Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 55556 | Predel·la del retaule de Sant Salvador de les Espases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/predella-del-retaule-de-sant-salvador-de-les-espases | Anònim (1989). 'Notícia de Sant Salvador de les Espases', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 47 (març) HERNÁNDEZ, Àngel M. (2003). Ressons de Sant Salvador de les Espases. Associació d'Amics de Sant Salvador de les Espases. Olesa. SOLÀ, Joan (1990). Història de Sant Salvador de les Espases. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat (1ª edició: 1929), p. 29-30 | XV | Part d'un retaule gòtic procedent de l'església de Sant Salvador de les Espases que es conserva actualment al Museu de Terrassa. Es tracta de la predel·la, concretament una pintura sobre fusta motllurada i daurada que es pot datar al segle XV. La peça, que amida 37 x 169,5 x 4 metres, està dividida en cinc escenes. A la part central s'hi representa la Resurrecció i, a les altres, l'Anunciació, santa Bàrbara, santa Agnès i santa Cecília. | 08147-52 | Museu de Terrassa. C/ dels Gavatxons, 9. 08221 - Terrassa | L'església de Sant Salvador de les Espases, situada al costat del castell de les Espases, té un origen no gaire clar. Una hipòtesi és que fou fundada en aquest moment de l'adquisició per part de Montserrat el 1351 (PAGÈS 1990: XVIII) i dedicada a l'advocació de Sant Salvador (identificada amb la Transfiguració del Senyor), que no és anterior al segle XII. Altres autors (CASADES 1886: 128) sostenen que l'ermita data del segle XI i era primitivament romànica. L'edifici actual, però sembla correspondre bàsicament a una construcció del segle XVI en estil més o menys gòtic tardà. L'any 1351 consta que la capella era administrada pels consellers de la ciutat de Manresa, dret que van conservar en els segles successius. Els consellers manresans s'encarregaven del manteniment i d'organitzar els aplecs que hi celebraven els pobles de l'entorn. A les darreries del segle XVII i al XVIII vivia a l'ermita un deodat. El 1715 l'ermita quedà abandonada i, per bé que el culte fou restablert el 1784, no aconseguí estabilitzar-se. El santuari ha atret moltes personalitats que hi han peregrinat. El 1572 ho va fer Joan d'Àustria, en pas per Montserrat, el qual va oferir a l'ermita un valuós fanal d'or junt amb 13 banderoles arrabassades als turcs en la batalla de Lepant i, segons Joan Solà, a mitjan segle XIX encara es podien veure a les parets de l'ermita. A principis de segle XX el santuari es trobava en estat ruïnós i, gràcies precisament a la tasca del pare Joan Solà, escolapi de Terrassa, el 1924 va ser totalment restaurada. El santuari tenia un retaule gòtic la predel·la del qual fou salvada de l'onada anticlerical de 1936 i actualment es conserva al Museu de Terrassa (castell-Cartoixa de Vallparadís). Aquest objecte consta com a ingressat al fons de la Cartoixa i recollit pel senyor Rigol i Fornaguera. Segons la descripció que en fa Joan Solà, el retaule sencer amidava 2,15 metres i constava de set divisions, la central més ampla i dedicada al Diví Salvador. Altres escenes representaven la Transfiguració del Senyor o l'Ascensió. Entorn de 1990 la predel·la va ser restaurada pel Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat. | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55556-foto-08147-52-1.jpg | Legal | Gòtic | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 93 | 52 | 2.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||
| 55557 | Les Ribes Blaves | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-ribes-blaves | DALMASES, Amadeu (1991). 'SOS, salvem les Ribes Blaves', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 51 (desembre), p. 27-28. HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 247-248 | Indret precari pel pas de la carretera. | Paratge d'un interès geològic excepcional, anomenat així pel color blavós de la zona. En aquest lloc singular s'hi pot observar la falla que posa en contacte els materials de l'edat paleozoica de la Serralada Pre-litoral amb els materials d'edat Miozena de la Depressió del Vallès. Aquesta falla, que aflora de manera excepcional per l'acció erosiva que hi ha portat a terme la riera de Sant Jaume, subministra dades valuosíssimes per a la interpretació de la història geològica de Catalunya i, al mateix temps, permet una observació de la tectònica recent (terratrèmols, etc). La seva antiguitat està compresa entre els 400 i 450 milions d'anys. La falla, que té una direcció EW, presenta una bretxa d'una amplada de quasi 100 metres, i està formada per materials paleozoics trinxats i triturats d'aspecte i textura farinosa. Més al nord de les Ribes Blaves es pot observar un altre fet excepcional: la fossilització de la falla per materials moderns d'edat encara no determinada. Aquesta falla està relacionada amb la circulació d'aigües termals que han brollat en diversos indrets propers: La Puda de Montserrat, Caldes de Montbuí o la Garriga. | 08147-53 | Urbanització Ribes Blaves | Les Ribes Blaves és un lloc àmpliament utilitzat des d'un punt de vista didàctic pels cursos universitaris de Geologia de Barcelona i de l'Escola Politècnica de Manresa, així com altres centres universitaris i instituts. I també rep nombroses visites d'estudiants estrangers sota la direcció de l'eminent professor Miquel Crusafont, de Sabadell. Des de fa uns anys, però, en la del penyasegat s'hi havia abocat indiscriminadament tot tipus de residus. Més tard s'hi va habilitar, a l'altra banda, un abocador de residus sòlids urbans que van arribar a deteriorar notablement aquest espai. Després d'algunes crides populars en favor de la seva protecció, l'any 1996 s'ha asfaltat el camí i s'ha fet una neteja significativa de l'indret. | 41.5567800,1.9175000 | 409730 | 4601134 | 08147 | Olesa de Montserrat | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55557-foto-08147-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55557-foto-08147-53-3.jpg | Inexistent | Paleozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'accés a la part alta és fàcil des de la carretera, però l'accés al sector enclotat per la riera és pràcticament inaccessible degut als forts pendents.Amb l'ampliació del Parc Natural de Montserrat està previst que entri a formar part de la zona protegida. | 121 | 2153 | 5.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||
| 55558 | Santa Maria d'Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-dolesa | DALMASES, Amadeu i altres (1991). 'Olesa de Montserrat', Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. I, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana (2ª edició), pp. 367 ESTEVE SALAS, Joaquim (1994). Estudi d'Olesa i Sacama a l'edat mitja (treball inèdit). LLOSA MONTAGUT, Francesc. L'església parroquial de Santa Maria d'Olesa de Montserrat (treball inèdit). MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós p. 139-147 ROTA BOADA, Xavier (2006). L'església a Olesa: passat i present. Parròquia de Santa Maria d'Olesa de Montserrat. SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 45-55. | XVI-XX | Església construïda de nou els anys 1955-56 després que l'anterior fos destruïda per la Guerra Civil. És una obra d'estil poc definit i abasta un ampli conjunt que inclou els edificis annexos de les dependències parroquials, a la part de tramuntana, i també la torre del Rellotge, testimoni de l'antic castell. L'església és de dimensions considerables i consta d'una nau central (molt ampla i acabada amb absis) més capelles laterals. Exteriorment és una construcció sòbria i amb poques obertures. S'hi accedeix per un pòrtic lateral amb tres arcs de mig punt. Els murs de la façana sud (exteriorment arrebossats) reaprofiten les parets de l'església anterior, del segle XVII, mentre que a l'interior del temple encara se'n poden observar algunes pilastres. La coberta és sostinguda mitjançant arcs diafragmàtics de punt rodó, i l'absis està ornamentat amb una imatge amb relleu de la Mare de Déu, obra de l'artista olesà Amadeu Paltor. Sota el presbiteri hi ha una àmplia cripta. El cos amb les dependències parroquials és de planta rectangular, de la mateixa llargària que l'església, i té com a única decoració una sèrie de finestrals allargats acabats amb arc de mig punt. En el seu interior hi ha la sagristia, el baptisteri i la capella del Santíssim. Així mateix, a la part de llevant hi ha diferents cossos annexats a la torre del Rellotge que corresponen a la rectoria. Antigament en aquest sector hi havia el primitiu castell d'Olesa, posteriorment transformat en casa del Comú de la Vila. Ja al segle XIX, s'amplià per ambdós costats fins a les dimensions actuals per encabir noves dependències de l'Ajuntament. En el mur de migdia s'hi conserva un finestral geminat gòtic que va ser reaprofitat, provinent d'una altra ubicació. Així mateix, en el transcurs d'unes obres que es van portar a terme en aquest sector l'any 2002 es van posar al descobert diferents estructures pertanyents a aquestes antigues construccions (i datades entre els segles XII-XVIII): un portal adovellat junt a un parament fet amb carreus de molt bona qualitat, així com un arc apuntat amb restes de policromia i un mur d'obra probablement romànica. | 08147-54 | Plaça Nova, s/n | Hi ha indicis que, tot i ser molt escadussers, són suficients per fer pensar en alguna mena de construcció romana, tal vegada un temple o santuari, com a precedent de l'església medieval. Situada al costat del castell, l'església es troba a dalt d'un petit turó, tot formant un nucli fortificat; per això en alguns documents és anomenada castell església, i consta com una de les més antigues del bisbat. La primera notícia documental coneguda és de l'any 1012, però devia existir de molt abans, segurament des del segle X. L'any 1073 ja consta que hi havia una sagrera al seu voltant, nucli originari de la vila medieval. L'any 1110 la família noble dels Castellví es va implicar en la construcció d'un nou temple romànic, consagrat el 1147. Inicialment era dedicada a santa Maria i a sant Joan, i no fou fins el 1664 que, per autorització papal, es dedicà exclusivament a Santa Maria. Sabem que l'any 1342 l'església havia quedat petita i el bisbe Ferrer Abella va ordenar la construcció d'un temple nou. L'any 1359 el prior del monestir de Montserrat, Jaume de Vivers, va comprar al rei Pere III tota la jurisdicció de la vila d'Olesa, juntament amb el castell de Sant Pere Sacama. Des de llavors el prior de Montserrat (i posteriorment l'abat) passa a exercir al mateix temps de baró de la vila i rector de la parròquia. És molt probable que el prior o l'abat tinguessin un palau al costat de l'església, que estaria situat a l'angle nord-est del recinte fortificat. Fins ben entrat el segle XX encara hi havia testimonis d'un pati que devia ser molt semblant al del palau prioral de Monistrol de Montserrat, a l'estil dels palauets gòtics amb dos pisos de galeria porticada. De fet, la documentació esmenta que l'abat tenia casa a Olesa. És molt probable que aquest palau, igual que el de Monistrol, fos aixecat en temps dels priors Ramon Vilaregut i Jaume de Vivers. Alguns dels diversos capitells amb escut que s'han identificat a Olesa (dos dels quals es conserven a l'església) devien procedir d'aquest claustre o pati. L'església va patir diferents transformacions al llarg del temps. El 1589 per determinació del Consell de la Vila s'acordà portar a terme una important ampliació per construir una església de tres naus, que no va estar enllestida fins el 1624. En aquest moment també es construí el retaule major, dedicat a Santa Maria, obra dels escultors Pau Boixadell, d'Esparreguera, i Joan Generes, de Manresa. Al segle XVIII amb la construcció de les capelles dels Dolors i del Santíssim i l'església va prendre el seu aspecte definitiu. Durant la Guerra Civil de 1936 l'església fou incendiada i en els primers anys de la postguerra es va portar a terme una primera reconstrucció molt provisional del temple, però aviat va fer-se evident la necessitat de dur a terme una intervenció més planificada. Després de diversos intents que no van prosperar, finalment l'any 1954, sota el rectorat de mossèn Lluís Sitjà, s'aprovà un projecte definitiu basat en una idea del jove delineant olesà Pere Solernou i confiat a l'arquitecte Jordi Figueras. Les principals novetats de l'obra és que es modifica l'orientació de l'absis i de l'entrada, s'eixampla la nau central i es construeix un important conjunt d'edificis destinats a usos parroquials. Entre els anys 1955 i 1956 es portà a terme la construcció de l'església amb el presbiteri i la cripta. Entre els anys 1964-66 es realitzà una nova etapa del projecte amb la construcció dels edificis annexos: la nova sagristia, el Baptisteri i la capella del Santíssim. L'any 1985 l'escultor olesà Amadeu Paltor s'encarregà d'un projecte de remodelació del presbiteri en el qual es van pintar l'absis i les naus i es va donar relleu a la imatge de la Mare de Déu. Amb aquesta intervenció es transformava la fesomia de l'interior del temple, donant-li una major calidesa. | 41.5455300,1.8934800 | 407711 | 4599910 | 1955-56 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55558-foto-08147-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55558-foto-08147-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55558-foto-08147-54-3.jpg | Inexistent | Romànic|Gòtic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Jordi Figueras Anmetlla (arquitecte) | L'any 2002 durant unes obres de remodelació de les sales de la rectoria va sortir a la llum un parament amb arcs d'època medieval pertanyents als antics edificis de la Casa del Comú i del Castell d'Olesa. Aquest mateix any s'inaugurava l'Arxiu-Museu parroquial, amb un dels fons documentals més importants de l'actual bisbat de Sant Feliu de Llobregat. | 92|93|94|98|85 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||
| 55559 | Casa de Raguener | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-raguener | AADD (1993). 'La Casa de Raguener', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 55 (abril) MORERA, Jaume (1991). 'La Casa Raguener', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 51 (desembre) FENOY PALOMES, Eduard; SALVANS SOLEY, Mireia (2011). Pla Especial Urbanístic d'Identificació de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable susceptibles de reconstrucció i rehabilitació. Olesa de Montserrat. Urbanisme Integral i Mediambient, S.L.P.; Ajuntament d'Olesa de Montserrat, fitxa M 09 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 229-230 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat. | XVII-XVIII | En ruïna. | Antiga casa de pagès en estat de ruïna que ha estat recentment excavada. Està emplaçada en una estreta vall que forma el torrent de Raguener, sobre un petit altiplà, i pràcticament no ofereix possibilitats de conreu. Constava d'un cos de forma rectangular de 18 metres de llargada per 6,2 d'amplada, orientat a llevant. Les restes conservades, amb parets fins a uns 3 metres d'alçada, mostren una casa de pagès força senzilla, de planta baixa i un pis. A la planta baixa hi havia el celler, la cuina amb forn de pa i un trull, en una estança en part excavada a la roca. Adossat a la part exterior hi ha un petit cup de forma cilíndrica. El pis era destinat a cambres d'ús divers i dormitoris. A l'exterior es conserva una bassa que possiblement recollia les aigües de la pluja de la teulada. | 08147-55 | Prop del torrent de Raguener | El topònim de Raguener, que deriva del nom germànic Ragenarius, ja consta l'any 963 i és el més antic dels que es troben documentats a l'Arxiu Històric de la vila. El topònim és utilitzat també pel torrent que s'ubica en aquesta zona. El fundador de la casa fou Pau Sastre, un pagès d'Olesa que a mitjan segle XVII la va edificar en el terreny que havia comprat el 1646 als hereus de Salvador Carreras. El va succeir en la possessió del mas el seu fill Jaume Pau Sastre, i després el seu nét Jaume Sastre. Quan aquest va morir la casa passà a la seva segona esposa, Paula Lloveras, la qual la va arrendar a diversos pagesos d'Olesa. A la mort de Paula passà al seu nét Francesc Font. El fill d'aquest, Salvador Font, fou l'últim habitant de la casa. En morir, el 1834, la casa quedà abandonada i poc després, en el registre de finques de 1848 ja apareix com a enrunada. Durant els anys 1967 i 1969 van començar els primers estudis i excavacions arqueològiques en aquesta casa, i no va ser fins els 1991-92 que es portà a terme l'excavació extensiva de tot el jaciment per part del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, cosa que ha permès documentar la planta de l'edificació i recuperar una bona quantitat de materials: ceràmica vidriada i pisa, peces d'aram i monedes. Molts d'aquests materials es trobaven en un abocador que donava al torrent de Cerdanya, i que es pot situar cronològicament des de mitjan segle XVII fins al començament del XVIII. | 41.5605100,1.9068300 | 408845 | 4601559 | 08147 | Olesa de Montserrat | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55559-foto-08147-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55559-foto-08147-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55559-foto-08147-55-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Conserva a l'interior una pedra de molí.L'accés és difícil a la part final, des de l'edificació anomenada 'Casa Nova del Raguener'. A partir d'aquí el camí està restringit per una tanca. El camí que porta cap a l'antiga casa de pagès, uns 120 m en direcció oest, pràcticament s'ha perdut.Dins el territori del PEIN de Montserrat | 119|94 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||
