Conjunt de dades |
Últim canvi
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 50754 | Pous del Brunet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pous-del-brunet | La part superior del brocal d'un dels pous s'ha perdut. | Uns 100 metres a l'oest de la masia del Brunet hi ha dos interessants pous d'aigua. El primer és obrat en un petit pendent al marge d'un camp, al costat nord del camí d'accés. Es tracta d'un pou cilíndric la paret del qual, en la seva part superior, queda parcialment al descobert vora el marge. El brocal, també cilíndric, és fet amb petits carreus i ha perdut la part superior, on hi devia haver la coberta i la corriola. Just a l'altre costat del camí hi ha un segon pou que aprofita la mateixa veta d'aigua. En aquest cas només queda a la superfície una petita part del brocal, confeccionat amb grossos carreus. Per aquestes característiques, aquest sembla més modern que l'anterior. | 08098-285 | Masia del Brunet | El mas del Brunet es troba al costat d'una capella preromànica. L'església és documentada des del segle XI i el mas també es troba documentat en època medieval. | 41.6674400,1.7873200 | 399047 | 4613564 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50754-foto-08098-285-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50754-foto-08098-285-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50754-foto-08098-285-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:37 | ||||||||||
| 39985 | Can Saniqueda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-saniqueda | COSCULLUELA BALLERINI, A. Et. al. (2005). Catàleg de masies en sòl no urbanitzable de l'Ametlla del Vallès. Ajuntament de l'Ametlla del Vallès. | XVII | Unitat formada per la casa vella de Can Saniqueda i la nova. La casa nova no presenta cap interès arquitectònic. La masia és de tipus 2 segons Danès i per la tipologia constructiva es pot entreveure que va rebre una reforma al segle XX. Cal destacar que la masia és més antiga, probablement del segle XIII o XIV. La façana és de pedra encalada amb sanefes fetes amb totxo. Els murs interiors també són del mateix material tot i que es combina amb alguna zona amb fang. Té 4 finestres i una porta, totes les obertures són amb brancal de totxo i a diferència de moltes masies la part de dalt dels brancals es també de totxo. Els sostres són de fusta, cairons i rajols. El sostre de bigues, canyes i teules, amb un ràfec decorat amb teula catalana. Per l'estructura de la façana es pot apreciar com l'antiga masia era a una sola vessant, segurament anterior al segle XVII o XVIII. Posteriorment, i per la tipologia constructiva, es pot apreciar com a principis de segle XX es va fer una reforma que va donar a la masia tocs d'estil modernista, totxo i pedra vista, però amb la màxima austeritat. Posteriorment, als anys 60 es va construir la casa moderna annexa. Ocupació en planta (m2): masia antiga 49 m2+casa nova 65 m2+annexos i granges 115 m2. Edificacions annexes: Galliner annex enderrocat de 50 m2 i granges antigues (65 m2). | 08005-116 | Can Guineu. Polígon 4, parcel·la 45 | Àrea dominada pels masos més poderosos de l'Ametlla, els Plantada, Plandolit i Draper. Però abans, amb l'arribada dels romans, es transforma la plana, de boscos, a camps que s'alternen amb rouredes, alzinars i boscos de ribera. La vida agrícola compta, relativament, amb moltes facilitats, tant pel terreny, la disponibilitat d'aigua (la capacitat econòmica fa arribar l'aigua dels torrents més destacats del municipi per mitjà d'infrastructures hidràuliques a aquests masos), l'ampar de famílies poderoses i la proximitat a nuclis poblats. Es configuren alguns masos satèl·lit d'aquestes grans masies amb parentius de sang. | 41.6587800,2.2491700 | 437487 | 4612164 | 08005 | L'Ametlla del Vallès | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08005/39985-foto-08005-116-2.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-21 00:00:00 | Alfons Cosculluela Ballerini i Jordi Puig Roca | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | |||||||||
| 65019 | Ungüent de curació/Ungüent de Cal Lloret | https://patrimonicultural.diba.cat/element/unguent-de-curaciounguent-de-cal-lloret | XIX | Aquesta tècnica artesana no es practica actualment. | Ungüent de curació realitzat a partir dels següents elements: oli d'oliva, espígol, romaní, vi blanc i cera nova, així com d'altres components sense determinar. Es posaven tots els ingredients al foc durant unes hores fins que s'aconseguia una textura balsàmica. Aquest ungüent era utilitzat per a curar ferides infectades. | 08249-32 | Aquest ungüent de curació el preparaven l'àvia i la mare del senyor Joan Lloret, per aquest motiu era conegut a tot Santa Fe com 'Ungüent de Cal Lloret'. Els veïns del poble anaven a buscar-ne a la casa de la família Lloret, la qual el regalava en petits flascons de vidre. | 41.3844500,1.7212600 | 393082 | 4582225 | 08249 | Santa Fe del Penedès | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Oriol Vilanova | La informació sobre aquest ungüent ha estat obtinguda a partir d'una entrevista mantinguda amb el senyor Joan Lloret el dia 13/05/08.Donat que aquesta tècnica artesana no es practica actualment, l'equip elaborador d'aquest mapa de patrimoni no especifica el nom de cap propietari, per bé que sí que s'indica l'adreça del lloc on es feia. | 60 | 4.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:47 | ||||||||||||
| 50482 | Llegendes de l'ocellot negre i el gat escaldufat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegendes-de-locellot-negre-i-el-gat-escaldufat | Anònim (1995). Quaderns de la Guíxola, núm. 1 (llegendes). Cercle Cultural La Guíxola, Sant Salvador de Guardiola. | Una àvia de Sant Salvador de Guardiola solia explicar al seu nét dues llegendes que són variants d'un mateix tema. La primera diu que hi havia una masia en la qual, quan es feia el capvespre i el bestiar gros tornava al corral, ja fos cavall, ase, mula, bou o vaca, solia aparèixer un gros ocellot negre, que es llençava amb força i violència contra el cap del bestiar escollit, causant-li la mort. Un dia l'hereu, molest per la paüra i per la pèrdua econòmica que això representava, va decidir restar a l'aguait. En aparèixer l'ocellot, l'home d'una escopetada el va deixar estès. I vet aquí que l'endemà, veient que el vellet del mas no apareixia per la cuina, van anar a cercar-lo i el van trobar amb el cos ple de perdigons i difunt. La segona llegenda diu que en una masoveria succeïa sovint que un gat negre rondava per la cuina a l'hora de preparar l'àpat, i al primer descuit desapareixia el tall que precisament anava destinat a la jove de la casa. Un dia, la noia fastiguejada que fos sempre a ella a qui toqués el rebre, decidí vigilar atentament el gat. De sobte, amb la llestesa pròpia d'aquests animals, el felí es va emportar de nou el millor tall, però la noia d'una revolada va prendre una paella plena d'oli bullent i la va estampar a l'esquena del pobre animal, que va deixar el tall i va fugir tot bufant i gemegant per les cremades de l'oli bullent. L'endemà al matí, en veure que la sogra de la jove no es llevava, van anar a la seva cambra i la van trobar amb tot el cos escaldufat i ple de butllofes com si li haguessin passat per la paella. Un element interessant d'aquests relats són els simbolismes dels animals. En el primer, l'ocell negre com a missatger o representant de la mort. En el segon, el gat, també negre, que sol associar-se a les bruixes. També hi veiem reflectit el principi de la màgia per simpatia, segons el qual allò similar produeix o actua sobre allò similar. En el primer cas la perdigonada té el seu efecte no en l'ocell, sinó en allò que és anàleg o que representa: l'home vell, associat a la mort. En el segon relat la paella amb oli bullent provoca les cremades no al gat, sinó a allò que representa: la sogra, una bruixa...? Les llegendes va ser recollides per Jaume Capdevila Plans el desembre de 1995. | 08098-23 | Sant Salvador de Guardiola | 41.6789500,1.7665800 | 397338 | 4614866 | 08098 | Sant Salvador de Guardiola | Sense accés | Regular | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2021-01-14 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:33 | ||||||||||||
| 78750 | Llegenda de la ciutat de Tiró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-ciutat-de-tiro | Fitxes d'Etnografia i Folklore del Berguedà. Municipi Puig-reig. Àmbit de Recerques del Berguedà,1985. | XIX-XX | Una vella llegenda identifica Fonollet amb la llegendària i perduda ciutat fenícia de Tiro o Tirm que fou la més important de les ciutats de Fenícia. Els hebreus la van anomenat Tsor i els mateixos tirians li deien Sor o Sur que vol dir 'Roca'. Els grecs van substituir la 'S' inicial per una 'T' i amb aquesta deformació el nom fou adoptat pels romans que no obstant també li van dir Sara o Sarra (del nom fenici del peix porpra) | 08175-48 | Sant Sadurní de Fonollet | 41.9911400,1.8353700 | 403534 | 4649448 | 08175 | Puig-reig | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | 61 | 4.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | |||||||||||||
| 79529 | La dona d'aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-dona-daigua | Boada, M., 'Llegendes del Montseny' Renau, X., Dona d'aigua, Editorial Altafulla, 1986 | Una vegada a Can Prat hi havia un amo poderós que governava amb intel·ligència terres, espessoralls i ramats. Tothom és sabedor, per aquella contrada del Montseny, que Can Prat és una casa antiga que té més de cinc-centes quarteres de bosc i cent noranta de terra campa i prats frescals. En aquella època, a més, li feien censos de domini dotze masos petits i arreu de la muntanya, posseïa altres set masoveries que habitaven bona gent pagesa. A l'amo de Can Prat li esqueia, a vegades, de caminar per les rouredes. Un dia, doncs, bo i fent una d'aquestes passejades de ranvespre, succeí que l'amo va arribar al topant mateix del Gorg Negre, allà a les aigües insondables, quan era ja la mitjanit d'un pleniluni total i claríssim. El gorg era quiet. Ni un bri d'aire. Ni un fresseig d'animal. Ni cap altra guspira que no fos l'esplendor de l'astre nocturn que l'emplenava. Hi havia quelcom de pesarós i estrany i, amb una mica de fatic a les cames, l'amo va asseure's al bell costat de l'aigua, sobre una pedra inclinada. Llavors, de primer confusament, i després nítida i precisa, va aparèixer, mig submergida en el líquid del gorg, la figura meravellosa d'una dona nua que, lenta i abstreta, es pentinava la cabellera, rossa com l'or, amb una pinta fulgurant. L'amo de Can Prat no havia vist mai una perfeccció com aquella, ni tampoc no hi ha paraules per a explicar-la. Cap home no hauria pogut resistir tal torbadora bellesa. Lànguidament, la dona, amb els braços ben alçats, es passava la pinta mentre, baixet, anava cantant no sé quina esquerpa melodia. I els ulls!: verdíssims, ten- dres i manyacs, però llunyans, llunyans com si encara contemplessin, en la perduda ratlla de la foscor del bosc, un país de segures i perfectes formes. De sobte, la dona va esguardar-lo fit a fit i, en aquell instant precís, ell va compren- dre que ja l'estimava com mai no havia estimat ningú i que el seu destí quedava junyit al d'ella, sense remei. I era desig i era contemplació i voluntat i orgull i audàcia el que sentia admirant aquella cara adorable i el cos provocador. L'amo de Can Prat va preguntar-li com se deia, però la dona, sense deixar de mirar-lo, no contestà. I diu la contalla que, durant una bona estona, l'amo li anava fent preguntes i ella sols l'observava amb els seus ulls de maragda jove sense dir ni un mot, però que, al final, va arribar un moment en què, tímida i calmosa, explicà que era donzella de riu, no pas mortal, però tampoc immortal i que obeïa una llei de vida i costums ben diferents dels humans; que la seva abraçada, en aquell lloc pregon esdevenia perillosíssima perquè tenia el costum de negar els homes que pel pleniluni la volien aconseguir. També diu que la veu de la dona vibrava com el so d'una campana marina i que el seu accent recordava modula- cions d'un altre món, potser d'aquell que alguns han conegut en una existència feliç i primitiva. Fou enraonia d'amor la d'aquella nit singular. L'home, presoner del lloc i de l'hora, demanà a la nimfa, amb insistència, que volgués a acceptar de ser la seva esposa i li oferí compartir la casa, la terra i la riquesa que ell tenia per tota la contrada, com a penyora de la seva voluntat. Ella, però, sentia angúnia de deixar la somnolenta protecció de l'indret on havia estat engendrada i d'endinsar-se en una nova vida que desconeixia del tot. Havia sentit parlar de la inconstància dels humans, de llurs desequilibris i rudesa, de la cobdícia esvalotada. No obstant així, també hi havi en aquella dona d'aigua un cansament de la freda certitud del seu medi vital i, d'altra banda, s'adonava que l'home cepat que tenia al davant li agradava molt, de manera que, en conclusió, va acordar de maridar-se amb l´única reserva-que fou confirmada i jurada allí mateix per l'amo de Can Prat- que mai de mai, en cap circumstància ni per cap raó, ell no li recordaria, ni en públic ni en privat, l'origen fluvial d'on ella dimanava ni tampoc no l'escarniria amb paraules ni expressions que la concernissin. | 08097-72 | Can Prat i Gorg Negre | 41.7536100,2.4832200 | 457037 | 4622549 | 08097 | Gualba | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | P. Barbado. OPC | Continuació: I fou així que la dona d'aigua va arribar a ser senyora i majora de Can Prat, legítima i amant esposa, assenyada consellera, disposta i respectada propietària, junt amb el seu marit, de molta prosperitat i que, encara més, feu augmentar el poder de la família fins al punt que el nom d'en Prat de Gualba, resultà altament considerat en el palau del mateix comte de Barcelona. També m'han explicat com a cosa certa que del matrimoni naixeren dos fills, un nen i una nena, els quals guardaven gran semblança de visatge amb la seva mare i que anaven creixent ferms i espigats.A vegades a Penya Negra hi feia niu un déu mesquí que sotjava inquietament l'hora de la fallida: un maligne geni del lloc, sense nom ni aspecte coneguts, promotor de malvestats de tota mena i cos dels diables que bullien dins les aigües sinistres; autor, potser-qui ho sap- de la desgràcia que estava a punt de produir-se i, això sí que és ben segur, no pas estrany, d'alguna manera, al que ara explicaré:Doncs heus aquí que un mal dia, quan l'amo de Can Prat i la seva dona mesuraven una bona terra que calia preparar, van començar a disputar sobre el cultiu que allí fóra més adient. Li semblava a l'amo que seria bo de sembrar-hi blat de xeixa, d'aquell esplèndid de llevar i molt valuós al mercat. La dona, en canvi, argumentava en contra i deia que el terrer no hi era pas propici i que, segons ella, el moresc amb les seves reblertes panolles convenia molt més. Raons i raons de l'un i de l'altra anaren punjant de to fins al punt que el marit, enfadat, ple de vehemència i oblidant el jurament que havia fet ja feia anys, reciminà a la muller amb grans crits- que ressonaren per muntanyes i turons- dient-li que, al cap i la fi, poc podia ella entendre de sementeres ni d'anyades perquè no era pas cap altra cosa que una pobra dona nascuda i treta per ell mateix de l'aigua del riu. Ho acabava de fer i ja se'n penedia; però qui pot fer tornar enrera una paraula funesta? El mal ja era fet. La desgràcia, infal·lible, i esbarriat del tot l'encanteri.La dona d'aigua, en sentir els mots prohibits, fugí ràpidament cap als fondals del Gorg Negre, sense que l'amo de Can Prat pogués aturar-la. Corria i corria com si fos enduta d'un torb sinistre, fins que va desaparèixer. Ell decaigut, i sense esma, se n'anà cap a casa, mentre, des e la coma de Morou fins al turó d'en Berenguer Mort, el cel s'espesseïa de nuvolades furioses.I diu que l'amo de Can Prat mai no tornà a veure la seva dona; que ferreny i alent com era, moltes vegades durant el dia, s'encaminava al gorg i la cridava; que féu sortilegis i prometences a les deïtats que governen aquell lloc, sense cap resultat; que anava i venia, frenètic, de la casa al gorg i del gorg a la casa, fent i desfent el camí, plorant com una criatura, mirant de descobrir-la quan ella no s'ho esperé: que es passava hores i hores en una finestra de ponent del seu mas guaitant l'indret d'on havia fugit i que, de nit, quan la lluna era plena, prou volia sortir de la casa per anar a trobar-la a la ribera del turmentós estany però que, cada vegada que ho provava, li venia una gran son i queia , com cau un cos mort, damunt l'escó de la llar i s'adormia profundament fins a l'alba.També expliquen que la dona, quan l'amo, envaït d'aquella postració, no se'n podia adonar, entrava amb cautela a la masia, anava a la cambra dels seus fills i els acaronava i els besava molt dolçament, s'hi quedava una bona estona, dreta i sol·lícita, cantant la seva cançó i que, abans de sortir, deixava caure unes llàgrimes brillants dessobre la gran taula de castanyer del menjador, llàgrimes que, l'endemà, convertides en raríssimes perles de gran valor, recollia, esbalaït, l'amo de Can Prat, sense saber-ne la procedència. Així fou com, malgrat la tragèdia, s'enfortí encara més i més la puixança de la casa durant molt de temps.Extret del llibre: 'Llegendes del Montseny' Martí BoadaFont: dona d'aigua Xavier Renau Pub. Editorial Altafulla, 1986 | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:33 | |||||||||||||
| 71094 | Trumfera Cal Periques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trumfera-cal-periques | Quer, Guillem (2015) Recerca històrica d'elements patrimonials de Vallcebre. Inventari de béns. SPAL, Diputació de Barcelona. | XVIII-XIX | Ensorrades | Una trumfera doble, ensorrada, amb entrada orientada nord-est i a pocs metres de la casa abandonada (Pere) Periques. Zona de feixes conreada fins relativament poc al costat del antic camí de Vallcebre al Pla de Barraca. Accés fàcil per la carretera asfaltada de Vallcebre a Pla de la Barraca. | 08293-211 | Cal Periques | Construccions de pedra seca que servien per guardar i conservar les patates al costat del camp; són típiques de Vallcebre i es troben en tot el municipi. El cultiu de la patata a Vallcebre fou important a partir dels finals del segle XVIII. Aquesta trumfera està al costat de la barraca de Cal Tiet, una barraca gran de pedra seca amb dos pisos. Les barraques d'aquestes dimensions es troben en zones lluny de les cases més properes, mentre que les trumferes es troben tant al costat de les cases com en indrets remots. | 42.2025900,1.8094700 | 401716 | 4672956 | 08293 | Vallcebre | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08293/71094-foto-08293-211-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08293/71094-foto-08293-211-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | OPC - María del Agua Cortés Elía | Fotografies de Guillem Quer (SPAL). | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:52 | |||||||
| 71088 | Trumfera Cal Borni | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trumfera-cal-borni | Quer, Guillem (2015) Recerca històrica d'elements patrimonials de Vallcebre. Inventari de béns. SPAL, Diputació de Barcelona. | XVIII-XIX | Una trumfera atípic per la zona, amb doble forat per l'entrada de les patates (un a dalt i un al costat), i entrada amb volta per treure'ls. Zona de margues del garumnià sota una cinglera de roca calcària prop del Torrent de la Muntanya. Accés fàcil a peu des de la carretera de Coll de Pradell, al nivell del Mirador de Vallcebre. | 08293-205 | La Muntanya | Construccions de pedra seca que servien per guardar i conservar les patates al costat del camp; són típiques de Vallcebre i es troben en tot el municipi. El cultiu de la patata a Vallcebre fou important a partir dels finals del segle XVIII. Aquesta trumfera està al costat de la barraca de Cal Tiet, una barraca gran de pedra seca amb dos pisos. Les barraques d'aquestes dimensions es troben en zones lluny de les cases més properes, mentre que les trumferes es troben tant al costat de les cases com en indrets remots. | 42.2014500,1.8047500 | 401324 | 4672835 | 08293 | Vallcebre | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08293/71088-foto-08293-205-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08293/71088-foto-08293-205-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08293/71088-foto-08293-205-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | OPC - María del Agua Cortés Elía | Fotografies de Guillem Quer (SPAL). | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:52 | ||||||||
| 57962 | Miracles de la Mare de Déu del Portal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/miracles-de-la-mare-de-deu-del-portal | -VILA SALA, Antoni (1910): Prats del Rey y la Mare de Deu del Portal, edició facsímil editada per l'Ajuntament dels Prats de Rei l'any 2003, p. 81-94. | XVIII | La llegenda es manté viva en la tradició oral. | Una tradició del segle XVIII documentada per escrit parla d'una sèrie de miracles atribuïts a la Mare de Déu del Portal de Prats de Rei. En concret, són una sèrie de tres miracles: -L'any 1761 la Mare de Déu va deslliurar a la població de Prats de Rei d'una devastadora pesta després de ser passejada en processó vestida de dol pels carrers de la vila, guarint a tots els malalts que patien aquesta malaltia i fins i tot als que ja estaven extremunciats . -Més tard, durant la construcció de l'actual santuari d'estil barroc, el 27 de gener de 1782, durant un trasllat de columnes que s'havien de col·locar al nou temple, una de les rodes del carro que les transportava es va desprendre i va quedar atrapat per la cama i molt mal parat un tal Isidre Vilar, però la Verge va propiciar la seva guarició total. -L'endemà de Reis de l'any 1786, un tal Jacint Gallés (àlies 'el Sintarró'), que treballava col·locant la biga serrera al sostre del temple, va caure des d'aquesta alçada però la protecció de la Verge va fer que pogués marxar a casa seva pel seu propi peu. Tant amb anterioritat com amb posterioritat a aquests miracles, s'han atribuït de manera genèrica a la Mare de Déu del Portal poders benèfics per invocar la pluja, salvar les collites i lluitar contra variades calamitats quotidianes mitjançant la convocatòria de processons, rogatives i pregàries col·lectives, documentades també en diversos manuscrits dels segles XVI-XVII i XIX. Durant la Guerra del Francès a inicis del segle XIX, la Verge també oferí la seva protecció miraculosa a tots els perseguits que es resguardaren al seu santuari. | 08170-105 | Vila dels Prats de Rei | Tota la sèrie de miracles de la Mare de Déu del Portal són reportats per mossèn Antoni Vila Sala a la seva monografia d'inicis del segle XX sobre Prats de Rei, on cita diversos documents conservats a l'arxiu parroquial que detallen els rituals seguits i les pregàries recitades per propiciar els favors de la Verge. Els tres miracles més ben documentats, corresponents al segle XVIII, es troben recollits al Llibre de la Administració de la capella del Portal, sota el títol 'Miracles patents, verídics i autèntics de fe humana que ha obrat Nostra Senyora del Portal', d'autoria anònima. | 41.7047800,1.5417700 | 378675 | 4618026 | 08170 | Els Prats de Rei | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08170/57962-foto-08170-105-1.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | Mare de Déu del Portal | 94|98 | 61 | 4.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | |||||||
| 49587 | Saleres de la Vall de Vilaramó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/saleres-de-la-vall-de-vilaramo | PARERA, Elisabeth; PUIGDELLÍVOL, Núria (2016). 'El ramat i la llana', Gaià, t'estimo. Reviu Gaià, Grup de Recerca, Gaià, p. 144-149. | XIX-XX | Una salera és una pedra plana damunt la qual els pastors posen la sal que ha de menjar el bestiar. Prop de la Vall de Vilaramó, uns 80 m a l'est d'on hi ha el forn d'obra, es conserven diverses d'aquestes pedres amb funció de saleres, en un planellet vora el camí d'accés a la masia. Són roques amb una superfície plana, que a conseqüència de l'acció corrosiva de la sal han quedat erosionades amb petits forats circulars com si fossin un formatge de gruyère. Els amos de la masia de la Vall de Vilaramó acostumaven a deixar la sal per als seus ramats d'ovelles en aquest indret fins ben entrat el segle XX. | 08090-295 | Sector nord-est del terme de Gaià | 41.9610200,1.9440800 | 412497 | 4645987 | 08090 | Gaià | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49587-foto-08090-295-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08090/49587-foto-08090-295-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per Montserrat Vall de Vilaramó | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:32 | |||||||||
| 29059 | Història del llibre del Lluís Serrador | https://patrimonicultural.diba.cat/element/historia-del-llibre-del-lluis-serrador | PARCERISAS, R. (2000): Memòria d'Aguilar de Segarra. Recull de la vida d'un poble. Centre d'Estudis del Bages. | XX | La seva publicació en garanteix la conservació. | Una rondalla de transmissió oral, recollida a PARCERISAS, 2000: 272, explica que en Lluís, de la Serradora, tenia un llibre màgic del qual feia un mal ús. Una nit es va presentar a la fàbrica dels fadrins de Cal Vendrell. Va apagar els llums i, il·luminat amb un ciri, va començar a llegir el llibre, amb l'efecte que va prendre control de la ment del vigilant obligant-lo a desvestir-se. Va apagar el ciri, i l'encanteri es va desfer. La història va córrer, i les noies que treballaven a la fàbrica van parar molt de compte a partir de llavors de tornar ràpidament a casa quan plegaven de la feina, per por que en Lluís les obligués a fer alguna cosa en contra de la seva voluntat. Sembla, doncs, una història moralitzant en la qual, atiant una por, es pretén esmolar la cautela de les noies. | 08002-127 | 41.7376100,1.6236800 | 385548 | 4621559 | 08002 | Aguilar de Segarra | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-01 00:00:00 | Xavier Bermúdez, iPAT Serveis Culturals | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | ||||||||||||||
| 29057 | Rondalla de la Pedra dreta de Cal Giralt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rondalla-de-la-pedra-dreta-de-cal-giralt | PARCERISAS, R. (2000): Memòria d'Aguilar de Segarra. Recull de la vida d'un poble. Centre d'Estudis del Bages. | La seva publicació en garanteix la conservació. | Una rondalla de transmissió oral, recollida a PARCERISAS, 2000: 18-19, explica l'origen mític d'aquest menhir. El propietari de les terres de Còdol-rodon volia conrear-ne una peça al mig de la qual hi havia una pedra enorme. Com que la pedra li impedia conrear-hi, va prometre la suma de 10 escuts a aquell qui li tragués la pedra d'allà. Molts ho intentaren debades, i quan el propietari ja es donava per vençut s'hi va presentar un vell vestit de manera molt humil. Li va demanar al propietari que li deixés intentar-ho, i aquest li va dir que no se'n sortiria. Indignat per la incredulitat del propietari, va aixecar la peça i la va llençar enrabiat ben lluny, fins allà on és ara. L'amo va fugir espantat, i tot i que el vellet el va estar buscant per reclamar la seva recompensa, mai ningú no el va tornar a veure. Així doncs, el vellet es va quedar amb les terres del fugitiu. Hi ha una segona rondalla que explica un origen mític alternatiu d'aquest menhir en relació amb la pedra de Còdol-rodon. | 08002-125 | 41.7410300,1.6135500 | 384712 | 4621952 | 08002 | Aguilar de Segarra | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-01 00:00:00 | Xavier Bermúdez, iPAT Serveis Culturals | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | |||||||||||||||
| 57499 | Premsa de raïm vertical del tipus gàbia del Carrer Pare Ignasi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/premsa-de-raim-vertical-del-tipus-gabia-del-carrer-pare-ignasi | XIX-XX | Una premsa de vi vertical del tipus conegut com de gàbia consisteix en una mena de caixa circular construïda amb llistons de fusta verticals que s'omple amb el raïm per tal de premsar-lo. Una tapa que es fa baixar amb un cargol, aplica pressió i s'obté el suc que surt per les obertures de la gàbia. És un sistema emprat des de molt antic. | 08143-542 | Carrer Pare Ignasi | Aquesta premsa fou construïda pels Talleres Felipe Verdés d'Igualada, que va començar a treballar a Igualadal'any 1908 com a cal Manyà Nou, fabricant molins d'escorça, bombes d'aigua, cilindres, maquinària per adobar les pells. Abans de la guerra civil, a partir de 1931, l'empresa va començar a fabricar també molins de martell per a la indústria ceràmica i per a les fàbriques de guix de la zona. La crisis econòmica de 1929 va obligar a diversificar la seva producció i centrar-se en la mecanització del camp; així va començar a fabricar les tradicionals premses de raïm i una innnovadora premsa per a raïm d'hèlices. A aquest període corresponen les premses que es conserven a Òdena fabricades per aquesta empresa. En l'actualitat és Talleres Felipe Verdés SA. | 41.6056500,1.6431900 | 386940 | 4606882 | 08143 | Òdena | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08143/57499-foto-08143-542-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08143/57499-foto-08143-542-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08143/57499-foto-08143-542-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Josep-Vicenç Mestre i Casanova | Talleres Felipe Verdés | 98|119 | 52 | 2.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:38 | |||||||||
| 41079 | Les 100 donzelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-100-donzelles | BOADA, Martí; CASAS, Pep i CAMPDEPADRÓS, Joan (1993): Llegendes de Sant Miquel del Fai. Brau, Figueres. MASPONS i LABRÓS, Pilar (1882): Costums i tradicions del Vallès. Certamen científic literari del Casino de Granollers, p. 105-162. Granollers. | Recull bibliogràfic de Maria de Bell-lloc. | Una pastoreta anava amb el seu ramat d'ovelles però es va fer fosc i es va perdre, no podia trobar el camí de tornada. Seguí endavant fins arribar al Gorg de les donzelles, on en temps dels moros el senyor del castell de Montbui havia imposat un tribut de 100 donzelles. | 08023-22 | Bigues | Barreja de diverses tradicions | 41.6753800,2.2138500 | 434563 | 4614034 | 08023 | Bigues i Riells | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | ||||||||||||
| 42038 | La pastora de Cabrils | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pastora-de-cabrils | COLL, Ramon i MODOLELL, Josep M. (1999): Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. Col·lecció Estudis Maresmencs. Història. Oikos Tau, Vilassar de Mar, pàgs. 67-69. MAS ABRIL, Francesc (1928): La Musa popular. Barcelona. | Recull bibliogràfic | Una pastora que vivia amb el seu fadrí, ja que era òrfena, es va posar a cantar mentre pasturava les seves vaques. En Galderic, que era mosso a Ca l'Abril, la va sentir i decidí acompanyar-la tocant el flabiol. Atrets cadascun d'ells pel so de l'altre, decideixen anar-se a trobar. Així que es van veure s'enamoraren, però el senyor de l'encontrada / del més alt poderiu es llençà sobre la noia i ferí en Galderic, fugint ràpidament per un camí escabrós. Amb la confusió, el mosso queda ben distret i ens explica Mas Abril que ple de ràbia comença a cridar mentre el maligne fuig amb la seva enamorada. S'agafa a una pedra fent-la rodolar muntanya avall fins que esclafa al monstre i a la xicota. El poema comença així: De cor sé una rondalla; la sé des de petit. La mare la contava Quan me duia a dormir I acaba d'aquesta manera: Temps hà que no refila, ni mica, en Galderich; no baixa a la clotada ni es a câl Abril. Ab un vellet fa vida Y pastura bovins... Perdé'l jay la fillola, Però, li nasqué u fill! Aqueixa es la rondalla Que sé des de petit. La mare la contava Quan me duya a dormir. | 08030-111 | Cabrils | Rondalla presentada en forma de poema per Francesc Mas-Abril, nascut a Vilassar de Dalt. Es caracteritzà per donar tractament etnogràfic als seus escrits. Literàriament és un poeta menor, però els seus textos són molt interessants pels estudiosos de l'etnografia del Maresme. | 41.5262700,2.3676400 | 447243 | 4597374 | 08030 | Cabrils | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | ||||||||||||
| 37963 | Senyar per enyorament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/senyar-per-enyorament | Anònim (1986). Senyar per enyorament. A Arennios, núm. 2. Col·lectiu pel Museu-Arxiu d'Arenys de Munt, pàg. 15. | XX | Una nota de la revista Arennios explica el ritual seguit per treure l'enyorament dels petits. Una persona entesa en aquesta cura els senyava. En els primers temps davant la llar de foc i després a la llum del sol. S'agafava un plat ple d'aigua i es recitava una oració que deia: 'Si ets ull pres al de matí Déu te curi Sant Martí, si ets ull pres al migdia Déu te curi la Verge Maria si ets ull pres al vespre Déu te curi Sant Silvestre. En nom, honra i glòria de la Santíssima Trinitat faci la gràcia Que ... (el nom de l'enyorat) es pugui curar d'ull pres ben aviat. Tres que te'l volen prendre tres que te'l tornaran que són Pare, Fill i Esperit Sant'. Després de recitada l'oració, es feia una creu damunt del plat amb el setrill i s'hi abocaven unes gotes d'oli. Si les gotes s'aguantaven senceres volia dir que la persona ja estava curada; si les gotes es desfeien, calia repetir aquell ritual durant nou dies seguits. Si després de la novena no millorava, es descansava durant uns dies i es repetia la novena. | 08007-278 | Arenys de Munt | Segons la nota bibliogràfica, a l'any 1986 encara es practicava. | 41.6113800,2.5394700 | 461629 | 4606732 | 08007 | Arenys de Munt | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Vigent | 63 | 4.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | |||||||||||
| 70037 | Llegenda del tió de Secabecs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-tio-de-secabecs | Amades, Joan. 1999. Folklore de Catalunya. Rondallística. Relatsencatalà.cat/relat/el-soler-de-secabecs | Una nit d'hivern estaven l'amo i els mossos al voltant de la llar de foc de can Soler de Secabecs quan de sobte van sentir una veu provinent de la xemeneia que cridava: - Que baixo? Que baixo? No cal dir que la sorpresa inicial fou espaordidora, però farts de vi com anaven, al cap d'un estona els tres homenassos acordaren que, comptat i debatut, no hi tenien res a perdre i comminaren al personatge que parlava a baixar. En aquell moment, un gros tió de fusta caigué pesadament sobre les llenyes de la llar de foc, escampant encenalls per tot arreu. Després de l'esglai inicial, l'hereu pensà que allò només podia ser la facècia d'algun bromista, els altres dos assentiren i entre els tres tragueren el tronc de la llar per arraconar-lo en un racó de l'estança. Després seguiren amb la seva conversa com si res hagués passat. Al cap d'unes estona, es tornà a sentir la mateixa veu. - Que baixo? Que baixo? Sabedors del que segurament passaria, li digueren que ja podia baixar i altra volta un gros tió de fusta tornà a caure per la xemeneia tot fent un fort terrabastall. L'acció es repetí tres vegades més, i cada cop agafaven el tronc i el llançaven allí on havien deixat els altres. De sobte, un fort rebombori féu tremolar la sala i els cinc troncs que hi havia al racó es començaren a moure i a donar voltes sobre si mateixos com si haguessin recobrat vida. Es posaren a giravoltar i a posar-se els uns sobre els altres i finalment acabaren formant un petit i rabassut homenet que es quedà mirant els tres homes, que de sorpresos s'havien quedat quiets com estaquirots davant de la llar de foc i agafats ben fort els uns als als altres. - Em fas mal!- deia un dels mossos. - Apa calla! Que ets tu el que em pessiga el cul, sembles marieta!- deia l'altre. - Que no, que no, que jo no et pessigo pas, marieta ho seràs tu, eh? - Ara que ho dieu, em van dir que el capellà l'altre dia li va fer l'aleta al xic de Can Quel Tropes!- deixà anar l'hereu - Què dius ara? si que se'l veu un xic floreta a aquell noi, si! - A aquell noi? Has escoltat bé el que t'he dit? - Per això del capellà? - Es clar, tros d'estaquirot! - Ah, doncs ara que ho dius... A pocs metres, l'homenet fet de tions es rascava les ungles ple d'impaciència i de la ignorància que estava patint, fins que ja no pogué més. - Prou! Els tres es quedaren blancs. - Acompanyeu-me a les golfes. - Si, ara hi corro! - digué un dels mossos L'hereu li clavà un calbot al clatell. - Fem el que diu! L'acompanyaren escales amunt fins a dalt, i ell els dirigí fins a un racó de l'estança. Llavors tornà a parlar, tot dirigint-se a l'hereu. - Cava aquí. - Qui, jo? No, cava tu. - No, tu, cava aquí- repetí l'homenet. l'homenet i l'hereu es quedaren callats de sobte. Els dos mossos se'ls havien quedat mirant amb un aire sorprès i amb la boca oberta. A l'hereu li caigué una gota de suor pel costat del front i a l'homenet li pujaren els colors a la cara. L'hereu es posà a cavar en silenci mentre els altres dos s'havien de girar d'esquena per aguantar-se el riure. - Ajudeu-me dropos! Ells dos el seguiren i arraconant fustes, encenalls i cagallons de ratolí a la fi toparen amb alguna cosa dura. L'extragueren i veieren, amb gran sorpresa, que es tractava d'un tupí ple de monedes d'or. No es podien creure el que veien els seus ulls. Llavors l'homenet parlà. - Com que m'heu fet cas i m'heu deixat baixar a casa vostra, jo us recompenso amb aquesta presentalla. Feu-ne un bon ús i que l'esdevenidor us acompanyi sempre. Dit això, es començà a tornar transparent mentre ells el miraven amb ulls brillants d'emoció i d'agraïment i encara pogueren veure com instants abans de dissipar-se del tot, alçava la mà dreta enlaire amb tots els dits closos menys el de mig, aixecat com una estaca. Des de llavors, el Soler de Secabecs ha navegat sempre més en l'abundància. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos! . Donat el permís, caigué per la xemeneia un gros tió de fusta.' | 08288-162 | Can Soler de Secabecs | 41.4366500,1.5507500 | 378922 | 4588245 | 08288 | Torrelles de Foix | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Ainhoa Pancorbo Picó | Continuació Descripció:'Passat l'esglai, tornà la pregunta: Que baixo? Que baixo? Doncs baixa!! Li respongueren, i altra vegada caigué un tió de fusta. El cas es repetí tres vegades més, o sia que van caure cinc tions, que sorprenentment es reuniren i prengueren vida i moviment fins al punt de convertir-se en un home rabassut que, dirigint-se a l'amo, li manà que el seguís. El desconegut el menà cap al celler; allí li ensenyà un lloc i li digué: Cava aquí!L'amo va cavar a terra en el lloc on li indicava. Aviat aparegué un tresor. El desconegut li manà que el recollís i que el donés íntegre a una captaire que l'endemà mateix passaria a captar; que si ho feia així la major fortuna sempre el protegiria, però que, si mancava un diner la més terrible desgràcia cauria al seu damunt. El desconegut desaparegué. El Soler de Secabecs recollí el tresor, i l'endemà el lliurà a la captaire que es presentà tal i com va predir l'home fet de cinc tions. I sempre més ha brillat damunt la família la major ventura.'Història del llegendari penedesenc molt similar a la d'alguns països del centre i nord d'Europa. | 61 | 4.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:52 | |||||||||||||
| 84881 | El túnel del Castell de Castellcir a la Torrassa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-tunel-del-castell-de-castellcir-a-la-torrassa | Campoy, Glòria; Duran, Aloma; Jurado, Raquel (2006): Llegendes dels castells del Vallès Oriental. Barcelona: Marge Books. P. 84. | Una llegenda explica que hi havia un túnel secret entre el Castell de Castellcir i la Torrassa. Alguns s'hi havien ficat a dins, però el fort vent que hi corria n'apagava les torxes. Amb el pas dels anys, van colgar el túnel perquè s'hi perdien xais i porcs. Aquesta llegenda, comuna a altres castells i edificis antics, té en aquest cas un afegitó particular que diu que a la Torrassa hi ha un xai d'or enterrat. A més, existeix un element físic que dona ales a aquesta llegenda, ja que en aquesta ubicació hi ha l'Avenc de Castellcir. | 08055-23 | Entre el Castell de Castellcir i la Torrassa dels Moros | 41.7721500,2.1743100 | 431375 | 4624808 | 08055 | Castellcir | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84881-foto-08055-23-1.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Cultural | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | 98|119 | 61 | 4.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:32 | |||||||||||
| 78571 | Llegenda del Torrent dels Morts | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-torrent-dels-morts | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (MEDI AMBIENT). Guia d'Espai verds de Santa Perpètua de Mogoda. | XI/XV | Una llegenda explica que en l'indret es van batre dos senyors feudals, amb un grapat d'homes armats. La lluita provocà tantes morts que l'esdeveniment donà lloc a la toponímia de l'enclavament. | 08260-219 | Arbreda del Torrent dels Morts (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | 41.5345400,2.1834400 | 431884 | 4598421 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:48 | |||||||||||||
| 57321 | El senyor d'Òdena en mans del diable | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-senyor-dodena-en-mans-del-diable | MESTRE CASANOVA, Josep-Vicenç (1988). Història del castell d'Òdena. Dels orígens fins al segle XII. Departament de Cultura de l'Ajuntament d'Òdena, Òdena | Una llegenda conta que el senyor d'Òdena, reflex de la maldat personificada, autor d'incomptables destrosses al clero, infractor de nombrosos acords amb la reialesa i atemptador a la vida dels seus propis vassalls, jugà una vegada més amb foc: 'L'agent del mal, el Diable, coneixent la flaca de l'avarícia que el poderós senyor posseïa, se li oferí com un mosso, ja entrat en anys, disposat a fer tota la feina que li encarregués. A canvi, sol·licità del noble senyor, la seva ànima, tal i com ho féu Faust a Mefistòfil. El senyor d'Òdena, veient al vell xaruc, xacrós i feble, volgué treure profit de la situació i creient la partida guanyada, encarregà a l'ancià els treballs més durs que no haurien pogut fer ni els feinaters més formidables de tot el senyoriu de la Conca d'Òdena. El Diable, amb llestesa, anava complint totes i cadascuna de les feines que li encarregava el cada vegada més amoïnat senyor d'Òdena, que ja treia foc pels queixals, veient la seva ànima definitivament en mans de l'home que ell cregué beneit i decrèpit temps abans. Cansat de l'astúcia del Diable, el senyor, volgué desfer-se d'aquest malèfic poder i decidit a trencar el pacte, li manà un treball que judicà impossible: l'assecament del llac d'Aigualada (Aqua lata). El Diable, reaccionà i volgué també donar l'últim cop de gràcia: furiosament, a cops de magall, tirà a terra en poca estona una de les muntanyes que formaven l'embassament; l'aigua s'escorregué ràpida, deixant una gran conca que fou habitada més tard, pels veïns d'Òdena. I encara avui, en dies de molt vent, alguns avis diuen que se sent gemegar, entre les ruïnes del castell, l'ànima vagant del desventurat senyor d'Òdena'. | 08143-248 | Plaça Major, 2 | 41.6065100,1.6420000 | 386842 | 4606980 | 08143 | Òdena | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Josep-Vicenç Mestre i Casanova | 61 | 4.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:38 | ||||||||||||||
| 84877 | Els llops i el Mas Giol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-llops-i-el-mas-giol | Campoy, Glòria; Duran, Aloma; Jurado, Raquel (2006): Llegendes dels castells del Vallès Oriental. Barcelona: Marge Books. P. 87. | Una història transmesa oralment entre generacions del Mas Giol explica que, segles enrere, la Sauva Negra estava habitada per llops, senglars i óssos. En una ocasió, una dona que havia sortit a buscar aigua tot deixant el seu nadó al bressol ja no el va trobar en tornar, ja que un llop l'havia devorat. | 08055-19 | Veïnat de Santa Coloma Sasserra | 41.7944900,2.1686200 | 430926 | 4627293 | 08055 | Castellcir | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08055/84877-foto-08055-19-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Cultural | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | 98 | 61 | 4.3 | 42 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:32 | |||||||||||
| 29060 | Història del captaire misteriós | https://patrimonicultural.diba.cat/element/historia-del-captaire-misterios | PARCERISAS, R. (2000): Memòria d'Aguilar de Segarra. Recull de la vida d'un poble. Centre d'Estudis del Bages. | XX | La seva publicació en garanteix la conservació. | Una història familiar, recollida a PARCERISAS, 2000: 272-273, explica l'aparició d'una persona desconeguda, aparentment amb el do de la clarividència. La història comença a Cal Ramon, on hi havia un nen de 10 anys que vivia postrat en un llit per una paràlisi. Una nit de tempesta, va picar a la porta un captaire demanant caritat. La mestressa li va respondre que no n'hi podia donar, perquè a casa hi havia un nen malalt i necessitaven els diners per costejar les seves cures. El captaire va demanar veure el nen, i immediatament va assegurar que es posaria bé. La mestressa, agraïda per les paraules de consol, va oferir un llit al captaire perquè hi passés la nit. L'home ho va refusar i, davant la insistència de la mestressa per gratificar-lo, li va demanar que si el nen es recuperava li donés 100 duros per fer-se un vestit de vellut. La dona va acceptar, i el captaire va marxar just quan va acabar la tempesta. El nen es va recuperar, i la dona va aconseguir i guardar tota la seva vida els 100 duros esperant la tornada del captaire, que mai més no va tornar a aparèixer. | 08002-128 | 41.7430500,1.6521400 | 387924 | 4622126 | 08002 | Aguilar de Segarra | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-01 00:00:00 | Xavier Bermúdez, iPAT Serveis Culturals | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | ||||||||||||||
| 72218 | Jaciment de Viure o Empedrats de Viure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-viure-o-empedrats-de-viure | GENERALITAT DE CATALUNYA (1983). Inventari del patrimoni arqueològic de l'Anoia. Veciana. Departament de Cultura de la Generalitat. Barcelona. | I - IV dC | resta en el subsòl sense excavar | Una excavació arqueològica dirigida per Ernest Guillé i Josep Vilella, l'any 1980, permet documentar un jaciment d'època romana a 300 metres de la masia de Viure, en uns camps de conreu situats entre uns coberts i la via del tren. Entre la ceràmica estudiada, es troba la vaixella de taula, representada per les sigil·lades (itàlica, sud-gàl·lica, hispànica, Africana A i D); ceràmica comuna africana, material de magatzematge (dolia i àmfores) i material constructiu (teules). Però no s'ha detectat cap estructura arquitectònica. | 08297-66 | Plana de Benviure, a ponent del terme municipal | Jaciment descobert per membres de la secció d'arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, el 22 de juny de l'any 1980. En aquest moment es va fer una intervenció arqueològica dirigida per Ernest Guillem i Josep Vilella. | 41.6676000,1.4355100 | 369759 | 4614054 | 08297 | Veciana | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72218-foto-08297-66-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72218-foto-08297-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72218-foto-08297-66-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 83|80 | 1754 | 1.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:52 | ||||||||
| 58723 | Pintures murals de l'església vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pintures-murals-de-lesglesia-vella | AJUNTAMENT DE RELLINARS (2014). Catàleg de béns a protegir; dins Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. MASAGUÉ, Josep M. (1997). Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars; dins XVIII Ronda Vallesana. Unió Excursionista Sabadell, pp. 85 - 92. MORENO ALBAREDA, M. Dolors (1986). Rellinars. Rellinars: Patronat Local de la Vellesa de Rellinars. PLADEVALL, Antoni et alii (1991). Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars, dins Catalunya Romànica, XVIII (El Vallès Occidental. El Vallès Oriental), pp. 136-140. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona. | X-XIII | En alguns costa molt distingir cap forma. | Una dotzena de plafons de pintura mural que decoraven les parets de l' de Sant Pere i Sant Fermí. Alguns mostren elements decoratius i figuratius que encara es poden distingir, però d'altres no. Segons Montserrat Peregrina (dins PLADEVALL, 1991), la localització exacta de les pintures és difícil d'assignar ja que no hi ha documentació tècnica del moment de l'extracció, a banda d'unes fotografies en blanc i negre. Algunes estaven en el mur sud, a l'arrencada de la volta i a la dels arcs faixons. No es pot saber si el mur occidental estava decorat. Les obertures practicades al mur nord i la reforma de la part oriental fan inviable saber si tenien decoració. L'església pre-romànica també conserva fragments pictòrics in situ, a l'ull de bou i a l'arc triomfal de l'absis desaparegut. Segons la mateixa autora, es tracta d'una pintura de gamma cromàtica pobra, amb tons de vermells i negres. Amb escenes de tradició romànica, tot i que s'apunta un intent d'estilització gòtica, com és el cas de l'escena de Sant Pere crucificat, la fortificació, els motius heràldics o l'animal en actitud rampant. La majoria de motius ornamentals són presents des de la primera meitat del segle XII fins al segle XIII i alguns fins el segle XIV. Tots compleixen una funció ornamental, i de vegades separadora d'escenes. | 08179-44 | Església vella de Sant Pere i Sant Fermí | Aquestes pintures es van arrencar l'any 1961. El mateix any, els amics dels Museus de Barcelona en van fer donació al Museu de Terrassa. | 41.6414600,1.8946800 | 407947 | 4610559 | 08179 | Rellinars | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58723-foto-08179-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58723-foto-08179-44-3.jpg | Legal i física | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Científic | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es troben en el Museu de Terrassa,; inventariats amb el número de registre 10,13,15, 16, 32, 49, 59, 72, 81, 82, 83, i 4979; que han cedit les fotografies que adjuntem. | 85 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | |||||||
| 42055 | Aqüeducte de Santa Elena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-de-santa-elena | XVII-XVIII | Li manquen molts trams. | Una dotzena d'arcades fetes de maó pla conservades d'un antic aqüeducte sobre pilars de pedra granítica ben escairada. Ressegueix la paret de delimitació de l'escola de L'Olivera. | 08030-128 | Darrera l'escola l'Olivera (urb. Santa Elena) | L'aqüeducte baixava de La Caseta agafant l'aigua de varis indrets i es recollia tot a la Mina Gran. Continuava per davant la Fàbrica gran cap a can Verivol (Bribol) on feia anar un molí de moldre gra. D'aquí anava a un altre molí (actualment només es conserva la bassa, ja que hi estan fent una altra urbanització). Finalment anava a parar a una altra bassa desapareguda que estava on ara hi ha l'escola l'Olivera. Quan la bassa estava plena, dirigien l'aigua cap a la bassa de baix | 41.5226000,2.3682400 | 447290 | 4596966 | 08030 | Cabrils | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08030/42055-foto-08030-128-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08030/42055-foto-08030-128-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08030/42055-foto-08030-128-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98|94 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | |||||||||
| 87322 | Llegenda de la dona de Cal Faci | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-dona-de-cal-faci | XIX | Una dona de Cal Faci (després Can Bou), va tenir un atac de catalèpsia, i la família, pensant que era morta, va decidir deixar el cadàver a l'església durant la nit i fer l'enterrament al dia següent. Algú va voler robar les arracades de la difunta i, en treure'ls-hi, la difunta es va despertar. El lladre va fugir. Es diu que la dona era de cal Faci del carrer del Ferrocarril, casa que 'fou derruïda quan es va construir la de can Bou' (Martí Albanell, 1926). | 08158-161 | 41.4379700,2.0110500 | 417380 | 4587850 | 08158 | El Papiol | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Juana Maria Huélamo Gabaldón | 61 | 4.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | |||||||||||||||
| 28947 | Nucli de Castellar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-de-castellar | PARCERISAS, R. (2000): Memòria d'Aguilar de Segarra. Recull de la vida d'un poble. Centre d'Estudis del Bages. PARCERISAS I COLOMER, Roser (2013) Mil anys d'història. Castell de Castellar. Ajuntament d'Aguilar de Segarra. | XVIII | Una de les tres entitats de població de les que consta el municipi d'Aguilar de Segarra. Es troba a la dreta de la riera de Rajadell, a la confluència d'aquesta amb la de Grevalosa, als peus del Castell. Al nucli de Castellar s'hi accedeix directament des de la carretera N-141g, direcció a Calaf, passat el Km 5 en una bifurcació a la dreta. Aquí a peus del turó i a la riba esquerra de la riera de Grevalosa s'agrupen un bon nombre de cases i edificis, entre el que destaca el molí de Castellar. Davant del molí trobem una petita placeta a la que tenen accés bona part de les edificacions, totes elles fetes de pedra desbastada i lligades amb morter. | 08002-15 | A la deta de la carretera N-141g direcció Calaf. Km 5 | El comtat de Castellar fou concedit el 1707 per Carles III a Francesc d'Amat-Grevalosa i de Planella, baró de Castellar (aquest títol es va extingir, i el 1923 s'hi creà el comtat de Sant Miquel de Castellar). Al segle XIX formava municipi amb les quadres de les Coromines, Puigfarners i Còdol-rodon. Antigament (el Seguer havia quedat fora de Castellar el 1374), als peus de l'elevació d'on hi ha el Castell de Castellar tan sols hi havia la casa vella del Molí de Castellar. Al segle XIX s'hi començaren a aglutinar les cases que conformen el nucli actual. A banda del castell, l'església de Sant Miquel i la seva rectoria, també van jugar un paper clau en la evolució històrica del nucli. Aquests elements juntament amb el molí formen actualment un conjunt monumental. | 41.7287500,1.6544900 | 388095 | 4620535 | 08002 | Aguilar de Segarra | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08002/28947-foto-08002-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08002/28947-foto-08002-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08002/28947-foto-08002-15-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-01 00:00:00 | Cristina Belmonte, iPAT Serveis Culturals | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | |||||||||
| 79446 | Casilla de ferroviaris (el Fresno) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casilla-de-ferroviaris-el-fresno | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-215 | XIX-XX | Una de les casetes dels ferroviaris ocupada per personal vinculat al manteniment de la via de Barcelona a Manresa, anomenades popularment 'casilles'. És una construcció de petites dimensions, de planta rectangular, amb planta baixa i un pis, amb coberta a doble vessant. És feta de pedra amb les cantoneres i els marcs de les obertures amb maó pintat de vermell. Disposa d'un petit jardí a l'entorn. | 08291-85 | A prop de l'urbanització del Fresno | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.6122200,1.8958200 | 408001 | 4607312 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79446-foto-08291-85-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:52 | |||||||||
| 79470 | Casilla dels ferroviaris (l'Orpina) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casilla-dels-ferroviaris-lorpina | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-229 | XX | Coberta en mal estat | Una de les casetes dels ferroviaris antigament ocupada per personal vinculat al manteniment de la via de Barcelona a Manresa, anomenades popularment 'casilles'. És una construcció de dimensions mitjanes, de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i coberta a doble vessant amb una inclinació força acusada i voladís sortit, sostingut amb cabirons de fusta. Les façanes són arrebossades i compten amb finestres rectangulars (emmarcades amb motllures) disposades regularment. La casa té actualment un cobert adossat força precari i és envoltada per una zona enjardinada. | 08291-109 | Urbanització de can Serra, prop de la font de l'Orpina | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell, d'una llargària i alçada impressionants i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol | 41.5941600,1.8991600 | 408253 | 4605303 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79470-foto-08291-109-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79470-foto-08291-109-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:52 | ||||||||
| 71125 | Caseta de la llum de Cal Xic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caseta-de-la-llum-de-cal-xic | Quer, Guillem (2015) Recerca històrica d'elements patrimonials de Vallcebre. Inventari de béns. SPAL, Diputació de Barcelona. | XX | Una caseta de maons i formigó construïda per a una turbina hidràulica que generava llum per a Cal Xic i Cal Pau, dues cases del raval El Divinal. Hi ha una bassa alimentada per una font petita a uns 50 metres costa amunt. Restaurada 2015 per l'Ajuntament de Vallcebre | 08293-243 | El Divinal | L'aigua de la bassa per sobre de la caseta de la llum alimentava la turbina hidràulica. La turbina generava electricitat per a Cal Xic i Cal Pau. Quan l'aigua estava a punt de esgotar-se, es feia servir d'una campana per avisar que el subministrament d'electricitat estava a punt de ser tallat. Fonts orals - propietari de Cal Xic | 42.2006600,1.8291900 | 403341 | 4672719 | 08293 | Vallcebre | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08293/71125-foto-08293-243-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08293/71125-foto-08293-243-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | OPC - María del Agua Cortés Elía | Zona de feixes i de camps grans a 1,125m d'alitud. Els camps petits encara es conreen. Accés fàcil a peu per un camí de camp des del raval El Divinal.Fotografies de Guillem Quer (SPAL). Era d'ús privat, el propietari de Cal Xic explica que el seu pare va construir el forn per ús propi. | 98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:52 | ||||||||
| 55763 | Avenc de Can Ramonet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-de-can-ramonet | BORRÀS, J. (1974). Catálogo espeleológico del macizo del Garraf. Vol. III. Barcelona. 207 p. CASTELL, J.; TEJEDOR, J. (1982). Cadastre Espeleològic de la comarca del Garraf 2a part. Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, VI època: 84-152. Vilanova i la Geltrú. | Una boca quasi circular de gairebé un metre de diàmetre dóna pas a un conducte que, als pocs metres de davallar, connecta amb un pou campaniforme de 25 metres de vertical i que aterra al bell mig d'una pronunciada rampa de productes clàstics d'uns 10 metres de longitud total i 6 metres d'amplada. Les formacions parietals són prou notables al llarg de gairebé tot el pou. Antic engolidor de la riera, actualment suspès a uns 15 metres per damunt de la llera. | 08148-9 | Fondo de les Llenties | La primera exploració va ser realitzada per membres de la SES CE Puigmal (Barcelona), cap a l'any 1958. | 41.2769200,1.8485200 | 403564 | 4570138 | 08148 | Olivella | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 2153 | 5.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:38 | |||||||||||||
| 55764 | Avenc dels Sitgetans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-dels-sitgetans | CASTELL, J.; TEJEDOR, J. (1982). 'Cadastre Espeleològic de la comarca del Garraf 2a part'. Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, VI època: 84-152. Vilanova i la Geltrú. | Una boca de 0,80 per 1,20 metres comunica amb un únic pou de gairebé 14 metres de profunditat. Té una secció mitja d'uns 2 metres de diàmetre. A la seva base s'origina un petit corredor en lleuger pendent i d'uns 6 metres de llargària. Tot el sòl està cobert per productes clàstics de petites dimensions. | 08148-20 | Serra de les Conques | Es tracta d'un antic engolidor del fondal de les Piques que evacuava les aigües absorbides mitjançant la galeria terminal excavada sobre una diàclasi NW-SE. Posteriorment aquesta sala va patir un procés clàstic que va cegar els camins recorreguts per les aigües en profunditat, fet que va anar seguit d'una fase químico–litogenètica. La primera exploració es va efectuar el dia 26 de gener del 1964 pels membres del GES J. de Mier i J. Nebot amb el Sr. J. Ossó, entre altres, de Sitges. | 41.3054300,1.8462200 | 403414 | 4573306 | 08148 | Olivella | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | El nom d'avenc dels Sitgetans ve de que uns nois de Sitges varen ser els que el van trobar i van anar amb els del GES a explorar-lo. | 2153 | 5.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:38 | ||||||||||||
| 71136 | Aixopluc Font de la Clavellina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aixopluc-font-de-la-clavellina | Quer, Guillem (2015) Recerca històrica d'elements patrimonials de Vallcebre. Inventari de béns. SPAL, Diputació de Barcelona. | Hi ha molta vegetació a l'entorn del aixopluc. | Una bauma natural proveïda d'una paret frontal de pedra seca. La bauma te la mateixa funció que la d'una barraca i fou utilitzada com a aixopluc. És difícil endivinar la forma de la construcció per l'espessor de la vegetació al voltant. Hi ha una sèrie de marges de pedra seca a prop de la bauma i uns clapers (despedregaments del terreny) al coll a 1,480 metres a l'oest. La bauma es troba a la base de la vessant sud d'una cresta de roca calcària del Paleocé (Danià), a 1,450 metres d'altitud. Antigament fou una zona de conreu i de pastura. Hi ha una font, la Font de la Clavellina, a 80 m al nord de la bauma. | 08293-254 | La Barceloneta | Les baumes de Vallcebre han tingut la mateixa funció que la de les barraques i els tancats per al bestiar. Es tracta d'un element natural on s'hi feia construccions complementàries realitzades amb pedra seca per tal de aixoplugar-se. Els aixoplucs es troben sovint en indrets lluny de les cases més properes i/o en terrenys marginals. | 42.2166000,1.7952000 | 400560 | 4674528 | 08293 | Vallcebre | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08293/71136-foto-08293-254-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | OPC - María del Agua Cortés Elía | Fotografies de Guillem Quer (SPAL). Era d'ús privat, el propietari de Cal Xic explica que el seu pare va construir el forn per ús propi. | 98 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:52 | ||||||||
| 57107 | Can Copi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-copi | Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental d'Òdena, Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Local i Ajuntament d'Òdena. Barcelona, 2013. LACUESTA, R. (1998): Informe sobre l'estat de conservació de Cal Copi, situat a l'antic nucli del castell d'Òdena. SPAL. Diputació de Barcelona. Barcelona [Inèdit]. MESTRE NOGUÉ, Josep Vicenç. Renoms, Malnoms o Motius d'Òdena. La seva història, origen i etimologia, Òdena [Inèdit] | XIX-XX | Presenta un greu perill d'enderroc. | Un únic cos amb planta baixa, pis i golfes. Edifici de planta baixa, pis i golfes, amb una cisterna i una sala subterrània excavada en part a la roca natural i coberta amb una volta de mig canó. Façana principal orientada a sud-est. Al primer pis s'obren tres balcons amb baranes de ferro i a les golfes una sèrie de finestres quadrades. Aquest cos de façana, composat de manera simètrica respecte a un eix vertical central, s'allarga cap a migdia amb un altre cos on hi ha una altra porta d'accés en arc rebaixat i una única finestra a l'alçada del primer pis i una altra a les golfes. La façana posterior té una sèrie de finestres a la planta pis i a les golfes. En aquest costat, el nivell del terra exterior és força més alt i es pot accedir a la casa a través d'una porta oberta directament a la primera planta. L'edifici es cobreix amb jàsseres i bigues de fusta i llates per canal, on descansen les teules àrabs, que formen una coberta a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal. Els forjats de les plantes baixa i primera són fets també de rolls i bigues de fustes sobre les quals recolzen els paviments ceràmics. En el cas de la planta pis, són de gres, de rajola de mida petita pròpia de finals del segle XIX, que forma dibuixos geomètrics emmarcats a manera d'una catifa. La distribució de la casa és a l'estil de les masies clàssiques de tres crugies perpendiculars a la façana, si bé al fons del vestíbul central de la planta baixa, des d'on arrenca l'escala principal, hi ha un pis altell que sembla fruit d'una reforma posterior, on se situen la cuina i una estança de servei. A la planta principal hi ha una sèrie d'habitacions distribuïdes a banda i banda de la sala central, des de la qual surt l'escala que mena a les golfes. | 08143-34 | Castell d'Òdena, entre cal Cavaller i cal Palomes | La llinda del portal principal de l'edifici té gravada la inscripció 'P.C 1885 1801', que indicaria l'origen de la casa i l'època en què va adoptar la fesomia actual, també manifestada pel tipus de trespols del pis, amb bigues, revoltons i un paviment hidràulic. Sabem que el 1909, Jaume Vich Casanovas va heretar la casa de la seva mare, Emília Casanovas Tardà, i que el 1975 la va llegar al seu fill, Lluís Maria Vich Mestres. | 41.6056600,1.6392600 | 386612 | 4606889 | 08143 | Òdena | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08143/57107-foto-08143-34-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Josep-Vicenç Mestre i Casanova | Descripció extreta de la fitxa de l' Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental d'Òdena, Diputació de Barcelona, Servei del Patrimoni Local i Ajuntament d'Òdena. Barcelona, 2013. | 98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:38 | |||||||
| 42056 | Aqüeducte de Can Valls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-de-can-valls | XVII-XVIII | Només es conserva una petita part. | Un tram d'aqüeducte que només conserva una arcada feta amb maons i la resta de l'obra feta de mamposteria. Es recolza en un marge del terreny d'on prové la canonada d'aigua. | 08030-129 | Al costat de Can Xinxa | 41.5315000,2.3646900 | 447001 | 4597956 | 08030 | Cabrils | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08030/42056-foto-08030-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08030/42056-foto-08030-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08030/42056-foto-08030-129-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98|94 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | ||||||||||
| 74401 | Rellotge de sol de Cal Jaumot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-cal-jaumot | www.gnomonica.cat | XX | Un rellotge de sol és un element arquitectònic que a partir de l'ombra que projecta una agulla clavada damunt d'un quadrant senyala les hores. En funció de la seva ubicació respecte al Sol, cada rellotge té un abast horari diferent. Les tipologies més generals són els horitzontals (construïts a terra i orientats al sud) i els verticals (construïts en murs i façanes) És un rellotge vertical construït amb una peça circular de ceràmica. Indica les línies horàries de les 7 del matí fins la 4 de la tarda amb números romans. La decoració consisteix en el lema 'Jo sense Sol, Tu sense Fe, els dos no valem res' perfilat al centre sota un dibuix del Sol, el qual està flanquejat per una mitja Lluna a l'esquerra i una estrella de sis puntes a la dreta. Damunt i al centre apareix la data de construcció de la casa (1883) que no es correspon a la del rellotge. Per les seves característiques és molt probable que l'autor del rellotge sigui el terrissaire Josep Plaxats de Castellfollit del Boix, el qual encara elabora rajoles, teules, rellotges de Sol i diverses peces ceràmiques de construcció en un antic forn terrisser alimentat per fogots, seguint una tècnica de cuita que podem trobar en antics forns d'època romana. | 08025-271 | Cal Jaumot | 41.6278300,1.7192800 | 393317 | 4609248 | 08025 | El Bruc | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08025/74401-foto-08025-271-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Gemma Estrada Planell i Josep-Vicenç Mestre i Casanova | Josep Plaxats | No està inclòs a l'Inventari de rellotges de sol dels Països Catalans realitzat per la Societat Catalana de Gnomònica. | 119 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | ||||||||
| 74406 | Rellotges de sol de cal Cordero | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotges-de-sol-de-cal-cordero | www.gnomonica.cat | XIX | Un rellotge de sol és un element arquitectònic que a partir de l'ombra que projecta una agulla clavada damunt d'un quadrant senyala les hores. En funció de la seva ubicació respecte al Sol, cada rellotge té un abast horari diferent. Les tipologies més generals són els horitzontals (construïts a terra i orientats al sud) i els verticals (construïts en murs i façanes) A la façana sud es conserven dos rellotges de sol, curiosament a molt poca distància l'un de l'altre. El més significatiu és el que trobem situat prop del carrer, a la dreta de la façana. És un rellotge orientat sud-est. Indica les línies horàries de 6 a 5 amb xifres aràbigues. És un tipus de rellotge que un dels especialistes en gnomònica, E. Farré, el qualifica de vertical declinant. Està construït d'una peça de terracota i ocupa l'espai destinat a dues fileres de rajoles amb les que està folrada la façana. Les hores indicades a l'esquerra del 12 són les corresponents al matí i, a la dreta, les de la tarda. Així aquest rellotge marcava les hores des de les 6 del matí fins les 5 de la tarda; la resta d'hores no hi arribava la llum solar directa. El segon rellotge, a l'esquerra de la façana, està orientat igual que el primer, està construït del mateix material, però no presenta cap tipus ni de decoració ni de referència numèrica. | 08025-276 | Casa Elías o cal Cordero | L'edifici és una obra de l'any 1880 (apareix aquesta data a la façana principal). També es té constància que s'hi efectuaren obres posteriorment, concretament l'any 1883 (la data es conserva a les edificacions amb usos agrícoles). Amb molta probabilitat la data dels rellotges es correspon a la construcció inicial de l'edifici. | 41.5789800,1.7803100 | 398324 | 4603751 | 1880 | 08025 | El Bruc | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08025/74406-foto-08025-276-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08025/74406-foto-08025-276-2.jpg | Legal | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Gemma Estrada Planell i Josep-Vicenç Mestre i Casanova | El número d'inventari de la Generalitat (IPA, núm. 4028) registra ca n'Elies o cal Cordero. El rellotge de sol es troba immers a la façana d'aquest edifici.Està inclòs a l'Inventari de rellotges de sol dels Països Catalans realitzat per la Societat Catalana de Gnomònica, amb el núm. 1.099. | 99|98 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | |||||||
| 55847 | El Puig Molí d'Olivella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-puig-moli-dolivella | SADURNÍ, P. (2000-2001). Folklore del Penedès (volum 1). Vilafranca del Penedès: Fundació Caixa Penedès. | Un rector del poble d'Olivella, un xic enèrgic i de caràcter autoritari, que vivia a la masia del rector, ubicada molt a prop de les restes de l'església de Sant Pere del Castell Vell d'Olivella, es proposà construir un molí de vent per moldre el gra de la feligresia. Feu portar de Vilafranca les pesades i enormes moles de pedra circular que dels olivellencs, de no gaire bon grat i bastant a la força, transportaren amb carros fins a un puig proper a la riera de Begues, arran de la Serra dels Carlins. En aquest lloc els arribà la sobtada notícia de la mort del rector. Coneguda la notícia, aquella tasca s'atura i les pesades pedres es van abandonar. | 08148-103 | Olivella | 41.3206400,1.8160100 | 400908 | 4575028 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | Llegenda recollida per Pere Sadurní l'any 1967 al Sr. Timoteu Alabreda. | 61 | 4.3 | 17 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:38 | |||||||||||||
| 53697 | Parc de la plaça de les Hores | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-de-la-placa-de-les-hores | PÉREZ FARRIOLS, J., ET ALII. Catàleg de béns arquitectònics, històrics i ambientals i disposicions de protecció per al POUM de Martorell. Ajuntament de Martorell i Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. 2014. | XX | Un plàtan majestuós amb desenvolupament equilibrat al centre de la plaça. Arbre viari relativament jove però amb capçada desenvolupada amb equilibri. | 08114-255 | Plaça de les Hores | 41.4745600,1.9312800 | 410766 | 4591991 | 08114 | Martorell | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Ornamental | 2023-08-01 00:00:00 | Dídac Pàmies Gual. SPAL | La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa E 09 BPU-04.BAMP del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Martorell, redactat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. | 2153 | 5.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:37 | ||||||||||||
| 51548 | GR-3 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gr-3 | XX | Un petit tram d'aquest sender de gran recorregut passa per la finca de Quintanes (fitxa núm. 39), a l'alçada del Conjunt Troglodític abans citat (fitxa núm. 70) i per Sant Martí Xic (fitxa núm. 49)i el Castell de Voltregà (fitxa núm. 48). | 08117-94 | El Pou, 08058 Masies de Voltregà. | 42.0317300,2.1919200 | 433110 | 4653615 | 08117 | Les Masies de Voltregà | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | 2020-09-25 00:00:00 | Natalia Salazar -ArqueoCat SL- | 49 | 1.5 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:37 | ||||||||||||||
| 56622 | La bruixa de cal Llangardaix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-bruixa-de-cal-llangardaix | TORRES, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | Un pastor que vivia a la masia de cal Llangardaix, a prop de Sant Nazari de la Garriga, tenia molta cura del bestiar. El seu ramat era la miroia dels altres pastors de la contrada. La manyaga era la reina del ramat, una ovella d'aquelles que es fan mirar i és l'enveja de qualsevol pastor. Però vet aquí que un d'aquests dies tranquils i pausats de primavera seria el preludi de molts disgustos del bon pastor. Un dia del mes de maig les ovelles es trobaven pasturant una mica més avall del serrat de Sant Nazari. Quan començava a fer una mica de calor, al migdia, just a l'hora de dinar, el pastor com sempre buscava un lloc on les ovelles trobessin bona pastura: així estaven quietes i no calia estar massa pendent del ramat. D'aquesta manera el pastor dinava tranquil i mentre les ovelles murriaven feia la becaina. Això era quasi una rutina, mai tenia cap problema. Quan es va despertar de la becaina, com de costum, va fer una ullada al ramat i no va veure la manyaga per cap cantó. L'home va tornar a mirar i remirar i la manyaga no hi era. Es va fregar els ulls, no fos cas que encara hi portés alguna lleganya. Va fer un bon trago de la botella, va resseguir el ramat i, efectivament, la manyaga havia desaparegut. El pastor l'anava aclamant. Després de llarga estona de cridar-la i aclamar-la, va aparèixer tota ella ben bruta de terra. El pastor, en veure l'estat de l'ovella, es va esverar una mica, ja que no era normal que la manyaga anés amb la llana estarrufada i polsosa. Era una ovella més aviat presumida, sempre anava neta. Després de comprovar que el ramat era complert, tot xino-xano va anar marxant amb el bestiar pasturant, fins que arribà l'hora de tancar-lo. Així va acabar el dia. De d'aquell fet el pastor no treia la vista de la manyaga i la controlava sempre, com tot el ramat. No acabava de veure la cosa gens clara, temia alguna desgràcia li passaria a ell o bé al ramat, ja que des d'aquell dia el comportament de la manyaga no era el mateix de sempre. El pastor no va veure que el marrà s'acostés a l'ovella i si algun cop ho va intentar ella fugia. Era un comportament una mica estrany el de la manyaga, perquè el pastor no va veure mai que la manyaga s'amarrís. Els dies passaven i, a part que la manyaga no es va amarrir, no va passar res més. Un dia el pastor es va adonar que la manyaga començava a posar panxa i estovava braguer. De bell nou havia recuperat l'aspecte d'abans dels fets de Sant Nazari. Es va tranquil·litzar i el temps va anar passant. Quan ja la manyaga estava a punt de xaiar de nou, el pastor va tornar a pensar en els fets: - Com pot ser que aquesta ovella hagi de xaiar si no volia el marrà? No cal que hi doni més voltes, en algun moment es devien entendre. El cas és que la manyaga haurà de criar com cada any, i això és el que compta. La manyaga va parir un formós xai com mai el pastor no n'havia vist cap. Era un mascle molt blanc i cepat. L'ovella el va criar bé i el xai va créixer molt en poc temps. Quan va ser l'hora de vendre moltons el pastor pensà: - Aquest el deixarem, em sembla que serà un bon marrà. Efectivament, era un marrà com pocs se'n veuen, d'una llana molt fina i d'una blancor gens corrent, amb les banyes llargues i cargolades. Era l'enveja dels pastors. Aquest marrà tan envejat pels altres pastors es va convertir en un mar de problemes pel de cal Llangardaix. Quan l'animal va servir per amarrir les ovelles és quan van començar els maldecaps per al pastor. Li passava un fet molt estrany: quan les ovelles, tot pasturant, s'enfilaven al cim del serrat de Sant Nazari, el marrà desapareixia i quan el ramat baixava del cim aquell tornava, però sempre amb la llana polsosa i bruta de terra, igual que aquell dia de la manyaga. Si no anava a pasturar en aquest lloc no es movia del ramat, però sovint li cotava les ovelles i li esgarriava el ramat. El pobre pastor passava moltes penes, ja que des del dia que el marrà va començar a amarrir les ovelles els problemes eren un darrera l'altre. | 08151-230 | Sector sud del terme municipal | 41.8991800,2.0563600 | 421726 | 4639013 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | (Continuació descripció)El pastor va intentar vendre aquell animalot, però no hi va haver manera, no se'l podia treure del damunt. Estava molt avorrit, ja que el ramat cada dia anava més de mal borràs per culpa del marrà. Un dels dies que el pastor va anar a pasturar vora l'església de Sant Nazari, precisament en el lloc on va començar la desventura de la manyaga, tot d'una el marrà va fer uns quants esvalotecs molt forts i, agafant el camí carena avall, va fugir cames ajudeu-me. Des d'aquell dia mai més s'ha sabut res del marrà.El marrà va desaparèixer el dia i a la mateixa hora que moria una dona que vivia a la mateixa casa que el pastor, és a dir, a cal Llangardaix. La llegenda diu que aquesta dona era bruixa i un dia es va barallar amb el pastor. La bruixa, per venjar-se, li va fer la trapelleria del marrà i la manyaga. Com que el marrà i la bruixa eren la mateixa cosa, el dia que va morir la dona de cal Llangardaix, el marrà va fugir.Aquesta versió, de títol complet 'La bruixa de cal Llangardaix i la manyaga del pastor', va ser recollida i transcrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Bruixes a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | ||||||||||||
| 45284 | Plantada del pessebre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plantada-del-pessebre | XX-XXI | Un parell de diumenges abans de Nadal, pel matí, es reuneix un grup de gent per pujar un pessebre a l'Escletxa, tot caminant, fins una barraca . El punt de trobada és davant l'Ajuntament i es puja fins la carena de Monconill. Però es fa una parada per esmorzar. Un cop dalt es posa el pessebre i si es vol es canten nadales. Es tracta d'una activitat lliure sense uns protocols gaire rigorosos i pocs rituals repetititus. La darrera plantada estava organitzada pel Centre Excursionista Corriols. Cada any, després de la plantada i un cop passades les festes, es porten les figures a l'Associació d'Amistat de Castellbell i el Vilar, que les restaura i les deixa a punt per la propera. | 08053-187 | L'Escletxa | Aquesta activitat que prepara les festes de Nadal fou una iniciativa conjunta dels regidors d'esport i d'ensenyament, Ferran Valdés Berlanga i Salvador Fernàndez Rabanaque, respectivament. El primer any que es va realitzar fou el 1999. Abans el pessebre es posava damunt una fita geodèsica, però es va canviar l'ubicació i ara es posa dins la barraca. | 41.6285300,1.8864100 | 407240 | 4609133 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45284-foto-08053-187-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45284-foto-08053-187-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Informació i fotografies facilitades per Marcel·lí Puigdellívol. | 98 | 2116 | 4.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:32 | |||||||||
| 37944 | El pagès que visità l'infern | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pages-que-visita-linfern | ESTADELLA, J. M. i TOMEU, Xavier (no consta). La brujería y superstición en Cataluña. Pàg. 81 FORN, Francesc (1991). Personatges irreals, bruixes, bruixots i llocs fantàstics a Sant Martí d'Arenys de Munt. A Arennios, núm. 18, juny de 1992. Col·lectiu pel Museu-Arxiu d'Arenys de Munt. Arenys de Munt, pp. 10-12. | publicat | Un pagès que, a causa d'una mala anyada no podia pagar la contribució, acudí a l'alcalde per tal de sol·licitar la seva compassió i la perdonança del deute. L'alcalde, home de cor dur, li exigí el pagament de l'impost i se'l va treure de sobre sense miraments. El pobre pagès, desesperat, no trobà cap més solució que anar a demanar ajuda al diable. Aquest es mostrà més compassiu que l'alcalde i li lliurà els diners que necessitava. Quan el pagès anà a l'Ajuntament a pagar, l'alcalde, sorprès, li demanà d'on havia tret els diners. El pagès li respongué que de l'infern, que és on l'havia enviat l'alcalde a buscar-los. I afegí que havia pogut veure les cadires que estaven reservades per l'alcalde i el senyor rector. | 08007-259 | Arenys de Munt | 41.6113800,2.5394700 | 461629 | 4606732 | 08007 | Arenys de Munt | Sense accés | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | |||||||||||||
| 68717 | Cementiri del Cólera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-del-colera | http://www.patrimonifunerari.cat/mapa-funerari-de-catalunya/mapa-funerari-del-maresme/cementiri-del-colera-tiana-maresme/ 84b7a948effd&groupId=193969 Catàleg Patrimoni Arquitectònic Parc Serralada de Marina Codi 11 Això és Tiana. Guia de la vila de Tiana. Ajuntament de Tiana. Diada de Sant Jordi, 1995. Ajuntament de Tiana (2002). Catàleg del Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Tiana. Vol. 1. Tiana. | XIX | Sotabosc crescut i paviments amb estat regular. | Un mur de petita alçada tanca un recinte, que a la banda que mira a mar hi veiem les restes d'una porta de ferro. Al centre hi ha una llossa rodona de dos metres de diàmetre i setanta quinals. L'any 1870 el barri barcelonès de la Barcelona fou afectat pel tifus ictiroide, conegut com còlera o peste groga. En aquells moments La Conreria feia el servei de Colònia Sanitaria. Els morts per aquesta causa foren dipositats en aquest lloc. La pedra del monument funerari va ser gravada el 25 de maig de 1871 i va ser aprovat per l'Ajuntament la seva col·locació al centre. De pes, esculpida amb una gran creu al centre. A la mateixa la volten uns motius funeraris a més de la datació i nom de la propietat. | 08282-43 | Part inferior del Turó del Reig, sobre el coll de Montalegre. | A pocs metres de l'antic seminari, seguint direcció la Font de l'Alba, hi trobarem un curiós i desconegut recinte funerari: el Cementiri del Còlera. L'any 1870 es declarà una epidèmia de febre groga o còlera al barri mariner de La Barceloneta de Barcelona, a causa de, possiblement, un vaixell infectat que provenia de l'illa de Cuba. Malgrat els esforços de les autoritats, l'epidèmia es començà a escampar per tota la ciutat de Barcelona. A tall d'exemple, us indicarem que la Junta de Sanidad Provincial decretà allunyà tots els vaixells del port de la Barceloneta ja que molts treballadors portuaris havien caigut malalts. El pànic s'apoderà del barri i n'emigraren onze mil veïns, que es dirigiren cap a pobles del Vallès, de la costa o a la vil·la de Gràcia. La situació es va fer tan insostenible que el dia 22 de setembre, l'Ajuntament i la Junta de Sanidad ordenaren el desallotjament forçós de tota la Barceloneta. Es decidí, aleshores, establir una colònia sanitària a les antigues dependències religioses de la Conreria per traslladar-hi les famílies sense recursos i joves provinents de la Casa Provincial de Corrección, desaparegut correccional i presó de Ciutat Vella. Aquesta colònia de la Conreria allotjarà 1.693 persones, entre les quals hi havien 94 reclusos, que es repartiren entre l'edifici de l'antic seminari i el convent. El metge responsable n'era el Dr. Pelegrí Giralt, amb l'assistència d'infermeres i sanitaris. Hi van estar des del 23 de setembre fins el 10 de desembre de 1870. El 29 de setembre es produïren les dues primeres morts pel còlera però també hi va haver 16 morts per verola i d'altres morts per malalties comunes. L'epidèmia es declarà acabada el dia 7 de desembre i, poc a poc, els veïns de la Barceloneta van poder tornar a casa. Havien mort 76 persones. El recinte funerari del qual us parlem és la fossa comuna d'aquests barcelonins ingressats al sanatori. Consta d'una parcel·la d'un 20 m x 11 m tancat per un mur de pedra d'un metre d'alçada aproximadament. Actualment no hi ha porta d'entrada però sembla que n'hi podia haver existit una de petita. Un cop dins, l'únic element que hi podem trobar és un monument cilíndric de pedra de poca alçada, uns 40 cm, sobre una base, amb un diàmetre d'entre 1,70m i 2 m i un pes d'uns 700 quilograms. El cercle està dividit en quatre quadrants en els quals s'alternen el símbol de la calavera i del rellotge de sorra alat. Al centre hi veurem l'escut de l'Ajuntament de Barcelona, envoltat per la inscripció Colonia de Montalegre. El Ayuntamiento de Barcelona a las víctimas de la fiebre amarilla 1870. El monument fou erigit el 25 de maig de 1871. El Cementiri del Còlera està situat a la part inferior del Turó del Reig, sobre el Coll de Montalegre (coordenades X=437918.43 Y=4593849.18). És de titularitat pública i està inclòs en l'Inventari Arquitectònic del Parc de la Serralada de Marina. | 41.4919700,2.2552000 | 437829 | 4593640 | 1870 | 08282 | Tiana | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08282/68717-foto-08282-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08282/68717-foto-08282-43-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Altres | 2023-02-21 00:00:00 | Àlvar Sáez Puig | L'accés és lliure i obert. Ús funerari. És també un monument. A la part inferior del Turó del Reig, sobre el Coll de Montalegre. Separada del'edifici de la Conreria per la carretera que du a Sant Fost de Campsentelles. També es troba com a Cementirir dels Empestats. | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:52 | ||||||||
| 41566 | Font de Collformic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-collformic | ILLA, Faustí (1990). 'Quaranta anys d'aplecs a Matagalls i millores fetes al Montseny' a 'Monografies del Montseny', n.5. Associació d'Amics del Montseny. | XX | Hi hauria d'haver una neteja de la pedra. | Un mur de pedra segueix el corriol a través d'una fageda, i al final, en aquest mur, trobem la font. La font pròpiament dita està feta de totxana i ciment, i té forma de prisma de secció quadrada. Fa aproximadament 2 m d'alçada i 30 cm de costat. A uns 40 cm de la base surt un broc metàl·lic de secció circular per on raja l'aigua. A sobre, hi ha una placa de pedra que té gravada una dedicatòria a en Miquel Bosch i Jover. Just a la dreta de la font, enganxada al mur, hi ha una placa amb un fragment de l'escriptor gravat, i, a sobre, quatre barres de ferro que simbolitzen les quatre barres catalanes. | 08026-36 | Brull, el | La orografia de la zona fa que ens trobem amb una abundància de torrents i fonts en tot el terme municipal. | 41.8015800,2.3460700 | 445675 | 4627953 | 08026 | El Brull | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08026/41566-foto-08026-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08026/41566-foto-08026-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08026/41566-foto-08026-36-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Marc Cucurella Pinilla | Font per la qual s'hi accedeix des de l'aparcament de Collformic baixant un corriol bastant inclinat. Es pot conéixer com a font de Bosch i Jover, però tothom l'anomena font de Collformic. | 119|98 | 47 | 1.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | |||||||
| 79143 | Muntacàrregues de Cal Marçal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/muntacarregues-de-cal-marcal | VV.AA. (1994). Inventaridel Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. CABANA, Francesc (2006): La saga dels cotoners catalans, Barna, Ed. Proa TEIXIDOR, E. I SERRA,R.(2010). Vida de colònia. Les colònies tèxtils a Catalunya, Angle Ed. | XX | Un muntacàrregues de la fàbrica de Cal Marçal es una gran estrcutura de ferro reblonada de planta quadrada (quatre m2 ) que a manera d'ascensor elèctric, permet moure's, de manera vertical per tots els pisos de la gran fàbrica, des de les golfes fins el soterrani on es troben les turbines. La seva plataforma o cabina, es totalment de fero i també l'estructura que tanca el mecanisme i l'ailla de l'escala. El muntacàrregues està ubicat en un cos arquitectònic vertical, completament il·luminat per grans finestrals. | 08175-369 | Recinte industrial de Cal Marçal, 08692- Puig-reig | Cal Marçal és de l'any 1886 i fa referència a la concessió de l'ús de l'aigua del riu Llobregat, com a font d'energia, per a una fàbrica de filats i teixits de cotó. Aquesta concessió fou atorgada a la raó social 'Antonio Torra. Hijos y Compañía', de Manresa. El 1915 els Torra es van vendre les seves propietats a la societat “Luís Pons i Sobrinos”, propietaris de la colònia veïna de Cal Pons i més endavant, l'any 1929, els Pons vengueren la fàbrica de Cal Marçal a Josep Viladomiu i Santmartí, propietari de Viladomiu Vell. A partir d'aquell moment, la fàbrica i la colònia prengueren un nou impuls. El mateix any 1929 es començà a ampliar la fàbrica i el 1932 s'instal·laren unes noves turbines que van permetre obtenir més energia i millorar la producció. Aviat, però, vingué el sotrac de la guerra i la misèria i les dificultats, de tot tipus, de la postguerra. La colònia no tornà a créixer fins la dècada dels cinquanta. Fou llavors que es construïren nous habitatges, més serveis i l'església. Malgrat que la fàbrica es modernitzà constantment i s'especialitzà en producció de llençols i tovalles, la forta crisi del tèxtil que afectà, durant els anys vuitanta, tot Catalunya -i especialment el Berguedà- va acabar provocant el tancament de la fàbrica l'any 1989. Avui, però, dins els murs centenaris d'una de les fàbriques més ben conservades de les antigues colònies del Berguedà, i gràcies al seu modern equipament, torna a bullir l'activitat industrial adaptada als nostres temps. | 41.9565800,1.8813600 | 407293 | 4645560 | 08175 | Puig-reig | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79143-foto-08175-369-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79143-foto-08175-369-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | el muntacàrregues està en ple funcionament per què la fàbrica acull un complex industrial de petites empreses que comparteixen serveis comuns. Les obres que s'hi efectuen per encabir noves activitats respecten el conjunt fabril, tant pel que fa ala tipologia com els materials. | 98 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | ||||||||
| 57349 | Monòlit de mossèn Josep Forn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monolit-de-mossen-josep-forn | DALMAU I JOVER, Antoni (1987) Mn. Josep Forn i Talló (1886-1936): auster, senzill i noble. Priors del Sant Crist d'Igualada, Igualada JORBA i SOLER, Antoni (1982) Agonia d'una Ciutat. Impremta Codorniu, Igualada MASSANA, Josep (1949): 'Mossèn Josep Forn i la seva poesia', Miscellanea Aqualatensia I, Ajuntament d'Igualada i Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, Igualada, pp. 82-85. TERMENS i GRAELLS, Miquel (1991) Revolució i guerra civil a Igualada (1936-1939). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. | XX | L'erosió l'està malmetent | Un monòlit de pedra recorda l'assassinat del capellà igualadí, mossèn Josep Forn i Talló. Hi ha inscrit el següent text: + DIE XVIII MENSIS AUGUSTI ANNI DOMINI MCMXXXVI PERSECUTORES ECCLESIAE HIC OCCIDERUNT JOSEPHUM FORN TALLÓ VIRUM ILLUSTREM AEQUALATENSEM SACERDOTEM SCRIPTOREM POETAM IN PACE VIVAT CUM SANCTIS | 08143-276 | Camí de Massana a les Casetes | Va néixer a Igualada el 10 de marc de 1886. Estudia la carrera eclesiàstica al Seminari de Vic i fou ordenat sacerdot el 21 de setembre del 1919. El van adscriure inicialment a la parròquia de Barcelona, mes tard fou nomenat vicari de Copons, capellà de Raïmat i beneficiat a Santa Maria d'Igualada. Fou assassinat el 18 d'agost de 1936 prop de can Sabater. Estava amagat a la propera masia de can Jantorres, propietat d'uns familiars seus on s'hi estava des del mes de juliol de 1936, un cop esclatà la guerra civil. Un grup de milicians d'Igualada el van trobar a la casa mentre estava impartint classe de gramàtica a uns fills de la casa. S'explica que en emportar-se'l un familiar el va voler acompanyar i ell li va dir, conscient del que li podia passar: 'Quedeu-vos; val més que em deixeu'. Fou enterrat al cementiri d´Odena. Bon poeta, era un gran coneixedor del llatí, i enamorat de la Litúrgia havia traduït al català els himnes i els salms del Missal. | 41.6298700,1.6215900 | 385183 | 4609600 | 08143 | Òdena | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08143/57349-foto-08143-276-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08143/57349-foto-08143-276-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Josep-Vicenç Mestre i Casanova | 98 | 51 | 2.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:38 | ||||||||
| 71098 | Molí de la Foradada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-la-foradada-0 | ACA, Notariales, Berga, Sèrie General, 875 (1863-1702). ACA Reial Patrimoni. Establiments 1717-1751. Vol 451 16 Febrer 1750. Marià Grandia i Soler 1907. Monografia lingüistica de Vallcebre. J.Bolòs i J Nuet. (1983) Els Molins fariners a Catalunya- Ketres Editora S.A. Quer, Guillem (2015) Recerca històrica d'elements patrimonials de Vallcebre. Inventari de béns. SPAL, Diputació de Barcelona. | XVII-XX | Es troba en ruines | Un molí fariner que aprofitava de l'aigua dels torrents principals de Vallcebre a més de l'aigua estacional dels torrents de Capdeix. Hi ha una bassa al costat del molí alimentada per l'aigua del torrent a través d'un aqüeducte. El molí es troba a la banda esquerra del Torrent de Vallcebre, just abans del punt més estret de la gorja de la Foradada, a 950 metres d'altitud. La Foradada és un pas estret en els Cingles de Vallcebre, una cinglera d'uns 40 metres d'alçada formada per roca calcària del garumnià del palaeocé. Accés fàcil a peu des de la carretera B400 Collet a Saldes al quilòmetre 4,400, pel camí de La Foradada. La façana del molí es troba en relativament bon estat. El sostre del molí està ensorrat, i la bassa te un forat gran en el punt més occidental. L'interior del molí està molt tapat amb pedres caigudes de les parets, terra, herba, arbres i arbustos. L'aqüeducte està intacte en la secció més propera al molí, però no queda res del inici del recorregut. | 08293-215 | La Foradada | Hi ha una quantitat d'informació sobre el Molí de Vallcebre 200 metres riu amunt, i sobre el Molí de Bosoms, més avall de la Foradada, en el municipi de Guardiola de Berguedà. El Molí de Bosoms és del segle XVII i el Molí de Vallcebre de mitjans del segle XVIII. Sobre aquest molí no s'ha trobat cap document. Marià Grandia i Soler fa esment només del Molí de Vallcebre i el Molí de Bosoms. No està dibuixat al 'mapa minutes' de 1927, tampoc queda registrat en la història oral de la gent de Vallcebre. | 42.2125100,1.8281600 | 403274 | 4674036 | 08293 | Vallcebre | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08293/71098-foto-08293-215-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08293/71098-foto-08293-215-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08293/71098-foto-08293-215-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | OPC - María del Agua Cortés Elía | Fotografies de Guillem Quer (SPAL). | 98|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:52 | |||||||
| 57665 | Estendard de Sant Isidre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estendard-de-sant-isidre | XX | Un medalló estampat damunt roba de color verd. Al centre es representa a Sant Isidre envoltat amb una orla on es llegeix: Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos 15-5 Odena 1943 | 08143-592 | Església parroquial de Sant Pere Apòstol | Tal i com consta al propi estendar fou encarrefat per 'Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos' i fou beneït el 15 de maig de 1943, a l'església provisional situada al Sindicat. | 41.6065700,1.6423900 | 386875 | 4606986 | 1943 | 08143 | Òdena | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08143/57665-foto-08143-592-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Josep-Vicenç Mestre i Casanova | 98 | 52 | 2.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:38 | |||||||||
| 57900 | La Manresana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-manresana | -Aim3 grup SL (2015): Pla Especial de catàleg de masies, cases rurals i altres edificacions en SNU. Document per aprovació inicial, Ajuntament dels Prats de Rei, p. 25. | X-XXI | Un kilòmetre al sud-sudest de la vila dels Prats de Rei, en un punt on el terreny es comença a elevar cap al costat sud i est, s'emplaça un petit nucli de població d'origen medieval presidit per la popular Torre de la Manresana (pertanyent al castell homònim) i format actualment per l'església de Sant Andreu (a 80 metres al sudest de la torre medieval) i unes poques cases amb els seus annexos agrícoles: Casanova, La Torre, Cal Joan Roca, Cal Mensa Vell, i Can Coll. En general es tracta de cases amb un tipus d'arquitectura popular, a base de pedra del lloc i teulades a dues aigües. Les construccions tenen disposicions aleatòries i estan força separades l'una de l'altre, de tal manera que no es conforma cap mena de mínima estructura urbana. | 08170-43 | La Manresana | L'antiguitat del lloc ve testimoniada per una tomba i uns encaixos excavats a la roca que s'han datat de manera indirecta en els segles IX-X o bé amb anterioritat. Posteriorment, en un document de compra-venda de l'any 1012 apareix per primer cop referenciat el Castell de la Manresana, origen de l'actual nucli de cases. L'església del castell va ser parròquia fins el segle XIII, en que passà a dependre de la parròquia de Prats de Rei. Tot i no tenir parròquia, el nucli disposa d'un petit cementiri. Junt amb el nucli de la Manresana, segons consta a la pàgina web de l'Ajuntament a data 2016, existeixen actualment tres poblets o nuclis de població més a part del nucli urbà de Prats de Rei: Els Seguers, Solanelles i La Quadra del Galí, tot i que aquest últim nucli de cases des de fa ja uns anys roman despoblat. | 41.6963600,1.5525400 | 379555 | 4617076 | 08170 | Els Prats de Rei | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08170/57900-foto-08170-43-1.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | 94|98 | 46 | 1.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 |
Estadístiques 2026
patrimonicultural
Mitjana 2026: 4180,91 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.