Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 49619 | Galera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/galera | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286, 288. BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', 'Per què Galera?', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 72-75, 86, 88, 198-199, 306-312. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit). | XVIII-XX | Raval o barri sorgit a finals del segle XVIII i promogut pel baró de Vilagaià, el qual en aquesta època va propiciar un gran nombre d'establiments pagesos en terres de la seva propietat. Dels dos nuclis que van sorgir arran d'aquesta experiència agrícola aquest és el de major entitat, i constitueix encara avui el nucli urbà més gran del municipi de Gaià. És format per uns tres carrers i consta d'unes 27 cases, tot i que algunes són segregacions de cases més antigues, i unes altres, com ara cal Patilles, han estat enderrocades fa uns anys. Les cases estan alineades tot formant dos carrers principals. Al carrer Gramulà hi trobem les façanes davanteres, mentre que al carrer Major és on hi ha les façanes del darrere. En aquesta part posterior, a l'altra banda del carrer Major, cada casa tenia el seu hort. Amb el temps, en alguns s'hi van construir coberts. Les cases són unifamiliars pageses d'estil popular, alineades i adossades entre mitgeres. Originàriament devien tenir una tipologia similar, però amb els anys la majoria han estat objecte de múltiples reformes i actualment la fesomia de les cases i del barri en general és força dispar. Cal dir també que cada casa tenia la seva tina per fer-hi el vi, i moltes encara la conserven. Així mateix, al nord-oest hi ha l'anomenada Era del Comú. És la principal de les diverses eres comunals que antigament hi havia. Les cases d'aquest barri en els dos carrers principals són les següents. Cal Xarama (fundada per Francesc Torrens, 1774). Cal Simonet (fundada per Desideri Mas). Cal Cansalada (fundada per Marià Treserra). Cal Felip (fundada per Marc Verdaguer). Cal Riereta (fundada per Ramon Grifol). Cal Jan (fundada per Joan Codina). Cal Tiet (fundada per Antoni Serra). Cal Miquel (fundada per Miquel Muntada). Cal Rierola (fundada per Jaume Freixa, 1775). Ca l'Agnès (fundada per Pere Torra, 1778). Cal Canadell (fundada per Antoni Canudas). Cal Servereta (fundada per Joan Teulats). Cal Freixa (fundada per Josep Sellarés, 1790). Cal Sellarés (fundada per Josep Sellarés, 1798). Cal Ton dels Bous. Cal Lluís (terrenys establerts el 1790). Ca l'Agnesó (construïda el 1783). Cal Jordi (construïda el 1803), Cal Vilagaià (construïda el 1786). Cal Pau (construïda el 1791). Ca l'Andreu (construïda el 1790). Cal Cristinu (segregada de cal Jordi). En els carrers prop de la plaça hi ha les cases següents: cal Taulé (terrenys establerts el 1799). Cal Cisteller, antigament cal Sintet (fundada per Jacint Codina, terrenys establerts el 1790). Ca l'Agustí (construïda el 1831). Cal Ramon Obradors (construïda el 1831). Cal Cacahuero (terrenys establerts el 1782). Cal Patilles (fundada per Isidre Codina) ja no existeix, ja que fa uns anys fou enderrocada. | 08090-327 | Sector sud-oest del terme de Gaià | Aquest lloc antigament s'anomenava Gramolar o Graumulà (documentat el 1331). El nom fa referència a un gual o pas que hi havia en unes roques del Llobregat, on actualment hi ha la resclosa de l'Amella de Merola. El nom de Galera està documentat el 1771, i aquest any ja pertanyia al mas de la Roca. Posteriorment s'anomenà Serrat de Galera, novament Gramolar i, ja al segle XX, Galera. El raval actualment existent va néixer a finals del segle XVIII, arran de l'experiència agrícola promoguda pel noble il·lustrat Francesc d'Assís Delàs i Silvestre (1747-1818), baró de Vilagaià. Aquest prohom gironí, que era regidor perpetu de Girona i cavaller, es va casar amb Maria Anna Taurinyà, hereva del mas Vilagaià. El pare de Maria Anna, Josep Taurinyà Aspres, era també una persona cultivada: astrònom, astròleg i matemàtic, i autor d'un llibre d'astronomia publicat a Cervera l'any 1731. Aquest enllaç entre famílies potentades va tenir importants conseqüències per a la història de Gaià. Francesc, com a il·lustrat que era, va voler millorar l'organització i el rendiment agrícola en les seves propietats. Fou així que, a partir de l'any 1773, començà a facilitar un gran nombre d'establiments pagesos. En les seves terres s'hi van establir uns 40 colons, als quals cedí terres per a construir-s'hi una casa i conrear-hi cereals, vinyes i oliveres segons el sistema de rabassa morta. Pagaven a l'amo un cens i li lliuraven la quarta part de tots els productes collits. Aquests pagesos van ser els que van constituir els nuclis o ravals del Pla del Forn i Galera. En el llibre 'Gaià, t'estimo' s'hi inclou també el nucli del Serrat, però es tracta d'una errada. El 1790 Francesc d'Assís Delàs va aconseguir ser nomenat Baró de Vilagaià. Era un títol nobiliari de nova creació mitjançant un privilegi reial, concretament del rei Carles IV. Com a identificació de la Baronia va adoptar el nom del mas més gran i destacat dels cinc que posseïa: Vilagaià. Els seus descendents van passar a residir de Girona a Barcelona i han continuat amb la possessió del mas i del títol de Baró fins als nostres dies. El raval de Galera es va formar quan el futur baró de Vilagaià i la seva esposa van concedir els primers establiments en terrenys que pertanyien al mas de la Roca, de la seva propietat. Gràcies a la recerca duta a terme per Ramon Vila Casals podem saber l'evolució d'aquest raval. El futur poble es va dividir en una trentena de parcel·les que tenien 25 pams d'amplada. L'any 1774 es van establir els terrenys per les vuit primeres cases, i fins el 1799 se'n van establir nou més. Les cases van anar formant el carrer que avui s'anomena Gramulà. A la primera meitat del segle XIX es van establir noves cases: cal Lluís, cal Carnestoltes, cal ton dels bous, ca l'Agnesó, cal Jordi, cal Cristino, cal Vilagaià, ca l'Andreu i cal Pau. I també algunes es van dividir en dues o fins i tot en tres parts. Així, a mitjan segle XIX ja s'havien construït 26 cases, que són bàsicament les que han arribat fins a l'actualitat (BADIA, 2016: 198). Les cases més antigues són les que es troben al principi del carrer, mentre que les del final són les últimes. Amb la fundació del poble es va construir una gran bassa que tenia una cabuda de 500.000 litres i estava ubicada on ara hi ha la plaça. S'alimentava d'unes rases (una d'antiga i una altra de més nova) que procedien de sota el serrat de l'Àliga i tenien dos quilòmetres de llargada. Les rases s'havien de netejar i escurar periòdicament, unes tasques es feien en lluna vella i que anaven a càrrec de tot el poble. L'aigua de la bassa només s'utilitzava per a usos de treball, mentre que per al consum domèstic es prenia l'aigua de pous i cisternes. (Continua a l'apartat Observacions). | 41.9127100,1.8876900 | 407755 | 4640683 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49619-foto-08090-327-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49619-foto-08090-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49619-foto-08090-327-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon Vila Casals(Continuació de l'apartat d'Història). L'any 1929 es va constituir una societat privada, formada per un seguit de socis, que va permetre l'abastiment d'aigua corrent a les cases mitjançant un pou que es va fer al costat del riu i la força motriu d'una bomba de pistons amb motor de benzina. Aleshores l'antiga bassa va anar perdent la seva utilitat.A partir de 1832 s'inicià el nucli industrial que donaria lloc a la colònia de l'Ametlla de Merola, en terme municipal de Puig-reig però a només 500 metres de Galera, a l'altra banda del riu. La fàbrica de l'Ametlla i, més tard les de Navàs, van atreure moltes famílies de Galera, que complementaven el treball agrícola amb el treball a la fàbrica, normalment de les noies. En algun moment des de la colònia de l'Ametlla es va incentivar la partició d'algunes cases de Galera per tal d'encabir-hi famílies d'obrers que ja no cabien als habitatges dins la colònia, totalment saturats. Durant els anys de la Segona República es van tirar endavant una sèrie de millores al barri: unes noves escoles, l'edifici del forn de pa i escorxador o la xarxa de clavegueres. El principal impulsor va ser l'alcalde Lluís Feixa, assassinat en acabar la guerra. Va ser ell que cedí de forma gratuïta els terrenys per construir aquests equipaments. En aquests anys també es va constituir una cooperativa de consum que tenia la finalitat principal d'oferir productes a preus més econòmics. Disposava d'una botiga-magatzem que es va emplaçar als baixos de cal Palilles Nou. Després de la guerra la cooperativa va ser privatitzada, però els mateixos responsables van continuar els serveis de forma particular. El responsable de la botiga portava els articles amb carro des de Navàs. També funcionava el forn de pa, la carnisseria i un cafè, i durant alguns anys també hi va haver una perruqueria i un fotògraf. Aquests establiments van perdurar fins a principis de la dècada de 1960, quan s'intensificà el procés de despoblament del camp i moltes de les cases van quedar deshabitades. En els darrers anys moltes de les cases han estat de nou habitades, algunes d'elles com a segones residències. En l'actualitat, el baró de Vilagaià encara manté els tractes amb els parcers instal·lats a les seves terres en forma molt similar a la dels orígens.Pel que fa a l'església, en un principi la gent de Galera es desplaçava fins a Sant Pere de Monistrol, que queda a una mica més d'un quilòmetre de distància. Després de la guerra l'església va quedar en ruïnes, i la gent anava a missa a l'Ametlla de Merola. A la dècada de 1960 s'optà per habilitar una nova església al mateix nucli de Galera, reconvertint l'edifici del forn de pa i escorxador. Aquesta església va tenir culte fins els volts de 2011. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||
| 49620 | Santa Àgata i les bruixes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-agata-i-les-bruixes | TORRES, Jordi; FONT, Montse (2016). 'Màgia i bruixeria. Llegendes i contes', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 263-265. | XIX-XX | Costum en desús | La capella de Santa Àgata és emplaçada al cim del turó on hi ha les restes el castell de Gaià; és a dir, en un lloc dominant que té un bon control del territori. No hi ha documentació que informi de quan es va aixecar, però es creu que devia ser entorn del segle XIX. Tot i que ja no era el moment àlgid de bruixeria, en aquest moment encara continuaven força arrelades aquestes tradicions i costums, i més en un territori, el Lluçanès, que havia estat protagonista de fets especialment cruents durant l'època de les persecucions de bruixes. Aquests episodis continuaven presents en la memòria popular, i això devia ser un dels motius per construir la capella al turó avui conegut com a Santa Àgata. La tradició diu que aquesta santa va morir torturada quan la van estirar viva sobre un munt de teules roents. És la patrona de totes les dones, i de les bruixes en particular, i també és advocada contra les pedregades, aiguats i tot tipus de desastres naturals. Es deia que Santa Àgata controlava les bruixes i no permetia que fessin malvestats. Per això la capella era molt adequada en el punt dominant on s'emplaça, ja que exercia una mena d'escut protector envers tot el territori de l'entorn i venia a ser un element complementari al comunidor que hi havia al costat de l'església. Hi havia un inconvenient, però, i és que per la seva diada, el 5 de febrer, la santa feia festa i no vigilava les bruixes, de manera que podien campar allà on volguessin i fer el que els semblés. Si el dia era clar i assolellat no hi havia problema, ja que la santa podia veure on eren les bruixes i controlar-les, però si feia un dia emboirat llavors, segons la creença popular, les pedregades estaven assegurades: 'boira el dia de Santa Àgata, pedregada el dia de Santa Anna'. Davant d'això, els camperols, amb l'ajuda dels campaners de les parròquies rurals, van trobar una solució: que el dia de Santa Àgata les campanes repiquessin tot el dia, des del toc d'oració del matí fins al toc d'oració del vespre. El so de les campanes era un contratemps greu per a les bruixes i els provocava una espècie de follia que les feia anar d'un costat a l'altre sense repòs tot el dia. D'aquesta manera no podien causar cap malvestat. Un dels últims campaners que encara feia repicar les campanes el dia de Santa Àgata era el d'Oristà, que va deixar la feina de campaner a la dècada de 1950. | 08090-328 | Capella de Santa Àgata, al sector central del terme de Gaià | 41.9189000,1.9195800 | 410408 | 4641336 | 08090 | Gaià | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49620-foto-08090-328-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 63 | 4.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||||
| 49621 | Goigs de Santa Àgueda del castell de Gaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-santa-agueda-del-castell-de-gaia | BADIA, Josep M; ESTRUCH, Maria; FONT, Montse; TORRES, Jordi i altres (2016). 'Arquitectura', 'Relacions socials i festes', 'Màgia i bruixeria. Llegendes i contes','Literatura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 171-172, 231, 263-265, 299-301. | XX | Els goigs es canten el dia de l'aplec | Goigs que des del 1986 es canten a la capella de Santa Àgata el dia de la seva festivitat, el 5 de febrer. Aquesta capella s'emplaça al lloc on es conserven les restes del castell de Gaià. Després d'un temps en què va estar abandonada, l'any 1986 se'n va inaugurar la restauració, i des d'aleshores s'hi fa un aplec per la diada de la santa. Durant l'aplec es diu missa, es canten els goigs i s'ofereix un refrigeri. Els goigs són una composició d'aquell mateix any (1986), amb lletra de mossèn Sebastià Codina i Padrós, que és considerat una autoritat en el món dels goigs. La música és d'un tal Santi, i els goigs s'acompanyen de dibuixos de Vicenç Mas. No es tracta, per tant, d'uns goigs tradicionals, sinó que el seu autor els hi ha conferit un caràcter patriòtic que al·ludeix a la història del castell de Gaià tot unint el seu destí als avatars de la nació catalana. Diuen els goigs: 'La noblesa de la Terra / ha bastit castells arreu / i ha enlairat en cada serra / la senyera de la creu.' El nou país s'ha de refer dels estralls causats per la dominació sarraïna, i el castell és símbol d'aquesta reconstrucció: 'Uns edils fan rebombori, / són d'empenta i serenor, / i edifiquen el cimbori, / la peanya i el pedró'. Després vénen mals temps, la influència creixent de Castella, i la fortalesa entra en declivi: 'Vénen guerres i malures, / gent de fora i malvestat / i el Castell de les altures / s'enderroca colltorçat. / Qui no sent la melangia / recerat al vostre altar?' Finalment, la nació reneix i la capella és recuperada, amb un aplec que compta amb degustació de vins i menges: 'Uns que estimen Catalunya / han furgat el cim vençut / i un respir de nou retrunya / dins l'esquerpa solitud. El cimal avui floria... / començant a despertar'. (...) La patrona para taula / i ens ha ofert els millors vins / i ens adreça la paraula: / Sou a casa, entreu a dins / que els bons vins de Bonhomia / sempre fa de bon tastar'. S'acaben els goigs amb la tornada que clou cada estrofa: 'Sadolleu la rodalia / amb el goig, la fe i el pa'. L'argument dels goigs queda força lluny de la visió tradicional de Santa Àgata. Segons la memòria popular, l'emplaçament de la capella i la dedicació a Santa Àgata obeïen al fet que aquesta santa era la patrona de les dones, incloses les bruixes, i també era advocada contra les pedregades i calamitats naturals. Segons la creença popular, la santa tenia controlades les bruixes i no permetia que provoquessin malvestats. Així, des d'aquest emplaçament dominant la capella exercia una mena d'escut protector envers el territori de l'entorn i venia a ser com un complement del comunidor que hi havia al costat de l'església parroquial (TORRES; FONT, 2016: 263). D'altra banda, cal matisar que en els goigs Santa Àgata es considera la capella del castell. Si bé hi ha indicis d'una probable capella primitiva, que segurament estaria relacionada amb el castell i que no sabem a qui estaria dedicada, la construcció actual és força moderna i sembla feta entorn del segle XIX. | 08090-329 | Capella de Santa Àgata, al sector central del terme de Gaià | La capella de Santa Àgata es troba erigida al lloc hi havia hagut el castell de Gaià i un anterior poblat ibèric. No coneixem notícies documentals de la capella que, per la seva tipologia constructiva, podria deduir-se que fou construïda al segle XIX. Era situada dins la propietat del mas Noguera, el qual va heretar els drets del castell de Gaià. Ja al segle XX, després d'un temps que la capella quedés abandonada, la propietària Teresa Miralda Domingo i el seu cunyat i administrador en van promoure i finançar la restauració l'any 1983. Hi van intervenir veïns i grups d'escoltes de Barcelona i Navàs. El 1986 es va beneir la capella i la nova imatge de santa Àgata. Josep Matamala Bruch va esculpir la llinda que hi ha sobre la porta, amb l'any de la inauguració. Llavors es va iniciar el costum de fer-hi un aplec anual, per la festa de la santa, el 5 de febrer. Pel que fa a l'autor de la lletra dels goigs, Mossèn Sebastià Codina Padrós va néixer a Muntanyola (Osona) el 1929. És rector de la parròquia de Sant Pere de Vacarisses, autor de més de cent goigs i considerat una autoritat en la matèria. | 41.9189000,1.9195800 | 410408 | 4641336 | 1986 | 08090 | Gaià | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Sebastià Codina Padrós (lletra); Santi (música) | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||||
| 49325 | Cal Francisco | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-francisco-0 | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 2 | XIX-XX | Teulada i altres parts en estat precari | Casa de pagès de dimensions modestes, construïda molt probablement el 1859 i emplaçada a la part alta de l'altiplà que s'estén entorn de la masia de Matamala, junt a un conjunt de casetes de característiques i època similars. Consta del cos residencial, de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes), que té un cos adossat a la part posterior. Igual com succeeix amb cal Simó, inicialment la casa era més petita i ha estat eixamplada pels dos costats, ja en un moment antic. La façana principal, encarada vers migdia, tenia un portal a l'esquerra i dues finestres al nivell superior, totes emmarcades amb llindes i brancals de pedra, excepte una que ha estat reparada. Fruit de les ampliacions s'hi han afegit altres obertures de menor qualitat. La resta de façanes pràcticament no té obertures. Els murs són de maçoneria i conserven parcialment l'arrebossat tradicional. En algun punt el parament s'ha refet amb totxo. El cos posterior té adossada una tina cilíndrica. A l'interior la casa conserva la llar de foc originària. Els sostres són de llates i rajoles ceràmiques. La casa tenia un forn, que actualment està ensorrat. | 08090-33 | Sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'aquest petit nucli de casetes. Es van establir en terres de Matamala, que era el mas principal d'aquesta zona. Li pagaven un cens per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual, que era d'un quart dels fruits. Per les cases, en canvi, sembla que no pagaven res. Segons les inscripcions de les llindes, cal Simó de Matamala va ser construïda l'any 1856 i cal Francisco el 1859. Cal Correu no té cap data, però probablement es situaria entorn d'aquests anys. Sobre cal Rossinyol, cal Jan i cal Seba, que es troben en emplaçaments més dispersos, no tenim cap notícia sobre el seu any de construcció. Podrien ser d'aquesta mateixa època però no descartem un origen anterior. Pel que fa específicament a cal Francisco, fins a la dècada de 1940 hi vivia una família que eren coneguts amb el sobrenom de Francisquet. En aquests anys van marxar a viure a Navàs, on van establir-se com a vinaters en una botiga molt popular que està en actiu. | 41.9377400,1.9024800 | 409017 | 4643446 | 1859 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49325-foto-08090-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49325-foto-08090-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49325-foto-08090-33-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda del portal: 1[8]59Informació facilitada per Josep Burillo | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||
| 49622 | Llegenda del Serrat de l'Àliga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-serrat-de-laliga | TORRES, Jordi; FONT, Montse (2016). 'Màgia i bruixeria. Llegendes i contes', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 265-266. | XIX-XX | Llegenda més o menys arrelada | Llegenda o tradició oral que s'explica en relació amb aquest emblemàtic turó del terme de Gaià que té un cim més o menys rocós i abrupte. Es tracta d'una història arquetípica que es basa en el fet que les bruixes adoptarien diferents formes d'animals per cometre les seves malifetes. Amb diferents variants, es troba molt estesa en llocs on hi ha tradició de bruixes. S'explica que el dia de Sant Pere (29 de juny) apareixia una àliga una mica més gran que les normals i rondava per aquells verals. Mentre la gent de la banda de ponent del serrat anaven a missa veien l'àliga que anava donant voltes damunt del serrat i, quan eren dins de l'església, l'animalot desapareixia. Quan arribaven a casa, trobaven la mula morta. El mateix fet es repetia el dia de Sant Andreu (30 de novembre), però a l'hivern l'àliga actuava a la banda de llevant. Això va durar fins que un dia un dels nois de la contrada en comptes d'anar a missa com tothom es va quedar a casa, va agafar una escopeta i es va posar a l'aguait. Tot d'una va veure que l'ocellot des del cim del serrat es dirigia a casa seva i entrava directe a l'estable, on tenien la mula. El noi va entrar-hi i va veure l'animalot posat damunt del cap de la mula que li deia: 'Mula, muleta, ets molt maqueta, però has de morir'. Però aquesta vegada, en el moment que l'ocell va acabar de dir les paraules, el noi va engegar-li un tret. L'àliga va fer un crit i va desaparèixer. Al dia següent, una dona gran d'una casa veïna va aparèixer molt mal ferida i al cap de poc moria. La mula es va salvar, i la bruixa va morir. Des d'aleshores mai més no va morir cap mula ni per Sant Pere ni per Sant Andreu. I arran d'aquest fet el turó és conegut com el Serrat de l'Àliga (TORRES; FONT, 2016: 265). | 08090-330 | Serrat de l'Àliga, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9190500,1.9039100 | 409109 | 4641369 | 08090 | Gaià | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||||
| 49623 | El Fantasma del cementiri de Gaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-fantasma-del-cementiri-de-gaia | TORRES, Jordi; FONT, Montse (2016). 'Màgia i bruixeria. Llegendes i contes', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 267. | XIX-XX | Tradició recollida en el llibre de Gaià | Història que havia sentit explicar un veí de Gaià, concretament Modest Gabarrós. Al poble s'havia mort una criatura al carrer de Gaià i la família no va tenir diners per pagar el funeral. Sembla que al cementiri hi sortia un fantasma, i un dia un veí del carrer, el de cal Jepet, li va dir a la família que miraria de solucionar el problema. Així que un vespre se'n va anar cap al cementiri i hi va trobar un home amb un llum i tapat amb un llençol. Li va dir que es tragués el llençol o li engegaria un tret. De sota el llençol en va sortir el campaner, que li va explicar que el capellà li feia fer tot això. L'endemà el de cal Jepet va anar a veure el capellà i li va pagar els diners del funeral. I li va dir que si no s'acabava aquella comèdia la pròxima vegada li tiraria un tret per més capellà que fos (TORRES; FONT, 2016: 267). | 08090-331 | Cementiri de Gaià, al sector central del terme de Gaià | 41.9176800,1.9185900 | 410324 | 4641202 | 08090 | Gaià | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||||
| 49624 | Goigs de la Mare de Déu de Gaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-la-mare-de-deu-de-gaia | ESTRUCH, Maria (2016). 'Literatura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 294-296. | XIX | Goigs que ja no es canten | Goigs que tradicionalment es cantaven a la parròquia de Santa Maria de Gaià, dedicats a la Mare de Déu. La seva festa es celebrava litúrgicament per la Marededéu de setembre (el 8 de setembre), dia de les marededéus trobades. Actualment durant la missa de festa major es fa concert i els goigs ja no es canten. Els versos dels goigs fan referència significativa a la protecció de camps i terres: 'Protegiu amb mà segura / nostres masies i camps, / deslliurant-nos de malura, / de pedregades i llamps'. O bé: 'Atorgueu-nos, piadosa, / ara i sempre el vostra ajut, / enviant pluja abundosa / quan el camp estigui eixut'. La tornada en cada estrofa diu: 'Sigueu-nos sempre advocada, / Mare de Déu de Gaià'. Finalment, els goigs posen de relleu el patronatge de la Verge sobre el poble: 'Puix que tota la contrada / per Patrona us proclamà: / Sigueu-nos sempre advocada, / Mare de Déu de Gaià'. | 08090-332 | Església parroquial de Santa Maria de Gaià, al nucli de Gaià | 41.9166200,1.9258400 | 410924 | 4641077 | 08090 | Gaià | Obert | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||||
| 49625 | Goigs de Sant Esteve de la parròquia de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-esteve-de-la-parroquia-de-vilaramo | ESTRUCH, Maria; FONT, Montse i altres (2016). 'Relacions socials i festes', 'Literatura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 236, 297-298. | XIX-XX | Tradició vigent | Goigs que tradicionalment es canten a la parròquia de Sant Esteve de Vilaramó per la festivitat d'aquest sant, el 26 de desembre, el dia després de Nadal. Com a mínim fins els anys cinquanta per aquelles dates se celebrava la festa major d'aquesta parròquia, que consistia fonamentalment en missa i balls. Actualment només es fa missa, en la qual es canten els goigs. Sant Esteve Màrtir és considerat el primer màrtir del cristianisme; per això se'l coneix amb l'apel·latiu de protomàrtir, i és conegut sobretot per l'episodi del seu apedregament o lapidació a les rodalies de Jerusalem. Els versos dels goigs fan referència, entre d'altres temes, a aquest fet: 'Les turbes amotinades / us treuen en despoblat / i arremeten a pedrades / contra Vós amb crueltat'. Cada estrofa es clou amb la tornada: 'Sigueu sempre nostra guia, Sant Esteve gloriós'. El sant és reconegut com a patró de les terres de Vilaramó: 'Per aquesta rodalia / que us venera per patró, / vetlleu sempre nit i dia, / protegiu Vilaramó, / el poble que en Vós confia / us aclama fervorós'. I especialment se l'invoca com a protector dels conreus: 'Beneïu nostres anyades, / nostres vinyes i conreu, / guardeu-nos de pedregades, / que els fruits abundin arreu; / quan la tempesta es congria / sigui allunyada per Vós. Sigueu sempre nostra guia / Sant Esteve gloriós'. | 08090-333 | Església de Sant Esteve de Vilaramó, al sector nord-est del terme de Gaià | Sant Esteve de Vilaramó és una església romànica de transició al gòtic, situada a la vall de Vilaramó. Durant molt temps va ser parròquia de la part nord del terme de Gaià. Des del segle XVI com a mínim, la parròquia incloïa els masos que havien format part de Santa Margarita de Tortafè i que no pertanyien al castell de Gaià ni a l'actual municipi. Després d'un temps de no ser parròquia, el 1878 l'església va recuperar aquesta categoria i durant aquests anys es va engrandir. Actualment s'hi diu missa tres cops a l'any. | 41.9480600,1.9307300 | 411373 | 4644562 | 08090 | Gaià | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||||||
| 49626 | Goigs del Màrtir Sant Jordi (capella de Sant Jordi de Lloberes) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-del-martir-sant-jordi-capella-de-sant-jordi-de-lloberes | ESTRUCH, Maria (2016). 'Literatura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 301-303. | XIX-XX | Goigs que es continuen cantant | Goigs que tradicionalment es canten a la capella de Sant Jordi de Lloberes per la festivitat d'aquest sant, el 23 d'abril. Es tracta d'una capella rural, probablement de principis del segle XIII, però d'origen més antic. De fet, és la capella més antiga del bisbat de Vic dedicada al patró de Catalunya. Ja consta amb aquesta advocació l'any 1053. Antigament depenia de l'església de Sant Miquel de Terradelles, la qual era sufragània de la de Gaià. Després de la Guerra Civil de 1936 va restar sense culte fins el 1964, quan els propietaris del mas Soler de Lloberes, que en tenen la possessió almenys des del segle XVIII, la van restaurar. Actualment s'hi diu missa un cop a l'any, per Sant Jordi, quan es canten els goigs. Els versos dels goigs fan referència a la llegenda ja coneguda atribuïda al patró de Catalunya, i inclouen també una al·lusió a aquells elements als quals fèiem esment: l'església de Sant Miquel de Terradelles i el mas Soler de Lloberes. Diuen els goigs: 'Beneïu aquesta terra / dels contorns de Sant Miquel / i el Soler, eixa masia / que us venera amb tot anhel'. I continua amb la tornada: 'Puix del Cel en sou pujat / a gaudir l'etern repòs: / protegiu eix Principat, / Sant Jordi, màrtir gloriós'. | 08090-334 | Capella de Sant Jordi de Lloberes, al sector nord-est del terme de Gaià | 41.9408200,1.9634800 | 414078 | 4643725 | 08090 | Gaià | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||||
| 49628 | Fons d'imatges del grup Reviu Gaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dimatges-del-grup-reviu-gaia | <p>Autors diversos (2016). Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià. http://reviugaia.blogspot.com/</p> | XXI | <p>Fons documental de fotografies recopilades amb motiu de l'elaboració del llibre 'Gaià t'estimo' per part del grup 'Reviu Gaià', responsable de la realització d'aquest llibre. En total consta de més d'un miler de fotografies en format digital, que procedeixen de la recerca i dels treballs previs que es van dur a terme, i que van incloure entrevistes amb uns 45 informants del poble de Gaià. Les fotografies són de temes i d'èpoques diverses, amb especial èmfasi en les fotos més antigues i que fan referència a aspectes d'interès històric i de la cultura tradicional del poble de Gaià.</p> | 08090-336 | Ajuntament de Gaià. Pl. Ajuntament, 1 | <p>El grup 'Reviu Gaià' es va constituir l'any 2006 amb l'objectiu d'elaborar un llibre que recollís la història i les tradicions del municipi, el qual va sortir publicat l'any 2016 amb el títol 'Gaià t'estimo'. Durant aquests anys el grup també ha organitzat activitats culturals i lúdiques, com les Caminades teatralitzades, centrades en diferents indrets i temàtiques patrimonials. En l'actualitat aquest grup ha començat a treballar en una proposta per dotar de contingut el centre d'interpretació del món rural que es preveu crear a l'antic mas el Prat, al nucli de Gaià. A les dependències d'aquest equipament es preveu que es conservin còpies dels arxius d'imatges i sonor.</p> | 41.9165600,1.9252000 | 410871 | 4641071 | 08090 | Gaià | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49628-foto-08090-336-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Elisabeth Parera Foto 1: gent de Gaià, any 1910. Foto 2: gent dels Ferrers anys 1950. Foto 3: parròquia de Sant Esteve de Vilaramó, any 1926. | 98 | 55 | 3.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||
| 49629 | Capgrossos de Gaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capgrossos-de-gaia | XXI | Conjunt de tres capgrossos que es van confeccionar l'any 2014 amb la intenció que participessin en les festes populars de Gaià. Són fets de catró-pedra i representen personatges emblemàtics vinculats amb les tradicions i la història del poble. Concretament, hi ha l'Àgata (una bruixa), la Graciana (una dona acusada de bruixeria) i el Joan Vilar Ferrer (un Miquelet que va participar en la Guerra de Successió). Actualment es conserven a la sala d'actes de l'Ajuntament. Els autors dels capgrossos són diferents persones del poble, i el vestuari va anar a càrrec de Ramona Soler. L'Àgata s'inspira en l'estereotip d'una bruixa tradicional, amb barret negre i nas berrugós. El seu autor és Pau Pardo, de Galera. Fa referència a la popular capella de Santa Àgata i a la tradició popular que la vincula amb les bruixes. Efectivament, l'emplaçament d'aquesta capella de Gaià al cim d'un turó obeïa al fet que aquesta santa era la patrona de les dones, incloses les bruixes, i també era advocada contra les pedregades i calamitats naturals. Segons la creença popular, la santa tenia controlades les bruixes i no permetia que provoquessin malvestats. Però per la seva diada, el 5 de febrer, la santa feia festa i les bruixes poden campar al seu aire. Per això aquest dia les campanes de l'església no paraven de repicar. La Graciana pren la forma d'una dona amb una còfia blanca al cap. La seva autora és Isabel Taulats, de la casa del Serrat. Aquest personatge s'inspira en una dona real i uns fets històrics que van succeir durant la persecució de bruixes del segle XVII. Graciana és el sobrenom de Monserrada Fàbregas. Va néixer a Gurb i va servir com a majordoma a la rectoria de Gaià, on fou acusada de bruixeria. Posteriorment passà també com a majordoma al castell de la Sala, a Sant Feliu Sasserra, on va caure en desgràcia i el 1618 fou jutjada per bruixeria, torturada i penjada al Serrat de les Forques, juntament amb altres dones d'aquella localitat. En Joan Vilar Ferrer té la cara d'una soldat amb barba i barret negre. La seva autora és Elisabeth Parera, de Galera. També és un personatge històric, militar, que va tenir un paper rellevant en la Guerra de Successió, lluitant en el bàndol català i austriacista. Va néixer a Gaià a mitjan segle XVII, en el si d'una família de ferrers. L'any 1707 vivia a Manresa i ja era coronel de fusellers. Estava casat amb Margarida i tenia un fill anomenat Joan. Des de 1710 disposava de regiment propi. Amb aquest regiment va participar a l'atac a les tropes borbòniques que mantenien el setge del castell de Cardona l'any 1711. El febrer de 1714 encara es trobava lluitant a Barcelona. El 12 i 13 d'agost va tenir un paper destacat en la batalla de Talamanca, la darrera victòria de les tropes austriacistes i catalanes. En el moment de la capitulació de Cardona figurava com a oficial major en qualitat de coronel de fusellers de muntanya. Acabada la guerra s'acollí al perdó reial i es traslladà al Rosselló, on s'incorporà a l'Exèrcit francès. | 08090-337 | Ajuntament de Gaià. Pl. Ajuntament, 1 | 41.9165600,1.9252000 | 410871 | 4641071 | 2014 | 08090 | Gaià | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49629-foto-08090-337-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Pau Pardo, Isabel Taulats, Elisabeth Parera, Ramona Soler | Informació facilitada per Elisabeth Parera | 98 | 52 | 2.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||
| 49630 | Mas Vilagaià (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-vilagaia-jaciment | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 59, 60, 61. MARTÍ, Ramon (2002). Prospeccions als Monistrols del Bages; Memòria inèdita del projecte (consultable a l'Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, núm. Reg. 5028). | II aC-XdC | Estat del jaciment desconegut | Probable vil·la romana que, segons diversos indicis, havia de ser força important i devia estar situada al mateix lloc on actualment hi ha el mas Vilagaià, tot i que segurament tenia altres nuclis menors en una àrea propera. L'emplaçament és molt idoni, ja que es troba en un altiplà que domina el pas d'un antic camí (l'actual carretera BV-4401) i envoltat per bons camps. De la vil·la pròpiament no se'n coneixen restes constructives, tan sols troballes superficials fetes en els camps de l'entorn de la masia. Aquestes troballes les ha fet bàsicament Josep M. Badia en una àrea força extensa, d'uns 200 m. Consisteixen en ceràmica i teula d'època romana, que en alguns punts apareixen també acompanyades de material altmedieval. Les troballes es concentren amb més abundància en alguns punts propers a la masia: uns 20 m al sud i a l'est d'aquesta; és a dir, sobre l'extrem del mateix serrat i sota el camí d'accés. Però també en el camp que es troba uns 150 m al nord i al nord-oest de la masia. En el sector més pròxim a la masia els fragments de ceràmica recollits són majoritàriament del període medieval. Només una minoria són d'època romana: una sigil·lada clara o ceràmiques tardoantigues oxidades. També s'hi va recollir tègula i altre material constructiu romà, però en canvi no s'hi ha pogut identificar, fins el moment, cap resta estructural. En el camp més allunyat, en canvi, el material romà és més abundant. Cal afegir que uns 200 m al nord-oest de la masia, en el lloc conegut com Cementiri dels Moros, hi ha aparegut material d'època ibèrica, romana i posterior. I encara uns metres enllà s'hi van desenterrar unes cistes probablement d'època medieval. Aquest sector s'ha individualitzat com si fos un jaciment a part, conegut com Cementiri dels Moros, però probablement devia formar part d'un únic complex; és a dir, possiblement d'una gran vil·la que tal vegada tenia dependències auxiliars. Però també podria ser que en aquest últim sector hi hagués un petit assentament de tradició ibèrica anterior a la vil·la. | 08090-338 | Masia de Vilagaià i entorn, al sector sud-oest del terme de Gaià | Són diversos els indicis que ens porten a pensar que l'actual mas Vilagaià s'assenta sobre una anterior vil·la romana, i que probablement era una vil·la important. En primer lloc el mateix nom de Vilagaià, documentat ja al segle XIII. Podria ser una derivació de vil·la o bé de vilar. En segon lloc el seu bon emplaçament, en un indret que domina el pas d'un camí probablement ja antic (l'actual carretera de Prats de Lluçanès) i que vertebra els principals nuclis del sector sud-est del municipi de Gaià, incloent-hi el castell i l'església parroquial. També hi passava molt a prop l'anomenat camí Saliner, perquè enllaçava Cardona i Vic en un itinerari per on es transportava la sal de Cardona. De fet, la cruïlla entre aquests dos camins devia trobar-se molt a prop de Vilagaià. Però el fet determinant és que Josep M. Badia ha recollit superficialment una bona quantitat de material arqueològic d'època romana en els camps que es troben situats als encontorns de la masia. Segons dades recopilades també per Josep M. Badia, el mas ja existia al segle XIII. Concretament, en un pergamí de 1262 apareix ja amb el mateix nom de 'Vilagaya'. Segons Badia, podria ser un cas similar al de Vilaramó; és a dir, un vilar o vila consistent en una agrupació de petits masos. A més, tenia un molí fariner a la riera de Gaià, anomenat de Vilagaià i, ja posteriorment, conegut com el Molinot. Per les restes conservades, aquest molí es podria situar al segle XIV (BADIA, 2016: 61), tot i que no se'n coneixen notícies documentals fins el 1611. Superada la crisi baix-medieval, durant els segles XVI i XVII Vilagaià devia anar absorvint masos rònecs i altres propietats. Així, segons un capbreu del castell de Gaià del 1692-93, Vilagaià posseïa quatre masos secundaris: Badia, la Sala, la Roca i la Rierola. El propietari era Jaume Vilomara, tal vegada de la ciutat de Manresa. Cal destacar que n'era el senyor directe; és a dir, que no tenia cap altre senyor per damunt seu i cobrava tots els censos d'aquests masos. En aquesta època Vilagaià ja era clarament una de les principals heretats del terme. Al segle XVIII Vilagaià es va consolidar com la propietat més gran del terme. El seu propietari aconseguí un títol nobiliari i va adoptar com a identificació de la baronia el mas més gran dels cinc que posseïa; és a dir, Vilagaià. Al final d'aquest segle el Baró de Vilagaià va impulsar un gran nombre d'establiments pagesos en terres de la seva propietat, els quals van donar lloc als nuclis del Carrer del Pla del Forn i de Galera. Els seus descendents van passar a residir de Girona a Barcelona i han continuat amb la possessió del mas i del títol de Baró fins a l'actualitat. Pel que fa a les recerques arqueològiques en aquesta zona, la primera troballa que cal referir és una excavació que pels volts de la dècada de 1960 va fer l'aleshores masover de Vilagaià, quan va desenterrar unes cinc cistes probablement medievals al lloc conegut com Cementiri dels Moros. Posteriorment, Josep M. Badia ha recollit de manera superficial en aquest entorn abundant ceràmica i material arqueològic. D'altra banda, l'any 2002 es va realitzar una campanya de prospecció en diversos municipis del Bages dins el projecte 'Prospeccions als Monistrols del Bages'. L'objectiu era poder aclarir l'origen del topònim Monistrol i verificar si es tractaven inicialment de punts de vigilància d'època islàmica. El director fou Ramon Martí, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser en aquesta campanya quan es va singularitzar el jaciment conegut com Cementiri dels Moros i s'hi van recollir diferents fragments de ceràmica de diverses èpoques, sobretot ibero-romana. | 41.9024600,1.9063300 | 409286 | 4639525 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49630-foto-08090-338-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49630-foto-08090-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49630-foto-08090-338-3.jpg | Inexistent | Medieval|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia i Ramon M. Vila | 85|83 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||
| 49631 | Cementiri dels Moros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-dels-moros | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 59, 60, 61. MARTÍ, Ramon (2002). Prospeccions als Monistrols del Bages; Memòria inèdita del projecte (consultable a l'Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, núm. Reg. 5028). | VaC-XIdC | Estat del jaciment desconegut, probablement força arrasat | Jaciment arqueològic d'època medieval, ibèrica i romana que, en ubicacions pròximes, conté elements que possiblement no tenen una relació molt directa. D'una banda, entorn de la dècada de 1960 l'aleshores masover de Vilagaià va practicar algunes excavacions pel seu compte a la zona i va desenterrar-hi unes cinc tombes, sembla que en forma de cistes. Concretament, era uns pocs metres al sud d'on passa el camí, i encara ara hi ha visible una d'aquestes possibles cistes vora el camí (coordenades UTM 409033;4639754). D'aquí vindria el topònim amb què és conegut el lloc: Cementiri dels Moros. D'altra banda, l'any 2002 membres de la Universitat Autònoma de Barcelona van realitzar una prospecció arqueològica en el camp que hi ha uns 40 metres al sud d'on van sorgir les tombes. En aquell moment era ocupat per una vinya i hi van recollir material arqueològic d'època ibèrica i romana. Entre d'altres, un fragment de ceràmica de vernís negre i ceràmica comuna de cuita reductora de tradició ibèrica, però també ceràmiques d'època imperial. També s'hi va recollir material constructiu romà. Una altra part eren ceràmiques d'època baixmedieval i moderna (segles XIV-XIX), incloent-hi una fragment de verd i manganès. En definitiva, sembla que en aquest punt hi hauria un petit nucli ibero-romà, el qual ben segur que havia de tenir una vinculació amb una vil·la romana força destacada que, amb tota probabilitat, estaria situada on ara hi ha el mas Vilagaià; és a dir, uns 200 m al sud-est. Tal vegada es tractaria d'un nucli auxiliar de la vil·la o bé d'un petit assentament de tradició ibèrica anterior a la vil·la. En realitat, cal dir que les restes arqueològiques d'època antiga es troben escampades en una àrea força àmplia, d'uns 200 m, propera al mas Vilagaià. Per això, més aviat caldria considerar que es tracta d'un sol jaciment amb diferents nuclis al seu entorn, a part de la necròpolis de cistes ja esmentada. | 08090-339 | Prop de la masia de Vilagaià, al sector sud-oest del terme de Gaià | Són diversos els indicis que ens porten a pensar que l'actual mas Vilagaià s'assenta sobre una anterior vil·la romana, i que probablement era una vil·la important. En primer lloc el mateix nom de Vilagaià, documentat ja al segle XIII. Podria ser una derivació de vil·la o bé de vilar. En segon lloc el seu bon emplaçament, en un indret que domina el pas d'un camí probablement ja antic (l'actual carretera de Prats de Lluçanès) i que vertebra els principals nuclis del sector sud-est del municipi de Gaià, incloent-hi el castell i l'església parroquial. També hi passava molt a prop l'anomenat camí Saliner, perquè enllaçava Cardona i Vic en un itinerari per on es transportava la sal de Cardona. De fet, la cruïlla entre aquests dos camins devia trobar-se molt a prop de Vilagaià. Però el fet determinant és que Josep M. Badia ha recollit superficialment una bona quantitat de material arqueològic d'època romana en els camps que es troben situats als encontorns de la masia. Segons dades recopilades també per Josep M. Badia, el mas ja existia al segle XIII. Concretament, en un pergamí de 1262 apareix ja amb el mateix nom de 'Vilagaya'. Segons Badia, podria ser un cas similar al de Vilaramó; és a dir, un vilar o vila consistent en una agrupació de petits masos. A més, tenia un molí fariner a la riera de Gaià, anomenat de Vilagaià i, ja posteriorment, conegut com el Molinot. Per les restes conservades, aquest molí es podria situar al segle XIV (BADIA, 2016: 61), tot i que no se'n coneixen notícies documentals fins el 1611. Superada la crisi baix-medieval, durant els segles XVI i XVII Vilagaià devia anar absorvint masos rònecs i altres propietats. Així, segons un capbreu del castell de Gaià del 1692-93, Vilagaià posseïa quatre masos secundaris: Badia, la Sala, la Roca i la Rierola. El propietari era Jaume Vilomara, tal vegada de la ciutat de Manresa. Cal destacar que n'era el senyor directe; és a dir, que no tenia cap altre senyor per damunt seu i cobrava tots els censos d'aquests masos. En aquesta època Vilagaià ja era clarament una de les principals heretats del terme. Al segle XVIII Vilagaià es va consolidar com la propietat més gran del terme. El seu propietari aconseguí un títol nobiliari i va adoptar com a identificació de la baronia el mas més gran dels cinc que posseïa; és a dir, Vilagaià. Al final d'aquest segle el Baró de Vilagaià va impulsar un gran nombre d'establiments pagesos en terres de la seva propietat, els quals van donar lloc als nuclis del Carrer del Pla del Forn i de Galera. Els seus descendents van passar a residir de Girona a Barcelona i han continuat amb la possessió del mas i del títol de Baró fins a l'actualitat. Pel que fa a les recerques arqueològiques en aquesta zona, la primera troballa que cal referir és una excavació que pels volts de la dècada de 1960 va fer l'aleshores masover de Vilagaià, quan va desenterrar unes cinc cistes probablement medievals al lloc conegut com Cementiri dels Moros. Posteriorment, Josep M. Badia ha recollit de manera superficial en aquest entorn abundant ceràmica i material arqueològic. D'altra banda, l'any 2002 es va realitzar una campanya de prospecció en diversos municipis del Bages dins el projecte 'Prospeccions als Monistrols del Bages'. L'objectiu era poder aclarir l'origen del topònim Monistrol i verificar si es tractaven inicialment de punts de vigilància d'època islàmica. El director fou Ramon Martí, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser en aquesta campanya quan es va singularitzar el jaciment conegut com Cementiri dels Moros i s'hi van recollir diferents fragments de ceràmica de diverses èpoques, sobretot ibero-romana. | 41.9037200,1.9038700 | 409084 | 4639667 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49631-foto-08090-339-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49631-foto-08090-339-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49631-foto-08090-339-3.jpg | Inexistent | Romà|Medieval|Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon M. Vila | 83|85|81 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||
| 49326 | Cal Correu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-correu | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 3 | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions mitjanes, construïda molt probablement a mitjans de segle XIX i emplaçada a la part alta de l'altiplà que s'estén entorn de la masia de Matamala, junt a un conjunt de casetes de característiques i època similars. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i una planta sotacoberta), que té un cobert llevant. A diferència de la resta de cases d'aquest nucli, cal Correu ha estat bastida en una sola fase i no ha sofert ampliacions en el seu cos principal. La façana, encarada vers migdia, és perfectament regular i es distribueix en base a dos eixos d'obertures, amb el portal a la dreta, dos balcons amb baranes de ferro al pis i una galeria amb dues arcades al tercer nivell. Les arcades han estat tapiades per fer-hi dues petites finestres. Si bé la casa no s'ha ampliat, s'hi observen refeccions en les obertures, que originàriament devien ser totes amb llindes i brancals de pedra i, en alguns casos, s'han substituït total o parcialment amb emmarcaments fets de maó. Els murs de la casa són de maçoneria i conserven el semi-arebossat tradicional. En la resta de façanes l'edificació pràcticament no té obertures i, les que hi ha, són petites. A la façana est s'hi ha adequat un petit tancat amb una escala d'accés lateral. Fins fa poc a ponent hi havia també un cobert adossat que servia com a pallissa. A l'interior es conserva un forn, una llar de foc i una tina. | 08090-34 | Sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'aquest petit nucli de casetes. Es van establir en terres de Matamala, que era el mas principal d'aquesta zona. Li pagaven un cens per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual, que era d'un quart dels fruits. Per les cases, en canvi, sembla que no pagaven res. Segons les inscripcions de les llindes, cal Simó de Matamala va ser construïda l'any 1856 i cal Francisco el 1859. Cal Correu no té cap data, però probablement es situaria entorn d'aquests anys. Sobre cal Rossinyol, cal Jan i cal Seba, que es troben en emplaçaments més dispersos, no tenim cap notícia sobre el seu any de construcció. Podrien ser d'aquesta mateixa època però no descartem un origen anterior. Pel que fa específicament a cal Correu, es diu que la va construir un home que feia de correu a l'Ametlla de Merola. Ja a mitjans de segle XX hi vivia un matrimoni que es deien Jaume i Carme, junt amb una tieta. En van marxar entorn de 1956 per anar a la colònia Riera. | 41.9381900,1.9020800 | 408984 | 4643496 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49326-foto-08090-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49326-foto-08090-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49326-foto-08090-34-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Burillo | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||
| 49632 | Vilagaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilagaia | BADIA, Josep M (1987). 'Gaià', Història del Bages, Vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 286. BADIA, Josep M i altres (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 60, 61, 66, 69, 71, 72-75, 82, 84, 88. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 43.1, 63.2 | XIII -XX | Li caldria manteniment i restauració en diferents aspectes | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada en un altiplà molt ben situat i amb un bon domini sobre l'antic camí de Gaià a Prats de Lluçanès (actual carretera BV-4401). Cal remarcar el fet que el mas Vilagaià s'originà en un lloc on, prèviament, sembla que hi havia hagut una important vil·la romana, i també que, al segle XVIII, va ser la masia que donà nom al títol nobiliari del baró de Vilagaià, un personatge que en aquesta època va exercir una forta influència en la història del municipi. El conjunt consta de l'habitatge principal més un cos adossat a l'angle nord-oest (masoveria) així com diversos coberts antics al sud i a l'est, tot plegat formant un clos tancat. El cos residencial principal té una planta força regular (rectangular, amb planta baixa més un pis i golfes), però els seus murs revelen un bon nombre de refeccions i reparacions fetes en diferents èpoques, en alguns casos associades amb esquerdes importants que denoten que la casa va patir algun esfondrament i va haver de ser reconstruïda. Segurament el nucli inicial es troba al sector nord-est i es correspon amb trams d'un aparell fet de carreus força regular però que no arriba a tenir continuïtat degut a les reparacions esmentades. En aquesta part s'hi pot veure una llinda amb arc conopial que podria correspondre als segles XVI-XVII. Des d'aquí s'amplià cap al sud i, ja al segle XVIII (1756, segons la inscripció d'una llinda), tota la casa s'amplià cap a ponent. Així doncs, en la façana principal, encarada vers migdia, s'hi observen dues parts diferenciades: a l'esquerra la que es va aixecar el 1756, amb un aparell força regular fet de carreus mitjans; a la dreta l'obra una mica més antiga i molt més irregular. Ambdues parts mantenen una composició més o menys unitària que té un eix principal a l'esquerra, amb un portal de linda i una finestra al seu damunt. Aquesta finestra queda ben alineada amb dues més que es troben a la seva dreta, al nivell del primer pis. En la resta de façanes la distribució de les obertures és més irregular. Al costat de llevant la base del mur conserva alguns carreus molt erosionats que podrien haver estat reaprofitats d'època romana. A la façana posterior la casa té petits cossos adossats. La masoveria, adossada al nord-oest, és també una construcció força antiga i de qualitat. Consta de dues plantes i presenta algunes finestres amb llindes i ampits ben treballats. Els coberts adossats a les diferents bandes, també de pedra, són construccions més senzilles i funcionals. Uns metres a ponent es conserven les restes d'enrajolat d'una antiga era, ara sota un cobert metàl·lic. | 08090-340 | Sector sud-oest del terme de Gaià | Són diversos els indicis que ens fan pensar que l'actual mas Vilagaià s'assenta sobre una anterior vil·la romana, i que probablement era una vil·la important. En primer lloc el mateix nom de Vilagaià. En segon lloc, el seu bon emplaçament, en un indret que domina el pas d'un camí probablement ja antic (l'actual carretera) i que vertebra els principals nuclis del sector sud-est del municipi, incloent-hi el castell i l'església parroquial. També hi passava molt a prop l'anomenat camí Saliner, perquè enllaçava Cardona i Vic en un itinerari per on es transportava la sal de Cardona. De fet, la cruïlla entre aquests dos camins devia trobar-se molt a prop de Vilagaià. Però el fet determinant és que Josep M. Badia ha recollit superficialment una bona quantitat de material arqueològic romà en els encontorns de la masia. Segons dades recopilades també per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, en un pergamí de 1262 apareix ja amb el mateix nom de 'Vilagaya', i l'hereu era un tal Berenguer. Segons Badia, podria ser un cas similar al de Vilaramó; és a dir, un vilar o vila consistent en una agrupació de petits masos. A més, tenia un molí fariner a la riera de Gaià, anomenat de Vilagaià i, ja posteriorment, conegut com el Molinot. Per les restes conservades, es podria datar al segle XIV (BADIA, 2016: 61), tot i que no se'n coneixen notícies documentals fins el 1611, quan el moliner era un tal Jaume Abeiar. Superada la crisi baix-medieval, durant els segles XVI i XVII devia anar absorvint masos rònecs i altres propietats. Així, segons un capbreu del castell de Gaià del 1692-93, Vilagaià posseïa quatre masos secundaris: Badia, la Sala, la Roca i la Rierola (aquests dos últims de la parròquia de Sant Pere de Monistrol). El propietari era Jaume Vilomara, tal vegada de la ciutat de Manresa. Cal destacar que n'era el senyor directe; és a dir, que no tenia cap altre senyor per damunt seu i cobrava tots els censos d'aquests masos. En aquesta època Vilagaià ja era clarament una de les principals heretats del terme. Segons dades del cadastre, l'any 1741, amb 214 quarteres de terres, era la propietat més gran del terme. Com a mínim des del 1721, Josep Taurinyà, de Ripoll, tenia la propietat de Vilagaià. La seva filla, Maria Anna Taurinyà, es va casar amb un important prohom de Girona: Francesc d'Assís Delàs i Silvestre (1747-1818), regidor perpetu de Girona i cavaller (aquest darrer títol concedit pel rei el 1774). Aquests fets van tenir una gran transcedència per la història del municipi. Francesc, com a il·lustrat que era, va iniciar l'any 1773 una experiència en boga en aquell moment: facilità un gran nombre d'establiments pagesos en terres de la seva propietat. Hi establí uns 40 colons, als quals cedí terres per a construir-s'hi una casa i conrear-hi cereals, vinyes i oliveres segons el sistema de rabassa morta. Pagaven a l'amo un cens i li lliuraven la quarta part de tots els productes collits. Aquests pagesos van ser els que van constituir els nuclis del Pla del Forn i de Galera. El 1790 Francesc d'Assís Delàs va aconseguir ser nomenat Baró de Vilagaià. Es tractava d'un títol nobiliari de nova creació mitjançant un privilegi reial, concretament del rei Carles IV. Com a identificació de la Baronia va adoptar el nom del mas més gran i destacat dels cinc que posseïa: Vilagaià. Els seus descendents van passar a residir de Girona a Barcelona i han continuat amb la possessió del mas i del títol de Baró fins a l'actualitat. Ja al segle XIX, en el Registre de la Riquesa de 1883 Vilagaià continuava posseint els mateixos quatre masos. En total, les seves propietats arribaven a les 499,43 ha, de les quals el 40 % era conreat per parcers. La seva era la finca més gran del terme. En l'actualitat ho continua sent, i el Baró encara manté els tractes amb els parcers instal·lats a les seves terres en forma molt similar a la dels orígens. Pel que fa a la masia, ha estat habitada per masovers, i actualment ho és Urbici Ballonga. | 41.9027500,1.9062000 | 409276 | 4639557 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49632-foto-08090-340-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49632-foto-08090-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49632-foto-08090-340-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda del portal principal: 1756 | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||