| 55560 | Can Puigventós | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-puigventos | Anònim (1990). 'Una troballa prehistòrica', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 47 (març) Anònim (1992). 'Notícia d'una antiga bassa prop de Puigventós', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 52 (abril) CMRO (2011). Plafons de l'exposició '6.000 anys fent ceràmica. El nostre patrimoni arqueològic'. FENOY PALOMES, Eduard; SALVANS SOLEY, Mireia (2011). Pla Especial Urbanístic d'Identificació de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable susceptibles de reconstrucció i rehabilitació. Olesa de Montserrat. Urbanisme Integral i Mediambient, S.L.P.; Ajuntament d'Olesa de Montserrat, fitxa M 04 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 255-259 PÉREZ, Antoni (1989). 'Puigventós, vestigis d'una gran masia', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 43 (abril) | XII-XIX | En ruïna i en estat molt precari. Els murs tenen esvorancs importants. Les restes de la teulada estan a punt de caure. | Mas en ruïnes que consisteix en una edificació de dimensions modestes, amb planta de forma més o menys quadrada i una alçada de planta baixa i pis. L'estructura de la casa és formada per dues crugies, amb una paret de càrrega central. La coberta era a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana princiapal, tot i que actualment la crugia de ponent està pràcticament ensorrada. Els murs són a pedra vista, amb obertures rectangulars (algunes força grans i emmarcades amb llindes i brancals treballats i amb motllures) i les cantoneres amb carreus. La façana principal, a migdia, té diversos contraforts. Al seu entorn i per tots els costats la casa té restes d'una àmplia zona de coberts adossats i altres edificacions auxiliars de les quals només en queden alguns murs. Al cantó sud (el que havien estat corrals) durant les excavacions que s'hi van portar a terme es van desenterrar dues moles que correspondrien a un antic molí que, per la ceràmica trobada, es situaria a principis del segle XVII. Es tractaria d'un molí fariner de tracció animal, anterior als primers molins hidràulics documentats a Olesa. En aquest espai també van aparèixer les restes d'un forn i, al seu costat, una sitja. Segons els excavadors d'aquest mas, a mitjan segle XVI aquesta edificació formava un barri fortificat. | 08147-56 | Serra de Puig Ventós | Les excavacions realitzades han aportat materials que es poden datar al segle XII, i probablement el mas ja existia en aquesta època. Les primeres referències documentals són de principis del segle XIV, quan un tal Oriol es va casar amb una filla del propietari. L'any 1386 hi ha notícia d'un mas anomenat Colldoriol. Des d'aleshores ha estat ocupat amb més o menys intensitat. La edificació paral·lela que existia davant la façana principal, al sud, fa pensar els investigadors del CMRO en l'existència d'un barri fortificat construït a mitjan segle XVI que arribà a la plenitud durant el regnat de Felip III (1598-1621). La casa de Puigventós gaudí d'una gan prosperitat durant aquest període, com ho fa pensar la troballa d'enteixinats. A partir de mitjan segle XVI el nom dels propietaris, que anteriorment era Colldoriol, és Puigventós. Un document de l'any 1738 descriu la casa en perfecte estat de conservació. En aquesta època tenia una bassa per a regar els horts i també un trull d'oli, i tot el conjunt quedava tancat per un clos. La inscripció conservada a la casa, amb data de 1748, ha fet pensar a Àngel HERNÁNDEZ (1997: 256) que aquesta va ser reconstruïda després del terratrèmol de l'any 1748. Sembla, en tot cas, que la casa es va remodelar de nou en algun moment entre el final del segle XVIII i principi del XIX, aprofitant els antics carreus i elements constructius. La masia va estar en funcionament fins a mitjan segle XX, quan va ser abandonada i va començar el seu deteriorament. Entorn de 1987 aquest mas va ser objecte d'una excavació arqueològica per part del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Durant aquesta campanya es va trobar enmig de la pedra i la runa una destraleta de basalt polimentada de tipus neolític. Aquest fet, amb moltes reserves, podria ser un indici de vida prehistòrica en aquest indret. La masia es troba situada dins el PEIN de Montserrat i en terrenys adquirits l'any 2000 per la Fundació Territori i Paisatge, de Catalunya Caixa, amb la intenció de preservar les característiques naturals d'aquest entorn. | 41.5702200,1.8997300 | 408267 | 4602645 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55560-foto-08147-56-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55560-foto-08147-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55560-foto-08147-56-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En una finstra de la façana: 1581En un dels contraforts: 1751Situada en l'àmbit del PEIN de Montserrat i espai de reserva de la Fundació Territori i Paisatge | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||
| 55561 | Creu Real | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-real | <p>MORERA, Jaume (1992). 'Les creus de terme', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 53 (octubre)</p> | XV-XVIII | Conservat molt fragmentàriament. | <p>Fragment del fust de la creu de terme coneguda com a Creu Reial, actualment conservada al Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. La part conservada mesura 1,55 metres. Es pot deduir que es tractava d'una columna pedra, de planta octogonal i de superfície llisa. La secció octogonal, es converteix en estrellada en el tram superior de la columna.</p> | 08147-57 | Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Carrer de l'Església, núm. 39 | <p>No sabem com era la creu ni el lloc exacte on estava emplaçada. Probablement va ser enderrocada al construir unes cases al cantó esquerre del porxo de Santa Oliva, a començament del segle XVIII. L'any 1983 el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà va descobrir en una de les cases esmentades, encastat en una paret, part d'un fust de pedra aprofitat com a material de reompliment. Aquest fust es va identificar amb la creu que donà nom al carrer de la Creu Real. El mot Real ve determinat per la situació, al peu del camí reial que anava cap a Terrassa i Vacarisses. Les primeres notícies documentals de la Creu Reial daten de l'any 1548 i s'allarguen fins el segle XVIII.</p> | 41.5446300,1.8945600 | 407800 | 4599809 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Dolent | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||||
| 55562 | Creu de Beca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-beca | <p>GARCÍA DOMÈNECH, Miquel (1980). El llibre d'Olesa. Història i tradició d'una vila montserratina, p. 18 MORERA, Jaume (1992). 'Les creus de terme', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 53 (octubre) PIÑERO, Jordi; SERRA, Ramon (2008). 'El camí romà de la Torre del Breny i la vil·la de can Font de Cirerencs (Castellgalí)', Dovella, núm. 98, Centre d'Estudis del Bages, Manresa, p. 5-14.</p> | XVI-XIX | Columna erosionada. | <p>Creu de terme que encara es conserva dempeus. S'assenta sobre una base de pedra quadrada i consisteix en un sòcol circular, semblant a una pedra de molí, al centre del qual s'enlaira una columna coronada per una creu de ferro. Aquesta creu presenta els braços amb expansions ovalades i extrems carrats. La creu està emplaçada a la partida de Bruguerols, just on el terme deixa de ser pla per convertir-se en muntanyós, en un encreuament al peu del camí ral que anava cap a Vacarisses (pel pla del Fideuer i coll de Bram) i continuava fins a Manresa. És l'única de les creus de terme d'Olesa que es conserva in stiu.</p> | 08147-58 | Partida Bruguerols | <p>La primera referència documental de la creu és de 1522. En aquesta data i durant el segle següent sol anomenar-se creu de Bequer i més tard, Creu de Beca. Probablement l'actual creu de ferro hi fou afegida més tard. El camí ral que anava cap a Vacarisses i Manresa deriva probablement d'un camí romà que seguia més o menys la vall del Llobregat. Als segles XVIII i XIX el camí pujava per la vall del Torrent de la Creu de Beca i la Roureda, passant per la font de la Pastora, fins al pla del Fideuer. Allà es bifurcava d'una banda entre el que es dirigia en direcció nord-est cap a Vacarisses, passant per l'estret coll de la Pedra de la Bossa i, de l'altra, el que es dirigia per coll de Bram i la serra de l'Hospici en direcció a Palà (una cruïlla de camins i punt estratègic on hi havia un hostal), i després continuava cap a Castellbell i Manresa.</p> | 41.5569700,1.8905700 | 407484 | 4601183 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55562-foto-08147-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55562-foto-08147-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55562-foto-08147-58-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 47 | 1.3 | 1781 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||
| 55563 | Creu de Vilapou (o del Calvari) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-vilapou-o-del-calvari | <p>MORERA, Jaume (1992). 'Les creus de terme', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 53 (octubre)</p> | XV-XVI | Fragmentari i amb pèrdues parcials. | <p>Restes fragmentàries de l'antiga creu de terme coneguda amb el nom de Creu de Vilapou que actualment ornamenten l'interior de l'església parroquial d'Olesa. Se'n conserva el capitell fragmentat i bona part del fust. En una altra ubicació es conserva també el sòcol i la part inferior del fust. Per aquestes restes conservades i per imatges antigues es pot deduir que la creu estava composta per una graonada, un sòcol de planta circular, un fust octogonal i llis d'una sola peça, el capitell-magolla esculpit i una creu de ferro, que substituïa l'originària, de pedra. El capitell, de factura gòtica tardana, és la part més ben conservada i podria datar-se al final del segle XV o principi del XVI. Es tracta d'un volum prismàtic amb motllura superior i inferior, amb vuit cares decorades amb elements esculpits. S'alternen les cares amb figuretes, probablement religioses, amb altres plenes d'ornamentació vegetal de repertori clàssic.</p> | 08147-59 | Església parroquial de Santa Maria d'Olesa. Plaça Nova, s/n | <p>Hi ha referències documentals que indiquen que la creu estava situada a l'encreuament de dos camins: el camí reial de Barcelona i el d'accés principal a l'horta de Vilapou. Aquesta creu era coneguda també amb els noms de creu del Calvari, les Tres Creus i, en el segle XX, també com a Creu de la Punyalada. Va ser enderrocada en el transcurs de la dècada de 1970 perquè provocava problemes d'humitats a la casa propera, i les seves restes es van dipositar a l'antic escorxador municipal i a l'arxiu històric municipal. Les referències més antigues d'aquesta creu daten del segle XVIII i la relacionen amb l'última estació del Via Crucis: la XXa, que correspon a la mort de Crist en el Calvari. És per això que és coneguda també amb aquest nom. El nom de Creu de les Tres Creus té relació amb la prescripció eclesiàstica que manava que cada estació del Via Crucis fos indicat amb una creu i, el darrer, amb tres.</p> | 41.5455300,1.8934800 | 407711 | 4599910 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55563-foto-08147-59-1.jpg | Legal | Gòtic | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 93 | 47 | 1.3 | 1781 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||
| 55564 | Creu de Saba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-saba | AADD. (1992). Sant Pere Sacama. Els primers pobladors (segles VI a.C. al XIV). Col·lecció Vila d'Olesa, 3. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 23-26 MORERA, Jaume (1992). 'Les creus de terme', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 53 (octubre), p. 64 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 316-317 | XX | Aquesta creu es troba situada gairebé al cim del del Puig Ventós, a una altitud de 594 metres, que és el punt més alt del terme d'Olesa. Clavada a la roca hi ha una creu de ferro d'una alçada considerable. Des d'aquest indret s'obté una vista magnífica en direcció sud, des de Montserrat fins a Terrassa i el cim de la Mola, amb l'altiplà d'Olesa al centre. Davant de la creu hi ha una taula d'orientació. L'entorn forma part de l'espai natural de reserva de Puigventós, de la Fundació Territori i Paisatge, que inclou la serra de Puig Ventós i el cim de Puig Cendrós, unes formacions muntanyoses entre els termes d'Olesa i de Vacarisses. També forma part del PEIN Montserrat. Es tracta d'un territori salvatge, gairebé sense presència humana, i dominat per un tipus de vegetació baixa. | 08147-60 | Serra de Puig Ventós | D'aquesta creu no se'n coneix cap referència fins al segle XVIII, concretament els anys 1735 i també el 1760. Pel que fa al nom, malgrat que alguns hi han volgut donar explicacions relacionades amb els personatges bíblics, el més probable és que provingui de l'antropònim Sàbat o Sàbet, que consta ja en documents del segle XIV i encara existeix actualment a Olesa. La creu de ferro actual fou instal·lada el 1981, segons indica una inscripció de la Unió Excursionista de Catalunya. L'any 1994 l'Agrupament Escolta Sant Bernat de Claravall va col·locar-hi la taula d'orientació, en commemoració del seu cinquantè aniversari. | 41.5705200,1.9074600 | 408912 | 4602670 | 08147 | Olesa de Montserrat | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55564-foto-08147-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55564-foto-08147-60-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció d'una de les plaques: 'Creu de Saba. 594 m. UEC Olesa. 50è aniversari. 1931-81'Inscripció d'una altra placa: '50è aniversari de l'Agrupament escolta Sant Bernat de Claravall. Olesa de Montserrat. 1954-2004'Itinerari senyalitzat: corriol que surt de la masia de Puigventós, dins d'espai de reserva de Puigventós (dins la xarxa d'espais en conveni de la Fundació Territori i Paisatge). També forma part del PEIN Montserrat.En una balma prop de la Creu de Saba membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà han detectat indicis d'un possible enterrament que tal vegada es podria datar al neolític. | 98 | 47 | 1.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||
| 55566 | Agulles del Petintó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/agulles-del-petinto | MORERA, Jaume (1995). 'Dos testimonis del passat', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 58 (octubre), p. 151 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (2000). Olesa al finals del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Col·lecció Vila d'Olesa, 7. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 91 | -1.800 | Troballes superficials. Estat del jaciment desconegut. | Les Agulles de Petintó són l'estribació nord de la serra de les Torrades, una zona on el relleu comença a ser més abrupte i consta, al cim, de grans blocs de conglomerat en forma de pollegons que popularment s'anomenen agulles o espases, com el mateix turó de Sant Salvador de les Espases. Fruit d'un treball de prospecció realitzat per membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (CMRO) després dels incendis de 1994 a la part alta i al vessant oest d'aquest turó s'hi van localitzar fragments ceràmics en superfície. Es trobaven dispersos entre els grans blocs de conglomerat i les terrasses de conreu, i en total són un conjunt de 16 fragments de ceràmica feta a mà, encara que alguna sembla haver estat fabricada a torn lent. Els motius decoratius i les característiques tècniques semblen encaixar en el període de l'edat del Bronze (1800 al 1000 a.C.). | 08147-62 | Prop del torrent de la Creu de Beca | 41.5712400,1.8882200 | 407309 | 4602770 | 08147 | Olesa de Montserrat | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55566-foto-08147-62-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situada en l'àmbit del PEIN de Montserrat i espai de reserva de la Fundació Territori i Paisatge | 79 | 1754 | 1.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||
| 55567 | Fons documental de l'arxiu Històric Municipal d'Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-historic-municipal-dolesa | Pérez, Antoni (1983). 'L'Arxiu Històric Municipal d'Olesa', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 20 (febrer) | XIV-XXI | L'Arxiu històric d'Olesa està emplaçat en dependències de la Casa de Cultura, en un local equipat amb unes modernes instal·lacions arxivístiques. Aglutina l'arxiu històric de la vila i l'arxiu administratiu de l'Ajuntament, sota la custòdia de l'arxiver encarregat. El gruix de l'arxiu és format per la documentació municipal, des del final del segle XIV fins a l'actualitat. Entre el material conservat cal destacar un important fons notarial format per 107 volums; concretament dels notaris olesans Josep Singla i Bonaventura Serra entre d'altres, el Llibre de la Cúria (iniciat el 1386 amb les actes del Comú de la Vila), el Llibre de l'Alcalde (amb 18 volums que van del segle XIV fins el 1832), el Llibre del Gremi de Paraires, el Llibre de l'Hospital, els llibres d'actes del Comú de la Vila (des de 1588 fins al 1834), el Llibre dels Privilegis Olesans, el Llibre del pleit amb l'Abat de Montserrat (segles XVII i XVIII) i altres. L'Arxiu també compta amb una col·lecció de 96 pergamins adquirits per l'Ajuntament a un particular i referits a temes olesans; una col·lecció d'impresos des de l'any 1790 al 1830; les col·leccions completes de les publicacions locals (Llobregat, Olesa, Tribuna Olesana, Butlletí del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà i d'altres); un fons recopilatori de programes i cartells, amb una notable col·lecció anterior a 1936. Finalment, hi ha altres seccions, com un recull d'articles de premsa referits a Olesa, diverses cintes magnetofòniques o una pel·lícula de principi de segle XX. D'altra banda, l'Arxiu compta amb un important fons bibliogràfic, especialment dedicat als temes locals, així com un arxiu fotogràfic, iniciat l'any 1954. | 08147-63 | Casa de Cultura. Carrer Salvador Casas, núm. 26 | L'origen de l'arxiu és la documentació procedent del Comú de la Vila, guardada a l'antic Ajuntament, que actualment és la Rectoria. L'any 1932 tota la documentació fou traspassada a l'antic Hotel Gori, edifici que des d'aleshores acull les dependències de l'Ajuntament. Els anys 1934 i 1935 l'arxiu fou ordenat per mossèn Lluís Feliu i Bargalló, llavors vicari de la Parròquia. Durant molts anys l'Arxiu va romandre al segon pis de l'Ajuntament. Els anys 1980 encara se n'encarregava de la seva custòdia un equip de voluntaris. Fruit d'una remodelació de l'edifici, l'any 1997 l'arxiu va passar a la planta baixa i, finalment, el 2009 es traslladà a l'emplaçament actual, a la Casa del Cultura, on disposa d'unes modernes instal·lacions i d'un arxiver que n'està al càrrec. | 41.5443800,1.8922800 | 407609 | 4599784 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55567-foto-08147-63-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55567-foto-08147-63-2.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A l'Arxiu també es conserven alguns objectes d'interès patrimonial, com l'anomenada Pedra d'Olesa. | 94|98|85 | 56 | 3.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||
| 55569 | Fons documentals referits a Olesa de Montserrat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documentals-referits-a-olesa-de-montserrat-a-larxiu-de-la-corona-darago | <p>FONT PONS, Manuel (1990). 'Sobre arxius amb documentació d'Olesa', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, butlletí mensual, núm. 49 (desembre)</p> | XV-XVIII | <p>L'Arxiu de la Corona d'Aragó conté els següents fons amb documentació referida a Olesa de Montserrat: sèrie Olesa (amb diferents protocols notarials del segle XVII i principi del XVIII); sèrie Igualada (amb dos capbreus d'Olesa dels segles XV i XVI respectivament); sèrie Sant Feliu de Llobregat, secció de protocols notarials d'Esparreguera (amb diversos capbreus dels segles XVII i XVIII); sèrie monacals (manual de 'expectancias de Montserrat y señoríos de Olesa', Llevador d'Olesa, 1532 i Privilegis d'Olesa,1686); sèrie Mestre Racional (diversos fogatges dels segles XV i XVI); sèrie Cancelleria Reial (fons amb moltes notícies històriques referides a Olesa).</p> | 08147-65 | Carrer Almogàvers, núm. 77. Barcelona | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | Legal | Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Educació | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94 | 56 | 3.2 | 1773 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||
| 55570 | Setmana Santa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/setmana-santa | AADD. (1996). 'Setmana Santa a Olesa de Montserrat', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, butlletí mensual, núm. 59 (abril), p. 163-171 CASAJOANA, Ramon (1931). 'Notes històriques sobre l'antiga i floreixent comunitat de preveres de la vila d'Olesa de Montserrat', a Vida olesana, núm. 83, p. 58-59. Col·lectiu Misteris d'Olesa. Setmana Santa. Olesa de Montserrat. Parròquia de Santa Maria; Col·lectiu Misteris d'Olesa; Ajuntament d'Olesa de Montserrat. MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 571-582 SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 167-172 | XVII-XXI | A principis de segle XX els actes tradicionals de la Setmana Santa a Olesa eren els següents: el dimecres sant els veïns de cada barriada portaven el seu respectiu misteri, els grillats, atxes, ciris i altres ornaments per realitzar el pas. Les barriades exposaven els seus misteris en els patis de cases particulars, i l'assistència del poble els dies en què estaven exposats era molt gran. Cap al tard es passava el rosari a totes les cases on hi havia un misteri, i era tradicional en algunes cases fer-lo cantant. El dijous sant es celebrava missa a la tarda. La processó sortia de l'església i continuava per l'antiga Plaça de la Cendra, carrer de Dalt, Coscoll, plaça Constitució, carrer de l'Església, Riera, carrer de la Senyora, Ampla, Creu Real, Santa Oliva, Hospital, plaça de la Cendra i novament l'església. L'ordre de la processó era el següent: a la capçalera hi anaven els gonfanons de la Passió, seguien el Misteri de l'Açotament, Ecce Homo, Carrer de l'Amargura, la Creu amb els improperis de la Passió, el Sant Crist de la Parròquia amb el Cos dels Portants revestits amb vesta, el Davallament de la Creu, el Sant Sepulcre, la Dolorosa amb els seus congregants i, al final, les autoritats de la vila i el rector. El divendres sant es feia missa a la tarda, i el dissabte era un dia de dol total, sense missa. A la dècada de 1960 la tradició de la processó es va perdre i, més endavant, des de mitjan 1990, s'ha tornat a recuperar en la forma d'una Ruta dels Misteris, per bé que les imatges no són les originàries, que van ser destruïdes durant la Guerra Civil. Actualment l'associació Col·lectiu de Misteris d'Olesa és la que organitza aquesta ruta, fomada per 11 punts, cadascun amb un misteri, els quals se situen en cases particulars i també a l'església parroquial, amb la seva ornamentació floral i els típics grillats (plantes germinades). Actualment els misteris són fixos i és la gent qui fa el recorregut per visitar-los durant el dijous i divendres sant. Els misteris són els següents: Jesús prega a l'Hort de les Oliveres (del veïnat de Santa Oliva), el Bes de Judes (del veïnat de l'Hospital), la Flagel·lació (del veïnat del carrer Creu Real, a cal Puigjaner), l'Ecce Homo (del veïnat del carrer de l'Església, a ca l'Escossi), el Camí del Calvari (del veïnat del carrer Ample, a cal Pel·la), el Sant Crist de l'Agonia (del veïnat de Sant Bernat), el Sant Crist (de la parròquia de Santa Maria), la Soledat de Maria al peu de la Creu (del veïnat del carrer Argelines, a cal Pomés), la Pietat (del veïnat de can Carreres), el Sant Sepulcre (del veïnat del carrer del Forn) i la Mare de Déu dels Dolors (de la parròquia de Santa Maria). Al voltant dels dies de Setmana Santa l'associació programa també altres actes, com ara expsocions, concerts, una missa amb tots els misteris o una processó laica, amb tres Misteris (el de la Pietat, el de la Soledat i el Crist de l'Agonia) que fan un recorregut fins als seus llocs. Tots els Misteris tenen la seva pregària, amb concerts o cants. | 08147-66 | Plaça Nova, s/n | La tradició dels monuments de Setmana Santa, els popularment anomenats misteris, ja es documenta a Olesa a partir de la darreria del segle XVII i al llarg del XVIII, tot i que el seu origen és probable que sigui anterior. Devia sorgir de les imatges que tenien les diferents congregacions, i posteriorment es va estendre a les barriades. Aquesta tradició va tenir el seu gran desenvolupament durant l'època barroca, amb la fundació el 1694 de la Congregació dels Dolors que, al llarg del segle XVIII, es va fer càrrec de l'antiga confraria del Sant Crist, aleshores en franca decadència. Des de 1601 existia també la Confraria de la Puríssima Sang, amb la qual suposadament s'identifica l'origen de la representació teatral de la Passió d'Olesa. La Congregació dels Dolors era la més popular. Els seus confrares acostumaven a sortir en la processó de dijous sant vestits amb la cucurulla negra o amb el cor de les set espases al pit. Algunes de les talles més interessants que s'utilitzaven en la processó foren esculpides en època barroca tardana, tot i que alguna era anterior (dels segles XV i XVI) i d'altres es van confeccionar al segle XIX. A cavall dels segles XIX i XX els misteris tingueren una nova revifalla; es restauraren algunes de les talles i d'altres es substituïren per talles noves. Però tot aquest conjunt va ser destruït en el transcurs de la Guerra Civil de 1936. És possible que algun dels misteris es conservés i hagués anat a parar al museu diocesà de Barcelona, però se n'ha perdut la pista. Posteriorment, a la dècada de 1940 es van construir uns nous misteris. La processó va deixar de fer-se a la dècada de 1960 i pels volts de 1995 el rector de la parròquia i Mariano Segura van tornar a impulsar la celebració dels misteris. Des d'aleshores se n'encarrega l'associació Col·lectiu Misteris d'Olesa. Actualment existeix també la confraria del Sant Crist, successora de la confraria dels Dolors, que s'encarrega de la cerimònia al voltant d'aquest misteri. | 41.5455300,1.8934800 | 407711 | 4599910 | 08147 | Olesa de Montserrat | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55570-foto-08147-66-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55570-foto-08147-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55570-foto-08147-66-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||
| 55571 | La Passió d'Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-passio-dolesa | DALMASES, Amadeu (1983). 'La Passió', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 21 (març) MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 16-21, 524-559 POVILL ADSERÀ, Joan (1988). La Passió i mort de N. S. Jesucrist. Col·lecció vila d'Olesa, 1. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat POVILL ADSERÀ, Joan (2004). La Passió d'Olesa vista per dintre (història d'un espectacle tradicional). Col·lecció vila d'Olesa, 11. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada. Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p.150-154 | XVI-XXI | La Passió d'Olesa es compta indubtablement entre les més importants de les que es celebren a Catalunya, i és l'única que ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi. L'espectacle desenvolupa en una trentena de quadres, distribuïts en tres parts, els últims episodis de la vida de Crist. Es representa en una sessió única que té una durada de tres hores i mitja, i hi intervenen més de 700 actors. Els quadres escènics són els següents: (primera part)1. Naixement i baptisme, 2. Les noces de Canà, 3. La sinagoga, 4. Elecció dels apòstols i sermó de la muntanya, 5. La Vall dels Leprosos, 6. Desig de Judes i convit de Simó, 7. Jesús davant de Betània, 8. Resurrecció de Llàtzer, 9. Jesús i els nens, 10. Entrada triomfal a Jerusalem. (segona part) 11. Els mercaders del temple, 12. Judes ven el seu mestre, 13. Comiat de Jesús i Maria, 14. El Sant Sopar, 15. Borrascosa sessió del Sanedrí, 16. Jesús és pres a Getsemaní, 17. Jesús davant d'Anàs, 18. Procés religiós de Jesús, 19. Judes llança els diners, 20. Desesper de Judes. (tercera part) 21. Procés civil davant del Pilat, 22. Jesús davant d'Herodes, 23. D'Herodes a Pilat, 24. La flagel·lació, 25. Jesús condemnat a mort, 26. El carrer de l'amargura, 27. La Crucifixió, 28. Davallament i enterrament, 29. Resurrecció de Jesús, 30. Magdalena, Joan i Pere, 31. L'ascensió de Jesús. El text de l'obra que actualment es representa, de l'escriptor Joan Povill i Adserà, s'ha anat refent i polint fins a aconseguir la versió definitiva envers el 1960. La música, estrenada el 1948, és obra del compositor Josep M. Roma. En els darrers anys la Passió s'ha anat distanciant del seu caràcter religiós originari per acostar-se a un concepte d'espectacle teatral modern, i això és el que la singularitza en comparació amb altres manifestacions més tradicionals de la Passió. D'una manera o d'una altra la Passió involucra bona part de la població d'Olesa. Els actors són totalment voluntaris, i l'espectacle ha constituït tradicionalment una pedrera de professionals del món teatral. L'espectacle de la Passió es representa, any rere any, durant els mesos de març i abril. | 08147-67 | Plaça de l'Oli, s/n | L'origen de la Passió cal cercar-lo en una derivació dels Misteris o Actes Sacramentals que, a l'edat mitjana, es feien a dintre dels temples en les festes solemnes de la Pasqua de Pentacosta, i que després es van traslladar als atris o claustres i, finalment, a la plaça de l'església. Aquesta manifestació ja devia ser una realitat a Olesa a mitjan segle XVI, ja que en un inventari de la Sagristia de l'any 1538 (conservat a l'Arxiu Parroquial) s'esmenta una consueta per fer la Passió. El segle següent la Passió apareix vinculada a la confraria de la Puríssima Sang (i més endavant a la dels Dolors). En un llibre de comptes d'aquesta primera confraria, de l'any 1642 (conservat a l'Arxiu Parroquial), hi trobem una relació de vestuari i un esbós del repartiment de papers. A finals del segle XVIII el rector de la Parròquia feia aprendre i representar als infants que assistien al catecisme diverses escenes de la Passió. La tradició oral diu que aleshores es realitzava a l'interior d'un local destinat a guardar els dipòsits de l'oli, potser al molí del castell, que era propietat del monestir de Montserrat. A mida que els infants es feien grans continuaven interpretant els personatges de la Passió i, més tard, els papers van anar passant de pares a fills de manera oral, ja que no es disposava d'obra escrita. L'any 1792 fra Anton de Sant Geroni, un monjo de l'orde dels Trinitaris Descalços de Barcelona, va escriure una primera obra de la Passió de Jesucrist, la qual es va adoptar a Olesa. Malgrat ser una obra religiosa l'Església va fer alguns intents per prohibir-la, tal com demostra una disposició episcopal de 1813, però la Passió va continuar representant-se. Segons la tradició, la Passió es va representar antigament en diferents locals: en un dels molins d'oli de la població, i després al pati de la Casa Mata. Un altre lloc on es devia representar durant la primera meitat del segle XIX és a l'edifici de l'Ajuntament (l'actual Parròquia), ja que damunt d'aquest es té constància que hi havia un petit teatre que fou clausurat l'any 1840 a petició del rector. Davant la necessitat de disposar d'un nou local amb l'ajuda de molta gent del poble i d'algunes famílies barcelonines es va construir el Teatre Principal, inaugurat l'any 1847. Era situat al xamfrà dels carrers Josep Oriol i Clota, i tenia una capacitat de 400 butaques a platea i 200 a la galeria. L'any 1901 es va inaugurar un nou local per representar la Passió: el teatre del Círcol, més modern i espaiós. Els actors d'aquest nou grup eren en bona part dissidents del Teatre Principal, i aquest fet originà una competència que va resultar beneficiosa per a l'obra. L'any 1919 el Teatre Principal va tancar les seves portes però al cap de poc els partidaris del diputat Alfons Sala obriren un altre local amb el nom de Teatre Olesa (popularment els Salistes) on també s'hi representava la Passió. Cadascun dels grups era més o menys afí a una tendència política, i per això la Passió es va seguir representant per duplicat fins l'esclat de la Guerra Civil. L'any 1940 començà de nou a representar-se només en el Teatre Olesa, i aquest mateix any va ser creat el Patronat de la Passió d'Olesa. És a partir d'aquest moment que l'espectacle va prendre una gran volada fins al punt que, amb un moviment d'unes 400 persones a dalt de l'escenari, el teatre resultava clarament insuficient. És per això que, després d'haver retornat a l'antic teatre del Círcol, es va decidir enderrocar-lo i construir un nou teatre al mateix lloc. L'any 1952 començava a funcionar el Gran Teatre de la Passió, amb una capacitat de 2.500 butaques (el més gran que ha tingut mai Olesa) i un escenari molt més ampli. En aquesta època també es portà a terme la renovació de l'obra. | 41.5425400,1.8947400 | 407812 | 4599577 | 08147 | Olesa de Montserrat | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55571-foto-08147-67-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55571-foto-08147-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55571-foto-08147-67-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | El 1947 l'escriptor establert a Olesa Joan Povill i Adserà començà la tasca d'escriure un nou text, aprovat pel bisbat de Barcelona l'any 1949 i estrenat totalment el 1952. També va estrenar-se la música del compositor Josep Maria Roma. L'any 1968 la Passió va tenir una nova reforma i, sota la direcció del dramaturg José Tamayo, es va posar al dia el muntatge i la posada en escena. Es van construir tres escenaris amb l'objectiu d'aconseguir una acció continuada i sense haver de parar en els entreactes, i es va modernitzar l'estructura d'il·luminació. El nou muntatge permetia representar la cinquantena de quadres de l'obra en una sessió única. Des del final dels anys seixanta Joan Mallofré va assumir la direcció de l'espectacle i va mantenir-lo fidel a aquesta remodelació. El 23 de febrer de 1983 un incendi destruí el Gran Teatre. Al cap de poc, el 1987, i gràcies a les aportacions de les diferents institucions i de la gent del poble, s'inaugurava el Nou Teatre de la Passió, amb una capacitat per a gairebé 1.500 espectadors. També es van haver de crear altra vegada tots els decorats, el vestuari i l'escenografia. L'any 1983 va ser declarada per la Generalitat festa tradicional d'interès nacional, i el 2002 va rebre la Creu de Sant Jordi. També ha estat inclosa dins els 10 tresors del Patrimoni Immaterial de Catalunya i Andorra. | 98|94 | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||
| 55573 | Teatre de la Passió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/teatre-de-la-passio | DALMASES, Amadeu (1983). 'La Passió', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 21 (març) MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 16-21, 524-559 | XX | Nou teatre, inaugurat l'any 1987, que acull les representacions de la Passió després que el 1983 fos destruït l'anterior a causa d'un incendi. Es tracta d'un edifici de grans dimensions que ocupa bona part de l'illa de la plaça de l'Oli. Amb un disseny de línies funcional, l'edificació consta de dos grans volums de formigó: el de l'escenari, que sobressurt a una alçada considerable, i un cos més baix amb una planta que adopta la forma de ventall de l'amfiteatre. El teatre està equipat amb la infraestructura més moderna. L'escenari, de 782 m2, és un dels més grans d'Europa. Té una boca de 7 x 31 metres, dos giratoris laterals i un modern sistema amb sis ascensors. Els ascensors comuniquen la planta inferior de l'escenari: un espai de gran capacitat on es porta a terme el muntatge de la major part d'escenografies, que després són elevades a l'escenari. Això dóna un gran dinamisme a l'espectacle, que pot anar combinant diferents punts d'atenció sense necessitat d'interrompre el curs de l'obra. L'aforament és per a 1.490 espectadors, i el fossar té una capacitat per a 50 músics. L'edifici compta també amb una sala polivalent i una sala per a espectacles de petit format. L'equipament s'ofereix com a espai de lloguer per a realitzar-hi tot tipus d'actes, incloent-hi actuacions musicals i exposicions artístiques. També hi ha una àmplia zona dedicada a camerinos, vestuari, arxiu de l'entitat i oficines. | 08147-69 | Plaça de l'Oli, s/n | La Passió d'Olesa està documentada des del segle XVI i és sens dubte una de les manifestacions més destacades d'aquesta tradició a Catalunya. Al llarg de la història ha tingut diferents escenaris. El 23 de febrer de 1983 un incendi destruí el Gran Teatre de la Passió. Al cap de poc, l'1 de maig de 1987, i gràcies a les aportacions de les diferents institucions i de la gent del poble, s'inaugurava el Nou Teatre, dissenyat per l'arquitecte Joan Baca. També es van haver de crear altra vegada tots els decorats, el vestuari i l'escenografia. | 41.5425400,1.8947400 | 407812 | 4599577 | 1987 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55573-foto-08147-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55573-foto-08147-69-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Baca (arquitecte) | 98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||
| 55574 | Balls de dimonis de la Passió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balls-de-dimonis-de-la-passio | DALMASES, Amadeu (1983). 'La Passió', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 21 (març) MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 535 POVILL ADSERÀ, Joan (2004). La Passió d'Olesa vista per dintre (història d'un espectacle tradicional). Col·lecció vila d'Olesa, 11. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 161-163 | XIX-XX | Tradició desapareguda. | A les primeres dècades del segle XX una de les intervencions musicals més característiques de la representació de la Passió eren unes danses infernals conegudes com a balls de dimonis. Tenien lloc al final del primer acte a la sessió de la tarda. Immediatament després que Judes morís penjat a la figuera l'escenari es transformava en un infern dantesc, i una colla de diables es posaven a dansar de manera frenètica per celebrar l'entrada de Judes. Una cosa que va esdevenir tradicional era que el públic tirés grapats de xavalla als diables que dansaven a escena. El Dimoni Gros les anava collint i el que havien obtingut servia per fer un dinar de germanor entre la colla dels diables. | 08147-70 | Antic teatre Principal | D'ençà de 1901 a Olesa hi havia dos teatres que representaven la Passió i es feien la competència: el Principal i el Círcol. L'any 1919 el teatre Principal va tancar i al cap de poc s'inaugurava el teatre Olesa, popularment conegut com els Salistes. Els balls de dimonis foren introduïts a la Passió durant la darrera dècada del segle XIX al teatre Principal. El mestre Feliu Monné va escriure el primer número musical d'aquesta mena, que portava com a títol 'Terratrèmol' i l'ensenyà a ballar a un tal Grau (Xic dels Brincos). El públic acceptà complagut aquestes danses, i van adquirir tanta popularitat que la gent les preferia a la resta de l'espectacle. Fins al punt que cada temporada s'introduïen els balls de moda (polques, masurques, foxtrots...) a l'espectacle de la Passió. Al teatre del Círcol, durant els seus 35 anys d'existència, també es van implantar els famosos balls de dimonis, amb idèntiques característiques que els dels seus contrincants. Els principals mestres de ball foren Vicenç Fabrés i Vicenç Fusalba. El costum, esdevingut tradicional, va prosseguir al teatre Olesa, sota la direcció de Domènec Vendranes, mestre de ball de la companyia teatral. A la dècada de 1930 va començar a afermar-se la idea que aquest tipus de balls no tenien raó de ser dintre d'una obra sacra com la Passió, i fou aleshores quan un grup de compositors olesans, entre els quals Joaquim Boada, Llorenç Sales o Josep i Agustí Monné, van compondre uns números musicals propis i més aptes per a la Passió. L'any 1943 les danses foren suprimides de l'espectacle de la Passió. | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 62 | 4.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||||
| 55575 | Sant Jaume de Castelló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-jaume-de-castello | HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (1997). Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Vila d'Olesa, 6. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 305 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 124-126 SIBINA, Josep M. (2002). La capella de Sant Jaume. Associació Amics de Sant Jaume. Olesa de Montserrat SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 133 | XVII-XVIII | Estat ruïnós. Sense sostre; façanes afectades de grans escletxes. | Capella en estat de ruïna però que conserva la seva estructura excepte la coberta. És una construcció dels segles XVII-XVIII que, tal vegada, podria haver estat reconstruïda d'una anterior església que s'hauria emportat un esllavissament. És d'una sola nau, acabada en absis poligonal, a la qual se li va adossar, l'any 1764, la sagristia i possiblement algun contrafort. La façana principal té una porta amb llinda feta de carreus rectangulars ben tallats, també presents als angles dels murs. Té un campanar d'espadanya i un rosetó d'obra calada. A la resta dels murs hi ha bàsicament pedra combinada amb maó i amb còdols de riu. A la part inferior externa del mur de l'absis, aquest sobressurt una mica i podria ser més antic. A l'interior de la capella té una motllura, encara present en algun sector, que recorria tota la paret de la nau. L'interior conserva algun tros de paret arrebossat i, al costat de l'absis, hi ha una petita finestra, així com un arc de maó, a punt de caure. L'emplaçament domina la riera de Sant Jaume, sota seu, on ara s'hi pot veure el sostre de la capella caigut. | 08147-71 | Mas Sant Jaume | El nom d'aquest lloc (Sant Jaume de Castelló) podria fer referència a la presència d'algun element fortificat o amb caràcter defensiu. Cal dir que la finca també s'havia anomenat mas de Questeo o del Castallo, mas Casaldefels i Castell defels, i tant la masia com l'església estan dalt d'un turó, just damunt d'un alt precipici sobre lla riera de Sant Jaume. Al voltant de l'església sembla que s'hi han localitzat restes de la necròpolis. Segons l'estudiós Josep M. Sibina (SIBINA: 2002) la masia està documentada al segle XII. Posteriorment la casa ha sofert nombroses ampliacions. La família dels propietaris inicials, els Sanahuja, en van estar al front fins al final del segle XIX, quan va passar a mans de Caterina Batallé i Jané. L'any 1855 la masia va ser escenari d'un episodi luctuós, quan uns individus vestits de mossos d'esquadra van cometre un violent robatori. Els autors van ser detinguts i condemnats a mort, però els fets van ser aprofitats per condemnar un dirigent obrer, acusat de ser l'instigador del crim. Les riuades de l'any 1962 van provocar moviments de terres importants i es van endur una construcció que hi havia al camí d'accés, entre el graner i l'entrada. A la dècada de 1990 el conjunt ha estat objecte d'una curosa restauració. Pel que fa a l'ermita ha estat tradicionalment una de les fites dels pelegrins que es dirigeixen a Montserrat. Al segle XV ja està documentat que se celebrava una missa per la diada de sant Jaume. Més recentment, l'aplec que s'hi feia per aquesta diada consistia en una missa amb cant dels goigs en honor del sant, un àpat tradicional a la masia, sessió de música amb acordió, ballada de sardanes i comptava amb l'assistència de la Guàrdia Civil de Cavalleria de Terrassa. L'any 2002 es va constituir una Associació d'Amics de Sant Jaume, que va estar activa durant uns anys amb l'objectiu d'impulsar la recuperació de la capella. | 41.5524000,1.9272200 | 410534 | 4600637 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55575-foto-08147-71-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55575-foto-08147-71-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55575-foto-08147-71-3.jpg | Inexistent | Renaixement|Barroc|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda de fusta de la sagristia: 1764El Pla Especial de Protecció de masies d'Olesa inclou solament la masia i en queda fora la capella. Tampoc està inclosa en el Catàleg i Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. | 95|96|94 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||
| 55576 | Convent de les Escolàpies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/convent-de-les-escolapies | COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 245 LABARTA, M. Lluïsa (1985). Summarium de la vida, virtudes y fama de Santidad de la Sierva de Diós Paul Montal Fornés. Roma. MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 84-90 | XIX-XX | L'edifici del convent de les escolàpies inclou la residència de les monges, l'església i l'escola. Es tracta d'un conjunt de dimensions considerables, amb un interès arquitectònic desigual, ja que ha sofert successives reformes i remodelacions. Consta de diferents cossos que es distribueixen actualment en dos costats del pati de l'escola, en un terreny amb un desnivell pronunciat, de manera que tot el conjunt queda elevat en relació amb el carrer de la Riera. Els cossos més antics són la residència de les monges (situat a l'angle nord-oest) i l'església (al costat nord-est). L'any 1961 l'edifici va reformar-se i s'amplià amb un nou cos, al sud-oest, amb una planta que adopta en un dels angles una forma de quart de cercle. Més recentment, les dependències de l'escola han estat allargades per la part de llevant i s'han construït de nou els dos pisos superiors. La façana principal de l'edifici és historicista d'inspiració neoromànica, però els elements que la composen són força senzills. Té un portal i, a la planta baixa i primer pis, diverses finestres amb arc de mig punt, mentre que la planta superior ja és sobrealçada. L'església, adossada a aquesta façana de manera que fa un reclau en el carrer, segueix el mateix estil i és una mica més elaborada. L'interior de la residència ha estat molt reformat i conserva només en part les característiques arquitectòniques originàries. Com a element d'especial interès es conserva la cel·la on va morir la fundadora de les escolàpies, Paula Montal. | 08147-72 | C/ Santa Paula de Montal, núm. 6 | Paula Montal i Fornés (Arenys de Mar 1799 - Olesa de Montserrat 1889) fou la fundadora de l'Institut de les Filles de Maria de les Escoles Pies (les Escolàpies), una congregació inspirada en l'obra de sant Josep de Calassanç i en els pares escolapis que, durant el segle XIX, fou de les que més va expandir-se en l'àmbit de l'ensenyament femení. Durant el període de 1829-1859 Paula Montal va realitzar una intensa activitat i fundà personalment set escoles. El col·legi d'Olesa de Montserrat, inaugurat el 15 de desembre de 1859, va ser la setena de les fundacions fetes per Paula Montal i l'última que va realitzar ella directament. A Olesa les escolàpies van cobrir la plaça d'escola pública per a nenes, ja que l'Ajuntament tenia dificultats per complir amb la llei, que obligava a tenir dues escoles, una per a nens i una per a nenes. En un principi l'emplaçament era a la Plaça Nova, i després en una casa del carrer Ample (la número 50, actualment ensorrada). Al cap de pocs anys, gràcies a una donació van traslladar-se a una casa pairal que ja apareix documentada l'any 1771. Posteriorment la casa va reformar-se i es construí l'actual edifici, d'estil historicista. L'any 1929 s'ampliaren les instal·lacions i es construí un segon pis. D'aquesta manera es disposava de més espai per a acollir noies internes. Durant 30 anys, Paula Montal va residir en aquest convent d'Olesa, ja que era el seu preferit, fins el dia de la seva mort, esdevinguda el 26 de febrer de 1889. Inicialment el col·legi era només per a nenes, fins l'any 1950, quan es va convertir en mixt, però els nens ocupaven un espai separat. L'any 1961 s'hi va fer una important reforma i ampliació, i la residència augmentà amb 20 noves cel·les, que servien per acollir practicants com a casa d'exercicis. Més recentment, el convent s'ha especialitzat com a lloc de residència de les monges de major edat. L'any 1983, durant el procés de beatificació de Paula Montal, les seves restes, que es trobaven al cementiri municipal, van ser identificades i dipositades en una arqueta, situada sota l'altar de l'església. Santa Paula Montal va ser canonitzada l'any 2000 pel Papa Joan Pau II. | 41.5452900,1.8950300 | 407840 | 4599882 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55576-foto-08147-72-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55576-foto-08147-72-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55576-foto-08147-72-3.jpg | Inexistent | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 102|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||
| 55577 | Capella de l'antic cementiri d'Olesa de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-lantic-cementiri-dolesa-de-montserrat | XVIII | Conservació molt parcial. | Edifici que conserva vestigis de l'antiga capella del cementiri, que abans es trobava situat al mig de la plaça. Era una capella d'una sola nau que tenia una entrada amb un arc rebaixat. L'edifici actual, totalment remodelat, s'utilitza com a garatge. A la façana encara s'hi pot veure una obertura en forma d'ull de bou i, a sota, una pedra amb la inscripció 'ANY 1799'. | 08147-73 | Carrer Hospital, núm. 3 | Segons la inscripció conservada la capella podria ser una construcció, almenys en part, del segle XVIII. Antigament, el cementiri es trobava al costat de l'església paroquial i més tard es traslladà a un costat de la plaça. L'any 1856 es va construir un nou cementiri municipal, més ampli, i el 1860 l'antic cementiri es va netejar de tombes i ossos. A mitjan de la dècada de 1980 s'edificà l'actual cementiri de can Singla i, de manera progressiva, s'hi ha anat traslladant les restes dels difunts, de manera que la gran majoria dels nínxols de cementiri vell ja estan buits. | 41.5460700,1.8939200 | 407748 | 4599969 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||||||
| 55578 | Font d'en Roure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-den-roure | GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxes B-39 | XIX-XX | Font ubicada extramurs del nucli antic, en un indret al costat de la Riera de can Llimona, actualment urbanitzat al seu entorn. La font es troba aixoplugada per una volta de canó feta amb maó i després pintada de blanc. La resta del mur de contenció és de pedres irregulars amb diferents tipus de parament. La font té quatre canals de sortida d'aigua. Al damunt hi ha una finestreta, actualment tapiada, que és un dels accessos a la mina que subministra aigua a la font. Queda lleugerament enfonsada i per accedir-hi cal baixar uns quants graons. L'esplanada que hi ha al costat està enjardinada i compta amb bancs per seure i diferents tipus d'arbres. Les moles de trull que hi ha procedeixen d'un molí d'oli que hi havia al costat de la font. | 08147-74 | Carrer de Baix - Riera de can Llimona | 41.5461800,1.8925700 | 407636 | 4599983 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55578-foto-08147-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55578-foto-08147-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55578-foto-08147-74-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||||
| 55580 | Conjunt industrial del Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-industrial-del-moli | Anònim (1990). 'El nostre molí', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 49 (desembre). COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 94-99; 115-138 COBOS, Josep M (2006). Pagesos, paraires i teixidors al Llobregat montserratí. 1550-1850. Col·lecció vila d'Olesa, 12. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 268 GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxes B-41 i B-42 | XIX-XX | L'estat de conservació de les naus és desigual. Algunes presenten un cert estat de degradació. | Conjunt industrial format per la Fàbrica Vella del Molí, junt al que resta de l'antic molí de Gualba, així com altres naus industrials construïdes entorn de 1923, les quals formen part d'un polígon industrial que a partir de 1981 s'ha ampliat amb altres naus modernes. El conjunt forma un recinte tancat, al qual s'hi accedeix a través d'un edifici de recepció. El sector de ponent del polígon és ocupat per un complex amb diverses naus que, en la seva major part, han estat aixecades a la dècada de 1920 i ampliades els anys posteriors. Es tracta de naus de grans dimensions, d'una sola planta, que segueixen un estil arquitectònic força unitari, jugant amb elements de composició com ara les cornises o el ritme de les obertures, cosa que dóna al conjunt una certa qualitat arquitectònica. Es conserva també una xemeneia (inclosa en al Catàleg del patrimoni arquitectònic d'Olesa com a pertanyent a l'antiga Indústria Olesana, S.A.) i una altra xemeneia pertanyent a la Fàbrica Vella del Molí. | 08147-76 | Polígon industrial CATEX-Molí | Antigament en aquest indret hi havia el molí d'Olesa. La primera notícia és la concessió de les aigües del riu Llobregat a favor de la vila d'Olesa, en un establiment fet a l'any 1647. Una mica més tard, el 1676 el batlle general de Catalunya va concedir a la vila permís per la construcció del molí. El 1695 l'Ajuntament va cedir el molí, que estava a mig construir i havia sofert desperfectes a causa de diverses riuades, a Bartomeu Minuart. Els veïns d'Olesa tenien l'obligació d'anar a moldre el gra a aquest molí. El 1795 els hereus de Minuart eren Francesc i Maria Gualba. Al segle XVIII aquesta família va donar nom al molí, i durant aquesta època s'hi van instal·lar batans. El 1865 els hereus de Minuart vénen el molí a Jaume Bernadas. Durant el segle XIX el molí va passar per diverses mans. El 1922 fou aportat per Comercial Anónima Vilà a la Indústria Olesana S.A. Cap a l'any 1946 aquesta societat decidí tancar el molí i construir-ne un de nou al final del Passeig del Progrés, on hi ha el Grup Escolar. Anteriorment, en l'emplaçament de l'antic molí s'hi havia instal·lat una fàbrica, coneguda com el Molí. Sobre la fàbrica del Molí, cal dir que la va fundar l'industrial de Barcelona Josep Cuspinera. L'any 1880 consta que tenia 1.000 fusos, mentre que el 1906 ja arribava als 5.488. Als inicis funcionva com una nau on es llogava l'energia a tercers, en aquest cas hidràulica i de vapor. Aquesta última amb una força de 6.000 kg. Entorn de 1923 van entrar nous inversors a l'empresa, com els Vilà, de Barcelona, i la raó social es convertí en Indústria Olesana S.A. De llavors endavant la fàbrica s'ampia amb la construcció de noves naus. Durant les dècades de 1940 i 50 l'empresa va aprofitar el moment de gran expansió del tèxtil i continuà ampliant el conjunt, on hi van arribar a treballar unes 1.000 persones. Era l'empresa que ocupava més olesans, després de la colònia Sedó (en terme d'Esparreguera). Amb la crisi dels anys 70 tot el complex va haver de tancar. L'any 1981 fou adquirit per Immobiliària Catalana Tèxtil, empresa que des d'aleshores ofereix naus a lloguer. En els darrers anys s'ha reurbanitzat el conjunt i s'ha ampliat amb noves naus al sector de llevant. | 41.5364400,1.8919500 | 407570 | 4598902 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55580-foto-08147-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55580-foto-08147-76-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||
| 55583 | Placa commemorativa de Joan Povill | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa-de-joan-povill | XXI | Placa commemorativa dedicada a l'escriptor olesà Joan Povill, situada a la plaça del mateix nom, en l'edifici de l'acadèmia Povill. Es tracta d'una placa de bronze amb un bust del personatge homenatjat i la següent inscripció: 'Olesa de Montserrat a Joan Povill i Adserà, mestre, poeta, escriptor i autor del text de la Passió d'Olesa en el centenari del seu naixement. Vilalba dels Arcs: 7-10-1903, Olesa de Montserrat: 1-11-1985. Desembre 2004. | 08147-79 | Plaça de Joan Povill | 41.5446800,1.8938800 | 407743 | 4599815 | 2004 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||||||
| 55584 | Edifici d'habitatges del carrer Francesc Macià, 82 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-dhabitatges-del-carrer-francesc-macia-82 | XX | Recentment restaurada. | Edifici d'habitatges, emplaçat a la cantonada dels carrers Macià i Mallorca, representatiu de l'època de construcció de l'eixample, entorn de la dècada de 1920. Presenta un tipus d'arquitectura bàsicament popular però amb la incorporació d'elements de qualitat provinents de la tradició classicista i vagament del modernisme. L'edifici és de planta quadrada i consta de planta baixa més dos pisos, amb terrat a la part superior i un petit pati al costat nord. Les dues façanes principals, recentment restaurades, presenten una composició simple però elegant, amb sèries d'obertures resseguides amb un motllurat senzill, que destaca actualment pel contrast de colors. L'angle de la cantonada, de forma arrodonida, centra l'edifici amb un eix marcat per un portal decorat amb columna i els dos balcons dels pisos. A la part superior destaca una cornisa amb dentellons i la balustrada del terrat. | 08147-80 | Carrer Francesc Macià, núm. 82 | Segons el Cadastra es tracta d'una construcció de l'any 1925. | 41.5427200,1.8920100 | 407584 | 4599600 | 1925 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||||
| 55585 | Les Fonts de la Plaça | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-fonts-de-la-placa | Anònim (1989). 'Pagesos, paraires i l'aigua', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual. Núm. 45 (octubre) COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 252-256 GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxes B-39 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 103-114 SAUMELL OLIVERAS, Joan (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 77-84 | XX | Font de construcció recent que ha substituït la que hi havia antigament i que, des de temps immemorials, constituïa la principal font pública de la vila. La font actual, de disseny modern i geomètic, consisteix en un bloc rectangular, llis i revestit amb lloses, amb una gran pica a la cara nord on cau l'aigua que raja de set brolladors. Els brolladors, de bronze, adopten la forma de cares. La font, que és encara molt utilitzada pels habitants de la vila, està situada a un extrem de la plaça anomenada de les Fonts, que ha estat recentment reurbanitzada amb un paviment de llambordes. | 08147-81 | Plaça de les Fonts | Olesa és un lloc amb abundància d'aigua. El mateix nom d'Olesa deriva probablement de l'arrel pre-romana ol o or, que significa aigua. En el lloc on hi ha la font hi havia una sorgència natural d'aigua, que inicialment va ser aprofitada en forma de bassa, anomenada Bareia (una paraula que etimològicmant suggereix un lloc on brolla l'aigua). Aquesta bassa servia per regar l'horta que hi havia a la zona de l'actual Eixample i per al consum domèstic. L'existència de fonts en aquest indret està documentada almenys des de 1693. A finals del segle XVI es va iniciar una gran obra que no es va finalitzar fins el 1855 que permetia aprofitar els sobrants d'aigua d'algunes cases per fer augmentar el cabal de les fonts. Concretament en aquesta plaça hi havia dues mines d'aigua i en aquest moment ja diversos brolladors o fonts. L'aigua potable del poble la subministraven aquestes fonts, si bé algunes cases particulars, sobretot les situades a la part alta, tenien pous als seus patis. Era el Comú de la vila qui regulava l'ús de les aigües públiques de la Mina de les Fonts de la Plaça, de les fonts d'en Roure i de Vilapou. Al segle XVIII la font encara era coneguda com la Bareia i tenia un safareig, el qual era utilitzat pels paraires per rentar les seves peces. Cal dir que aquesta era la plaça on es feia el mercat. L'any 1858, segons s'indicava en una làpida, durant el regnat d'Isabel II es va construir una nova font, situada en aquesta mateixa plaça, que en aquesta època es va dir de la Constitució, i el safareig es va traslladar a la ubicació actual. El motiu era que les instal·lacions situades al mig de la plaça eren antiestètiques. En una mesura feta a les diferents fonts de la vila l'any 1879 la 'font de la Vila' a la Plaça de la Constitució tenia 41 plomes i era, de llarg, la que té més cabal. Al segle XX la plaça ha sofert diverses reformes: el 1919, quan es van enrunar unes cases que n'ocupaven la part central o el 1960, quan es va repavimentar la plaça. Més recentment, l'any 1999 es va remodelar la plaça i s'habilità la font actual. Al llarg dels anys aquesta plaça ha tingut diversos noms: plaça pública, plaça major, plaça de la Constitució, plaça de la República, plaça Nacional o plaça de la Verdura, ja que és el lloc on s'hi feia el mercat. | 41.5449200,1.8937800 | 407735 | 4599842 | 1999 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55585-foto-08147-81-2.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||
| 55586 | Muralla del carrer Garraf i carrer de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/muralla-del-carrer-garraf-i-carrer-de-baix | Anònim (1982). 'Els portals de la vila', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 17 (setembre), p. 160-161 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (2000). Olesa al finals del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Col·lecció Vila d'Olesa, 7. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 95-97 MAURI MARTÍ, Alfred (2010). L'origen del nucli antic: la sagrera d'Olesa de Montserrat. Col·lecció Quaderns d'Olesa, 2, Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Arxiu Parroquial d'Olesa de Montserrat. PÉREZ SOLSONA, Antoni (1990). 'Portals d'Olesa', Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 44 (juny), p. 123-125 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 182 | XIV-XVIII | Estat de conservació desigual i en general fragmentari. Un sector ha estat rehabilitat. | Restes de la muralla d'Olesa que es conserven, per bé que de manera parcial i discontinua, en el tram que va des del carrer Garraf fins el carrer de Baix; és a dir, el sector que tancava el recinte pel costat nord-oest, des del portal de Santa Oliva fins el portal d'en Coscoll. Es tracta d'un mur d'alçada variable, de vegades aprofitat per a les façanes posteriors de cases o tancaments de patis, i que ha estat objecte de nombroses modificacions i refeccions. Sovint és difícil d'identificar-lo, però es caracteritza per un tipus de parament, molt habitual, d'altra banda, en altres construccions tradicionals d'Olesa, fet a base de còdols de mides diverses i força irregular, i també perquè és un mur en general amb poques obertures. La línia de la muralla segueix el perfil de l'altiplà on s'assenta el nucli medieval d'Olesa, amb un important desnivell en aquest sector (al carrer de Dalt i carrer de Baix). D'aquí la forma especialment sinuosa del traçat d'aquests carrers. En el sector del carrer Garraf l'antiga muralla, que en part serveix com a mur de contenció del terreny en desnivell, ha estat reutilitzada en construccions diverses i s'hi han introduït arcs fets de maó i altres obertures. En el sector del carrer de Baix, el parament de còdols s'observa en diferents punts a la part inicial i final (per exemple, a la casa número 12), generalment com a tancament dels patis de les cases. Això no obstant, per assegurar que es tracta realment de la muralla caldria confirmar-ho amb un estudi més aprofundit. | 08147-82 | Carrer Garraf; carrer de Baix | El primer recinte fortificat d'Olesa pertanyia a la primitiva Sagrera, documentada explícitament per primera vegada l'any 1073, quan es parla d'un sagrer adossat als murs de l'església. El perímetre total de la sagrera tindria 356 metres i encerclava una superfície d'uns 9.500 metres quadrats. Tenia tres punts d'accés: un al nord-est, un a l'oest i un al sud, que és l'únic que s'ha conservat i que és el que es coneix avui com Arc de l'Església (tot i que la seva estructura i el funcionament d'aquest portal no és del tot clar). Olesa va anar creixent en cercles concèntrics i, al segle XIV, arran del decret de Pere III el Cerimoniós, com moltes poblacions catalanes construeix una muralla més àmplia que inclou els nous barris que havien sorgit. Aquest nou recinte constava probablement dels portals d'en Coscoll, de les Hortes (a la plaça de les Fonts) i un altre que hi havia al carrer Hospital. En els segles posteriors el recinte es devia ampliar i va quedar amb els 4 portals més coneguts: el de Santa Oliva (en el camí ral que venia de Vacarisses i Terrassa), el de can Carreras (documentat per primera vegada el 1548 i situat al final del carrer de l'Església), el de les Hortes (prop de la plaça de les Fonts), i el d'en Coscoll (documentat per primera vegada el 1560 i situat al final i a l'esquerra de dit carrer). Possiblement hi havia un cinquè portal, però no se sap amb certesa. La muralla devia ser una construcció precària probablement feta amb tàpia, ja que a mitjans del segle XV ja estava en ruïna, però en canvi al segle XVII Olesa torna a constar com a vila emmurallada i, al XVIII, segons el testimoni de Joan Boada, Olesa tornava a estar sense muralla. Els portals i la muralla van ser reforçats durant la Guerra del Francès i posteriorment, el 1839, per les Guerres Carlines. De tots els quatre portals esmentats l'únic que queda actualment és el de Santa Oliva. Els altres van desaparèixer al segle XIX, un cop acabada la Guerra Carlina, o a principis del segle XX. | 41.5466900,1.8937600 | 407736 | 4600039 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55586-foto-08147-82-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55586-foto-08147-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55586-foto-08147-82-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Recentment en el sector del carrer Garraf s'hi ha portat a terme una intervenció urbanística que ha enjardinat i adequat la zona, de manera que s'ha deixat com un passeig de ronda exterior a la muralla que posa en valor tot aquest sector i connecta amb l'anomenat Parc del Porxo, al costat del portal de Santa Oliva. | 94|85 | 46 | 1.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||
| 55587 | Pedres de molí vora el portal de Santa Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedres-de-moli-vora-el-portal-de-santa-oliva | VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat | XVIII-XIX | Diverses pedres d'un molí d'oli situades com a element ornamental al passeig de ronda de l'antiga muralla, recentment arranjat amb un tipus d'urbanisme modern que combina elements antics i nous. El conjunt es troba en un racó de la petita placeta que es forma al començament del carrer Garraf, a la cantonada amb el carrer de la Creu Real. En un parterre metàl·lic s'hi ha col·locat dues pedres de molí i una base d'una premsa. | 08147-83 | Carrer Garraf | Aquests elements pertanyien al molí d'oli de can Puigjaner, que estava situat a la zona actualment enjardinada, i es van trobar enterrats. | 41.5469000,1.8939600 | 407753 | 4600062 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55587-foto-08147-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55587-foto-08147-83-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2019-11-27 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||
| 55588 | Finestra gòtica de cal Segura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/finestra-gotica-de-cal-segura | ARGELICH, Jordi (1995). 'Recuperació d'una finestra gòtica', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 58 (octubre). | XV-XIX | Finestra gòtica que es conserva en una antiga casa pairal de dimensions considerables. La casa està situada a la cantonada del carrer Ample amb el carrer Paula Montal i actualment es troba dividida en dos habitatges. Tot i que l'origen és medieval, l'edifici actual adopta les característiques d'un gran casal ampliat preferentment al segle XIX. Consta de planta baixa més dos pisos; el segon amb balcons i el tercer amb una galeria formada per grans arcades amb baranes d'obra calada. Com a element puntual al costat d'un dels balcons de la primera planta s'ha conservat una petita finestra gòtica amb arc trilobulat. Es tracta d'un tipus força característic de les construccions del segle XV. Li manca el carreu corresponent al brancal del costat del balcó. | 08147-84 | Carrer Ample, núms. 18-20 | Es tracta d'un casal d'època medieval (la finestra gòtica es podria datar al segle XV) amb successives ampliacions, sobretot als segles XVIII-XIX (segons el Cadastre, la construcció principal és del 1730). L'any 1995 en el transcurs d'unes obres de reforma de la façana va aparèixer la finestra gòtica, que anteriorment estava completament tapada. | 41.5454300,1.8944200 | 407789 | 4599898 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55588-foto-08147-84-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55588-foto-08147-84-2.jpg | Legal | Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Residencial | 2019-11-27 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La casa conserva enteixinats de l'any 1577. Recentment hi ha aparegut també una porta amb marc de guix i llinda apuntada amb la inscripció 'Mesa d'abril'. | 93|85 | 47 | 1.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||
| 55589 | Casa plaça Catalunya, 12-14 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-placa-catalunya-12-14 | XX | Casa unifamiliar entre mitgeres amb una façana de composició elegant, que consta d'elements decoratius senzills, d'inspiració vàgament modernista. Per exemple en la barana de fosa del balcó o en els elements de rajola situats al coronament sobre la cornisa. La casa és de planta baixa i un pis, amb un balcó corregut amb tres sortides. | 08147-85 | Plaça Catalunya, núms. 12-14 | 41.5429200,1.8941900 | 407766 | 4599619 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55589-foto-08147-85-1.jpg | Inexistent | Noucentisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 106 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||||
| 55590 | Casa plaça Catalunya, 56 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-placa-catalunya-56 | XX | Antiga casa unifamilar entre mitgeres que destaca pel seu estil classicista elegant, pròxim al noucentisme. Consta de planta baixa més un pis i terrat. La façana principal s'estructura en tres crugies, amb portals d'arcs rebaixats a la planta baixa, el central més ample. Destaca el tram central, amb un treball d'estucat que suggereix un parament fet de carreus, i la barana balustrada del terrat, decorada amb elements clàssics, que estilitza tot l'edifici. L'immoble, actualment seu d'una entitat bancària, té un petit jardí posterior. | 08147-86 | Plaça Catalunya, núm. 56 | 41.5430800,1.8928300 | 407653 | 4599639 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55590-foto-08147-86-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||||
| 55591 | Casa carrer Alfons Sala, 112 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-carrer-alfons-sala-112 | XX | Casa unifamiliar de planta baixa, situada a la cantonada entre els carrers Alfons Sala i Barcelona. Es tracta d'un edifici que adopta la forma d'un petit xalet, amb un estret jardí davanter, que resol de manera elegant un xamfrà de l'eixample, tot mantenint el caràcter propi dels anys 1920-30. D'un estil poc definit, l'originalitat del conjunt es troba en l'orientació centrada en l'eix que marca el portal de la tanca, a l'angle del xamfrà. Les façanes tenen grans finestrals; el de la cantonada partit per una columneta. Sota el ràfec de la teulada una mena de fris fet de rajoles ressegueix les façanes. També és interessant el mur de tancament exterior, que segueix un ritme de formes cobes d'inspiració vàgament modernista. | 08147-87 | Carrer Alfons Sala, núm. 112 | Segons el Cadastre, es tracta d'una construcció del 1930. | 41.5405100,1.8918800 | 407570 | 4599354 | 1930 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55591-foto-08147-87-1.jpg | Inexistent | Noucentisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 106 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||
| 55592 | Casa carrer Anselm Clavé, 69 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-carrer-anselm-clave-69 | XIX | Façana deteriorada. | Casa unifamiliar entre mitgeres amb una façana de composició clàssica força interessant. Consta de planta baixa més un pis, i té a la part posterior una eixida i un jardí força gran. La façana té al primer pis un balcó corregut, amb una barana de forja amb una decoració notable. La part superior conserva decoració esgrafiada i és rematada amb un petit frontó. Les portes laterals de la planta baixa estan adequades per a locals comercials, actualment en desús. | 08147-88 | Carrer Anselm Clavé, núm. 69 | Segons el Cadastre es tracta d'una construcció de l'any 1890. | 41.5421500,1.8964900 | 407957 | 4599532 | 1890 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55592-foto-08147-88-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55592-foto-08147-88-2.jpg | Inexistent | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 106|98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||
| 55594 | Edifici carrer Anselm Clavé | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-carrer-anselm-clave | XX | Edifici d'habitatges que dóna una certa monumentalitat a la cantonada entre els carrers Clavé i Salvador Casas, representatiu de l'arquitectura classicista de postguerra, a les dècades de 1940-50. Es tracta d'una edificació que consta de diferents cossos d'alçades variables però seguint un mateix patró. Es distribueixen en dues ales que tenen com a element central i estructurador la torre situada a l'angle dels dos carrers. La decoració es basa en elements del repertori clàssic. Per exemple, una galeria que sobressurt al primer pis, amb balustrada a la part superior i obertura amb frontó semicircular, o finestres amb arc de mig punt al capdamunt de la torre. La resta de cossos tenen majoritàriament planta baixa més dos pisos i la part interessant arquitectònicament es limita a les façanes, on es combinen les finestres rectangulars amb altres que estan rematades amb frontons. Destaca el ràfec de la teulada, suportat amb cabirons d'inspiració clàssica. La planta baixa té diverses portes que donen accés als diferents blocs d'habitatges i també acull alguns establiments comercials, entre ells una entitat bancària. | 08147-90 | Carrer Anselm Clavé, núms. 180, 182, 184, 186 | 41.5445700,1.8925600 | 407633 | 4599804 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55594-foto-08147-90-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||||
| 55595 | Utillatge del Molí d'Oli a la rotonda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/utillatge-del-moli-doli-a-la-rotonda | COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 64-72 DALMASES, A i altres (1991). 'Olesa de Montserrat', Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. I, Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana (2ª edició), p. 365 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (2000). Olesa al finals del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Col·lecció Vila d'Olesa, 7. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 125-128 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat | XX | Elements diversos de l'utilllatge tradicional de la Fundació Agrícola Olesana (el Molí d'Oli) que han estat situats en una rotonda, tot creant un cojunt que recrea el món tradicional del conreu de l'olivera i l'elaboració de l'oli. Damunt d'un enrajolat s'hi ha col·locat dos trulls, un amb la pedra solera i dues moles de forma cònica; i un altre amb dues moles o rodets cilíndrics.També hi ha la base d'una vagoneta i l'estructura metàl·lica d'una premsa hidràulica, situada entre els clots que imiten la ubicació originària. L'interès d'aquesta instal·lació és que recull els tres de maquinària que es van utilitzar a la zona: la vertical amb dues moles, la horitzontal de tipus àrab i la premsa hidràulica moderna. La resta de la rotonda té plantades diverses oliveres sobre un terreny aterrassat amb feixes. | 08147-91 | Rotonda entre l'avinguda Francesc Macià i el carrer Arquebisbe Ramon Torrella. | La producció d'oli augmentà molt durant el segle XVIII. L'any 1788 l'olivera ocupava un 61 % de la terra conreada i era, de molt, el principal conreu. Aquest mateix any hi havia 12 molins d'oli a la vila, als quals cal afegir-hi els de les masies (uns cinc). El molí més important, i probablement el més antic, era el del castell, situat davant de l'actual església. Era propietat del monestir de Montserrat, senyor del terme. Cal dir que en època medieval el senyor tenia el monopoli d'aquest servei i tothom tenia l'obligació d'utilitzar aquest molí, però al llarg dels segles XVII i XVIII el domini senyorial es va afeblir i és sobretot aleshores quan els pagesos comencen a dotar-se dels seus propis trulls. Aquests trulls o obradors d'oli de les cases particulars estaven situats majoritàriament a l'exterior del recinte murallat, prop dels portals. El nombre de molins va mantenir-se força constant al llarg dels anys. Així mateix, hi havia un gran nombre de traginers que es dedicaven al transport i comercialització de l'oli, sobretot cap a Barcelona. Al segle XIX el conreu de l'olivera continua sent important, però comparteix protagonisme amb la vinya, en apogeu a tot Catalunya en aquells anys. El nombre de molins es manté entorn dels 12. A la fi del segle XIX, però, havia hi hagué una recessió del conreu de les oliveres. L'any 1912 un grup de petits pagesos s'uniren per crear la Premsa Nova, inspirada en les instal·lacions més modernes que hi havia a les comarques de Lleida. Amb un capital reunit de 23.000 pessetes van construir un edifici al final de la riera. La construcció fou adjudicada al contractista Josep Montserrat. L'encarregat de la maquinària, que comptava amb una premsa hidràulica i una mola amb vagonetes, fou l'enginyer José Sanromán, de Barcelona. L'any 1917 els pagesos de la Premsa Nova, enfrontats als grans propietaris que monopolitzaven els trulls, s'uniren per crear el Sindicat Agrícola Olesà. Les noves instal·lacions disposaven d'un aparell centrífug que permetia recuperar part de l'oli que era residual en els trulls antics. D'aquesta manera es solucionava el problema de les basses d'oli i s'aconseguia una millor qualitat del producte. El 1935 s'amplià el local amb la construcció de tres noves voltes, s'instal·la una premsa hidràulica i una nova mola. Durant els anys de la Guerra Civil el Sindicat és col·lectivitzat i passa a ser controlat per la CNT-FAI. Durant l'època franquista entra a formar part de les Hermandades Sindicales, controlades per l'Estat. Entorn de 1955 es porta a terme un projecte important d'ampliació, amb una nova edificació dissenyada per l'arquitecte Joaquín Fernández Marqués. El nou edifici constava d'una planta baixa amb altell, que era una continuació del ja existent, a més d'un semisoterrani de 200 metres quadrats. Malgrat una certa recuperació del conreu de l'olivera els anys de postguerra el 1956, justament en el moment d'inaugurar-se les noves instal·lacions del Sindicat, es produí una forta glaçada que matà bona part dels olivars, cosa que va fer entrar el sector en un declivi important. A la dècada de 1970 i principi dels 80 la crisi de la indústria i el tancament de fàbriques va motivar una lleu recuperació de la producció d'oli d'Olesa, però actualment ha tornat a disminuir, per culpa sobretot dels greus incendis de 1994. L'any 1978 la Junta del Sindicat, amb unes instal·lacions ja renovades, acordà donar al poble les últimes pedres del molí, que el 1985 s'instal·laren a la rotonda. L'any 1985 al Sindicat s'instal·là un nou molí batedor i, més tard, una sitja per emmagatzemar el pinyol. | 41.5436800,1.8869000 | 407159 | 4599712 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55595-foto-08147-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55595-foto-08147-91-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció de la màquina: 'Taller de maquinaria de Mayo y Baubi. Prensas hidráulicas - Palanca. Tortosa'.L'oli d'Olesa ha estat tradicionalment un producte de qualitat i molt apreciat. Ja a l'edat mitjana els arxius religiosos són plens d'al·lusions a l'oli d'Olesa, que era selecte i 'digne de ser utilitzat per obtenir el perdó de Déu'. En el segle XVIII es té constància que s'utilitzava amb finalitats medicinals. Entre d'altres guardons, el 1929 va guanyar la medalla d'or de l'Exposició Internacional de Barcelona. | 98 | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||
| 55596 | Trull de la plaça de l'Oli | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-de-la-placa-de-loli | XX | Pedres d'un molí d'oli o trull, procedents del Molí d'Oli, que han estat col·locades com a element ornamental enmig d'aquesta plaça, anomenada precisament de l'Oli, davant del Nou Teatre de la Passió. El conjunt consta de la pedra solera sobre la qual hi ha quatre curres o moles còniques, i està envoltat per un banc de pedra de forma circular. | 08147-92 | Plaça de l'Oli | Aquesta plaça s'urbanitzà entre 1984 i 1986, coincidint amb la construcció del Nou Teatre de la Passió. Les moles van ser cedides per la Fundació Agrícola Olesana, propietària del Molí d'Oli. En aquesta època el Molí s'havia modernitzat amb nova maquinària i les moles antigues es van col·locar en indrets de la vila. | 41.5422200,1.8950500 | 407837 | 4599541 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55596-foto-08147-92-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||||
| 55597 | Col·lecció d'objectes diversos del Museu-Arxiu Parroquial d'Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-dobjectes-diversos-del-museu-arxiu-parroquial-dolesa | <p>Anònim (1986). 'Orfebreria i argenteria a Olesa durant els segle XVI-XVII', a Butlletí del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, núm. 35. Anònim (1987). 'Orfebreria i argenteria a Olesa. Segle XVIII', a Butlletí del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, núm. 37. ROTA BOADA, Xavier (2006). L'església a Olesa: passat i present. Parròquia de Santa Maria d'Olesa de Montserrat.</p> | XII-XX | <p>Col·lecció aplegada a l'Arxiu-Museu parroquial d'Olesa i conservada principalment en una sala que també acull els fons documentals de l'arxiu. Inclou el Tresor de l'església, del qual destaca el reliquiari de Santa Oliva (del 1665), el reliquiari de la Veracreu gran (de plata daurada amb treball cisellat, de l'any 1608), una custòdia d'argent sobredaurat (la part inferior és del segle XVIII, mentre que la superior és del segle XX), i una talla d'una marededéu del Roser barroca, així com altres elements d'orfebreria i argenteria dels segles XVI-XVIII (entre ells el bàcul de l'arquebisbe Ramon Torrela, i uns canelobres gòtics), i una col·lecció de casulles. També es conserven diversos elements petris procedents de l'antiga església, entre els quals destaca un singular relleu d'un ocell amb una clau. En unes dependències situades a l'angle sud-oest de l'edifici es conserva desmuntat el portal neoclàssic que antigament donava accés a l'església per la façana sud, així com les reixes del cancell renaixentista. Dins de l'espai pròpiament de l'església hi ha altres objectes d'interès que actualment ornamenten l'interior del temple. Encastats en un mur de l'església hi ha una clau de volta de l'antiga capella del Roser, una mènsula i dos relleus romànics força singulars que representen un bou i un cérvol. Així com dos capitells amb l'escut del prior de Montserrat Ramon Vilaregut, alguns canelobres possiblement gòtics i el bàcul que havia pertangut a l'arquebisbe de Tarragona Ramon Torrella i Cascante, nascut a Olesa. En les dependències parroquials també es conserva un harmònium del segle XIX (de la marca Debain & Cie, de París), procedent de Montserrat. L'any 2008 es va instal·lar al presbiteri de l'església un espectacular orgue de tubs, que és el que actualment s'utilitza.</p> | 08147-93 | Església parroquial de Santa Maria d'Olesa. Plaça Nova, s/n | <p>La creació d'un arxiu-museu ordenat i ven classificat, tal com es conserva actualment, va ser impulsat per mossèn Esteve Fernández i s'inaugurà el dia de Santa Oliva del 2002. Des d'aleshores la parròquia de Santa Maria compta amb un arxiver propi i ha aconseguit ser capdavantera en la conservació, protecció i difusió del seu fons a nivell parroquial. Val a dir que l'Arxiu-museu també porta a terme tasques de difusió i de recerca, organitzant per exemple cicles de conferències o vetllant per la conservació i l'estudi del patrimoni d'Olesa.</p> | 41.5455300,1.8934800 | 407711 | 4599910 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55597-foto-08147-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55597-foto-08147-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55597-foto-08147-93-3.jpg | Física | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni moble | Col·lecció | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|85 | 53 | 2.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||
| 55598 | Fons documental de l'arxiu parroquial d'Olesa de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-parroquial-dolesa-de-montserrat | <p>ROTA BOADA, Xavier (2006). L'església a Olesa: passat i present. Parròquia de Santa Maria d'Olesa de Montserrat. ROTA BOADA, Xavier (2010). L'Arxiu Parroquial d'Olesa de Montserrat (treball inèdit).</p> | XIV-XX | <p>Arxiu de la parròquia de Santa Maria d'Olesa, emplaçat en una sala al costat de la sagristia. Es tracta de l'arxiu parroquial més important de l'Arxiprestat de Montserrat i un dels més importants de l'actual bisbat de Sant Feliu de Llobregat, ja que ha conservat de manera molt íntegra la documentació parroquial des dels segles XIV-XVI. Els fons consten dels llibres sagramentals (baptismes, comunions, confirmacions, matrimonis, defuncions...) pràcticament complets des del segle XVI, documents administratius i diversos (privilegis, consuetes, visites pastorals, correspondència, llibres d'economia, fundacions i beneficis, etc), llibres d'administració de l'hospital, col·lecció de factícies (pergamins, goigs, llibres litúrgics, biografies...), fons de corporacions eclesiàstiques (el Roser, Santa Oliva i altres), fons notarials diversos (des del segle XV), així com altra documentació més moderna. Altres documents rellevants que es troben en aquest arxiu són la referència més antiga de la Passió d'olesa (1538) o el testament de santa Paula de Montal, fundadora de les Escolàpies. També es conserva la Biblioteca Boada Bayona, formada per 400 volums de temàtica majoritàriament religiosa i científica d'entre els segles XVI-XIX, amb alguns exemplars especialment rellevants.</p> | 08147-94 | Església parroquial de Santa Maria d'Olesa. Plaça Nova, s/n | <p>La creació d'un arxiu-museu ordenat i ven classificat, tal com es conserva actualment, va ser impulsat per mossèn Esteve Fernández i s'inaugurà el dia de Santa Oliva del 2002. Des d'aleshores la parròquia de Santa Maria compta amb un arxiver propi i ha aconseguit ser capdavantera en la conservació, protecció i difusió del seu fons documental a nivell parroquial. Val a dir que l'Arxiu també porta a terme tasques de difusió i de recerca, organitzant per exemple cicles de conferències o vetllant per la conservació i l'estudi del patrimoni d'Olesa.</p> | 41.5455300,1.8934800 | 407711 | 4599910 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55598-foto-08147-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55598-foto-08147-94-2.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Religiós | 2020-01-22 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|85 | 56 | 3.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||
| 55599 | Relleu d'un bou i un cèrvol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/relleu-dun-bou-i-un-cervol | ROTA BOADA, Xavier (2006). L'església a Olesa: passat i present. Parròquia de Santa Maria d'Olesa de Montserrat. | XI-XII | Làpida de pedra de forma rectangular amb relleus probablement d'època romànica que actualment es troba encastada en una de les parets de l'església. Es tracta d'una peça força atípica, ja que representa les figures d'un cérvol i un bou. Per les seves dimensions tal vegada podria correspondre a una part d'un sarcòfag. Cal dir que en l'anomenada 'Pedra d'Olesa' que es conserva a l'Arxiu Històric (datada al segle XII) també s'hi representa un cap de bou. | 08147-95 | Església parroquial de Santa Maria d'Olesa. Plaça Nova, s/n | Aquesta làpida devia sorgir en alguns dels treballs d'enderroc i reconstrucció de l'església que es van fer entre els anys 1940 i 1956. Pel seu estil arcaic, sembla que podria ser una obra romànica. | 41.5455300,1.8934800 | 407711 | 4599910 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55599-foto-08147-95-1.jpg | Inexistent | Romànic | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2019-11-27 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 92 | 47 | 1.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||
| 55600 | Capitells del prior de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capitells-del-prior-de-montserrat | <p>Anònim (1987). 'Restes d'un domini feudal', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 40 (desembre) ROTA BOADA, Xavier (2006). L'església a Olesa: passat i present. Parròquia de Santa Maria d'Olesa de Montserrat.</p> | XIV | Alguns escantellaments i un grau de desgast mitjà. | <p>Conjunt de dos capitells que actualment ornamenten el presbiteri de l'església. Els dos són de forma troncopiramidal amb els cantons xamfranats triangularment, cosa que defineix una base octogonal amb collarí a la part inferior. A la part superior tenen un àbac amb escòcia. La seva tipologia correspon a la utilitzada al segle XIV. A cadascuna de les cares els capitells tenen esculpit un escut amb bandes horitzontals que pertany a Ramon de Vilaregut, que fou prior del monestir de Motnserrat entre els anys 1334 i 1348.</p> | 08147-96 | Església parroquial de Santa Maria d'Olesa. Plaça Nova, s/n | <p>Aquests capitells van entrar a formar part de la col·lecció de la parròquia fruit de la donació d'un home d'Olesa que, pel que sembla, els va recuperar durant les obres d'enderroc de l'església els anys 1955-56. Entorn de 1987 hi hagué notícia a Olesa d'un altre capitell idèntic a aquests dos (butlletí CMRO, núm. 40). No és segura la seva procedència, però podria haver sorgit d'una casa d'Olesa (al número 40 del carrer de l'Església) que té l'escut del prior de Montserrat a la seva façana. Des de l'any 1264 fins el 1811 la vila d'Olesa va estar sota el domini feudal del monestir de Montserrat, però no s'han conservat gaires mostres que testifiquin aquest domini. És molt probable que el prior o l'abat tinguessin un palau al costat de l'església, que estaria situat a l'angle nord-est del recinte fortificat. Fins ben entrat el segle XX encara hi havia testimonis d'un pati que devia ser molt semblant al del palau prioral de Monistrol de Montserrat, a l'estil dels palauets gòtics amb dos pisos de galeria porticada. De fet, la documentació esmenta que l'abat tenia casa a Olesa. És molt probable que aquest palau, igual que el de Monistrol, fos aixecat en temps dels priors Ramon Vilaregut i Jaume de Vivers. Els capitells amb escut de l'Església devien procedir d'aquest claustre o pati.</p> | 41.5455300,1.8934800 | 407711 | 4599910 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55600-foto-08147-96-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55600-foto-08147-96-2.jpg | Inexistent | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Ornamental | 2020-01-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 93|85 | 52 | 2.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||
| 55601 | Horts de Vilapou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/horts-de-vilapou | Anònim (1989). 'Pagesos, paraires i l'aigua', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual. Núm. 45 (octubre) COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 252-256 SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 85-86 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (2000). Olesa al finals del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Col·lecció Vila d'Olesa, 7. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 131-132 | XIX-XXI | Són encara presents elements d'infraestructura en precari. | Horts situats a la part baixa del terme, gairebé tocant al riu Llobregat, únic testimoni de la gran zona d'horta que antigament hi havia en aquest sector, conegut com Vilapou. Actualment l'horta ocupa una superfície d'uns 2.000 metres quadrats i queda encerclada entre el nucli urbà i els polígons industrials de can Singla i del Molí. L'aigua del regadiu prové només en part de la font de Vilapou, la qual es nodreix d'una mina que baixa de la part alta de la població. Així mateix, una sínia mecànica que capta l'aigua d'un pou canalitza el regadiu cap als horts del sector més septentrional, situats a una cota més alta. L'horta de Vilapou, tot i que reduïda, ha conservat en bona mesura els elements que conformaven el paisatge tradicional del regadiu: camins, recs, obres d'aterrassament amb marges de pedra seca o diverses basses-safareig que, a part d'emmagatzemar aigua, s'utilitzen per rentar la verdura. Les barraques que actualment s'hi poden veure, en canvi, són força recents. | 08147-97 | Zona de Vilapou, al sud-est del nucli urbà | Antigament les terrasses fluvials del Llobregat, entre la vila murallada i el riu, constituïen una gran zona d'horta, de manera que el creixement urbà de l'eixample que va tenir lloc a partir de la dècada de 1920 es va fer a expenses d'aquest regadiu. Olesa és un lloc amb abundància d'aigües subterrànies. El mateix nom d'Olesa deriva probablement de l'arrel pre-romana ol o or, que significa aigua. El Comú de la vila era qui regulava l'ús de les aigües públiques de la Mina de les Fonts de la Plaça, a l'actual plaça de les Fonts, que proveïa bona part de l'aigua per al consum domèstic, i també de les fonts d'en Roure i de Vilapou. Aquesta última era la que en bona part proporcionava l'aigua per al regadiu.També hi havia moltes sínies. L'aigua de la font ve canalitzada per una mina. No se sap exactament des de quina època, però des del segle XVI ja es van portar a terme obres de canalització que van durar molts anys i que permetien aprofitar els sobrants d'aigua d'algunes cases per fer augmentar el cabal de les fonts. El regadiu d'Olesa era força puixant i, al segle XVIII, segons es descriu en el qüestionari de Zamora, fins i tot s'exportaven productes horta a un bon nombre de poblacions de l'entorn, ja que els horts, orientats a migdia, es troben en un terreny molt calent i la collita és molt precoç. Aquest mateix segle el baró de Maldà, autor del famós 'Calaix de sastre', elogiava també l'horta olesana. Tot i que aquesta no era molt extensa, ja que tan sols ocupava un 1,9 % del terme. Al final del segle XIX i començament del XX el regadiu encara tenia bona salut, ja que a la zona de Vilapou van establir-s'hi un seguit de cases de pagès molt vinculades a l'explotació de l'horta, com ara cal Campos, cal Telura o cal Patata. | 41.5396000,1.9007200 | 408306 | 4599244 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55601-foto-08147-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55601-foto-08147-97-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Accés restringit per una tanca | 98 | 2153 | 5.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||
| 55602 | Font de Vilapou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-vilapou | Anònim (1989). 'Pagesos, paraires i l'aigua', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual. Núm. 45 (octubre) COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 252-256 GONZÁLEZ BASCHWITZ, José; OBRADORS, Xavier (2006). Pla Especial de Protecció i Catàleg del Patrimoni Arquitectònic d'Olesa de Montserrat. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Fitxes B-39 HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (2000). Olesa al finals del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Col·lecció Vila d'Olesa, 7. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 131-132 | XIX | Entorn desendreçat. | Font situada al sector conegut com Vilapou, on queda l'únic testimoni de la gran zona d'horta que antigament hi havia a Olesa, en terrenys formats per terrasses del Llobregat. La font és molt senzilla i consisteix en una cavitat obrada amb maó que s'enfonsa lleugerament sota el terreny, amb unes escales que donen accés a una senzilla pica on brolla l'aigua. Antigament hi havia també una bassa o safareig. L'aigua que nodreix la font ve canalitzada per una mina des de la part alta de la població i serveix per a regar el sector sud i oest de l'horta. La resta dels horts són regats mitjançant un pou amb una bomba, que antigament era una sínia. | 08147-98 | Zona de Vilapou, al sud-est del nucli urbà | Antigament les terrasses fluvials del Llobregat, entre la vila murallada i el riu, constituïen una gran zona d'horta, de manera que el creixement urbà de l'eixample que va tenir lloc a partir de la dècada de 1920 es va fer a expenses d'aquest regadiu. Olesa és un lloc amb abundància d'aigües subterrànies. El mateix nom d'Olesa deriva probablement de l'arrel pre-romana ol o or, que significa aigua. El Comú de la vila era qui regulava l'ús de les aigües públiques de la Mina de les Fonts de la Plaça, a l'actual plaça de les Fonts, que proveïa bona part de l'aigua per al consum domèstic, i també de les fonts d'en Roure i de Vilapou. Aquesta última era la que en bona part proporcionava l'aigua per al regadiu.També hi havia moltes sínies. L'aigua de la font ve canalitzada per una mina. No se sap exactament des de quina època, però des del segle XVI ja es van portar a terme obres de canalització que van durar molts anys i que permetien aprofitar els sobrants d'aigua d'algunes cases per fer augmentar el cabal de les fonts. El regadiu d'Olesa era força puixant i, al segle XVIII, segons es descriu en el qüestionari de Zamora, fins i tot s'exportaven productes horta a un bon nombre de poblacions de l'entorn, ja que els horts, orientats a migdia, es troben en un terreny molt calent i la collita és molt precoç. Aquest mateix segle el baró de Maldà, autor del famós 'Calaix de sastre', elogiava també l'horta olesana. Tot i que aquesta no era molt extensa, ja que tan sols ocupava un 1,9 % del terme. Al final del segle XIX i començament del XX el regadiu encara tenia bona salut, ja que a la zona de Vilapou van establir-s'hi un seguit de cases de pagès molt vinculades a l'explotació de l'horta, com ara cal Campos, cal Telura o cal Patata. Tot i que aquesta font ja és documentada des d'antic, l'adequació actual, feta amb maó, és força recent. | 41.5375700,1.9008600 | 408315 | 4599018 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Regular | Legal | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||||
| 55603 | Balls d'envelat d'Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balls-denvelat-dolesa | DIPUTACIÓ DE BARCELONA (2010). Els balls d'envelat a Olesa (primers de segle XX). Recuperació d'una música perduda amb temes dedicats a Olesa (projecte). POVILL ADSERÀ, Joan (2004). La Passió d'Olesa vista per dintre (història d'un espectacle tradicional). Col·lecció vila d'Olesa, 11. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 154-155 | XIX | Músiques que han caigut en l'oblit. | La cobla vila d'Olesa conserva un interessant fons de partitures musicals del segle XIX, amb un conjunt de peces ballables que són obra de compositors locals o que fan referència a temes dedicats a Olesa. El fons té un important valor musical, ja que aplega una diversitat tipològica de músiques des de mitjan segle XIX fins a principis del segle XX. La major part el constitueixen balls de moda (valsos, polques, pasdobles), música vocal (cuplets, fragments lírics, peces religioses, fragments de la Passió) i arranjaments que compositors catalans, la majoria d'Olesa, feien de músiques europees. Entre aquestes peces s'han seleccionat deu títols en un projecte que pretén recuperar aquests balls antics: 'Samitier' (pasdoble, obra de Josep Monné Dinarès, dedicat al futbolista del F.C. Barcelona), 'De Olesa a la Puda' (pasdoble de Feliu Monné Batallé), 'El Olesan' (pasdoble de Josep Boada), 'A uns ulls' (sardana de Josep Blanch i Reynalt), 'Los Polacos' (xotis de Feliu Monné Batallé), 'La mariposa' (polca de Feliu Monné i Batallé), 'Tio Nelo' (vals-jota de Feliu Monné i Batallé), 'Violetes' (fox-trot de Jaume Guardiola), 'Niu d'amor' (vals-Boston, d'Andreu Monné i Duran) i 'El Olesano' (pasdoble de Casanovas). Pel que sembla, alguna d'aquestes peces van arribar a ser força conegudes en la seva època. | 08147-99 | Carrer Argelines, núm. 7 | La delegació d'Olesa de Montserrat de la Unió Excursionista de Catalunya va rebre algunes partitures de l'orquetra Nois d'Olesa, que més tard es van traspassar a la Cobla vila d'Olesa. Quico Monné (1882-1959) havia dirigit l'orquestra Nois d'Olesa durant molts anys, prenent el relleu al seu oncle Feliu Monné i Batallé. Aquesta orquestra va tenir gran notorietat des de finals del segle XIX, tant a Olesa com en altres ciutats catalanes. La família Monné conserva un fons molt complet de partitures d'aquest mestre. L'any 2010, amb el suport de la Diputació de Barcelona, s'inicià un projecte amb el propòsit d'estudiar i recuperar alguns d'aquests balls. | 41.5449700,1.8913000 | 407528 | 4599850 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Autors diversos | 62 | 4.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||||
| 55604 | Cançons per collir les olives | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cancons-per-collir-les-olives | MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 379-384 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 168-169 | XIX-XX | Tradició fora d'ús. | A Olesa el conreu de l'olivera i l'elaboració d'oli tenen una important tradició. En arribar el mes de novembre era el moment de la collita, i amb ella s'encetaven un seguit de rituals, especialment cants i danses. Sembla que antigament hi havia cançons per a cada tipus de feina: cançons per al camí, per a la collita i per a l'hora de plegar. Com que la feina de collir no és rítmica la cançó no requeria tornades que s'adaptessin al moviment de la feina. Les cançons feien menys feixugues les llargues jornades i ajudaven a passar el fred. Tot i que qualsevol peça del cançoner popular hi tenia cabuda, algunes que tenien lletres relacionades amb l'olivera van arrelar especialment, per exemple la que fa: 'Ses olives que coiu/ quan toquen les vostres mans/ garrida, les convertiu/ en perles i diamants./ Olives a l'olivar/ se n'hi ha quedat ben poques/ per això no vull tallar/ els verducs que hi ha a ses soques.' Una de les que se sentien més per la contrada de Montserrat era la cançó de Calandria. Generacions d'olesans van transmetre un afegitó que parodiava els goigs de Sant Salvador adaptats com a corranda. Feia al·lusió irònicament a les desavinences entre dos pobles veïns: 'sant Salvador gloriós,/ vós que en sou fill d'Esparreguera,/ si no hi ha olives al pla/ feu que n'hi hagi a l'Escalera'. | 08147-100 | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Dolent | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 62 | 4.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||||
| 55605 | Goigs de Santa Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-santa-oliva | SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 112-114 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 154-158 | XIX | Santa Oliva de Palerm és la patrona d'Olesa des de l'any 1664. Els goigs dedicats a la santa es canten per la diada de la seva festa, que encara es celebra el 10 de juny. Es conserven diferents versions dels goigs. Entre els més coneguts hi ha els que fan: 'Puig a vostres peus postrada/ en Vós sa esperança posa;/ Siau de Olesa Advocada/ Oliva Verge gloriosa./ Ja que al cel trasplantada/ gràcies derrameu copiosa: Siau de Olesa Advocada/ Oliva Verge gloriosa./ En totes necessitats/ Olesa i comarca vénen/ i en sola una olivera tenen/ pa, vi i menjars delicats;/ patrona sou reclamada/ amb devoció fervorosa:/ siau la nostra advocada'. | 08147-101 | Carrer santa Oliva; carrer Creu Real | Santa Oliva va néixer a Palerm (Sicília) i de jove, coincidint amb l'ocupació dels vàndals, fou enviada captiva a Tunis a causa de la seva fe cristiana. Allà va convertir infidels al cristianisme i va obrar curacions miraculoses. Finalment fou torturada a dintre d'una caldera d'oli bullent i, segons la tradició, decapitada el 10 de juny de l'any 463, diada que ha quedat instituïda a la seva memòria. Posteriorment les seves despulles van ser transportades a la seva pàtria i enterrades junt a un pou, que s'anomena Santa Oliva. La devoció al seu culte va arrelar fortament a Olesa. Hi van influir la important tradició d'Olesa vinculada al conreu de l'olivera i a l'elaboració d'oli, ja que la santa té com a atribut una branca d'olivera. Al final del segle XVI, després de les reformes fetes a l'església, ja hi havia una capella que estava dedicada a santa Oliva. L'any 1664 el papa Alexandre VII va concedir que santa Oliva de Palerm fos la patrona principal d'Olesa. Les seves relíquies havien arribat de Roma aquell mateix any, i van dipositar-se a l'església parroquial junt amb altres de sant Antolí i santa Eufèmia. Poc després, l'any 1675, es va aixecar una capella de caire popular que es va bastir sobre un dels portals de la muralla. El 1790 ja existia la Confraria de santa Oliva, i els seus membres s'encarregaven d'organitzar totes les festes i actes. Hi ha notícia que al segle XVIII per la seva diada ja es feia una processó, que es dirigia al portal de Santa Oliva. Al segle XIX la festa incloïa ballades i un àpat comunitari, i els feligresos feien donacions de productes del camp, oli per a la llàntia, blat per fer coques i altres productes. El reliquiari de santa Oliva es conserva actualment a l'arxiu parroquial d'Olesa. | 41.5470900,1.8940400 | 407760 | 4600083 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 62 | 4.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||||||
| 55606 | Festa de Santa Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-santa-oliva | HERNÁNDEZ CARDONA, M. Àngel (2000). Olesa al finals del segle XVIII segons les respostes de Joan Boada al qüestionari de Zamora. Col·lecció Vila d'Olesa, 7. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 196 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 47-54 SAUMELL OLIVERAS, Joan i altres (1981) Olesa aimada Unió Excursionista de Catalunya (Olesa), p. 112-116, 173-174 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 179-185 | XVII-XXI | Tradició en declivi. | La Festa de Santa Oliva, patrona d'Olesa, es celebra el dia 10 de juny i antigament tenia molt predicació. Per la vetlla de la festivitat ara costum fer les il·luminacions, que consistia en posar petites llànties d'oli als balcons i finestres, tantes com càrregues d'oli s'havien collit a la casa. I també se'n posaven a la capella. El carrer s'engalanava amb decoracions de rams de boix i bombetes de colors. També s'hi feien jocs, xocolatades, la rifa del porc i, al vespre, ball amb orquestra. Durant la dècada de 1960 el dia de la Pasqua de Resurrecció el carrer s'omplia de palmes, palmons i rams de llorer perquè la benedicció es feia a la capella de Santa Oliva. Abans els olesans que conreaven les oliveres oferien el seu fruit primerenc a la santa. Actualment la festa ha perdut importància però encara és visible perquè algunes cases posen testos de flors als portals, i la vigília de la diada la capella de Santa Oliva continua omplint-se de flors.També hi ha el costum de reunir els capellans fills d'Olesa i tots els que han estat a la parròquia per concelebrar una missa. Cal dir que diverses associacions i institucions d'Olesa porten el nom de santa Oliva. | 08147-102 | Carrer santa Oliva; carrer Creu Real | Santa Oliva va néixer a Palerm (Sicília) i de jove, coincidint amb l'ocupació dels vàndals, fou enviada captiva a Tunis a causa de la seva fe cristiana. Allà va convertir infidels al cristianisme i va obrar curacions miraculoses. Finalment fou torturada a dintre d'una caldera d'oli bullent i, segons la tradició, decapitada el 10 de juny de l'any 463, diada que ha quedat instituïda a la seva memòria. Posteriorment les seves despulles van ser transportades a la seva pàtria i enterrades junt a un pou, que s'anomena Santa Oliva. La devoció al seu culte va arrelar fortament a Olesa. Hi van influir la important tradició d'Olesa vinculada al conreu de l'olivera i a l'elaboració d'oli, ja que la santa té com a atribut una branca d'olivera. Al final del segle XVI, després de les reformes fetes a l'església, ja hi havia una capella que estava dedicada a santa Oliva. L'any 1664 el papa Alexandre VII va concedir que santa Oliva de Palerm fos la patrona principal d'Olesa. Les seves relíquies havien arribat de Roma aquell mateix any, i van dipositar-se a l'església parroquial junt amb altres de sant Antolí i santa Eufèmia. Poc després, l'any 1675, es va aixecar una capella de caire popular que es va bastir sobre un dels portals de la muralla. El 1790 ja existia la Confraria de santa Oliva, i els seus membres s'encarregaven d'organitzar totes les festes i actes. Hi ha notícia que al segle XVIII per la seva diada ja es feia una processó, que es dirigia al portal de Santa Oliva. Al segle XIX la festa incloïa ballades i un àpat comunitari, i els feligresos feien donacions de productes del camp, oli per a la llàntia, blat per fer coques i altres productes. El reliquiari de santa Oliva es conserva actualment a l'arxiu parroquial d'Olesa. | 41.5470900,1.8940400 | 407760 | 4600083 | 08147 | Olesa de Montserrat | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55606-foto-08147-102-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||
| 55607 | Platillo de carn a l'Olesana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/platillo-de-carn-a-lolesana | VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 188 | XIX-XX | Tradició perduda. | Plat típic de la vila d'Olesa que és esmentat pel gran recopilador de la cuina catalana Ignasi Domènech. El platillo de carn a l'olesana és fet amb costelles de xai i una salsa especial en la que hi ha xocolata, canyella i altres aromes clàssics, com ara el llorer, la menta i l'orenga. | 08147-103 | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 60 | 4.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||||||
| 55608 | El porc del senyor rector | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-porc-del-senyor-rector | SERRA MASSANSALVADOR, Jordi (2003). Cultura popular del Montserrat. A partir de textos recollits per Pau Bertran i Bros. Col·lecció vila d'Olesa, 10. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 255-257 | XX | Tradició antiga. | Segons una rondalla recollida a Olesa abans era costum que tothom que matés el porc en fes arribar el seu present al senyor rector. I vet aquí que hi havia un rector que també volia matar el porc, però no sabia com fer-ho per estalviar-se d'haver de donar-ne una part a tots els que li havien fet presents. Un amic li va aconsellar que fes córrer que, després de mort, l'havia penjat a la fresca i li havien pres. El rector així ho va fer, però l'endemà es va trobar que el porc ja no hi era, perquè el seu amic li havia anat a robar. El rector va anar tot seguit a casa el seu amic i li va explicar el que li havia passat. Però aquest es va fer el desentès i va fer veure que es pensava que el rector estava practicant el que diria a tots els parroquians. Quan va arribar la Quaresma va confessar tots els parroquians amb la intenció de trobar l'autor del robatori. Quan li va tocar confessar el seu amic aquest va reconèixer que havia estat ell. Llavors el rector li va dir que durant la missa es giraria d'esquena i diria: 'Germans: ara sortirà un home que el que dirà ell és tan cert com l'evangeli del dia d'avui'. I llavors el seu amic havia de confessar la seva malifeta. Quan va arribar el diumenge el capellà va fer tal com havien quedat. Llavors surt l'amic i diu: 'Sí, germans, heu de saber que el rector que tenim ja ha fet cornut a mig poble, i si no el traiem aviat en farà a l'altre mig'. Això va provocar un gran escàndol, augmentat per la manera que havia triat el rector de donar aquella notícia. De manera que el pobre rector no va tenir més remei que marxar del poble. | 08147-104 | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||||||
| 55609 | El mig amic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mig-amic | SERRA MASSANSALVADOR, Jordi (2003). Cultura popular del Montserrat. A partir de textos recollits per Pau Bertran i Bros. Col·lecció vila d'Olesa, 10. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 260-261 | XX | Tradició antiga. | Segons una rondalla recollida a Olesa hi havia un pare que tenia un fill que es vantava de tenir molts amics. El seu pare li deia que ell només tenia un mig amic, però que cap dels amics del seu fill faria el que el seu mig amic faria per ell. I li va proposar una prova: el fill havia de matar un xai, trossejar-lo i ficar-lo dintre d'un sac. Després havia d'anar a casa dels seus amics a veure si estaven disposats a amagar-li el sac. El fill així ho va fer i va comprovar que tots els seus amics s'excusaven. Després el pare li va dir que anés a veure el seu mig amic. Aquest hi va anar i quan va ser a casa de l'home li va preguntar si no era el fill del seu amic. Ell va reconèixer que sí, i el mig amic va fer: 'Ai, desgraciat... Però no perdem temps. Entra i vine cap al celler que l'amagarem'. Quan el fill li va explicar el que havia passat al pare, aquest va poder dir: 'Veus? Vet aquí els amics!' | 08147-105 | 41.5440600,1.8912400 | 407522 | 4599749 | 08147 | Olesa de Montserrat | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||||||
| 55610 | Mas de les Illes (cases noves) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-de-les-illes-cases-noves | AADD (2011). Pla Especial Urbanístic d'identificació de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable susceptibles de reconstrucció i rehabilitació. Urbanisme Integral i Mediambient, S.L.P; Ajuntament d'Olesa de Montserrat (fitxa M 01.1) COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 91-93 | XX | Conjunt de dues cases de pagès adossades, construïdes dintre de la finca del mas de les Illes. Els dos habitatges formen un cos de planta rectangular allargat, amb planta baixa més un pis i amb coberta a dues vessants. Es tracta de construccions de tipologia senzilla, que han conservat la volumetria originària però que han estat reformades amb tècniques i materials moderns. Actualment les façanes són arrebossades amb ciment i no presenten elements d'especial interès. La casa de la dreta conserva unes característiques arquitectòniques més antigues, mentre que la casa de l'esquerra ha estat objecte de reformes més importants entorn de 1970. Davant les cases hi ha una pati, presidit per un lledoner de dimensions monumentals, que conserva restes d'una era enrajolada. Pocs metres al sud hi ha un cobert, que conserva restes d'un pou i una antiga sínia. Al costat hi ha una gran bassa que es nodreix amb l'aigua que neix d'una mina situada a la casa antiga del mas de les Illes. El cobert més gran, actualment dedicat a l'emmagatzematge i manipulat de fruites, està construït aprofitant restes dels antics corrals. | 08147-106 | Camí de les Illes, núm. 12 | El nucli originari del mas de les Illes ja surt esmentat en alguns pergamins del segle XIV. És la construcció situada uns 100 metres al sud-est. L'any 1860 el mas consta com a propietat de Casals i Cortès. Aquesta família també posseïa el mas Vilapou i el mas Gori, en el qual després s'hi va construir l'hotel Gori. El 1910 ja s'havia traspassat a un italià: Lucas Diomedes. Aquest any el mas tenia una extensió de 18 ha i hi vivien masovers (set persones en total). Tot sembla indicar que, amb el canvi de propietari, la masia va ser objecte d'una reforma substancial. Fou aleshores quan va adquirir l'aparença actual, que es caracteritza per una estètica força allunyada de l'estil rural tradicional. Probablement va ser en aquesta època, o una mica més endavant, que es van construir les dues cases noves. Segons informació oral, van ser dos fills de la família propietària qui les van construir. Antigament el mas tenia dues sínies (una enmig dels camps i una altra al costat de la bassa gran), cinc pous i dues basses (aquestes s'han conservat). L'any 1971 es van inundar les terres on estan situades les cases, cosa que va obligar a una important reforma. Des de fa uns anys tota la finca, que ocupa una bona esplanada coneguda amb el mateix nom del mas, està orientada al conreu d'arbres fruiters i als manipulats de la fruita. | 41.5485300,1.8787200 | 406484 | 4600259 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55610-foto-08147-106-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | |||||||||
| 55611 | Mas de les Illes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-de-les-illes | AADD (2011). Pla Especial Urbanístic d'identificació de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable susceptibles de reconstrucció i rehabilitació. Urbanisme Integral i Mediambient, S.L.P; Ajuntament d'Olesa de Montserrat (fitxa M 01.2) COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 91-93 | XIX | Interiors en mal estat. Recentment ha patit un incendi. | Antiga masia que ha estat substancialment modificada al segle XIX i convertida en una edificació molt regular, de planta perfectament rectangular, que s'aparta força del model clàssic. Es tracta d'una casa amb teulada a una sola vessant, pràcticament sense construccions annexes. Té una planta semi-soterrada, una planta pis (on hi havia la part residencial) i una planta sotacoberta. La façana principal és encarada al nord-oest i s'estructura en tres nivells d'obertures amb cinc franges verticals perfectament regulars (excepte dues finestres més modernes). Al primer pis les obertures són en forma d'estrets balcons, mentre que a les golfes les són amb arc de mig punt i barana de terracota. Com a element decoratiu té una fornícula buida. Els murs són fets en part de maó i en part de pedra. Per la part posterior la casa té accés només als pisos superiors, ja que el terreny fa desnivell. La construcció conserva escassos vestigis de l'antiga construcció de la masia: probablement els més antics són en una cambra on hi aflora una mina d'aigua. Aquesta aigua és emmagatzemada en una bassa coberta situada davant de la façana i també nodreix una bassa més gran, situada en un terreny més avall. | 08147-107 | Poligon industrial de la Flora | Aquest és el nucli originari del mas de les Illes, que ja surt esmentat en alguns pergamins del segle XIV. Tot i que de la construcció d'època medieval i moderna n'ha quedat ben poca cosa. L'any 1860 el mas consta com a propietat de Casals i Cortès. Aquesta família també posseïa el mas Vilapou i el mas Gori, en el qual després s'hi va construir l'hotel Gori. El 1910 ja s'havia traspassat a un italià: Lucas Diomedes. Aquest any el mas tenia una extensió de 18 ha i hi vivien masovers (set persones en total). Tot sembla indicar que, amb el canvi de propietari, la masia va ser objecte d'una reforma substancial. Fou aleshores quan va adquirir l'aparença actual, que es caracteritza per una estètica força allunyada de l'estil rural tradicional. Probablement va ser en aquesta època, o una mica més endavant, que es van construir les dues cases noves, situades a uns 100 metres al nord-oest. Segons informació oral, van ser dos fills de la família propietària qui les van construir. Antigament el mas tenia dues sínies (una enmig dels camps i una altra al costat de la bassa gran), cinc pous i dues basses (aquestes s'han conservat). Des de fa uns anys tota la finca, que ocupa una bona esplanada coneguda amb el mateix nom del mas, està orientada al conreu d'arbres fruiters i als manipulats de la fruita. | 41.5476400,1.8798900 | 406580 | 4600159 | 08147 | Olesa de Montserrat | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55611-foto-08147-107-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55611-foto-08147-107-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55611-foto-08147-107-3.jpg | Física | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 | ||||||||
| 55612 | Can Llimona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-llimona-0 | AADD (2011). Pla Especial Urbanístic d'identificació de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable susceptibles de reconstrucció i rehabilitació. Urbanisme Integral i Mediambient, S.L.P; Ajuntament d'Olesa de Montserrat (fitxa M 02) Anònim (1985). 'Les Tortugues o relleus dels entrebigats a Olesa durant els segles XVI i XVII. Apartat I. La masia de can Llimona', a Butlletí del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, núm. 39 (octubre). COBOS, Josep M (1994). Olesa al segle XIX. Col·lecció vila d'Olesa, 4. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 91-93 MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 22-23 VENDRANES, Gusman; RULLIER, Chantale (1996). Oli d'Olesa, la passió d'un poble. Col·lecció Vila d'Olesa, 5. Ajuntament d'Olesa de Montserrat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 78-79 | XIV-XIX | Masia de planta basilical, amb planta baixa més un pis, amb golfes a la part central, obertes en forma de grans finestrals. La coberta és a dues vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal. La façana principal té cossos adossats de planta baixa que formen un pati d'accés. En la façana principal destaca un portal adovellat, amb les dovelles emblanquinades. Els murs són arrebossats. A la façana sud sobressurt un porxo. La part nord és producte d'una reforma que es va fer després de les riuades de l'any 1962. La composició d'aquesta façana posterior marca quatre franges verticals amb grans obertures rectangulars. Aquesta és l'única masia d'Olesa de la que es té constància que hi ha enteixinats, concretament al menjador i en dues cambres del primer pis. Aquestes són rectangulars, qualificades dins del tipus I i del tipus II i estan datats a principis del segle XVII. | 08147-108 | Camí de can Llimona, s/n | La masia ja consta en documentació del segle XII i és de les més antigues que s'han conservat al municipi. Hi ha constància que al segle XIV els Llimona, propietaris del mas, ja produïen oli. L'any 1495 Joan Llimona era el propietari del mas, anomenat de la Llimona Subirana. L'any 1534 ja hi ha notícies d'una premsa d'oli. Dos anys més tard l'amo de la casa era Lluís Duran, àlies Tauponeres, el qual s'havia casat amb la pubilla Joana Llimona. Al segle XVII s'hi hauria fet una reforma important, amb millora de l'estructura i dels interiors. En aquesta època es van construir els enteixinats. L'any 1762 consta un tal Pau Llimona. Cal dir que el cognom Llimona és un dels més antics de la vila i ja està documentat al segle XIV. Ls família Llimona, entre els segles XVI i XVII, era propietària de diferents masos, entre els quals destaca la masia de can Singla, anomenada en aquesta època can Llimona Jussana. Més tard, les terres de can Llimona foren adquirides per la família Casas. L'any 1860 ja consta com a propietari Pablo Casas, i el 1910 és Salvador Casas. Aquest any el mas tenia una extensió de 27 ha i hi vivien 7 persones. Després de les riuades de l'any 1962 es van haver de fer noves reformes i es construí la bassa nova. | 41.5551200,1.8988600 | 408173 | 4600969 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55612-foto-08147-108-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55612-foto-08147-108-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-12-06 10:07 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 324,07 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc