755 Castellbisbal) | <p>El carrer de la Rectoria Vella correspon a una antiga alineació de les primeres cases del nucli de Castellbisbal, quan aquest es desenvolupava en sentit est-oest, perpendicular a la trama urbana principal actual. Aquesta antiga alineació està en relació amb la xarxa viària medieval i, possiblement, també la romana. Els anys 2001-2002, amb motiu de la construcció del Polígon Residencial Eixample del Casc, es realitzà una prospecció arqueològica en el solar que ocupa el sector nord - oest de l'illa urbana limitada pel carrer de la Rectoria Vella i l'actual avinguda de Pau Casals. La intervenció arqueològica consistí en la realització del seguiment i control arqueològic dels treballs de desmunt i moviment de terres a les parcel·les 2,3a, 3b, 4 i 5 del polígon residencial Eixample del Casc, la documentació i seguiment de l'enderroc de l'edifici de Cal Paulero al carrer de la Rectoria Vella, i l'excavació arqueològica de les estructures subterrànies a la parcel·la 3b. Les restes localitzades van ser identificades com la Rectoria Vella. En aquest sentit, cal dir que a Castellbisbal es documenten dues esglésies anteriors a l'actual, una cap a la segona meitat del segle XI i una altra que es va consagrar cap al 1167. Tenint en compte el nom del carrer i la proximitat de la casa de Can Cases de l'Església, tot apunta a que la Rectoria Vella es trobés en aquest solar. A més, també se sap que per a la construcció de l'actual església s'aprofità el material provinent de l'enderroc de l'antic temple, cosa que explica l'important arrasament que pateix tot el solar i el fet que només hagin perdurat les estructures construïdes en el terreny natural (les sitges, els cups i la fresquera). La documentació conservada als fons parroquials deixa entreveure com la primera rectoria de Castellbisbal es trobà ubicada a tocar de l'església de Sant Vicenç del Castell. Amb tot, una visita pastoral del 1508, donava referència explicant que l'antiga rectoria ubicada a tocar de l'Església del Castell - es trobava massa lluny de l'església parroquial i es va optar per la construcció d'una nova. Es va trobar per la construcció els fonaments d'una casa molt antiga al costat de l'església. La visita pastoral del 1555 comenta que és construïda des de fa poc. Cal pensar que aquest edifici va ser aixecat a l'indret conegut com La Rectoria Vella, a les afores del poble. Un document posterior la situava al lloc conegut com el Sarral prop d'en Pi, a la vora del camí que va a la casa de Can Galí. RUIZ (1998: 68)</p> | 41.4754300,1.9841800 | 415184 | 4592034 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45861-foto-08054-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45861-foto-08054-96-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||
| 45862 | Pedrera de can Campanyà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedrera-de-can-campanya | <p>AA.DD. Memòria anàlisi morters i estudi petrogràfic materials lapidis de Can Pedrerol de Baix (Castellbisbal), 2004.</p> | I-XX | Presència de la vegetació deslluieix la interpretació de l'espai | <p>Antiga pedrera i lloc d'extracció de pedra. S'observa actualment el tall vertical en el terreny en forma ondulada, molt malmès i recobert de vegetació en alguns trams. La part superior de la pedrera es troba actualment construïda impedint encara més l'apreciació del jaciment. La seva extensió és variable, ja que la vegetació actual no permet delimitar el començament i el final del tram de paret explotat. L'alçada del tall vertical també varia segons els trams, i va des de 1,5 a 6 metres, depenent de la zona. El tipus de material extret es correspon a pedra calcària.</p> | 08054-97 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Molt possiblement es tracta d'un lloc d'extracció de pedra utilitzat al llarg de diversos períodes històrics. L'estudi dels morters i estudi petrogràfic dels materials lapidis del jaciment de Can Pedrerol de Baix indiquen que el material de construcció podria haver estat extret d'aquesta pedrera, però segons informació oral procedent d'alguns veïns de Castellbisbal, el jaciment fou aprofitat ocasionalment fins a començaments del segle XX.</p> | 41.4846200,1.9926800 | 415906 | 4593046 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45862-foto-08054-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45862-foto-08054-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45862-foto-08054-97-3.jpg | Legal | Medieval|Modern|Contemporani|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 85|94|98|83 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||
| 45863 | Bassa al parc del castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-al-parc-del-castell | <p>SERRA MOLINOS, J (2006) Informe de la intervenció arqueològica al Parc de l'Ermita de Castellbisbal (Vallès Occidental). Arxiu del Servei d'Arqueologia</p> | XVII-XVIII | L'accés públic al parc converteix el jaciment en accessible a tothom. | <p>Amb motiu del projecte de rehabilitació de l'entorn de l'ermita de Castellbisbal i pel fet de que és coneguda la presència d'estructures visibles no documentades, es va projectar una intervenció arqueològica a l'entorn de l'ermita de Castellbisbal. Les estructures visibles estaven construïdes amb còdols i pedres calcàries irregulars unides amb morter de calç de color rosat i de forta consistència. Pel que fa a la planta, es tracta d'una estructura circular amb parets d'uns 30 centímetres de gruix aproximadament, i un metre de diàmetre, que, amb l'excavació, s'ha confirmat que es tractava d'un pou. A pocs metres d'aquest pou s'observa una paret de poc més d'un metre de llarg i una alçada de entre 20 i 40 centímetres, amb enlluït de calç per la cara interna, que ha resultat set una gran cisterna o dipòsit. Formant angle recte amb aquesta, però sense arribar a unir-se degut als efectes de l'erosió, apareixia una paret que només es pot observar en un tall del vessant i amb les mateixes característiques constructives que l' anteriorment descrita. A una cota més baixa, en aquest mateix tall, s'obrí, en un moment encara desconegut, una cabana de pagès o barraca de vinya que perforava el vessant i que aprofitava la paret de la cisterna ja existent. En l'interior de la cabana s'observava com el mur s'associava a un paviment que es veié afectat per la construcció de la barraca. L'excavació ha descobert una gran cisterna, a la que s'associa una cisterna més petita a l'est, que s'alimentava de la primera a través d'un canal. A l'oest de la cisterna es troba el pou, ja visible abans de les tasques de neteja i excavació arqueològica. Aquest pou ha estat associat a una tipologia de pou molt comuna al terme corresponent als pous destinats a acumular aigua per ser utilitzada desprès per ensulfatar les vinyes. La seva cronologia és contemporània (finals del segle XIX) Pel que fa a la cronologia, es disposa de pocs materials per a datar amb exactitud el conjunt, tot i així, pel tipus de morter emprat caldria pensar en una cronologia al voltant dels segles XVII - XVIII.</p> | 08054-98 | Nucli urbà de Castellbisbal. Parc del Castell. (08755 Castellbisbal) | <p>Jaciment excavat arran de l'ordenació del Parc de l'Ermita l'any 2006.</p> | 41.4744300,1.9758800 | 414490 | 4591932 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45863-foto-08054-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45863-foto-08054-98-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||
| 45864 | Parc del Castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-del-castell | <p>SERRA MOLINOS, J (2006) Informe de la intervenció arqueològica al Parc de l'Ermita de Castellbisbal (Vallès Occidental). Arxiu del Servei d'Arqueologia</p> | XII-XIII | La construcció del parc del castell va ser la causa del desmantellament del jaciment. | <p>L'any 2005 durant el control de les obres d'adequació de la zona del Parc del Castell de Castellbisbal per a la instal·lació d'una línia de tubs de canalització d'aigües, al realitzar una de les rases van aparèixer restes humanes corresponents a una inhumació. Es tracta d'una zona situada a la base de l'actual ermita de Sant Vicenç, al peu d'un turó. Al cim d'aquest turó hi ha les restes medievals del castell. La zona excavada es troba propera al castell on ara està situada l'ermita del Castell, en el camí que duu a l'ermita és on s'ha documentat la inhumació. En total es realitzaren tres cales per tal de comprovar si existien més restes per la zona; la cala 1 és la única que va donar resultats positius; es troba situada al final del camí del Parc del Castell al peu de l'ermita pròxima al barranc del turó. Un cop excavada la rasa, baixant uns 40cm es netejaren les restes localitzades per tal de documentar-les. L'estructura funerària localitzada es troba excavada en la roca mare, a uns 64m del nivell de circulació; de l'enterrament en resten una petita part de la coberta de lloses i en el seu interior s'observen les restes molt fragmentades d'un individu; només la tíbia, el peroné i els ossos del peu i les falanges. La resta de l'individu no s'ha trobat in situ, tot i que algunes restes han aparegut fora de context.</p> | 08054-99 | Nucli urbà de Castellbisbal. Parc del Castell (08755 Castellbisbal) | <p>Restes documentades durant la realització d'una rasa de control amb motiu del Projecte d'adequació de la zona del Parc del Castell (2005). La cronologia donada al jaciment és medieval, i es correspon a un jaciment d'entre els segles XII-XIII</p> | 41.4747300,1.9759600 | 414497 | 4591965 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45864-foto-08054-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45864-foto-08054-99-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 85 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||
| 45865 | Passeig de l'Ermita | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passeig-de-lermita | <p>Memòria de la intervenció arqueològica realitzada al Passeig de l'Ermita, Castellbisbal (2004) Arxiu Àrea Coneixement i Recerca.</p> | XVI-XVIII | La parcel·lació dels terrenys per a urbanitzar i el tancament de les parcel·les i la construcció de cases han desvirtuat la zona. | <p>La realització de sondejos en aquesta zona van posar al descobert un edifici de planta rectangular, que va ser delimitat i excavat. Sobre la possibilitat que es tractés de l'ermita mencionada, no hi ha cap evidència arqueològica que ho pugui confirmar. Els murs que defineixen la planta de l'edifici són prims i rectilinis, amb un gruix que no arriba als 40cm. El parament és format per la disposició horitzontal de les filades de blocs de pedra retallada lligats amb morter. L'alçada màxima conservada dels murs és de 70cm. L'edifici presenta dues obertures; la primera és la porta d'entrada, i de la segona obertura, part es troba integrada en un enderroc, és un tros d'un dels marcs d'una finestra. A l'interior de les restes de la edificació es localitzaren dos dipòsits d'utilització successiva; el més antic, de planta quadrada, el més modern, de planta circular i a l'interior de l'altre. El material arqueològic recuperat en la intervenció destaca ceràmica 'Pickman' i estris de ferro dins el reompliment del dipòsit més antic; en el reompliment del dipòsit posterior es trobà ceràmica vidrada monocroma, vidre i un ganxo de metall. En l'estrat d'enderroc aparegué ceràmica vidrada monocroma, una moneda molt desgastada, vidre i metall. En l'estrat d'anivellament, fragments d'una olla a torn oxidada, vidre, una rajola i una moneda molt prima amb perforació central, que conserva gravada la data de 1772 en un dels seus extrems. Els autors de l'excavació proposen la hipòtesi que originàriament es tractés d'un edifici religiós i posteriorment fou reutilitzat amb una finalitat diferent, emmascarant totalment la funcionalitat inicial. Tot i així, les dades arqueològiques concretades en l'aparició de les estructures a l'interior del recinte, més aviat fan pensar en una utilització de caire agrícola o industrial d'aquest espai. Altres elements com l'existència d'un pilar central o un grup de rajoles ubicades simètricament són de difícil interpretació, però semblen formar part més aviat d'un establiment de funcionalitat econòmica o caire industrial que no pas religiós.