| 49633 | Festa Major de Sant Esteve de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-sant-esteve-de-vilaramo | FONT, Montse (2016). 'Relacions socials i festes', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 236. | XX | Festa desaparguda | Festa Major d'aquesta antiga parròquia, que aglutinava la part nord del terme de Gaià i que es va fer fins ben entrat el segle XX. Se celebrava el 26 de desembre, per Sant Esteve. Feien missa i, a la sortida, es feien balls al matí i a la tarda. A la nit la gresca i el ball continuaven a la masia de la Vall de Vilaramó. Els balls es feien a la placeta que hi ha davant de l'església. Portaven una orquestra que solia venir de Puig-reig. Cal dir que el 1878 l'església de Sant Esteve de Vilaramó va recuperar la categoria de parròquia que ja havia tingut durant l'edat mitjana. La festa encara es va celebrar fins entorn de 1952. | 08090-341 | A l'església de Sant Esteve de Vilaramó, al sector nord-est del terme de Gaià | 41.9480600,1.9307300 | 411373 | 4644562 | 08090 | Gaià | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Montserrat Vall de VilaramóFoto d'un ball sota la Caseta de Sant Esteve de Vilaramó, anys 1950 (Arxiu Pau Tort Estrada) | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||||||
| 49634 | Caminades teatralitzades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caminades-teatralitzades | Autors diversos (2016). Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià. | XXI | Activitat en espera per reactivar-se | Activitat participativa i teatralitzada que ha organitzat en diverses ocasions l'associació 'Reviu Gaià'. Consisteix en fer sortides a diferents indrets del patrimoni històric del municipi on s'organitzen demostracions sobre diferents tasques tradicionals o temes relacionats amb el món rural. Cada edició es centra en un o diversos eixos temàtics, i es busca un emplaçament representatiu relacionat amb aquestes activitats tradicionals. Els que condueixen la sessió van vestits d'època i utilitzen els instruments i eines d'abans per portar a terme les tasques en qüestió. Els temes en els quals s'han centrat aquestes sortides són els següents: carboneres, oli de ginebró, elaboració de la pega, destil·lació d'alcohol, la vinya, elaboració de sabó, forn de calç, forn d'obra, el molí, monjos i bruixes, i els Miquelets. Aquesta activitat es va iniciar a la dècada del 2000, quan l'associació 'Reviu Gaià' es va constituir amb l'objectiu d'elaborar un llibre que recollís la història i les tradicions del municipi (autors diversos, 2016). En un moment donat, la sortida es va acompanyar d'un esmorzar, i la recapta que s'aconseguia servia per sufragar l'edició del llibre. L'activitat s'ha fet de manera discontinua en diverses edicions. Actualment es planteja la possibilitat de continuar-la en els anys propers, vinculant-la amb la creació d'un centre d'interpretació del món rural que s'ha de crear a l'antic mas del Prat, al nucli de Gaià. | 08090-342 | Llocs diversos | 41.9165600,1.9252000 | 410871 | 4641071 | 08090 | Gaià | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49634-foto-08090-342-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49634-foto-08090-342-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Autors de les fotografies: Josep Matamala Pons i Elisabeth Parera | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||
| 49635 | Caminada popular per la Marató de TV3 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caminada-popular-per-la-marato-de-tv3 | XXI | Des de l'any 2011 a Gaià s'organitza una caminada popular per recaptar fons destinats a la Marató que TV3 organitza cada any per les festes nadalenques. Fins fa poc, la caminada s'havia fet sempre el dia 12 d'octubre. A partir del 2018 es planteja canviar la data per fer-la a mitjans d'octubre. En cada edició l'itinerari és diferent i, d'aquesta manera, es van netejant i recuperant antics camins que sovint estaven en males condicions o s'havien perdut. Els fons recaptats es destinen integrament a la causa de la Marató. Per les rodalies de Tots Sants es fa una escudella popular i es convida a tots els que han col·laborat. | 08090-343 | Llocs diversos | 41.9165600,1.9252000 | 410871 | 4641071 | 08090 | Gaià | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49635-foto-08090-343-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49635-foto-08090-343-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Autor de les fotografies: Josep Matamala Pons | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||
| 49636 | La Majordoma del Rector de Gaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-majordoma-del-rector-de-gaia | ORRIOLS, Lluís (1994). Les bruixes segrestades. Rafael Dalmau Editor, Barcelona, Col·lecció Camí Ral, núm. 5. P. 57. TORRES, Jordi; FONT, Montse (2016). 'Màgia i bruixeria. Llegendes i contes', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 266-267. | XVII | Tradició recollida al llibre sobre Gaià | Història o tradició oral que s'explica sobre Monserrada Fàbregas en relació a uns fets de bruixeria esdevinguts al segle XVII, durant el moment àlgid de la persecució de bruixes. No es tracta d'una llegenda pròpiament, ja que la protagonista va existir i els fets estan documentats amb força detall en els processos contra bruixes que van tenir lloc a Sant Feliu Sasserra. Oferim aquí la versió que es recull al llibre 'Gaià, t'estimo', dintre d'un seguit de llegendes i contes relacionats amb bruixes. La seva història, però, es recull en altres publicacions i reflecteix molt bé la ignomínia que van haver de patir moltes dones com ella que tenien contacte amb remeis naturals i amb pràctiques màgiques de tradició ancestral durant la brutal repressió que es va exercir en aquesta època. Montserrada Fàbrega va néixer a Gurb i era casada amb un paraire de Sant Feliu Sasserra. Quan tot just tenia quaranta anys va enviudar i des d'aleshores se la coneixia amb el sobrenom de la Graciana. Curiosament, com la Graciana de Barrenetxea, l'abadessa de les bruixes de Zugarramurdi. Era una dona instruïda i que exercia la feina amb eficàcia, sense descuidar mai, però, els propis interessos. Va anar a servir a la rectoria de Gaià i esdevingué, així, la majordoma del rector de la parròquia. Era bona administradora, remeiera i llevadora, però vet aquí que en un moment donat s'enemistà amb algun dels grans propietaris del terme. Des d'aleshores se li van atribuir algunes malifetes relacionades amb la bruixeria. Hauria donat golls a la filla del ferrer de Gaià: una malaltia que era coneguda com un mal d'ull o d'embruixament. Després la van acusar de pedregades i de matar bestiar. Però el rector no es creia tot això i la anava mantenint com a majordoma. Fins que algunes persones influents a la parròquia aconsellaren al rector que prescindís dels serveis de la Graciana i, per estalviar-se problemes, la va recomanar com a majordoma al gran patrici del castell de la Sala de Sant Feliu Sasserra, on va exercir el càrrec amb la mateixa eficàcia que ho havia fet a Gaià. Al cap d'uns anys, però, va discutir amb la noble dama Esperança Sala de Sant Salvador, sogra del patrici Francesc Sala, al servei del qual ella estava. Des d'aquell dia la Graciana va caure en desgràcia i la van acusar de tenir amistat amb la Marquesa Vila i la Felipa Gallifa, ambdues considerades bruixes. També se l'acusà de tenir grana de falguera (una llavor que es creia que tenia grans poders i podia proporcionar riqueses), i d'iniciar sexualment el fill del patrici Sala mitjançant aquesta llavor. Fou detinguda quan encara no tenia seixanta anys, a finals de 1618, juntament amb les dues altres bruixes. Van ser jutjades per la cúria del Consell dels Jurats del Lluçanès; foren torturades i condemnades a morir penjades al Serrat de les Forques de Sant Feliu Sasserra (TORRES; FONT, 2016: 266). | 08090-344 | Rectoria de Gaià, al nucli de Gaià | 41.9166100,1.9254400 | 410891 | 4641076 | 08090 | Gaià | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||||
| 49637 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-52 | XIX-XX | Coberta esfondrada | Barraca o cabana força gran, de planta quadrada, amb coberta a dues vessants actualment esfondrada. Té una finestra a la part posterior. | 08090-345 | Sector central del terme de Gaià | 41.9321200,1.9305900 | 411339 | 4642793 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49637-foto-08090-345-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49637-foto-08090-345-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||
| 49638 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-20 | XX | Barraca de pedra seca de planta circular, amb coberta de falsa cúpula i túmul de terra. Té la porta rectangular amb llinda de fusta i dues finestretes. | 08090-346 | Sector central del terme de Gaià | 41.9366000,1.9287600 | 411194 | 4643292 | 1917 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49638-foto-08090-346-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49638-foto-08090-346-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Al costat de la porta té la inscripció 19[17] | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||||
| 49639 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-21 | XIX-XX | Parcialment esfondrada | Barraca de pedra seca de planta rectangular parcialment adossada a la roca d'una petita cinglera. Té la coberta esfondrada i la porta és rectangular amb llinda de fusta. Conserva restes d'una llar amb xemeneia en un racó. | 08090-347 | Sector nord del terme de Gaià | 41.9489800,1.9248100 | 410884 | 4644671 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49639-foto-08090-347-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||
| 49640 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-53 | XX | Coberta esfondrada | Barraca de planta rectangular força gran situada enmig d'un camp. Era coberta amb teulada a doble vessant, amb bigues de fusta i lloses, la qual s'ha esfondrat recentment. La porta és rectangular, amb llinda de fusta. | 08090-348 | Sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9016000,1.9124000 | 409788 | 4639423 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49640-foto-08090-348-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49640-foto-08090-348-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||
| 49641 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-22 | XIX-XX | Parcialment esfondrada | Barraca de pedra seca de planta rectangular, parcialment esfondrada. | 08090-349 | Sector nord del terme de Gaià | 41.9457100,1.9257000 | 410953 | 4644307 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49641-foto-08090-349-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49641-foto-08090-349-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||
| 49327 | Tina de ca l'Obradors 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-ca-lobradors-2 | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 170. COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 308-309. | IX-XI | Tina esquerdada i partida | Tina excavada a la roca d'època medieval emplaçada en un serrat entre els masos Obradors i el Puig, prop del torrent de la Roca. El conjunt és format per un una tina i una altra cavitat que els germans Ramon i Jaume COROMINAS (2017: 164) identifiquen com a possible dipòsit d'aigua però que, particularment, considerem que es tractaria del follador (cavitat on es trepitjava el raïm), tal com seria més habitual. Segons expliquen els germans Corominas Camps en el seu llibre de referència dedicat a premses, tines i trulls medievals, aquest tipus d'elements arcaics vinculats amb l'elaboració del vi, molt probablement medievals, es poden considerar els antecessors de les tines modernes, sense follador, que es van generalitzar entre els segles XVI i XVIII i que en l'etapa final es van folrar amb els típics cairons. El conjunt anomenat de ca l'Obradors 2 pels germans Corominas es situa damunt d'un seguit de roques de superfície plana que reposen sobre una esplanada actualment ocupada per bosc de pi. La primera cavitat es troba a la part més alta de la roca i té una forma quadrangular, amb els angles arrodonits. Mesura 105 per 0,90 metres. Tal com hem dit, considerem que es tractaria del follador. A una distància d'un metre hi ha pròpiament la tina, que és de planta més o menys oval. Té un diàmetre mitjà de 1,6 m i una alçada de 1,7. La seva capacitat total seria de 1.400 litres. Actualment, però, la trobem esquerdada i partida en dues meitats. Habitualment tina i follador es troben gairebé junts i el most passa per un forat inferior o bé per decantació cap a la tina, que és on té lloc el procés de fermentació. Però aquest cas particular és lleugerament atípic, ja que ambdós recipients estan més separats i entre l'un i l'altre hi ha un canaló excavat a la roca que discorre per un lateral i desemboca en la tina. En un dels costats per on la roca de la tina s'ha partit hi ha un esvoranc on, a la part baixa, sembla insinuar-se el forat de la boixa, per on s'extreia el vi. Els germans Corominas consideren que aquest tipus de tines excavades a la roca són de cronologia incerta, però molt probablement medievals. En el cas de les tines de ca l'Obradors cal dir que es situen en un indret força especial, amb múltiples elements de cronologia alt-medieval. Efectivament, en el serrat que hi ha rere el mas Obradors hi trobem una altra tina de característiques similars (Tina de ca l'Obradors 1), l'església de Sant Pere de Monistrol (d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica), un poblat d'època visigòtica junt a un mas alt-medieval on hi havia una ferreria (jaciment de les Feixes de Monistrol) i una necròpolis de cistes també d'època visigòtica (Necròpolis d'Obradors). Tot això ens indueix a pensar en una cronologia força reculada: potser no d'època visigòtica però sí als inicis de l'època comtal (segles IX-XI). Un altre fet interessant és que entorn de la Tina s'hi poden veure diverses feixes confeccionades amb grans blocs de roca. A pocs metres sembla insinuar-se un possible cobert amb una porta d'accés. Aquest tipus de feixes de pedra gairebé ciclòpia les trobem en tot el serrat al voltant del mas Obradors. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-35 | Prop del mas Obradors, al sector oest del terme de Gaià | Les tines de ca l'Obradors 1 i 2, així com la del camp del Miquel, es trobaven cobertes de terra i pràcticament no es reconeixien. Pels volts de 2011, amb motiu de la preparació del llibre 'Gaià, t'estimo', Josep Font i Josep Matamala van entrar en contacte amb els germans Ramon i Jaume Corominas, que estaven treballant en el seu estudi sobre premses, tines i trulls medievals. A partir d'aquí es van poder identificar aquests elements com a tines medievals i es van netejar. | 41.9214500,1.8941600 | 408304 | 4641646 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49327-foto-08090-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49327-foto-08090-35-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||
| 49328 | Tina de ca l'Obradors 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-ca-lobradors-1 | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 170. COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 306-307 | IX-XI | Conjunt de tina i follador excavats a la roca, d'època medieval, emplaçats a la part sud-oest d'un serrat que hi ha prop del mas Obradors i del torrent de la Roca. En aquest serrat hi ha una altra tina excavada a la roca (ca l'Obradors 1). Segons expliquen els germans COROMINAS CAMPS (2017: 164) en el seu llibre de referència dedicat a premses, tines i trulls medievals, aquest tipus d'elements arcaics vinculats amb l'elaboració del vi, molt probablement medievals, es poden considerar els antecessors de les tines modernes, sense follador, que es van generalitzar entre els segles XVI i XVIII i que en l'etapa final es van folrar amb els típics cairons. El conjunt anomenat pels germans Corominas ca l'Obradors 2 es situa a la vora d'una codina que forma una petita cinglera i consta dels dos elements característics d'aquestes tines arcaiques. El follador és una cavitat de forma cilíndrica adjacent a la tina i de poca profunditat. Aquí és on es trepitjava la verema. Per un dels costats el follador queda obert cap a la tina, de manera que el most podia anar caient directament per decantació. La tina també és de forma cilíndrica però més gran, de 2,05 m de diàmetre i una alçada de 0,9 m. La seva capacitat seria de 3.000 litres. Aquí és on tenia lloc el procés de fermentació del vi. La tina té el seu desguàs (boixa) que dóna a una cavitat lateral, també retallada a la roca, que funcionaria com a cubeta de decantació. En aquest espai es feia la separació dels solatges o pòsit que arrossegava el vi abans de ser trascolat a la bóta. Sobra la mateixa roca, a un costat de la tina, hi ha un petit dipòsit rectangular fet de totxo que s'hauria habilitat, ja en època moderna, per ensulfatar les vinyes. En aquesta època segurament també s'hauria utilitzat la tina com a dipòsit d'aigua. Els germans Corominas consideren que aquest tipus de tines excavades a la roca són de cronologia incerta, però molt probablement medievals. En el cas de les tines de ca l'Obradors cal dir que es situen en un indret força especial, amb múltiples elements de cronologia alt-medieval. Efectivament, en el serrat que hi ha rere el mas Obradors hi trobem una altra tina de característiques similars (Tina de ca l'Obradors 2), l'església de Sant Pere de Monistrol (d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica), un poblat d'època visigòtica junt a un mas alt-medieval on hi havia una ferreria (jaciment de les Feixes de Monistrol) i una necròpolis de cistes també d'època visigòtica (Necròpolis d'Obradors). Tot això ens indueix a pensar en una cronologia força reculada: potser no d'època visigòtica però sí als inicis de l'època comtal (segles IX-XI). Un altre fet interessant és que en tot el serrat que hi ha rere el mas Obradors s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-36 | Prop del mas Obradors, al sector oest del terme de Gaià | Les tines de ca l'Obradors 1 i 2, així com la del camp del Miquel, es trobaven cobertes de terra i pràcticament no es reconeixien. Pels volts de 2011, amb motiu de la preparació del llibre 'Gaià, t'estimo', Josep Font i Josep Matamala van entrar en contacte amb els germans Ramon i Jaume Corominas, que estaven treballant en el seu estudi sobre premses, tines i trulls medievals. A partir d'aquí es van poder identificar aquests elements com a tines medievals i es van netejar. | 41.9188400,1.8904000 | 407988 | 4641360 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49328-foto-08090-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49328-foto-08090-36-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||||
| 49329 | Tina del camp del Miquel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-camp-del-miquel | COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 310-311. | IX-XVIII | Tina excavada a la roca, d'època medieval, emplaçada a l'extrem d'un altiplà sobre el torrent del Clot de l'Oli, uns 500 m a l'est del nucli de Galera. Segons expliquen els germans COROMINAS CAMPS (2017: 164) en el seu llibre de referència dedicat a premses, tines i trulls medievals, aquest tipus d'elements arcaics vinculats amb l'elaboració del vi, molt probablement medievals, es poden considerar els antecessors de les tines modernes, sense follador, que es van generalitzar entre els segles XVI i XVIII i que en l'etapa final es van folrar amb els típics cairons. El conjunt anomenat pels germans Corominas tina del Camp del Miquel es situa en una codina que forma una petita cinglera i consta d'una tina sense follador (la cavitat on s'aixafava el raïm) però amb un petit dipòsit també excavat que es troba uns metres separat de la tina. La tina, pròpiament, és una cavitat de forma cilíndrica excavada a la superfície superior de la roca. Té un diàmetre de 2,5 m i una alçada mitjana de 1,10 m. El fons de la tina no és pla, sinó que fa una mena d'esglaonat. Es calcula que la capacitat seria de 5.400 litres. El forat de la boixa es troba a la part que dóna a la paret exterior de la roca. A la part superior la tina té quatre petits encaixos que van servir per col·locar-hi el brescat: les fustes que anaven directament sobre la tina i permetien trepitjar-hi el raïm. Probablement per això els germans Corominas consideren aquesta tina no d'època medieval, sinó moderna, ja que en les tines més arcaiques el raïm es trepitjava en l'anomenat follador. A pocs metres de la tina hi ha una cavitat també excavada a la roca, de forma més o menys rectangular i de poca profunditat. Els germans Corominas no l'esmenten en el seu llibre, però podria tractar-se d'un petit dipòsit d'aigua, tal vegada per netejar-se els peus. A la part posterior de la tina, on hi ha la boixa, s'hi veuen restes de cèrcols que podrien correspondre a bótes per al vi. Els germans Corominas consideren que, en general, aquest tipus de tines excavades a la roca són de cronologia incerta, però molt probablement medievals. En el cas de la tina del camp del Miquel la daten en època moderna, segurament pels indicis d'haver tingut un brescat. Tanmateix, no podem descartar que fos anterior i que, en un moment donat, s'adaptés per col·locar-hi el brescat. Un factor a favor d'aquesta hipòtesi és que es troba relativament a prop (a uns 800 m) de dues altres tines (tines de ca l'Obradors 1 i 2) que són clarament d'època medieval, ja que es troben en un context amb una forta presència de poblament d'època visigòtica i alt-medieval. | 08090-37 | Prop del nucli de Galera, al sector sud-oest del terme de Gaià | Les tines de ca l'Obradors 1 i 2, així com la del camp del Miquel, es trobaven cobertes de terra i pràcticament no es reconeixien. Pels volts de 2011, amb motiu de la preparació del llibre 'Gaià, t'estimo', Josep Font i Josep Matamala van entrar en contacte amb els germans Ramon i Jaume Corominas, que estaven treballant en el seu estudi sobre premses, tines i trulls medievals. A partir d'aquí es van poder identificar aquests elements com a tines medievals i es van netejar. | 41.9116900,1.8950100 | 408360 | 4640562 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49329-foto-08090-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49329-foto-08090-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49329-foto-08090-37-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||||
| 49330 | Bassa dels Monjos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-dels-monjos | XIX-XX | Part de la volta s'ha esfondrat | Bassa o dipòsit sota terra que s'utilitzava per ensulfatar vinyes i que es troba en el serrat que hi ha prop del mas Obradors. Consisteix en una cavitat força àmplia (almenys de 2,50 m d'ample per uns 1,50 de llarg, amb una profunditat superior a 0,50 m) que ha estat coberta amb una volta de maó (volta catalana) tot deixant-ne la part central descoberta perquè se'n pugui extreure el líquid. Sembla que aquest dipòsit hauria servit en les tasques d'ensulfatar vinyes que es van generalitzar al final del segle XIX i principis del XX. El dipòsit es troba en un terreny amb lleuger desnivell i envoltat de pedres que podrien ser d'enderrocs. Considerem que hi ha la possibilitat que l'àmplia cavitat del dipòsit hagués estat originàriament una tina medieval excavada a la roca. Ens ho fa pensar el que fet molt a prop, uns 50 m al nord-est, hi ha la tina coneguda com a ca l'Obradors 2. A més, el serrat en el qual s'ubica aquest dipòsit és un indret força especial, amb múltiples elements de cronologia alt-medieval. A més de la tina de ca l'Obradors 2 hi ha la de ca l'Obradors 1 i, relativament a prop, la tina del camp del Miquel. També hi ha l'església de Sant Pere de Monistrol (d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica), un poblat d'època visigòtica junt a un mas alt-medieval on hi havia una ferreria (jaciment de les Feixes de Monistrol) i una necròpolis de cistes també d'època visigòtica (Necròpolis d'Obradors). Un altre fet interessant és que en tot aquest serrat s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-38 | Prop del mas Obradors, al sector oest del terme de Gaià | 41.9207800,1.8934000 | 408240 | 4641573 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49330-foto-08090-38-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El nom 'Bassa dels Monjos' apareix en un rètol de cartró al costat del dipòsit. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||||
| 49331 | Feixes de Monistrol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/feixes-de-monistrol | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51. ARBERÀ, J.; DAURA, A.; PARDO, D. 'Noves descobertes de necròpolis medievals als municipis de Cardona, Clariana de Cardener i Navàs'. Butlletí del Patronat de Museus de Cardona, núm. 2, Cardona (setembre 1983 ), p. 35-36. FOLCH, C (2005). 'El poblament al nord-est de Catalunya durant la transició a l'Edat Mitjana (segles V - IX dC)'. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, [Girona] XLVI, p.37-65. FOLCH, C. 'La cerámica de la Alta Edad Media en Catalunya (siglos VIII-IX). El estado de la cuestión'. Arqueología y Territorio Medieval. 12.2, p. 237-254. MARTÍ, Ramon (2005). 'La defensa del territori durant la transició medieval'. I Congrés de Castells a la Mediterrània Nord-Occidental. Arbúcies, 5-7 de març. Arbúcies. MARTÍ, Ramon (2006). 'Del fundus a la parrochia. Transformaciones del poblamiento rural en Catalunya durante la transición medieval.'. SÉNAC, PH. Villa I: De la Tarraconaise à la Marche Supérieure d'al-Andalus (IVe-XIe siècle). Les habitats ruraux, CNRS / Université de Toulouse-Le Mirail. Toulouse, p. 145-165. | V-XI | En aquest indret, amb una àmplia feixa molt propera al mas Obradors i a l'església d'origen preromànic de Sant Pere de Monistrol, hi ha les restes d'un poblat d'època visigòtica i d'un mas alt-medieval (ja d'època comtal) que està associat amb una possible ferreria. Uns 140 m a l'oest hi ha una necròpolis datable a la segona meitat del segle VII; és a dir, també d'època visigòtica. Les excavacions que s'hi han efectuat han permès identificar dues ocupacions de diferents èpoques que se sobreposen o conflueixen parcialment en un mateix espai. La fase més antiga correspon a l'Antiguitat tardana fins a l'Alta Edat Mitjana, i s'associa preferentment a l'època visigòtica. D'aquesta fase s'han localitzat dues habitacions contigües, de planta rectangular, amb murs fets amb pedres desbastades per les cares vistes, els quals formarien un sòcol sobre el qual s'aixecaria una estructura i una coberta feta amb materials peribles. El tancament sud està construït amb grans blocs de pedra sorrenca que correspondrien a la fase inicial de l'assentament. A uns metres d'aquestes estructures es localitza un gran recinte delimitat per dos murs (a est i sud) i per la mateixa roca natural (a nord i est). A partir del material arqueològic que s'hi ha localitzat i de dues datacions de ràdiocarboni les restes es poden situar (de manera encara provisional) entre els segles V-VII dC. Una segona fase del jaciment correspon a l'Alta Edat Mitjana (segles IX-XI). D'aquest període s'han trobat un conjunt d'estructures d'emmagatzematge que podrien relacionar-se amb algun mas o assentament rural d'aquesta època. Es tracta de tres sitges i dues foses, que es troben excavades en els estrats que amortitzen la fase anterior, visigòtica. De l'habitatge o mas pròpiament se n'ha localitzat una habitació de forma rectangular bastida amb murs de pedres lligades amb fang. Els materials apareguts en els estrats d'amortització associats a les sitges han donat una cronologia que va entre els segles IX i XI. Entre ells cal destacar un fragment de sitra (un petit calder on es portava l'aigua beneïda). Cal dir que en les darreres campanyes d'excavació han sortit nous elements, que encara no s'han fet públics, i que han permès delimitar millor el recinte visigòtic, així com també una petita tomba perinatal, un fogar o un forn de pa. D'altra banda, en un punt situat a llevant del camp (anomenat sector 2) es va posar al descobert un nucli que podria correspondre a una ferreria. O això és el que sembla deduir-se en base a l'estat actual de la recerca, que no ha finalitzat. Cal dir que al voltant de l'església de Sant Pere s'han trobat abundants fragments d'escòries, un indici que avalaria la hipòtesi d'un lloc dedicat a l'activitat metal·lúrgica. | 08090-39 | Prop del mas Obradors i de Sant Pere de Monistrol, sector oest del terme de Gaià | Aquest assentament s'ha de relacionar amb el topònim de Monistrol de Gaià, l'origen del qual s'inicia a l'Antiguitat Tardana i indica l'existència de petits nuclis monàstics que possiblement van perdurar durant l'Alta Edat Mitjana, però segurament no més enllà de la conquesta comtal i el repoblament d'aquests territoris, entorn del segles VIII-IX. Llavors n'hauria quedat només el record i el nom. Concretament, tenim documentat el topònim Monasteriolo referit a aquesta vall ja l'any 982. L'església de Sant Pere de Monistrol, més particularment, apareix documentada per primera vegada l'any 992. Al segle XIII consta com a parròquia de 'Monistrol de Gaià' (1284). Segurament a causa de la despoblació del segle XIV va perdre la condició de parròquia per quedar integrada en la de Gaià. L'església medieval va ser quasi totalment reformada el segle XVIII, concretament el 1796 segons indica una inscripció sobre el portal. Pel que fa al jaciment arqueològic, va ser localitzat durant una campanya de prospeccions l'any 2002 dirigida per Ramon Martí en diversos municipis del Bages dins el projecte 'Prospeccions als Monistrols del Bages'. Tenia com a objectiu aclarir l'origen del topònim Monistrol i verificar si es tractava inicialment de punts de defensa d'època islàmica. Queda clar, per tant, que almenys en aquest cas no és així, sinó que el topònim està associat, com hem dit, a algun petit monestir d'època visigòtica, una tesi que ja sostenia anys enrere Albert Benet i que sembla confirmar-se també en altres llocs propers, per exemple a Monistrol de Rajadell. El 2008 van iniciar-se les campanyes d'excavacions a les Feixes de Monistrol, a la zona nord del jaciment, dirigides per Crístian Folch i Jordi Gibert. S'integraven dins d'un projecte de recerca sobre l'organització i la defensa del territori en el moment de transició a l'època medieval, i les va promoure el grup de recerca OCORDE i la Universitat Autònoma de Barcelona. Els anys 2010-2011 s'hi van fer noves excavacions dins el mateix projecte. Aquesta vegada els treballs es van centrar en el sector 2 (que ocupa la part de llevant del camp) i també en la necròpolis del mas Obradors. El bienni 2012-2013 es van realitzar noves campanyes, també localitzades a les Feixes i a la necròpolis. Cal dir, però, que els treballs de recerca arqueològica no es donen encara per finalitzats i, per tant, algunes de les conclusions aquí exposades són provisionals. | 41.9194900,1.8951900 | 408386 | 4641427 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49331-foto-08090-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49331-foto-08090-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49331-foto-08090-39-3.jpg | Inexistent | Visigot|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquest jaciment també ha estat denominat també com a Sant Pere de Monistrol | 87|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||
| 49296 | El Genescà (masoveria) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-genesca-masoveria | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 67.2. | XIX-XX | Masoveria del Genescà, situada al costat de la casa principal del mas. El conjunt del mas forma un clos tancat amb pati central que inclou la casa antiga, una eixida i coberts i, a l'oest, la masoveria. Es tracta d'una construcció força gran i regular, que ha estat aixecada en una sola fase, l'any 1874 segons la inscripció d'una llinda. És de planta rectangular i està adossada als coberts pel costat nord. Disposa de tres plantes. La façana principal, encarada a llevant, té una distribució perfectament simètrica, amb tres eixos d'obertures emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La façana posterior manté aquesta mateixa estructura tripartita. La façana sud té diverses obertures i s'adossa a un cos amb terrassa que conserva cinc tines. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. | 08090-4 | Masia El Genescà. Prop del nucli de Gaià | Probablement l'església de Sant Andreu del Genescar és anterior al mas. Segons Josep M. Badia, en època alt-medieval devia ser sufragània de la parroquial de Gaià i donar servei a una colla de masos al seu voltant. Tanmateix, cal dir que la parroquial es troba molt a prop d'aquí. Fins fa poc no es coneixia cap referència documental antiga de la capella del Genescar, però Josep BADIA (2016: 185), l'ha pogut documentar en una deixa testamentària de l'any 1362. La deixa és de Jaume de Villagayano a 'Sancti Andre de Solerio'. Cal advertir que el nom primitiu del mas Genescar era Soler. Tanmateix, l'església és anterior a aquesta data: romànica del segle XII. Avui continua vinculada al mas Genescà. Pel que fa al mas, segons dades recopilades per Josep M. Badia, ja existia al segle XIII. Concretament, apareix en un document de l'Arxiu Episcopal de Vic de l'any 1255. Ja hem dit que llavors s'anomenava Solario. L'hereu aquesta en aquesta data era un tal Pere. Estava inclòs en la parròquia de Santa Maria de Gaià. En el fogatge de 1553 en aquest mas hi consta Jaume Gineschar. Per tant, en època baix-medieval ja devia passar a denominar-se Genescà. Un cop superada la crisi baix-medieval, al segle XVI el Genescà va iniciar un procés per absorvir diferents masos rònecs del seu entorn i poder conrear, així, les terres abandonades. Al segle XVII, segons dades del capbreu del castell de Gaià de 1692-93, els propietaris encara eren la família Genescar, concretament Jacint Genescar. Aquests anys l'heretat incloïa tres masos secundaris situats a la mateixa parròquia: Berunyols (mas que ja no existeix i que era situat al sud de l'Oliva), l'Oliva i Ventalló (era a l'est del Genescà). A més, també tenia un altre mas situat a la parròquia de Sant Pere de Monistrol. D'aquesta manera, s'havia convertit en un dels masos principals del terme de Gaià. Al segle XVIII, segons el cadastre de 1741 tenia 117 quarteres de terreny i continuava sent un dels sis masos més grans. Ja al segle XIX, el 1883, segons el Registre de la Riquesa tenia dues masoveries: l'Oliva i el Puig. En total les seves terres ocupaven una superfície de 230,96 ha, de les quals el 40 % eren conreades per parcers. Aquest any el propietari era Ramon Parcerisa. Probablement el 1874 (segons la inscripció d'una llinda) es va construir la masoveria, tot i que en dades del cadastre consta l'any 1822. No sabem què va passar després, però els masos l'Oliva i el Puig es van perdre i, entorn de 1925, Josep Capdevila Font va comprar el Genescar. Llavors l'heretat només incloïa una altra casa que funcionava com a masoveria: cal Quirze. Josep era fill del Soler de Lloberes i havia estat a Salomons. El propietari anterior del Genescà era un home conegut com el Músic de l'Ametlla, que vivia en aquesta colònia propera a Navàs. A partir d'aleshores la propietat del Genescà ha passat als hereus de Josep Capdevila: Joan Capdevila Teixidó i després Josep M. Capdevila Forné, actual propietari que continua al capdavant de l'explotació pagesa. Durant els darrers anys s'han construït les granges fora del recinte, cosa que ha permès que les construccions tradicionals hagin mantingut el seu aspecte exterior pràcticament sense canvis, llevat de la reforma al portal principal ja comentada. Pel que fa a la masoveria, en una temporada no gaire llarga encara hi havia masovers. Entorn de la dècada de 1870 va servir com a segona residència d'una família de Barcelona, i actualment és la residència dels propietaris. | 41.9130900,1.9123900 | 409804 | 4640699 | 1874 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En una llinda de la façana: 1874 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||
| 49332 | Necròpolis del mas Obradors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/necropolis-del-mas-obradors | VII | Les dues tombes es troben força malmeses i es desconeix l'estat d'altres possibles tombes | Necròpolis d'època visigòtica emplaçada uns 50 m a l'oest del mas amb aquest nom i a uns 140 m del jaciment anomenat les Feixes de Monistrol, on s'hi ha localitzat un poblat també d'època visigòtica. En una petita esplanada que s'estén rere el mas s'hi han identificat diverses tombes del tipus cista, que estan orientades aproximadament d'est a oest. Les que apareixen més ben descrites són dues. La tomba anomenada número 1 és una cista o caixa de lloses que es conserva només parcialment. Ha perdut la part dels peus i ja va ser espoliada d'antic, per la qual cosa els ossos es trobaven dispersos. La tomba número 2, a poc més d'un metre de distància, estava també força malmesa. Devia ser semblant a l'anterior i conservava in situ l'esquelet, però sense cap aixovar o element d'ornamentació. Segons datació de radiocarboni, l'esquelet corresponia a la segona meitat del segle VII. Actualment les dues cistes són parcialment visibles. Cal dir que aquesta necròpolis es situa en un indret força especial, amb múltiples elements de cronologia alt-medieval. A més del poblat visigòtic ja esmentat de les Feixes de Monistrol, on també hi havia un mas alt-medieval (ja d'època comtal) i una ferreria, hi trobem molt a prop l'església de Sant Pere de Monistrol (d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica). A més, en el serrat que hi ha rere el mas Obradors s'hi han identificat dues tines medievals excavades a la roca (Tina de ca l'Obradors 1 i 2). Un altre fet interessant és que en tot el serrat que hi ha rere el mas Obradors s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-40 | Prop del mas Obradors, sector oest del terme de Gaià | 41.9196500,1.8930000 | 408205 | 4641448 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49332-foto-08090-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49332-foto-08090-40-2.jpg | Inexistent | Visigot|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 87|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||
| 49333 | Església de Sant Pere de Monistrol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-pere-de-monistrol | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 57, 182-184. BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Pere de Monistrol', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 258. SITJES MOLINS, Xavier (1994). L'art funerari medieval a la conca alta del Llobregat. Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 13, Manresa, p. 81, 83. | X-XIX | En semi-ruïna, ha perdut la coberta i es troba, per tant, en estat precari | Església primitivament romànica però gairebé reconstruïda en la seva totalitat al final del segle XVIII, la qual s'hauria aixecat en un lloc on hi havia un probable monestir de tradició visigòtica. Avui es troba en estat de semi-ruïna, emplaçada a l'extrem d'un altiplà sobre el torrent de la Roca, molt a prop del jaciment visigòtic i alt-medieval de les Feixes de Monistrol, i també del mas Obradors. És una església d'una sola nau amb absis rectangular. Aquest absis, fet amb carreus de mida considerable, regulars i ben escairats, és l'única part que s'ha conservat de l'església primitiva i correspon al segle XIII, en un moment de transició del romànic al gòtic. Aquest mur tester, però, va ser sobrealçat en les reformes posteriors. La resta de l'edificació, amb els murs fets de maçoneria, és del 1796. L'església s'orienta segons l'eix nord-oest sud-est. La façana és presidida per un portal amb brancals i llinda de pedra picada, rematat amb una fornícula on hi havia un escut de pedra (desaparegut fa uns anys) amb la tiara papal i dues claus en al·lusió al sant titular de l'església. Això es complementa amb una frase llatina gravada a la llinda: 'Tibi dabo claves regni caelorum'; és a dir: 'et donaré les claus del regne dels cels'. Aquestes són les paraules que Jesús va dirigir a sant Pere quan el va instituir cap de l'Església. Aquests elements estan ornamentats amb una decoració vagament barroca i, més amunt, amb un òcul o ull de bou. L'interior del temple era cobert amb volta de canó amb llunetes i enguixada. La volta, però, s'ha esfondrat i actualment només es conserven restes de la cornisa i de l'arc triomfal (en estat molt precari) que dóna accés al presbiteri. A cada costat de la nau hi ha una petita capella que sobresurt cap a l'exterior. L'església tenia, doncs, tres altars, però es desconeix a quins sants estaven dedicats. Als peus de la nau es conserva l'inici de les escales que permetien pujar al cor. El cementiri de l'església era uns cinc metres al nord, just sobre el pas de l'actual camí. Segons diversos testimonis, en aquest sector hi ha aparegut nombroses restes òssies. D'altra banda, gairebé a tocar de l'església pel costat nord hi ha un petit promontori actualment cobert de vegetació i on s'observen algunes pedres d'enderrocs. Podria ser que aquest fos el punt on es trobessin les restes d'un hipotètic monestir de tradició visigòtica. | 08090-41 | Sector oest del terme de Gaià | El topònim Monistrol (monasteriolo) referit a aquest altiplà o vall ja apareix documentat l'any 982. Com s'ha pogut constatar en altres casos similars, aquest nom suggereix l'existència d'un petit nucli monàstic, possiblement de tradició visigòtica, el qual és de suposar que es trobava a l'actual emplaçament de l'església i que ja estaria extingit o en decadència al segle X. Com a Sant Pere de Monistrol pròpiament, l'església apareix documentada per primera vegada l'any 992. Cal dir que aquesta església es situa en un indret força especial perquè ha conservat múltiples elements de cronologia visigòtica i alt-medieval. Uns 100 m al nord-oest hi ha el jaciment anomenat Feixes de Monistrol, on s'hi ha identificat un poblat visigòtic i també un mas alt-medieval (d'època ja comtal) associat a una ferreria. Una mica més enllà hi trobem una petita necròpolis datada a la segona meitat del segle VII; és a dir, també d'època visigòtica. Aquestes dades arqueològiques confirmen de manera força clara la hipòtesi que abans esmentàvem sobre l'origen d'aquest lloc sagrat com a monestir de tradició visigòtica. A més, en el serrat que hi ha rere el mas Obradors s'hi han identificat dues tines medievals excavades a la roca (Tina de ca l'Obradors 1 i 2). Un altre fet interessant és que en tot aquest serrat rere el mas Obradors s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. Al segle XIII consta com a parròquia de 'Monistrol de Gaià' (1284). Segurament a causa de la despoblació del segle XIV va perdre la condició de parròquia per quedar integrada en la de Gaià. Al segle XVIII va ser quasi totalment reformada. Segons sembla, les obres les va sufragar el baró de Vilagaià, ja que l'església es troba en les seves terres i, a finals d'aquest segle, el baró va promoure el sorgiment d'una espècie de colònia rural que va donar lloc al raval pagès de Galera, que es troba situat un km al sud-oest. Concretament, el 1796 és l'any que s'hauria inaugurat la nova església, segons consta a la inscripció del portal. A partir d'aquest moment l'església de Sant Pere va reviscolar per donar servei a aquest nou nucli de població que es convertiria en el més gran del terme de Gaià. L'església es va ampliar i reconstruir conservant només l'absis antic. També s'hi van afegir les capelles laterals a l'alçada del presbiteri. El 1850 es va construir una petita sagristia al costat sud del presbiteri. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església va ser incendiada i va quedar sense coberta. Des d'aleshores ha restat abandonada però s'ha mantingut dempeus. A la dècada de 1960 s'optà per fer una nova església al nucli de Galera. Amb aquesta funció d'habilità un edifici on hi havia hagut el forn de pa i l'escorxador. La nova església va tenir culte fins els volts de l'any 2011. | 41.9187500,1.8960500 | 408457 | 4641344 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49333-foto-08090-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49333-foto-08090-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49333-foto-08090-41-3.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Neoclàssic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | També es coneix com Sant Pere de la Roca o Sant Pere de les CigalesSobre la fornícula del portal: MDCCXCVIEls carreus de l'obra romànica en el moment en què l'església estava abandonada foren aprofitats en el mur de migdia del mas que hi ha al costat.A la capella lateral sud hi ha encastat a la paret un sarcòfag. A la cara frontal té com a decoració dues creus inscrites dins d'un cercle. Segurament pertany a l'època romànica i devia contenir les restes d'algun personatge significatiu del lloc.Del relleu que va ser sostret fa uns anys de la fornícula sobre el portal se'n coneix el seu parador.Uns 60 m al nord-est, al costat del torrent de la Roca, hi ha un pou, conegut com el pou de la Roca | 92|94|98|99|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||
| 49334 | Sarcòfag romànic de Sant Pere de Monistrol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sarcofag-romanic-de-sant-pere-de-monistrol | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 57, 182-184. BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Pere de Monistrol', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 258. SITJES MOLINS, Xavier (1994). L'art funerari medieval a la conca alta del Llobregat. Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 13, Manresa, p. 81, 83. | XI-XII | Sarcòfag romànic que es troba encastat en un mur de la capella lateral sud de l'església de Sant Pere de Monistrol. Es tracta d'una caixa esculpida per una de les cares, la que dóna a l'ìnterior de la capella. En el mur exterior la caixa també és visible, però no té decoració. Les mides del sarcòfag són 123 cm de llarg, per 58 d'alçada i 57 de fondària. Cal ressaltar que, segons Xavier SITJES (1994: 81) és el sarcòfag medieval més llarg dels que ha estudiat en la seva monografia dedicada a l'art funerari medieval de la conca alta del Llobregat. La decoració és simple i consisteix en dues creus inscrites en cercles. El cercle de la part central és bordonat, mentre que el cercle de la dreta és simplement rebuidat. Segons Sitjes, és de suposar que a la part esquerra, que no és visible perquè queda encastada dins el mur, hi ha una altra creu com la seva simètrica de la dreta. El sarcòfag devia contenir les restes d'algun personatge significatiu del lloc. | 08090-42 | Església de Sant Pere de Monistrol, sector oest del terme de Gaià | 41.9187300,1.8960100 | 408453 | 4641342 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49334-foto-08090-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49334-foto-08090-42-2.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 92|85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||
| 49335 | Obradors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/obradors | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 60, 66, 84. BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Pere de Monistrol', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 258. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 32. | XIV-XIX | Estructuralment bo. Teulada refeta recentment. Sostres interiors en estat molt precari. | Masia de dimensions reduïdes, d'origen medieval. Es troba molt ben emplaçada al marge d'un altiplà sobre el torrent de la Roca, a l'empara d'un turó que protegeix la casa per la banda nord. A la banda oposada del pla hi trobem l'església d'origen romànic de Sant Pere de Monistrol. El mas consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) que té uns coberts aïllats a llevant, un petit cobert adossat a ponent i dues petites tines adossades al mur posterior. Tot i el seu origen antic, la casa presenta un aspecte molt homogeni i regular, com si hagués estat bastida en una sola fase. La façana principal, encarada a migdia, té una distribució pràcticament simètrica en base a tres eixos d'obertures, amb un portal adovellat al centre. L'aparell d'aquest mur davanter, fet amb carreus mitjans ben escairats, és de força qualitat i, segons es suggereix en el corresponent article de la Catalunya Romànica (BENET i altres, 1984: 258), s'hauria construït aprofitant el material petri de l'obra romànica de l'església de Sant Pere. Segons indica la dovella central del portal, aquesta part s'hauria bastit l'any 1620. La resta d'obertures de la casa són emmarcades amb brancals, llindes i ampits de pedra sorrenca que, degut a la mala qualitat del material, s'estan escrostonant. La façana de ponent presenta un aparell igualment de bona qualitat, mentre que els murs de llevant i tramuntana són una mica més irregulars i tenen poques finestres. Al costat dels coberts de llevant s'aixeca una esplèndida alzina. L'interior de la casa es troba actualment en estat força precari, però ha conservat de manera especialment integra les característiques constructives tradicionals. A la planta baixa hi trobem un forn de pa que ha estat tapiat i un estable amb menjadores. El primer pis es distribueix entorn de la sala, a la part central, i conserva els festejadors de les finestres i les portes amb llindes de pedra picada. Els sostres són de fusta i s'han esfondrat parcialment. Cal remarcar el notable interès arquitectònic i històric de la pairalia d'Obradors: un magnífic exemple d'un mas que ha quedat pràcticament fossilitzat al segle XVII, amb unes mínimes modificacions posteriors. | 08090-43 | Sector oest del terme de Gaià | El mas Obradors s'emplaça en un indret força especial pel fet que conserva múltiples testimonis de cronologia visigòtica i alt-medieval. Uns 40 m a l'est hi ha el jaciment anomenat Feixes de Monistrol, on s'hi ha identificat un poblat visigòtic i també un mas alt-medieval (d'època ja comtal) associat a una ferreria. En una terrassa uns 20 m rere la masia hi trobem una petita necròpolis datada a la segona meitat del segle VII; és a dir, també d'època visigòtica. Uns 180 m al sud-est s'aixeca l'església de Sant Pere de Monistrol: d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica. Així mateix, en el serrat que hi ha rere del mas s'hi ha identificat dues tines medievals excavades a la roca (Tina de ca l'Obradors 1 i 2). Un altre fet interessant és que en tot aquest serrat s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. Totes aquestes dades indiquen que a la zona d'Obradors hi havia una important presència de poblament antic, possiblement des d'època romana i, ben segur, a partir del període visigòtic i del repoblament comtal. L'origen del mas possiblement caldria buscar-lo en el jaciment veí de les Feixes de Monistrol. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, el mas Obradors ja existia al segle XIV. Llavors era anomenat Puig Ventós, i l'any 1346 l'hereu era un tal Berenguer. Cal plantejar-se, però, la possibilitat de si aquest mas corresponia a les restes que s'han excavat al jaciment de les Feixes de Monistrol o bé es tractava ja de l'actual construcció. Per la regularitat arquitectònica del mas actual, no descartem que aquest s'aixequés de bell nou l'any 1620, tal com indica la inscripció del portal, aprofitant el fet que l'església de Sant Pere es trobaria abandonada i que s'hi van poder extreure els carreus de l'obra romànica. Una mica més tard, en el capbreu del castell de Gaià de 1692-93, el mas ja apareix amb el nom d'Obradors. Llavors era un dels quatre masos que pervivien dins de la parròquia de Sant Pere de Monistrol. Aquest any l'hereva era Caterina Obradors. Es tractava d'un mas modest, que no havia incorporat les propietats d'altres masos secundaris. Ja al segle XIX, segons un Registre de la Riquesa de l'any 1883 les propietats del mas ocupaven 64,62 ha. Un 23 % de les qual eren conreades per parcers. Concretament tenia 6 parcers. El propietari era un tal Vilanova, de Puig-reig. En aquesta època la casa era habitada per masovers. L'últim va ser Enric Serena, que ja hi era els anys 1930 i en va marxar entorn de la dècada de 1980. En els darrers anys s'ha refet la teulada, cosa que garanteix el bon estat estructural de l'edifici. | 41.9196000,1.8938000 | 408271 | 4641441 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49335-foto-08090-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49335-foto-08090-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49335-foto-08090-43-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dovella del portal: 1620 | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||
| 49336 | Contrapès del carrer del Pla del Forn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/contrapes-del-carrer-del-pla-del-forn | COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 122. | IX-XII | Contrapès d'una antiga premsa de biga (torcular), possiblement medieval, que es troba emplaçat a l'esplanada amb bosquet que s'estén rere les cases del Pla del Forn, uns 70 m al sud-est. El contrapès és l'element d'ancoratge del cargol d'una premsa del tipus anomenat de biga o de palanca, que és el model de premsa més arcaic, de tradició romana i el primer que es va utilitzar a l'edat mitjana. Aquest tipus de premsa consta d'una llarga biga que fa balança i s'estreny mitjançant un eix amb cargol en un dels seus extrems. Segons Ramon i Jaume COROMINAS (2017, 24), aquest model s'hauria generalitzat a les terres de la Catalunya central entorn del segle IX, tot i que va tenir una llarga pervivència. Segons la classificació dels germans Corominas, aquest contrapès és del tipus B; és a dir, que la pedra, de forma quadrangular, té tres encaixos per on es subjectava el cargol: un de central circular i dos de laterals amb els costats lleugerament convergents, destinats a encastar-hi les falques. La pedra és de gres i el seu pes aproximat és de 300 kg. Cal dir que aquests contrapesos solen trobar-se com a únics testimonis d'aquestes antigues premses. Són, per tant, un indicador que en època probablement alt-medieval ja es practicava en aquesta zona el conreu de la vinya i s'elaborava vi. Un altre indicador en aquest sentit són les diverses tines excavades a la roca, també d'època alt-medieval, que hi ha al terme de Gaià. No sabem on devia estar situada exactament aquesta antiga premsa. Si la pedra és originària del mateix lloc on es troba, voldria dir que en el nucli del Pla del Forn (que es va formar al segle XVIII) antigament ja hi havia algun mas o algun tipus d'explotació agrària. | 08090-44 | Carrer del Pla del Forn, sector central del terme de Gaià | 41.9109800,1.9210900 | 410522 | 4640455 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49336-foto-08090-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49336-foto-08090-44-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||
| 49337 | Roure de la Discòrdia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-la-discordia | Roure de grans dimensions emplaçat al límit occidental d'un camp, en el punt en què comença un coster que descendeix cap al torrent del Clot de l'Oli. L'arbre es troba just en el marge que marca el límit entre dues parcel·les. Segons es diu, fa uns anís una esquerda a la roca va provocar una petita esllavissada, de manera que el roure va canviar lleugerament de posició. Això va provocar una disputa entre els dos pagesos, veïns de la Galera. El pagès del camp de dalt, que era de cal Miquel, volia tallar l'arbre, mentre que el pagès del camp de baix, que era de cal Jan, el volia mantenir. Des d'aleshores s'ha anomenat a aquest arbre el Roure de la Discòrdia, i exemplifica les disputes ancestrals que han estat freqüents entre els habitants del petit nucli de Galera, normalment per desavinences entre terrenys. | 08090-45 | Sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9116700,1.8951900 | 408375 | 4640559 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49337-foto-08090-45-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2151 | 5.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||||||
| 49338 | Cal Rossinyol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-rossinyol | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 66, 83. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 8 | XIX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions modestes, en ruïnes, emplaçada en un petit replà enmig d'un coster que descendeix de l'altiplà de Matamala fins al torrent del Vilaró i la riera de Merlès. Se'n conserven parcialment els murs perimetrals del cos residencial, que devia tenir una planta més o menys quadrada. La part més ben conservada és la de llevant, on el mur resta fins a una alçada d'uns dos metres, junt amb dues tines cilíndriques. La part de migdia i de ponent, on hi devia haver la façana principal, s'ha esfondrat gairebé del tot i no s'hi observen rastres del portal. | 08090-46 | Sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'un petit nucli de casetes prop del mas Matamala: cal Simó de Matamala, cal Francisco, cal Correu... Aquestes cases pagaven un cens a Matamala per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual. Possiblement cal Rossinyol, que queda lleugerament més apartada, va construir-se en aquest mateix moment, tot i que no podem descartar que fos anterior. En el Registre de la Riquesa de 1883 cal Rossinyol consta com una masoveria de Matamala. Llavors la casa tenia unes terres que abastaven 5,52 ha, la pràctica totalitat conreades directament pel propietari, que era Joan Vall, d'Alpens. La casa es trobava al costat d'un camí força transitat que venia de Galera, passant per la Plana i cal Mestre, i es dirigia vers Sant Esteve de Vilaramó. Per aquest motiu, durant un temps, entorn del tombant de segle XX, cal Rossinyol va fer funcions de cafè. Per aquesta zona també hi passaven moltes noies de les cases properes a Matamala que anaven treballar a peu a la colònia Vidal, situada ja en terme de Puig-reig. Cal Rossinyol i les altres casetes de la plana de Matamala tenien els seus horts prop d'on hi ha la confluència entre el torrent del Vilaró i la riera de Merlès. Al segle XX el gran mas de la zona, Matamala, ja estava en declivi i sembla que cal Rossinyol no va perdurar gaire temps. Des de mitjans de segle XX, com a mínim, ja estava abandonada i en ruïnes. | 41.9399200,1.8993600 | 408761 | 4643691 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49338-foto-08090-46-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49338-foto-08090-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49338-foto-08090-46-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Burillo, de cal Simó de Matamala | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||
| 49339 | Bassa i horts de cal Rossinyol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-i-horts-de-cal-rossinyol | XIX-XX | Bassa i antiga zona d'horta emplaçada en el tram final del torrent del Vilaró, a la seva riba esquerra i just abans de la confluència d'aquest torrent amb la riera de Merlès. En aquest indret hi ha una bassa i una petita esplanada en una terrassa fluvial on abans hi havia l'hort de cal Rossinyol i també d'altres cases situades més amunt, a l'altiplà de Matamala: cal Simó de Matamala, cal Correu, cal Francisco... Els horts estaven parcel·lats un al costat de l'altre i regaven amb l'aigua de la bassa. La bassa té una planta irregular i, a l'extrem més baix, és continguda per un mur fet amb grans pedres que estanquen l'aigua. Antigament tenia una boixa amb un tap de suro que donava pas per regar. Ara hi ha un tub de plàstic. Actualment Jordi Obradors encara treballa una part dels horts i s'encarrega també d'endreçar i tenir cura de tot aquest sector vora el torrent. Ell ha netejat els camins i fins i tot ha habilitat alguna palanca. | 08090-47 | Prop de cal Rossinyol, sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'un petit nucli de casetes prop del mas Matamala: cal Simó de Matamala, cal Francisco, cal Correu... Aquestes cases pagaven un cens a Matamala per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual. Possiblement cal Rossinyol, que queda lleugerament més apartada, va construir-se en aquest mateix moment, tot i que no podem descartar que fos anterior. En el Registre de la Riquesa de 1883 cal Rossinyol consta com una masoveria de Matamala. Llavors la casa tenia unes terres que abastaven 5,52 ha, la pràctica totalitat conreades directament pel propietari, que era Joan Vall, d'Alpens. Cal Rossinyol es trobava al costat d'un camí força transitat que venia de Galera, passant per la Plana i cal Mestre, i es dirigia vers Sant Esteve de Vilaramó. Per aquest motiu, durant un temps, entorn del tombant de segle XX, cal Rossinyol va fer funcions de cafè. Per aquesta zona també hi passaven moltes noies de les cases properes a Matamala que anaven treballar a peu a la colònia Vidal, situada ja en terme de Puig-reig. Cal Rossinyol i les altres casetes de la plana de Matamala tenien els seus horts prop d'on hi ha la confluència entre el torrent del Vilaró i la riera de Merlès. Al segle XX el gran mas de la zona, Matamala, ja estava en declivi i sembla que cal Rossinyol no va perdurar gaire temps. Des de mitjans de segle XX, com a mínim, ja estava abandonada i en ruïnes. | 41.9405700,1.8987300 | 408710 | 4643764 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49339-foto-08090-47-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Burillo, de cal Simó de Matamala | 98 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||||
| 49340 | Cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jan | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 9. | XIX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions mitjanes, actualment en ruïnes, emplaçada a la part alta de l'altiplà que s'estén entorn de la masia de Matamala, molt a prop d'un conjunt de casetes similars. Tan sols se'n conserva dempeus el mur posterior de la casa, fet de maçoneria i amb una porta emmarcada amb llinda i brancals de pedra. A l'interior, a l'angle oest, es conserva una tina cilíndrica. La resta de murs de la casa, tant exteriors com interiors, s'han enderrocat i pràcticament només en queden els fonaments, que es troben actualment coberts per la vegetació. La casa s'assenta sobre un terreny amb desnivell al costat del camí, de manera que a la part davantera devia constar de planta baixa més un pis i, a la part posterior, s'accedia directament a la segona planta. | 08090-48 | Prop de Matamala, sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'un petit nucli de casetes prop del mas Matamala: cal Simó de Matamala, cal Francisco, cal Correu... Es van establir en terres de Matamala, que era el mas principal d'aquesta zona. Li pagaven un cens per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual, que era d'un quart dels fruits. Per les cases, en canvi, sembla que no pagaven res. Segons les inscripcions de les llindes, cal Simó de Matamala va ser construïda l'any 1856 i cal Francisco el 1859. Cal Correu no té cap data, però probablement es situaria entorn d'aquests anys. Sobre cal Jan, cal Seba i cal Rossinyol, que es troben en emplaçaments lleugerament més dispersos, no tenim cap notícia sobre el seu any de construcció. Probablement són d'aquesta mateixa època, però no descartem que poguessin tenir un origen anterior. Pel que fa específicament a cal Jan, l'últim masover era un home que es dedicava a fer de carboner i a altres tasques d'explotació del bosc. A les estones lliures també portava una ferreria a la mateixa casa. Cap a la segona meitat del segle XX la casa devia quedar abandonada. Una part de la pedra dels murs va ser utilitzada per fer obres a Matamala. | 41.9377800,1.8999000 | 408803 | 4643453 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49340-foto-08090-48-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49340-foto-08090-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49340-foto-08090-48-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Casa també és coneguda com cal LealInformació oral facilitada per Josep Burillo, de cal Simó de Matamala | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||
| 49341 | Cal Seba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-seba | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 10. | XIX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions mitjanes, actualment en ruïnes, emplaçada al costat de la gran masia de Matamala. Concretament, es troba 40 metres al sud, al costat de ponent del camí d'accés i a l'altra banda d'on hi ha una bassa. De la casa tan sols se'n conserven els murs perimetrals i alguns d'interiors però fins a poca alçada, excepte en el mur de llevant, que té un tram de més alçària. Les ruïnes es troben actualment cobertes per la vegetació i fins i tot hi han crescut arbres. A la part sud-oest del mur exterior s'hi veu una obertura que podria correspondre a l'entrada. L'interior de la casa sembla que estava compartimentat en dues crugies que seguien l'eix d'est-oest. | 08090-49 | Vora la masia de Matamala, al sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'un petit nucli de casetes prop del mas Matamala: cal Simó de Matamala, cal Francisco, cal Correu... Es van establir en terres de Matamala, que era el mas principal d'aquesta zona. Li pagaven un cens per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual, que era d'un quart dels fruits. Per les cases, en canvi, sembla que no pagaven res. Segons les inscripcions de les llindes, cal Simó de Matamala va ser construïda l'any 1856 i cal Francisco el 1859. Cal Correu no té cap data, però probablement es situaria entorn d'aquests anys. Sobre cal Seba, cal Jan i cal Rossinyol, que es troben en emplaçaments lleugerament més dispersos, no tenim cap notícia sobre el seu any de construcció. Probablement són d'aquesta mateixa època, però no descartem que poguessin tenir un origen anterior. El fet que cal Seba es trobi tan a la vora de Matamala fa pensar que podria ser un establiment més antic i vinculat d'una manera més directa al mas principal. Després de l'apogeu de la vinya al segle XIX la casa de Matamala va entrar en declivi, no sabem per quins motius en concret. En un moment donat cal Seba es va vendre a La Plana, de manera que la finca de Matamala acabava just en aquesta part tan propera. En el Registre de la Riquesa de 1883 cal Seba ja consta com una propietat de la Plana. Aleshores les seves terres en concret abastaven 42,81 ha, de les quals 6,19 eren conreades per tres parcers. El propietari era Josep Vilaseca, de Sallent. Entorn de 1960 Rafael Burillo, de cal Simó, va comprar la finca de Matamala. Llavors ja feia temps que la casa es trobava deshabitada i en ruïnes. | 41.9345800,1.8995900 | 408773 | 4643098 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49341-foto-08090-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49341-foto-08090-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49341-foto-08090-49-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Burillo, de cal Simó de Matamala | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||
| 49297 | Església de Sant Andreu del Genescà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-andreu-del-genesca | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 185-187. BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Andreu de Genescar', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 257. | XII-XV | Restaurada el 2010 | Capella romànica de finals del segle XII que es troba emplaçada cent metres al nord-oest del Genescà, en un turonet que domina la plana on hi ha aquest mas. És una església d'una sola nau amb absis rectangular que no acaba d'encaixar bé amb la resta de l'edifici. Està orientada a llevant però amb l'eix lleugerament desviat al nord. Originàriament l'absis era semicircular i es desconeix per quin motiu i en quin moment es va canviar; tal vegada al segle XV. De l'absis antic encara en resten alguns fragments corresponents al basament. L'obra del nou absis es distingeix clarament perquè els murs tenen menys gruixària i l'aparell és més regular. La capella té un portal a la façana de migdia, amb arc de mig punt adovellat. A la façana de ponent hi ha una altra porta, també amb arc de mig punt adovellat però més baixa. Aquest era el portal primitiu, que en algun moment va ser tapiat i recentment es tornà a obrir. Al seu damunt hi ha una finestra en forma de creu. El campanar d'espadanya, que no és el primitiu, ha estat desplaçat i ara corona el mur afegit de llevant. L'aparell és fet amb carreus més o menys regulars i disposats en filades. A l'interior la nau és coberta amb volta de canó amb llunetes, que arrenca d'una simple cornisa. Modernament s'hi construí un arc ogival que marca l'espai del presbiteri,sobreelevat amb dos graons. Al centre de la volta sobre l'altar es conserva un vestigi minúscul d'una pintura amb data de 1793. El paviment és de rajols. | 08090-5 | Prop de la masia de Genescà | És probable que en època alt-medieval aquesta capella, situada al costat del mas avui dit Genescà, servís una colla de masos al seu voltant i fos sufragània de Santa Maria de Gaià. Fins fa poc no es coneixia cap referència documental d'aquesta capella en època medieval. Josep BADIA (2016: 185), però, la troba documentada en una deixa testamentària de l'any 1362. La deixa és de Jaume de Villagayano a “Sancti Andree de Solerio”. Cal advertir que el nom primitiu del mas Genescà, que està documentat com a mínim des del segle XIII, era Soler. En els segles XVII i XVIII Sant Andreu de Genescar és definida com una capella rural. Segons indica la data pintada a la volta, el sostre es devia fer nou el 1793. La capella va ser restaurada el 2010. Actualment s'hi diu missa per la festa de Sant Andreu, el novembre, i està vinculada al mas Genescà. | 41.9136600,1.9115800 | 409737 | 4640763 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49297-foto-08090-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49297-foto-08090-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49297-foto-08090-5-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | També anomenada: Sant Andreu de Ginestar o de Genescar | 92|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||
| 49342 | Pont de Castellet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-castellet | PARERA, Elisabeth; FONT, Montse i altres (2016). 'Històries i contalles', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 289. | XX | Pont de la carretera de Navàs a Prats de Lluçanès (BV-4401) sobre el riu Llobregat, situat al km 0.6 d'aquesta via, just a la sortida de Navàs i passada la fàbrica Forcada. El pont és de dimensions força espectaculars i de gran alçària, ja que ha de salvar un desnivell considerable format pel congost del riu en aquest punt. Té una llargada d'uns 160 m i consta de set arcades amb voltes de formigó. Els pilars tenen una base de planta oval i acaben a la part superior amb una cornisa. Els dos arcs situats a l'est es troben a la riba esquerra del riu i, per tant, dins el terme municipal de Gaià; el següent es troba sobre el riu i els quatre arcs restants es troben a la riba dreta, ja en terme municipal de Navàs. La riba del costat de Gaià és molt abrupta i en aquest sector la paret del congost és pràcticament vertical. La riba del costat de Navàs, en canvi, és més suau i terrassada. Per aquest sector hi discorre l'ample canal de la fàbrica Forcada i ha estat adequat com a zona de picnic, amb un interessant passeig de ribera. | 08090-50 | Sector sud-oest del terme de Gaià | Abans de la construcció de l'actual carretera (BV-4401) l'antiga carretera travessava el Llobregat per un pont que hi havia al costat del molí de Castellet (i que no s'ha conservat), que es va inaugurar el 1945. I anteriorment es travessava per un gual que hi havia una mica més avall. Entorn de 1945 es va construir també l'anomenat Pont de Gaià, sent alcalde del municipi Josep Matamala Bruc. La carretera de Prats de Lluçanès a Navàs ja formava part d'un pla de carreteres de la Diputació de Barcelona de començaments de segle XX i, en un principi, estava projectada perquè passés per la Vall de Vilaramó i el sector nord-est del terme de Gaià. Aquesta carretera, però, no es va fer efectiva fins a la dècada de 1970, i finalment el traçat escollit passava pel nucli de Gaià. El pont actual sobre el Llobregat va inaugurar-se el 20 de setembre de 1968 i la carretera es va construir en diferents fases en els anys següents, a principis de la dècada de 1970. Les obres d'aquest nou vial les van impulsar dos prohoms amb bons contactes amb els responsables polítics del moment: l'enginyer Josep M. Llançó (propietari de la casa d'Abellà de Baix i responsable del pantà de Sau) i un tal Colomer, propietari de Pregones i governador de Toledo. Les obres van anar a càrrec de la Diputació de Barcelona i es van portar a terme en tres fases: primer entre el Pla del Forn i Sant Pau de Pinós, en segon lloc entre Navàs i el Pla del Forn, i finalment entre Pinós i Prats de Lluçanès. La nova carretera es va inaugurar sent alcalde de Gaià Pere Armengou Casals. | 41.9008000,1.8868000 | 407664 | 4639361 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49342-foto-08090-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49342-foto-08090-50-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El riu Llobregat fa de partió entre els termes municipals de Gaià i Navàs. El pont es troba dividit entre els dos termes. | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||
| 49343 | Forn d'obra de Coll de Comadoms | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-coll-de-comadoms | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 165, 170. | XIX | Algunes parets en estat precari, cobert per la vegetació | Forn d'obra o teuleria emplaçat uns 800 m a l'est de la masia de Coll de Comadoms, a la vora del camí d'accés i en una terreny actualment ocupat per bosc de pi. Es conserva en estat precari però amb l'estructura força íntegra, només malmesa a la part superior, tot i que actualment es troba pràcticament cobert per la vegetació. El forn, que segueix la tipologia habitual, consisteix en una construcció de pedra de planta quadrada, emplaçada en un terreny amb pendent. Està dividit en dos nivells. A la part inferior hi ha la fogaina, que és una cambra semi-soterrada, habitualment coberta per una sèrie d'arcs transversals. En aquest cas no sabem si aquesta part s'ha esfondrat o bé es troba amagada i coberta sota la vegetació. Aquí és on s'hi introduïa la llenya que donava combustió al forn. Al mur davanter, encarat cap al nord, no s'hi observa actualment rastre de la boca de la fogaina. Sembla que aquesta ha quedat soterrada i coberta pels enderrocs i terra que hi ha en aquest sector. De la part superior, on hi havia la cambra de cocció, se'n conserven parcialment les parets. La part interior del mur deixa veure una mena de revestiment de fang o arrebossat endurit per les altes temperatures. Al costat de ponent hi ha la porta d'accés a la cambra de cocció. Les mesures exteriors del forn són de cinc per cinc metres aproximadament. Vora el forn encara es pot veure algun apilonament de teules. Aquest forn, que pertanyia a la masia de Coll de Comadoms, pels volts de la dècada de 1940 encara havia funcionat. | 08090-51 | Prop de la masia de Coll de Comadoms, sector sud-est del terme de Gaià | 41.9135800,1.9626000 | 413968 | 4640701 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49343-foto-08090-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49343-foto-08090-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49343-foto-08090-51-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral proporcionada per Josep Coll Pujols | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||
| 49344 | Font del Tunic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-tunic | ESTRUCH, Maria (2016). 'Literatura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 294, 313. | Entorn abandonat | Font emplaçada sota una petita balma vora el barranc o torrent del Soler, enmig d'un bosc amb vegetació frondosa. La balma es situa a la riba de ponent del torrent, i la font s'ha adequat amb una fornícula feta de maó a l'interior de la qual hi ha el brollador. A la petita esplanada adjacent hi trobem dos blocs de pedra que havien servit com a taules. Uns anys enrere aquesta font era molt popular i concorreguda. A l'estiu hi venien gent de Galera i fins i tot de Navàs. L'aigua de la font s'utilitzava per regar uns horts en aquesta zona a través d'un viver que es troba més avall. Aquesta és una de les fonts del terme de Gaià escollides pel poeta Miquel M. Lluch per dedicar-li una de les seves composicions elegíaques: 'Vora una gran llosa de temps molt antic / i d'un rierol que, tímid, s'amaga / entre les falgueres de l'espessa obaga, / brolla la font d'en Tonic.' 'Al fons d'una penya que li dóna abric, / com perla boscana, humil i manyaga, / sota un verd ramatge de boix i argelaga / s'escolta sens treva el seu dolç somic.' (...) | 08090-52 | Sector est del terme de Gaià | 41.9349700,1.9540600 | 413289 | 4643085 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49344-foto-08090-52-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El trencall cap a la font té un rètol indicador | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||||||
| 49345 | Padró de la Codina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/padro-de-la-codina | XIX | Columna de pedra amb una creu aixecada en record d'un matrimoni que van assassinar en aquest indret l'any 1828. Es troba emplaçada al costat mateix de la carretera BV-4401, al km. 11,1. Sobre un petit pedestal quadrat s'aixeca la columna, formada per grans blocs de pedra i acabada amb una semiesfera a la part superior, adoptant així la forma de 'supositori'. Al seu damunt té una creu de ferro simple. Dos dels carreus de la columna tenen una inscripció. En una d'elles hi podem llegir: 'Any 1828 23 Juliol. Aquí los lladres [van] robarlo'. L'altra pedra s'ha escrostonat totalment per la part davantera i s'ha perdut la inscripció, però alguns testimonis encara recorden que feia referència als noms de les persones assassinades, que eren el matrimoni propietari del mas la Codina, molt proper a aquest lloc. Abans de la carretera per aquest indret hi passava un camí de transhumància, també utilitzat com a 'camí ral'. Venia de Sallent, passant per Coll de Comadoms, i es dirigia cap a Sant Pau de Pinós i Prats de Lluçanès. Segons es dedueix de la inscripció, els propietaris del mas van ser víctimes d'un assalt per part d'uns lladregots de camí ral. La creu devia ser bastida poc després que s'esdevinguessin els fets. Segons informació oral, els propietaris de la Codina venien de mercat de Prats de Lluçanès i els van matar allà mateix. Elena Guixé, actual propietària de la Codina i autora d'una petita recerca sobre la història d'aquest mas, creu que els assassinats devien ser Francesc Codina de Codinachs Boada i la seva esposa Paula Escayola. A conseqüència d'això la propietat va haver de passar d'avi a nét. Així consta en el testament de Miquel Codina de Codinachs Serradell, fet el 1831, uns anys després de l'assalt i cinc anys abans que morís. En aquest document l'avi passa l'heretat directament al seu nét: Miquel Codina Escayola (1826?-1898). Cal dir que el mas Codina era un dels més grans de Gaià, i els seus propietaris es comptaven entre les famílies més adinerades del poble en aquell temps. Fa uns anys en unes obres de la carretera el monument es va tombar i va caldre tornar-lo a col·locar dret. | 08090-53 | Sector nord-est del terme de Gaià | 41.9568400,1.9572400 | 413582 | 4645510 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49345-foto-08090-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49345-foto-08090-53-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fa uns anys en unes obres de la carretera el monument es va tombar i va caldre tornar-lo a col·locar dret.Informació facilitada per Elena Guixé i Enric Armengou Vall de Vilaramó | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||||
| 49346 | Tornamira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tornamira | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 70. | XIII-XIX | En ruïnes | Masia de petites dimensions, d'origen medieval i actualment en ruïnes, que es troba emplaçada en una estribació al sud-oest del turó de Santa Àgata. La casa s'assenta sobre un petit promontori. Se'n conserven els murs perimetrals de manera molt parcial i desigual, sobretot a la part nord, on la paret arriba fins a una alçada d'uns tres metres. En aquest sector es conserven les restes d'un forn de pa. La banda de migdia, on previsiblement hi havia el portal principal, s'ha esfondrat gairebé del tot i en queda poc rastre. S'observen restes de possibles coberts en aquest costat de migdia i també a ponent. | 08090-54 | Sector central del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament s'esmenta en un document de 1282 de l'Arxiu Episcopal de Vic amb el mateix nom de Tornamira. Aleshores l'hereu era un tal Berenguer, i el mas formava part de la parròquia de Gaià. Al segle XVII Tornamira ja havia passat a dependre del mas Prat. Així, segons un capbreu del castell de Gaià del 1692-93, el mas Prat posseïa els masos Codinelles, Tornamira, Recussa, Comaderec, Coma d'en Reig i terres d'altres masos. Aleshores el propietari era Joan Prat. Al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, el Prat tenia tres masoveries: Manalvens, Tornamira i Tresserra. Les terres de Tornamira, en concret, abastaven 45,02 ha, de les quals 24,91 eren conreades per vuit parcers. Aleshores el propietari era Jaume Manalbens, que era el descendent de la família Prat. Des de l'any 1912 aquesta família està establerta a la casa del Prat de Cornet, ja en terme de Sallent, i ha continuat mantenint la propietat d'aquesta finca. A l'arxiu del Prat es conserva documentació sobre aquest mas. Entrat el segle XX Tornamira devia quedar abandonat i ja fa molt temps que es troba en ruïnes. | 41.9157400,1.9148500 | 410011 | 4640990 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49346-foto-08090-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49346-foto-08090-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49346-foto-08090-54-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||
| 49347 | La Bena (mas) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-bena-mas | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 66. | XIII-XVIII | En ruïnes, molt arrasat | Antic mas, ara totalment en ruïnes, emplaçat en un contrafort a llevant del Coll de la Creu, per on transcorria un antic camí i també l'actual carretera. Se'n conserven restes molt escadusseres en una zona boscosa però a la vora d'un camp sembrat. En l'estat actual tan sols es poden identificar els fonaments d'algun mur que aflora a la superfície, envoltats d'enderrocs entre la vegetació. | 08090-55 | Sector est del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament s'esmenta en un document de 1255 de l'Arxiu Episcopal de Vic, ja amb el nom de Sabena. Llavors el cap de casa era un tal Bernardí, i el mas formava part de la parròquia de Gaià. Al segle XVII la Bena havia passat ja sota el domini del mas veí de la Codina. Així, en un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 el mas Codina Subirana, del qual n'era hereu Joan Codina, tenia la possessió de cinc masos secundaris: Codinac, Codina Jussana (segurament l'actual mas Racons), la Bena i Casa de Sant Esteve. D'aquesta manera havia esdevingut un dels principals masos del terme. En aquest document es fa constar que la Bena estava deshabitada i que pagava censos a la comunitat de Canonges de Vic. Al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, el mas la Bena ja no apareix ni entre les possessions de la Codina ni de cap altre mas. És possible, doncs, que en aquest moment ja hagués quedat abandonat definitivament. El fet és que d'aquest mas se n'havia perdut el rastre i no va ser fins fa uns anys que, en base a les referències documentals esmentades per Josep M. Badia, es van identificar aquestes restes, que se suposa que correspondrien al mas la Bena. | 41.9318100,1.9457300 | 412594 | 4642743 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49347-foto-08090-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49347-foto-08090-55-2.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | ||||||||
| 49348 | Cal Melic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-melic | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 11. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XX | En procés de rehabilitació | Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada a la terrassa fluvial formada en un meandre del riu Llobregat, just a tocar de la resclosa de la fàbrica de l'Ametlla de Merola i prop del nucli de Galera. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més dos pisos), el qual té unes tines adossades al nord i, més enllà, un llarg cobert. Al sud hi ha un altre cobert modern, fet de totxo, amb una granja de dos pisos. El cos residencial principal és una edificació aixecada en una sola fase, d'estructura molt regular. La façana principal, encarada a migdia, presenta una distribució en base a tres eixos d'obertures, amb un portal central rematat amb arc escarser i un balcó al primer pis. Totes les obertures són emmarcades amb maó. Els murs són de maçoneria, a pedra vista, i reforçats amb uns sòlids carreus a les cantoneres. La façana de llevant també té obertures en totes les plantes perfectament alineades. En la resta de façanes les obertures són més irregulars. El cobert situat al nord és una construcció moderna obrada amb totxo que ha estat adaptada com a habitatge, amb diversos garatges a la part posterior. Uns 40 m al nord-est s'aixeca una barraca de pedra seca que des de l'inici no forma part de la finca de cal Melic. | 08090-56 | Sector oest del terme de Gaià | Aquesta casa fou construïda per un tal Estruch entorn de l'any 1900, coincidint amb el moment en què s'havia de construir una nova resclosa per a la fàbrica de l'Ametlla de Merola, més alta que l'antiga. Aquest Estruch procedia de Berga i es casà amb una dona de Gaià. Els terrenys eren de ca l'Agnès, de Galera. Segons explica Ramon Vila en el seu treball sobre Galera, al front de la casa de ca l'Agnès hi va quedar una vídua que es trobava en una situació 193econòmica precària. Quan s'havia de construir la resclosa l'Estruch es va assabentar del projecte i aconseguí comprar per un baix preu una porció de terreny just a la vora de la nova resclosa per així convertir el camp en regadiu. Els horts de la part de sota, en canvi, que ja es regaven amb la resclosa vella, es van conservar en la propietat de ca l'Agnès. Segons informació oral, al cap de poc hi va haver un incendi i la casa es va haver de reparar. D'aquí vindria la inscripció del 1904 en una cantonera. A començaments de segle XX el promotor de la casa ja tenia fills i néts. Els néts eren quatre germans, de cognom Estruch Palà: Montserrat (que va néixer el 1900), Francisco, Josep i un altre. La família Estruch Palà va viure a la casa fins els volts de 2010. El 2016 fou comprada per Jaume Cussà, i ara es troba en procés de rehabilitació. | 41.9119500,1.8838000 | 407431 | 4640603 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49348-foto-08090-56-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49348-foto-08090-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49348-foto-08090-56-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquesta casa també és coneguda amb el nom de ca l'AimerichInscripció en una pedra cantonera de la casa: 1904Inscripció en la barraca propera: 1905Informació facilitada per Jaume Cussà i Ramon M. Vila Casals | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||
| 49349 | Cal Tiquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tiquet-0 | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 61. | XIX-XX | En semi-ruïna: la meitat de la casa s'ha esfondrat | Masia de dimensions modestes, en estat de semi-ruïna, emplaçada a l'extrem sud d'un altiplà que s'estén sobre el torrent conegut com el Reguer de la Riera. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis) que té una tina i dependències annexes al nord així com un ampli cobert aïllat que està situat a ponent. La casa s'ha esfondrat parcialment pel costat de ponent. És aquí on hi havia les dependències principals de l'habitatge, de les quals es pot veure una llar de foc i una comuna. Probablement també hi havia el portal principal, que podria estar situat entre dos contraforts de la façana de migdia. No es veu clar si aquesta era la part més antiga de la casa i posteriorment s'amplià cap a llevant o bé tota la construcció és d'una mateixa fase originària. La banda de ponent de la casa, que és la que s'ha conservat més sencera, és una construcció ja del segle XIX, amb els murs de maçoneria i les obertures emmarcades amb maó. Els murs interiors, però, són de tàpia. En els annexos posteriors s'hi conserva una tina amb una rampa d'accés i una zona amb celler. Pel que fa al cobert aïllat de ponent, és una barreja de construccions de diferents èpoques, amb la base antiga de pedra. | 08090-57 | Sector sud-oest del terme de Gaià | No coneixem notícies històriques antigues referents a aquest mas que, per la seva tipologia constructiva, podria haver estat bastit al segle XVIII o bé al XIX. Segons el Registre de la Riquesa de 1883, cal Tiquet era una masoveria del mas La Riera. Les seves terres abastaven 3,25 ha i eren conreades directament pel propietari, que aquest any era Rosa Cots i Suñer, de Manresa. Fins els volts de 1960 encara hi vivien masovers, concretament Joan Burgès. | 41.9030500,1.8995100 | 408721 | 4639598 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49349-foto-08090-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49349-foto-08090-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49349-foto-08090-57-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Font i Josep Matamala | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 | |||||||
| 49350 | Capella de Santa Àgata | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-santa-agata | BADIA, Josep M; TORRES, Jordi; FONT, Montse, LLUCH, Miquel M. i altres (2016). 'Arquitectura', 'Relacions socials i festes', 'Màgia i bruixeria. Llegendes i contes', 'Gaià anys enrere (1965-1985)', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 171-172, 231, 263-265, 320-321. | XIX | Petita capella de construcció moderna (probablement del segle XIX) emplaçada al punt més alt del turó actualment anomenat de Santa Àgata, on també hi ha les restes del castell de Gaià. Precisament els enderrocs del castell han format un túmul de contorns arrodonits sobre el qual està edificada la capella. És una capella de planta rectangular sense absis. El portal d'entrada, encarat al sud-est, és format per una arc rebaixat emmarcat amb pedra picada. Al seu damunt té un petit campanar d'espadanya sota el qual hi ha una pedra amb el relleu d'un escut dels Carmelites i el monograma de Maria. Al seu voltant hi ha gravada la inscripció 'Recons 1983. Santa Àgata'. Els murs de la construcció són de maçoneria, a pedra vista, i el de la part posterior té una petita finestra monolítica. A l'interior, a un costat de l'altar presideix el petit temple una imatge moderna de Santa Àgata, feta de terracota. Molt a prop, en un marge uns 20 m al sud de la capella, hi ha un tenant d'altar encastat entre els restes de la muralla del castell. Per la seva tipologia, podria ser dels segles X-XII. Devia procedir d'alguna capella antiga del lloc, ben probablement vinculada al castell, de la qual se n'ha perdut el rastre. Santa Àgata és un dels indrets emblemàtics de Gaià i, des de fa uns anys, s'hi celebra un aplec anual. Actualment l'entorn de la capella s'ha condicionat amb unes escales i, a l'esplanada adjacent, s'hi han col·locat unes pedres a manera de bancs. | 08090-58 | Turó de Santa Àgata, al sector central del terme de Gaià | Aquesta capella es troba erigida al lloc hi havia hagut el castell de Gaià i un anterior poblat ibèric. El tenant d'altar dels segles X-XII indicaria que en algun punt del turó ja hi havia hagut una capella més antiga, ben probablement vinculada al castell i de la qual se n'ha perdut el rastre. No coneixem notícies documentals de la capella moderna que, per la seva tipologia constructiva, podria deduir-se que fou construïda al segle XIX. Era situada dins la propietat del mas Noguera, el qual va heretar els drets del castell de Gaià. Segons la memòria popular, l'emplaçament de la capella i la dedicació a Santa Àgata obeïen al fet que aquesta santa era la patrona de les dones, incloses les bruixes, i també era advocada contra les pedregades i calamitats naturals. Segons la creença popular, la santa tenia controlades les bruixes i no permetia que provoquessin malvestats. Així, des d'aquest emplaçament dominant la capella exercia una mena d'escut protector envers el territori de l'entorn i venia a ser com un complement del comunidor que hi havia al costat de l'església parroquial (TORRES; FONT, 2016: 263). De fet, per la col·locació del tenant d'altar en un punt estratègic al vessant sud del turó, sembla que es podria haver utilitzat en rituals de benedicció del terme o en exorcismes. Ja al segle XX, després d'un temps que la capella quedés abandonada, la propietària Teresa Miralda Domingo i el seu cunyat i administrador en van promoure i finançar la restauració l'any 1983. Hi van intervenir veïns i grups d'escoltes de Barcelona i Navàs, i el paleta que va dirigir les obres fou Josep Matamala. El 1986 es va beneir la capella i la nova imatge de santa Àgata. Josep Matamala Bruch va esculpir la llinda que hi ha sobre la porta, amb l'any de la inauguració. Llavors es va iniciar el costum de fer-hi un aplec anual, per la festa de la santa, el febrer. S'hi diu missa, es canten els goigs (una composició moderna, del mateix 1986) i s'ofereix un refrigeri. Anys més tard la capella fou cedida a l'Ajuntament amb el compromís de mantenir l'aplec. | 41.9189000,1.9195800 | 410408 | 4641336 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49350-foto-08090-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49350-foto-08090-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49350-foto-08090-58-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Imatge de Santa Àgata, inscripció: Santa Agata + Gaià. Màrtir de Catània, Sicília, segle III. Firmat: WA | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-19 09:02 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 160,65 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml