Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 59641 | Tina Baga de les Cucoles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-baga-de-les-cucoles | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | L'estat de conservació general del conjunt no és massa bo ja que es troba enrunat. | La tina se situa pròxima al camí que ressegueix la Riera de Mura. Construcció formada per una tina i una barraca. Tina de planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. S'ha trobat l'interior del dipòsit ple d'aigua. La part inferior dels murs es realitza amb pedra i morter de calç i, la part superior, amb pedra sense material d'unió. La llinda per a l'entrada i la coberta s'han esfondrat. La coberta, encara que inexistent, es creu que era amb pendent a una aigua. Aquest fet es dedueix per la inclinació que prenen els paraments perpendiculars al de l'entrada, aquests decreixen de forma quasi lineal fins trobar-se amb el parament posterior. L'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades, ho podem afirmar, ja que se n'observa part de la filada superior i, per l'estanquitat que confereix al contenir aigua. El broc es localitza a l'interior de la barraca, aquest consisteix en un bloc de pedra força treballat al que se l'hi ha realitzat un orifici. El bloc esmentat, sobresurt uns centímetres respecte els murs de la tina. La barraca es troba adossada al parament est de la tina. És de planta rectangular amb 3,90 m d'ample per uns 2,50 m de llarg. Per a la realització del parament sud aprofita un sortint de roca, la resta es realitza amb murs de pedra seca. El gruix de les parets és de 46 cm. La porta d'entrada té una amplada de 84 cm i n'ha perdut la llinda que la tancava. Igualment, n'ha perdut la coberta totalment. A l'interior hi trobem el broc de la tina. | 08182-243 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7290900,1.8999300 | 408509 | 4620283 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59641-foto-08182-243-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59641-foto-08182-243-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59641-foto-08182-243-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i es segueix el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de Les Solanes, i seguint el camí veurem les Tines Solitària, Transformada, Resclosa Ventaiol, Solei Generes i camí Sant Esteve. A 300 metres de la darrera tina un caminet que s'enfila a mà dreta i que ens duu fins al costat mateix de la tina. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59627 | Tines del Docte grup 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-docte-grup-1 | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6.</p> | XVIII-XIX | L'estat de conservació general és dolent i els dos conjunts actualment es troben mig tapats per la vegetació. | <p>Tina més propera a l'antiga casa de ca la Miquela i a la pedrera. Està format per tres tines de planta circular (tina 1, 2 i 3) i tres barraques de planta quadrangular que es troben en un desnivell del terreny, de manera que la porta de la tina queda al nivell superior d'un costat i la de la barraca al nivell inferior de l'altre costat. La part inferior de l'edifici que conté els cups és feta amb pedra i morter de calç i la superior amb pedra seca sense morter, cobertes amb volta. Sobre els murs s'estén el voladís, fet de pedres més planes, i la coberta de cúpula feta amb el mètode d'aproximació de filades amb una capa de sorra i pedruscall al damunt. L'entrada a les tines es troba a la part superior, obertes a migdia, i es conserven les llindes, una d'elles amb una inscripció. Observant el conjunt de cara a les portes d'entrada de les tines, descrivim les edificacions d'esquerra a dreta. La tina número 1 ha perdut la coberta. La tina número 2 té dues llindes; l'entrada s'estreny per emmotllar-se a la mida de les llindes. Al dessota de la coberta hi ha un tronc encastat on es penjava la corda que servia per subjectar-se mentre es trepitjava el raïm. L'interior del cup presenta encaixos a la cinquena i a la setena filada de cairons. La tina número 3 té dues llindes, una exterior amb la data 1873, i altra interior. Al mur oposat a l'entrada hi ha una finestra. Les boixes de les tres tines es localitzen a l'interior de les barraques que es troben oposades a les portes. Aquestes barraques són de planta rectangular i no conserven les cobertes que serien a un vessant. Cada grup de tina i barraca és independent dels altres, tot i que es troben una al costat de l'altre. L'interior dels cups de les tines està recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. Hi ha un altre grup molt proper que es troba dins el terme municipal de Mura.</p> | 08182-229 | Camí de la Santa Creu de Palou | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.6825500,1.9201500 | 410126 | 4615094 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59627-foto-08182-229-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59627-foto-08182-229-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59627-foto-08182-229-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El conjunt de tines del Docte es troba al peu del camí abans d'arribar a l'ermita de Santa Creu del Palou venint d' El Pont de Vilomara. Camí de Santa Creu de Palou a Cal Padre. Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 cal prendre el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Cal Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobarem una cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra deixant darrera el camí que duu a Vallhonesta. Continuant pel mateix passarem per la masia de Cal Padre, la tina de la pedrera i, a uns 480 metres trobem a aquest grup de tines. Molt a prop hi ha un altre grup format per tres tines i restes de tres barraques, que porta el nom de Tines del Docte grup 2, i que es troben dins el t.m. De Mura. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||
| 59653 | Tines del Racó del Companyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-raco-del-companyo | Suades, R. (2016). Guia interactiva de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. DVD. Centre Excursionista de Terrassa i Unió Excursionista de Sabadell. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. Http://bagesterradevins.cat/patrimoni Blog d'Eloi Font: http://torcularium.blogspot.com.es/2016/02/tines-del-raco-del-companyo.html Blog de David Hernàndez: http://amagatallsdesantllorenc.blogspot.com.es http://torcularium.blogspot.com.es/2016/02/tines-del-raco-del-companyo.html | XVIII-XIX | L'estat de conservació és deficitari ja que falta la coberta. | Aquestes tines havien restat inèdites fins que les va localitzar en David Hernàndez, i va fer la descripció Eloi Font al seu blog. Es tracta d'un conjunt format per dues tines de planta circular exteriorment i interiorment, que estan situades una al costat de l'altra. La situada més al nord és de menor diàmetre, 2m, i l'altra de 2,5m. La part inferior de la construcció està feta amb pedra i morter de calç i l'interior de les tines està recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són de pedra sense material d'unió, i és on es localitza l'entrada a les tines, que presentava els muntants verticals, actualment no en conserva la llinda ja que han perdut la coberta en la seva totalitat. La coberta era feta de falsa cúpula per aproximació de filades i encara s'endevina l'arrencada. La boixa de la tina més petita dona directament a l'exterior i quedava tancada a ran de terra per una petita porta. Actualment la porta ja no existeix però hi ha les senyals de les frontisses de ferro. A pocs metres per sota el conjunt hi ha mitja pedra d'una antiga base de premsa. Al costat hi ha les restes d'una cabana o barraca amb 1,40m de l'alçada dels murs de pedra seca. Aquesta barraca tenia dos recintes, cadascun amb la seva entrada, el més estret adossat a la tina gran i a on donava la boixa que no és visible. La barraca més allunyada tenia unes dimensions exteriors de 3.25 x 2.90 m, i el conjunt de les dues 6.10 x 4.05m. | 08182-255 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6892800,1.9238600 | 410444 | 4615838 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59653-foto-08182-255-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59653-foto-08182-255-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59653-foto-08182-255-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Seguim el camí direcció Mura i deixem els trencants de Santa Creu i Farell, agafant poc després una pista a esquerra que ens porta a les tines del Camí del Companyó i del Companyó. A 100 m de la Tina del Companyó en direcció a la Tina dels Ermitanets i a les Balmes Rojes la pista fa un revolt per la interferència d'un torrent que baixa de Puig-Gili. Cal pujar torrent amunt seguint els rastres enmig del bosc fins arribar a un punt, a uns 250 m, on el pendent de la riba (dreta hidrogràfica) es suavitza i fa una mena de planell poblat de pins. A l'altre extrem d'aquest pla hi ha les tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59626 | Tines de les Balmes Roges | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-les-balmes-roges | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6.</p> | XVIII-XIX | L'estat general de conservació és correcte, tot i que hi ha parts de les tines i les barraques que tenen manques d'elements i es troben plenes de runa. La resta de la balma té runa a l'interior. | <p>Aquest conjunt de tines estan obrades aprofitant la balma com a sostre i com a paret. Conjunt format per dos grups de tines separades 42 m entre elles. El primer grup situat a la banda oest està format per dues tines, una barraca i una construcció auxiliar de planta rectangular. Les dues tines són de planta circular, construïdes en pedra amorterada i en alçada arriben just sota la roca de la balma. El dipòsit és revestit amb cairons amb morter de calç. L'entrada es fa des de la part superior de la barraca central, a través d'obertures rectangulars sense llinda i des del sostre de la barraca a través d'una rampa d'accés de terra i pedra situada al lateral de la tina número 2. La tina núm. 1 té una fondària de 2,40 m i un diàmetre de 2,08 m, presenta una finestra a la part superior. La tina núm. 2 fa 1,92 m de diàmetre i 2 m de fondària. Ambdues estan separades per una barraca al mig en la que s'obren les boixes al seu interior, estan emmarcades amb pedra carejada. La coberta de la barraca és plana i lleugerament inclinada feta amb lloses de pedra, i forma un replà per poder abocar el raïm a través de les obertures que se situen a la part superior. El segon grup de tines està situat a la banda est de la balma, format per una tina i una barraca situades dins una edificació auxiliar que aprofita la balma per al tancament en la part més profunda (5 m) i ampla (24,20 m), està delimitada per un mur exterior amb una porta d'accés al recinte, 232també alberga les menjadores, cosa que indica que es podria haver utilitzat per guardar-hi ramats. La tina núm. 3 és de planta circular, de 2 m de diàmetre i el seu broc dóna a l'interior d'una construcció de planta quadrada annexa a la tina adossada al cantó oest. Per a l'accés al dipòsit hi ha una rampa de pedra coberta amb sorra. El mur del dipòsit és de pedra i morter de calç i presenta l'interior revestit de cairons. El conjunt presenta 2 barraques i 2 edificacions auxiliars. Al primer grup hi trobem una barraca ubicada entre les dues tines, i una edificació auxiliar adossada a l'est de la tina núm. 2. Ambdues empren l'aflorament de la roca com a parament nord. La barraca de planta rectangular fa 1,55 x 2,50 m. Els murs són de pedra seca i la coberta és amb volta amorterada, plana a l'exterior. L'entrada de 75 x 130 cm, amb dos muntants verticals i la llinda en arc rebaixat. Al seu interior observem un amagatall al parament oest; una banqueta de 70 cm d'amplada al llarg de tot el parament nord, i els dos brocs de les tines, cadascun d'ells emmarcat en un quadre de pedra. L'edificació auxiliar és de planta rectangular (3,80 x 2,15 m). Els murs són de pedra amorterada sobre els que recolza el voladís que pren contacte directe amb la roca de balma. El gruix de les parets és de 43 cm. La porta d' entrada de 130 x 200 cm d'alçada, té dos muntants verticals sobre els que reposen dos troncs fent la funció de llinda. Al segon grup a dins la balma hi trobem una barraca, a la banda oest de la tina, i altra edificació auxiliar on queden incloses la tina i la barraca. La barraca és de planta irregular (1,90 m d'ample per 2,60 m de llarg). El seu parament est correspon als murs de la tina; el nord i l'oest a la pròpia roca i el sud fet amb pedra amorterada. La coberta és plana i feta amb troncs de fusta com a bigues i lloses de pedra planeres de grans dimensions a sobre. El gruix del parament és de 47 cm. L'entrada, de 65 x 130 cm, presenta encaixos al muntant esquerre i te llinda de pedra de 90 x 17 x 38 cm. L'edificació auxiliar tanca al sud amb un doble mur de pedra amorterada d'uns 70 cm de gruix i 24 m de longitud. Tanca a l'est amb la pròpia balma davant la qual s'enfila un mur de pedra mig enrunat. Al N queda tancat amb la mateixa roca, i a l'oest amb la roca i un petit tram de mur. Al mur que tanca pel sud hi ha una obertura que tancada posteriorment. A l'interior hi ha la base de pedra d'una premsa per al vi a l'inici de la rampa i una menjadora al parament est.</p> | 08182-228 | Serra de Puig Gili | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.6924800,1.9195600 | 410090 | 4616197 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59626-foto-08182-228-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59626-foto-08182-228-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59626-foto-08182-228-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i les Rates-pinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Seguirem el camí fins arribar a un trencall on el camí de l'esquerra ens duria fins la Vall del Flequer i on es troba la tina de l'Olla. El deixarem darrera continuant pel mateix fins arribar a un trencall a mà esquerra que ens durà directament al conjunt de tines de les Balmes Roges. En el mateix recinte interior de la balma i a prop de la tina núm. 3, hi trobem la base d'una premsa de pedra i el forat on es recolzava la biga a la paret de la balma, i que encara conserva una biga ubicada en aquest lloc, tot i que no sembla pertànyer a la premsa. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||
| 59571 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-159 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | L'estructura general de la barraca ha fet moviment, i sense cap intervenció immediata és probable que acabi ensorrant-se. | Barraca de pedra seca situada al vessant septentrional de la Serra de Coma d'en Bou, prop d'una torrentera que desemboca a la riera de Mura. Està envoltada d'alzines i roures amb sotabosc de roldor. És una construcció de planta doble, rectangular, excavada parcialment al pendent natural del terreny. Mesura 3,40 per 4,46 metres, i està composta per dues estances separades per un mur de 0,68 metres i comunicades interiorment, formant un únic cos. Aquest pas mesura 70 cm d'alçada per 60 cm d'amplada. La llinda és una llosa plana amb els costats irregulars, recolzada en part per sobre del mur de la menjadora i al brancal esquerre. En relació a la façana principal, a la dreta hi ha l'estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a l'esquerra la del pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. L'obertura mesura d'1,70 metres d'alçada per 0,90 metres d'amplada. Té una fondària total de tres metres. Al fons, hi ha la menjadora amb un muret de 70 cm d'alçada per 50 cm de fondària. A cada costat de la menjadora, s'observen els encaixos on es col·locava un tronc que feia de tancament i evitava que el farratge per al bestiar anés a terra. La barraca pel pagès, aprofita el mateix mur de construcció. És de planta rectangular i mesura 2,40 per 1,70 metres (mesures preses a l'interior). La coberta és de lloses per aproximació de filades amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta es manté parcialment, deixant al descobert una part de les lloses i el pedruscall de rebliment. També ha perdut una bona part del voladís. El gruix dels murs és de 55 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una sola llinda, plana. La porta mesura 0,90 metres d'alçada per una amplada de 60 cm. Té tres obertures a mena d'espitlleres que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. Dues estan construïdes a la façana orientada al sud-oest i la tercera a la façana orientada al nord-oest. | 08182-173 | Can Serra - Riera de Mura | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7074200,1.9410400 | 411898 | 4617834 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59571-foto-08182-173-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59571-foto-08182-173-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59571-foto-08182-173-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics.Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59531 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-1 | XIX-XX | L'estructura sembla haver patit l'acció del foc. La coberta té alguns pegats barruers de ciment. | Aljub excavat a la roca, al mig d'una feixa conreada com a horta, per sobre del camí que va des del Pont de Vilomara a la Casa Nova de Sant Jaume. És de planta circular de 2,30 metres de diàmetre per 1,20 metres de fondària. Els murs que aguanten la coberta s'aixequen des del terra entre 70 i 40 centímetres per salvar el lleuger desnivell de la feixa en aquesta zona. Damunt hi reposa una llosa de pedra de grans dimensions que originàriament estava recoberta amb terra i pedruscall donant la sensació d'una volta per aproximació de filades. Pel costat nord hi ha l'obertura o boca, que permet extreure l'aigua amb una galleda lligada a una corda. A ambdós costats hi ha els brancals amb un marxapeus arran de terra per agenollar-se. A dos metres de la boca, en direcció nord, hi ha les restes d'una pica per a la preparació del caldo bordelès. Està adossada al marge, feta amb lloses de pedra i arrebossada per la part interior. Mesura 0,70 per 0,50 metres amb una fondària de 0,45 metres. Es poden observar les marques deixades pel sulfat de coure. | 08182-133 | Camí de la Casa Nova | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7003500,1.8807600 | 406873 | 4617112 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59531-foto-08182-133-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59531-foto-08182-133-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59531-foto-08182-133-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||||
| 59406 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-30 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | L'interior ha estat escardejat amb morter calç. | Barraca de pedra seca ubicada al peu d'unes feixes marjades, envoltada d'arbusts, matolls i pi blanc. És una construcció aïllada aixecada damunt de la roca, de planta rectangular, de 2,43 per 3,17 metres, excavada parcialment en el marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 95 i 80 centímetres respectivament, donant una visió troncocònica del seu interior. L'entrada està situada al centre de la façana, i mesura 1,27 metres d'alçada per 0,68 metres d'amplada, amb llinda plana i marxapeus. Té una petita obertura per damunt de la llinda. Està orientada a migdia. A l'interior conserva una fornícula o tinell. El mur dret de la barraca està construït com un contrafort per suportar la pressió del marge lateral. D'ell neix un mur de pedra. | 08182-8 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 300 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7049500,1.8831800 | 407081 | 4617621 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59406-foto-08182-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59406-foto-08182-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59406-foto-08182-8-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3027. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59478 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-98 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La barraca està en un excel·lent estat de conservació, degut a la cura que en té el seu propietari. Al darrera mateix de la barraca, hi ha una plantació d'iridàcies per anar substituïnt les que es van morint de la coberta. | Barraca de pedra seca ubicada a la Vinya del Racó. En unes feixes on també hi ha una plantació d'oliveres i ametllers. Es tracta d'una construcció aïllada aixecada parcialment damunt de la roca. És de planta circular, i mesura 2,30 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible i voladís exterior en molt bon estat de conservació. El cobriment de terra amb pedruscall de la coberta es manté intacte gràcies a la plantació d'iris, una planta monocotiledònia de la família de les iridàcies. El gruix del murs és de 73 centímetres. L'entrada mesura 1,48 metres d'alçada per 0,80 metres d'amplada, amb llinda plana i marxapeus de pedra. Per sobre de la llinda, hi ha una pedra gravada amb les inicials GOST 19 i a sota la data 1825 (19 d'agost 1825). Al seu interior hi ha dos tinells superposats de 45 per 40 centímetres. Té dues obertures a mena d'espitlleres. Presenta algunes esquerdes a nivell estructural que s'han restaurat amb pedra lligada amb ciment. La porta està orientada al sud-est. A la dreta de la porta, hi ha un petit mur de 50 centímetres d'alçada per 1,30 de llargària que serveix de banc. Al brancal dret, a 1,10 metres d'alçada hi ha pintada la marca del GR (blanc i vermell). | 08182-80 | Raval de l'Envetat | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7094500,1.8733600 | 406270 | 4618131 | 1825 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59478-foto-08182-80-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59478-foto-08182-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59478-foto-08182-80-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 5946. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | ||||||
| 59461 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-81 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La barraca està molt ben feta, i la presència de crespinells a la coberta reté la mica de terra que queda. Cal restaurar aquesta part del mur i coberta. | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní, entre el torrent de Can Serra i el de Can Prat. És una construcció aïllada, de planta circular, de dos metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta es conserva en part deixant al descobert les lloses de tancament de la volta i una part del pedruscall de rebliment. Ha perdut una part important del voladís per la banda posterior, provocant un moviment estructural que ha causat l'enderroc d'una part de la corona exterior del mur. El gruix dels murs és de 55 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. S'observen tres obertures a mena d'espitlleres orientades a l'est, al nord i a l'oest, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. Disposa d'un tinell arran de terra que mesura 40 x 35 x 35 cm respectivament. La barraca està orientada al sud. | 08182-63 | El Prat - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7214300,1.9335200 | 411292 | 4619397 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59461-foto-08182-63-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59461-foto-08182-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59461-foto-08182-63-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3059. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59599 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-65 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La barraca està molt ben realitzada i caldria recobrir correctament la llosa de tancament de la volta perquè no s'hi filtri aigua i ensorri la barraca. Fa relativament poc que el bosc s'ha podat i les restes vegetals no s'han triturat, sinó que s'ha deixat in situ. | Barraca de pedra seca ubicada a mà esquerra del camí que va de les Tines del Ricardo a les Balmes Roges, abans d'arribar al coll del Puig Gili. Està construïda en unes antigues terrasses de vinya i envoltada per un bosc de pi blanc (Pinus halepensis), cirerer d'arboç (Arbutus unedo) i brolla de romaní amb matabou (Bupleurum fruticosum). És de planta quadrangular amb cúpula troncocònica, i mesura de 4,50 metres de façana per 4,20 metres de costat, respectivament (mides preses a l'exterior). Està aixecada retallant un marge per donar estabilitat a la barraca. La coberta està construïda amb la tècnica de la falsa volta amb la clau de volta ben visible. Conserva gairebé tot el voladís que la protegeix de les filtracions d'aigua. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall on hi creixen crespinells. El gruix dels murs és de 0,70 metres. Els brancals o muntants estan lleugerament desbastats, calçats amb pedruscall de mida mitjana i petita en forma de falca. Són verticals i tenen dues llindes planes. La porta d'entrada està ben centrada en relació a l'eix vertical de la façana; mesura 1,42 metres d'alçada per 0,85 metres d'amplada. Disposa de dues obertures, a mena d'espitlleres, a la façana orientada al nord i a l'oest, respectivament, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior, conserva un tinell de la mida d'un càntir. Destaca per l'alçada, tres bigues de fusta encaixades a la roca que com un altell servien per a fer-hi el jaç al qual s'hi accedia amb una escala de fusta. La barraca està orientada al sud. | 08182-201 | Racó de les Tines - Serra de Puig Gili | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6978900,1.9058200 | 408955 | 4616813 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59599-foto-08182-201-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59599-foto-08182-201-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59599-foto-08182-201-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59490 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-109 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La barraca està parcialment ensorrada, probablement degut a la ampliació del camí. | Barraca de pedra seca ubicada a la baga del Flequer, a mà dreta del camí que travessant el torrent del Flequer mena a Can Casassaies. Està ubicada, per sobre d'un marge de terra de cinquanta centímetres d'alçada i envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i vegetació arbustiva com el roldor (Coriaria mytifolia), el matabou (Bupleurum fruticosum i la mata (Lesticus pistachia). És de planta quadrada (d'uns 2,50 metres de costat); les restes visibles són, la part posterior amb un doble tinell i l'arrencada de la volta de la coberta, que era de lloses per aproximació de filades i part dels murs laterals. El gruix dels murs oscil·la entre 0,55 i 0,60 cm. El marge on es va construir estava reforçat amb pedra força irregular, amb una cara més o menys planera cap a l'exterior, combinant dues mides de pedruscall que es fan encara ben visibles, de mida mitjana o petita-mitjana, alguns d'ells en forma de tascó i blocs més grans disposats regularment. A l'interior de l'estança hi ha una bona part de l'enderroc amb el pedruscall petit procedent del cobriment. La porta estava encarada al nord-oest. | 08182-92 | Torrent del Flequer | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6991600,1.9211400 | 410231 | 4616937 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59490-foto-08182-92-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59490-foto-08182-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59490-foto-08182-92-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59448 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-68 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La barraca ha començat a patir la pressió de la vegetació tant arbòria com arbustiva, que està provocant el seu enfonsament. | Barraca de pedra seca doble o composta, a tocar d'un marge, en una feixa emboscada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní amb argelaga i mata. Està ubicada al vessant meridional de la Riera de Rocafort, enfront del castell. És una construcció de planta doble, composta per dues estances separades (sense comunicació interior), formant un únic cos. Presenta una forma rectangular amb planta mixta amb una llargària de façana de 8,50 metres. A l'esquerra, hi ha l'estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a la dreta, l'estança pel pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta per aproximació de filades i clau de volta visible. La porta d'accés mesura un metre d'amplada per 1,35 metres d'alçada. La fondària de l'estança és de 2,40 metres. El gruix dels brancals és de 0,65 metres. Al damunt hi ha tres llindes planes d'on arrenca la coberta. De la menjadora no en queda res, tant sols una línia de pedres que van d'un costat a l'altre. El terra ha estat excavat per donar profunditat. La barraca pel pagès aprofita el mateix mur de construcció. És de planta circular, d'1,80 metres de diàmetre interior. La coberta, que ha patit un enfonsament parcial, a nivell de la clau de volta, està feta de lloses per aproximació de filades. El gruix dels murs és de 70 cm. Els brancals o muntants són inclinats fets amb blocs de pedra força ben escairats, amb una sola llinda plana. La porta mesura 0,90 metres d'alçada per una amplada de 68 cm. No s'observa cap altra obertura. La barraca està orientada al sud, mentre que l'aixopluc per l'animal està orientat al nord-oest. | 08182-50 | Riera de Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7140800,1.9232900 | 410431 | 4618592 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59448-foto-08182-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59448-foto-08182-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59448-foto-08182-50-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3046. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59474 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-94 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La barraca ha sofert algunes intervencions poc afortunades, de reblat d'esquerdes amb ciment, tant a l'interior com a l'exterior. Cal una bona desbrossada i neteja de l'entorn immediat, que a més d'arneres en mal estat, hi ha moltíssims bidons de plàstic i cartrons mig desfets escampats una mica per tot arreu. | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'unes terrasses de conreu abandonades, d'olivera i ametller, a la Serra de Cal Nis, en el vessant sud de la Solella de les Monges. Al costat hi ha un rocar explotat antigament com a pedrera. Està envoltada d'arbres fruiters mig morts. Davant de la façana sud i al costat de la façana orientada al nord-oest, està ple d'arneres o ruscs d'abelles. Té una parra que s'enfila per una pèrgola de ferro, per donar ombra a l'estiu. És de planta quadrangular, i mesura cinc metres de costat. Està aixecada parcialment damunt d'una solera de pedra i excavada en el marge per la part de llevant. L'eix de la barraca és paral·lel al mur. La cúpula és troncocònica, construïda amb la tècnica de la falsa volta i amb la clau de volta ben visible, que ha estat substituïda per un vidre gruixut collat per la part exterior de la coberta amb ciment. Això permet donar molta claror a l'interior. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall i crespinells florits. El voladís de la coberta està ben conservat. El gruix dels murs és de 70 cm. Els brancals o muntants són verticals amb una sola llinda plana de grans dimensions, a la qual se'n sobreposa una segona on s'inicia la construcció de la volta. La porta d'entrada és de fusta folrada amb xapa metàl·lica. Està desplaçada a l'esquerra de la façana perquè una part d'aquesta es troba integrada al mur; mesura 1,70 metres d'alçada per 0,80 metres d'amplada. Disposa de dues obertures, a mena d'espitlleres, a la façana nord-oest, que permeten la ventilació i l'entrada de llum. Per la part exterior s'hi ha col·locat una mosquitera collada amb ciment d'una manera força barroera. No es pot accedir a l'interior de l'estança perquè la vegetació i la terra han bloquejat la porta, la qual cosa significa que ja fa temps que està en desús. El seu interior està ple de quadres de recanvi per les arneres i altres andròmines. Al costat del brancal dret hi ha un banc de pedra, molt ben realitzat que al mateix temps aguanta el marge. La barraca està orientada al sud. | 08182-76 | Solella de les Monges | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6990100,1.8855400 | 407269 | 4616959 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59474-foto-08182-76-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59474-foto-08182-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59474-foto-08182-76-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 5866. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59480 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-100 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La barraca va patir de ple l'incendi de l'any 1985 i li falta el tancament de la volta. | Barraca de pedra seca ubicada al vessant de soleia del camí que va cap a les tines de la Vall del Flequer, just abans de travessar el torrent de Ca n'Onistrell. Està construïda en unes antigues terrasses de vinya i envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. És de planta rectangular, i mesura 2,40 per 2,90 metres (mides preses a l'exterior). Està aixecada parcialment damunt de la roca i excavada en el marge. Un mur de pedra d'un metre d'alçada reforça la façana de llevant i la de ponent. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta enfonsada. Del cobriment exterior només en resten les lloses i el pedruscall. El voladís de la coberta ha caigut parcialment. El gruix dels murs és de 45 cm. Els brancals o muntants són verticals amb una sola llinda plana, partida que resisteix per la pressió dels brancals. La porta d'entrada està desplaçada al costat dret de la façana; mesura 1,26 m d'alçada per 0,50 metres d'amplada i té marxapeus de pedra. Al damunt hi ha una lleixa. La barraca està orientada al sud. | 08182-82 | Torrent del Flequer - Ca n'Oristrell | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7078300,1.8960500 | 408156 | 4617926 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59480-foto-08182-82-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59480-foto-08182-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59480-foto-08182-82-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 8682. Al darrera mateix hi ha arnes d'abelles. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59581 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-54 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La barraca és veu en perfecte estat, però cal una neteja de la vegetació que l'està engolint. Els propietaris tenen la intenció de netejar-la per a que es conservi un cop passin les fortes calors. | Barraca de pedra seca ubicada en el bosc de Ca n'Arbocet, per sobre de la llera esquerra del torrent de l'Àlber. Està adossada al marge i parcialment emboscada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní. Una gran heura l'està cobrint i un rebrot de figuera creix al seu costat. És una construcció aïllada, de planta circular que mesura 1,80 metres aproximats de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta i el voladís encara es conserven força bé. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són rectes amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,20 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada. Degut a la vegetació no es pot observar amb claredat si disposa d'alguna obertura o espitllera, que permeti la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al nord-est. | 08182-183 | L'Arbocet | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7085800,1.9239100 | 410475 | 4617980 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59581-foto-08182-183-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59581-foto-08182-183-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59581-foto-08182-183-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Durant la Guerra Civil espanyola (1936-39) es va utilitzar com amagatall per evitar lleves.Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59422 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-44 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La coberta de l'aixopluc ha fet moviment i pot enfonsar-se. A més, la clau de volta està desplaçada. | Barraca obrada amb pedra seca ubicada en el paratge conegut amb el nom de la Serra, a mà dreta del camí que va de Can Lleonard a Can Casajoana, al mig d'unes feixes ermes i emboscades, orientades al nord-oest. És una construcció de planta doble, rectangular, adossada parcialment al marge per la part posterior. Està composta per dues estances separades per un mur de 0,70 metres i comunicades interiorment formant un únic cos. Aquest passadís està reforçat amb brancals de pedra grossa sense desbastar i una doble llinda plana. A l'esquerra hi ha l'estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a la dreta la del pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. L'obertura mesura 1,40 metres d'alçada per 0,80 metres d'amplada i una fondària total de 3,30 metres. Al fons, hi ha la menjadora (de 40 cm d'amplada). A ambdós costats de la menjadora, s'observen els encaixos on es col·locava un tronc o branca d'un diàmetre i llargària concret que feia de tancament. La barraca pel pagès, aprofita el mateix mur de construcció. És de planta circular de 2,20 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta es manté parcialment, deixant al descobert una part del caramull i el pedruscall de rebliment. També ha perdut una part del voladís. El gruix dels murs oscil·la entre 55 i 70 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una sola llinda. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per una amplada de 60 cm. No té ni obertures que permetin entrar la llum i ventilar ni tinells. El conjunt està orientat al sud-oest. Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics. | 08182-24 | La Serra | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7202700,1.9140900 | 409674 | 4619289 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59422-foto-08182-24-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59422-foto-08182-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59422-foto-08182-24-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3012. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59533 | Aljub | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-3 | XIX-XX | La coberta ha fet moviment. La llinda s'ha després del brancal i presenta varies esquerdes a nivell estructural. | Aljub excavat a la roca, al peu mateix del carrer de l'Arbocet, al Raval de Ca l'Envetat. És de planta circular de 2,30 metres de diàmetre. La part aèria està construïda amb pedra seca, i l'alçada és de 2,20 metres. La coberta és de lloses per aproximació de filades, recoberta parcialment de terra i pedruscall. Ha perdut una part del voladís. La boca està orientada al sud-oest. Els murs queden tallats a mena de brancals. Una llosa plana fa de llinda d'una portella de fusta reinflada pel pas del temps. Té un marxapeus o graó per accedir-hi i una gran llosa de pedra de tancament col·locada verticalment. | 08182-135 | Carrer de l'Arboçet | Aquestes estructures estan estretament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que les van construir. El seu emplaçament està pensat per a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament mitjançant canals excavades al terra, a la roca o bé obrades amb maó. | 41.7082700,1.8728500 | 406226 | 4618000 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59533-foto-08182-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59533-foto-08182-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59533-foto-08182-135-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||||
| 59457 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-77 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La coberta ha perdut el voladís, i va rebre de ple la virulència de l'incendi de l'any 1985. | Barraca de pedra seca ubicada al vessant orientat al sud-oest, conegut com la Miranda. Està construïda en una terrassa molt estreta, envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní, amb profusió de bardisses i argelaga. És de planta quadrada, mesura 3,45 metres de costat (mides preses a l'exterior). Està aixecada damunt de la roca i excavada en el marge per la part de ponent. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís de la coberta ha caigut. El gruix dels murs és de 67 cm. Els brancals o muntants estan inclinats amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està lleugerament desplaçada al costat dret de la façana; mesura 1,56 metres d'alçada per 0,77metres d'amplada. Disposa de dues obertures, a mena d'espitlleres, a la façana nord-oest i a la de llevant, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum. A l'interior, conserva una lleixa per sobre de la llinda. Té una alzina que està creixent al costat mateix de la porta. La barraca està orientada al sud-oest. | 08182-59 | La Miranda - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7169300,1.9225100 | 410370 | 4618909 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59457-foto-08182-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59457-foto-08182-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59457-foto-08182-59-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3055. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59424 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-46 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La coberta i part de les parets estan enderrocades. | Barraca de pedra seca ubicada al mig d'unes feixes ermes, envoltada de matolls, ametllers i oliveres. Està a tocar de la zona urbana, enfront del carrer Tarragona, on hi ha un gran terraplenat. És una construcció aïllada aixecada parcialment damunt de la roca i adossada a un marge de pedra. Està completament ensorrada. Encara es percep la planta rectangular, lleugerament arrodonida pel costat que s'integra al marge. Té unes mides aproximades de 3,30 per 3,10 metres. Per la disposició de l'enderroc, la coberta sembla haver estat realitzada amb lloses per aproximació de filades. El gruix dels murs és d'uns 0,60 cm aproximadament. L'entrada a la barraca es feia pel costat dret de la façana. Per les restes visibles, l'amplada conservada és de 0,65 metres per 1,30 metres d'alçada. Està orientada a migdia. La llinda, que encara es conserva, mesura 1,05 per 0,63 metres. A pocs metres de la barraca, en una feixa o bancal superior, hi ha les restes d'un sistema de recollida d'aigües pluvials gairebé colgat de terra. | 08182-26 | Carrer Tarragona | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7016300,1.8770900 | 406569 | 4617259 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59424-foto-08182-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59424-foto-08182-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59424-foto-08182-26-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3014; on hi ha hi ha una fotografia de la barraca datada el 12 de desembre de l'any 2008. S'observa que estava en perfecte estat, i que la coberta era feta amb clau de volta visible i l'accés a l'interior es feia pel costat dret, a tocar del marge. A la part posterior de la barraca hi havia un queixal d'un metre per 0,50 centímetres. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59425 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-47 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La construcció presenta alguna lleugera esquerda que s'ha reforçat amb pedruscall i pegats de guix. | Barraca de pedra seca ubicada per sota del camí que mena al turó de la Catric-catrac; a prop del Pi rodó. És de planta circular, de 2,60 metres de diàmetre interior. És una construcció aïllada construïda parcialment a la roca i adossada al marge del camí. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible i voladís exterior en bon estat. El cobriment de terra amb pedruscall de la coberta es manté intacte. El gruix dels murs és de 0,60 metres. L'entrada mesura 1,57 metres d'alçada per 0,80 metres d'amplada, amb llinda plana. El brancal dret ha estat reforçat amb cinc lloses planes disposades verticalment i collades amb guix. I per tant, hem de pensar que originàriament l'amplada màxima era de gairebé un metre. El marxapeus ha desaparegut. Està orientada al sud-est. En direcció sud-est, a una dotzena de metres, hi ha dues basses de planta rectangular excavades a la roca. Les dues estructures estan reforçades per murs de pedra. Actualment estan buides. | 08182-27 | Turó de la Catric-catrac | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7018100,1.8786800 | 406702 | 4617277 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59425-foto-08182-27-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59425-foto-08182-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59425-foto-08182-27-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3015. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59460 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-80 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La disposició de la barraca i la forma que presenta el mur orientat a ponent, podrien indicar que la construcció havia estat més gran, tractant-se potser d'una barraca de planta doble, composta per dues estances separades, sense comunicació interior i formant un únic cos. | Barraca de pedra seca ubicada molt a prop de les feixes de Can Serra, en el vessant septentrional que dona a la riera de Mura. Està construïda en unes antigues terrasses de vinya i envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní amb argelaga. Té un roure que creix per darrera mateix. És de planta mixta, i mesura 3,50 per 3 metres (mides preses a l'exterior). L'interior té una planta irregular, amb una mida màxima de 2,25 metres. Està aixecada parcialment damunt de la roca i adossada a un marge de pedra seca per la part de llevant. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís de la coberta està força ben conservat. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament inclinats amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està completament desplaçada al costat dret de la façana i mesura 1 metre d'alçada per 0,65 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada al sud, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. Té dos tinells ubicats al fons, un a tocar de l'altre. La barraca està orientada al sud. Uns metres més avall hi ha una cisterna, de planta rectangular, fet amb pedra i arrebossat per la part interior. Conserva l'arrencada de lloses de la coberta. Mesura 1,60 metres d'amplada per 2,70 metres de llargària (mides preses des de l'exterior). Té un metre de fondària. | 08182-62 | El Prat - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7212800,1.9328700 | 411238 | 4619381 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59460-foto-08182-62-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59460-foto-08182-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59460-foto-08182-62-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3058. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59402 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-26 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La façana principal ha sofert un lleuger moviment provocat segurament pel trencament de la llinda principal. | Barraca de pedra seca ubicada en una zona de terrasses marjades per al cultiu de la vinya, abandonades i emboscades de pi blanc i mata. És una construcció aïllada, aixecada damunt de la roca, de planta rectangular, de 3,70 per 3,10 metres, adossada parcialment en el marge per la seva part posterior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra. El gruix dels murs és de 60 cm. L'entrada està centrada en relació a la façana, mesura 1,80 per 0,74 metres, amb llinda plana. A causa del trencament de la llinda inferior, s'observa un afegitó a mode de pilar per evitar que el sostre cedeixi, provocant l'enfonsament parcial de la coberta; mesura 0,45 metres d'amplada per 0,78 metres de fondària. A la façana de ponent hi ha una obertura per donar claror a l'interior. Està orientada a migdia. A la llinda superior, que es troba a tocar del ràfec de pedra, hi ha gravada la data 1894 i la inicial 'P.' A la façana, orientada a l'est, s'observen tres graons que es converteixen en una escala volada que permeten accedir a la feixa superior. | 08182-4 | Antiga vinya al costat septentrional de la BV-1224, 200 metres abans del PK-6 | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7066000,1.8812400 | 406922 | 4617806 | 1894 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59402-foto-08182-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59402-foto-08182-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59402-foto-08182-4-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3026.Al seu interior, s'hi ha detectat presència de quiròpters. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | ||||||
| 59612 | Font de Can Lleonart | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-lleonart | XIX | La font no raja. Es desconeix si és per motiu temporal degut a la sequera de l'estiu, o és que la deu d'aigua s'ha assecat. En tot cas, no fa pas massa temps que la font ha estat arranjada i netejada de bardisses i una heura que la cobria totalment. | Font excavada en un marge a l'ombra d'una figuera, molt a prop de la bassa de la casa. Està construïda amb pedra tosca o travertí, collada amb ciment. Fa un metre d'alçada per 0,70 cm d'amplada. Per protegir-la de la terra que va caient del marge, se li ha col·locat una totxana amb un arrebossat de ciment al damunt. A tot just un pam de terra, hi ha una pedra arrodonida amb un forat circular de 2,5 cm de diàmetre, sense broc per on surt l'aigua. | 08182-214 | Can Lleonart | 41.7179800,1.9173300 | 409940 | 4619031 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59612-foto-08182-214-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59612-foto-08182-214-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59612-foto-08182-214-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | ||||||||||
| 59464 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-84 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La llinda de la barraca està partida però aguanta per la pressió dels muntants i la volta. També hi ha un enderroc del mur dret. Al costat de la barraca hi ha les restes d'una segona construcció que semblen formar part d'un conjunt molt més gran i compacte, tractant-se segurament d'una construcció de planta doble, composta per dues estances separades (sense comunicació interior), i formant un únic cos. Les restes mostren una estructura quadrangular amb una filera de lloses que semblen correspondre a l'arrancada de la volta per finalitzar amb un sostre de lloses planes, que hauria pogut servir d'estança per aixoplugar el bestiar de càrrega. | Barraca de pedra seca ubicada al peu d' un corriol, un cop travessada una feixa que hi ha al costat dret del camí que va de Can Prat a Ca l'Artesà, abans d'arribar a un gran pollancre. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,30 metres de diàmetre interior, excavada parcialment en el marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Es conserva bona par del cobriment de terra de la coberta i el pedruscall de la coberta. També conserva bona part del voladís. El gruix dels murs és de 85 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una sola llinda plana, que està esquerdada per la meitat. La porta mesura 1,15 metres d'alçada per 0,75 metres d'amplada. Disposa d'un tinell a l'interior. La barraca està orientada al nord-oest. | 08182-66 | Can Serra - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7223400,1.9341100 | 411342 | 4619498 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59464-foto-08182-66-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59464-foto-08182-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59464-foto-08182-66-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3119. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59658 | Roca de les Creus de Casajoana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-de-les-creus-de-casajoana | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. ROVIRA, Jordi; CASANOVAS, Àngels i PÉREZ, Enric (1998). La roca de les creus de Casajoana (El Pont de Vilomara i Rocafort, el Bages); dins Dovella, núm. 58, pp. 13- 17. PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. Autoedició. | V-XVIII | La manca d'actuacions arqueològiques i la urbanització de la zona n'impedeixen un coneixement científic. | En terres del que fou el mas Casajoana, ara convertides en urbanització, en el camí que anava del mas de La Roviralta a Rocafort hi havia una gran pedra, originàriament emplaçada de manera horitzontal. Servia de fita termenal en una cruïlla de camins rurals. Restava oblidada de la memòria popular i colgada per la vegetació. Després de l'incendi de 1985 que també l'afectà, quedava a la vista i desprotegida. El bloc és cobert d'una quarantena de creus gravades i d'altres grafismes, tots profundament gravats sobretot en el seu sector central, que apareix sobrealçat. Les seves dimensions són de 380 cm de llargada, 130 cm d'alçada i 60 cm d'amplada. El material de suport és pedra sorrenca. En el conjunt de gravats hi apareixen dues dades (1775 i 1802), 37 creus de diferents tipus (llatines, gregues), 6 cassoletes i 5 depressions longitudinals. Es tracta d'un exemple, com a mínim contrastat des del s. XVII ja què unes escriptures de 1635 i també de 1695 esmenten el bloc de pedra del terme, del que eren des de època medieval els blocs termenals emprats com a punt de referència de propietats, vies o termes municipals. Tanmateix, la simbologia cruciforme apareix des d'antic als documents catalans (segle XI), com a senyal delimitadora de límits parroquials o de propietats. | 08182-260 | Urbanització River Park - Casajoana | El 20 de març de 1635 i el 29 de novembre de 1695, unes escriptures esmenten el bloc de pedra del terme. Tement per la seva integritat, els veïns de Rocafort motivats per Josefina Oliveras i el Museu, l'any 1992, decidiren traslladar-la i ubicar-la darrera l'església de Santa Maria. | 41.7158500,1.8915500 | 407793 | 4618822 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59658-foto-08182-260-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | S'accedeix al jaciment des del Pont de Vilomara per la carretera BV-1124 que mena al nucli de Rocafort. A l'alçada del PK 5,150 s' agafa la carretera que surt a l'esquerra i s'enfila cap al Turó de Solanes, on hi ha actualment la urbanització 'River Parc'. Cal anar al nord d'aquesta urbanització pel primer carrer a l'esquerra al capdavall del qual es troba el camí de terra que mena a can Casajoana. Uns quatre-cents metres al nord-est, a la dreta del camí, es trobava el jaciment. | 94 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59617 | El Mas del Pont | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mas-del-pont | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. MAS i CASAS, Josep Maria (1882). Ensayos históricos de Manresa. Pàg. 115. Reedició ampliada. | XVI-XVIII | La manca d'ús incrementa la velocitat de deteriorament. Les teules estan posades directament sobre les bigues de l'encavallada. | Mas que rep el nom per estar ubicat al costat del Pont Vell, a la llera esquerra del riu Llobregat. És el mas principal de l'Heretat del Pont. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és de quatre vents. Consta de diverses construccions adossades, que corresponen a les necessitats de cada moment. Les obertures de la façana principal es distribueixen a partir de diversos eixos de verticalitat de forma simètrica. Al centre, un portal de llinda plana de pedra ben escairada i amb la porta de fusta de doble fulla clavetejada. Els brancals, marxapeus i llinda estan fets amb pedra del país. A la planta baixa també s'obren dues finestres de mides diferents, a cada costat del portal. A l'extrem de la façana, un portaló de doble fulla per entrar el carro. La planta pis conserva els finestrals amb dos balcons i una balconera. Totes amb baranes de ferro forjat i persianes de llibret. A mà esquerra, cap a ponent hi ha un terrat amb una barana senzilla de ferro. A la planta baixa hi havien les dependències de treball i emmagatzematge, com el celler on hi havia les bótes, algunes de les quals encara es conserven, encara que en mal estat. Sobretot per la manca d'ús i una important crescuda del Llobregat que va arribar gairebé fins el sostre de la planta baixa. Que precisament és de volta. A l'entrada hi trobem l'escala d'accés a les plantes superiors. El primer tram és de pedra, com també ho és el paviment. També es conserven sis tines; estan situades a la part posterior i es carregaven per una rampa d'accés des de l'exterior. | 08182-219 | Carrer Sant Jaume, 1 - El Pont | En la documentació del segle XIV (anys 1320 i 1323 respectivament), s'esmenta a Berenguer de Vilomara com a cap de família del Mas del Pont. L'any 1346 la filla, Elisenda, sembla ser-ne la propietària, ja que dóna poders a Jaume Olius, fill de Guillem de Manresa. Del segle XV, en un document de l'any 1486 que Fortià Solà va estudiar es diu que: 'Reunits en capítol l'abat, l'almoiner, el cambrer i la major part dels monjos del monestir de Sant Benet de Bages, estableixen a Salvador del Mas, que era de Rocafort, tres masos de dit terme anomenats Les Solanes, Les Pohoses i la Carosa, amb l'obligació de pagar, a més del delme i la primícia, cinc sous per cadascun d'ells el dia de la Mare de Déu d'agost'. L'any 1662, la propietat pertanyia a la família Alemany, que tenia una gran extensió de terres i masos conegut genèricament com l'heretat del Pont o també Antius. Per ordre d'importància el seguia un segon mas anomenat Les Solanes (conegut també com Les Solanes Blanques i més modernament com a Cal Nis). També tenien la propietat anomenada La Masoveria Petita (actual Cal Martinet). La família Alemany havia de pagar un cens (en moneda i en espècies) realment important al monestir de Sant Benet de Bages, que tenia el domini directe: una lliura, cinc sous i nou diners i un quartà d'oli, una lliura de cera, un porc, un xai, un formatge i un gall. L'any 1664 s'esmenta a Bonaventura Cosa, fill de Manresa com a propietari de l'heretat. Quan mor, deixa uns diners per arranjar la capella de Santa Maria Magdalena del Pla. A finals del segle XVIII l'heretat passa a mans de la Cova de Manresa, de la Companyia de Jesús. Els estadants de Les Solanes sembla ser que pagaven un cens. El 26 d'octubre de 1723, davant el notari Geronimo Sastre i Rovira, de Manresa el superintendent general de l'exèrcit i Principal, fa un establiment a favor del pare rector i col·legi de Sant Ignasi de Manresa, per tal de fer construir un molí fariner en els terrenys de l'heretat. Uns anys més tard, l'any 1728 el rector del col·legi fa un establiment a favor de Josep Playà, de Rocafort, que l'any 1741 surt esmentat en el cadastre com a masover del Mas Solanes i l'any 1746 en un altre cadastre també hi viu un germà d'aquest. Poc després del 1773, l'heretat del Pont passa a mans d'Ignasi Soler i Morros, ciutadà honrat de Barcelona. L'any 1818, torna a canviar de mans, aquest cop a favor de Joan Bautista Vilaseca, que la conservarà 35 anys fins que el 3 de juliol de 1853 la ven a Josepa Sans, vídua de Jover, i rebesàvia del propietari actual. Aquesta va aconseguir redimir els censals que pesaven sobre la finca. | 41.7010300,1.8702100 | 405996 | 4617199 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59617-foto-08182-219-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59617-foto-08182-219-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59617-foto-08182-219-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Antigament tenia trull d'oli i molins fariners en les seves terres que termenejaven amb el riu Llobregat. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59442 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-64 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La manca de manteniment i la vegetació acabaran per enfonsar-la. | Barraca de pedra seca ubicada en unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) amb predomini de brolla de romaní, mata i argelaga. Al davant de la barraca i entremig de la vegetació, s'observen ullastres joves, testimoni del cultiu de l'olivera en aquest vessant. S'hi accedeix a partir de quatre graons excavats a la roca que hi ha a la feixa inferior. És una construcció aïllada, realitzada damunt la roca, de planta circular, de 2,50 metres de diàmetre interior. Està enrasada al mur, amb la façana i part de la corona aparent. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Ha perdut gairebé tot el recobriment de terra i està desproveïda de vegetació. El voladís només es conserva per la part davantera. El gruix dels murs oscil·la entre 50 i 60 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda plana. El brancal dret presenta una forta inclinació cap a l'interior degut a un moviment estructural provocat per les arrels i la vegetació arbòria que ha caigut damunt de la coberta. La porta mesura 1,20 metres d'alçada per 0,55 metres d'amplada màxima. Recolzat al brancal dret de la porta neix un banc de pedra que aprofita el pendent natural del marge. Mesura 2,10 metres de llargària per 40 cm d'alçada i 40 cm d'amplada. El marge dret on es recolza la barraca té una escala volada que permet accedir a la feixa superior. La barraca està orientada al sud. | 08182-44 | Camí de la Salva - Ca n'Arbocet | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7128200,1.9259000 | 410646 | 4618449 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59442-foto-08182-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59442-foto-08182-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59442-foto-08182-44-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3039 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59500 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-119 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La manca de voladís està provocant filtracions d'aigua. Aquest fet, afegit al retall realitzat per la màquina a l'hora d'eixamplar la pista, arran dels brancals, està accelerant l'erosió del marge i el moviment estructural de la barraca. | Barraca de pedra seca ubicada damunt d'un marge d'1,50 metres d'alçària, arran del camí que mena de la Casa Nova de Sant Jaume, al lloc conegut com El Pla de la Mandra. És una construcció aïllada, de planta circular, d'1,90 metres de diàmetre interior, envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní amb matabou (Bupleurum fruticosum). La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta gairebé ha desaparegut, deixant al descobert les lloses i el pedruscall per on entra la claror. També ha perdut una part important del voladís. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb dues llindes planes. La porta mesura 1,18 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada màxima a la part baixa i 0,45 metres per sota la llinda. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres que permeten la ventilació i l'entrada de la llum (orientades al sud-est i al sud oest respectivament). La barraca està orientada a l'est. | 08182-102 | Riera de la Casa Nova | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6866800,1.9002600 | 408476 | 4615574 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59500-foto-08182-102-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59500-foto-08182-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59500-foto-08182-102-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10722. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59407 | Barraca de vinya de l'Adjutori | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-ladjutori | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La part dreta i posterior de la barraca ha fet moviment provocant el despreniment d'algunes pedres. | Barraca de pedra seca ubicada a l'extrem sud de les feixes de l'Adjutori, en un bosc jove de pi blanc. És una construcció aïllada, aixecada damunt de la roca fortament erosionada, i adossada al marge pel costat esquerre. És de planta circular, de 2,75 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment exterior està parcialment recobert de terra. El gruix dels murs és de 60 cm. L'entrada mesura un metre d'alçada per 0,60 metres d'amplada, amb llinda plana. Està orientada a migdia. A l'interior conserva un armari o tinell de pedra fet arran de terra. | 08182-9 | Vinya de l'Adjutori | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7197900,1.9195700 | 410129 | 4619230 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59407-foto-08182-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59407-foto-08182-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59407-foto-08182-9-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59553 | Ca n'Oristrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-noristrell | BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona. | X-XX | La part més transformada és la que correspon als pisos superiors on s'han adequat a les necessitats actuals. | El mas Oristrell és una de les finques més extenses del Pont de Vilomara i una de les més antigues. S'ubica a l'entrada de la vall del Torrent Flequer, en un punt dominant visualment. L'antiguitat de la masia i les diferents reformes i ampliacions que ha patit mostren una planta complexa de diferents cossos. L'antiga façana, amb portal rodó dovellat, orientada a migdia, ha quedat tapada per edificacions auxiliars de caràcter productiu. Però aquesta façana ja era una ampliació de la part més antiga, coneguda amb el nom de Torre Moruna. Un document del segle XIII ja parla d'aquesta torre quan es refereix a la capella de Sant Pere com a 'capella de la torre'. És de planta rectangular i encara conserva espitlleres de defensa. Possiblement hagi perdut altura en alguna reforma, però la resta es conserva poc alterada. Aquesta torre va quedar integrada a la construcció de la masia a causa de les successives ampliacions. Posteriorment s'hi van anar afegint estructures de producció en diferents èpoques: la pallissa, l'era, els cellers, diferents corrals, un trull i les tines. D'aquestes darrers, hi trobem un grup aïllat, als quatre vents, de tres tines cilíndriques i deu més adossades a la casa. Tant en el sector de llevant com en el de ponent. | 08182-155 | El Pont de Vilomara | La documentació més antiga que ens parla d'aquest mas és un pergamí de Sant Benet de Bages de l'any 932. Es tracta d'una venda entre Aldevoso i la seva muller Ranla i Gonderic i Ermessenda, d'unes cases amb corts, horts i terres de conreu, terres ermes, vinyes i pomeres. Situa la finca en el lloc que es coneix amb el nom d'Ullastrell. Les terres delimiten a orient amb 'Palazio de Avezcia', a migdia amb Monte Virgilio, a nord amb el riu Néspola i a occident amb el riu Llobregat. Existeixen document del mateix segle X i XI on es testimonien vendes. Amb el temps la informació augmenta progressivament i continua aportant dades del mas i de la família Oristrell durant els segles XIII, XIV, XV, XVI, XVII i fins l'actualitat. Fins el segle XVIII es manté el cognom Oristrell, que ha quedat al mas. Però a partir de 1723, al quedar-se sense descendència masculina, el cognom esdevé Oliveras. Fou mitjançant l'enllaç matrimonial entre Jaume Oliveras i Oristrell i la pubilla. El cognom Oliveras es manté en l'actualitat. | 41.7093400,1.9041000 | 408828 | 4618086 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59553-foto-08182-155-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Destaca, a part de les tines, un trull, amb tots els seus components i amb una de les pedres porta la data de 1884 gravada. En el celler també es conserven dues bótes congrenyades i de cadireta. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59582 | Dipòsit de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-de-vinya-1 | XIX | La pica es veu en bon estat. Caldria netejar-la de la mica de brolla que hi té al voltant i al seu interior. | Dipòsit de vinya o cisterna ubicada a mà dreta d'un corriol que s'inicia al costat de l'era i condueix fins a ca n'Arbocet antic. Està construït arran de terra i la seva identificació és fa difícil degut a la profusió de vegetació (herbassar i brolla de romaní) que hi ha crescut dins i al voltant. La seva estructura és molt senzilla; de planta quadrangular, està excavat a la roca i parcialment al terra i arrebossat amb morter de calç per la seva part interior. Mesura un metre de costat per 70 cm de fondària. Tot el perímetre del dipòsit està reforçat amb una filera de pedres, tal vegada per evitar que la terra entri al seu interior. | 08182-184 | l'Arbocet | Aquestes estructures estan implícitament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que ho va construir. La seva construcció i emplaçament està estretament lligat a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament de les aigües mitjançant canals excavades al terra o a la roca o bé obrades amb pedra seca i/o maó, i impermeabilitzades amb morter de calç. | 41.7099200,1.9275100 | 410776 | 4618125 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59582-foto-08182-184-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||||
| 59562 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-156 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La presència de dos pins força grans per la part del darrera i l'espessa brolla de romaní que creix al voltant i a lacoberta, fan perillar la seva estructura. | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní, al costat esquerre de la llera del torrent de Can Serra. És una construcció aïllada, de planta circular de 2,10 metres de diàmetre interior. Està construïda aprofitant la roca i adossada al marge. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta es conserva força bé, tot i que ha perdut una part important del voladís. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana, molt irregular. La porta mesura un metre d'alçada per 0,70 metres d'amplada màxima. No s'observen obertures per permetre el pas de la llum i la ventilació. La barraca està orientada a l'est. | 08182-164 | Can Serra - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7214400,1.9337700 | 411313 | 4619398 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59562-foto-08182-164-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59562-foto-08182-164-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59562-foto-08182-164-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59466 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-86 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La presència de romaní a la coberta i el creixement d'arbres i arbusts al seu voltant per manca de manteniment poden provocar el seu ràpid deteriorament. | Barraca de pedra seca ubicada a tocar d'un marge, al fons d'una gran feixa erma que hi ha al costat dret del camí que va de Can Prat a Ca l'Artesà, just abans de travessar la riera de Mura. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,15 metres de diàmetre interior, excavada parcialment en un marge rocós. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Es conserva bona par del cobriment de terra de la coberta i el pedruscall de la coberta, tot i que hi ha varis peus de romaní. Destaca la gran llosa de tancament de la volta. Conserva bona part del voladís. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són verticals, amb una sola llinda plana. El dret està construït amb una sola llosa col·locada verticalment, mentre que l'esquerre està construït d'una manera més clàssica, amb pedres més o menys regulars i ben escairades. La porta mesura un metre d'alçada per 0,80 metres d'amplada. No té espitlleres ni tinells a l'interior. La barraca està orientada al nord. | 08182-68 | Can Serra - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7228100,1.9347500 | 411396 | 4619549 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59466-foto-08182-68-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59466-foto-08182-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59466-foto-08182-68-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3121 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59435 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-57 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La terra que hi ha a l'interior, ha estat aportada. No hi ha cap enfonsament. | Barraca de pedra seca situada en el vessant septentrional del Torrent de la Font de l'Àlber; en unes terrasses d'oliveres. Està enrasada i integrada a un mur de pedra seca de dos metres d'alçada. El marge està reforçat amb pedra força regular, amb una cara planera cap a l'exterior, combinant dues mides de pedruscall que es fan ben visibles, de mida mitjana o petita mitjana, alguns d'ells en forma de tascó i blocs més grans disposats regularment. L'eix de la barraca és perpendicular al mur. Els brancals o muntants són rectes. La llinda és doble formant un arc i descansa directament sobre els brancals, l'espai buit deixat per l'arc s'ha reblat amb falques de pedruscall. L'alçada de la porta mesura 1,10 metres per una amplada de 0,53 metres. Per sobre de la llinda hi ha les restes del voladís, fet amb llesques de pedra plana. El gruix del murs és de 0,75 metres. A l'interior, la planta és circular i mesura 1,70 metres de diàmetre. La coberta és de lloses per aproximació de filades amb la clau de volta visible. Arran de terra té tres tinells, un a tocar de l'altre, en molt bon estat de conservació (35 x 40 x 40 de fondària respectivament). La barraca està orientada al sud-oest. Al costat de llevant del mur en relació a la porta, hi ha una escala volada. | 08182-37 | Can Riera | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7109400,1.9173100 | 409929 | 4618249 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59435-foto-08182-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59435-foto-08182-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59435-foto-08182-37-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3032. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59635 | Tines del Boines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-boines | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada | Es tracta d'una construcció formada per dues tines i una barraca. Tot el conjunt forma un sol cos de forma quasi perfectament rectangular, de 4,70 m per 6,80 m, quedant les dues tines a l'interior de la mateixa construcció. La part inferior dels murs es feta amb pedra amorterada, corresponent als dos dipòsits, i la part superior és de pedra seca, de la que s'ha ensorrat gran part. Cal indicar la presència de fragments de peces ceràmiques (teules) inserides als murs, segurament durant la seva construcció. La coberta ha desaparegut totalment. L'entrada és comuna per a les dues tines i té una amplada de 130 cm; és construïda amb els muntants verticals, sobre els que recolzaria la llinda, en aquest cas inexistent. Descrivim les tines tenint com a referència la porta d'entrada i d'esquerra a dreta. La Tina núm.1 té el dipòsit amb planta circular. L'interior d'aquest és recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura; és possible que durant la seva construcció o bé posterior a aquesta, s'ampliés ja que la penúltima filada presenta uns encaixos que es trobem tapats per morter, iguals als de la filada superior. La Tina núm. 2 té el dipòsit amb planta rectangular i és de menor dimensió. El seu interior també es presenta enrajolat amb el mateix tipus de peces ceràmiques, en aquest cas completament planes. Els brocs d'ambdues tines es troben a la barraca ubicada a la part posterior. En aquest conjunt trobem una barraca de pedra seca i emplaçada al sud-oest. La seva planta és rectangular de 3,70 m d'ample per 2,40 m de llarg. La coberta, part superior dels murs i muntants per a l'accés s'han ensorrat. El gruix dels seus murs és de 50 cm. Té una finestra al parament nord-oest i al seu interior hi observem 2 amagatalls i els dos brocs de les tines. | 08182-237 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també en mig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6872600,1.9309300 | 411029 | 4615606 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59635-foto-08182-237-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume, on deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix passant pel costat de les tines de la Lluca i Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans, continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem la tina del Companyó i, seguint el camí avall, a pocs metres, passarem pel costat de la tina del Camí del Companyó. Continuant pel mateix camí arribarem a la Sínia Vella, on tombarem cap a l'esquerra en direcció a la font del Boines. En aquest punt, ens enfilarem riera amunt per un sender en molt mal estat i amb molta vegetació fins trobar una planura a pocs minuts on es troba aquest grup de tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59633 | Tina del Companyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-del-companyo | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada. | La construcció és formada per una única tina i una barraca ubicada a l'entrada de la primera. La planta interior de la tina és circular menter que a la seva base exterior és rectangular. La part inferior de la construcció és realitza amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina i tres finestres. L'entrada presenta els muntants verticals, actualment però, ja no en conserva la llinda. Igualment, ha perdut la coberta en la seva totalitat. El broc es localitza al cantó oposat a l'entrada, i queda emmarcat a l'interior del mur en un rectangle de 60 cm d'amplada per 90 cm d'alçada del que alhora en sobresurt la pedra que el conforma. El conjunt de la construcció es troba força deteriorat i a l'interior hi creix vegetació. | 08182-235 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6876600,1.9258600 | 410608 | 4615656 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59633-foto-08182-235-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem aquesta tina. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59634 | Tines del Camí del Companyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-del-cami-del-companyo | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació i en part enrunada. | La construcció se situa pròxima a Santa Creu de Palou. És formada per un grup de dues tines, amb dipòsit de planta circular i planta exterior en forma de vuit, i una barraca. La part inferior de la construcció és realitzada amb pedra i morter de calç i l'interior dels dipòsits està recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs és feta amb pedra sense material d'unió on es localitza la porta d'accés, comuna per a les dues tines i encarada al camí. L'esmentada obertura per l'accés té la mateixa amplada de baix a dalt i la llosa que fa funció de llinda n'ha desaparegut. La Tina núm. 1 presenta dues finestres i la Tina núm. 2 en té tres. Les dues cobertes s'han ensorrat completament. Els dos brocs s'ubiquen a la part posterior de la construcció i a l'interior de la barraca. La construcció es troba força malmesa i la vegetació l'envolta i hi creix a l'interior. Adossada a la part posterior de les tines localitzem una barraca realitzada amb murs de pedra seca i que ha perdut totalment la coberta. És de planta rectangular amb 3,80 m d'ample per 2,18 m de llarg. L'entrada es localitza al parament sud i té una amplada de 92 cm; se n'ha ensorrat la part superior i no presenta la llinda. El gruix de les parets és de 46 cm. A l'interior si observen els dos brocs de les tines a una distància entre ells de 280 cm; la pedra que els conforma sobresurt dels murs. A més, hi trobem pedres, de la pròpia construcció, i vegetació que hi creix. | 08182-236 | Serra de Puig Gili | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6861800,1.9264600 | 410656 | 4615491 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59634-foto-08182-236-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. En aquest punt deixarem la pista per agafar el camí que passa pel mig de la masia fins arribar a la riera. La creuarem i seguirem pel mateix, riera amunt passant pel costat de les tines de la Lluca i les Ratapinyades. Tot vorejant el Torrent Mal i el Torrent de les Arcades arribarem al Racó dels Manresans. Continuarem pel mateix camí deixant darrera el que ens duria fins al conjunt de tines de les Balmes Roges. Seguirem fins trobar-nos una petita planura ubicada entre el Racó dels Companyons i el Racó del Víctor on trobarem la tina del Companyó seguint el camí avall a uns 200 metres i al marge dret veurem aquest grup de dues tines. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59637 | Tina de la Pedrera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-la-pedrera | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina es troba en mal estat de conservació ja que està quasi tota enrunada i mig desapareguda. | Tina situada al marge esquerre del camí abans d'arribar a l'ermita de Santa Creu del Palou, al costat d'una antiga pedrera. Es tracta d'una tina actualment pràcticament inexistent. En resta en peus part del mur que constituïa el dipòsit i alguns cairons. La resta ha anat desapareixent progressivament degut a que es troba al mateix tall del camí. | 08182-239 | Torrent de Santa Creu de Palou | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6823600,1.9144700 | 409653 | 4615079 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59637-foto-08182-239-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59637-foto-08182-239-2.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Cal Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobarem una cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra deixant darrera el camí que duu a Vallhonesta. Continuant pel mateix passarem per la masia de Cal Padre i, a uns 550 metres trobem aquesta tina, al peu del camí i costat mateix de la pedrera del Farell. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59644 | Tina de l'Arbocet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-larbocet | http://bagesterradevins.cat/patrimoni CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina està en bon estat i la barraca en mal estat de conservació i en part enrunada. | La tina es troba al peu del camí que ens porta al mas Arbocet, a 180m al nord-est del mas. La construcció se situa al marge esquerre del camí que duu al mas Arbocet i molt a prop d'aquest. Conjunt format per una tina i una barraca. És una tina amb una construcció adossada. La tina és de planta circular i té la part inferior realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada amb un punt de curvatura. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada a la tina. La coberta feta amb el mètode d'aproximació de filades i, sobre la mateixa, s'estén una capa de sorra i pedruscall. La construcció te una barraca adossada de planta rectangular de la que ha desaparegut la coberta. A ella s'obre la boixa de la tina. A l'interior de la barraca es conserva part de la base d'una antiga premsa de pedra així com el cargol de fusta, que forma part del conjunt i que està relacionada amb l'ús. És tracta de la pica sobre la que descansava l'estructura de fusta de la gàbia i el cargol que provocava el pes mitjançant un sistema de palanca. | 08182-246 | Mas Arbocet | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7116200,1.9242600 | 410508 | 4618318 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59644-foto-08182-246-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59644-foto-08182-246-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59644-foto-08182-246-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Actualment s'hi fa vi amb el sistema tradicional de deixar-lo fermentar in situ a la tina. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59640 | Tina Camí de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-cami-de-sant-esteve | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | La tina núm. 1 està inacabada. | Les tines se situen pròximes al camí que ressegueix la Riera de Mura. Construcció formada per dues tines i indicis d'una barraca. Les descrivim d'esquerra a dreta col·locant-nos davant de les suposades entrades. La Tina nº1 és de planta interior i exterior circular. Si l'observem des d'on se suposa que s'ubicaria el broc, veurem que fins a 1,30 m des de la seva base, és de forma rectangular. Segurament, aquesta base rectangular que envolta el dipòsit circular servia per a un millor assentament de la construcció. Tan sols existeixen els murs fets amb pedra amorterada que haurien conformat la tina pròpiament dita. Aquesta, se suposa inacabada ja que no presenta l'enrajolat interior. Tampoc presenta la pedra que faria de broc, ja que segurament es col·locaria durant l'enrajolat del dipòsit. La Tina nº2 té planta circular a l'interior i rectangular a l'exterior. La part inferior dels murs són fets de pedra i morter de calç i l'interior del dipòsit és recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. Ha perdut la coberta i la part superior dels murs. El broc es troba segellat amb morter de calç. L'interior és ple de runa de la pròpia construcció. Al lateral nord-est d'ambdues tines s'observen uns encaixos que es van usar o s'haguessin usat com a recolzament de bigues de fusta per al sostre d'una o varies barraques. Actualment aquesta construcció no presenta cap barraca ni edificació auxiliar. Trobem, però a 1,60 m del lateral nord-est de la segona tina, el que semblaria la base o fonaments d'una barraca. Les mesures exteriors d'aquesta serien 1,60 m d'ample per 2,70 m de llarg. A més, ja s'ha indicat de l'existència d'uns encaixos als paraments de les tines en aquest mateix lateral de la construcció que podrien ser usats com a recolzament de bigues de fusta per al sostre d'una o varies barraques. Tot i això, la poca quantitat de restes trobades fa dubtar de si realment es varen acabar o no de construir. | 08182-242 | Riera de Mura - Sant Esteve | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.7314000,1.8981100 | 408361 | 4620541 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59640-foto-08182-242-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59640-foto-08182-242-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59640-foto-08182-242-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortirem del poble de Viladordis en direcció a la Casa de les Tines i continuarem el camí que ressegueix el Llobregat fins arribar a la riera de Mura, on prendrem el camí que la voreja riera amunt. Passarem per una esplanada de roca viva on se situa el conjunt de tines de la Riera de Mura 7-1, i seguint el camí veurem les Tines Solitària, Transformada, la 7-4 i la 7-5 i, a uns 100 metres de la darrera trobarem aquest nou grup. La construcció se separa uns metres del marge dret del camí. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59453 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-73 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | La vegetació l'ha encerclada totalment i les arrels dels pins poden arribar a malmetre-la. | Barraca de pedra seca integrada en un marge, a tocar del camí que mena cap a la Bassa dels Tres Colls. Està emboscada de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní amb bardissars. És una construcció molt petita, de planta circular, troncocònica, d'1,60 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut deixant al descobert una part del pedruscall i el caramull. Ha perdut una part important del voladís. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són lleugerament inclinats amb una sola llinda plana. La porta mesura 0,80 metres d'alçada per 0,50 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitlleres orientada al nord-est, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada a l'est. | 08182-55 | Rocafort - Els Tres Colls | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7148000,1.9268400 | 410727 | 4618668 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59453-foto-08182-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59453-foto-08182-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59453-foto-08182-55-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3051 | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59656 | La Creueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-creueta-5 | <p>BALLBÈ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Ed. Centre d'Estudis del Bages. Barcelona.</p> <p>PÉREZ BACARDIT, Enric (2002). Apunts per a una història de Rocafort de Bages. (Primera edició de 1987). Ed. de l'autor.</p> <p>DAURA, Antoni i GOLOBART, Joan (1983). Troballes arqueològiques a Rocafort de Bages; dins Dovella, núm. 8. Manresa, pp. 33-34.</p> <p>DAURA i JORBA, Antoni i GOLOBART BADAL, Joan (1983). L'arqueologia al Bages (II). Necròpolis medievals; dins Les Fonts. Quaderns de recerca i divulgació, núm. 6. Manresa, pp. 84-85.</p> <p>DAURA, Antoni i GOLOBART, Joan (1984). Necròpolis de La Creueta; dins Catalunya romànica, vol. XI Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pp. 356-357.</p> <p><span><span>FERRANDO I ROIG, Antoni, (1992). Recorregut per les tombes medievals de Sant Llorenç del Munt i els seus encontorns. Terrassa. Editorial Ègara. Monografies Vallesanes, 18. Pàg. 26-29. </span></span></p> | V-X | La zona pateix accions de vandalisme i els responsables i veïns gairebé prefereixen que siguin difícil de distingir per protegir-les millor. La pedra de les creus ja la van haver de traslladar per evitar la seva destrucció. | <p>Necròpolis medieval localitzada al puig conegut amb el nom de La Creueta, a l'extrem nord-oriental del terme municipal, a prop de Rocafort. Es tracta d'un cementiri amb tombes del tipus 'cista', delimitades per lloses; orientades est - oest. N'hi ha dues de visibles que mesuren 1'80 x 0'58 m, la més gran i 1'25 x 0'55 m l'altra. Se n'entreveu una tercera al costat, colgada per matolls, però n'hi deuen haver més. Miquel Ballbè (1998) en va veure fins a cinc. En una s'hi localitzaren restes òssies en connexió anatòmica, i dos cranis al costat de ponent. A l'altre enterrament s'hi localitzà una mandíbula inferior. Hi ha lloses clavades verticalment que podrien indicar els límits de la fossana. Les mides publicades a la Catalunya romànica (1984), no coincideixen amb les que vam prendre durant la nostra visita. Potser es tracta de tombes diferents.</p> | 08182-258 | La Serra | <p>El mes de juliol de l'any 1985, després de les diferents intervencions que es van fer al jaciment (veure bibliografia), un gran incendi afecta la zona i deixa al descobert diverses tombes que no s'havien documentat arqueològicament. Amb la recuperació de la capa vegetal tornen a quedar colgades sense que s'hagi fet cap altra intervenció.</p> | 41.7191400,1.9148500 | 409736 | 4619162 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59656-foto-08182-258-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59656-foto-08182-258-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A la CCAA està mal ubicat, i les informacions que s'hi llegeixen relacionades amb la visita que hi van fer són incorrectes. | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59629 | Tines de les Solanes I | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-les-solanes-i | <p>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. 'Memòria de la rehabilitació de les tines: Solanes i Llobregat-Tres Salts'. Consorci per a la Promoció Turística de les Valls del Montcau.</p> | XVIII-XIX | Les Tines de Les Solanes van ser restaurades l'any 2007, en el marc del 'V Concurs de rehabilitació i conservació de les barraques de vinya, i altres construccions en pedra seca' convocat per la DO Pla de Bages, i amb la coordinació del Consorci per a la Promoció Turística de les Valls del Montcau. El projecte va anar a càrrec de l' arquitecta tècnica Maria Dolors Perramon i Fàbregas per encàrrec del Consorci per a la Promoció Turística de les Valls del Montcau, finalitzat el desembre de 2006. | <p>Conjunt format per 8 tines de planta exterior quadrangular que es troben al voltant o formant part de dues barraques de planta quadrangular. La part inferior dels murs, que formen l'estructura que alberga els dipòsits de les tines és realitzada amb pedra i morter de calç, i la part superior amb pedra sense material d'unió. L'interior de tots els dipòsits estan recoberts de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades, de 40 x 40 cm, excepte les de la tina núm. 1 que amiden 35 x 35 cm. Sobre els murs s'estén el voladís, realitzat amb pedres més planes, sobre el que descansen les cobertes corresponents que estan construïdes amb el mètode d'aproximació de filades. Per sobre s'estén una capa de sorra i pedruscall. Totes les tines tenen el dipòsit circular però l'edificació que les alberga és de planta quadrangular, estan disposades al voltant de dues edificacions auxiliars que estan comunicades entre si. Es descriuen començant per la tina situada al nord-est i prosseguint amb les altres seguint la direcció de les agulles del rellotge. Les tines 1 i 2 estan construïdes sobre el nivell pla de terreny i tenen l'entrada al dipòsit a uns 3,5 m d'alçada. L'entrada per a la tina núm. 1 amida 120 cm d'alçada per 85 cm d'amplada. Les dues presenten la coberta ensorrada. Els seus brocs es localitzen al parament nord-est i queden a l'interior d'un engruiximent del mur que queda tancat alhora per una porta metàl·lica a la part exterior. La tina núm. 3 ha perdut la part superior dels murs i la coberta per complert; al seu cantó sud-est hi ha una rampa que segurament duia fins el seu accés però que actualment és inexistent. El broc s'ubica al parament nord-est. De la tina número 4 tant sols en queda el dipòsit i l'accés es realitzaria probablement pel parament sud-oest, per l'interior de l'edificació, on encara es poden veure les arrencades d'uns graons al costat de la boixa. Les tines 5 i 6 formen un conjunt que comparteixen exteriorment la mateixa coberta, tot i que interiorment són independents, amb la cúpula construïda per aproximació de filades i coberta amb pedruscall i terra. Es conserven en bon estat els murs. La tina núm. 5 és de planta rectangular però amb l'angle est semicircular; l' accés es localitza al parament sud-est, amb ambdós muntants monolítics sobre els que recolza una única llinda de 97 cm de llargada per 32 cm d'amplada per 10 cm de gruix. La boixa dóna a l'exterior, a la façana SE. La tina núm. 6 es troba al costat de l'anterior i és de planta quadrangular. Té una obertura a la part superior del mur SE i la boixa dóna a l'interior de la barraca adossada a la paret SO. Les tines 7 i 8 es conserven també amb murs i coberta senceres. L'accés de la número 7 es realitza per una porta al nivell superior de la tina, amb muntants verticals i llinda de 135 cm per 35 cm per 14 cm. El dipòsit ha perdut les dues filades superiors de rajoles. La boixa dóna a una barraca adossada al mur SO. L'accés de la tina núm. 8 també conserva els dos muntants verticals i dues llindes, una exterior de 142 cm per 48 cm per 7 cm i una d'interior. L'entrada queda per sobre del nivell del terra; així que per accedir hi ha uns graons de pedra clavats al mateix parament de l'entrada i al de la tina núm. 7. Els murs presenten tres finestres i dos amagatalls de grans dimensions. La boixa dóna a la barraca que té adossada al mur SO. La coberta de les dues tines està feta per aproximació de filades i coberta amb pedruscall i terra, igual que les barraques.</p> | 08182-231 | Riera de Mura - Sant Esteve | <p>El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.</p> | 41.7223400,1.8816500 | 406979 | 4619553 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59629-foto-08182-231-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59629-foto-08182-231-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59629-foto-08182-231-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Agricultura | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Sortint de Navarcles i direcció cap a Sant Benet del Bages, agafarem el camí de les Generes fins arribar al pont de les Generes i a la font dels Burjons, continuarem pel camí de l'esquerra, passant per un petit camp i, a uns 1.100 metres del pont trobarem una bifurcació. Prendrem el camí de la dreta deixant enrere el Camí de les Bases i continuant uns 400 metres arribarem a una altra cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra. Seguint el camí deixarem enrere les tines del camí de les Generes. Prosseguirem el trajecte fins arribar a la riera de Mura on seguirem el camí que la voreja, riera avall, fins trobar una esplanada de pedra viva al mateix llit on podrem contemplar el conjunt de tines de la Riera de Mura, també anomenades Les Solanes. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 1767 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||
| 59636 | Tines de Cal Padre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-cal-padre | Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. CORTÉS ELÍA, MARÍA DEL AGUA (2017) Inventari de les tines de les Valls del Montcau. Pla Director de les tines a peu de Vinya. Diputació de Barcelona, Ajuntaments de El Pont de Vilomara i Rocafort, Talamanca i Mura. | XVIII-XIX | Les dues tines es troben en mal estat de conservació i en part enrunades. | Hi trobem dos grups de tines, independents entre elles, dues barraques i una edificació. Observant el conjunt per les portes d'entrada a les tines, descrivim les construccions d'esquerra a dreta. La Tina núm. 1, s'ubica dins una edificació davant de la Casa vella del Padre, a l'altre banda del camí. Aquesta, té el dipòsit circular tot i que el conjunt de l'edificació exterior és de planta rectangular. La part inferior de la tina és realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs corresponen als de l'edificació. La Tina núm. 2 es troba a uns 20 metres de la primera construcció, cap a ponent. La seva planta és de forma circular. La part inferior de la tina és realitzada amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. La part superior dels murs són fets amb pedra, força treballada i sense material d'unió, on es localitza l'entrada a la tina i una finestra. La coberta n'ha desaparegut quasi per complert. Tot i això, la presència de dos troncs travats sobre els murs, fan pensar que diferents troncs col·locats paral·lels sobre aquests feien la funció de bigues, sobre les quals, es col·locaven lloses de pedra planes per a tancar així la tina. Per tal d'evacuar l'aigua segurament la coberta era a una o dues aigües. La porta d'accés és de forma rectangular i comença a un metre sobre el nivell del terra, n'ha desaparegut la llinda i en queden restes de frontisses. L'interior és ple de runa i voltat de vegetació. Edificacions auxiliars Una edificació auxiliar dins la que trobem la Tina núm. 1, i dues barraques per a la Tina núm. 2. L'edificació on s'ubica la primera tina és de planta rectangular i en l'actualitat el seu estat de conservació és força ruïnós. Consta de planta baixa, on trobem el dipòsit de la tina i una cambra amb volta de mig punt de pedra, on hi ha el broc d'aquesta. Sobre la planta baixa hi hauria una primera planta on s'ubicarien altres estances de l'habitacle. D'aquesta primera planta no en queda pràcticament res, ja que s'ha ensorrat i la coberta també n'ha desaparegut totalment. Tot el conjunt és construït amb pedra amorterada. Hi hauria un total de tres entrades per al conjunt de la construcció; una porta per a l'accés directe al dipòsit de la tina, una per a la cambra de 95 cm x 113 cm d'alçada i la darrera per a l'accés a les dependències de la primera planta. La Tina núm. 2 presenta dues barraques. La primera s'ubica a la part posterior de la tina. És de planta rectangular de 2,40 m d'ample per 2,50 m de llarg. Construcció de pedra ben carejada i amorterada. Ha perdut la totalitat de la coberta. Té la porta d'accés mig derruïda i presenta un encaix a un dels laterals per a una millor estanquitat al seu tancament. El gruix de les parets és de 53 cm. A l'interior i trobem el broc de la Tina i tres amagatalls. La segona barraca s'ubica a continuació de la primera i al cantó est. Construcció de pedra i coberta de falsa cúpula. És de planta semicircular amb 1'90 m al punt més ample per 2,30 m de llarg. El gruix de les parets és d'uns 45 cm. Té una finestra. Per a la porta d'entrada, de 77 cm x 153 cm d'alçada, té dues llindes; una d'exterior de 110 cm de llargada per 29 cm d'amplada per 16 cm de gruix i una d'interior. Dins la barraca i trobem tres amagatalls i una obertura que comunica ambdues barraques. | 08182-238 | Torrent de Santa Creu de Palou | El Bages està organitzat a l'entorn d'un pla central d'entre 200-300m d'altitud tancat per un seguit de serralades; concretament la serralada de Sant Llorenç del Munt marca un territori muntanyós que domina les anomenades Valls del Montcau, un espai excepcional i singular en el qual una geografia difícil es barreja amb els testimonis d'una intensa activitat humana. Es tracta d'un territori emmarcat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que comparteix espai amb els municipis de Talamanca, Mura, El Pont de Vilomara i Rocafort, Navarcles i Sant Fruitós de Bages. Els tres primers municipis destaquen per concentrar un important nombre de tines enmig de les vinyes. La importància del cultiu de la vinya es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. | 41.6811000,1.9102100 | 409296 | 4614944 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59636-foto-08182-238-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Partint del Pont de Vilomara i en direcció a Rocafort, a 150 m de l'inici de la carretera BV-1224 agafarem el Camí de la Casa Nova que va vorejant la riera de Santa Magdalena i la riera de la Casa Nova fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume. Continuarem pel camí de Cal Padre vorejant la riera fins arribar a la font Nova. En aquest lloc trobarem una cruïlla on agafarem el camí de l'esquerra deixant darrera el camí que duu a Vallhonesta. Continuant pel mateix i, a uns 1.700 metres, arribarem a la masia de Cal Padre on se situen aquests dos grups de tines. Les tines es troben a mà dreta del camí al costat d'una petita planura quedant amagades per la vegetació. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59595 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-61 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Malgrat dona una bona imatge de conservació, caldria consolidar algunes parts que han patit pels moviments estructurals. | Barraca de pedra seca situada en el vessant conegut com a Solella de les Monges, a la llera dreta de la riera de la Casa Nova de Sant Jaume, en direcció al Pont de Rocafort. S'hi accedeix a partir d'un camí de terra més o menys transitable que hi ha a la llera de la riera. És de planta quadrangular i mesura 3,20 metres de costat (mides preses a l'exterior). Està recolzada a un mur de pedra seca de dos metres i mig d'alçada. La façana de ponent està parcialment integrada al desnivell natural del marge que se sosté mercès a un mur de pedra d'un metre d'alçada. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment exterior és de terra lligada amb pedruscall. El voladís es conserva gairebé sencer. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són rectes amb les pedres sense desbastar, intercalant pedruscall de mida mitjana i petita. Té una sola llinda, plana. Al capdamunt hi ha una lleixa oberta cap a l'interior. La porta d'entrada està centrada a la façana; mesura 1,25 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada Té dos tinells a l'interior, amb pedrís i llinda. Destaca el de sota, amb el gravat: J.S.S. entre una sanefa en forma d'espina de peix. Arran de mur, per terra hi ha quatre lloses planes d'un gruix de 10 cm. La barraca està orientada al sud-oest. | 08182-197 | Riera de la Casa Nova | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6977200,1.8834300 | 407091 | 4616818 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59595-foto-08182-197-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59595-foto-08182-197-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59595-foto-08182-197-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge.El terra pla de la barraca s'ha convertit en una llodriguera per als conills (Oryctolagus cuniculus). | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59608 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-70 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Malgrat el pagès la manté neta de bardisses, la pèrdua del ràfec i una inclinació estructural cap a l'interior fan preveure el seu ensorrament si no es fa un manteniment a nivell constructiu. | Barraca de pedra seca, semblant a un aixopluc, ubicada al capdamunt d'unes feixes conreades de cereals, per darrera la bassa de la Serra de Pungrau, a sota d'un lledoner. És una construcció senzilla, de planta trapezoïdal, que mesura 1,5 metres de fondària per un metre d'amplada. Està construïda aprofitant la roca natural i integrada parcialment al marge, amb l'eix de la barraca paral·lel al mur. La pedra és irregular, de diferents mides, sense desbastar, i calçada amb tascons de mida mitjana i petita per tal de conservar l'equilibri dels murs. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Ha perdut el voladís que la protegia de filtracions d'aigua i el recobriment de terra característic. El gruix dels murs és de 40 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana, molt irregular. El muntant esquerre neix damunt de la roca mare. El dret, arribat als 80 cm d'alçada, s'eixampla de 10 cm per tal de poder aguantar una llinda estreta i plana. La porta mesura 1,18 metres d'alçada per 0,50 metres d'amplada màxima. La mateixa roca mare està retallada a l'exterior de la porta i permet ser emprada com a banc per a seure. Té una espitllera petita orientada al sud-oest. La barraca està orientada al nord-est. | 08182-210 | La Serra | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7188900,1.9120600 | 409503 | 4619137 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59608-foto-08182-210-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59608-foto-08182-210-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59608-foto-08182-210-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59590 | Font de Ca n'Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-ca-noliva | XIX | Malgrat estar situat a peu del camí, només ha perdut un parell de lloses de la coberta. Malauradament, el seu interior ha estat emprat com abocador. | Font retallada parcialment a la roca, a peu de camí, en un revolt de la pista que va de la Casa Nova de Sant Jaume a Sant Jaume de Vallhonesta, a mà dreta, a tocar del torrent de Ca n'Oliva. A mà dreta neix un camí que condueix a l'antic mas Oliva. És de planta circular, parcialment retallat a la roca i recobert de pedra sense desbastar. Mesura 1,20 metres de diàmetre i té una obertura de boca de 50 cm de costat. La fondària és de 60 cm. La coberta està feta de lloses per aproximació de filades, amb una gran llosa de pedra de tancament al damunt. Arran de terra, davant de la boca hi ha un pedrís de pedra per recolzar els genolls i a mà esquerra una altra pedra molt ben desbastada que podria ser posterior per protegir-la i impedir el seu enfonsament. | 08182-192 | Camí de Ca n'Oliva | Aquestes estructures estan implícitament lligades al territori i denoten un coneixement acurat i exhaustiu de l'entorn físic de la gent que ho va construir. La seva construcció i emplaçament està estretament lligat a la captació d'aigües, ja sigui a partir del desviament de les aigües mitjançant canals excavades al terra o a la roca o bé obrades amb maó. | 41.6808500,1.9044300 | 408815 | 4614922 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59590-foto-08182-192-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | S'inclou en un treball de l'escola Pompeu Fabra del Pont de Vilomara i Rocafort. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | ||||||||
| 59591 | Cal Padre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-padre | BALLBÉ i BOADA, Miquel (1998). El Pont de Vilomara i Rocafort. Aspectes històrics. Pàgs. 90 i 91. Ed. Centre d'Estudis del Bages. BALLBÉ i BOADA, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç de Munt i rodalia. Pàgs. 48, 153 i 272. Ed. Centre Excursionista de Terrassa i Diputació de Barcelona. | XVII-XIX | Malgrat l'amenaça d'esfondrament de la casa, el celler encara és accessible degut a la solidesa dels murs i les voltes de canó fetes de pedra. Les sis boixes estan fetes amb carreus de pedra per escairats i amb el perfil arrodonit. | Mas situat en el vessant meridional de la Serra dels Ermitanets, en un revolt a mà esquerra del camí que va cap al Farell. Està construït en un aterrassament amb afloraments rocosos, adaptant-se a l'orografia del terreny. És de planta rectangular, amb l'entrada per la façana de migdia. Ha perdut la coberta i amenaça enderroc. Això no obstant, per les restes localitzades, sabem que la teulada era a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana i bigam de fusta que suportaven una coberta de teula àrab, amb el ràfec fet amb lloses de pedra planes. Consta de planta baixa i dos pisos, o pis i golfes; amb altres edificacions auxiliars com les corts, els galliners, el graner i els estables o les tines. A la planta pis encara es conserva el forn de pa al qual s'hi accedia per una escala de pedra molt estreta que hi ha al fons del celler. L'era és una solera de pedra de terra batuda. Orientada al sud-oest, per sota l'era, aprofitant el desnivell de la roca hi ha una bassa de planta oval, orientada al sud-oest, una cisterna per l'aigua de boca impermeabilitzada amb morter de calç i amb coberta de lloses per aproximació de filades de la qual només en queda parcialment l'arrencada de la volta. S'han fet moltes reformes al llarg del temps, a mida que s'engrandia el mas, com demostren les construccions annexes que tapen les diferents voltes i finestrals. Destaquen dues tines adossades a la casa per la part orientada a llevant. La primera tina és de petites dimensions, d'1,10 metres de diàmetre, feta amb maó pla, ordinari posat en sentit vertical, sense vidriar. A mà dreta, una segona tina de 2,50 metres de costat per 4 metres de fondària, conserva part dels brancals i les dues frontisses de ferro de la portella de fusta (estava orientada al nord). Entrant pel portal dovellat, que hi ha davant de l'era, s'accedeix a les corts, on es conserven part de les menjadores. Al fons, una porta dona accés al celler on es poden observar un total de sis boixes. El mas està envoltat per un mur de pedra seca parcialment enderrocat. | 08182-193 | Serra dels Ermitanets | En el llibre de Ballbé, sobre els topònims (Ballbe, 2000) parla de la Casa Nova i la Casa Vella de Cal Padre com dues antigues cases de pagès, situades ambdós costats del camí. La primera correspondria a la casa gran i la segona, molt més petita, de planta baixa i pis amb una tina adossada a mà dreta. Aquesta construcció està situada a la dreta del camí baixant cap a la riera de la Santa Creu. Segons Ballbé, la casa hauria rebut el nom de Cal Padre perquè l'anterior propietari havia estudiat per capellà però va penjar els hàbits. | 41.6815500,1.9105600 | 409326 | 4614993 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59591-foto-08182-193-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | No s'ha pogut accedir a la resta de les tines perquè la vegetació és molt densa i n'impedeix l'accés. Per sota del camí, davant la casa mateix, hi ha dos conjunts de tines. El primer conjunt està a peu de camí, comprèn una tina amb la barraca corresponent, adossada a un habitatge de planta baixa i pis. Una vintena de metres en direcció oest hi ha un segon conjunt de tines amb la barraca. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59535 | Barraca de la Vinya del Racó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-del-raco | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Malgrat l'entorn està molt net, cal tallar els rebrots de la figuera i consolidar la coberta i alguna esquerda estructural. | Barraca de pedra seca ubicada a la Vinya del Racó. En unes feixes on també hi ha una plantació d'oliveres i ametllers. És una construcció aïllada, construïda a l'extrem d'una feixa, aprofitant el marge de pedra seca. És de planta circular d'1,20 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El voladís exterior i la coberta de terra gairebé han desaparegut. L'entrada mesura un metre d'alçada per 0,75 d'amplada, amb llinda plana. El gruix dels murs és de 50 centímetres. El brancal dret està col·locat directament sobre el mur del marge. Té una petita obertura cap el nord, i un tinell no massa gran al brancal dret, aprofitant la solidesa del marge. Pel costat de llevant hi creix o rebrota una figuera, i el mateix passa al davant de la porta. Està orientada al sud. | 08182-137 | Raval de Ca l'Envetat | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7090300,1.8739500 | 406319 | 4618084 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59535-foto-08182-137-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59535-foto-08182-137-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59535-foto-08182-137-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 | |||||||
| 59456 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-76 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Malgrat la seva bona aparença, la coberta està totalment desprotegida amb un moviment estructural general que ha provocat un lleuger bombament d'una de les façanes. La llosa de tancament porta la marca d'unes inicials realitzades amb esprai de color vermell. | Barraca de pedra seca ubicada a sota del claper que hi ha al capdamunt de la Bassa dels Tres Colls. Està envoltada de brolla de romaní, pi blanc (Pinus halepensis) i ginebró (Juniperus comunis). És de planta quadrada, parcialment excavada a la roca i mesura tres metres de costat (mides preses a l'exterior). L'interior mesura 1,40 per 2,15 metres respectivament. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible (hi entra la claror i l'aigua de pluja). El cobriment exterior característic amb terra lligada amb pedruscall gairebé és inexistent, i en conseqüència ha anat perdent el voladís de llosa plana que la protegeix de les filtracions d'aigua cap a l'interior. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són verticals amb una sola llinda plana. La porta d'entrada està desplaçada cap a l'esquerra en referència al centre de la façana; mesura 1,15 metres d'alçada per 0,50 metres d'amplada. La barraca està orientada al sud. | 08182-58 | Costa del Penjat | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7125600,1.9297000 | 410962 | 4618416 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59456-foto-08182-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59456-foto-08182-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59456-foto-08182-58-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3054.Aquest indret rep el nom de Bassa dels Tres Colls degut a una bassa que encara es conserva, situada a la confluència dels camins, excavada parcialment a la roca, creant un lleuger pendent perquè l'aigua no marxi. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2024-05-14 02:22 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 155,39 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/