Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 63043 | Cal Patarric | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-patarric | GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 244). | XIX-XX | Casa de pagès de petites dimensions, emplaçada a l'extrem sud d'un dels contraforts meridionals de l'altiplà de Sant Mateu. Es tracta d'una construcció de planta rectangular, molt estreta i alta. Consta de planta baixa més un pis i planta sotacoberta. La façana principal, encarada al sud-oest, té un portal senzill rematat amb arc escarser fet de dovelles i, al damunt, dos balcons amb llindes de pedra. A la façana de ponent, però, hi ha un altre portal que dóna accés directament al primer pis. Aquest és de més qualitat, fet amb llindes i brancals de pedra, igual com la finestra que té al seu damunt. Els murs són fets de maçoneria, actualment a pedra vista. En l'espai que envolta la casa hi trobem dues barraques de pedra seca, sembla que de construcció força recent. La casa ha conservat bé la tipologia i el volum originari. | 08229-166 | Demarcació de Sant Mateu de Bages | Per les seves característiques constructives, cal Patarric podria ser obra del final del segle XVIII o del XIX. L'existència d'una casa molt propera, situada a uns 80 m a l'oest, probablement més antiga tot i que es coneix amb el nom de Casa Nova, podria indicar que cal Patarric es va construir aprofitant les restes d'aquesta altra construcció. | 41.7811700,1.7374500 | 395080 | 4626251 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63043-foto-08229-166-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63043-foto-08229-166-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63043-foto-08229-166-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||||
| 50545 | Cal Teixidor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-teixidor-3 | Diputació de Barcelona; BERRYSAR, S.L. (2010). Pla especial de catalogació de masies i cases rural en sòl no urbanitzable. Ajuntament de Sant Salvador de Guardiola (núm. 081). | XIX-XX | Casa de pagès de planta rectangular amb coberts adossats al costat sud que configuren un espai tancat en forma trapezial. L'habitatge té coberta a dues aigües i consta de planta baixa, primer pis i golfes. La façana principal i el portal estan encarats a migdia i donen a un pati. Les parets són arrebossades i presenten pocs elements destacables. A la façana de ponent hi ha un petit balcó i una gran porta d'accés al pati de la casa, per on entraven els carros. Al costat de llevant hi ha una terrassa fruit d'una remodelació recent i un tancat amb un jardí. A l'interior, la planta baixa conserva les voltes de pedra del que havia estat el celler. El cobert de migdia és actualment un garatge però antigament havia servit per aixoplugar els carros, quan la casa feia funcions d'hostal. | 08098-86 | Raval de Coll d'Arbós | Pere Moncunill va ser qui va construir aquesta casa l'any 1821, segons consta a les escriptures, i el seu nom originari era cal Casetà. Com la resta de cases de pagès del sector de Coll d'Arboç, l'establiment es va fer en terres del mas Enric de la Serra, i fins fa poc encara pagaven un cens anual en espècies per cap d'any. Entorn de 1980 aquestes cases van fer una redempció conjunta dels censos per poder accedir plenament a la propietat. La casa havia fet funcions d'hostal, per bé que sense servei de pernoctacions. L'altre hostal de la carretera de can Maçana en terme de Sant Salvador de Guardiola era el del Brunet. Quan passaven les diligències feien els canvis de cavalls a l'hostal de can Maçana i, deien, que des d'allà els animals tornaven sols fins a cal Teixidor. Més endavant hi solien fer parada els transportistes de les agències, que deixaven els carros en el cobert de grans dimensions al costat del pati. Més endavant, cap a la segona meitat del segle XX, encara hi feien parada els pastors de la transhumància entre el Berguedà i Vilafranca. La família dels propietaris va passar per diverses generacions sense descendència masculina i els casaments de les pubilles van fer que s'anés canviant el nom. A la primera meitat del segle XX va entrar com a pubill Esteve Cots, el qual treballava amb un teler. D'aquí els noms de cal Cots i de cal Teixidor amb els quals s'ha conegut la casa. | 41.6797700,1.7875600 | 399086 | 4614933 | 1821 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50545-foto-08098-86-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50545-foto-08098-86-2.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Notícies orals facilitades per Pilar Parrot | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:43 | |||||||
| 59717 | Sepulcre de Pere de Sitjar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sepulcre-de-pere-de-sitjar | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ESPAÑOL BERTRÁN, Francesca. 'El escultor trecentista Berenguer Ferrer un eslabón más en la penetración del arte francés en Cataluña'. Anuario del Departamento de Historia y Teoría del Arte, Universidad Autónoma de Madrid. ISSN 1130-5517, Nº 2, 1990 , págs. 75-96. [en línia] <http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=152751&orden=282708&info=link> PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | XIV | Seria convenient restituir-lo en l'emplaçament original i musealitzar-lo. | Sarcòfag esculpit per Berenguer Ferrer l'any 1355 per allotjar les despulles de Pere de Sitjar. Posteriorment s'hi van posar també les de la seva dona, Guillema, i les dues filles. Es tracta d'un ossari en forma d'arqueta amb estàtua jacent del personatge a la tapa. Les dues mènsules que el sostenen, originalment estaven ubicades a la part alta de la fornícula i el sarcòfag es recolzava directament sobre el mur. Una d'elles és la que ens indica el propietari del sarcòfag, amb una inscripció que diu així: 'Aquest monument es del honrat en Pere de Sitjar, Senyor de Rocafort, a qui per Deu Amen dit Pater Noster'. L'ossari consta del sarcòfag amb la corresponent tapa, presidida per la imatge del difunt en alt relleu, amb les dues mènsules. L'escena en relleu que es desenvolupa en la part frontal és molt comuna en contextos funeraris, sobretot a Itàlia. Es tracta de la presentació de la familia Sitjar davant la Mare de Déu. A l'extrem dret es pot identificar a Sant Vicenç, ja que era el patró de la família i el titular de la capella del castell. Vesteix una dalmàtica i sosté un llibre amb la mà esquerra, mentre que amb la dreta presenta la família davant Santa Maria. Els quatre personatges, Pere, Guillema i les dues filles, estan agenollats i amb les mans en actitud de pregària. Guillema està representada com a vídua. Les filles porten brial amb mantell superior amb ornaments florals al cap. Les dones llueixen paternòsters al coll. Pere de Sitjar vesteix de militar. Els laterals del sarcòfag no estan decorats perquè no eren vistos en la seva posició original. Francesca Español (1990) destaca la semblança entre la figura de Pere Sitjar del fronatl i la de la tapa. En aquesta darrera, està representat inclinat cap a la dreta, possiblement per fer-lo més visible. Reposa el cap damunt un coixí i els peus damunt el llom d'un gos. La reproducció de l'arnès militar és molt completa i pròpia del segle XIV. De la corretja pengen una espasa i una daga. En el pom i la creu de l'espasa i a la creu de la daga ha gravat les inscripcions següents: AVE GRATIA. SALVE R(EGIATA), BENEDICTUS. Les mènsules adopten la forma d'éssers fantàstics, amb trets zoomorfes i antropomorfes, però amb els caps grotescos. | 08182-319 | Església de Santa Maria de Rocafort | Pere de Sitjar era el senyor de Rocafort i mor l'any 1348, deixant la seva dona, Guillema, vídua i amb dues filles. Existeixen dos documents que parlen d'aquest sarcòfag, que ens permeten saber-ne l'autor, el preu i la data. Un és del 16 d'agost de 1354 i l'altre del 23 de desembre de 1355. Berenguer Ferrer, de Manresa, cobra 100 lliures per la feina i triga un any en enllestir l'encàrrec. Per un document datat el 18 de juliol de 1356 sabem que sis mesos després de conclòs el sarcòfag es procedeix al trasllat de les restes de Pere de Sitjar a l'església. Les restes de la dona i de les filles els dipositaren els monjos de Sant Benet de Bages, hereus del castell de Rocafort. El sarcòfag es va salvar de la destrucció durant la Guerra Civil espanyola gràcies a Lluís Rubiralta, delegat per al salvament del patrimoni artístic, i a un grup de voluntaris que el traslladaren a la santa Cova de Manresa, emparant-se amb la normativa de la Generalitat de Catalunya. | 41.7170500,1.9362900 | 411516 | 4618908 | 1355 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59717-foto-08182-319-3.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Simbòlic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Berenguer Ferrer | Actualment es conserva a l'interior de l'església, però desplaçat del seu lloc original, que és una fornícula coronada per una arcada gòtica, situada en el mateix mur nord. | 93|85 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||
| 88555 | Cal Gregori | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-gregori | XIX | En estat ruïnós. Cobert de vegetació. Cami d'accés impracticable. | Casa de pagès en estat ruïnós. Constava només de l'edifici residencial, que pel que es pot veure, era bastant ferm. Constaca de planta baixa més un pis i golfes. La construcció sembla de planta rectangular, però en l'estat actual és difícil d'apreciar-ho. Queden només algunes parets exteriors i interiors, sense cap tram de teulada. Les parets són fetes de maçoneria, amb restes d'arrebossat blanc cru. Les finestres són petites i emmarcades amb carreus de bona factura. | 08178-62 | Centelles. NO del terme. | Pertany al Mas Bruqueses | 41.7445900,1.6682700 | 389268 | 4622276 | 08178 | Rajadell | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88555-foto-08178-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88555-foto-08178-62-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-04-08 00:00:00 | PEP 1993 (Jordi Piñero)/ OPC 2017-2020 | Figura al Catàleg de Masies i Cases Rurals 2014 (num.86). En els mapes generals (ICGC) està mal ubicat (l'identifiquen amb Cal Rossimort)La casa es situa a l'altiplà de Sant Simeó de Centelles. S'hi accedeix, des de Fonollosa, entrant en terme de Rajadell pel Pinyer i arribant al Mas Centelles. Des d'aquest mas cal prendre una pista al SE, i a 900m del Mas Centelles s'arriba al lloc. També es pot anar des de Sant Amanç passant per Can Quius i Bruquesses. S'ubica a 15m. a l'E de Cal Tàssies, en un petit replà. Actualment la casa, que esta encarada cap a un torrent que desemboca a la riera de Rajadell, esta envoltada per matolls, arbres joves i camps de conreu (abans de blat). La visita efectuada el 2020 constata l'inaccessibilitat de les ruïnes, a causa de la frondosa vegetació, i la comprovació de la descripció anterior (PEP 1993).Presenta una llinda amb inscripció a la finestra de la façana sud . Es conserva força bé (PEP 1993), però està escrita en cursiva i és difícil de llegir. Transcripció aproximada: [?] Mitat de [?]18 [Se sovers de] 54[ ? ]Isidro [?] | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 29039 | Rellotge de sol de Còdol Rodon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-codol-rodon | http://www.gnomonica.cat/index.php/inventari/inventari-10742 | XIX-XX | Quasi desaparegut | Rellotge de sol vertical ubicat a la façana sud d'un paller. De planta quadrangular, està molt malmès, només es conserva la meitat est del seu lliscat de base, que sembla fet amb morter. També s'intueix que podria tenir un regruix exterior, una espècie de marc, possiblement pintat de blanc. No hi ha restes de pintura ni de números, es conserva però el gnòmon de vareta. | 08002-107 | Cal Còdol Rodon | Pertany al Mas de Can Codol-Rodón, edifici datat des del segles XVII-XVIII | 41.7323300,1.6592400 | 388496 | 4620926 | 08002 | Aguilar de Segarra | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08002/29039-foto-08002-107-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08002/29039-foto-08002-107-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08002/29039-foto-08002-107-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-01 00:00:00 | Cristina Belmonte, iPAT Serveis Culturals | Referència 5568 del Inventari de rellotges de sol dels Països Catalans | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:37 | |||||||
| 53030 | Sant Pere de Vilamarics | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-pere-de-vilamarics | 'Fitxa de l'inventari de patrimoni arquitectònic'. Barcelona: Generalitat de Catalunya. | X | En runes, i amb la coberta esfondrada. | Església romànica bastida en un indret on anteriorment hi hauria un petit temple pre-romànic. L'edifici consta d'una sola nau capçada per un absis semicircular, dirigit a llevant, al centre del qual s'obre una finestra de doble esqueixada, rematada amb un arc de mig punt monolític. La nau havia estat coberta amb una volta de pedra (que ara està esfondrada), que arrencaria d'una cornisa que segueix tot l'edifici, estenent-se també a l'absis, que encara conserva la coberta, resolta amb un quart d'esfera. Inicialment s'entrava al temple per una porta situada al capdavall del mur de migdia, rematada amb un arc de mig punt fet amb dovelles de grans dimensions, emmarcades per una motllura. El mur de ponent és coronat per un petit campanar d'espadanya. L'edifici va ser refet l'any 1834, i durant aquestes obres els paraments interiors van ser enguixats i s'obrí una altra porta, de la qual només resta l'obertura. Possiblement també sigui d'aquesta època el contrafort que apuntala un dels murs laterals de la nau. Els murs exteriors pràcticament no estan decorats, només hi ha una cornisa al voltant de l'absis, sota el ràfec de la teulada. L'aparell és fet de blocs de pedra disposats en filades paral·leles. Segons Xavier Sitjes, encara conserva elements pre-romànics, tot i que a Catalunya Romànica els consideren dubtosos. Aquests vestigis consistirien en un tros de paret del costat sud i un fragment de l'arc triomfal, que era de ferradura. | 08127-6 | Vilamarics. Entre els municipis de Castellbell i el Vilar i Sant Vicenç de Castellet. | Petita església que va dependre del monestir de Santa Maria de Montserrat per donació comtal de Manresa. El 925, el bisbe Jordi de Vic va fer donació al monestir de Ripoll, entre altres coses, dels delmes de l'alou de 'Vila Milech', que ja havia donat el comte Sunyer al monestir. Aquest 'Vila Milech' correspondria a l'enclavament de Monistrol de Montserrat, situat entre els municipis de Sant Vicenç de Castellet, Marganell i Castellbell i el Vilar, anomenat Vilamarics. Encara que en aquests documents l'església de Sant Pere no és esmentada de forma explícita, podria estar construïda en aquells moments. Quan s'organitzà un priorat a l'església de Santa Maria de Montserrat, aquesta església i el seu alou passaren a formar part del seu patrimoni. L'edifici no degué sofrir grans reformes fins al 1834, quan es van dur a terme diverses obres, durant les quals es van trobar unes tombes antigues als voltants. | 41.6535700,1.8180800 | 401586 | 4611988 | 08127 | Monistrol de Montserrat | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08127/53030-foto-08127-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08127/53030-foto-08127-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08127/53030-foto-08127-6-3.jpg | Inexistent | Pre-romànic|Romànic|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Helena Garcia Navarro | 91|92|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||||
| 88870 | Fortificació de Sant Amanç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fortificacio-de-sant-amanc | Comas, Francesc; Serra, Jaume (Centre d'Estudis del Bages). Comunicació sobre la fortificació de sant Amanç. Nota enviada a l'ajuntament de Rajadell 13.9.2016. Molins, Ernest. I els carlins que els mati Déu. Quaderns de Fonollosa. Agost 2018 | XIX | Molt emboscat | Restes d'una fortificació militar de gran envergadura, efímera, feta amb grans cinturons de pedres sense morter, de molta amplada i de molta llargada. En alguns trams l'alçada supera de llarg els dos metres. El perímetre sembla definir-se per un gran mur corregut, recte, que continua en forma semicircular definint un recinte quasi circular però que en lloc de tancar-se, s'obre dibuixant un altre semicercle en direcció contrària. Al principi del perímetre descrit, en el mur recte, s'observa, ocupant tot el gruix del mur, una garita amb dos troneres a cada costat, orientades al mateix mur (i a sobre d'aquest). En el segon semicercle, s'observa, dins el perímetre i adossat al mur, un petit edifici ensorrat. A continuació, es conserva una cabana de planta ovalada amb coberta de falsa cúpula, parcialment enfonsada, amb una porta d'entrada amb un arc de mig punt, amb dovelles de bona factura. Seguint el perímetre, s'observa una tronera que per la seva forma, obliqua, correspon clarament a fuselleria, i també unes escales encastades al mur (lloses sobresortints). A l'altre costat del mur, en el mateix lloc, també n'hi ha escales. El mur, certament gruixut, esta construït amb lloses planes col·locades en sec, amb gran precisió. No s'observa cap porta ni finestra. Sembla que està construït sobre un retalls de roca fets expressament, amb forma de ziga-zaga o dents de llop, d'on es podrien haver extret els blocs. Aquets retalls s'observen en altres llocs del turó. Tot el jaciment està molt emboscat En un indret del lloc, sembla endevinar-se el traçat d'una antiga barraca circular. Ernest Molins fa una descripció del lloc i parla d'un recinte ovalat de més de 1000 m2 i de dues parets o muralles concèntriques. A l'altra banda del camí, en direcció a Can Quiis, s'ha documentat la continiutat del gran mur de pedra. | 08178-376 | Sant Amanç. NO del terme | Podria correspondre a les guerres carlines. Per les dimensions i qualitat de les estructures, correspondria més aviat a un fort cristí (governamental). El Bages estava sota control liberal i les partides carlines sovintejaven de Castelltallat en amunt. Ernest Molins dona notícia d'un fort cristí a Fonollosa , instal·lat al terme durant la segona carlinada o guerra dels Matiners (1946-49). Se sap que l'alcalde d'Aguilar de Segarra, el 1848, hi portava (per ordre del comandant del destacament) roba (llençols i màrfegues) i queviures. No es d'estranyar que els alcaldes de Rajadell, Fonollosa, etc, també hi contribuissin, pero no ens consta. No es coneix l'emplaçament d'aquest fort a Fonollosa, pero Molins aventura que potser podria ser la fortificació prop de cal Quius (a uns centenars de metres del terme de Fonollosa). Sabem d'aquest fort que els d'Aguilar hi van posar una campana i construir la torre per ubicar-la. | 41.7409900,1.6796300 | 390207 | 4621862 | 08178 | Rajadell | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88870-foto-08178-376-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88870-foto-08178-376-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-04-08 00:00:00 | OPC 2017-2020 F. Xavier Menéndez | Es troba a l'entrada de la vall de la Riera de Rajadell en la part que comunica el Bages amb l'antiga Segarra, en un turó que domina l'entrada de la vall, sobre el nucli de sant Amanç. Es controla visualment el sector del camí ral per seu pas per Rajadell. El turó està travessat per un túnel de la via del tren Està esta a prop de Cal Quius, a uns 230 m. a l'E, en el vessant del turó al costat de la carretera, a ma dreta, en direcció Sant Amanç. Entre el jaciment i cal Quius hi ha un camp d'oliveres. A l'est el turó esta limitat pel torrent del Prim. La casa de Can Joma es troba a l'altra banda del barranc del Prim, a uns 350 m. a l'E. del jaciment en línia recta.Es una fortificació espectacular, i totalment inèdita i desconeguda fins que el CEB (Centre d'Estudis del Bages) la va visitar el 2014 i en van donar notícia el 2016. Va proposar a l'ajuntament netejar el lloc, fer-hi excavacions i recerca en arxius militars. J. Piñero també havia visitat el lloc, amb posterioritat al PEP 1993. El 2017, l'ajuntament va demanar al SPAL de la Diputació de Barcelona un estudi arqueològic del jaciment, amb el nom 'Casalot de can Jona de Sant Amanç (fortificació)', com a recurs tècnic, però no va ser concedit. El 2018 E. Molins va publicar una breu nota a una revista local de Fonollosa.En un sector del mur, per la part exterior, es troba, recolzada, una fita de pedra de forma prismàtica amb la part superior semicircular, amb la següent inscripció (en dues línies, la primera parcialment llegible): U I _ _ D E S / B E D A D O | 98 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 88502 | Capella de Sant Salvador de Valldòria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-salvador-de-valldoria | RAFAT i SELGA, FRANCESC. (1987) Capítol 'Rajadell' a Història del Bages II. Parcir edicions. 1987 p. 203-220 | XVII-XX | Reconstruïda integrament el 1992 | Capella rural vinculada al Mas Valldòria. Construcció molt sòbria de planta rectangular i coberta a doble vessant, amb el ràfec motllurat. La actual capella correspon quasi íntegrament a la reconstrucció realitzada el 1992. Als murs es diferencien els carreus originals a la base (d'un color més fosc i més ben escairats). La resta, la part reconstruïda, és de tonalitat més clara. Excepte a la façana davantera, la resta de parets no presenten cap tipus d'obertura. La façana de llevant presenta un portal rectangular, un minúscul rosetó, campanar d'espadanya molt simple i petit i bancs de pedra adossats. Els brancals i la llinda del portal, amb inscripció gravada, així com el campanar, són elements autèntics. L'interior de la capella és cobert amb volta de canó. L'edifici està construit sobre una vessant descendent, de manera que la paret posterior es més baixa, i el pendent es resol amb una escalinata exterior. | 08178-9 | Mas Valldòria. Valldòria, al SO del terme. | Podria haver estat construida a la segona meitat del segle XVII, d'acord amb la data gravada a la llinda del portal (1682). Tot i això, l'existència d'una església anterior annexa al Mas està documentada des del segle XIII. En el seu testament de 1279, Berenguer, senyor de Rajadell, li deixa 5 sous. Citada també al 1298. No en queda cap vestigi. El 1830 el Bisbe Coscuera, en una visita pastoral, reclama al rector no fer-hi missa fins que no s'hagi construït un nou frontal d'altar i 'puesto blondas al Alba'. A l'entorn del 1980 la capella va ser enderrocada gairebé totalment. En arribar el fet a coneixement de l'ajuntament i del bisbat, s'obligà a reconstruir el temple. La reconstrucció la va realitzar Lluís Hervàs, masover de Valldòria, l'any 1992, el qual, amb el suport de plànols de la construcció original, aconseguí uns resultats molt positius. Les proporcions i la tipologia de la reconstrucció segueixen fidelment l'original. | 41.7213400,1.6768000 | 389938 | 4619684 | 1682 | 08178 | Rajadell | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88502-foto-08178-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88502-foto-08178-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88502-foto-08178-9-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Barroc | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | PEP 1993 (Jordi Piñero)/ OPC 2017-20 | La capella es troba situada entre el conjunt de masos de Valldòria, en una petita esplanada, a la falda d'un serrat, en una zona antigament plantada amb vinya, i que actualment està ocupada per arbustos i matolls. La capella es situa a dos o tres metres de la façana principal de l'antiga casa original de Valldòria (avui la casa dels masovers).La llinda del portal presenta la següent inscripció en dos línies: 1682 S NDI S I, Al mig hi ha una creu, i el simbol marià abaix a la dreta.Conserva un retaule a l'interior. L'empedrat escalonat que envolta la capella és recent. Puntualment s'hi celebern celebracions litúrgiques.La foto 3 (interior de la capella) correspon al PEP 1993 | 98|94|96 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||
| 63038 | Ca l'Eloi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-leloi | BASTARDAS, Josep (2014). De les terres de Domenic als termes de Castelltallat, Fals i Camps. Una visió històrica sobre els dominis senyorials d'aquest territori des de l'època carolíngia fins a l'època moderna (ss. X-XVI). Treball inèdit. BENET, Albert; MAZCUÑAN, Alexandre; JUNYENT, Francesc (1984). 'Santa Maria de la Sala', Catalunya Romànica, vol. XI 'El Bages', Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 454-455. GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 175). PIÑERO, Jordi (2011). Mapa del patrimoni cultural de Puig-Reig. Fitxa 224 (Periques). Diputació de Barcelona. | XIII-XIX | En ruïna. Sense coberta i en greu procés de degradació. | Antic casal gòtic de característiques senyorials, posteriorment transformat en una masia, el qual es troba actualment en estat de semi-ruïna. Es troba emplaçat a l'extrem est d'un petit altiplà (anomenat pla de ca l'Eloi), amb excel·lents vistes sobre la conca del Cardener i també amb contacte visual amb la masia de La Sala. Precisament comparteix amb aquesta altra casa unes característiques arquitectòniques i un patró d'edifici pràcticament idèntic i que podria explicar-se per la presència de l'Orde del Temple en aquesta zona. El conjunt té el casal gòtic com a nucli de la construcció, al qual se li va afegir un cos adossat a llevant (al segle XVIII) i un seguit de coberts de treball que avui ocupen les cares sud i oest. El casal gòtic és un edifici de planta rectangular perfectament planificat i regular, força alt i bastit amb uns sòlids murs fets amb carreus rectangulars de tamany mitjà ben disposats en filades. Consta de planta baixa més un pis i planta sota coberta. El portal d'entrada, adovellat, es trobava a la façana est i actualment ha quedat integrat dins l'ampliació del cos lateral. Però la façana més distingida era la de migdia. Sembla que tenia com a elements principals dos finestrals simètrics, dels quals s'ha conservat el de l'esquerra. Es tracta d'un finestral gòtic geminat, el qual ha perdut la columneta central. El de la dreta podia ser de característiques similars, però sembla que es remodelà per transformar-lo en una finestra més petita. La part superior presenta una galeria amb dues arcades que podria ser posterior. En aquesta façana hi ha també una porta molt simple. La resta de façanes del casal tenen diverses finestres, de distribució força regular, emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Destaca la que hi ha a la façana de ponent, amb una llinda decorada amb un arc renaixentista. L'interior del casal presenta una estructura perfectament planificada que es distribueix en base dues crugies pràcticament simètriques. Així, les dues primeres plantes de l'edifici es sustentaven en tres arcs diafragmàtics ogivals a cada crugia. Això configurava unes àmplies sales de caràcter noble tant a la planta baixa com al primer pis. Aquesta estructura s'ha conservat de manera parcial a causa de l'esfondrament de la part central de l'edifici i de modificacions puntuals fetes en l'última fase de la masia. Cal remarcar que les dovelles dels arcs diafragmàtics, així com altres blocs petris significatius, han estat fets amb un tipus de pedra de color vermellós, un recurs ornamental que s'utilitza de manera similar a La Sala i en altres masies antigues de la zona. Possiblement al segle XVIII, o tal vegada ja amb anterioritat, el casal fou adaptat com a masia convencional bo i afegint-hi el cos de llevant i un bon nombre de coberts. Això no obstant, l'estructura bàsica del casal gòtic s'ha conservat en els seus trets bàsics. Considerem que ca l'eloi és un exemple excepcional d'aquest tipus de casal gòtic rural. Pel fet de conservar l'estructura interior en bona part i amb relativament poques alteracions i per la seva possible vinculació amb els templers. | 08229-161 | Demarcació de Sant Mateu de Bages | Podria ser que aquest gran casal gòtic formés part d'un complex que tenia dos edificis destacats, molt propers, comunicats visualment entre si i de característiques arquitectòniques pràcticament idèntiques. Es tracta de la Sala i ca l'Eloi. Sobre cap dels dos coneixem gaire documentació antiga. En referència a la Sala, la casa o domus està documentada des del segle XII, tot i que molt probablement era anterior. L'estudiós Josep BASTARDAS (2014) sosté la tesi que la Sala era el centre administratiu d'un territori que, a finals del segle X, va passar al domini del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Aquest autor també sosté que l'Orde del Temple va tenir una presència destacada a la Serra de Castelltallat, amb possessions al sector de ponent d'aquesta serra (Claret dels Cavallers, Vilalta i Castelltallat) i també més a llevant, concretament en els dos casals de la Sala i ca l'Eloi. Bastardas argumenta que hi ha documentació del seu l'arxiu particular (procedent del mas Bastardas de Fals) que permet afirmar que entorn de 1230 un personatge molt important dins l'Orde del Temple, Bernat de Claret, administrava terres que podrien situar-se a la zona de ca l'Eloi i de la Sala. Si aquesta hipòtesi fos confirmada ajudaria a explicar l'existència d'aquests dos grans casals, basttits en la seva estructura bàsica entre els segles XII-XIII, d'arquitectura molt similar i que reflexteixen una tipologia força allunyada de la d'un mas convencional. Un paral·lel en aquesta mena de casal gòtic rural podria ser el de Periques: un convent-granja de la comanda templera de Puig-Reig (PIÑERO, 2011). En definitiva, la Sala i ca l'Eloi podrien formar part d'un complex templer iniciat a la primera època d'aquest orde el qual, segons Bastardas, estaria vinculat als vescomtes de Cardona i a la comanda templera de Granyera (Cervera). Tot i que no es tractaria d'una comanda templera, ja que la documentació no ho avala, a la pràctica funcionaria d'una manera semblant, sota un administrador en la persona de Bernat de Claret. Un altre element que avalaria aquesta hipòtesi és la presència en un petit mas molt proper (el Solarot) d'un gravat amb una creu patent o templera, tot i que la seva datació és incerta. Pel que fa específicament al mas de ca l'Eloi, l'any 1552 ja apareix amb aquest nom (Aloy). Concretament en un document dels censos del castell de Sant Mateu amb motiu del casament de la filla de l'antic senyor Gàver amb el nou senyor, de la família Peguera (Arxiu Comarcal del Bages, AHPM 4241, notari Antoni Lluís Avellà, 1559-1564). Concretament hi apareix un tal Joan Tries, alies Aloy. Això fa suposar que amb anterioritat la casa ja es coneixia amb aquest nom. Tanmateix, sembla que els Aloy a Sant Mateu de Bages no són anteriors al segle XVI. Segons informa la inscripció d'una llinda de la casa, el 1799 el propietari era Joan Aloy. | 41.8116000,1.7255300 | 394140 | 4629644 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63038-foto-08229-161-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63038-foto-08229-161-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63038-foto-08229-161-3.jpg | Legal | Medieval|Contemporani|Gòtic|Modern|Renaixement | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la llinda d'una finestra del cos de llevant: JUAN ALOY ME FESIT 1788 IHSUns 500 m al sud-oest de ca l'Eloi es conserven les restes d'una casa coneguda com a Casalot de ca l'Eloi. | 85|98|93|94|95 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 62993 | Ca l'Espinac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lespinac-0 | GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 62). | XV-XX | Casa de pagès de dimensions mitjanes que es troba al nucli de Claret dels Cavallers i ha estat des de sempre propietat de can Serra: un dels dos grans masos d'aquest nucli. La casa adopta una planta en forma de L i està adossat, per la part posterior, a uns corrals. Consta de planta baixa més un pis. Es tracta d'una construcció molt senzilla, que té l'entrada principal encarada a migdia. Consisteix en un portal emmarcat amb brancals de pedra i una llinda de fusta. La façana de llevant dóna a un marge de pedra seca. Els murs d'aquest costat són a pedra vista, mentre que la façana principal és arrebossada. A l'interior es conserven restes d'una tina força antiga. La casa està adossada a una construcció allargada formada per diferents dependències. Recentment s'ha afegit a la casa un cobert on es conserva una interessant bassa o viver medieval (documentat als segles XV-XVI). Es tracta de dos dipòsits connectats amb un sistema de filtratge de l'aigua pel mètode de decantació. | 08229-340 | Demarcació de Claret dels Cavallers | Possiblement en el seu origen aquesta construcció constituïa un espai de serveis del mas de can Serra, del qual n'haurien quedat el viver (documentat als segles XV-XVI) i, possiblement d'època posterior, la tina. No es té notícia de quan es construí l'habitatge ni de les circumstàncies que el van motivar. Per la seva tipologia constructiva podria ser una obra dels segles XVIII o XIX. La casa ha estat sempre propietat del mas de can Serra de Claret dels Cavallers. Actualment hi viu una família que porta a terme una explotació agropecuària de caràcter ecològic i també rutes i activitats turístiques amb cavalls. | 41.8214700,1.6472800 | 387657 | 4630839 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62993-foto-08229-340-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62993-foto-08229-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62993-foto-08229-340-3.jpg | Legal | Contemporani|Medieval|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | També anomenada casa del PastorInformació facilitada per Pere Vidal | 98|85|94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 63410 | Sociats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sociats | GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 181). PLANAS, Joan (1969). Les Planes de Sant Mateu. Barcelona, ed. Jover. | XVI-XX | Masia de dimensions mitjanes, que està emplaçada al sector conegut a Sant Mateu com l'Altre Pla, pràcticament a tocar d'una altra masia: Roig. És formada per un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més dos pisos) amb diferents coberts adossats que s'allarguen pel costat de llevant, així com una construcció aïllada a ponent que correspon a l'antiga pallissa. Sociats té una tipologia constructiva més regular que cal Roig, fet que denota probablement que el gruix de la construcció és més modern que el de la casa veïna. Tanmateix, el cos central és molt llarg, i podria ser que la part nord fos més antiga (té inscripcions del segle XVII: 1649 i 1661) i que posteriorment s'allargués cap al sud (possiblement el 1921, segons una altra inscripció). Així, la façana principal actual, orientada vers migdia, s'estructura en base a un portal adovellat i una finestra superior emmarcada amb llinda i brancals de pedra, posteriorment convertida en balcó. Les obertures del segon pis, perfectament simètriques, ja són emmarcades amb maó. La façana de llevant, bastida sobre un terreny amb desnivell, és la més regular i s'hi observen finestres i balcons de diferent tipologia. A l'interior, la casa ha conservat força bé l'estructura constructiva tradicional gràcies a una acurada restauració. | 08229-557 | Demarcació de Sant Mateu de Bages | Probablement aquest mas és d'origen medieval, igual que la casa veïna, anomenada cal Roig, i de la qual en tenim notícies documentals des dels segles XIII-XIV. Pel que fa a Sociats en particular, la referència més antiga que coneixem és un fogatge de l'any 1553, en el qual apareix com a cap de casa Antoni Sociats. Un segle més tard, en un capbreu de Castelltallat i Fals fet el 1686 pels Ducs de Cardona també hi consta el mas Sociats. Malgrat que aquest no es troba en cap d'aquests dos termes (Castelltallat o Fals) devia quedar dintre de les possessions dels Cardona. Aquest any el mas pagava de cens als Cardona sis cortans de civada i dues gallines, els quals s'havien de fer efectius per la Mare de Déu d'Agost, a més dels carnelatges habituals. No coneixem més notícies sobre la família Sociats, però aquest cognom, que a Sant Mateu sembla originari d'aquesta casa, es troba de manera relativament freqüent en la documentació antiga del terme. Així, per exemple, el 1646 tenim notícia que un tal Domingo Sociats és testimoni en un document per enrolar soldats per a la Guerra dels Segadors (PLANAS, 1969: 40). Un fet atípic és la proximitat de Sociats amb cal Roig, situat gairebé a tocar. Per la major regularitat de la construcció, Sociats sembla una mica més modern. Les inscripcions de diverses llindes indiquen que bona part de la construcció actual és del segle XVII, tot i que el seu origen ja hem dit que és anterior. Segons la inscripció de la façana, l'any 1921 la casa pertanyia a un tal Llobet. Posteriorment, la va adquirir la família Gener, que venia de Callús i la va tenir dues generacions. El fill era Josep Gener Duarri, i els últims anys hi va viure sola la seva vídua. La casa es trobava en molt males condicions quan l'any 2005 la van adquirir els actuals propietaris. Des d'aleshores Àngel López hi ha portat a terme una important rehabilitació feta per ell mateix. | 41.8103400,1.6998900 | 392008 | 4629536 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63410-foto-08229-557-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63410-foto-08229-557-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63410-foto-08229-557-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda de la façana principal: Llobet 1921Inscripció en una llinda interior: 1661Inscripció en un balcó: 1649Informació facilitada per Dolors Capsada, de cal Roig, i per Àngel López | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 63294 | Solsonet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/solsonet | GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 14). | XVIII-XX | Casa de pagès de petites dimensions, emplaçada a la punta d'un altiplà amb bones vistes cap al sud, vers la riera de Salo. Consta d'un cos residencial que originàriament era de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) i que fou allargat per la banda de ponent. També té un cobert adossat a l'angle nord-est i un cobert aïllat a ponent. La façana principal, encarada vers migdia, presenta una distribució regular, amb un portal a l'esquerra i, a la planta superior, dues finestres. Totes les obertures són emmarcades amb llindes i brancals de pedra, i les finestres tenen l'ampit treballat. El parament és fet amb carreus més o menys escairats però de mides diverses i de manera molt irregular. HI trobem encastat un element petri reaprofitat, semblant a una pica. En el mur posterior les finestres són emmarcades amb maó. En general la casa ha conservat molt integrament els volums i la tipologia tradicional. | 08229-433 | Demarcació de Salo | Probablement aquesta casa fou construïda el 1765, tal com indica la inscripció de la llinda. En la inscripció que hi ha al seu damunt, a la finestra, hi devia constar el promotor de l'obra, però està erosionada i no s'acaba de llegir. Als segles XIX o XX la casa va tenir algunes ampliacions, però mantenint les seves dimensions modestes. | 41.8494800,1.6341100 | 386613 | 4633966 | 1765 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63294-foto-08229-433-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63294-foto-08229-433-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63294-foto-08229-433-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda del portal: 1765A la llinda de la finestra sobre el portal, inscripció incompleta: A fet fer la P[resent] obra | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | |||||||
| 63037 | Cal Trempat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-trempat-0 | GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 225). | XIX-XX | En estat avançat de ruïna | Casa de pagès que es troba en estat de ruïna, emplaçada a l'esplanada que hi ha vora cal Fanal, al costat d'un camí. Es tractava d'una casa de petites dimensions, però el seu estat de degradació actual, més el fet de trobar-se totalment coberta per la vegetació, no permeten fer-se'n una idea gaire precisa. L'únic que es pot veure és un mur de certa alçada al costat de ponent i restes de la base d'un altre mur a llevant. La part d'entremig és ocupada per enderrocs i bardissa. | 08229-160 | Demarcació de Sant Mateu de Bages | Probablement cal Trempat és una construcció del final del segle XIX o començament del XX, de manera semblant a la casa veïna de cal Fanal. Com a mínim des de mitjan del segle XX la casa ja es trobava en un estat avançat de ruïna. | 41.7969500,1.7512700 | 396254 | 4627986 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63037-foto-08229-160-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63037-foto-08229-160-2.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 38472 | Forat de la Pudor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forat-de-la-pudor | BRASÓ, M.; PLADEVALL, A. i CATALÀ, P. (1976). 'El castell d'Artés', dins Els Castells catalans, vol. VI. Barcelona, pp. 483-489. GOLOBARDES, J i PUIGBÓ, J. (1933). Notes històriques d'Artés. Manresa. SERRA COMA, Rosa (1985). El forat de la pudor. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XVI-XVII | Passatge cobert amb volta de canó sobrealçada i tancat per un arc rebaixat de dovelles irregulars i col·locades a plec de llibre. Aquest carrer comunicava la Plaça Vella amb l'espai exterior de les muralles pel sector de tramuntana. L'edifici sobre el qual fou obert aquest passatge fou seu de l'antic ajuntament i ara és el museu. | 08010-123 | Plaça Vella - casc antic-. | Probablement construït en el segle XVI o XVII aprofitant la pedra de les velles construccions medievals que formaven el primer nivell de la muralla medieval del castell. En el segle XVI comença a formar-se el casc antic, la Plaça Vella i els carrers propers. | 41.7995300,1.9509700 | 412849 | 4628050 | 08010 | Artés | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38472-foto-08010-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38472-foto-08010-123-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Residencial | 2020-06-23 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Hi ha vàries teories pel que fa a l'origen del seu nom. La més acceptada seria la que explica que antigament, el mercat es feia en aquesta plaça, i que totes les deixalles, ja foren de peix, carn o restes vegetals, s'abocarien en aquest 'forat'. Això faria pudor mentre es descomposava. | 94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:37 | ||||||||
| 50608 | Cal Giralt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-giralt | XIX-XX | Casa de pagès que forma part del nucli urbà de Guardiola, situada en un petit promontori al costat del carrer de la Llum. Està formada per un cos residencial més un cobert aïllat al costat de llevant. Antigament eren dues cases: cal Giralt i ca la Rosa. Aquesta última, més petita, era la que està situada a la part final. El cos residencial té una planta irregular, fruit de successives ampliacions i de l'afegit de coberts adossats, sobretot a ponent. Consta de planta semi-soterrània més dos pisos. La construcció ha conservat els volums originaris, però amb importants modificacions modernes, sobretot a les façanes davanteres. La façana principal, encarada a llevant, s'ha remodelat amb una entrada nova i s'han refet les finestres. Els murs són actualment arrebossats. La part posterior conserva millor la fesomia tradicional. En aquest sector hi trobem uns interessants murs de pedra seca que reforcen un terreny en desnivell. La construcció aïllada del cobert és feta amb murs de pedra a la base i sobrealçada amb maó. | 08098-149 | Avinguda de la Generalitat (nucli urbà de Guardiola) | Probablement es tracta d'una construcció originària del segle XIX, o potser una mica anterior. Al costat de la casa hi passava l'antic camí ral de Manresa a Igualada, que continuava per l'actual carrer de la Llum en direcció a les Casetes de la Riera. Cal Cabanes ha quedat com un únic testimoni d'habitatge tradicional en aquesta zona on comença el nucli urbà de Guardiola. | 41.6807500,1.7672900 | 397400 | 4615065 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50608-foto-08098-149-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50608-foto-08098-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50608-foto-08098-149-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:43 | ||||||||||
| 49296 | El Genescà (masoveria) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-genesca-masoveria | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 67.2. | XIX-XX | Masoveria del Genescà, situada al costat de la casa principal del mas. El conjunt del mas forma un clos tancat amb pati central que inclou la casa antiga, una eixida i coberts i, a l'oest, la masoveria. Es tracta d'una construcció força gran i regular, que ha estat aixecada en una sola fase, l'any 1874 segons la inscripció d'una llinda. És de planta rectangular i està adossada als coberts pel costat nord. Disposa de tres plantes. La façana principal, encarada a llevant, té una distribució perfectament simètrica, amb tres eixos d'obertures emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La façana posterior manté aquesta mateixa estructura tripartita. La façana sud té diverses obertures i s'adossa a un cos amb terrassa que conserva cinc tines. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. | 08090-4 | Masia El Genescà. Prop del nucli de Gaià | Probablement l'església de Sant Andreu del Genescar és anterior al mas. Segons Josep M. Badia, en època alt-medieval devia ser sufragània de la parroquial de Gaià i donar servei a una colla de masos al seu voltant. Tanmateix, cal dir que la parroquial es troba molt a prop d'aquí. Fins fa poc no es coneixia cap referència documental antiga de la capella del Genescar, però Josep BADIA (2016: 185), l'ha pogut documentar en una deixa testamentària de l'any 1362. La deixa és de Jaume de Villagayano a 'Sancti Andre de Solerio'. Cal advertir que el nom primitiu del mas Genescar era Soler. Tanmateix, l'església és anterior a aquesta data: romànica del segle XII. Avui continua vinculada al mas Genescà. Pel que fa al mas, segons dades recopilades per Josep M. Badia, ja existia al segle XIII. Concretament, apareix en un document de l'Arxiu Episcopal de Vic de l'any 1255. Ja hem dit que llavors s'anomenava Solario. L'hereu aquesta en aquesta data era un tal Pere. Estava inclòs en la parròquia de Santa Maria de Gaià. En el fogatge de 1553 en aquest mas hi consta Jaume Gineschar. Per tant, en època baix-medieval ja devia passar a denominar-se Genescà. Un cop superada la crisi baix-medieval, al segle XVI el Genescà va iniciar un procés per absorvir diferents masos rònecs del seu entorn i poder conrear, així, les terres abandonades. Al segle XVII, segons dades del capbreu del castell de Gaià de 1692-93, els propietaris encara eren la família Genescar, concretament Jacint Genescar. Aquests anys l'heretat incloïa tres masos secundaris situats a la mateixa parròquia: Berunyols (mas que ja no existeix i que era situat al sud de l'Oliva), l'Oliva i Ventalló (era a l'est del Genescà). A més, també tenia un altre mas situat a la parròquia de Sant Pere de Monistrol. D'aquesta manera, s'havia convertit en un dels masos principals del terme de Gaià. Al segle XVIII, segons el cadastre de 1741 tenia 117 quarteres de terreny i continuava sent un dels sis masos més grans. Ja al segle XIX, el 1883, segons el Registre de la Riquesa tenia dues masoveries: l'Oliva i el Puig. En total les seves terres ocupaven una superfície de 230,96 ha, de les quals el 40 % eren conreades per parcers. Aquest any el propietari era Ramon Parcerisa. Probablement el 1874 (segons la inscripció d'una llinda) es va construir la masoveria, tot i que en dades del cadastre consta l'any 1822. No sabem què va passar després, però els masos l'Oliva i el Puig es van perdre i, entorn de 1925, Josep Capdevila Font va comprar el Genescar. Llavors l'heretat només incloïa una altra casa que funcionava com a masoveria: cal Quirze. Josep era fill del Soler de Lloberes i havia estat a Salomons. El propietari anterior del Genescà era un home conegut com el Músic de l'Ametlla, que vivia en aquesta colònia propera a Navàs. A partir d'aleshores la propietat del Genescà ha passat als hereus de Josep Capdevila: Joan Capdevila Teixidó i després Josep M. Capdevila Forné, actual propietari que continua al capdavant de l'explotació pagesa. Durant els darrers anys s'han construït les granges fora del recinte, cosa que ha permès que les construccions tradicionals hagin mantingut el seu aspecte exterior pràcticament sense canvis, llevat de la reforma al portal principal ja comentada. Pel que fa a la masoveria, en una temporada no gaire llarga encara hi havia masovers. Entorn de la dècada de 1870 va servir com a segona residència d'una família de Barcelona, i actualment és la residència dels propietaris. | 41.9130900,1.9123900 | 409804 | 4640699 | 1874 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En una llinda de la façana: 1874 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 49295 | El Genescà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-genesca | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 67.1. | XIII-XX | Masia de dimensions força grans, d'origen medieval, que es troba emplaçada vora la riera de Gaià, prop de la seva confluència amb altres torrents que formen una vall per on han passat històricament els camins i on hi ha el nucli de Gaià. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) que té adossat al nord un cos amb galeria porxada (eixida) i altres coberts i, a l'oest, l'antiga masoveria, tot formant un clos tancat amb pati central. El cos residencial principal és fruit de múltiples ampliacions. La façana davantera, encarada a ponent, és força austera i reflecteix una evolució en diverses fases (la més antiga a la part central on hi ha el portal). Antigament, sobre el portal hi havia una finestra més petita i la llinda amb tres arquets que ara és més avall. Aquesta llinda sembla correspondre a una finestra geminada gòtica. La llosa amb relleu de petxina que s'ha encastat a sota es guardava a les golfes. A mitjans de segle XX aquesta part es va remodelar per donar-li l'aspecte actual. La façana sud presenta igualment una distribució irregular que reflecteix successives ampliacions i reformes. Té un rellotge de sol modern (amb data de 2014) i, a la part final, dos contraforts. A la façana nord hi ha una gran cisterna. A l'interior de la casa hi ha dos cellers, un sobreposat a l'altre, i es conserven dues tines petites o tinardons. El cos de l'eixida, de dues plantes, conserva les obertures amb una barana de fusta a la parta alta. El seu mur posterior té finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La masoveria és una construcció adossada als coberts però pràcticament aïllada, amb planta baixa més dos pisos. Al sud té adossat un cos, actualment transformat en terrassa, que conserva cinc tines. Fora del clos tancat, al sud de la casa, trobem una era enrajolada, una magnífica pallissa oberta amb un gran arc de mig punt, així com altres coberts de pedra i un sector amb naus d'una granja moderna. | 08090-3 | Prop del nucli de Gaià | Probablement l'església de Sant Andreu del Genescar és anterior al mas. Segons Josep M. Badia, en època alt-medieval devia ser sufragània de la parroquial de Gaià i donar servei a una colla de masos al seu voltant. Tanmateix, cal dir que la parroquial es troba molt a prop d'aquí. Fins fa poc no es coneixia cap referència documental antiga de la capella del Genescar, però Josep BADIA (2016: 185), l'ha pogut documentar en una deixa testamentària de l'any 1362. La deixa és de Jaume de Villagayano a 'Sancti Andre de Solerio'. Cal advertir que el nom primitiu del mas Genescar era Soler. Tanmateix, l'església és anterior a aquesta data: romànica del segle XII. Avui continua vinculada al mas Genescà. Pel que fa al mas, segons dades recopilades per Josep M. Badia, ja existia al segle XIII. Concretament, apareix en un document de l'Arxiu Episcopal de Vic de l'any 1255. Ja hem dit que llavors s'anomenava Solario. L'hereu aquesta en aquesta data era un tal Pere. Estava inclòs en la parròquia de Santa Maria de Gaià. En el fogatge de 1553 en aquest mas hi consta Jaume Gineschar. Per tant, en època baix-medieval ja devia passar a denominar-se Genescà. Un cop superada la crisi baix-medieval, al segle XVI el Genescà va iniciar un procés per absorvir diferents masos rònecs del seu entorn i poder conrear, així, les terres abandonades. Al segle XVII, segons dades del capbreu del castell de Gaià de 1692-93, els propietaris encara eren la família Genescar, concretament Jacint Genescar. Aquests anys l'heretat incloïa tres masos secundaris situats a la mateixa parròquia: Berunyols (mas que ja no existeix i que era situat al sud de l'Oliva), l'Oliva i Ventalló (era a l'est del Genescà). A més, també tenia un altre mas situat a la parròquia de Sant Pere de Monistrol. D'aquesta manera, s'havia convertit en un dels masos principals del terme de Gaià. Al segle XVIII, segons el cadastre de 1741 tenia 117 quarteres de terreny i continuava sent un dels sis masos més grans. Ja al segle XIX, el 1883, segons el Registre de la Riquesa tenia dues masoveries: l'Oliva i el Puig. En total les seves terres ocupaven una superfície de 230,96 ha, de les quals el 40 % eren conreades per parcers. Aquest any el propietari era Ramon Parcerisa. Probablement el 1874 (segons la inscripció d'una llinda) es va construir la masoveria,tot i que en dades del cadastre consta l'any 1822. No sabem què va passar després, però els masos l'Oliva i el Puig es van perdre i, entorn de 1925, Josep Capdevila Font va comprar el Genescar. Llavors l'heretat només incloïa una altra casa que funcionava com a masoveria: cal Quirze. Josep era fill del Soler de Lloberes i havia estat a Salomons. El propietari anterior del Genescà era un home conegut com el Músic de l'Ametlla, que vivia en aquesta colònia propera a Navàs. A partir d'aleshores la propietat del Genescà ha passat als hereus de Josep Capdevila: Joan Capdevila Teixidó i després Josep M. Capdevila Forné, actual propietari que continua al capdavant de l'explotació pagesa. Durant els darrers anys s'han construït les granges fora del recinte, cosa que ha permès que les construccions tradicionals hagin mantingut el seu aspecte exterior pràcticament sense canvis, llevat de la reforma al portal principal ja comentada. Pel que fa a la masoveria, en una temporada no gaire llarga encara hi havia masovers. Entorn de la dècada de 1870 va servir com a segona residència d'una família de Barcelona, i actualment és la residència dels propietaris. | 41.9130900,1.9127700 | 409835 | 4640698 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49295-foto-08090-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49295-foto-08090-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49295-foto-08090-3-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En una llinda de la façana de la masoveria: 1874A la llinda de la finestra sobre el portal principal: 1841 (aquesta llinda prové de cal Quirze)Al portal principal: 1822Informació oral facilitada per Josep M. Capdevila Forné | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 59713 | Mare de Déu de Matadars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mare-de-deu-de-matadars | http://museunacional.cat/ca/colleccio/mare-de-deu-de-matadars/anonim/004392-000 | XII | Imatge sedent de la Mare de Déu amb el nen Jesús assegut als seus genolls. Es tracta d'una talla de fusta amb restes de policromia de la segona meitat del segle XII. La composició respon al tipus de Sedes Sapientiae, en una composició totalment frontal. El Nen conserva part de la corona, que en el cas de la figura de la mare, ha desaparegut. De la policromia que es conserva, destaquen les formes arquitectòniques dels laterals del tron i les quatre bandes vermelles verticals sobre fons groc del dors, de sentit heràldic. Les seves dimensions són 60,5 x 32 x 27, 5 | 08182-315 | Capella de Santa Maria de Matadars | Procedeix de l'església de Santa Maria de Matadars o del Marquet. | 41.6928700,1.8731300 | 406227 | 4616290 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59713-foto-08182-315-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59713-foto-08182-315-3.jpg | Física | Romànic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Provinent de la col·lecció Plandiura, l'any 1932. Ubicada a la sala 10 del MNAC, Núm. del catàleg: 004392-000 | 92|85 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 59723 | Retaule de Sant Joan Baptista, Santa Eulàlia i Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-sant-joan-baptista-santa-eulalia-i-sant-sebastia | BORONAT i TRILL, Maria Josep (1999). La política d'adquisicions de la Junta de Museus 1890-1923. Junta de Museus de Catalunya i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, pàg. 670 | XV | Retaule dedicat a Sant Joan Baptista, Santa Eulàlia i Sant Sebastià, compost per tres taules grans on es presenten els tres sants, taula cimal amb l'escena del Calvari i bancal o predel·la, on es representen tres escenes de martiri de cada un dels sants titulars. Pintada al tremp sobre fusta. Les seves dimensions son 448 x 299 cm i la cronologia de la segona meitat del segle XV. | 08182-325 | Capella de Santa Maria de Matadars | Procedeix de l'església de Santa Maria del Marquet o Matadars. | 41.6928700,1.8729700 | 406214 | 4616290 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59723-foto-08182-325-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59723-foto-08182-325-3.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Adquirit l'any 1918 als germans Carles i Sebastià Junyer, conjuntament amb d'altres peces. Ubicat a les sales de reserva del MNAC, Núm. inventari 15814. | 93|85 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 45099 | Fàbrica del Burés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-del-bures | BACH i VALLS Josep (1894). Historia de la fábrica de Castellbell, propiedad de don Esteban Burés. Castellbell i el Vilar. Col·ectiu El Brogit (1888). Desapareixen els antics pisos del rec, dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 100, p.15. Ed. El Brogit. Agost-setembre Col·lectiu El Brogit (1989). L'aigua un element cada vegada més valora, dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 107, pp. 4 a 6 . Ed. El Brogit. FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. GARZÓN i MANZANO, Montserrat (1987). Història de la Fàbrica de la colònia Borràs de Castellbell i el Vilar. MASATS, Joan (1888). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (IX), dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 93, pp. 13 i 14. Ed. El Brogit. Gener MASATS, Joan (1888). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (XIII), dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 98, p.15. Ed. El Brogit. Juny MASATS, Joan (1987). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (VI), dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 87-88, pp.23 a 26. Ed. El Brogit. Juliol-agost MASATS, Joan (1990). Ampliació de capital a indústries Burés, dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 116, pàg. 5. Ed. El Brogit. Febrer SARRET i ARBÓS, Joaquim (). Història de la Indústria del comerç i dels Gremis de Manresa, p. 241. | XIX | Molt compartimentat i afegits posteriors que tapen estructures antigues. | El Burés és un nucli fabril construït a la llera esquerra del riu Llobregat, per tal d'aprofitar-ne l'aigua com a motor de la maquinària, per Esteve Burés i Arderiu. A més de les diverses naus industrials que s'hi van anar aixecant, també es construí el canal, els habitatges pels treballadors, el casino i teatre i altres edificis. El barri del Burés encara conserva bona part de l'estructura creada en el segle XIX; tot i que ara l'espai de les naus s'ha compartimentat i repartit entre diverses empreses. Destaca la nau principal, que consta de planta baixa i tres pisos; i on era l'antiga entrada dels treballadors, es conserva una llinda amb la data de 1874 i les inicials d'Esteve Burés. | 08053-2 | Av. del Pare Claret, s/n | Provinent d'una saga de fusters de Manresa, Esteve Burés i Arderiu, que estava casat amb Ramona Borràs i Pons, va adquirir l'any 1872 una peça de terra situada al peu del pont Vell de Castellbell i el Vilar, que era una propietat del marquès de Castellbell. Feta la crida per aconseguir operaris de la construcció, començaren aviat les obres de la resclosa, que es construí provisionalment amb taulons de roure extrets del bosc del mas Carner, i del canal de cinc-cents metres. Al mateix temps, es construí una casa amb planta baixa i un pis, davant d'on s'aixecarien les naus de la fàbrica, on s'habilità una cantina als baixos i al pis es feia l'habitatge de l'Esteve Burés. La part de fàbrica més propera al pont aixecat el segle XV, es va acabar el mes de gener de 1874 i tot seguit fou arrendada a la firma Hijos de M. Puig, fabricants del pla de Barcelona. Per a baixar la màquina s'obrí el camí que va des de l'estació de Nord al Vilar i al Baix Vilar. La segona fàbrica, la que dirigiria l'Esteve Burés, fou construïda immediata a la primera, amb la que tenia una escala comuna i el muntacàrregues. Els primers habitatges es construïren al costat de la fàbrica i del rec, formant l'anomenat carrer de la Font d'Ascó, pel nom de la localitat d'on eren molts dels treballadors. Posteriorment, Esteve Burés feu construir l'any 1876 un altre grup de cases pels obrers on es conformà l'anomenat carrer de Manresa. La fàbrica d'Esteve Burés era de filatura, amb una secció de maquinària de filatura, la de màquines contínues, la de metxeres, la de batans i les auxiliars, mentre que la dels fills de M. Puig, també de filatura, disposava de la secció de metxeres i manuars, la secció de màquines de filatura, la de màquines contínues, la de batans i els magatzems de cotó, manyeria i fusteria, a les que calia afegir la màquina de llum elèctrica i el departament de turbines. Situat al costat d'aquestes fàbriques, l'any 1884 es va construir el pont Nou a sobre el riu Llobregat, que facilitava la comunicació amb la ciutat de Manresa. El qui guanyà el concurs per a l'explanació i afermament del tram de carretera de Castellbell i el Vilar a Manresa va ser el senyor Llorenç Masana, per la quantitat de 24.000 pessetes, mentre que el contractista encarregat de l'obra del pont fou Vicenç Panella, per la quantitat de 29.000 duros. A redós del pont hi havia l'horta que el Burés arrendava als seus treballadors. Encara que una mica allunyada del nucli, hi ha la Torre del Burés, que l'Esteve Burés va fer construir per al seu fill Francesc, molt aficionat a la caça. Hi van fer un gran vedat, a les terres que havien comprat de l'heretat del Ferran, i dins una enorme cascada de pedra tosca, extreta de les terres del Cellers, de Rellinars. S'hi plantaren molts arbres portats de la muntanya de Montserrat i un pou de molta profunditat. La torre que hi construïren era de 20 metres de llarg per 20 metres d'ample, amb soterrani, baixos i primer pis, amb una torrassa de dos pisos. A la casa hi passava llargues temporades la senyora Eulàlia Regordosa, més coneguda popularment com 'Donya Eli', l'esposa de Francesc Burès, la qual feia anar els famosos jardiners Dot, de Sant Feliu de Llobregat, a arranjar-li el jardí, especialment dedicat als roserars. Mort Esteve Burés i Arderiu, l'any 1893, el succeí al davant de l'empresa la raó social 'Vídua i Fills de Francesc Burés', l'any 1920 ho feia Francesc Burés i Regordosa, l'any 1933 constava la societat Manufactures Llobregat i Ter i, vers l'any 1940 el nom de la fàbrica era Indústries Burés SA i els propietaris eren la família Juncadella. Després dels aiguats del mes de setembre de 1971, es van construir les naus de la fàbrica nova, més enlairada que l'antiga, en terrenys de la masia del Genovès. | 41.6394000,1.8558500 | 404710 | 4610373 | 1872 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45099-foto-08053-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45099-foto-08053-2-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:38 | |||||||
| 50741 | Glorieta i antic jardí de la Torre Oms | https://patrimonicultural.diba.cat/element/glorieta-i-antic-jardi-de-la-torre-oms | CAPDEVILA PLANS, Jaume (1997). Quaderns de la Guíxola, núm. 5 (gener de 1997), Cercle Cultural la Guíxola, Sant Salvador de Guardiola, p. 26. Diputació de Barcelona; BERRYSAR, S.L. (2010). Pla especial de catalogació de masies i cases rural en sòl no urbanitzable. Ajuntament de Sant Salvador de Guardiola (núm. 086). FARGAS MORERA, Fèlix (2012). Salelles, 1000 anys de fets i esforç, treball i creixement de la seva parròquia, p. 27. FERRER ALÒS, Llorenç (2001). Tot per a tots. El Celler Cooperatiu de Salelles. 75 anys (1926 - 2001). Celler Cooperatiu de Salelles, Manresa, p. 5. LACUESTA CONTERERAS, Raquel (2009). Ignasi Oms i Ponsa, arquitecte. Col·legi d'Arquitectes de la Catalunya Central (COAC), Manresa, p. 168, 266. PIÑERO SUBIRANA, Jordi (1998). Creu Roja a Manresa. Un segle d'història. Angle Editorial, Manresa, p. 43-44. | XX | La glorieta es conserva estructuralment bé, però l'antic jardí de l'entorn ha perdut el ús originari i presenta una imatge desdibuixada. | Glorieta d'inspiració gaudininana situada en el que havia estat el jardí de la Torre Oms, molt a prop del poble de Salelles. L'arquitecte que la va dissenyar fou molt probablement Ignasi Oms i Ponsa, considerat el principal exponent del modernisme a Manresa. La glorieta és una petita construcció de planta més o menys quadrada però de contorns irregulars que imita les formes d'una cova o d'una formació càrstica, al més pur estil de Gaudí. El material és una mena d'argamassa de color ocre, barrejada amb pedra a la cara exterior. Té quatre obertures, una per cada cara, totes de formes capritxoses. A l'interior es crea un espai que vol recrear una cova, amb una aglomeració de formes bulboses que han estat eculpides en l'argamassa, com si fossin roques o estalactites. A les pilastres entre les obertures s'hi ha adequat bancs per seure. A la part superior de la coberta hi ha una superfície plana on, en el seu moment, hi havia un dipòsit d'aigua. Segons es diu, els dies de calor es podia obrir una aixeta i, amb l'efecte de la brisa, s'espargia una humitat que refrescava l'ambient. La glorieta formava part d'un elegant jardí, situat a ponent de la Torre. Es distribuïa entorn d'una arbreda circular de pins, que encara es conserva, i tenia una gran bassa central que ja ha estat dessecada. A un extrem encara hi ha un pou, fet de maó, que és anterior al jardí. Antigament estava equipat amb un molí de vent i proporcionava aigua a la casa. L'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa era probablement cosí de Josep Oms i Rovís, el propietari de la casa a principis del segle XX. Oms i Ponsa va iniciar la seva carrera d'arquitecte a Manresa a patir de 1893. El jardí de la Torre Oms es va construir amb posterioritat a la casa, possiblement a finals del segle XIX o començaments del XX. Ignasi Oms i Ponsa ja havia treballat el 1897 en la restauració d'una casa que Josep Oms i Rovís tenia a Manresa. Un altre factor que reforça la hipòtesi de l'autoria d'Ignasi Oms i Ponsa és que a la torre modernista dissenyada per ell al mas Morera, a Manresa, hi trobem una glorieta pràcticament idèntica a la de la Torre Oms (LACUESTA, 2009: 168). És molt possible, doncs, que la glorieta de la Torre Oms sigui obra d'Ignasi Oms i Ponsa, feta en la seva etapa ja plenament modernista i inspirada directament en l'obra de Gaudí. | 08098-351 | Torre Oms, prop del nucli de Salelles | Prèviament a la construcció de la Torre Oms al lloc on ara hi ha la glorieta hi havia un forn de totxos o teuleria. Després de la construcció de la Torre Oms, entorn de 1883, es devia acondicionar el jardí, amb la seva bassa, i aquesta glorieta. Aquest mas ja apareix documentat a finals del segle XV. En el fogatge de 1553 consta com a hereu Joan Torra del Padró. El seu fill Onofre es casà el 1611 amb Anna Quingles, de Calders. Entorn de 1720 Pere Martí Llanes va comprar el mas. Els Llanes eren una família de paraires de Manresa, i aleshores el mas era habitat per un masover. L'hereu fou Narcís Llanes. Aquest va tenir un filla, que es casà amb Ignasi Soler. D'aquest matrimoni nasqué una filla, Teresa Soler, que es casà amb Josep March. Els March eren fabricants de panyos. Del matrimoni en nasqué una filla: Teresa March Soler, que es casà amb Ignasi Oms. Els Oms eren una família de Manresa. En aquest moment els March Soler eren propietaris també del mas Casanoves. El següent hereu, ja cap a finals del segle XIX, va ser Ignasi Oms i March. Aleshores la finca tenia 135,3 quarteres de terra, amb quatre parcers. Era doncs, un dels principals masos de Salelles. Ignasi Oms era cosí del prohom manresà Ignasi Oms i de Prat, fundador de la Caixa d'Estalvis de Manresa. Entorn de 1883 Ignasi Oms i March va impulsar una reforma radical del mas tot construint de nova planta el gran casal que avui es pot veure, i va deixar adossada una part de l'antiga masia. La nova casa es va concebre com una elegant torre burgesa equipada posteriorment amb un interessant jardí. Segons informació oral, el projecte va anar a càrrec del mateix Ignasi Oms, que treballava en temes de construcció. Segons sembla, va ser una de les primeres construccions del Bages on es van utilitzar bigues de ferro, en aquest cas importades d'Amèrica. Ignasi Oms i March es casà amb Anna Rovís Vila, de Santpedor. El seu hereu va ser Josep Oms i Rovís, que va ser durant uns anys alcalde accidental de Manresa i, entre 1908 i 1913, president de la Creu Roja d'aquesta ciutat. Entorn de 1887 Oms i Rovís s'encarregà de finalitzar les obres de la casa, construí el tancat que l'envolta i també el jardí. A la zona del jardí ja hi havia prèviament un pou que, en un moment donat, es va acondicionar amb un molí de vent. També hi havia un forn de totxos o teuleria, sobre el qual s'hi va bastir la glorieta. Josep Oms i Rovís sembla que era cosí d'Ignasi Oms i Ponsa, considerat el màxim exponent del modernisme a Manresa. Oms i Ponsa va ser molt probablement l'autor de la glorieta. D'altra banda, Josep Oms i Rovís va ser un gran impulsor de la viticultura a la seva finca. Va crear diverses marques de vins amb les quals va guanyar premis internacionals a París i Brussel·les. També va habilitar un complex vitivinícola al voltant de la casa, amb unes 15 tines en total i un nou celler construït sota el pati. Una bona part de les tines estaven numerades i corresponien a diferents parcers. Aquestes instal·lacions es poden considerar un antecedent en petit de la futura Cooperativa de Salelles, fundada el 1926 i de la qual Josep Oms i Rovís en fou l'avalador i un dels principals promotors. Probablement a finals del XIX els propietaris de la casa havien fet construir també una sínia vora la riera de Guardiola que encara es conserva parcialment. La sínia ara moguda per un molí de vent i servia per regar els horts que la casa tenia en aquesta zona. Al llarg del segle XX la família Oms ha mantingut la propietat de la Torre, utilitzada com a casa d'estiueig, mentre que a la planta baixa hi habitaven uns masovers. Durant els darrers anys foren la família Freixes Vives, molt vinculats a Salelles (FARGAS, 2012: 27). El fill de Josep Oms i Rovís fou Xavier Oms Gasol, i el fill d'aquest Josep M. Oms Cornet (l'actual propietari) que pels volts de 1974 es traslladà a la Torre Oms com a primera residència. En tot aquest temps la Torre pràcticament no s'ha modificat i ha pogut conservar la seva fesomia originària. | 41.7014500,1.7876100 | 399124 | 4617339 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50741-foto-08098-351-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50741-foto-08098-351-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50741-foto-08098-351-3.jpg | Inexistent | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep M. Oms Cornet. | 105|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:43 | |||||||
| 54723 | Carrer Manresa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-manresa-0 | FERRER, Llorenç (1988). 'Navarcles'. Història del Bages, vol. 2. Ed. Parcir. Manresa. P. 148. FERRER, Llorenç (1988-1990). 'Carrer Manresa'. Col·leccionable d'història a A més a més: revista de Navarcles. | XIX-XX | Algunes cases estan actualment desocupades | Carrer format al final del segle XIX, de traçat recte, asfaltat i amb voreres estretes a banda i banda. És lleugerament més ample que els carrers del nucli antic sorgits al segle XVIII. Les cases conserven una arquitectura representativa del final del segle XIX i principis del XX. Predominen les cases d'estil popular. Algunes són cases de pisos, com la que fa cantonada amb el carrer Nou (c/ Nou núm. 32) o la número 1. D'altres continuen la tradició de cases unifamiliars, concretament les número 3, 5, 9 o 13. | 08140-34 | Nucli urbà | Quan es construí el carrer Nou al segle XVIII es deixa pas a un camí que anava cap al Molí d'en Serra i també cap al gual per travessar el Llobregat i anar cap a Manresa. El camí feia de separador de dues parcel·les (una del mas Aguilar i l'altra del mas Serra). La formació del carrer es realitzà a l'entorn dels anys setanta del segle XIX. L'any 1872 ja hi ha constància del carrer, i el 1883 ja hi havia 6 cases. El 1934 l'Ajuntament republicà acordà anomenar-lo carrer Rafael Casanova. Després de la Guerra Civil va tornar al nom tradicional de carrer de Manresa. | 41.7525300,1.9017500 | 408693 | 4622883 | 08140 | Navarcles | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08140/54723-foto-08140-34-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La casa que fa cantonada (carrer Nou núm. 32) conserva als baixos un celler amb tines. | 98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 54692 | Font dels Sobreeixidors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-dels-sobreeixidors | FERRER, Llorenç; FERNÁNDEZ (1998), Joan A. Navarcles. Història en imatges. 1900-1979. Angle Editorial, Manresa. P.14, 26-27, 32. FERRER, Llorenç (1999). Tenir aigua. 100 anys de la primera portada d'aigües a Navarcles (1899-1999). Quaderns de Navarcles, 5. Ajuntament de Navarcles. | XX | Font situada en una petita esplanada amb diversos arbres, bancs i taules. La font actual (reconstruïda l'any 1975) es situa en un nivell lleugerament enclotat, amb un accés mitjançant escales. Un petit cobert de pedra, amb un gran arc, aixopluga la font, que consisteix en un brollador sobre una pica. | 08140-3 | Passeig de les Fonts, enllaç amb el camí del Solervicens | Quan es fa fer la primera captació d'aigües dels pous del Solervicens per l'abastament del poble en aquest indret hi havia un sobreeixidor de l'aigua sobrant. L'aigua continuava canalitzada cap a la xarxa de fonts del poble. Aquest sobreeixidor està documentat el 1899 i es va convertir en font. Ja l'any 1902 s'hi va instal·lar una taula de refrescs que obria a l'estiu i que va funcionar fins el 1957. La font es va refer el 1965. Als anys seixanta el recinte, gestionat per Albert Brunet, es va tornar a obrir i s'hi va construir una pista de tennis. La riuada de 1971 va malmetre la zona i el març de 1975, quan es va urbanitzar el passeig de les Fonts, es va reconstruir la font.actual, situada uns metres més enfora. | 41.7515100,1.9067500 | 409108 | 4622765 | 1975 | 08140 | Navarcles | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08140/54692-foto-08140-3-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda: 'Font dels Sobreixidors Any 1902'. Un senyal de les 'Valls del Montcau' indica que forma part de la Ruta de les Fonts. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 61363 | Camí ramader | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ramader-13 | AADD, Els camins ramaders del Lluçanès, Solc, 2000 AADD, Sant Feliu Sasserra. Capital històrica del Lluçanès: dels orígens als nostres dies, Centre d'estudis del Lluçanès i Centre d'estudis del Bages, 2003 TORRES, J, Apunts de transhumància. Costums, normes, oficis i llegendes de transhumància, Solc, 2003 | Cal controlar les agressions i apropiacions indegudes detectades en alguns trams i zones de parada del camí. Caldria assegurar la conservació del camí ramader i dels elements ambientalment o culturalment valuosos vinculats a ell. | El camí ramader que passa pel terme municipal de Sant Feliu Sasserra, forma part de la Ruta I, identificada pel Grup de Treball de Transhumància entre les que passen pel Lluçanès. És el camí ramader principal del Lluçanès i constitueix l'eix històric vertebrador, paral·lelament al camí ral o Camí de França que connectava Catalunya amb el país franc des de la Baixa Edat Mitjana. Aquesta ruta que prové del Penedès va en direcció a Alpens on s'incorpora amb la Ruta III en direcció a Castellar de n'Hug (AADD; 2000). El camí ramader quan entra al terme municipal de Sant Feliu Sasserra al sector sud-oest, es troba bifurcat en dos ramals. La bifurcació es produeix a l'altura de l'horta del Borró en terme municipal d'Avinyó. Els dos ramals voregen, l'un per llevant i l'altre per ponent, el serrat de Coll Lligó fins a trobar-se a la masia de Coll de Bassa. En aquest tram, el ramal de llevant enllaça amb el camí que manava de Santa Maria d'Oló a Sant Feliu Sasserra, i el ramal de ponent amb el camí procedent de Manresa i Avinyó. Des de la masia de Coll de Bassa es continua el camí en direcció nord, en un tram aproximat de 350 metres, fins arribar a la carretera B-431, per la qual hem de continuar en direcció al nucli de Sant Feliu fins arribar al trencant de la masia del Pilar. En aquest tram d'aproximadament 500 metres de carretera asfaltada s'hi enllacen els camins que procedien de Santpedor i Sallent, i l'antic camí ral de Balsareny, Navàs i Sallent, conegut com la carretera de Solsona (AADD;2003) La masia del Pilar era un lloc de parada i pernoctació dels ramats transhumants des de la qual continuaven seguint l'actual carretera fins desviar-se a la dreta prop del carrer de la Mongia i arribar al pla Moixons. L'empriu del Pla Moixons era un lloc força gran on hi paraven els ramats transhumants i els traginers tant per fer-hi nit com per aprofitar per anar a comprar al poble, situat a menys d'un quilòmetre (TORRES;2003) Des d'allí es continua seguint pel camí (empedrat en uns quaranta metres a banda i banda per tal de que el bestiar no es mengés els conreus) que discorre per l'exterior del límit del terme municipal en l'anomenat pla de cal Martí fins a can Poll. En aquest punt el camí travessa la carretera de Sant Feliu Sasserra a Oristà i agafa el carrer del Gafarró. Continuant en direcció nord es voreja el nucli urbà per la banda de llevant, passant prop de la font del Barber fins a l'extrem nord-est del serrat de Gurrians on el camí ramader s'endinsa en el terme municipal d'Oristà. Cal dir que fins aquest punt també discorre per un traçat semblant el camí de França, conegut també com el camí de Manresa a Ripoll o el camí de Puigcerdà. | 08212-60 | Creua el terme de sud-oest a nord-est | Quan la transhumància estava en el seu punt àlgid, al voltant dels segles XVII, XVIII i XIX, al Lluçanès es vivia en funció als camins ramaders. Diversos nuclis de població es van crear a banda i banda del camí i moltes fires també s'ubicaren al llarg del seu recorregut. L'activitat vinculada als camins constituïa una font de beneficis, com ho demostra l'emplaçament d'hostals al llarg del seu recorregut. Les cases pairals ubicades prop dels camins i conegudes com a cases de parada o acolliment també aprofitaven els beneficis dels ramats i atenien les necessitats d'aquests La casa de parada dels pastors transhumants més important al municipi de Sant Feliu Sasserra fou la gran masia del Pilar, anomenada anteriorment mas Fàbrega. A la casa tenien lloc per a tres ramats. El primer que arribava podia tancar el ramat al corral, el segon a la lliça i el tercer s'ubicava a un pla d'herbes i grans alzines que donaven aixopluc al ramat (TORRES;2003). Els pastors tenien lloc per dormir i menjar i les cases aprofitaven, d'altra banda, els excrements dels ramats, molt profitosos per abonar les terres. | 41.9310600,2.0149900 | 418335 | 4642591 | 08212 | Sant Feliu Sasserra | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08212/61363-foto-08212-60-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08212/61363-foto-08212-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08212/61363-foto-08212-60-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | 2019-11-27 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | S'ha constatat l'apropiació d'una part del terreny de l'empriu de Pla Moixons per part de la casa anomenada Pla Moixons. Els emprius estan protegits per llei (3/1995 de 23 de març, de vies pecuàries), tenen les mateixes funcions que les revoltes, i gaudeixen dels mateixos drets (TORRES;2003). Fonts orals han constatat també la sostracció de pedra que delimita els camins contribuint a la destrucció d'aquest. | 98|94 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 46490 | Tomba del Ramon Vila Capdevila 'Caracremada' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tomba-del-ramon-vila-capdevila-caracremada | AA.VV. (1986). Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana S.A. Barcelona. AA.VV. (2000). Exhumació, estudi i inhumació definitiva de les restes de Ramon Vila Capdevila. Quaderns científics i tècnics de restauració monumental Q12. Diputació de Barcelona. Barcelona. VILA ROVIRA, Pere (1991). Recull Històric. Castellnou de Bages. Ajuntament de Castellnou de Bages. www.sindominio.net/marxa-maquis | XX | Ramon Vila Capdevila 'Caracremada' va ser enterrat a l'agost del 1963 en un lloc discret, al costat de l'església de Castellnou de Bages, als peus de la façana de Ponent de l'antiga casa rectoral, dins el recinte de l'antic cementiri, ja llavors sense ús, sense creu ni referència. L'any 1999 les restes de Ramon Vila van ser exhumades arran de les obres de restauració i millora de l'església, casa rectoral i cementiri. Les restes es van dipositar dins una caixa de fusta de bolondo, on a l'interior, a part de les restes òssies s'hi va dipositar una moneda de cent pessetes i un text que diu: 'Ramon Vila Capdevila 'Maroto', 'Caracremada'. Peguera (Fígols, Berguedà), 2 d'abril de 1908. Castellnou de Bages (Bages), 7 d'agost de 1963. Enterrat a Castellnou el 8 d'agost de 1963. Les seves restes descansen en aquesta caixa des del 23 de juliol de 1999'. La caixa amb les seves restes es van dipositar a la torre de l'antic cup del mas de Can Batista transformada en fossar, condicionada a l'efecte. Les seves restes estan separades per una paret de totes les restes humanes aparegudes durant les excavacions fetes fins llavors per les obres de rehabilitació i restauració de l'entorn de l'església i el cementiri. El fossar es troba darrera la capçalera de l'església, dins l'actual cementiri. Actualment hi ha una placa identificativa. | 08062-78 | Cementiri de Castellnou de Bages | Ramon Vila Capdevila va néixer a Peguera (Fígols, Berguedà) el 2 d'abril de 1908, en una casa anomenada Can Maroto, d'on prové un dels seus sobrenoms. A més de Maroto, també era conegut com Pasos Largos o Caracremada, nom amb què, segons alguns autors, va ser rebatejat per la policia i la premsa, possiblement per les cremades que li havia fet un llamp que li desfigurà la part dreta del rostre, el 1923, quan era a la masia Casa Jorba de Castellar de Riu, fent feines de pagès amb la seva mare, que va morir arran d'aquest accident. D'un valor i coratge personal extraordinari mai no va tolerar el feixisme, que va combatre fins a la mort. L'altre cap guerriller del Berguedà, Marcel·lí Massana, deia d'ell: 'En Ramon fou, sens dubte, el millor de tots nosaltres'. Era un home alt, amb una gran força física. De cos ample i de fesomia enèrgica, ulls vius, front ample, amb un aire entre selvàtic i tímid. Era senzill i modest, amb una gran agilitat, per això, sembla que en cercles íntims era anomenat Jabalí. Des de molt jove va treballar amb el seu pare a les mines de Fígols, on s'afilià a la Confederació Nacional de Treballadors (CNT). El 18 de gener de 1932 va participar a la insurrecció de Fígols i, tot i que en un primer moment va aconseguir fugir de la Guàrdia Civil, acabà poc després a la presó quan va ser detingut a Barcelona per repartir propaganda, i va ser condemnat a quatre anys de presó. A la presó va aprendre a llegir i escriure. Poc després de sortir-ne va ser detingut de nou per haver perpetrar un atracament a una farmàcia de Castelló de la Plana. Amb l'aixecament militar contra la República, inici de la Guerra Civil, va ser alliberat pels propis treballadors de la presó, es va allistar a la columna de ferro valenciana, i va passar a lluitar al front de Terol fins el març del 1937 que va ser cridat a la 153 Brigada Columna Terra i Llibertat. Durant la guerra va ser 'Comisario de Abastecimientos' de la central tèrmica de Fígols i també responsable polític de la zona. Quan va acabar la Guerra Civil Espanyola va passar a França i va ingressar a l'escola d'activistes de Tolosa, on coneixeria els membres també llegendaris dels maquis Josep Facerias i Quico Sabater. Juntament amb altres llibertaris, va passar a organitzar la resistència llibertària a Catalunya, amb la creació de grups volants, que actuaven a l'un i altre costat dels Pirineus. A França era conegut com a Ramon Llaugí o capità Raymond, i va col·laborar amb la resistència francesa contra el nazisme fins la victòria dels aliats, moment en què va reprendre la lluita armada contra el franquisme en territori català. Feia de guia de la CNT, amb el nom de Ramon Llaugí, travessant en múltiples ocasions els Pirineus, tant per a transportar carregaments d'armes per als grups d'acció, com per a traslladar activistes a l'altre costat del Pirineus. Col·labora amb diversos grups de guerrillers, com els de Faceries, Massana i Quico Sabater. Ramon Vila creia que el sabotatge contra les torres d'alta tensió i instal·lacions de subministrament elèctric era l'única manera d'acabar amb el règim franquista, l'única opció al seu abast per acabar amb l'economia de l'estat. La seva última acció va ser el 2 d'agost de 1963 al terme municipal de Rajadell, proper a Castellnou, on entre les vies del tren i el mas de Can Jona, es van produir diverses explosions i van ser volades tres torretes de conducció d'energia elèctrica; la Guàrdia Civil, que va acusar a Ramon Vila dels fets, es va posar en estat d'alerta i més de dos-cents efectius es van distribuir per les rutes habituals de maquis i contrabandistes, disposats a capturar-lo. El dimecres 7 d'agost de 1963, poc després de la mitjanit, la Guàrdia Civil de la comandància 231 de Manresa, apostada a la Creu del Perelló, que fa de límit entre Castellnou i Balsareny, molt a prop del mas abandonat de la Creu, va disparar contra un sospitós, que va resultar ser Ramon Vila Capdevila. | 41.8341400,1.8377800 | 403497 | 4632014 | 1963 | 08062 | Castellnou de Bages | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08062/46490-foto-08062-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08062/46490-foto-08062-78-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2020-06-25 00:00:00 | Laura Llorens Travé i Jordi Tornés Bes | (Continuació història) Les circumstàncies de la seva mort estan envoltades de misteri i llegenda, segons Vila Rovira, va ser abatut d'un tret a la cama i, després de defensar-se, es va amagar darrere unes pedres, però una segona bala li va provocar la mort. El més probable és que morís poc després. Altres versions expliquen que va estar agonitzant durant tota la nit i que la Guàrdia Civil no va gosar acostar-s'hi fins que es va fer de dia per la por que li tenien. La notícia de la seva mort es va estendre ràpidament pel Bages i el Berguedà i deien: ' En Maroto és mort!, l'han matat les caderneres!'. L'endemà, després de realitzar-li l'autòpsia, va ser enterrat a l'antic cementiri de Castellnou, ja sense ús, i sense cap creu ni referència. Amb la mort de Ramon Vila Capdevila, arribà el final històric de la lluita dels maquis antifranquistes a Catalunya. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 46523 | Ramon Vila Capdevila 'Caracremada' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ramon-vila-capdevila-caracremada | AA.VV. (1986). Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana S.A. Barcelona. AA.VV. (2000). Exhumació, estudi i inhumació definitiva de les restes de Ramon Vila Capdevila. Quaderns científics i tècnics de restauració monumental Q12. Diputació de Barcelona. Barcelona. VILA ROVIRA, Pere (1991). Recull Històric. Castellnou de Bages. Ajuntament de Castellnou de Bages. www.sindominio.net/marxa-maquis | XX | Només la gent que ha viscut des de sempre a Castellnou segueix transmetent la història oral del Caracremada | Són moltes les històries en les que es relaciona Ramon Vila Capdevila amb el poble de Castellnou. Era molt conegut a la zona, ja que s'havia amagat en diferents masos i en diverses barraques del terme municipal, amenaçant de represàlies a qui donés informació de la seva situació. Però el fet més destacat que relaciona Ramon Vila amb Castellnou és la seva mort i posterior enterrament al cementiri de Castellnou. Ramon Vila travessava els Pirineus prop de Solsona a finals del juliol de 1963, passant per la Serra de Pinós i seguia pel Cardener, fins arribar a Palà. Després va anar fins a Camps i Fals, i va seguir fins a Sant Joan de Vilatorrada, pels voltants de Coll-Baix. Anava per la font del Rel i pel marge del rierol de Rajadell. Seguia la via fèrria, fins a arribar al desnivell de Can Prim. Allà es va aturar, el seu objectiu eren les torres de conducció de línies d'alta tensió que subministraven energia elèctrica a Barcelona. El 2 d'agost, cap a les onze de la nit, va col·locar les càrregues a les torretes. L'explosió es va produir a primeres hores de la matinada, i va reprendre el camí de tornada. Quan encara era de nit va tornar cap a la zona de Calders, i travessant el riu Cardener, es va internar pel bosc que s'estén entre Sallent i Balsareny. La nit del 6 al 7 d'agost va travessar el riu Llobregat en direcció cap a Calders. Arribada la mitjanit, en un enfrontament amb la Guàrdia Civil en el qual no va tenir ni temps de disparar, queia mortalment ferit. L'últim guerriller català va ser assassinat en el paratge de la Creu del Perelló, situat entre els termes municipals de Castellnou de Bages i Balsareny. La seva agonia va durar fins a les set del matí, quan morí amb l'esquena acomodada en la seva motxilla, i a les mans encara hi tenia una metralleta. La seva agonia va durar tota la nit, ja que la Guàrdia Civil de la 231 comandància de Manresa, composta per uns 200 guàrdies, no van gosar apropar-s'hi. Immediatament va córrer la notícia per les comarques del Bages i el Berguedà: ' En Maroto és mort, l'han matat les caderneres'!. Va ser enterrat a l'altra banda del mur del cementiri de Castellnou de Bages, sense creu ni referència, oblidat entre el fullatge. Aquest és un dels relats que hi ha sobre la mort de Ramon Vila Capdevila; és un dels relats més heroics que s'expliquen. | 08062-102 | Castellnou de Bages - 08251 | Ramon Vila Capdevila va néixer a Peguera (Fígols, Berguedà) el 2 d'abril de 1908, en una casa anomenada Can Maroto, d'on prové un dels seus sobrenoms. A més de Maroto, també era conegut com Pasos Largos o Caracremada, nom amb què, segons alguns autors, va ser rebatejat per la policia i la premsa, possiblement per les cremades que li havia fet un llamp que li desfigurà la part dreta del rostre, el 1923, quan era a la masia Casa Jorba de Castellar de Riu, fent feines de pagès amb la seva mare, que va morir arran d'aquest accident. D'un valor i coratge personal extraordinari mai no va tolerar el feixisme, que va combatre fins a la mort. L'altre cap guerriller del Berguedà, Marcel·lí Massana, deia d'ell: 'En Ramon fou, sens dubte, el millor de tots nosaltres'. Era un home alt, amb una gran força física. De cos ample i de fesomia enèrgica, ulls vius, front ample, amb un aire entre selvàtic i tímid. Era senzill i modest, amb una gran agilitat, per això, sembla que en cercles íntims era anomenat Jabalí. Des de molt jove va treballar amb el seu pare a les mines de Fígols, on s'afilià a la Confederació Nacional de Treballadors (CNT). El 18 de gener de 1932 va participar a la insurrecció de Fígols i, tot i que en un primer moment va aconseguir fugir de la Guàrdia Civil, acabà poc després a la presó quan va ser detingut a Barcelona per repartir propaganda, i va ser condemnat a quatre anys de presó. A la presó va aprendre a llegir i escriure. Poc després de sortir-ne va ser detingut de nou per haver perpetrar un atracament a una farmàcia de Castelló de la Plana. Amb l'aixecament militar contra la República, inici de la Guerra Civil, va ser alliberat pels propis treballadors de la presó, i es va allistar a la columna de ferro valenciana, i va passar a lluitar al front de Terol fins el març del 1937 que va ser cridat a la 153 Brigada Columna Terra i Llibertat. Durant la guerra va ser ' Comisario de Abastecimientos' de la central tèrmica de Fígols i també responsable polític de la zona. Quan va acabar la Guerra Civil Espanyola va passar a França i va ingressar a l'escola d'activistes de Tolosa, on coneixeria els membres també llegendaris dels maquis Josep Facerias i Quico Sabater. Juntament amb altres llibertaris, va passar a organitzar la resistència llibertària a Catalunya, amb la creació de grups volants, que actuaven a l'un i altre costat dels Pirineus. A França era conegut com a Ramon Llaugí o capità Raymond, i va col·laborar amb la resistència francesa contra el nazisme fins la victòria dels aliats, moment en què va reprendre la lluita armada contra el franquisme en territori català. Feia de guia de la CNT, amb el nom de Ramon Llaugí, travessant en múltiples ocasions els Pirineus, tant per a transportar carregaments d'armes per als grups d'acció, com per a traslladar activistes a l'altre costat del Pirineus. Col·labora amb diversos grups de guerrillers, com els de Faceries, Massana i Quico Sabater. Ramon Vila creia que el sabotatge contra les torres d'alta tensió i instal·lacions de subministrament elèctric era l'única manera d'acabar amb el règim franquista, l'única opció al seu abast per acabar amb l'economia de l'estat. La seva última acció va ser el 2 d'agost de 1963 al terme municipal de Rajadell, proper a Castellnou, on entre les vies del tren i el mas de Can Jona, es van produir diverses explosions i van ser volades tres torretes de conducció d'energia elèctrica; la Guàrdia Civil, que va acusar a Ramon Vila dels fets, es va posar en estat d'alerta i més de dos-cents efectius es van distribuir per les rutes habituals de maquis i contrabandistes, disposats a capturar-lo. El dimecres 7 d'agost de 1963, poc després de la mitjanit, la Guàrdia Civil de la comandància 231 de Manresa, apostada a la Creu del Perelló, que fa de límit entre Castellnou i Balsareny, molt a prop del mas abandonat de la Creu, va disparar contra un sospitós, que va resultar ser Ramon Vila Capdevila. | 41.8338900,1.8370100 | 403433 | 4631987 | 08062 | Castellnou de Bages | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08062/46523-foto-08062-102-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Llorens Travé i Jordi Tornés Bes | (Continuació història) Les circumstàncies de la seva mort estan envoltades de misteri i llegenda, segons Vila Rovira, va ser abatut d'un tret a la cama i, després de defensar-se, es va amagar darrere unes pedres, però una segona bala li va provocar la mort. El més probable és que morís poc després. Altres versions expliquen que va estar agonitzant durant tota la nit i que la Guàrdia Civil no va gosar acostar-s'hi fins que es va fer de dia per la por que li tenien. La notícia de la seva mort es va estendre ràpidament pel Bages i el Berguedà i deien: ' En Maroto és mort!, l'han matat les caderneres!'. L'endemà, després de realitzar-li l'autòpsia, va ser enterrat a l'antic cementiri de Castellnou, ja sense ús , i sense cap creu ni referència. Amb la mort de Ramon Vila Capdevila, arribà el final històric de la lluita dels maquis antifranquistes a Catalunya. | 98 | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 38520 | Repertori de cançó tradicional recollit a Artés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/repertori-de-canco-tradicional-recollit-a-artes | VILAR i HERMS, Ramon (1991). 'Mostra d'un repertori de cançó tradicional recollit a Artés'; dins Dovella, núm. 40. Centre d'Estudis del Bages. Manresa, pp. 43-50. VILAR i HERMS, Ramon (1997). 'El ball de bastons d'Artés'; dins Dovella, núm. 57. Centre d'Estudis del Bages. Manresa, pp. 21-31. | XIX-XX | Fons format per 115 documents sonors fruit d'un treball de recerca etnomusicològic que fan referència a: comunicació (crits de carrer); ritual de la vida de l'home (infantesa, joventut, adults); rituals del curs de l'any (cicle de Nadal, Quaresma, Setmana Santa, Pasqua); Institucions religioses (Goigs, himnes, cançons) o institucions cívico-polítiques(cançons relacionades amb fets de guerra) i Lleure (cançons llargues o balades, cançons curtes destinades al lleure, parèmies, etc. Ramon Vilar, en el seu treball (1991) analitza una mostra escollida entre les 115 melodies: una cançó de bressol, una cançó de joc infantil, una tonada vinculada al joc de cartes, un romanç conegut per 'La nit de Sant Joan', Goigs a Sant Isidre i algun altre romanç o balada. Un treball a part (1997) es mereixia el Ball de bastons (fitxa 117). | 08010-171 | Artés | Ramon Vilar i Herms ha fet una recerca etnomusicològica que ha permès recopilar 296 melodies i informacions musicals a la població d'Artés. El treball de recerca va començar l'any 1982 i tingué continuïtat fins el 1995, amb la col·laboració de Josep Crivillé i Bargalló. La metodologia emprada es basa en dos vessants: l'enquesta de camp i el treball de laboratori. El nombre d'informants entrevistats va ser de 21, i es tracta d'informacions musicals directes. | 41.7981100,1.9551400 | 413194 | 4627889 | 08010 | Artés | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:37 | ||||||||||||
| 45361 | Els dimonis de les Comes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-dimonis-de-les-comes | CORNADÓ, Carles (2017). Toponímia de Castellbell i el Vilar: Els dimonis de Les Comes; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, 418, gener de 2017 pp. 16. MASATS i LLOVER, Joan (1980). El Raval de Les Comes o la Riereta; A El Brogit, 8, setembre de 1980, pp. 1. | XVIII-XIX | Aquesta llegenda que recorda molt a les dels minairons pirinencs fou publicada per Joan Masats l'any 1980 i els fets succeeixen al gorg del Diable, prop de les Comes i diu així: 'Un dels amos de les Comes fou un bruixot que tenia una capsa gelosament guardada. La seva muller, desobeint les seves ordres, l'obrí i en sortiren un gran nombre de bèsties negres que s'escamparen per tota la casa movent-se amunt i avall. Eren dimonis, i l'amo, per fer-los estar quiets, els manà que recollissin un per un els grans de mill d'un sac que s'escampà. En un vespre ho recolliren tot. Després els manà que estimbessin les roques del cingle del Robert i aviat acabaren. Aleshores se'ls enmenà al gorg del Diable, sota de cal Cotis, i els manà que fessin tornar blanca una pell de cabra negra, i negra una pell de cabra blanca. No els fou possible i avergonyits es tiraren de cap al gorg. Durant molts anys es sentí nit i dia els cops que donaven contra les pedres, com cops de picador. Al Gorg del Diable sempre hi ha peixos però mai se'n pesca cap'. | 08053-264 | Les Comes | Recentment Carles Cornadó (2017) l'ha reeditat comentada a la mateixa publicació. | 41.6384900,1.8882200 | 407405 | 4610236 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Obert | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Les Comes i cal Robert són cases de Castellbell i el Vilar; però el gorg es troba dins el terme municipal de Rellinars. | 98 | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:38 | |||||||||
| 46454 | Cabra amb albergínies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cabra-amb-alberginies | Segons ens ha comentat la gent, actualment ja no es realitza aquesta recepta i només la recorden algunes dones grans. | Es posa en una olla de terra amb oli: una fulla de llorer, una cabeça d'alls, una mica de canyella i la cabra a trossets. Cal sacsejar-ho tot fins que la cabra es torni ben rossa. Llavors s'hi tira un bon raig de vi i es continua sacsejant. Hi tirem una o dues cebetes i un parell de tomàquets. Tot seguit es cobreix d'aigua i es deixa bullir, mentre es tapa l'olla amb un plat fondo, que també ha de contenir aigua. Quan ja gairebé estigui llest, hi podem tirar les albergínies que, si se'n disposa, poden ser albergínies seques. | 08062-42 | Castellnou de Bages - 08251 | Recepta que es preparava com a acte de celebració durant el veremar. Així doncs, quan es collien els raïms es mataven cabres i se les menjaven estofades. | 41.8338900,1.8370100 | 403433 | 4631987 | 08062 | Castellnou de Bages | Obert | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Llorens Travé i Jordi Tornés Bes | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||||||||
| 45197 | El Santó; Les Canyelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-santo-les-canyelles | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/01/les-canyelles.html?q=sant%C3%B3 | XVI-XX | L'interior ha estat força transformat i d'altres parts estan inutilitzables. | Masia emplaçada a la riba esquerra de la riera de Marganell, entre Ferreroles i el Brunet. Disposa de masoveria i de capella. Tot el recinte està envoltat d'un mur d'alçada variable amb un parell de torretes conservades als angles nord-occidental i nord-oriental. La masia és un conjunt de construccions adossades al llarg del temps que conformen un bloc molt compacte que en dificulten una lectura arqueològica a ull nu. Hi ha dos cossos principals i més grans, als que s'hi han afegit d'altres: els dos són de planta quadrangular i estan adossats formant un angle de 90 graus. Una galeria de planta baixa i pis, afegida posteriorment, alinea la façana de ponent del cos septentrional amb la façana de migdia del cos meridional. El cos meridional consta de planta baixa i dos pisos, i té el carener paral·lel a la façana principal. En canvi, el cos septentrional consta de planta baixa, dos pisos i golfes. És molt més alt que el cos meridional i el carener és perpendicular a la façana de migdia. A la part posterior d'aquest cos és on està adossada la capella. Aquesta fou espoliada i no conserva el campanar de cadireta. | 08053-100 | Al nord del terme municipal | Rep el nom de les Canyelles pel cognom de la família que en fou propietària entre els segles XVI i XVII. Anteriorment, i des del capbreu de 1328 (que és la primera vegada que es citada), s'anomenava mas de les Tàpies Jussanes, en contraposició al mas de les Tàpies Sobiranes. Pel que fa a l'origen del topònim Tapies creiem no té res a veure a paret o envà, sinó que fa referència a la roca coneguda popularment com a marga. La tàpia o marga és una roca sedimentària de tipus terrigen, composta d'argila i carbonat de calci, impermeable i de baixíssima qualitat. Aquesta roca és molt abundant a la zona. Les primers notícies que tenim del mas Canyelles caldrà cercar-les a la monografia feta sobre el Ros, l'antic Enrich de les Tàpies. El senyor Pere Tàpies posseïa, l'any 1441, el mas Tàpies Sobiranes, el mas Tàpies Jussanes i el mas Sala. Un segle més tard, el propietari del mas Tàpies Sobiranes era Miquel Oller, el del mas Sala era Salvador Sala, mentre que el mas Tàpies Jussanes era de Bartomeu Canyelles. Si consultem el fogatge de l'any 1497, entre els habitants del terme de Sant Vicenç de Castellet trobem el senyor Joan Canyelles. Aquest personatge era el propietari del mas Jorba, de dit terme, i posseïa una peça de terra a la partida anomenada Camp Magraner, del terme de Castellbell, el senyor del qual, Berenguer Francesc de Maçanet i Sarroca, va fer-li reducció de cens, de dues gallines a una, el 4 de desembre de 1492, en un acte signat per Pere Ponset, 'vicari de Castellbell de Bages per auctoritat del señor bisbe de Vich notari public'. El succeí el seu fill Miquel Canyelles, que es declarà propietari de la peça del Camp Magraner el 20 de febrer de 1534. | 41.6497900,1.8390900 | 403330 | 4611545 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45197-foto-08053-100-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45197-foto-08053-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45197-foto-08053-100-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | També conegut com les Canyelles. Conserva alguna tina, la premsa i el forn de pa. A l'altre costat del torrent es conserva la teuleria. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:38 | |||||||
| 45465 | Casa del carrer de Joaquim Borràs, 93-95 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-carrer-de-joaquim-borras-93-95 | XX | Necessita manteniment | Casetes bessones que només consten de planta baixa, que comparteixen coberta a dues aigües, però amb el carener paral·lel a la façana principal. Les façanes són iguals i amb un total predomini de la simetria a partir de tres eixos de verticalitat, amb una obertura per cadascun: el central per la porta d'accés i els laterals per finestres, amb reixa de ferro. La part més singular és el coronament de la façana amb capcer ondulat delimitat per pilars. En un dels capcers hi ha escrita la data de 1933. | 08053-368 | C. de Joaquim Borràs, 93-95 | Respon a una tipologia de construccions molt característiques d'aquesta època i que en resten alguns testimonis al municipi. | 41.6298100,1.8574900 | 404833 | 4609306 | 1933 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45465-foto-08053-368-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45465-foto-08053-368-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:38 | ||||||||
| 45466 | Casa del carrer de Joaquim Borràs, 112-114 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-carrer-de-joaquim-borras-112-114 | XX | Casetes bessones de planta baixa amb un petit pati a la façana tancat i protegit per un mur baix amb reixa de ferro a cada costat de la porta d'entrada. La part més singular és el coronament de la façana del número 112, intercal·lanant balustrada amb espais de ple. Les cobertes són de teules àrabs a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal. Les cases dels costats tenien el mateix origen i composició, però han estat reformades i conserven mínimanet la volumetria i el pati davanter. | 08053-369 | C. de Joaquim Borràs, 112-114 | Respon a una tipologia de construccions molt característiques d'aquesta època i que en resten alguns testimonis al municipi. | 41.6299000,1.8578300 | 404861 | 4609316 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45466-foto-08053-369-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45466-foto-08053-369-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:38 | ||||||||||
| 45523 | Cases del carrer de Sant Geroni | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cases-del-carrer-de-sant-geroni | XX | Casetes trigèmines entremitgeres que només consten de planta baixa. Comparteixen coberta a dues aigües, però amb el carener paral·lel a la façana principal. Les façanes són gairebé iguals, i amb un total predomini de la simetria a partir de tres eixos de verticalitat, amb una obertura per cadascun: el central per la porta d'accés i els laterals per les finestres, amb reixa de ferro. La part més singular és el coronament de la façana; la número 9 té un capcer ondulat, la del mig té un capcer més geomètric, amb la data de construcció escrita al mig, de 1936, i finalment, la número 11, és probablement la que ha tingut més reformes a nivell de la façana, amb un capcer recte. | 08053-426 | Carrer de Sant Geroni, 7-9-11 | Respon a una tipologia de construccions molt característiques d'aquesta època i que en resten alguns testimonis al municipi. | 41.6284300,1.8651200 | 405466 | 4609145 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45523-foto-08053-426-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45523-foto-08053-426-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||||
| 53026 | Ermita de l'Àngel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-langel | Ballús, Glòria (2000). 'Els municipis del Bages. Manresa: Centre d'Estudis del Bages Ginesta i Batllori, Salvador (1987). 'La comarca del Bages'. Monistrol de Montserrat: Publicacions de l'Abadia de Montserrat Giralt-Rogent (1978). 'Fitxa de l'inventari de patrimoni cultural europeu'. Barcelona: Col·legi d'Arquitectes Serra, Rosa (1985). 'Fitxa de l'inventari de patrimoni arquitectònic'. Barcelona: Generalitat de Catalunya. | XVII | Ermita de planta rectangular i absis semicircular, amb les parets de pedra sense treballar i contraforts a banda i banda. La façana és molt simple, i conserva una pedra gravada que fa referència a la seva inauguració, el 27 d'agost de 1650, i un plafó de ceràmica modern, que recorda que fou restaurada el 1979. El portal és fet amb blocs de pedra irregular, i la teulada és de teula àrab. La façana presenta una petita obertura d'arc de mig punt i està coronada per un campanar. | 08127-2 | Als afores del nucli urbà. | Restaurada i acondicionada de nou l'any 1979. És un dels molts edificis que proliferaren arreu de Catalunya durant els segles XVII i XVIII dedicats als nous cultes que apareixien aleshores. | 41.6116500,1.8421300 | 403526 | 4607307 | 1630 | 08127 | Monistrol de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08127/53026-foto-08127-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08127/53026-foto-08127-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08127/53026-foto-08127-2-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Helena Garcia Navarro | 119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | ||||||||
| 46440 | Font de les Índies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-les-indies | VILA ROVIRA, Pere (1991). Recull Històric. Castellnou de Bages. Ajuntament de Castellnou de Bages. | Hi ha molta vegetació que impedeix accedir-hi | Font de broll subterrani sota la riera de Bellver, amb una altra sortida artificial a partir d'una canalització una mica més a la seva dreta, actualment tapada per un pi caigut. | 08062-28 | Prop de Les Barracotes i de la riera de Bellver | S'anomena Font de les Índies perquè va ser descoberta a la mateixa època de la descoberta de les Índies al segle XV. Segons explica Vila Rovira, a un lloc d'una roca de la font hi ha la marca d'un tret. A un caçador, a finals segle XIX, se li disparà una arma i ferí de mort un company. Fou transportat en braços fins el cementiri de Castellnou. | 41.8324900,1.8078100 | 401006 | 4631865 | 08062 | Castellnou de Bages | Difícil | Regular | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Llorens Travé i Jordi Tornés Bes | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||||||
| 38367 | El Colomer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-colomer-0 | FERRER, Ll. i BONET, A. (1990) Artés. Societat i economia d'un poble de la Catalunya Central. Ajuntament d'Artés. IGLESIAS, J (1979). El fogatge de 1553, vol. I. Barcelona. SERRA COMA, Rosa (1985). El Colomer. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XVI-XX | Masia de planta gairebé quadrada que s'enlaira com una torre de caràcter baix medieval, tot i que s'atribueix la seva construcció al segle XVI, i ampliada al segle XVIII. Consta de planta baixa i tres pisos, amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal. La planta superior presenta a la façana de llevant una galeria de quatre arcs de mig punt que formen una balconada. A la resta de pisos s'obren obertures irregulars i modernes que trenquen l'aspecte fortificat de la primigènia construcció. La casa antiga hauria estat originàriament de planta baixa. La resta s'hauria construït l'any 1940 . Només es conserven les dovelles superiors del portal principal d'entrada. Les parets estan arrebossades i pintades. | 08010-18 | Pla de Salavés | S'esmenta en el fogatge de 1553 'Sebastià Colomer' figura com a cap d'una de les 54 cases que surten inscrites en aquesta data en el terme parroquial d'Artés. Però en el capbreu de 1693 ja ha canviat de família; el declaren Joan Plans de Sant Joan d'Oló i Josep Coromines de Moià com a tutors de Jaume Tàpies, pagès de Viladecavalls i possessor del mas Tàpies. En el cadastre de 1774, el mas consta a nom de Joan Berenguer, família acomodada d'Artés que combina els oficis de pagès i paraire. L'any 1872, el mas Colomer és propietat de Francesc i Sebastià Vintró i Gili. L'any 1954 era propietat de Joan Gual Riba de Manresa. L'actual propietari, Pere Canet, és la quarta generació, i va comprar la casa l'any 1972; abans n'havien estat els masovers. No recorda tenir documentació antiga de la casa o la família. Però la família Canet està documentada com a masovers del mas des de 1889. | 41.7822800,1.9110900 | 409512 | 4626176 | 08010 | Artés | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38367-foto-08010-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38367-foto-08010-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38367-foto-08010-18-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Passat al km. 4 per la s, al Pla de Salavés. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:37 | ||||||||
| 63009 | La Guardiola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-guardiola-1 | BOLÓS, Jordi; HURTADO, Víctor (2004). Atles del comtat de Manresa (798-993). Barcelona, Rafael Dalmau Editor, p. 44. GRUP SOLUCIONS MANRESA (2009). Pla especial del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Sant Mateu de Bages. Ajuntament de Sant Mateu de Bages (núm. 236). | XI-XIX | En fase de rehabilitació | Antiga guàrdia o lloc de guaita vinculada al castell de Sant Mateu de Bages, posteriorment convertida en un petit mas. Es troba situada en un lloc estratègic, a l'extrem sud-est de l'altiplà de Sant Mateu, amb perfecta connexió visual amb el castell, a uns 1.500 m, i amb un gran domini també sobre la vall que s'obre al sud-est, cap a la plana de la Llauna, la masia de Jaumandreu i la zona de Callús, en el context de la conca del Cardener. Actualment hi trobem un mas de dimensions modestes, de planta irregular i totalment atípic. El cos residencial, que compta només amb planta baixa i golfes, és una construcció complexa, fruit de diverses etapes. El nucli originari es troba a l'angle oest. Concretament, al mur nord-oest s'hi poden veure traces d'antigues construccions fetes amb un aparell de carreus mitjans i ben disposats en fileres. En un punt s'insinua la forma cilíndrica d'una antiga torre, que posteriorment ha quedat integrada a la construcció del mas. També hi ha una part de mur atal·lussat i, més amunt, una barreja de tipus constructius amb una part feta amb carreus reaprofitats. També a l'interior del mas, en aquest mateix sector, es conserven murs fets amb el mateix tipus d'aparellat i un arc apuntat, actualment tapiat. Aquesta hipotètica construcció originària, possiblement en forma de torre de guaita amb les seves dependències, evolucionà cap a un mas medieval, que després s'amplià cap a est i nord. La façana principal del mas, encarada al sud-oest, presenta una aspecte auster i rústec, amb dos senzills portals emmarcats amb brancals de pedra i finestres petites a la planta superior. L'aparell és força més irregular que en l'altre mur. El cos residencial compta amb petits coberts adossats al nord-est i a ponent, així com una tina cilíndrica adossada al sud-est. A llevant trobem una construcció aïllada corresponent a una pallissa, de construcció força antiga i amb un interessant arc apuntat a la part de l'entrada. Una mica més al nord es conserva una tina aïllada. La Guardiola és un exemple atípic i molt interessant d'un mas de característiques medievals que ha quedat fossilitzat en aquesta fase arcaica i que ha tingut poques alteracions modernes. | 08229-124 | Demarcació de Sant Mateu de Bages | S'ha remarcat en algunes ocasions que des del castell de Sant Mateu de Bages es divisen dos punts de guaita coneguts: al nord-est la torre del Fusteret (del segle XI, en terme de Súria) i cap al sud-est el mas Guardiola. No coneixem cap notícia documental que vinculi aquest mas com a guaita del castell però tots els factors així ho donen a entendre: el mateix topònim La Guardiola, les restes constructives conservades i l'emplaçament del mateix en un lloc estratègic que abans hem descrit. Segons Jordi BOLÒS (2004: 44) per aquesta vall, i prop del mas Subirana (ja en terme de Fals) hi passava un camí medieval anomenat via Subirana, documentat l'any 950. Aquest camí s'ajuntava més endavant amb el camí de Castelltallat i es dirigia vers les terres de ponent. Així doncs, la Guardiola era, amb gairebé tota seguretat, un lloc de guaita vinculat al castell de Sant Mateu, que probablement en època alt-medieval tenia una torre circular. Una part de la construcció del mas actual podria correspondre a aquesta torre. No tenim cap notícia, però, de la família que custodiava aquesta guàrdia en època medieval. Probablement pertanyia a l'estament militar i tenia llaços de vassallatge amb el senyor del terme. El 'mansus de Gardiolis' com a tal, apareix documentat en un capbreu del monestir de Santa Cecília de Montserrat de l'any 1259. Pagava com a cens al monestir la tasca (una onzena part de la collita). Malauradament, no coneixem notícies més concretes sobre aquest interessant mas. Cal dir que a la banda nord del castell de Sant Mateu hi ha uns turons també amb molt bones vistes i en un punt estratègic de control de camins que són anomenats les Guàrdies. Al cim del turó principal hi ha una barraca que, tal vegada, podria haver estat construïda aprofitant vestigis d'alguna torre de guaita o defensa. | 41.7884600,1.7488900 | 396043 | 4627046 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63009-foto-08229-124-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63009-foto-08229-124-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63009-foto-08229-124-3.jpg | Legal | Medieval|Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85|119|98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 45536 | El Gall de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-gall-de-dalt | PUIGDELLÍVOL, Marcel·lí (2014). El Gall de dalt; dins El Brogit, 394; novembre de 2014; pp. 11 | XVII-XX | S'ha esfondrat la coberta i tota la planta pis i els envans. Només conserva part de les parets que delimiten la masia i algunes parets mitgeres i les tines. | El Gall de Dalt té l'aspecte d'una antiga masia mig enrunada ubicada al vessant sud occidental de la cinglera que ressegueix el turó de l'Escletxa; enfront la famosa Escletxa que es va despendre fa uns anys. Però en realitat es tractava de dues cases adossades; cadascuna amb el seu propietari. La seva situació privilegiada permet dominar el vessant meridional de les terrasses que estaven conreuades. Domina el camí de cal Guixa a Viladoms. Les restes conservades deixen entreveure encara la gran finca productiva que havia estat fins fa poc. Gràcies a una fotografia antiga cedida per Marcel·lí Puigdellívol quan encara estava dempeus s'observa que hi havia dos cossos adossats de planta rectangular. Ambdós força idèntics constaven de planta baixa, pis i golfes. Les dues cobertes eren a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Al davant hi havia l'era amb construccions aïllades, que ja no conservaven la coberta. Les runes d'aquestes dependències encara permeten veure el que queda de set tines destinades a la fermentació del vi produit a la finca. | 08053-439 | Turó de l'Escletxa | S'hi va viure fins els anys 60 del passat segle. | 41.6240700,1.8763400 | 406395 | 4608648 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45536-foto-08053-439-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45536-foto-08053-439-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45536-foto-08053-439-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En un extrem encara es conserva la base d'una premsa de vi. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||
| 45296 | Cremallera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cremallera-0 | FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XIX-XX | Ple de vegetació invasiva. | A mitjan segle XIX pujaven anualment a Montserrat unes 20.000 persones i, un cop finalitzada la carretera, entre els anys 1858-1859, que unia l'estació del Nord de Castellbell i el Vilar amb el monestir ho feien 30.000. Pensant en els guanys que comportaria l'explotació turística dels visitants del monestir de Montserrat, l'enginyer Joaquim Carrera i Sairol s'associà amb el capitalista Josep Mª González i, un cop visitades diverses companyies suïsses, van acordar el 1878 la redacció del projecte d'un tren Cremallera: Ferrocarril, en parte funicular a engranage, desde la estación de Monistrol, en la línea de Zaragoza a Pamplona y Barcelona, al Monasterio de Montserrat. El projecte fou presentat al govern espanyol l'any 1880 i no trigarien gaire en presentar-lo també a l'Ajuntament de Castellbell i el Vilar, presidit per Jaume Fainé. El projecte fou aprovat l'any següent pel Senat espanyol i, el 31 de desembre de 1882, es constituí a Barcelona la societat Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes SA, de la que foren accionistes, entre d'altres, Romà Macaya, Pere Garriga i Nogués, Víctor Balaguer, cronista de Barcelona i gran impulsor del Montserrat turístic de masses, i Josep Balcells i Vallbona, pare dels futurs amos de la fàbrica tèxtil de la Bauma. La línia es dividia en dues seccions principals. La primera anava des de l'estació de Castellbell i el Vilar, anomenada aleshores Monistrol-Partida, fins a l'estació de Monistrol de Montserrat, anomenada Monistrol-Vila, i la segona secció des d'aquesta estació fins a Montserrat. Les locomotores que sempre anaven al darrera empenyent els vagons, estaven autoritzades a remolcar 60 tones a la primera secció, és a dir, podien dur quatre o sis cotxes, i només 24 tones a la segona secció, és a dir, només arrossegaven dos vagons. A l'hivern, per la manca de clients, els trens arrossegaven un sol cotxe. La línia s'iniciava amb una corba a l'esquerra, travessava el pas a nivell de la carretera que anava al Vilar i a Rellinars i entrava en l'anomenat cul-de-sac, on entrava en primer lloc la màquina arrossegant els vagons i d'on sortiria empenyent-los en direcció a la Bauma. Començava el descens, travessava un altre pas a nivell de la carretera que de l'estació del Nord anava fins a Montserrat, deixava a l'esquerra l'estació primitiva i vorejava per la part alta de les cases de la barriada de la Bauma de Castellbell i el Vilar, al final de la qual travessava per un primer pont que hi havia sobre el camí que anava a Vacarisses i tot seguit passava la riera de Merà mitjançant un interessant pont de pedra que, com l'anterior, encara es conserven en l'actualitat. Entre els fusters que treballaren en aquella obra podem destacar el senyor Pere Masats i Trullàs, de la Bauma, que a l'era de cal Genovès construí les cintres de fusta per a la construcció dels arcs del pont de la riera de Merà. | 08053-199 | Castellbell i el Vilar | S'inaugurà el 6 d'octubre de 1892; amb un tren especial de la Companyia del Nord, que va sortir de Barcelona a les 5.53 h del matí i va arribar a l'estació de Castellbell i el Vilar a les 8.18 h. Allí els esperava un tren especial del Cremallera amb la locomotora número 5 i el cotxe A-1, adornat amb l'escut de Catalunya, que transportà les autoritats al monestir de Montserrat, on arribaren a les 9.11 h. El servei regular s'inicià el mateix dia de la inauguració i sabem que fins el 31 de desembre l'utilitzaren 8.575 viatgers. Quan la Companyia del Nord va instaurar un servei de trens accelerats entre Barcelona i Castellbell i el Vilar, el nombre de passatgers del Cremallera augmentà molt. Aleshores l'enllaç amb l'estació del Cremallera es feia mitjançant una llarga escalinata i l'empresa intentà facilitar l'accés amb un servei gratuït d'equipatges a lloms d'ase. Malgrat tot, l'any 1902, quan ja era Julià Fuchs i Liegme l'enginyer cap d'explotació, s'iniciaren els estudis per a prolongar la línia fins a l'estació del Nord. El senyor Fuchs va presentar dos projectes, una via en forma de bucle, que provocaria unes grans despeses, ja que obligava a construir alts talussos, o una via en forma de cul-de-sac, que era més econòmica i que acabà imposant-se. El projecte definitiu es presentà a la primeria del 1904, el mes de febrer de 1905 començaren a instal·lar la via i s'autoritzà l'explotació del nou recorregut el mes de novembre. Durant la Setmana Tràgica el Cremallera i el Ferrocarril del Nord deixaren de funcionar, reprenent-ne el servei el 3 d'agost de 1909. Mentre a Montserrat fracassaven els intents de perllongar el tren Cremallera fins a l'ermita de Sant Jeroni, passant per la de Sant Miquel, segons un projecte presentat l'any 1912, a Castellbell i el Vilar s'inaugurava la nova estació de la Companyia del Nord el 14 de juliol de 1913. Les vies del tren Cremallera estaven situades a l'oest de l'estació i ocupaven l'espai entre aquesta i el mur de contenció, mentre que la nova cotxera fou construïda a tocar del túnel del ferrocarril de Nord, sobre una extensió de 400 metres quadrats i a la que s'hi accedia per un carro transbordador, amb tres vies i una capacitat per a nou cotxes de viatgers. Al seu costat hi havia un gran dipòsit d'aigua que es va posar sobre un basament construït amb blocs de formigó. | 41.6304700,1.8662600 | 405564 | 4609370 | 1892 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45296-foto-08053-199-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45296-foto-08053-199-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Deixa de funcionar el 1957. | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:38 | ||||||
| 45172 | El Pinsà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pinsa | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/05/cal-pinsa.html | XVII-XX | Masia situada al vessant esquerra del torrent dels Abadals, enclotada en l'encreuament de camins que ens poden conduir fins a Sant Cristòfol, el Burés, la riera de Marganell i el Morrolius. Es tracta d'una masia composta per diferents cossos que s'hi han anat afegint, conservant la tipologia constructiva amb els paraments de pedra vista que confereix unitat al conjunt. És de planta rectangular, formada per quatre cossos de diferents alçades. En general, consten de planta baixa i dos pisos. Les cobertes són de teules a dues aigües i amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia. Hi ha dos cossos més petits amb els aiguavessos perpendiculars. | 08053-75 | Turó del Pinsà | Sabem que l'amo de cal Pinsà ho era, l'any 1873, Ramon Piñot, mentre que l'any 1925 constava com a possessor Isidre Selga Massana. | 41.6412300,1.8357000 | 403035 | 4610598 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45172-foto-08053-75-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45172-foto-08053-75-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Un pinsà és un ocell de la família de les fringíl·lides, del gènere Fringilla, d'uns 16 cm. de llarg, bon cantador (del llatí pincione). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:38 | ||||||||
| 29062 | Goigs de Sant Andreu Apòstol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-andreu-apostol | PARCERISAS, R. (2000): Memòria d'Aguilar de Segarra. Recull de la vida d'un poble. Centre d'Estudis del Bages. | XXI | La seva publicació en garanteix la conservació, i encara es canten. | Goigs amb la capçalera 'Goigs a llaor de Sant Andreu Apòstol, patró de la Parròquia d'Aguilar de Segarra (Bisbat de Vic)', sota de la qual s'acredita l'autoria: 'Lletra i música de Mn. Antoni Malats' El gravat representa una imatge del sant sense ornaments. L'orla és amb motius geomètrics. El text, a 3 columnes (sense corondells) consta d'entrada, 14 estrofes i tornada. Al peu, conclou amb una oració, sota la qual s'inclou la partitura. Finalment, al peu (i fora de l'orla), se n'especifica la data d'edició: maig de 2009. No es fa referència, en canvi, a la impremta. | 08002-130 | Sant Andreu és el patró de la parròquia d'Aguilar en les dues seus que ha tingut: l'església del Castell d'Aguilar i el nou edifici de mitjan segle XX. | 41.7424800,1.6208300 | 385320 | 4622104 | 2009 | 08002 | Aguilar de Segarra | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-01 00:00:00 | Xavier Bermúdez, iPAT Serveis Culturals | Lletra i música de Mn. Antoni Malats | L'Associació Amics dels Goigs en conserva una còpia. Malgrat que l'edició consultada sigui datada de 2009, tenen origen als anys 30 del segle XX (fitxa 131). | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:37 | ||||||||||
| 29063 | Goigs de Sant Andreu Apòstol (2) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-andreu-apostol-2 | PARCERISAS, R. (2000): Memòria d'Aguilar de Segarra. Recull de la vida d'un poble. Centre d'Estudis del Bages. | La seva publicació en garanteix la conservació, i encara es canten. | Goigs amb la capçalera 'Goigs a llaor de Sant Andreu Apòstol, patró de la Parròquia d'Aguilar de Segarra (Bisbat de Vich)', sota de la qual s'acredita l'autoria: 'Lletra i música de Mn. Antoni Malats, pvre.'. No hi ha cap gravat encapçalant el document, que s'articula en dues cares (anvers i revers). A l'anvers, l'orla (amb motius geomètrics ) no tanca tot el text, sinó que arrenca de sota el títol per tancar a partir d'aquest punt 3 costats d'un rectangle. El text, a 2 columnes (sense corondells) mostra a l'anvers l'entrada, i les 10 primeres estrofes. Al revers, l'orla torna a envoltar només parcialment el text. Hi ha, també a 2 columnes, les 4 estrofes finals del total de 14, la tornada i una oració en llatí. També en llatí s'esmenta el lloc i dia d'impressió (Vic, 20/07/1947) i el promotor de la impressió: Joan, bisbe de Vic (Joan Perelló i Pou, 1927-1955). Finalment, al peu (i fora de l'orla), s'hi inclou la partitura. | 08002-131 | Sant Andreu és el patró de la parròquia d'Aguilar en les dues seus que ha tingut: l'església del Castell d'Aguilar i el nou edifici de mitjan segle XX. Cal dir que aquesta impressió, però, es va fer en una etapa d'impàs, ja que l'església del castell havia quedat inutilitzada l'any 1936 i la nova no va estar a punt fins el 1949. | 41.7424800,1.6208300 | 385320 | 4622104 | 1936 | 08002 | Aguilar de Segarra | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08002/29063-foto-08002-131-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-01 00:00:00 | Xavier Bermúdez, iPAT Serveis Culturals | Lletra i música de Mn. Antoni Malats, prevere | L'Associació Amics dels Goigs en conserva una còpia. | 98 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:37 | ||||||||
| 49625 | Goigs de Sant Esteve de la parròquia de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-esteve-de-la-parroquia-de-vilaramo | ESTRUCH, Maria; FONT, Montse i altres (2016). 'Relacions socials i festes', 'Literatura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 236, 297-298. | XIX-XX | Tradició vigent | Goigs que tradicionalment es canten a la parròquia de Sant Esteve de Vilaramó per la festivitat d'aquest sant, el 26 de desembre, el dia després de Nadal. Com a mínim fins els anys cinquanta per aquelles dates se celebrava la festa major d'aquesta parròquia, que consistia fonamentalment en missa i balls. Actualment només es fa missa, en la qual es canten els goigs. Sant Esteve Màrtir és considerat el primer màrtir del cristianisme; per això se'l coneix amb l'apel·latiu de protomàrtir, i és conegut sobretot per l'episodi del seu apedregament o lapidació a les rodalies de Jerusalem. Els versos dels goigs fan referència, entre d'altres temes, a aquest fet: 'Les turbes amotinades / us treuen en despoblat / i arremeten a pedrades / contra Vós amb crueltat'. Cada estrofa es clou amb la tornada: 'Sigueu sempre nostra guia, Sant Esteve gloriós'. El sant és reconegut com a patró de les terres de Vilaramó: 'Per aquesta rodalia / que us venera per patró, / vetlleu sempre nit i dia, / protegiu Vilaramó, / el poble que en Vós confia / us aclama fervorós'. I especialment se l'invoca com a protector dels conreus: 'Beneïu nostres anyades, / nostres vinyes i conreu, / guardeu-nos de pedregades, / que els fruits abundin arreu; / quan la tempesta es congria / sigui allunyada per Vós. Sigueu sempre nostra guia / Sant Esteve gloriós'. | 08090-333 | Església de Sant Esteve de Vilaramó, al sector nord-est del terme de Gaià | Sant Esteve de Vilaramó és una església romànica de transició al gòtic, situada a la vall de Vilaramó. Durant molt temps va ser parròquia de la part nord del terme de Gaià. Des del segle XVI com a mínim, la parròquia incloïa els masos que havien format part de Santa Margarita de Tortafè i que no pertanyien al castell de Gaià ni a l'actual municipi. Després d'un temps de no ser parròquia, el 1878 l'església va recuperar aquesta categoria i durant aquests anys es va engrandir. Actualment s'hi diu missa tres cops a l'any. | 41.9480600,1.9307300 | 411373 | 4644562 | 08090 | Gaià | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | |||||||||||
| 88639 | Goigs de Sant Iscle i Santa Victòria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-iscle-i-santa-victoria-2 | https://ca.wikipedia.org/wiki/Iscle_(sant_cordov%C3%A8s Villella, Assumpció (2008). Trobades del passat: els Goigs i Rajadell. Full editat pels Amics dels Goigs (revers del Goig Fitxa 206). | XX | Goigs de Sant Iscle i Santa Victòria Patrons del Poble de Rajadell (Bisbat de Vic i Comarca del Bages). Dedicat a la parella de sants Sant Iscle i Santa Victòria. La lletra és: Puix gaudiu de tanta glòria, màrtirs de Déu ben amats Sant Iscle i Santa Victòria sigueu nostres advocats. Les vides tot just descloses bell esplet dels primers anys, recollir místiques roses ompliren vostres afanys. Senyera de nostra història, sou del Senyor estimats, Sant Iscle i Santa Victòria... La fe, guia lluminosa fins al jutge us ha portat davant dion vostra veu gosa enaltir el déu increat per gesta tant meritòria a la presó us han portat Sant Iscle i Santa Victòria... Dins la presó esgarrifosa els àngels us fan costat i una força lluminosa fon la nostra soledat. Perquè vostre cos no mòria, vostra fam han saciat. Sant Iscle i Santa Victòria... Més tard, Iscle, us assotaren I sufriu serenament; a vós victòria us cremaren els peus dolorosament. Teniu Déu en la memòria per Ell sou aconhortats Sant Iscle i Santa Victòria... Dels àngels altra vegada la mà tutora sentiu quan amb pedra al coll lligada us enfonsen en el riu. I llavors per vostra glòria sou damunt l'aigua guardats. Sant Iscle i Santa Victòria... Encara un turment mancava: a una roda us han lligat, mentre la roda girava el foc us han turmentat. Fugint els ulls de l'escòria. al cel els teniu alçats. Sant Iscle i Santa Victòria... Us prenien vostra vida: Iscle sant, sent degollat, vós Victòria, flor exquisida vostre cos han enfilat. Els botxins fan gran cridòria mentre al cel sou enlairats Sant Iscle i Santa Victòria... I del cel que us és estada prop del déu omnipotent, vers el món vostra mirada gireu amorosament. Rajadell us fa memòria per patrons us ha exalçat Sant Iscle i Santa Victòria... Puix gaudiu de tanta glòria, màrtirs de Déu ben amats. Sant Iscle i Santa Victòria, sigueu nostres advocats PREGUEM Concediu-nos, Senyor, un augment d'aquella fe que els germans màrtirs Sant Iscle i Santa Victòria conservaren fins a l'efusió de la sang, que va ser la seva glòria, feu que la mateixa fe ens faci justos, per haver-la seguit amb integritat. Per N-S-J. A continuació hi ha la partitura | 08178-146 | Nucli Antic | Sant Iscle o Aciscle (? - Còrdova, 17 de novembre de 303), junt a la seva germana Santa Victòria, foren dos cristians cordovesos que per les seves creences els apressaren i martiritzaren, en temps de l'emperador Dioclecià. | 41.7278100,1.7061100 | 392387 | 4620365 | 1998 | 08178 | Rajadell | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88639-foto-08178-146-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2021-04-08 00:00:00 | F. Xavier Menéndez. OPC 2017-21 | Mn. Màrius Masoliver. Ignasi Torras. | S'explica amb detall el martiri dels dos sants. Exemplar de l'arxiu dels Amics dels Goigs d'un goig de l'any 1998. A la part final hi ha la partitura i al revers una breu història de la parròquia. Lletra popular revisada per Mn. Màrius Masoliver. Música: Ignasi Torras. Manresa, 1998.Uns anys més tard (2008) els amics dels goigs van descobrir i editar una versió manuscrita amb un text diferent (Fitxa 206) | 98 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||
| 88700 | Goigs dels Sants Màrtirs Aciscle i Victòria (antics) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-dels-sants-martirs-aciscle-i-victoria-antics | Amics dels Goigs (2008). Goigs dels Sants Màrtirs Aciscle y Victòria Patrons de Rajadell. 3a etapa. Num. 71. Col·lecció Goigs inèdits i recuperats num. 1. Al revers: Villella, Assumpció (2008). Trobades del passat: els Goigs i Rajadell. | XVIII | Goigs dels Sants Màrtirs Aciscle y Victòria Patrons de Rajadell (Dedicats a la parella de sants Sant Iscle i Santa Victòria) La lletra és: Tingam tots en la memòria Ab devoció complida R. De Aciscle y Victoria la sua molt santa vida Essent los dos molt petits Perdéreu pare y mare y vàreu ser recollits per la dina Inciana criant-vos ab gran fervor en la nostra lley divina De Aciscle y Victoria la sua molt santa vida En Córdoba, ciutat gran estiguéreu alguns anys la lley de Déu publicant llançant fora los enganys avisant a molta gent deixessin la idolatria De Aciscle y Victoria la sua molt santa vida Anà en esta ciutat Un cruel governador, Dion anomenat, arribà com un lleó, y de promte féu menassas los fiels perseguiria De Aciscle y Victoria la sua molt santa vida En continent va cridar: 'A vos Aciscle i Victòria, mos déus habeu d'adorar y tenir-os en memòria, cuant no, habeu de morir ab desgràcia d'ells y mia' De Aciscle y Victoria la sua molt santa vida O dichosos, respongueren que un sol déu adoràban y prestamén vos prengueren, a la presó vos portaren, del cel fóreu assistits, donant-vos favor y guia. De Aciscle y Victoria la sua molt santa vida Y fóreu atormentats Ab molt modos diferents, passàreu per aygua y foch, flechas y altres turments, aprés fóreu degollats cridant Jesús y Maria De Aciscle y Victoria la sua molt santa vida Germans fóreu en la terra, Fills d'un pare y mare, y germans en lo martiri puig junts vos atormentaren y germans sou en lo cel gosant la alta gerarquia De Aciscle y Victoria la sua molt santa vida Curau de dolor de pits, O màrtirs sempre excel,lents, a las maras afligidas los feu abundar la llet cuant devotas y postradas vostres favors suplican De Aciscle y Victoria la sua molt santa vida O Sants Màrtirs gloriosos Teniu-nos en la memòria, que per ésser tan dichosos de pujar dalt en la glòria, y puig sou nostres Patrons guardau-nos de nit y de dia De Aciscle y Victoria la sua molt santa vida Per patrons vos veneram tots los de aquesta parròquia feu que la pedra no hi tòquia ni siam ferits del llam puig de cor vos invocam useu de misericòrdia. De Aciscle y Victoria la sua molt santa vida TORNADA Tingam tots a la memòria Ab devoció complida De Aciscle y Victoria la sua molt santa vida Al final hi ha un OREMUS amb una oració en llatí | 08178-206 | Nucli Antic | Sant Iscle o Aciscle (? - Còrdova, 17 de novembre de 303), junt a la seva germana Santa Victòria, foren dos cristians cordovesos que per les seves creences els apressaren i martiritzaren, en temps de l'emperador Dioclecià. | 41.7278100,1.7061100 | 392387 | 4620365 | 08178 | Rajadell | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08178/88700-foto-08178-206-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2021-04-08 00:00:00 | F. Xavier Menéndez. OPC 2017-21 | S'explica amb detall el martiri dels dos sants. Aquests goigs van ser descoberts i recuperats pels Amics dels Goigs a rel de la conferència 'Els goigs manuscrits' que impartí el Sr. Ramon Millet i Domenech el 6.6.2007 a seu de l'entitat, una matèria força desconeguda. Millet va presentar aquests goigs en concret, escrits a mà, sobre la llegenda de sant Aciscle i Santa Victòria, de Rajadell. Són del segle XVIII. Hom creu que es van perdre al llarg de la història, fins que Millet els descobrí. Aquests goigs van ser editats (600 exemplars) per Amics dels Goigs el febrer de 2008, per a ser distribuïts el 20.2.2008 en la cloenda de la seva assemblea i en record de la conferència. Al revers hi ha un text de A. Vilella i es reprodueix el manuscrit (fotos 2 i 3 d'aquesta fitxa). Aquests goigs no coincideixen amb els que va reelaborar anteriorment, el 1998, el rector Marius Masoliver a partir de la lletra popular i amb musica d'Ignasi Torras, que també van editar Els Amics dels Goigs (fitxa 146). | 98 | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 53159 | Sant Jordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-jordi | Laudo, Susana. 'Fitxa de l'inventari del patrimoni cultural del Parc Natural de la muntanya de Montserrat'. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Molas i Rifà, Jordi (1998). 'Guia oficial de Montserrat'. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. | XX | Escultura feta amb un bloc de marbre travertí. L'obra representa la imatge de Sant Jordi com a cavaller, amb armadura, espasa a la mà esquerra i escut a la dreta. La figura està col·locada en un nínxol (jugant amb la dialèctica concau-convex) rematat en forma d'arc. A un costat, i a mitja alçada, una inscripció recorda la instal·lació de la imatge: 'Montserrat, símbol de la nostra identitat nacional, avui. 1976-1986. Amb la col·laboració del Banc de Sabadell' | 08127-135 | A l'entorn del monestir de Montserrat, a la plaça de Santa Maria | Sant Jordi és el patró de diverses nacions i territoris, entre els quals hi ha Catalunya. Segons el Costumari Català de Joan Amades, el fet que Sant Jordi sigui patró dels cavallers es deu a l'ajut que va donar el Sant al rei Pere I l'any 1904. Segons s'explica, l'esmentat rei va guanyar una batalla contra els sarraïns després que aquest invoqués el Sant: Per agrair la gesta, el rei va nomenar-lo no només patró de la cavalleria, sinó també de la noblesa catalana. A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge ja és esmentat a principis del segle XIX. | 41.5926400,1.8358500 | 402975 | 4605204 | 1986 | 08127 | Monistrol de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08127/53159-foto-08127-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08127/53159-foto-08127-135-2.jpg | Inexistent | Cubisme|Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Helena Garcia Navarro | Josep M. Subirachs | 108|98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:47 | |||||||
| 46461 | Sant Salvador de Torre Abadal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-salvador-de-torre-abadal | AA.VV. (1984). Catalunya Romànica, XI Bages. Grup Enciclopèdia Catalana S.A. Barcelona. AA.VV. (2006). Inventari del patrimoni cultural immoble de Catalunya. Castellnou de Bages. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. GAVÍN, Josep M. (1979). Inventari d'esglésies. Bages, vol. 5. Artestudi Edicions. Barcelona. PLADEVALL, Antoni (1976). 'Capelles i Santuaris del Bisbat de Vic. Sant Salvador de Torrabadal'. Full Diocesà, núm. 3387. Vic. VILLEGAS, Francesc (1983). El romànic al Bages. Llibreria Sobrerroca. Manresa. | XI-XX | Petita capella d'origen romànic, que ha estat objecte de modificacions al llarg dels segles, i això dificulta destriar-ne els elements primitius que encara perviuen avui dia. És de planta rectangular formada per una sola nau i amb un absis semicircular a Llevant, que queda emmarcat per un arc triomfal. Presenta una coberta amb volta de canó, reforçada amb un arc faixó. La coberta és a dues vessants amb teula àrab i acabada amb una cornisa amb una lesena decorativa. A la part de Ponent es troba la porta d'entrada adintellada i de pedra artificial, amb una petita fornícula a la part superior flanquejada per dos pinacles adossats al mur, per sobre dels quals hi ha un petit òcul. Sobre la coberta, damunt la porta d'entrada, s'aixeca un campanar d'espadanya. A partir del segle XVII va patir moltes reformes, a causa potser del mal estat, com la de contraforts exteriors i l'enguixament del mur. La part exterior de l'absis que avui dia compta amb una petita obertura, antigament era una finestra de doble esqueixada. La decoració interior és molt senzilla, amb un altar de pedra i una imatge de Sant Salvador de poca qualitat artística. Els murs interiors estan pintats en tons vermellosos a l'absis, i els arcs també estan decorats a l'intrados amb sanefes de creus. L'absis també conté les pintures de dos àngels que flanquegen el sant. La resta de l'interior està pintada amb un to ocre. | 08062-49 | El Serrat | Sant Salvador de Torre Abadal es trobava dins l'antic terme de Buc més tard anomenat Castellnou, al lloc on sorgí el mas Torre Abadal. L'església anomenada en la documentació com de Torre-abadal, va ser construïda dins una propietat del monestir de Sant Benet de Bages, alou que tenia cedit d'Udalard (1036-1077), vescomte de Barcelona, casat amb Guisla, antiga comtessa de Barcelona, vídua de Berenguer Ramon I, que era de la família de Lluçà o Balsareny. Sobre l'antic alou del monestir s'hi va edificar la torre que rebé el nom d'abadal o de l'abat, i que més tard, cap a l'any 1182, aquest mas seria assignat a la dotació de l'ofici de cambreria del monestir de Sant Benet. La capella és una construcció petita, obra de finals del segle XI, o primers del XII, dedicada al Salvador o a la Transfiguració de Crist. Apareix documentada al 1038 com a Sant Salvador de Castellnou. El 1301 sabem que l'església tenia uns ermitans anomenats Esteve i Berenguer, als quals el monestir confirmà les terres i drets que depenien de la capella. Les notícies segueixen al llarg del segle XIV, fins que el 1462 deixà de proveir-se el benefici que tenia el sacerdot que servia l'església, seguint, no obstant, tenint culte; fins i tot el 1686 s'hi feren unes reformes on probablement es construí el frontal on hi ha el portal actual modern. | 41.8079400,1.8334700 | 403100 | 4629110 | 08062 | Castellnou de Bages | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08062/46461-foto-08062-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08062/46461-foto-08062-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08062/46461-foto-08062-49-3.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Llorens Travé i Jordi Tornés Bes | Només s'hi celebren misses en dies molt puntuals: per Nadal, per Sant Salvador, per la Festa Major, ...Com es vol destacar aquí, i amb el reforç de comentaris d'experts com Pladevall i Villejas, les últimes intervencions en l'edifici, encara que amb molta voluntat dels qui les van realitzar, es van fer amb molt poc encert i es va desdibuixar la bellesa de l'edifici. | 92|94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:42 | ||||||||
| 38456 | Sardana 'L'Aplec d'Artés' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-laplec-dartes | XX | Vigent | Sardana dedicada a l'Aplec d'Artés. Música de F Mas Ros i lletra de | 08010-107 | Artés | Sardana amb música de F. Mas Ros de l'any 1981. Aquesta sardana s'interpreta de manera conjunta per les tres cobles el dia de l'Aplec. | 41.7981100,1.9551400 | 413194 | 4627889 | 1981 | 08010 | Artés | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | F. Mas Ros | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:37 | ||||||||||
| 63415 | Torre del Pla de la Guardiola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-del-pla-de-la-guardiola | CASCANTE, Pere; FÀBREGA, Albert (2018). Estudi històric i arquitectònic de la casa Vilalta de Sant Mateu de Bages (Castelltallat). Joan Borrós Sala (promotor), p. 32-33. | IX-X | Restes molt arrasades | Torre de defensa alt-medieval emplaçada uns 300 m al nord-est del mas Vilalta, en un camp que es coneix com Pla de Torreta o també Pla de Guardiola. En el punt més alt de la carena hi ha restes visibles, força escadusseres, d'una torre circular. El lloc és molt dominant i té contacte visual amb el nucli de Sant Mateu de Bages i amb l'antic castell de Castelltallat. | 08229-562 | Prop del mas Vilalta. Demarcació de Castelltallat | Segons Albert FÀBREA (2018: 33), aquesta torre alt-medieval hauria estat en funcionament poc temps i s'abandonà quan a Vilalta ja hi havia un petit nucli. Almenys des del segle X a Vilalta hi havia una petita comunitat de pagesos. En els documents apareix com a la Vila alta, i és possible també que el lloc fos anomenat originàriament Vila comtal (documentat el 996). Hi havia l'església de sant Pere de Vilalta (documentada l'any 950 i amb acta de consagració del 1063) així com una torre de defensa (esmentada en el document de consagració de 1063). Originàriament la vila devia constar de diverses estances o petits masos sobre els quals s'hi edificà el casal posterior. La torre possiblment es convertí en domus i fou residència d'una nissaga de cavallers que s'hi hauria originat als segles X-XI i que posteriorment s'haurien establert a Cardona, els quals van arribar a ser senyors de Castelladral. | 41.7998100,1.6782900 | 390196 | 4628394 | 08229 | Sant Mateu de Bages | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/63415-foto-08229-562-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 | ||||||||
| 59575 | Tines de Can Casassaies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-can-casassaies | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | XVIII-XIX | No conserven la coberta i l'heura ho està envaint tot. | Conjunt de dues tines annexes de planta circular i cairons de rajola vermella envernissada que de la coberta només conserven una biga de fusta i algunes teules del tipus àrab. Aquest grup està aixecat a llevant de la masia de Can Casassaies, i aprofita el desnivell d'un marge d'uns tres metres d'alçada. Les portes d'accés al brescat estan orientades a migdia i les boixes es troben a la façana septentrional. En el cas de la primera tina, la boixa està ubicada a 1,20 metres del terra. Està emmarcada i té un pedrís. Conserva les frontisses de tancament de la portella de fusta que servien per a protegir les tines de possibles robatoris. La segona tina presenta un ampli contrafort que reforça la base. La boixa està protegida per una barraca de pedra seca. En tot cas si hi havien dues barraques, només es conserva la del costat de ponent. El seu estat de conservació és molt bo, malgrat estar coberta d'heura. Està recolzada a la tina i al marge de pedra seca. Parcialment excavada a la roca per sota el marge, té una planta circular de 2,40 metres de diàmetre interior per 2,20 metres d'alçada. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament corbats, amb una triple llinda plana. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 0,90 metres d'amplada. Al fons hi ha la boixa, emmarcada per tres lloses, que mesura un metre d'alçada per un metre d'amplada (mides exteriors). En el que podríem anomenar brancal dret conserva una frontissa de ferro on hi ha penjat un cassó metàl·lic. Està orientada al nord-est. | 08182-177 | Can Casassaies | Segons Ballvè (1998), la referència documental més antiga que cita el mas Casassaies és de l'any 1325, quan Pere de Sitjar restitueix a Guillem de Talamanca els mil sous barcelonins de la venda del mas que Sib il·la, la seva mare, havia fet en alou a Berenguer de Talamanca, pare de Guillem. Es tracta d'un pergamí que conserva l'Arxiu de Montserrat procedent de Sant Benet de Bages. En els fogatges de 1497 i 1553 també en surt la referència i es cita el cap de la unitat familiar: Valentí Casajatges i Joan Sasasages respectivament. Un a altra documentació que serveix per conèixer les masies del terme és el Cadastre de 1773, on consta Joan Casassaias com a propietari i que paga 159 rals per divuit jornals de camp de secà, mig jornal de bosc, un cortal d'hort de secà, vint-i-dos jornals d'erm, mig jornal de vinya, una casa amb la família i un germà, un mul, dos bous, un ruc, sis porcs i vint xais. Aquestes dades criden l'atenció, tot i sabent l'alt grau de frau que comporten els cadastres d'aquesta època. Sobretot si les confrontem amb l'existència de tines i tenint i algunes de les dates de dovelles i premsa, que situen el mas l'any 1800 com un moment àlgid de la producció de vi. Precisament 50 anys més tard, el propietari és obligat a arrendar el mas per poder pagar els deutes. El mas s'abandona a partir de 1949 quan els masovers fugen a conseqüència de l'enfrontament entre els maquis que s'hi havien establert i la Guàrdi Civil. Des de l'any 1939, coma mínim, pertanyia a la família Miralles. Fins que a l'any 1972 compra la finca l'Anna Costa de Terrassa. L'incendi de l'any 1085 afectà definitivament la casa i passa la propietat a Desarrollos Industriales, SA. | 41.6961900,1.9395400 | 411758 | 4616589 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59575-foto-08182-177-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-17 04:52 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,20 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/