</p> | 08054-100 | Terme de Castellbisbal. Urb. Costablanca (08761 Castellbisbal) | <p>Durant el mes d'abril de 2004 es dugué a terme una intervenció arqueològica en el paratge conegut com Passeig de l'Ermita de Castellbisbal, ubicat dins els límits de la urbanització Costa Blanca. El lloc es caracteritza per tractar-se d'un espai boscós, molt a prop d'un dels camins de terra que comuniquen entre elles les cases de la zona, en la part mitja i més planera d'un petit turó allargassat. La presència de possibles punts d'interès cultural en aquesta zona durant la realització d'un estudi d'Impacte Ambiental i les obres d'adequació d'un nou carrer que ha de comunicar dues agrupacions de vivendes, motivaren la intervenció. D'altra banda, hi ha referències orals de la possibilitat que l'antiga Ermita de la població es trobi en aquesta zona, en la part alta del turó.</p> | 41.4802600,1.9477400 | 412148 | 4592607 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45865-foto-08054-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45865-foto-08054-100-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||
| 45866 | Estació de ferrocarrils Martorell-Vila | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estacio-de-ferrocarrils-martorell-vila | <p>CANTOS RUEDA, J.A. (2006) Informe preliminar del seguiment arqueològic d'obres a l'estació (maig juliol 2006). Arxiu Àrea de Coneixement i Recerca, DGPC. ACHÓN, O. (2007) Memòria intervenció arqueològica estació Martorell Vila. 2006-2007: Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | XII-XV | La construcció de passeres per adequar la zona va ser la causa del desmantellament del jaciment | <p>Es documentaren restes d'una estructura murària o fonamentació que podrien haver format part de l'antiga andana de l'estació. Posteriorment es va documentar un nou tram de mur de contenció del camí que anava de Martorell a Terrassa d'època medieval i moderna. CC.AA. (2008)</p> | 08054-101 | Terme de Castellbisbal. Colònia Carmen. (08755 Castellbisbal) | <p>En el marc de les obres de 'Tancament d'andanes i adaptació a la normativa d'accessibilitat de l'estació de Martorell - Vila dels FFGC', dutes a terme a l'estació de Martorell, des de juny de 2006 es realitza una intervenció arqueològica preventiva de seguiment dels rebaixos i extraccions de terres i sediments. L'estació dels FFGC es troba situada al nord-est del nucli de la Vila, a escassa distància del Pont del Diable. El pont travessa el riu Llobregat just damunt el congost de Martorell, en una zona d'alt interès arqueològic i alt valor històric degut, sobretot, a la proximitat del pont romà. El seguiment arqueològic venia motivat per la proximitat del pont del diable amb l'objectiu de trobar les restes del traçat de la Via Augusta en aquesta zona.</p> | 41.4758600,1.9389700 | 411410 | 4592128 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45866-foto-08054-101-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Estructural | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 85 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||
| 45867 | Castell de Castellbisbal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-castellbisbal | <p>CARRERAS CANDI F. (1900) Lo Castell-Bisbal del Llobregat. Ed. Estampa la catalana. Barcelona</p> | XII | Són molt poques les restes que es poden observar degut a la construcció en aquest indret de l'ermita de Sant Vicenç del castell i l'eixamplament del passeig del parc. | <p>Restes de fonamentacions entorn la capella de Sant Vicenç, al serrat de les Garses. Poca informació es pot donar de l'estratègic castell situat en el Turó de les Garces, totalment desaparegut, malgrat que en alguns punts afloren petites restes de murs de forma esporàdica. Aquest estat d'arrassament no permet cap conclusió sobre la seva distribució.</p> | 08054-102 | Nucli urbà de Castellbisbal. Parc del Castell (08755 Castellbisbal) | <p>El Castell de Castellbisbal apareix a la documentació per primera vegada l'any 1013, en un document on s'al·ludeix al castell episcopal o de Benviure. La fortalesa depenia del bisbe Guislabert, nebot del comte Borrell II de Barcelona. Durant la crisi del 1041-1044, el bisbe es posà en contra del comte i, després d'uns aldarulls, Guislabert va haver d'empenyorar el castell bisbal al comte. A partir d'aquest moment el castlà, Guillem Ramon de Voltrera, hagué de prestar fidelitat als comtes de Barcelona. Al segle XII apareix el llinatge dels Castellbisbal, que eren castlans del bisbe i feudataris dels Castellvell. Al segle XIII els Castellvell tenien el domini total sobre el castell de Castellbisbal. A l'inici del segle XIV, tenia la castlania Berenguer de Castellbisbal, que reconstruí de nou el castell. Després de la guerra civil de 1462-1472, el rei donà el castell a Lluís de Requesens perquè Berenguer de Castellbisbal havia lluitat contra ell. Francesc de Castellbisbal mogué plet contra els Requesens i l'assumpte finalitzà amb la venda, l'any 1494, per part de Francesc, de tots els feus i les rendes que posseïa al terme del castell de Castellbisbal a Lluís Requesens. (CC.AA).</p> | 41.4738600,1.9736900 | 414306 | 4591871 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45867-foto-08054-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45867-foto-08054-102-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Apareix al llistat d'elements del POUM amb el codi D.06 | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||
| 45868 | Turó de la Gatzarella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-de-la-gatzarella | <p>Espai boscos situat entre els P.I. d'Agripina i Can Cases del riu. Es trobaren restes de materials lítics en superfície corresponent a pedres de riu tallades a mà, denominades 'choppers'</p> | 08054-103 | Terme de Castellbisbal. P.I. Agripina - P.I. Can Cases del riu (08755 Castellbisbal) | 41.4576800,1.9902500 | 415668 | 4590058 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45868-foto-08054-103-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45868-foto-08054-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45868-foto-08054-103-3.jpg | Legal | Paleolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Apareix al llistat d'elements del POUM dins del catàleg de Béns a protegir amb el codi D.13 | 77|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||||
| 45869 | Turó de les Guàrdies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-de-les-guardies | La construcció de l'antena de comunicacions sobre el jaciment i l'asfaltat de la zona han desvirtuat el jaciment. | <p>Turó situat al vessant de migdia del nucli urbà de Castellbisbal, ocupat en la seva pràctica totalitat pel P.I. Agripina. En aquest indret es recolliren mostres de restes prehistòriques durant els moviments de terres realitzats l'any 1965.</p> | 08054-104 | Terme de Castellbisbal. P.I. Agripina. (08755 Castellbisbal) | 41.4617500,1.9818200 | 414969 | 4590518 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45869-foto-08054-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45869-foto-08054-104-2.jpg | Legal | Paleolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Apareix al llistat d'elements del POUM amb el codi D.14 | 77|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||||
| 45870 | Vinya del Caramanxel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-del-caramanxel | XVI-XVII | S'aprecien restes molt disperses, amagades per la vegetació que creix de forma abundant desprès dels incendis | <p>Restes de construccions situades sobre el turó conegut com la vinya del Caramanxel. Es reconeixen enmig de la vegetació nascuda després de l'incendi fragments de murs, alguns dels quals han caigut del vessant del turó. També apareixen restes de ceràmica vernissada i teules en superfície.</p> | 08054-105 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>No es tenen referències de cap construcció en aquest turó. Per la datació de la ceràmica localitzada es pot precisar que es tracta de restes del període modern (segles XVI-XVII), que es podria correspondre a un tipus d'habitat o masia actualment desapareguda.</p> | 41.4930300,1.9683200 | 413883 | 4594004 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45870-foto-08054-105-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45870-foto-08054-105-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Apareix al llistat d'elements del POUM amb el codi C.10 | 94 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||
| 45871 | Can Santeugini | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-santeugini | <p>MATEU MIRÓ J. (1999) Les masies de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XIX-XX | <p>Masia formada per diversos edificis que conformen el conjunt de l'explotació agrícola. L'edifici principal és un cos de planta rectangular, cobert a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana. Compta amb planta baixa i primer pis. La façana principal es troba orientada a migdia i precedida per un pati enllosat. L'accés a la porta principal es realitza mitjançant una escalinata doble obrada en pedra i adossada al mur. El portal principal és allindat i es correspon a l'alçada del primer pis amb un finestral rectangular. La façana de ponent compta amb una galeria adossada a l'alçada del primer pis. Es tracta d'una galeria oberta amb arcs de mig punt. A la façana de llevant s'adossen diversos cossos de planta baixa que es cobreixen independentment. Un mur d'aglomerat, mamposteria i obra envolta tot el conjunt d'edificis de la masia. A l'extrem sud del mur s'aprecia una torre circular, que és en realitat un molí de vent. Es tracta d'una torre molt decorada, convertida en torre ornamental amb una escalinata interior. L'espai s'ha dividit en planta baixa i tres pisos, obrint finestrals de punt rodó en totes les seves cares. El tercer pis a estat convertit en punt d'observació i dotat amb una terrassa que recorre perimetralment tot l'espai circulat. Es tracta d'una terrassa que es sosté sobre uns permòdols fets en ciment i s'ha protegit amb una barana de ferro molt treballada. Aquest tercer pis es corona amb un teuladet format per una cornisa perimetral que es sosté sobre impostes. A nivell constructiu, tot el conjunt combina la pedra vista i l'arrebossat en color groc. A l'exterior de la casa, sobre un turó situat uns metres a migdia del conjunt es conserva l'antiga era de la casa, actualment molt malmesa, que compta amb una alzina monumental en una punta. També han estat localitzats restes d'un antic pou d'aigua fet amb maons.</p> | 08054-106 | Terme de Castellbisbal. Urb. Can Santeugini. Mas Cantateugini s/n (08755 Castellbisbal) | <p>Cal pensar que es tracta d'una de les masies més antigues de Castellbisbal, amb orígens que es remunten a l'Edat Mitjana. El nom original de la casa podria haver estat el de Santa Eugínia, així al cens parroquial del 1600, apareixen censats Francesc Sanctauginia, Pau Sanctauginia, Antiga i Maria Sanctaugínia, Jaume Sanctaugínia i un mosso anomenat Joan. El cognom familiar sembla haver-se mantingut fins al segle XVIII. Així, el 8 d'agost de 1739, Victòria Santeugènia, veïna de Castellbisbal i resident en aquesta masia es va casar amb Magí Ambrós, hereu de Can Xercavins de Rubí, a la desapareguda ermita de Sant Genís. En el cens de 1752, consta com a propietari Francesc Santa Eugènia. En tant que edifici, tot fa suposar que l'actual masia és una construcció del segle XIX que integra restes de l'antiga edificació sobre la qual s'aixeca, especialment al seu cantó nord. L'actual masia va ser aixecada sobre el que devia ser la masia medieval i moderna de Can Santeugini amb un estil propi d'una casa residencial més que d'una masia agrícola. Tot el conjunt va ser envoltat el 1866 per un mur perimetral que tancava l'espai. Destaca especialment la construcció dels porxos que s'adossen a la casa pel cantó de ponent, i la torre de l'aigua que presideix l'entrada al conjunt arquitectònic. Econòmicament, el sostén de la casa estava estretament lligat a la producció de vi, trobant-se tots els terrenys del voltant, propietat de la casa plantats de vinya. Un cop arruïnada la vinya, a mitjans del segle XX fou venuda pels darrers propietaris hereus de la família Santeugini, que parcel·laren es terrenys venent-los per fer l'actual urbanització. Respecte a la casa, cal afegir que fins a mitjans del segle XX estigué habitada per masovers. A finals del segle XX la casa fou convertida en restaurant, la qual cosa ha suposat una reforma interior dels seus espais i usos.</p> | 41.4907400,1.9540900 | 412692 | 4593764 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45871-foto-08054-106-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45871-foto-08054-106-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45871-foto-08054-106-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | |||||||||
| 45872 | Can Coromines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-coromines-2 | <p>MATEU MIRÓ J. (1999) Les masies de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XXI | <p>Edifici de planta quadrangular cobert a dues aigües aixecat en mur de mamposteria irregular i arrebossat posteriorment amb ciment sense pintar. Al cos central de l'edifici s'han anat afegint alguns cossos que desvirtuen la visió general del conjunt. Compta amb planta baixa, primer i segon pis. La façana principal es troba encarada a ponent, i precedida per un cos rectangular de planta baixa. Destaca el conjunt de finestrals de mig punt obert a nivell de segon pis. A tocar de la casa, en el sector de ponent es pot observar la presència d'una bassa circular de grans dimensions. El material de construcció no s'aprecia actualment ja que es troba arrebossada amb ciment, però cal pensar que es tracta de maó. Aquesta bassa recull aigua del sector del torrent de Pegueres i està destinada al rec agrícola. Els seus orígens cal situar-los a començaments del segle XX, moment en el qual la casa comptava amb una important producció agrícola.</p> | 08054-107 | Terme de Castellbisbal. Crta.BV1501, km. 1,3. (08755 Castellbisbal) | <p>L'edifici existent actualment pot ser datat a l'entorn dels segles XVII-XVIII, tot i que segurament s'aixeca sobre el seu precedent més antic. El cognom Coromines no apareix als censos parroquials del 1573 i 1600, per la qual cosa cal pensar que el nom original de la casa fou un altre, i el nom de Coromines fou una aportació fruit de les polítiques matrimonials de la casa. RUIZ (1998: 161). Les terres de conreu de la casa eren predominantment la vinya, que s'explotava a través de contractes de rabassa morta, i el regadiu, estesos especialment als arenys del Llobregat i als plans del torrent Bo i del de Pegueres, amb alguna extensió de bosc. Fruit d'aquesta bonança econòmica basada en la vinya és la construcció d'una destil·leria a la vora de la casa a començaments del segle XX. Al llarg del segle XIX la propietat estava en mans de la família Canadell. La pubilla de la casa es va casar a finals del segle XIX amb l'hereu de Can Nicolau de Baix, el Sr. Bufill, amb la qual cosa es van unir les dues propietats. El 1903, el senyor Bufill va cedir terrenys de la propietat per la construcció de l'estació de ferrocarril. El 1917 es va construir un oratori, que va tenir caràcter semipúblic, dedicat al Sagrat Cor. Entorn als anys 1934-1936 els propietaris del mas van decidir la construcció d'un nou casal pensat com a lloc residencial al davant de la casa, per la qual cosa l'antic mas rural va perdre importància.</p> | 41.4766700,1.9655200 | 413628 | 4592191 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45872-foto-08054-107-1.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Apareix al llistat del POUM amb el núm. B1.01 | 98|119 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||
| 45873 | Casal de Benviure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casal-de-benviure | <p>MATEU MIRÓ J. (1999) Les masies de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XX | <p>Edifici de planta rectangular cobert a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. Compta amb planta soterrada, planta baixa, primer i segon pis i golfes. La construcció es troba aixecada possiblement amb maó i es troba arrebossada i pintada de color vermellós, destacant el perímetre de portes i finestres i altres elements arquitectònics afegits pintats en blanc. Aquests elements arquitectònics són, a les façanes laterals, les pilastres afegides com a decoració, que marquen la separació entre finestres a nivell de primer i segon pis, així com una cornisa afegida que marca la separació entre la planta baixa i el primer pis. Es crea, doncs, una composició arquitectònica molt ordenada i repetitiva, que contrasta extraordinàriament amb la façana principal, pensada com un escenari. Efectivament, la façana principal és una composició formada per un frontó sobreposat, que es prolonga en un cos afegit al davant i als laterals de la casa. El front principal sobresurt en alçada a la resta de la coberta de la casa i es remata a la part superior amb un retranqueig i un coronament arrodonit d'imitació barroca. Al davant i als laterals d'aquest frontó s'ha adossat un cos format per planta baixa i primer pis consistent en una tribuna porticada de planta baixa i primer pis oberta amb arcades de mig punt un balcó protegit per una barana de balustres a nivell de primer pis. Aquest cos es cobreix amb teulada plana, que queda convertida a nivell de segon pis en una terrassa que s'estén també als laterals de l'edifici. A nivell d'obertures, la façana principal s'obre al segon pis amb un seguit de finestrals de mig punt i a nivell de golfes amb un altre finestral imitant una galeria amb arcades de mig punt. La verticalitat de la façana, queda ressaltada per l'existència de pilastres adossades que recorren el frontó indicant un falsa separació en tres crugies. A nivell general, el frontó de la façana i el cos afegit guarden la composició cromàtica de tot l'edifici, combinant el fons en color vermell i la resta d'elements decoratius: baranes, pilastres, motllures, etc. pintades en color blanc. Al mig de l'edifici destaca la presència d'una torre quadrangular coberta a quatre aigües que es alçada pel sector de ponent de la casa. Es tracta d'una torre ornamental amb un darrer pis obert amb finestrals correguts formats per arcades de mig punt, que exteriorment guarden la combinació de colors vermells i blancs que s'observa a la resta de l'edifici. Les façanes laterals s'obren amb un seguit de finestres rectangulars. Mentre que les de la planta baixa es rematen a la part superior per una arcada rebaixada, les del primer pis compten amb una decoració formada per un frontó circular. En tots dos casos, un modilló ornamental encapçala la part central d'arcs i frontons. Aquest mateix modilló fa funcions de permòdol sota els ampits de les finestres del primer pis, que sobresurten extraordinàriament. En línies generals, primer i segon pis resten definitius i emmarcats per una doble motllura que recorre horitzontalment la façana com una faixa, remarcant la diferenciació dels pisos. La verticalitat de l'edifici bé marcada per la presència de pilastres adossades que es van repartint de forma ordenada la llarg de tota la façana, i que obliguen a les motllures horitzontals a realitzar tombs per salvar-les. El sector central de cada façana lateral es troba decorat amb un frontó que recorda formes barroques, obert amb una finestra al mig, i amb imitacions de columnes jòniques sobreposades a les pilastres de cada costat. Altre dels elements ornamentals destacats és la presència d'una cornisa que recorre tot l'edifici decorada amb un filera de dentellons a la part inferior. Un escala adossada s'adossa a la façana nord de la casa, permetent l'ascens directament a nivell del primer pis.</p> | 08054-108 | Terme de Castellbisbal. Crta.BV1501, km. 1,3. (08755 Castellbisbal) | <p>La història del casal de Benviure es troba lligada a l'heretat del mas de Can Coromines, documentat des del segle XVIII, i situat al darrera de l'edifici. En tant que masia agrícola visqué un gran moment d'esplendor entre els segles XVIII i XIX arran del conreu de la vinya. A començaments del segle XX la pubilla de la casa es va casar amb l'hereu de Can Nicolau de Baix, el Sr. Bofill. L'edifici actual és una construcció inacabada d'entre el 1934-1936, amb aires colonials i una decoració d'estil barroc, que tenia com a objectiu permetre l'estiueig de tots els membres de la família. Durant la Guerra Civil (1936-1939), les terres de la finca van ser col·lectivitzades per la CNT, la família es va exiliar a Amèrica, recuperant la propietat de la finca desprès del conflicte. La casa està sent objecte de reformes els darrers anys, entre les quals destaca el color de la pintura exterior.</p> | 41.4763700,1.9655100 | 413627 | 4592157 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45873-foto-08054-108-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45873-foto-08054-108-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Apareix al llistat del POUM amb el núm. B1.02 | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||
| 45875 | Can Costa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-costa | <p>MATEU MIRÓ J. (1999) Les masies de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XX | <p>Edifici de planta rectangular format per tres cossos, sent el cos central el de major alçada. Cadascun dels tres cossos es cobreix individualment amb teulades a doble vessant fetes amb teula. En conjunt, l'edifici reuneix planta baixa, primer pis i golfes. La construcció és feta en mamposteria irregular, arrebossada i pintada en color groguenc. La façana principal es troba orientada a migdia. L'accés a l'edifici es realitza mitjançant un portal arquitrabat, sense cap decoració especial, al qual precedeix una escala de tres graons. A banda i banda del portal s'obren quatre finestrals rectangulars, de diferent amplada. A nivell de primer pis, destaca un balcó corregut que presideix el cos central, sobre el portal d'entrada, i dos balcons independents un per banda, obrint el cossos laterals. Tot els balcons queden protegits per una reixa de ferro. Els elements més característics són els remats de la façana. Els cossos laterals compten amb un frontó triangular cadascun, acabats per una filera de maons i dues columnes a banda i banda. El cos central, que sobresurt en alçada és rematat amb un motllurat de fulla inversa decorat amb ceràmica de trencadís. Un rellotge de sol realitzat en trencadís corona la part superior del cos central. A la part davantera, dues laterals tanquen el pati que dóna a la façana principal. El celler s'utilitza actualment com a àrea d'envasament de fruites. A nivell estilístic podria ser classificat com a noucentista.</p> | 08054-110 | Terme de Castellbisbal. Can Costa. Crta. BC-151, km 4,7 (08755 Castellbisbal) | <p>Tot i que segurament els seus orígens cal remuntar-los a l'Edat Mitjana, la masia de Can Costa es troba documentada des del 1506. MATEU (1999: 21). Amb tot, cal deixar present, que el cognom Costa no apareix als censos parroquials del 1573 i 1600. RUIZ (1998: 161). A partir del 1850 el cognom familiar va canviar pel de Mallol a causa de les aliances matrimonials de la família. Els principals recursos de la casa provenien del conreu de la vinya i abunden els contractes de rabassa morta entre finals del segle XVIII i el segle XIX. L'antiga casa pairal fou enderrocada entre el 1915 i 1920, aixecant a sobre l'actual casal d'estil noucentista. Actualment bona part de les propietats de la vella masia formen part de la urbanització de Can Costa. MATEU (1999: 24)</p> | 41.4908900,1.9821500 | 415035 | 4593753 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45875-foto-08054-110-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45875-foto-08054-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45875-foto-08054-110-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Apareix al llistat del POUM amb el núm. B1.04 | 106|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||
| 45876 | Can Cases del Riu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cases-del-riu | <p>MATEU MIRÓ J. (1999) Les masies de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XXI | <p>Masia formada per un conjunt de cossos destinats a vivenda i producció agrícola, envoltats per un mur que envolta el conjunt i l'aïlla de l'exterior. El cos principal està destinat a vivenda, i compta amb planta baixa, primer pis i golfes. Es troba cobert a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Es tracta d'una construcció feta en mur de mamposteria irregular amb fragments de maó, tot arrebossat i pintat de color blanc. La façana principal es troba encarada a ponent i s'obre a nivell de planta baixa amb un portal allindat ubicat al centre de l'edifici. A banda i banda del portal s'obren dues finestres rectangulars. Aquestes obertures es corresponen a nivell de primer pis amb tres balcons protegits amb baranes de ferro. Destaca a nivell de les golfes una galeria oberta formada per una obertura central més alta i dues obertures a banda i banda de mida més reduïda. Aquestes finalitzen a la part superior amb una arcada de mig punt, i es troben separades entre elles per pilars quadrangulars. Finalitza la galeria amb una obertura quadrangular per banda. Al cos principal s'annexa en l'angle recte un altre espai destinat antigament a garatge i tasques agrícoles formant per planta baixa i primer pis. Es tracta d'una construcció feta amb murs de mamposteria arrebossats i pintats en color blanc. La coberta és en tots els cossos a doble vessant, amb el carener paral·lel a la façana principal. Completen el conjunt, un cos destinat a garatge, l'antic celler, l'antiga era, un magatzem adjunt i l'antic safareig. Tots aquests cossos es troben disposats en forma de L, de tal manera que creen un pati interior, destinat antigament a feines agrícoles.</p> | 08054-111 | Terme de Castellbisbal. P.I. Sant Vicenç. Can Cases del Riu s/n (08755 Castellbisbal) | <p>Cal pensar que Can Cases és una masia amb orígens medievals, tot i que no és fins el cens del 1573 que trobem la presència d'una família amb el cognom Cases al terme. Així, als censos parroquials del 1573 apareixen esmentats Francesc Cases, Margarida Cases i Vicenç, Paula, Jaume, Antic i Bartomeu Cases. Al cens parroquial del 1600 apareixen com a propietaris Bartomeu Cases, la seva esposa Antiga, i els seus fills Miquel, Eulàlia i Joan. RUIZ (1998: 162) Entrats al segle XVIII, a partir del cens elaborat pel Sr. De Castellbisbal 1758 Fadric Vicenç Álvarez de Toledo i Osorio sabem que era propietari Antoni Cases. Per la seva situació, els terrenys de la seva propietat eren destinats meitat al conreu de la vinya i meitat a l'horta. Els horts eren contractats en arrendament, i la vinya en contracte de rabassa morta des de finals del segle XVIII. En tant que edifici podria haver tingut una renovació de la seva estructura vora l'any 1858. Arquitectònicament es correspon a un edifici aixecat a mitjans i finals del segle XIX, possiblement a sobre de les restes de l'antic mas de Can Cases, del qual podria aprofitar alguns murs a nivell de planta baixa. A finals del segle XIX el geòleg canonge senyor Almela, va trobar fòssils d'uns mol·lusc que vivien a l'aiguabarreig del mar amb un riu que hi desembocava. MATEU (1999: 18) . Per motius matrimonials els cognoms dels propietaris de la casa han anat canviant, sent propietat actualment de la família Bosch, hereus de la antiga família Cases. Cal fer esment de la forta transformació que han sofert els entorns de la casa en les darreres dècades del segle XX. Els antics camps de conreu de la casa són ocupats hores d'ara per la indústria CELSA dedicada a la transformació de productes metal·lúrgics. Aquesta indústria ha envoltat pràcticament tota la casa, obligant-la a envoltar-se d'un mur perimetral de protecció.</p> | 41.4530800,1.9828500 | 415044 | 4589554 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45876-foto-08054-111-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45876-foto-08054-111-2.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Apareix al llistat del POUM amb el núm. B1.05 | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 | ||||||||
| 45877 | Can Ribot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ribot | <p>MATEU MIRÓ J. (1999) Les masies de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XXI | <p>Masia de planta rectangular coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Formada per planta baixa i primer pis. La construcció es feta en mamposteria i adob i es troba arrebossada amb ciment sense pintar. La façana principal, encarada a ponent, és de disposició asimètrica i s'obre amb un portal adovellat de punt rodó situat en un costat de migdia . Es tracta d'un portal format per dovelles de mida força gran que es recolzen sobre brancals formats per carreus quadrangulars de mida diversa. Tot el conjunt conserva restes del que podria haver estat un encalat blanc. Un graó format per dues grans pedres completa l'accés. Acompanyen a aquest portal dues finestres quadrangulars sense cap ornamentació. Els elements més característics es troben a les tres finestres del pis superior, que presenten uns brancals i unes llindes esculpides amb petites columnes i formes de caps humans amb estil gòtic tardà. Els ampits de les finestres també formen part del mateix conjunt, que sobresurt, a més de la decoració, per tractar-se d'una pedra calcària de color vermellós, molt diferent a l'existent en el terme i que indica una procedència forana. La decoració esculpida no ha estat identificada a nivell iconogràfic, tractant-se de caps femenins i masculins sense cap relació entre ells. Cal observar, però, que el conjunt de les tres finestres podria pertànyer a dos moments diferents. Així, les dels dos extrems són acabades en arc rebaixat i amb llinda monolítica i guardant una decoració similar als brancals que podria ser qualificada de gòtica, mentre que la central, compta a la llinda amb una decoració formada per un arc conopial i uns brancals més senzill, podent-se correspondre a un període més tardà, de començaments del segle XVI. A nivell de primer pis, destaca també la presència d'un rellotge de sol pintant entre dues de les finestres. La teulada compta amb un aleró format per una doble imbricació. Al llarg del temps al cos principal de la casa s'han anat adossant cossos més petits destinats a usos diversos: vivenda del masover, magatzem, quadra etc, tot creant un barri o espai destinat a treballs agrícoles. La façana posterior no compta pràcticament amb obertures, observant-se només una finestra rectangular a l'alçada del primer pis. L'interior de la casa conserva el seu aspecte original, amb un enrajolat de rajola cuita marcada amb ditades. Destaca especialment l'espai del rebedor i l'espai de la cuina, que conserva la xemeneia i ‘espai de la llar original i un forn de pa. L'embigat de la casa també és original</p> | 08054-112 | Terme de Castellbisbal. Can Ribot s/n. Crta. BV-151.km. 7. (8755 Castellbisbal) | <p>Els documents més antics consultats fan esment d'un Bartomeu Ribot, possiblement vinculat a la propietat de la casa l'any 1474. RUIZ (1998: 47). Amb tot, segurament ens trobem davant d'una de les masies medievals més antigues del terme, que podria tenir els seus orígens entorn als segles XII-XIII. El cognom de la família propietària sembla haver-se mantingut, tot i que hi ha constància de la presència de pubilles a la família, fel pel qual al cens parroquial del 1573 el mas era conegut com a Ribota. Eren propietàries de la casa en aquests moments Margarida Ribota, casada amb Pere Soler, i la seva mare Caterina Ribota. La filla de Margarida, anomenada també Margarida, també fou pubilla. Al cens del 1600 apareix com a propietari Jaume Ribot, que era nét de Margarida. Els seus fills eren Antic i Pere Ribot, i compartien la casa amb una família de mossos anomenada Planes i diversos pastors i bovers. RUIZ (1998: 163) Entrats al segle XVIII, al cens efectuat pel senyor de Castellbisbal Fadric Vicenç Álvarez de Toledo i Osorio, consta el nom de Jaume Ribot. Al 1789, un informe signat pel rector de Castellbisbal, certificava la presència de vestigis de l'església dedicada a Santa Magdalena en terrenys del mas. El 1882, els propietaris de la casa, Francesc i Miquel Ribot, aprofitant la bonança econòmica van optar per comprar la propietat de ca n'Amat, i traslladar-se a viure a la nova casa, que estava més a prop de la vila i nucli de Castellbisbal. Carreres Candi, afirmava el 1900 que al mas es guardaven columnes de fusta i una pila baptismal procedent de Santa Magdalena. Aquestes restes van romandre al mas fins el 1936. Els tres finestrals de la masia també poden ser reaprofitats del monestir. La teulada ha estat restaurada recentment. MATEU (1999: 64)</p> | 41.5072500,1.9832600 | 415149 | 4595568 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45877-foto-08054-112-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45877-foto-08054-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45877-foto-08054-112-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Apareix al llistat del POUM amb el núm. B1.06 Al bosc de Can Ribot, a turó proper a la casa, s'observen trossos de murs relacionats amb el monestir de les monges agustines, sota l'advocació de Santa Magdalena i Santa Margarida (1331). La pica beneiteria es va guardar a la masia i l'origen dels elements de les seves finestres s'atribueixen al monestir. Les primeres notícies d'aquest monestir són dels anys 1216 i 1301. El 1434, el papa Eugini IV, va adjuntar aquest convent al de Montalegre de Barcelona, també de monges agustinianes. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-05-06 06:12 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 158,27 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml