Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 45813 | La Barana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-barana | <p>MATEU MIRÓ J. (1999) Les masies de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XIX-XX | <p>Mur de pedra de 90 metres de llargada que divideix en dos el primer tram del carrer Pi i Margall. La seva alçada és variable sent inferior als extrems on queda rebaixada com una rampa a nivell de carrer, i més alta a la part central, arribant als 2,75 m d'alçada. Sobre el mur, embellit amb decoració ceràmica es recolza una barana de ciment que recorre tot el seu tram exterior com a element protector. Es tracta d'una barana travada i rectangular formada per peces rectangulars dividies a l'interior en creu. Al costat exterior del mur presenta una decoració formada per rajoles ceràmiques que composen un mural que té com a motiu central una escena de correfoc ambientada a la plaça de l'església i el carrer Pi i Margall, amb l'església de fons i la bèstia de correfoc La Cuca entre diversos personatges corrent. Tot el conjunt es vist des de la barana, que també apareix al mural. S'afegeix una llegenda a l'extrem dret, sobre un fons de barres catalanes on es pot llegir: L'any 1979 un col·lectiu de veïns creà la Cuca. D'aleshores ençà ha esdevingut el símbol festiu i integrador e Castellbisbal. Al seu voltant s'ha creat i desenvolupat la cultura popular de la vila, els foc; l'aigua, el drac, els diables, les comparses, la cuqueta, els capsigranys, els atabalats i els grallers han configurat la nostra manera de viure i entendre les festes. Aquest mural representa totes i cadascuna de les persones que han fet, fan i faran possible, el passat, el present i el futur de l'Empaitafoc de Castellbisbal.</p> | 08054-48 | Nucli urbà de Castellbisbal. C/ Pi i Margall (08755 Castellbisbal) | <p>Entre els segles XIX i XX, per salvar el desnivell que hi havia entre les cases d'una banda i l'altra del carrer Sant Vicenç, avui Pi i Margall, i evitar que els carros que baixaven del Pedró caiguessin a les vinyes de sota, l'Ajuntament va construir entre la Plaça i el carrer Nou, en tota la llargada, una paret que el dividia en dos. Per cada cantó hi podia passar, amplament, un carro. Durant la guerra civil, amb un altre criteri, van retirar la paret, perquè la circulació pogués passar pel cantó de sota i va quedar més estret el del Pedró. El primer dia de la Festa Major d'agost de 1943, essent alcalde el senyor Joan Roig i Ribas, van embellir la paret, construint-hi una barana, la qual durant cert temps va resultar emblemàtica, tan és així que van titular la revista local La Barana. Per celebrar el cinquantenari de la construcció, l'Ajuntament presidir per en Joan Playà el 1993, la va refer i embellir. A la Festa Major del 2004, per tal de celebrar el vint-i-cinquè aniversari de la bèstia fogonera La Cuca, li van aplicar una ceràmica commemorativa, amb un dibuix, l'autor del qual és en Vicenç Riba Comellas. MATEU (2007: 117)</p> | 41.4744400,1.9800700 | 414840 | 4591929 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45813-foto-08054-48-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45813-foto-08054-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45813-foto-08054-48-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Vicenç Riba Comella és autor del mosaic | Es troba al llistat d'elements urbans del POUM amb el núm A.22 | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 45814 | Rajoles de la xarcuteria Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rajoles-de-la-xarcuteria-sala | <p>MATEU MIRÓ J. (2002) Els 24 carrers més antics de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XX | <p>Composició de rajoles encastada al mur de la casa del carrer Sant Antoni, 1, al nucli històric e Castellbisbal., a nivell de la planta baixa. Es tracta d'una composició de 1m d'amplada per 1,20 m, d'alçada delimitada per un marc també de rajola de color marró fosc. La composició representa sobre un fons de color marró clar una imatge relacionada amb l'activitat del negoci de la xarcuteria consistent en una representació d'embotits, tenint com a fons una finestra i un paisatge de pastures amb vaques. A la part inferior es pot llegir: XARCUTERIA SALA. CASA FUNDADA 1939.</p> | 08054-49 | Nucli urbà de Castellbisbal. C/ Sant Antoni, 1 (08755 Castellbisbal) | <p>La casa és coneguda com Cal Joan Suyol pel nom de la família propietària que s'hi va traslladar des de la seva casa del carrer de Pi i Margall. Antigament havia estat un porxo de Cal Sastre i hi havia una premsa de raïm. També hi guardaven els costals els forners de cal Llonc, que tenien el forn i l'obrador. A la planta baixa o porxo de la casa es va obrir una botiga abans de la guerra i acabada la guerra es va obrir una barberia. A finals del 1939 el senyor Suyol s'hi va construir una casa sencera de ciment armat, sent la primera que al poble de Castellbisbal va utilitzar aquest nou sistema de construcció. MATEU (2007:55)</p> | 41.4755300,1.9806400 | 414889 | 4592049 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45814-foto-08054-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45814-foto-08054-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45814-foto-08054-49-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||
| 45770 | Sant Vicenç de Benviure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-vicenc-de-benviure | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI | Desprès de la Guerra Civil l'església fou rehabilitada i restaurada. La darrera fase de restauració va concloure el 1988. | <p>Situada al centre de la població, l'Església de Sant Vicenç és un edifici de planta basilical, coberta amb voltes de creueria a l'interior i amb una teulada a doble vessant a l'exterior. Es tracta d'una obra en mur de mamposteria irregular amb les cantonades reforçades per carreus de mida més gran i ben disposats, que ha estat arrebossada posteriorment i pintada en color groc, deixant a la vista les cantonades i els marcs d'algunes obertures. L'orientació de l'edifici guarda la tradició de les esglésies amb l'absis orientat a llevant i la portalada principal a ponent. La capçalera de l'església és poligonal i es cobreix de forma independent amb una coberta vuitavada. A l'exterior mostra grans contraforts, que també han estat arrebossats, deixant a la vista només el seu vèrtex exterior. Aquests contraforts s'escauen sobre les capelles laterals que s'adossen a la nau central, descarregant el pes de la nau central que sobresurt considerablement en alçada respecte a les capelles. La façana d'accés, a la plaça de l'església i un ull de bou superior són pràcticament els únics elements arquitectònics i decoratius que s'aprecien, donant com a resultat un edifici molt auster i senzill. La porta d'accés és adintellada i destaca, com a únic element decoratiu l'emmarcament en una estructura sobreafegida a la façana, formada per un portal amb dues columnes sobre bases quadrangulars, i un timpà triangular. El timpà es troba ocupat amb una moderna escultura representant el bust fins a mig cos de Sant Vicenç, amb els braços oberts vestit amb túnica, que s'adapta al marc arquitectònic representat pel timpà. El campanar, situat al costat esquerra, és de base quadrada, amb finestres d'arc ogival i coronament emmerletat. L'interior de l'església és fruit de la restauració efectuada a partir de l'any 1939, tot i que conserva de manera força íntegra els elements originals que es pogueren salvar. Interiorment l'església compta amb una nau única flaquejada per capelles a banda i banda. La coberta es realitza amb cinc de trams de volta a quatre vents separats entre si per arcs torals de diafragma. La pedra de la nervadura de les arcades, així com les claus de volta s'aprecia i destaca sobre l'arrebossat i pintura de les parets i voltes del sostre fet en color crema. L'absis es cobreix amb una volta estrellada amb nervadures que recauen sobre el mur de propi absis i finalitzen en culs de llàntia esculpits. Per ordre, de l'absis al cor, les claus de volta representen Sant Vicenç, Sant Pere, Sant Pau, Sant Joan Baptista, Sant Joan Evangelista i Sant Miquel Arcàngel. Als peus de l'església, sobre l'entrada s'ubica el cor, aixecat ja al segle XVI, al qual s'accedeix per una escala de cargol situada al cantó nord de l'edifici. El cor recau sobre una volta a quatre vents i es protegeix amb una barana de pedra obrada amb mètopes amb decoració vegetal esculpida que omplen l'espai entre els pilars. La il·luminació interior és força pobre i es realitza mitjançant el rosetó de la façana principal i dos finestrals de volta de mig punt als murs de l'absis. Els murs laterals sobre les capelles no compten amb finestres. Les capelles laterals han canviat diverses vegades les advocacions. Actualment destaquen al cantó nord de l'església les capelles de la Mare de Déu de Montserrat, la el Sant Crist, i la capella del Baptisteri. Al mur de migdia destaquen la Capella del Santíssim i la Immaculada. La Capella del Santíssim, situada a la dreta del presbiteri fou originalment la capella dedicada al Roser. A partir del 1877 fou reformada i ampliada per l'arquitecte Adrià Casademunt a fi de convertir-la en la capella del Santíssim, sent ornada amb les imatges del Lavatoris de Peus i el Sant Sopar realitzats per l'artista Miquel Carbonell. La decoració interior de les capelles es correspon a altars de factura moderna, que substitueixen als antics. El presbiteri es troba sobre elevat i presidit per una imatge de Crist Ressuscitat feta en bronze obra de l'artista Ricart.</p> | 08054-5 | Nucli urbà de Castellbisbal. Pl. de l'Església s/n (08755 Castellbisbal) | <p>L'Església Parroquial de Sant Vicenç va ser construïda a finals del segle XVI. Hi ha documentada, l'any 1568, una reunió dels prohoms del nucli al pati de l'antic castell bisbal per tal de finançar la construcció d'un nou temple que substituís l'antiga capella de Sant Vicenç del Castell. La nova església està documentada l'any 1580 i fou acabada el 1598. L'any 1758 l'església fou objecte d'una reforma important, refent-se la teulada, els arcs i les llunetes. L'interior fou arrebossat amb morter i emblanquinat amb guix. També es fou de nou el paviment i el pis del cor. La visita pastoral del 1859 informava que l'església parroquial es trobava en bon estat, tot i que era insuficient per a la població que creixia aquells anys. Segurament per aquest motiu, el 1866 es feren algunes reformes, entre les quals consta la pintura i l'engrandiment de la zona del presbiteri, que fou dotada de graons i paviment nou. L'edifici fou durament afectat pels aconteixements de la Guerra Civil (1936-1939), quan l'edifici fou afectat per la caiguda d'alguns obusos que produïren la gairebé destrucció total de la teulada, l'absis i la volta de la nau central. Una descripció de l'edifici realitzada per mossèn Joan Albareda comentava que el 1939 l'església es trobava encara sense teulada i amb el presbiteri ple de runes de les voltes que havien caigut. Les capelles laterals es trobaven plenes de runes de material de guerra. El paviment de l'església també havia patit considerablement, ja que s'havien abocat fems i abonaments químics que l'havien cremat. A la nau centra encara s'hi podien trobar dos vehicles espatllats de l'exèrcit republicà, i en la capella del Santíssim hi havia boicois de vi buits i molta runa. Els oficis religiosos eren celebrats llavors al local de l'antic Sindicat, situat al carrer de Pi i Margall. Poc desprès s'habilità un petit altar sota el portal de l'església, mentre que el fidels podien escoltar la missa des de la plaça, però fou durant poc temps, ja que les inclemències del temps ho feien molt incòmode. Veient que les voltes de l'església encara s'aguantaven es van treure les runes del presbiteri, però també existia l'inconvenient de la pluja. Per aquest motiu, es va passar a dir la missa a la Capella de la Puríssima, amb el perill que això significava. La reconstrucció de l'església començà l'octubre del 1939, i foren cabades el 1940. De manera provisional va ser col·locat un altar de fusta al presbiteri, procedent del Monestir de Montserrat. No fou fins el 1952 en que fou construït el nou Altar Major i el Sagrari. El 1954 s'inaugurava la sagristia i el 1960 s'estrenava el nou retaule central i el baldaquí. Es repicaren els arcs torals de l'absis i la clau de volta del presbiteri i les capelles laterals. També s'estucaren i pintaren les parets laterals i la cúpula, i es construí l'altar del sagrat Cor i el vitrall de Sant Llorenç. RUIZ (1998: 277). Les obres continuaren el 1966, moment en el qual es feu el vitrall de Sant Esteve, i el 1973, quan tingué lloc la reconstrucció de la façana, el portal major amb frontó actual, i el paviment de la nau central i les capelles. Com a darrera fase de millores, cal fer esment de la renovació i ampliació del presbiteri l'any 1988. RUIZ (1998: 278)</p> | 41.4752000,1.9806400 | 414888 | 4592012 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45770-foto-08054-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45770-foto-08054-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45770-foto-08054-5-3.jpg | Legal | Modern|Renaixement|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm. A.20 | 94|95|93 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 45815 | Premsa de vi de la rotonda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/premsa-de-vi-de-la-rotonda | <p>MATEU MIRÓ J. (2002) Els 24 carrers més antics de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XIX-XX | <p>Premsa de vi ubicada en la rotonda del carrer Estació cruïlla amb el carrer Bellesguard com a element decoratiu. En tant que premsa, es correspon al model de premsa d'engranatges fabricada en ferro, i coneguda popularment amb el nom de premsa de gàbia pels llistons de fusta que la protegien. Es recolza sobre un carreu de pedra quadrangular i fa un total de 65 cm de diàmetre i un metre d'alçada. Els llistons de fusta s'uneixen amb 4 cèrcols de ferro collats, i protegeixen els engranatges interiors. Aquests, consisteixen amb un cargol de ferro connectat a una biga, també de ferro que servia per fer pressió. Aquests darrers elements han estat construïts de nou i reconstruïts dins de la gàbia original de fusta.</p> | 08054-50 | Nucli urbà de Castellbisbal. Rotonda del c/ Bellesguard amb el c/ Estació (08755 Castellbisbal) | <p>Aquest tipus de premsa eren conegudes amb el nom de premsa de gàbia degut al conjunt de llistons que formaven la caixa exterior i constitueix una varietat molt estesa de premsa de ferro, molt típica del segle XIX. La capacitat de treball d'aquestes premses era molt variada. A la fi del segle XIX es va popularitzar la premsa d'engranatges servida per tres homes, que podia fer en dues hores sis premsades, esmicolar el pa de brisa, tornar a carregar i repremsar. Aquesta premsa fou recuperada de la casa del carrer Anselm Clavé anomenada Cal Vicenç Duran a la dècada del 1980.</p> | 41.4746700,1.9772400 | 414604 | 4591957 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45815-foto-08054-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45815-foto-08054-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45815-foto-08054-50-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||
| 45816 | Creu del parc del Castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-parc-del-castell | <p>MATEU MIRÓ J. (2002) Els 24 carrers més antics de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XX | <p>Creu de ferro assentada sobre una base quadrangular de ciment, que es recolza sobre una altra base de ciment actualment molt deteriorada. Es tracta d'una creu llatina formada per dos braços senzills sense cap element ornamental. L'alçada és d'uns 3 m.</p> | 08054-51 | Nucli urbà de Castellbisbal. Parc del Castell (08755 Castellbisbal) | <p>Tradicionalment hi havia hagut una creu de fusta que presidia el Turó de les Garses. Aquesta creu va desaparèixer, i desprès de forces anys sense haver-hi cap es va recol·lectar l'actual, que du la data del 17 de gener del 1993, moment de la seva inauguració.</p> | 41.4738200,1.9734400 | 414285 | 4591866 | 1993 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45816-foto-08054-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45816-foto-08054-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45816-foto-08054-51-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Religiós | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 45817 | Monument a Anselm Clavé | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-anselm-clave-1 | <p>MATEU MIRÓ J. (2002) Els 24 carrers més antics de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XX | <p>Monument commemoratiu a Anselm Clavé situat en un dels costats de la plaça Pau Casals. Es tracta d'un monòlit de pedra de 70 cm d'alçada que presenta un cantó rectilini i la part superior i l'altre cantó amb formes irregulars. La cara vista presenta unes incisions verticals simbolitzant la senyera catalana. A sota de les incisions s'encasta una representació del rostre d'Anselm Clavé feta en ferro.</p> | 08054-52 | Nucli urbà de Castellbisbal. Avda. Pau Casals, s/n (08755 Castellbisbal) | <p>Monument inaugurat el 1979 en el centenari de la fundació de les corals Castellbisbal a iniciativa de la Coral la Unió.</p> | 41.4777400,1.9819700 | 415003 | 4592293 | 1979 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45817-foto-08054-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45817-foto-08054-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45817-foto-08054-52-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | A la part inferior del monument s'encasta un fragment de ciment polit on es llegeix la següent inscripció: 'A Anselm Clavé en el centenari de la fundació de les primeres corals. Castellbisbal 1879-1979' | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 45818 | Sínia de la plaça Lluís Companys | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sinia-de-la-placa-lluis-companys | <p>MATEU MIRÓ J. (2002) Els 24 carrers més antics de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XX | La sínia va ser restaurada abans de la seva col·locació, completant els elements que mancaven. | <p>Aquestes sínies són de tracció animal . El mecanisme consisteix en una banda de cadena que passa sobre una roda dentada suficient per arribar uns metres sota la superfície de l'aigua del pou. Al voltant de tota la banda es subjecten unes pales de ferro (originalment càntirs de fang) que elevaven l'aigua del pou i la llençaven a una cisterna. Un animal mou el rodet que a la vegada dóna moviment a una roda dentada que es troba fixa a l'eix que subjecta la roda d'on penja la cadena. Tot el mecanisme es troba protegit per una paret quadrangular de maó de 0,60 m d'alçada per 3,60 m de llargada per 2,20 m d'amplada destinada a protegir-la, i per una barana de ferro. Al pal de fusta de la sínia es conserva una inscripció: RSALVATELLA Sant Vicenç dels Horts. 1928, que podria fer referència al constructor de la maquinària.</p> | 08054-53 | Nucli urbà de Castellbisbal. Avda. Pau Casals, s/n (08755 Castellbisbal) | <p>Els orígens de la tecnologia d'aquestes sínies es remunta als períodes medieval i modern, i es troba relacionada amb la cultura d'aprofitament de recursos hidràulics practicada pels pagesos. En relació a la sínia de la plaça Lluís Companys, es tracta d'una reconstrucció d'una de les moltes sínies que es trobaven repartides pel territori de Castellbisbal. Per les característiques observades, cal pensar que es tracta d'una sínia contemporània construïda a començaments del segle XX. Al pal de fusta es pot llegir la data del 1928, la qual cosa fa pensar que es tracta d'un element recuperat i restaurat del terme rural de Castellbisbal. A la dècada del 2000 fou implantada en aquesta plaça com a element decoratiu. No hi ha hagut acord possible a l'hora d'establir l'origen d'aquesta sínia. Mentre alguns informants la feien procedir de l'Areny, d'una propietat de Can Coromines, altres informats la feien procedir del torrent de Can Cases i dels horts d'aquell sector, mentre que altres la ubicaven originalment al torrent de Pegueres.</p> | 41.4783900,1.9821700 | 415020 | 4592365 | 1928 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45818-foto-08054-53-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45818-foto-08054-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45818-foto-08054-53-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 45819 | Monument al Ton Juni | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-al-ton-juni | XX | <p>Monument commemoratiu urbà situat al carrer dels Països Catalans. Es tracta d'un element simbolitzant una porta realitzat en corten, de 1,68 m d'alçada per 2 m d'amplada que es recolza amb l'ajuda de tres peus de ferro sobre una pedra monolítica. En un dels costats de la porta i enquadrat en un espai quadrangular es pot llegir: Era el primer d'ajudar. Amic dels seus amics. S'Escudava en la VERITAT. Davant la RAO era una canya al vent. Es vinclava però no es trencava . Tenia valentia, força i bon humor. Per a tots, era una porta oberta. Era en TON JUNI I MARGARIT. Castellbisbal (1949-2008)</p> | 08054-54 | Nucli urbà de Castellbisbal. Avda. dels Països Catalans s/n (08755 Castellbisbal) | <p>Aquest monument fou encarregat per l'entitat Esport Motor de Castellbisbal, amb seu al Centre Cultural Recreatiu l'any següent desprès de la mort d'Antoni Juni Margarit, fundador i ànima de l'entitat.</p> | 41.4723300,1.9840200 | 415167 | 4591690 | 2009 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45819-foto-08054-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45819-foto-08054-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45819-foto-08054-54-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | L'entitat impulsora del monument organitza cada any una trobada de vehicles clàssics a Castellbisbal, amb la denominació de Memorial Ton Juni. La trobada rep aquest nom en record d'Antoni Juni Margarit, membre fundador d'Esport Motor mort a causa d'una greu malaltia. | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 45820 | Col·lecció de revistes i butlletins locals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-revistes-i-butlletins-locals | XX | <p>Entre els anys 1978 i 2001 tingué lloc d'edició de diverses revistes i butlletins locals. Foren les revistes L'Arada, La Barana, L'Areny, Terra Vermella, i els Butlletins d'Informació Municipal i Butlletí Ben Viure dels Amics del Museu de la Pagesia. La tirada de dites revistes fou molt curta en el temps, algunes només amb un anys de vida, de tal manera que només es conserven uns quants números de cadascuna. La informació continguda era diversa, mentre que les revistes l'Arada o el Butlletí Ben Viure tingueren un caràcter més cultural, publicant articles de divulgació històrica i cultural, altres, com el Butlletí d'informació municipal incidien més en aspectes de caire pràctic i quotidià. De forma detallada les revistes són les següents: REVISTA L'ARADA Fou la primera revista de cultura local amb periodicitat trimestral entre els anys 1978 i 1984. BUTLLETÍ D'INFORMACIÓ MUNICIPAL Butlletí d'informació municipal diversa amb periodicitat trimestral que estigué en actiu entre el 1984 i el 1988. REVISTA LA BARANA Publicació trimestral d'informació local variada que va tenir una tirada de quatre números entre setembre del 1988 fins a novembre de 1989. REVISTA L'ARENY Revista d'informació local que va sortir entre els mesos de Juny 1989 a abril de 1990. Es conserven 8 números en total. Editada per l'Ajuntament de Castellbisbal. REVISTA TERRA VERMELLA De novembre de 1991 al 2000. Era el butlletí de la DEMA (Defensa del medi ambient de Castellbisbal) BEN VIURE Butlletí dels amics i amigues del Museu. Publicava articles de divulgació científica, històrica i arqueològica relacionades amb Castellbisbal i amb l'entitat vinculada al Museu. Es conserven 9 números entre el novembre de 1987 i el desembre del 2001</p> | 08054-55 | Nucli urbà de Castellbisbal. Avda. Pau Casals, 9 (08755 Castellbisbal) | <p>A l'Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Castellbisbal es conserven els números d'aquestes revistes locals. Actualment està sent objecte de classificació i aquest fons passarà a formar part de l'hemeroteca.</p> | 41.4764400,1.9828400 | 415074 | 4592148 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||||
| 45821 | Fons parroquial de Sant Vicenç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-parroquial-de-sant-vicenc | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XX | <p>El fons documental de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal és antic i es conserva de forma bastant íntegra. Es troba format per: LLIBRES SACRAMENTALS Llibres de Baptismes 1517-1560, 1621-1756, 1757-1825, 1939-2011 Llibre de Capítols matrimonials1400-1519, 1603-1698, 1643-1699, 1700-1727, 1700-1739, 1700-1814 Llibres de matrimonis1757-1858, 1859-1880, 1939-2011 Llicències matrimonials1783-1814, 1810-1899, 1878-1900 Consentiments1901-1935 Fe de solteria1918-1931 Llibre de duplicats matrimonials1918-1935 Òbits1515-1541, 1819-1861, 1754-1852 Duplicats de defuncions1918-1935 Borrador de defuncions1939-1985 Testaments1488-1599, 1516-1542, 1600-1646, 1647-1699, 1700-1799, 1800-1898, 1779-1846, 1700-1842, 1854-1868, 1871-1898, 1900-1935,1940-1967 CARPETES Factures de la capella del castell s. XVIII Duplicat de dispenses 1721-1887 Manuals d'interès parroquial s. XVIII Censals i establiments 1557-1794 Rebuts 1827-1830</p> | 08054-56 | Nucli urbà de Castellbisbal. Pl. de l'Església s/n (edifici de la rectoria)08755 Castellbisbal | <p>Els orígens dels fons parroquials es troben en la determinació imposada a les totes les parròquies a partir del Concili de Trento (1563), que les induïa a conservar registres escrits de la vida sagramental dels parroquians (baptismes, matrimonis, defuncions, etc.) Aquest és el punt de partida dels llibres sagramentals conservats a les parròquies. D'altra banda, el Concili de Trento va promoure també l'ordenació de la vida parroquial incitant a ordenar adequadament la vida econòmica i l'administració de la parròquia, sent l'origen dels llibres de censos, establiments i manuals de comptabilitat. A més d'aquest impuls iniciat a partir del Concili de Trento, cal tenir present que molts dels mossens de les parròquies exerciren com a notaris, especialment en poblacions allunyades de notaries oficials. Aquest és el motiu pel qual es conserven llibres de testaments, capítols matrimonials, o altre tipus de registres notarials des de períodes anteriors al segle XVI. En el cas de Castellbisbal, l'arxiu parroquial conserva sèries pràcticament íntegres de llibres sagramentals. Durant la contesa de la Guerra Civil, la documentació fou traslladada a la casa de Cal Fèlix, els propietaris de la qual van ordenar la construcció d'armaris emparedats que tapiaven la documentació amb l'objectiu d'amagar-la. Amb tot, algunes restes de llibres, especialment els que s'estaven utilitzant al moment es perderen. Aquestes darreres sèries del segle XX s'han pogut reconstruir consultant les còpies que des del 1918 els mossens de la parròquia dipositaven a l'arxiu diocesà de Barcelona.</p> | 41.4750600,1.9808800 | 414908 | 4591997 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 45822 | Fons de l'ajuntament de Castellbisbal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-lajuntament-de-castellbisbal | XIV-XX | <p>El fons documental de l'Ajuntament de Castellbisbal s'està organitzant i classificant en aquests moments, per tant només podem comptar amb una versió provisional. El quadre provisional de classificació és el següent: 1. Fons de l'Administració Municipal, a. Patronat Municipal Socio-Sanitari, b. Patronat Museu de la Pagesia 2. Fons d'Associacions i Entitats, Coral La Agrícola, Falange Española Tradicionalista y de las JONS 3. Fons Professionals i d'Empreses, Junta Autónoma de Luz y Agua de Castellbisbal Dates de creació: 1911-1924, Dates d'agregació: 1912-1924 4. Fons Patrimonials, Can Margarit 5. Fons Personals, Josep Torras i Escayol 6. Col·leccions, Col·lecció de Pergamins (s. XIV-XVII), Cartells 7. Fons i col·leccions audiovisuals 8. Hemeroteca 9. Biblioteca</p> | 08054-57 | Nucli urbà de Castellbisbal. Avda. Pau Casals, 9 (08755 Castellbisbal) | <p>L'Arxiu Municipal fou creat el 1786 i conserva documentació procedent de l'activitat municipal del terme de Castellbisbal d'alguns fons particulars com Can Margarit o bé la col·lecció de pergamins que conté peces del segle XIV. Actualment està sent objecte de classificació.</p> | 41.4764400,1.9828400 | 415074 | 4592148 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | En el decurs d'aquest any s'ha començat a classificar i ordenar, per la qual cosa és possible que apareguin noves sèries. | 94|98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 45823 | Fons de l'Arxiu Corona d'Aragó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-larxiu-corona-darago | <p>htttp://www.mcu.es/archivos/CE/PARES.html</p> | XIII-XX | <p>El fons dipositat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó relacionat amb el terme de Castellbisbal es troba format per les següents sèries: Delegación provincial de Hacienda de Barcelona Amillaramiento Castellbisbal, 1854, TER-P, 334 Amillaramiento Castellbisbal, 1945, TER-P,342 Amillaramiento Castellbisbal, 1866, TER-P, 336 Amillaramiento Castellbisbal, 1856, TER-P, 335 Amillaramiento Castellbisbal, 1949, TER-P, 343 Amillaramiento Castellbisbal, 1853, TER-P, 333 Amillaramiento Castellbisbal, 1853, TER-P, 332 Amillaramiento Castellbisbal, 1852, TER-P, 331 Amillaramiento Castellbisbal, Vol I 1833, TER-P, 340 Amillaramiento Castellbisbal, Vol. I 1925, TER-P, 337 Amillaramiento Castellbisbal, Vol II1933, TER-P, 338 Amillaramiento Castellbisbal, Vol II 1925, TER-P, 341 Amillaramiento Castellbisbal, Vol III 1853, TER-P, 339 Padrón de riqueza rústica y urbana Castellbisbal, 1853, TER-P, 332 Padrón de riqueza rústica y urbana Castellbisbal, 1853, TER-P, 332 Registro Fiscal de Edificios y solares. Urbana. Castellbisbal. 1916. Fondos notariales, Maynés Alfons, Capbreus. 1612. Notarials de Sant Feliu de Llobregat, 750 Capbreu de Castellbisbal de Josep Fries. 1719-1722. Notarials de Sant Feliu de Llobregat, 585 Vela, Joan Pere, Capbreus. 1687-1688. Notarials de Sant Feliu de Llobregat. 753 Pergamins de Sant Llorenç del Munt Establecimiento Castellbisbal. 1439. Carpeta 30 (735) Consejo Supremo de Aragón Memorial de quejas hechos por los sodados de los pueblos de Villamajor, Cardedeu, La Roca, La Garriga, Mollet, Sant Pere de Gavà, Rubí, Castellbisbal.1640, legajo 0286, núm.114 Archivo del Real Patrimoni de Cataluña Autos del Batlle de Castellbisbal contra Jaime Pelegrí sobre pastos en dicha villa de Castellbisbal. 1566. Procesos, 1566 Autos entre el fiscal y el reverendo obispo de Barcelona sobre el feudo de Castellbisbal. 1441, Procesos 1441, Autos sobre el feudo de Castellbisbal entre el fiscal y el obispo de Barcelona. 1441. Procesos, 1441, El fiscal contra el Ayuntamiento de Castellbisbal, 1871. Procesos, 1817 El Ayuntamiento de Castellbisbal contra Josef Suñol y el marqués de Vilafranca. 1767, Pocesos 1767, Fragmentos de autos entre el reverendo obispo de Barcelona contra el fiscal y Juan de Castellbisbal sobre la potestat del Castillo de Castellbisbal. 1442. Procesos, 1442 Fragmento de los autos de potestat del Castillo de la Bisbal entre el fiscal y Juan de Castellbisbal contra el obispo de Barcelona. 1443. Procesos, 1443 Generalidad de Cataluña Testamento de Antoni Margarit del Pont, pagès de Castellbisbal. 1574. Perg.1299 Real Cancilleria Saurà de Barberà i Berenguer d'albà. Querella pel castell de Castellbisbal. 1272. Pergamins Jaume I, 2116</p> | 08054-58 | Arxiu Corona d'Aragó (C/ Almogàvers, 77 08010 Barcelona) | <p>La procedència de la documentació conservada a l'Arxiu de la Corona d'Aragó és molt variada i prové de sèries d'Hisenda, com és el cas dels Amillaraments, com de fons notarials procedents de Sant Feliu de Llobregat. També cal destacar els de l'Arxiu del Reial Patrimoni, que fan referència a procesos judicials relacionats amb la jurisdicció del terme.</p> | 41.4764400,1.9828400 | 415074 | 4592148 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 45771 | Can Amat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-amat-0 | <p>MATEU MIRÓ J. (1999) Les masies de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVII-XIX | <p>Edifici de planta quadrangular cobert a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Tot el conjunt es troba envoltat i protegit per un mur perimetral de tancament i alguns cossos afegits a l'edifici creant un pati interior convertit actualment en jardí. El rebaix dels terrenys de l'entorn fruit de la urbanització motivada pel creixement de la vila en aquest sector, ha fet que la casa resti actualment elevada sobre un petit monticle. En tant que edifici, compta amb planta baixa, primer i segon pis. La construcció és feta en mur de mamposteria irregular, combinant maó en alguns trams i tot el conjunt es troba arrebossat amb mur de morter amb clapes de ciment pòrtland. La façana principal es troba orientada a migdia i s'obre amb un portal molt rebaixat amb els brancals i la part superior reforçats amb ciment. A banda i banda del portal s'obren finestres quadrangulars i rectangulars protegides per reixes. A nivell de primer pis destaquen tres balcons centrals amb baranes de ferro, i finestres als extrems d ela façana. A nivell de segon pis, destaca una obertura central formada per una galeria de finestres de punt rodó de mida petita i diverses finestres rectangulars a banda i banda. Els finestrals dels extrems són fruit de reformes recents de la casa. A nivell de segon pis s'aprecia un rellotge encastat a la façana. Aquesta façana principal sobresurt de l'alçada general de l'edifici creant un frontó triangular que es recolza sobre la cornisa dentelada que s'escau sobre el segon pis. Es tracta d'un frontó molt senzill, fet d'obra i arrebossat amb ciment, sense cap decoració afegida. La part posterior de la casa ha estat ampliada afegint un cos rectangular de planta baixa i cobert amb teulada plana, decorat amb un seguit de cinc grans finestrals rectangulars que ocupen pràcticament tota la façana. Els cinc finestrals han estat decorats amb frontons d'estil neoclàssic, que coronen la part superior. Els cinc frontons presenten formes triangulars, a excepció del central que es tenca amb un arc rebaixat. Tots cinc es recolzen sobre entaulaments formats per dues impostes a cada extrem acabades en forma de volutes verticals. Entre les impostes destaca una llinda central decorada amb una orla vegetal esculpida, en la qual sobresurt un medalló al mig amb un cap esculpit que recorda formes clàssiques. Sobre els frontons dels finestrals s'escau un fris que s'estén per tot el perímetre de l'edifici. En la decoració del fris s'alternen permòdols amb decoració vegetal esculpida i cassetons tapiats o bé omplerts amb maó formant una creu. Sobre el fris es col·loca una cornisa dentelada, sobre la qual es recolza una barana amb balustres que protegeix el terrat superior. Altre dels elements destacats de la casa és una torre circular situada a tocar del mur exterior de tancament, en la línia de la façana principal. Es tracta d'un antic molí de vent amb funcions ornamentals, al qual s'ha incorporat una escala metàl·lica de cargol que l'envolta i un penell també ornamental.</p> | 08054-6 | Nucli urbà de Castellbisbal. Avda. Molins de Rei, 1(08755 Castellbisbal) | <p>Masia documentada des del 1137, moment en el qual era senyor de Castellbisbal el Bisbe Ramon Beremon, del qual, entre els abusos comesos hi figura haver veremat les vinyes i tallat els arbres de Pere Amat. Al segle XVI, es recullen diverses notícies relacionades amb la casa, la primera prové del cens parroquial del 1573, on apareixen com a propietaris Jaume Amat, la seva esposa Margarida i els seus fills. Al cens del 1600 era hereu de la casa Antoni Amat i la seva família, que hi residien amb diversos mossos. RUIZ (1998: 162) El nom de Jaume Amat apareix juntament amb el de Jaume Albareda, com a jurats de la població, en la construcció de l'església de Sant Vicenç, acabada el 1598. Entrats al segle XVIII, al cens de 1752 elaborat pel senyor de Castellbisbal hi figura com a propietari Jaume Amat. L'any 1882 els senyors Francesc Ribot Comellas i el seu fill Miquel Ribot, propietaris de la masia de Cal Ribot, van comprar la masia de Ca n'Amat, on passaren a residir, tot deixant un masover a Can Ribot. Poc desprès, el 1906 el senyor Miquel Ribot, juntament amb el seu cunyat Pere Serafí, propietari de Can Margarit i el jove Manuel Anglada, van formar la Companyia Gas Acetilè de Castellbisbal, per enllumenar els carrers de la població, i van instal·lar els gasòmetres a la població. MATEU (1999: 8) L'edifici actual és una construcció que conserva elements de l'antiga masia moderna dels segles XVII-XVIII a l'interior. La casa sembla haver patit una reforma important a finals del segle XIX, incorporant una façana principal afegida, que sobresurt en alçada respecte a la resta de l'edifici i li dona un aire residencial. En les primeres dècades del segle XX la casa tornà a ser ampliada afegint un cos adossat a la part posterior en un estil artístic que incorpora elements neoclàssics. El creixement urbanístic de la vila va incorporar la masia dins de la trama urbana del poble entorn a la dècada del 1980.</p> | 41.4693800,1.9841400 | 415173 | 4591363 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45771-foto-08054-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45771-foto-08054-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45771-foto-08054-6-3.jpg | Legal | Contemporani|Neoclàssic|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm A.14 | 98|99|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 45825 | Fons de l'Arxiu Diocesà del Bisbat de Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-larxiu-diocesa-del-bisbat-de-barcelona | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XIV-XX | <p>L'arxiu Diocesà del Bisbat de Barcelona té entre els seus fons informació procedent del terme de Castellbisbal. La informació es troba recollida formant part de sèries juntament amb la procedent d'altres parròquies, ja que el Bisbat de Barcelona exercia la supervisió de bona part de les esglésies i parròquies de les actuals comarques del Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Oriental i Maresme. Destaquen entre d'altres, els Registre Communium que recullen informació del govern de la diòcesi i disposicions generals aplicades a totes les parròquies. Aquesta sèrie es troba inclosa dins la sèrie Govern i Justícia. Està formada per 144 volums entre 1303 i 1400. També destaca la subsèrie de Visites pastorals que aporten informació sobre l'estat físic i espiritual de les esglésies, rectories i parroquians. Estan incloses dins la sèrie Bisbe, i s'estenen des del 1303 fins el 1934 amb un total de 134 volums. Igualment destaca la subsèrie Registra Gratiarum dins la sèrie Bisbe, que fa referència als permisos per a l'edificació de noves capilles i restauració de les velles. Té un total de 940 volums d'entre 1363 i 1824. De la mateix manera es conserven sèries de capses amb informació diversa procedent de les parròquies dins la sèrie Parròquies, i que s'estenen entre els segles XVI-XIX. A partir del 1918 l'arxiu començà a recollir còpies dels llibres sagramentals de cada església per la qual cosa s'han pogut reconstruir els llistats de baptismes, matrimonis i defuncions destruïts per la Guerra Civil. En detall, la informació que fa referència a Castellbisbal és la següent: Registre Communium Vol 4, fol 203 (1328)/Vol 7, fol 185 (1329-1376)/Contraíndex, vol 184, 185 (1343)/Vol 66, fol 85 (1574) Registre Gratriarum/Vol 205, fol 2 (1343)/Vol 59, fol 98 (1580)/Vol 81, fol 81, 100-104, 509v (1756-1760)/Vol 84, fol 42 (1769)/Vol 85, fol 21 (1774)/Vol 92, fol 141 (1804) Visites Pastorals/Vol 1,fol,13 (1303)/Vol 2, fol 84 (1314)/Vol 7, fol 160 (1378)/Vol 8, fol 129 (1382)/Vol 11, fol 153 (1414)/Vol 14, fol 253 (1421)/Vol 16, fol 51 (1435)/Vol 19, fol (1446)/Vol 29, fol 186 (1508)/Vol 32, fol 96v (1511)/Vol 42, fol 85 (1587)/Vol 44, fol 121 (1574)/Vol 49, fol 111, fol 235 (1555-1562)/Vol 50, fol 224 (1591)/Vol 58, fol 68 (1605)/Vol 62, fol 122 (1606)/Vol 63, fol 232 (1607)/Vol 64, fol 53, 158, 697 (1608-1627)/Vol 74, fol 437 (1728)/Vol 87, fol 25-25v (1778)/Vol 48, fol 117 (1586)/Vol 50, fol 224 (1593)/Vol 53, fol 63, fol 217, fol 619 (1593-1597)/Vol 58, fol 756 (1600) Vol 38a, fol 63 bis (1602)/Vol 76, fol 431 (1736)/Vol 82, fol 344 (1758)/Vol 87, fol 25v (1778)/Vol 88, fol 157 (1787)/Vol 89, fol 213 (1767-1808)/Vol 91, fol 6 bis ((1851)/Vol 93 (1858-1877)/Vol 97, fol 110 (1894) Elenc 2 (1921) Elenc 14 (1852) Qüestionari previ Sta. Visita Pastoral 1933. Fons parròquies Capsa núm. 3 Oratoris públics Castellbisbal, lligall s/n Registre Dotaliarum Vol 1, fol 510v (1407) Parròquies Vol parròquies núm. 344 (1852)</p> | 08054-60 | Bisbat de Barcelona. C/ Bisbe, 5 (08002 Barcelona) | <p>L'Arxiu Dicoesà de Barcelona s'origina al segle X al voltant de dues sèries documentals: La Mensa Episcopal, que custodiava els documents referents al patrimoni de la mitra, i El Registre de Communium o Comuns que data del 1303 i que recull l'activitat de la Cúria episcopal. En aquesta darrera sèrie queda inclosa la documentació del Bisbe i la seva Cúria. Al Bisbe Ponç de Gualba es deuen els Registres de Visites Pastorals, iniciades l'any 1303 i les de Gràcies o Gratiarum a partir de l'any 1363, que recollia les gràcies o favors que permetien l'execució d'obres i consagració d'esglésies i capelles rurals. Altra sèrie important és la documentació sagramental, especialment a partir del 1918, moment en el qual s'obligà a les parròquies rurals a enviar una còpia periòdicament dels registres sagramentals de cada església. Aquesta possibilitat va permetre el salvament d'informació durant les destrosses de la Guerra Civil, i la realització de noves còpies que serien novament tornades a les parròquies.</p> | 41.4764400,1.9828400 | 415074 | 4592148 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 45826 | Festa Major d'Hivern | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-dhivern-3 | <p>AA.DD. Històries de pagès a Castellbisbal. Escola d'Adults. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal. TORRAS I ESCAYOL, J. (1973) Del meu poble, mig segle de records. Joan Morral imp. Terrassa.</p> | XVI-XXI | <p>La Festa Major d'Hivern coincideix amb la festivitat de Sant Vicenç (21 de gener) i els dies que l'envolten fins a un total de 4. Tot i tenir un origen de caràcter religiós, en veneració al que és el sant titular de la parròquia de la vila, actualment acull actes de caràcter lúdic i festiu entre els de caire més institucional i religiós. Destaquen actes de caràcter musical, cultural, gastronòmic i esportius. Destaquen les trobades i ballades de gegants, i les trobades de bèsties i diables infantils organitzades pels Potafocs. Actes culturals com la inauguració i visita a exposicions, tornegis de petanca, tenis, espectacles teatrals i musicals i balls. Les activitats de la festa són organitzades i coordinades des de l'Ajuntament de Castellbisbal, però hi participen pràcticament totes les entitats castellbisbalenques: Colla Gegantera, Club Tenis Castellbisbal, Colla Bon Àpat, Potafocs de Castellbisbal, l'escola de música, Campaners de Castellbisbal etc.</p> | 08054-61 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Ruiz Elias documenta la celebració de la Festa Major de Sant Vicenç des del 1574. RUIZ (1998:261). Amb tot, cal pensar que es tracta d'una festivitat antiga relacionada amb el culte religiós i vinculada a la patronímica de Sant Vicenç com a titular de la parròquia.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 45827 | Festa Major d'Estiu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-destiu-1 | XVIII-XXI | <p>La Festa Major d'estiu s'organitza tenint com a dia central el 20 d'agost, però les activitats s'estenen entre els dies 18 i 23. Les activitats organitzades són diverses: actes literaris, musicals, castells, actes infantils, competicions esportives, balls, castell de focs, etc. Un dels actes centrals de la Festa Major és el correfoc i la representació de l'Empaitafocs. Les activitats de la festa són organitzades i coordinades des de l'Ajuntament de Castellbisbal, però hi participen pràcticament totes les entitats castellbisbalenques: Colla Gegantera, Club Tenis Castellbisbal, Colla Bon Àpat, Potafocs de Castellbisbal, l'escola de música, Campaners de Castellbisbal etc.</p> | 08054-62 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Els orígens de la Festa Major d'estiu no són precisos, però cal situar-los amb anterioritat al segle XIX. És conegut que a la població, a més de la de Sant Vicenç, com a patró del poble, es celebrava una altra Festa Major d'estiu el segon i tercer dia de Pasqua de Resurrecció . Cap als anys 1890 o una mica més tard, uns quants veïns van creure que la data no era prou encertada i van parlar amb el rector, mossèn Joan Alabareda i amb els membres de l'Ajuntament, i es creà una comissió de veïns partidaris de celebrar la Festa Major per la festivitat de Sant Joan, el dia 24 de juny. A la primavera de 1894 es formalitzà la idea. Amb aquesta intenció es va fer una instància al Bisbat en la qual l'Ajuntament, d'acord amb el rector i la comissió, va demanar el trasllat de la festa. El 22 de maig del mateix any 1894, el bisbe de Barcelona, Jaume Català i Albosa, concedia el permís. La nova data de la Festa Major va durar poc temps, perquè amb motiu de l'estrena de l'aigua i la llum la poble - el 1911- es tornà a plantejar l'oportunitat de canviar novament el dia de la festa al dia 20 d'agost. RUIZ (1998:261) Actualment la Festa Major d'Estiu es realitza en aquesta data i es commemora un fet tant important en la vida del poble com l'arribada de l'aigua.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||
| 45828 | L'Empaitafocs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lempaitafocs | <p>AA.DD. (2001) 'Presentació del disc Músiques de Castellbisbal' a Ben Viure. Butlletí dels Amics i Amigues del Museu. Gener de 2001. Castellbisbal. FONTALBA J. (1965) La leyenda del Pont del Diable. Rev. Plaza de Cataluña núm 29, pàg 28-30. Barcelona.</p> | XX | <p>Un dels actes centrals de la Festa Major d'estiu és l'empaitafocs. Per explicar aquest acte, el grup de diables i Potafocs va crear una a l'entorn del bestiari del correfoc una llegenda que relacionava la població amb les tradicionals llegendes a l'entorn del Pont del Diable. A partir d'aquí, apareixen diferents personatges: L'empaitafocs és encarnat pel diable Major, amo i senyor de la festa. Altre personatge és en Danissei, imatge totèmica a la qual es ret homenatge. Dóna fe de la ubicació del Diable a la vial de Castellbisbal. Els Diables, deixebles del personatge. Els formen un grup de 30-35 diables, que s'encarreguen de portar llum en forma de foc al poble amb les seves espurnes. És el Cap de la Vila quan no tim El Personatge. La Cuca, que és la bèstia creada pel poble per celebrar la festa, comparteix protagonisme amb el Diable, ja que Cuca i Diable ballen junts i espurnegen. La Cuqueta, creada pels nens del poble, amb les mateixes finalitats que la Cuca. Els Atabalats, que són els grup de músics que amb els seus sons atreuen els vilatans a l'Empaitafocs per ser purificats i batejats. Els Capsigranys, que són les 7 fills de la masovera que van entabanar el Diable. De la seva mare, però no en sabem res. Els Capsigranys tenen l'empenta dels 7 dies de la setmana i ballen a la plaça del Joc. Són la humanització de l'Empaitafocs. Els Aiguaders, que són els veïns que des dels, balcons i finestres tiren i ruixen amb aigua els participats de l'Empaitafoc. Els forasters, que són els amics de les bèsties que El Personatge convida cada any a celebrar l'Empaitafocs. Els moviments i esdeveniments de l'empaitafoc són els següents: Inici de I'Empaitafoc: amb l'arribada al poble del Personatge s'inicia la Festa. Aquest ve acompanyat dels Diables. Arriba pel carrer Sant Mateu provinent del torrent de Pegueres, on habitualment s'amaga. La Comunió: simbolitza el pacte amb el Diable, anteriorment signat amb sang, ara begut amb vi, imitant la litúrgia cristiana. Últimament es convida també el poble a veure i compartir el mateix porró, d'aquesta manera la voluntat de celebració oberta a tothom queda manifestada. Les Parades: Actualment hi ha quatre parades, que pugen d'intensitat a mida que avança I'Empaitafoc. És una mostra d'estimació dels veïns cap a la Festa, convidant a vi i galetones. Les parades són a Cal Madisson, Cal Valent, Cal Meliton i Can Pixa. La Trempada: és el moment en què els mossos alcen la seva cuca per purificar tots els vilatans i vilatanes que s'ho miren des de la barana. La Teta: és el moment en què els Diables, prenent la forma de teta, reten homenatge a la maternitat. La Tita: és el moment en què els Diables, prenent la forma de tita, reten homenatge a la paternitat. El Ball de Cal Meliton: és l'inici del final de I'Empaitafoc. Un cop farts i tips, després de la tercera Parada, el Cap encén el seu gran ceptre que, junt amb la música i el foc, fa ballar i bellugar tothom. El Salt de Cuques: s'efectua al final de I'Empaitafoc, a la Bassa. Les dues cuques ballen davant del Personatge i el poble. Simbolitza la Festa i la joia del moment. El Merder: és el final. Tot el poble en ple festeja amb El Personatge, la Cuca i la Cuqueta, el Cap, els Diables i els Forasters la fi de I'Empaitafoc. La festa s'allarga fins que es diu: Prou!!. El Salt de I'Empaitafoc: ball que s'efectua a la plaça de I'Església per continuar la Festa. Acostuma a començar un cop acabat el Merder. La Saliera deis Capsigranys: és el ball dels 7 fills de la masovera. Es té constància que ells, tot i la música de la plaça, tenien ganes de fer el seu ball en un lloc diferent. Per això enguany, recuperem aquesta dansa a la plaça del Joc. Aquí, cada Capsigrany balla el ball de la masovera envoltat de gent. Mica en mica, cada Capsigrany és acompanyat per un altre, fins que acaben tots set ballant. La ballera s'acaba amb foc i música.</p> | 08054-63 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta activitat fou creada per grup de Diables i Potafocs de Castellbisbal. Des del 1979 aquestes entitats duien a terme el correfoc de la Festa Major, però a partir del 1993 van optar per dotar-lo de contingut i estructurar-lo. Va néixer així tota l'actuació de l'Empaitafoc. Des d'aleshores s'ha convertit en un dels actes centrals de la festa major d'estiu. Al 1994-1995 van ser creats els capcigranys. El mural de la Barana del carrer Pi i Margall commemora i homenatja l'acte de l'Empaitafoc i tot el que aquest element ha significat per a la cultura popular de la vila.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Diu aquesta llegenda que una vegada el Diable veient-se ensarronat per una masovera que vivia vora el riu, va fugir muntanya amunt, amagant-se als boscos i serres de Can Coromines i Can Nicolau de Baix. Els castellbisbalencs, homes i dones de seny, varen acollir-lo, primer amb cautela, però desprès amb simpatia i bones maneres. El Diable agraït com estava va tenyir tot el terme d'una terra meravellosa, la coneguda Terra Vermella. Aquest era el seu territori. D'aquesta manera, a tots els habitants de Castellbisbal que caminessin pels camins i corrioles del terme se'ls quedarien les potes-roges. D'aquí el mot que encara mantenim. El Diable, només amb un cop d'ull, identificava els potes-roges, i sabia en tot moment que aquests eren els seus amics i amigues. Però això no és tot, alhora servia perquè aquests fossin reconeguts entre els seus veïns de Martorell, Molins, El Papiol, Sant Andreu, Rubí, Terrassa, etc. Ningú no gosava discutir o barallar-se amb un pota-roig per no caure en desgràcia, ja que tothom temia que el Diable llencés damunt seu qualsevol terrible maledicció. Tots els actes han estat musicats per Oriol Pidelaserra amb peces creades especialment per als diferents balls i danses de l'Empaitafocs. La música recrea un ambient sinistre amb l'arribada dels dimonis, al·ludint a l'arribada de l'aigua i de la llum elèctrica al poble. La coreografia ha estat creada per Sergi Tomé. | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||||
| 45829 | Els Pota-rojos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-pota-rojos | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVIII-XXI | <p>Pota-rojos és un gentilici aplicat als castellbisbalencs pels habitats dels municipis veïns, sempre amb un to despectiu. El motiu d'aquest gentilici es troba en el color de la terra de Castellbisbal, que és argilosa i de color vermell. En alguns indrets ho és tant, que un cop molla per la pluja és enganxosa i persistent. Aquesta és la causa, que les sabates i espardenyes, tot i rentades, sempre estaven vermelloses. Aquesta explicació es troba al darrera de que molts del habitants dels pobles veïns parlessin dels castellbisbalencs com dels Pota-rojos. Segons informació proporcionada pel Sr. Josep Mateu, el jovent anava en grup a les festes majors dels altres pobles, i en arribar a l'entrada del poble veí, es descalçava i amagava les sabates en algun marge o matoll, o demanaven a algú que les guardés, per recuperar-les a la tornada. Malgrat que es desconeix l'origen d'aquesta tradició, el fet fou popularitzat pel dibuixant Martí Ribes durant les darreres dècades del segle XX, ja que a cada número de la revista l'Arada dibuixava una tira amb aquest personatge, comentant el que passava al poble de nou. Desprès el va adoptar l'associació de Comerciants, fins a esdevenir símbol d'identitat de Castellbisbal. MATEU (2007: 140)</p> | 08054-64 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Actualment la figura dels Pota-rojos ha estat novament presa com a símbol d'identitat dels veïns de Castellbisbal a partir del naixement de la colla de Diables infantils anomenats d'aquesta manera, i de la introducció d'aquests personatges en les figures i la llegenda de l'Empaitafocs, que explica de forma popular el perquè de l'origen de la terra roja i dels pota-rojos. Si bé originalment el terme pota-rojos era aplicat amb un cert to despectiu, la recuperació d'aquest gentilici ha estat fet com a motiu d'orgull i com a símbol d'identitat positiu.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||
| 45830 | Rondalla de la Madaleneta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rondalla-de-la-madaleneta | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XIX-XX | <p>Es tracta d'un personatge popularitzat del qual al poble de Castellbisbal es recollien dues històries protagonitzades per ella. La primera explica que quan anava al mercat, quan anava al bar, sempre demanava dos gots de llet i ella deia: - No, mai! Jo en demano un per l'ensaïmada, que se l'engull tota i un altre per mi. Dos mai! El cambrer ja ho sap, un per l'ensaïmada i un altre per mi. L'altre fet s'explica així: - que al començament d'estar casada, què encara no coneixes bé al marit, no hi ha, quan et quedes sola, com fer un bon berenar, i si el marit ve amorós, soparem tots dos i si el marit ve enfadat, jo ja he sopat. MATEU (2007:140)</p> | 08054-65 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Rondalla popular que tindria el seu origen a finals del segle XIX o començament del segle XX.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||||
| 45831 | Miracle de la noia de Benviure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/miracle-de-la-noia-de-benviure | <p>ALBAREDA Mn. (1931) Història de Montserrat. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XII | Es tracta d'una tradició recollida de forma literaria però molt poc coneguda pels veïns de Castellbisbal | <p>En La història de Montserrat, de Don Anselm M. Albareda es recull un episodi protagonitzat per una noia originària de Benviure (Castellbisbal), i que es transcriu de la següent manera: 'La vigília del naixement de la Verge, a la tarda, arribà a l'església de Montserrat, un pagès del poble de Benviure. Portava la seva filla baldada, amb les cames entumides, que no les podia bellugar. El pare conduí la noia al peu de l'Altar; amb el plor fervent i amb prec ardent, invocava la protecció de la Mare de Déu per tal que d'ell i de la seva filla hagués misericòrdia. No trigà gaire a obtenir el que amb tant d'ardor demanava; puix que al cap de poca estona la noia s'extremí de cap a peus, cridà i xisclà fortament alguns que estaven a prop declararen haver sentit en aquell instant un gran cruiximent d'ossos - i restà sana del tot, davant la concurrència que plorava de joia i lloava a Déu amb gran alegria'.</p> | 08054-66 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Mateu i Miró rememora la tradició al seu llibre Motius, Persones, Fets, MATEU (2007: 120) i fa remuntar la història del miracle al segle XII, pel fet de l'aparició del nom de Benviure. Ruiz i Elias analitza més en profunditat d'on va recollir mossèn Albareda aquesta història miraculosa. Desprès d'investigar afirma que la història es troba recollida en la Secció d'Estudis Romànics II de l' Institut d'Estudis Catalans, que publicà el 1950 un treball sobre el que fou monjo montserratí P. Cebrià Baraut: Les Cantigues d'Alfons X el Savi i el primitiu liber miraculorum de la Nostra Dona de Montserrat. Afirmava que d'entre tots els santuaris marians, la única advocació catalana recordada per Alfons X el savi, era Montserrat, per tant la vinculació és clara. RUIZ (1998: 314). A partir d'aquí cal datar la tradició de la història al segle XII, i s'hauria mantingut només de forma escrita en dites cantigues, ja que no ha quedat record oral entre els veïns de Castellbisbal.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Regular | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 45832 | El diable i la serventa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-la-serventa | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>Recollida per Joan Amades explica com en un camp, prop de Palau Solità, es troba un megàlit que el diable portava a coll des del Montseny, d'on l'havia arrencat, fins a Martorell per tal d'acabar-hi el famós pont romà conegut per pont del Diable, que travessa el Llobregat. Part d'ençà del riu, hi havia un gran hostal on no hi havia cap pou per proveir-se d'aigua. Hi havia una serventa que s'havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar l'aigua a l'altra banda del riu, en una fonteta. Un dia que el riu baixava molt ple, va dir que més valdria donar-se al dimoni que haver de fer tants viatges a la font. A l'instant se li presentà un cavaller que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa acceptà. El diable, car no era altre que el cavaller, es posà tot seguit a treballar amb tota fúria. Només hi mancava una pedra. La matinada s'acostava. En passar el diable per davant de Can Cortès, el gall d'aquesta casa es posà a cantar anunciant el dia. El diable, que només pot treballar durant les hores de fosca, en sentir cantar el gall cregué que ja era de dia. No havent tingut temps d'acabar el pont, deixà caure amb ràbia la pedra a terra i quedà dreta i enfonsada set canes, tal com avui es troba. Hi ha variants segons les quals la serventa estava inquieta, es va llevar poc més enllà de mitjanit i veié amb paüra que el pont ja estava gairebé llest. Cridà l'hotelera i, plorant, li contà el que passava. La mestressa prometé salvar-la. Tirà una galleda d'aigua al damunt del pobre gall que dormia. La bèstia es posà a cantar. Els galls veïns li contestaren fins a arribar a cantar els de Can Cortès de Palau, quan el diable passava per allí. Hom dóna el mateix nom i conta la mateixa llegenda de la pedra superior del dolmen de Vilassar. AMADES (1981: 281)</p> | 08054-67 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>La tradició dels anomenats ponts del diable és general a Europa, es tracta d'històries o llegendes d'origen medieval de molt ús a la vella Europa, tot i que Catalunya és un dels llocs on més proliferen. La llegenda dels ponts del diable, amb tot els seus components bàsics, tingué el seu origen en algun indret determinat i s'hauria escampat a altres llocs on existien ponts envoltats d'un entorn natural semblant, agafant els topònims i les peculiaritats de cada lloc. El diable és l'esperit maligne, enganyador, destructiu, una força natural personificada que desplega tot allò que és distint. Totes les promeses de plaers i riqueses, de domini i de poder a canvi de vendre's l'ànima al diable tindran l'infern com a desenllaç. Totes les llegendes tenen en comú el protagonista: una dona que normalment és un ésser temptat pel diable. Inicialment s'explicaven oralment de generació en generació, però segur que és durant el segle XIX quan foren recollides pels rondallaires arran del moviment cultural de la Renaixença, i s'editaren col·leccions populars que probablement contribuïren a escampar aquestes llegendes a altres indrets.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||
| 45833 | El diable i el cavaller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-el-cavaller | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 ÁLVAREZ, A. [et al.] . (2009) 'El puente romano (Pont del Diable) de Martorell (Barcelona)'. a:VII Congreso Ibérico de Arqueometría . Madrid ., p.618-627 .</p> | XV-XXI | <p>Aquesta llegenda suposa l'existència d'un castell feudal, no lluny del pont, on vivia un cavaller tarat de tots els pecats, i, com és lògic, odiat pels seus vassalls. El cavaller no respectava vells, ni infants, ni dones i el seu caprici era la llei en tot el feu. Anant pel món, va conèixer una noble i virtuosa dama la qual, ignorant els defectes del noble, no tingué inconvenient en casar-s'hi. Portada al castell i passada la lluna de mel, ben aviat es va adonar de qui era el seu marit i provà de portar-lo per bon camí. Trista empresa! El cavaller no volia ésser reptat i medità un altre crim: Vine - li digué un jorn, tancant-la en una cambra fosca i humida m'esperaràs aquí fins que jo torni. Closa restà, sense més companyia que la d'una noieta molt xica que li duia el menjar i que el cavaller havia robat de la casa pairal perquè fes de patge de sa muller en el captiveri. La dama i la noieta van fer-se bones amigues, s'estimaven de tot cor i s'ajudaven mútuament en allò que podien: la dama il·lustrant la noia, la noia provant de fer més passadores les eternes hores de l'esclavatge de sa mestressa. La noia s'anava tornant poncella i feia molt de goig. Desitjosa d'alleujar la sort de la dama, vàries vegades demanà al cavaller que endolcís el mal viure de sa esposa. El cavaller li responia de manera sorneguera: - No encara….Mes endavant!. Passaren anys i la dama emmalaltí de mort. La donzella pregà al cavaller que anés veure la dissortada abans de morir, però el cavaller, per tota resposta, encesos els ulls, intentà abraçar-la. La noia fugí llestament i es tancà de bell nou amb sa mestressa. Morí l'esposa només vetllada per l'amorosa donzella i, sentit els seus plors, comparegué en la cambra mortuòria el cavaller amb els seus servents. El mal marit, enlloc de commoure's davant el cadàver de sa muller, agafà d'un braçat la minyona i fugí com un condemnat de la cambra i del castell, cavalcant en un corser negre que havia tret de l'estable d'una sola estrebada. La nit era fosquíssima, il·luminada únicament pels llamps. Del cel davallaven aigua i foc, però el mal cavaller corria i més corria, esperonant el cavall. Marges, cingles, roques, tot ho saltava el corcer, entre el ressò dels trons i la remor de les aigües desbordades que cercaven l'aiguabarreig de l'Anoia i el Llobregat, esdevinguts en un mar impossible de travessar. El cavaller no tenia por de res perquè el diable estava amb ell, i per la protecció del diable, malgrat la tempesta, cavall i cavaller assoliren terra ferma i eixuta on deturaren la cursa esperitada. Reia el cavaller. contra el seu cor portava la donzella, el millor dels obsequis que hauria pogut fer-li el diable. Mes ai que, en anar a besar-la, els llavis de la noia estaven sense color i el cos tot era ert. Déu Nostre Senyor li havia fet la gràcia de salvar-la llevant-li la vida. Al dia següent, el cel era blau i serè, la muntanya més verdejant que mai, però a gent de la rodalia, en saber la mort de la malcasada, en veure el pont llevadís del castell caigut, en trobar el cos mort de la donzella a l'altra banda del riu i en observar que al seu damunt havia nascut un pont de cop i volta, no dubtaren que l'arquitecte de l'obra havia estat el diable, gran amic del mal cavaller, i d'aleshores ençà li diuen el Pont del Diable. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-68 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta tradició fou recollida per Anna Valldaura a la seva obra Tradicions religioses de Catalunya. (1948)</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||
| 45834 | El diable i el gat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-el-gat | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 ÁLVAREZ, A. [et al.] . (2009) 'El puente romano (Pont del Diable) de Martorell (Barcelona)'. A:VII Congreso Ibérico de Arqueometría . Madrid ., p.618-627 . RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>Els de Martorell emprengueren la tasca de fer un pont, però s'entossudiren a fer-lo d'un sol arc. A mig fer es trobaren que, per l'amplada de l'ull de l'arc, no el podien cloure, car no sabien com pujar la clau que havia de lligar els dos estreps. Deturaren les obres i començaren a estudiar el cas. Tothom hi deia la seva sense trobar remei al mal, quan un jove eixerit, de rialla mofeta, que ningú no sabia pas qui era, va oferir-se per acabar ell sol el pont en una nit, sempre que s'entenguessin en la qüestió del preu, advertint que no fóra gaire exigent. Molts varen riure de la dita però, per seguint-li la veta, li preguntaren quina paga volia. L'ànima del primer que passi - va respondre el desconegut. En escoltar això, el director de l'obra restà sobtat de moment però, refent-se, va dir-li amb tota tranquil·litat: Fet! Demà a trenc d'alba serem aquí a veure la meravella que hauràs portat a terme i , si has complert, tindràs la paga demanada. I tot seguit donà una ordre en veu baixa a un dels seus treballadors. L'endemà tot el poble féu cap al lloc del pont. En veritat, el pont estava llest i al peu del pont hi havia el treballador misteriós i sorneguer que tan bella obra havia realitzada. El director va reconèixer que el pont estava ben acabat i que era de tota solidesa. - Tractes són tractes. Ara la paga !- va reclamar l'estrany i envanit arquitecte. - Prou, Prou! Esteu en el vostre dret !- va dir tot seguit el director. Aleshores, prengué un sac de mans de l'obrer al qual havia parlat el dia abans en veu baixa, l'obrí i deixar escapar un gat que hi havia fet posar ja de propòsit. - Vés! Corre-li al darrera, que la seva ànima és ben teva, ja que és la primera que passa el pont!- digué faceciosament el director a l'arquitecte foraster mentre la pobre bestiola, en veure's desensacada, travessava el pont com un llampec. A més a més, féu una creu a terra amb el bastó que duia a la mà, pel que pogués ésser i, tal i com sospitava, desaparegué el treballador decebut, que no era altre que el diable. Per això del pont de Martorell tothom en diu el pont del Diable. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-69 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta tradició fou recollida per Anna Valldaura a la seva obra Tradicions religioses de Catalunya. (1948)</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||
| 45772 | Can Riquer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-riquer | <p>MATEU MIRÓ J. (1999) Les masies de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVIII-XX | La casa es troba molt reformada i habilitada com a vivenda moderna. | <p>Edifici de planta rectangular cobert a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal. Compta amb planta baixa i primer pis, i degut a les modificacions ocorregudes a l'entorn de la casa, que han rebaixat el nivell de circulació considerablement i han transformat l'entorn en un polígon industrial, la casa ha quedat elevada sobre un petit monticle. En tant que construcció, ha estat aixecada en mur de mamposteria irregular i actualment es troba arrebossada amb ciment i pintada de color blanc. Un sòcol empedrat recorre tota la casa. La façana principal es troba encarada a ponent i en tant que obertures presenta un portal acabat en punt rodó, una finestra quadrangular i dues finestres més quadrangulars a nivell de primer pis. A tocar d'una de les finestres s'aprecia un rellotge de sol. Tota la casa es troba molt reformada. A migdia de l'edifici s'observa una dependència rectangular i de planta baixa incorporada actualment a la vivenda.</p> | 08054-7 | Terme de Castellbisbal. P.I. Comte de Sert. Avda. Can Campanyà, 5 (08755 Castellbisbal) | <p>En tant que masia destinada a usos rurals, cal pensar que la casa podria tenir els seus orígens entorn al segle XVIII, possiblement vinculada a l'expansió del conreu de la vinya. Actualment la casa es troba molt reformada i l'entorn ha estat convertit en polígon industrial.</p> | 41.4819300,1.9847800 | 415243 | 4592756 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45772-foto-08054-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45772-foto-08054-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45772-foto-08054-7-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm A.12 | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 45835 | Mandoni i el pont del diable | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mandoni-i-el-pont-del-diable | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 DIAZ SANTILLANA S (1951) 'Mandoni i el Pont del Diable' a Leyendas españolas, pàg 11-16. Ed. Ayax. Barcelona. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVIII-XXI | <p>Diu la llegenda que en temps de la conquesta romana a causa de la brutalitat i les rapinyes dels romans, les tribus iberes es van revoltat. Els ilergetes, tribu ibera establerta a l'entorn de Lleida, dirigits pels valent Mandoni, encara que lluitaven amb força i coratge no podien contenir l'empenta abassegadora de les legions romanes, dotades del millor armament i la millor organització militar de l'antiguitat. Resistint heroicament, però en constant retrocés, un nombrós grup d'ilergetes arribà al Llobregat, a les immediacions de Martorell. No hi havia cap pont i baixava massa aigua per passar-lo a gual. Estaven en un cul de sac. En fer-se de dia, els caps ilergetes es reuniren a deliberar a la tenda de Mandoni; tenien un exèrcit encara nombrós, però cansat i desmoralitzat pels mesos de combat i les últimes derrotes. Si podien escapolir-se de les legions romanes, podrien refer-se i qui ho sap què podria passar? Podria ser que en una nova campanya es poguessin venjar dels romans. Però el riu, infranquejable, els barrava el pas. Només quedaven dues possibilitats: rendir-se o bé morir lluitant. La discussió no va ser llarga: els ilergetes preferiren la mort a l'esclavitud i la rendició suposava automàticament que serien venuts com a esclaus. Els capitans marxaren a posar-se al front dels seus escamots per esperar l'alba del dia fatal. Mandoni restà sol a la tenda, capficat en els seus tristos pensaments. De cop i volta, es desvetllà. Un soroll darrera seu li indicava que no era sol a la tenda. Es girà i davant seu hi havia el Diable, terrorífic i torbador. - Vinc a salvar-te - va dir - Em coneixes? - Si - respongué Mandoni.- Que vols? - He dir que vinc a proposar-te la salvació. La teva i la de tot el teu exèrcit. Només vull una cosa. - Digues-la de seguida. - Només vull la teva ànima. Que quan et moris pugui disposar del teu esperit com jo vulgui. A canvi jo us salvaré a tu i a les teves tropes. Mandoni va dubtar un instant. La proposició era molt dura. Però, tanmateix, la situació era desesperada. - D'acord. Accepto. Què pots fer? - Deixa-ho del meu compte - va respondre el Diable. I aixecant el tapís de l'entrada, va afegir assenyalant cap a la fosca: - Veus cap a on marca el meu dit?. D'aquí un moment vés-te-n'hi i arriba fins al riu. Quan hi siguis, sabràs el que has de fer. I va desaparèixer tot seguit, discretament, tal com havia arribat. - Mandoni, en veure's sol, es va passar la mà pels ulls. Ho hauria somiat? Seria una al·lucinació deguda a la fam i al cansament? Va decidir-se, però, i baixà fins al riu en la direcció que li havia dir el Diable. I la sorpresa va ser immensa, terrible. Allà mateix, sobre el riu, hi havia un pont. Un pont real, tangible! Un pont que era la salvació de l'exèrcit i, a la vegada, el testimoni de la seva perdició. Ràpidament es va posar en moviment. Els capitans ordenaren als sentinelles que despertessin els grups d'homes cansats que dormien a la vora del riu i, abans que es fes de dia, ha havien passar tots a l'altra banda en direcció al seu territori. Gràcies al Pont del Diable, Mandoni i els seus guerrers van combatre encara dos anys contra Roma i van guanyar moltes batalles. La potència econòmica i militar romana, però, era massa fort per a ells. Al final foren vençuts i Mandoni fer presoner. Conduït a Tarragona, fou condemnat a mort i executat de cap per avall a la creu. RUIZ (1998:92)</p> | 08054-70 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta llegenda ha estat recollida per Santos Díaz a la seva obra Leyendas Españolas, però no és de les llegendes més populars relacionades amb el pont.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||
| 45836 | El pont del diable i la fira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pont-del-diable-i-la-fira | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 FONTALBA J. (1965) La leyenda del Pont del Diable. Rev. Plaza de Cataluña núm 29, pàg 28-30. Barcelona. RIPOLL G. Història i llegenda núm.4 còmic. Any i lloc d'edició desconeguts, tot i que cal suposar que és editat el 1955. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XVIII | <p>Fa molts anys, molts anys, vivia prop de Martorell, a l'altra banda del riu, en una casa molt atrotinada i mig ensorrada, una vella molt vella, tan vella que ningú no sabia els seus anys, encara que tothom suposava que en tenia més de cent. Aquesta dona, que als seus anys es conservava molt desperta d'intel·ligència i lleugera de cames, era considerada a la comarca com una màgica que tan aviat feia receptes per a guarir les bèsties o les persones com donava consells referents a les collites o a la vida familiar. Però vet aquí que, a la vinguda de la Fira anual a la que venien pastors d'arreu de Catalunya, amb ramats de tota mena de bestiar, com que no cabien tots a la vila, molts pastors construïren pletes i corrals a l'altra banda del riu, prop de la casa de la vella, des d'on per un vell pont de fusta passaven el bestiar a la Fira. Doncs un any, un dia abans de començar la Fira de Martorell, va esclatar una gran tempesta. La pobre vella, que també criava aviram per vendre'l a la Fira, no parava de resar i mirar el cel demanant que el temporal acabés aviat, però semblava que ningú no l'escoltés. Els núvols eren cada cop més foscos, la pluja era més forta i els llampecs i els trons més esglaiadors. A mitjanit es va sentir, per damunt del brogit de la tempesta, una forta remor que anà augmentant fins a dominar tots els altres sorells. Era el riu que, engrossit el seu cabal fins a uns límits mai vistos, ho arrasava tot al seu pas. Canyes, arbres, cabanes, s'anaven inclinant al seu pas i desapareixien sota l'aigua; quan va arribar a l'alçada del pont vell de fusta, amb un lleuger espetec, se'l va endur sense cap esforç. La vella es va adonar de seguida que, tant per ella com per als pastors d'aquella banda del riu, la Fira havia acabat abans de començar i va exclamar: - Diable, quina mala sort Acabava de pronunciar aquesta frase quan del bell mig de les flames de la llar va sortir el Diable en persona i li va dir: - M'has crida?. Que vols de mi? La vella s'emportà un gran ensurt amb l'aparició. De seguida, pensant que podria treure de profit de la visita, va contestar: - T'he cridar perquè m'ajudis. Vull que aquesta mateixa nit construeixis un pont tan sòlid que l'aigua no se'l pugui endur mai més. - I què em donaràs a canvi? Replicà el Diable. - L'ànima del primer que passi pel pont - va dir la vella desprès d'un moment de reflexió. Tracte fet - acabà el Diable. I va desaparèixer per on havia vingut, envoltat per una boira de fum intens i olor de sofre. I mentre continuava plovent, una legió de dimonis construïen un pont sòlid i esvelt, el qual ja tenien acabat en despuntar el dia. Quan es féu de dia, va deixar de ploure i la gent s'apropà a riu ja va poder contemplar el nou pont. Es quedaven bocabadats i feien grups parlant del prodigi quan es va presentar la vella i els va dir: - De què us estranyeu? No ens feia falta un pont? Doncs el Diable ens l'ha construït I els va explicar el tracte que havia fet aquella nit. En escoltar-lo, tothom va quedar esgarrifat i la gent deia: - Si és així, ningú de nosaltres passarà el pont. I qui ha dit que hagi de ser un de vosaltres? Va dir ella maliciosament. I obrint el sac que portava va deixar escapar un gat, que en veure's lliure, li va faltar temps per travessar el pont corrent com un llampec. RUIZ (1998:93) Una altra versió de la mateixa història és la de la Vella, el gat i el Pont del Diable, en la qual la protagonista és una vella que anava cada dia a prendre l'aigua de Font de l'Eudó, passant per un pont de fusta vell i rònec fins que un dia se'l va endur una tempesta. Llavors va aparèixer el Diable en forma de cavaller i li va proposar fer el pont a canvi de l'ànima del primer que passés. La vella va acceptar i va deixar anar el gat desprès. RUIZ (1998:94)</p> | 08054-71 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>La primera versió fou recollida per Javier de Fontalba al seu escrit La leyenda del Pont del Diable, publicat a la Revista plaza de Cataluña, núm 29, l'any 1965. La segona versió va ser recollida per G. Ripoll l'any 1955 a Història i llegenda núm 4 còmic.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||
| 45837 | Llegenda de la Pedra Dreta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-pedra-dreta | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | Es tracta d'una llegenda d'un altre municipi relacionada amb el pont del diable, però molt poc coneguda pels veïns. | <p>El dimoni va demanant a un home que li donés l'ànima, aquest, però, li va demanar a canvi que li fes un pont sobre el riu Llobregat, a Martorell, i que l'havia d'acabar abans de mitjanit; només així li donaria l'ànima. El dimoni va treballar de valent però, just quan tocaven les dotze de la nit al campanar de Prats de Lluçanès, baixava l'última pedra i allà mateix es va quedar. I encara es diu que en el Pont del Diable de Martorell hi manca una pedra, que és la Pedra Dreta. RUIZ (1998:95) La pedra és un monòlit situat al costat de camí que va de Prats de Lluçanès a la vall de Merlès, conegut com la Pedra Dreta del Grau. Es tracta d'un monòlit prismàtic de 2,12 m d'alt per 0,36 d'ample i 0,26 de gruix, rematant una petita piràmide. En la part superior hi ha esgrafiada la fletxa 1773. Al voltant d'aquesta pedra existia el costum de ballar un contrapàs el Diumenge de Pentecosta. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-72 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>RUIZ I ELIAS afirma recollir la història oral explicada per la pradenca Maria Muntadas, tal com l'havia sentit dels seus avis.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Regular | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 45838 | El Sotasantpere | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-sotasantpere | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XVIII-XX | <p>Abans de la Guerra Civil del 36 el presbiteri de l'Església de Sant Vicenç lluïa un retaule barroc dedicat al sant, amb alt relleus, daurats i policromats, que explicaven la vida del sant. El retaule arribava fins a les voltes i s'assentava sobre quatre pedestals de pedra decorats amb el relleu d'un atlant cadascun. Un dels atlants era associat pels feligresos amb l'apòstol Sant Pere, concretament el de la dreta de l'altar. Per altra banda, al presbiteri es van condicionar uns seients reservats per a les autoritats civils, les quals, avançant pel passadís central, pujaven als graons i s'asseien, començant per l'esquerra, al lloc que els corresponia: primer l'alcalde, desprès el tinent alcalde, desprès el tresorer, començant pel càrrec més alt i baixant en categoria. El menys important sempre anava a parar a sota l'atlant que el poble coneixia com el Sant Pere. Així, doncs, sota Sant Pere sempre hi anava a parar aquell qui menys manava. Quan hi havia hagut canvis d'autoritats, la gent preguntava: - Qui fa d'alcalde?, i Qui fa de Sotasantpere?, en referència a aquell que no comptava per a res a l'Ajuntament. Per això, abans de la guerra, a tots el que ocupaven l'últim lloc de qualsevol junta, li deien que exercia de Sotasantpere.</p> | 08054-73 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Història popular possiblement apareguda en període modern i consolidada a finals del segle XIX.</p> | 41.4752000,1.9806400 | 414888 | 4592012 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||
| 45839 | Ball de bastons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-bastons-1 | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>El Ball de bastons era popularment balls de Carnestoltes. Es començaven a ballar el diumenge passat Sant Vicenç i eren ballats fins el dimarts de carnestoltes. Per al ball de bastons es vestia amb camisa blanca i faixa de color creuada, pantalons negres i espardenyes. A sobre dels pantalons es portava una faldilleta vermella. S'acompanyava d'una renglera de picarols lligats a la cama. Al cap portaven un mocador plegat i lligat. Aquests antics balls només es conservaven parcialment a començaments del segle XX. De fet, només alguns dels passos del ball de gitanes es trobaven encara en ús. Gràcies als records de l'avi de Cal Llorençó, que podia rememorar alguns punts i evolucions es pogueren recuperar.</p> | 08054-74 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Els orígens dels balls de bastons i gitanes són difosos. Es tracta de balls documentats dels del segle XII i molt popularitzats a Catalunya a partir del segle XV. Als seus orígens el ball de bastons era un ball ballat només per homes, que simbolitzaven dues bandes rivals lluitant, fent diferents moviments i alternant la lluita amb l'entrecreuament de bàndols, distingits pels colors dels seus vestuaris. MATEU (1991: 30)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||||
| 45840 | Ball de gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-2 | <p>AMADES J (1989) Costumari català. Vol II, pàg 226 MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MOLANO ROYO, JULIO: ELS MATADORS: Els Matadors, un croquis al natural http://www.ajhortons.cat/images/documents/historia/Els%20Matadors.pdf</p> | XVII-XXI | <p>El Ball de gitanes era popularment balls de Carnestoltes. Es començaven a ballar el diumenge passat Sant Vicenç i eren ballats fins el dimarts de carnestoltes. Es tracta d'un ball fet al voltant d'un pal d'on surten unes vetes o cintes, que subjecta per l'altra punta cadascun dels balladors, anomenats gitanos o gitanes, i al ballar es van formant trenes o cordons segons el pas de la dansa. Per al ball de gitanes es vestia amb camisa blanca i faixa de color creuada, pantalons negres i espardenyes. S'acompanyava d'una renglera de picarols lligats a la cama. Al cap portaven un mocador plegat i lligat. Abans de començar el ball sortia el dimoni amb un ganxo llarg per apartar la gent i fer rotllana per als balladors. També hi anava una vella amb un cistell gros per posar-hi el que donaven. Dins del ball de gitanes feien una evolució, que en deien l'espolsada, fent un moviment amb les cames com tirant-les enfora i espolsant els peus, amb soroll de picarols. Possiblement, a nivell simbòlic volia representar el fet d'atapeir la terra desprès de sembrar perquè el gra fructifiqués. Una altra evolució que formava part del ball de gitanes era el ball rodó, que representava una pregària. Aquest darrer ball es va perdre desprès del 1918, i ha estat interpretat com un dol desprès de l'epidèmia de grip. MATEU (2007: 139)</p> | 08054-75 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Els orígens dels balls de gitanes han volgut remuntar-se fins al segle XVII, i es relacionen amb les ballades del poble gitano quan celebraven casaments. Altra versió relaciona el ball amb els rituals de conquesta entre parelles al voltant d'un arbre, representat com a símbol de la fertilitat. El ball de les gitanes, així com el de bastons, es van deixar de ballar a començaments del segle XX. El ball de les gitanes es pogué recuperar gràcies a l'avi de cal Llorençó, que es recordava dels punts i passos. Respecte a la música, els instruments que necessitaven eren el flabiol, el tamborí, i el sac de gemecs. Els músics venien de Sant Llorenç d'Hortons o de Sant Pere de Molante, del Pla de Vilafranca. Formaven la comparsa set gitanos i set gitanes. Els gitanos eren joves de vint anys, però com que la moral de l'època no deixava que ballessin les noies, feien de gitanes nois de tretze o catorze anys, carapelats, amb perruca, barret i vestits amb cos i faldilles. Tots els gitanos duien pantalons d'igual color, amb picarols amb tou de cama, camisa blanca, faixa vermella i una manta plegada a l'espatlla, que els servia per tapar-se en cas de suar. Els que interpretaven les gitanes eren els mateixos tota la temporada. Mentre que els gitanos es podien tornar, perquè tothom sabia els passos. Les variacions anaven a càrrec d'ells, mentre que les gitanes només es balancejaven. A més dels balladors, formaven part de la comparsa la vella i el diable, aquest portava un ganxo de mànec llarg, com els dels forns de pa, per fer apartar la gent quan envaïen el terreny dels balladors. També hi havia joves que passaven el platet. El carnaval començava el diumenge passat Sant Vicenç, i ballaven el de gitanes les tardes de cada festa a la plaça. També feien sortides als pobles veïns. El dimarts de carnestoltes feien la darrera ballada al matí, tal i com fan ara les caramelles, i ballaven en diferents indrets. MATEU (1991: 29)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Joan Amades recull aquests tipologia de balls a Castellbisbal, comentant que són els únics de la zona que han arribat de forma íntegra del segle anterior amb tota la seva coreografia. AMADES (1989: 226) | 98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 45841 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-5 | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVII-XXI | Desprès de diversos anys amb poca participació ha tornar a ser recuperades amb força èxit. | <p>Les Caramelles a Castellbisbal s'organitzen per Pasqua Florida i recorren els principals carrers del poble antic: Pi i Margall, carrer Major, Vell, etc. El grup caramellaire es troba format actualment per membres de diverses edats, adults i nens, vestits amb barretina i mocadors al cap. Cantant a cada tram de carrer recullen donatius utilitzant una cistella amb cintes enganxades que eleven fins als balcons de les cases amb una pèrtiga. La cantada acaba normalment a dins l'església parroquial.</p> | 08054-76 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>La sortida dels caramellaires va coincidir a finals del segle XIX amb les celebracions de la festa Major. Antigament eren almenys dues les colles de caramelles, que assajaven als locals del cafè de l'Aranya i el local de l'Agrícola. Totes dues competien pels carrers de Castellbisbal. No s'ha pogut constatar que recorreguessin les diferents masies del terme, limitant-se els cants al nucli antic. Desprès de la canta de Caramelles i del dinar, es menjava la mona, que era de pasta de tortell amb tants ous durs com anys tenia el fillol. Tarda i nit feien ball d'orquestra a la Plaça de l'Església. El mal d'aquesta Festa Major era el temps insegur, i no hi havia Pasqua que no plogués i els músics no haguessin d'emprendre el camí avall de la retirada cap a l'estació amb els instruments enfundats. MATEU (1991: 26) Interrompudes el 1936, van ser represes desprès de la Guerra Civil. Així el 1940, es van tornar a cantar novament caramelles. La vestimenta utilitzada a partir del 1940 va ser la dels Pomells de Joventut, un moviment amb finalitat patriòtica i moral, creat el 1920 i prohibit el 1923 per la Dictadura de Primo de Rivera. Els nois duien camisa blanca, faixa i barretina vermella; les noies amb vestit blanc, faixa i caputxa blanca. RUIZ (1998: 276)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 45842 | Romeries d'abans de l'Ascensió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/romeries-dabans-de-lascensio | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVII-XX | La tradició es va perdre a partir de la dècada del 1970 | <p>Els tres diumenges anteriors del dia de l'Ascensió es tenia per costum celebrar tres romeries a tres llocs diferents del poble. El tercer diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a la creu que hi havia prop del cementiri, a tocar de la carretera de Terrassa. El segon diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a l'ermita del Castell El diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a l'ermita de Sant Joan de Benviure o de Ca n'Estaper. Normalment s'anava a aquests tres indrets a peu, o bé en carruatge engalanat. Només arribar es feia un bon esmorzar, desprès normalment es celebrava una missa i desprès es feia un bon àpat. La gent acostumava a portar costella de xai o de porc i botifarres i allà mateix encenia un foc i feien el dinar. Es tractava de jornades festives on el jovent aprofitava per relacionar-se obertament. Una de les tradicions lligades a aquestes tres romeries consistia en collir una canya verda i penjar-la del brancal de la casa per demostrar que s'havia anat.</p> | 08054-77 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Cal pensar que es tracta d'una tradició antiga, on festivitat lúdica i religiosa es barregen. Els seus orígens es podrien remuntar a l'edat moderna. Cap a la dècada del 1950 s'anà perdent poc a poc fins a desaparèixer.</p> | 41.4705400,2.0017900 | 416648 | 4591474 | 08054 | Castellbisbal | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 45843 | Goigs de Sant Vicenç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-vicenc | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XXI | <p>GOIGS DEL INVICTO MARTIR SANT VICENS, PATRÓ Y TITULAR DE LA PARROQUIA DE CASTELLBISBAL Cruels vencereu torments / I molt més en mort/ Siuau nostre protector/ Victoriós màrtir Vicenç/ Noble aragonés nasquereu / En (..) i lletra divina / Ab ansi molt peregrinar/ En Zaragoza aprenguereu / Valeri als dogmas eterns/ Os ensenyà ab gran primor / Siau nostre &/ A est Bisbe Sant impedit / De predicar la lley santa / Supliseu ab grasia santa/ Que quedà Dacià acosdits / Manà ab furors sedents / Als dos prendre's son rigor/ Siau nostre &/ A la Ciutat de València / A Valeri i Vos lligats / Conduiren los soldats / Maltractant vostra paciencia / Más vostre esperit pacient / Libre confon tot error / Siau nostre & / Per més que lo impio Dacii / Os tractà al principi amich / Vos dels (..) enemich / Valent (..) cristià / Sols a Crhisto los (..) / Oferie lo vostre cor / Siuau nostre protector / Presons, rodas, fams, cadenas / grillons, ferros i ardents fochs / per vos foren torments pochs / tenent per gloria las penas / de amarguias los torments / passareu molt (...) / Siau nostre & / Sou Diamant en firmesa / a (..) que en l'ardent pira / aumentant Dacià sa ira / se aumenta vostra bellesa / a més ira, més paciencia / ansias mostra vostre amor / Siau nostre & / Com Crhisto en la Creu clavat / tingue ses do més poder / vos resolguereu morir / esent lo patir finat / suplicava més torments / per Chirsto vostre valor / Siau nostre & / (...) mort vostra vida acaba, més vostre cos / va cap al Cel prodigits / a la admiració convida / defensando de las dens de un gros lleo devorador / Siau nostre & / Submergit en esta mar / lligat de una mola brava vostre cos, com si botava / se paresura a retocar / burlats tots los Presidents/ quedaren ab son errors / Siau nostre &/ En lo aire, foch, mar i terra / Vicenç victoriós indica / i fins Dacià publica, que'l nom de Vicenç lo aterra / (..) com crida ab ardens / furors de son ciego cor / Siau nostre &/ desmaiant lo gentilisme / A vista de tots victorias / Vicenç (...) sas glorias / contra el poder del abisme / convertintse molta gent / a Jesucrist redemptor / Siau nostre &/ A Déu en Vicenç, dedicà / Castellbisbal aquest temple / per imitar son exemple / que la devoció publica / per la ànima, cos i bons / logreu de Déu lo favor / Siau nostre Protector / Victoriós Mártir Vicenç / Victoriós Vicenç en vida / i en la mort triomfador / al cec os invoca de cor / lograuli gloria cumplida.</p> | 08054-78 | Nucli urbà de Castellbisbal. Pl. de l'Església, s/n (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen dels goigs ve determinat per l'existència, des del segle XII, de cants litúrgics llatins destinats a lloar els goigs terrenals de la Mare de Déu. Per tal de popularitzar aquests cants, es traduïren als diversos idiomes romànics al segle XIV. Els goigs més antics de Catalunya s'han recollit al segle XIV. Un dels més famosos i també més antics és la Ballada dels goigs de nostra dona, en català vulgar, que era cantat i ballat pels pelegrins de Montserrat i recollit al llibre Vermell. Des del segle XV es passà a lloar advocacions marianes concretes, i posteriorment, els sants i Jesucrist. I des del segle XVI s'imprimiren i divulgaren per les esglésies, santuaris i ermites arreu dels Països Catalans. Respecte als Goigs de la parròquia de Castellbisbal, encara són cantats els Goigs a Sant Vicenç, que foren traduïts per mossèn Joan Cot. En els esmentats goigs es pot llegir: Reimpressió d'un exemplar del segle XVIII, ab llicencia, 17 de janer de 1914.</p> | 41.4752000,1.9806400 | 414888 | 4592012 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Religiós | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Els goigs foren impresos per Pau Riera i es troben datats del 1847. Actualment no es té tradició de cantar-los ni els propietaris de la masia i l'església recorden haver-los cantat en les darreres dècades. | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||||
| 45844 | Goigs de Sant Quintí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-quinti | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XXI | Cap dels informats consultats recorda haver-los cantat en les darreres dècades. | <p>GOIGS DE SANT QUINTÍ Putx gloria habeu alcansat / Del supremo Emperador / Siau nostro protector / Sant Quintí mártir sagrat / De Roma noble nasquéreu / De un il·lustre Senador / Per vos fou poc est honor / Putx major lo pretenguereu / Quant de pur zel abrasant / Seguireu al Redemptor / A Fransa Déu vos aportà / De predicar al infiel / Féreu tant que prest del Cel / A molts obrireu la porta / En lo que vos sou mostrant / Ricci Vir, prefet romà / Dels cristians enemig, / Rucés en furor inic / Ab cadenas vos lligà / Fóreu en presó posat / Com home vil y traidor / Un Àngel vos envià / Qui vostras cadenas romp / Vostra llibertat tothom / Ora pro nobis B. Quintine / Admirà en lo següent dia / sis cents la fe han abrassat / Putx fan merex son valor / Vostre cos tot dislocat / Fos regat mana'l Tirà / Ab oli, pega i quitrà / Desprès de ser assotat / Vostre valor ha aumentat / Com del prefet lo rigor / No para la infernal trassa / Volien quedavau ab vida / Omple'us la boca sens vida / De cals, vinagre i mostassa / Creu que axís haurà apagat / De vostra llengua l'ardor / Ab ferros atravessaren / Vostre cos de part a part / Ab ja mai vista crueltat / Moltas punxas li clavaren / Axó tampoc ha bastat / Per dar mostras de dolor / No sap com atormentarvos / Lo cruel tirà vensut / Al ultim suplic acut / Mana en fi de capitarvos / Vos porta al sant Mon Tabor / En las aiguas sumergit / Fou vostre cadaver sant / Cincuanta cinc anys resant / A vostres fiels escondit / Fins que'l cel se fou dignat / Mostrarlos tan ric tresor / La cega dama romana / Eusebia té avís del Cel / Ont está: ab fervor y zel / A las aiguas vos demana / Las que prest li han escoltat / Son actiu i just clamor / Esta Comarca os adora / En lo pla de Mas Bonet / Son desitj veu satisfet / Cuand a vos acut tot hora / Sempre consol ha trobat / Dels treballs en lo rigor / TORNADA / Putx al Cel son coronat / Per una de un Déu y Señor / Siau nostre protector / Sant Quintí màrtir sagrat</p> | 08054-79 | Terme de Castellbisbal. P.I. Sant Vicenç. Can Pedrerol de Baix. (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen dels goigs ve determinat per l'existència, des del segle XII, de cants litúrgics llatins destinats a lloar els goigs terrenals de la Mare de Déu. Per tal de popularitzar aquests cants, es traduïren als diversos idiomes romànics al segle XIV. Els goigs més antics de Catalunya s'han recollit al segle XIV. Un dels més famosos i també més antics és la Ballada dels goigs de nostra dona, en català vulgar, que era cantat i ballat pels pelegrins de Montserrat i recollit al llibre Vermell. Des del segle XV es passà a lloar advocacions marianes concretes, i posteriorment, els sants i Jesucrist. I des del segle XVI s'imprimiren i divulgaren per les esglésies, santuaris i ermites arreu dels Països Catalans.</p> | 41.4453800,1.9930100 | 415883 | 4588690 | 08054 | Castellbisbal | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45844-foto-08054-79-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Els goigs foren impresos per Pau Riera i es troben datats del 1847. Actualment no es té tradició de cantar-los ni els propietaris de la masia i l'església recorden haver-los cantat en les darreres dècades. | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 45773 | Cal Regalat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-regalat | <p>MATEU MIRÓ J. (2002) Els 24 carrers més antics de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal</p> | XIX | <p>Edifici de planta quadrangular entre mitgeres cobert a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, i aixecat seguint la línia del carrer del Raval. Compta amb planta baixa, primer i segon pis. Els elements de construcció originals de l'edifici no s'aprecien, ja que aquest es troba arrebossat amb ciment i pintat en color crema, però cal suposar que es tracta de mur de mamposteria irregular i maó. La façana principal es troba encarada a ponent, seguin la línia del carrer, i s'obre a nivell de planta baixa amb un portal coronat per un arc escarser que dóna accés a un vestíbul, al fons del qual s'obre la porta que dóna accés a la vivenda. En aquest cas, es tracta d'una porta poligonal triple amb tarja superior, formada per llistons de fusta que emmarquen l'envidrat interior. A banda i banda del portal s'han obert dues finestres rectangulars acabades a la part superior amb arcs rebaixats. A nivell de primer pis destaca un balcó corregut amb barana de ferro al qual donen accés dues portes allindades. A nivell de segon pis es corresponen dos balcons protegits també per baranes de ferro. Com a elements decoratius cal fer esment del joc cromàtic format pel color base de la façana pintada en crema, amb els marc de portes i finestres que sobresurt uns centímetres de la façana i s'ha pintat en color més fosc. També cal esmentar la presència d'un enrajolat situat a nivell de primer pis, entre les dues portes del balcó on es llegeix: Cal REGALAT. Aquesta és la casa on visqué Salvador Puig Roca, soci fundador d'Unió de Pagesos. Sindicat Unitari, Democràtic i Independent de la Pagesia Catalana. Es tracta d'un enrajolat de color blanc amb marc i lletres marrons, que incorpora el dibuix de la imatge d'un pagès. Altre dels elements ornamentals el forma un rellotge de sol situat entre les dues finestres dels balcons del primer pis.</p> | 08054-8 | Nucli urbà de Castellbisbal. C/ del Raval, 4 (08755 Castellbisbal) | <p>Tot i la manca de dades històriques concretes, cal pensar que es tracta d'un edifici aixecat a mitjans del segle XIX, moment en el qual té lloc la configuració de l'entramat urbà d'aquest sector de la vila. Si confiem en la data del rellotge la casa hauria estat aixecada l'any 1850, tot i que ha estat restaurada a nivell de façanes a la dècada del 1990. Josep Mateu identifica aquesta casa com Cal Petit abans de ser coneguda com Cal Regalat. MATEU (2007: 31)</p> | 41.4780700,1.9804500 | 414876 | 4592331 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45773-foto-08054-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45773-foto-08054-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45773-foto-08054-8-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||
| 45845 | Goigs de Sant Joan Baptista | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-joan-baptista | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XX | Possiblement deixaren de ser cantats abans de la Guerra Civil. | <p>GOIGS DEL GLORIÓS SANT JOAN BAPTISTA Del Verb etern encarnat / Celest al procurar / Siau nostre protector / (....) / En la hora del sacrifici / Elisabet ho fecundà / Y perquè de Gracia abunda / Se mostra l' Senyor propici(...) / La gracia contra lo infern / També lo esperit increat / Compregue (...) / Tans feu vostra enteresa / Ha defensat de (...) Rey / Que fins a Herodes Rey / Condempnareu sa impuresa Quedant persò degollat / Per demostra vostre amor/ (...)</p> | 08054-80 | Terme de Castellbisbal. P.I. Ca n'Estaper. C/ del Retorn s/n (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen dels goigs ve determinat per l'existència, des del segle XII, de cants litúrgics llatins destinats a lloar els goigs terrenals de la Mare de Déu. Per tal de popularitzar aquests cants, es traduïren als diversos idiomes romànics al segle XIV. Els goigs més antics de Catalunya s'han recollit al segle XIV. Un dels més famosos i també més antics és la Ballada dels goigs de nostra dona, en català vulgar, que era cantat i ballat pels pelegrins de Montserrat i recollit al llibre Vermell. Des del segle XV es passà a lloar advocacions marianes concretes, i posteriorment, els sants i Jesucrist. I des del segle XVI s'imprimiren i divulgaren per les esglésies, santuaris i ermites arreu dels Països Catalans. Aquests goigs es cantaven a la capella de Sant Joan de casa Estapé. Al peu de la pàgina hom veu que foren impresos a casa dels hereus de la Viuda Pla l'any 1881.</p> | 41.4705200,2.0017700 | 416647 | 4591472 | 08054 | Castellbisbal | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Aquests goigs es cantaven a la capella de Sant Joan de casa Estapé. Al peu de la pàgina hom veu que foren impresos a casa dels hereus de la Viuda Pla l'any 1881. | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||
| 45846 | Successió miocènica Costablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/successio-miocenica-costablanca | <p>ADELARDO SANZ DE SIRIA CATALÁN (1996) La evolución de las paleofloras en las cuencas cenozoicas catalanas. ACTA GEOLOGICA HISPANICA, v. 29 (1994), no 2-4, p. 169.189 AGUSTÍ,J., CABRERA L., MOYÀ-SOLÀ S.( 1985). Sinopsis estratigráfica del Neógeno de la fosa del Vallés-Penedés. Paleontologia i Evolució núm. XVIII. Diputació de Barcelona. SANZ DE SIRiA, A,, (1981): La flora burdigaliense de los alrededores de Martorell (Barcelona). Paleontología i Evolució, 16 : 3-13. Diputació de Barcelona. SANZ DE SIMA, A,, (1985) : Datos para el conocimiento de las floras miocénicas de Cataluña. Paleontologia i Evolució, 19 : 167- 177. Diputació de Barcelona AGUSTI, J. (1990). The Miocene Rodent succession in Eastern Spain: A Zoogeograohical appraisal. In: European Neogene Mammal Chronology (E. H. Lindsay,V. Fahlbusch y P. Mein, edit.) Plenum Press, N. Y.:373-404. ELIS J. Aldana (1992). Los Sciurinae (Rodentia, Mammalia) del Mioceno de la Cuenca del Vallès-Penedès (Cataluña, España). Treb. Mus. Geol. Barcelona, 2: 69-97 (1992) GALINDO J. (2000) Castellbisbal, un viatge a través del tems. L'evolució del paisatge des de fa 21 milions d'anys. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | <p>El conjunt de la fauna fòssil permet assignar una edat compresa entre els 21 i els 20 milions d'anys a aquest jaciment. En aquests moments el paisatge de Castellbisbal devia recordar bastant a la zona dels grans llacs africans. La zona on actualment es troba la part de Costablanca era una zona deprimida topogràficament, amb turons al fons creuats per torrents de cursos efímers: ocasionalment, aquests torrents coincidint amb l'estació de les pluges, devien transportar importants cabals d'aigua que devien arrossegat tot el que trobaven al seu pas: l'aigua s'acumulava a la zona baixes donant lloc a llacs i zones entollades. La fauna fòssil estava formada per animals emparentats o relacionats amb els actuals elefants, cavalls, rinoceronts, cérvols, porcs, conills, tortugues de mida petita i de grans dimensions, i carnívors de mida mitjana: linx, gossos,etc. Respecte a la flora, tot indica que aquesta era subtropical i tropical. Moltes de les espècies existents devien estar adaptades a patir llargues sequeres, d'entre 7 i 9 mesos sense precipitacions. La temperatura mitjana devia oscil·lar entre les 20º i 25ºC sense una estació freda clara. GALINDO (2000: 16) A les zones pantanoses de Costablanca, hi havia espècies adaptades a l' humitat. A les zones on no passava cap curs d'aigua, la vegetació devia ser menys densa, amb boscos clars i molta presència d'herbes, cosa que donava un aspecte bastant semblant al d'una sabana africana. De l'estudi del conjunt es dedueix que les plantes devien estar distribuïdes en tres associacions, que es disposaven fonamentalment segons el grau d'humitat i tipus de sòl. Les plantes que integraven el paisatge es distribuïen de la manera següent: Plantes que devien viure a les ribes del llac i zones pantanoses com, palmeres i joncs. Plantes de zones boscoses, que devien formar boscos més o menys atapeïts a les rodalies de les zones pantanoses i cursos d'aigua, com el ficus, i arbres emparentats amb els roures, les alzines i els llorers. Plantes adaptades a la sequera, que devien viure en zones allunyades de l'aigua, com les acàcies, mimoses etc. Respecte als fòssils animals, a la zona de Costablanca s'han localitzat restes fòssils de 9 espècies de mamífers i plaques pertanyent a closques de tortugues. Són les següents: Lagopsis peñai (lagoforme, conill) Aurelianochoerus aurelianense (suid, porc) Anchitherium aurelianense (èquid, cavall) Aceratherium sp (rinoceròtid, rinoceront) Caenotherium miocaenicum (artiodàctil, no té representants actuals) Oriomeryx willii (artiodàctil, no té representants actuals) Andegameryx sp (artiodàctil, no té representants actuals) Procervulus paelucidus(cèrvid, cérvol) Pseudaelurus sp? (carnívor de la mida d'un linx) Plaques de tortuga L'anchitherium aurelianense tenia un aspecte i una mida semblant a la dels actuals ponis, potser fins i tot més petita. Aquest animal, emparentat amb els actuals cavalls, presenta algunes diferències amb ell: la mida i forma de les dents, que fa pensar que s'alimentava de fulles seques; i la part final de les potes, amb tres unglots en comptes d'un. Aquest fet fa pensar que estava més adaptat a viure en zones boscoses que a córrer per grans praderes. L'aceratherium era semblant a un rinoceront, però sense les banyes característiques. Comptava, a més a més, amb dos grans incisius útils per arrencar la vegetació aquàtica. El Cainotherium, és un petit artiodàctil que no té cap representant actual, tot i que devia semblar una llebre. El Procervalus praelúcidus devia tenir un aspecte semblant als cérvols, però amb una estructura diferent de banyes. El Pseudaelurus era un petit carnívor semblant a un linx L'Aurelianochoerus aurelianense era un petit porc d'un mida dues o tres vegades inferior als actuals porcs. GALINDO (2000: 20)</p> | 08054-81 | Terme de Castellbisbal. Urb. De Costablanca. (08755 Castellbisbal) | <p>Fa 16 milons d'anys el jaciment l'aspecte del jaciment va canviar radicalment arran de l'enfonsament de la fossa del Vallès-Penedès, i per l'augment del nivell del mar. Durant un milió d'anys l'àrea actualment ocupada per Martorell, Rubí, el Papiol i Castellbisbal va passar a estar sota un mar amb forma de badia i de poca profunditat. Les restes fòssils datades en aquest període són bàsicament petxines, cargols marins, glans de mar i eriçons. GALINDO (2000:37)</p> | 41.4795200,1.9407800 | 411566 | 4592532 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45846-foto-08054-81-1.jpg | Legal | Neògen | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Fitxa núm.335 de l'Inventari d'espais d'interés geològic a Catalunya (IEGC) Si es comparen els mamífers localitzats a Costablanca amb els localitzats a altres jaciments com el Canyet hi ha un fet remarcable: l'absència de probòscids, grup que representa als actuals elefants. Els especialistes s'inclinen per pensar que en moment en que es va formar el jaciment de Costablanca aquests encara no havien arribat d'Àfrica. Aquest fet serveix per datar l'arribada d'aquesta espècie entre els 21 i els 18 milions d'anys. Aquest geòtop constitueix, junt amb el de Puig Pedrós-Molí Calopa de Rubí, un dels pocs registres representatius de les successions al·luvials-lacustres, del Miocè inferior del semigraben del Vallès Penedès. En aquest cas és possible observar el recobriment expansiu del substrat paleozoic per dipòsits de plana lutítica i lacustres, i la posterior reactivació dels aports grollers des del marge meridional de la conca neògena, durant les fases finals de l'etapa de rifting del Miocè inferior. Dins de la successió existeix una localitat de mamífers fòssils i un nivell amb fòssils de macrorestes de flora. Aquesta localitat presenta l'associació de fauna i flora del Miocè inferior continental més antiga de la Conca del Vallès-Penedès. La successió mostra una varietat de fàcies al·luvials, palustres i lacustres, incloent fàcies terrígenes i carbonatades (calcàries i dolomies) amb indicis d'influències evaporítiques. A més a més l'ordenació vertical de les fàcies mostra una ciclicitat seqüencial i paleoambiental força característica, amb implicacions per l'anàlisi paleogeogràfica i paleoclimàtica del Miocè inferior de la Mediterrània Occidental. Pel que fa a la localitat clàssica de mamífers fòssils de la Costa Blanca és una de les més significatives de la conca tant per la seva edat miocena inferior com per la seva diversitat i certa riquesa de formes. Des d'aquest punt de vista es diferent i complementària respecte les localitats de Molí Calopa i Sant Andreu de la Barca | 125 | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||
| 45847 | La Costablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-costablanca | <p>ADELARDO SANZ DE SIRIA CATALÁN (1996) La evolución de las paleofloras en las cuencas cenozoicas catalanas. ACTA GEOLOGICA HISPANICA, v. 29 (1994), no 2-4, p. 169.189 AGUSTÍ J., CABRERA, L., MOYÀ-SOLÀ S.( 1985). Sinopsis estratigráfica del Neógeno de la fosa del Vallés-Penedés. Paleontologia i Evolució núm. XVIII. Diputació de Barcelona AGUSTI, J. (1990). The Miocene Rodent succession in Eastern Spain: A Zoogeograohical appraisal. In: European Neogene Mammal Chronology (E. H. Lindsay,V. Fahlbusch y P. Mein, edit.) Plenum Press, N. Y.:373-404. CRUSAFONT,M., VILLALTA, J.F. Y TRUYOLS,J (1955): El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallès-Penedès. Mem. Y Com. Inst. Geol. Y Min. Dip. Barcelona, XII. ELIS J. ALDANA (1992). Los Sciurinae (Rodentia, Mammalia) del Mioceno de la Cuenca del Vallès-Penedès (Cataluña, España). Treb. Mus. Geol. Barcelona, 2: 69-97 (1992) GALINDO J. (2000) Castellbisbal, un viatge a través del tems. L'evolució del paisatge des de fa 21 milions d'anys. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. SANZ DE SIRIA, A,, (1981): La flora burdigaliense de los alrededores de Martorell (Barcelona). Paleontología i Evolució, 16 : 3-13. Diputació de Barcelona SANZ DE SIRIA, A,, (1985) : Datos para el conocimiento de las floras miocénicas de Cataluña. Paleontologia i Evolució, 19 : 167- 177. Diputació de Barcelona</p> | <p>Miocè inferior, Ramblià superior (biozona MN3) . Jaciment de restes vegetals. S'han descrit unes 31 espècies de plantes fòssils. Aquest jaciment de restes vegetals conjuntament amb el de vertebrats donada la seva proximitat al nucli urbà de Martorell han estat considerats erròniament com a jaciments situats dins el terme municipal de Martorell. La flora fòssil que es va poder recol·lectar ha estat la més complerta, fins a l'actualitat, del Miocè inferior de Catalunya. Tres d'aquestes 31 espècies són noves per a la ciència (han estat descrites per primera vegada. - Baksia martorellensis - Protea catalaunica - Mimosa hispanica A partir de l'estudi de les restes vegetals i de les roques que les contenen s'ha pogut deduir que hi havia una zona lacustre o humida , a l'entorn de la qual hi havia boscos poc densos de tipus subtropical o tropical sec. I lluny de les zones humides l'ambient devia ser més àrid i amb boscos més oberts. Les restes fòssils de les plantes es troben molt fragmentades, aquest fet indicaria que probablement foren transportades per riuades. Les plantes que devien viure a l'entorn de les ribes de la zona lacustre o zones humides es trobaven relacionades amb les actuals palmeres o joncs. Les zones boscoses situades a les rodalies de les zones humides i dels cursos d'aigua (rius), eren poc atapeïdes i es trobaven integrades per ficus i arbres emparentats amb els actuals roures, alzines i llorers. Finalment lluny de les zones humides hi devien viure les plantes adaptades a suportar períodes de sequera perllongats, de les quals hem trobat fossilitzats restes que es trobarien emparentats amb les actuals acàcies i mimoses. Les temperatures mitjanes anuals que es podrien deduir, en comparació amb les flores actuals estarien entorn dels 20 Cº.</p> | 08054-82 | Terme de Castellbisbal. Urb. De Costablanca. (08755 Castellbisbal) | <p>Jaciment detectat a partir dels estudis realitzats per l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont. Els afloraments d'aquest geòtop han estat objecte de l'atenció dels geòlegs catalans des de l'època del canonge Jaume Almera. A la dècada dels anys 50 les recerques dutes a terme per Crusafont, Villalta i Truyols van permetre la recol·lecció d'una primera associació paleofaunística de mamífers fòssils que va permetre fixar sense dubtes l'edat miocena inferior del conjunt. Troballes posteriors durant la dècada dels seixanta i setanta van enriquir les col·leccions. La localitat de la Costablanca és una fita de referència necessària.</p> | 41.4795500,1.9405900 | 411550 | 4592536 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45847-foto-08054-82-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45847-foto-08054-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45847-foto-08054-82-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Les restes fòssils es troben dipositades al Museu de Ciències Naturals de Barcelona-Museu Martorell i al Museu de l'Institut Català de Paleontologia, Museu del Seminari Conciliar de Barcelona. Aquest jaciment paleontològic forma part del geòtop 335 inventeriat per la Direcció General del Medi Natural de la Generalitat de Catalunya, anoment la successió al·luvial i lacustre miocene inferior de del la Costablanca que s'exten des de Turó del Telègraf fins a can Flavià. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||
| 45848 | Tractor d'època de la rotonda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tractor-depoca-de-la-rotonda | XX | <p>Tractor que presideix la rotonda situada a la B-150, al km. 1,8 i que serveix de distribuïdor entre els P.I. Agripina, Can Galí, Danta Rita i Los Herreros. Es tracta d'un model procedent de la col·lecció de tractors d'època del Museu del Tractor. Es correspon a un Tractor International Harvester Co. Model Deering 10-20 del 1931. L'entorn del tractor es troba plantat amb vinya.</p> | 08054-83 | Terme de Castellbisbal P.I. Agripina/ P.I. Can Galí (08755 Castellbisbal) | <p>El tractor fou cedit per iniciativa de la Fundació Privada Museu del Tractor d'època</p> | 41.4637000,1.9904000 | 415688 | 4590726 | 1931 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45848-foto-08054-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45848-foto-08054-83-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Ornamental | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | International Harvester Co. | 98 | 52 | 2.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 45849 | Jaciment paleontològic del turó de les Forques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-del-turo-de-les-forques | <p>ADELARDO SANZ DE SIRIA CATALÁN (1996) La evolución de las paleofloras en las cuencas cenozoicas catalanas. ACTA GEOLOGICA HISPANICA, v. 29 (1994), no 2-4, p. 169.189 AGUSTÍ J., CABRERA L., MOYÀ-SOLÀ S.( 1985). Sinopsis estratigráfica del Neógeno de la fosa del Vallés-Penedés. Paleontologia i Evolució núm. XVIII. Diputació de Barcelona. ALCALA L., MORALES J, SORIA D. El registro fósil neógeno de los carnívoros ( Creodonta y Carnivora, Mammalia) de España. Paleontologia i Evolució t.23 ( 1989-1990). Diputcació de Barcelona CRUSAFONT,M., VILLALTA, J.F. Y TRUYOLS,J (1955): El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallès-Penedès. Mem. Y Com. Inst. Geol. y Min. Dip. Barcelona, XII. GALINDO J. (2000) Castellbisbal, un viatge a través del tems. L'evolució del paisatge des de fa 21 milions d'anys. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. SANZ DE SIRIA, A,, (1981): La flora burdigaliense de los alrededores de Martorell (Barcelona). Paleontología i Evolució, 16 : 3-13. Diputació de Barcelona. SANZ DE SIRIA, A,, (1985) : Datos para el conocimiento de las floras miocénicas de Cataluña. Paleontologia i Evolució, 19 : 167- 177.Diputació de Barcelona.</p> | <p>Miocè inferior, Ramblià (biozona MN 3). Jaciment de vertebrats fòssils. El jaciment de vertebrats ha lliurat 11 tàxons corresponents a mamífers ( rosegadors, artiodàctils, insectívors i lagomorfs). Actualment aquestes restes es troben en estudi. Les restes localitzades han estat associades a rosegadors: Armantomys sp., Simplomys sp., Pseudotheridomys sp., Ligerimys sp. Artiodàctils: Procervulus sp.</p> | 08054-84 | Terme de Castellbisbal. Turó de les Forques (08755 Castellbisbal) | <p>Jaciment localitzat per investigadors de l'Institut Paleontològic Miquel Crusafont.de Sabadell, avui Institut Català de PaleontologiaM.Crusafont.</p> | 41.4742900,1.9463000 | 412020 | 4591946 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45849-foto-08054-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45849-foto-08054-84-3.jpg | Inexistent | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Aquest jaciment paleontològic forma part del geòtop 335, inventeriat per la Direcció General del Medi Natural de la Generalitat de Catalunya, anoment la successió al·luvial i lacustre miocene inferior de del la Costablanca que s'exten des de Turó del Telègraf fins a can Flavià. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||
| 45850 | Jaciment paleontològic del Canyet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-del-canyet | <p>ADELARDO SANZ DE SIRIA CATALÁN (1996) La evolución de las paleofloras en las cuencas cenozoicas catalanas. ACTA GEOLOGICA HISPANICA, v. 29 (1994), no 2-4, p. 169.189 AGUSTÍ J., CABRERA L., MOYÀ-SOLÀ S.( 1985). Sinopsis estratigráfica del Neógeno de la fosa del Vallés-Penedés. Paleontologia i Evolució núm. XVIII. Diputació de Barcelona. ALCALA L., MORALES J, SORIA D. El registro fósil neógeno de los carnívoros ( Creodonta y Carnivora, Mammalia) de España. Paleontologia i Evolució t.23 ( 1989-1990). Diputcació de Barcelona CRUSAFONT,M., VILLALTA, J.F. Y TRUYOLS,J (1955): El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallès-Penedès. Mem. Y Com. Inst. Geol. y Min. Dip. Barcelona, XII. GALINDO J. (2000) Castellbisbal, un viatge a través del tems. L'evolució del paisatge des de fa 21 milions d'anys. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. SANZ DE SIRIA, A,, (1981): La flora burdigaliense de los alrededores de Martorell (Barcelona). Paleontología i Evolució, 16 : 3-13. Diputació de Barcelona. SANZ DE SIRIA, A,, (1985) : Datos para el conocimiento de las floras miocénicas de Cataluña. Paleontologia i Evolució, 19 : 167- 177.Diputació de Barcelona.</p> | <p>Datat al voltant dels 18 milions d'anys. En aquests moments el paisatge de Castellbisbal devia recordar bastant a la zona dels grans llacs africans. La zona on actualment es troba la part de Costablanca era una zona deprimida topogràficament, amb turons al fons creuats per torrents de cursos efímers: ocasionalment, aquests torrents coincidint amb l'estació de les pluges, devien transportar importants cabals d'aigua que devien arrossegat tot el que trobaven al seu pas: l'aigua s'acumulava a la zona baixes donant lloc a llacs i zones entollades. La fauna fòssil estava formada per animals emparentats o relacionats amb els actuals elefants, cavalls, rinoceronts, cérvols, porcs, conills, tortugues de mida petita i de grans dimensions, i carnívors de mida mitjana: linx, gossos,etc. Respecte a la flora, tot indica que aquesta era subtropical i tropical. Moltes de les espècies existents devien estar adaptades a patir llargues sequeres, d'entre 7 i 9 mesos sense precipitacions. La temperatura mitjana devia oscil·lar entre les 20º i 25ºC sense una estació freda clara. A les zones més humides com Costablanca les espècies eren més de ribera. A les zones del Canyet i del Fallol trobaríem boscos en galeria, poc atapeïts, que s'adaptaven a la forma dels cursos d'aigua. GALINDO (2000: 16) Fa 16 milions d'anys el jaciment l'aspecte del jaciment va canviar radicalment arran de l'enfonsament de la fossa del Vallès-Penedès, i per l'augment del nivell del mar. Durant un milió d'anys l'àrea actualment ocupada per Martorell, Rubí, el Papiol i Castellbisbal va passar a estar sota un mar amb forma de badia i de poca profunditat. GALINDO (2000: 37) Al jaciment del Canyet també fou localitzat una part d'un húmer de tortuga que devia tenir unes dimensions i aspecte molt semblant a les de les actuals Galàpagos. Probablement correspon al gènere Cheirogaster, les quals degut a les seves enormes dimensions devien practicar la hivernació. Això ens indicaria unes condicions climàtiques càlides, de tipus subtropical. Altra de les espècies que s'han localitzat al Canyet ha estat la de dos animals de grans dimensions relacionats amb els actuals elefants Gomphotherium angustidens i Deinotherium sp. GALINDO (2000: 28) El Gomphotherium angustidens presentava com a principal característica diferenciadora dels elefants actuals el fet de tenir quatre incisives desenvolupades en forma de defenses, dues en el maxil·lar superior i unes altres dues més curtes a la mandíbula. La seva mida era moderada, de no més de 3 metres, i similar a l'actual elefant asiàtic. El seu crani era allargat. La trompa era curta i devia servir per furgar entre la vegetació. GALINDO (2000: 28) El Deinotherium sp també pertany al grup dels proboscidis, on actualment es troben les dues espècies d'elefants. Les seves molars són diferents de la resta, i estan constituïdes per un parell de crestes tallants, la qual cosa fa pensar que duia una dieta de vegetals durs. La diferència amb els elefants actuals són les seves defenses. Tenia dues incisives en la mandíbula recorbades cap avall i cap al darrere. La seva funció és discutida. La seva alçada podia arribar als 4 metres. GALINDO (2000: 29) A més d'aquestes dues espècies, altres restes localitzades corresponen als següents animals: Ciderorhius sp (rinoceròtid, rinoceront) Brachypotherium aurelianense (rinoceròntid, rinoceront) Aurelianochoerus aurelianense (suid, porc) Gomphotherium angustidens (poroboscidi, elefant) Deinotherium sp (proboscidi, elefant) Caenotherium miocaenicum (artiodàctil, sense representant actual) Ictiocyon dehmi (carnívor,sense representant actual) Martes munki (carnívol, marta) Tortugues</p> | 08054-85 | Terme de Castellbisbal. Turó del Canyet. (08755 Castellbisbal) | <p>Entre 21 i 18 milions d'anys abans de la nostra Era, el sector on es troba actualment el jaciment de la Costablanca era una zona deprimida topogràficament, amb turons al fons creuats per torrents de cursos efímers. L'aigua s'acumulava en aquestes zones baixes donant lloc a llacs, on es produïa la sedimentació per decantació de les calcàries. Aquest jaciment paleontològic s'inclou dins del geòtop 335 Successió al·luvial lacustre Miocè inferior de la Costablanca que s'exten des de Turó del Telègraf fins el de Can Flavià. El seu interès rau en l'existència de restes de macrovertebrats i de flora del Miocè inferior continental més antiga del registre del Vallès - Penedès.</p> | 41.4528100,1.9950800 | 416065 | 4589513 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45850-foto-08054-85-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45850-foto-08054-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45850-foto-08054-85-3.jpg | Inexistent | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | En aquest jaciment es va descriure per primer cop una espècies Ictiocyon dehmi (carnívor del grup dels amphiciònids). Aquesta espècie ocupava una posició equivalent a l'actual ós bru. Aquest mamífer tenia una estructura corporal que recorda molt als actuals ossos, tot i que la seva dentició correspon a la dels actuals gossos. GALINDO (2000: 27). Entre les restes de petits depredadors hi trobem la dentició de llet del felí Pseudaelurus. Ubicació material Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||
| 45851 | Jaciment paleontològic de can Pedrerol de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-de-can-pedrerol-de-baix | <p>ADELARDO SANZ DE SIRIA CATALÁN (1996) La evolución de las paleofloras en las cuencas cenozoicas catalanas. ACTA GEOLOGICA HISPANICA, v. 29 (1994), no 2-4, p. 169.189 AGUSTÍ J., CABRERA L., MOYÀ-SOLÀ S.( 1985). Sinopsis estratigráfica del Neógeno de la fosa del Vallés-Penedés. Paleontologia i Evolució núm. XVIII. Diputació de Barcelona. AGUSTI, J. (1990). The Miocene Rodent succession in Eastern Spain: A Zoogeograohical appraisal. In: European Neogene Mammal Chronology (E. H. Lindsay,V. Fahlbusch y P. Mein, edit.) Plenum Press, N. Y.:373-404. ALCALA L., MORALES J, SORIA D. El registro fósil neógeno de los carnívoros ( Creodonta y Carnivora, Mammalia) de España. Paleontologia i Evolució t.23 ( 1989-1990). Diputcació de Barcelona CRUSAFONT,M., VILLALTA, J.F. Y TRUYOLS,J (1955): El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallès-Penedès. Mem. Y Com. Inst. Geol. Y Min. Dip. Barcelona, XII. ELIS J. ALDANA (1992). Los Sciurinae (Rodentia, Mammalia) del Mioceno de la Cuenca del Vallès-Penedès (Cataluña, España). Treb. Mus. Geol. Barcelona, 2: 69-97 (1992) GALINDO J. (2000) Castellbisbal, un viatge a través del tems. L'evolució del paisatge des de fa 21 milions d'anys. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. SANZ DE SIRIA, A,, (1981): La flora burdigaliense de los alrededores de Martorell (Barcelona). Paleontología i Evolució, 16 : 3-13. Diputació de Barcelona. SANZ DE SIRIA, A,, (1985) : Datos para el conocimiento de las floras miocénicas de Cataluña. Paleontologia i Evolució, 19 : 167- 177.Diputació de Barcelona.</p> | La construcció intensiva de polígons industrials i la carreteres del voltant ha hagut d'afectar al jaciment. | <p>Atribuït al Plistocé. Restes integrades per la sèrie dels 6 incisius superiors, un caní superior dret, un cos vertebral i un fragment de costella. Actualment es troben determinades com a Ursus sp i dins les col·leccions del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell</p> | 08054-86 | Terme de Castellbisbal. P.I. Sant Vicenç (08755 Castellbisbal) | <p>Aquest jaciment fou descobert molt probablement per Jaume Almera, durant els treballs de cartografia geològica del Mapa geològic a escala 1:40.000 o bé durant l'estudi dels dipòsits pliocens de la conca del Baix Llobregat en el 1895 i 95.</p> | 41.4532400,1.9912900 | 415749 | 4589564 | 08054 | Castellbisbal | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45851-foto-08054-86-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45851-foto-08054-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45851-foto-08054-86-3.jpg | Inexistent | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 125|123 | 1792 | 5.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||||
| 45852 | El Canyet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-canyet | <p>GRÀCIA, M.V. (1990) 'Can Canyet' a Estrat: Revista d'arqueologia, prehistòria i història antiga . Desembre 1990, p.63-86 GRÀCIA, MV. (1982) Informe. Arxiu Servei d'Arqueologia</p> | El pas de carreteres i l'eixamplament dels camins han deixat aquest indret molt deteriorat | <p>Situat al darrer terme de la riera de Rubí, molt a prop de la desembocadura en el Llobregat. El paisatge es caracteritza per grans dipòsits col·lúvio eòlics que es troben pràcticament en tota la zona ja des de l'inici del Quaternari. L'entorn geogràfic del Canyet està constituït per un turó d'uns 140 metres d'alçària anomenat La Galxarella, situat just abans de la confluència del riu Llobregat i de la riera de Rubí. És un espai que presenta una punxa de territori que apunta vers el sud. La zona pertany a les terres de la masia de Can Pedrerol de Baix i resta arrecerada dels vents de tramuntana pel turó esmentat. La riera de Rubí circula entre grans dipòsits procedents de sedimentacions marines i fluvials de les èpoques Terciària i Quaternària i marca un pas natural que enllaça amb les conques del Llobregat i de l'Anoia al llarg de la Depressió Prelitoral. El Canyet pertany al terme municipal de Castellbisbal (Vallès Occidental), i es troba en el marge dret de la riera de Rubí, a uns 35 metres d'alçària respecte del nivell de la riera. El conjunt de dipòsits sedimentaris en els quals s'ubica el jaciment es troben dins del marc geomorfològic de la vall inferior del Llobregat, és a dir, dins d'un dipòsit llimo argilós situat per sobre del 'tricicle', i és d'un color taronja pàl·lid. Dissortadament els talls han desaparegut sota la vegetació típica dels marges de l'autopista Barcelona -Tarragona, de tal manera que és molt difícil de recuperar la resta del jaciment. Els materials constitueixen una població de 33 peces, totes recuperades a partir de prospeccions superficials i sempre que la natural erosió les ha desplaçades o les ha fetes aflorar. Més d'un 80% han estat fabricades amb sílex i la resta amb quars i quarsita. Cal destacar un nucli levallois de cristalls de roca perfectament desbastat i esgotat. La majoria dels materials estan treballats sobre resquills trets a partir de la talla levallois, amb retocs posteriors. La hipòtesi de M. Victòria Gràcia (GRÀCIA, 1983) (GRÀCIA, 1990) és que es tracta d'un lloc d'ocupació temporal, amb atribucions domèstiques que suggereixen una estabilitat important. CC.AA. (1991)</p> | 08054-87 | Terme de Castellbisbal. Turó del Canyet. (08755 Castellbisbal) | <p>Jaciment descobert per Eudald Carbonell l'any 1979, durant l'observació feta arran d'uns talls en el turó de La Galxarella, arran mateix de la riera de Rubí. En els talls esmentats hi aparegueren diversos materials que foren dipositats en el Museu de Molins de Rei. El jaciment fou destruït en bona part per l'autopista A-7.</p> | 41.4531900,1.9930400 | 415895 | 4589557 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45852-foto-08054-87-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45852-foto-08054-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45852-foto-08054-87-3.jpg | Inexistent | Paleolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Els fons dipositats al Museu de Molins de Rei són els següents: EC-2325-2 Canyet P-1 Ascla de calcària EC-2325-3 Canyet P-12 i 9 Ascla de sílex blanc EC-2325-4 Canyet P-41 i 4 Ascla de sílex gris EC-2325-5 Canyet P-50 i 10 Fragment d'ascla de sílex rodada EC-2325-6 Canyet P-45 Ascla kombewa (sobre zona ventral d'una altra ascla). EC-2325-7 Canyet P-47 i 6 Fragment proximal de làmina de sílex gris, poc rodada i dessilicificada. EC-2325-8 Canyet P-42 i 8 Ascla de sílex translúcid kombewa, retocada EC-2325-9 Canyet P-17 i 3 Sílex gris translúcid amb 50% de còrtex, dessilicificat i molt rodat, amb fissures i geodes. Resta de talla. EC-2325-10 Canyet P-49 i 7 a llapis. Ascla sobrepassada de sílex melat i gris translúcid, 10% cortical, a la zona distal transversal, molt rodat i dessilicificat. Taló retocaty i fils laterals retocats. EC-2325-11 Canyet P-46 i 5 Làmina de sílex gris molt dessilicificat i sense retoc, amb un 25% cortical. EC-2325-12 Canyet P-40 i 2 Ascla de sílex gris retocada, rodada i reflexada. 25% cortical. Dors centrípet. Retoc a la dreta invers profund simple i continu proximal i directe a la zona medial i distal. El retoc a l'esquerre és directe profund simple a la zona distal i invers a la zona medial i bifacial a la proximal. EC-2325-13 Canyet P-3 ascla Ascla sobre còdol, vist per la zona dorsal transversal, amb extraccions centrípetes. Taló pla i secció triangular. Té el gra molt fi, pot ser basalt, de color marró xocolata. EC-2325-14 Canyet P-5 i 11 Ascla sobre còdol de quars, amb el dors totalment cortical, molt gruixuda (carenada). Possible retoc en fils transversal i distal esquerre. EC-2325-15 Canyet P-2 i 1Ascla de sílex vermell grisós amb vetes roges. Presenta fissures, geodes, elevat rodament i neocòrtex dorsal, alterat tèrmicament i amb repiqueteig. Presenta un bulb residual. El retoc és abrupte, profund directe i continu transversal i a l'esquerre simple, profund, invers i continu. La zona ventral té una ona generada per una fissura que s'ha abatut. | 77|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 45853 | Columbari de ca n'Ametller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/columbari-de-ca-nametller | <p>GORINA GABARRÓ, P . (1956) Tarrasa a VIII Reunión de la Comisaría Provincial de Excavaciones Arqueológicas de Barcelona . Madrid .Ministerio de Educación Nacional . ESTRADA, J. (1969) Vías i poblamiento romanos en el territorio del área metropolitana de Barcelona . Barcelona .Comisión provincial de urbanismo de Barcelona.</p> | I-IV | L'erosió i les dificultats d'accés impedeixen un correcte manteniment. | <p>Cova artificial d'enterrament i incineració col·lectiva. Es tracta d'una petita cavitat artificial, tallada en l'argila del marge del torrent de Salzes. Degut a la dificultat d'accés, donat que es troba a una alçada de 15 metres aproximadament en el mateix tall vertical del torrent, hi ha molt poca documentació. No hi ha constància de l'aparició de restes materials en la zona. És per això i per la dificultat d'arribar-hi, que hi ha dubtes sobre el caràcter del jaciment. Cal assenyalar, també, que l'existència del proper columbari de Can Nicolau, just a l'altra banda del torrent, evidencia la possibilitat que es tracti d'una zona funerària, per la qual cosa podria considerar-se un sol jaciment. CC.AA.</p> | 08054-88 | Terme de Castellbisbal. Can Nicolau de Dalt. (08755 Castellbisbal) | <p>Malgrat que mai ha estat estudiat, diversos autors donen notícia de l'existència d'aquest columbari: P. Gorina (1956), S. Cardús (1964) i J. Estrada (1969).</p> | 41.5041100,1.9602900 | 413228 | 4595242 | 08054 | Castellbisbal | Sense accés | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45853-foto-08054-88-1.jpg | Legal | Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm D.02 | 83 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 45854 | Columbari de can Nicolau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/columbari-de-can-nicolau | <p>GORINA GABARRÓ, P . (1956) 'Tarrasa' a VIII Reunión de la Comisaría Provincial de Excavaciones Arqueológicas de Barcelona . Madrid .Ministerio de Educación Nacional . ESTRADA, J. (1969) Vías i poblamiento romanos en el territorio del área metropolitana de Barcelona . Barcelona .Comisión provincial de urbanismo de Barcelona.</p> | I-IV | L'erosió i les dificultats d'accés impedeixen un correcte manteniment. | <p>Cova artificial d'enterrament i icineracio col·lecitva. Es tracta d'una cavitat artificial tallada a l'argila del marge del torrent de Salzes. Degut a la dificultat d'accés, donat que es troba a una alçada de 15 metres aproximadament, en el mateix tall del torrent, hi ha molt poca documentació. No hi ha constància de l'aparició de restes materials a prop del columbari. És per això i per la dificultat d'arribar-hi que hi ha dubtes al respecte. Cal assenyalar l'existència, molt a prop, del columbari de Ca n'Ametller, just a l'altra banda del torrent. CC.AA.</p> | 08054-89 | Terme de Castellbisbal. Can Nicolau de Dalt. (08755 Castellbisbal) | <p>Malgrat que mai ha estat estudiat, diversos autors donen notícia de l'existència d'aquest columbari: P. Gorina (1956), S. Cardús (1964) i J. Estrada (1969).</p> | 41.5027900,1.9620400 | 413372 | 4595094 | 08054 | Castellbisbal | Sense accés | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45854-foto-08054-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45854-foto-08054-89-2.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm D.04 | 83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 45774 | Cal Ramon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ramon | <p>MATEU MIRÓ J. (2002) Els 24 carrers més antics de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal</p> | XX | <p>Edifici de planta quadrangular aixecat entre mitgeres seguint la línia de façanes del carrer Nou, dins del nucli antic de Castellbisbal. L'edifici es troba arrebossat amb ciment pòrtland i pintat en color crema i no es pot apreciar quin és el material de construcció, tot i que per les dates podria ser el maó. Compta amb planta baixa i primer pis. La façana principal es troba orientada a migdia, destacant unes obertures de mida considerable i organitzades de forma molt simètrica. Totes les obertures, tant de portes com de finestres, s'han fet adintellades. A la planta baixa destaca un portal d'accés a la vivenda situat al mig. Es tracta d'un portal doble, ja que les portes del carrer donen accés a un vestíbul al fons del qual s'obre la porta d'accés a la vivenda. En tots dos casos es tracta de portes de doble fulla, però mentre l'exterior és massissa, la interior és feta amb vidre reforçat amb llistons. I tarja a la part superior. A banda i banda d'aquest portal s'obre dos finestrals rectangulars protegits amb reixes de ferro decorades. Al pis superior s'obre tres balcons, sent el central, que s'escau sobre el portal, dotat amb una peanya de mida més gran, que el fa destacar per sobre dels altres dos laterals. Tots tres es troben protegits per baranes de ferro molt treballades. Al fil de a peanya del balcó central, sobre el portal d'accés s'ha gravat la llegenda Casa Ramon, que identifica la casa. L'ornamentació de la casa s'ha concentrat en els marcs sobreposats de es obertures. Són fets en ciment, pintats de color blanc i marcats amb incisions pintades en gris imitant carreus de fusta. Amb tot, el punt més decorat és la cornisa superior de la casa, molt voluminosa i que compta amb un fris central que alterna una franja de colors marró i taronja, que destaquen del conjunt. Als extrems de la casa i entre les obertures, la cornisa superior es completa amb un coronament arrodonit, on l'espai central s'ha decorat amb una composició formada per un mosaic de colors fet amb la tècnica del trencadís. Els elements representats són: un porró, dos arbres, i una font de fruites.</p> | 08054-9 | Nucli urbà de Castellbisbal. C/ Nou, 31 (08755 Castellbisbal) | <p>La casa es troba data del 1946, moment en el qual es degué aixecar l'edifici actual assentat sobre l'antiga casa de Cal Ramon. De l'existència de l'antiga casa es tenen notícies des de finals del segle XVIII. Popularment, la casa fou coneguda també com Cal Coix, ja que s'explica que un dels propietaris tenia una cama més curta que l'altra i ho solucionava posant un taló a l'espardenya. MATEU ((2007:41)</p> | 41.4739300,1.9811500 | 414929 | 4591871 | 1946 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45774-foto-08054-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45774-foto-08054-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45774-foto-08054-9-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm. A.17 | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 45855 | Turó de la Verdulaga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-de-la-verdulaga | <p>PI i SAUMELL, J. (1956) 'Un hallazgo prehistórico en Castellbisbal' a Programa de la Festa Major de Castellbisbal . Castellbisbal, p.2-3 .</p> | I-IV | Es troba totalment destruït i el turó molt modificat del que devia ser el seu aspecte original degut a l'extracció de terres. | <p>Lloc d'enterrament col·lectiu de cronologia desconeguda. Turó totalment afectat per l'extracció de terres per a la construcció del talús de l'autopista A-7, molt propera. El turó ha estat molt rebaixat. Es troba situat a l'oest del nucli urbà de Castellbisbal. En una pronunciada pendent del turó, en terreny de característiques sorrenques, van aparèixer nombroses restes humanes, especialment cranis. El material associat es redueix a dos fragments de vas de perfil corbat. L'autor de la troballa (Pi, 1954) afirma que pertanyen a una sepultura o fossa comuna datada com eneolítica. Araceli Martín (Martín, 1985), posa en dubte l'atribució d'aquesta troballa a la Cultura dels Sepulcres de Fossa. Es desconeix la ubicació actual d'aquest material. No ha estat possible localitzar material ni altres restes en aquest turó. CC.AA.</p> | 08054-90 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>L'any 1954 J. Pi i Saumell localitza nombroses restes humanes en la pronunciada pendent del turó. L'autor interpreta aquestes troballes com a inhumacions eneolítiques (PI, 1956).</p> | 41.4786700,1.9744700 | 414378 | 4592404 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45855-foto-08054-90-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45855-foto-08054-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45855-foto-08054-90-3.jpg | Legal | Edats dels Metalls|Antic|Romà|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm D.08 | 79|80|83|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 45856 | Jaciment de can Canyadell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-can-canyadell | <p>CARRERAS CANDI, F . (1900). Història de lo Castell-Bisbal. Aportacions històriques de l'Edat Mitjana . Barcelona .Estampa La Catalana, p.43-45 . RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XIII-XV | Actualment no s'aprecia cap resta en superfície i el bosc ha crescut fins a cobrir tot el turó. | <p>Hi ha referències de l'existència en aquest indret d'un monestir. Segons Carreras Candi, (1900): 'al mig d'un bosc de pins, propietat de Can Ribot, a Castellbisbal, que encara sol anomenar-se la Capella, existeixen algunes migrades parets ran de terra, (...) és tot el que resta. (...) La tradició oral refereix, que la capella pertanyia al monestir'. Malgrat que les notícies són molt deficients, l'any 1988, durant la visita al lloc amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica del Vallès Occidental, en la zona esmentada s'observaven restes de parets, així com fragments de teula en tota la part superior del petit turó. CC.AA</p> | 08054-91 | Terme de Castellbisbal. Mas Can Canyadell. Crta. BV-151, km. 7,4 (08755 Castellbisbal) | <p>Cal pensar que la comunitat de Santa Magdalena pertanyia a les deodades. Aquests grups eren en realitat grups de beguines formats per dones pobres, normalment vídues que s'acollien a unes regles molt senzilles i a una vida religiosa molt austera. Les deodades vivien amb senzillesa, recitaven comunitàriament l'ofici i pregaven amb assiduïtat. Pel seu sustent feien feines útils: filaven llana, blanquejaven roba, atenien malalts etc. Hi ha constància de la presència de grups d'aquest tipus en forces llocs del Vallès. Concretant-nos en les deodades de Castellbisbal, no es pot precisar amb exactitud la data de la consagració del seu monestir, però si que es conserven alguns documents que permeten datar la seva existència. Així per exemple, el 19 de novembre de 1216 es coneix un llegat de 6 diners a Santa Magdalena de Castellbisbal. Aquesta donació permet afirmar que ja es trobaven constituïdes a començaments del segle XIII. La visita pastoral del 1303 permet afirmar que les deodades de Santa Magdalena tingueren bona fama entre la població. Altres documents que aporten testimoni de la seva presència venen del 1329, 1375, 1390 i 1420. Finalment, el 1434, el Papa Eugeni IV decidí ajuntar el convent castellbisbalenc al barceloní de Montalegrel, que eren religioses de sant Agustí. Amb tot, la unió dels convents no es degué realitzar, ja que el 1508 encara hi havia monges vivien a Castellbisbal. La visita pastoral del 1508 mostrava la capella de Santa Magdalena i Santa Llúcia sense portes i sense ornaments. El 1698 les visites pastorals encara fan esment de la capella en un intent de restaurar-la que no es degué fer, ja que la visita següent del 1778 la ignora. RUIZ I ELIAS (1998: 53)</p> | 41.5102500,1.9826000 | 415098 | 4595902 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45856-foto-08054-91-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45856-foto-08054-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45856-foto-08054-91-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | A la veïna casa de Can Ribot es conservava la imatge de Santa Magdalena, que fou lliurada al museu de Terrassa l'any 1936 per a la seva conservació. També es conservaven dues columnes de fusta, possiblement procedents de l'altar de l'església. | 93|94|85 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | |||||||
| 45857 | Jaciment de can Riquer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-can-riquer | <p>ESTRADA, J. (1969) Vías i poblamiento romanos en el territorio del área metropolitana de Barcelona . Barcelona .Comisión provincial de urbanismo de Barcelona .</p> | I-III | Actualment tot l'entorn es troba construït i convertit en naus industrials | <p>J. Estrada (Estrada, 1969) parla de l'existència d'una vil·la romana d'època imperial en aquest indret. La documentació sobre les troballes és escassa. La notícia de J. Estrada i el poc material recollit en prospecció superficial per J. Villalta del Museu de Rubí, no aporten suficients dades per a la documentació del jaciment. El reduït nombre de restes localitzades corresponen a pocs fragments de dolia. No existeix constància de restes d'estructures. CC.AA</p> | 08054-92 | Terme de Castellbisbal. P.I. Comte de Sert. Avda. Can Campanyà s/n (08755 Castellbisbal) | <p>J. Estrada (ESTRADA, 1969) publica l'existència d'una vil·la romana d'època imperial en aquest indret. No s'especifica més informació al respecte. Sembla que dóna la notícia a partir d'una prospecció superficial.</p> | 41.4812700,1.9845300 | 415221 | 4592682 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45857-foto-08054-92-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45857-foto-08054-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45857-foto-08054-92-3.jpg | Inexistent | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 | ||||||||
| 45858 | Ermita de Sant Joan de Benviure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-sant-joan-de-benviure | <p>MAYER, M. (1996) . 'Santuari de Sant Joan de Ca n'Estaper'. Actes de l'Assemblea Comarcal d'Estudiosos . Rubí. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal. PUJADES, J.; SUBIRANAS, C. (2001) 'Intervenció arqueològica a l'ermita de Sant Joan de Benviure (o de Can Estapé)' a Ben Viure. Butlletí dels Amics i Amigues del Museu. Gener de 2001. Castellbisbal. PUJADES, J.; SUBIRANAS, C. (2000) Memòria intervenció a l'Ermita de Sant Joan de Benviure maig agost 2000: Àrea de Coneixement i Recerca. MAYER, M. (1996) . Santuari de Sant Joan de Ca n'Estaper. Actes de l'Assemblea Comarcal d'Estudiosos . Rubí.</p> | I-XIX | L'edifici de l'església es troba actualment vallat. El seu estat de conservació és molt dolent amb el sostre i part dels murs enderrocats. | <p>L'Ermita de Sant Joan de Benviure es troba dins el terme municipal de Castellbisbal, al Vallès Occidental, en un altiplà pròxim al torrent de Can Balasc, a uns 100 metres de la masia de Ca n'Estaper. A prop està la riera de Rubí, la qual marca la frontera amb el terme municipal de Rubí. Aquesta zona es va veure afectada fa anys per un constant moviment de terres per tal d'ubicar-hi el polígon industrial de Ca n'Estaper. Les referències arqueològiques a l'entorn de l'ermita són nombroses. En aquest sentit, abans de la important extracció d'argiles, se citen com a habituals les troballes de material romà en superfície, així com restes òssies romanes corresponents a una necròpolis. L'any 1988, any en que es va realitzar la Carta Arqueològica del Vallès Occidental, es coneixia l'existència de la necròpolis d'inhumació de sepultures fetes amb lloses i amb tègules a doble vessant (segles VI-VII) per les referències orals de J. Mateu. No hi havia més detalls sobre el nombre, orientació i altres característiques de les sepultures per a la correcta documentació del jaciment. Llavors s'observaven restes de tegulae escampades per la proximitat de l'ermita, així com fragments de paviment testaceum reutilitzats com a elements constructius en les parets exteriors. Se li va atorgar a la necròpolis una cronologia d'època romana. Era molt remarcable la presència, també, en el mur sud de l'ermita, d'un bloc paral·lelepípede de gres no motllurat, de 59 x 34 cm la part alta i 37 x 37'7 cm la part baixa. Aquest bloc presenta la inscripció: I(ovi) O(ptimo) M(aximo), amb una alçada de lletres de 6'2 - 6 cm. Es tracta d'una inscripció en honor a Júpiter, sense dedicant, interpretat com a culte local, lligat a un territori agrícola que la divinitat havia de protegir. M. Mayer situa la inscripció cap a la fi de la primera meitat del segle II dC. Les restes de l'ermita que es conserven són atribuïbles al segle XVIII, tot i que es sap del seu arranjament a èpoques posteriors i de la presència de materials anteriors. M. Mayer també documentà un possible mil·liari localitzat en una de les feixes de Ca n'Estaper. Aquest mil·liari va ser conservat fins el 1980 a prop de la masia, però avui dia es troba perdut. Aquest possible mil·liari era realitzat en gres, amb una alçada de 60 cm i un diàmetre de 40 cm. L'alçada de les lletres era de 7,5 cm, molt esborrades i pròximes a la base: EP</p> | 08054-93 | Terme de Castellbisbal. P.I. Can Estaper C/ del Retorn s/n (08755 Castellbisbal) | <p>Entre el maig i l'agost de l'any 2000 es realitzà una intervenció arqueològica. Durant la intervenció arqueològica s'observà l'existència de part de la necròpolis tant a l'interior (6 tombes) com a l'exterior (32 tombes) de l'església. Les tombes localitzades l'any 2000 també són construïdes amb coberta de tègules a doble vessant o amb estructura de cista i coberta de tègules, amb una cronologia de segles IX al XV (encara que 4 són del segle VI i VII). Quant a l'Ermita de Sant Joan de Benviure, es tracta d'un tipus d'edifici aïllat, església d'una sola nau, de planta rectangular, de la qual resten dempeus tres parets perimetrals i un frontís a dues aigües amb una motllura. Les conclusions obtingudes se sintetitzen en l'establiment de diverses fases cronològiques. La intervenció arqueològica ha permès establir un total de 5 fases diferenciades, 4 de les quals es troben directament relacionades amb l'existència d'un edifici religiós. FASE I. Època romana: Aquesta primera fase ve definida exclusivament per l'existència de 8 sitges de dimensions considerables situades tant a l'interior com a l'exterior de l'edifici. La cronologia relativa obtinguda és dels segles VI-VII, podria relacionar-les amb restes d'un assentament d'època romana, sense més precisió cronològica. És probable que les sitges corresponguin a la pars rústica d'una vil·la romana que hauria existit a la zona. FASE II. Segles VI-VII: Aquesta fase es caracteritza per l'establiment d'un edifici religiós que al llarg dels segles es mantindrà amb les pertinents reformes i modificacions. La cronologia d'aquesta fase correspon als segles VI-VII. Correspondrien a aquest moment un total de 4 tombes, 3 de les quals corresponen a la tipologia de tombes amb coberta de tègula a doble vessant, col·locades dins d'una fossa rectangular excavada al sòl geològic. Cap d'aquests enterraments presentava material arqueològic associat ni cap tipus d'aixovar que s'hi relacionés. FASE III. Medieval: Aquesta fase correspon ja a època clarament medieval i representa una reducció important de la planta de l'edifici original i una remodelació total de les estructures antigues. La fase sembla caracteritzar-se per la construcció d'un absis semicircular a la part de llevant, que es recolzaria sobre les restes de l'antiga capçalera quadrada. A partir d'aquest moment, l'edifici es convertiria en una església d'una sola nau, amb una planta idèntica a la que s'ha mantingut fins avui dia. Es possible que li correspongui una cronologia entre els segles XI-XII. A banda de les diverses estructures i paviments documentats, és probable que bona part dels enterraments documentats a l'interior i a l'exterior de l'església corresponguin també a aquesta fase. FASE IV. Segles XVI-XVIII: Tant arqueològicament com arquitectònica sembla donar-se, en termes generals, una llarga pervivència de l'edifici medieval sense reformes significatives fins entrada l'època moderna. En aquest moment es duen a terme importants reformes tant als murs de la nau com a la capçalera de l'església. Es refà novament la zona de l'absis i es construeix un del tipus ferradura per la part interior de l'edifici. També correspondria a aquesta fase tot el tram del mur de migdia, És evident que l'aprofitament d'aquest material implicava l'existència d'un antic assentament romà de certa importància. Quant a les construccions del segle XVIII, aquestes es limiten a l'edificació del mur de migdia i de l'actual façana de ponent. FASE V. Segle XIX: Darrera fase en la que es duen a terme reformes importants tant a l'estructura de l'edifici com en el seu espai interior. Li correspon una cronologia molt tardana, atribuïble al segle XIX. En aquest moment es duu a terme, entre d'altres, una nova reforma de l'absis de l'església quan, per raons desconegudes es torna a construir un nou absis semicircular. CC.AA. (2006)</p> | 41.4705200,2.0017700 | 416647 | 4591472 | 08054 | Castellbisbal | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45858-foto-08054-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45858-foto-08054-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45858-foto-08054-93-3.jpg | Legal | Romà|Paleocristià|Medieval|Modern|Contemporani|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | La zona era coneguda popularment com la Serra del Fossar, topònim prou simptomàtic, i estigué destinada al conreu de la vinya fins als anys 60 del segle XX. J. Mateu recull, dels pagesos que la treballaven, referències orals respecte a l'aparició de fragments de tègula i ossos. | 83|84|85|94|98|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2024-04-29 09:12 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 155,22 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/