Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 49343 | Forn d'obra de Coll de Comadoms | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-coll-de-comadoms | BADIA, Josep M (2016). 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 165, 170. | XIX | Algunes parets en estat precari, cobert per la vegetació | Forn d'obra o teuleria emplaçat uns 800 m a l'est de la masia de Coll de Comadoms, a la vora del camí d'accés i en una terreny actualment ocupat per bosc de pi. Es conserva en estat precari però amb l'estructura força íntegra, només malmesa a la part superior, tot i que actualment es troba pràcticament cobert per la vegetació. El forn, que segueix la tipologia habitual, consisteix en una construcció de pedra de planta quadrada, emplaçada en un terreny amb pendent. Està dividit en dos nivells. A la part inferior hi ha la fogaina, que és una cambra semi-soterrada, habitualment coberta per una sèrie d'arcs transversals. En aquest cas no sabem si aquesta part s'ha esfondrat o bé es troba amagada i coberta sota la vegetació. Aquí és on s'hi introduïa la llenya que donava combustió al forn. Al mur davanter, encarat cap al nord, no s'hi observa actualment rastre de la boca de la fogaina. Sembla que aquesta ha quedat soterrada i coberta pels enderrocs i terra que hi ha en aquest sector. De la part superior, on hi havia la cambra de cocció, se'n conserven parcialment les parets. La part interior del mur deixa veure una mena de revestiment de fang o arrebossat endurit per les altes temperatures. Al costat de ponent hi ha la porta d'accés a la cambra de cocció. Les mesures exteriors del forn són de cinc per cinc metres aproximadament. Vora el forn encara es pot veure algun apilonament de teules. Aquest forn, que pertanyia a la masia de Coll de Comadoms, pels volts de la dècada de 1940 encara havia funcionat. | 08090-51 | Prop de la masia de Coll de Comadoms, sector sud-est del terme de Gaià | 41.9135800,1.9626000 | 413968 | 4640701 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49343-foto-08090-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49343-foto-08090-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49343-foto-08090-51-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral proporcionada per Josep Coll Pujols | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49344 | Font del Tunic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-tunic | ESTRUCH, Maria (2016). 'Literatura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 294, 313. | Entorn abandonat | Font emplaçada sota una petita balma vora el barranc o torrent del Soler, enmig d'un bosc amb vegetació frondosa. La balma es situa a la riba de ponent del torrent, i la font s'ha adequat amb una fornícula feta de maó a l'interior de la qual hi ha el brollador. A la petita esplanada adjacent hi trobem dos blocs de pedra que havien servit com a taules. Uns anys enrere aquesta font era molt popular i concorreguda. A l'estiu hi venien gent de Galera i fins i tot de Navàs. L'aigua de la font s'utilitzava per regar uns horts en aquesta zona a través d'un viver que es troba més avall. Aquesta és una de les fonts del terme de Gaià escollides pel poeta Miquel M. Lluch per dedicar-li una de les seves composicions elegíaques: 'Vora una gran llosa de temps molt antic / i d'un rierol que, tímid, s'amaga / entre les falgueres de l'espessa obaga, / brolla la font d'en Tonic.' 'Al fons d'una penya que li dóna abric, / com perla boscana, humil i manyaga, / sota un verd ramatge de boix i argelaga / s'escolta sens treva el seu dolç somic.' (...) | 08090-52 | Sector est del terme de Gaià | 41.9349700,1.9540600 | 413289 | 4643085 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49344-foto-08090-52-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El trencall cap a la font té un rètol indicador | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||||||
| 49345 | Padró de la Codina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/padro-de-la-codina | XIX | Columna de pedra amb una creu aixecada en record d'un matrimoni que van assassinar en aquest indret l'any 1828. Es troba emplaçada al costat mateix de la carretera BV-4401, al km. 11,1. Sobre un petit pedestal quadrat s'aixeca la columna, formada per grans blocs de pedra i acabada amb una semiesfera a la part superior, adoptant així la forma de 'supositori'. Al seu damunt té una creu de ferro simple. Dos dels carreus de la columna tenen una inscripció. En una d'elles hi podem llegir: 'Any 1828 23 Juliol. Aquí los lladres [van] robarlo'. L'altra pedra s'ha escrostonat totalment per la part davantera i s'ha perdut la inscripció, però alguns testimonis encara recorden que feia referència als noms de les persones assassinades, que eren el matrimoni propietari del mas la Codina, molt proper a aquest lloc. Abans de la carretera per aquest indret hi passava un camí de transhumància, també utilitzat com a 'camí ral'. Venia de Sallent, passant per Coll de Comadoms, i es dirigia cap a Sant Pau de Pinós i Prats de Lluçanès. Segons es dedueix de la inscripció, els propietaris del mas van ser víctimes d'un assalt per part d'uns lladregots de camí ral. La creu devia ser bastida poc després que s'esdevinguessin els fets. Segons informació oral, els propietaris de la Codina venien de mercat de Prats de Lluçanès i els van matar allà mateix. Elena Guixé, actual propietària de la Codina i autora d'una petita recerca sobre la història d'aquest mas, creu que els assassinats devien ser Francesc Codina de Codinachs Boada i la seva esposa Paula Escayola. A conseqüència d'això la propietat va haver de passar d'avi a nét. Així consta en el testament de Miquel Codina de Codinachs Serradell, fet el 1831, uns anys després de l'assalt i cinc anys abans que morís. En aquest document l'avi passa l'heretat directament al seu nét: Miquel Codina Escayola (1826?-1898). Cal dir que el mas Codina era un dels més grans de Gaià, i els seus propietaris es comptaven entre les famílies més adinerades del poble en aquell temps. Fa uns anys en unes obres de la carretera el monument es va tombar i va caldre tornar-lo a col·locar dret. | 08090-53 | Sector nord-est del terme de Gaià | 41.9568400,1.9572400 | 413582 | 4645510 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49345-foto-08090-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49345-foto-08090-53-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fa uns anys en unes obres de la carretera el monument es va tombar i va caldre tornar-lo a col·locar dret.Informació facilitada per Elena Guixé i Enric Armengou Vall de Vilaramó | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||
| 49346 | Tornamira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tornamira | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 70. | XIII-XIX | En ruïnes | Masia de petites dimensions, d'origen medieval i actualment en ruïnes, que es troba emplaçada en una estribació al sud-oest del turó de Santa Àgata. La casa s'assenta sobre un petit promontori. Se'n conserven els murs perimetrals de manera molt parcial i desigual, sobretot a la part nord, on la paret arriba fins a una alçada d'uns tres metres. En aquest sector es conserven les restes d'un forn de pa. La banda de migdia, on previsiblement hi havia el portal principal, s'ha esfondrat gairebé del tot i en queda poc rastre. S'observen restes de possibles coberts en aquest costat de migdia i també a ponent. | 08090-54 | Sector central del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament s'esmenta en un document de 1282 de l'Arxiu Episcopal de Vic amb el mateix nom de Tornamira. Aleshores l'hereu era un tal Berenguer, i el mas formava part de la parròquia de Gaià. Al segle XVII Tornamira ja havia passat a dependre del mas Prat. Així, segons un capbreu del castell de Gaià del 1692-93, el mas Prat posseïa els masos Codinelles, Tornamira, Recussa, Comaderec, Coma d'en Reig i terres d'altres masos. Aleshores el propietari era Joan Prat. Al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, el Prat tenia tres masoveries: Manalvens, Tornamira i Tresserra. Les terres de Tornamira, en concret, abastaven 45,02 ha, de les quals 24,91 eren conreades per vuit parcers. Aleshores el propietari era Jaume Manalbens, que era el descendent de la família Prat. Des de l'any 1912 aquesta família està establerta a la casa del Prat de Cornet, ja en terme de Sallent, i ha continuat mantenint la propietat d'aquesta finca. A l'arxiu del Prat es conserva documentació sobre aquest mas. Entrat el segle XX Tornamira devia quedar abandonat i ja fa molt temps que es troba en ruïnes. | 41.9157400,1.9148500 | 410011 | 4640990 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49346-foto-08090-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49346-foto-08090-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49346-foto-08090-54-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49347 | La Bena (mas) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-bena-mas | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 66. | XIII-XVIII | En ruïnes, molt arrasat | Antic mas, ara totalment en ruïnes, emplaçat en un contrafort a llevant del Coll de la Creu, per on transcorria un antic camí i també l'actual carretera. Se'n conserven restes molt escadusseres en una zona boscosa però a la vora d'un camp sembrat. En l'estat actual tan sols es poden identificar els fonaments d'algun mur que aflora a la superfície, envoltats d'enderrocs entre la vegetació. | 08090-55 | Sector est del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament s'esmenta en un document de 1255 de l'Arxiu Episcopal de Vic, ja amb el nom de Sabena. Llavors el cap de casa era un tal Bernardí, i el mas formava part de la parròquia de Gaià. Al segle XVII la Bena havia passat ja sota el domini del mas veí de la Codina. Així, en un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 el mas Codina Subirana, del qual n'era hereu Joan Codina, tenia la possessió de cinc masos secundaris: Codinac, Codina Jussana (segurament l'actual mas Racons), la Bena i Casa de Sant Esteve. D'aquesta manera havia esdevingut un dels principals masos del terme. En aquest document es fa constar que la Bena estava deshabitada i que pagava censos a la comunitat de Canonges de Vic. Al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, el mas la Bena ja no apareix ni entre les possessions de la Codina ni de cap altre mas. És possible, doncs, que en aquest moment ja hagués quedat abandonat definitivament. El fet és que d'aquest mas se n'havia perdut el rastre i no va ser fins fa uns anys que, en base a les referències documentals esmentades per Josep M. Badia, es van identificar aquestes restes, que se suposa que correspondrien al mas la Bena. | 41.9318100,1.9457300 | 412594 | 4642743 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49347-foto-08090-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49347-foto-08090-55-2.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49348 | Cal Melic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-melic | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 11. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XX | En procés de rehabilitació | Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada a la terrassa fluvial formada en un meandre del riu Llobregat, just a tocar de la resclosa de la fàbrica de l'Ametlla de Merola i prop del nucli de Galera. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més dos pisos), el qual té unes tines adossades al nord i, més enllà, un llarg cobert. Al sud hi ha un altre cobert modern, fet de totxo, amb una granja de dos pisos. El cos residencial principal és una edificació aixecada en una sola fase, d'estructura molt regular. La façana principal, encarada a migdia, presenta una distribució en base a tres eixos d'obertures, amb un portal central rematat amb arc escarser i un balcó al primer pis. Totes les obertures són emmarcades amb maó. Els murs són de maçoneria, a pedra vista, i reforçats amb uns sòlids carreus a les cantoneres. La façana de llevant també té obertures en totes les plantes perfectament alineades. En la resta de façanes les obertures són més irregulars. El cobert situat al nord és una construcció moderna obrada amb totxo que ha estat adaptada com a habitatge, amb diversos garatges a la part posterior. Uns 40 m al nord-est s'aixeca una barraca de pedra seca que des de l'inici no forma part de la finca de cal Melic. | 08090-56 | Sector oest del terme de Gaià | Aquesta casa fou construïda per un tal Estruch entorn de l'any 1900, coincidint amb el moment en què s'havia de construir una nova resclosa per a la fàbrica de l'Ametlla de Merola, més alta que l'antiga. Aquest Estruch procedia de Berga i es casà amb una dona de Gaià. Els terrenys eren de ca l'Agnès, de Galera. Segons explica Ramon Vila en el seu treball sobre Galera, al front de la casa de ca l'Agnès hi va quedar una vídua que es trobava en una situació 193econòmica precària. Quan s'havia de construir la resclosa l'Estruch es va assabentar del projecte i aconseguí comprar per un baix preu una porció de terreny just a la vora de la nova resclosa per així convertir el camp en regadiu. Els horts de la part de sota, en canvi, que ja es regaven amb la resclosa vella, es van conservar en la propietat de ca l'Agnès. Segons informació oral, al cap de poc hi va haver un incendi i la casa es va haver de reparar. D'aquí vindria la inscripció del 1904 en una cantonera. A començaments de segle XX el promotor de la casa ja tenia fills i néts. Els néts eren quatre germans, de cognom Estruch Palà: Montserrat (que va néixer el 1900), Francisco, Josep i un altre. La família Estruch Palà va viure a la casa fins els volts de 2010. El 2016 fou comprada per Jaume Cussà, i ara es troba en procés de rehabilitació. | 41.9119500,1.8838000 | 407431 | 4640603 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49348-foto-08090-56-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49348-foto-08090-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49348-foto-08090-56-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquesta casa també és coneguda amb el nom de ca l'AimerichInscripció en una pedra cantonera de la casa: 1904Inscripció en la barraca propera: 1905Informació facilitada per Jaume Cussà i Ramon M. Vila Casals | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 49349 | Cal Tiquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tiquet-0 | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 61. | XIX-XX | En semi-ruïna: la meitat de la casa s'ha esfondrat | Masia de dimensions modestes, en estat de semi-ruïna, emplaçada a l'extrem sud d'un altiplà que s'estén sobre el torrent conegut com el Reguer de la Riera. Consta d'un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis) que té una tina i dependències annexes al nord així com un ampli cobert aïllat que està situat a ponent. La casa s'ha esfondrat parcialment pel costat de ponent. És aquí on hi havia les dependències principals de l'habitatge, de les quals es pot veure una llar de foc i una comuna. Probablement també hi havia el portal principal, que podria estar situat entre dos contraforts de la façana de migdia. No es veu clar si aquesta era la part més antiga de la casa i posteriorment s'amplià cap a llevant o bé tota la construcció és d'una mateixa fase originària. La banda de ponent de la casa, que és la que s'ha conservat més sencera, és una construcció ja del segle XIX, amb els murs de maçoneria i les obertures emmarcades amb maó. Els murs interiors, però, són de tàpia. En els annexos posteriors s'hi conserva una tina amb una rampa d'accés i una zona amb celler. Pel que fa al cobert aïllat de ponent, és una barreja de construccions de diferents èpoques, amb la base antiga de pedra. | 08090-57 | Sector sud-oest del terme de Gaià | No coneixem notícies històriques antigues referents a aquest mas que, per la seva tipologia constructiva, podria haver estat bastit al segle XVIII o bé al XIX. Segons el Registre de la Riquesa de 1883, cal Tiquet era una masoveria del mas La Riera. Les seves terres abastaven 3,25 ha i eren conreades directament pel propietari, que aquest any era Rosa Cots i Suñer, de Manresa. Fins els volts de 1960 encara hi vivien masovers, concretament Joan Burgès. | 41.9030500,1.8995100 | 408721 | 4639598 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49349-foto-08090-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49349-foto-08090-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49349-foto-08090-57-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Font i Josep Matamala | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 49350 | Capella de Santa Àgata | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-santa-agata | BADIA, Josep M; TORRES, Jordi; FONT, Montse, LLUCH, Miquel M. i altres (2016). 'Arquitectura', 'Relacions socials i festes', 'Màgia i bruixeria. Llegendes i contes', 'Gaià anys enrere (1965-1985)', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 171-172, 231, 263-265, 320-321. | XIX | Petita capella de construcció moderna (probablement del segle XIX) emplaçada al punt més alt del turó actualment anomenat de Santa Àgata, on també hi ha les restes del castell de Gaià. Precisament els enderrocs del castell han format un túmul de contorns arrodonits sobre el qual està edificada la capella. És una capella de planta rectangular sense absis. El portal d'entrada, encarat al sud-est, és format per una arc rebaixat emmarcat amb pedra picada. Al seu damunt té un petit campanar d'espadanya sota el qual hi ha una pedra amb el relleu d'un escut dels Carmelites i el monograma de Maria. Al seu voltant hi ha gravada la inscripció 'Recons 1983. Santa Àgata'. Els murs de la construcció són de maçoneria, a pedra vista, i el de la part posterior té una petita finestra monolítica. A l'interior, a un costat de l'altar presideix el petit temple una imatge moderna de Santa Àgata, feta de terracota. Molt a prop, en un marge uns 20 m al sud de la capella, hi ha un tenant d'altar encastat entre els restes de la muralla del castell. Per la seva tipologia, podria ser dels segles X-XII. Devia procedir d'alguna capella antiga del lloc, ben probablement vinculada al castell, de la qual se n'ha perdut el rastre. Santa Àgata és un dels indrets emblemàtics de Gaià i, des de fa uns anys, s'hi celebra un aplec anual. Actualment l'entorn de la capella s'ha condicionat amb unes escales i, a l'esplanada adjacent, s'hi han col·locat unes pedres a manera de bancs. | 08090-58 | Turó de Santa Àgata, al sector central del terme de Gaià | Aquesta capella es troba erigida al lloc hi havia hagut el castell de Gaià i un anterior poblat ibèric. El tenant d'altar dels segles X-XII indicaria que en algun punt del turó ja hi havia hagut una capella més antiga, ben probablement vinculada al castell i de la qual se n'ha perdut el rastre. No coneixem notícies documentals de la capella moderna que, per la seva tipologia constructiva, podria deduir-se que fou construïda al segle XIX. Era situada dins la propietat del mas Noguera, el qual va heretar els drets del castell de Gaià. Segons la memòria popular, l'emplaçament de la capella i la dedicació a Santa Àgata obeïen al fet que aquesta santa era la patrona de les dones, incloses les bruixes, i també era advocada contra les pedregades i calamitats naturals. Segons la creença popular, la santa tenia controlades les bruixes i no permetia que provoquessin malvestats. Així, des d'aquest emplaçament dominant la capella exercia una mena d'escut protector envers el territori de l'entorn i venia a ser com un complement del comunidor que hi havia al costat de l'església parroquial (TORRES; FONT, 2016: 263). De fet, per la col·locació del tenant d'altar en un punt estratègic al vessant sud del turó, sembla que es podria haver utilitzat en rituals de benedicció del terme o en exorcismes. Ja al segle XX, després d'un temps que la capella quedés abandonada, la propietària Teresa Miralda Domingo i el seu cunyat i administrador en van promoure i finançar la restauració l'any 1983. Hi van intervenir veïns i grups d'escoltes de Barcelona i Navàs, i el paleta que va dirigir les obres fou Josep Matamala. El 1986 es va beneir la capella i la nova imatge de santa Àgata. Josep Matamala Bruch va esculpir la llinda que hi ha sobre la porta, amb l'any de la inauguració. Llavors es va iniciar el costum de fer-hi un aplec anual, per la festa de la santa, el febrer. S'hi diu missa, es canten els goigs (una composició moderna, del mateix 1986) i s'ofereix un refrigeri. Anys més tard la capella fou cedida a l'Ajuntament amb el compromís de mantenir l'aplec. | 41.9189000,1.9195800 | 410408 | 4641336 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49350-foto-08090-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49350-foto-08090-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49350-foto-08090-58-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Imatge de Santa Àgata, inscripció: Santa Agata + Gaià. Màrtir de Catània, Sicília, segle III. Firmat: WA | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49351 | Tenant d'altar de Santa Àgata | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tenant-daltar-de-santa-agata | BADIA, Josep M; TORRES, Jordi; FONT, Montse i altres (2016). 'Arquitectura', 'Relacions socials i festes', 'Màgia i bruixeria. Llegendes i contes', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 171-172, 231, 263-265. | X-XII | Tenant d'altar probablement romànic que es troba en un marge 20 m al sud-oest de la capella de Santa Àgata, al lloc on també hi havia hagut el castell de Gaià. Concretament, la peça es troba encastada entre les restes del que devia ser la muralla del castell, en una posició estratègica mirant cap al sud, entre grans roques d'una cinglera. Això ens fa pensar que tal vegada aquest monòlit hauria estat utilitzat en rituals de benedicció del terme o en exorcismes, atesa la relació que té el culte tradicional de santa Àgata amb el tema de la bruixeria. El tenant és una pedra rectancular que servia per sostenir la taula de l'altar. En la part superior té un forat quadrat amb un encaix per a una tapa que servia per a dipositar-hi les relíquies. Les mesures de la pedra són: 1 m d'alçada per 0,50 d'amplada i 0,40 de fondària. Per la seva tipologia podria ser una peça dels segles X-XII. Devia procedir d'alguna capella antiga del lloc, ben probablement vinculada al castell però de la qual se n'ha perdut el rastre. | 08090-59 | Capella de Santa Àgata, sector central del terme de Gaià | Aquesta capella es troba erigida al lloc hi havia hagut el castell de Gaià i un anterior poblat ibèric. El tenant d'altar dels segles X-XII indicaria que en algun punt del turó ja hi havia hagut una capella més antiga, ben probablement vinculada al castell i de la qual se n'ha perdut el rastre. No coneixem notícies documentals de la capella moderna que, per la seva tipologia constructiva, podria deduir-se que fou construïda al segle XIX. Era situada dins la propietat del mas Noguera, el qual va heretar els drets del castell de Gaià. Segons la memòria popular, l'emplaçament de la capella i la dedicació a Santa Àgata obeïen al fet que aquesta santa era la patrona de les dones, incloses les bruixes, i també era advocada contra les pedregades i calamitats naturals. Segons la creença popular, la santa tenia controlades les bruixes i no permetia que provoquessin malvestats. Així, des d'aquest emplaçament dominant la capella exercia una mena d'escut protector envers el territori de l'entorn i venia a ser com un complement del comunidor que hi havia al costat de l'església parroquial (TORRES; FONT, 2016: 263). De fet, per la col·locació del tenant d'altar en un punt estratègic al vessant sud del turó, sembla que es podria haver utilitzat en rituals de benedicció del terme o en exorcismes. Ja al segle XX, després d'un temps que la capella quedés abandonada, la propietària Teresa Miralda Domingo i el seu cunyat i administrador en van promoure i finançar la restauració l'any 1983. Hi van intervenir veïns i grups d'escoltes de Barcelona i Navàs. El 1986 es va beneir la capella i la nova imatge de santa Àgata. Josep Matamala Bruch va esculpir la llinda que hi ha sobre la porta, amb l'any de la inauguració. Llavors es va iniciar el costum de fer-hi un aplec anual, per la festa de la santa, el febrer. S'hi diu missa, es canten els goigs (una composició moderna, del mateix 1986) i s'ofereix un refrigeri. Anys més tard la capella fou cedida a l'Ajuntament. | 41.9186000,1.9193500 | 410389 | 4641303 | 08090 | Gaià | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49351-foto-08090-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49351-foto-08090-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49351-foto-08090-59-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 92|85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||||
| 49352 | Castell de Gaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-gaia | <p>BADIA, Josep M i altres (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 52-54, 66, 171. BADIA I MASGRAU, J. M. (1984) 'Dades històriques i arqueològiques entorn de Navàs'. XXVI Assemblea Intercomarcal d'estudiosos (1981). Manresa: Centre d'Estudis del Bages, vol. I, p.115-121. BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Castell de Gaià', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 256-257. CATALÀ ROCA, Pere (1976). 'Castell de Gaià', Els castells catalans, vol. V. Rafael Dalmau Editor, Barcelona (2ª edició, 1997), p. 649-651. DAURA, A.; GALOBART, J (1982). L'arqueologia al Bages. Manresa: Col·legi de Doctors i Llicenciats (Les Fonts: Quaderns de recerca i divulgació; núm. 5), p.87. MARTÍ, R., COLOMER, J. (2002). Memòria del projecte arqueològic Prospeccions als Monistrols del Bages. Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Núm. Reg. 5028 SÁNCHEZ, Eduard (1987). El poblament pre-romà al Bages. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.</p> | X-XVII | Restes força arrasades. Es desconeix l'estat de les restes que es poden conservar al subsòl | <p>El castell de Gaià estava emplaçat al turó de Santa Àgata però tan sols en queden vestigis dels recintes murallats i d'altres possibles estructures medievals disperses. Es tracta d'un lloc encimbellat i amb bones vistes en totes direccions, que es troba uns 500 m al sud-est del nucli de Gaià. El castell era a l'extrem sud-oest d'un turó allargassat que es coneix amb el nom de Santa Àgata perquè hi ha una capella moderna (probablement del segle XIX) dedicada a aquesta advocació. En aquest indret ja hi havia hagut també un poblat o castrum defensiu d'època ibero-romana. Hi ha dos nuclis amb probables restes del castell. El primer al mateix cim del turó on hi ha la capella. Sembla que aquesta està assentada sobre un túmul circular envoltat d'enderrocs que podria correspondre a una torre o a l'edificació central del castell. Per tant, la construcció principal es trobaria força derruïda sota la capella, tot i que gran part del recinte o les zones més perifèriques es troben repartides per la resta del turó. La zona plana al costat de la capella pot correspondre a un terraplenament suportat per un mur de contenció al vessant nord. A l'entorn d'aquest nucli es conserven diferents anells concèntrics del que semblen murs de protecció del recinte, però és difícil saber quins correspondrien a l'obra originària medieval. El recinte més exterior, que va resseguint el perfil de la part alta del turó, conserva en diferents punts restes de mur desigual, lligat amb un morter molt terrós. Justament en aquest marge hi ha encastat un tenant d'altar, probablement dels segles X-XII, que indicaria que en algun lloc del turó hi havia hagut una antiga capella, ben probablement vinculada al castell i de la qual se n'ha perdut el rastre. Un segon nucli amb possibles restes es troba uns 100 m al nord-est de la capella. Al costat de l'actual camí d'accés es conserva el fonament d'un mur força llarg fet amb carreus mitjans. En aquest punt arribava un corriol que devia ser el primitiu accés al castell. Per tant, el mur podria correspondre a alguna estructura defensiva per protegir l'accés per aquest flanc, però no es pot descartar que correspongui a un mas, ja documentat al segle XIV, que va ser el substitut del castell. És d'un gran interès aquest camí que ascendia al turó pel vessant de llevant, en direcció nord-sud, i que estava protegit al llarg del seu recorregut final per successius murs ciclopis, fets amb grans blocs de pedra aprofitats dels despreniments que hi ha hagut de cingleres. Considerem, però, que aquesta infraestructura defensiva estaria més aviat vinculada amb el jaciment ibero-romà, ja que es troba també al sector de Tornamira, als peus del turó pel vessant sud-oest. Evidentment, en època medieval aquesta muralla podria haver estat reutilitzada i adaptada per a la defensa del castell.</p> | 08090-60 | Capella de Santa Àgata, al sector central del terme de Gaià | <p>Tot i que no ha estat objecte d'excavació, hi ha evidències arqueològiques que indiquen l'existència d'un assentament ibèric que se suposa que tindria dos nuclis: un situat al cim del turó i un altre als peus del turó, amb una funció probablement més d'habitatge. Sembla que al principi de la dominació romana el poblat hauria esdevingut un castrum o lloc de vigilància que no hauria tingut continuïtat en època imperial. Segons la ceràmica recollida superficialment, el turó seria reocupat amb la conquesta comtal de la fi del segle IX. La primera notícia documental coneguda del castell és de l'any 936, quan s'esmenta el 'Castro Galiano, in Matamala'; és a dir, el castell de Gaià, al lloc de Matamala. El seu nom vindria de Gaianus o Galinanus, un primer repoblador del qual el castell hauria adoptat el nom. Es tracta d'un castell termenat amb un territori una mica més gran que l'actual municipi, incloent part del municipi de Santa Maria de Merlès. Al segle XI els senyors eminents eren el comte de Barcelona Ramon Berenguer I i la seva muller, i els monarques posteriors en van mantenir els drets. Segons Albert BENET (1984: 256) des del principi del segle XI els feudataris eren la família Balsareny; concretament un tal Bernat Guifré, probablement fill de Guifré de Balsareny. Bernat Guifré el llegà al seu germà Guillem, però com que aquest fou nomenat bisbe no en pogué exercir les funcions, de manera que el 1063 els comtes de Barcelona van infeudar el castell de Gaià, i també el castell veí de Balsareny, als germans Bernat i Miró Ricolf, que ja tenien el castell de Pinós i foren els primers barons de Pinós. El mateix any 1063 jura fidelitat Adalbert Ellemar com a castlà del castell. Així doncs, els barons de Pinós van passar a ser els senyors del castell de Gaià i encara ho eren al segle XIII, quan el titular era Galceran III de Pinós, que el 1277 el llegà en testament al seu fill Galceran IV. Dos anys més tard el rei va demanar i obtenir la potestat de diversos castells, entre ells el de Gaià, però va ser per pocs anys, ja que el 1313 la mare de Pere II Galceran de Pinós va obtenir el retorn de la potestat. Al segle XIV els Pinós abandonen la senyoria, que passa als Cornet, ja que el 1350 Galceran V de Pinós fa lliurament dels drets del castell al donzell Ferrer de Castellet, senyor del castell de Cornet, proper a Gaià. Els Cornet també van comprar, en aquest cas al rei, la jurisdicció del castell de Gaià l'any 1377. Van conservar la senyoria del castell al segle XV. A la primera meitat del XVI posseïa la senyoria Beatriu de Pons i de Castellet, casada amb Pere Joan de Vilagaià. Del segle XVII en endavant la senyoria pertanyia al rei i, en conseqüència, era el govern municipal qui en cobrava els censos. Així consta en el capbreu de 1692, on també es diu que el mas Noguera tenia el mas i l'heretat que d'antic s'anomenava 'heretat del Castell de Gaya' (BADIA, 2016: 171). En aquesta època el castell era ja un simple mas. Aquest procés tal vegada ja s'havia iniciat segles abans, ja que el 1391 existia un mas anomenat 'Castello', que havia de ser a la zona de l'actual Santa Àgata. D'altra banda, les dades arqueològiques semblarien indicar que el castell va ser abandonat de manera força prematura, al voltant del segle XII. Probablement al segle XIX es va erigir la moderna capella de Santa Àgata, de manera que el turó ha passat a ser conegut amb aquest nom. (Continua a l'apartat Observacions).</p> | 41.9190721,1.9181789 | 410292 | 4641357 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49352-foto-08090-60-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49352-foto-08090-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49352-foto-08090-60-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A més de BCIN el castell de Gaià també està protegit per les Normes Subsidiàries, Annex 1: entorn (Continuació de l'apartat Història). Pel que fa a la recerca arqueològica sobre el castell, l'estudiós Josep M. BADIA (1984: 118) ja va reportar la troballa de ceràmica ibèrica als peus del turó de Santa Àgata. Més tard, l'any 2002 el castell de Gaià va formar part d'una campanya de prospecció arqueològica dins el projecte 'Prospeccions als Monistrols del Bages' amb el motiu d'aclarir l'origen del topònim Monistrol i verificar si es tractava inicialment de fundacions o de punts de vigilància i defensa d'època islàmica. La va dirigir Ramon Martí Castelló, de la Universitat Autònoma de Barcelona i, a més de Gaià, es van estudiar altres casos a Rajadell, Monistrol de Calders i Monistrol de Montserrat. En aquest cas no es va trobar cap indici d'ocupació en època islàmica, però sí que es va recollir ceràmica antiga al sector alt, on hi ha les restes del castell. | 94|85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||
| 49353 | Camí i muralles ciclòpies del castell de Gaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-i-muralles-ciclopies-del-castell-de-gaia | IIIaC-XV | Estat desigual, entorn cobert per la vegetació | Corriol que devia ser l'accés primitiu al turó de Santa Àgata (on hi ha les restes del castell de Gaià i també d'un jaciment ibero-romà) i que està protegit per uns espectaculars murs ciclopis. Es tracta d'una infraestructura defensiva que sembla estar més vinculada al jaciment ibèric i romà, que podria haver esdevingut una mena de castrum, que no pas al castell medieval. El camí transcorre pel vessant de llevant del turó, en direcció nord-sud. És un corriol estret i de pendent molt acusat que comença vora l'actual camí del cementiri (coordenades UTM RTRS89 410496, 4641269) i arriba a la part superior del serrat (coordenades UTM RTRS89 410501, 4641401 ), just en un punt on es conserven restes d'un mur fet amb carreus al costat de l'actual camí d'accés, uns 100 m al nord-est de la capella de Santa Àgata. Aquest mur podria correspondre a algun tipus d'estructura defensiva per protegir l'accés al castell per aquesta banda. A l'entorn del corriol d'accés, concretament en els 100 m finals, hi trobem successius murs semblants a feixes però construïts amb grans roques. Es tracta de blocs ciclopis que s'han desprès de les diverses cingleres que hi ha pertot el turó i que s'han aprofitat per confeccionar els murs. Sovint es complementen amb altres pedres de tamany menor i, en algun cas, estan lligats amb morter. Cal dir que als peus del turó de Santa Àgata pel vessant sud-oest, just a l'indret on s'ha identificat un segon nucli del jaciment ibèric (anomenat jaciment de Tornamira), hi trobem trams d'una muralla ciclòpia similar que defensaria la part baixa del turó en aquest sector. Tot i que en el moment present no tenim gaires elements per confirmar-ho, considerem que aquestes infraestructures defensives podrien estar relacionades amb el jaciment ibèric o amb un possible castrum romà, més que no pas amb el castell medieval. En primer lloc per la coincidència amb les restes ibèriques al sector de Tornamira, en segon lloc perquè existeix una certa tradició de muralles ciclòpies associades a òppidums o fortificacions ibèriques. El cas de Santa Àgata constitueix un exemple molt interessant i amb pocs paral·lels a la Catalunya central. En l'estat actual i sense una intervenció arqueològica és difícil interpretar la funcionalitat concreta d'aquestes estructures defensives de gran envergadura. Un aspecte que desconcerta és que només protegeixen trams parcials. Tant en a llevant com al sud-oest semblen estar concebudes per protegir sectors molt concrets, més que no pas com una defensa global del turó. Evidentment, en època medieval, aquesta muralla podria haver estat reutilitzada i adaptada per a la defensa del castell. D'altra banda, és interessant constatar que, rere el mas Obradors, abunden feixes confeccionades també amb blocs de pedra ciclopis. Aquest indret està associat a diversos elements de cronologia visigòtica i alt-medieval, entre d'altres unes tines medievals. | 08090-61 | Turó de Santa Àgata, al sector central del terme de Gaià | Tot i que no ha estat objecte d'excavació, hi ha evidències arqueològiques que indiquen l'existència d'un assentament ibèric que se suposa que tindria dos nuclis: un situat al cim del turó i un altre als peus del turó, amb una funció probablement més d'habitatge. Sembla que al principi de la dominació romana el poblat hauria esdevingut un castrum o lloc de vigilància que no hauria tingut continuïtat en època imperial. Segons la ceràmica recollida superficialment, el turó seria reocupat amb la conquesta comtal de la fi del segle IX. La primera notícia documental coneguda del castell és de l'any 936, quan s'esmenta el 'Castro Galiano, in Matamala'; és a dir, el castell de Gaià, al lloc de Matamala. El seu nom vindria de Gaianus o Galinanus, un primer repoblador del qual el castell hauria adoptat el nom. Es tracta d'un castell termenat amb un territori una mica més gran que l'actual municipi, incloent part del municipi de Santa Maria de Merlès. Al segle XI els senyors eminents eren el comte de Barcelona Ramon Berenguer I i la seva muller, i els monarques posteriors en van mantenir els drets. Segons Albert BENET (1984: 256) des del principi del segle XI els feudataris eren la família Balsareny; concretament un tal Bernat Guifré, probablement fill de Guifré de Balsareny. Bernat Guifré el llegà al seu germà Guillem, però com que aquest fou nomenat bisbe no en pogué exercir les funcions, de manera que el 1063 els comtes de Barcelona van infeudar el castell de Gaià, i també el castell veí de Balsareny, als germans Bernat i Miró Ricolf, que ja tenien el castell de Pinós i foren els primers barons de Pinós. El mateix any 1063 jura fidelitat Adalbert Ellemar com a castlà del castell. Així doncs, els barons de Pinós van passar a ser els senyors del castell de Gaià i encara ho eren al segle XIII, quan el titular era Galceran III de Pinós, que el 1277 el llegà en testament al seu fill Galceran IV. Dos anys més tard el rei va demanar i obtenir la potestat de diversos castells, entre ells el de Gaià, però va ser per pocs anys, ja que el 1313 la mare de Pere II Galceran de Pinós va obtenir el retorn de la potestat. Al segle XIV els Pinós abandonen la senyoria, que passa als Cornet fins al segle XV. A la primera meitat del XVI posseïa la senyoria Beatriu de Pons i de Castellet, casada amb Pere Joan de Vilagaià. Del segle XVII en endavant la senyoria pertanyia al rei i, en conseqüència, era el govern municipal qui en cobrava els censos. Així consta en el capbreu de 1692, on també es diu que el mas Noguera tenia el mas i l'heretat que d'antic s'anomenava 'heretat del Castell de Gaya' (BADIA, 2016: 171). En aquesta època el castell era ja un simple mas. Aquest procés tal vegada ja s'havia iniciat segles abans, ja que el 1391 existia un mas anomenat 'Castello', que havia de ser a la zona de l'actual Santa Àgata. D'altra banda, les dades arqueològiques semblarien indicar que el castell va ser abandonat de manera força prematura, al voltant del segle XII. Probablement al segle XIX es va erigir la moderna capella de Santa Àgata, de manera que el turó ha passat a ser conegut amb aquest nom. Pel que fa a la recerca sobre el castell, l'estudiós Josep M. BADIA (1984: 118) ja va reportar la troballa de ceràmica ibèrica als peus del turó de Santa Àgata. Més tard, l'any 2002 el castell de Gaià va formar part d'una campanya de prospecció arqueològica dins el projecte 'Prospeccions als Monistrols del Bages' amb el motiu d'aclarir l'origen del topònim Monistrol i verificar si es tractava inicialment de fundacions o de punts de vigilància i defensa d'època islàmica. La va dirigir Ramon Martí Castelló, de la Universitat Autònoma de Barcelona i, a més de Gaià, es van estudiar altres casos a Rajadell, Monistrol de Calders i Monistrol de Montserrat. En aquest cas no es va trobar cap indici d'ocupació en època islàmica, però sí que es va recollir ceràmica antiga al sector alt, on hi ha les restes del castell. | 41.9188300,1.9205100 | 410485 | 4641327 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49353-foto-08090-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49353-foto-08090-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49353-foto-08090-61-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Medieval|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 81|85|80 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||||
| 49354 | Castell de Gaià (jaciment ibèric) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-gaia-jaciment-iberic | <p>BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 52-54. MARTÍ, Ramon (2002). Prospeccions als Monistrols del Bages; Memòria inèdita del projecte (consultable a l'Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, núm. Reg. 5028).</p> | -V/I | Es desconeix l'estat real de les restes sense haver-hi fet cap excavació | <p>Poblat ibèric que podria haver esdevingut un castrum o lloc de vigilància romà d'època alt-imperial i abandonat poc després. Aquest jaciment s'emplaça en el mateix punt on hi ha les restes del castell de Gaià, que es troben encimbellades a l'extrem sud-occidental d'un turó allargassat que es coneix amb el nom de Santa Àgata perquè hi ha una capella moderna (probablement del segle XIX) dedicada a aquesta advocació. Entorn d'aquest turó hi ha dos nuclis on han aparegut vestigis d'època antiga: un als peus del turó (és el que es coneix amb el nom de Tornamira i, anteriorment Turó de Santa Àgata), l'altre és al cim del turó, on hi ha la capella de Santa Àgata i les restes del castell (aquest jaciment es coneix amb el nom de Castell de Gaià). Segons Josep M. Badia, és probable que hi haguessin dos nuclis amb vestigis ibèrics que estarien relacionats: el del cim del turó tindria un caràcter més defensiu i de guaita; el de sota el turó podria ser el lloc d'habitatge. Així doncs, pel que fa al sector de la part alta del turó, s'hi troben les restes força arrasades del castell medieval i dels recintes perimetrals de la fortificació. Probablement el castell es trobaria en el túmul circular sobre el qual s'assenta la capella. Al voltant d'aquesta zona s'hi ha recollit de manera superficial abundant ceràmica d'època ibèrica i romana. Concretament, en una prospecció realitzada l'any 2002 s'hi va recollir una mostra d'un centenar de fragments. Gairebé un terç corresponia a ceràmiques de tradició ibèrica i romana, incloent-hi un fragment de ceràmica campaniana. La datació d'aquestes ceràmiques indicaria que l'assentament antic no va perdurar més enllà dels primers segles de la conquesta romana. Pel que fa a la fase corresponent ja al castell medieval, la ceràmica es podria situar entre els segles X i XII, amb abundància de ceràmica espatulada i de grisa convencional. Aquestes dades indicarien que, després de passar per un període d'abandonament, el turó no fou ocupat de nou fins la conquesta comtal, a la fi del segle IX. Uns 100 m al nord-est de la capella hi ha un altre nucli amb possibles restes del castell medieval i del primitiu camí d'accés, associat amb diversos elements força espectaculars de protecció ciclòpia. És d'un gran interès aquest camí que ascendia al turó pel vessant de llevant, en direcció nord-sud, i que estava protegit al llarg del seu recorregut final per successius murs ciclopis, fets amb grans blocs de pedra aprofitats dels despreniments que hi ha hagut de cingleres. Considerem que aquesta infraestructura defensiva estaria més aviat vinculada amb el jaciment ibero-romà, ja que es troba també al sector de Tornamira, als peus del turó pel vessant sud-oest. Evidentment, en època medieval aquesta muralla podria haver estat reutilitzada i adaptada per a la defensa del castell.</p> | 08090-62 | Castell de Gaià i capella de Santa Àgata, al sector central del terme de Gaià | <p>Tot i que no ha estat objecte d'excavació, hi ha evidències arqueològiques que indiquen l'existència d'un assentament ibèric que se suposa que tindria dos nuclis: un situat al cim del turó i un altre als peus del turó, amb una funció probablement més d'habitatge. Sembla que al principi de la dominació romana el poblat hauria esdevingut un castrum o lloc de vigilància que no hauria tingut continuïtat en època imperial. Segons la ceràmica recollida superficialment, el turó seria reocupat amb la conquesta comtal de la fi del segle IX. La primera notícia documental coneguda del castell és de l'any 936, quan s'esmenta el 'Castro Galiano, in Matamala'; és a dir, el castell de Gaià, al lloc de Matamala. El seu nom vindria de Gaianus o Galinanus, un primer repoblador del qual el castell hauria adoptat el nom. Es tracta d'un castell termenat amb un territori una mica més gran que l'actual municipi, incloent part del municipi de Santa Maria de Merlès. Al segle XI els senyors eminents eren el comte de Barcelona Ramon Berenguer I i la seva muller, i els monarques posteriors en van mantenir els drets. Segons Albert BENET (1984: 256) des del principi del segle XI els feudataris eren la família Balsareny; concretament un tal Bernat Guifré, probablement fill de Guifré de Balsareny. Bernat Guifré el llegà al seu germà Guillem, però com que aquest fou nomenat bisbe no en pogué exercir les funcions, de manera que el 1063 els comtes de Barcelona van infeudar el castell de Gaià, i també el castell veí de Balsareny, als germans Bernat i Miró Ricolf, que ja tenien el castell de Pinós i foren els primers barons de Pinós. El mateix any 1063 jura fidelitat Adalbert Ellemar com a castlà del castell. Així doncs, els barons de Pinós van passar a ser els senyors del castell de Gaià i encara ho eren al segle XIII, quan el titular era Galceran III de Pinós, que el 1277 el llegà en testament al seu fill Galceran IV. Dos anys més tard el rei va demanar i obtenir la potestat de diversos castells, entre ells el de Gaià, però va ser per pocs anys, ja que el 1313 la mare de Pere II Galceran de Pinós va obtenir el retorn de la potestat. Al segle XIV els Pinós abandonen la senyoria, que passa als Cornet fins al segle XV. A la primera meitat del XVI posseïa la senyoria Beatriu de Pons i de Castellet, casada amb Pere Joan de Vilagaià. Del segle XVII en endavant la senyoria pertanyia al rei i, en conseqüència, era el govern municipal qui en cobrava els censos. Així consta en el capbreu de 1692, on també es diu que el mas Noguera tenia el mas i l'heretat que d'antic s'anomenava 'heretat del Castell de Gaya' (BADIA, 2016: 171). En aquesta època el castell era ja un simple mas. Aquest procés tal vegada ja s'havia iniciat segles abans, ja que el 1391 existia un mas anomenat 'Castello', que havia de ser a la zona de l'actual Santa Àgata. D'altra banda, les dades arqueològiques semblarien indicar que el castell va ser abandonat de manera força prematura, al voltant del segle XII. Probablement al segle XIX es va erigir la moderna capella de Santa Àgata, de manera que el turó ha passat a ser conegut amb aquest nom. Pel que fa a la recerca sobre el castell, l'estudiós Josep M. BADIA (1984: 118) ja va reportar la troballa de ceràmica ibèrica als peus del turó de Santa Àgata. Més tard, l'any 2002 el castell de Gaià va formar part d'una campanya de prospecció arqueològica dins el projecte 'Prospeccions als Monistrols del Bages' amb el motiu d'aclarir l'origen del topònim Monistrol i verificar si es tractava inicialment de fundacions o de punts de vigilància i defensa d'època islàmica. La va dirigir Ramon Martí Castelló, de la Universitat Autònoma de Barcelona i, a més de Gaià, es van estudiar altres casos a Rajadell, Monistrol de Calders i Monistrol de Montserrat. En aquest cas no es va trobar cap indici d'ocupació en època islàmica, però sí que es va recollir ceràmica antiga al sector alt, on hi ha les restes del castell.</p> | 41.9188500,1.9194500 | 410397 | 4641331 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49354-foto-08090-62-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49354-foto-08090-62-2.jpg | Legal | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2019-12-18 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 1782 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||
| 49355 | Serrat de Santa Àgata | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-de-santa-agata | Serrat o turó que s'estén entre la riera de Gaià i l'actual carretera. És un dels turons emblemàtics del municipi, ja que es troba prop del poble i, des de fa uns anys, s'hi organitza un aplec anual per la diada de Santa Àgata. El turó té una forma allargassada que segueix l'eix nord-est sud-oest, i arriba a una altitud màxima de 524 m. El cim es troba a la banda de ponent, i allà s'hi aixeca la capella de Santa Àgata, probablement bastida al segle XIX en el mateix indret on hi havia hagut el castell de Gaià i, anteriorment, un poblat ibèric. La part alta del serrat, allargassat i estret, és perfilat per nombroses roques que conformen petites cingleres o rocams dispersos. Moltes d'aquestes roques s'han desprès i es troben escampades per la falda del turó. Alguns d'aquests grans blocs de pedra s'han utilitzat per construir uns murs ciclopis que protegeixen el vessant de llevant del turó, entorn del primitiu camí d'accés al castell. Actualment la major part del turó és ocupat per bosc de pi i també d'alzina. L'esplanada entorn de la capella de Santa Àgata és un indret agradable, amb un bosc esclarissat on s'hi ha adequat una zona amb grans pedres col·locades a terra a manera de bancs. | 08090-63 | Al sector central del terme de Gaià | 41.9191000,1.9197700 | 410424 | 4641358 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49355-foto-08090-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49355-foto-08090-63-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||||||
| 49356 | Pou de la Roca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-la-roca | PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Patrimoni cultural', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 307. | Indet. | Pou d'aigua que es troba emplaçat uns 40 metres al sud-oest de la masia de la Roca i uns 60 metres al nord-est de l'església de Sant Pere de Monistrol, just a la riba esquerra del torrent de la Roca, que baixa per aquest sector. L'indret és normalment cobert per una espessa vegetació de ribera. El pou té un brocal de forma més o menys circular, fet amb grans blocs de pedra i cobert amb una llosa que té un forat al mig, per on passava la corda de la corriola. El forat del pou, de forma cilíndrica, és revestit de pedra. Aquest era el pou que utilitzaven els habitants de la masia de la Roca per proveir-se d'aigua. Atès que es troba molt a prop també d'una església d'origen romànic i pre-romànic, construïda sobre un possible monestir de tradició visigòtica, podria tractar-se d'un pou molt antic. | 08090-64 | Prop de l'església de Sant Pere de Monistrol | 41.9192500,1.8963300 | 408481 | 4641400 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49356-foto-08090-64-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49356-foto-08090-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49356-foto-08090-64-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||
| 49357 | Camí de Graumulà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-graumula | BADIA, Josep M.; TORRES, Jordi i altres (2016). 'Història','Camins històrics', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 40, 198. BOLÓS, Jordi; HURTADO, Víctor (2004). Atles del comtat de Manresa (798-993). Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 45. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XI-XIX | Camí antic a la zona de Graumulà del qual se'n conserva un tram empedrat. El lloc conegut com Gramolar o Graumulà és un gual o pas natural del riu Llobregat des de molt antic. En aquest punt hi confluïen diversos camins que es dirigien cap al nord-est, passant per Gaià o, més a ponent, per l'actual nucli de Galera i la zona de Matamala i la Vall de Vilaramó. Avui al lloc de Graumulà hi ha la resclosa de la fàbrica de l'Ametlla de Merola. D'aquí en surt un corriol que transcorre vora la riba esquerra en direcció sud fins a l'actual palanca de l'Ametlla i, a partir d'aquí, es va desviant cap al sud-est fins a confluir amb l'actual carretera de Galera (BV-4402). Antigament, el camí devia continuar per un itinerari semblant a l'actual carretera de Prats de lluçanès (BV-4401). En el tram d'uns 350 m que va des de Graumulà fins a la carretera el camí ha conservat les seves característiques originàries. És un camí de bast, estret i no té rastre de roderes de carros. Passada la palanca, en un tram amb lleugera pujada es conserven uns 30 metres de camí empedrat en força bon estat. Les lloses de l'empedrat són petites i en part s'aprofita la roca natural. | 08090-65 | Sector sud-oest del terme de Gaià | Molt probablement aquest era un lloc de pas molt antic, d'època romana o fins i tot anterior. Segons BOLÓS i HURTADO (2004: 45), l'any 981 ja hi ha documentada una 'strata cardonense' que venia d'Oristà i creuava el Llobregat o bé per aquest pas o bé una mica més avall, pel molí de Castellet, per dirigir-se cap a Cardona. Aquest camí transversal que comunicava Vic i l'Osona amb Cardona al segle XVIII era conegut com a camí Saliner o camí de Cardona. Tal com hem dit, aquest lloc de pas s'anomenava tradicionalment Gramolar o Graumulà. Aquest nom està documentat l'any 1331 i fa referència al gual que hi havia al costat esquerra de l'actual palanca, per on baixa un camí recte cap al riu. Actualment està mig destrossat. En un document del 1400 es parla de “Graumulà” i de “Peucalçó”. Aquest segon terme es referia al fet que per travessar el riu calia treure's el calçat. Així mateix, en un mapa de Catalunya del 1798 (mapa de Goosefeld) entre els passos del riu Llobregat es marquen els de Gironella, Gramolar, Navarcles i Monistrol. Això indica que es tractava d'un lloc de pas important. Pel costat de Gaià, en devien seguir diversos camins: un feia un recorregut semblant al de l'actual carretera de Prats de Lluçanès (BV-4401), passant vora el castell de Gaià i de l'església parroquial; un altre passava per l'actual raval de Galera cap a Sant Pere de Monistrol (on hi ha un nucli destacat d'època visigòtica), i un altre que devia fer un itinerari més cap al nord, en direcció a la zona de Matamala. Per aquesta zona també hi passava l'esmentat camí Saliner, però sembla que travessava el Llobregat al molí de Castellet, on hi havia un altre pas i, ja al segle XX, un pont. Des de ponent el camí Saliner venia pel Mojal, travessava el Llobregat i, ja en terme de Gaià, passava prop de Badia, Manalvens, cal Pons i Coll de Comadoms, per continuar en direcció a Oristà i Vic. Cal dir que, a més del trànsit de viatgers, també passaven per aquest sector importants rutes de transhumància. El 1832 es va posar en funcionament la fàbrica de l'Ametlla de Merola, i es va construir la consegüent resclosa. El 1890 es va construir la palanca per travessar el riu que facilitava la comunicació entre la gent de Galera i l'Ametlla de Merola, ja que molts habitants d'aquest nucli pagès van entrar a treballar a la colònia. La va finançar l'amo de la colònia. Entorn d'aquesta època també es va fer una nova resclosa en un indret lleugerament desplaçat i més alta, que és l'actual. Amb aquests canvis l'antic gual va quedar anul·lat. Un tros més avall hi ha un gorg anomenat de la Mula. L'estudiós de Galera Ramon Vila sosté la hipòtesi que el nom de Graumulà podria fer referència a un grau o graó per on passaven les mules i on, tal vegada, se n'hi hagués estimbat alguna. | 41.9111000,1.8850400 | 407533 | 4640507 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49357-foto-08090-65-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49357-foto-08090-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49357-foto-08090-65-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon M. Vila Casals i Josep M. Badia | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49358 | Palanca de l'Ametlla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/palanca-de-lametlla | BADIA, Josep M.; TORRES, Jordi i altres (2016). 'Història','Camins històrics', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 40, 44, 198. BOLÓS, Jordi; HURTADO, Víctor (2004). Atles del comtat de Manresa (798-993). Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 45. VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) | XX | Palanca de ferro sobre el riu Llobregat construïda el 1890 i que comunica la colònia industrial de l'Ametlla de Merola (en terme de Puig-reig) i el nucli de tradició pagesa de Galera (en terme de Gaià). Està emplaçada 100 metres al sud del lloc on hi ha la casa de cal Melic. La palanca és formada per una estructura metàl·lica característica de principis del segle XX que és sustentada per una base de pedra a cada costat del riu i per un pilar central, de planta oval. La seva llargada és d'uns 40 metres. | 08090-66 | Prop de cal Melic, al sector sud-oest del terme de Gaià | Molt probablement aquest era un lloc de pas molt antic, d'època romana o fins i tot anterior. Segons BOLÓS i HURTADO (2004: 45), l'any 981 ja hi ha documentada una 'strata cardonense' que venia d'Oristà i creuava el Llobregat o bé per aquest pas o bé una mica més avall, pel molí de Castellet, per dirigir-se cap a Cardona. Aquest camí transversal que comunicava Vic i l'Osona amb Cardona al segle XVIII era conegut com a camí Saliner o camí de Cardona. Tal com hem dit, aquest lloc de pas s'anomenava tradicionalment Gramolar o Graumulà. Aquest nom està documentat l'any 1331 i fa referència al gual que hi havia al costat esquerra de l'actual palanca, per on baixa un camí recte cap al riu. Actualment està mig destrossat. En un document del 1400 es parla de “Graumulà” i de “Peucalçó”. Aquest segon terme es referia al fet que per travessar el riu calia treure's el calçat. Així mateix, en un mapa de Catalunya del 1798 (mapa de Goosefeld) entre els passos del riu Llobregat es marquen els de Gironella, Gramolar, Navarcles i Monistrol. Això indica que es tractava d'un lloc de pas important. Pel costat de Gaià, en devien seguir diversos camins: un feia un recorregut semblant al de l'actual carretera de Prats de Lluçanès (BV-4401), passant vora el castell de Gaià i de l'església parroquial; un altre passava per l'actual raval de Galera cap a Sant Pere de Monistrol (on hi ha un nucli destacat d'època visigòtica), i un altre que devia fer un itinerari més cap al nord, en direcció a la zona de Matamala. Per aquesta zona també hi passava l'esmentat camí Saliner, però sembla que travessava el Llobregat al molí de Castellet, on hi havia un altre pas i, ja al segle XX, un pont. Des de ponent el camí Saliner venia pel Mojal, travessava el Llobregat i, ja en terme de Gaià, passava prop de Badia, Manalvens, cal Pons i Coll de Comadoms, per continuar en direcció a Oristà i Vic. Cal dir que, a més del trànsit de viatgers, també passaven per aquest sector importants rutes de transhumància. El 1832 es va posar en funcionament la fàbrica de l'Ametlla de Merola, i es va construir la consegüent resclosa. El 1890 es va construir la palanca per travessar el riu que facilitava la comunicació entre la gent de Galera i l'Ametlla de Merola, ja que molts habitants d'aquest nucli pagès van entrar a treballar a la colònia. La va finançar l'amo de la colònia. Entorn d'aquesta època també es va fer una nova resclosa en un indret lleugerament desplaçat i més alta, que és l'actual. Amb aquests canvis l'antic gual va quedar anul·lat. Un tros més avall hi ha un gorg anomenat de la Mula. L'estudiós de Galera Ramon Vila sosté la hipòtesi que el nom de Graumulà podria fer referència a un grau o graó per on passaven les mules i on, tal vegada, se n'hi hagués estimbat alguna. | 41.9110500,1.8834200 | 407398 | 4640503 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49358-foto-08090-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49358-foto-08090-66-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon M. Vila Casals | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49359 | Forat Màrtira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forat-martira | Zona coberta per la vegetació | Balma amb una cavitat natural al seu interior formada pel despreniment de diverses roques de gran envergadura. L'indret es troba en un coster a la riba esquerra de la vall del riu Llobregat, just al costat de la pista asfaltada que ressegueix aquesta vall, uns 900 al nord del trencall de Galera. És una zona amb una vegetació frondosa i amb una cinglera no gaire alta però amb una massa rocosa de dimensions força grans. Diverses de les roques del sostre de la balma s'han trencat i han caigut, de manera que han configurat un forat triangular que esdevé una mena de portal cap a una galeria interior força gran i espectacular. En aquest espai interior s'hi observen rastres d'algun mur precari que podria correspondre a algun tipus de construcció troglodítica. Aquesta cavitat natural ha estat utilitzada com a refugi o, tal vegada, com a habitatge probablement ja des d'antic. Se sap que en èpoques més recents, durant els anys de la Guerra Civil de 1936, va servir com a amagatall de diferents emboscats. En nom de Forat Màrtira fa referència a una tradició o llegenda sobre una dona que era coneguda amb aquest nom i que, suposadament, vivia en aquest refugi amb els seus fills. Es deia que si t'acostaves al forat podies sentir com la dona rentava la roba. I és que en èpoques humides prop del Forat hi baixa un torrent que fa un salt d'aigua per la cinglera i que és el causant que se senti la remor. Aquesta tradició oral sembla una versió simplificada de les llegendes més típiques que es coneixen sobre dones d'aigua o encantàries. | 08090-67 | Vall del Llobregat, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9188900,1.8870300 | 407709 | 4641370 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49359-foto-08090-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49359-foto-08090-67-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon M. Vila Casals | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||||
| 49360 | La Roca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roca-3 | Anònim (1999). Festa Major de Galera, programa. BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 59, 66, 84, 194, 198. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 31. | XIII-XIX | Estructuralment es conserva més o menys integre. Interior i coberts en estat precari i en semi-ruïna | Masia de dimensions reduïdes, d'origen medieval, que es troba emplaçada a l'extrem d'un petit altiplà sobre el torrent que adopta el mateix nom que la masia. Consta d'un cos residencial (de planta rectangular, amb planta baixa més un pis) i diversos coberts antics adossats al nord, així com un cobert modern i més gran a l'est, que ha servit com a quadra de cavalls. Originàriament la casa era més petita i de planta quadrada i, probablement al segle XVIII o XIX, fou ampliada cap al sud. El nucli originari, però, ha conservat molt integrament les característiques d'un mas arcaic, que sembla aixecat o remodelat d'una manera força unitària tal vegada al segle XVII o potser amb anterioritat i que pràcticament no ha tingut modificacions modernes. L'edificació segueix una tipologia molt semblant a la masia propera d'Obradors, amb un aspecte també molt homogeni i regular. Un element que destaca són els murs de bona qualitat i bastits amb carreus de tamany petit, molt regulars i ben disposats en filades. Igual com succeeix en el cas d'Obradors, podria ser que aquests carreus procedissin de l'obra romànica de l'església propera de Sant Pere de Monistrol. La façana principal, encarada al sud-est, és molt austera i només compta amb un portal adovellat amb arc escarser i una finestra al seu damunt, emmarcada amb llinda i brancals de pedra. La façana queda parcialment coberta per un petit cobert adossat. La resta de murs d'aquest nucli originari quadrat pràcticament no són visibles per la presència dels coberts, però el parament manté unes característiques homogènies, amb petits carreus ben escairats i en filades. L'interior de la casa manté les característiques tradicionals, per bé que en un estat precari. A la planta baixa hi trobem els estables i el sostre és l'originari, amb bigues de fusta i llates, tot i que en mal estat. Al primer pis hi ha una llar de foc, una pica i un forn de pa. El forn és d'una tipologia idèntica al d'Obradors. | 08090-68 | Sector sud-oest del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, s'esmenta en un pergamí de 1299 de l'Arxiu del Prat de Cornet, ja amb el mateix nom de 'Rocha'. Llavors l'hereu era un tal Pere, i el mas formava part de la parròquia de Sant Pere de Monistrol. En un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 consta com una possessió de Vilagaià, juntament amb els masos Rierola, la Sala i Badia. Cal destacar que el propietari del mas Vilagaià, Jaume Vilomara, n'era el senyor directe; és a dir que no tenia cap altre senyor per damunt seu i cobrava tots els censos. La Roca va continuar com una possessió de Vilagaià i, quan a finals del segle XVIII, el baró de Vilagaià va impulsar un gran nombre d'establiments agrícoles en diferents indrets de les seves propietats, el nucli més gran, que és el de Galera, es va formar en terres del mas de la Roca. Aquest raval pagès de rabassaires estava perfectament constituït a la primera meitat del segle XIX i actualment és el nucli urbà més gran del terme de Gaià. En el Registre de la Riquesa de 1883 la Roca continuava formant part de Vilagaià. Aquí s'especifica que les terres de la Roca arribaven a un total de 107,92 ha. D'aquestes, 62,42 ha eren conreades per parcers; concretament, 9 parcers, que devien residir al nucli de Galera. A la dècada de 1970 la Roca encara era habitada per masovers. El darrer en utilitzar la casa va ser el pastor anomenat Carlitos, que hi tancava el ramat de les cabres. | 41.9193700,1.8970100 | 408537 | 4641412 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49360-foto-08090-68-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49360-foto-08090-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49360-foto-08090-68-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49361 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-1 | XIX | Barraca de pedra seca de planta circular, amb coberta de falsa cúpula de pedra i túmul de terra al damunt. La porta és rectangular amb llinda de pedra allargada. En una pedra interior, al costat de la porta, té inscrita la data 1867. | 08090-69 | Prop de la casa de Salomons, al sector sud-est del terme de Gaià | 41.9121300,1.9428100 | 412325 | 4640561 | 1867 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49361-foto-08090-69-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||
| 49362 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-2 | XIX-XX | Part posterior esfondrada | Barraca de pedra seca de planta circular, amb coberta de falsa cúpula de pedra, sense túmul de terra. La porta és rectangular amb llinda de pedra allargada. La part posterior és esfondrada. Al costat hi ha una petita elevació artificial de forma circular que podria correspondre a les restes de la torre de defensa coneguda que hom dedueix que hi havia en aquest indret. Però es tracta només d'una hipòtesi. Una altra possibilitat és que aquesta torre estigués ubicada on hi ha la casa anomenada Castellot, uns 200 m a l'est. | 08090-70 | Prop de la casa del Castellot, al sector sud-est del terme de Gaià | 41.9148600,1.9582300 | 413608 | 4640848 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49362-foto-08090-70-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49362-foto-08090-70-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||
| 49363 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca | XIX-XX | coberta en males condicions, envaïda per la vegetació. | Barraca de pedra de planta rectangular, parcialment adossada a un desnivell del terreny, al costat de la carretera. Té la porta rectangular, amb llinda de fusta. | 08090-71 | A la carretera de Galera (BV-4402), km. 0,4. Al sector sud-oest del terme de Galera. | 41.9023300,1.8889600 | 407845 | 4639529 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49363-foto-08090-71-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||
| 49364 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-3 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta irregular (més o menys circular), amb coberta feta de bigues de fusta i lloses, amb túmul de terra al damunt. La porta és rectangular amb llinda de fusta. | 08090-72 | Prop de la carretera de Prats de Lluçanès (BV-4401), al km 1,4. Sector sud-oest del terme de Gaià | 41.8990900,1.8919300 | 408087 | 4639166 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49364-foto-08090-72-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||||||
| 49365 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-4 | XIX-XX | Parcialment derruïda, coberta de vegetació | Barraca de pedra seca de planta rectangular parcialment derruïda. Es conserven les lloses del ràfec de la coberta. | 08090-73 | Prop de cal Tiquet, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9023300,1.8939100 | 408256 | 4639524 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49365-foto-08090-73-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49365-foto-08090-73-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||
| 49366 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-5 | XIX-XX | En ruïnes | Fonaments d'una barraca de la qual només en queden unes poques pedres, algunes de gran tamany. Es troba en el turó que hi ha rere la masia d'Obradors, que es caracteritza perquè hi ha un bon nombre de feixes de pedra gairebé ciclòpia. | 08090-74 | Prop d'Obradors, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9200300,1.8922200 | 408141 | 4641491 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49366-foto-08090-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49366-foto-08090-74-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||
| 49367 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-6 | XIX-XX | En ruïnes | Restes d'una barraca feta amb grans blocs de pedra, de planta més o menys circular. Una de les pedres té la inscripció 'DIEGO'. És significatiu remarcar que rere el turó del mas Obradors s'hi poden veure un gran nombre de feixes confeccionades amb grans blocs de roca, gairebé ciclopis. No sabem si es tractaria d'elements contemporanis a unes tines alt-medievals que hi ha en aquest sector i que són testimonis d'un primer conreu de la vinya molt primerenc o bé, com semblaria més probable, a l'últim moment d'expansió de la vinya, ja als segles XVIII-XIX. | 08090-75 | Prop de la masia d'Obradors, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9199400,1.8914500 | 408077 | 4641481 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49367-foto-08090-75-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49367-foto-08090-75-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||
| 49368 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-7 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta circular, amb coberta de falsa cúpula de pedra i túmul de terra al damunt. La porta és rectangular amb llinda de pedra allargada. | 08090-76 | Prop de Galera, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9107800,1.8952500 | 408379 | 4640460 | 08090 | Gaià | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49368-foto-08090-76-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49368-foto-08090-76-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||||||
| 49369 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-8 | XIX-XX | Barraca de pedra seca de planta rectangular. La coberta és amb bigues de fusta, lloses de pedra i túmul de terra. La porta és rectangular amb llinda de fusta. | 08090-77 | Prop de cal Fuster Paleta, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9027500,1.9111000 | 409682 | 4639552 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49369-foto-08090-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49369-foto-08090-77-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||||||
| 49370 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-9 | XIX-XX | Coberta esfondrada, evaïda per la vegetació | Barraca de pedra seca de planta rectangular de dimensions força grans. La coberta, actualment esfondrada, era amb bigues de fusta i possiblement amb teules. La porta és rectangular amb llinda de fusta. Al costat sud té una cisterna força gran de planta oval, revestida amb ciment i coberta amb una tapa. Al nord té una bassa, actualment abandonada. | 08090-78 | Prop del mas el Puig, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9205200,1.8992400 | 408724 | 4641538 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49370-foto-08090-78-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49370-foto-08090-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49370-foto-08090-78-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||
| 49371 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-10 | XIX-XX | Ha perdut la coberta | Barraca de pedra seca de planta rectangular, adossada a un pendent del terreny. Ha perdut la coberta. | 08090-79 | Prop de l'església de Sant Pere de Monistrol, al sector sud-oest del terme de Gaià | 41.9211700,1.8966600 | 408511 | 4641612 | 08090 | Gaià | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49371-foto-08090-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49371-foto-08090-79-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||
| 49372 | Cal Visó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-viso | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 36. | XIX-XXI | Recentment rehabilitada | Casa de pagès de dimensions força grans que es troba adossada a una altra casa (Cal Cisteller), emplaçades les dues vora el camí tradicional que va cap a Sant Esteve de Vilaramó. Avui formen una sola propietat, però al seu inici pertanyien a diferents amos. Les cases han anat evolucionant en diferents fases, des d'un probable inici al segle XVIII, i el resultat és un conjunt arquitectònicament complex. Cal Visó ocupa la part de llevant. És una edificació de planta irregular, amb planta baixa més dos pisos. El nucli originari ha quedat integrat a la part interior, on es conserva un portal amb brancals de pedra i llinda de fusta. Posteriorment la casa es va anar ampliant, al llarg del segle XIX, sobretot cap al sud i l'est. La façana principal és encarada vers migdia i presenta una estructura irregular, amb diferents cossos que formen entrants i sortints. Els murs són de maçoneria, en part arrebossats. Les obertures són de tipologies diverses, en bona part emmarcades amb maó. Al sud destaca una petita galeria amb dos balcons i, a l'est, una àmplia galeria porxada que recentment s'ha ampliat. Cal dir que fa pocs anys la casa ha estat rehabilitada per adaptar-la al turisme rural. Algunes de les obertures s'han modificat i l'interior s'ha reformat completament. A la planta baixa es conserven alguns elements antics, com ara diversos pous-cisterna. Al pati posterior que dóna a la carretera es conserva un cobert amb la premsa i altres elements tradicionals. A la part de migdia hi ha més coberts i un pou. Tot l'entorn es troba molt ben cuidat i adequat com a espai de lleure i oci. | 08090-80 | Al sector nord-oest del terme de Gaià | No coneixem notícies documentals antigues ni de cal Visó ni de cal Cisteller. Per l'estructura arquitectònica, semblaria que cal Visó és més antiga que cal Cisteller. Tal vegada s'hauria originat al segle XVIII, vora el camí tradicional que anava a Sant Esteve de Vilaramó, però no podem descartar que tingui un origen anterior. Cal Cisteller, en canvi, té una tipologia que s'inscriu més plenament en el segle XIX. Les dues cases es van ampliar al llarg del segle XIX; per exemple, l'any 1861, segons la inscripció d'una llinda de cal Visó. Per informació oral sabem que antigament eren dues cases amb diferents propietaris que compartien, però, el pou i la premsa. En un moment donat es va produir un matrimoni entre membres de les dues famílies i la propietat va quedar unificada. A la dècada de 1970 la propietat (amb les dues cases ja unificades) fou adquirida per Ramon Faura i Lluïsa Santasusana, de Navàs, que la van utilitzar com a segona residència. Entorn de 2015 el seu nét, Guillem Canudas, va rehabilitar la casa per iniciar-hi una activitat de turisme rural. | 41.9338200,1.9188000 | 410364 | 4642994 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49372-foto-08090-80-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49372-foto-08090-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49372-foto-08090-80-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la llinda d'una finestra a la façana est: 1861Sembla que el nom tradicional de la casa era cal VissoInformació oral facilitada per Guillem Canudas | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 49373 | Cal Cisteller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cisteller-0 | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 49. | XIX-XXI | Recentment rehabilitada | Casa de pagès de dimensions força grans que es troba adossada a una altra casa (Cal Visó), emplaçades les dues vora el camí tradicional que va cap a Sant Esteve de Vilaramó. Avui formen una sola propietat, però al seu inici pertanyien a diferents amos. Les cases han anat evolucionant en diferents fases, des d'un probable inici al segle XVIII, i el resultat és un conjunt arquitectònicament complex. Cal Visó ocupa la part de ponent. És una edificació de planta irregular, amb planta baixa més un pis i golfes. Pel seu aspecte i la seva estructura sembla una construcció posterior a cal Visó, possiblement ja obrada del tot al segle XIX. El cos residencial principal és més regular, amb murs de maçoneria i les obertures emmarcades amb maó. La façana principal, encarada a migdia i perfectament alineada amb la de cal Visó, presenta diferents balcons al primer pis, distribuïts regularment. A la planta baixa té un portal rematat amb arc escarser. A la part de llevant la façana té un cos afegit que sobresurt, amb una terrassa porxada al primer pis. Cal dir que fa pocs anys les dues cases han estat rehabilitades per adaptar-les al turisme rural. Algunes de les obertures s'han modificat i l'interior s'ha reformat completament. Al pati posterior que dóna a la carretera es conserva un cobert amb la premsa i altres elements tradicionals. A la part de migdia hi ha més coberts i un pou. Tot l'entorn es troba molt ben cuidat i adequat com a espai de lleure i oci. | 08090-81 | Al sector nord-oest del terme de Gaià | No coneixem notícies documentals antigues ni de cal Visó ni de cal Cisteller. Per l'estructura arquitectònica, semblaria que cal Visó és més antiga que cal Cisteller. Tal vegada s'hauria originat al segle XVIII, vora el camí tradicional que anava a Sant Esteve de Vilaramó, però no podem descartar que tingui un origen anterior. Cal Cisteller, en canvi, té una tipologia que s'inscriu més plenament en el segle XIX. Les dues cases es van ampliar al llarg del segle XIX; per exemple, l'any 1861, segons la inscripció d'una llinda de cal Visó. Per informació oral sabem que antigament eren dues cases amb diferents propietaris que compartien, però, el pou i la premsa. En un moment donat es va produir un matrimoni entre membres de les dues famílies i la propietat va quedar unificada. A la dècada de 1970 la propietat (amb les dues cases ja unificades) fou adquirida per Ramon Faura i Lluïsa Santasusana, de Navàs, que la van utilitzar com a segona residència. Entorn de 2015 el seu nét, Guillem Canudas, va rehabilitar la casa per iniciar-hi una activitat de turisme rural. | 41.9338000,1.9186000 | 410348 | 4642992 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49373-foto-08090-81-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49373-foto-08090-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49373-foto-08090-81-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Guillem Canudas | 119|98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 49374 | La Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-barraca-2 | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 65 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 59. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions força grans emplaçada a la vall d'un torrent que conflueix amb la riera de Gaià. Consta d'un cos residencial (de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i golfes) i d'un cobert antic de pedra. La casa sembla formada per un cos davanter que posteriorment va ser allargassat pel darrera. La part davantera ha estat obrada en una sola fase constructiva, probablement al segle XIX. La façana principal, encarada a migdia, presenta una estructura força regular però asimètrica. A l'esquerra té una galeria amb balconada (actualment tapiada) i, a la dreta, un eix amb tres finestres. El portal és rematat amb arc escarser. Els murs són de maçoneria, i conserven un semi-arrebossat. La façana de llevant té diverses obertures de distribució molt irregular, mentre que la de ponent presenta dos parells de finestres molt més regulars. A la part posterior la casa té un cobert adossat. Al sud-oest hi ha el cobert antic, aïllat, que és una construcció de pedra en dues plantes que havia servit com a cort de porcs i estable. | 08090-82 | Sector nord-est del terme de Gaià | En un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 s'esmenta un mas Solà, que era al sud del mas Ferrers i que, segons Josep M. BADIA (2016: 65), podria correspondre a l'actual casa anomenada la Barraca. Tanmateix, aquesta atribució no és segura i ja hem comentat que l'actual edificació sembla més aviat obra ja del segle XIX. No coneixem més notícies antigues d'aquesta casa, que podria haver sorgit com una masoveria de la Codina. A finals del segle XX s'utilitzava com a segona residència. L'actual propietari, Josep Babià, la va comprar el 2004. En els darrers anys s'hi han fet reformes interiors i diferents coberts aïllats que s'utilitzen en l'explotació agrària. | 41.9457200,1.9360300 | 411809 | 4644297 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49374-foto-08090-82-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49374-foto-08090-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49374-foto-08090-82-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep Babià | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49375 | Cal Pei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pei | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 57. | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada a la vall d'un torrent que conflueix amb la riera de Gaià. És una edificació molt regular i obrada en una sola fase constructiva, probablement al segle XIX. Consta d'un cos residencial (de planta quadrada, amb planta baixa més dos pisos). La façana principal, encarada al sud-oest, es distribueix en base a dos eixos d'obertures, amb finestres a l'esquerra i el portal, balcó i petita galeria a la dreta. Els murs són de maçoneria i conserven un semi-arrebossat. Totes les obertures són emmarcades amb maó. La resta de façanes pràcticament no té obertures o són molt petites. Recentment, la casa ha estat lleugerament sobrealçada i s'ha refet la teulada. | 08090-83 | Sector nord-est del terme de Gaià | No coneixem notícies documentals antigues d'aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, sembla obra del segle XIX o principis del XX. A la dècada de 1970 encara hi vivia el seu propietari, que era un home a qui anomenaven el Pei. | 41.9481000,1.9387400 | 412037 | 4644558 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49375-foto-08090-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49375-foto-08090-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49375-foto-08090-83-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||||
| 49376 | Ca l'Esparramat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lesparramat | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 58. | XIX-XX | Estructuralment be; façana principal semi-derruïda | Casa de pagès de petites dimensions emplaçada a la vall d'un torrent que conflueix amb la riera de Gaià. Es tracta d'un habitatge atípic, ja que té molt poca fondària i en la façana davantera ha quedat amb grans obertures, probablement fruit d'algun enderroc. Consta d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) que té adossada una tina quadrada a llevant, i també de dos petits coberts aïllats. La façana principal, encarada a migdia, té una porta amb llinda de fusta a la planta baixa, mentre que el primer pis i les golfes han quedat oberts i sense façana, només amb la pilastra central. Davant de la façana s'hi observen alguns enderrocs, de manera que és probable que aquest sector hagi estat enderrocat o que tingués un acabament molt precari. L'obertura permet veure l'interior de la casa, que tenia el sostre amb bigues de fusta, una llar de foc i una escala de fusta. La teulada de la casa a estat feta de nou. Sembla que la intenció dels constructors era que la casa fos més fonda. Així ho donen a entendre els carreus d'encaix que sobresurten a les cantonades. Un altre element estrany és la porta al nivell del primer pis que hi ha a la façana de ponent, que dóna al buit. Al nord, darrera la casa, hi ha les ruïnes del que sembla una tina cilíndrica. Al sud-est hi ha dos coberts de pedra aïllats. | 08090-84 | Al sector nord-est del terme de Gaià | No coneixem notícies documentals antigues d'aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, sembla obra del segle XIX o principis del XX. Ja fa molts anys que resta abandonada, ja que ni les persones més grans no hi han vist mai ningú. | 41.9449500,1.9365500 | 411851 | 4644211 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49376-foto-08090-84-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49376-foto-08090-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49376-foto-08090-84-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49377 | Peloses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/peloses | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 38. | XIII-XIX | Estructuralment bo. Interior en estat precari | Masia de petites dimensions, d'origen medieval, emplaçada junt amb la masia de Rocaters sobre un promontori rocós que domina una vall de relleu suau formada per un torrent que conflueix amb el torrent de la vall de Vilaramó. Consta d'un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis), un cobert adossat a l'angle sud-oest i un altre a llevant, aquest últim de construcció moderna. Originàriament la casa era menys fonda i, probablement al segle XIX, s'amplià cap al nord. La façana davantera, encarada a migdia, es distribueix en base a dos eixos d'obertures, que es corresponen amb les dues crugies que estructuren la casa. A la dreta destaca un portal de punt rodó amb dovelles considerablement llargues. Aquest tipus de portal és força arcaic, i podria correspondre als segles XV-XVII. Les dues finestres superiors són emmarcades amb llindes i brancals de pedra. Aquest mur així com el de ponent, que s'han conservat de la fase més antiga, són de bona qualitat, confeccionats amb carreus mitjans més o menys escairats i disposats en filades. En canvi, el mur de la part ampliada al darrera de la casa és més irregular i deixa entreveure diferents fases constructives. En aquesta part les dues finestres existents ja són emmarcades amb maó. A l'angle nord-est hi ha una tina cilíndrica adossada. Als baixos de la casa, la part de ponent és dedicada a estables. L'interès de cal Peloses rau en el fet que ha conservat molt bé la tipologia d'un mas arcaic i gairebé sense modificacions, si exceptuem l'ampliació de la part posterior. | 08090-85 | Sector nord-oest del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia al segle XIII. Concretament, l'any 1289 apareix amb el nom de Piloses i l'hereu és un tal Arnau. Formava part de la parròquia de Santa Maria de Gaià. En el fogatge de 1553 hi consta el nom de Jaume Vila com a habitant del 'Mas Paloses'. No en coneixem més notícies fins el segle XIX, quan en el Registre de la Riquesa de 1883 apareix amb el nom de Peloses. Aleshores la família dels propietaris portava el cognom Peloses, i aquell any les seves terres abastaven 22,16 ha, totes conreades pel seu propietari. Es pot considerar, doncs, que era una heretat de dimensions més aviat petites. | 41.9375100,1.9156200 | 410106 | 4643407 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49377-foto-08090-85-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49377-foto-08090-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49377-foto-08090-85-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49378 | Església de Sant Esteve de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-esteve-de-vilaramo | AADD. (2014). Enciclopedia del Románico en Barcelona (3 vols). Centro de Estudios del Ramánico, Palencia. BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 55, 57, 179-182 BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Esteve de Vila-Ramó', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 260. JUNYENT, Eduard (1948). 'Itinerario histórico de las parroquias del Obispado', Hoja Parroquial, núm. 20, Vic. LLUCH, Miquel M. (2017). Gaià 6. Itineraris d'un rector rural (treball inèdit). | XII-XX | Església d'origen romànic, força modificada entre els segles XVII i XIX, que està adossada a l'edifici de la Rectoria (del segle XIX). També té a prop les restes de l'antic cementiri i del petit mas anomenat Caseta de Sant Esteve. Es troba al cim d'un turó dominant, amb un extens panorama que va des del Prepirineu fins a la serra de Montserrat. L'església romànica tenia una sola nau i al segle XVII fou ampliada amb una segona nau al costat nord. El fet d'estar adossada a la Rectoria confereix a l'església un aspecte atípic, ja que les dues construccions s'han fusionat tot formant un sol edifici, que és de planta més o menys quadrada i amb coberta a doble vessant. Així, a les façanes davantera i posterior els murs de l'església s'han adaptat per quedar integrats en aquest únic edifici. L'obra romànica es pot situar a finals del segle XII o principis del XIII; és a dir, en la transició ja cap al gòtic. Avalen aquesta atribució els carreus de mida mitjana, gairebé quadrats i ben escairats. Segons Josep M. BADIA (2016: 179), l'església romànica tenia una sola nau i absis rectangular, característica del moment de transició romànic-gòtic. El mur d'aquest absis es conserva a llevant, on es pot veure una finestreta d'arc monolític. Pel contrari, segons JUNYENT/MAZCUÑAN (1984: 260) en les reformes del segle XVIII s'hauria suprimit l'absis, que es trobaria en aquest mur tester, a un nivell inferior sota la finestreta, i del qual no n'hauria quedat rastre. Sigui com sigui, les quatre parets principals del temple romànic es mantenen, per bé que la del nord ha sofert alteracions, mentre que la volta ha estat refeta dues vegades. La façana principal, encarada a ponent, és la que ha conservat millor la fesomia romànica. HI trobem el portal originari, format per dos arcs de mig punt adovellats en degradació, amb un guardapols sobre l'arc superior. Fins fa poc encara s'hi podia veure la porta de fusta romànica originària, decorada amb ferros forjats en forma d'espirals. Però per motius de seguretat fou retirada. Al damunt es conserva parcialment una finestra estreta (actualment tapiada) coronada amb un arc monolític i un rosetó modern. A la dreta s'aixeca un campanar de torre de planta quadrada, que consta de dos cossos. Fou construït el 1910. A l'angle nord-est hi ha adossada la capella fonda, feta el 1898. La part de llevant del conjunt l'ocupa l'edifici de la Rectoria. A l'interior la nau sud acull la part principal del temple, mentre que la nau ampliada al nord és auxiliar i dona accés al campanar. Les voltes són d'aresta, obrades al segle XVIII i fetes de rajols. Es conserva un cor fet de fusta, a l'entrada, i també la trona per predicar. Un altre element interessant són els bancs, que tenen inscrit el nom de les principals masies que formaven la parròquia. Els noms hi apareixen amb una grafia arcaica, concretament: 'Rocatés, Sistallé, Plana, Canals, Viña Nou, Vall de Vilaramó, Ferrés, Paloses, Visó, Codinachs, Barraca, Canadell i Vilaró'. Més un banc reservat a l'Ajuntament. Entre l'església i la Caseta de Sant Esteve trobem un petit promontori de forma pràcticament circular on hi ha les restes de l'antic cementiri. Tanmateix, la forma tan arrodonida i atípica del turó ens fa sospitar de la presència d'alguna possible torre o estructura defensiva anterior; i més tenint en compte les característiques dominants del turó i el fet que, en un entorn pròxim, s'hi han identificat indicis arqueològics antics, concretament d'època ibèrica. | 08090-86 | Sector nord-est del terme de Gaià | L'església de Sant Esteve de Vilaramó està situada a la vall anomenada de Vila-ramó, en un turó prominent i dominant. A la part baixa d'aquest turó l'estudiós Josep M. Badia hi ha recollit superficialment fragments de ceràmica ibèrica i de l'edat del ferro, fet que indicaria un possible poblat o petit assentament d'aquesta època, el qual podria situar-se o bé a dalt del turó o bé a la part baixa. Segons Albert BENET (1984: 260), el topònim de Vila-ramó cal entendre'l com una contracció d'una possible vila Ramione (és a dir, una probable vila romana), que caldria situar en l'actual mas de Vilaramó, uns 600 m al nord-oest. Cal dir que, al voltant d'aquest mas s'hi han fet troballes de ceràmica d'època romana. Josep M. BADIA (2016: 57) considera que la denominació Vilaramó també podria fer referència a un vilar rural; és a dir, un grup de masos que en un temps fundacional de l'edat mitjana es constituïen a l'entorn d'un repoblador, i la terminació 'amo' seria el nom d'aquest. L'esment documental més antic de l'església es pot situar entre 1025 i 1050. Això indica que hi havia una església anterior a l'actual i que aquesta correspondria al primer romànic o potser fins i tot al preromànic. Tenia la categoria de parròquia i el seu àmbit abastava la part nord del terme de Gaià. Sabem per una visita pastoral que l'any 1590 aquesta església tenia dos altars; el major dedicat a sant Esteve i un altre dedicat a Santa Margarita. Aquesta advocació va venir de l'església de santa Margarita de Tortafè, dins de la mateixa parròquia. En aquest moment es va abandonar dita església i per això es va traslladar l'altar a la parroquial. Així doncs, com a mínim des del segle XVI la parròquia incloïa els masos que havien format part de Santa Margarita de Tortafè i que no pertanyien al castell de Gaià ni a l'actual municipi. Al segle XVII l'església romànica va sofrir una important transformació. Es va ampliar pel costat nord, s'hi va construir una nau lateral, que es comunica amb la central per dues arcades de mig punt. La nova paret exterior es va fer aprofitant els carreus que es van treure en obrir els arcs a la paret romànica. Les obres van obligar a treure la volta romànica i fer-ne una de nova més alta, tot aixecant també la teulada. També es va fer un nou campanar d'espadanya. Les reformes van permetre acollir més altars, i el 1692 ja es parla d'un altar més, dedicat a sant Isidre. A mitjans de segle XVIII es va haver de fer una volta nova, que l'any 1775 estava a mig fer i que és l'actual. A finals del segle XIX i principis del XX es van produir els últims canvis. El 1881 es va bastir la rectoria, enganxada a la paret de l'església. El motiu era que Sant Esteve havia recuperat la categoria de parròquia l'any 1878. Al nord de l'església s'hi afegí una capella fonda el 1898, probablement per posar-hi el Santíssim. Avui està dedicada al Sagrat Cor. Finalment, el 1910 es va aixecar l'actual campanar de torre. Una mica abans, entorn del 1905, s'havia traslladat el cementiri a la ubicació actual, al costat del camí que va cap a la Vall de Vilaramó. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església va ser cremada i es van perdre els elements ornamentals i l'arxiu. Després de la guerra, la rectoria va tornar a estar habitada fins els volts de 1955. L'últim rector va ser Lluís Vall. En aquests anys es va desplaçar la creu que hi havia davant de l'església uns metres enrere. El motiu era que el jovent aprofitava aquesta placeta per jugar a saque (una mena de frontó molt popular a l'època). Fruit d'aquesta activitat encara es poden veure unes línies blanques pintades al costat dret del portal de l'església. Després que el rector ja hagués marxat la Rectoria va estar llogada uns anys com a segona residència. Entorn del 2000 es va fer la teulada nova, sufragada amb els diners recollits amb les arrossades populars que s'hi van fer uns anys. Actualment s'hi diu missa tres cops a l'any. | 41.9480600,1.9307300 | 411373 | 4644562 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49378-foto-08090-86-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49378-foto-08090-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49378-foto-08090-86-3.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La porta amb ferramenta Romànica d'aquesta església es conserva a la casa de la Vall de Vilaramó, degut al seu estat lamentable de conservació.Informació facilitada per Josep M. Badia i Montserrat Vall de Vilaramó. | 92|94|98|85 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49379 | Rectoria de Sant Esteve de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-esteve-de-vilaramo | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 55, 57, 179-182 BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Esteve de Vila-Ramó', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 260. JUNYENT, Eduard (1948). 'Itinerario histórico de las parroquias del Obispado', Hoja Parroquial, núm. 20, Vic. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 51. | XIX | Edifici de la rectoria de l'antiga parròquia de Sant Esteve de Vilaramó, que es troba adossat a la mateixa església, al costat de migdia. Es situa al cim d'un turó dominant i amb un extens panorama. La Rectoria es va edificar l'any 1881, uns anys després que Sant Esteve havia recuperat la categoria de parròquia. El fet que església i rectoria estiguin totalment adossades confereix al conjunt un aspecte atípic, ja que les dues construccions s'han fusionat tot formant un sol edifici, que és de planta més o menys quadrada i amb coberta a doble vessant. Així, a les façanes davantera i posterior els murs de l'església s'han adaptat per quedar integrats en aquest únic edifici. En canvi, la façana de migdia correspon íntegrament a l'edificació de la Rectoria. Es tracta d'una obra de característiques homogènies i feta en una sola fase constructiva. Consta de planta baixa més un pis i golfes. La façana principal es distribueix en dues parts: a la meitat dreta destaca una galeria amb dos arcs rebaixats; a la meitat de l'esquerra hi trobem el portal, rematat amb arc escarser, un balcó i altres finestres menors. El nivell de les golfes és ocupat per una sèrie de petites finestretes quadrades. Els murs són de maçoneria i totes les obertures són emmarcades amb maó. Tant la façana de ponent com la de llevant tenen també finestres, igualment emmarcades amb maó. | 08090-87 | Junt a l'església de Sant Esteve de Vilaramó, al sector nord-est del terme de Gaià | L'església de Sant Esteve de Vilaramó està situada a la vall anomenada de Vila-ramó, en un turó prominent i dominant. A la part baixa d'aquest turó l'estudiós Josep M. Badia hi ha recollit superficialment fragments de ceràmica ibèrica i de l'edat del ferro, fet que indicaria un possible poblat o petit assentament d'aquesta època, el qual podria situar-se o bé a dalt del turó o bé a la part baixa. Segons Albert BENET (1984: 260), el topònim de Vila-ramó cal entendre'l com una contracció d'una possible vila Ramione (és a dir, una probable vila romana), que caldria situar en l'actual mas de Vilaramó, uns 600 m al nord-oest. Cal dir que, al voltant d'aquest mas s'hi han fet troballes de ceràmica d'època romana. Josep M. BADIA (2016: 57) considera que la denominació Vilaramó també podria fer referència a un vilar rural; és a dir, un grup de masos que en un temps fundacional de l'edat mitjana es constituïen a l'entorn d'un repoblador, i la terminació 'amo' seria el nom d'aquest. L'esment documental més antic de l'església es pot situar entre 1025 i 1050. Això indica que hi havia una església anterior a l'actual i que aquesta correspondria al primer romànic o potser fins i tot al preromànic. Tenia la categoria de parròquia i el seu àmbit abastava la part nord del terme de Gaià. Sabem per una visita pastoral que l'any 1590 aquesta església tenia dos altars; el major dedicat a sant Esteve i un altre dedicat a Santa Margarita. Aquesta advocació va venir de l'església de santa Margarita de Tortafè, dins de la mateixa parròquia. En aquest moment es va abandonar dita església i per això es va traslladar l'altar a la parroquial. Així doncs, com a mínim des del segle XVI la parròquia incloïa els masos que havien format part de Santa Margarita de Tortafè i que no pertanyien al castell de Gaià ni a l'actual municipi. Al segle XVII l'església romànica va sofrir una important transformació. Es va ampliar pel costat nord, s'hi va construir una nau lateral, que es comunica amb la central per dues arcades de mig punt. La nova paret exterior es va fer aprofitant els carreus que es van treure en obrir els arcs a la paret romànica. Les obres van obligar a treure la volta romànica i fer-ne una de nova més alta, tot aixecant també la teulada. També es va fer un nou campanar d'espadanya. Les reformes van permetre acollir més altars, i el 1692 ja es parla d'un altar més, dedicat a sant Isidre. A mitjans de segle XVIII es va haver de fer una volta nova, que l'any 1775 estava a mig fer i que és l'actual. A finals del segle XIX i principis del XX es van produir els últims canvis. El 1881 es va bastir la rectoria, enganxada a la paret de l'església. El motiu era que Sant Esteve havia recuperat la categoria de parròquia l'any 1878. Al nord de l'església s'hi afegí una capella fonda el 1898, probablement per posar-hi el Santíssim. Avui està dedicada al Sagrat Cor. Finalment, el 1910 es va aixecar l'actual campanar de torre. Una mica abans, entorn del 1905, s'havia traslladat el cementiri a la ubicació actual, al costat del camí que va cap a la Vall de Vilaramó. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església va ser cremada i es van perdre els elements ornamentals i l'arxiu. Després de la guerra, la rectoria va tornar a estar habitada fins els volts de 1955. L'últim rector va ser Lluís Vall. En aquests anys es va desplaçar la creu que hi havia davant de l'església uns metres enrere. El motiu era que el jovent aprofitava aquesta placeta per jugar a saque (una mena de frontó molt popular a l'època). Fruit d'aquesta activitat encara es poden veure unes línies blanques pintades al costat dret del portal de l'església. Després que el rector ja hagués marxat la Rectoria va estar llogada uns anys com a segona residència. Entorn del 2000 es va fer la teulada nova, sufragada amb els diners recollits amb les arrossades populars que s'hi van fer uns anys. Actualment s'hi diu missa tres cops a l'any. | 41.9479600,1.9306800 | 411369 | 4644551 | 1881 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49379-foto-08090-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49379-foto-08090-87-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49380 | Cementiri antic de Sant Esteve de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-antic-de-sant-esteve-de-vilaramo | XI-XIX | Restes semi-derruïdes i espai envaït per la vegetació | Restes de l'antic cementiri de la parròquia de Sant Esteve de Vilaramó, situades entre l'església i un mas proper, denominat Caseta de Sant Esteve. Concretament, les restes es troben sobre un petit promontori de forma pràcticament circular que constitueix el punt més alt del turó on hi ha l'església; un lloc dominant i amb una extensa panoràmica que va del Prepirineu fins a la serra de Montserrat. El que queda de l'antic cementiri és un mur perimetral que ressegueix el perfil del promontori, amb un tram més arrodonit (al sud) i un altre que forma angle recte (al nord i est). Aquest mur, que en alguns punts es conserva fins a una alçada d'uns dos metres, és obrat amb carreus diversos i irregulars, però és de força qualitat. Al sud-oest s'observa una obertura que devia constituir l'accés al recinte. El seu interior es troba cobert per la vegetació, però s'hi observen els fonaments d'alguns murs i restes d'enderrocs. Alguns aspectes ens criden l'atenció. En primer lloc, la forma pràcticament circular del promontori i el fet que s'hagi triat aquest punt, que constitueix la cota més alta del turó, per emplaçar-hi el cementiri. Això, juntament amb la troballa d'indicis arqueològics d'època ibèrica entorn de l'església, i també d'època romana al mas proper denominat Vilaramó, ens fa sospitar de la presència d'alguna possible torre o estructura defensiva anterior al cementiri, i més tenint en compte les característiques dominants del turó. | 08090-88 | Al costat de l'església de Sant Esteve de Vilaramó, al sector nord-est del terme de Gaià | L'any 1878 l'església de Sant Esteve de Vilaramó va recuperar la categoria de parròquia, i el 1881 es va bastir l'edifici de la Rectoria, enganxat a la paret de l'església. En aquest període es van fer les últimes reformes de l'església: capella fonda (1898) i nou campanar (1910). El cementiri antic era en el promontori de forma circular que hi ha entre l'església i el mas denominat Caseta de Sant Esteve. Entorn del 1905 es va construir el cementiri nou (l'actual), segons indiquen les inscripcions que s'hi poden veure, i el 1910 es va bastir la capelleta. | 41.9480100,1.9310900 | 411403 | 4644556 | 08090 | Gaià | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49380-foto-08090-88-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49380-foto-08090-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49380-foto-08090-88-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||||
| 49381 | Cementiri de Sant Esteve de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-de-sant-esteve-de-vilaramo | XX | Cementiri de l'antiga parròquia de Sant Esteve de Vilaramó, emplaçat vora la pista asfaltada que ve de Galera i es dirigeix cap a la Vall de Vilaramó. Consta d'un recinte de planta rectangular delimitat per un mur perimetral de pedra, amb un accés davanter format per una simple porta reixada. Al fons del recinte hi ha una capelleta amb un petit bloc de nínxols a cada costat. El portal de la capella és ornat amb un doble arc de mig punt de pedra, sustentat sobre quatre capitells. Al centre del recinte hi ha una creu de ferro sobre un pedestal de pedra i, a la part davantera, dos xiprers i un pi. | 08090-89 | Al sector nord-est del terme de Gaià | L'any 1878 l'església de Sant Esteve de Vilaramó va recuperar la categoria de parròquia, i el 1881 es va bastir l'edifici de la Rectoria, enganxat a la paret de l'església. En aquest període es van fer les últimes reformes de l'església: capella fonda (1898) i nou campanar (1910). El cementiri antic era en el promontori de forma circular que hi ha entre l'església i el mas denominat Caseta de Sant Esteve. Entorn del 1905 es va construir el cementiri nou (l'actual), segons indiquen les inscripcions que s'hi poden veure, i el 1910 es va bastir la capelleta. | 41.9469400,1.9323900 | 411509 | 4644436 | 1905 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49381-foto-08090-89-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Simbòlic | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció al pedestal de la creu: AÑO 1905Inscripció al portal de la capella: AÑO 1910 | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49382 | Sant Esteve de Vilaramó (jaciment ibèric) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-esteve-de-vilaramo-jaciment-iberic | BADIA, Josep M (2016). 'Història', 'Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 51, 55, 57, 179-182 BENET CLARÀ, Albert; JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN BOIX, Alexandre (1984). 'Sant Esteve de Vila-Ramó', Catalunya Romànica, vol. XI, 'El Bages', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 260. | -VIII-I | No s'observen restes estructurals. Es desconeix l'estat de possibles restes al subsòl | Jaciment arqueològic de l'edat del ferro i d'època ibèrica que es coneix tan sols per la troballa de ceràmica superficial. Es troba al voltant del turó on hi ha l'església de Sant Esteve de Vilaramó. Fa uns anys Josep M. Badia va recollir en aquesta zona fragments de ceràmica característica de l'edat del ferro i també d'època ibèrica. La troballa principal es va fer als peus del turó, en un camp que hi ha rere l'actual cementiri. També van aparèixer alguns fragments a mig vessant del turó, però no a la part alta. Aquests indicis fan pensar en un possible poblat ibèric que s'hauria iniciat en un moment força reculat, en la transició entre l'edat del ferro i el món ibèric. Però no sabem si estaria situat al cim del turó, que ofereix unes bones condicions de defensa i de guaita, i d'aquí les restes materials haurien baixat per erosió, o bé a la part baixa, cosa que no obsta perquè la part alta pogués ser un lloc de guaita associat al poblat. El cim del turó és un lloc dominant i amb una extensa panoràmica que va des del Prepirineu fins a la serra de Montserrat. Actualment hi trobem l'església i la Rectoria, uns 50 m a l'est un petit mas denominat Caseta de Sant Esteve i, entremig, hi ha un petit promontori de forma pràcticament circular on hi ha les restes de l'antic cementiri. Un aspecte que crida l'atenció és l'esmentat promontori de l'antic cementiri. En primer lloc, per la seva forma pràcticament circular i pel fet que s'hagi triat aquest punt, que constitueix la cota més alta del turó, per emplaçar-hi el cementiri. No es pot descartar que existís alguna torre o estructura de defensa anterior al cementiri. | 08090-90 | Església de Sant Esteve de Vilaramó, al sector nord-est del terme de Gaià | L'església de Sant Esteve de Vilaramó està situada a la vall anomenada de Vila-ramó, en un turó prominent i dominant. A la part baixa d'aquest turó l'estudiós Josep M. Badia hi ha recollit superficialment fragments de ceràmica ibèrica i de l'edat del ferro, fet que indicaria un possible poblat o petit assentament d'aquesta època, el qual podria situar-se o bé a dalt del turó o bé a la part baixa. Segons Albert BENET (1984: 260), el topònim de Vila-ramó cal entendre'l com una contracció d'una possible vila Ramione (és a dir, una probable vila romana), que caldria situar en l'actual mas de Vilaramó, uns 600 m al nord-oest. Cal dir que, al voltant d'aquest mas s'hi ha fet troballes de ceràmica d'època romana. Josep M. BADIA (2016: 57) considera que la denominació Vilaramó també podria fer referència a un vilar rural; és a dir, un grup de masos que en un temps fundacional de l'edat mitjana es constituïen a l'entorn d'un repoblador, i la terminació “amo” seria el nom d'aquest. L'esment documental més antic de l'església es pot situar entre 1025 i 1050. Això indica que hi havia una església anterior a l'actual i que aquesta correspondria al primer romànic o potser fins i tot al preromànic. Tenia la categoria de parròquia i el seu àmbit abastava la part nord del terme de Gaià. | 41.9471100,1.9319500 | 411473 | 4644456 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49382-foto-08090-90-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49382-foto-08090-90-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia | 81|80 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 49383 | Creu de terme de Sant Esteve de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-de-sant-esteve-de-vilaramo | XIX-XX | Creu de terme emplaçada a l'esplanada davantera de l'església de Sant Esteve de Vilaramó, al costat de ponent del turó, per on hi ha accessos dels diferents camins que abans arribaven a l'indret per aquesta banda. Es tracta d'una creu molt senzilla, que consta d'un pedestal de pedra de forma cúbica i d'una segona pedra, també quadrada, sobre la qual hi ha encastada una creu de ferro simple, amb les puntes de les astes lleugerament eixamplades. No coneixem cap notícia antiga d'aquesta creu que, per la seva tipologia, sembla força recent: dels segles XIX-XX. A la dècada de 1950, però, va ser desplaçada uns metres fins a la ubicació actual. Encara es pot veure al terra la pedra on era situada originàriament. El motiu va ser que el jovent aprofitava aquesta placeta per jugar a saque (una mena de frontó molt popular a l'època) i la creu feia nosa. Fruit d'aquesta activitat encara es poden veure unes línies blanques pintades al costat dret del portal de l'església. | 08090-91 | Vora l'església de Sant Esteve de Vilaramó, al sector nord-est del terme de Gaià | 41.9480400,1.9305500 | 411358 | 4644560 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49383-foto-08090-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49383-foto-08090-91-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Montserrat Vall de Vilaramó | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||||
| 49384 | Caseta de Sant Esteve de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caseta-de-sant-esteve-de-vilaramo | BADIA, Josep M (2016). 'Història', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 66, 83. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 41. | XVII-XX | Recentment rehabilitada | Masia de dimensions modestes emplaçada uns 50 m a l'est de l'església de Sant Esteve de Vilaramó, a la part alta d'un turó dominant i amb una extensa panoràmica. Consta solament d'un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i planta sotacoberta) que té un petit cobert adossat a ponent. La construcció és força homogènia i no s'hi observen clarament fases constructives, tot i que és probable que el mas hagi evolucionat, bàsicament al llarg dels segles XVIII i XIX. La porta principal és a la façana de llevant, encarada vers el camí que condueix cap a l'església. Al seu damunt té dues finestres antigues, emmarcades amb llindes i brancals de pedra. L'altra façana preeminent és la de migdia, que presenta dues portes rectangulars sense cap element distintiu. En aquesta part les obertures són amb llindes de fusta. Els murs són de maçoneria, actualment a pedra vista. En la recent rehabilitació s'han mantingut els volums originaris de la casa però s'han engrandit algunes finestres de la planta sotacoberta i s'ha construït un petit porxo de fusta. | 08090-92 | Sector nord-est del terme de Gaià | L'entorn de l'església de Sant Esteve de Vilaramó ha estat ocupat des d'antic (hi ha vestigis d'època ibèrica i l'església ja està documentada al segle XI) però la Caseta de Sant Esteve no sembla d'origen medieval, tot i que no ho podem descartar. El terme 'caseta' pot ser indicador d'un mas no excessivament gran ni antic. Tanmateix, ja apareix documentat al segle XVII. Concretament, en un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 consta com una possessió del mas la Codina, per la qual el seu propietari pagava un cens a la Rectoria de Gaià. Al segle XVIII la casa es devia ampliar, tal com indica la inscripció d'una llinda, amb data de 1780. Al final del segle XIX havia passat a mans d'un mas més proper, el de Ferrers, segons consta en el Registre de la Riquesa de 1883. Llavors el seu propietari era Vicenç Paisa, de Monistrol, i les seves terres només abastaven 2,48 ha. A finals del segle XX la casa es trobava mig ensorrada i recentment ha estat reconstruïda. | 41.9478800,1.9313600 | 411425 | 4644542 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49384-foto-08090-92-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49384-foto-08090-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49384-foto-08090-92-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En una llinda de la façana nord: 1780 | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 49385 | Rocaters | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocaters | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84, 195. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm.52. MATAMALA RIBÓ, Lluís (2018). Història de Rocaters. Cognom Matamala (treball inèdit). | XVIII-XX | Masia de dimensions mitjanes emplaçada, junt amb la de Peloses, sobre un promontori rocós que domina una vall de relleu suau formada per un torrent que conflueix amb el de la vall de Vilaramó. Consta d'un cos residencial de planta irregular, gairebé rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes). Inicialment la casa era més estreta i quadrada i, a finals del segle XIX, s'amplià cap a llevant, cap al 1934 s'amplià cap al nord i, ja més recentment (2008), s'hi va afegir la galeria de ponent. La façana principal, encarada vers migdia, presenta una distribució irregular, amb diferents obertures emmarcades amb llindes i brancals de pedra a la part central. A la part ampliada de llevant, en canvi, les obertures són emmarcades amb maó. Els murs són de maçoneria, actualment a pedra vista. A l'angle nord-est hi ha una galeria oberta. El mur posterior ja correspon a la fase de principis del segle XX, amb emmarcament de maó. La darrera ampliació, ja molt recent, és el cos de ponent, que compta amb una àmplia galeria en dues plantes, obrada amb pedra més o menys imitant l'estil antic. Tot l'entorn és enjardinat. A l'interior es conserva una tina i un celler amb tinardons. | 08090-93 | Sector nord-oest del terme de Gaià | La masia al costat de Rocaters, anomenada Peloses, és d'origen medieval i ja existia al segle XIII. En canvi, no coneixem notícies documentals tan antigues de Rocaters que, per la seva tipologia constructiva, sembla una edificació més moderna. Podria ser que s'originés al segle XVIII, tal com suggereix la inscripció d'una llinda (1775), tot i que no podem descartar que fos més antiga. El nom de Rocaters deu venir del fet d'estar en un indret rocós, on abunda la pedra. Molt probablement l'origen d'aquest mas està vinculat a l'expansió de la vinya dels segles XVII i XVIII, i al principi era una masoveria depenent del mas Matamala, situat a un quilòmetre i mig a ponent. Per això encara avui davant la casa hi ha una placa de ferro amb la inscripció “Rocaters, casa de vi”. Segons el Registre de la Riquesa de 1883, les terres d'aquest mas abastaven una superfície de 24,97 ha, totes conreades pel seu propietari. Es tractava, doncs, d'un mas modest. L'actual propietari, Lluís Matamala, ha realitzat un treball de recerca històrica sobre el mas (MATAMALA, 2018). Fruit d'aquest treball podem resseguir amb força precisió l'evolució de l'últim segle i mig. La primera escriptura coneguda és un inventari de 1838 on ja hi consta que Marc Matamala Marginet, propietari del mas Matamala, ho era també de Rocaters. El 31 de maig de 1841 Marc Matamala va establir el domini útil (és a dir, el dret d'ús) sobre la finca de Rocaters al seu germà, Ramon Matamala Marginet, a canvi d'un cens. Llavors Rocaters apareix encara com un establiment del mas Matamala 'per antiquíssima i immemorial possessió', i aquest en tenia el domini directe (és a dir, la propietat). Posteriorment la propietat del mas Matamala va passar al fill, Pere Matamala, que la va tenir fins el 1869. Llavors, per deutes acumulats pel seu pare, va haver de cedir totes les seves propietats, entre les quals també el mas Matamala i Rocaters, a Joan Vall Colomer, que era un prestamista d'Alpens que li havia deixat diners. De Joan Vall la propietat de Rocaters passa al seu fill, Josep Vall Camprubí, i aquest la va vendre el 1903 a Josep Matamala Vall, que era el fill de Ramon Matamala Marginet. Josep Matamala, doncs, va redimir el cens i accedí a la plena propietat de Rocaters. Josep Matamala Vall (1854-1934) era fill de Ramon Matamala Marginet i de Maria Vall Berenguer. Es casà amb Maria Vila Vila. El seu hereu fou Josep Matamala Vila (1884-1957), que es casà amb M. Àngels Grifol Vila. El següent hereu fou Vicenç Matamala Grífol, nascut el 1915. Es casà amb Montserrat Ribó Soler i van tenir sis fills. Per ordre d'edat són Josep, M. Àngels, Jaume, Lluís, Roser i Francesc. Per dificultats econòmiques el 1959 van haver de vendre la finca de Rocaters i es traslladaren a Cabrianes. Llavors Rocaters passà per diferents mans fins que el 2007 un dels fills, Lluís Matamala, comprà de nou el mas, aleshores ja segregat en dues finques. Des de llavors s'hi ha fet diverses obres de millora. Pel que fa a l'evolució constructiva de la casa, a finals del segle XIX s'amplià amb el cos a llevant, on ara hi ha la llenya i una tina. Cap al 1934 s'amplià pel sector nord, en la part que avui és el celler, el rebost, la cuina i part de les golfes. Finalment, el 2008 s'amplià cap a ponent, amb l'última arcada i un nou menjador. | 41.9377200,1.9154400 | 410091 | 4643430 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49385-foto-08090-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49385-foto-08090-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49385-foto-08090-93-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La masia també apareix escrita com a Roqueters i en un document de 1838 com a 'Rocales'.En una llinda de la façana principal, a la dreta: 1775A la finestra de sobre el portal: 1845Dins dels terrenys de Rocaters hi ha un forn de calç molt enrunat i un forn d'oli de ginebre molt rudimentari.Informació facilitada per Lluís Matamala Ribó | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49386 | Els Ferrers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-ferrers | BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth; FONT, Montse i altres (2016). 'Història','Arquitectura', 'Històries i contalles', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 58, 65, 83, 283-286. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm.42. | XII-XX | Masia de dimensions mitjanes, d'origen medieval, emplaçada en una terrassa vora el torrent de la Vall de Vilaramó, als peus del turó on hi ha l'antiga església de Sant Esteve de Vilaramó. Consta d'un cos residencial de planta més o menys rectangular (amb planta baixa més dos pisos) que té una pallissa adossada a l'angle sud-est i, al costat, una clos tancat davanter. La façana principal, encarada vers migdia, presenta una estructura força irregular. La casa deixa entreveure dues fases constructives. La meitat de ponent sembla la més antiga, tot i que posteriorment es va sobrealçar amb maó. Aquí el parament conserva el semi-arrebossat tradicional, i es pot veure una finestra amb una curiosa llinda, decorada amb un relleu de tres triangles i una creu. A la meitat de llevant, en canvi, el parament és format per carreus més o menys escairats però amb molt material de reblert entre juntures. Les finestres són també emmarcades amb llindes i brancals de pedra. La resta de murs d'aquesta part té unes característiques similars. A la façana posterior la casa té adossat un cos cilíndric de pedra que correspon a una tina, la qual té unes escales d'accés. En una finestra de la façana de ponent es conserva una llinda amb un relleu similar al de la façana principal, però força més erosionat. Aquest costat ha estat sobrealçat amb una tercera planta obrada ja amb maó, i té al centre una petita galeria amb dues arcades. Probablement, aquests sobrealçament és ja del segle XIX o principis del XX. A l'angle sud-oest hi ha adossat un petit cobert antic, de dues plantes. Uns metres al sud-est s'aixeca un cobert força gran de pedra la construcció del qual ha quedat inacabada. | 08090-94 | Sector nord-est del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, aquest mas ja existia l'any 1200. Concretament s'esmenta en un document del monestir de la Portella amb la denominació llatinitzada de Ferrario. L'hereu era un tal Guillem i formava part de la parròquia de Sant Esteve de Vilaramó. Segons consta en un capbreu del castell de Gaià de 1692-93, aquest any els Ferrers tenia la possessió de tres masos secundaris o propietats: Ramonedes, la Vileta i terres del 'bosch den Peguera'. Els propietaris eren Joan Riera i el seu fill, Francesc Riera. Ja al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, el propietari era Vicenç Paisa. Llavors l'heretat incloïa la masoveria de Sant Esteve i comptava amb una superfície de terreny de 139 ha, totes conreades directament pel propietari. La casa era habitada per masovers. A principis de segle XX ho eren la família Manubens, vinguda d'Avinyó. Josep Manubens Costa hi va néixer l'any 1923 i va marxar-ne pels volts de 1965. En el llibre 'Gaià t'estimo' s'expliquen algunes anècdotes d'aquesta època (PARERA; FONT: 283). A la dècada de 1960 els fills van anar marxant cap a diferents colònies del Llobregat. Pel que fa a la propietat, en els darrers anís ha passat per diferents mans fins que, a la primera dècada del 2000, fou adquirida pels propietaris de la Vall de Vilaramó. | 41.9499600,1.9315500 | 411444 | 4644772 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49386-foto-08090-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49386-foto-08090-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49386-foto-08090-94-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Josep Matamala i Josep Fontvila. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49387 | Cal Cepillot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cepillot | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 84. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm.56. | XIX-XX | En ruïnes | Casa de pagès de dimensions mitjanes, en estat de ruïna, que es troba junt amb la casa de cal Rial en la carena d'un altiplà, vora el camí que va de Galera a la Vall de Vilaramó. Se'n conserven els murs perimetrals i interiors fins a una alçada d'uns dos metres. La casa tenia una planta més o menys quadrada, i constava de planta baixa més un pis. La part de ponent, que queda a una cota més alta, s'ha conservat més integrament. Els murs són de pedra i també de tàpia. Al costat de migdia es conserva un portal de la façana posterior que dóna a una tina cilíndrica. La part baixa de la casa, on hi devia haver el portal d'accés principal, es troba en un estat de ruïna força avançat que no permet identificar-ne els elements. A l'espai interior es conserva una cambra semisoterrada coberta amb una volta de pedra, tal vegada un femer. La casa s'assenta parcialment sobre la roca natural. Fa relativament pocs anys es mantenia en un estat força més íntegre i encara s'hi podia veure el portal adovellat. | 08090-95 | Al sector nord i central del terme de Gaià | Aquesta casa podria ser originària del segle XVIII, tot i que no descartem un inici anterior. Les primeres notícies documentals que en coneixem són del segle XIX. Concretament, en el Registre de la Riquesa de 1883 apareix com a cal Jepillot. Les seves terres abastaven una superfície de només 6,32 ha, totes conreades pel seu propietari. Per tant, era un mas molt modest. | 41.9367500,1.9234400 | 410753 | 4643314 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49387-foto-08090-95-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49387-foto-08090-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49387-foto-08090-95-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: cal Jepillot | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 49388 | Cal Rial | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-rial | IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm.53. | XIX-XX | En ruïna, molt arrasat | Casa de pagès de dimensions mitjanes, en estat de ruïna, que es troba junt amb la casa de cal Cepillot a la carena d'un altiplà, vora el camí que va de Galera a la Vall de Vilaramó. L'edificació es troba molt derruïda, i tan sols se'n conserven els murs perimetrals fins a una alçada màxima de mig metre aproximadament. Sembla que tenia una planta rectangular, disposada més o menys en paral·lel a l'actual camí rural. A la part nord-est es conserven dues tines cilíndriques, una de més gran i una altra més petita. Les dues integrades dins de l'àmbit de la casa. Per fora, just al costat de llevant, el terreny forma una curiosa balma, amb un sostre de roca que sobresurt ostensiblement. | 08090-96 | Al sector nord i central del terme de Gaià | A diferència de la casa veïna de cal Cepillot, no coneixem notícies documentals antigues d'aquesta casa. I el seu estat de conservació precari no permet fer-ne una datació aproximada per la tipologia. Sembla probable, però, que tingui un origen similar a cal Cepillot; és a dir, al segle XVIII o XIX. Ja entrat el segle XX, era habitada per la família de Simon Codina Fonts, que hi va viure fins a la dècada de 1930. El cap de casa, però, va morir a la Guerra Civil, concretament a la Batalla de l'Ebre, i posteriorment la família es va mudar. En aquesta època cal Rial pagava un cens al mas Peloses, força proper. | 41.9369300,1.9232200 | 410735 | 4643334 | 08090 | Gaià | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49388-foto-08090-96-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49388-foto-08090-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49388-foto-08090-96-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Àngela Codina Codina | 119|98 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 49389 | El Castellot (casa) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-castellot-casa | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 55, 201 IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm.24. | XIX | En ruïnes | Casa de pagès o petit mas, de dimensions petites i actualment en ruïnes. Es troba a la part superior d'un serrat sobre el camí que va a Coll de Comadoms, però al principi del vessant de migdia. La casa podria tenir el seu origen en una torre de guaita medieval, però no és segur. Se'n conserven sobretot els murs perimetrals fins a una alçada d'uns quatre metres, però en estat molt desigual. Consta d'un cos residencial de planta rectangular, que devia tenir dues plantes. La construcció sembla bastida en una sola fase constructiva; almenys no s'hi observen ampliacions evidents. Els murs són de maçoneria, amb un tipus de parament fet amb pedres devastades, més aviat allargades i primes. No s'hi observen finestres grans, però sí algunes espitlleres. La part nord-est de la casa s'ha conservat més integrament, i en un dels angles s'hi pot veure adossada la construcció d'una tina cilíndrica. Josep M. Badia considera que tal vegada aquest cos de planta més o menys circular podria tenir origen en l'antiga torre de guaita. La façana del sud-oest, on hi devia haver el portal principal, es troba molt més esfondrada. Es tracta d'una construcció de difícil datació, que tant podria correspondre als segles XVIII-XIX com tenir un origen força anterior. | 08090-97 | Sector sud-est del terme de Gaià | A més del castell de Gaià, en època medieval en el seu terme hi havia diverses torres de guaita o de guàrdia que tenien la funció de vigilar el territori i estaven comunicades visualment les unes amb les altres. Concretament, en el terme de Gaià hi ha referències sobre tres torres. La del Castellot no està documentada en època medieval, però tal vegada podria tenir aquest origen, igual que la resta. Estava situada sobre el camí Saliner, que anava de Cardona a Vic. Altres torres que sí estan documentades en època medieval són la de Turrionarda, que apareix en un document de 1052. Era prop de l'església de Sant Jordi i controlava el sector nord-est del terme del castell de Gaià, per on hi passava un camí públic. Probablement la torre es devia convertir en el mas Sant Jordi. Una altra torre s'anomena Torrenciny i està situada segurament al nord del mas Menalvens. Se'n parla en un document del 1376. Pel que fa a la torre del Castellot, en un document de 1887 se l'anomenava el castell de Vellagarda. Ja hem dit que Josep M. BADIA (2016: 55) identifica aquesta torre amb la casa anomenada Castellot. El nom del Castellot seria un record d'aquesta antiga torre o fortificació. Però el cert és que les restes conservades de la casa no presenten indicis clars del fet que hagués estat construïda sobre una primitiva torre. El seu emplaçament al vessant del serrat és favorable per controlar el camí saliner, que discorria per la vall, però no és una ubicació dominant. Una altra possibilitat és que la torre estigués ubicacda uns 200 metres a ponent, on hi ha les restes d'una possible construcció circular, molt derruïda, i al costat d'una barraca de pedra seca. En aquest cas ens troben en un emplaçament més dominant, a la part més alta del serrat i amb bona comunicació visual cap a altres direccions. Però tampoc aquestes restes presenten un indici clar de correspondre a una antiga torre. En aquest cas la casa seria una construcció de nova planta i hauria pres el nom de Castellot per la proximitat amb aquesta torre. Pel que fa pròpiament a la casa del Castellot, no en coneixem cap notícia documental antiga. L'edificació actual sembla una construcció dels segles XVIII o XIX. Tan sols sabem que a principis de segle XX els propietaris eren la família Vilanova, de Manresa. La casa era habitada per masovers, però a les primeres dècades del segle XX ja va restar abandonada. | 41.9154100,1.9604000 | 413788 | 4640907 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49389-foto-08090-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49389-foto-08090-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49389-foto-08090-97-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Josep M. Badia i Josep, del Coll de Comadoms | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 49390 | Era de cal Lluís | https://patrimonicultural.diba.cat/element/era-de-cal-lluis | VILA CASALS, Ramon M. Llibre de Galera (treball inèdit) TAURINYÀ, Joseph (1731). Almanach y Pronostico Universal orbicular, y verdadero, sobre el año del Señor 1731. Cervera, Imprenta de la Real Universidad por Th. Senant. | XVIII-XX | Era de batre emplaçada al final del carrer Major de Galera, a l'extrem nord-oest. Constituia una de les diverses eres comunitàries que hi havia al poble, però finalment va quedar vinculada a la casa de cal Lluís. Té una planta rectangular perfectament regular, i mesura uns 12 per 15 m aproximadament. En un moment donat es va eixamplar pel costat de ponent, amb un tipus de rajola clarament diferenciada. El perímetre està delimitat per un reng de pedres. A un dels costats s'hi ha aixecat una petita barraca de maó que serveix com a llenyer. Tal com indiquen les inscripcions en diverses rajoles, aquesta era es va enrajolar l'any 1921. Cada rajola està numerada. Un fet particularment interessant és que aquesta era té una orientació solsticial, de manera que el dia 21 de juny des de l'angle sud-oest de l'enrajolat antic es pot veure com surt el sol per l'angle nord-est. Així mateix, aquest dia del solstici d'estiu si ens situem a l'angle nord-est veurem que el sol es pon per l'angle nord-oest de l'enrajolat antic. Això no és una coincidència, i es podria explicar pel fet que el pare de la primera baronessa de Vilagaià, Josep Taurinyà Aspres, de Ripoll, era astròleg i astrònom. El 1731 va publicar a Cervera un llibre sobre astronomia en el qual se'ns diu de l'autor que era 'Matemático y Astrólogo, Insigne Astrónomo perito y Letrado Erudito, Enucleador y Contemplador de los Astros Celestes y de las Ciencias de la Astrologia Corifeo' (TAURINYÀ, 1731). | 08090-98 | Galera, al sector sud-oest del terme de Gaià | El nucli de Galera va sorgir a finals del segle XVIII com una mena de colònia agrícola impulsada per Francesc d'Assís Delàs i Silvestre, baró de Vilagaià, el qual va facilitar en aquest indret l'establiment a uns 25 colons. Francesc estava casat amb Mariana Taurinyà Llaudes, filla de Josep Taurinyà Aspres, de Ripoll. Se sap que el nucli de Galera tenia diverses eres distribuïdes a l'entorn del grup de cases, de manera que formaven una especie de zona comunitària d'uns 25 metres d'amplada que, a més, complia una funció de prevenció d'incendis forestals. A les eres es batia per torns, i l'ordre l'establia l'anomenat distribuidor, que solia ser un dels vells del poble. Així mateix, també hi havia la figura del col·lector, que era l'encarregat de fer les particions i prendre la part corresponent al baró. Entorn del 1910 es va decidir fer una era més gran on s'hi pogués instal·lar una màquina de batre que pogués utilitzar tothom, però no hi va haver acord per un conflicte de terrenys amb els de cal Lluís. La qüestió, que va enfrontar el baró de Vilagaià i els de cal Lluís, va acabar als tribunals amb una sentància final a favor del baró. A partir d'aleshores en aquesta nova era, coneguda com era del comú, cada any s'hi feia venir una màquina de batre. A conseqüència del conflicte el baró va voler escarmentar els de cal Lluís, que van ser els únics que no podien batre a la nova era. A més, s'hi va reservar un tros al mig per cobrar les parts que li corresponien a ell. El primer any els de cal Lluís van intentar batre a la nova era, però els altres veïns, molestos perquè el plet havia fet endarrerir les obres, li tiraven les garbes al seu camp de baix. En contrapartida l'any 1921 els de cal Lluís van fer enrajolar l'era on sempre havien batut, actualment coneguda com l'era de cal Lluís, i hi van construir una barraca per la màquina de ventar, tot i que aquell terreny sempre havia estat comunitari. | 41.9136200,1.8870700 | 407705 | 4640784 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49390-foto-08090-98-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49390-foto-08090-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49390-foto-08090-98-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ramon M. Vila | 98|94 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | ||||||||
| 49391 | Resclosa i rec del molí de Castellet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-i-rec-del-moli-de-castellet | BADIA, Josep M; PARERA, Elisabeth i altres (2016). 'Història','Arquitectura', 'Els molins', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 60, 61, 160-162. IGLESIAS PERA, Lluís (2006). Pla Especial Urbanístic pel qual es cataloguen les masies i cases rurals del municipi de Gaià. Ajuntament de Gaià (document no aprovat oficialment), núm. 14. | XIII-XX | Resclosa precària, rec pràcticament perdut | Resclosa i rastres imprecisos del rec del molí fariner de Castellet, d'origen medieval. La resclosa es troba 100 metres al nord del molí, vora el pont de Castellet per on transcorre la carretera BV-4401. En aquest punt el riu Llobregat no baixa gaire cabalós, ja que uns metres abans s'han desviat aigües cap al canal de la Fàbrica Forcada, situada a l'altra riba del riu. Uns metres al sud del pont es conserven rastres d'una petita resclosa feta amb pedres. Es tracta d'una resclosa de molt poca alçària i força precària. El rec del molí discorria per la zona de ribera molt a prop del riu, i pràcticament no se'n veuen els rastres enmig d'una vegetació espessa. Ja al molí, l'aigua entrava pel carcabà, situat a l'angle de ponent de l'edificació. En aquesta part la construcció és de pedra, probablement d'origen medieval. Al costat es conserva una mena de sot per on l'aigua era canalitzada, però no és visible ni el forat d'entrada del carcabà ni el tram final del rec. | 08090-99 | Al riu Llobregat, sector sud-oest del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, el Molí de Castellet ja apareix documentat amb aquesta mateixa denominació l'any 1254, quan l'abat del monestir de Sant Llorenç prop Bagà donà permís a R. Torrents per bastir un molí al mas Riera de Gaià, que es troba 200 m al nord. El molí formava part de la parròquia de Santa Maria de Gaià. El molí devia continuar funcionant en els segles posteriors, tot i que no en coneixem notícies documentals. Segons la inscripció del portal, l'any 1788 es devia ampliar, i l'edifici reflecteix que als segles XIX i XX hi hagué noves ampliacions. Segons el Registre de la Riquesa de 1883 el molí continuava sent propietat del mas Riera. Pocs anys després, el 1897 la família Forcada va posar en funcionament la primera fàbrica tèxtil de Navàs, justament a la riba oposada del Llobregat. Per aquest motiu els promotors de la fàbrica Forcada van comprar el molí i els drets de la concessió d'aigües es van modificar, amb un repartiment entre un cabal major que anava destinat a la fàbrica i un volum inferior d'aigua que es destinava al molí. Els horts parcel·lats que hi ha al costat del molí eren per a directius i treballadors de la fàbrica. El molí va estar actiu fins ben entrat el segle XX. Els últims moliners van ser la família Bover Sellarés, i en coneixem força detalls gràcies al llibre 'Gaià t'estimo'. Procedien de Santa Creu de Joglars, del molí del Puig. El pare es deia Joaquim Bover Tarrés. Durant la Guerra Civil Joaquim va ser assassinat quan era a Barcelona, a les oficines centrals de la fàbrica Forcada. Va ser conduït junt amb altres homes al cementiri de Montcada, on els van matar. Aleshores el seu fill i hereu, Josep Bover Armengol, juntament amb la seva muller, va ser qui va tirar endavant el molí. En aquell temps hi van arribar a viure deu persones. En temps de guerra al molí s'hi feia farina per al pa i, més endavant, es va dedicar també a fer-ne per al bestiar, barrejant la farina i la pela. La farina la cobraven a 10 cèntims per quilo, i n'havien de donar la meitat a l'amo, ja que ells eren masovers. Aleshores els propietaris eren els de cal Rosset. Aquest era un lloc de pas de la gent que anava cap a Gaià, Pinós, Prats de Lluçanès i altres pobles, ja que al costat hi havia el pont, de manera que sovint la família dels moliners tenien gent que es quedava a dinar, per exemple capellans o la Guàrdia Civil. L'any 1945 s'havia inaugurat el pont per on travessava el camí que anava de Navàs cap a Gaià. El pont se'l va endur una riuada i ara no en queden rastres. Era un pont força baix i, quan hi havia riuades, quedava cobert per l'aigua del Llobregat. Durant aquests temps al molí de Castellet van rebre coaccions d'alguna persona relacionada amb les farineres que volia fer-se amb tota la clientela de la contrada. Eren la mateixa gent que van instigar un atemptat que hi va haver al molí del Vilaró. Pel fet de no quedar tan aïllats, els del molí de Castellet no van córrer tan mala sort. Tot i això, per aquest motiu s'havien vist obligats a moldre de nit. I també pel fet que no s'atrapaven la feina. D'altra banda, tot i que no era la seva intenció, Josep Bover Armengol es va veure més o menys obligat a ser alcalde de Gaià durant uns anys. Ja entrats a la dècada dels seixanta la família va veure clar que s'havien acabat els temps per a un molí tradicional i, l'any 1968, decidiren traslladar-se a Navàs, on van posar una petita botiga que encara regenten. El molí va passar a l'Agència Tributària i, en una subhasta pública, el 2011 fou adquirit per Hilatura Forcada S.A. Posteriorment fou adquirit per l'actual propietari, Joan Carxat Balagué, que el 2012 presentà un projecte per rehabilitar el molí i tornar-lo a posar en funcionament amb un enfocament d'energia renovable que inclou una proposta didàctica i de turisme rural. | 41.9005000,1.8868300 | 407666 | 4639328 | 08090 | Gaià | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49391-foto-08090-99-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49391-foto-08090-99-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A la llinda del portal: 1788Informació i documentació facilitada per Joan Carxat Balagué | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 | |||||||
| 49392 | Contrapès de Codinacs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/contrapes-de-codinacs | BADIA, Josep M (2016). 'Història','Arquitectura', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 58, 66, 84. COROMINAS CAMP, Ramon; COROMINAS CAMP, Jaume (2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el via a l'edat mitjana. Centre d'Estudis del Bages; àmbit de Recerques del Berguedà, Manresa; Berga, p. 121. | IX-XII | Contrapès d'una antiga premsa de biga (torcular) possiblement medieval, que es troba emplaçat a la masia de la Codina, tot i que va ser trobat vora la masia veïna Codinacs. El contrapès és l'element d'ancoratge del cargol d'una premsa del tipus anomenat de biga o de palanca, que és el model de premsa més arcaic, de tradició romana i el primer que es va utilitzar a l'edat mitjana. Aquest tipus de premsa consta d'una llarga biga que fa balança i s'estreny mitjançant un eix amb cargol en un dels seus extrems. Segons COROMINAS (2017, 24), aquest model s'hauria generalitzat a les terres de la Catalunya central entorn del segle IX, tot i que va tenir una llarga pervivència. Segons la classificació dels germans Corominas, aquest contrapès és del tipus B; és a dir, que la pedra té tres encaixos per on es subjectava el cargol: un de central circular i dos de laterals amb els costats lleugerament convergents, destinats a encastar-hi les falques. La pedra és gres i el pes aproximat és de 260 kg. En aquest cas el contrapès ha estat modificat i reutilitzat molt probablement com a mola de molí d'oli. Cal dir que aquests contrapesos solen trobar-se com a únics testimonis d'aquestes antigues premses. Són, per tant, un indicador que en època probablement alt-medieval ja es practicava en aquesta zona el conreu de la vinya i s'elaborava vi. | 08090-100 | Masia la Codina, al sector nord-est del terme de Gaià | Segons dades recopilades per Josep M. Badia, el mas Codinacs ja existia al segle XIII. Concretament s'esmenta en un pergamí de 1294 de l'Arxiu de Prat de Cornet. Aquest any l'hereu era un tal Bernat, i el mas formava part de la parròquia de Sant Esteve de Vilaramó. A l'edat mitjana, en canvi, no hi ha constància del mas la Codina, que posteriorment va esdevenir el més puixant de la zona. En un capbreu del castell de Gaià de 1692-93 ja hi apareix el mas la Codina, anomenat aleshores Codina Subirana. En aquest moment l'hereu era Joan Codina i tenia la possessió de cinc masos secundaris: Codinac (avui dit Codinacs), Codina Jussana, 'Torrent vel Codineta' (segurament l'acual mas Racons, pertanyent a la parròquia de Sant Esteve de Vilaramó), la Bena i Casa de Sant Esteve. Al segle XIX, segons el Registre de la Riquesa de 1883, Codinacs continuava sent una masoveria de la Codina. Les seves terres abastaven una superfície de només 4,51 ha, aproximadament la metitat de les quals eren conreades per parcers. Fins dates ben recents Codinacs encara formava part de la Codina, però fa poc la finca es va segregar. Pels volts de 2002 el contrapès de Codinachs fou traslladat a l'actual emplaçament pels seus propietaris. | 41.9306300,1.9390000 | 412035 | 4642618 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49392-foto-08090-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49392-foto-08090-100-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-02 03:32 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 157,54 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml