API Dades Obertes - Diputació de Barcelona

Informació general

Nom màquina	patrimonicultural
Etiqueta	Patrimoni cultural
Descripció	Patrimoni cultural
Tipus de contingut	patrimonicultural
Clau Primària	id

Informació dels camps

Nom màquina del camp	Nom del camp	Descripció	Tipus
id	Id		text
titol	Títol		text
url	Url		url
bibliografia	Bibliografia		ltext
centuria	Centuria		text
notes_conservacio	Notes de conservació		ltext
descripcio	Descripció		ltext
codi_element	Codi d'element		text
ubicacio	Ubicació		ltext
historia	Història		ltext
coordenades	Coordenades		geo
utm_x	UTM X		text
utm_y	UTM Y		text
any	Any		text
rel_municipis	Municipi	-	relation
municipi_nom	Nom del municipi		text
tipus_acces	Tipus d'accés		text
estat_conservacio	Estat de conservació		text
images	Imatges		ltext
proteccio	Protecció		text
estil	Estil		text
ambit	Àmbit		text
tipologia	Tipologia		text
titularitat	Titularitat		text
us_actual	Ús actual		text
inspire_tipus	INSPIRE: Tipus		text
inspire_subtipus	INSPIRE: Subtipus		text
inspire_atribut	INSPIRE: Atribut		text
data_modificació	Data de modificació		date
autor_fitxa	Autor de la fitxa		ltext
autor_element	Autor de l'element		ltext
observacions	Observacions		ltext
codi_estil	Codi de l'estil		text
codi_tipologia	Codi de la tipologia		text
codi_tipo_sitmun	Codi de tipologia a sitmun		text
proteccio_id	Protecció id		text
rel_comarca	Comarca	-	relation

Mida X

Mostra el títol i informació del dataset

Mostra els filtres

Mostra el botó per exportar

Mostra el botó per incrustar

Camp 1:

Camp 2:

Camp 3:

Municipis:

Comarques:

Id	Títol	Url	Bibliografia	Centuria	Notes de conservació	Descripció	Codi d'element	Ubicació	Història	Coordenades	UTM X	UTM Y	Any	Municipi	Nom del municipi	Tipus d'accés	Estat de conservació	Imatges	Protecció	Estil	Àmbit	Tipologia	Titularitat	Ús actual	INSPIRE: Tipus	INSPIRE: Subtipus	INSPIRE: Atribut	Data de modificació	Autor de la fitxa	Autor de l'element	Observacions	Codi de l'estil	Codi de la tipologia	Codi de tipologia a sitmun	Protecció id	Comarca	Conjunt de dades	Últim canvi
75857	Monestir de Sant Pere de Casserres - claustre i dependències	https://patrimonicultural.diba.cat/element/monestir-de-sant-pere-de-casserres-claustre-i-dependencies	<p>ADELL GISPERT, J. A. [et al.] (1984): 'Catalunya Romànica. Volum 3: Osona'. Enciclopèdia Catalana, Barcelona. ABRIL I LÒPEZ, J. M. [et al.] (1986): 'Catalunya Romànica. Volum 22: Museu Episcopal de Vic; El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona'. Enciclopèdia Catalana, Barcelona. ASENSI, R. M (1999): 'Osona. Catalunya Romànica, guies comarcals volum 2'. Pòrtic, Barcelona. CC.AA Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya (Cartes Arqueològiques), Les Masies de Roda, 2008. ERRA I ZUBIRI, A.; OCAÑA I SUBIRANA, M. (1992): '118 Testimonis de la història d'Osona'. Vallès, Figueres. GAVIN I BARCELÓ, J. M. (1984): 'Inventari d'esglésies: Osona'. Arxiu Gavin, Valldoreix. H. M. TALLER D'ARQUITECTURA I CONSTRUCCIÓ S. L (2008): 'Catàleg de béns d'interès històric, arquitectònic i paisatgístic'. POUM de Les Masies de Roda de 30 de abril de 2008, Vic. IPA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Les Masies de Roda, 1992. PALLÀS I ARISA, V. (1998): 'El Cos Sant. Sant Pere de Casserres, entre el mite i la realitat'. La Busca edicions s. L, Barcelona. PLADEVALL I FONT, A. (2000): 'Rutes del romànic de la comarca d'Osona'. Institut Municipal de Promoció i Economia de Vic, Vic. PLADEVALL I FONT, A. (2002): 'Sant Pere de Casserres. Guia del visitant'. Fundació Caixa de Manlleu/Consell Comarcal d'Osona, Manlleu. ROVIRA I MONTELLS, J. M. (2005): Les Masies de Roda. Història del nostre poble. Edita l'Ajuntament de les Masies de Roda, Masies de Roda. SOLDEVILA, T. (1999): 'Sant Pere de Casserres. Pels camins de la història'. Eumo Editorial/Consell Comarcal d'Osona, Barcelona. SOLDEVILA, T. (1999): 'Sant Pere de Casserres. Història i llegenda'. Eumo Editorial/Consell Comarcal d'Osona, Barcelona. XICOY, E. (2003): 'La tossuderia d'un monestir: Casserres' a Descobrir Catalunya, núm. 64, Edicions 62, Barcelona, pàg, 98-104.</p>	XI		<p>Claustre adossat al mur de migdia de l'església, al voltant del que s'articulen les diverses dependències monàstiques, amb comunicació directa amb aquest mitjançant portals de mig punt adovellats. El claustre és de planta rectangular i presenta un pati central ocupat per una gran cisterna excavada a la roca, que recollia les aigües pluvials del cenobi. Aquest pati està delimitat, en dos dels seus costats, per arcs de mig punt adovellats, recolzats damunt columnes circulars amb basaments, impostes i capitells restituïts. Les dependències monàstiques corresponen a tres edificis de planta rectangular, amb les cobertes de teula de dos vessants que desaigüen a la cisterna del claustre. A l'ala de llevant, que té accés directe amb el claustre, hi ha la biblioteca, dividida en dues plantes, la sala capitular i el dormitori, aquest últim amb accés també a l'exterior del recinte. Aquest espai, en origen únic, està cobert per una volta de canó de pedra disposada a sardinell, lligada amb abundant morter de calç, i presenta finestres de mig punt adovellades i de doble esqueixada, situades al mur est. L'ala de migdia alberga el refetori i la cuina del monestir, en origen un espai únic. Està coberta per una volta de canó restituïda, bastida amb maons disposats a pla, amb finestres de punt rodó i doble esqueixada. L'ala de ponent, en canvi, està coberta per una volta rebaixada bastida en pedra disposada a sardinell, i era l'espai destinat al locutori - celler i a la cambra prioral, situada al primer pis. Aquesta cambra presenta dos arcs diafragma adovellats, sostinguts als murs laterals de l'estança. Tot el conjunt està bastit amb carreuons i pedra desbastada, disposat en filades regulars.</p>	08116-159	Collet de Casserres, 08510.	<p>El monestir de Sant Pere de Casserres representa l'únic de l'ordre benedictí a Osona. Fou erigit en un indret on ja hi havia hagut un castell que posseïa una capella consagrada a Sant Pere. L'empresa fou impulsada gràcies a la la vescomtessa Ermetruit, qui comprà el domini alodial de Casserres al comte Ramon Borrell de Barcelona. Així doncs vers el 1006 féu iniciar les obres sota la vescomtessa Eugòncia i el seu fill Bermon I, s'hi aplegà la comunitat l'any 1012 amb l'abat Acfred i s'inicià la gran basílica actual, consagrada l'any 1050, amb l'abat Bofill al capdavant del monestir. Vers el 1012 començà a haver-hi vida comunitària, tot i que fins al 1050 no fou consagrada l'església monàstica. Posteriorment, l'any 1060 Casserres baixà aviat a la condició de priorat (1060), segurament pel fet de no poder mantenir la dotzena de monjos necessaris per a continuar essent abadia. Vers el 1079 el monestir perd la seva independència al ser unit al gran monestir de Cluny pels vescomtes d'Osona i Cardona, Ramon Folc I de Cardona i el seu germà Folc II de Cardona, per tal d'assegurar-hi la vida monàstica regular. D'aquesta manera passà a ser l'administrador de les possessions de Cluny a Catalunya. Durant el segle XIII la comunitat augmentà, tot i que no va passar mai de dotze o tretze persones. Vers el segle XIV s'investí com a prior comendatari a Pedro de Luna, futur Benet XIII d'Avinyó el 1376, personatge conegut també com el Antipapa o Papa Luna Diferents factors com la pesta negra i el despoblaments dels segles XIV i XV amb la conseqüent reducció d'entrada de diners dels censos, provoca que el monestir s'endeuti i que vers el final del segle XV solament hi hagin dos monjos a Casserres. És en aquest moment, en l'any 1427, quan el monestir pateix l'efecte d'un terratrèmol que provoca que caigui la cau de volta de la nau de tramuntana. Anys més tard, vers el 1464 és fortificat a conseqüència de les guerres remences, encara que no és fins el 1511 quan s'emprenen les primeres obres de consolidació i restauració al monestir i al claustre sota les ordres del prior comandatari Guillem Caçador. Vers el 1572 Ferran d'Aragó, arquebisbe de Saragossa i prior comanditari de Casserres renuncia al priorat i a Casserres i aquest passa a les mans col·legi dels jesuïtes de Betlem de Barcelona fins que, el 1767, foren expulsats per decret de Carles III. L'any 1774 el monestir es comprat per Pau Pla i Llafrenca, del mas Pla de Roda, i encara que es continua celebrant missa els diumenges fins l'any 170, l'activitat religiosa va cessar i posteriorment passà a mans família Arisa-Pallàs de Les Masies de Roda, que el va mantenir com a masoveria. El monestir quedà en l'oblit, fins que el 3 de juny de 1931, fou declarat Monument Històric Artístic amb categoria de Monument Nacional, i al 1934 es crea un Patronat de Sant Pere de Casserres. Vers el 1952-1962, s'emprèn les primeres i més importants obres de consolidació sota la direcció de l'arquitecte Camil Pallàs, de la família propietària. Aquestes consisteixen en refé la volta de la nau de tramuntana de l'església, de la cuina i el refectori, del pis superior de l'hospici i de les cambres priorals. L'any 1991 el Consell Comarcal d'Osona l'adquireix amb la finalitat de portar a terme, juntament amb la Generalitat de Catalunya, la restauració del conjunt del monestir durant els anys 1994 a 1998 a càrrec de l'arquitecte Joan-Albert Adell i Gisbert. Actualment, a més de ser totalment visitable i museïtzat, alberga exposicions temporals d'elements no relacionats directament amb el monestir.</p>	42.0013400,2.3406700	445397	4650135		08116	Les Masies de Roda	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08116/75857-foto-08116-159-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08116/75857-foto-08116-159-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08116/75857-foto-08116-159-3.jpg	Legal	Romànic\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Pública	Científic	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-10-07 00:00:00	Jacob Casquete Rodríguez			92\|85	45	1.1	1781	24	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:37
53328	Claustre del monestir de Lluçà	https://patrimonicultural.diba.cat/element/claustre-del-monestir-de-lluca	<p>AADD (1984). Catalunya Romànica. Osona. Volum II. Enciclopèdia Catalana, S.A. FONT, Dani (1992). Resum històric de les parròquies de l'arxiprestat del Lluçanès. (inèdit).</p>	XII		<p>El claustre de Lluçà es troba situat al monestir de Lluçà, al cantó de migjorn de l'església de Santa Maria; és una petita peça que centra tot el conjunt arquitectònic. De proporcions reduïdes i de planta irregular, actualment només té un pis d'alçada, ja que el pis superior fou suprimit en les obres de 1967. El claustre està format per quatre galeries, de desigual llargada, amb un total de 18 arcs sostinguts per 22 columnes amb 22 capitells, dos dels quals formats per dos daus de pedra. Les columnes són de proporció bastant esvelta i els arcs presenten una disposició força singular per tal com arrenquen a frec de l'aresta de l'àbac que corona la columna. La mida i les proporcions del conjunt claustral són molt petites i recollides. A cada cantonada hi ha una pilastra massissa la qual limita cada galeria. D'aquestes pilastres surt una arcada cap el vèrtex de les parets laterals, el qual trava la galeria amb els murs perimetrals que l'envolten. Al mur de tramuntana, el del costat de l'església, hi ha la porta original (actualment inhabilitada) adossada a l'angle de ponent i la porta oberta l'any 1967 al centre de la galeria que és la porta que des de l'església dóna accés al claustre. Al mur de llevant, molt modificat i restaurat, hi ha una porta que dóna als horts. A la galeria de migjorn n'hi ha dues més d'obertes, igual que al mur de ponent, una de les quals ha estat tapiada. L'especejat de les galeries és molt ben resolt; així cada arcada té un mateix nombre de dovelles, les impostes tenen un mateix gruix, els capitells unes mateixes mides, els fusts un mateix perfil i les bases són d'un mateix tipus. El coronament de les galeries del claustre és ben resolt i data de la restauració de 1967. A l'angle nord-est del claustre la capella del transsepte de l'església envaeix l'àmbit de les galeries de llevant i de tramuntana del claustre. Aquesta situació és causada per una no coetaneïtat en la construcció de l'església i de claustre, sense que es pugui establir el procés cronològic de la construcció. L'escultura del claustre de Lluçà, que s'ha relacionat amb la de Ripoll, es distribueix per vint capitells (dues de les peces originàries van ser substituïdes per daus de pedra), catorze dels quals són exempts i la resta d'angle. Els capitells i àbacs acusen la influència directa de Ripoll en estil i temàtica: pràcticament la meitat dels capitells del claustre repeteixen models ripollesos i el mateix es pot indicar dels àbacs. La decoració està formada per temes vegetals com fulles, tiges, pinyes i de bestiari amb lleons rampants, àguiles, grius, ocells, etc. Amb cornises d'entrellaços, palmetes i altres ornaments. Només un dels capitells presenta una iconografia antropomòrfica on es representen dues figures, una dona i un home, totalment vestits i asseguts, amb una tija vegetal que els neix entre les cames i que es desenvolupa vers la part alta del capitell, derivant amb sengles fulles. Es pensa que el tema correspon a un passatge de la llegenda oriental de Gilgamesh.</p>	08109-141	Monestir de Lluçà. Lluçà	<p>El claustre del monestir de Lluçà es data del segle XII atenent les similituds que té respecte al claustre del monestir de Ripoll. L'escultura dels capitells i àbacs, molt treballada, és molt variada i només repeteix un motiu al llarg de tota la decoració. Els artistes, considerats formats a Ripoll, van aplicar composicions presents en el taller originari. Gairebé la meitat dels capitells i àbacs són còpies de models ripollesos. Tot i així la temàtica inclou diverses influències, com la ornamentació dels teixits orientals que circulaven per terres catalanes i altres tallers escultòrics actius durant la segona meitat del segle XII. La seva temàtica és resultat dels models rossellonesos realitzada a Ripoll i, també, de la incorporació d'altres motius de procedència diversa, circumstància que va permetre disposar d'un repertori suficientment ampli per no haver de repetir més d'una vegada un mateix tema dins d'àrea del claustre.</p>	42.0504700,2.0353000	420169	4655830		08109	Lluçà	Restringit	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08109/53328-foto-08109-141-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08109/53328-foto-08109-141-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08109/53328-foto-08109-141-3.jpg	Legal	Romànic\|Medieval	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Científic	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2023-08-02 00:00:00	Jordi Compte i Marta Homs		A l'angle sud-est del pati, que és enllosat hi ha una cisterna, amb brocal de pedra i tres peces de ferro forjat en forma d'arcada per sostenir la corriola. El subsòl del claustre és ple de tombes antropomorfes, les quals s'estenen també a l'interior de l'església i per la part posterior del claustre i l'absis.	92\|85	47	1.3	1781	43	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:37
91276	Estela de la Calma	https://patrimonicultural.diba.cat/element/estela-de-la-calma	<p>ALACAMBRA, P.J. (1990) 'El megalitisme a La Calma (Montseny)'. <em>Revista Tagamanent. </em>23.</p> <p><span><span><span>Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Patrimoni Arqueològic i paleontològic. Montseny (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya. </span></span></span></p> <p>MALUQUER DE MOTES, J. (1987). <em>Prehistòria i Edat Antiga. </em>Barcelona: Edicions 62, 1987.</p> <p>VILARDELL, R.; CASTELLS, J. (1976) 'Hallazgo de una estela decorada en el Pla de la Calma'. <em>Pyrenae. </em>12, p.181-182.</p>	-XXV/ -XVI		<p>Estela funerària situada al nucli de Montseny, dins d'una instal·lació de vidre que permet que sigui contemplada. És un monòlit de grans dimensions, en una cara del qual hi ha gravades diverses inscripcions en forma de cercles concèntrics i semicercles. Es creu que formava part d'un menhir o una estela vertical, que era una fita territorial amb un simbolisme religiós i astronòmic.</p>	08137-60	Nucli de Montseny	<p>L'any 1976, a l'interior d'una barraca de pastor situada al Pla de la Calma, s'hi va localitzar una estela funerària. La pedra feia de paret de la barraca, és de pedra arenosa i presenta decoracions amb motius lineals i circulars en una sola cara. El seu entorn va ser excavat l'any 2008 però no es va trobar material arqueològic significatiu, llevat de ceràmica a torn i un fragment de sílex. La falta de context fa que hi hagi diverses teories pel que fa a la seva cronologia, tot i que es creu que pertany a la cultura megalítica. A causa del vandalisme de què va ser objecte l'any 2005, es va decidir col·locar una rèplica a la barraca i la peça original va quedar custodiada per garantir-ne la conservació. Des d'aleshores s'hi han fet diverses intervencions arqueològiques al lloc on va ser localitzada, entre els anys 2008, 2009, 2010 i 2011. </p>	41.7606238,2.3940059	449626	4623376		08137	Montseny	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08137/91276-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08137/91276-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08137/91276-3.jpg	Legal	Neolític\|Prehistòric	Patrimoni moble	Objecte	Privada accessible	Científic/Cultural	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2022-11-14 00:00:00	Marta Lloret Blackburn-Antequem, S.L.		També és conegut com l'estela de la Sitja del Llop. Va ser declarada Bé moble d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.	78\|76	52	2.2	1781	41	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:37
75858	Monestir de Sant Pere de Casserres - tombes antropomorfes	https://patrimonicultural.diba.cat/element/monestir-de-sant-pere-de-casserres-tombes-antropomorfes	<p>ADELL GISPERT, J. A. [et al.] (1984): 'Catalunya Romànica. Volum 3: Osona'. Enciclopèdia Catalana, Barcelona. ABRIL I LÒPEZ, J. M. [et al.] (1986): 'Catalunya Romànica. Volum 22: Museu Episcopal de Vic; El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona'. Enciclopèdia Catalana, Barcelona. ASENSI, R. M (1999): 'Osona. Catalunya Romànica, guies comarcals volum 2'. Pòrtic, Barcelona. CC.AA Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya (Cartes Arqueològiques), Les Masies de Roda, 2008. ERRA I ZUBIRI, A.; OCAÑA I SUBIRANA, M. (1992): '118 Testimonis de la història d'Osona'. Vallès, Figueres. GAVIN I BARCELÓ, J. M. (1984): 'Inventari d'esglésies: Osona'. Arxiu Gavin, Valldoreix. H. M. TALLER D'ARQUITECTURA I CONSTRUCCIÓ S. L (2008): 'Catàleg de béns d'interès històric, arquitectònic i paisatgístic'. POUM de Les Masies de Roda de 30 de abril de 2008, Vic. IPA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Les Masies de Roda, 1992. PALLÀS I ARISA, V. (1998): 'El Cos Sant. Sant Pere de Casserres, entre el mite i la realitat'. La Busca edicions s. L, Barcelona. PLADEVALL I FONT, A. (2000): 'Rutes del romànic de la comarca d'Osona'. Institut Municipal de Promoció i Economia de Vic, Vic. PLADEVALL I FONT, A. (2002): 'Sant Pere de Casserres. Guia del visitant'. Fundació Caixa de Manlleu/Consell Comarcal d'Osona, Manlleu. ROVIRA I MONTELLS, J. M. (2005): Les Masies de Roda. Història del nostre poble. Edita l'Ajuntament de les Masies de Roda, Masies de Roda. SOLDEVILA, T. (1999): 'Sant Pere de Casserres. Pels camins de la història'. Eumo Editorial/Consell Comarcal d'Osona, Barcelona. SOLDEVILA, T. (1999): 'Sant Pere de Casserres. Història i llegenda'. Eumo Editorial/Consell Comarcal d'Osona, Barcelona. XICOY, E. (2003): 'La tossuderia d'un monestir: Casserres' a Descobrir Catalunya, núm. 64, Edicions 62, Barcelona, pàg, 98-104.</p>	IX-X		<p>Conjunt de 78 tombes antropomorfes excavades a la roca que corresponen a una necròpolis del segles IX-X, anterior a la construcció del monestir. Aquestes presenten una doble orientació, est i nord, que seran amortitzades per les dependències monàstiques. En resten testimonis, encara que actualment no visibles, a l'interior del temple i a l'exterior del temple, entre l'absidiola de migdia, el presbiteri i l'ala de llevant de les dependències monàstiques. La presència d'aquesta necròpolis confirma la hipòtesi d´una ocupació de la zona anterior a la construcció del cenobi.</p>	08116-160	Collet de Casserres, 08510.	<p>Al monestir de Sant Pere de Casserres es diferencien quatre grans fases. Les tombes antropomorfes corresponen a la fase I, corresponent a una ocupació de la zona anterior a la construcció del cenobi, vers els segles IX i X. La fase II correspon a la construcció del conjunt monàstic. La fase III abasta entre els segles XVI i XVIII, durant l'estada dels Jesuïtes que construeixen un presbiteri i realitzen modificacions a l'interior de l'església. Per últim la fase IV es desenvolupa durant l'ocupació agrària que abastaria fins al segle XX.</p>	42.0015800,2.3406900	445399	4650162		08116	Les Masies de Roda	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08116/75858-foto-08116-160-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08116/75858-foto-08116-160-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08116/75858-foto-08116-160-3.jpg	Legal	Romànic\|Medieval	Patrimoni immoble	Jaciment arqueològic	Pública	Sense ús	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-09-25 00:00:00	Jacob Casquete Rodríguez		Al monestir de Sant Pere de Casserres es diferencien quatre grans fases. Les tombes antropomorfes corresponen a la fase I, corresponent a una ocupació de la zona anterior a la construcció del cenobi, vers els segles IX i X. La fase II correspon a la construcció del conjunt monàstic. La fase III abasta entre els segles XVI i XVIII, durant l'estada dels Jesuïtes que construeixen un presbiteri i realitzen modificacions a l'interior de l'església. Per últim la fase IV es desenvolupa durant l'ocupació agrària que abastaria fins al segle XX.	92\|85	1754	1.4	1781	24	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:37
53189	Monestir de Lluçà	https://patrimonicultural.diba.cat/element/monestir-de-lluca	<p><span><span><span><span>AADD (1984) <em>Catalunya Romànica. Osona</em>. Volum II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>FONT, D. (1992) <em>Resum històric de les parròquies de l'arxiprestat del Lluçanès</em> (inèdit).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2008) <em>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Lluçà)</em>.</span></span></span></span></p>	XII-XVII		<p>El monestir de Lluçà es troba situat als peus del turó on s'assenta el castell de Lluçà. Es tracta d'un conjunt canonical que s'organitza entorn del pati del claustre, al nord del qual hi ha l'església de Santa Maria. A llevant hi havia unes dependències, de les que avui no en queden traces, l'àmbit de les quals actualment ha esdevingut un hort. A migdia s'hi devien situar, probablement el refectori i la cuina, dependències que avui només en resta un arc apuntat que permet endevinar una estructura coberta de fusta sobre arcs diafragmes per a aquest cos d'edifici. El cantó de ponent ha estat totalment transformat en ésser convertit en casa rectoral, i posteriorment, l'any 1967, en adaptar algunes sales per a guardar les pintures extretes del cor. Al semisoterrani de la casa rectoral hi ha una sala amb arcs diafragmes, la qual es fa difícil establir una relació, degut el seu estat actual, amb tot el conjunt. Aquest nucli essencial es completa amb un pati clos, situat al cantó de migdia, en el qual s'obre la porta d'accés al recinte canonical, d'arc de mig punt, adovellat, coronat amb merlets o matacà, que recorda els sistemes medievals de defensa. En el pati hi ha una capella en la part excavada a la roca i una escalinata que donava accés a les dependències de l'ala de migjorn, on és probable que hi hagués hagut una sala destinada a locutori o recepció, a més de la cuina i el refectori. Al monestir es conserven les pintures gòtiques que decoraven la volta inferior del cor i parets de l'església de Santa Maria així com el valorat claustre romànic.</p>	08109-2	Sector central del terme municipal	<p>L'església de Santa Maria de Lluçà consta documentada l'any 905 quan fou consagrada pel bisbe de Vic Idalguer, el qual el 22 de maig acudí al castell de Lluçà per restaurar l'església de Santa Maria que havia edificat el baró il·lustre Vinanza, prevere, que donà diversos llibres litúrgics com un leccionari, un missal, un saltiri i un antifonari i peces de roba litúrgiques com una planeta, una estola i una alba; també donà diversos béns a l'església per al seu manteniment i diversos parroquians igualment cediren cases i terres. El bisbe pel seu cantó donà els delmes, les primícies, les defuncions, les oblacions, les sepultures i tot els altres serveis eclesiàstics del Vilar de Torroella, amb la seva sufragània als Prats, de la Massana (Massaneres) i Minacas (Manyaques), el de Barbudells, el de Villadeures (Les Eures), el de Constable, el d'Ermengot, el de Torre de la Parra (Tor de l'Espà), el de Puig-oriol amb la seva sufragània i el de Callenas (Canelles) i les valls de Comarmada i de Sunier erma i la sufragània de Sant Agustí de Lluçanès amb els Malats de Villarós, i l'església de Sant Martí d'Albars amb el seu sacerdot. Aquest acte restaurava el culte en un lloc on antigament ja n'hi havia hagut, i l'església esdevenia cap de diverses sufragànies: Sant Pere de Torroella o del Grau, de Santa Eulàlia de Puig-oriol i de Sant Agustí de Lluçanès. L'església de Sant Martí d'Albars era una simple capella que per qüestions econòmiques s'unia a la parròquia de Lluçà. Santa Maria de Lluçà adquirí importància quan els protectors de l'església, els senyors del castell de Lluçà o els bisbes de Vic, decidiren fundar-hi una canònica agustiniana. Hom no coneix la data exacta de la fundació. Vers l'any 1154 devia estar prevista la seva creació o ja havia estat fundada, ja que aquest any el senyor de Lluçà, en el seu testament deixava el mas Coromina a la sagristia de l'església i el mas Codinacs per al celler. Aquesta pluralitat d'administració fa pensar que si no funcionava la vida canonical, n'era prevista l'existència, que es documenta el 1168 amb una comunitat de canonges constituïda jurídicament i amb un prior anomenat Pere de Sagàs. Entre el 1189 i 1192 es fa un esment clar que la comunitat era regida per la regla de Sant Agustí. El 1192, el prior de Lluçà, anomenat Arnau, signà amb el prior de l'Estany, Bernat, un pacte de confraternitat pel qual es posava el priorat de Lluçà sota la protecció de l'Estany, amb el dret de participar tant en els béns materials com espirituals de l'Estany. La finalitat del pacte era consolidar la vida canonical a Lluçà. Inicialment la comunitat fou d'un prior i quatre canonges, i al final del segle XIII, en els temps de màxim esplendor, tenia un prior, sis canonges i quatre sacerdots beneficiats, els quals tenien cura respectivament dels altars de Sant Joan, Sant Miquel, Santa Margarida i Sant Agustí; a més convivien en el monestir alguns deodonats. Els canonges es repartien els càrrecs i administracions de sagristà, cellerer i capellà; aquest era l'encarregat de celebrar o fer celebrar el servei religiós per als feligresos de la parròquia de Lluçà, i de les esglésies annexes de Santa Eulàlia de Puig-oriol, Sant Cristòfol de Borrassers, Sant Climent de la Riba, Sant Pere de Torroella i Sant Quirze de Tor de l'Espà. La família del castell de Lluçà fou la principal benefactora de la canònica, que es manifestà en les continuades deixes de béns i drets que feren per la fundació de canonicats, beneficis o aniversaris en l'església de Santa Maria entre les quals destaquen la que el 1171 feren Pere de Lluçà i la seva muller Estefania els quals cediren al prior Pere i als seus canonges les tasques o dret senyorial sobre les terres i collites de tota la parròquia de Lluçà i el dret de primícies que rebien a la capella de Sant Quirze i als masos Tor de l'Espà de la seva demarcació.</p>	42.0503200,2.0353600	420173	4655813		08109	Lluçà	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08109/53189-foto-08109-2-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08109/53189-foto-08109-2-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08109/53189-foto-08109-2-3.jpg	Legal	Romànic\|Gòtic\|Modern\|Medieval	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Científic	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2023-08-02 00:00:00	Jordi Compte i Marta Homs		(Continuació història) A finals del segle XIII els senyors de Lluçà fundaren el sisè canonicat. Dos dels quatre beneficis els havien fundat els senyors de Lluçà, un Blanca de Lluçà vers l'any 1200 i l'altre per Bernat Guillem de la Portella, senyor de Lluçà l'any 1321.També ordenaren la fundació de misses, aniversaris i almoines de pa i de blat Els masos més importants del terme també beneficiaren la canònica amb diverses deixes i béns. Entre aquestes famílies destaquen els Bassil, els Serra, i els Castelló. Els béns, es trobaven repartits per tot el Lluçanès i terres properes. L'administració de les rendes del patrimoni del monestir es feia, segons un capbreu de 1434, repartint-lo en batllies; l'una era la de Lluçà i les altres rebien els noms de Puig-oriol, Albars, Llanars, Pinós, Pecanins, Pelaroger, Olost, Relat i Perafita. Cadascuna tenia un batlle que percebia els delmes i els rèdits en nom del monestir i per l'exercici del càrrec percebia un salari fix. Els fruits i béns que percebia el monestir entre 1584 i 1609, eren arrendades per un preu que oscil·lava entre les 200 i 280 lliures de moneda barcelonesa anuals. El gran moment d'esplendor de final del segle XIII, fou seguit d'un ràpid declivi en el segle XIV, sobretot per la pèssima administració del prior Bernat durant els anys 1331-1347, període en que la comunitat s'havia reduït a dos canonges i tres beneficiats. El1332 els canonges es queixaren al bisbe de Vic, Galzeran Sacosta, que visità el monestir, que el prior no donava bon exemple i que es feia més caritat als forasters que als pobres de la parròquia. Els beneficiats també mostraven signes de decadència, al 1357 no en residia cap al monestir, i era el rector de Prats de Lluçanès, beneficiat de l'altar de Sant Miquel. El segle XV significà el declivi definitiu de la vida comunitària. Es mantingué la comunitat composta d'un prior, un sagristà i tres canonges, però només un benefici. El monestir es va veure greument afectat pels terratrèmols del segle XV. El cop definitiu vingué donat pel nomenament de priors-comandataris, que eren canonges que no residien al monestir de Lluçà, on enviaven un procurador. A inicis del segle XVI la canònica de Lluçà pràcticament havia deixat d'existir i les notícies de les visites pastorals, només parlen de deixadesa de la casa i de la ruïna material dels edificis. La canònica de Lluçà, perdurà fins a 1592 quan el papa Climent VIII secularitzà totes les canòniques regulars. El papa en virtut d'una butlla de l'1 de setembre de 1592 uní el priorat al capítol de canonges de Barcelona, els quals destinaren els béns de Lluçà a la Casa Caritat. La unió es féu efectiva el 1609 en morí el darrer prior de Lluçà, Dimas de Josa; el 24 de setembre, el papa Pius V l'uní definitivament al capítol de canonges de Barcelona. A partir de la secularització del priorat la parròquia i els béns de Lluçà foren administrats pel capítol barceloní fins a mitjan segle XIX; es cuidaven de pagar un sacerdot, i més tard dos, un que tenia cura de les esglésies de Lluçà i l'altre de Puig-oriol. El sacerdot de Lluçà, amb funcions de rector, es titulava vicari perpetu, i el de Puig-oriol, quan n'hi hagué dos, rebia el nom de vicari del de Lluçà. L'increment d'un sacerdot per Santa Eulàlia de Puig-oriol es produí l'any 1760, arran d'un plet interposat pel vicari perpetu de Lluçà a Roma, ja que era molta feina per un de sol, puix que la població havia augmentat considerablement. Aquesta situació perdurà fins al 1851 que amb el concordat signat entre la Santa Seu i l'estat espanyol, Lluçà es deslliurà de la tutela del capítol barceloní i es convertí novament en una capella rural. La nova organització a què donà pas el concordat cristal·litzà amb un nou pla parroquial del bisbat que finalment entrà en vigor entre el 1868 i 1870 i permeté que Santa Eulàlia de Puig-oriol es convertís en parròquia independent, mentre Santa Maria de Lluçà conservava el domini de la de Sant Climent de la Riba com a tinença.	92\|93\|94\|85	46	1.2	1781	43	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:37
89890	Capella de Sant Joan Baptista	https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-joan-baptista	<p><span><span><span><span>ANGULO, Virtuts; BARBANY, C; GARCÍA, M.R (1994). <em>Història medieval i moderna del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, núm. 20 (gener de 2005), p. 16. Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'><span>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</span></a></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2013). “Les pintures de Palau Ferré a la capella de can Coll (Lliçà de Vall)”. <em>Revista del Centre d’Estudis de Granollers</em>, núm. 17, p. 167-177.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2019). <em>El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré.</em> Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, p. 71-74.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PLANAS, J; GARRIGA, J; BUXADERA, I (1993). <em>Història contemporània del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ROVIRA, Francesc; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2021). <em>En Tragina i en Maties</em>. Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>VILAGINÉS, Jaume (1986). <em>La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental</em>. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, Ajuntament de Granollers.</span></span></span></span></p>	XVI, XX	La part esquerra de les pintures ha estat restaurades; la part dreta, que es conservava millor, està pendent de restauració	<p><span><span><span>Capella situada als baixos de la majestuosa torre que es va construir l’any 1576 al costat de la masia de can Coll. Destaca sobretot per les pintures murals que el 1962-63 hi va realitzar Maties Palau Ferré, deixeble de Picasso, les quals representen l'arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara a aquesta capella.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre és de planta quadrangular i de cinc pisos d’alçada, amb coberta a quatre vessants i coronada per una campanar d’espadanya. La part inferior consta d’un sòcol lleument talusat fet amb grans carreus ben escairats i separat per una cornisa. Al seu damunt, les tres cares principals de la torre compten amb finestres de pedra amb ampits i guardapols motllurats. Sobre el sòcol hi ha un baix relleu ricament decorat, amb les figures de dos àngels que sostenen un escut i es recolzen en una inscripció que indica: 'FONCH EDIFICADA LA PRESENT TORRA PER LO HONORABLE PERE COLL A VII DE ABRIL MDLXXVI'. A l’interior de l’escut hi podem veure un turó en forma de coll amb una creu, que és l’emblema de la família Coll. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Pels volts de 1962 la capella, que havia estat saquejada durant la Guerra Civil, fou remodelada i s’allargà per ponent amb un cos annex. Ara l’interior queda dividit en dos àmbits. El primer es correspon amb el cos de la torre i és on trobem les pintures. Es tracta d’unes pintures de figuració esquemàtica, amb influència del cubisme, que es caracteritzen per uns personatges hieràtics i un cromatisme viu que dona força i expressivitat al conjunt. La composició és geomètrica i de línies senzilles, cosa que en facilita la narrativa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La representació de les escenes segueix de manera molt directa la tradició que es relata amb cert detall en un escrit annex als goigs en lloança dels màrtirs. Segueixen un ordre cronològic que va de dreta a esquerra. En primer lloc es presenta la vida dels sants i el martiri que van sofrir. Al flanc dret: la seva infantesa i conversió al cristianisme, en contrast amb la imatge de Venus que representa el paganisme i a la qual giren l’esquena; el judici i la condemna dels màrtirs per les seves creences; el martiri de Vicenç lligat a un pal i de Clara devorada per un lleó; el trasllat de les relíquies des de Roma cap a Barcelona en una barca que porta el nom de la família promotora de les pintures (Sancho-Vilardell). Al flanc esquerra s’hi representa l’acollida i devoció dels Cossos Sants pel poble de Lliçà de Vall: els masovers porten les caixes amb les relíquies fins a can Coll; els vilatans veneren els màrtirs amb espelmes; després ballen sardanes i fan un aplec a la natura.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El segon àmbit, que es correspon a l’allargament de la capella, queda singularitzat per la presència de l’altar en un entorn molt auster. És obra de Josep M. Subirachs, i consta d’un frontal de pedra amb els símbols Alfa i Omega, un esvelt crucifix i un baldaquí de fusta escacat que té uns canelobres penjant. A un costat s’hi ha col·locat una imatge d’època barroca de Sant Joan Baptista, titular de la capella, de procedència desconeguda.</span></span></span></p> <p><span><span><span>S’ha dit que la decoració d’aquesta capella podria estar influïda per la simbologia maçònica, per exemple en el crucifix que té el Crist girat, en la forma angulosa de les lletres Alfa i Omega, en l’escacat del baldaquí o en la representació pictòrica d’un Crist amb les mans deslligades. Aquesta possibilitat, però, no ha estat confirmada.</span></span></span></p>	08108-4	Masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n	<p><span><span><span><span>A l’indret de can Coll ja hi havia un establiment d’època romana. Així ho fa pensar el fet que es recollís material arqueològic d’aquesta època, tot i que molt escadusser, a la zona sud de la masia. El lloc era estratègic, ja que es trobava vora una cruïlla de la via romana anomenada dels Vasos Apol·linars.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval les primeres notícies de l’indret són força antigues. Es refereixen a la capella de Sant Joan, documentada l’any 1009. Probablement la masia és originària també d’aquesta època. Estava en possessió de la família de cognom Coll, que la va mantenir al llarg dels segles posteriors. Dels seus orígens només en coneixem notícies disperses. El 1312 Berenguer Coll és denunciat perquè no cohabitava amb la seva esposa sinó que tenia una concubina, anomenada Elisenda de Torra. El 1325 apareix documentat Jaume de Coll, el 1325 Guillema, filla de Ramon del Coll, entre començaments del segle XIV i mitjans del XVI hi ha documentats diversos Jaume Coll o de Coll. Tot sembla indicar que aleshores la família ja era una de les més notables del terme. Així, l’any 1344 Bernat de Vilademany, que tenia la jurisdicció del castell de Lliçà, encomanà el seu domini així com la batllia corresponent a Jaume Coll. El 1413 Pere Coll també era batlle i s’encarregava de recaptar els censos del castell, i el 1500 un altre membre de la família, també de nom Jaume Coll, torna a aparèixer com a batlle del terme.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVI la família Coll tenia ben consolidat un estatus preeminent dins del terme de Lliçà de Vall, tal com ho demostra la construcció el 1576 de la imponent torre al costat de la masia. Aquesta tenia una funció defensiva, ja que en cas de perill la part superior podia aïllar-se de la planta baixa. Això es pot entendre en el context del bandolerisme que va imperar en aquesta època, i que al Vallès va tenir una incidència especialment destacada. També tenia, però, una clara funció simbòlica, ja que era una manifestació visible del poder de la família que, d’aquesta manera, s’assimilava als senyors feudals i als seus castells. En altres masos de l’entorn es van donar casos similars, per exemple a can Draper (Ametlla del Vallès), on dos anys abans es va construir una torre pràcticament idèntica. Segons la inscripció que hi ha a la torre de can Coll, aleshores el propietari era Pere Coll. Als baixos de la torre hi havia la nova capella de Sant Joan, que va substituir l’antiga i que fou beneïda l’any 1600.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja des d’antic la propietat de can Coll incloïa terres fora del terme. El 1542 hi ha notícia de la compra de terres a Lliçà d’Amunt i a Parets del Vallès. Als segles XVI i XVII hi ha diversos membres de la família documentats. Entre d’altres: Joan Coll (1553, 1559, 1563), Pere Coll (tercer terç del segle XVII), Jaume Coll (1579), Pere Coll (1580, 1581, 1585), Jaume Coll (1592, 1606, 1607, 1609), Miquel Coll (1640), Miquel Coll, Joan Coll, Reverend mossèn Romeu Coll, Pere i Antiga Coll (1643), Elisabet Coll i Fontanet, viuda de Miquel Coll (1665).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII els Coll van protagonitzar un ascens social encara més important i molt probablement van establir vincles amb l’alta noblesa. Cap a mitjans d’aquesta centúria la pubilla Gertrudis Coll es casà amb Joan Llança, del qual el 1762 es diu que era “caballero doncel” (una condició que indica cert grau nobiliari). El 1776 hi ha documentat un fill del matrimoni: Anton Coll i Llança. Els Llanza eren una de les cases nobles més antigues de Catalunya; sembla que eren una branca dels ducs de Solferino, una nissaga que comptava amb el títol de Grans d’Espanya. Amb aquest enllaç la família estrenyia els seus vincles amb l’alta societat barcelonina, ampliava el seu patrimoni amb terres per tot el Vallès i més enllà i, en endavant, va transformar el seu cognom amb la forma Coll i Llança o Coll i de Llanza. La masia fou ampliada i transformada en una casa-palau de característiques senyorials, a l’estil dels palaus francesos. La sala noble es devia utilitzar per fer-hi recepcions o balls, i es decorà amb pintures de l’italià A. Vertuchi. </span>Aquesta ampliació es devia fer al terç central del segle XVIII, la data </span></span></span><span><span><span><span>de les pintures està indicada a sobre del fris que hi ha a la porta d'accés a la sala noble, on es troba inscrit el nom de A. Vertuchi i la data, en la qual no es llegeix bé la desena (1732 o 1752).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1777 es van fer també millores a la mina de can Coll: una infraestructura hidràulica d’origen medieval que anava de Lliçà d’Amunt fins a la masia i que feia anar diversos molins i pous de glaç. Recordem que l’ideari il·lustrat, en auge en aquest moment, donava gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant aquest tipus d’obres.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>També en aquesta època (1797) es van portar a can Coll els cossos de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que es van traslladar a la capella de la torre. La tradició, recollida en els goigs, diu que a can Coll van donar aixopluc a un pelegrí que es trobava malalt, el qual un cop recuperat resultà ser una persona romana important que, en agraïment, va facilitar que es traslladessin des de Roma els cossos d’aquests dos màrtirs que estaven enterrats a les catacumbes. Els sepulcres estaven un a cada costat de l’altar major, i a partir d’aleshores aquesta capella va ser coneguda popularment com la dels Cossos Sants. Era tradició fer-hi un aplec anual, que es va deixar de fer per la Guerra del Francès (GARCÍA-PEY, 1999: 211).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XIX la família Coll-Llanza va mantenir el seu estatus com a principals terratinents i poder fàctic a Lliçà de Vall, però la casa no va tenir ampliacions substancials. L’any 1818 el propietari era Anton Coll i de Llanza, i el 1847 ho era Eduardo de Llanza i Vila. En aquesta època la família residia a Barcelona i el casal era portat per masovers. L’heretat va aconseguir la seva màxima extensió en terres el 1847, amb 171 ha. El 1860 can Coll posseïa el 17 % del total del terme municipal i era clarament la propietat més gran i influent del municipi. Com a mínim des del 1818 la propietat incloïa també els masos Xiol, Canyet i la Casa Nova del Pla. A Lliçà d’Amunt tenien el mas Neri i altres terres fora del terme. El bosc representava una gran extensió de les terres, i s’estenia fins la serra de can Riera, a Granollers. El 1919 can Coll, amb 165 ha, continuava sent la propietat més gran del municipi, seguida per Vilardebò, que tenia 122 ha.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa als conreus, la major part es dedicaven al secà. La vinya va tenir una incidència força limitada, que en el moment de màxima expansió, a mitjans del segle XIX, va arribar només a un 5%. Un altre conreu que al Vallès va tenir molta tradició a la segona meitat del segle XIX fou el cànem, i a la finca de can Coll possiblement fou important en aquesta època i va subsistir encara als primers decennis del segle XX, fins l’any 1923. A can Coll hi havia una bassa de cànem, que s’utilitzava en el procés per macerar o estovar la planta. A més de la mina de can Coll, ja esmentada, les terres també es beneficiaven del regadiu de de la Mina dels Set Socis, que va rebre un impuls important l’any 1805. Això va permetre fer un salt important del regadiu, que va passar del 3% a un 24% de la superfície conreada a mitjans del segle XIX, i es va mantenir en una situació important al llarg del segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XX la rivalitat entre els dos principals terratinents del poble, can Coll i can Vilardebò, es va fer especialment visible. A la dècada de 1910 els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal i, a la dècada de 1920, va passar un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època els propietaris foren Carlos de Llanza i Carvallo (ho era el 1905), i Ignasi de Llanza Montoliu (ho era el 1921). Posteriorment ho va ser Lluís Isbert Miró. Però qui portava la finca realment eren els masovers, que a principis del segle XX van esdevenir una família influent en el municipi. Un personatge destacat fou Jaume Armadans i Surós, que va formar part de la Junta directiva de la Cambra Agrària del Vallès, i el 1926 ingressà a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’associació més representativa dels grans propietaris rurals de Catalunya. Era pròxim a la Lliga Regionalista, i va ser alcalde de Lliçà de Vall entre 1906 i 1909, i de 1923 a 1924. En iniciar-se la Guerra Civil algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos que les conreaven. A primers de setembre de 1936 Jaume Armadans fou assassinat per un escamot del comitè revolucionari de Granollers. Va ser l’únic lliçanenc </span></span></span></span>afusellat durant<span><span><span><span> les persecucions d’aquests primers mesos de la guerra. La capella de la casa fou saquejada i cal suposar que es van perdre les relíquies que guardava. El fill de Jaume, Julià Armadans i Serra, va abandonar el poble amb la seva família per refugiar-se a Barcelona. Altres grans propietaris, com Josep Vilardebò Uñó, van fer el mateix camí. Després de la guerra, Julià Armadans continuà essent masover de can Coll. Com el seu pare, va arribar a l’alcaldia de Lliçà de Vall (el 1943) i va dirigir el sindicat agrícola local. El 1951 fou destituït per les autoritats governatives a instàncies, pel que sembla, d’algunes persones influents del poble. L’últim masover de can Coll va ser Tomás Galán Castillo.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, que estava casat amb Mercè Vilardell Capdevila. Els successors foren Eduardo, Maria, Montserrat i Mercè Sancho Vilardell. Després de la guerra la finca de can Coll havia experimentat ja una davallada molt forta, i a partir de 1953 la major part de les terres foren transferides a altres pagesos o a empreses constructores, de manera que a la dècada de 1960 l’heretat va quedar reduïda a la mínima expressió. Els anys 1970 es va fer una última </span></span></span></span>rehabilitació <span><span><span><span>a la casa quan s’hi va habilitar un petit habitatge modern a la part posterior.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El darrer propietari, Eduardo Sancho Costa, era un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. D’aquí ve que a can Coll s’hi aplegués molta obra de pintors coneguts, com Joaquim Urgell (Urgeell). També s’hi conserva una important col·lecció de ceràmica </span></span></span></span>amb obres del ceramista Joan Baptista Guivernau i Sans, <span><span><span><span>de mobiliari i d’objectes diversos. Però sobretot són remarcables les pintures que va encarregar l’any 1962 a l’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000) per decorar la capella. Palau Ferré havia estat deixeble de Picasso a París. Les pintures il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Poc abans, la capella havia estat remodelada i ampliada per l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. Ambdós es van conèixer a can Coll i després van seguir col·laborant en l’obra de la Sagrada Família de Barcelona. Eduardo Sancho també va dotar can Coll de mobiliari d’època, ja que quan va adquirir la casa tenia les estances buides.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A les dècades de 1970 i 1980 la planta baixa i el jardí van ser destinats a restaurant, que fou arrendat a Sadurní Ros Arimón. Llavors algunes sales es van adaptar per a aquest ús. Des del 2002 fins el 2012 aquest mateix espai fou llogat a l’Ajuntament per poder-hi realitzar diverses activitats. Finalment, l’any 2017 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir tota la finca i la masia ha estat transformada en casa-museu. Prèviament s’hi han realitzat intervencions de neteja i condicionament, així com un inventari dels béns mobles. El 2020 es van restaurar part de les pintures de la capella, el 2022 s’ha finalitzat la restauració de les cobertes i façanes exteriors, però resten pendents encara importants actuacions a l’interior.</span></span></span></span></p>	41.5849600,2.2399400	436646	4603975	1576 (torre), 1962-63 (ampliació i pintures)	08108	Lliçà de Vall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-inscripcio.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-5.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-20.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-6.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-8.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-10.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-11.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-7.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-13.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-14.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-16.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-18.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-3.jpg	Legal	Renaixement\|Contemporani\|Avantguardes\|Cubisme\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Cultural	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2022-09-23 00:00:00	Jordi Piñero Subirana	Maties Palau Ferré (pintor)	Les pintures de l’església han estat objecte d’una publicació de difusió infantil. Es titula “En Tragina i en Maties”, escrit per la bibliotecària municipal Julieta Sunyol i Busquets, i forma part d’una col·lecció ideada per la Biblioteca Municipal de Lliçà de Vall a partir d’un personatge creat per M. Pilar Collado i Macià.	95\|98\|107\|108\|94	47	1.3	1781	41	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:37
66168	Església de Santa Maria de Miralles o de Santa Maria del Castell	https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-maria-de-miralles-o-de-santa-maria-del-castell	<p>AA.VV. (1992). Catalunya Romànica. Vol. XIX. L'Anoia. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana. AA VV (2014). Enciclopèdia del Romànic. Barcelona (3 volums). Volum III. Fundación Santa Maria la Real del Patrimonio Histórico. El capítol dedicat a Santa Maria de Miralles (pp.1880-82) està signat per Meritxell Niñá Jové. Els castells catalans. Vol. V, p. 444-471. Dalmau editor. Barcelona. 1960. Arxiu Històric SCCM. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Inventari del Patrimoni Cultural Immoble. Patrimoni Arquitectònic. Generalitat de Catalunya. Num. 1596 (Rev. 1988) Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona (2015). Pla director del Conjunt Monumental del Castell de Miralles. Barcelona, desembre 2015 (Equip redactor: Forgas Arquitectes. Joan Forgas Coll, arquitecte. Anàlisi històrica: Júlia Miquel López (Arqueòlegs.cat).</p>	XII-XIII	Restaurada 1948 i 1956 SCCM DIBA. Nova restauració SPAL DIBA 2015.	<p>Església romànica. Planta totalment rectangular: l'interior és d'una sola nau, amb volta de canó, desprovista d'absis. Aparell amb carreus ben treballats, polits, de mides notables (50 x 30 cm). Se li afegi una capella quadrangular al mig de la paret nord. Un altra capella quadrada adossada a la paret de migdia, a la dreta de la portalada, va desaparèixer durant el segle XX (al mateix temps que la rectoria, a l'esquerra de la portalada). La nau es coberta per una volta de pedra lleugerament apuntada, que arrenca d'una simple cornisa a la banda nord, inexistent a la part sud. Te 5 finestres, tres a la façana sud, una a llevant i una altra a ponent. Les tres del mur sud són clarament posteriors a l'edifici romànic (una d'elles de perfil cruciforme). La finestra del mur de ponent, retocada, conserva una columneta central amb la seva base. La finestra del mur de llevant és la única que té doble esqueixada, coronada amb un arc de mig punt adovellat, força matusser. Podria ser la única original. L'única entrada es troba a la façana sud: es tracta d'un petit portal d'arc de mig punt fornit d'amples dovelles extradossades amb una arquivolta integrada per lloses estretes i que sobresurten del perfil del mur, com un guardapols, o com un fris. L'arquivolta estava suportada per columnes avui desaparegudes, una de les quals possiblement fou aprofitada per construïr la finestra de ponent. L'edifici està dotat d'un campanar d'espadanya. Es un temple romànic tardá de finals del XII o ja del XIII, que ha patit remodelacions posteriors. A l'interior ja no conserva els elements originaris que han estat substituits per una nova pica baptismal al seu costat occidental i una Mare de Déu amb nen al costat oriental on hi hauria l'altar, element que tampoc està. Interiorment és una sola nau d'arc de mig punt tallada a ponent per la presència del cor suportat per un arc rebaixat. També hi ha presència de fornícules i en una d'elles es pot observar la presència en algun moment de pintura mural. El terra presenta en alguns punts rejoles més antigues decorades amb semicercles incisos.</p>	08257-4	Castell de Miralles. Sector central del municipi.	<p>Es un edifici romànic tardat contruït entre finals del segle XII i el segle XIII. Mentre la primera menció del castell es del 960, la primera de l'església es del 29 de maig de1303, quan el bisbe de Barcelona Ponç de Gualbes visita les parròquies del bisbat al'inici del seu mandat. Aquell any el bisbe no es preocupà de l'estat del temple, sino que inquirí sobre la moralitat dels sacerdots i dels feligresos de la parròquia, que sembla que no s'ajustava als costums de l'època. Sembla ser que el rector Ramon Bonias i el vicari Berenguer Estalella foren acusats de concubinat. En una descripció antiga es diu que a l'interior es conservava una imatge de la Verge i alguns retaules. L'altar de la Mare de Déu del Roser tenia uns retaules gòtics molt ben conservats. La Verge éra de fusta, tenia uns 50cm. D'alçat i sembla que era molt antiga. L'altar major de Santa Maria era del Renaixement. També es descriu una 'porta adornada per un bonic dibuix format per grossos claus de ferro forjat afectant quadrats allargats en forma de 'losange'. Tots aquest elements van desaparèixer pressuntament durant la guerra 1936-39. Sembla que imatges i retaules havien estat traslladats a partir de 1911 a l'església de Sant Romà, degut al canvi de parroquialitat, d'on van desapareixer durant la Guerra Civil. Durant la Guerra l'església va patir danys. A l'inici del conflicte es van descarnar les façanes de ponent i migdia per tal de fer servir els carreus per la construcció de les noves escoles. Avui són visibles al sòcol de les antigues escoles públiques. També es van fer malbé part de la rectoria i de la sagristia, adosades a banda i banda del portal romànic a midia, avui desapareguts. Com a testimoni del desmuntage de la façana es conserven fotos amb els carreus arrancats, a l'Arxiu Comarcal d'Igualada. Del mateix arxiu coneixem per una foto que a l'1 de febrer de 1939 ja s'hi va instal·lar un altar provisional, i per una altra foto del 23 d'abril (o de maig) de1948 que en aquesta data es va inaugurar una primera restauració 'popular' de l'església, amb una festa i un aplec. Es quan s'acaba de desmuntar l'espadanya, el comunidor, la sagristia, i es van folrar novament les façanes amb carreus. El 1955 el rector, mossen Daniel Canals, va demanar al president de la Diputació 3000 ptes. per restaurar l'església 'enormemente deteriorada por los rojos' (segons instància 14.1.1955 conservada a l'arxiu de l'SPAL). Camil Pallás, cap del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació visita l'immoble. En un carta dirigida a Pallàs el 1956, Mossen Canals insisteix en la necessitat d'invertir 3000 ptes per completar la reconstrucció de la finestra de ponent. Es dedueix per aquesta carta que la esglesia havia estat reconstruïda amb anterioritat com a conseqüència de 'los destrozos de la revolución roja'. Finalment, la DIBA concedeix la subvenció ( a l'Arxiu del SPAL es conserva l'ofici de 3.5.1956 de comunicació de la concessió i les factures). Es dessigna el cap de la SCCM supervisor de les obres. El contratista és Josep Valls, d'Orpí. Es van aprofitar pedres i teules de les cases del Poble Vell per restaurar l'església. S'aborda la reconstrucció parcial del finestral de ponent (desmuntat durant la guerra) sota la supervisió de Pallàs. Segons el projecte presentat el 2014 a l'SPAL per l'ajuntament, elaborat per l'arquitecte Solsona, per arranjar la coberta de l'església, a partir de 1940 es van refer murs i cobertes, i que s'ha de reparar i corregir la finestra de doble esqueixada, que està malmesa, de la que es va fer una reconstrucció amb poca cura'. El projecte vol corregir, probablement, la reconstrucció errònia de la finestra de ponent feta per Pallàs el 1956. El 2015 ha tingut lloc una nova intervenció de restauació.</p>	41.5183200,1.5187200	376401	4597357		08257	Santa Maria de Miralles	Restringit	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08257/66168-foto-08257-4-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08257/66168-foto-08257-4-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08257/66168-foto-08257-4-3.jpg	Legal	Romànic\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-06-22 00:00:00	F. Xavier Menéndez- Ma. del Agua Cortés		Es situa sota el turó del Castell dins la Serralada de Miralles, formant part del conjunt del castell. S'ubica a l'esplanada inferior o part jussana del castell. Església parroquial fins a principis de segle: el 1911 (1915 segons altres fonts) deixà d'ésser parròquia del poble i aquesta es traslladà a l'ermita de Sant Romà. L'església del Castell contenia un retaule gòtic a l'altar de la Mare de Déu del Roser. (a A AAVV 2014 hi ha una planta). Actualment, a dins l'església, dins una fornícula d'arc de mig punt practicada al mur i que arrenca del sól, hi ha una pica baptismal. Segons la Catalunya Romànica (annex pag. 528), és d'una sola peça de pedra, amb peu massís (en forma de copa), de forma octogonal, desprovista de decoració, i tardana. Les mides són: 104 cm. Diàmetre boca exterior; 88 cm. Diàmetre boca interior; 100 cm. Alçada; 49 cm profunditat del recipient. L'església està tancada (tenen la clau a l'ajuntament). S'hi practica el culte ocasionalment (un cop a l'any, per l'Aplec del Castell, fitxa 65). El 2014 ajuntament i bisbat han signat un conveni per obres de manteniment (projecte de restauració DIBA SPAL) i cedint el dret a l'ajuntament a fer activitats. Segons informes de l'SPAL de la DIBA (2012), l'església té importants patologies. El cor està en estat precari. La llosa del paviment s'ha després dels murs laterals de la nau. Cal reforçar la coberta. La finestra de ponent està mal reconstruïda. El 2014 l'SPAL de la DIBA, a petició de l'ajuntament, elabora un projecte per retaurar el cor i la coberta, signat per l'arquitecte Carles Solsona Pina (febrer 2014). Les obres s'executen el 2on semestre de 2015. La actuació -de la DIBA- ha consistit en la restauració del cor, la reparació del paviment de la pica baptismal i la substitució de la il·luminació interior per llums LED. També s'ha fet un nou altar de fusta i s'han renovat els bancs. Finalment, l'any 2016 l'SPAL de la DIBA lliura a l'ajuntament el 'Pla Director del Conjunt Monumental del Castell de Miralles' (Forgas Arquitectes; desembre 2015), que inclou l'església. Actualment, l'altar està presidit per una escultura de la Marede déu amb nen, en forma de relleu aplicat a la paret de la capçalera, obra de Miquel Senserrich Vives, de Tous, donació de la família Tarragó. Coneixem, per una foto del 23.4.1948, que hi havia un plafó de ceràmica de majòlica amb una figura de la verge.	92\|85	45	1.1	1781	6	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:47
50493	Retaule del Roser de Salelles	https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-del-roser-de-salelles	<p>Anònim (1918). 'La parroquia de Salellas y su Fiesta Mayor', Revista Ilustrada Jorba, núm. 114. Manresa. Desembre 1918. P. 94-95 BOSCH BALLBONA, Joan (1990). Els tallers d'escultura al Bages del segle XVII. Caixa de Manresa, Obra Cultural, Manresa. BOSCH BALLBONA, Joan; PIÑERO, Jordi; et alii (2007). El retaule del Roser de Salelles. Sant Salvador de Guardiola (Bages). Associació per al Museu Comarcal de Manresa, Col·lecció Quaderns d'Estudi del MCM, núm. 2. BOSCH BALLBONA, Joan (2008). 'Conflictes de propietat en els museus. La funció dels museus a debat', Q. Creació artística + patrimoni cultural, núm. 13, Associació per al Museu Comarcal de Manresa (desembre, 2008), p. 5-7. CAPDEVILA, Jaume (2001). 'Salelles, confraria del Roser'. Quaderns de la Guíxola, núm. 10 (octubre de 2001), Cercle Cultural la Guíxola, Sant Salvador de Guardiola. FARGAS MORERA, Fèlix (2012). Salelles, 1000 anys de fets i esforç, treball i creixement de la seva parròquia, p. 190-191. SERRA, Ramon (2008). 'Salelles reclama el retaule. Entrevista a Mn. López', Q. Creació artística + patrimoni cultural, núm. 13, Associació per al Museu Comarcal de Manresa (desembre, 2008), p. 11.</p>	XVII	Restaurat al Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, els anys anteriors al 2007.	<p>Retaule de la capella del Roser de l'església parroquial de Salelles retornat l'any 2016 al seu emplaçament originari, després d'haver format part durant vuitanta anys de la col·lecció del Museu Comarcal de Manresa. Es tracta d'una obra de petites dimensions, de fusta tallada i policromada, una de les mostres primerenques del conjunt de retaules barrocs que s'han conservat al Bages. Amb una estructura marcadament plana i estàtica, pot considerar-se encara una obra de tradició renaixentista o plateresca. S'estructura en tres nivells: un pedestal, un cos central amb predel·la i tres carrers al damunt (els laterals amb tres pisos) i, finalment, un cos superior o àtic, separat per un entaulament, del qual només es conserven dues escenes de les tres que tenia. La temàtica és la característica del cicle del Roser, i compta amb les següents escenes: a la predel·la, Corona d'Espines, Flagel·lació, Anunciació, Camí del Calvari i Oració a l'Hort, més la imatge de la Mare de Déu del Roser, col·locada en una fornícula; al cos central, Ascensió, Presentació al Temple, Visitació, Resurrecció, Pentecosta, Jesús entre els doctors i Adoració dels pastors; i al cos superior, Assumpció, Crucifixió i Coronació. A més de les escenes figurades, es conserven també les columnes (del tipus balustrada i amb capitells corintis), el bancal i el guardapols del retaule. Les parts que manquen, i que en el muntatge actual han estat substituïdes per elements de fusta, són l'entaulament, l'escena superior de l'àtic, que corresponia a la crucifixió, i la imatge central que anava a la fornícula. En substitució s'hi ha col·locat una imatge de la Mare de Déu, flanquejada per sant Domingo de Guzmán i santa Caterina de Siena, que són obres modernes, posteriors a la Guerra Civil. Els treballs d'escultura del retaule van anar a càrrec d'Antoni Vidal (pare) i Miquel Vidal (fill), que són els artesans que figuren al contracte. Però segons Joan BOSCH (2007: 25) també hi va participar Joan Grau. Antoni Vidal és el més limitat tècnicament, i se li atribueix l'escena de la Resurrecció. A Miquel Vidal se li atribueixen les escenes de l'anunciació, l'oració, la flagel·lació, la corona d'espines i la pujada al Calvari. Miquel elabora unes escenes més acurades i unes anatomies més convincents. Joan Grau, malgrat que en aquest moment es troba als inicis de la seva carrera, és l'escultor més dotat i el responsable de les escenes d'un major naturalisme. Se li atribueixen les escenes de la Visitació, Presentació al temple, Ascensió, Adoració dels pastors, Jesús entre els doctors, Pentecosta, Assumpció, Crucifixió i Coronació.</p>	08098-34	Església parroquial de Sant Sadurní de Salelles	<p>El retaule del Roser de Salelles és interessant perquè constitueix una de les mostres més primerenques de l'anomenada escola manresana d'escultura barroca o de l'època del barroc. A principis del segle XVII l'església de Salelles s'amplià i s'hi construí una capella del Roser. L'any 1621 es va encarregar un retaule per la nova capella a Antoni i Miquel Vidal, pare i fill, escultors de Mallorca que s'havien establert a Manresa. Sembla que els Vidal van subcontractar part de la feina a Joan Grau, un jove escultor que llavors s'acabava d'instal·lar a la ciutat (BOSCH, 2007) i que acabaria esdevenint un dels principals exponents de l'escultura manresana d'aquest període. Del daurador no se'n té notícia. Segons es desprèn del contracte, a la parròquia existia una confraria del Roser, de la qual el rector n'era el prior i que tenia diversos administradors. El retaule es va conservar a Salelles fins l'any 1936 quan, per tal de preservar-lo de l'imminent saqueig motivat per la guerra, l'Equip de Salvament del Patrimoni de Manresa, encapçalat per Lluís Rubiralta, amb l'ajuda de l'alcade pedani, militant d'ERC, va desmuntar-lo i traslladar-lo a aquesta ciutat, on passà a integrar-se als fons del Museu. Anys més tard, després que les diferents parts del retaule fossin restaurades al Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, el 2007 el Museu Comarcal de Manresa inaugurava un nou muntatge d'aquestes peces en una de les sales d'art barroc, alhora que es publicava un llibre monogràfic dedicat al retaule (BOSCH et alii, 2007). Aquests fets, però, van desencadenar una intensa polèmica, que va arribar fins i tot als mitjans de comunicació de nivell català, ja que la parròquia de Salelles i els veïns del poble van impulsar una campanya per reclamar el retorn del retaule (SERRA, 2008; BOSCH, 2008). Després d'un procés judicial que va enfrontar l'associació Pro Retaule de Salelles i l'Ajuntament de Manresa, el 2015 una sentència determinava que el retaule és propietat de la parròquia i que calia restituir-lo al seu lloc originari. El retaule va passar pel Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat i s'instal·là de nou a la capella del Roser de l'església de Salelles. Enmig d'una gran cobertura mediàtica, el 9 d'abril de 2016 se'n va fer la inauguració. Cal dir que, fins ara, es tracta d'un dels pocs casos en tot l'Estat en què un objecte que ha estat exposat en un museu retorna al seu emplaçament originari.</p>	41.7018100,1.7859000	398982	4617381		08098	Sant Salvador de Guardiola	Restringit	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50493-foto-08098-34-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50493-foto-08098-34-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50493-foto-08098-34-3.jpg	Legal	Barroc\|Modern	Patrimoni moble	Objecte	Privada accessible	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-01-16 00:00:00	Jordi Piñero Subirana	Escultura: Antoni Vidal (pare); Miquel Vidal (fill); Joan Grau (atribuït)	Al Museu Comarcal de Manresa les peces d'aquest retaules corresponien als següents números d'inventari: MCM 1078-1081, MCM 4221-4226, MCM 4228-4230 i MCM 4232-4233. El bé es BCIN (decret 474/1962 del Ministeri d'Educació Nacional), ja que pertanyia al Museu de Manresa. Però la GC ha incoat expedient especific per declarar-lo BCIN (Res. CLT/2553/2016 de 3 de novembre. DOGC num. 7249 17.11.16)	96\|94	52	2.2	1781	7	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:33
49980	Retaule de Sant Esteve Protomàrtir de l’església parroquial de Granollers	https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-de-sant-esteve-protomartir-de-lesglesia-parroquial-de-granollers	<p><span><span><span>BAULIES I CORTAL, Jordi (1965). <em>Granollers</em>. Barcelona, Biblioteca Selecta, volum. 372. </span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTÍ RIU, Jaume (comissari); RUIZ QUESADA, Francesc (1997). <em>Entra a l'església gòtica de Granollers</em>, Granollers, Museu de Granollers.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DDAA (2009). Museu Nacional d'Art de Catalunya. Florència: Mnac i SCALA GROUP S.P.A.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joaquim (1998). '</span></span></span>L’antic retaule major de sant Esteve de Granollers, dels Vergós', a <em>Lauro: revista del Museu de Granollers</em>, 1998, Núm. 15, pp. 15-35.</p> <p><span><span><span>SANPERE MIQUEL, Salvador (1915).”<a href='http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/vellnou/id/496/rec/17'>El retaule de Granollers</a>”, a<em> Vell i Nou</em>, 7.</span></span></span></p> <p><span><span><span>TINTÓ SALA, Margarita (1990). El retaule gòtic de Sant Esteve de Granollers.</span></span></span></p> <p><span><span><span>YEGYAS GASSÓ, Joan (2019). 'Un retaule major per a Granollers (1492-1500)', Catàleg </span></span></span><em>Retorn a Granollers del retaule gòtic de sant Esteve, Museu de Granollers, Ajuntament de Granollers,</em><span><span><span> pp. 35-49.</span></span></span></p>	XV		<p><span><span><span>Retaule gòtic que originàriament es trobava a l’altar major de l’església parroquial de Sant Esteve de Granollers i que avui pertany al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), per bé que algunes de les taules han estat dipositades al Museu de Granollers. És obra del taller dels germans Pau i Rafael Vergós, però també hi van intervenir altres artistes. De fet, l’autoria específica ha estat motiu de moltes interpretacions. Se’n conserven tretze taules, de les quals nou van ser pintades pel taller dels Vergós. Les altres quatre, que formaven part del guardapols, s'atribueixen a Joan Gascó, possiblement subcontractat pels Vergós. I encara hi va intervenir també l’anomenat Mestre de l’Alliberament de Galceran.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El retaule es pot datar entre 1495 i 1500. La temàtica narrativa del cos principal se centra en l’hagiografia del sant, amb escenes de la seva vida i altres relatives a narracions posteriors relacionades amb els seus miracles. La iconografia de les taules de la predel·la està dedicada al cicle de la Passió de Jesús. Estilísticament, es pot classificar d’estil gòtic flamenc, en continuïtat amb l'escola de Jaume Huguet, de qui els Vergós van ser deixebles i col·laboradors. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’estructura originària del retaule s’ha pogut deduir força aproximadament. Segons Francesc Ruiz Quesada, era un retaule de cinc carrers més predel·la i guardapols. Al carrer central s’hi hauria ubicat el Calvari a la part central de l'àtic, sota del qual hi hauria hagut probablement una talla exempta del sant i, a sota, separant la predel·la en dos blocs, un espai on ubicar el sagrari. Als costats hauria tingut dues portes per accedir al reraltar. Els altres quatre carrers serien de vuit taules (de les quals se'n conserven sis) dedicades al cicle figuratiu de sant Esteve. La predel·la, dedicada a la Passió, estaria formada per quatre taules separades en dos blocs, de les quals avui se'n conserven tres. Per últim, el guardapols hauria hostatjat quatre taules amb imatges dels profetes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Queda clar, però, que manquen algunes taules per a completar el retaule: a la predel·la manca una taula i del cos central mancaria, com a mínim, el martiri del Sant i amb moltíssima seguretat, dues o tres més. També manquen les portes laterals del retaule, si era similar als altres de l'època (DANTÍ, 1997). </span></span></span></p>	08096-206	Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), Parc de Montjuïc, s/n. BarcelonaMuseu de Granollers. Carrer d'Anselm Clavé, 40-42. Granollers.	<p><span><span><span>Aquest retaule és obra del taller dels germans Pau i Rafael Vergós. Es desconeix la data exacta del contracte, però la cronologia més raonable la situa entorn dels anys 1495 i 1500. Fou contractat per 500 lliures a Pau Vergós. Quan Pau Vergós va morir, el 1495, el treball fou encarregat al seu germà Rafael Vergós, que va finalitzar la pintura el 1500. L'historiador Josep de Manjarrés va ser el primer a emplaçar la cronologia a les acaballes del segle XV, situant l'origen primigeni a l'església parroquial de Granollers, construïda el 1480.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La nissaga de pintors Vergós va estar clarament influïda per Jaume Huguet. El primer Vergós documentat fou Jaume Vergós I (1425-1460). El seu fill Jaume Vergós II es dedicà, especialment, a feines de pintura decorativa (com el seu pare). Va morir el 1503. Va heretar el càrrec de pintor de la ciutat de Barcelona a la mort del seu pare i va intervenir en la decoració del Palau Reial (1464). Va ocupar diversos càrrecs públics i apareix molt poc relacionat amb pintura de retaules. Va tenir dos fills Pau i Rafael que, probablement, es van formar en el taller de Jaume Huguet. Pau va morir molt aviat i el seu germà Rafael va acabar les obres que va deixar inacabades, com el propi retaule de Granollers (DANTÍ, 1997). </span></span></span></p> <p><span><span><span>El retaule de Sant Esteve va continuar a l'altar major de l’església de Granollers fins que va ser desmuntat el 1775 i fou reemplaçat per un de barroc, procedent de la basílica de la Mercè de Barcelona. Alguns compartiments del retaule van participar en l'Exposició d'Arts Sumptuàries que es va celebrar a l'edifici de la Universitat de Barcelona el 1877.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El retaule, però, va ser propietat del municipi de Granollers fins que el 1917 la Junta de Museus de Barcelona, després d'una llarga negociació, va comprar les tretze taules que custodia actualment. El procés de compra va ser complicat perquè els propietaris en un principi demanaven un preu molt alt, ja que l’objectiu va ser contribuir a sufragar la construcció del nou Hospital de Granollers. Finalment les peces del retaule es van incorporar al museu i varen ser exposades oficialment el 1918. Avui aquest retaule continua al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), per bé que algunes peces han estat cedides al Museu de Granollers.</span></span></span></p>	41.6070500,2.2884300	440708	4606393	1495-1500	08096	Granollers	Restringit	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08096/49980-retaule-st-esteve-024146-000.jpeg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08096/49980-retaule-st-esteve-015876-000.jpeg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08096/49980-retaule-st-esteve-024147-000069865.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08096/49980-retaule-st-esteve-024149-000.jpeg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08096/49980-retaule-st-esteve-024150-000.jpeg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08096/49980-retaule-st-esteve-024152-000.jpeg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08096/49980-retaule-st-esteve-024151-000.jpeg	Legal	Gòtic\|Medieval	Patrimoni moble	Objecte	Pública	Científic/Lúdic/Cultural	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2024-06-13 00:00:00	ARQUEOCIÈNCIA - J. M. Huélamo	Grup Vergós (Pau Vergós, Rafael Vergós); Joan Gascó; Mestre de l’Alliberament de Galceran	Taules conservades:Al cos central: 'El Diable suplanta Sant Esteve nounat' (MNAC, 15.876); 'El bisbe Julià troba Sant Esteve infant abandonat davant la seva porta i Sant Esteve ordenat diaca pel bisbe Julià' (MNAC, 24.144); 'Invenció del cos de Sant Esteve' (MNAC, 24.145); 'Exaltació de Sant Esteve' (MNAC, 24.148); 'Exorcisme d'Eudòxia, filla de l'emperador bizantí Teodosi, davant el sepulcre de Sant Esteve' (MNAC, 24.146); 'Alliberament del cavaller Galceran de Pinós' (MNAC, 24.147). Al coronament es trobava la taula 'Calvari' (MNAC, 24.153). A la predel·la hi havia les taules titulades 'Sant Sopar ' (MNAC, 24.154); 'Oració a l'hort' (MNAC, 24.154); 'Camí del Calvari' (MNAC, 24.154). Al guardapols hi havia quatre taules que s'han atribuït a Joan Gascó es tracta de les següents: 'Profeta Moisès' (MNAC, 24.149); 'Profeta David' (MNAC, 24.150); 'Profeta Isaïes' (MNAC, 24.151) i 'Profeta Abraham' (MNAC, 24.152).A més del retaule de Sant Esteve al MNAC se’n conserva també un de dedicat a Sant Sebastià i Sant Eloi, també originari de l’església parroquial de Granollers. Es tracta d'un retaule de petites dimensions format per dos cossos d'un carrer cadascun i una predel·la. En el cos central s'hi representen escenes de la vida dels sants i en el coronament, el Calvari de Crist. L'estructura del retaule està separada per senzilles columnetes i està rodejada per un guardapols. La predel·la està formada per cinc escenes (MNAC, 15.905), (DANTÍ, 1997).L'existència d'un altar dedicat a aquests sants està documentada ja el 1498. El 1600 existeix la nota d'un retaule dedicat a aquests sants que pertany a la confraria dels ferrers. Va ser retirat de la seva capella el 1879, ja que hi havia gran quantitat de gent els dies de festa i es podia espatllar. Aquest retaule va ser venut conjuntament amb el de Sant Esteve (DANTÍ, 1997).	93\|85	52	2.2	1781	41	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:33
75531	Església de Sant Pere de Vilademàger	https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-pere-de-vilademager	<p>Valls i Prat, Marcel·lí. 1984. Cronologia històrica de la Llacuna; Llenas i Costa, Ramon. 1980. Apunts històrics de La Llacuna. Vilanova i la Geltrú; Diputació de Barcelona Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya: l'Anoia. Generalitat de Catalunya. Servei .del Patrimoni. Dalmau, Ed. Els Castells Catalans, vol V: pàg. 249-258.Buron, Vicenç 1977. Esglésies romàniques catalanes. Barcelona, Artesstudi edicions. Iglesias, Josep i Sanahuja, Joaquim 1934. 'Les valls de Gaià, del Foix i de Miralles'. Reus. Mas, Josep, 1914. 'Notes històriques del bisbat de Barcelona'. IX (Barcelona). Pladevall, Antoni. 1973. treball inèdit 'La Llacuna'. Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. 1985/ revisat al 199. Es disposa de fotografies antigues a l'Arxiu Fotogràfic Municipal d'Igualada (fitxa 1206), a l'Arxiu Gavin.</p>	XI	Restaurada a finals dels seixanta.	<p>Església de planta de creu llatina, una nau i absis poligonal, espadanya i sostre a doble vessant amb cobertura de teules corbes. Té elements de diverses èpoques: façana de finals del romànic, part de la nau amb arcs de nervadures pertanyents al gòtic de segles XIII-XIV, i reformes estructurals del segle XVII. Presenta claus de nervadures amb l'anyell de Deu. Els paraments són de carreus de pedra tallada i lligada amb morter. Presenta una capella lateral dedicada a l'advocació del Sant Crist. L'interior de l'església presenta una nau amb arcades apuntades i volta de canó. Els arrencaments de les arcades presenten petits capitells. A la part enfront l'entrada es conserven restes de pintura de tonalitat vermella mentre que la volta es actualment de color blau. El paviment és de rajoles i l'altar d'una sola peça monolítica. La pila baptismal, romànica, de gran format i amb restes de pigmentació vermella a la base.</p>	08104-149	Serralada de la Llacuna (Dins del recinte del castell de Vilademàger)	<p>Segons document de 1059 del Monestir de Sant Llorenç de Munt en el que es mencionen les despeses necessàries per reconstruir l'església de Magre, punt que testimonia l'existència anterior de l'enclau religiós. A partir del segle XIV forma part del poble de la Llacuna. Es documenten diverses visites pastorals des de 1396 fins 1682. Durant la Guerra Civil l'església es crema i es perd el crist i el retaule existent.</p>	41.4726600,1.5507800	378992	4592243	1059	08104	La Llacuna	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08104/75531-foto-08104-149-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08104/75531-foto-08104-149-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08104/75531-foto-08104-149-3.jpg	Legal	Romànic\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-06-20 00:00:00	Juan Garcia Targa		Va ser restaurada per tècnics del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona, concretament per Eduard Calafell i Joan Pascual.	92\|85	45	1.1	1781	6	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:37
75470	Creu de Terme del Pla	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-del-pla	<p>Valls i Prat, Marcel·lí. 1984. Cronologia històrica de la Llacuna; Llenas i Costa, Ramon. 1980. Apunts històrics de La Llacuna. Vilanova i la Geltrú; Diputació de Barcelona Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya: l'Anoia. Generalitat de Catalunya. Servei .del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. 1985/ revisat al 1991</p>	XV	Fruit de l'erosió i desgast pel fet de trob	<p>Creu de terme que marca el límit entre els municipis de La Llacuna i Santa Maria de Miralles. Element format per tres parts: 1) basament esglaonat on es disposa la base de la columna amb motius decoratius, 2) columna llis hexagonal només treballat a la part superior i 3) Creu</p>	08104-87	Carretera La Llacuna-Igualada, banda dreta.		41.4823900,1.5157400	376084	4593372		08104	La Llacuna	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08104/75470-foto-08104-87-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08104/75470-foto-08104-87-2.jpg	Legal	Gòtic\|Medieval	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Ornamental	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-06-20 00:00:00	Juan Garcia Targa		Segons figura al peu de la fitxa Generalitat de Catalunya. Servei .del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. 1985/ revisat al 1991, és un BIC (Be d'Interès Cultural), Decret 571/1963 de 19-03-63 i segon la Llei 16/1985 (BOE 155, 29-06-85). Tot a aquest alt grau de protecció legal, es troba a peu de carretera i és un element fàcil de ser malmès o sostret.	93\|85	47	1.3	1781	6	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:37
50742	Creu de terme de la Torre Oms	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-de-la-torre-oms				<p>Creu de terme emplaçada vora la tanca exterior de la Torre Oms, molt propera al nucli de Salelles. Està formada per un pedestal o basament de pedra de planta rectangular, el qual té esculpides quatre motllures en degradació a la part superior. Al damunt hi ha encastada una creu de ferro amb les astes lleugerament eixamplades, a la manera d'una creu paté. Originàriament la creu es trobava emplaçada gairebé a tocar de la tanca de la casa, lleugerament a l'esquerra del portal. L'any 1967 es traslladà a la ubicació actual.</p>	08098-352	Torre Oms, prop del nucli de Salelles	<p>No coneixem notícies sobre la construcció d'aquesta creu que, per la tipologia molt clàssica del pedestal, tal vegada podria correspondre als segles XVII-XVIII. Era una de les creus de terme de la parròquia de Salelles i, quan es feia el ritual de beneir el terme, era una de les parades obligades perquè el capellà fes la corresponent benedicció amb el salpàs.</p>	41.7014900,1.7881500	399169	4617343		08098	Sant Salvador de Guardiola	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50742-foto-08098-352-2.jpg	Legal	Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2019-12-18 00:00:00	Jordi Piñero Subirana		Informació oral facilitada per Josep M. Oms Cornet.	94	47	1.3	1781	7	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:33
50544	Creu de Salelles	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-salelles	<p>Anònim (1995). Quaderns de la Guíxola, núm. 1 (llegendes). Cercle Cultural La Guíxola, Sant Salvador de Guardiola. Anònim. La Creu de Salellas (díptic). FARGAS MORERA, Fèlix (2012). Salelles, 1000 anys de fets i esforç, treball i creixement de la seva parròquia, p. 119-121. SARRET ARBÓS, Joaquim (1913). 'Les creus de pedra del terme de Manresa', Butlletí del Centre excursionista de la Comarca de Bages, núm. 60, 61,62 (març-agost, 1913), p. 354-356. VILA, Pere (2011). El compromiso secreto, p. 41-48.</p>	XV-XX		<p>Creu de terme situada al costat de la carretera d'Igualada, a la frontera dels termes municipals de Sant Salvador de Guardiola i Manresa. Consta d'un sòcol de planta circular amb tres graons. Sobre aquest s'assenta la creu formada per una base (de planta quadrada que a la part superior es torna octogonal) més fust i capitell octogonals amb una creu llatina al capdamunt, tot de pedra. Els tres graons de la base són antics, possiblement de la creu gòtica originària, mentre que la columna i creu actuals va ser col·locades l'any 1947, tal com indica una inscripció a la base: 'Sta. MISION 9-2-1947'. Abans hi havia una creu de ferro. El geobiòleg Pere VILA (2011: 46-48) en una obra de difusió força coneguda que és una autobiografia novel·lada posa aquest lloc com a exemple de creus de terme que es troben en emplaçaments tel·lúrics potents, indicant un encreuament de dos corrents importants que, segons ell, tenen una amplada considerable (de 6,80 i 6,20 m respectivament) i que segueixen les direccions dels dos camins existents.</p>	08098-85		<p>Tot i que no s'ha trobat esmentada en documents antics, l'historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós creu que era una de les fites que separava el terme jurisdiccional del veguer de Manresa respecte al senyor de Salelles, que era el paborde de Manresa. La creu podria indicar també el límit de la quadra autònoma de Salelles. Antigament, El territori de la parròquia de Salelles pertanyia a Manresa per bé que com una quadra autònoma, però entorn del segle XIV l'antic terme de la ciutat va disgregar-se i diferents pobles de la perifèria, com Santpedor o Sant Fruitós de Bages, van esdevenir independents. Probablement aquest va ser el cas també de Salelles, tot i que no està del tot clar si va ser en aquest moment o una mica més endavant; concretament el 1592 quan després del Concili de Trento foren suprimides les canòniques regulars catalanes i la jurisdicció de Salelles va passar a la Corona. Les creus de terme marcaven els nous límits de la ciutat. Així doncs, aquesta creu indicava el límit de la parròquia (abans que al segle XIX fos ampliada) i també del municipi de Salelles, ja com a entitat independent. Entre 1833 i 1840, amb la nova organització municipal, Salelles s'incorporà al municipi de Sant Salvador de Guardiola, però la creu continua sent una fita de l'actual terme municipal. Per aquest indret hi passava el camí ral de Manresa a Igualada, el qual es dirigia vers la sagrera de Salelles, però no sembla que en aquest punt hi hagués cap cruïlla de camins. La creu antiga, possiblement gòtica, es va perdre i només se n'ha conservat el sòcol amb graons. Més tard hi hagué una creu de ferro. SARRET i ARBÓS (1913: 354) fa una interessant descripció de la creu a principis de segle XX: 's'axeca sobre dugues graus, que representen molta antiguitat, al ensemps que la columna y el capitell en el que hi ha esculpides en ses quatre cares les imatges de Sant Sadurní, patró del terme, y les de Sant Maurici, Sant Fruitós y Santa Agnés, patrons de Manresa, rodejades de fullatjes, notablement treballades. La creu devia trencarse a discurs dels anys, y fou substituida per una de ferro, modèrna y molt senzilla'. Segons Sarret i Arbós, la columna i el capitell podrien ser obra del segle XV. Sobre la creu de ferro hi ha referida una llegenda, que recull Marià Vallès, sobre uns lladregots que, després d'haver fet un robatori a Salelles, un d'ells es va enfilar a la creu, tot bevent i renegant. La creu va cedir i va caure a terra. Es provocà una tempesta amb trons que s'emportà els lladregots i ningú els tornà a veure. Fins que un matí la gent va veure com n'hi havia un a terra, i la creu quedà sense braços; és per això la creu que hi havia era de ferro. L'any 1947 s'hi van col·locar la columna i la creu actuals, de pedra, tal com es llegeix en una inscripció. Segons la Geobiologia, la majoria de creus de terme són indicadores d'encreuaments d'aigües subterrànies. Aquesta creu apareix esmentada en el relat novel·lat del geobiòleg d'Igualada Pere VILA (2011: 45-48).</p>	41.7034700,1.7949600	399739	4617555		08098	Sant Salvador de Guardiola	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50544-foto-08098-85-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50544-foto-08098-85-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08098/50544-foto-08098-85-3.jpg	Legal	Contemporani\|Medieval	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Simbòlic	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2019-12-18 00:00:00	Jordi Piñero Subirana			98\|85	47	1.3	1781	7	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:33
40312	Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs	https://patrimonicultural.diba.cat/element/monestir-de-sant-sebastia-dels-gorgs	<p>ADELL I GISBERT, Joan-Albert (1992) 'Sant Sebastià dels Gorgs'. Catalunya Romànica. El Penedès. L'Anoia. Avinyonet del Penedès, vol. XIX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Pp.: 79-85. GALÍ, David (1999) El Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs (Avinyonet del Penedès) a través de la Història Oral (història de la restauració, 1961-1977). 2 vols. INVENTARI DE PATRIMONI (1980-1985) Servei del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Núm. 2502 (el monestir) i 2522 (el calze) ACCN MARGARIT, Mn. A. (1999) Sant Sebastià dels Gorgs. A la llum dels indicis arqueològics. Memòria de 1992. Treball inèdit ciclostilat a l'Arxiu Parroquial de Sant Cugat Sesgarrigues. OSONA, A. (1893) Guía itinararia de las serras de la Costa de Ponent de Barcelona ó sia del Noya inferior al mar y del Llobregat inferior al Panadés dividida en 76 itineraris. Segon edició corregida i augmentada. Barcelona. Pp.: 232-234. PLADEVALL I FONT, Antoni; LLORACH I SANTIS, Salvador (1992) 'Sant Sebastià dels Gorgs'. Catalunya Romànica. El Penedès. L'Anoia. Avinyonet del Penedès, vol. XIX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Pp.: 79-82.</p>	XI	Els treballs de rehabilitació del conjunt monumental es van iniciar el 1961, data en que la Diputació de Barcelona va emprendre diverses campanyes de restauració de l'antic priorat, especialment entre el 1970 i el 1974, i es dugueren a terme importants obres de consolidació del claustre i del campanar (PLADEVALL-LLORACH, 1992: 82).	<p>En una elevació natural s'alça aquest conjunt que presideix la plana d'Avinyonet. Es tracta de les dependències i l'església d'un antic monestir, avui església parroquial, que va centrar el nucli urbà crescut al seu redós i que porta el mateix nom. Hi destaquen les següents estructures de caire monàstic: l'església, situada al nord; el claustre, que centrava les dependències monacals, adossat a la banda sud de l'església i en part envaït per una casa que potser substitueix antigues dependències, i el campanar, amb enteixinat de guix a sota l' últim trespol de la torre, sense campanes, però que representa una construcció singular de grans dimensions adossada al costat sud-est de l'església. L'església és d'una sola nau capçada al llevant per un absis quadrat, cobert amb volta de creueria, amb contraforts als angles. Fou construïda després del 1380. No es pot precisar si s'aprofità o no el mur preexistent, ja que es cobert per uns arrebossats; en aquest mur hi ha una capella de planta rectangular coberta amb volta de canó de perfil apuntat, construïda entre el contrafort de l'arc d'obertura de l'absis i el contrafort de l'arc diafragmàtic apuntat del mig de la nau. La nau és coberta amb una volta de rajol, de perfil rebaixat, que amaga l'embigat, suportat pels arcs diafragmàtics. La façana de ponent es troba en el lloc on sembla devia haver-hi un segon arc diafragmàtic. En aquesta paret s'obre la portada, amb llinda i timpà esculpit, emfatitzat per un arquivolta que arrenca de sengles impostes, les quals probablement substitueixen dues columnes que devien existir abans que es desmuntés la portada del seu lloc original, vers l'any 1606 segons la inscripció que figura sota l'escut de Montserrat (monestir del qual passa a dependre aquest cenobi des del 1409), en la mateixa portada. El mur sud és la part de l'església on es conserven més elements de l'edifici original, abans de la seva transformació a la fi del segle XIV. Dels elements decoratius s'ha de destacar: 1- La porta: 1.1. el timpà, resseguit externament per una sanefa vegetal, en la qual s'entrecreuen dues tiges amb trifolis, de la mateixa manera que a les impostes. Al centre es situa una Maiestas Domini flanquejada per dos àngels que sostenen la mandorla mística. 1.2. les mènsules, en les que es representa un atlant (dreta) i una àguila que ataca un lleó (esquerra) 2. El claustre: Arcades de mig punt a les galeries oriental de les quals arrenquen capitells molt senzills, amb decoració geomètrica, uns i figurativa els altres. Destaca un capitell 3. L'enteixinat del sostre del segon pis del campanar, fet en guix. En aquest mateix pis hi ha tota una sèrie de grafitti populars que copsen d'interès documental. 4. La clau de la volta de creueria, decorada amb la imatge d'un Sant Martí voltat de sagetes, o sia, reconvertit en Sant Sebastià Destaca també el sarcòfag amb coberta rescrit en el moment del seu descobriment pel prior que va obrir-lo. La inscripció diu: 'FRA GUSTIN BRAGAO AYUSO DE CANILLAS PRIOR DESTE PRIOSATO. ABRI AÑO 1785. I EN ELLOS NO HALLE SINO VARIAS CALABERAS I HUESOS'. Aquest sarcòfag es troba adossat a un dels murs de la sagristia, a la planta baixa del campanar. Un altre sarcòfag descobert el 1916 es va traslladar al Museu Diocesà de Barcelona on es conserva avui. Es tracta del sepulcre d'Arnau de Vilanova. El disseny del vitrall de l'absis i el de la làmpada baldaquí de l'altar són del Sr. Cànovas i van ser fets l'any 1990. La realització és de l'empresa QUEI de Barcelona. Sota un dels sarcòfags conservats destaca l'existència d'un cap humà grosserament traçat que recorda una mènsula que presenta el mateix motiu figuratiu, i que es conserva a l'exterior de l'absis de Sant Jaume de Moja. El conjunt està tancat per un mur perimetral, incloent les cases de Can Pujol i Ca l'Isidret, i allò que devien ser en part horts. Els solars ocupats per aquestes dues cases s'haurien d'integrar dins el perímetre d'interès arqueològic del monument en qüestió.</p>	08013-2	Sant Sebastià dels Gorgs 08792 AVINYONET DEL PENEDÈS.	<p>El topònim del lloc de Sant Sebastià dels Gorgs apareix des del segle X, mentre que la fundació del monestir de Sant Sebastià data del segle XI. El nom té l'origen en la riera del mateix nom que transcorre prop del cenobi, i que encara presenta diversos gorgs al seu recorregut. La notícia més antiga coneguda en que es menciona aquest enclau religiós és de l'any 1024, quan es lleguen a aquesta església unes terres situades al terme d'Eramprunyà. Tanmateix, el primer document escrit en que es fa menció del topònim es troba al Cartulari de Sant Cugat del Vallès (núm. 112). Es tracta d'una delimitació de terres cedides a Sant Cugat, datat el 15 de gener de l'any 976 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001: 1): 'de orientis in ipsos gorgos, de meridie in villa de Lobos' . Existia, doncs, hipotèticament ja al segle XI, una església pre-romànica, de planta rectangular i amb coberta a dues aigües suportada per encavallades de fusta, que seria l'edifici fundacional del posterior monestir. Un testimoni de gran interès que dona a conèixer l'inici de la vida monàstica és el testament d'Ermengarda, filla del comte Borrell II de Barcelona i mare de Mir Geribert, dictat el 1030. En ell, Ermengarda dona a Sant Sebastià les vinyes que tenia als Gorgs i altres propietats menys importants. Així mateix, va ordenar vendre els seus cavalls, pollins, muls, porcs i espets de pa. També deixà a l'església de Sant Sebastià sis vaques més i la meitat de l'alou de Ventallós. La clàusula més rellevant d'aquest testament és aquella en la qual Ermengarda disposà que s'establissin a Sant Sebastià quatre monjos que, conjuntament amb els clergues que hi visquessin, tenien l'obligació de celebrar missa cada dia i resar matines i vespres, pregant per la salvació de la seva ànima. L'encarregat de tirar endavant les darreres disposicions d'Ermengarda va ser el seu fill, Mir Geribert, que es pot considerar el fundador del monestir. El 'príncep d'Olèrdola', com es conegut aquest personatge, es va ocupar de la dotació del cenobi, que esdevingué el monestir familiar on ell i els seus descendents havien de ser enterrats. És significatiu en aquest sentit el testament sacramental de Mir Geribert del 1060, jurat precisament sobre l'altar de Sant Martí de l'església de Sant Sebastià dels Gorgs. Es desconeix la data exacta de la consagració de la primera església i del començament de la vida comunitària, però en tot cas el cenobi ja funcionava el 1043 quan l'abat Miró i la resta de monjos van vendre a Geribert i a la seva esposa una parellada de terra al terme d'Olèrdola. Un dels signants d'aquesta carta de compra-venda és el mateix Mir Geribert. En poc temps Sant Sebastià va esdevenir el principal monestir del Penedès i de les comarques veïnes de l'Anoia i del Baix Llobregat. Aquest inici independent i brillant no va reeixir, ja que des del 1052 Sant Sebastià esdevingué un priorat, mesura portada a terme pel mateix Mir Geribert i la seva esposa Guisla, qui per tal d'assegurar la tutoria d'una abadia famosa i evitar les usurpacions de béns, va decidir la unió del petit cenobi amb Sant Víctor de Marsella, centre d'irradiació de la reforma gregoriana. L'any 1059 es produeix la unió definitiva, quan Geribert firmà un pacte amb l'abat de Sant Víctor de Marsella, pel qual des d'aquell moment els monjos provençals posseirien el priorat, tot observant la regla de Sant Benet. En el document es deixava clar que Sant Sebastià restaria per sempre més sota la protecció de la família de Mir Geribert, els Santmartí. La dotació essencial del monestir estava formada per les terres que l'envoltaven, per la parròquia de Sant Pau d'Ordal i per altres alous escampats per tot el Penedès. A més el monestir era propietari d'altres béns dispersos, entre el quals caldria destacar la Parellada dels Pòdols, sota el camí que anava del priorat a la Granada, els masos de Malselliga (les Gunyoles), un mas a Avinyonet i altres masos i alous per tot el Penedès, especialment als castells de Subirats i Santmartí.</p>	41.3807200,1.7658100	396801	4581757		08013	Avinyonet del Penedès	Restringit	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40312-foto-08013-2-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40312-foto-08013-2-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08013/40312-foto-08013-2-3.jpg	Legal	Romànic\|Gòtic\|Modern\|Contemporani\|Medieval	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-09-16 00:00:00	J.M. Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA		També resulta d'interès el calze contemporani fet per l'orfebre Joaquim Carreras i Nolla (Barcelona 1869-1948) (INVENTARI DE PATRIMONI, 1980-1985) Un motiu idèntic al del timpà de l'església es troba a la església francesa de Vezelay, encara de factura més depurada. (Continuació història) A finals del segle XII o començament del XIII es va realitzar l'ala de llevant del claustre, hipotèticament la de migdia (de la qual avui no en resta cap vestigi) i el portal romànic actual a instàncies del monjos marsellesos. Aquest portal romànic estava en una posició més avançada, en la mateixa línia que l'actual porta oest del claustre. Segurament llavors s'aixecaren una sèrie de dependències monacals entorn del claustre. El 1373 un terratrèmol afecta bona part del monestir. Potser l'edifici va patir danys, ja que en 1380 en una visita pastoral es palesa l'estat d'enrunament de l'absis i el campanar. Entre 1388 i 1450, més o menys, es duen a terme obres que consisteixen en refer els trespols del campanar, bastir l'absis actual amb volta de creueria subjectada per una clau –amb un Sant Martí voltat de sagetes, o sia, reconvertit en Sant Sebastià- i una coberta plana que desguassa per les gàrgoles dels contraforts de la seva part de llevant. A partir del segle XIV el monestir va patir una degeneració constant que tampoc es va acabar amb la seva incorporació a l'abadia de Montserrat el 1409, entrant poc desprès en una total decadència fins desaparèixer de l'interior de les seves dependències tot rastre de vida comunitària. Així, les rendes que mantenien els tres o quatre monjos que encara subsistien, passaren a ser percebudes per l'abadia matriu. Sant Sebastià va esdevenir un simple centre d'administració de diverses propietats de Montserrat, però menat per un prior. Des del segle XIV i durant els segles XV i XVI, les edificacions del monestir van patir un deteriorament molt gran, tot i les obres realitzades a la capçalera de l'església durant el segle XIV. D'aquesta manera, tot el conjunt va acabar en estat ruïnós, tal com expliquen les visites pastorals del segle XVI. Les últimes reformes importants documentades són de l'any 1606, en època del pare Jaume Forner, abat de Montserrat. Aquestes obres es van centrar fonamentalment en el trasllat del portal romànic a l'emplaçament actual, que comporta l'escurçament de la nau per la banda de ponent; l'obertura d'un òcul sobre el portal; potser la realització de la volta escarssera i el paviment de la nau; probablement, la construcció de la capella del Roser, al mur nord de l'església; una nova coberta per al campanar i segurament també l'enteixinat de guix situat sota el seu últim trespol; i l'engrandiment de l'edifici prioral per ponent. Ja en aquells anys i fins a l'exclaustració, Sant Sebastià havia esdevingut una simple propietat que els priors arrendaven a pagesos de la comarca. L'any 1785, el prior Agustí Bragado obre els sarcòfags de la planta baixa del campanar i en un d'ells grava el seu nom. Segurament és l'època en què s'aixeca el cor. La desaparició definitiva del priorat es va produir entre el 1821 (exclaustració i subhasta, passant a mans de particulars) i el 1835, any aquest darrer en que es produeix la definitiva secularització. Tot i el parèntesi de l'últim període de govern de Ferran VII, els antics propietaris, Jaume Hugas i Josep Faiges, recuperaven la finca el 1835, excepte l'església, que va passar a ser considerada un annex de la parròquia d'Avinyonet i, a partir del 1851, parròquia independent' (PLADEVALL-LLORACH, 1992: 79-82). El calze és obra de l'orfebre Joaquim Carreras i Nolla (Barcelona 1869-1948), que era descendent d'una família d'argenters i joiers fundada per Francesc Carreras i Matas a Barcelona, l'any 1766. L'any 1915 s'associà amb la família Masriera i fou iniciada la casa Masriera i Carreras, S.A.(INVENTARI DE PATRIMONI, 1980-1985)	92\|93\|94\|98\|85	46	1.2	1781	3	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:27
67094	Creu del Rosselló	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-rossello	<p>BASTARDES I PARERA, Albert (1983) Les Creus al vent . Barcelona: Millà. Col·lecció: Aire lliure</p> <p>1 FRR (1977) Història-Llegenda de la 'Creu del Rosselló' (a la zona de la Pobla de Súria). Crònica de Súria, nº 954. 27 de setembre de 1997.</p>	XVII	Els braços estan mutilats i la base està en molt mal estat de conservació. A més pateix greu perill davant el trànsit pesant. De tota manera mentre s'ha estat fent l'inventari s'ha procedit la seva neteja (juny 2000), per procediments mecànics pels restauradors Violant i Lluís Bonet.	<p>Presenta un pedestal que suporta una columna octogonal amb capitell esculpit en el qual es recolza la creu pròpiament dita, que té els braços mutilats. Té un estil poc definit, encara que la decoració sembla postmedieval. El capitell presenta vuit caps, dos per cantonada i superposats Al seu tambor estan esculpides quatre cares idèntiques la E, N i S, mentre que la O presenta una decoració diferent, en la que sembla aparèixer un personatge a la gatzoneta, amb el cap cobert, i possiblement portant a les mans un arma. A les altres cares, la decoració sembla de tipus heràldic amb una corona i, a sota, la lletra 'A', en estil que s'assembla al gòtic tardà. El peu de la creu és el contrapès d'una premsa.</p>	08274-51	Al peu del Camí Ral,	<p>En el marc de la guerra hispano-francesa de 1689-1697 van tenir lloc diverses batalles i topades a la comarca del Bages. El virrei, Comte de Corzana, el 10 d'agost del 1691, es retira a Igualada deixant el camp lliure als excessos de la tropa francesa. El 25 de desembre del mateix any 1691 un gran nombre de tropes franceses acompanyades d'artilleria pujaven per les ribes del riu Cardener dirigint-se a Cardona amb l'intent de rendir la vila ducal com una de les tantes incursions de robatori i pillatge. A Súria, Blai de Trinxeria (fill de Josep Trinxeria) que era Mestre de Camp, amb 400 'miquelets' i una companyia de tropa estaven de guàrdia (en el camí de Manresa a Cardona) en el paratge del bullidor d'Antius i prop de les parets de la casa de 'La Pobla' on van fer front a les tropes franceses matant bona part dels seus components, entre ells el seu comandament. La resta de les tropes que es pogueren escapar es van retirar cap a Barcelona. D'aquells soldats francesos n'hi havia molts de la comarca del Rosselló. Passats uns quants anys potser que alguns dels seus familiars vinguessin aquí i erigeixin l'anomenada 'Creu del Rosselló' en memòria dels seus fills en el paratge de la 'Vinya del Pobletà' que era el masover de la casa de 'La Pobla'. Els terrenys d'aquesta vinya són els que actualment ocupa el Pou IV de les mines de Súria. (FRR, 1977)</p>	41.8169708,1.7592433	396948	4630199		08274	Súria	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67094-20210420132718.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08274/67094-20210420132701.jpg	Legal	Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Sense ús	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2022-02-23 00:00:00	ARQUEOCIÈNCIA- J.M. Huélamo		El topònim de Rosselló s'havia perdut i la gent li deia 'Creu de Reguant', es va tornar a conèixer el nom a partir de la documentació escrita. Sota la creu hi havia una barraca dels burots.	94	47	1.3	1781	7	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:52
47278	Creu de terme de Collsuspina i font	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-de-collsuspina-i-font	<p>PladevallL, Antoni. Tona. Mil cent anys d'història. Eumo Editorials, Ajuntament de Tona, 1990. Pladevall, Antoni. Balenyà, un terme històric. Eumo Editorial, Ajuntament dels Hostalets de Balenya, 1991. http://mdc.cbuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/7205/rec/1</p>	XVII-XVIII		<p>La creu de terme es troba ubicada en un conjunt volumètric que també comprén una font a la base. La creu és de pedra, amb el braç vertical més llarg i tots ells rematats per piràmides. La base del paviment sobre el que es troba el conjunt és circular i està formada per grans dovelles sobre la que s'aixeca una columna de forma octogonal que sosté un recipient de forma també octogonal on hi ha la font. Sobre el recipient s'aixeca una altra columna vertical de forma octogonal rematada per un capitell format per dues plataformes de pedra octogonals planes superposades a sobre les quals descansa la creu. Al seu voltant hi ha un banc de pedra amb un respatller fet de ferro forjat. Hi ha un placa incrustada en la columna amb la següent inscripció: 'Creu del terme que marcava la divisòria dels antics termes municipals de Tona i de Balenyà i de les parròquies de Sant Fruitós de Balenyà i Sant Cugat de Gavadons'.</p>	08070-20	c/ Major. 08178 Collsuspina	<p>El nucli urbà de Collsuspina és un poble modern que es va crear al voltant de l'antic hostal (actual can Xarina) a mitjans de segle XVI, situat al límit dels termes de Tona i Balenyà i al peu del camí ral de Vic a Manresa, o strata francisca (camí de França). El territori havia format part dels antics termes municipals de Tona i de Balenyà i del les parròquies de Sant Fruitós de Balenyà i Sant Cugat de Gavadons que era sufragània de Sant Andreu de Tona. Els dos antics termes coincidien al límit del camí Ral, que travessava d'est a Oest, i al lloc on es creuaven els termes dels dos municipis amb el camí Ral, es va erigir una creu de terme que indicava aquesta límits. La creu és una fita històrica, ja que indica una divisió que actualment no existeix, des de la unificació i creació del municipi com a Collsuspina al 1841. Fins fa uns anys estava al mig del carrer, i va ser traslladada a la ubicació actual per facilitar el trànsit pel carrer Major, refent tota l'estructura de la font però conservant la creu original.</p>	41.8259200,2.1753100	431515	4630777		08070	Collsuspina	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08070/47278-foto-08070-20-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08070/47278-foto-08070-20-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08070/47278-foto-08070-20-3.jpg	Legal	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Ornamental	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2026-01-23 00:00:00	María del Agua Cortés Elía, OPC Diputació de Barcelona		Desconeixem la cronologia de la creu, tot i que la composició amb la font és contemporània, però podria tractar-se d'un element que coincidís cronològicament amb les cases de la zona. Una de les fotografies mostra la ubicació de l'antiga creu, és una fotografia feta per Lluís Illa, entre 1890 i 1932, pertanyent al fons del l'Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. http://mdc.cbuc.cat/cdm/singleitem/collection/afcecemc/id/7205/rec/1	98\|94	47	1.3	1781	42	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
98134	El toc manual de campanes	https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-toc-manual-de-campanes	<p><span><span><span>PASQUAL, Adrià (2020) El so de la festa. Campanes i campaners de Cervelló. Revista Sauló nº 29. p.: 26-27.</span></span></span></p>	XIX - XX		<p>Toc manual de campanes de les campanes que es troben a la torre. La importància del toc manual de campanes és clara per les seves funcions tant comunicatives com espirituals, i el paisatge sonor que generen formen part de la circulació de les emocions al llarg de la història, essent una mostra molt important de la identitat humana, i que està vinculada a sentiments d'emocions, avisos i comunicacions.</p> <p>Des d'antic, ha estat vinculat a esdeveniments socials: informar de fets extraordinaris, marcar els temps festius i de la vida quotidiana, desfer tempestes, i espantar els mals. Les campanes es feien sonar en batejos, defuncions, moments d’oració, esdeveniments religiosos, civils i militars així com per advertir de focs, entre d'altres esdeveniments.</p> <p>L'any 2020, un nou grup de campaners es va formar per preservar i documentar els tocs de campanes manuals a Cervelló. Actualment, aquests campaners han recuperat diversos tocs tradicionals, com el toc de solemnitat, de festa, dels bateigs, de difunts, d'albats, i els tocs de sanctus i consagració, entre d'altres.<br /> <br /> Pel que fa a les actuals campanes de la torre que es toquen de manera manual, aquestes es diuen:</p> <p><span><span><span><strong><span><span>Campana 1:</span></span></strong><span><span> <strong><em>Luisita </em></strong></span></span></span></span></span></p> <ul> <li><span><span><span><strong><span><span>Any fosa:</span></span></strong><span><span> 1942 (seny gros) va ser refosa el 1990 a causa d'un llamp.</span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><strong><span><span>Autor:</span></span></strong><span><span> Roses, Germans (Silla)</span></span></span></span></span></li> </ul> <p><span><span><span><strong><span><span>Campana 2:</span></span></strong><span><span> <strong><em>Concepción </em></strong></span></span></span></span></span></p> <ul> <li><span><span><span><strong><span><span>Any fosa:</span></span></strong><span><span> 1942</span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><strong><span><span>Autor:</span></span></strong><span><span> Roses, Germans (Silla)</span></span></span></span></span></li> </ul> <p><span><span><span><strong><span><span>Campana 3:</span></span></strong><span><span> <strong><em>Montserrat </em></strong></span></span></span></span></span></p> <ul> <li><span><span><span><strong><span><span>Any fosa:</span></span></strong><span><span> 1942</span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><strong><span><span>Autor:</span></span></strong><span><span> Roses, Germans (Silla)</span></span></span></span></span></li> </ul> <p><span><span><span><strong><span><span>Campana 4:</span></span></strong><span><span> <strong><em>Maria </em></strong></span></span></span></span></span></p> <ul> <li><span><span><span><strong><span><span>Any fosa:</span></span></strong><span><span> 1942</span></span></span></span></span></li> <li><span><span><span><strong><span><span>Autor:</span></span></strong><span><span> Roses, Germans (Silla).</span></span></span></span></span></li> </ul> <p>Les noves campanes es van beneir el 3 d’agost de 1942.</p> <p>A l'interior de l'església de Sant Esteve, i situada a la paret interior orientada a l'est del cor, també hi ha un rogle o roda de campanes que es toca manualment en les següents celebracions: Nadal i Pasqua (per la Vetlla Pasqual), S'havia tocat a Corpus i per Festa Major, en el moment del Glòria. Aquest instrument està format per una roda voltada de campanetes, la qual es volteja manualment per mitjà d'una corda.<br /> El rogle (o roda de campanes) tan sols es pot fer sonar en el moment del Glòria de la Vetlla Pasqual i del diumenge de Pasqua.</p>	08068-420	Església de Sant Esteve. C/ Major, 23.	<p>A Catalunya ja es té constància d'aquesta pràctica al segle XI, en uns testaments dels anys 1035-1060 on es determinen 'deixes a l'obra del cloquer' de les catedrals de Barcelona i Vic. És una pràctica que es troba a tot Europa i a moltes altres parts del món. A Catalunya, els tocs de campanes prenen una forma particular que els diferencien de la resta de l'Estat: el moviment que es realitza per fer-les sonar és pendular i no s'arriba mai a fer la volta de campana.<br /> <br /> En particular, els tocs manuals de campanes a Cervelló tenen una llarga i rica història que es remunta a finals del segle XVI. El campanar de l'església de Sant Esteve, ara coneguda com a Santa Maria de Cervelló, es va construir l'any 1587 amb tres finestrals per allotjar les campanes.<br /> <br /> A partir de 1879, la parròquia de Sant Esteve es va traslladar al poble, deixant l'antiga església en un estat d'abandonament. Les campanes, que ja tenien uns tres-cents anys en aquell moment, van quedar silenciades fins que es van traslladar al nou temple de Sant Esteve el 1908, construït pels arquitectes Antoni Maria Gallissà i Josep Font i Gumà.<br /> <br /> Les campanes van sonar regularment fins a la revolució de 1936, quan les campanes gran i mitjana van ser despenjades i trencades. Les dues campanes petites van sobreviure gràcies a un veí del poble, Ramon Armengol, que les va enterrar. El 1941 es van refer les quatre campanes a una foneria del País Valencià, utilitzant els fragments recuperats. Aquestes noves campanes es van beneir el 3 d'agost de 1942, i van rebre els noms de 'Maria' per la campana gran, 'Montserrat' per la mitjana, i 'Concepción' i 'Luisita' per les petites.<br /> <br /> Des de 1942 fins a finals del segle XX, diversos campaners es van encarregar de fer sonar les campanes: Jaume Vendrell, Florentino Armengol 'Tino', Àngel Sánchez, Josep Santeugini i Damià Pascual, l'últim d'una nissaga de campaners.</p> <p>Pel que fa a les campanes, resulta interessant ressenyar la troballa del forn de fosa d'una campana a Cervelló proporciona una valuosa visió sobre la història i l'ús de les campanes a Cervelló. Aquest forn, localitzat al centre del cos central de la nau de l'església de l'antic priorat de Sant Ponç de Corbera, té unes dimensions aproximades de 2,5 metres de llarg per 75 centímetres d'amplada màxima. La seva estructura està composta de dos àmbits diferenciats, separats per un envà de terra amb una petita porta de comunicació. El primer àmbit és una fossa que permetia l'accés al nivell de foc del forn des de l'exterior, mentre que l'altre és el forn en si, de forma circular, amb tres suports d'argila al fons per col·locar el motlle de fang i teules necessari per a la fosa de la campana. Entre les troballes associades, s'han identificat fragments del motlle d'argila, escòries de bronze i altres elements de producció.Aquest forn es completava amb un petit receptacle circular situat a sobre de l'estructura, connectat per un canal abocador. Aquesta configuració permetia fondre el bronze en el gresol i després abocar-lo a l'interior del motlle a través del canal.L'estudi arqueològic de Sant Ponç de Corbera va revelar dues grans fases en la història de l'edifici. La primera fase, entre els segles XI i XVI, durant la qual l'església funcionava com a priorat depenent del monestir benedictí de Sant Pere de Casserres. En aquesta etapa s'utilitzaven les sitges i el forn de fosa de campana. També durant aquesta fase, l'edifici disposava d'una tribuna elevada, reservada als monjos, situada al tram més oriental de la nau.</p>	41.3958761,1.9535437	412519	4583233		08068	Cervelló	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/98134-42002.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/98134-42003.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/98134-42004.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/98134-42005.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/98134-42006.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/98134-42007_0.jpg	Legal	Contemporani	Patrimoni immaterial	Costumari	Pública	Religiós/Cultural	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2024-10-31 00:00:00	Juana María Huélamo Gabaldón - Kuanum		Aquestes campanes continuen sent un element important del patrimoni cultural de Cervelló, gràcies a l'esforç dels campaners locals que mantenen viva aquesta tradició.Formant part de la col·lecció municipal, es conserva una altra campana d'interès que prové de l'antiga capella de l'Esperança de Torre Vileta.	98	63	4.5	1781	11	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
65220	Creu de la Santa Missió o del Padró	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-la-santa-missio-o-del-padro	<p>DALMAU, A. (2001). Inventari d'elements patrimonials del Municipi de Santa Eugènia de Berga. Ajuntament de Santa Eugènia. Inèdit. PLADEVALL. A (1955-1957). 'El castillo de Taradell y su primitivo término' a Ausa III. Vic: 492-501. PLADEVALL, A. (1997). Història i vida d'un vell poble osonenc. Santa Eugènia de Berga. L'entorn, 13. Ed. Eumo. Vic. Extret del document titulat: Rodalia del Terme de Taradell, Arxiu Parroquial de Taradell, còpia del segle XVII amb autorització notarial.</p>	XX		<p>La base, pedra de color blavós coneguda com pedra de Saladeures, té una llargada de 65cm i una amplada de 60cm. La creu de ferro té una alçada d 1'5m i una amplada total de 90cm i en la seva part central de 12cm. Al centre de la creu hi ha les inicials JHS i AM, sobreposades. Les inscripcions a la pedra, no estan gaire desgastades, el que en facilita la seva lectura. La creu de ferro esta ben collada a la pedra.</p>	08246-153	Nucli de Santa Eugènia	<p>De les quatre cares de la base de la creu, 2 no tenen inscripcions, mentre que les altres 2, est i oest tenen dates gravades corresponents a la celebració de la diverses missions a la població. Est: Santa Missió 1930; oest: Santa Missió 1940, 1952 i 1966. Les primeres referències al padró daten d'època medieval, aquest inicialment es trobava ubicat a ponent de l'església parroquial de Santa Eugènia, però es desconeix si aquest emplaçament ja coincideix amb l'actual, dins la sagrera i a l'extrem oest sobre una elevació de terreny. Al 1325 va tenir lloc una delimitació del terme del castell de Taradell, en el sector on Santa Eugènia termenejava amb la ciutat de Vic, els actes d'aquesta delimitació o la convocatòria per fer-la van tenir lloc a la sagrera de Santa Eugènia, prop del pedró. Concretament, el dijous 14 de març de 1325 Bernat de Mont-Rodon i en Pere Ferrer del Pla varen convocar a la sagrera de Santa Eugènia de Berga, prop del pedró, tots els senyors i procuradors. La convocatòria es va mantenir tot el dia i veient que no es presentava ningú de la part contrària al senyor de Taradell, els comissionats reials i el jurista Jaume de Cardona van convocar una nova coneixença l'endemà. El divendres tampoc va aparèixer cap dels representants del ca ciutat de Vic, ni del terme de Meda, i per això els mandataris reials van procedir a la delimitació: Per la part de ponent el terme del castell de Taradell segueix el riu Gurri fins a prop o l'envista del mas Hospital de la ciutat de Vic, i continua per dita riera o riu Gurri fins prop del Pont del Gurri, això és fins al lloc en el qual, acaba la parròquia de Vic, de tal manera que ni en dit lloc ni en cap altre, res de la parròquia de Vic és del terme del Castell de Taradell. Des d'aquí el terme continua (...). El notari va fer constar que tot això es va decidir i es va dur a terme prop del pedró de l'església de Santa Eugènia de Berga el divendres 15 de març de 1325 a l'hora que tocaven a tèrcia a la catedral de Vic, en presència de Pere de Vilademany i els testimonis següents: Berenguer abat de l'Estany, Berenguer de Postius clergue de Vic, Berenguer de Farners, Dalmau d'Avinyó i Bartomeu de Togores; cavallers de Berenguer Roure, Bonanat de Vila i Arnau Morera, clergues i altres prohoms. També signen el document que va redactar el notari de Vic Pere Vivet, Bertant de Montrodon, Peere Ferrer del Pla i el seu assessor i jurista Jaume de Cardona. Aquest és un dels darrers testimonis de la subjecció de tot el terme al castell de Taradell, que es trencarà al 1350. Es coneixen altres intervencions dels senyors de Taradell en el terme del municipi actual de Santa Eugènia fins els volts de 1345. A partir d'aquest moment, i per motius que actualment es desconeixen, s'inicià l'autonomia de Santa Eugènia coma Quadra o terme autònom, dintre del castell de Taradell. Aquesta autonomia va ser més ferma pels volts de 1358, i definitiva a partir de 1385. La documentació a partir d'època moderna aporta escassa informació que ens permeti conèixer la sagrera o la població de Santa Eugènia desrpés de la despoblació de mitjan segle XIV. Sovint apareix esmentat el Puigsacost, lloc on tenien terres diferents persones de la sagrera, el camí de la font, el camí de la Serra i de Llagostera, el call inferior i el lloc del Pedró, on es convocaven els feligresos per tractar temes que afectaven la parròquia o parroquians.</p>	41.9005200,2.2825200	440487	4638980		08246	Santa Eugènia de Berga	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08246/65220-foto-08246-153-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08246/65220-foto-08246-153-3.jpg	Legal	Contemporani	Patrimoni moble	Element urbà	Privada	Simbòlic	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-10-02 00:00:00	Anna M. Gómez Bach		L'accés a la creu es pot fer des de tres carrers: Pare Solà, Canigó i Girona. Des d'aquest indrets es té una bona visió de part de la plana de Vic. La pedra que aguanta la creu, quan es va separar l'ajuntament de Santa Eugènia de Vic, al quedar desprotegits dels lladres van instaurar un somatent i els lladres que agafaven els deixaven lligats al pedró per a escarni públic.	98	51	2.1	1781	24	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:47
47805	Portal d'entrada i arc de la capella de Santa Magdalena	https://patrimonicultural.diba.cat/element/portal-dentrada-i-arc-de-la-capella-de-santa-magdalena	<p>ARAGÓ I GASSIOT, Ramon M. (1984). «Fitxa del Servei de Patrimoni Arquitectònic». Barcelona: Generalitat de Catalunya CLOPAS I BATLLE, Isidre (1985). Notes històriques de Corbera de Llobregat. Corbera de Llobregat: Ajuntament de Corbera de Llobregat CODINA I VILÀ, Jaume; FERNÀNDEZ I TRABAL, Josep; RIERA I BAGUÉ, Josep M.; [et al.] (1991). Estudis d'història de Corbera de Llobregat. Barcelona: Ajuntament de Corbera de Llobregat; Publicacions de l'Abadia de Montserrat GARCÍA NAVARRO, Helena (1998). L'Abans. Recull gràfic de Corbera de Llobregat. El Papiol: Efadós Editorial GAVÍN, Josep M. (1988). Inventari d'esglésies. Baix Llobregat. Barcelona: Pòrtic RIERA I BAGUÉ, Josep M. (1987). Documents de la història de Corbera de Llobregat. Corbera de Llobregat: Ajuntament de Corbera de Llobregat RIERA I BAGUÉ, Josep M. (1995). «Fitxa del Pla especial del catàleg de patrimoni arquitectònic i natural de Corbera de Llobregat». Corbera de Llobregat: Ajuntament de Corbera de Llobregat VIGUÉ, Jordi; PLADEVALL I FONT, Antoni; CARBONELL I ESTELLER, Eduard; BOU, Emili (1974). L'església romànica de Sant Ponç de Corbera. Segle XI. Barcelona: Porter libros (col. «artestudi art romànic», 1).</p>	XIV-XV	Un dels envans de la rectoria està a aproximadament mig metre de l'arc, fet que dificulta la seva visió. D'altra banda, s'han posat cables elèctrics.	<p>Portal, arc i sala de pas interiors amb accés des de la sala rectoral a la capella de Santa Magdalena. El portal, d'estil gòtic, va ser construït en pedra esmoladora vermella, així com la resta de pedres de l'arc i de les parets de la sala interior. Els brancals de l'arc són força erosionats, especialment a la seva part inferior.</p>	08072-71	Pl. de l'Església, 1	<p>La capella de Santa Magdalena ja estava construïda al segle XV, formant part del recinte del castell. El mes de setembre de 1823 l'antiga capella va passar a convertir-se en el Cor de l'església de Santa Maria. Des de començaments del segle XVIII, quan es va enderrocar definitivament el Castell de Corbera per ordre de Felip V, fins a 1950, quan es va bastir la nova rectoria de la parròquia de Santa Maria, van restar a l'intempèrie un seguit d'elements, com el portal gòtic que comunicava el castell amb la capella de Santa Magdalena, l'arc que comunicava la capella amb l'església i, també, l'espai intermig que primitivament havia constituït la mateixa capella annexa a l'església. Quan es va construir la nova casa rectoral el 1950, el portal, l'arc i la sala es van mantenir en el seu lloc, i des d'aleshores constitueixen el pas o connexió entre la rectoria i l'església parroquial de Santa Maria.</p>	41.4180700,1.9231100	410006	4585728		08072	Corbera de Llobregat	Restringit	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08072/47805-foto-08072-71-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08072/47805-foto-08072-71-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08072/47805-foto-08072-71-3.jpg	Legal	Gòtic\|Modern\|Contemporani\|Medieval	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-09-22 00:00:00	Agustí G. Larios, Helena Garcia Navarro		A la fotografia 1 es pot observar l'estat de les restes del castell a principis del segle XX, i la situació de l'arc de la capella de Santa Magdalena (la fotografia ha estat extreta del llibre RIERA I BAGUÉ, Josep M. (1987). Documents de la història de Corbera de Llobregat. Corbera de Llobregat: Ajuntament de Corbera de Llobregat).	93\|94\|98\|85	47	1.3	1781	11	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
62405	Creu de Terme de la Plaça de l'Església	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-de-la-placa-de-lesglesia	<p>Catàleg de béns protegits per al POUM de de Sant Martí de Tous. Ajuntament de Sant Martí de Tous. Febrer de 2012.</p>	XVI - XX		<p>Davant l'església parroquial de Sant Martí de Tous hi ha la creu de terme d'estil gòtic. Creu llatina amb decoració esculpida. En una cara presenta Crist crucificat i en cada extrem de la creu la figura dels evangelistes, Sant Joan, Sant Mateu, Sant Marc i Sant Lluc. A l'anvers hi ha representada la Mare de Déu amb el nen i en cada extrem de la creu el símbol dels quatre evangelistes, l'àliga (Sant Joan), el bou (Sant Lluc), el lleó (Sant Marc) i l'àngel (Sant Mateu). La creu se sosté sobre un capitell de secció octogonal que presenta esculpides les figures de quatre sants separats entre si per balustres. N'hi ha dos sense identificar, un tercer que correspondria a Sant Miquel matant el drac i per últim Sant Jaume. El fust és llis, de secció octogonal i es recolza sobre una base de planta quadrada on s'hi llegeix 'SANTA MISSIÓ 1960 JESÚS'. La base descansa damunt d'un capitell de planta d'estel que pertany a la restauració efectuada l'any 1960.</p>	08226-35	Plaça de l'Església. Nucli urbà.	<p>La creu original és d'època gòtica i hauria estat ubicada coronant la façana principal de l'església gòtica.</p>	41.5598600,1.5246000	376971	4601961		08226	Sant Martí de Tous	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08226/62405-foto-08226-35-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08226/62405-foto-08226-35-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08226/62405-foto-08226-35-3.jpg	Legal	Renaixement\|Contemporani\|Gòtic	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Ornamental	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2019-12-23 00:00:00	Núria Cabañas		Aquesta Creu de Terme té la protecció de BCIN i BCIL. BCIN perquè és una creu de més de 100 anys i per tant es troba protegida pel Decret 571/1963 de 14.31963 recollit per la llei 16/1985 LPHE i té la protecció de BCIL pel Catàleg de béns protegits per al POUM de de Sant Martí de Tous del febrer de 2012.	95\|98\|93	47	1.3	1781	6	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:47
62950	Creu de la Plaça de Sant Mateu de Bages	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-la-placa-de-sant-mateu-de-bages		XX		<p>Creu de terme emplaçada a un extrem de la plaça del mateix nom, al nucli de Sant Mateu, entre l'actual edifici de l'Ajuntament i la casa anomenada La Creu. Consta d'un pedestal de pedra de planta circular amb tres graons d'una alçada considerable. En comparació el fust, també de pedra, és força curt. És un fust de secció quadrangular, amb els contorns que adopten lleument una forma quadrilobul·lada. A la part superior hi ha la creu, de ferro, amb un triangle a la base i decorada amb gravats de motius geomètrics. Al fust de la creu hi ha encastada una rajola amb la següent inscripció: 'Atura't, vianant! Seu i reposa damunt la meva falda maternal. Repara en l'empedrat que el recer enllosa, i en la creu que hi llueix, i en cada cosa, una ofrena de goig celestial'. El primer graó del pedestal és d'un tipus de pedra, sorrenca, diferent de la resta.</p>	08229-97	Plaça de la Creu	<p>No coneixem notícies antigues d'aquesta creu, que devia marcar un encreuament de camins al lloc on, a la segona meitat del segle XIX, es va formar el primer carrer al nucli de Sant Mateu. Probablement la creu és d'aquesta època.</p>	41.7968100,1.7324800	394693	4627993		08229	Sant Mateu de Bages	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62950-foto-08229-97-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08229/62950-foto-08229-97-3.jpg	Legal	Contemporani	Patrimoni moble	Element urbà	Pública	Simbòlic	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2019-12-23 00:00:00	Jordi Piñero Subirana			98	51	2.1	1781	7	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:47
77807	Creu del Calvari (Creu de terme, de l'era del Có)	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-calvari-creu-de-terme-de-lera-del-co		XIV-XX	La part que sempre ha tocat al N o NW està més desgastada per la intempèrie.	<p>Antiga creu de terme, situada en un indret que antigament ja era als afores del poble. La creu té una imatge de crist crucificat a una banda i la marededéu a l'altra, amb l'alfa i la omega als braços. A sota, a mode de capitell, hi ha les imatges de vuit sants sota unes petites arcuacions, entre els quals Sant Llorenç, Sant Jaume, Sant Jordi o Santa Eulàlia. El conjunt està instal·lat en una base més recent amb graons, en un dels quals hi ha inscrit 'Santa Missió 1946'.</p>	08223-79	Era del Có (turó del Calvari)	<p>Antiga creu de terme de la població, situada damunt el turó del Calvari, també conegut com l'era del Có perquè aquí hi havia l'era de ventar de l'Agell, on un dels amos va ser conegut amb el renom del Co. L'any 1936 va ser aterrada i feta malbé, però fou recuperada posteriorment. L'any 1946 fou instal·lada de nou, en l'esperit de l'època. A finals de segle XX, amb la urbanització de l'indret, la creu va quedar dins un jardí privat fins que es va traslladar d'ubicació fins a un espai erm entre dos carrers.</p>	41.6772900,2.0601400	421771	4614374		08223	Sant Llorenç Savall	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77807-foto-08223-79-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77807-foto-08223-79-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08223/77807-foto-08223-79-3.jpg	Legal	Modern\|Contemporani\|Medieval	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2019-12-30 00:00:00	Laura de Castellet i Ramon		L'entorn del turó dit del Calvari s'ha anat urbanitzant els darrers anys, traient a la creu la seva primitiva funció de creu de terme i assimilant-la al nucli urbà.	94\|98\|85	47	1.3	1781	40	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:47
79306	Creu de Sant Benet de Bages	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-sant-benet-de-bages		XVIII-XX	Caldrà veure com s'integra aquest element amb el nou projecte d'usos del monestir de Sant Benet de Bages.	<p>Creu de terme ubicada al mig de pati central del conjunt monàstic de Sant Benet de Bages. Es tracta d'una creu metàl·lica assentada sobre un basament de pedra. Es tracta d'un basament circular de 190 cm de diàmetre i 30 cm d'alçada formada per un conjunt de 9 grans blocs de pedra adaptats al bassament. Sobre aquest bassament s'assenta la base de la creu. Es tracta d'una pedra monolítica de 30 cm d'alçada i 64 cm de diàmetre. Per la seva forma ben bé podria tractar-se d'una antiga mola de molí. Sobre aquesta base recau la creu de ferro, formada per quatre braços. L'alçada del braç vertical és de 3,04 m, i la del braç horitzontal de 1 m. La intersecció dels dos braços es troba decorada als quatre angles que conforma la creu amb un seguit de quatre elements giravoltats per angle, que fa l'efecte d'una ornamentació de tipus vegetal.</p>	08213-101	Entorn del riu Llobregat. Monestir de Sant Benet de Bages (08272 Sant Benet de Bages)	<p>Malgrat que no s'ha pogut aportar referències documentals, es té notícia de que aquesta creu fou aportada pels propietaris del monestir de Sant Benet de Bages -família Rocamora- d'un indret desconegut, i plantada al mig del pati del monestir de Sant Benet com a un objecte amb finalitats ornamentals.</p>	41.7426300,1.8993900	408483	4621787		08213	Sant Fruitós de Bages	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08213/79306-foto-08213-101-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08213/79306-foto-08213-101-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08213/79306-foto-08213-101-3.jpg	Legal	Contemporani\|Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Ornamental	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-10-01 00:00:00	Raquel Valdenebro Manrique			98\|94	47	1.3	1781	7	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:47
59828	Església de Sant Pere	https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-pere	<p>AAVV. (1981): Catalunya Romànica. El Penedès - L'Anoia. Vol. XIX. Barcelona. Fundació Enciclopèdia Catalana. AAVV. (1994): Esglésies romàniques de l'Anoia. Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada i la Veu de l'Anoia. Codorniu Arts Gràfiques. CATALÀ, P. (1990): Els Castells Catalans. Vol V. Rafael Dalmau Editor. Barcelona. Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Patrimoni Arquitectònic del terme municipal de Sant Pere Sallavinera. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya. Les Esglésies de Sant Pere de Boixadors. Parròquia de Sant Pere de Boixadors. 2009</p>	XI-XVIII	Restaurada per la Diputació de Barcelona	<p>Església de Sant Pere es troba situada al cim del Turó de Boixadors, al costat del castell que rep el mateix nom. L'església d'estil romànic del segle XI consta d'una sola nau coberta amb una volta de mig punt i reforçada amb arcs torals. Al segle XIII s'amplia la nau cap a llevant i vers el segle XVIII es construeix un nou absis de planta rectangular amb dues petites capelles laterals per banda poc desenvolupades. Posteriorment, la part central de la nau fou sobrealçada mitjançant una coberta en volta d'arcs apuntats. La part exterior de la coberta es a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana de migjorn. La part de la nau d'època romànica conserva dues finestres, una a la façana de ponent i l'altra a la façana de migjorn de doble esqueixada complementada amb una arc de mig punt adovellat. A la part central de la nau és conserva part d'una làpida referent a la família Bosch amb la inscripció SEPULTURA DE RAMON BOSCH DEL MOLI DE BOXADOS Y DELS SEUS 177¬_. L'accés a l'interior de l'església és mitjançant una porta a la façana de migjorn construïda per un arc de mig punt desdoblat que emmarca un reguitzell de pintes de diamants. A la façana de tramuntana hi ha una altra porta d'accés, actualment tapiada, que es va obrir per comunicar directament l'església amb el castell. Actualment, davant la porta s'hi troba una pica de pedra que servia per guardar l'oli de il·luminar l'església. L'antiga façana de migjorn encara conserva la decoració d'estil llombard format per un fris d'arcuacions cegues en sèrie de dos entre lesenes especialment curtes, situades a la part superior del mur. La façana de ponent està coronada per un campanar d'espardenya de doble ull construït al segle XVII.</p>	08189-86	Turó de Boixadors. Boixadors	<p>La notícia documental més antiga de l'església de Sant Pere data de l'any 1015, coetània als primers esments del castell de Boixadors. Al segle XII apareix documentada en una relació de parròquies de la diòcesi de Vic, on es descriu que era una església de tall mitjà ja que pagava cinc diners al bisbe. A finals del segle XII apareix novament documentada en relació al castell de Boixadors i no es fins al segle XIV que torna a sorgir en la documentació gràcies a diverses visites pastorals. A finals del segle XVII, les dificultats econòmiques i d'accés semblen ser les causes d'un deteriorament. Així l'any 1688 s'esmenta la necessitat de refer la teulada davant la possibilitat d'un ensorrament. Segons la documentació, l'any 1771 hi ha la voluntat d'abandonar l'església i edificar-ne una de nova situada més a prop del nucli de població. L'any 1824, gràcies a una visita pastoral, es constata que l'església va quedar afectada pels diversos esdeveniments revolucionaris del primer quart del segle XIX, principalment pel que fa a la desaparició d'imatges i elements de l'interior del temple. L'any 1931 es va signar el contracte per la construcció d'una nova església i la casa rectoral. L'acord el van signar el rector de Calaf, Pere Farràs, rector de Boixadors, Nicolau Panadès i Rafel Vidal, comissionats del bisbe i Francesc Pujol, mestre de cases. L'església va perdre la categoria de parròquia, la qual va passar a la nova església.</p>	41.7705200,1.5746300	381530	4625280		08189	Sant Pere Sallavinera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08189/59828-foto-08189-86-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08189/59828-foto-08189-86-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08189/59828-foto-08189-86-3.jpg	Legal i física	Romànic\|Modern\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Pública	Científic	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-10-07 00:00:00	Núria Cabañas			92\|94\|85	45	1.1	1781	6	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:42
79305	Creu de terme de l'Agulla	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-de-lagulla		XX		<p>Antiga creu de terme ubicada al límit territorial entre els termes de Sant Fruitós i Manresa, a la partida de l'Agulla. Es tracta d'un element format per un basament circular de formigó, de 2,00 m de diàmetre i 23 cm d'alçada, marcat amb un seguit de línies imitant dovelles de pedra. Sobre aquest basament recau un cos trococònic també de formigó amb un ressalt a la part inferior i un altre a la part superior. Es tracta d'un cos de 115 cm d'alçada i 1 m de diàmetre. Sobre aquest cos recau l'estructura de la creu pròpiament dita. Aquesta estructura es troba formada per una base circular esgraonada, que disminueix el seu diàmetre a mesura que s'alça. Es troba efectuada també en formigó. Sobre aquesta base s'alça un fust circular de formigó de 25 cm de diàmetre i uns 2,5 m d'alçada, que es remata a la part superior per àbac llis i un capitell. Es tracta d'un capitell efectuat també en formigó, format per un seguit de quatre volutes, que s'ubiquen a cada cantonada, entre voluta i voluta s'ubica un fulla d'acant sobre la qual recau un medalló amb decoració diversa de caire religiós. El cantó de llevant du esculpit la figura d'un peix, el cantó nord du un crismó, el cantó de ponent una escena de viacrucis, i el cantó de migdia els símbols d'alfa i omega. Recorre la part superior d'aquest capitell una orla vegetal. Com a element final remata la creu de terme una llosa arrodonida que corona la part superior.</p>	08213-100	Partida de l'Agulla. Crta. BV-4501, creuament amb la C-25		41.7508100,1.8411100	403649	4622758		08213	Sant Fruitós de Bages	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08213/79305-foto-08213-100-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08213/79305-foto-08213-100-3.jpg	Legal	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Ornamental	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-10-01 00:00:00	Raquel Valdenebro Manrique			98	47	1.3	1781	7	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:47
57930	Creu de terme de la plaça de la Mare de Déu del Portal	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-de-la-placa-de-la-mare-de-deu-del-portal	<p>-ANÒNIM (1911): 'Vetllant per l'art', Il·lustració Catalana, any IX, n. 408, 2 d'abril del 1911, p. 182-183. -CASTELLÀ RAICH, Gabriel (1943): 'La cruz de término de Prats del Rey', Boletín de la Agrupación Fotográfica de Igualada, època II, n. 18, Igualada, p. 3-4.</p>	XV i XX		<p>Aquesta creu de terme gòtica, avui ubicada enmig d'una plaça, és una obra de pedra consistent en una creu al capdamunt d'una columna que es recolza en tres graons. És còpia exacte de la custodiada a l'església parroquial dels Prats de Rei. Els graons són de diverses alçades, fets amb blocs ben escairats. La columna, allargada i llisa, és octogonal. Al capdamunt de la columna, un octàgon més ample i decorat (aquest és l'element reproduït) fa la funció de capitell i serveix de base a la creu pròpiament dita, que en l'aspecte artístic imita un tronc d'arbre, amb els extrems dels braços acabats amb motius vegetals: en una cara d'aquesta creu hi ha Jesucrist crucificat i a l'altre la Mare de Déu asseguda, amb un escut heràldic i un monjo amb un llibre a les mans i pregant als seus peus. El capitell octogonal també ha estat profusament esculpit, i a cadascuna de les seves cares hi apareix la figura d'un sant màrtir, alternant elements masculins i femenins (Sant Joan, Sant Jaume i Santa Llúcia, etc.) que sostenen la palma del martiri i tenen altres atributs identificadors. Es tracta d'una notable obra artística del gòtic tardà, datada el 1497, i amb el paral·lel més immediat en la creu avui custodiada a l'església de Santa Anna de Barcelona, antiga església de l'Ordre del Sant Sepulcre que tenia una casa als Prats de Rei.</p>	08170-73	Plaça de la Mare de Déu del Portal	<p>Les creus de terme es documenten a Catalunya a partir de l'Alta Edat Mitjana i s'erigien en encreuaments de camins i a les entrades de la població, així com al límits dels termes municipals. Originàriament, aquesta creu de terme dels Prats de Rei estava emplaçada davant del portal major i es faria aixecar un segle després que Pere IV fes reedificar les muralles de la vila. L'obra es tardo-gòtica i està datada el 1497. El realitzador de la creu de fou un artista conegut amb el nom de Pere Joan d'Espanya, el qual era un apreciat mestre d'imatges documentat a Barcelona. Als voltants de 1905 aquesta creu havia estat moguda del seu lloc original i se n'havia perdut el rastre (potser amb la intenció de ser venuda?), però el 1911 una breu i críptica notícia publicada a la 'Il·lustració Catalana' refereix que la creu està localitzada (no es diu a on) i que s'ha format una comissió, de la qual en forma part també el Centre Excursionista de Catalunya, per tal de recuperar-la. Finalment la creu es recuperà i s'instal·là davant la façana de la Mare de Déu del Portal La següent notícia ja és de 1990, quan uns joves s'emparraren dalt la creu i la veren trencar. Davant d'aquest fet, el pratenc Jaume Casamitjana va fer una còpia del capitell octogonal i la creu, mentre que les peces originals, un cop reparades, es van dipositar en una de les capelles de l'església de Santa Maria. Així doncs, el capitell octogonal i la creu que es poden apreciar actualment davant del santuari de la Mare de Déu del Portal són reproduccions fetes l'any 1990, mentre que els originals es troben custodiats a l'església parroquial.</p>	41.7049500,1.5416300	378663	4618045	1497	08170	Els Prats de Rei	Obert	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08170/57930-foto-08170-73-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08170/57930-foto-08170-73-2.jpg	Legal	Gòtic\|Contemporani\|Medieval	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Ornamental	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2022-04-25 00:00:00	Jordina Sales Carbonell	Pere Joan d'Espanya	A la fitxa del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Generalitat de Catalunya), s'indica que la còpia d'aquesta creu la signa sobre la mateixa pedra un tal SION l'any 1940. Aquesta dada està equivocada i prové de la lectura parcial de la inscripció practicada sobre la columna de la creu 'MISIÓN 1945', que fa referència a la celebració d'una missió evangelitzadora, i no a l'autor i any de reproducció de la creu com s'afirma al text de la fitxa disponible a. http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=5979. La reproducció de la creu la va realitzar en Jaume Casamitjana l'any 1990.	93\|98\|85	47	1.3	1781	6	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:42
60946	Creu del Padró	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-padro-2		XX	S'observen algunes parts restaurades amb materials moderns (ciment) que trenquen el conjunt de pedra. Seria convenient restaurar de manera més acurada aquestes parts evitant materials que trenquin la línia estètica de la creu.	<p>Element de pedra format per un una base doble concèntrica de blocs de dimensions diferents quadrangulats o triangulars col·locats formant un polígon. A sobre, un pedestal quasi bé ortoèdric aguanta una columna de fust octogonal i capitell motllurat. Coronant la columna hi ha la creu pròpiament dita de tipus grec amb l'extrem dels braços tallats amb la forma de la flor de lis. A la part central de la creu hi ha una inscripció: 'Recuerdo de la Santa Misión 1940' i per l'altra cara les inicials JHS. La creu es troba dintre d'una parcel·la de pocs metres quadrats enjardinada. Enmig hi ha un mosaic de rajoles ceràmiques que conté un escrit poètic dedicat a la Creu del Padró signada per Pere Forns.</p>	08206-18	Carretera BV-2429, al començament del carrer Padró.	<p>La Creu del Padró fou erigida l’any 1940, tal com indica la inscripció conservada a la mateixa creu: «Recuerdo de la Santa Misión 1940». La seva construcció s’ha de relacionar amb les missions populars catòliques celebrades durant la postguerra, que sovint deixaven com a record creus commemoratives en espais públics o propers als nuclis de població. Fou registrada a l'inventari d'immobles d'interès arquitectònic de propietat municipal realitzat pel Servei de patrimoni arquitectònic de la Diputació de Barcelona de l'any 1988.</p> <p>Amb el temps, la creu ha esdevingut un element representatiu de l’entrada al nucli de Sant Cugat Sesgarrigues. En l’espai enjardinat que l’envolta s’hi instal·là posteriorment un plafó de rajoles ceràmiques amb un poema dedicat a la Creu del Padró, signat per Pere Forns, que reforça el caràcter simbòlic de l’element dins l’imaginari local.</p>	41.3607877,1.7501102	395457	4579563	1940	08206	Sant Cugat Sesgarrigues	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08206/60946-08206-01802.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08206/60946-08206-01803.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08206/60946-08206-01804.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08206/60946-60946-foto-08206-18-2.jpg	Legal	Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Ornamental	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2026-09-15 00:00:00	Tríade scp			98	47	1.3	1781	3	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:43
37170	Creu de Pedra	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-pedra	<p>AJUNTAMENT D'ALELLA (2010). Catàleg patrimoni històric, artístic, cultural i mediambiental; dins el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal d'Alella. BASTARDE i PARERA, Albert (1983). 'Les creus al vent'. Ed. Millà. Barcelona. GRAUPERA, Joaquim i BRIANSÓ, Anton (2007). Catalunya medieval. Els pobles medievals de Barcelona - El Maresme. Ed. March Editor. El Vendrell. RAMOS, Joan Josep (1991). Alella, recull d'imatges. Cent anys d'història. Associació Cultural Revista Alella.</p>	XVI		<p>Creu de terme gòtica situada al passeig del mateix nom, sobre el traçat de l'antic camí Reial que conduïa al nucli històric d'Alella. Esdevé una important fita en el paisatge i en la memòria històrica de la vila. S'aixeca sobre una base circular de pedra amb quatre graons. El fust, de secció octogonal, s'assenta sobre una peanya decorada de també vuit cares. A la part superior, hi trobem esculpides vuit figures, una a cada cara, que possiblement corresponen a sants. La creu pròpiament dita té dues cares diferenciades. En un costat es representa la Mare de Déu amb les quatre figures del tetramorf a cadascuna de les puntes de la creu. A l'altre costat, trobem la figura de Crist crucificat.</p>	08003-29	Passeig de la Creu de Pedra, s/n		41.4882600,2.2954000	441181	4593200		08003	Alella	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08003/37170-foto-08003-29-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08003/37170-foto-08003-29-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08003/37170-foto-08003-29-3.jpg	Legal	Modern\|Gòtic	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Simbòlic	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-06-22 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		Actualment no es correspon amb el límit del terme municipal.	94\|93	47	1.3	1781	21	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:27
95792	Creu de Terme de Santa Maria de Cervelló	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-de-santa-maria-de-cervello	<p><span><span><span><span><span><span>AMB (2016) </span></span></span></span></span></span><span><span><span><span><span><span>Text refós del pla especial i catàleg del Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Cervelló. S.Ll. Àrea Metropolitana de Barcelona. </span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span>GRUP DE RECERCA CERVELLÓ (2022) Cervelló desaparegut. El Papiol. Editorial Efadós. Col·lecció: Baix Llobregat.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>MOSSÈN (1991) “Creu de terme de Santa Maria de Cervelló”. El Castell, març de 1991. pág 3.</span></span></span></span></span></span></p>	XX		<p><span><span><span><span lang='CA'><span><span>Creu de pedra que descansa a sobre d’un pedestal circular de pedra vermella, disposat en graons. Sobre aquesta base rodona, s’eleva un fust de planta octogonal, coronat per una magolla amb fris iconogràfic, la qual la sosté. </span></span></span></span></span></span></p> <p>Els braços de la creu es configuren amb una forma vegetal lobulada.</p> <p>El repertori iconogràfic és com segueix: a l'anvers, s'aprecia la figura de Crist crucificat i, al revers, la imatge de la Verge. A la part inferior del braç vertical, dues imatges es situen dempeus, flanquejant la creu, mentre quatre personatges vestits amb túniques romanen asseguts als peus, damunt la magolla. Aquesta última presenta una estructura octogonal amb motllura tant a la part superior com a la inferior. Les cares que formen el seu fris central mostren representacions de figures religioses en un estat de conservació precari.</p>	08068-74	A l’accés a la urbanització de Can Castany	<p>La creu actual és una còpia de l’original, d'època gòtica, ja que va quedar molt malmesa durant la darrera guerra Civil.</p> <p>Per tal de perpetuar el seu simbolisme, es va tornar a ubicar al seu lloc, però l’any 1967 va ser enderrocada. Recollides les restes varen ser portades al Taller de restauració de Sant Cugat, a fi que fos restaurada.</p> <p>A conseqüència de la visita a aquest taller del Nunci Apostòlic en el moment de la realització de les còpies (aleshores se'n van fer dues) una d’aquestes reproduccions va ser enviada a Madrid i situada en els jardins de la Nunciatura Apostòlica del passeig de la Castellana. (Mossèn,1991: 3) </p> <p>La segona còpia, el 25 de setembre de 1968, a ser col·locada i beneïda, després de l’ofici de santa Maria. Hi varen assistir les autoritats, mossèn Jaume Armengol, aleshores rector de la Parròquia i gent de Cervelló.</p> <p>Àngel Ejarque i els seus fills van fer les obres necessàries per recol·locar-la al seu lloc actual. (Mossèn,1991: 3).</p>	41.3886119,1.9620701	413223	4582418	1963	08068	Cervelló	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/95792-07401.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/95792-07402.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/95792-07403.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/95792-07404.jpg	Legal	Contemporani\|Gòtic	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Simbòlic	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2024-12-23 00:00:00	Juana María Huélamo Gabaldón - Kuanum		Se suposa que aquesta creu va inspirar al dramaturg Frederic Soler Humbert 'Pitarra' (1839-1895) en la seva obra 'La Creu de la Masia', essent la masia de 'Can Victòria' o, també anomenada, 'La Casa de les Ànimes', la més propera a la creu.	98\|93	47	1.3	1781	11	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
48408	Capitell de la creu de terme	https://patrimonicultural.diba.cat/element/capitell-de-la-creu-de-terme	<p>BACHS, E.; RUIZ DE MENDOZA, E. (1983). 'Capitell de Creu de Terme'. Baix Llobregat, Esparreguera. Inventari del Patrimoni Arquitectònic.</p> <p>VALLS, O. (1961). <em>La vila d'Esparreguera i el seu terme</em>, p. 288.</p> <p>CASTELLS, J.; CASTELLS, F., SERRA ALERT, J. (1983). <em>Esparreguera. Cent anys d'història gràfica 1880-1980</em>. Ajuntament d'Esparreguera, p. 25.</p>	XIX	No es conserva.	<p>Capitell tallat en pedra i d'èstil neogòtic. La seva ornamentació està composta per dos escuts i dues calaveres, formant quatre cares sobre fons cisellat.</p> <p>Antigament estava damunt d'uns graons de planta rectangular, s'alçava el fust coronat per un nus o una llanterna que sustentaria la creu de pedra tallada. Aquest nus incloïa un cimaci amb la representació dels apòstols i el capitell.</p>	08076-56	Plaça del Ajuntament, 1.	<p>La creu de terme fou inagurada l'any 1833 i col·locada al final del carrer del Bruc, al nord de la vila, fins l'any 1892.</p> <p>La creu va ser destruïda, salvant-se únicament el capitell, el qual més tard fou emprat per construir una altra creu a l'altre extrem de la vila. Aquesta segona creu va ser enderrocada durant la Guerra Civil, restant el capitell.</p>	41.5320900,1.8750100	406151	4598438	1833	08076	Esparreguera	Restringit	Desaparegut	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08076/48408-foto-08076-56-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08076/48408-foto-08076-56-2.jpg	Legal	Historicista\|Contemporani	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Estructural	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2026-04-28 00:00:00	ArqueoCat SL- Josefa Huertas i Natalia Salazar			116\|98	47	1.3	1781	11	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
53016	Jaciment de la Casa de Cultura	https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-la-casa-de-cultura		IIdC - XVI		<p>S'ha realitzat un sondeig informatiu. Les dades arqueològiques obtingudes han aportat informació sobre l'evolució històrica de l'edifici i de l'indret. A la part interior es documenta el parament de carreus de pedra de l'estructura originària del monestir, datat al segle XII. L'estudi del parament del mur permet constatar les successives reformes i transformacions que aquest edifici experimentà al llarg del temps. Pel que fa a la seqüència arqueològica en destaca la presència de materials d'època romana localitzats als estrats inferiors del sondeig informatiu. Materials que posen de manifest l'ocupació de l'indret, ja des d'aquest període històric.</p>	08079-217	Nucli urbà. Plaça del Monestir, 4		41.8690000,2.1121300	426318	4635613		08079	L'Estany	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/53016-foto-08079-217-1.jpg	Legal i física	Medieval\|Modern	Patrimoni immoble	Jaciment arqueològic	Pública	Sense ús	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2019-12-18 00:00:00	Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla		Resultats de la intervenció arqueològica realitzada amb caràcter informatiu de les perspectives arqueològiques que presenta el subsòl de l'edifici que ocupa la Casa de Cultura. La Intervenció arqueològica es va realitzar l'any 2014 sota la direcció tècnica de l'arqueòleg Daniel Guitierrez	85\|94	1754	1.4	1781	42	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
48547	Sant Climent del Castell de l'Espunyola	https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-climent-del-castell-de-lespunyola	<p>BACH, A. (2002). Montmajor i el seu comú. Ajuntament de Montmajor. DALMAU, R., CATALÀ, P. (1976): Els castells catalans. Dalmau ed., Barcelona. GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona GUILLEM DE BERGUEDÀ I ALTRES TROBADORS (1986): Obra poètica. (Pròleg de Martí de Riquer). Edicions de L'Albí, Escriptors del Berguedà, núm. 2, Berga. IGLESIAS, Josep (1979). El Fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona. Inventari del Patrimoni Arquitectònic, núm. 3308 Generalitat de Catalanya. MADOZ, P. (1845). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Madrid. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. SITJES I MOLINS, X. (1986): Esglésies romàniques del Bages, Berguedà i Cardener. Ed. Llibreria Sobrerroca. Manresa. TORRES, C.A.(1905) . 'Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà', p. 167, Barcelona. VIGUÉ, Jordi i BASTARDES, Albert (1978: 207-210). 'El Berguedà. Monuments de la Catalunya Romànica 1'. Artestudi Eds. Barcelona. VILA, R.,(1991):Catalunya, esqueixos d'un passat.II, El Berguedà. Editorial Memòria, Mataró. VV.AA.(1981) 'Gran geografia Comarcal de Catalunya', vol. 2, El Berguedà, Barcelona. VVAA. (1985: 254-255): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.</p>	XII	Les restes es troben en un avançat estat d'enrunament.	<p>Les restes de l'església de Sant Climent del Castell estan situades al costat mateix del Castell de L'Espunyola, a l'extrem nord del turó on hi ha ubicat el conjunt. Actualment l'església es troba en un avançat estat d'enrunament, tant sols s'observa part dels murs perimetrals, els quals estan formats per un aparell de carreus força ben tallats i col·locats regularment en filades i disposats a trencajunt i que es corresponen a part de l'estructura romànica, excepte part del mur del costat més nord que presenta un parament més irregular i amb carreus menys acurats, probablement corresponent a alguna reforma o modificació realitzada amb posterioritat, es creu que entorn al segles XVI o XVII. En el mur del costat sud-est encara podem veure part del brancal de la porta d'accés i una de les dovelles, era una porta d'arc de mig punt adovellada. Algun dels murs conserva entorn als dos metres d'alçada però el seu estat és fràgil i insegur, de fet en els darrers anys s'ha desprès part de la roca on es troben assentades les restes. Hi ha fotografies de principis del segle XX en les quals es pot veure l'església dempeus, era un edifici d'una sola nau, de planta rectangular, sense absis i amb la porta adovellada situada a la part sud del mur de llevant, també comptava amb una espadanya de doble obertura, i la nau era coberta amb volta apuntada sembla que realitzada amb posterioritat, cap al segle XIII. Segons les informacions publicades l'església s'esfondrà el dia 19 d'agost del 1914 o 1915. L'església es trobava a l'interior del recinte emmurallat juntament amb dues torres, conservades en l'actualitat i les quals van ser objecte de restauració entorn als anys 80 del segle XX. L'accés al recinte era a través d'una gran porta adovellada, també restaurada, i situada al davant de l'església, és un gran portal d'arc de mig punt; també es poden veure algunes restes de la muralla que cloïen les diferents construccions.</p>	08078-2	A la zona del Sant Climent de L'Espunyola.	<p>L'església de Sant Climent de l'Espunyola formava part del bisbat d'Urgell i ja des d'origen era església parroquial, tot i estar situada dins el recinte castral. La primera referència documental de l'església de l'Espunyola la trobem a l'acta de consagració i dotació de l'església de Sant Joan de Montdarn que data de l'any 922, en aquest document s'hi descriuen els límits de l'església de Sant Joan entre els quals hi figura la 'parrochiam de ipsa Sponiola'. Pel que fa al castell, la primera referència documental és en un document del juny de 950, en el qual la comtessa Adelaida, filla dels comtes de Barcelona Sunyer i Riquilda, fa donació al monestir de Sant Joan de les Abadesses de l'alou que tenia al lloc de l'Espunyola, per remei de la seva ànima i la del seu pare i la seva mare (sembla que potser n'era abadessa la mateixa Adelaida). L'alou consta situat en el comtat de Berguedà, dins el terme de l'Espunyola amb l'església de Sant Climent, terres i cases. A més també s'hi aporten les afrontacions del castell.(DALMAU: 1976:886;). Al 985, el rei Lotari de França confirmava , en un precepte, els béns del monestir de Sant Miquel de Cuixà, entre el conjunt de possessions citades hi figura dins el comtat del Berguedà, el lloc de l'Espunyola, l'església de Sant Climent amb els delmes i primícies, terres, vinyes i totes les pertinences que el monestir tenia arran de la donació feta pel comte Sunyer de Barcelona abans de morir. Aquest document porta a creure que tot l'alou de l'Espunyola, incloent-hi l'església, pertanyien als comtes de Barcelona, i a partir de la donació a Sant Joan de les Abadesses i la confirmació a Sant Miquel de Cuixà es mantingué definitivament com a possessió de Cuixà; de fet es confirmarà la possessió de l'església en les butlles papals de Joan XV l'any 985 i de Sergi V al 1010. Al llarg dels segles XII, XIII i XIV tenim constància de diverses notícies referides al llinatge dels Espunyola, els quals apareixen sovint vinculats a alguns esdeveniments importants de la història catalana. A partir del segle XIII el llinatge dels Espunyola , s'expandí , i continua apareixen molt relacionada amb altres famílies nobles, especialment de la contrada, com és el cas dels Pinós. Tornem a tenir notícia de l'església el 1314, quan Ramon 'Cespunyola' va vendre al seu oncle R. De Sant Cerni la tercera part del delme que rebia de les parròquies de Sant Climent de l'Espunyola, de Sant Pere de l'Esgleiola i dels seus termes, això és el terç del delme de blat, vi , carnalatge, llana, formatge, cànem, lli i demés que ell pogués rebre. També li vengué els masos de Segats de la parròquia de Sant Climent i el de Cruillops de la de l'Esgleiola (SERRA VILARÓ: 1989:VOL.II, 475). En la visita al deganat del Berguedà l'any 1312 no apareix l'església de Sant Climent del Castell com a parroquial, però es creu que va continuar mantenint les funcions de parroquial fins al segle XVI, quan consta que va passar a ser parroquial la propera església de Sant Nicolau, la qual canvià la seva advocació per la de Sant Climent, aquesta encara és església parroquial en l'actualitat. A partir d'aquest segle XVI es degué inicià el seu abandonament arran de la pèrdua de culte. Pel que fa al llinatge dels Espunyola, en el fogatge de 1381, aquest ja no apareix residint en el castell, consta que era possessió de Mn. R. de Peguera, i tenia 15 focs. El lloc de l'Espunyola al segle XVII consta com a possessió del rei, i es trobava dins la sots-vegueria de Berga i la vegueria de Manresa.</p>	42.0470200,1.7830300	399287	4655713		08078	L'Espunyola	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48547-foto-08078-2-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48547-foto-08078-2-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08078/48547-foto-08078-2-3.jpg	Legal	Romànic\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2019-12-18 00:00:00	Sara Simon Vilardaga			92\|85	45	1.1	1781	14	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
37142	Església de Sant Feliu	https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-feliu	<p>AJUNTAMENT D'ALELLA (2010). Catàleg patrimoni històric, artístic, cultural i mediambiental; dins el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal d'Alella GALERA, Lluís i ARTÉS, Salvador (1975). Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu d'Alella. Edita Josep Domingo i Elies. Alella. GRAUPERA i GRAUPERA, Joaquim. 'Arquitectura Religiosa Preromànica i Romànica en el Baix Maresme'. La Comarcal, edicions. Argentona, 2001. Volums 1 i 2.</p>	XII-XIX		<p>Església construïda en diferents èpoques de manera que s'hi reflecteixen elements característics del romànic, del gòtic, del renaixement i del barroc. La construcció actual és d'una sola nau rectangular, amb absis pentagonal amb volta de creueria, i flanquejada per sis capelles laterals, tres a cada costat, corresponent als tres trams de volta de l'estructura de l'edifici. Al tram central de la nau s'aixeca una volta de mitja taronja coronada per una llanterna de secció hexagonal i coberta amb rajola vidriada. L'accés a les capelles -totes elles comunicades entre sí- des de la nau central es fa a través d'un arc de mig punt, si bé la volta d'aquestes també és de creueria. En destaquen els capitells i algunes claus de volta, com la del presbiteri. La torre del campanar, d'origen romànic, està situada a la dreta de l'altar, sobre la volta de la capella del Roser. Té quatre pisos amb un total de 20 m d'alçada. Consta de dos cossos de planta quadrada. A l'inferior -i primitiu- s'hi observen lesenes laterals i, en tres de les seves façanes, unes arcuacions llombardes sota les quals hi ha petites finestres on antigament hi havia les campanes. Al cos superior hi trobem noves obertures que incorporen les campanes. En tres façanes tenim obertures verticals d'arc de mig punt de diàmetre superior a la llum dels brancals, eixamplament produït per la incorporació de les campanes; mentres que a la façana restant hi ha una finestra de mig punt amb un mainell central. La torre es remata amb una cornisa perimetral, un coronament de merlets de forma piramidal i finalment una estructura metàl·lica de formes corbes que conté noves campanes superposades de major a menor. La façana principal, fruit de les reformes de l'any 1611, està orientada a sud-oest i es caracteritza per la seva portalada barroca, el rosetó central i el frontó triangular amb un relleu central i rematat per tres llargs pinacles. La portalada destaca per la profusió d'elements. Està flanquejada per dues columnes amb estries en espiral i decorades en la seva part inferior, que suporten un entaulament i un frontó entretallat per una fornícula clàssica, i decorat per volutes. A banda i banda de la fornícula hi ha una pilastra adossada que suporta una petita cornisa i dos elements ornamentals, i a la part central allotja la imatge de Sant Feliu. Les façanes laterals són opaques, només trencades per l'aparició de les gàrgoles de la coberta. Tret de la principal, tota la resta de façanes estan rematades per un seguit de merlets esglaonats que donen unitat al conjunt. L'absis, amb algun arc cec en posició central, està reforçat a les arestes per quatre contraforts de nova construcció ben visibles des de la plaça. Finalment cal destacar la Capella del Santíssim, de la qual existia un projecte d'Antoni Gaudí que mai es va arribar a dur a terme, que fou construïda en darrera instància adossada al llarg de la façana sud-est, prop de la rectoria. Es tracta d'un volum de planta rectangular amb coberta a una sola vessant, d'estil neogòtic, amb un finestral amb vitralls i una imatge del Sagrat Cor. Una portalada adovellada d'arc de mig punt - traslladada de la portada de l'església amb les obres de la seva ampliació- comunica la nau central amb la capella.</p>	08003-1	Plaça de l'Església, 8	<p>Els primers documents que en fan referència a la primera església a Alella daten del segle X (any 993). Però l'actual església és obra del segle XV. La primera pedra es va col·locar el 9 de setembre de l'any 1454, finalitzant les obres l'any 1463, construïda sobre la primitiva església romànica dels segles XI i XII. Aquesta primera església corresponia a l'actual presbiteri i a les quatre capelles que li són més properes, i se'n conserva únicament l'estructura de les primeres capelles -on hi havia el transsepte- i la base del campanar. Dos-cents anys més tard, a principis del segle XVII, l'església quedà petita, de manera que es decidí ampliar el recinte. Les obres d'ampliació es van realitzar des del 1611 fins l'any 1613. Fins al segle XIX no hi tornaren a haver obres de reforma, que consistiren en la construcció de la Capella del Santíssim, i que foren realitzades l'any 1886, ocupant el carreró que hi havia entre l'església i la rectoria. La porta d'entrada a la capella és la mateixa del portal de l'església del segle XIV, que fou traslladada amb l'ampliació de 1613. El primer projecte de la capella fou dibuixat per Antoni Gaudí però mai es va arribar a materialitzar. Segons una inscripció gravada a les campanes, aquestes foren foses a Lima l'any 1772 i portades aquí per Manuel Amat, virrei del Perú.</p>	41.4935600,2.2944400	441106	4593790	1454	08003	Alella	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08003/37142-foto-08003-1-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08003/37142-foto-08003-1-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08003/37142-foto-08003-1-3.jpg	Legal	Medieval\|Pre-romànic\|Romànic\|Gòtic\|Modern\|Barroc	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-06-22 00:00:00	Jordi Montlló Bolart		En el Catàleg de patrimoni del POUM, la rectoria està inclosa a la fitxa de l'església, però aquí l'hem individualitzat en una fitxa pròpia per donar més rellevància a la seva descripció i visualització.	85\|91\|92\|93\|94\|96	45	1.1	1781	21	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:27
74927	Santa Magdalena de Mosqueroles o Sant Martí de Baix	https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-magdalena-de-mosqueroles-o-sant-marti-de-baix	<p>- AA.DD. (1991). Catalunya Romànica, vol. XVIII. Barcelona: Ed. Gran Enciclopèdia Catalana. - AJUNTAMENT DE FOGARS DE MONTCLÚS (1992) Catàleg d'edificis i conjunts històrics i monumentals de les Normes Subsidiàries. Fogars de Montclús. - CASTELLS, J.; COMAS, P. (1994) Esglésies i ermites del Montseny i el seu entorn. Cardedeu: Casal de Cultura Dr. Daurella (Museu-Arxiu Tomàs Balvey). - GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (1982). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Fogars de Montclús). - OTPAT- Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial (2008) Inventari del patrimoni construït. Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del Parc del Montseny. Diputació de Barcelona. Àrea d'Espais Naturals i Diputació de Girona. - PLADEVALL I FONT, A. (1987) 'Santa Magdalena de Mosqueroles'. Monografies del Montseny, 2. Viladrau: Amics del Montseny, p. 37-44. - PLADEVALL I FONT, A. (1989) 'El monestir de Sant Marçal del Montseny'. Monografies del Montseny, 4. Viladrau: Amics del Montseny, p.19-21. - VALL, R.; MASVIDAL, A. (1983) El romànic del Vallès. Sabadell: Ausa, p.48.</p>	XII	l'estructura necessita mesures de conservació i restauració per tal d'aturar el procés de degradació que pateix	<p>L'església de Santa Magdalena de Mosqueroles, abans anomenada Sant Marçal de Baix, està emplaçada prop del poble de Mosqueroles, en un petit altiplà entre les depressions de la riera de Rifer i de la Tordera. És un edifici de planta basilical, erigit entre finals del segle XI i inici del segle XII, amb tres naus, encapçalat per un absis i dues absidioles de planta semicircular. Cada una acull un altar, dedicats a Santa Magdalena, Sant Gil i Sant Marçal respectivament. El fet que la planta tingui molta amplada en relació amb la seva llargada, podria relacionar-se amb una reforma posterior, corresponent a la construcció d'una nova façana que tanca les naus primitives, atès que l'actual no té relació amb la resta de l'edifici. A l'interior la nau central es cobreix amb volta de canó seguit de perfil apuntat, i les naus laterals i les absidioles són cobertes amb volta de quart d'esfera d'aparell vist. En destaquen l'arc en gradació de l'absis central i les finestres de doble esqueixada centrades a cada absis. L'aparell dels murs és de carreus de pedra llossenca de mida petita, però força regulars, a excepció de la façana principal, que és arrebossada modernament. La teulada és única per a les tres naus, d'una sola tirada; la nau central és apuntada, i les laterals amb arcs torals de mig punt disposats en sentit transversal. A l'exterior, davant la porta principal hi ha un petit pati tancat, i a la façana de migdia un rudimentari contrafort de pedra. Perpendicular a la façana principal es localitzen els vestigis d'una edificació en estat ruïnós, que podrien correspondre a l'habitatge dels donats i ermitans. L'església fou objecte d'unes obres de restauració a principis dels anys vuitanta del segle passat. És un dels exemplars romànics més notable del Vallès Oriental.</p>	08081-51	Mosqueroles	<p>Segons la documentació antiga, l'any 1100, Arnau, prior del monestir de Sant Marçal de Montseny, va endegar la construcció d'una nova església i monestir prop de Mosqueroles, amb la voluntat de traslladar la comunitat de monjos; però l'any 1104, el bisbe de Vic, Arnau de Malla, i el bisbe de Girona, Bernat Umbert, fill dels senyor de les Agudes, patrons de Sant Marçal, els obligaren a regressar a Sant Marçal, i es va frustrar l'intent d'acabar aquesta important església, on manca la tramada a la part de ponent. Almenys des de l'any 1209, l'absis central era dedicat a Santa Magdalena i els absis secundaris a Sant Marçal i Sant Gil. Els senyors del proper Castell de Montclús i senyors també del lloc, foren els principals protectors d'aquesta església. Tot i que a alguns documents se l'anomenava monestir, Santa Magdalena no va acollir mai cap comunitat monàstica. En canvi, des del 1214 l'església va disposar d'una confraria de devots regida per un sacerdot sota la protecció de Sant Marçal. La confraria disposava d'un gran nombre d'afiliats, des de nobles a petits pagesos, i una notable dotació de rendes i masos repartits entre les parròquies de Sant Esteve de Palautordera, Mosqueroles, Fogars del Montseny i el poble del Montseny. El prior d'aquesta confraria vivia a la casa, ara en ruïnes, situada al nord-oest de l'església, i era el president dels deodats i clergues que hi eren acollits. Al segle XV, la decadència del monestir primitiu i el descens de la influència de la confraria pròpia, d'acord amb la despoblació del país, van fer que l'església quedés en estat ruïnós. L'any 1642 es va restaurar la nau central i es va fer una nova façana, però les altres dues naus van esdevenir dependències agrícoles del mas Ferrer. Finalment, l'església va ser objecte d'unes obres de restauració a principis dels anys vuitanta del segle passat, per part del seu propietari, el mateix que el de can Ferrer.</p>	41.7247400,2.4365300	453134	4619369		08081	Fogars de Montclús	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/74927-foto-08081-51-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/74927-foto-08081-51-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08081/74927-foto-08081-51-3.jpg	Legal	Romànic\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-06-26 00:00:00	Virgínia Cepero González		Inventari Patrimoni Construït del Montseny: 08081168.	92\|85	45	1.1	1781	41	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
52894	Torre campanar de l'església de Santa Maria de l'Estany	https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-campanar-de-lesglesia-de-santa-maria-de-lestany		XIV-XVII		<p>Estructura de considerables dimensions, dibuixa una planta rectangular que s'aixeca sobre el cimbori octogonal de la nau de l'església. La part superior presenta quatre senzilles i estretes obertures de forma allargada i rematades amb arc de mig punt. La coberta és de teula àrab resolta a quatre vessants.</p>	08079-95	Nucli urbà. Carrer Verdaguer, 2	<p>L'obra actual data de l'any 1684 moment en què es portà a terme una reforma de l'obra original del campanar, datada en el segle XIV, i que quedà molt afectada com a conseqüència del terratrèmol del segle XV. Es coneix molt bé l'impacte que hi va tenir el terratrèmol de 1448: de resultes d'ell moltes dependències restaren greument afectades, el campanar que s'aixecava sobre el creuer va caure i va fer malbé la volta de la nau, que es va haver de refer. A més, un monjo morí víctima dels enderrocs.</p>	41.8693400,2.1125000	426349	4635650	1684	08079	L'Estany	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52894-foto-08079-95-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52894-foto-08079-95-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52894-foto-08079-95-3.jpg	Legal	Modern\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2019-12-18 00:00:00	Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla			94\|85	45	1.1	1781	42	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
52883	Col·lecció del Monestir de Santa Maria de l' Estany.	https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-del-monestir-de-santa-maria-de-l-estany		XIX-XX		<p>La col·lecció del Monestir de Santa Maria de l'Estany es troba organitzada amb 4 sales: A la primera sala, la sala d'art religiós, s'exposa el tresor parroquial de Santa Maria de l'Estany, així com altres peces de caràcter religiós procedents d'altres esglésies o particulars. De tots els elements que es troben a la sala, cal remarcar la creu processional de Santa Maria de l'Estany, d'argent (s. XVII), la bacina de la Mare de Déu de la Llet (segle XVIII), el reliquiari de la Vera Creu (segle XVII), un copó barroc (segle XVIII), i el conjunt de crismares ( s. XVII-XIX). Són també interessants les escaparates amb diferents Mares de Déu, procedents de cases particulars i la col·lecció d'utensilis per elaborar les sagrades formes. A la paret també hi ha una gran matraca de campanar que substituïa les campanes per Setmana Santa. Sala del Lapidari: Aquesta Sala guarda elements de pedra de diferent naturalesa. Són molt interessants les làpides sepulcrals gòtiques, amb representació del calvari (segles XIII i XIV), l'ossera de la família Centelles (s. XI-XII), i les tombes antropomorfes (s. XI-XII). Cal remarcar el conjunt de claus de volta barroques procedents de l'església del monestir (s. XVII), amb sants i àngels en relleu amb pedra i guix. Les sales següents mostren peces de molt diversa naturalesa. Cal remarcar una esplèndida calaixera de sagristia, de fusta de noguera, amb una delicada marqueteria (1733), els recipients de ceràmica per a ús domèstic i el mostrari de rajoles de revestiment, de diferents èpoques (segles XVII a XX). Ja sortint, cap al claustre, és interessant la porta plafonada d'interior (segle XVII).</p>	08079-84	Monestir de Santa Maria de l'Estany. Plaça del Monestir, 2	<p>Aquesta col·lecció és gràcies a la insistència del Mossèn Aureli Pou i Marquel (1930-1984) que va ser rector de l'Estany de 1965 fins l'any 1984. Va ser en aquests anys que es va promoure la tasca de recuperació del Monestir i la col·lecció del Monestir de l'Estany. El museu fou inaugurat l'any 1968.</p>	41.8692000,2.1123500	426336	4635635		08079	L'Estany	Restringit	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52883-foto-08079-84-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52883-foto-08079-84-3.jpg	Legal i física	Contemporani	Patrimoni moble	Col·lecció	Privada accessible	Científic	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-10-07 00:00:00	Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla		Consta en el Cens de 'col·leccions obertes al públic' de la Generalitat de Catalunya.	98	53	2.3	1781	42	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
52886	Antigues dependencies del monestir	https://patrimonicultural.diba.cat/element/antigues-dependencies-del-monestir		XIV-XVI		<p>Aquest edifici tanca el monestir pel cantó de ponent i fa avui d'accés. Forma una façana rectangular de dues plantes a la plaça del monestir. El conjunt és format per un portal d'entrada de grans dimensions, d'arc de mig punt i adovellat que dóna accés al claustre, presidit per una placa amb un escut de l'abat Berenguer de Riudeperes (mort el 1329). A banda i banda de la porta s'hi troba una porta, amb llinda, i amb elements decoratius de caràcter gòtic (tardà del s. XVI). Al damunt de les portes hi ha dues petites finestres, les llindes de les quals presenten també elements gòtics del s. XVI. A una finestra dels baixos, l'enreixat és amb llangardaix. El pis superior, més modificat, té sis obertures dels s. XVI i posteriors. Damunt del portal, un escut en alt relleu de factura gòtic- tardana té representats dos àngels vestits de monjos que sostenen un arbre arrelat, conjunt ornat amb mitra i bàcul. La coberta és a una vessant. L'interior ha estat molt adaptat per a un ús posterior i conserva molt poc de la disposició original.</p>	08079-87	Nucli urbà. Plaça del Monestir, 2	<p>Aquesta construcció, erigida per acollir-hi diferents dependències abacials, fou aixecada en temps de l'abat Berenguer de Riudeperes (mort el 1329). D'aquí la representació del seu escut sobre el portal. Avui aquest edifici fa de façana a la plaça del monestir (abans plaça de la mongia) oberta arran de l'enderrocament de les cases que tancaven el pas de les cases on vivien alguns monjos i més tard treballadors i guardians del monestir. A la dècada dels seixanta -setanta, el conjunt fou restaurat donant-li l'aspecte que presenta avui. L'interior de l'edifici conserva alguns arcs apuntats. L'obra original ha estat molt modificada.</p>	41.8690700,2.1125900	426356	4635620		08079	L'Estany	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52886-foto-08079-87-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52886-foto-08079-87-2.jpg	Legal	Modern\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2019-12-18 00:00:00	Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla			94\|85	45	1.1	1781	42	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
52880	Pila Baptismal	https://patrimonicultural.diba.cat/element/pila-baptismal-0		XVIII-XIX		<p>Peça monolítica de granit i de grans dimensions amb forma cilíndrica i interior rebaixat fins a mitja canya i unes dimensions d'1,20 m de diàmetre i 1 m d'alçada. La part exterior d'aquest element no presenta cap tipus de decoració ornamental ni treball escultòric.</p>	08079-81	Església de Santa Maria de l'Estany, carrer Verdaguer, 2		41.8692000,2.1125400	426352	4635635		08079	L'Estany	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52880-foto-08079-81-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52880-foto-08079-81-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52880-foto-08079-81-3.jpg	Legal i física	Contemporani\|Modern	Patrimoni moble	Objecte	Privada accessible	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-01-15 00:00:00	Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla		L'element, probablement reutilitzat, es localitza a l'absidiola del costat dret de l'absis central de l'església de Santa Maria de l'Estany, ocupant la part central d'aquest espai a modus de -pila baptismal-.	98\|94	52	2.2	1781	42	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
52873	Església de Santa Maria de l' Estany	https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-maria-de-l-estany	<p>CODINA, Joan (1993). Monestir de Santa Maria de l'Estany. Història documentada amb 50 gravats, amb un resumen en castellà, francès i anglès, 2n edició 1932 (edició facsímil). DALMASES, Núria de-PITARCH, Antoni Jose (1986). Història de l'Art Català. Els inicis i l'Art romànic: segles IX-XII. Edicions 62. GUTIERREZ Daniel-MORROS Jordi- URBIOLA Marta (2014). Projecte museogràfic del paisatge cultural de l' Estany. L'Estany, història i natura, el domini de la terra i el domini de l'aigua. TEGULA Arquitectura i Patrimoni Cultural. Ajuntament de l'Estany (Moianés). Inventari del Patrimoni cultural Immoble. Patrimoni Arquitectònic. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. (Revisió any 2012). JUNYENT, Eduard (1960). 'El monasterio del Estany'. Rev. AUSA , vol III no. XXXIV. Patronat d'Estudis Osonencs. Vic. p. 441-463. JUNYENT, Eduard (1976). Catalunya romànica: l'arquitectura del segle XII. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. PLADEVALL, Antoni -VIGUÉ, Jordi.(1978). El monestir romànic de Santa Maria de l'Estany. Artestudi. Art Romànic, núm. 6. Barcelona. PUIGFERRAT, Carles (2014). Estudi històrico-documental previ a la restauració d'algunes dependències del monestir de Santa Maria de l'Estany (Moianès), [buidat parcial de l'Arxiu Parroquial de Santa Maria de l'Estany - APSME], L'Estany (Inèdit). PUIGFERRAT, Carles (2015). 'Notícia sobre la presència del mestre d'obres Marc Safont al monestir de Santa Maria de l'Estany'. A Miscel·lània homenatge a Maria Rosa Manote i Clivilles. Retrotabulum maior I. Barcelona. p.191-195. ROCAFIGUERA i GARCIA, Francesc (1987). 'El Capbreu de la cambrera de Santa Maria de L'Estany de temps del cambrer Antoni Bet.' Rev. AUSA XII/118-119. Patronat d'Estudis osonencs.Vic. p. 209-213. VIGUÉ, Joan (dir.) (1984). Catalunya Romànica. El Bages. Volum XI. Editorial: Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona.</p>	XII -XX		<p>L'església té una planta de creu llatina, d'una nau amb transsepte, capçat a llevant per tres absis semicirculars. En la intersecció de la nau amb el transsepte hi ha una cúpula semiesfèrica sobre trompes. L'absis central s'obre, mitjançant un senzill ressalt, a una perllongació de la nau que forma un cor, i les absidioles s'obren a cada braç del transsepte mitjançant també uns senzills ressalts. La nau i el transsepte es cobreixen amb una volta de canó de mig punt reforçada a la nau per tres arcs torals la qual arrenca, igual com les voltes de quart d'esfera dels absis, d'una senzilla imposta. Els arcs torals arrenquen de pilars rectangulars, llevat del que obre el presbiteri, que és emfasitzat per dues columnes, que substitueixen els pilars.</p>	08079-74	Nucli urbà. Carrer Verdaguer, 2	<p>L'església actual correspon bàsicament a la consagrada el 1133. És d'una gran sobrietat, d'una nau amb transsepte capçat per tres absis rodons. Al creuer s'aixeca un cimbori, sobre el qual reposa el campanar, refet el 1648 després que el terratrèmol de 1448 el fes caure sobre la volta, tot provocant-ne l'esfondrament. L'església fou coberta aleshores, amb un sostre embigat, sobre arcs diafragma gòtics, que el 1670 foren camuflats per una volta de creueria feta amb rajol, substituït novament per una volta de canó arran de la restauració dels anys 1966-1970. En la mateixa restauració es van refer les dues absidioles, mutilades el segle XVIII per fer-hi una capella i la sagristia. L'escultura dels seus elements ornamentals és per tant totalment moderna, tot i que imita les de l'absis major. Adossada al costat S del creuer hi ha l'antiga sala capitular, o capella de Sant Nicolau, ara capella del Santíssim. Fins al 1775 subsistí com a col·legiata secular, i d'aleshores ençà és la parròquia del poble. Com ja s'ha esmentat, el conjunt fou restaurat en 1948-58 pel Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de Jeroni Martorell, i en una nova campanya en els anys 1967-1970 pel mateix Servei, ara sota la direcció de l'arquitecte Camil Pallàs. L'última intervenció ha anat a càrrec del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya (1981-1983). A l'altar principal de l'església hi ha la imatge de la Mare de Déu de la Llet, gòtica (referenciada ja el s. XIV), realitzada en alabastre policromat. D'elements d' interès es conserven la pica baptismal i les restes del cadirat barroc del cor.</p>	41.8693200,2.1125100	426350	4635648		08079	L'Estany	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52873-foto-08079-74-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52873-foto-08079-74-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52873-foto-08079-74-3.jpg	Legal	Contemporani\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-07-16 00:00:00	Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla		L'església, en conjunt, és d'una nuesa total i no té altres elements ornamentals que les columnetes de les finestres, els capitells i les bases de les columnes que suporten l'arc toral del cor i les impostes dels pilars, decorades amb un senzill tema geomètric o floral. El conjunt arquitectònic de l'edifici de l'església va ser reconstruit en bona part durant els anys 70 del segle XX primat-se l'aparença de la seva obra romànica, tant a la capçalera com a l'interior de la nau central, el que va comportar la desaparició d'estructures gótiques i barroques anteriors.	98\|85	45	1.1	1781	42	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
52875	Casa de Cultura	https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-cultura		XIV - XXI	Obres de rehabilitació 2015	<p>Edifici de planta rectangular entre mitgeres orientat a migdia amb coberta de doble vessant vers la façana principal. La seva façana s'articula a partir de la disposició de dues grans obertures que es disposen a la planta baixa. Una amb llinda recta i l'altra amb arc de mig punt rebaixat, on s'obre la porta de doble full que dóna accés a l'interior. A la planta primera s'obren dos finestrals emmarcats per pedra tallada local amb ampit motllurat que queden alineats, respectivament, amb les obertures de la planta baixa. A la planta sota coberta es disposa un finestró, també emmarcat amb pedra tallada, que s'obre a l'eix central de la façana. A les plantes inferiors, destaca l'emplaçament d'antigues obertures, actualment cegades. L'aparell del parament exterior és fet de maçoneria de pedra desbastada lligada amb morter de calç disposada guardant una certa horitzontalitat. El ràfec és fet amb una línia de teules.</p>	08079-76	Nucli urbà. Plaça del Monestir, 4	<p>Fins el 2014 hi havia la biblioteca (planta baixa)</p>	41.8690000,2.1121300	426318	4635613		08079	L'Estany	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52875-foto-08079-76-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52875-foto-08079-76-2.jpg	Legal	Modern\|Contemporani\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Pública	Científic	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-10-07 00:00:00	Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla		Totalment reformat el 2015, en aquest edifici hi ha des d'aquest any diverses dependències municipals. A la planta baixa hi ha l'Oficina d'Atenció Ciutadana i el Centre de Visitants (Centre d'Interpretació - L'Estany història i natura - Informació turística). Al primer pis, trobem la Sala polivalent i al segón pis hi ha la sala de Lectura.	94\|98\|85	45	1.1	1781	42	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
52872	Monestir de Santa Maria de l'Estany	https://patrimonicultural.diba.cat/element/monestir-de-santa-maria-de-lestany	<p>CODINA, Joan (1993). Monestir de Santa Maria de l'Estany. Història documentada amb 50 gravats, amb un resumen en castellà, francès i anglès, 2n edició 1932 (edició facsímil). DALMASES, Núria de-PITARCH, Antoni Jose (1986). Història de l'Art Català. Els inicis i l'Art romànic: segles IX-XII. Edicions 62. GUTIERREZ Daniel-MORROS Jordi- URBIOLA Marta (2014). Projecte museogràfic del paisatge cultural de l' Estany. L'Estany, història i natura, el domini de la terra i el domini de l'aigua. TEGULA Arquitectura i Patrimoni Cultural. Ajuntament de l'Estany (Moianés). Inventari del Patrimoni cultural Immoble. Patrimoni Arquitectònic. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. (Revisió any 2012). JUNYENT, Eduard (1960). 'El monasterio del Estany'. Rev. AUSA , vol III no. XXXIV. Patronat d'Estudis Osonencs. Vic. p. 441-463. JUNYENT, Eduard (1976). Catalunya romànica: l'arquitectura del segle XII. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. PLADEVALL, Antoni -VIGUÉ, Jordi (1978). El monestir romànic de Santa Maria de l'Estany. Artestudi. Art Romànic, núm. 6. Barcelona. PUIGFERRAT, Carles (2014). Estudi històrico-documental previ a la restauració d'algunes dependències del monestir de Santa Maria de l'Estany (Moianès), [buidat parcial de l'Arxiu Parroquial de Santa Maria de l'Estany - APSME], L'Estany (Inèdit). PUIGFERRAT, Carles (2015). 'Notícia sobre la presència del mestre d'obres Marc Safont al monestir de Santa Maria de l'Estany'. A Miscel·lània homenatge a Maria Rosa Manote i Clivilles. Retrotabulum maior I. Barcelona. p.191-195. ROCAFIGUERA i GARCIA, Francesc (1987). 'El Capbreu de la cambrera de Santa Maria de L'Estany de temps del cambrer Antoni Bet.' Rev. AUSA XII/118-119. Patronat d'Estudis osonencs.Vic. P. 209-213. VIGUÉ, Joan (dir.) (1984). Catalunya Romànica. El Bages. Volum XI. Editorial: Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona.</p>	.XII-XIX		<p>El conjunt arquitectònic del monestir de Santa Maria de l'Estany està format per l'església, el claustre i diverses dependències que es troben al seu voltant, on ara hi ha un museu.</p>	08079-73	Nucli urbà. Plaça del Monestir, 2	<p>Les primeres referències documentals del lloc conservades fan referència a l'existència d'una església a l'Estany l'any 990. El 1080 va ser fundat el Monestir i l'església de Santa Maria, que es va consagrar el 1131, moment en què va rebre quantitat de donacions i esdevingué senyor de gran part dels termes del voltant. Durant segles el monestir va anar ampliant la seva influència al territori. La història del monestir de l'Estany és convulsa i amb episodis de gran violència... L'any 1110 el priorat assolí els dotze comunitaris i esdevingué abadia de Santa Maria de l'Estany. L'any 1131, el bisbe Ramon de Vic, amb l'aprovació del comte Ramon Berenguer III, feu donació de l'església de Moià, envers les seves capellanies i els seus delmes, a l'abadia de l'Estany. Dos anys més tard, el 1133 fou consagrada una nova església romànica, conservada en part actualment. En aquell moment la casa de l'hospital de pobre de Vic (l'Albergueria) es trobava sota manament de l'abat de Santa Maria de l'Estany. En aquesta època l'abadia tenia propietats a Moià, Avinyó, Oló, Relat, Olost, Calders, Fals, etc.. Amb el pas del segle foren nombroses les vicissituds que passà el cenobi, dinàmica que es reflectí en la mateixa evolució arquitectònica del conjunt. Ral pel que fa a les dependències principals com als cossos annexos que s'hi ha anat associant amb el pas dels anys. La darrera de les notícies localitzades sobre les obres de reforma en el monestir d'abans del 1600, fa referència a la nova cisterna que es bastí sota el pati del claustre entre el 1590 i el 1591. Potser és la mateixa que va subsistir fins al 1948-1958,la construcció de la qual va provocar l'aixecament del nivell del terra del pati, tal com es pot veure en diverses fotografies antigues. Així les actuals dependències que envolten el claustre de l'Estany i també les que es disposen a banda i banda de la plaça o pati del monestir, que s'entén davant el portal rodó d'accés a l'antiga clausura, són el resultat d'un complex procés de construcció, remodelació i reconstrucció que va tenir lloc entre el segle XIV i el XVII i del qual encara en sabem poc. Un procés que va perviure, potser en menys intensitat, al llarg dels segles XVIII, XIX i XX i encara va tenir un dels seus darrers episodis en la restauració del monestir dels anys cinquanta, seixanta i setanta del segle XX i en intervencions posteriors. El conjunt del monestir va ser declarat Monument Històric Artístic el 1931, sotmetent-se a partir d'aquest moment a successius projectes de rehabilitació i restauració.</p>	41.8690000,2.1123900	426339	4635612		08079	L'Estany	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52872-foto-08079-73-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52872-foto-08079-73-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52872-foto-08079-73-3.jpg	Legal	Modern\|Contemporani\|Medieval	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-07-16 00:00:00	Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla		A finals del segle XIX va començar la restauració del conjunt, encara que les actuacions més decidides es van fer a partir de l'any 1931, afectant l'església i el claustre. El 2014-15 el Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona va lliurar a l'ajuntament el PLA DIRECTOR DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE L'ESTANY AL TERME MUNICIPAL DE L'ESTANY (Memòria) (Re4dacció: Mireia Bernades, arquitecte)	94\|98\|85	46	1.2	1781	42	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
66272	Creu del Pla	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-pla	<p>Consell Comarcal de l'Anoia. L'Anoia en viu. Viu el turisme. Guia Comarcal. Area Turisme Consell Comarcal de l'Anoia. Igualada, 2007 Generalitat de Catalunya. Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. L'Anoia. Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya Num. 7. DG Patrimoni Cultural Generalitat de Catalunya. Barcelona 1997 Valls i Prat, Marcel·lí. Cronologia històrica de la Llacuna. 1984 Llenas i Costa, Ramon. Apunts històrics de La Llacuna. Vilanova i la Geltrú. 1980 Mapa del Patrimoni Cultural de la Llacuna. Diputació de Barcelona/ Ajuntament de la Llacuna 2012 (Autor: Joan Garcia Targa)</p>	XV	Erosió i desgast	<p>Creu de terme, de pedra, gòtica. Presenta capitell esculturat amb quatre figures humanes o sants i dos escuts, un amb els símbols heràldics dels Cervelló (es la cara que mira a La Llacuna) i l'altre amb una campana sobremuntada amb un sol i una figura borrosa, que podria ser una pinya, símbol de la família Miralles (aquesta darrera es la cara que mira a Santa Maria de Miralles). En una cara presenta la verge, i en l'altra, la crucifixió. El fust es una columna llisa hexagonal i la base descansa sobre tres graons de planta quadrada.</p>	08257-108	Carretera La Llacuna-Igualada, a la banda dreta, a la partió entre els dos termes	<p>Aquests tipus de creus de terme delimitaven el límit jurisdiccional d'una senyoria, parròquia o municipi, i també podia indicar una cruïlla de camins, proporcionant un indret de protecció o benedicció. La Creu del Pla es del primer tipus ja que indica la partió entre dos termes, al contrari de l'altre creu de Miralles, la de Françola (fitxa 15). Cal recordar que la fortalesa de Vilademàger (La Llacuna) va passar a partir de 1079 als Cervelló, que gaudien del domini com a feudataris del Comte de Barcelona, fins que va passar als Montcada i desprès als Ducs de Medinaceli.</p>	41.4826600,1.5186700	376329	4593398		08257	Santa Maria de Miralles	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08257/66272-foto-08257-108-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08257/66272-foto-08257-108-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08257/66272-foto-08257-108-3.jpg	Legal	Gòtic\|Medieval	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Ornamental	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2019-12-27 00:00:00	F. Xavier Menéndez i Pablo		Està a la partió de dos termes, La Llacuna i Santa Maria de Miralles, per tant té també una funció termenal. L'IPAC de la GC, la situa a la Llacuna (num. 5839). En determinada bibliografia, se la situa a la Llacuna (p.e Generalitat de C. 1997; veure bibliografia). El Mapa del Patrimoni Cultural de la Llacuna també l'inclou (fitxa num. 87). És BCIN d'acord amb el Decret 571/1963 de 19-03-63 i segons la Llei 16/1985 (BOE 155, 29-06-85), així com la llei 9(1993 de patrimoni cultural de Catalunya. Tot a aquest alt grau de protecció legal, es troba a peu de carretera i és un element fàcil de ser malmès o sostret.	93\|85	47	1.3	1781	6	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:48
48434	Sant Salvador de les Espases	https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-salvador-de-les-espases	<p>CATALÀ, P.; BRASÓ, M. (1967). Els castells catalans, vol. I, pp.401-407.</p> <p>ADB, Campillo, Speculum Omnium titulorum ecclesiasticorum perpetuorum, etiam supressorum, unitorum erectorumin Cathedralis Ecclessia Barchinonensis eiusque claustro, capellis annexis, ut Palatii Episcopalis, Domus canonicae, olim Refectoris, pauperum, Collegii St. Severi, 1795, Vol. IV, p. 714-717.</p> <p>CER (1996). El castell de les Espases i l'ermita de Sant Salvador.</p> <p>CER (2003). <em>Esglésies i capelles d'Esparreguera</em>. p.7.</p> <p>GAVÍN, J.M. (1988). <em>Inventari d'esglésies. Baix Llobregat</em>. Núm 21, p.63.</p> <p>HENÁNDEZ I CARDONA, Àngel M. (2008). <em>Sant Salvador de les Espases, una ermita singula</em>r; Olesa de Montserrat, Amics de Sant Salvador de les Espases. </p> <p>PAGÈS, M. (1992). <em>Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat</em>. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 431-435.</p> <p>PAGÈS, M. (1992b). 'Castell de les Espases', a <em>Catalunya Romànica</em>, Vol. XX, Barcelona, pp. 359-360.</p> <p>SOLÀ, Joan (1990). <em>Història de Sant Salvador de les Espases</em>; [amb il·lustracions de Joan Duch], Montserrat : Abadia de Montserrat.</p>	X-XIV	Diverses restauracions: 1924, 1942-49, 1985 i 1995.	<p>Adossada al castell, presenta una planta rectangular irregular d'una sola nau i volta baixa, a la façana principal presenta un porta d'accés amb arc escarser, un petit ocul i una finestra gòtica a la part superior dreta, també conserva un petit campanar. L'estructura actual correspon a les reformes del segle XVI.</p> <p>Es documenten dos accesos més, un que comunica amb el cobert del castell i un altre amb la sala de la cisterna. El cobriment està fet per una teulada a una aigua.</p>	08076-82	Cim de les Espases.	<p>La capella formava part del Castell de les Espases i encara que no es coneix l'any de consagració aquest s'ha de situar durant el segle X.</p> <p>Respecte a la fundació de l'ermita Montserrat Pagès apunta que una de les raons de perquè no surt esmentada en la documentació del segle XIII podria trobar-se en el fet que aquesta encara no havia estat construïda, afegint que la devoció al Salvador a casa nostra no és anterior al segle XII.</p> <p>A tall d'hipòtesi planteja que podria haver estat fundada pel monestir de Montserrat en temps del prior Jaume de Vivers, entorn l'any 1351, quan va adquirir els castells d'Esparreguera i el de les Espases.</p>	41.5790400,1.8842100	406986	4603640		08076	Esparreguera	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08076/48434-foto-08076-82-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08076/48434-foto-08076-82-3.jpg	Legal	Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada accessible	Científic/Cultural	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2026-05-12 00:00:00	ArqueoCat SL- Josefa Huertas i Natalia Salazar	Desconeguda		85	45	1.1	1781	11	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
52877	Claustre del Monestir de Santa Maria de l' Estany	https://patrimonicultural.diba.cat/element/claustre-del-monestir-de-santa-maria-de-l-estany	<p>CODINA, Joan (1993). Monestir de Santa Maria de l'Estany. Història documentada amb 50 gravats, amb un resumen en castellà, francès i anglès, 2n edició 1932 (edició facsímil). DALMASES, Núria de-PITARCH, Antoni Jose (1986). Història de l'Art Català. Els inicis i l'Art romànic: segles IX-XII. Edicions 62. Inventari del Patrimoni cultural Immoble. Patrimoni Arquitectònic. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. (Revisió any 2012). JUNYENT, Eduard (1960). 'El monasterio del Estany'. Rev. AUSA , vol III no. XXXIV. Patronat d'Estudis Osonencs. Vic. p. 441-463. JUNYENT, Eduard (1976). Catalunya romànica: l'arquitectura del segle XII. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. PUIGFERRAT, Carles (2014). Estudi històrico-documental previ a la restauració d'algunes dependències del monestir de Santa Maria de l'Estany (Moianès), [buidat parcial de l'Arxiu Parroquial de Santa Maria de l'Estany - APSME], L'Estany (Inèdit). VIGUÉ, Joan (dir.) (1984). Catalunya Romànica. El Bages. Volum XI. Editorial: Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona.</p>	XIV - XXI	Recents treballs de restauració (2017)	<p>El claustre, comunicat amb l'església per un portal gòtic del segle XVI, constitueix l'element original millor conservat i més interessant del conjunt. Situat a migdia de l'església, és de planta quadrada, força regular, amb quatre galeries de deu arcs que reposen sobre nou parells de columnes, excepte als angles, on hi ha un grup de cinc columnes (que havien estat massissades i foren refetes en la restauració dels anys 50). Té un total de 72 capitells, molt ben conservats, només amb algunes mutilacions intencionades. El sostre és embigat, tot i que abans sembla que era amb volta. La seva construcció s'allargà a mitjà segle XII fins a finals del XIII o principis del XIV, amb la intervenció de diversos tallers d'escultura, tal com reflecteix la diversitat temàtica dels seus capitells. L'ala més primitiva és la de tramuntana (la més propera a l'església). En els seus capitells s'escenifica la vida de Jesús, entre dos capitells (situats als extrems) que al·ludeixen a la redempció: el pecat original, d'un costat, i el pesament d'una ànima, de l'altre. A l'ala de llevant destaquen els temes profans (una noia pentinant-se, les esposalles d'una parella), així com diversos motius vegetals. A les altres dues ales predominen els motius florals, de bestiari, geomètrics o heràldics. Originàriament, el claustre tenia dos pisos. El superior, amb una façana totalment llisa interrompuda només per dos finestrals per banda, fou suprimit en la restauració duta a terme els anys 1948-58, i novament refet, en un llenguatge arquitectònic totalment diferent, els anys 1981-83. Aquesta última intervenció comportà la construcció d'un polèmic voladís de grans dimensions, de formigó armat, bastit per protegir els capitells de les inclemències del temps. Envolten el claustre les antigues dependències monàstiques, bastides entre els segles XIV i XVII, ara destinades a rectoria, biblioteca pública i museu. Descripció dels sarcòfags: Sarcòfag de l'abat Jaume de Rocafort o de Rocabertí: Adossat a la paret de l'ala est del claustre, a una alçada de dos metres sobre el sòl. És d'estil gòtic florit i porta una inscripció en caràcters gòtics. A cada costat de la mateixa hi veiem dues representacions de l'escut de l'abat del monestir anomenat Jaume, les despulles del qual guarda el sarcòfag. Presenta la següent inscripció: al dia set de les Kalendes de Novembre (26 d'octubre) de l'any 1311 morí en Jaume, per la Gràcia de déu, abat de l'Estany, qui enriquí aquesta església amb molts béns espirituals i materials, l'ànima del qual pugui fruir dels celestials'. Sarcòfag dels Senyors de Peguera: Sepulcre que conté les despulles dels Senyors de Peguera amb una inscripció de trets gòtics i el corresponent escut de la família. És d'estil gòtic i està situat a uns dos metres d'alçada sobre el sòl. Presenta a la part superior una escultura jacent d'un soldat vestit amb cota de malla, amb l'espasa enmig del pit i un petit gos sota els peus. La factura de l'anomenada escultura és força acurada i ben resolta. Aquest sarcòfag guarda les despulles de Bernat, Ramon i Guillem de Peguera, cavallers i soldats. Presenta una inscripció que, traduïda diria: 'en l'any 1335 han estat traslladats en aquest vas els venerables Ramon, Guillem i Bernat de Peguera nobles militars i altres de la seva parentela, els quals, amb llurs béns feren prosperar molt aquesta església. Bernat féu en la mateixa algunes fundacions. Les seves ànimes regnin en la glòria'.</p>	08079-78	Nucli urbà, Plaça del Monestir, 2	<p>Declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, va ser fundat l'any 1080. És una de les joies del romànic català i una de les principals abadies canonicals del país on hi residí una comunitat de canonges agustinians. Les referències documentals més antigues que ens parlen del claustre es remunten a l'any 1258 Ell claustre, ubicat a la part meridional del monestir, és l'element més interessant. En destaquen les columnes dobles i els 72 capitells amb iconografies de temàtica vegetal, heràldica i d'escenes bíbliques i profanes. Adossats a les parets, hi ha uns sarcòfags amb les despulles d'abats i nobles. L'ala nord del claustre, iniciada a mitjan segle XII, és la més primitiva. En els capitells es representa tota la vida de Crist, del naixement al calvari, i també altres temes al·legòrics a la redempció de la humanitat. Cal remarcar els capitells de la fugida a Egipte, del Sant Sopar i de l'entrada de Jesús a Jerusalem. En l'ala oest del claustre, sobretot a la part interior, els capitells estan decorats amb temes de bestiari, flora, geomètrics i heràldics. L'ala sud del claustre és la més moderna; fou acabada a finals del s. XIII o principis del XIV. Els seus capitells presenten motius decoratius semblants als de la galeria oest. L'ala est és iconogràficament molt rica: si bé hi trobem escenes religioses, tals com l'anunciació a Maria, també hi ha les internacionalment conegudes escenes profanes, tals com una noia pentinant-se, uns pagesos batent una garba, o un bou tocant un instrument musical. A banda dels capitells, en el claustre podem veure també el sarcòfag de la família Peguera (1335), i els dels abats Jaume de Rocabruna, Berenguer Desvall i Berenguer de Riudeperes (segle XIV).</p>	41.8691300,2.1124900	426348	4635627		08079	L'Estany	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52877-foto-08079-78-1.jpg	Legal	Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2019-12-18 00:00:00	Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla		En el marc de les inversions corresponents a l'1% cultural de l'Eix Transversal, gestionat per CEDINSA, a l'any 2017 s'han executat un seguit de treballs de restauració al claustre: s'han consolidat les columnes i s'han protegit de l'aigua mitjançant noves canalitzacions; s'ha reparat la teulada i s'ha reforçat l'accès al sobreclaustrre. (segueix de descripció) Sarcòfag de l'abat Berenguer de Vall: És el situat al mig dels tres adossats a l'ala Est del claustre, situat a uns dos metres sobre el sòl. Presenta una inscripció de caràcters gòtics entre dues imatges de l'escut de la casa de Vall: un lleó coronat situat en posició rampant. El sepulcre és d'estil gòtic. La inscripció diu: 'als quatre Idus del Mes de Maig (el 12) de l'any 1316, morí el senyor Barnat de Vall de grata memòria, abat d'aquesta església, l'ànima del qual sigui col·locada en el celest soli'. Sarcòfag de Berenguer de RiudeperesSituat a la banda dreta del grup de tres adossats a l'ala est del claustre de l'Estany. Situat a dos metres d'alçada sobre el sòl. És d'estil gòtic florit i entre la inscripció gòtica apareix l'escut de la família dels nobles senyors del castell i terme de Riudeperes: tres peres d'argent sobre camp d'or. La inscripció diu: a XVII de les Kalendes de Novembre de l'any del Senyor 13... Morí Berenguer, per la gràcia de déu, abat d'aquesta església, qui féu construir de nou l'altar de Sant Antoni; sacerdot perpetu; i fundà en el mateix dos aniversaris, i enriquí molt la seva església així en l'espiritual com en el temporal. Descansi en pau'.	98	45	1.1	1781	42	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
52843	Creu de terme - Creu de pedra	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-creu-de-pedra	<p>AADD (2009). Aproximació a la toponímia del Moianès. Rafael Dalmau Editors. COSTA, Enric (2003). Inventari de recursos turístics del Moianès, Inèdit, Moià. FOLCH iTORRES, Joaquim (1955). 'La ejemplar restauración de la Creu de Terme de Santa Maria de l'Estany', a Revista Destino, 23 d'octubre de 1954, Barcelona, 1954, i a Programa de Festa Major de 1955, Ajuntament de l'Estan. L'Estany. GUTIERREZ Daniel; MORROS Jordi; URBIOLA Marta (2014). Projecte museogràfic del paisatge cultural de l' Estany. L'Estany, història i natura, el domini de la terra i el domini de l'aigua. TEGULA Arquitectura i Patrimoni Cultural. Ajuntament de l'Estany (Moianès). POU, Aureli-VINYETA, Ramon (1974). L'Estany. Guia turística, Editorial Montblanc-Martín. Barcelona.</p>	XIV - XX		<p>La creu de pedra de l'Estany es troba arran de la carretera que va de Moià a l'Estany. És situada al costat d'una antiga ruta de transhumància, en una plataforma elevada respecte del nivell de la carretera. Consta d'un basament esglaonat de planta circular, amb quatre nivells decreixents en alçada. Damunt d'aquest s'assenta el pilar monolític de planta octogonal, d'uns 2,5 m d'alçada, que sosté el capitell i la creu. El capitell és un cub amb rostres representats als quatre angles inferiors. Les seves cares nord i sud semblen llises, mentre que a les cares est i oest s'hi intueixen una mena d'ones d'aigua que podrien correspondre a l'escut de l'Estany. Damunt seu hi ha la creu amb representacions esculpides de Crist crucificat i de la Mare de Déu en cares oposades.</p>	08079-44	Carretera C-59, km 45	<p>Es tracta d'un element escultòric construït cap al segle XIV, probablement per iniciativa de l'abadia de Santa Maria de l'Estany. Aparentment era situat marcant el límit de terme en el camí de transhumància que comunicava el Pirineu amb el Vallès, a través del Lluçanès i de Moià, i que vorejava el prat de l'antic estany per la vessant est de la conca d'aportació. Apareix esmentada per primera vegada en un document del 30 d'abril de 1461 quan Tomàs de mas Martí, de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola, va vendre a Miquel Rovira, de la parròquia de Sant Feliu de Roudors, les tasques que Miquel Rovira hi havia de llaurar-li cada any de collita 'en aquella terra constituïda vers la creu del Prat del Stany'. [APSME, lligall1454-1500 Puigferrat, 2014] En un altre document posterior s'esmenta l'existència d'una altra creu de pedra propera al Pontarró, actualment desapareguda, situada en el camí de Vic, a prop del Mas Carrera. El 2 de novembre de 1551, Nicolau Carrera i el seu fill Jaume, hereus i propietaris del mas Carrera, de la parròquia de Sant Feliu de Terrassola, arrendaren per quatre anys a Gabriel Pla de la mateixa parròquia unes feixes de terra de les possessions del mas Carrera situades 'en lo lloch vulgarment anomenat de jus lo camp del Ponterró del Stany'. Afrontaven a solixent amb un 'marge gros qui és de jus la creu de pedrequi va a la Carrera'. (...) A sol ponent 'part ab lo camí púbblic qui ve del Stany ha Sent Pheliu migenssant lo torrent qui discorre y descendex del Prat del Stany y part ab dit torrent'. A tramuntana, 'part en dit torrent y part ab la ffont de la Salgueda'. [APSME, lligall 1503-1552' Puigferrat, 2014]. Possiblement es tractava d'una creu de pedra de característiques similars a la que s'ha conservat fins a l'actualitat. Un plànol de 1882, corresponent al traçat de la carretera provincial de Moià a Calaf per Súria, reflecteix l'actual ubicació de la creu de pedra al costat del límit del terme de Moià. Però aquest plànol no inclou informació de cap altra creu dins el terme, de manera que, en aquell moment, la creu de pedra del camí de Vic ja devia haver desaparegut. La disposició de la creu de pedra gòtica possiblement fou afectada per les obres de construcció de la carretera adjacent, desenvolupades entre 1884 i 1904, que aparentment realitzaren un rebaix del terreny adjacent, de manera que protegiren la vora del talús on es recolzava la creu amb un mur de carreus de pedra que apareix en les fotografies més antigues que es conserven. Entre juny i setembre de 1954 es realitzaren treballs de consolidació del recolzament de la creu en el terreny, ja que aquesta es trobava molt inclinada cap a la carretera, amb el risc de caure. Aquesta obra va ser promoguda i costejada pel cirurgià Josep Maria Vilardell, estiuejant propietari en aquell moment del Molí del Grau, tal com testimonia una làpida actualment conservada al peu del monument. [Folch i Torres, 1954].</p>	41.8568200,2.1128900	426367	4634260		08079	L'Estany	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52843-foto-08079-44-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52843-foto-08079-44-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08079/52843-foto-08079-44-3.jpg	Legal	Contemporani\|Medieval	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Ornamental	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-07-16 00:00:00	Anna Chàvez Calm - Isidre Pastor Batalla		Restaurada l'any 1954 gràcies a l'aportació del fill adoptiu Josep Maria Vilardell.	98\|85	47	1.3	1781	42	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:32
94346	Muralles del monestir de Sant Cugat del Vallès	https://patrimonicultural.diba.cat/element/muralles-del-monestir-de-sant-cugat-del-valles	<p><span><span><span><span lang='CA'><span>Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Catàleg de Sant Cugat. Revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. 2008.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>AADD (1991). <em>Catalunya romànica. Volum XVIII, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental</em>. Enciclopèdia Catalana, p.159-199.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span>BARDAVIO, A.; ARTIGUES, P.L.; MIQUEL, M.; MIQUEL, D.; CASAS, J. (2006). <em>Història de Sant Cugat</em>. Museu de Sant Cugat i Cossetània edicions.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>MIQUEL, Domènech; RODRÍGUEZ, Alba; MELO, Joana; VICO, Judit. (2018). <em>Villa ipsius cenobii. La vila de Sant Cugat en època medieval</em>. Museus de Sant Cugat – Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>MIQUEL SERRA, Domènec (2020). <em>Monestir de Sant Cugat del Vallès</em>. Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>SANZ BOTEY, José Luis; MENEA, Ileana (2020). <em>Projecte bàsic i executiu de restauració de la muralla de llevant del monestir de Sant Cugat del Vallès</em>. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona (SPAL DIBA).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>VIVÓ GILI, Pere (2010). <em>L’església del monestir de Sant Cugat</em>. Editorial Mediterrània SL.</span></span></span></span></span></p>	XIV-XVIII		<p><span><span><span>Recinte murallat de l’antic monestir de Sant Cugat del Vallès, del qual se n’han conservat els trams situats al davant, a la dreta i a la part posterior. En el seu moment tot el monestir estava encerclat per una muralla que en garantia la defensa, però amb el pas dels anys se’n van perdre algunes parts, principalment les del costat esquerre.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La muralla de llevant té una llargada d’uns 65 metres de longitud i compta amb quatre torres, cadascuna d’una forma diferent. El parament és confeccionat amb carreus regulars i peces de maó. Conserva restes d’arrebossat i encintat. La pedra utilitzada és de dos tipus: calcària i pedra local. L’alçada oscil·la entre els 5,6 i els 6,6 metres, amb una diferència de nivell entre l’interior i l’exterior d’una mica més de dos metres. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A les torres d’aquest tram de muralla s’hi van adossar diverses construccions auxiliars del monestir destinades als alts càrrecs monàstics: prior, cambrer i obrer.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Actualment es manté dempeus l’antiga torre cantonera, de planta hexagonal. Originàriament, però, tenia el doble d’alçada. El diàmetre interior d’aquesta torre és de 4,5 metres i l’exterior de 7,8 metres, amb una alçada interior de 8,3 metres i una alçada exterior de 7,8 metres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre prioral és de planta rectangular. Fa 3,8 per 5,2 metres, i té una alçada exterior de 9 metres. El portal, del segle XVIII, és de maó i permet l’accés a l’hort privat del prior. Aquesta torre presenta dues obertures als paraments de llevant i del nord.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre del cambrer és de planta pentagonal, amb un diàmetre interior de 3,2 metres i un diàmetre exterior de 6 metres. L’alçada interior és de 9 metres i l’exterior de 12 metres. Presenta una aresta que recorda la proa d’un vaixell.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre de l’obreria era de planta hexagonal. Va ser enderrocada l’any 1856 per construir el cementiri municipal.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un altre tram de la muralla que es conserva és al carrer anomenat de la Torre. Es tracta d’una construcció del segle XVI feta per l’abat Despuig. Queda emmarcada per dues torres poligonals als extrems.</span></span></span></p> <p><span><span><span>De la muralla nord només se’n conserven els fonaments, ja que va ser enderrocada el 1921 per fer un camp de futbol. Es té constància que en aquest tram hi havia dues torres.</span></span></span></p>	08205-3	Plaça d'Octavià	<p><span><span><span><span>L’abadia benedictina de Sant Cugat del Vallès fou construïda sobre les restes del <em>Castrum Octavianum</em>, una antiga fortalesa romana. L’origen del monestir es troba en una basílica paleocristiana del segle V, ubicada a l’espai on actualment hi ha el claustre i on sembla que s’hi hauria enterrat el màrtir Cugat.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La primera referència documental del monestir és de l’any 875. Es tracta d’una confirmació de béns realitzada pel rei Lluís el Tartamut a Fredoí, bisbe de Barcelona: “<em>la casa de Sant Cugat i Sant Feliu, al lloc d’Octavià, amb les seves aprisions i adjacències i amb totes les seves pertinences, tal com l’abat Ostofred tenia per precepte</em>”. A partir del segle X els dominis territorials del monestir santcugatenc van començar a ocupar zones del Vallès. Gràcies a l’abat Donadéu es van reconstruir diverses esglésies i s’ampliaren les possessions de terres a la zona de la Marca Hispànica, a les actuals comarques del Penedès i de l’Anoia. La ràtzia d’al-Mansur del 985 va destruir el monestir, però aviat es va poder reconstruir. Sota l’abat Odó, a principis del segle XI, es va iniciar la construcció del nou monestir, que va portar a terme el mestre d’obres Fedanci. En aquest moment es va construir una nova església d’estil romànic, de majors dimensions i amb una porxada situada al mur nord. Per evitar futures destruccions el recinte es va fortificar.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Durant la segona meitat del segle XII es va iniciar una gran reforma del monestir. Es va construir una nova església, que va començar-se en estil romànic i que fou finalitzada en temps del gòtic, després de dos-cents anys d’obres. La construcció de la façana va finalitzar el 4 de setembre de 1337, a l’hora de vespres, en temps de l’abat Galceran de Llobets, segons va recollir el notari Guillem de Torn. També al segle XII, al costat de l’Evangeli del temple es va començar a edificar el claustre sobre un pati anterior, més petit. La construcció va continuar al llarg d’uns trenta anys (1190-1220). Aquest fet va suposar l’aterrament de la basílica paleocristiana. Posteriorment, a partir del segle XIII es va aixecar un castell, amb torres, merlets i fossar (l’actual palau abacial), i es va ampliar la muralla a la zona nord. Així mateix, es van bastir els magatzems de les pabordies. Sobre l’any 1175 el monestir havia estat dividit en quatre pabordies. Més tard, a la segona meitat del segle XIV, es va ampliar la zona de muralla per llevant i s’aprofità l’espai per construir-hi les cases del prior, del cambrer i les torres, entre altres edificacions. Pels volts de l’any 1370 l’abat Busquets va fer construir l’espai de l’arxiu, situat al castell.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Durant l’època moderna el monestir va anar creixent de manera progressiva. Aquest fet s’exemplifica al segle XVI, quan es va fer el claustró, la llotja d’estil toscà d’accés al claustre del monestir. Posteriorment, es va substituir el dormitori per les cel·les individuals. Per aquest motiu es va aixecar una nova planta al claustre, amb una galeria renaixentista d’estil toscà. L’antic dormitori va ser reconvertit en una capella, dedicada a la Santa Creu. Durant el segle XVIII, per ordre de Felip V –que manava destruir les fortificacions catalanes- es va reconvertir el castell en el palau Abacial, en temps de l’abat Llupià. Així mateix, les muralles van ser modificades i el fossat es va colgar. En el període de l’abat Gayolà la sala capitular es va destinar a lloc d’enterrament dels monjos. Al mateix temps, es va construir una nova sala d’estil barroc al lloc on hi havia les cuines i part del refetor. En aquests moments la quarta nau de l’església es va dividir en tres capelles d’estil barroc, de manera que es va reduir l’alçada del sostre; la capella de Tots els Sants va ser reconvertida en sagristia; i també es va finalitzar la construcció dels pisos superiors del campanar. Durant el període de l’abat Montero, el 1798, es va reformar el presbiteri amb la col·locació d’una balustrada de marbre.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Arran de la desamortització de Mendizábal, el 1835, la comunitat benedictina es veié obligada a abandonar el monestir. El conjunt monumental va passar a mans de l’Estat i es va produir l’espoli de les cases monacals. L’any 1844 l’Estat va cedir a l’Ajuntament de Sant Cugat el palau Abacial, l’església i la mina d’aigua. Tres anys més tard, el claustre. L’any 1856 en els antics horts del monestir s’hi va construir el cementiri municipal i les escoles públiques es van instal·lar al claustró i a la sala capitular. El 1911 es va enderrocar l’edifici de l’arxiu. Deu anys més tard, el 1921, es va aterrar la muralla nord per fer un camp de futbol.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El 1931 el monestir va ser declarat Monument Nacional. El 1962 es va instal·lar al claustre l’Escola Internacional de Pintura Mural. El 1968 el monestir va acollir la nova Universitat Autònoma de Barcelona, per la qual cosa es va enderrocar la tàpia construïda en temps de l’abat Azara. I es van traslladar el cementiri, l’escorxador i el camp de futbol. En les dependències perimetrals del claustre l’any 1982 s’hi va ubicar el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya. Un cop va ser construïda a Valldoreix una seu de nova planta per aquest centre, l’any 2003 el monestir va passar a acollir el Museu de Sant Cugat.</span></span></span></span></p>	41.4733489,2.0856522	423654	4591709		08205	Sant Cugat del Vallès	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94346-00301.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94346-00302.jpg	Legal	Gòtic\|Modern\|Medieval	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Estructural	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2025-03-12 00:00:00	Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL)			93\|94\|85	47	1.3	1781	40	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:43
64245	Torre Roja	https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-roja	<p>AA.DD. (1991). Catalunya Romànica, vol. XVIII: El Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Barcelona: Ed. Gran Enciclopèdia Catalana, p. 420-421. AVENTÍN i PUIG, M. (1990). Vilamajor (872-1299). De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme. Sabadell: ed. Ausa, p.20-21. NOGUÉS, J; CAMPUZANO, Ll. (2015). Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a la Plaça de l'Església de Sant Pere. Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental). Barcelona: Generalitat de Catalunya. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Inèdita. CATALÀ ROCA, P. (1969). 'Antic palau comtal o castell de Vilamajor'. Els castells catalans. Vol. II. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, p. 281-286. CORREA SALA, O. (2014). Pla Director de la Torre Roja de Sant Pere de Vilamajor. Barcelona: Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL), Diputació de Barcelona. Àrea de Territori i Sostenibilitat. DOÑATE ARQUITECTES ASSOCIATS (2011). Catàleg de béns a protegir. POUM. Sant Pere de Vilamajor: Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. GALÍ, D.; LACUESTA, R. (2014). Estudi històric del conjunt monumental format per l'església parroquial de Sant Pere de Vilamajor i el seu campanar exempt. Barcelona: Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL), Diputació de Barcelona. GALLARDO, A. (1938). Del Mogent al Pla de la Calma. Barcelona: Impremta Comas, p. 69. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (1989). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (Sant Pere de Vilamajor). HERRERO i BARÓ, H. (2012). 'La Torre Roja de Vilamajor: la torre que va veure néixer el rei Alfons'. D'aquí: la revista gratuïta de gent, racons i coses nostres, nº 2 (gener 2012). Sant Antoni de Vilamajor: Banchs de Comunicació, p. 22-25. HERRERO i BARÓ, H. (2013). Informe: Atorgament de l'honor de fill adoptiu de Sant Pere de Vilamajor a l'il·lustre senyor Pompeu Fabra i Poch. Sant Pere de Vilamajor: Centre d'Estudis de Sant Pere de Vilamajor. MARTI BONET, J.M. [et al.] (1981) 'Vallès Oriental'. Catàleg monumental de l'Arquebisbat de Barcelona, Vol. I/1. Barcelona: Arxiu Diocesà de Barcelona: Akribos, p. 299-306. MASAGUÉ i TORNÉ, J.Mª (2003). 'L'església de Sant Pere de Vilamajor'. XXIV Ronda Vallesana: Sant Pere de Vilamajor. Sabadell: Unió Excursionista Sabadell, p. 27-38. VALL, R.; MASVIDAL, A. (1983). El romànic del Vallès. Sabadell: ed. Ausa, p.110.</p>	XI		<p>La Torre Roja és una edificació exempta de l'actual església parroquial de Sant Pere de Vilamajor, situada al davant de l'extrem sud-est de la mateixa. Formava part del desaparegut temple romànic. El seu nom prové de les pedres vermelloses de gres del Figaró. Es tracta d'una torre romànica d'estil llombard, construïda al segle XI. És de planta quadrada i consta d'un cos basamental de dos pisos, d'un coronament amb dos pisos més, cobert amb un terrat. Presenta una línia d'imposta, situada entre la planta segona i la tercera, amb arcuacions cegues i dents de serra. El cos basamental és massís, i tan sols s'hi obren tres espitlleres, a la banda sud i una a la oest. Presenta a la cara nord una porta adovellada d'arc de mig punt. El coronament és obert amb finestres geminades d'arc de mig punt. A la planta segona s'hi obre el primer cos d'obertures, les quals es repeteixen en els quatre punts cardinals. Està format per finestres geminades d'arcs de mig punt, amb el mainell compost per dues columnes d'estil dòric, coronades amb capitells mensuliformes, decorats amb motius geomètrics. A la planta tercera, a les cares est i oest, s'hi obren finestres geminades similars a les de la planta inferior, tot i que la de la cara de llevant presenta una remodelació posterior en el mainell. I les cares nord i sud presenten un sol arc, fet amb pedra granítica, corresponent a una reforma posterior, per tal de encabir-hi unes campanes més grans. L'última planta, la coberta, és un terrat transitable. Està coronada amb una cornisa de perfil esglaonat de maó, sobre la que hi ha una barana de merlets triangulars esglaonats, fets també amb maó. La façana sud presenta dos sobreeixidors. El parament de la torre és de carreus ben treballats, disposats en filades lineals i regulars, i les cantonades i obertures es troben emmarcades amb pedra. La factura del parament de la torre és contínua. Les seves mides aproximades són 25 m d'alçada i 6 m de llargada per cada costat de la façana. A l'interior de la torre s'hi accedeix a través d'una porta adovellada d'arc de mig punt. La planta d'accés es troba coberta per una volta de canó de mig punt de pedra, amb una petita obertura rectangular emprada per a pujar i baixar els contrapesos de la maquinària del rellotge del toc de campanes; presenta també altres obertures de la construcció de la cintra de la volta. Per sobre hi ha un espai de doble alçada, format per una volta de canó rebaixada de pedra, i construïda en sentit contrari a la de la planta accés. En aquest espai es troben les escales de pedra, que donen accés, en tres trams, a la primera planta. A les que s'hi accedeix per una porta, que es troba al costat oest del passadís de volta, similar a la d'entrada a la torre. A cada replà intermedi de l'escala hi ha una espitllera per tal d'il·luminar l'interior. Els murs de la meitat inferior del cos baix fan 1,6 m de gruix (superior a la resta), ja que es troba l'escala de pedra, i presenten les senyals de la bastida de la seva construcció. A la planta primera s'inicien unes escales de volta a la catalana ceràmica, que donen accés, en sis tramades, a la segona planta. Els murs interiors també presenten les senyals de la bastida de la seva construcció, i hi ha una espitllera a la cara la sud que il·lumina l'espai. Aquestes escales foren construïdes probablement l'any 1929, i substitueixen una antiga escala de cargol d'obra, de la que actualment només es conserva l'arrencada. I l'emmarcament en pedra del perfil rodó de l'antic pas fins al darrer tram d'escala. La volta de canó de mig punt també presenta l'obertura rectangular emprada per a pujar i baixar els contrapesos de la maquinària del rellotge del toc de campanes, però es troba tapiat i reforçat amb perfils metàl·lics (segueix a apartat observacions).</p>	08234-1	Església de Sant Pere. Plaça de l'Església s/n, 08458, Sant Pere de Vilamajor.	<p>Les primeres referències documentals sobre intervencions al campanar, que han estat recentment revisades per David Galí i Raquel Lacuesta (vegeu bibliografia) són de l'època de les obres de construcció de la nova església parroquial de Sant Pere de Vilamajor, al segle XVII. L'any 1887 es va construir el mausoleu de la família Soler de Vilarrasa a tocar de la façana de migdia del campanar. Segons consta en el Llibre particular parroquial, els Soler s'havien enterrat al peu del campanar des d'abans de l'any 1250. Entre 1928 i 1932, Santiago Escudero, rector de la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, va dur a terme algunes reformes al campanar. L'any 1932 es va dur a terme el repicat de l'arrebossat blanquinós que revestia el parament del campanar, fet pel qual va canviar l'aspecte exterior de la torre al quedar a la vista la pedra rogenca de gres del Figaró que la basteix. També es va eliminar el cos del pas de comunicació entre el campanar i l'escala del cor, es va col·locar el paviment de rajols del cos superior. És probable que en aquesta època es substituís l'antiga escala de cargol del campanar per l'actual.</p>	41.6840200,2.3881900	449081	4614875		08234	Sant Pere de Vilamajor	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08234/64245-foto-08234-1-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08234/64245-foto-08234-1-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08234/64245-foto-08234-1-3.jpg	Legal	Medieval\|Romànic	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Religiós	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2019-12-23 00:00:00	Virgínia Cepero González		A la segona planta hi ha el primer cos d'obertures, on es troba la campana de quarts penjada al centre de la volta que cobreix l'espai, que presenta obertures de la construcció de la cindra. A l'interior de les finestres hi ha baranes simples de ferro forjat. Una escala de gat dona accés al cos superior, que es troba cobert per una volta bufada de pedra. Aquesta volta també presenta senyals de la construcció de la cindra, i una obertura quadrada que permet l'accés al terrat. Al cos superior, hi ha encabides una campana gran a la banda nord, una altra gran al sud i dues de mida mitjana a l'est. A l'última planta s´hi accedeix a través de l'obertura quadrada de la volta, que es troba coberta per un badalot. La tradició historiogràfica local, defensada per Josep Corominas l'any 1921 i per Santiago Escudero l'any 1932, atribueix que la Torre Roja hauria tingut, originàriament, funcions militars, com a torre de l'homenatge de l'antic castell i residència dels comtes de Barcelona (Arxiu Diocesà de Barcelona, fons de la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, capsa 53, història, delmes i notificacions. Elencus de la parròquia de Sant Pere de Vilamajor, 1921). Segons Antoni Gallardo i Garriga (GALLARDO 1938: 69), aquesta interpretació seria versemblant, ja que a la part de la torre que dona cap a l'antic cementiri, hi havia una mènsula del segle XV, que demostra que la torre havia estat unida a d'altres habitacions i, per tant, hauria format part d'una construcció civil. D'altra banda, l'important gruix dels murs inferiors respondria també a una finalitat més militar que no pas religiosa. Segons el mateix autor, en la fàbrica del campanar s'observen tres etapes constructives: la primera, corresponent a la primitiva obra romànica, la segona, datada entre finals del segle XIII i començaments del segle XIV, corresponent al pis de les campanes, i l'última, datada al segle XIII, corresponent a les reformes per encabir les campanes grosses. Aquesta hipòtesi és corrobora també pel nom de 'La Força' i per l'existència dels vestigis d'una altra torre circular, situada a una vintena de metres de la façana de l'església. Tot i així, segons els recents estudis històrics de David Galí i Raquel Lacuesta (vegeu bibliografia), la fàbrica del campanar és totalment homogènia i va ser concebut eminentment per a ús religiós, però va compatibilitzar aquest ús amb el civil i, esporàdicament, amb el militar. La hipòtesi sobre el probable origen de la Torre Roja com a torre de l'homenatge de l'antic castell i residència dels comtes de Barcelona, també fou defensada per la historiadora Mercè Aventín (AVENTÍN i PUIG 1990: 21). D'altra banda, durant l'any 2014 es va dur a terme una excavació arqueològica a la plaça de l'Església, que va permetre documentar els vestigis d'un mur i d'una tomba antropomorfa afectada pels fonaments de la Torre Roja. Aquest mur podria formar part dels fonaments de l'església regida pel prevere Orila (preromànica), o de l'església romànica que existia fins a la construcció de l'actual temple, i la tomba, que correspon a una tipologia d'enterrament que es dona entre els segles VI i X dC., formaria part de les tombes de la sagrera del temple primitiu. A l'any 2015 es va dur a terme treballs de neteja de l'interior de la planta baixa del campanar de l'església de Sant Pere de Vilamajor que van permetre documentar uns escadussers indicis del que podia haver estat l'acabat del nivell d'us de la planta baixa de la Torre Roja.	85\|92	45	1.1	1781	41	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:47
57931	Base de l'antiga creu de terme de La Manresana	https://patrimonicultural.diba.cat/element/base-de-lantiga-creu-de-terme-de-la-manresana		XV i XX	La creu original ha estat reemplaçada per una senzilla creu de ferro i la base ha estat traslladada uns metres. Tot plegat ha distorsionat molt l'element.	<p>Just al costat del castell de la Manresana, en una petita esplanada avui ocupada parcialment per un petit bosc, s'alça aquesta creu de terme que consta d'una base circular composta per dos graons de pedra a base de grans blocs escairats lligats amb morter. A sobre, s'hi assenta una senzilla creu metàl·lica, molt prima i estilitzada i de factura moderna, que substitueix a una anterior de pedra, avui desapareguda.</p>	08170-74	Nucli de la Manresana	<p>Les creus de terme es documenten a Catalunya a partir de l'Alta Edat Mitjana i s'erigien en encreuaments de camins i a les entrades de la població, així com al límits dels termes municipals. Aquesta creu, ubicada just al costat del castell de la Manresana, possiblement tingui orígens medievals, però se'n desconeixen referències i notícies històriques. Durant la primera meitat del segle XX va ser desplaçada uns metres del seu lloc original, i la columna i creu de pedra que es veuen a les fotos antigues van ser substituïdes per una senzilla creu de ferro.</p>	41.6964400,1.5509900	379426	4617087		08170	Els Prats de Rei	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08170/57931-foto-08170-74-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08170/57931-foto-08170-74-1.jpg	Legal	Gòtic\|Contemporani\|Medieval	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Privada	Ornamental	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2022-04-25 00:00:00	Jordina Sales Carbonell		IMATGE 1: Fotografia extreta d'una postal que porta data de 18 de març de 1914.	93\|98\|85	47	1.3	1781	6	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:42
95618	Creu de terme de Sant Cugat	https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-terme-de-sant-cugat	<p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> <p>BASTARDES PARERA, Albert (1983). <em>Les creus al vent</em>. Editorial Millà, Làmina 305.</p>	XVI	En aquests moments la creu es troba en el Centre de Restauració de Béns Culturals de la Generalitat de Catalunya restaurada a l'espera de la seva reposició. Amb motiu d'un acte vandàlic el 2021, la creu va resultar trencada.	<p>La creu de terme de Sant Cugat presenta una grada amb base circular de tres graons. A la base del fust hi ha un quart graó, d'una alçada major a la resta.</p> <p>La creu és de base octogonal i dividida en tres parts. La part inferior és llisa, amb algun relleu horitzontal, i les altres són decorades amb arcs de traceria d'estil gòtic. El nus és octogonal i subjecta la creu que, per una cara, té la representació en relleu de la Mare de Déu i, per l'altra, la representació de Crist. Els braços de la creu, motllurats, estan rematats amb una flor de lis.</p>	08205-611	Recinte murallat del monestir de Sant Cugat del Vallès	<p>Aquesta creu es pot datar al segle XVI. Anteriorment estava situada al camí dels Monjos, prop de la capella de Sant Domènec. El 1940, un cop restaurada després que per la Guerra Civil fos malmesa, va ser col·locada en l'emplaçament actual, a l'interior del recinte de monestir.</p> <p>L'any 2021 va ser objecte d'un acte vandàlic i es va trencar en diversos fragments. El 2023 la creu es troba al Centre de Restauració de Béns Culturals de la Generalitat de Catalunya, ja restaurada i a l'espera de la seva reposició.</p>	41.4733855,2.0848897	423591	4591714		08205	Sant Cugat del Vallès	Restringit	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/95618-061101.jpg	Legal	Modern	Patrimoni immoble	Element arquitectònic	Pública	Simbòlic	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2025-03-12 00:00:00	Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL)			94	47	1.3	1781	40	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:43
59207	Marededéu de Santa Maria del Pla del Penedès	https://patrimonicultural.diba.cat/element/marededeu-de-santa-maria-del-pla-del-penedes	<p>DIVERSOS AUTORS (1986): Catalunya romànica, Museu Episcopal de Vic. Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Volum XXII, Grup Enciclopèdia Catalana. LLORAC I SANTIS, Salvador (2015): El Pla del Penedès. Un municipi al cor de la comarca del Penedès històric, El Cep i la Nansa. QUERALTÓ SEGARRA, Pere (Coord.) (1994): El Pla, històries de l'ahir i de l'avui. Parròquia de Santa Magdalena del Pla del Penedès, Parròquia de Santa Magdalena. http://www.museuepiscopalvic.com/ca/colleccions/romanic/marededeu-de-santa-maria-del-pla-del-penedes-mev-828</p>	XIII	Ben conservada, inclosa la policromia, amb restauracions.	<p>Imatge de Maria, mare de Jesús, i de l'Infant, tallada en fusta, de mitjan segle XIII. Escultura anònima, que mesura 83 d'alçada, per 41 d'amplada i 27 de costat, restaurada. Talla realitzada en fusta d'alba, policromada. La Verge és representada asseguda, sobre un tron monumental, de tradició clàssica, amb quatre columnes cilíndriques finalitzades amb esferes. Porta toca blanca, túnica negrosa, mantell daurat i corona. L'Infant Jesús és representat assegurat a la falda, vestint túnica vermella i mantell daurat, també amb corona. Té un rostre semblant al de la mare, duu el llibre de la llei a la mà esquerra i amb la mà dreta fa el gest de benedicció. Es tracta d'una marededéu de gran format que respon a la iconografia de tradició bizantina pròpia del segle XII, representada com a tron de l'infant Jesús, assegut al bell mig de la falda. El fet de que la imatge no esbossi un clar somriure, com és habitual en altres marededéus romàniques d'aquesta època, li confereix una impressió distant, reforçada per la mirada també allunyada. Aquesta voluntat estètica de majestuositat i reialesa apropa la imatge als tallers escultòrics barcelonins de la primera meitat del segle XIII (MEV, 2017). Per totes les seves característiques es data d'entre el segon quart i el tercer quart del segle XIII (MEV, 2017), entorn 1230-1260 (QUERALTÓ, 1994:40). Els estudis de la talla indiquen que té una gran semblança i fins i tot contemporanietat amb la marededéu de Santa Maria de Sant Martí Sarroca, desapareguda el 1936. Forma part de la col·lecció del Museu Episcopal de Vic, on roman exposada al públic, amb el número de col·lecció MEV 828.</p>	08164-85	Plaça Bisbe Oliba, 3, Vic.	<p>La talla romànica procedent de Santa Maria Magdalena del Pla del Penedès va ser donada pel bisbe Josep Morgades, nadiu de Vilafranca del Penedès, al Museu Episcopal de Vic juntament amb altres obres d'art. El Museu Episcopal de Vic va ser fundat l'any 1889. Sembla ser que la talla va ser donada al bisbe l'any 1883, probablement pel rector d'aleshores, Miquel Felip, per motius desconeguts, tot i que possiblement com a regal per algú favor rebut (LLORAC 2015: 201; QUERALTÓ, 1994:40). Des d'aleshores forma part de la col·lecció del Museu Episcopal de Vic, on actualment roman exposada en la sala 4, d'art romànic, a la planta 0.</p>	41.4177400,1.7129500	392442	4585931		08164	El Pla del Penedès	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08164/59207-foto-08164-85-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08164/59207-foto-08164-85-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08164/59207-foto-08164-85-3.jpg	Legal i física	Romànic\|Medieval	Patrimoni moble	Objecte	Privada accessible	Científic	BCIN	National Monument Record	Religiós i/o funerari	2020-01-13 00:00:00	Josep Font i Piqueras	Anònim	Museu Episcopal de Vic, codi col·lecció MEV 828	92\|85	52	2.2	1781	3	Patrimoni cultural	2026-10-17 05:42

Inici
Anterior
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
Següent
Final

Estadístiques 2026

patrimonicultural

Mitjana 2026: 3879,16 consultes/dia

Sabies que...?

...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?

Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.

Exemple: http://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml

Documentació

Documentació de l'API REST Catàleg de dades Què són les dades obertes? Idees i exemples Avís legal i normes d'ús