Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 49294 | Cal Quirze | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-quirze | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 29. | XIX | en ruïna | Masia de petites dimensions, en estat de ruïna, que està emplaçada prop del nucli de Gaià i de l'actual carretera. Se'n conserven dempeus els murs nord i, parcialment, est, mentre que la resta s'han esfondrat i tan sols en queden els fonaments i enderrocs. Sembla que la casa tenia una planta més o menys quadrada i disposava de planta baixa més un pis. De la façana principal, que es trobaria a migdia, pràcticament no en queden rastres. Es conserven fonaments dels murs de compartimentació interior. Els murs són de pedra a la planta baixa i de tàpia a la planta superior. Es conserva una finestra, emmarcada amb llinda i brancals de pedra picada. Al mur posterior hi ha adossat un cos cilíndric corresponent a un pou. A la part sud s'estén una petita esplanada on aflora la roca que devia servir d'era. | 08090-2 | Prop del nucli de Gaià | No coneixem notícies antigues d'aquest petit mas que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra dels segles XVIII-XIX. A la façana del mas Genescar es conserva una llinda procedent de cal Quirze que té gravat l'any 1841. Podria ser que aquest fos l'any de construcció de la casa, però no descartem un origen al segle XVIII o encara anterior. Almenys des de principis del segle XX era una masoveria del Genescar, mas força proper. Quan entorn de 1925 Josep Capdevila Font (avi de l'actual propietari) va comprar el Genescar ja incloïa la possessió de cal Quirze. Els últims masovers van ser una família de cognom Romà, que hi va habitar fins els anys de la postguerra aproximadament. Posteriorment la casa va entrar en un procés d'enrunament. | 41.9134000,1.9229900 | 410683 | 4640722 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49294-foto-08090-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49294-foto-08090-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49294-foto-08090-2-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep M. Capdevila Forné, del Genescar | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49296 | El Genescà (masoveria) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-genesca-masoveria | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 67.2. | XIX-XX | Masoveria del Genescà, situada al costat de la casa principal del mas. El conjunt del mas forma un clos tancat amb pati central que inclou la casa antiga, una eixida i coberts i, a l'oest, la masoveria. Es tracta d'una construcció força gran i regular, que ha estat aixecada en una sola fase, l'any 1874 segons la inscripció d'una llinda. És de planta rectangular i està adossada als coberts pel costat nord. Disposa de tres plantes. La façana principal, encarada a llevant, té una distribució perfectament simètrica, amb tres eixos d'obertures emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La façana posterior manté aquesta mateixa estructura tripartita. La façana sud té diverses obertures i s'adossa a un cos amb terrassa que conserva cinc tines. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. | 08090-4 | Masia El Genescà. Prop del nucli de Gaià | Probablement l'església de Sant Andreu del Genescar és anterior al mas. Segons Josep M. Badia, en època alt-medieval devia ser sufragània de la parroquial de Gaià i donar servei a una colla de masos al seu voltant. Tanmateix, cal dir que la parroquial es troba molt a prop d'aquí. Fins fa poc no es coneixia cap referència documental antiga de la capella del Genescar, però Josep BADIA (2016: 185), l'ha pogut documentar en una deixa testamentària de l'any 1362. La deixa és de Jaume de Villagayano a 'Sancti Andre de Solerio'. Cal advertir que el nom primitiu del mas Genescar era Soler. Tanmateix, l'església és anterior a aquesta data: romànica del segle XII. Avui continua vinculada al mas Genescà. Pel que fa al mas, segons dades recopilades per Josep M. Badia, ja existia al segle XIII. Concretament, apareix en un document de l'Arxiu Episcopal de Vic de l'any 1255. Ja hem dit que llavors s'anomenava Solario. L'hereu aquesta en aquesta data era un tal Pere. Estava inclòs en la parròquia de Santa Maria de Gaià. En el fogatge de 1553 en aquest mas hi consta Jaume Gineschar. Per tant, en època baix-medieval ja devia passar a denominar-se Genescà. Un cop superada la crisi baix-medieval, al segle XVI el Genescà va iniciar un procés per absorvir diferents masos rònecs del seu entorn i poder conrear, així, les terres abandonades. Al segle XVII, segons dades del capbreu del castell de Gaià de 1692-93, els propietaris encara eren la família Genescar, concretament Jacint Genescar. Aquests anys l'heretat incloïa tres masos secundaris situats a la mateixa parròquia: Berunyols (mas que ja no existeix i que era situat al sud de l'Oliva), l'Oliva i Ventalló (era a l'est del Genescà). A més, també tenia un altre mas situat a la parròquia de Sant Pere de Monistrol. D'aquesta manera, s'havia convertit en un dels masos principals del terme de Gaià. Al segle XVIII, segons el cadastre de 1741 tenia 117 quarteres de terreny i continuava sent un dels sis masos més grans. Ja al segle XIX, el 1883, segons el Registre de la Riquesa tenia dues masoveries: l'Oliva i el Puig. En total les seves terres ocupaven una superfície de 230,96 ha, de les quals el 40 % eren conreades per parcers. Aquest any el propietari era Ramon Parcerisa. Probablement el 1874 (segons la inscripció d'una llinda) es va construir la masoveria, tot i que en dades del cadastre consta l'any 1822. No sabem què va passar després, però els masos l'Oliva i el Puig es van perdre i, entorn de 1925, Josep Capdevila Font va comprar el Genescar. Llavors l'heretat només incloïa una altra casa que funcionava com a masoveria: cal Quirze. Josep era fill del Soler de Lloberes i havia estat a Salomons. El propietari anterior del Genescà era un home conegut com el Músic de l'Ametlla, que vivia en aquesta colònia propera a Navàs. A partir d'aleshores la propietat del Genescà ha passat als hereus de Josep Capdevila: Joan Capdevila Teixidó i després Josep M. Capdevila Forné, actual propietari que continua al capdavant de l'explotació pagesa. Durant els darrers anys s'han construït les granges fora del recinte, cosa que ha permès que les construccions tradicionals hagin mantingut el seu aspecte exterior pràcticament sense canvis, llevat de la reforma al portal principal ja comentada. Pel que fa a la masoveria, en una temporada no gaire llarga encara hi havia masovers. Entorn de la dècada de 1870 va servir com a segona residència d'una família de Barcelona, i actualment és la residència dels propietaris. | 41.9130900,1.9123900 | 409804 | 4640699 | 1874 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49296-foto-08090-4-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En una llinda de la façana: 1874 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49302 | Cal Serra (casa nova) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-serra-casa-nova | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 68, 85. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 20. | XX | Construcció en bon estat però amb materials que contenen aluminosi | Casa de pagès que és la successora de cal Serra Vell, construïda ex novo l'any 1943 en un emplaçament més favorable que l'antiga, al costat de la carretera en el context de la vall de la riera de Cornet. Es tracta d'una edificació singular perquè s'inspira en el model clàssic d'una masia però està feta amb maó i materials moderns. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més dos pisos) i uns coberts annexos amb planta en forma de ela, situats al sud i llevant. L'habitatge és d'estructura simètrica i regular, amb dues façanes destacades. Una és encarada al nord-est, mirant a la carretera, i presenta un ritme regular d'obertures de les quals destaca una galeria amb tres balcons centrals al primer pis i un altre al superior. L'altra és en la banda oposada i presenta unes obertures menys vistoses. L'edificació dels coberts segueix les mateixes característiques constructives, però la planta semisoterrània, on hi ha un femer, és feta amb pedra i coberta amb volta de maó. El sector de la pallissa és oberta amb dos arcs i també conté elements de pedra, per exemple als pilars. | 08090-10 | Sector de la riera de Cornet, al sud-est del terme de Gaià | La casa originària de cal Serra es troba 100 metres al sud de cal Pons i pràcticament no en queda res. Cal dir que antigament en aquest sector eren quatre els masos que hi havia: cal Salomons, cal Pons, cal Sastre i cal Serra. Cal Sastre estava entre cal Pons i cal Serra. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, cal Serra ja existia al segle XIV. Concretament, s'esmenta en un pergamí de 1370 de l'arxiu del Prat de Cornet amb el nom de Pellicer, i aquell any l'hereu era un tal P. Guillem. Pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Gaià. Al segle XVII, segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, el mas era conegut com a Serra Pelliser, l'hereu era Joan Serra i pagava de cens quatre sous. Al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, el propietari és Josep Vilaseca Buixadera i les terres del mas abastaven 57,99 ha. Es tractava, doncs, d'un mas de dimensions mitjanes o modestes. Entorn de la dècada de 1930 la propietària era Antònia Vilaseca Santamaria. Els anys de postguerra cal Serra es trobava en condicions molt precàries i amenaçava ruïna, de manera que el 1943 (segons una inscripció) es va construir la casa de nou en un emplaçament més còmode, al costat de l'actual pista que segueix la vall de la riera de Cornet. Però alguns membres de la família van marxar ja cap a Balsareny. Eren diversos germans i alguns van viure-hi fins que es van casar. Entorn de 1962 la casa era buida i s'hi va traslladar la família Bruc, procedent de Viranes, que s'hi va estar fins els volts de l'any 2000. Pel que fa a la casa vella de cal Serra, a la dècada de 1960, Josep Vilarmau, propietari del Soler de Lloberes, la va adquirir i decidí aterrar-la per motius de seguretat, ja que es trobava en ruïnes. | 41.9084100,1.9445700 | 412466 | 4640146 | 1943 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49302-foto-08090-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49302-foto-08090-10-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En l'òcul de ventilació de les golfes: 1943Informació oral facilitada per M. Carme Ferrer de cal Pons, per Josep Coll Pujols, del Coll de Comadoms i per Jaume Calvet Vilaseca | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||
| 49303 | Cal Pons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pons | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 68, 85, 195. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 19. | XIII-XX | Masia de dimensions considerables, d'origen medieval, que es troba emplaçada en un promontori amb bon domini visual de l'entorn: la vall de la riera de Cornet. Cal Pons és molt a la vora d'un altre antic mas, cal Salomons, en una situació encara una mica més alta. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) i un gran cobert situat al costat de migdia, gairebé enganxat a la façana d'aquest sector. La façana principal, encarada a llevant, té un portal adovellat i, al primer pis, diverses finestres amb ampit de pedra. La central s'ha transformat en balcó. La construcció actual deu ser majoritàriament del segle XVIII (1721 segons la data del portal), i posteriorment devia ampliar-se cap a migdia. L'altra façana destacada es troba en aquesta banda, amb una galeria de quatre arcades que ha quedat pràcticament tapada pel cobert adjacent. La resta de façanes presenten finestres al primer pis (alguna deixa entreveure llinda i brancals de pedra). Els murs són de pedra i arrebossats. El cobert situat al sud va construir-se el 1934, segons indica una inscripció. Al nord i oest hi ha altres coberts auxiliars. La masia ha conservat els volums i les característiques constructives tradicionals, sense ampliacions modernes. | 08090-11 | Sector de la riera de Cornet, al sud-est del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, apareix esmentat en un pergamí de l'any 1259 de l'Arxiu del Prat de Cornet, amb la denominació llatinitzada de Poncis. Llavors l'hereu era un tal Pere i el mas pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Gaià. En un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 el mas és denominat Pons de Comadoms, i l'hereu és llavors Pere Pons. Posseïa altres masos secundaris o terres d'altres masos: Puigdot (que es trobava al nord de cal Pons), Quatre terres i Tres terres. Més tard, cal Pons fou absorvit pels grans propietaris del Soler de Lloberes, que així aconseguien unificar dos masos veïns, ja que el de Salomons feia temps que formava part d'aquesta heretat. Així, segons el Registre de la Riquesa de 1883, cal Pons és una de les tres masoveries del Soler de Lloberes, juntament amb Salomons i Sant Jordi. En aquest registre s'especifica que les terres de cal Pons abastaven una superfície de 25,49 ha, conreades sense la participació de parcers. En canvi, el mas veí de Salomons només tenia 4 ha. A la dècada de 1930 el propietari era Josep Vilarmau Moratones i vivia a Manresa. El seu hereu fou Joan Vilarmau Coll, i els fills d'aquest Josep i Rosa Vilarmau Vila. En aquesta època cal Pons era habitat per masovers. Entorn de 1959 s'hi van instal·lar els Ferrer, l'actual família de masovers. Ramon Ferrer Vilanova era pastor de cal Roca, de la parròquia de Sant Miquel de Terradelles, i venia sovint a pasturar els ramats per aquestes terres. Interessat en trobar una casa que oferís més facilitats perquè la seva filla pogués anar a l'escola, va fer tractes amb Josep Vilarmau per entrar com a masover. La seva filla, M. Carme Ferrer Capdevila, i el seu marit continuen de masovers a cal Pons i encara tenen ramats. | 41.9118100,1.9453600 | 412536 | 4640522 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49303-foto-08090-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49303-foto-08090-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49303-foto-08090-11-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la dovella central del portal: 1721.A la porta del cobert sud: JVM 1934Informació oral facilitada per M. Carme Ferrer CapdevilaTambé s'escriu, en alguns casos, cal Ponç | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49304 | Cal Salomons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-salomons | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 59, 68, 85, 195. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 18. | XIV-XX | Recentment rehabilitada | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, que es troba emplaçada en un promontori amb bon domini visual de l'entorn: la vall de la riera de Cornet. Cal Salomons és molt a la vora d'un altre antic mas, cal Pons, que està en una posició una mica més baixa. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) i dos coberts situats a ponent, amb un estret corredor entre aquests i la casa. La façana principal, encarada vers migdia, té un portal amb arc escarser i finestres al primer pis emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Les façanes han estat arrebossades amb ciment, per la qual cosa es fa difícil deduir l'evolució de la construcció. Probablement devia ampliar-se cap a ambdós costats. A ponent amb una eixida que dóna al corredor. Cal Salomons ha estat una masoveria del Soler de Lloberes com a mínim des del segle XVII, i això devia limitar la seva capacitat de creixement. A l'nterior, la planta baixa conserva alguns elements antics: pica d'oli, menjadores... La resta de l'habitatge ha estat reformat recentment. El cobert posterior és antic, fet de pedra; mentre que el davanter és força recent, ja obrat amb maó. A la façana posterior de la casa es conserva una curiosa llinda, en una petita finestra, que té gravada una cara esquemàtica. En aquesta part posterior afloren els fonaments d'una anterior construcció que podria ser força antiga, però de funció desconeguda. Tal vegada és alguna part de l'antic mas o bé podria tractar-se de les restes d'una vil·la romana. En aquest sentit, cal dir que uns 300 m al sud-oest hi ha identificat un jaciment d'època ibero-romana, anomenat Menalvens per la proximitat amb el mas que té aquest nom. És versemblant suposar que el nucli d'aquesta possible vil·la es trobés al turó on hi ha cal Salomons i cal Pons. | 08090-12 | Sector de la riera de Cornet, al sud-est del terme de Gaià | Tal com hem esmentat, a uns 300 metres d'aquest mas hi ha localitzat un jaciment d'època ibero-romana (Menalvens), i no es pot descartar que cal Salomons tingui el seu origen en una vil·la romana. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIV. Concretament, apareix esmentat en un document de l'any 1317 de l'Arxiu Parroquial del Mojal, ja amb la mateixa denominació de Salomons. Pertanyia a la parròquia de Santa Maria de Gaià. Segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 era un dels set masos que posseïa el Soler de Lloberes, que era el mas del terme de Gaià que havia absorvit més possessions. En aquest moment l'hereu era Francesc Soler de Lloberes. Segons el Registre de la Riquesa de 1883 continuava en mans del Soler de Lloberes, juntament amb Sant Jordi i cal Pons. En aquest document s'especifica que les terres de Salomons abastaven només 4 ha. Sigui com sigui, finalment els dos masos que estaven de costat van quedar unificats sota un mateix amo. En el segle XX cal Salomons ha continuat com a propietat del Soler de Lloberes i ha estat habitada per masovers. Recentment, l'habitatge s'ha rehabilitat. | 41.9123500,1.9447000 | 412482 | 4640583 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49304-foto-08090-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49304-foto-08090-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49304-foto-08090-12-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Pau Castan i Josep M. Badia | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49306 | Coll de Comadoms | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coll-de-comadoms | BADIA, Josep M; TORRES, Jordi (2016). 'Camins històrics', 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 28, 60, 68, 85 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 16.1, 16.2. ORDEIG MATA, Ramon (1995). Oristà i la seva història, Vic. | XIV-XX | Masia de grans dimensions, d'origen medieval, emplaçada a la punta d'una altiplà que es troba a l'extrem sud-est del terme de Gaià. Consta d'un cos residencial de planta pràcticament rectangular (amb planta baixa més dos pisos) i un gran conjunt de coberts que es troben al sud-oest, deixant només un estret corredor entre els coberts i la casa. La masia té l'aspecte d'un gran casal obrat majoritàriament al segle XVIII i amb importants ampliacions al XIX. El nucli originari es troba a ponent, on es conserva l'antic portal adovellat, actualment dins d'una estança dels baixos. D'aquí la casa es devia ampliar cap a diferents bandes i, ja al segle XIX (1885) s'habilità l'actual façana principal, que compta amb un portal fet amb arc escarser i unes galeries a l'extrem sud. També en aquesta època s'hi van fer altres obres, com el cos adossat al nord o la pallissa. En el sector nord de la casa antigament hi havia la masoveria, mentre que la resta de l'habitatge l'ocupaven els propietaris, que no han deixat mai de residir a la masia. Els murs de la casa són de maçoneria, i les finestres són emmarcades amb llindes i brancals de pedra a la façana nord-est, mentre que a les parts ampliades al segle XIX, que són la majoria, els emmarcaments són amb maó. A la façana nord-est la casa té una eixida amb terrasses, adaptades modernament, que donen accés directament al primer pis. Al nord, al voltant de l'era, hi ha altres coberts aïllats, com ara una magnífica pallissa amb portal de punt rodó. | 08090-14 | Sector sud-est del terme de Gaià | Segons s'esmenta en el llibre sobre Oristà de l'historiador ORDEIG i MATA (1995), hi ha notícies sobre l'existència del Coll de Comadoms de l'any 900. D'altra banda, Antònia Coll afirma que la casa originària era en un lloc diferent de l'actual. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas apareix documentat al segle XIV. Concretament s'esmenta en un document de 1317 de l'Arxiu parroquial del Mojal, ja com a 'Col de Comadons'. Com a excepció, formava part de la parròquia de Sant Miquel de Terradelles, però dins del terme del castell de Gaià. Ja al segle XVII, segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, es designa com a Coll de Comadoms Subirà. L'hereu era Josep Coll, i posseïa tres masos secundaris: Coll de Comadoms Jussà (un mas que devia trobar-se en una cota més baixa però del qual els actuals propietaris no en tenen cap record), Viranes (només la meitat de les terres) i les Salades. La família Coll ha continuat al capdavant del mas fins a l'actualitat. El 1805, segons una inscripció de la casa, el propietari era J H Coll i Puixoriol. A finals del segle XIX el propietari era Josep Coll Torra, casat amb Àngela Pont. En aquest moment es van fer importants reformes i ampliacions. Tal com hem dit, es construí una nova façana (1885), la pallissa (1894) i es devia ampliar i remodelar tota la casa. Posteriorment, el nucli del mas pràcticament no ha sofert modificacions exteriors. Segons el Registre de la Riquesa de 1883 el Coll de Comadoms ja no tenia els masos associats i la seva heretat abastava 78,93 ha, cosa que el situava com un mas de tamany mitjà. Josep Coll conreava directament totes les terres, sense l'ajuda de cap parcer. Tanmateix, aquestes dades podrien ser inexactes ja que, segons els propietaris, els masos Viranes i Salades no han deixat mai de ser de Coll de Comadons. Aquests masos eren portats per masovers. L'hereu del matrimoni entre Josep i Àngela va ser Josep Coll Pont, que es casà amb Cinta Pujols. El seu fill i hereu fou Josep Coll Pujols, nascut el 1934 i actual propietari. Es casà amb Maria Carme Prat Puigoriol. El seu fill és Joan Coll Prat. Tots continuen residint al Coll de Comadons. Pel que fa a la masoveria, fins a principis de segle XX encara hi vivia una família. Entorn de 1930 van marxar i la noia es va casar un tall Terradellas, d'ofici paleta. La seva filla és Mercè Terradellas, que va ser regidora a l'Ajuntament de Balsareny i més tard alt càrrec de la Generalitat de Catalunya a les dècades de 1990 i 2000. | 41.9151100,1.9717100 | 414726 | 4640862 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49306-foto-08090-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49306-foto-08090-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49306-foto-08090-14-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Placa al portal principal: Josep Coll Torra, Àngela Coll de PontLlinda encastada a l'eixida nord-oest, procedent d'algun altre indret de la casa: J H COLL Y PUIXORIOL ME FECIT ANY 1805.Inscripció a la pallissa: 1894Placa de marbre a la façana nord-oest de la lliga del bon mot: 'Alabat sia Déu. Per vostra pròpia dignitat i respecte als altres parleu bé'.Informació facilitada per Josep Coll Pujols i Joan Coll Prat | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49314 | Molí del Castellet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-castellet | BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', 'Els molins', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 61, 160-162. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 14. | XIII-XX | En estat de semi-ruïna, extremament precari | Antic molí fariner, d'origen medieval i avui en estat de semi-ruïna, que es troba situat a la riba esquerra del riu Llobregat, a l'altra banda de la fàbrica Forcada, situada ja en terme de Navàs. Del molí se'n conserva la resclosa i l'edificació de l'habitatge junt amb les dependències del molí. La resclosa es troba 100 metres al nord, vora l'actual pont de la carretera. El rec està molt perdut, enmig d'un espès tram de vegetació de ribera. Aquest molí no tenia bassa, ja que el Llobregat proveïa un cabal abundant que no feia necessari haver d'acumular l'aigua. Fins fa uns anys, al costat del molí hi havia un pont per on travessava el Llobregat el camí de Navàs a Gaià. Cal ressaltar com a punt d'interès que es conserva la maquinària del molí, per bé que en un estat extremament precari. L'edificació adopta una planta irregular. La part sud-est correspon al cos residencial (amb planta baixa més un pis) i la part nord-oest a les dependències de treball del molí. La façana principal, encarada vers el sud-oest, presenta un portal, al seu damunt un balcó amb dues portes i, a la part superior, una cornisa amb motllures. Totes les obertures són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Els murs són de pedra a la part baixa i de tàpia a la part superior. A la part de darrera de la casa s'ha perdut la teulada i part dels murs s'han esfondrat. L'interior es troba ple d'enderrocs i en un estat molt precari. Pel que fa a les dependències del molí, estan formades per dos cossos adossats. El que es troba més al sud té al nivell inferior el carcabà, que és la part més antiga, i la construcció ha estat sobrealçada modernament amb totxo. El cos situat més al nord és probablement una ampliació del segle XIX, amb les obertures emmarcades amb maó. En el nivell inferior d'aquestes dependències es conserva bona part de la maquinària del molí, per bé que en estat ruïnós. Entorn d'una estança semisoterrània amb un arc apuntat hi trobem la roda hidràulica, l'eix i una mola. Tot això envoltat d'altres mecanismes i engranatges adaptats en una fase més moderna, quan es va reforçar l'estructura amb bigues de ferro. A la part ampliada del segle XIX hi trobem altres màquines més modernes. El pis superior d'aquestes dependències, on hi havia la mola, està parcialment esfondrat. El molí de Castellet conté una barreja d'èpoques, però possiblement la part del carcabà és una obra d'origen medieval, mentre que la casa, tal com indica una llinda, seria majoritàriament del segle XVIII amb reformes i ampliacions al XIX i XX, moment en què el molí encara estava actiu. Al sud de l'edificació principal hi ha diversos coberts aïllats de construcció antiga. | 08090-22 | Sector sud-oest del terme de Gaià, vora el riu Llobregat | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, el Molí de Castellet ja apareix documentat amb aquesta mateixa denominació l'any 1254, quan l'abat del monestir de Sant Llorenç prop Bagà donà permís a R. Torrents per bastir un molí al mas Riera de Gaià, que es troba 200 m al nord. El molí formava part de la parròquia de Santa Maria de Gaià. El molí devia continuar funcionant en els segles posteriors, tot i que no en coneixem notícies documentals. Segons la inscripció del portal, l'any 1788 es devia ampliar, i l'edifici reflecteix que als segles XIX i XX hi hagué noves ampliacions. Segons el Registre de la Riquesa de 1883 el molí continuava sent propietat del mas Riera. Pocs anys després, el 1897 la família Forcada va posar en funcionament la primera fàbrica tèxtil de Navàs, justament a la riba oposada del Llobregat. Per aquest motiu els promotors de la fàbrica Forcada van comprar el molí i els drets de la concessió d'aigües es van modificar, amb un repartiment entre un cabal major que anava destinat a la fàbrica i un volum inferior d'aigua que es destinava al molí. Els horts parcel·lats que hi ha al costat del molí eren per a directius i treballadors de la fàbrica. El molí va estar actiu fins ben entrat el segle XX. Els últims moliners van ser la família Bover Sellarés, i en coneixem força detalls gràcies al llibre 'Gaià t'estimo'. Procedien de Santa Creu de Joglars, del molí del Puig. El pare es deia Joaquim Bover Tarrés. Durant la Guerra Civil Joaquim va ser assassinat quan era a Barcelona, a les oficines centrals de la fàbrica Forcada. Va ser conduït junt amb altres homes al cementiri de Montcada, on els van matar. Aleshores el seu fill i hereu, Josep Bover Armengol, juntament amb la seva muller, va ser qui va tirar endavant el molí. En aquell temps hi van arribar a viure deu persones. En temps de guerra al molí s'hi feia farina per al pa i, més endavant, es va dedicar també a fer-ne per al bestiar, barrejant la farina i la pela. La farina la cobraven a 10 cèntims per quilo, i n'havien de donar la meitat a l'amo, ja que ells eren masovers. Aleshores els propietaris eren els de cal Rosset. Aquest era un lloc de pas de la gent que anava cap a Gaià, Pinós, Prats de Lluçanès i altres pobles, ja que al costat hi havia el pont, de manera que sovint la família dels moliners tenien gent que es quedava a dinar, per exemple capellans o la Guàrdia Civil. L'any 1945 s'havia inaugurat el pont per on travessava el camí que anava de Navàs cap a Gaià. El pont se'l va endur una riuada i ara no en queden rastres. Era un pont força baix i, quan hi havia riuades, quedava cobert per l'aigua del Llobregat. Durant aquests temps al molí de Castellet van rebre coaccions d'alguna persona relacionada amb les farineres que volia fer-se amb tota la clientela de la contrada. Eren la mateixa gent que van instigar un atemptat que hi va haver al molí del Vilaró. Pel fet de no quedar tan aïllats, els del molí de Castellet no van córrer tan mala sort. Tot i això, per aquest motiu s'havien vist obligats a moldre de nit. I també pel fet que no s'atrapaven la feina. D'altra banda, tot i que no era la seva intenció, Josep Bover Armengol es va veure més o menys obligat a ser alcalde de Gaià durant uns anys. Ja entrats a la dècada dels seixanta la família va veure clar que s'havien acabat els temps per a un molí tradicional i, l'any 1968, decidiren traslladar-se a Navàs, on van posar una petita botiga que encara regenten. El molí va passar a l'Agència Tributària i, en una subhasta pública, el 2011 fou adquirit per Hilatura Forcada S.A. Posteriorment fou adquirit per l'actual propietari, Joan Carxat Balagué, que el 2012 presentà un projecte per rehabilitar el molí i tornar-lo a posar en funcionament amb un enfocament d'energia renovable que inclou una proposta didàctica i de turisme rural. | 41.8997500,1.8870900 | 407686 | 4639244 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49314-foto-08090-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49314-foto-08090-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49314-foto-08090-22-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda del portal: 1788Informació i documentació facilitada per Joan Carxat Balagué | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49316 | La Riera (masoveria) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-riera-masoveria | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 13.2 | XIX | Coberta parcialment renovada | Masoveria de la Riera, emplaçada pocs metres al sud-est de la casa principal. Es tracta d'una construcció aïllada que, segons informa la llinda del portal, es va construir l'any 1851, sembla que en una sola fase. És de planta quadrada, i consta de planta baixa més un pis. La façana principal, encarada al sud-est, té un portal amb una curiosa llinda de forma arquejada amb una inscripció ornamentada amb unes formes esquemàtiques. Es tracta d'una casa molt senzilla, feta majoritàriament de tàpia, amb sòlids carreus a les cantoneres. Pràcticament no té finestres i tampoc cap més element decoratiu. La part dreta era dedicada a dependències de treball, i a la façana posterior té adossat un petit cos corresponent a un pou. | 08090-24 | Sector sud-oest del terme de Gaià, vora el riu Llobregat | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, s'esmenta en un document de 1254 de l'Arxiu de Bagà amb la denominació de Zariera. Formava part de la parròquia de Santa Maria de Gaià. Aquest mateix any l'abat del monestir de Sant Llorenç prop Bagà va donar permís a R. Torrents per bastir un molí en terres del mas. Es tracta del Molí actualment denominat de Castellet, que es troba 200 m al sud. En el fogatge de 1553 hi consta que el cap de casa del mas era Pere Riera. No coneixem més notícies d'aquesta família de cognom Riera. Per una escriptura de la casa que encara es conserva sabem que, entorn del segle XVIII, el mas pertanyia a uns presbíters. Per tant, sembla que durant un temps va ser propietat d'alguna comunitat eclesiàstica, tal vegada el bisbat de Solsona. L'actual propietària havia sentit a dir que la masia feia el vi per a aquest bisbat. Ja al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, la Riera era propietat Rosa Cots Suñer, de Manresa, que també posseïa el mas de cal Tiquet i el molí de Castellet, que va estar en actiu fins els volts de 1965. La superfície de les terres del mas ascendia a 64,30 ha, i un 32 % eren conreades per parcers. Tal com informa la inscripció de la llinda, el 1851 s'aixecà la construcció de la masoveria. Els últims masovers, però, vivien a la casa principal. L'home es deia Alfons Ribera i venia de la casa anomenada la Barraca. Hi van ser fins els volts de 1983, quan Esteve Serra Serra i la seva muller Maria Rosa Casas Corominas van comprar la masia a Plàcida Busoms, de Gironella. La masia ja estava en males condicions, però hi van viure uns anys mentre construïen una casa nova, uns metres al sud-est. | 41.9011700,1.8875400 | 407726 | 4639402 | 1851 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49316-foto-08090-24-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49316-foto-08090-24-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda del portal: 1851Informació oral facilitada per Maria Rosa Casas Corominas | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||
| 49319 | Forn de calç del Pla del Forn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-pla-del-forn-0 | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 75, 204. | XVIII | Recentment netejat | Forn de calç que es conserva en molt bon estat, emplaçat uns 100 m al nord del raval del Pla del Forn, enmig d'una zona boscosa. El forn, que segueix la tipologia habitual, consisteix en un forat més o menys cilíndric excavat al sòl natural. Mesura uns dos metres de diàmetre i té una profunditat d'uns 3,50 metres aproximadament. Aquí és on es dipositava la pedra calcària junt amb els feixos de llenya per cremar. L'interior d'aquest pou és revestit amb una mena d'arrebossat que és fruit de la mateixa combustió. Es situa a la vora d'un desnivell del terreny i, a la part baixa, conserva un forat o boca, més o menys reforçat amb pedra, que servia per extreure la cendra i com a entrada d'aire. La boca es troba en una mena d'avantcambra que està protegida per dos murets de pedra que formen un angle obert. Aquesta avantcambra facilitava l'accés a la part baixa. | 08090-27 | Prop del reval del Pla del Forn, a la part central del terme de Gaià | Aquest forn, que es trobava en terres del mas Genescar, ja apareix en un document de l'any 1774 on s'esmenta 'lo pla del forn de cals' en referència al carrer o raval que s'estava creant aquests anys en un indret molt proper. En aquest moment, doncs, el forn encara estava en actiu i devia servir per proveir de calç les obres de les cases del raval. El forn va quedar abandonat durant molt anys i, entorn de l'any 2013, quan es preparava la publicació del llibre 'Gaià, t'estimo', gairebé ni se'n coneixia el rastre. En aquest moment Josep Font i Josep Matamala es van encarregar de buidar la terra que el cobria, netejar-lo i deixar-lo en les bones condicions en què ara es pot veure. | 41.9128700,1.9208900 | 410508 | 4640665 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49319-foto-08090-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49319-foto-08090-27-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Font i Josep Matamala | 94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49323 | Matamala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/matamala | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 58, 65, 83 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 5.1, 5.2. MATAMALA, Lluís (2018). Història de Rocaters. Cognom Matamala (treball inèdit). | X-XX | Estructuralment en bon estat però hi ha parts que necessitarien manteniment o rehabilitació | Masia de grans dimensions, d'origen medieval, emplaçada en un altiplà vora el torrent de Matamala. Està perfectament assentada sobre un promontori on aflora la roca natural i que domina la plana. Consta d'un cos residencial molt ferm i de grans proporcions, de planta rectangular però amb un queixal a l'angle nord-oest, el qual té un seguit de coberts al sud més la masoveria, que forma un petit pati davanter. També hi ha un cobert allargassat a l'est, de construcció moderna i amb totxo. El cos principal de la masia, que consta de tres plantes, ha estat bastit en diverses fases. La observació dels murs exteriors no permet deduir-ne clarament l'evolució, però sabem que abans la casa era més curta i el primitiu portal adovellat va quedar a l'interior, i també que al segle XVIII la casa va ser objecte de diverses ampliacions (1706, 1779) que són les que li han donat l'aspecte que ara té. Es caracteritza per un parament sòlid però desigual, fet amb carreus més o menys escairats i que en alguns llocs, com ara a la façana nord, és de més bona qualitat. La façana principal, encarada a migdia, és fruit d'una d'aquestes ampliacions (1779, segons informa la llinda del portal). Presenta una composició regular i simètrica, amb el portal a planta baixa i, al seu damunt, una galeria amb dos nivells de tres arcades (la superior actualment tapiada). La façana de llevant té quatre finestres al primer pis, amb llindes, brancals i ampits de pedra treballada. La façana oest té menys finestres i s'hi poden veure algunes espitlleres a la part baixa. A l'interior de la casa, el sostre de la planta semisoterrada és amb volta de maó, mentre que a la resta de plantes és amb bigues de fusta. S'hi conserven unes cinc tines, una cisterna i les restes d'una antiga premsa de biga. Davant l'entrada principal s'hi poden veure diferents encaixos fets a la roca natural. En aquesta banda hi ha la masoveria, que és una construcció amb planta semisoterrada i planta baixa. La façana principal dóna al pati i té dos portals més altres obertures amb llindes i brancals de pedra. Actualment s'utilitza com a pallissa. A la banda nord, a pocs metres de la casa es conserven una petita bassa i les ruïnes del mas anomenat cal Seba. | 08090-31 | Sector oest del terme de Gaià | Aquest mas ja existia al segle X i és, de molt, el més antic que s'ha pogut documentar al terme de Gaià. Concretament, apareix ja amb el nom de Matamala en el mateix document de 27 d'octubre de l'any 936 en què s'esmenta per primera vegada el castell de Gaià: 'kastro Galiano, in Matamala kassas, curtes et ortis'. El mas formava part de la parròquia de Sant Pere de Monistrol. El propietari del mas Rocaters, Lluís Matamala, ha recopilat diversos esments documentals d'època medieval sobre aquest mas en un treball particular sobre el mas Rocaters (MATAMALA, 2018). En el fogatge de 1553 hi consta un tal Pere Corts que viu a Matamala. Ja al segle XVII, segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, apareix amb la denominació de Matamala Sobirà. L'hereu era Jacint Matamala i posseïa tres masos secundaris en la mateixa parròquia: Matamala Jussà, Peloses Jussà i un altre. Aleshores el senyor de tots aquests masos (excepte una part de Matamala Jussà) era el monestir de Serrateix. Tot sembla indicar que el segle XVIII va ser un moment de gran expansió per aquest mas. Ja hem dit que la casa es va ampliar i remodelar, i és possible que incorporés altres masos secundaris. Es diu que la Plana i altres masos havien estat possessions de Matamala, però no en tenim constància documental concreta. El 1779 l'hereva era Francesca Matamala (segons es dedueix de la inscripció de la llinda). L'època de prosperitat devia continuar a principis del segle XIX, amb el creixement de la vinya. A mitjans d'aquest segle en terres molt properes es va facilitar l'establiment d'un conjunt casetes: cal Simó de Matamala (1856), cal Francisco (1859), cal Correu. Possiblement també cal Jan, cal Seba o cal Rossinyol, tot i que en relació a aquestes no en sabem gran cosa i algunes podrien ser anteriors. També havia establert, probablement al segle XVIII, el nou mas de Rocaters, al costat de Peloses. Sembla que Matamala va començar el seu declivi fins i tot abans que esclatés la crisi de la fil·loxera, i va anar venent propietats, però no coneixem gaires detalls al respecte. Segons l'estudi fet per Lluís MATAMALA (2018) sobre el mas Rocaters, sabem que el 1841 el propietari era Marc Matamala, que vivia a Sallent i que va acumular molts deutes. El seu fill, Pere Matamala, va haver de fer front aquests deutes mitjançant un ric prestamista d'Alpens, i va anar tornant diners entre els anys 1849 i 1851. Finalment, però, va haver de cedir totes les seves propietats al prestamista, Joan Vall Colomer. Al final del segle XIX, en el Registre de la Riquesa de 1883 Matamala ja només tenia dos masos secundaris: Grifol i Rossinyol, i en total sumaven una superfície de 76,79 ha, un 60 % de les qual eren conreades per parcers. El propietari era Joan Vall Colomer, d'Alpens. Amb aquestes dades es pot considerar que havia passat a ser un mas de dimensions mitjanes. Segons es diu, a la planta baixa de Matamala hi havia un espai anomenat l'hospital en el qual s'hi acollia gent necessitada o malalta. Cal dir que a la vora hi passava un camí força transitat, que anava de Navàs a Prats de Lluçanès. A mitjans de segle XX la casa era habitada per masovers, concretament per una família de cognom Puig amb dotze germans que eren procedents de Borredà. El propietari era un tal Vilardell, també de Borredà. Ja feia temps que el mas havia deixat enrere la seva millor època, i entorn de 1960 va comprar la finca Rafael Burillo, de la casa veïna de cal Simó. El seu fill, Josep Burillo, és l'actual propietari. | 41.9341700,1.8997000 | 408781 | 4643053 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49323-foto-08090-31-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49323-foto-08090-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49323-foto-08090-31-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda del portal principal: FRCA MA-LA IGE - CA ME FECIT AÑ 1779Llinda d'una finestra nord: 1706Informació facilitada per Josep Burillo, de cal Simó de Matamala | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49324 | Cal Simó de Matamala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-simo-de-matamala | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 4. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions força grans, construïda molt probablement el 1856 i emplaçada a la part alta de l'altiplà que s'estén entorn de la masia de Matamala, junt a un conjunt de casetes de característiques i època similars. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis), que té una construcció annexa a l'angle sud-est corresponent a una pallissa. Inicialment la casa era més petita i ha estat eixamplada pels dos costats i, més recentment, també sobrealçada. La façana principal, encarada vers migdia, presenta una distribució força regular, amb un portal i, a la planta superior, tres obertures de la primera època. Totes emmarcades amb llindes i brancals de pedra. En una fase posterior la finestra central es va transformar en balcó i a l'ampliació del lateral esquerra s'hi va obrir una nova finestra, aquesta ja emmarcada amb maó. Els murs de la casa són fets de maçoneria, actualment a pedra vista. La façana de llevant té diversos contraforts i un petit cos adossat, obrat amb maó. La resta de façanes tenen altres finestres, de distribució irregular, algunes emmarcades amb pedra picada. La pallissa és una interessant construcció que consta de dues plantes, la superior parcialment descoberta i sostinguda sobre pilastres. | 08090-32 | Sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'aquest petit nucli de casetes. Es van establir en terres de Matamala, que era el mas principal d'aquesta zona. Li pagaven un cens per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual, que era d'un quart dels fruits. Per les cases, en canvi, sembla que no pagaven res. Segons les inscripcions de les llindes, cal Simó de Matamala va ser construïda l'any 1856 i cal Francisco el 1859. Cal Correu no té cap data, però probablement es situaria entorn d'aquests anys. Sobre cal Rossinyol, cal Jan i cal Seba, que es troben en emplaçaments més dispersos, no tenim cap notícia sobre el seu any de construcció. Podrien ser d'aquesta mateixa època però no descartem un origen anterior. Pel que fa específicament a cal Simó, es diu que inicialment el lloc era ocupat per una mena de barraca i que, en un moment donat, s'amplià per bastir-hi la casa. Els que la van construir ja eren la família de cognom Costa. En el Registre de la Riquesa de 1883 consta que cal Simó tenia terres per una superfície de només 1,39 ha. La resta de camps, majoritàriament vinyes, estaven sota el contracte de parceria. A principis de segle XX Josep Costa Sellarès i Serafina Conangle no van tenir fills mascles. La seva pubilla, Irene Costa Conangle, es va casar amb Rafael Burillo, que feia de mosso en una casa propera. Entorn de 1960 Rafael Burillo va comprar tota la finca de Matamala, un mas llavors habitat per masovers i que feia temps que estava en declivi. Rafael Burillo va ser alcalde de Gaià una temporada força llarga, entre 1979 i 1995. El fill de Rafael és Josep Burillo que, en casar-se amb M. Lurdes Torrent, va anar a viure a Navàs. Llavors cal Simó va restar tancat una temporada fins que, recentment, el fill de Josep Burillo s'ha instal·lat de nou a la casa. Pel que fa a les obres, entorn de 1936 s'hi va fer una ampliació important, amb la construcció d'un femer, dues tines i alguna habitació. El 1995 es va sobrealçar la teulada. | 41.9380900,1.9016600 | 408949 | 4643486 | 1856 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49324-foto-08090-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49324-foto-08090-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49324-foto-08090-32-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda del balcó: 1856Informació facilitada per Josep Burillo | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49325 | Cal Francisco | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-francisco-0 | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 2 | XIX-XX | Teulada i altres parts en estat precari | Casa de pagès de dimensions modestes, construïda molt probablement el 1859 i emplaçada a la part alta de l'altiplà que s'estén entorn de la masia de Matamala, junt a un conjunt de casetes de característiques i època similars. Consta del cos residencial, de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes), que té un cos adossat a la part posterior. Igual com succeeix amb cal Simó, inicialment la casa era més petita i ha estat eixamplada pels dos costats, ja en un moment antic. La façana principal, encarada vers migdia, tenia un portal a l'esquerra i dues finestres al nivell superior, totes emmarcades amb llindes i brancals de pedra, excepte una que ha estat reparada. Fruit de les ampliacions s'hi han afegit altres obertures de menor qualitat. La resta de façanes pràcticament no té obertures. Els murs són de maçoneria i conserven parcialment l'arrebossat tradicional. En algun punt el parament s'ha refet amb totxo. El cos posterior té adossada una tina cilíndrica. A l'interior la casa conserva la llar de foc originària. Els sostres són de llates i rajoles ceràmiques. La casa tenia un forn, que actualment està ensorrat. | 08090-33 | Sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'aquest petit nucli de casetes. Es van establir en terres de Matamala, que era el mas principal d'aquesta zona. Li pagaven un cens per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual, que era d'un quart dels fruits. Per les cases, en canvi, sembla que no pagaven res. Segons les inscripcions de les llindes, cal Simó de Matamala va ser construïda l'any 1856 i cal Francisco el 1859. Cal Correu no té cap data, però probablement es situaria entorn d'aquests anys. Sobre cal Rossinyol, cal Jan i cal Seba, que es troben en emplaçaments més dispersos, no tenim cap notícia sobre el seu any de construcció. Podrien ser d'aquesta mateixa època però no descartem un origen anterior. Pel que fa específicament a cal Francisco, fins a la dècada de 1940 hi vivia una família que eren coneguts amb el sobrenom de Francisquet. En aquests anys van marxar a viure a Navàs, on van establir-se com a vinaters en una botiga molt popular que està en actiu. | 41.9377400,1.9024800 | 409017 | 4643446 | 1859 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49325-foto-08090-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49325-foto-08090-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49325-foto-08090-33-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda del portal: 1[8]59Informació facilitada per Josep Burillo | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||
| 49326 | Cal Correu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-correu | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 3 | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions mitjanes, construïda molt probablement a mitjans de segle XIX i emplaçada a la part alta de l'altiplà que s'estén entorn de la masia de Matamala, junt a un conjunt de casetes de característiques i època similars. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i una planta sotacoberta), que té un cobert llevant. A diferència de la resta de cases d'aquest nucli, cal Correu ha estat bastida en una sola fase i no ha sofert ampliacions en el seu cos principal. La façana, encarada vers migdia, és perfectament regular i es distribueix en base a dos eixos d'obertures, amb el portal a la dreta, dos balcons amb baranes de ferro al pis i una galeria amb dues arcades al tercer nivell. Les arcades han estat tapiades per fer-hi dues petites finestres. Si bé la casa no s'ha ampliat, s'hi observen refeccions en les obertures, que originàriament devien ser totes amb llindes i brancals de pedra i, en alguns casos, s'han substituït total o parcialment amb emmarcaments fets de maó. Els murs de la casa són de maçoneria i conserven el semi-arebossat tradicional. En la resta de façanes l'edificació pràcticament no té obertures i, les que hi ha, són petites. A la façana est s'hi ha adequat un petit tancat amb una escala d'accés lateral. Fins fa poc a ponent hi havia també un cobert adossat que servia com a pallissa. A l'interior es conserva un forn, una llar de foc i una tina. | 08090-34 | Sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'aquest petit nucli de casetes. Es van establir en terres de Matamala, que era el mas principal d'aquesta zona. Li pagaven un cens per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual, que era d'un quart dels fruits. Per les cases, en canvi, sembla que no pagaven res. Segons les inscripcions de les llindes, cal Simó de Matamala va ser construïda l'any 1856 i cal Francisco el 1859. Cal Correu no té cap data, però probablement es situaria entorn d'aquests anys. Sobre cal Rossinyol, cal Jan i cal Seba, que es troben en emplaçaments més dispersos, no tenim cap notícia sobre el seu any de construcció. Podrien ser d'aquesta mateixa època però no descartem un origen anterior. Pel que fa específicament a cal Correu, es diu que la va construir un home que feia de correu a l'Ametlla de Merola. Ja a mitjans de segle XX hi vivia un matrimoni que es deien Jaume i Carme, junt amb una tieta. En van marxar entorn de 1956 per anar a la colònia Riera. | 41.9381900,1.9020800 | 408984 | 4643496 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49326-foto-08090-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49326-foto-08090-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49326-foto-08090-34-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Burillo | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49329 | Tina del camp del Miquel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-camp-del-miquel | COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 310-311. | IX-XVIII | Tina excavada a la roca, d'època medieval, emplaçada a l'extrem d'un altiplà sobre el torrent del Clot de l'Oli, uns 500 m a l'est del nucli de Galera. Segons expliquen els germans COROMINAS CAMPS (2017: 164) en el seu llibre de referència dedicat a premses, tines i trulls medievals, aquest tipus d'elements arcaics vinculats amb l'elaboració del vi, molt probablement medievals, es poden considerar els antecessors de les tines modernes, sense follador, que es van generalitzar entre els segles XVI i XVIII i que en l'etapa final es van folrar amb els típics cairons. El conjunt anomenat pels germans Corominas tina del Camp del Miquel es situa en una codina que forma una petita cinglera i consta d'una tina sense follador (la cavitat on s'aixafava el raïm) però amb un petit dipòsit també excavat que es troba uns metres separat de la tina. La tina, pròpiament, és una cavitat de forma cilíndrica excavada a la superfície superior de la roca. Té un diàmetre de 2,5 m i una alçada mitjana de 1,10 m. El fons de la tina no és pla, sinó que fa una mena d'esglaonat. Es calcula que la capacitat seria de 5.400 litres. El forat de la boixa es troba a la part que dóna a la paret exterior de la roca. A la part superior la tina té quatre petits encaixos que van servir per col·locar-hi el brescat: les fustes que anaven directament sobre la tina i permetien trepitjar-hi el raïm. Probablement per això els germans Corominas consideren aquesta tina no d'època medieval, sinó moderna, ja que en les tines més arcaiques el raïm es trepitjava en l'anomenat follador. A pocs metres de la tina hi ha una cavitat també excavada a la roca, de forma més o menys rectangular i de poca profunditat. Els germans Corominas no l'esmenten en el seu llibre, però podria tractar-se d'un petit dipòsit d'aigua, tal vegada per netejar-se els peus. A la part posterior de la tina, on hi ha la boixa, s'hi veuen restes de cèrcols que podrien correspondre a bótes per al vi. Els germans Corominas consideren que, en general, aquest tipus de tines excavades a la roca són de cronologia incerta, però molt probablement medievals. En el cas de la tina del camp del Miquel la daten en època moderna, segurament pels indicis d'haver tingut un brescat. Tanmateix, no podem descartar que fos anterior i que, en un moment donat, s'adaptés per col·locar-hi el brescat. Un factor a favor d'aquesta hipòtesi és que es troba relativament a prop (a uns 800 m) de dues altres tines (tines de ca l'Obradors 1 i 2) que són clarament d'època medieval, ja que es troben en un context amb una forta presència de poblament d'època visigòtica i alt-medieval. | 08090-37 | Prop del nucli de Galera, al sector sud-oest del terme de Gaià | Les tines de ca l'Obradors 1 i 2, així com la del camp del Miquel, es trobaven cobertes de terra i pràcticament no es reconeixien. Pels volts de 2011, amb motiu de la preparació del llibre 'Gaià, t'estimo', Josep Font i Josep Matamala van entrar en contacte amb els germans Ramon i Jaume Corominas, que estaven treballant en el seu estudi sobre premses, tines i trulls medievals. A partir d'aquí es van poder identificar aquests elements com a tines medievals i es van netejar. | 41.9116900,1.8950100 | 408360 | 4640562 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49329-foto-08090-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49329-foto-08090-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49329-foto-08090-37-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||
| 49330 | Bassa dels Monjos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-dels-monjos | XIX-XX | Part de la volta s'ha esfondrat | Bassa o dipòsit sota terra que s'utilitzava per ensulfatar vinyes i que es troba en el serrat que hi ha prop del mas Obradors. Consisteix en una cavitat força àmplia (almenys de 2,50 m d'ample per uns 1,50 de llarg, amb una profunditat superior a 0,50 m) que ha estat coberta amb una volta de maó (volta catalana) tot deixant-ne la part central descoberta perquè se'n pugui extreure el líquid. Sembla que aquest dipòsit hauria servit en les tasques d'ensulfatar vinyes que es van generalitzar al final del segle XIX i principis del XX. El dipòsit es troba en un terreny amb lleuger desnivell i envoltat de pedres que podrien ser d'enderrocs. Considerem que hi ha la possibilitat que l'àmplia cavitat del dipòsit hagués estat originàriament una tina medieval excavada a la roca. Ens ho fa pensar el que fet molt a prop, uns 50 m al nord-est, hi ha la tina coneguda com a ca l'Obradors 2. A més, el serrat en el qual s'ubica aquest dipòsit és un indret força especial, amb múltiples elements de cronologia alt-medieval. A més de la tina de ca l'Obradors 2 hi ha la de ca l'Obradors 1 i, relativament a prop, la tina del camp del Miquel. També hi ha l'església de Sant Pere de Monistrol (d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica), un poblat d'època visigòtica junt a un mas alt-medieval on hi havia una ferreria (jaciment de les Feixes de Monistrol) i una necròpolis de cistes també d'època visigòtica (Necròpolis d'Obradors). Un altre fet interessant és que en tot aquest serrat s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-38 | Prop del mas Obradors, al sector oest del terme de Gaià | 41.9207800,1.8934000 | 408240 | 4641573 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49330-foto-08090-38-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El nom 'Bassa dels Monjos' apareix en un rètol de cartró al costat del dipòsit. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||
| 49332 | Necròpolis del mas Obradors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/necropolis-del-mas-obradors | VII | Les dues tombes es troben força malmeses i es desconeix l'estat d'altres possibles tombes | Necròpolis d'època visigòtica emplaçada uns 50 m a l'oest del mas amb aquest nom i a uns 140 m del jaciment anomenat les Feixes de Monistrol, on s'hi ha localitzat un poblat també d'època visigòtica. En una petita esplanada que s'estén rere el mas s'hi han identificat diverses tombes del tipus cista, que estan orientades aproximadament d'est a oest. Les que apareixen més ben descrites són dues. La tomba anomenada número 1 és una cista o caixa de lloses que es conserva només parcialment. Ha perdut la part dels peus i ja va ser espoliada d'antic, per la qual cosa els ossos es trobaven dispersos. La tomba número 2, a poc més d'un metre de distància, estava també força malmesa. Devia ser semblant a l'anterior i conservava in situ l'esquelet, però sense cap aixovar o element d'ornamentació. Segons datació de radiocarboni, l'esquelet corresponia a la segona meitat del segle VII. Actualment les dues cistes són parcialment visibles. Cal dir que aquesta necròpolis es situa en un indret força especial, amb múltiples elements de cronologia alt-medieval. A més del poblat visigòtic ja esmentat de les Feixes de Monistrol, on també hi havia un mas alt-medieval (ja d'època comtal) i una ferreria, hi trobem molt a prop l'església de Sant Pere de Monistrol (d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica). A més, en el serrat que hi ha rere el mas Obradors s'hi han identificat dues tines medievals excavades a la roca (Tina de ca l'Obradors 1 i 2). Un altre fet interessant és que en tot el serrat que hi ha rere el mas Obradors s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-40 | Prop del mas Obradors, sector oest del terme de Gaià | 41.9196500,1.8930000 | 408205 | 4641448 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49332-foto-08090-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49332-foto-08090-40-2.jpg | Inexistent | Visigot|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 87|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||||
| 49335 | Obradors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/obradors | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 60, 66, 84. BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Pere de Monistrol', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 258. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 32. | XIV-XIX | Estructuralment bo. Teulada refeta recentment. Sostres interiors en estat molt precari. | Masia de dimensions reduïdes, d'origen medieval. Es troba molt ben emplaçada al marge d'un altiplà sobre el torrent de la Roca, a l'empara d'un turó que protegeix la casa per la banda nord. A la banda oposada del pla hi trobem l'església d'origen romànic de Sant Pere de Monistrol. El mas consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) que té uns coberts aïllats a llevant, un petit cobert adossat a ponent i dues petites tines adossades al mur posterior. Tot i el seu origen antic, la casa presenta un aspecte molt homogeni i regular, com si hagués estat bastida en una sola fase. La façana principal, encarada a migdia, té una distribució pràcticament simètrica en base a tres eixos d'obertures, amb un portal adovellat al centre. L'aparell d'aquest mur davanter, fet amb carreus mitjans ben escairats, és de força qualitat i, segons es suggereix en el corresponent article de la Catalunya Romànica (BENET i altres, 1984: 258), s'hauria construït aprofitant el material petri de l'obra romànica de l'església de Sant Pere. Segons indica la dovella central del portal, aquesta part s'hauria bastit l'any 1620. La resta d'obertures de la casa són emmarcades amb brancals, llindes i ampits de pedra sorrenca que, degut a la mala qualitat del material, s'estan escrostonant. La façana de ponent presenta un aparell igualment de bona qualitat, mentre que els murs de llevant i tramuntana són una mica més irregulars i tenen poques finestres. Al costat dels coberts de llevant s'aixeca una esplèndida alzina. L'interior de la casa es troba actualment en estat força precari, però ha conservat de manera especialment integra les característiques constructives tradicionals. A la planta baixa hi trobem un forn de pa que ha estat tapiat i un estable amb menjadores. El primer pis es distribueix entorn de la sala, a la part central, i conserva els festejadors de les finestres i les portes amb llindes de pedra picada. Els sostres són de fusta i s'han esfondrat parcialment. Cal remarcar el notable interès arquitectònic i històric de la pairalia d'Obradors: un magnífic exemple d'un mas que ha quedat pràcticament fossilitzat al segle XVII, amb unes mínimes modificacions posteriors. | 08090-43 | Sector oest del terme de Gaià | El mas Obradors s'emplaça en un indret força especial pel fet que conserva múltiples testimonis de cronologia visigòtica i alt-medieval. Uns 40 m a l'est hi ha el jaciment anomenat Feixes de Monistrol, on s'hi ha identificat un poblat visigòtic i també un mas alt-medieval (d'època ja comtal) associat a una ferreria. En una terrassa uns 20 m rere la masia hi trobem una petita necròpolis datada a la segona meitat del segle VII; és a dir, també d'època visigòtica. Uns 180 m al sud-est s'aixeca l'església de Sant Pere de Monistrol: d'origen preromànic i derivada d'un probable monestir de tradició visigòtica. Així mateix, en el serrat que hi ha rere del mas s'hi ha identificat dues tines medievals excavades a la roca (Tina de ca l'Obradors 1 i 2). Un altre fet interessant és que en tot aquest serrat s'hi poden veure moltes feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a les tines i a aquest primer conreu de la vinya en època alt-medieval o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. Totes aquestes dades indiquen que a la zona d'Obradors hi havia una important presència de poblament antic, possiblement des d'època romana i, ben segur, a partir del període visigòtic i del repoblament comtal. L'origen del mas possiblement caldria buscar-lo en el jaciment veí de les Feixes de Monistrol. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, el mas Obradors ja existia al segle XIV. Llavors era anomenat Puig Ventós, i l'any 1346 l'hereu era un tal Berenguer. Cal plantejar-se, però, la possibilitat de si aquest mas corresponia a les restes que s'han excavat al jaciment de les Feixes de Monistrol o bé es tractava ja de l'actual construcció. Per la regularitat arquitectònica del mas actual, no descartem que aquest s'aixequés de bell nou l'any 1620, tal com indica la inscripció del portal, aprofitant el fet que l'església de Sant Pere es trobaria abandonada i que s'hi van poder extreure els carreus de l'obra romànica. Una mica més tard, en el capbreu del castell de Gaià de 1692-93, el mas ja apareix amb el nom d'Obradors. Llavors era un dels quatre masos que pervivien dins de la parròquia de Sant Pere de Monistrol. Aquest any l'hereva era Caterina Obradors. Es tractava d'un mas modest, que no havia incorporat les propietats d'altres masos secundaris. Ja al segle XIX, segons un Registre de la Riquesa de l'any 1883 les propietats del mas ocupaven 64,62 ha. Un 23 % de les qual eren conreades per parcers. Concretament tenia 6 parcers. El propietari era un tal Vilanova, de Puig-reig. En aquesta època la casa era habitada per masovers. L'últim va ser Enric Serena, que ja hi era els anys 1930 i en va marxar entorn de la dècada de 1980. En els darrers anys s'ha refet la teulada, cosa que garanteix el bon estat estructural de l'edifici. | 41.9196000,1.8938000 | 408271 | 4641441 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49335-foto-08090-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49335-foto-08090-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49335-foto-08090-43-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dovella del portal: 1620 | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49338 | Cal Rossinyol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-rossinyol | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 66, 83. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 8 | XIX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions modestes, en ruïnes, emplaçada en un petit replà enmig d'un coster que descendeix de l'altiplà de Matamala fins al torrent del Vilaró i la riera de Merlès. Se'n conserven parcialment els murs perimetrals del cos residencial, que devia tenir una planta més o menys quadrada. La part més ben conservada és la de llevant, on el mur resta fins a una alçada d'uns dos metres, junt amb dues tines cilíndriques. La part de migdia i de ponent, on hi devia haver la façana principal, s'ha esfondrat gairebé del tot i no s'hi observen rastres del portal. | 08090-46 | Sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'un petit nucli de casetes prop del mas Matamala: cal Simó de Matamala, cal Francisco, cal Correu... Aquestes cases pagaven un cens a Matamala per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual. Possiblement cal Rossinyol, que queda lleugerament més apartada, va construir-se en aquest mateix moment, tot i que no podem descartar que fos anterior. En el Registre de la Riquesa de 1883 cal Rossinyol consta com una masoveria de Matamala. Llavors la casa tenia unes terres que abastaven 5,52 ha, la pràctica totalitat conreades directament pel propietari, que era Joan Vall, d'Alpens. La casa es trobava al costat d'un camí força transitat que venia de Galera, passant per la Plana i cal Mestre, i es dirigia vers Sant Esteve de Vilaramó. Per aquest motiu, durant un temps, entorn del tombant de segle XX, cal Rossinyol va fer funcions de cafè. Per aquesta zona també hi passaven moltes noies de les cases properes a Matamala que anaven treballar a peu a la colònia Vidal, situada ja en terme de Puig-reig. Cal Rossinyol i les altres casetes de la plana de Matamala tenien els seus horts prop d'on hi ha la confluència entre el torrent del Vilaró i la riera de Merlès. Al segle XX el gran mas de la zona, Matamala, ja estava en declivi i sembla que cal Rossinyol no va perdurar gaire temps. Des de mitjans de segle XX, com a mínim, ja estava abandonada i en ruïnes. | 41.9399200,1.8993600 | 408761 | 4643691 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49338-foto-08090-46-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49338-foto-08090-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49338-foto-08090-46-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Burillo, de cal Simó de Matamala | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49339 | Bassa i horts de cal Rossinyol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-i-horts-de-cal-rossinyol | XIX-XX | Bassa i antiga zona d'horta emplaçada en el tram final del torrent del Vilaró, a la seva riba esquerra i just abans de la confluència d'aquest torrent amb la riera de Merlès. En aquest indret hi ha una bassa i una petita esplanada en una terrassa fluvial on abans hi havia l'hort de cal Rossinyol i també d'altres cases situades més amunt, a l'altiplà de Matamala: cal Simó de Matamala, cal Correu, cal Francisco... Els horts estaven parcel·lats un al costat de l'altre i regaven amb l'aigua de la bassa. La bassa té una planta irregular i, a l'extrem més baix, és continguda per un mur fet amb grans pedres que estanquen l'aigua. Antigament tenia una boixa amb un tap de suro que donava pas per regar. Ara hi ha un tub de plàstic. Actualment Jordi Obradors encara treballa una part dels horts i s'encarrega també d'endreçar i tenir cura de tot aquest sector vora el torrent. Ell ha netejat els camins i fins i tot ha habilitat alguna palanca. | 08090-47 | Prop de cal Rossinyol, sector oest del terme de Gaià | El gran apogeu de la vinya a la primera meitat del segle XIX va propiciar el sorgiment d'un petit nucli de casetes prop del mas Matamala: cal Simó de Matamala, cal Francisco, cal Correu... Aquestes cases pagaven un cens a Matamala per treballar les vinyes, més el contracte de parceria habitual. Possiblement cal Rossinyol, que queda lleugerament més apartada, va construir-se en aquest mateix moment, tot i que no podem descartar que fos anterior. En el Registre de la Riquesa de 1883 cal Rossinyol consta com una masoveria de Matamala. Llavors la casa tenia unes terres que abastaven 5,52 ha, la pràctica totalitat conreades directament pel propietari, que era Joan Vall, d'Alpens. Cal Rossinyol es trobava al costat d'un camí força transitat que venia de Galera, passant per la Plana i cal Mestre, i es dirigia vers Sant Esteve de Vilaramó. Per aquest motiu, durant un temps, entorn del tombant de segle XX, cal Rossinyol va fer funcions de cafè. Per aquesta zona també hi passaven moltes noies de les cases properes a Matamala que anaven treballar a peu a la colònia Vidal, situada ja en terme de Puig-reig. Cal Rossinyol i les altres casetes de la plana de Matamala tenien els seus horts prop d'on hi ha la confluència entre el torrent del Vilaró i la riera de Merlès. Al segle XX el gran mas de la zona, Matamala, ja estava en declivi i sembla que cal Rossinyol no va perdurar gaire temps. Des de mitjans de segle XX, com a mínim, ja estava abandonada i en ruïnes. | 41.9405700,1.8987300 | 408710 | 4643764 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49339-foto-08090-47-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Burillo, de cal Simó de Matamala | 98 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||
| 49346 | Tornamira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tornamira | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 70. | XIII-XIX | En ruïnes | Masia de petites dimensions, d'origen medieval i actualment en ruïnes, que es troba emplaçada en una estribació al sud-oest del turó de Santa Àgata. La casa s'assenta sobre un petit promontori. Se'n conserven els murs perimetrals de manera molt parcial i desigual, sobretot a la part nord, on la paret arriba fins a una alçada d'uns tres metres. En aquest sector es conserven les restes d'un forn de pa. La banda de migdia, on previsiblement hi havia el portal principal, s'ha esfondrat gairebé del tot i en queda poc rastre. S'observen restes de possibles coberts en aquest costat de migdia i també a ponent. | 08090-54 | Sector central del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament s'esmenta en un document de 1282 de l'Arxiu Episcopal de Vic amb el mateix nom de Tornamira. Aleshores l'hereu era un tal Berenguer, i el mas formava part de la parròquia de Gaià. Al segle XVII Tornamira ja havia passat a dependre del mas Prat. Així, segons un capbreu del castell de Gaià del 1692-93, el mas Prat posseïa els masos Codinelles, Tornamira, Recussa, Comaderec, Coma d'en Reig i terres d'altres masos. Aleshores el propietari era Joan Prat. Al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, el Prat tenia tres masoveries: Manalvens, Tornamira i Tresserra. Les terres de Tornamira, en concret, abastaven 45,02 ha, de les quals 24,91 eren conreades per vuit parcers. Aleshores el propietari era Jaume Manalbens, que era el descendent de la família Prat. Des de l'any 1912 aquesta família està establerta a la casa del Prat de Cornet, ja en terme de Sallent, i ha continuat mantenint la propietat d'aquesta finca. A l'arxiu del Prat es conserva documentació sobre aquest mas. Entrat el segle XX Tornamira devia quedar abandonat i ja fa molt temps que es troba en ruïnes. | 41.9157400,1.9148500 | 410011 | 4640990 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49346-foto-08090-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49346-foto-08090-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49346-foto-08090-54-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49348 | Cal Melic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-melic | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 11. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XX | En procés de rehabilitació | Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada a la terrassa fluvial formada en un meandre del riu Llobregat, just a tocar de la resclosa de la fàbrica de l'Ametlla de Merola i prop del nucli de Galera. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més dos pisos), el qual té unes tines adossades al nord i, més enllà, un llarg cobert. Al sud hi ha un altre cobert modern, fet de totxo, amb una granja de dos pisos. El cos residencial principal és una edificació aixecada en una sola fase, d'estructura molt regular. La façana principal, encarada a migdia, presenta una distribució en base a tres eixos d'obertures, amb un portal central rematat amb arc escarser i un balcó al primer pis. Totes les obertures són emmarcades amb maó. Els murs són de maçoneria, a pedra vista, i reforçats amb uns sòlids carreus a les cantoneres. La façana de llevant també té obertures en totes les plantes perfectament alineades. En la resta de façanes les obertures són més irregulars. El cobert situat al nord és una construcció moderna obrada amb totxo que ha estat adaptada com a habitatge, amb diversos garatges a la part posterior. Uns 40 m al nord-est s'aixeca una barraca de pedra seca que des de l'inici no forma part de la finca de cal Melic. | 08090-56 | Sector oest del terme de Gaià | Aquesta casa fou construïda per un tal Estruch entorn de l'any 1900, coincidint amb el moment en què s'havia de construir una nova resclosa per a la fàbrica de l'Ametlla de Merola, més alta que l'antiga. Aquest Estruch procedia de Berga i es casà amb una dona de Gaià. Els terrenys eren de ca l'Agnès, de Galera. Segons explica Ramon Vila en el seu treball sobre Galera, al front de la casa de ca l'Agnès hi va quedar una vídua que es trobava en una situació 193econòmica precària. Quan s'havia de construir la resclosa l'Estruch es va assabentar del projecte i aconseguí comprar per un baix preu una porció de terreny just a la vora de la nova resclosa per així convertir el camp en regadiu. Els horts de la part de sota, en canvi, que ja es regaven amb la resclosa vella, es van conservar en la propietat de ca l'Agnès. Segons informació oral, al cap de poc hi va haver un incendi i la casa es va haver de reparar. D'aquí vindria la inscripció del 1904 en una cantonera. A començaments de segle XX el promotor de la casa ja tenia fills i néts. Els néts eren quatre germans, de cognom Estruch Palà: Montserrat (que va néixer el 1900), Francisco, Josep i un altre. La família Estruch Palà va viure a la casa fins els volts de 2010. El 2016 fou comprada per Jaume Cussà, i ara es troba en procés de rehabilitació. | 41.9119500,1.8838000 | 407431 | 4640603 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49348-foto-08090-56-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49348-foto-08090-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49348-foto-08090-56-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquesta casa també és coneguda amb el nom de ca l'AimerichInscripció en una pedra cantonera de la casa: 1904Inscripció en la barraca propera: 1905Informació facilitada per Jaume Cussà i Ramon M. Vila Casals | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49349 | Cal Tiquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tiquet-0 | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 61. | XIX-XX | En semi-ruïna: la meitat de la casa s'ha esfondrat | Masia de dimensions modestes, en estat de semi-ruïna, emplaçada a l'extrem sud d'un altiplà que s'estén sobre el torrent conegut com el Reguer de la Riera. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis) que té una tina i dependències annexes al nord així com un ampli cobert aïllat que està situat a ponent. La casa s'ha esfondrat parcialment pel costat de ponent. És aquí on hi havia les dependències principals de l'habitatge, de les quals es pot veure una llar de foc i una comuna. Probablement també hi havia el portal principal, que podria estar situat entre dos contraforts de la façana de migdia. No es veu clar si aquesta era la part més antiga de la casa i posteriorment s'amplià cap a llevant o bé tota la construcció és d'una mateixa fase originària. La banda de ponent de la casa, que és la que s'ha conservat més sencera, és una construcció ja del segle XIX, amb els murs de maçoneria i les obertures emmarcades amb maó. Els murs interiors, però, són de tàpia. En els annexos posteriors s'hi conserva una tina amb una rampa d'accés i una zona amb celler. Pel que fa al cobert aïllat de ponent, és una barreja de construccions de diferents èpoques, amb la base antiga de pedra. | 08090-57 | Sector sud-oest del terme de Gaià | No coneixem notícies històriques antigues referents a aquest mas que, per la seva tipologia constructiva, podria haver estat bastit al segle XVIII o bé al XIX. Segons el Registre de la Riquesa de 1883, cal Tiquet era una masoveria del mas La Riera. Les seves terres abastaven 3,25 ha i eren conreades directament pel propietari, que aquest any era Rosa Cots i Suñer, de Manresa. Fins els volts de 1960 encara hi vivien masovers, concretament Joan Burgès. | 41.9030500,1.8995100 | 408721 | 4639598 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49349-foto-08090-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49349-foto-08090-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49349-foto-08090-57-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Font i Josep Matamala | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49351 | Tenant d'altar de Santa Àgata | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tenant-daltar-de-santa-agata | BADIA, Josep M; TORRES, Jordi; FONT, Montse i altres (2016). 'Arquitectura', 'Relacions socials i festes', 'Màgia i bruixeria. Llegendes i contes', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 171-172, 231, 263-265. | X-XII | Tenant d'altar probablement romànic que es troba en un marge 20 m al sud-oest de la capella de Santa Àgata, al lloc on també hi havia hagut el castell de Gaià. Concretament, la peça es troba encastada entre les restes del que devia ser la muralla del castell, en una posició estratègica mirant cap al sud, entre grans roques d'una cinglera. Això ens fa pensar que tal vegada aquest monòlit hauria estat utilitzat en rituals de benedicció del terme o en exorcismes, atesa la relació que té el culte tradicional de santa Àgata amb el tema de la bruixeria. El tenant és una pedra rectancular que servia per sostenir la taula de l'altar. En la part superior té un forat quadrat amb un encaix per a una tapa que servia per a dipositar-hi les relíquies. Les mesures de la pedra són: 1 m d'alçada per 0,50 d'amplada i 0,40 de fondària. Per la seva tipologia podria ser una peça dels segles X-XII. Devia procedir d'alguna capella antiga del lloc, ben probablement vinculada al castell però de la qual se n'ha perdut el rastre. | 08090-59 | Capella de Santa Àgata, sector central del terme de Gaià | Aquesta capella es troba erigida al lloc hi havia hagut el castell de Gaià i un anterior poblat ibèric. El tenant d'altar dels segles X-XII indicaria que en algun punt del turó ja hi havia hagut una capella més antiga, ben probablement vinculada al castell i de la qual se n'ha perdut el rastre. No coneixem notícies documentals de la capella moderna que, per la seva tipologia constructiva, podria deduir-se que fou construïda al segle XIX. Era situada dins la propietat del mas Noguera, el qual va heretar els drets del castell de Gaià. Segons la memòria popular, l'emplaçament de la capella i la dedicació a Santa Àgata obeïen al fet que aquesta santa era la patrona de les dones, incloses les bruixes, i també era advocada contra les pedregades i calamitats naturals. Segons la creença popular, la santa tenia controlades les bruixes i no permetia que provoquessin malvestats. Així, des d'aquest emplaçament dominant la capella exercia una mena d'escut protector envers el territori de l'entorn i venia a ser com un complement del comunidor que hi havia al costat de l'església parroquial (TORRES; FONT, 2016: 263). De fet, per la col·locació del tenant d'altar en un punt estratègic al vessant sud del turó, sembla que es podria haver utilitzat en rituals de benedicció del terme o en exorcismes. Ja al segle XX, després d'un temps que la capella quedés abandonada, la propietària Teresa Miralda Domingo i el seu cunyat i administrador en van promoure i finançar la restauració l'any 1983. Hi van intervenir veïns i grups d'escoltes de Barcelona i Navàs. El 1986 es va beneir la capella i la nova imatge de santa Àgata. Josep Matamala Bruch va esculpir la llinda que hi ha sobre la porta, amb l'any de la inauguració. Llavors es va iniciar el costum de fer-hi un aplec anual, per la festa de la santa, el febrer. S'hi diu missa, es canten els goigs (una composició moderna, del mateix 1986) i s'ofereix un refrigeri. Anys més tard la capella fou cedida a l'Ajuntament. | 41.9186000,1.9193500 | 410389 | 4641303 | 08090 | Gaià | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49351-foto-08090-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49351-foto-08090-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49351-foto-08090-59-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 92|85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||
| 49353 | Camí i muralles ciclòpies del castell de Gaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-i-muralles-ciclopies-del-castell-de-gaia | IIIaC-XV | Estat desigual, entorn cobert per la vegetació | Corriol que devia ser l'accés primitiu al turó de Santa Àgata (on hi ha les restes del castell de Gaià i també d'un jaciment ibero-romà) i que està protegit per uns espectaculars murs ciclopis. Es tracta d'una infraestructura defensiva que sembla estar més vinculada al jaciment ibèric i romà, que podria haver esdevingut una mena de castrum, que no pas al castell medieval. El camí transcorre pel vessant de llevant del turó, en direcció nord-sud. És un corriol estret i de pendent molt acusat que comença vora l'actual camí del cementiri (coordenades UTM RTRS89 410496, 4641269) i arriba a la part superior del serrat (coordenades UTM RTRS89 410501, 4641401 ), just en un punt on es conserven restes d'un mur fet amb carreus al costat de l'actual camí d'accés, uns 100 m al nord-est de la capella de Santa Àgata. Aquest mur podria correspondre a algun tipus d'estructura defensiva per protegir l'accés al castell per aquesta banda. A l'entorn del corriol d'accés, concretament en els 100 m finals, hi trobem successius murs semblants a feixes però construïts amb grans roques. Es tracta de blocs ciclopis que s'han desprès de les diverses cingleres que hi ha pertot el turó i que s'han aprofitat per confeccionar els murs. Sovint es complementen amb altres pedres de tamany menor i, en algun cas, estan lligats amb morter. Cal dir que als peus del turó de Santa Àgata pel vessant sud-oest, just a l'indret on s'ha identificat un segon nucli del jaciment ibèric (anomenat jaciment de Tornamira), hi trobem trams d'una muralla ciclòpia similar que defensaria la part baixa del turó en aquest sector. Tot i que en el moment present no tenim gaires elements per confirmar-ho, considerem que aquestes infraestructures defensives podrien estar relacionades amb el jaciment ibèric o amb un possible castrum romà, més que no pas amb el castell medieval. En primer lloc per la coincidència amb les restes ibèriques al sector de Tornamira, en segon lloc perquè existeix una certa tradició de muralles ciclòpies associades a òppidums o fortificacions ibèriques. El cas de Santa Àgata constitueix un exemple molt interessant i amb pocs paral·lels a la Catalunya central. En l'estat actual i sense una intervenció arqueològica és difícil interpretar la funcionalitat concreta d'aquestes estructures defensives de gran envergadura. Un aspecte que desconcerta és que només protegeixen trams parcials. Tant en a llevant com al sud-oest semblen estar concebudes per protegir sectors molt concrets, més que no pas com una defensa global del turó. Evidentment, en època medieval, aquesta muralla podria haver estat reutilitzada i adaptada per a la defensa del castell. D'altra banda, és interessant constatar que, rere el mas Obradors, abunden feixes confeccionades també amb blocs de pedra ciclopis. Aquest indret està associat a diversos elements de cronologia visigòtica i alt-medieval, entre d'altres unes tines medievals. | 08090-61 | Turó de Santa Àgata, al sector central del terme de Gaià | Tot i que no ha estat objecte d'excavació, hi ha evidències arqueològiques que indiquen l'existència d'un assentament ibèric que se suposa que tindria dos nuclis: un situat al cim del turó i un altre als peus del turó, amb una funció probablement més d'habitatge. Sembla que al principi de la dominació romana el poblat hauria esdevingut un castrum o lloc de vigilància que no hauria tingut continuïtat en època imperial. Segons la ceràmica recollida superficialment, el turó seria reocupat amb la conquesta comtal de la fi del segle IX. La primera notícia documental coneguda del castell és de l'any 936, quan s'esmenta el 'Castro Galiano, in Matamala'; és a dir, el castell de Gaià, al lloc de Matamala. El seu nom vindria de Gaianus o Galinanus, un primer repoblador del qual el castell hauria adoptat el nom. Es tracta d'un castell termenat amb un territori una mica més gran que l'actual municipi, incloent part del municipi de Santa Maria de Merlès. Al segle XI els senyors eminents eren el comte de Barcelona Ramon Berenguer I i la seva muller, i els monarques posteriors en van mantenir els drets. Segons Albert BENET (1984: 256) des del principi del segle XI els feudataris eren la família Balsareny; concretament un tal Bernat Guifré, probablement fill de Guifré de Balsareny. Bernat Guifré el llegà al seu germà Guillem, però com que aquest fou nomenat bisbe no en pogué exercir les funcions, de manera que el 1063 els comtes de Barcelona van infeudar el castell de Gaià, i també el castell veí de Balsareny, als germans Bernat i Miró Ricolf, que ja tenien el castell de Pinós i foren els primers barons de Pinós. El mateix any 1063 jura fidelitat Adalbert Ellemar com a castlà del castell. Així doncs, els barons de Pinós van passar a ser els senyors del castell de Gaià i encara ho eren al segle XIII, quan el titular era Galceran III de Pinós, que el 1277 el llegà en testament al seu fill Galceran IV. Dos anys més tard el rei va demanar i obtenir la potestat de diversos castells, entre ells el de Gaià, però va ser per pocs anys, ja que el 1313 la mare de Pere II Galceran de Pinós va obtenir el retorn de la potestat. Al segle XIV els Pinós abandonen la senyoria, que passa als Cornet fins al segle XV. A la primera meitat del XVI posseïa la senyoria Beatriu de Pons i de Castellet, casada amb Pere Joan de Vilagaià. Del segle XVII en endavant la senyoria pertanyia al rei i, en conseqüència, era el govern municipal qui en cobrava els censos. Així consta en el capbreu de 1692, on també es diu que el mas Noguera tenia el mas i l'heretat que d'antic s'anomenava 'heretat del Castell de Gaya' (BADIA, 2016: 171). En aquesta època el castell era ja un simple mas. Aquest procés tal vegada ja s'havia iniciat segles abans, ja que el 1391 existia un mas anomenat 'Castello', que havia de ser a la zona de l'actual Santa Àgata. D'altra banda, les dades arqueològiques semblarien indicar que el castell va ser abandonat de manera força prematura, al voltant del segle XII. Probablement al segle XIX es va erigir la moderna capella de Santa Àgata, de manera que el turó ha passat a ser conegut amb aquest nom. Pel que fa a la recerca sobre el castell, l'estudiós Josep M. BADIA (1984: 118) ja va reportar la troballa de ceràmica ibèrica als peus del turó de Santa Àgata. Més tard, l'any 2002 el castell de Gaià va formar part d'una campanya de prospecció arqueològica dins el projecte 'Prospeccions als Monistrols del Bages' amb el motiu d'aclarir l'origen del topònim Monistrol i verificar si es tractava inicialment de fundacions o de punts de vigilància i defensa d'època islàmica. La va dirigir Ramon Martí Castelló, de la Universitat Autònoma de Barcelona i, a més de Gaià, es van estudiar altres casos a Rajadell, Monistrol de Calders i Monistrol de Montserrat. En aquest cas no es va trobar cap indici d'ocupació en època islàmica, però sí que es va recollir ceràmica antiga al sector alt, on hi ha les restes del castell. | 41.9188300,1.9205100 | 410485 | 4641327 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49353-foto-08090-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49353-foto-08090-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49353-foto-08090-61-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Medieval|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 81|85|80 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||
| 49360 | La Roca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roca-3 | Anònim (1999). Festa Major de Galera, programa. BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 66, 84, 194, 198. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 31. | XIII-XIX | Estructuralment es conserva més o menys integre. Interior i coberts en estat precari i en semi-ruïna | Masia de dimensions reduïdes, d'origen medieval, que es troba emplaçada a l'extrem d'un petit altiplà sobre el torrent que adopta el mateix nom que la masia. Consta d'un cos residencial (de planta rectangular, amb planta baixa més un pis) i diversos coberts antics adossats al nord, així com un cobert modern i més gran a l'est, que ha servit com a quadra de cavalls. Originàriament la casa era més petita i de planta quadrada i, probablement al segle XVIII o XIX, fou ampliada cap al sud. El nucli originari, però, ha conservat molt integrament les característiques d'un mas arcaic, que sembla aixecat o remodelat d'una manera força unitària tal vegada al segle XVII o potser amb anterioritat i que pràcticament no ha tingut modificacions modernes. L'edificació segueix una tipologia molt semblant a la masia propera d'Obradors, amb un aspecte també molt homogeni i regular. Un element que destaca són els murs de bona qualitat i bastits amb carreus de tamany petit, molt regulars i ben disposats en filades. Igual com succeeix en el cas d'Obradors, podria ser que aquests carreus procedissin de l'obra romànica de l'església propera de Sant Pere de Monistrol. La façana principal, encarada al sud-est, és molt austera i només compta amb un portal adovellat amb arc escarser i una finestra al seu damunt, emmarcada amb llinda i brancals de pedra. La façana queda parcialment coberta per un petit cobert adossat. La resta de murs d'aquest nucli originari quadrat pràcticament no són visibles per la presència dels coberts, però el parament manté unes característiques homogènies, amb petits carreus ben escairats i en filades. L'interior de la casa manté les característiques tradicionals, per bé que en un estat precari. A la planta baixa hi trobem els estables i el sostre és l'originari, amb bigues de fusta i llates, tot i que en mal estat. Al primer pis hi ha una llar de foc, una pica i un forn de pa. El forn és d'una tipologia idèntica al d'Obradors. | 08090-68 | Sector sud-oest del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, s'esmenta en un pergamí de 1299 de l'Arxiu del Prat de Cornet, ja amb el mateix nom de 'Rocha'. Llavors l'hereu era un tal Pere, i el mas formava part de la parròquia de Sant Pere de Monistrol. En un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 consta com una possessió de Vilagaià, juntament amb els masos Rierola, la Sala i Badia. Cal destacar que el propietari del mas Vilagaià, Jaume Vilomara, n'era el senyor directe; és a dir que no tenia cap altre senyor per damunt seu i cobrava tots els censos. La Roca va continuar com una possessió de Vilagaià i, quan a finals del segle XVIII, el baró de Vilagaià va impulsar un gran nombre d'establiments agrícoles en diferents indrets de les seves propietats, el nucli més gran, que és el de Galera, es va formar en terres del mas de la Roca. Aquest raval pagès de rabassaires estava perfectament constituït a la primera meitat del segle XIX i actualment és el nucli urbà més gran del terme de Gaià. En el Registre de la Riquesa de 1883 la Roca continuava formant part de Vilagaià. Aquí s'especifica que les terres de la Roca arribaven a un total de 107,92 ha. D'aquestes, 62,42 ha eren conreades per parcers; concretament, 9 parcers, que devien residir al nucli de Galera. A la dècada de 1970 la Roca encara era habitada per masovers. El darrer en utilitzar la casa va ser el pastor anomenat Carlitos, que hi tancava el ramat de les cabres. | 41.9193700,1.8970100 | 408537 | 4641412 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49360-foto-08090-68-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49360-foto-08090-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49360-foto-08090-68-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49366 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-5 | XIX-XX | En ruïnes | Fonaments d'una barraca de la qual només en queden unes poques pedres, algunes de gran tamany. Es troba en el turó que hi ha rere la masia d'Obradors, que es caracteritza perquè hi ha un bon nombre de feixes de pedra gairebé ciclòpia. | 08090-74 | Prop d'Obradors, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9200300,1.8922200 | 408141 | 4641491 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49366-foto-08090-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49366-foto-08090-74-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||||
| 49367 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-6 | XIX-XX | En ruïnes | Restes d'una barraca feta amb grans blocs de pedra, de planta més o menys circular. Una de les pedres té la inscripció 'DIEGO'. És significatiu remarcar que rere el turó del mas Obradors s'hi poden veure un gran nombre de feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a unes tines alt-medievals que hi ha en aquest sector i que són testimonis d'un primer conreu de la vinya molt primerenc o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-75 | Prop de la masia d'Obradors, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9199400,1.8914500 | 408077 | 4641481 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49367-foto-08090-75-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49367-foto-08090-75-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||||
| 49368 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-7 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta circular, amb coberta de falsa cúpula de pedra i túmul de terra al damunt. La porta és rectangular amb llinda de pedra allargada. | 08090-76 | Prop de Galera, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9107800,1.8952500 | 408379 | 4640460 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49368-foto-08090-76-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49368-foto-08090-76-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||||
| 49369 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-8 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta rectangular. La coberta és amb bigues de fusta, lloses de pedra i túmul de terra. La porta és rectangular amb llinda de fusta. | 08090-77 | Prop de cal Fuster Paleta, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9027500,1.9111000 | 409682 | 4639552 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49369-foto-08090-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49369-foto-08090-77-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||||
| 49370 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-9 | XIX-XX | Coberta esfondrada, evaïda per la vegetació | Barraca de pedra seca de planta rectangular de dimensions força grans. La coberta, actualment esfondrada, era amb bigues de fusta i possiblement amb teules. La porta és rectangular amb llinda de fusta. Al costat sud té una cisterna força gran de planta oval, revestida amb ciment i coberta amb una tapa. Al nord té una bassa, actualment abandonada. | 08090-78 | Prop del mas el Puig, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9205200,1.8992400 | 408724 | 4641538 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49370-foto-08090-78-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49370-foto-08090-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49370-foto-08090-78-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||||
| 49377 | Peloses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/peloses | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 38. | XIII-XIX | Estructuralment bo. Interior en estat precari | Masia de petites dimensions, d'origen medieval, emplaçada junt amb la masia de Rocaters sobre un promontori rocós que domina una vall de relleu suau formada per un torrent que conflueix amb el torrent de la vall de Vilaramó. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis), un cobert adossat a l'angle sud-oest i un altre a llevant, aquest últim de construcció moderna. Originàriament la casa era menys fonda i, probablement al segle XIX, s'amplià cap al nord. La façana davantera, encarada a migdia, es distribueix en base a dos eixos d'obertures, que es corresponen amb les dues crugies que estructuren la casa. A la dreta destaca un portal de punt rodó amb dovelles considerablement llargues. Aquest tipus de portal és força arcaic, i podria correspondre als segles XV-XVII. Les dues finestres superiors són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Aquest mur així com el de ponent, que s'han conservat de la fase més antiga, són de bona qualitat, confeccionats amb carreus mitjans més o menys escairats i disposats en filades. En canvi, el mur de la part ampliada al darrera de la casa és més irregular i deixa entreveure diferents fases constructives. En aquesta part les dues finestres existents ja són emmarcades amb maó. A l'angle nord-est hi ha una tina cilíndrica adossada. Als baixos de la casa, la part de ponent és dedicada a estables. L'interès de cal Peloses rau en el fet que ha conservat molt bé la tipologia d'un mas arcaic i gairebé sense modificacions, si exceptuem l'ampliació de la part posterior. | 08090-85 | Sector nord-oest del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, l'any 1289 apareix amb el nom de Piloses i l'hereu és un tal Arnau. Formava part de la parròquia de Santa Maria de Gaià. En el fogatge de 1553 hi consta el nom de Jaume Vila com a habitant del 'Mas Paloses'. No en coneixem més notícies fins el segle XIX, quan en el Registre de la Riquesa de 1883 apareix amb el nom de Peloses. Aleshores la família dels propietaris portava el cognom Peloses, i aquell any les seves terres abastaven 22,16 ha, totes conreades pel seu propietari. Es pot considerar, doncs, que era una heretat de dimensions més aviat petites. | 41.9375100,1.9156200 | 410106 | 4643407 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49377-foto-08090-85-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49377-foto-08090-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49377-foto-08090-85-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49381 | Cementiri de Sant Esteve de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-de-sant-esteve-de-vilaramo | XX | Cementiri de l'antiga parròquia de Sant Esteve de Vilaramó, emplaçat vora la pista asfaltada que ve de Galera i es dirigeix cap a la Vall de Vilaramó. Consta d'un recinte de planta rectangular delimitat per un mur perimetral de pedra, amb un accés davanter format per una simple porta reixada. Al fons del recinte hi ha una capelleta amb un petit bloc de nínxols a cada costat. El portal de la capella és ornat amb un doble arc de mig punt de pedra, sustentat sobre quatre capitells. Al centre del recinte hi ha una creu de ferro sobre un pedestal de pedra i, a la part davantera, dos xiprers i un pi. | 08090-89 | Al sector nord-est del terme de Gaià | L'any 1878 l'església de Sant Esteve de Vilaramó va recuperar la categoria de parròquia, i el 1881 es va bastir l'edifici de la Rectoria, enganxat a la paret de l'església. En aquest període es van fer les últimes reformes de l'església: capella fonda (1898) i nou campanar (1910). El cementiri antic era en el promontori de forma circular que hi ha entre l'església i el mas denominat Caseta de Sant Esteve. Entorn del 1905 es va construir el cementiri nou (l'actual), segons indiquen les inscripcions que s'hi poden veure, i el 1910 es va bastir la capelleta. | 41.9469400,1.9323900 | 411509 | 4644436 | 1905 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49381-foto-08090-89-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Simbòlic | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció al pedestal de la creu: AÑO 1905Inscripció al portal de la capella: AÑO 1910 | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49383 | Creu de terme de Sant Esteve de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-de-sant-esteve-de-vilaramo | XIX-XX | Creu de terme emplaçada a l'esplanada davantera de l'església de Sant Esteve de Vilaramó, al costat de ponent del turó, per on hi ha accessos dels diferents camins que abans arribaven a l'indret per aquesta banda. Es tracta d'una creu molt senzilla, que consta d'un pedestal de pedra de forma cúbica i d'una segona pedra, també quadrada, sobre la qual hi ha encastada una creu de ferro simple, amb les puntes de les astes lleugerament eixamplades. No coneixem cap notícia antiga d'aquesta creu que, per la seva tipologia, sembla força recent: dels segles XIX-XX. A la dècada de 1950, però, va ser desplaçada uns metres fins a la ubicació actual. Encara es pot veure al terra la pedra on era situada originàriament. El motiu va ser que el jovent aprofitava aquesta placeta per jugar a saque (una mena de frontó molt popular a l'època) i la creu feia nosa. Fruit d'aquesta activitat encara es poden veure unes línies blanques pintades al costat dret del portal de l'església. | 08090-91 | Vora l'església de Sant Esteve de Vilaramó, al sector nord-est del terme de Gaià | 41.9480400,1.9305500 | 411358 | 4644560 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49383-foto-08090-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49383-foto-08090-91-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Montserrat Vall de Vilaramó | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||||
| 49387 | Cal Cepillot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cepillot | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm.56. | XIX-XX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions mitjanes, en estat de ruïna, que es troba junt amb la casa de cal Rial en la carena d'un altiplà, vora el camí que va de Galera a la Vall de Vilaramó. Se'n conserven els murs perimetrals i interiors fins a una alçada d'uns dos metres. La casa tenia una planta més o menys quadrada, i constava de planta baixa més un pis. La part de ponent, que queda a una cota més alta, s'ha conservat més integrament. Els murs són de pedra i també de tàpia. Al costat de migdia es conserva un portal de la façana posterior que dóna a una tina cilíndrica. La part baixa de la casa, on hi devia haver el portal d'accés principal, es troba en un estat de ruïna força avançat que no permet identificar-ne els elements. A l'espai interior es conserva una cambra semisoterrada coberta amb una volta de pedra, tal vegada un femer. La casa s'assenta parcialment sobre la roca natural. Fa relativament pocs anys es mantenia en un estat força més íntegre i encara s'hi podia veure el portal adovellat. | 08090-95 | Al sector nord i central del terme de Gaià | Aquesta casa podria ser originària del segle XVIII, tot i que no descartem un inici anterior. Les primeres notícies documentals que en coneixem són del segle XIX. Concretament, en el Registre de la Riquesa de 1883 apareix com a cal Jepillot. Les seves terres abastaven una superfície de només 6,32 ha, totes conreades pel seu propietari. Per tant, era un mas molt modest. | 41.9367500,1.9234400 | 410753 | 4643314 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49387-foto-08090-95-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49387-foto-08090-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49387-foto-08090-95-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: cal Jepillot | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49388 | Cal Rial | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-rial | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm.53. | XIX-XX | En ruïna, molt arrasat | Casa de pagès de dimensions mitjanes, en estat de ruïna, que es troba junt amb la casa de cal Cepillot a la carena d'un altiplà, vora el camí que va de Galera a la Vall de Vilaramó. L'edificació es troba molt derruïda, i tan sols se'n conserven els murs perimetrals fins a una alçada màxima de mig metre aproximadament. Sembla que tenia una planta rectangular, disposada més o menys en paral·lel a l'actual camí rural. A la part nord-est es conserven dues tines cilíndriques, una de més gran i una altra més petita. Les dues integrades dins de l'àmbit de la casa. Per fora, just al costat de llevant, el terreny forma una curiosa balma, amb un sostre de roca que sobresurt ostensiblement. | 08090-96 | Al sector nord i central del terme de Gaià | A diferència de la casa veïna de cal Cepillot, no coneixem notícies documentals antigues d'aquesta casa. I el seu estat de conservació precari no permet fer-ne una datació aproximada per la tipologia. Sembla probable, però, que tingui un origen similar a cal Cepillot; és a dir, al segle XVIII o XIX. Ja entrat el segle XX, era habitada per la família de Simon Codina Fonts, que hi va viure fins a la dècada de 1930. El cap de casa, però, va morir a la Guerra Civil, concretament a la Batalla de l'Ebre, i posteriorment la família es va mudar. En aquesta època cal Rial pagava un cens al mas Peloses, força proper. | 41.9369300,1.9232200 | 410735 | 4643334 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49388-foto-08090-96-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49388-foto-08090-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49388-foto-08090-96-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Àngela Codina Codina | 119|98 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49389 | El Castellot (casa) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-castellot-casa | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 55, 201 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm.24. | XIX | En ruïnes | Casa de pagès o petit mas, de dimensions petites i actualment en ruïnes. Es troba a la part superior d'un serrat sobre el camí que va a Coll de Comadoms, però al principi del vessant de migdia. La casa podria tenir el seu origen en una torre de guaita medieval, però no és segur. Se'n conserven sobretot els murs perimetrals fins a una alçada d'uns quatre metres, però en estat molt desigual. Consta d'un cos residencial de planta rectangular, que devia tenir dues plantes. La construcció sembla bastida en una sola fase constructiva; almenys no s'hi observen ampliacions evidents. Els murs són de maçoneria, amb un tipus de parament fet amb pedres devastades, més aviat allargades i primes. No s'hi observen finestres grans, però sí algunes espitlleres. La part nord-est de la casa s'ha conservat més integrament, i en un dels angles s'hi pot veure adossada la construcció d'una tina cilíndrica. Josep M. Badia considera que tal vegada aquest cos de planta més o menys circular podria tenir origen en l'antiga torre de guaita. La façana del sud-oest, on hi devia haver el portal principal, es troba molt més esfondrada. Es tracta d'una construcció de difícil datació, que tant podria correspondre als segles XVIII-XIX com tenir un origen força anterior. | 08090-97 | Sector sud-est del terme de Gaià | A més del castell de Gaià, en època medieval en el seu terme hi havia diverses torres de guaita o de guàrdia que tenien la funció de vigilar el territori i estaven comunicades visualment les unes amb les altres. Concretament, en el terme de Gaià hi ha referències sobre tres torres. La del Castellot no està documentada en època medieval, però tal vegada podria tenir aquest origen, igual que la resta. Estava situada sobre el camí Saliner, que anava de Cardona a Vic. Altres torres que sí estan documentades en època medieval són la de Turrionarda, que apareix en un document de 1052. Era prop de l'església de Sant Jordi i controlava el sector nord-est del terme del castell de Gaià, per on hi passava un camí públic. Probablement la torre es devia convertir en el mas Sant Jordi. Una altra torre s'anomena Torrenciny i està situada segurament al nord del mas Menalvens. Se'n parla en un document del 1376. Pel que fa a la torre del Castellot, en un document de 1887 se l'anomenava el castell de Vellagarda. Ja hem dit que Josep M. BADIA (2016: 55) identifica aquesta torre amb la casa anomenada Castellot. El nom del Castellot seria un record d'aquesta antiga torre o fortificació. Però el cert és que les restes conservades de la casa no presenten indicis clars del fet que hagués estat construïda sobre una primitiva torre. El seu emplaçament al vessant del serrat és favorable per controlar el camí saliner, que discorria per la vall, però no és una ubicació dominant. Una altra possibilitat és que la torre estigués ubicacda uns 200 metres a ponent, on hi ha les restes d'una possible construcció circular, molt derruïda, i al costat d'una barraca de pedra seca. En aquest cas ens troben en un emplaçament més dominant, a la part més alta del serrat i amb bona comunicació visual cap a altres direccions. Però tampoc aquestes restes presenten un indici clar de correspondre a una antiga torre. En aquest cas la casa seria una construcció de nova planta i hauria pres el nom de Castellot per la proximitat amb aquesta torre. Pel que fa pròpiament a la casa del Castellot, no en coneixem cap notícia documental antiga. L'edificació actual sembla una construcció dels segles XVIII o XIX. Tan sols sabem que a principis de segle XX els propietaris eren la família Vilanova, de Manresa. La casa era habitada per masovers, però a les primeres dècades del segle XX ja va restar abandonada. | 41.9154100,1.9604000 | 413788 | 4640907 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49389-foto-08090-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49389-foto-08090-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49389-foto-08090-97-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia i Josep, del Coll de Comadoms | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49393 | Forn de ginebró de la Codina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-ginebro-de-la-codina | XIX-XX | Forn de ginebra o ginebró emplaçat a la masia de la Codina, a l'esplanada d'entrada de la casa. De forns de ginebró n'hi ha de diferents tipus; en aquest cas es tracta d'un forn fet sobre una roca plana de dimensions força grans (110 per 140 cms). Té la particularitat que consta de dos reguerons circulars en lloc d'un, com és habitual. Així, a la superfície de la pedra s'hi han rebaixat uns canalons que marquen dues formes circulars traspassades al centre per un canaló que conduïa el líquid cap a dues vores de la roca. Al damunt d'aquests canalons s'hi apilonaven les branques de ginebró i les teies per cremar, que eren sostingudes dins d'un bidó que es col·locava invertit, de manera que actuava com una mena de forn. L'oli que destil·lava el ginebró baixava pels canalons i s'escolava per cadascuna de les vores, on hi devia haver un altre canaló per conduir el líquid fins a un recipient que estava situat a una certa distància. De no ser així, l'oli s'hauria inflamat. Aquesta roca va ser localitzada en un camp que hi ha uns 100 m al nord de la masia, on ara hi ha una granja. Entorn de 1998 va ser traslladada a la ubicació actual. L'oli de ginebró s'utilitzava sobretot per al bestiar, contra les paparres i per altres dolències, però també amb persones per guarir dels cops o les inflamacions. | 08090-101 | A la masia de la Codina, al sector nord-est del terme de Gaià | 41.9306400,1.9394000 | 412068 | 4642619 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49393-foto-08090-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49393-foto-08090-101-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||||
| 49394 | Font de la Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-vall-1 | XIX-XX | Entorn abandonat i cobert de vegetació | Font situada sota la balma d'una cinglera que forma una raconada ombrívola i fresca, uns 200 m al nord-est de la gran masia de la Vall de Vilaramó. La balma té una fondària considerable i, al seu interior, s'hi ha obrat un viver o bassa de forma quadrada que acumula l'aigua i que antigament s'utilitzava per regar els horts de la masia, situats a l'esplanada adjacent. Al costat del viver hi ha una pica de pedra i, a l'altra banda, un banc circular i la base d'una antiga taula rodona. Fa uns anys, el viver era ple de peixos. | 08090-102 | Prop de la masia de Vilaramó, al sector nord del terme de Gaià | 41.9650600,1.9436000 | 412463 | 4646437 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49394-foto-08090-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49394-foto-08090-102-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||||
| 49407 | Vilaramó (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilaramo-jaciment | BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Gaià', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 260. BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 57, 58, 62, 65, 83. | IIIaC-VdC | Estat de les restes arqueològiques desconegut | Jaciment arqueològic d'època ibèrica i romana emplaçat a l'entorn del lloc on hi ha el mas Vilaramó. Aquesta masia, actualment en ruïnes, es troba situada en un emplaçament molt favorable, en un petit altiplà resguardat al nord-est per un petit turonet i des d'on es té un domini de la vall anomenada de Vilaramó per la banda sud. L'àmplia esplanada al voltant del mas proporciona un espai molt adequat per emplaçar-hi un petit nucli rural. L'àrea on apareixen indicis arqueològics és molt extensa a l'entorn d'aquest nucli. De manera esquemàtica i provisional es poden diferenciar tres sectors d'especial interès, a banda de la mateixa masia. El primer es troba en un antic camí d'accés al mas que parteix d'un camí actual, uns 500 m al sud-oest del mas, i va ascendint en direcció nord fins arribar a la l'esplanada per la banda oest. Les coordenades en el seu tram central són: UTM ETRS89 410918; 4644944. En quatre punts d'aquest camí, que queda força separat del nucli de la masia, Josep M. Badia hi ha localitzat superficialment abundant material d'època romana: tegula i ceràmica. Un altre sector es troba en el camp que hi ha uns 50 o 100 m a l'est de la masia, on també s'hi ha recollit superficialment ceràmica ibèrica i romana. Finalment, al cim del turonet que queda a l'esquena de la masia (uns 40 m al nord-est) s'hi observen restes del que sembla un petit mur perimetral per reforçar la part alta. Dins d'aquest recinte, exactament en el punt més alt, algú hi ha excavat un forat que deixa veure clarament un mur de força qualitat, fet amb petits carreus. En aquest indret no hi ha constància que s'hi hagi localitzat, de moment, ceràmica a nivell superficial. Les coordenades corresponents al cim del turonet són les següents: UTM ETRS89 411211;4645160. Tot i no haver-s'hi practicat una excavació arqueològica, aquestes dades, juntament amb la informació de caràcter toponímic i documental, permeten deduir l'existència d'una antiga vil·la romana amb antecedents ibèrics en aquest indret. El més lògic és suposar que estaria emplaçada sota l'actual mas o molt a prop seu. Així mateix, la vil·la podria estar acompanyada d'una possible torre de guaita, tot i que no tenim cap indici sobre la seva datació i, per tant, també podria ser alt-medieval. I també és interessant el sector entorn de l'antic camí, que podria indicar algun tipus d'infraestructura auxiliar emplaçada al voltant d'aquesta zona. | 08090-115 | Al sector nord del terme de Gaià | A la vall per on discorre el torrent anomenat de la Vall de Vilaramó hi ha un altre nucli amb indicis arqueològics, d'època ibèrica, entorn del turó on hi ha l'església de Sant Esteve de Vilaramó. Segons Albert BENET (1984: 260) el topònim cal entendre'l com una contracció d'una possible vila Ramione; és a dir, que derivaria de la vil·la romana que estaria situada a l'actual mas Vilaramó. Josep M. BADIA (2016: 57) matisa aquesta idea i considera que el topònim podria fer referència a un vilar rural; és a dir, un grup de masos que en un temps fundacional de l'edat mitjana es constituïen a l'entorn d'un repoblador, i la terminació 'amo' seria el nom d'aquest primer repoblador. Es tractaria d'un cas similar al de Vilagaià, que també podria indicar el seu origen en una vila o un vilar. Aquests dos indrets són els més destacats del municipi amb indicis de possibles vil·les romanes. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, el mas Vilaramó ja existia al segle XIII; concretament, s'esmenta en un document de 1297 de l'Arxiu Parroquial del Mojal, ja amb el nom de 'Villaramo'. Aleshores l'hereu era un tal Andreu, i el mas formava part de la parròquia de Sant Esteve de Vilaramó. Al seu torn, el mas veí de la Vall de Vilaramó també està documentat al segle XIII, en aquest cas amb el nom de 'Valle'. Durant la crisi baix-medieval Vilaramó devia quedar com un mas rònec, ja que al segle XVII havia estat absorvit per la Vall de Vilaramó, que havia iniciat el seu creixement i havia esdevingut el mas hegemònic de la vall. Així, segons un capbreu del castell de Gaià de 1693-93, Vilaramó és un dels masos secundaris, juntament amb Spluga Sobirana, Spluga Jussana i Rovira, en possessió de la Vall de Vilaramó. Al segle XIX Vilaramó continuava com una masoveria de la Vall de Vilaramó. Segons el Registre de la Riquesa de 1883, aquest any les terres del mas abastaven una superfície de només 12,64 ha, dos terços de les quals eren conreades per tres parcers. | 41.9531600,1.9284600 | 411192 | 4645131 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49407-foto-08090-115-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49407-foto-08090-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49407-foto-08090-115-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49410 | Casa Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-1 | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 83. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 55. | XIX-XX | En ruïna | Casa de pagès, en ruïnes, emplaçada en un coster a la riba esquerra del torrent de cal Cisteller. Se'n conserven els murs perimetrals i estructures interiors fins a una alçada desigual. Constava d'un cos residencial de forma més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis) i d'un cobert adossat al costat nord. El sector nord-est de la casa és el que s'ha conservat més integrament, fins a l'alçada de la coberta. Al mur de llevant hi podem veure una porta senzilla emmarcada amb maó. Però el portal principal podria estar al mur de migdia, que es troba molt més esfondrat. Els murs són de maçoneria. La casa es troba actualment coberta per la vegetació. | 08090-118 | Al sector nord-est del terme de Gaià | No coneixem notícies documentals antigues d'aquesta casa que, pel seu estat de destrucció, és de difícil datació. Com el seu nom indica deu tractar-se d'una casa de pagès relativament nova, tal vegada iniciada al segle XIX. | 41.9482600,1.9411400 | 412236 | 4644574 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49410-foto-08090-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49410-foto-08090-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49410-foto-08090-118-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49411 | Coma d'en Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coma-den-vall | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 68. | XVIII-XIX | Casa de pagès de dimensions modestes emplaçada a la part alta d'una vall que discorre paral·lela a l'actual carretera de Prats de Lluçanès. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) i un cobert adossat al costat de ponent. Es tracta d'una edificació molt senzilla, aixecada al segle XVIII en una sola fase constructiva, tal com indica una llinda. La façana principal, encarada vers migdia, té només un portal i una finestra al seu damunt, ambdues emmarcades amb llindes i brancals de pedra. En la resta de façanes les finestres, de la mateixa tipologia, són escasses. Els murs són de maçoneria, actualment a pedra vista. Tota la casa ha estat sobrealçada un mig metre en el moment en què s'ha fet una teulada nova. El cobert de llevant és probablement posterior, amb una finestra ja emmarcada amb maó. A banda i banda la casa hi trobem uns tancats de pedra, més baixos. | 08090-119 | Sector nord-est del terme de Gaià | Segons indica la llinda del portal, aquesta casa hauria estat aixecada l'any 1757. En el Registre de la Riquesa de 1883 la Coma d'en Vall apareix com una de les masoveries de La Codina. Aleshores tenia terres que abastaven un total de 13,19 ha, totes conreades pel seu propietari. | 41.9406700,1.9495500 | 412923 | 4643722 | 1757 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49411-foto-08090-119-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49411-foto-08090-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49411-foto-08090-119-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda del portal: 1757 | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49413 | Vilaró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vilaro | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 58, 61, 65, 82, 83 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 35. | XIII-XX | El cos residencial manté el volum íntegre, però amb la coberta i espais interior molt precaris. Coberts semi-derruïts | Masia de dimensions considerables, d'origen medieval i actualment en estat de semi-ruïna. Es troba en un emplaçament molt idoni, en un altiplà sobre la vall formada pel barranc anomenat precisament del Vilaró, que poc després conflueix amb el torrent de la Vall de Vilaramó. Consta d'un cos residencial de planta irregular (amb planta baixa més un pis i golfes) que té adossats un conjunt de coberts al sud, tot formant una mena de clos o barri, i un petit cos al nord (corresponent a una tina). Antigament tenia una bassa i altres coberts a ponent, però es troben molt derruïts. La casa ha anat evolucionant fruit de múltiples fases constructives, fins que va acabar adoptant una estructura en tres naus o crugies. Té dos portals adovellats. El més antic devia ser el que es troba al costat de llevant, actualment integrat en una estança interior. La façana principal i el portal actualment vigents són a la cara de migdia, dins del barri o clos tancat, però han quedat pràcticament coberts per les construccions que s'han anat aixecant en aquest sector. Aquí hi podem veure una eixida o terrassa amb baranes de fusta sobre el portal d'accés al barri, però tot plegat es troba molt derruït. La façana més visible és la de ponent, on hi ha diverses finestres distribuïdes irregularment, totes emmarcades amb llindes i brancals de pedra. El parament del mur és de força qualitat, fet amb carreus més o menys escairats però de disposició irregular. Conserva el semi-arrebossat tradicional. L‘interior de la casa, que es distribueix en base a tres crugies, ha conservat la tipologia tradicional, tot i que en estat molt precari. A la planta baixa, que conserva coberta amb volta de pedra, hi havia estables i celler. A la primera planta hi ha una típica sala, amb festejadors a les finestres, que distribueix a la resta d'estances. | 08090-121 | Al sector nord-oest del terme de Gaià | Al costat de la masia del Vilaró hi ha indicis arqueològics d'un possible assentament rural d'època ibero-romana, i també hi hem identificat una possible tomba alt-medieval excavada a la roca. És una dada que, de confirmar-se, indicaria que el mas es va aixecar en un indret on hi havia una anterior necròpolis. Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, s'esmenta en un document de 1237 de la parròquia de Vilaramó (a l'Arxiu Episcopal de Vic) ja amb la mateixa denominació de Vilaró. En el fogatge de 1553 hi consta com a cap de casa Francesc Vilaró. Ja al segle XVII, segons un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, l'hereu era Esteve Ferrer i Vilaró. Llavors ja consta que el mas tenia un molí a la riera de Merlès, l'origen del qual és desconegut. Actualment l'edifici del molí es conserva, força reformat. Es fa constar que la casa pagava censos als canonges de Vic i una tassa d'aigua per al molí. Al segle XVIII el mas va prosperar i va ser objecte de nombroses ampliacions, tal com testimonien diferents inscripcions en llindes, tant a l'interior de l'edifici com a fora. Fou aleshores quan es devia remodelar amb l'estructura tripartita actual, amb una típica sala central construïda entorn de 1782. Al segle XIX el Vilaró havia prosperat, i en l'amillarament de 1860 consta entre els masos que tenien entre 200 i 300 ha de terreny. En el Registre de la Riquesa de 1883 consta que tenia la possessió de tres masoveries: cal Vinyavella, Termallarga i cal Geperut. Aleshores el conjunt de les seves propietats abastaven un total de 264 ha, un 6 % de les quals eren conreades per parcers. El propietari era Miquel Vilaseca. El Vilaró, doncs, s'havia consolidat com un dels masos grans del terme. Ja a finals del segle XX, la propietària de la casa va quedar vídua i vivia sola. En el seu testament va llegar la propietat a l'Hospital de Puig-reig, que la gestiona mitjançant un administrador. | 41.9455400,1.9089400 | 409563 | 4644305 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49413-foto-08090-121-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49413-foto-08090-121-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49413-foto-08090-121-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A pocs metres de la façana de ponent de la masia es conserva el que sembla una tomba excavada a la roca.Inscripcions en llindes de finestres del mur de ponent: 1748, 1741Inscripcions en llindes de portes de la sala: 1782, 1783 | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49417 | Tornamira o Santa Àgueda (jaciment ibèric i muralla ciclòpia) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tornamira-o-santa-agueda-jaciment-iberic-i-muralla-ciclopia | BADIA, Josep M i altres (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 52-54, 171. BADIA I MASGRAU, J. M. (1984) 'Dades històriques i arqueològiques entorn de Navàs'. XXVI Assemblea Intercomarcal d'estudiosos (1981). Manresa: Centre d'Estudis del Bages, vol. I, p.115-121. DAURA, A.; GALOBART, J (1982). L'arqueologia al Bages. Manresa: Col·legi de Doctors i Llicenciats (Les Fonts: Quaderns de recerca i divulgació; núm. 5), p. 87. DAURA, Antoni; GALOBART, Joan; PIÑERO, Jordi (1995). L'Arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics, núm. 15, Manresa. P.130. SÁNCHEZ, Eduard (1987). El poblament pre-romà al Bages. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa. | II-I aC. | Muralla conservada parcialment. Sector d'habitatge en estat de conservació desconegut, sembla força arrasat | Possible poblat ibèric que es troba a la zona del turó de Santa Àgata, al cim del qual en època medieval hi havia el castell de Gaià. Entorn d'aquest turó hi ha dos nuclis on han aparegut vestigis d'època antiga: un als peus del turó (és el que es coneix amb el nom de Tornamira i, anteriorment Turó de Santa Àgata), l'altre és al cim del turó, on hi ha la capella de Santa Àgata i les restes del castell (aquest jaciment es coneix amb el nom de Castell de Gaià). Segons Josep M. Badia, és probable que hi haguessin dos nuclis amb vestigis ibèrics que estarien relacionats: el del cim del turó tindria un caràcter més defensiu i de guaita; el de sota el turó podria ser el lloc d'habitatge. El nucli superior podria haver esdevingut un castrum o lloc de vigilància romà d'època alt-imperial i hauria estat abandonat poc després. El jaciment situat a la plana es troba sota el vessant sud-oest del turó, en un camp que hi ha al costat del cementiri de Gaià i prop del mas en ruïnes anomenat Tornamira. En aquest sector Josep M. BADIA (1984: 118) va donar notícia de la troballa superficial de ceràmica ibèrica variada i en abundància, a més d'alguns fragments de ceràmica campaniana. L'hortizó cronològic es podria situar entre els anys 200 i 50 aC. Un fet molt interessant és que just a l'indret on apareix la ceràmica hi ha vestigis d'una muralla ciclòpia que defensaria una part del vessant d'aquest turó. Al marge del camí actual que ressegueix el turó per la part baixa es poden veure diferents trams on s'ha conservat aquesta muralla, formada per grans blocs de pedra que s'han complementat amb altres pedres de menor tamany. Es tracta d'una estructura força espectacular que s'allarga, tot i que de manera discontínua, durant uns 100 metres en el tram on el camí discorre en direcció nord. Cal dir que trobem trams de muralla ciclòpia de característiques similars al voltant del corriol que puja cap al cim del turó pel vessant de llevant. Tot i que en el moment present no tenim gaires elements per confirmar-ho, considerem que aquestes infraestructures defensives podrien estar relacionades amb el jaciment ibèric o amb un possible castrum romà, més que no pas amb el castell medieval. En primer lloc per la coincidència amb les restes ibèriques al sector de Tornamira, en segon lloc perquè existeix una certa tradició de muralles ciclòpies associades a òppidums o fortificacions ibèriques. El cas de Santa Àgata constitueix un exemple molt interessant i amb pocs paral·lels a la Catalunya central. En l'estat actual i sense una intervenció arqueològica és difícil interpretar la funcionalitat concreta d'aquestes estructures defensives de gran envergadura. Un aspecte que desconcerta és que només protegeixen trams parcials. Tant en a llevant com al sud-oest semblen estar concebudes per protegir sectors molt concrets, més que no pas com una defensa global del turó. Evidentment, en època medieval, aquesta muralla podria haver estat reutilitzada i adaptada per a la defensa del castell. | 08090-125 | Al turó de Santa Àgata, al sector central del terme de Gaià | Tot i que no ha estat objecte d'excavació, hi ha evidències arqueològiques que indiquen l'existència d'un assentament ibèric que se suposa que tindria dos nuclis: un situat al cim del turó i un altre als peus del turó, amb una funció probablement més d'habitatge. Sembla que al principi de la dominació romana el poblat hauria esdevingut un castrum o lloc de vigilància que no hauria tingut continuïtat en època imperial. Segons la ceràmica recollida superficialment, el turó seria reocupat amb la conquesta comtal de la fi del segle IX. La primera notícia documental coneguda del castell és de l'any 936, quan s'esmenta el 'Castro Galiano, in Matamala'; és a dir, el castell de Gaià, al lloc de Matamala. El seu nom vindria de Gaianus o Galinanus, un primer repoblador del qual el castell hauria adoptat el nom. Es tracta d'un castell termenat amb un territori una mica més gran que l'actual municipi, incloent part del municipi de Santa Maria de Merlès. Al segle XI els senyors eminents eren el comte de Barcelona Ramon Berenguer I i la seva muller, i els monarques posteriors en van mantenir els drets. Segons Albert BENET (1984: 256) des del principi del segle XI els feudataris eren la família Balsareny; concretament un tal Bernat Guifré, probablement fill de Guifré de Balsareny. Bernat Guifré el llegà al seu germà Guillem, però com que aquest fou nomenat bisbe no en pogué exercir les funcions, de manera que el 1063 els comtes de Barcelona van infeudar el castell de Gaià, i també el castell veí de Balsareny, als germans Bernat i Miró Ricolf, que ja tenien el castell de Pinós i foren els primers barons de Pinós. El mateix any 1063 jura fidelitat Adalbert Ellemar com a castlà del castell. Així doncs, els barons de Pinós van passar a ser els senyors del castell de Gaià i encara ho eren al segle XIII, quan el titular era Galceran III de Pinós, que el 1277 el llegà en testament al seu fill Galceran IV. Dos anys més tard el rei va demanar i obtenir la potestat de diversos castells, entre ells el de Gaià, però va ser per pocs anys, ja que el 1313 la mare de Pere II Galceran de Pinós va obtenir el retorn de la potestat. Al segle XIV els Pinós abandonen la senyoria, que passa als Cornet fins al segle XV. A la primera meitat del XVI posseïa la senyoria Beatriu de Pons i de Castellet, casada amb Pere Joan de Vilagaià. Del segle XVII en endavant la senyoria pertanyia al rei i, en conseqüència, era el govern municipal qui en cobrava els censos. Així consta en el capbreu de 1692, on també es diu que el mas Noguera tenia el mas i l'heretat que d'antic s'anomenava 'heretat del Castell de Gaya' (BADIA, 2016: 171). En aquesta època el castell era ja un simple mas. Aquest procés tal vegada ja s'havia iniciat segles abans, ja que el 1391 existia un mas anomenat 'Castello', que havia de ser a la zona de l'actual Santa Àgata. D'altra banda, les dades arqueològiques semblarien indicar que el castell va ser abandonat de manera força prematura, al voltant del segle XII. Probablement al segle XIX es va erigir la moderna capella de Santa Àgata, de manera que el turó ha passat a ser conegut amb aquest nom. Pel que fa a la recerca sobre el castell, l'estudiós Josep M. BADIA (1984: 118) ja va reportar la troballa de ceràmica ibèrica als peus del turó de Santa Àgata. Més tard, l'any 2002 el castell de Gaià va formar part d'una campanya de prospecció arqueològica dins el projecte 'Prospeccions als Monistrols del Bages' amb el motiu d'aclarir l'origen del topònim Monistrol i verificar si es tractava inicialment de fundacions o de punts de vigilància i defensa d'època islàmica. La va dirigir Ramon Martí Castelló, de la Universitat Autònoma de Barcelona i, a més de Gaià, es van estudiar altres casos a Rajadell, Monistrol de Calders i Monistrol de Montserrat. En aquest cas no es va trobar cap indici d'ocupació en època islàmica, però sí que es va recollir ceràmica antiga al sector alt, on hi ha les restes del castell. | 41.9175600,1.9179400 | 410270 | 4641189 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49417-foto-08090-125-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49417-foto-08090-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49417-foto-08090-125-3.jpg | Inexistent | Romà|Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquest jaciment s'ha anomenat de diverses maneres. El seu descobridor, Josep M. Badia, de primer la va donar el nom de Turó de Santa Àgata (en la fitxa de la Generalitat el nom és Santa Àgueda). Posteriorment Badia li canvià el nom pel de Tornamira. | 83|81 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||
| 49419 | Sant Jordi de Lloberes (masia) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-jordi-de-lloberes-masia | BADIA, Josep M i altres (2016). 'Història', 'Arquitectura', 'Relacions socials i festes', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 31, 55, 60, 68, 85, 184-185, 231-232 BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Jordi de Lloberes', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 258-259. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm.22. JUNYENT, Eduard (1948). 'Itinerario histórico de las parroquias del Obispado', Hoja Parroquial, núm. 20, Vic (2 de maig de 1948). PLADEVALL, Antoni (1981). 'El culte a Sant Jordi al bisbat de Vic: la capella de Sant Jordi de Lloberes', Full Diocesà, núm. 3131, Vic (18 d'abril 1981). | XI-XX | Masia de dimensions mitjanes, emplaçada junt amb la capella romànica de Sant Jordi de Lloberes el cim d'un turó dominant amb bones vistes vers el turó de Santa Àgata i també cap a llevant. Probablement el mas, que es situa en el punt més alt del turó, ha derivat d'una torre medieval (documentada al segle XI) de la qual, però, no se n'observa actualment cap rastre. La masia consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i planta sotacoberta) i té un barri o clos tancat al sud-est amb una extensa àrea de coberts; alguns són antics i d'altres, situats més a ponent, corresponen ja a una granja moderna. Uns metres a llevant s'aixeca isolada i fora del recinte la capella de Sant Jordi. La façana principal de la casa, encarada vers migdia, té un portal adovellat que ha quedat mig amagat sota una terrassa moderna. I és que entorn del 1956 la casa es va ampliar per aquesta part a la primera planta. La resta de l'habitatge sembla correspondre a una fase constructiva, força unitària i que es podria situar al segle XVIII. Els murs són de maçoneria, a pedra vista. Les finestres es distribueixen força regularment en les façanes laterals. Unes poques són emmarcades amb brancals i llindes de pedra, però la majoria han estat reformades i se'ls hi ha donat un tractament uniforme. L'interior de l'habitatge s'ha anat adaptant i reformant en els darrers anys. | 08090-127 | Al sector nord-est del terme de Gaià | Aquest mas podria tenir el seu origen en una torre de guàrdia medieval. Concretament, seria una de les tres torres de vigillància que hi ha documentades al terme. En aquest cas es coneixia amb el nom de Turrionarda i apareix en un document de 1052. Segons Josep M. BADIA (2016: 55) era prop de l'església de Sant Jordi i controlava el sector nord-est del terme del castell de Gaià, per on hi passava un camí públic i que limitava per aquesta banda amb el castell de Lluçà. Concretament, en aquest document de 1052 es diu que l'església era al costat d'una torre de defensa anomenada Turrionarda i d'unes cases. La capella de Sant Jordi com a tal ja apareix citada el 1053. Estava situada al lloc de Lloberes i aquest any el seu fundador, el bisbe Oliba, la va donar a la seu de Vic juntament amb la torre. El 1362 Jaume de Vilagaià va fer unes deixes a aquesta església, anomenada 'Sancti Georgii de Turrionarde'. Pel que fa al mas de Sant Jordi, pròpiament, està documentat al segle XVII i era una de les set masoveries del Soler de Lloberes, que era el mas principal de la zona. En l'arxiu particular del Soler de Lloberes es conserva documentació referida a la capella i també al mas Sant Jordi. Així, el 1779 l'hereu del mas, Antoni Soler de Lloberes i Vall de Vilaramó, 'va fer amb les seves mans el nou retaule de l'ermita de Sant Jordi', i el 1890 s'hi va fer un nou altar. Segons el Registre de la Riquesa de 1883, al mas Sant Jordi continuava en poder del Soler de Lloberes. Les seves terres abastaven 49,50 ha. Els primers decennis del segle XX van passar per la casa diferents famílies de masovers. Entorn de 1947 hi van arribar, procedents de Sant Feliu Sasserra, Paulino Capdevila Bover i Pepeta Sensada Serena. La seva filla, Montserrat Capdevila Sensada, casada amb Josep M. Badia, continua amb la seva família en aquesta masoveria, que continua sent propietat del Soler de Lloberes. Fins a la dècada de 1960 encara recorrien el camí de transhumància nombrosos ramats, els quals feien nit a Sant Jordi de Lloberes. Per això entorn de 1956, a més d'ampliar-se la casa es van ampliar els coberts. Els ramats eren molt extensos i solien ocupar tots els coberts i, de vegades, fins i tot la capella, que havia estat profanada durant la Guerra Civil i havia quedat fora de culte. A la capella també s'hi quedaven a passar la nit alguns pobres sense sostre que transitaven pel camí. El 1964 el propietari del mas Soler de Lloberes va fer restaurar la capella, i actualment s'hi diu missa un cop a l'any, per Sant Jordi. | 41.9408800,1.9633000 | 414063 | 4643732 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49419-foto-08090-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49419-foto-08090-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49419-foto-08090-127-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la llinda del costat del portal: 1790Informació oral facilitada per Montserrat Capdevila Sensada | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49421 | Cal Xusqueda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-xusqueda | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 33. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada en una petita esplanada a la vall que forma el barranc o torrent del Vilaró. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més dos pisos) i té un cobert adossat a la part posterior que sobresurt per un costat. La casa és construïda en dues fases. Probablement a finals del segle XIX o començaments del XX, es va allargar cap al sud. Sembla que va ser també en aquest moment que les finestres es va uniformitzar, dotant-les amb emmarcaments de maó. Ara la façana principal és la de llevant, i presenta un petit portal rematat amb arc escarser i sèries de finestres a cada planta, disposades regularment. Els murs són de maçoneria, actualment a pedra vista. El cobert adossat, que devia correspondre a la pallissa, queda obert per la banda de migdia amb una interessant terrassa amb baranes de fusta. Al costat de ponent hi ha un altre petit cobert de pedra. | 08090-129 | Sector nord-oest del terme de Gaià | No coneixem notícies documentals sobre l'origen d'aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX. Segons informació oral, la va construir l'avi d'una família de Navàs, els Santmiquel. Era en terres del Vilaró (el mas principal de la zona) a qui la casa pagava un cens. Entorn del 1960 cal Xusqueda ja va quedar abandonada, i entorn de l'any 2000 la va comprar l'actual propietari, Esteve Obradors Vilaró, que la va rehabilitar. | 41.9500100,1.9160400 | 410158 | 4644794 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49421-foto-08090-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49421-foto-08090-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49421-foto-08090-129-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | També apareix escrita com a cal SusquedaInformació oral facilitada per Esteve Obradors Vilaró | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49424 | Cal Vinya Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-vinya-vella | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 65, 83 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 39. | XVII-XX | Masia de dimensions modestes, emplaçada en un petit altiplà sobre la vall formada pel torrent de Vilaramó. Consta d'un cos residencial de planta rectangular força allargassada (amb planta baixa més dos pisos) i té petits cossos adossats a nord i sud. La casa ha estat ampliada recentment amb un porxo de tres plantes per la cara de ponent, que ha estat obrat ja amb materials moderns, i també ha estat sobrealçada, donant més ampliud a la planta sotacoberta. La resta de la construcció sembla bastida en una sola fase constructiva, tal vegada als segles XVII-XVIII i amb reformes posteriors al XIX. La façana on hi ha l'entrada principal és a migdia, i té una distribució d'obertures força regular, tal vegada fruit d'aquesta reforma del segle XIX; de l'any 1862, si fem cas a la inscripció de la llinda del portal. En aquest moment s'haurien uniformitzat les finestres del primer pis, dotant-les amb un emmarcament superior de maó. Les finestres del segon pis corresponen ja a la reforma més recent. Els murs de la casa són de maçoneria i, en algun tram, conserven el semi-arrebossat tradicional. La façana nord gairebé no té obertures i sembla força reformada en èpoques recents. | 08090-132 | Sector nord-oest del terme de Gaià | Aquesta masia apareix documentada en un capbreu del castell de Gaià de 1692-93. Aleshores tenia la denominació de Cots, i l'hereu era Antoni Cots, el qual pagava un cens de 6 diners. Al segle XIX havia passat a mans del Vilaró, que havia esdevingut el mas principal de la zona, en una situació relativament propera. En el Registre de la Riquesa de 1883 consta que el Vilaró tenia la possessió de tres masoveries: cal Vinyavella, Termallarga i cal Geperut. Aleshores les terres de cal Vinyavella abastaven una superfície de 228,88 ha, de les quals 6,91 eren conreades per tres parcers. Segons el cadastre, l'any 1850 es van fer obres a cal Vinya Vell. En canvi, la inscripció de la llinda del portal indica l'any 1862. Entorn d'aquesta època (entre 1850 o 1888) es va construir la casa coneguda com cal Vinya Nou, uns 800 m al nord-oest, prop del torrent del Vilaró. Més darrerament, el propietari de cal Vinya Vell vivia a la colònia Marçal i tenia llogada la casa. | 41.9424300,1.9172300 | 410246 | 4643951 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49424-foto-08090-132-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49424-foto-08090-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49424-foto-08090-132-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la llinda del portal: 18[6]2 | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | ||||||||
| 49426 | Pou de cal Tiet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-cal-tiet | XIX-XX | Pou d'aigua resguardat dins d'una barraca feta de maó, enmig d'una vinya pertanyent a la casa del cal Tiet, del nucli de Galera. L'aigua d'aquest pou era molt bona i, antigament, molta gent de Galera venia a buscar aquí l'aigua que feia servir per al consum de boca. | 08090-134 | Entorn de Galera, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9153900,1.8912600 | 408055 | 4640976 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon M. Vila Casals | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||||||
| 49430 | Barraca de cal Miquel 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-cal-miquel-2 | XIX-XX | Parcialment esfondrada | Barraca de pedra seca de planta més o menys quadrada, adossada a un desnivell de terreny. Es conserva parcialment derruïda. Pertanyia a la casa de cal Miquel, de Galera. | 08090-138 | Entorn de Galera, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9147800,1.8980500 | 408617 | 4640901 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49430-foto-08090-138-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49430-foto-08090-138-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49430-foto-08090-138-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon M. Vila Casals | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||
| 49431 | Barraca de cal Peret 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-cal-peret-2 | XIX-XX | Ha perdut la coberta | Barraca de pedra seca de planta rectangular i de dimensions força grans. Es troba emplaçada enmig d'una zona boscosa. En un lateral té una porta rectangular, i ha perdut la coberta. Pertanyia a la casa de cal Peret, de Galera. | 08090-139 | Entorn de Galera, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9149100,1.9007300 | 408839 | 4640913 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49431-foto-08090-139-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49431-foto-08090-139-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon M. Vila Casals | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 | |||||||||
| 49432 | Barraca de cal Xarama 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-cal-xarama-1 | XIX-XX | Parcialment esfondrada, totalment coberta per la vegetació | Barraca de pedra, planta rectangular. Actualment es troba totalment coberta per la vegetació, enmig d'una zona boscosa. Ha perdut la coberta. Pertanyia a la casa de cal Xarama, de Galera. | 08090-140 | Entorn de Galera, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9143000,1.9029100 | 409019 | 4640843 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49432-foto-08090-140-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon M. Vila Casals | 119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-07-13 04:33 |
Estadístiques 2026
Patrimoni cultural
Mitjana 2026: 211,43 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc