Conjunt de dades |
Últim canvi
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 38475 | Barraca 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2 | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. | XVIII-XIX | A l'angle nord-oest ha perdut part del recobriment d'argila de la coberta. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i exempta en mig d'un camp de blat. És de planta quadrangular de 3,75 x 3,50 metres i murs de 60 cm d'amplada. Coberta amb volada o cornisa, sobreposada per aproximació de filades i llosa plana final, coberta d'argila. Obertura orientada al nord-est, amb la llinda recta. | 08010-126 | a 250 m. nord-est de Can Vila. | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Artés aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Artés, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages i Artés, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7887000,1.9455500 | 412384 | 4626854 | 08010 | Artés | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38475-foto-08010-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38475-foto-08010-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38475-foto-08010-126-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Fins els anys 1990 la barraca es trobava al bell mig d'una plantació d'ametllers. Actualment s'hi planta blat i altres cereals. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | |||||||
| 38474 | Barraca 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1 | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. | XVIII-XIX | Barraca de vinya construïda en pedra seca i adossada en un marge. És de planta circular, d'uns 2'5 m. de diàmetre i murs de 45 cm d'amplada de pedres molt irregulars. Volta per aproximació de filades i recoberta externament amb argila. Entrada lateral orientada a llevant. Envoltada d'esbarzers. | 08010-125 | a 200 m. nord-est de Can Vila | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Artés aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Artés, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages i Artés, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7890100,1.9441400 | 412267 | 4626889 | 08010 | Artés | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38474-foto-08010-125-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38474-foto-08010-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08010/38474-foto-08010-125-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Al costat esquerra de la barraca hi ha una figuera. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | ||||||||
| 37404 | Xiprers de Mas Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xiprers-de-mas-coll | AJUNTAMENT D'ALELLA (2010). Catàleg patrimoni històric, artístic, cultural i mediambiental; dins el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal d'Alella. | Element lineal d'uns 60 metres de longitud aproximadament, situat en una zona verda municipal d'una amplada compresa entre els 3 i els 5 metres delimitada per la vorera del carrer i els murs del darrere de diversos habitatges. Està format per cinc xiprers d'entre els quals en destaca un que mesura 1,60 metres de perímetre tant a la base com a la volta de canó. Té una alçada d'uns 13 metres i una capçada de 2,5 metres de diàmetre. Les característiques dels altres xiprers són similars, si bé no tan desenvolupats. Hi havia un sisè exemplar que va ser tallat l'any 2005 perquè estava mort. | 08003-264 | Zona verda ubicada al carrer La Selva, del nucli de Mas Coll | 41.5023000,2.2848200 | 440311 | 4594766 | 08003 | Alella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08003/37404-foto-08003-264-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08003/37404-foto-08003-264-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | |||||||||||||
| 37390 | Plàtans de Mas Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/platans-de-mas-coll | AJUNTAMENT D'ALELLA (2010). Catàleg patrimoni històric, artístic, cultural i mediambiental; dins el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal d'Alella. PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. PHILIPS, Roger (1989). Los Arboles. Editorial Blume, S.A. Barcelona | Periòdicament s'hi duen a terme treballs puntuals de poda selectiva de brancam per tal de reduir afectacions a l'aparcament de la masia de Can Coll. | Aquest element lineal està format per 14 plàtans de dimensions considerables, distribuïts en dues fileres. Els que ocupen la filera més propera al carrer estan sensiblement més desenvolupats que els de l'interior, que reben menys llum i tenen el condicionant del mur de la masia de Can Coll. Els més desenvolupats arriben fins els dos metres de perímetre de base i de volta de canó mentre que els de l'interior no assoleixen, tret d'alguna excepció, el metre i mig de perímetre. Tanmateix, tots ells tenen unes alçades importants, superant els 20 metres, i copes de més de 10 metres de diàmetre. | 08003-250 | Zona verda del carrer de Mas Coll, per sota de l'aparcament de la masia de Can Coll | Aquest arbre en condicions òptimes, pot arribar a viure 300 anys. Malgrat tractar-se d'un arbre de ribera, el trobem sovint plantat com a ornamental de parcs i carrers, ja que suporta força bé la pol·lució atmosfèrica. Aquests arbres acostumen a ser aixopluc de moltes espècies d'ocells com el pardal, la garsa, la cadernera o el verdum. En els més vells, a peu de carreteres fins i tot, poden fer-hi niu algunes espècies de rapinyaires nocturns, com el xot i el mussol. | 41.5014100,2.2868100 | 440476 | 4594666 | 08003 | Alella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08003/37390-foto-08003-250-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08003/37390-foto-08003-250-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Es tracta d'un arbre caducifoli, corpulent i amb una capçada arrodonia, molt ampla. El tronc és recte, amb l' escorça prima de tons verds grisosos que forma petites plaques irregulars que acostumen a caure durant tot l'any. Els fruits són petits i nombrosos, agrupats de dos en dos, en forma de boles d'uns 4 cm. de diàmetre. Floreixen a principis de la primavera i fructifiquen a finals d'estiu. Les fulles són grans, de tres a cinc lòbuls dentats. Del pecíol llarg i en forma de pita, surten tres nervis principals. | 2151 | 5.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:27 | ||||||||||
| 86879 | Can Donal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-donal | <p>Estrada, J. Vías y poblamiento en el Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. 1969.</p> <p>Prevosti, M. Cronologia i poblament a l'àrea rural d'Iluro. Mataró. 1981.</p> <p>Ribas, M. El poblament d'Ilduro. Barcelona. 1952. </p> <p>Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. Ajuntament de Teià. 8 d'ocubre de 2015. </p> <p>Àrea de Coneixement i Recerca. Direcció General de Patrimoni Cultural. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. </p> | III d.C. | Estat de conservació desconegut | <p>'Cova' que fou utilitzada per allotjar enterraments romans. Fou reforçada per lloses d'argamassa de picadís. Els enterraments eren fets en tègula. Els materials recuperats foren: fragments de ceràmica grollera romana, dòlia, 2 pesos de teler, fragments de llantions i llacrimatoris en vidre blau, amb estries. </p> | 08281-71 | Zona urbanaCova natural d'enterrament inhumació col·lectiuLa ubicació d'aquesta 'cova' no s'ha pogut localitzar.En coordenades i cadastre hi ha lloc aproximat on es creu que es va localitzar. | <p>192-476 Romà. Segle III. Romà Baix Imperi. </p> | 41.4934388,2.3365468 | 444621 | 4593748 | 08281 | Teià | Fàcil | Inexistent | Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Àlvar Sáez Puig | Cova natural d'enterrament inhumació col·lectiu. La informació que es té d'aquest probable jaciment és molt confusa. La ubicació d'aquesta 'cova' no s'ha pogut localitzar. | 83 | 1754 | 1.4 | 2484 | 21 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:52 | |||||||
| 61300 | Can Maginàs II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-maginas-ii | GRÀCIA, V.. Estrat: revista d'Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga. Secció d'Arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada. p.12-14. | El jaciment està sota la via ferria | Jaciment a l'aire lliure on s'han recuperat restes d'indústria lítica feta amb quars (un bifacial, un 'chooping tool' i una rascadora bilateral còncava), datada del Paleolític Inferior (300000 a.C -120000 a.C). | 08211-252 | Zona urbana, situat en la cruïlla del carrer Hospitalet amb el carrer Constitució. | Els 'chooping tool' consisteix en un códol treballat per un o per els dos costats. Cronologicament daten del Paleolític Inferior (2,5 m.a- 150.000), pertany a l'indústria lítica més antiga constatada, anomenada Modus I o Olduvaià. Per altra banda els bifaços suposen una evolució dintre de l'indústria lítica del Paleolític Inferior anomenada de Modus II o Axelià, és l'element més característic, consisteix en un códol treballat per percussió que forma una eina multifuncional (podia servir per caçar grans animals, treure l'escorça dels arbres o cavar terra). | 41.3885400,2.0445800 | 420121 | 4582331 | 08211 | Sant Feliu de Llobregat | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08211/61300-foto-08211-252-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08211/61300-foto-08211-252-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08211/61300-foto-08211-252-3.jpg | Inexistent | Paleolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | ADRIÀ COLOM - CENTRE D'ESTUDIS COMARCALS DEL BAIX LLOBREGAT | 77|76 | 1754 | 1.4 | 11 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:47 | |||||||||
| 59246 | Can Tiana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tiana | <p>DE SA, O: 'Apareixen les restes d'una vila romana en unes obres a Ripollet', Diari AVUI, 1993.</p> | -III - V | <p>Jaciment arqueològic ric en restes de materials ceràmics. Aquestes restes van ser localitzades en un marge que havia estat parcialment afectat en realitzar-se una obertura per a l'entrada de camions cap a un magatzem de materials industrials.</p> | 08180-6 | Zona urbana, barri del Pont Vell - Can Tiana, Ripollet (08291) | <p>El jaciment era una possible vila romana localitzada al barri de Can Tiana de Ripollet, i descoberta pel col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola (CRAC) durant els rebaixos de la urbanització .L'arqueòloga Goretti Vila va descriure a la Carta Arqueològica de Ripollet (1993): 'Respecte les possibilitats del jaciment és difícil aventurar res sense una excavació arqueològica. De totes maneres, el fet que el solar no es trobi edificat, el deixen de moment protegit sota el sediment.</p> | 41.4992600,2.1433300 | 428499 | 4594536 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | És difícil localitzar exactament el jaciment degut a la forta urbanització de la zona durant els últims anys. Per aquesta raó s'ha reproduït la descripció i els comentaris que es troben a la fitxa del Servei d'Arqueologia del Departament de Cultura. | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | |||||||||||
| 59244 | Carretera de Ripollet a Santiga 'Fons de Ripollet' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carretera-de-ripollet-a-santiga-fons-de-ripollet | <p>MARCET, R., PETIT, Mª A. 'Assentaments d'habitació a l'aire lliure de la comarca del Vallès, del Neolític al Bronze final'. Estudios de la Antigüedad, nº2, UAB, 1986, p.113. RENOM, V. Diari d'excavacions. Mecanografia inèdita. Museu d'història de la Ciutat. Sabadell, Vol.I RENOM, V. 'La secció de Prehistòria' Anuari del Museu de Sabadell 1934, p.21</p> | IXaC-VIIaC | <p>Jaciment arqueològic proper al punt quilomètric 1 de la carretera que va de Ripollet a Santiga, entre la plana i la masia Can Grasses, van ser localitzades i excavades un nombre indeterminat d'estructures circulars de 2m. de diàmetre del Bronze Final (-900 / -650) Eren molt pròximes les unes amb les altres. Segons R. Marcet i Mª A. Petit, probablement es tractava d'un conjunt de fons de cabanes corresponents al Bronze final, en un moment força avançat. Cal destacar que conservaven en el seu interior gran quantitat de tovots, tots ells amb una cara plana, els quals devien formar part del sosteniment d'aquestes estructures.</p> | 08180-4 | Zona urbana de la carretera Santiga de Ripollet | <p>V. Renom va excavar la zona durant el mes d'agost de 1934. Actualment és un camp de conreu al costat de la carretera de Santiga.</p> | 41.5052500,2.1493300 | 429006 | 4595196 | -900-650 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Bo | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | El material arqueològics són dipositats al Museu d'Història de la Ciutat (Sabadell) amb el número d'inventari 2432, número d'accés 6.100. | 79 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | ||||||||
| 53133 | Muralla de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/muralla-de-montserrat | Laudo, Susana. 'Fitxa de l'inventari del patrimoni cultural del Parc Natural de la muntanya de Montserrat'. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Molas i Rifà, Jordi (1998). 'Guia oficial de Montserrat'. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. | XV-XIX | Es tracta d'un fragment | A la plaça de Santa Maria, a la dreta, hi ha un fragment de l'antiga muralla. Al seu bell mig, el portal d'entrada amb l'escut de Montserrat datat de l'any 1565. Per aquest portal renaixentista s'accedeix a la Pujada de Nostra Senyora, que porta a la plaça de Santa Maria. | 08127-109 | Zona urbana al voltant del monestir de Montserrat, a la plaça de l'Abat Oliba | Després de la primera arribada, pacífica, dels francesos, la Junta Superior de Catalunya decretà la fortificació de Montserrat. En signar l'acta, hom signà la destrucció del santuari. Era el mes de maig de l'any 1810. El santuari es convertí en caserna i fortalesa. La inèpcia que tria el santuari per a 'plaza de armas' presidí les obres de fortificació. Un estimoni ocular (el doctor Gibert, de Monistrol), anotà 'Feren venir ingeniers perquè disposassen lo modo de fortificar, però com tots los que vingueren eren una colla d'ignorants, encara que los mudaren vàries vegades mai no adelantaren res, sinó fer gastos crescudíssims a la província; i sempre feren pataqueries i coses inútils, com a ala fi es demostrà'. Els francesos es presentaren a Montserrat per segona vegada el 1811. La tercera vinguda dels francesos va ser el 28 de juliol de 1812. En abandonar el lloc, el dia 31 de juliol, col·locaren grans quantitats de pólvora en llocs estratègics i volaren el monestir. | 41.5922300,1.8354700 | 402942 | 4605158 | 08127 | Monistrol de Montserrat | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08127/53133-foto-08127-109-1.jpg | Inexistent | Renaixement|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Helena Garcia Navarro | 95|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:37 | ||||||||
| 59243 | Mas Duran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-duran | <p>Jaciment arqueològic fruit d'una prospecció superficial realitzada per R. Subirana en la zona propera a l'antiga masia Can Duran (Mas Duran), llavors finca militar i ara un polígon industrial. Els materials recollits i conservats en el Museu de Sabadell són tres destrals de pedra polida ingressades per l'autor de l'excavació.</p> | 08180-3 | Zona urbana a l'est del terme municipal de Ripollet (08291) | <p>Les úniques referències documentals sobre aquest jaciment són els pocs materials dipositats en el Museu de Sabadell, fruit de la prospecció d'en R. Subirana. El Mas Duran era una gran finca ubicada a la línia limítrofa amb Montcada i Reixac, al costat del carrer de València, i propietat durant el segle XIX de Joan Almirall i Vida.</p> | 41.4977900,2.1670700 | 430479 | 4594354 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59243-foto-08180-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59243-foto-08180-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59243-foto-08180-3-3.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | Prospecció realitzada per R. Subirana, Museu de Sabadell, 1988. Ubicació del material: Museu d'Història de la Ciutat (Sabadell) nº inv.2497. | 79|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | ||||||||||
| 53083 | Escala de l'Enteniment (Ramon Llull) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escala-de-lenteniment-ramon-llull | AAVV (2007). 'Subirachs a Montserrat'. Barcelona: ed. Mediterrània Laplana, Josep de C. (2001). 'Montserrat, mill anys d'art i història'. Manresa: Fundació Caixa de Manresa i Angle Editorial. Laudo, Susana. 'Fitxa de l'inventari del patrimoni cultural del Parc Natural de la muntanya de Montserrat'. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Molas i Rifà, Jordi (1998). 'Guia oficial de Montserrat'. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. | XX | Construcció formada per vuit blocs rectangulars de pedra que s'enfilen de forma helicoidal i que acaben en un cub. Cada bloc representa un èsser cognoscible, seguint una jerarquia que va des del més material fins al més espiritual: pedra, flama, planta, bèstia, home, cel, àngel, déu. L'alçada total del monument és de 870 cm, i representa l'Escala de l'Enteniment de Ramon Llull, en la qual tot gira entorn de la formulació òptima d'una eina racional, capaç de 'demostrar' la Veritat, és a dir, el Déu de la Trinitat i l'Encarnació, que salva l'ésser humà i dóna raó del món. | 08127-59 | Zona urbana a l'entorn del monestir de Montserrat (plaça dels Apòstols) | Entre alguns dels temes que apareixen al llarg de la trajectòria de Subirachs hi ha l'evocació a l'escriptor Ramon Llull. L'any 1976 va fer el seu primer homenatge a Ramon Llull, amb la realització d'aquest monument escultòric, encarregat per la Diputació Provincial de Barcelona. A partir d'aleshores, l'escala, com a forma concreta però també com a signe enigmàtic, ha estat una de les imatges que l'escultor ha incorporat amb més freqüència en el seu habitual món de símbols. | 41.5943700,1.8411300 | 403417 | 4605390 | 1976-77 | 08127 | Monistrol de Montserrat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08127/53083-foto-08127-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08127/53083-foto-08127-59-2.jpg | Inexistent | Cubisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Helena Garcia Navarro | Josep M. Subirachs | 108|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:37 | |||||||
| 80781 | Casa de l'Espluga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-lespluga | <p>BALLBÈ, M.: Aportació històrica de Mura. Les cases de pagès. Mura. 1997.</p> <p><span><span>FERRANDO ROIG, Antoni (1983) Els masos medievals de l’Espluga i la Rouriga. Butlletí de la UE Sabadell, 66. Pàg. 9-16. 1983. Enllaç: <a href='https://drive.google.com/file/d/1AC0says0Q914i0XL-x1h9PLA5o_3MqEN/view'>https://drive.google.com/file/d/1AC0says0Q914i0XL-x1h9PLA5o_3MqEN/view</a></span></span></p> | XII-XIII | Està mig ensorrada | <p>A prop de la balma de l'Espluga es troben les restes de l'antic mas de l'Espluga. Resten uns fragments de murs que formen angle recte d'un metre i mig d'alçada fet amb pedra de mida grossa i disposats en una zona de desnivell del terreny. També resta una antiga cisterna que està coberta amb un arc de mig punt de pedra disposada a sardinell i un tros de mur construït pel sistema d'opus spicatum.</p> | 08139-59 | Zona turó de la Pola | <p>En l'any 1336 el mas de l'Espluga és citat com un mas depenent de La Mata. Diferents documents de 1530, 1589 i 1560 de La Barata, esmenten el mas. Probablement tinguès relació directa amb la balma obrada de l'Espluga i probablement el topònim del mas faci referència a aquest habitatge anterior en una balma o espluga. A la consueta de Mura de 1592 no s'esmenta el mas, fet que pot deixar constància que ja estava abandonat i sense habitants.</p> | 41.6494800,1.9518600 | 412720 | 4611390 | 08139 | Mura | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80781-foto-08139-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80781-foto-08139-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80781-foto-08139-59-3.jpg | Legal | Romànic|Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2021-08-10 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Es troba dins la zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Per arribar cal agafar un camí asfaltat que surt a l'esquerre en el P.Q.11 de la carretera BV-1221 de Terrassa a Talamanca. Cal pujar caminant fins el Coll de Tres Creus, passar per la Balma de la Porquerissa, sota la balma i Font de la Pola, i sota el turó de l'Espluga, on trobem la balma de l'Espluga. Està a 20 minuts caminant de la font de la Pola. La casa està a l'altra banda del torrent, en la carena, envoltada de feixes recobertes per vegetació. | 92|93|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:37 | |||||||
| 80780 | Balma de l'Espluga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-de-lespluga | <p>BALLBÈ, M.: Aportació històrica de Mura. Les cases de pagès. Mura. 1997. FERRANDO I ROIG, A . (1983). El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Unió Excursionista de Sabadell. SOLÀ, J. (1935). Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt. C.E.Terrassa.</p> | Resten poques estructures en mal estat | <p>Es troba al Turó de l'Espluga, turó en el que hi ha diverses balmes al seu vessant sud. El conjunt està format per dues balmes obrades i l'antic mur de contenció del camí que passa per davant. Les balmes naturals es van formar per l'erosió en una veta d'arenisca rogenca que recorre la cara sud del turó. La més remarcable és la de ponent, que és la més gran, mentre que la de llevant, de més petites proporcions, sembla una construcció auxiliar que no presenta cap element destacable. Així, la balma gran presenta elements destacables, entre els que hi ha fragments d'opus spicatum en un dels murs interiors, així com en fragments d'un mur exterior. Hi ha parts dels murs fets amb carreus ben escairats i amb obertures actualment tapiades. Probablement hi hagué un doble pis fet amb troncs que han deixat marques a la roca. El sostre de la balma està fumat. A prop de la balma hi ha una bassa artificial de recollida d'aigua.</p> | 08139-58 | Zona turó de la Pola | <p>El parament pot indicar que la construcció seria dels primers segles medievals, cap al segle IX-X, tot i que no disposem de documentació que deixi constància de la balma. El 1336 està documentat el mas de l'Espluga com una dependència del mas de la Mata. Probablement la balma fou ocupada en un principi i posteriorment es construís el mas. Els murs han estat consolidats recentment (anys 90) pels Serveis del Parc, que van modificar una part dels murs de la balma i van fer un portal nou. La zona de Sant Llorenç del Munt és geològicament, de conglomerats calcaris, fet que ha propiciat una gran formació de cavitats càrstiques que es van formar a l'Eocè inferior. Moltes d'aquestes cavitats han estat utilitzades com aixopluc al llarg dels temps, essent una de les primeres tipologies d'habitatges de la zona molt freqüent al terme de Mura. Moltes d'aquestes balmes conserven elements arquitectònics afegits consistents en murs que tanquen l'obertura de la balma per ocupar l'interior. Algunes han acabant desenvolupant un habitatge complex com el Puig de la Balma o el Peric, mentre que d'altres tan sols tenien unes poques parets per fer funcions d'aixopluc de persones i animals. Sembla que aquest fenomen s'iniciaria en època medieval, tot i que seria necessària una recerca a fons per determinar els usos de cada una d'elles. Com a dada històrica cal recordar que el 1850 les coves i abrics naturals van ser tapiats per ordre del Capità General per posar fi als malfactors que trobaven refugi (Ferrando, 1993).</p> | 41.6535900,1.9549700 | 412985 | 4611843 | 08139 | Mura | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80780-foto-08139-58-2.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Lúdic | 2020-09-28 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Es troba dins la zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Per arribar cal agafar un camí asfaltat que surt a l'esquerre en el P.Q.11 de la carretera BV-1221 de Terrassa a Talamanca. Cal pujar caminant fins el Coll de Tres Creus, passar per la Balma de la Porquerissa, sota la balma i Font de la Pola, i sota el turó de l'Espluga, on trobem la Balma. Està a 20 minuts caminant de la font de la Pola. | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:37 | ||||||||
| 80764 | Puigdoure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puigdoure | <p>BALLBÈ, M.: Aportació històrica de Mura. Les cases de pagès. Mura. 1997. FERRANDO I ROIG, A . (1983). El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Unió Excursionista de Sabadell. IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona.</p> | XIV-XIX | Es troba en estat de ruina que augmenta progressivament. | <p>El conjunt que forma el mas Puigdoure està format per un cos principal al que es van afegir en diferents èpoques altres cossos a la banda sud i a la nord, a més de dues edificacions més independents, un pou i un avenc que fa les funcions de cisterna de recollida d'aigües pluvials. El cos principal, situat al centre, és el que es troba en pitjor estat, tenia dues plantes d'alçada i coberta a dues aigües de teula àrab amb el carener N-S, forjat de bigues de fusta i revoltons; la façana s'obre a llevant i conserva el portal d'arc de mig punt amb dovelles de pedra sorrenca, dues finestres al pis amb llinda, brancals i ampit de pedra, una d'elles té inscrita la data de 1743, possible data d'una reforma. En la façana oposada hi ha una altra finestra d'aquestes característiques, tot i que resta tapada per altre cos afegit i molta vegetació. A la banda sud hi ha un cos fruit d'una ampliació feta al segle XIX, de planta rectangular, consta de tres plantes i coberta d'un vessant inclinat a la façana de migdia. A la planta primera hi ha dues balconeres amb la seva llosa i barana de ferro, tant llindes com brancals són de maó i estaven pintats de blanc. L'accés es realitza per una porta a la façana nord. Al costat d'aquesta edificació per la banda de ponent i tocant també a l'antiga casa, hi ha un cos rectangular que fins fa poc temps tenia dues arcades geminades de mig punt a la façana formant una eixida, però que actualment estan ensorrades. A l'interior es pot veure un espai en planta baixa que estava cobert amb volta de canó, igual que els baixos de la casa antiga que, degut al desnivell del terreny, queden soterrats. Al nord de l'edifici principal hi ha una construcció independent que conserva la teulada a doble vessant i que alberga dues tines en bon estat, una és circular i l'altre quadrada, totes dues folrades amb cairons ceràmics. Separat de la masia i davant d'aquesta, a la banda de ponent, resten els murs d'una edificació de planta rectangular que ha perdut la teulada, que albergaven un antic trull d'oli, del que resta la mola del molí, així com la silueta d'una premsa que estaria encastada a la paret. Hi ha també una cisterna a uns 25 m. al N-O de la casa que aprofita un avenc natural i acumula l'aigua de pluja que es fa arribar amb canalitzacions excavades a la paret de roca natural. L'interior de la masia es troba en mal estat ja que el sostre s'ha esfondrat, tot i que encara es poden distingir unes anelles de fusta de 1,60m. de diàmetre d'antigues bótes de vi. Al camí abans d'arribar a la casa hi ha un pou cobert amb cúpula de pedra.</p> | 08139-42 | Zona turó de Puigdoure | <p>Puigdoure surt esmentada en el fogatge de 1553 (Iglésies, 1979) que esmenta a Narcís Puig Roure. També a la consueta de Mura de 1592 (APM) hi vivía Salvador Puxtoura i 11 persones més. Aquesta informació és la que en permet afirmar que la casa ja existia al segle XIV. Tenim també un document de l'any 1633, quan Jaume Puigdoure pagès de Santa Creu de Palou, era tutor i cuidador dels fills d'Antich Puigdoure (AT; Ballbé, 1997). A la mateixa casa tenim gravada la data 1743 en una llinda de la casa antiga, probablement fruit d'una ampliació o reconstrucció, i el cos més modern data del segle XIX. Les masies de Santa Creu de Palou: Matarrodona, Puigdoure, la Casa del Putget i el Farell, al segle XVIII van tenir un important auge econòmic degut a la producció de vi, com ho demostren les llindes gravades en les portes de les cases i els cups. L'antic masover de la casa, Ramon Montagut, va trobar cinc monedes de coure, Ardits de Bilió, moneda barcelonesa de l'any 1640, en retirar la runa de la teulada de la casa antiga que se li va enfonsar. En aquella època la casa era utilitzada com a corrals de bestiar.</p> | 41.6715200,1.9425500 | 411975 | 4613847 | 08139 | Mura | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80764-foto-08139-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80764-foto-08139-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80764-foto-08139-42-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2020-09-29 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Es troba dins la zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Per arribar cal agafar el camí que surt a la dreta, entre el P.Q.6 i P.Q.7 de la carretera BV-1224 d'El Pont de Vilomara a Rocafort. Es passa per la masia del Farell i seguint el camí s'arriba a Puigdoure, que es troba sota el turó de Puigdoure. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:37 | |||||||
| 80765 | Avenc-cisterna de Puigdoure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-cisterna-de-puigdoure | XX | <p>L'avenc de Puigdoure es troba a un desnivell del terreny que hi ha entre el turó i la casa, a uns 25 m. d'aquesta. És un avenc natural al que se li ha fet una porta perquè quedi tancat, similar a les que es posen als pous. La construcció consisteix en una volta de canó a l'entrada de la cavitat que exteriorment forma una cúpula de pedra i una petita porta. Al centre de la volta hi ha gravada la data 24-2-57. L'avenc forma part d'un sistema de recollida d'aigua per ús de la casa, de manera que la cavitat fa les funcions de gran cisterna en la que l'aigua es conserva neta i fresca. L'aigua es recull de la pluja mitjançant un sistema de canals, alguns cavats a la roca i seguint el pendent del turó, de manera que l'aigua entra filtrada dins l'avenc, ja que s'escola a través del terreny. L'aigua d'aquesta cisterna natural era la que utilitzaven a la casa.</p> | 08139-43 | Zona turó de Puigdoure | <p>Tot i que l'avenc i el seu ús com a cisterna pot remuntar-se als orígens de la casa, la construcció de la porta és moderna, si fem cas a la data que pot ser 1957. El sistema de recollida d'aigua en cavitat naturals és tan antic com l'home, cosa que ens fa suposar que la utilització d'aquest avenc per aquesta finalitat potser de temps molt reculats. El fet de construir una casa en aquest lloc pot estar relacionat amb la disposició relativament fàcil d'aigua.</p> | 41.6712800,1.9423900 | 411961 | 4613820 | 08139 | Mura | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80765-foto-08139-43-2.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Productiu | 2020-09-28 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Es troba dins la zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. | 98 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:37 | |||||||||
| 80771 | Tines de Puigdoure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-puigdoure | <p>BALLBÉ, M. (1993). Les tines del mig de les vinyes a la comarca del Bages. Col. 'Quaderns'. Centre d'Estudis del Bages. Manresa. VV.AA. Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Ed. Farell. 2005.</p> | XVIII-XIX | <p>Aprofitant un desnivell del terreny, a la part de tamuntana de la casa de Puigdoure, hi ha una construcció de planta rectangular coberta amb teulada a doble vessant i amb una porta d'accés al nivell superior de manera que s'accedeix al segon pis. Es tracta del cobert que alberga dues tines, una és circular i l'altra quadrada, totes dues folrades amb cairons ceràmics que es troben en bon estat. A la penúltima filada superior dels cairons presenten un graó que servia per recolzar la tapa de fusta. Les boixes de les dues tines donen a l'interior del celler que es troba a la casa.</p> | 08139-49 | Zona turó de Puigdoure | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil, que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: El Farell, la Mata, Matarrodona. La tina era un element imprescindible per l'elaboració del vi. A la tina es tirava el most que sortia un cop xafat el raïm amb les premses; aquí fermentava fins a convertir-se en vi. Generalment, les tines es feien en llocs amb desnivell per tal de que a sota es pogués obrir un forat, la boixa, pel qual es retirava el vi que després es guardava en bótes; o bé es construïa una estructura elevada que permetés obtenir alçada. La diferència d'alçada permetia abocar el most per dalt amb comoditat i recollir el vi per baix. Les tines excavades a la roca daten de l'Edat Mitjana (RIU, 1989), mentre que les folrades amb cairons envernissats es feien a partir del segle XVII, ja que d'aquesta manera s'impermeabilitzava (BALLBÉ, 1993). El conreu de la vinya va ser freqüent a la zona des de l'Edat Mitjana, amb un apogeu al segle XVII, moment en què es construeixen noves tines, i quasi desapareixent amb la fil·loxera a finals del segle XIX, tot i que es van plantar nous ceps americans que van mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització. L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases. Probablement, les tines exteriors eren utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos.</p> | 41.6715400,1.9427100 | 411988 | 4613849 | 08139 | Mura | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80771-foto-08139-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80771-foto-08139-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80771-foto-08139-49-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2020-09-29 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Es troba dins la zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. | 98|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:37 | ||||||||
| 80754 | Matarodona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/matarodona | <p>BALLBÈ, M.: Aportació històrica de Mura. Les cases de pagès. Mura. 1997. HOMS, M. Mercé (2005). El sindicat remença de l'any 1448. Col·lecció Documents de l'Arxiu Municipal. Ajuntament de Girona.</p> | XIII- XIX | Tot i que l'estructura està en bon estat, els interiors no. | <p>Masia que a partir d'un cos principal a anat creixent a base d'afegir diferents cossos que fan funcions diverses. El cos principal és de planta rectangular, amb planta baixa, pis i golfes, i coberta de doble vessant de teula àrab amb el carener paral·lel a la façana principal que s'obre a migdia. Els murs són de pedra amb restes d'arrebossat de calç i les cantoneres són de pedra sorrenca de color vermell. La façana principal queda tancada per un baluard, amb corrals a banda i banda que deixen tancada una era feta amb rajoles de maó molt ben conservada; té un portal d'arc de mig punt, de dovelles estretes però llargues, de pedra sorrenca de color beige i porta de posts de fusta clavetejats. A sobre hi ha dues finestres amb brancals, llinda i ampit de pedra sorrenca de color beige. Una d'elles, la que queda sobre la porta, té motllures a les arestes i a sota una pedra triangular amb una petita espitllera i dos forats ubicats dins una porta amb dovelles esculpides a modus d'escut. L'altre finestra té la data 1700 gravada a la llinda. Aquest cos principal de la casa en té afegit un altre de forma perpendicular per la banda de ponent, que per les característiques arquitectòniques seria construït al segle XIX. És també de planta baixa, pis i golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener en la mateixa direcció que el del cos principal, i els dos es troben comunicats interiorment per pis i per les golfes. Destaca una galeria amb tres arcades a les golfes i dos balcons al pis. A la planta baixa de la casa principal hi ha un arc de diafragma gòtic ubicat en l'espai que faria les funcions de celler, on també hi ha una tina, una premsa i un pou. Al primer pis, al que s'accedeix per una escala en angle de pedra des de la porta principal, destaca la sala paral·lela a la façana que encara conserva la fornícula d'una capelleta encastada i una finestra amb festejadors; la cuina amb foc a terra de campana semicircular i bancs escons de fusta al voltant; una habitació amb alcova a la part de la casa més nova. A l'interior es conserva una pica d'oli tallada en un bloc de pedra que porta inscrita la data 1681. Destaquen els dos estables que hi ha al costat de llevant de la casa, amb teulada suportada en cada un d'ells per una grossa columna central feta amb maons i pedra; així com els corrals tancats amb murs de pedra. Cal assenyalar que en els murs de la planta baixa de la casa hi ha fragments d'aparell disposat en opus spicatum en diferents zones dels murs, així com el mur d'una feixa de conreu al costat de la casa. Es conserva també una tina de planta circular adossada a la paret exterior de tramuntana, ubicada dins una construcció en pedra també de planta circular adosada a la casa. A l'interior del celler es conserva una gran bóta de roure. Hi ha dues tines de planta quadrada folrades amb cairons que es troben a un cobert extern, les boixes donen a l'interior de la casa. Al peu del camí que porta a la casa hi ha un pou cobert amb una estructura d'obra amb porta.</p> | 08139-32 | Zona turó de Puigdoure | <p>Sembla que la casa ja apareix documentada al segle XII; de fet, l'estructura interna mostra una primera construcció gòtica, del segle XIII. Al fogatge de 1553 hi constava Antoni Matharodona. A la consueta de Mura de 1592 (APM) constava que vivien a la casa 20 persones; en aquesta data també es deixa constància de l'existència de la capella. Les masies de la zona de Santa Creu de Palou (Matarrodona, Puigdoure, la Casa del Putget i el Farell) van tenir un important auge econòmic al segle XVIII degut a la producció de vi, com ho demostren les llindes gravades en les portes de les cases i els cups. En aquesta casa hi ha la data 1700 en una llinda. En època dels maquis, el 1944, s'amagaren en aquesta casa un quadrilla de maquis que van ser descoberts per la guàrdia civil (Ballbé, 1997).</p> | 41.6641800,1.9372100 | 411520 | 4613037 | 08139 | Mura | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80754-foto-08139-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80754-foto-08139-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80754-foto-08139-32-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2020-09-29 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Per arribar a la masia cal agafar un camí que surt a la dreta entre el P.Q.6 i P.Q.7 de la carretera BV-1224 del Pont de Vilomara a Rocafort. Es passa per la masia del Farell. Està a la banda soleia de la vall de la riera de Matarrodona, en un pla. Hi ha una cadena que tanca el camí abans d'arribar a la casa. Al mateix camí, abans d'arribar, hi ha la capella de la Mare de Déu de la Concepció Es troba dins la zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:37 | |||||||
| 80773 | Corrals de Puigdoure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/corrals-de-puigdoure | XIX-XX | Es troba en estat de ruïna. | <p>Al peu del camí que des del Farell porta a la casa Puigdoure, aproximadament a 1,3km abans d'arribar a la casa, hi ha les restes d'una antiga construcció. Les restes són de dues construccions, una a cada banda del camí, tot i que, si bé la del costat dret (anant cap a Puigdoure) ens permet distingir el volum de l'edifici, la del costat esquerre es redueix a un munt de pedres. Era un edifici de planta rectangular, que havia estat cobert amb teulada a doble vessant que no conserva. És de poca alçada i només conserva tres parets, havent perdut la que seria la façana principal, ja que no resta cap porta.</p> | 08139-51 | Zona turó de Puigdoure | <p>Es tractaria, segons els topònim, d'un corral de bestiar, probablement oví, situat al peu d'un dels camins ramaders que comunicaven les cases de pagès d'aquesta zona de muntanya de Mura.</p> | 41.6743900,1.9324700 | 411140 | 4614176 | 08139 | Mura | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80773-foto-08139-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80773-foto-08139-51-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2020-09-28 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:37 | |||||||||
| 80767 | Encaix de premsa de Puigdoure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/encaix-de-premsa-de-puigdoure | <p>BALLBÈ, M.: Aportació històrica de Mura. Les cases de pagès. Mura. 1997. FERRANDO I ROIG, A . (1983). El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Unió Excursionista de Sabadell. IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona.</p> | XVII? | Falten elements | <p>Al costat de la casa de Puigdoure hi ha un antic cobert que no conserva la teulada i que tenia la funció de lloc de premsada del vi i l'oli. La construcció aprofita una paret de roca per la banda de ponent, de manera que aquesta roca fa de paret de la construcció i la teulada es recolzava sobre aquesta. En aquesta paret de roca hi ha uns encaixos esculpits a la roca que servien per albergar una premsa vertical per aixafar raïm o oli. L'encaix, que fa uns dos metres d'alçada, té forma de creu, amb l'extrem inferior bastant més ample que el superior i amb un encaix quadrat que s'enfonsa a la part central de la cruïlla dels braços. A la base hi ha les restes d'un encaix semicircular de pedra, on quedava encastada la gàbia de la premsa.</p> | 08139-45 | Zona turó de Puigdoure | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil, que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: El Farell, la Mata, Matarrodona. Aquest cultiu va generalitzar la construcció de tines i premses als masos, que moltes vegades eren també utilitzades per premsar l'oli. Aquest tipus de premsa que aprofita una roca per subjectar l'estructura és el tipus més antic conegut, datable al segle XVII. En l'encaix horitzontal central s'hi posava una biga de roure, pel centre passava el cargol de fusta o ferro vertical que, accionat amb una barra de ferro o fusta des de fora, es cargolava i feia baixar la premsa. La premsa es trobava dins un recipient de fusta que quedava encaixat a la part inferior. Aquest tipus de premsa estalviava els grans muntants de fusta que necessitaven les premses, ja que eren substituïts per la mateixa roca. Puigdoure surt esmentada en el fogatge de 1553 (Iglésies, 1979) que esmenta a Narcís Puig Roure. També a la consueta de Mura de 1592 (APM) hi vivía Salvador Puxtoura i 11 persones més. Aquesta informació és la que en permet afirmar que la casa ja existia al segle XIV. Tenim també un document de l'any 1633, quan Jaume Puigdoure pagès de Santa Creu de Palou era tutor i cuidador dels fills d'Antich Puigdoure (AT; Ballbé, 1997). A la mateixa casa tenim gravada la data 1743 en una llinda de la casa antiga, probablement fruit d'una ampliació o reconstrucció, i el cos més modern data del segle XIX. Les masies de Santa Creu de Palou: Matarrodona, Puigdoure, la Casa del Putget i el Farell, al segle XVIII van tenir un important auge econòmic degut a la producció de vi, com ho demostren les llindes gravades en les portes de les cases i els cups. L'antic masover de la casa, Ramon Montagut, va trobar cinc monedes de coure, Ardits de Bilió, moneda barcelonesa de l'any 1640, en retirar la runa de la teulada de la casa antiga que se li va enfonsar. En aquella època la casa era utilitzada com a corrals de bestiar.</p> | 41.6713400,1.9427100 | 411988 | 4613826 | 08139 | Mura | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80767-foto-08139-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80767-foto-08139-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80767-foto-08139-45-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2020-09-28 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Es troba dins la zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. | 98|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:37 | |||||||
| 80766 | Trull d'oli de Puigdoure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-doli-de-puigdoure | <p>BALLBÈ, M.: Aportació històrica de Mura. Les cases de pagès. Mura. 1997. FERRANDO I ROIG, A . (1983). El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Història i arqueologia vistes per un excursionista. Unió Excursionista de Sabadell. IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona.</p> | XVII? | Està fragmentat | <p>Al costat de la casa de Puigdoure hi ha un antic cobert que no conserva la teulada i que tenia la funció de lloc de premsada del vi i l'oli. La construcció aprofita una paret de roca per la banda de ponent, de manera que aquesta roca fa de paret de la construcció i la teulada es recolzava sobre aquesta. En aquest espai hi ha un encaix de premsa i les restes d'un antic trull d'oli. Probablement es trobaria en aquest mateix lloc, tot i que no necessàriament el que ocupa actualment. Es conserva la mola de pedra central de grans dimensions feta en pedra de granit i que conserva l'espai on s'encaixaria l'eix. A l'entorn hi ha les pedres que formarien les parets del recipient on encaixava la mola. Actualment es troben posats al terra, plans, i seguint l'estructura circular del trull.</p> | 08139-44 | Zona turó de Puigdoure | <p>Generalment, els masos de més importància disposaven d'una economia d'autosuficiència. Per aquest motiu, en aquest mas també hi havia molí d'oli per l'autoabastiment. Puigdoure surt esmentada en el fogatge de 1553 (Iglésies, 1979) que esmenta a Narcís Puig Roure. També a la consueta de Mura de 1592 (APM) hi vivía Salvador Puxtoura i 11 persones més. Aquesta informació és la que en permet afirmar que la casa ja existia al segle XIV. Tenim també un document de l'any 1633, quan Jaume Puigdoure pagès de Santa Creu de Palou era tutor i cuidador dels fills d'Antich Puigdoure (AT; Ballbé, 1997). A la mateixa casa tenim gravada la data 1743 en una llinda de la casa antiga, probablement fruit d'una ampliació o reconstrucció, i el cos més modern data del segle XIX. Les masies de Santa Creu de Palou: Matarrodona, Puigdoure, la Casa del Putget i el Farell, al segle XVIII van tenir un important auge econòmic degut a la producció de vi, com ho demostren les llindes gravades en les portes de les cases i els cups. L'antic masover de la casa, Ramon Montagut, va trobar cinc monedes de coure, Ardits de Bilió, moneda barcelonesa de l'any 1640, en retirar la runa de la teulada de la casa antiga que se li va enfonsar. En aquella època la casa era utilitzada com a corrals de bestiar.</p> | 41.6713600,1.9428200 | 411997 | 4613829 | 08139 | Mura | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08139/80766-foto-08139-44-1.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2020-09-29 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Es troba dins la zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:37 | |||||||
| 61298 | Colònia industrial de Can Bertrand | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colonia-industrial-de-can-bertrand | - CALVO I CALVO, Àngel. Orígens i desenvolupament de la indústria a Sant Feliu de Llobregat. Quaderns d'Història núm. 3. Sant Feliu de Llobregat: Patronat Municipal de Cultura de l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. 36 p. - RETUERTA I JIMÉNEZ, M. Luz; SANMARTÍ I ROSET, Carme (dir.). Sant Feliu de Llobregat. Identitat i història. Sant Feliu de Llobregat: Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, 2002. 365 p. - RETUERTA I JIMÉNEZ, M. Luz. Imatges de la vida econòmica. 1887-1936. Sant Feliu de Llobregat: Patronat Municipal de Cultura de l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat 1985. 107 p. - VIDAL I JANSÀ, Mercè. Arquitectura i urbanisme a Sant Feliu de Llobregat. 1826-1936. De Pere Serra i Bosch a Nicolau M. Rubió i Tudurí. Sant Feliu de Llobregat: Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat, 2005. 202 p. | XIX-XX | Complex industrial format per diversos elements arquitectònics construïts entre 1861 i el primer quart del segle XX. Es tracta de les naus fabrils (1861), els habitatges dels treballadors/res (els primers són de 1874), la casa del director de la fàbrica (finals del segle XIX), alguns elements de la que va ser residència de la família Bertrand i els pisos Bertrand (acabats al 1925). A aquest conjunt també es podria afegir, tot i no formar-ne estrictament part, el panteó de la família Bertrand. Llevat d'aquest últim, ubicat al cementiri municipal, la resta d'elements es troben situats al sector sud-occidental de la ciutat i mantenen entre sí una correlació espacial. Tot i que no es tracta pròpiament d'una colònia industrial, el complex Bertrand de Sant Feliu de Llobregat manté certes similituds amb una colònia, ja que a més dels edificis que alberguen l'activitat productiva en qualsevol de les seves fases, hi trobem els habitatges obrers. El nucli central que origina el complex són les naus de les fàbriques tèxtils, de les quals se'n conserven tres que han estat restaurades. Totes tres són de planta rectangular i coberta a dues aigües, encara que resulten molt diferents entre sí. La presència de les fàbriques va comportar la construcció d'habitatges obrers a les rodalies. Els primers en construir-se són conjunts de cases petites entre mitgeres, de planta baixa i pis, que donen lloc a l'obertura de nous carrers, com el de Santa Maria o el de Sant Antoni. Les cases guarden gran similitud entre elles i formen conjunts amb, fins i tot, una certa monotonia. Dintre del primer període (finals del segle XIX) destaca, per les diferències que manté amb les anteriors, la casa del director de la fàbrica, aïllada als quatre vents i de dimensions més grans. Aquest primer conjunt d'habitatges obrers que es fa durant el segle XIX en forma de petites cases es veu ampliat al 1925, quan finalitza la construcció dels pisos Bertrand, destinats principalment als treballadors i les treballadores de les fàbriques. Són obra de l'arquitecte Gabriel Borrell i Cardona i mostren un clar avantguardisme arquitectònic, amb un pati interior al qual s'hi pot accedir des de qualsevol dels 11 blocs que formen el conjunt. També es conserva la façana de la que va ser residència de la família Bertrand, avui dia porta d'accés a la plaça del casal de joves. Aquesta façana mostra la presència d'un pis amb balcons i planta amb diverses portes d'accés. | 08211-250 | Zona sudoccidental de la ciutat | L'any 1861 l'empresari d'origen francès Manuel Bertrand es veu en la necessitat d'implantar una fàbrica tèxtil a Sant Feliu de Llobregat per a ampliar la que ja tenia en funcionament al poble veí de Molins de Rei. Es posa així la llavor de la que acabarà essent gairebé una colònia industrial. L'any 1973 i de forma pionera la fàbrica Bertrand implanta el vapor amb la instal·lació de tres generadors cilíndrics horitzontals que donen una potència de 150 cavalls. L'any 1900 s'hi feien ja totes les parts del procés productiu (filar, teixir, tintar i estampar) i hi treballaven més de 500 treballadors, xifra important si tenim en compte que la població de Sant Feliu rondava els 3500 habitants. Aquest fet, unit al paternalisme que caracteritzava l'empresariat de l'època, inquiet també per neutralitzar les reivindicacions obreres i facilitar l'accés al lloc de treball de cara a una major productivitat, va donar lloc a la construcció per part de l'industrial dels primers habitatges obrers als carrers Sant Antoni i Santa Maria, que s'obriren i urbanitzaren precisament amb motiu de la construcció dels habitatges. Les primeres cases daten de 1874 (carrers Santa Maria i Sant Antoni), quan feia només dos anys d'una vaga dels treballadors, però se'n feren fins a principis del segle XX. En aquest procés de construcció de cases obreres cal destacar la del director de la fàbrica, E. Salses i Duran, una casa singular, construïda als quatre vents, segurament per denotar el rang superior del seu ocupant respecte dels treballadors rasos. Actualment és seu de la Comissaria de policia i amb anterioritat havia acollit l'emissora municipal de ràdio. Ja al segle XIX la família Bertrand decideix implantar la seva residència també prop de les fàbriques, tot construint-se una casa encarada a la Carretera Laureà Miró, de la qual avui dia només se'n conserva la façana i en el lloc de la qual hi trobem el Casal de Joves. Prop seu, l'any 1922, l'arquitecte municipal Gabriel Borrell hi projectà els anomenats pisos Bertrand, un complex d'11 blocs de pisos destinats tant als treballadors de la fàbrica com als veïns de Sant Feliu de Llobregat, que per a aquells volts havia vist notablement incrementada la seva població. La construcció d'aquests pisos queda enllestida l'any 1925, tot i que posteriorment, l'any 1939, l'arquitecte Josep M. Jujol va fer, per encàrrec de Lluís Bertrand, una modificació de l'entrada al recinte, projectant l'arc d'entrada al passatge de Sant Joan tal i com el coneixem actualment. L'activitat productiva de la fàbrica Bertrand va ser motor econòmic de Sant Feliu de Llobregat fins ben entrat el segle XX. Als anys 60 la crisi del sector va portar al tancament de la fàbrica. Durant el boom immobiliari dels anys 90 les que van ser casetes obreres entre mitgeres han vist incrementat el seu valor i s'han cotitzat com ha habitatges d'un cert standing, tant per la seva estètica com pel fet de ser construccions horitzontals dotades d'un petit jardí privat a la part posterior. | 41.3784800,2.0456600 | 420199 | 4581213 | 08211 | Sant Feliu de Llobregat | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | 2023-08-02 00:00:00 | CENTRE D'ESTUDIS COMARCALS DEL BAIX LLOBREGAT | Diversos | Les coordenades UTM corresponen a l'emplaçament de les fàbriques, enteses com a punt central a l'entorn del qual es van construint els altres elements que queden aglutinats en aquesta fitxa. | 46 | 1.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:47 | |||||||||||
| 57756 | La Qüestió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-questio | BOIXADER, P. (1997: 34-36): 'Inventari de les cases de pagès de la vall de Lillet'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. | XII-XIX | Està en avançat estat d'enrunament. | Les restes de la masia estan situades en una extensió força planera, al nord-est del Serrat de la Qüestió. Queden restes de les diferents estructures que la conformaven, actualment en avançat estat d'enrunament i cobertes de vegetació (sobretot la casa). De la casa podem veure restes del murs perimetrals i interiors; són fets amb pedres irregulars, lloses i fragments de maó i teula; les cantoneres són de grans blocs de pedra desbastada. La casa està construïda en una zona en desnivell, i sembla que tenia dos accessos a l'interior; adossat al mur nord hi ha les restes del cos del forn, de planta semicircular. A la feixa de sota la casa hi ha l'era que queda delimitada per un mur pel costat sud, restes de construccions per l'oest, el mur del marge (del davant de la casa) pel nord i al costat est, les restes del paller i de corts. El paller també és de paredat irregular, amb pedres de mides i formes molt diverses i amb molta quantitat de maó i teulís; era d'estructura típica, formada tres murs perimetrals, i pilars a la façana principal i a l'interior. El conjunt està ubicat en una zona molt oberta, sobretot cap al sud i amb amplis camps i prats de pastura pel sud i oest. | 08166-56 | Zona sud-est. Prop de la pista de Montclús | La primera referència documental del mas la Qüestió es remunta al segle XII. En el testament de Pere de Lillet, senyor del Castell de Lillet, el qual morí el 2 d'abril de 1174, deixà a l'església de Santa Maria de Lillet el mas 'Quasta', junt amb Montbardó, Chot i Carbonell de Vilacorba, a més d'altres deixes. (SERRA VILARÓ:1989:VOL.I, 356). No consten més cites documentals conegudes d'aquest mas ja fins època moderna, en concret al 1856, quan es cita la Qüestió en el llistat del llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63.1856 nº 32' (ACBR). Posteriorment, a les actes dels plens de l'Ajuntament de la Pobla del 1884, també hi consta la casa de Questió en el llistat de les cases que han de pagar la part de 'consumos y cereales' dels habitants de l'extraradi de la Pobla de Lillet (Arxiu Municipal de la Pobla de Lillet, caixa 846). | 42.2019100,2.0051400 | 417869 | 4672673 | 08166 | La Pobla de Lillet | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57756-foto-08166-56-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57756-foto-08166-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57756-foto-08166-56-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | ||||||||
| 57757 | La Pallola/La Paiola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pallolala-paiola | BOIXADER, P. (1997: 34-36): 'Inventari de les cases de pagès de la vall de Lillet'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. | XVIII | Està en avançat estat d'enrunament. | La casa la Pallola es troba molt enrunada, s'observen restes de diferents construccions, que defineixen un conjunt de planta allargada oberta cap al sud. De les diverses restes, s'identifica a l'extrem oest, el perímetre del que devia ser el paller, i al costat oposat (el costat est del conjunt) les restes de la casa, enmig de les dues construccions hi ha l'era, de la qual encara queden restes del paviment de maons, i al costat nord, un mur de poca alçada que uneix i tanca el conjunt d'estructures per aquest extrem. De la casa poca cosa es veu, ja que a més d'estar molt enrunada, hi ha molta vegetació, s'hi endevinen les restes de divisions interiors; al seu costat de llevant s'hi podem veure les traces d'altres construccions que s'hi adossaven. Els murs de la casa i el paller són fets amb pedres desbastades, de mides i formes diverses amb alguns fragments de maó i teula, les cantoneres són de grans blocs de pedra desbastada força regulars. Pel voltant, sobretot pel costat sud i cap a l'est, hi ha feixes de conreu, avui ja molt plenes de massa forestal. | 08166-57 | Zona sud-est. Prop de la pista de Montclús | Les úniques referències documentals conegudes d'aquest mas són d'època moderna, al 1856, es cita la 'Payola' en el llistat del llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63.1856 nº 32' (ACBR). Posteriorment, a les actes dels plens de l'Ajuntament de la Pobla del 1884, també hi consta la casa en el llistat de les cases que han de pagar la part de 'consumos y cereales' dels habitants de l'extraradi de la Pobla de Lillet (Arxiu Municipal de la Pobla de Lillet, caixa 846). | 42.2015200,1.9954400 | 417067 | 4672640 | 08166 | La Pobla de Lillet | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57757-foto-08166-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57757-foto-08166-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57757-foto-08166-57-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | ||||||||
| 57755 | Les Muntanyetes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-muntanyetes | BOIXADER, P. (1997: 34-36): 'Inventari de les cases de pagès de la vall de Lillet'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. | XVIII | Està en procés d'enrunament. | Les restes de la masia estan situades a la part alta de les costes que s'aixequen per sobre de Santa Eugínia (T.M. de Sant Jaume de Frontanyà), en un indret més planer que conforma un coll entre dos turonets. És una zona de difícil accés, ja que el camí per arribar-hi és a través d'una pista forestal, part de la qual avui quasi no es distingeix perquè practicament només s'utilitza per desemboscar. El conjunt es troba en procés d'enrunament, tot i això encara conserva tot el seu perímetre, alguns dels murs fan més de dos metres d'alçada. Hi ha molta vegetació que no permet veure res de les restes interiors. Del que es veu s'endevina la planta aproximada de la casa amb un mur de tancament per la zona sud-oest, conformant un clos o baluard, dins del qual també hi hauria alguna construcció més, destinada a paller i bestiar; al costat est de la casa hi ha les restes de construccions petites adossades, probablement corts. L'entrada principal no es distingeix, n'hi havia almenys una a peu pla des del nivell de l'era, per mur nord, al costat de la qual hi ha les restes del cos sobresortit del forn. L'era queda situada a la part superior del conjunt, al costat nord. A pocs metres al sud-oest hi ha la font. Tant sols fa uns 50 anys encara hi vivien. | 08166-55 | Zona sud-est. | Tenim molt poca informació referent a la casa de Les Muntanyetes. No trobem cap notícia fins al 1856 en el llistat del llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63.1856 nº 32' (ACBR), hi figura les 'Montanyetes'. Posteriorment, a les actes dels plens de l'Ajuntament de la Pobla del 1884, també hi consta la casa de 'Montañetes' en el llistat de les cases que han de pagar la part de 'consumos y cereales' dels habitants de l'extraradi de la Pobla de Lillet (Arxiu Municipal de la Pobla de Lillet, caixa 846). | 42.2103300,2.0203100 | 419132 | 4673594 | 08166 | La Pobla de Lillet | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57755-foto-08166-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57755-foto-08166-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57755-foto-08166-55-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | ||||||||
| 57761 | Cellers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cellers | BOIXADER, P. (1997: 34-36): 'Inventari de les cases de pagès de la vall de Lillet'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. | XVII-XIX | Està en procés d'enrunament. | La casa de Cellers es troba en procés d'enrunament, malauradament està abandonada i s'està començant a accentuar el seu estat de degradació; a més ha patit alguns saquejos, que n'augmenten les males condicions en que es troba, i també la vegetació està creixent amb abundància. Està conformada per diferents estructures com la casa, el paller, safareig, pou i l'era. La casa és de planta irregular, de quatre nivells (pb+2p+golfes) i coberta a dos vessants amb el carener orientat nord-sud. Consta d'una estructura principal a la que se li va afegir un cos de galeria pel costat sud. L'aparell de l'ampliació és de paredat de pedres de mides diverses i irregulars, i cantoneres de grans blocs de pedra tallada i picada; a la part més antiga, pràcticament no es poden veure els murs per la vegetació, però en general també és un paredat irregular però cantoneres més petites. Les obertures del cos sud són fetes amb maó massís en llinda i algunes també en brancals; la galeria a nivell de la planta primera és amb dues grans obertures i a planta segona, amb una única gran obertura; la resta són finestres i un balcó. A la resta de l'edifici les obertures són senzilles, algunes amb llinda de fusta. La casa està construïda en una zona amb desnivell, fet que li permet tenir dues portes d'accés a peu pla, la de la planta baixa està emmarcada amb maó massís, i obra a espais destinats al bestiar; primer accedim a la part de sota el cos de galeria que és amb sostre de bigues de fusta; aquí trobem unes àmplies obertures en arc de pedra que donen a un altre cos (de la part més antiga de la casa), aquest és cobert amb volta encofrada de pedres, i hi ha algun altre petit espai que aprofita els racons que conformen la roca. L'accés a planta primera és a través d'una escala exterior que dóna a una portalada feta amb carreus de pedra picada i polida, tant en brancals com en la llinda en arc rebaixat, la dovella central té gravada la data 1882. Per aquí accedim a la sala on hi ha la llar de foc, el forn de pa, els fogons, l'espai que havia ocupat la pica (avui desapareguda), l'escala d'accés al pis superior, i portes que donen a habitacions i cap a la galeria. Almenys una de les habitacions és amb alcova i motllures de guix al sostre. A l'exterior, davant la porta principal hi ha un pou i un safareig. Al costat sud-oest trobem el paller, de dues plantes i coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana principal que obra al sud, a l'era, i en la qual hi ha una gran obertura centrada en la façana i que agafa els dos nivells, és feta de brancals i arc rebaixat de lloses. | 08166-61 | Zona sud-est, prop de la carretera de Sant Jaume de Frontanyà | Tenim molt poca informació referent a la casa de Cellers, la primera notícia no la tenim fins al 1856 en el llistat del llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63.1856 nº 32' (ACBR),on consta com a propietari Ramon Pujals. Posteriorment, a les actes dels plens de l'Ajuntament de la Pobla del 1884, en el llistat de les cases que han de pagar la part de 'consumos y cereales' dels habitants de l'extraradi de la Pobla de Lillet (Arxiu Municipal de la Pobla de Lillet, caixa 846) hi consta 'Pedro Sellas Montclús', es podria correspondre amb la casa de Cellers, ja que queda ubicada just per sota de Montclús, al peu de les seves costes. Tot i que les referències que tenim daten ja de ple segle XIX, i també la data que trobem en la façana de la casa, 1882, i 1892, al safareig, poden indicar que a finals d'aquest segle XIX s'hi realitzaren importants obres de reforma i ampliació, com l'adhesió del cos de galeria, però també la remodelació d'espais interiors; sembla però que la fesonomia de l'estructura més antiga es pot correspondre a una construcció de cronologia més reculada, probablement cap al segle XVII. | 42.2077100,2.0050500 | 417869 | 4673318 | 08166 | La Pobla de Lillet | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57761-foto-08166-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57761-foto-08166-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57761-foto-08166-61-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | ||||||||
| 57766 | Barri de Les Coromines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-les-coromines | FRANCÀS I PATSÍ, À. (1997): La Pobla de Lillet. Història, costums i tradicions de la Vall de Lillet (Berguedà). Columna Albí, Berga. GALERA, M. (1997: 37-44): 'La Pobla de Lillet i el seu entorn geogràfic vist a través de la cartografia de Catalunya dels segles XVII i XVIII'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. GUILLÉN, L.. (1997: 46-55): 'Les traces del L'illet passat'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. IGLESIAS, Josep (1974). Estadístiques de població de Catalunya. El primer vicenni del segle XVIII. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona. MADOZ, P. (1846): Diccionario geogràfico estadístico històrico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid. NOGUERA, R. (1997: 60-70): 'Una vila de llarga història industrial'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. ROSINYOL, J.M.. (1997: 22-24): 'Les esglésies del municipi'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. TORRES, C.A.(1905) . 'Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà', p. 167, Barcelona. VV.AA.(1981) 'Gran geografia Comarcal de Catalunya', vol. 2, El Berguedà, Barcelona. ZAMORA, F. (1973: 95-97): Diario de los viajes hechos en Cataluña. Curial, Barcelona. | XVIII | Actualment el barri de les Coromines ha estat inclòs dins el programa d'ajuts de la Llei de barris (any 2.008, confirmat el gener de 2.009), promogut des del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, finançat junt amb l'ajuntament de La Pobla de Lillet. El programa escollit suposa la rehabilitació integral del barri, per tal de revitalitzar el marge esquerra del Llobregat, renovant xarxes de serveis, reparació de dèficits dels edificis, construcció de nous espais de caire social, etc. | El barri de les Coromines està situat per sobre el riu Llobregat i l'Arija, pel seu costat esquerre (l'oposat al nucli antic); a més queda al costat del camí ral que porta al Monastir de Santa Maria de Lillet, i també des d'aquí es pot agafar el camí que condueix a Falgars. El fet que s'anomeni Les Coromines, s'ha vinculat amb la presència del mas Barnola, ja que es creu que l'espai on es construí el barri es pot correspondre amb la coromina o quintà (o sigui un camp o tros de terra de pastura pertanyent a un mas, poblat, o castell, etc) del dit mas. El barri va ser fundat a mitjans del segle XVIII (entorn a 1740), per la necessitat d'habitatges pels jornalers. La trama urbana marcada per la geometria que el conforma és el que li aporta singularitat i modernitat, es caracteritza per un eix principal i central (orientat nord-sud i per on circula el col·lector principal) al qual connecten eixos secundaris (orientats est-oest) col·locats perpendiculars al principal, i paral·lels entre ells. El conjunt defineix un traçat de carrers plans i rectes, amb una plaça més o menys central, on hi ha la font de Sant Roc i a prop hi havia hagut el safareig públic. El desnivell poc acusat del terreny, permet però que el conjunt de filades de carrers mostri alineacions de façanes esglaonades de manera homogènia. Els carrers es construiren a partir d'una mateixa tipologia de cases entre mitgeres perfectament alineades en façanes, i formades per planta baixa, dos pisos i unes golfes o eixida, de fet de poca alçada, però també regular. Les parcel·les mostren una fondària edificable que varia de 8 metres les primeres filades a 7 metres a les últimes; i amb una amplada determinada per la llum de les bigues més el forat d'escala, que en resulta uns 6 metres. La distribució de les vivendes era a partir de la doble ventilació, dues façanes (nord i sud), així la porta d'accés es situa a la façana nord; la distribució general era l'estable i comuna a planta baixa, tres habitacions a planta pis i menjador i cuina a la planta segona, i a les golfes, l'espai per graner i per l'aviram, ventilat a través d'una eixida. Un altre tret diferenciador del barri és el nom dels carrers, definit per numeració, com el primer de les coromines, el quart o el vuitè de les coromines. | 08166-66 | Zona sud-est del nucli urbà | La fundació del barri de les Coromines data d'entorn al 1740. La seva construcció es relaciona amb el ràpid creixement demogràfic que experimentà el país al llarg d'aquest segle XVIII, i en concret la Pobla de Lillet, on en menys d'un segle quasi es triplicà la població; entre 1708 i 1787, la població va passar de 560 habitants a 1326. Fet que evidencia una forta necessitat de nous habitatges per encabir la creixent població. Creixement demogràfic paral·lel a l'augment industrial, tot i que al segle posterior seria més acusat. La racionalitat del projecte urbanístic del barri, junt amb el prototipus de vivenda que el defineix, va permetre un ràpid avanç en la construcció del mateix. Que es tracta d'un projecte modern i innovador, queda palès en el comentari de Francisco de Zamora en el seu diari de viatge, ens diu que està fet per 'modernas -calles- anchas y tiradas a cordel, con una plaza en medio y en terreno llano' en contraposició als carrers estrets i costeruts del casc antic (ZAMORA:1973:95-96); també Madoz s'hi refereix, '6 o 7 calles que por ser paralelas y tiradas a cordel llaman la Barceloneta, aunque su verdadero nombre es las Corominas' (MADOZ:1846). L'any 1954 es va ampliar el barri de les Coromines pel costat sud-est amb la construcció de les cases de l'Asland. | 42.2436800,1.9777500 | 415663 | 4677338 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57766-foto-08166-66-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57766-foto-08166-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57766-foto-08166-66-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Al costat est del barri hi ha la font del Marge, molt freqüentada. Hi ha el camí d'accés al cementiri que travessa l'Arija per una palanca. A un extrem del barri hi ha la petita capella de Sant Antoni, segons consta, construïda al 1544, a peu del creuament del camí que porta en un sentit, al Monestir i, en l'altre, a Falgars. A més, hi havia hagut l'església del Roser, també coneguda com la del pont, per la seva primera ubicació prop del pont vell; aquesta fou construïda al 1581 i enderrocada al 1600; posteriorment es va tornar a construir, en concret al 1761 (quan el barri de les Coromines ja estava en plena expansió), però en una altra ubicació, a redós de la masia de Cal Barnola, actualment tant sols en resta algun escàs testimoni, degut a que fou destruïda durant la guerra civil.El primer cinema que hi va haver a la Pobla de Lillet va estar ubicat a la plaça de les Coromines. | 119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | |||||||
| 57762 | Cal Font | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-font | BOIXADER, P. (1997: 34-36): 'Inventari de les cases de pagès de la vall de Lillet'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. | Únicament es conserva restes de murs de molt poca alçada. | Les restes de Cal Font estan conformades per les ruïnes de la casa i d'algun edifici annex, segurament el paller. Es troben en un avançat estat d'enrunament, i amb molta vegetació, tant sols es pot identificar el perímetre de la casa, amb algun mur de distribució interior, i restes del citat annex al costat est. Al costat de llevant d'aquest hi havia la bassa. La casa era de planta rectangular, amb la façana principal orientada cap al sud. L'aparell és irregular, de pedres desbastades i de mides diverses, i les cantoneres són blocs tallats més o menys rectangulars i de mides força grans. Pel voltant de la casa podem veure-hi diverses feixes, avui totalment emboscades; a poca distància cap al sud-est hi ha la font. | 08166-62 | Zona sud-est | Al llarg dels segle XIII, XIV i XV, consten diferents referències al cognom Font directament relacionades amb la Pobla de Lillet; alguns dels personatges estan vinculats a càrrecs d'importància dins el poder senyorial de la vila. Així, al 1376 trobem a un tal Bn. Font, sastre, que junt amb Bn. Junyent, ambdós habitants de la Pobla de Lillet, consten com a cònsols de la dita vila; deu ser el mateix Bn. Font que a finals del segle XIV actua com a representant de la Pobla de Lillet per la baronia de Mataplana i potser també el mateix Bernat Font que a principis del segle XV figura com a batlle de la vila de Pobla de Lillet. Posteriorment, al 1470 en Bartomeu Font i Pere Junyent foren els encarregats d'ordenar els obratges, referits als draps fets a la Pobla de Lillet amb llana estrangera; en dates similars tornem a trobar Bartomeu Font, com a testimoni de l'inventari de béns de Yolans de Riembau, i poc després figura com a capità de la torre d'En Riembau . (SERRA VILARÓ:1989, VOL.I, 201,204-205,456;VOL.II.,106, 204,391). Tot i les referències que trobem a la família Font, no apareix cap menció directa al mas, a més la majoria de personatges consten molt vinculats a la vila de nova fundació; podria ser que la formació del mas Font, fós de cronologia posterior, o sigui ja en època més moderna. L'única referència documental directa i coneguda d'aquest mas és al 1856, en la cita de 'Cal Font' al llistat del llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. Nº63.1856 nº 32' (ACBR). Els actuals propietaris recorden que a principi dels anys vint del segle XX encara era habitat, i de fet tenien vinculació amb el mas Santa Eugínia (és dels mateixos propietaris), en terme municipal de Sant Jaume de Frontanyà, però a prop de Cal Font. | 42.2145900,2.0103900 | 418318 | 4674076 | 08166 | La Pobla de Lillet | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57762-foto-08166-62-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57762-foto-08166-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57762-foto-08166-62-3.jpg | Inexistent | Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | |||||||||
| 55472 | Parc Natural del Garraf | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-del-garraf-1 | <p>www.diba.es/parcs</p> | <p>El Parc Natural del Garraf es troba entre les comarques del Baix Llobregat, l'Alt Penedès i el Garraf, al sector sud-oest de l'anomenada Serralada Litoral Catalana. Els seus límits geogràfics són la vall inferior de Llobregat, la mar Mediterrània i la depressió del Penedès. Ocupa una extensió de 12.820 hectàrees. El parc natural el formen dues grans unitats ben diferenciades geològicament: una, de roques calcàries, i dolomies i una petita banda de gresos vermellosos, a l'extrem oriental del parc. Es tracta d'un paisatge eminentment rocós i agressiu, amb nombroses cavitats subterrànies formades per l'acció de l'aigua sobre la pedra calcària. El relleu està solcat per rieres seques encaixades entre el rocam, conegudes com a fondos. Bona part del Garraf ens ofereix un paisatge mediterrani meridional. La vegetació que el caracteritza és un matollar dens d'un a tres metres d'alçària on dominen el garric i el llentiscle i on creixen el margalló, el càrritx i altres espècies de procedència africana, i cap endins, en els fondos o valls tancats, com el de la riera d'Olesa, un domini de la vegetació integrada per fragments d'alzinar, amb la vegetació típica associada (el boix, la roja, el lligabosc o el marfull) i pinedes de pi blanc. Les característiques paisatgístiques i geològiques de l'entorn d'Olesa fan que sigui un indret ideal per a la pràctica de l'excursionisme i l'espeleologia. La pedra calcària és la que compon gairebé la totalitat del massís, la qual, en contacte amb l'aigua i l'aire, ha proporcionat, per fenòmens de dissolució, la formació dels processos anomenats càrstics: és a dir, coves, avencs, dolines i rasclers. Respecte de la fauna, s'ha de tenir en compte que les dures condicions ambientals del massís (forta insolació, manca d'aigua, escassa vegetació i relleu molt abrupte) han seleccionat molt les espècies que s'hi han establert i, per tant, han donat interès a l'original fauna que hi viu. Així, hi trobem la serp verda, la serp de ferradura, la tortuga, el còlit negre, el còlit ros, la merla blava, la fagina, el conill, la guineu i el teixó. Les basses constitueixen punts clau per a la vida de moltes d'elles, sobretot per a les que troben en la presència de l'aigua el lligall irrefutable del seu cicle vital, com els amfibis i molts invertebrats. Tres són les característiques bàsiques que justifiquen l' interès d' aquest massís, la singularitat, grisenca i aparent nuesa del qual presideix i dóna nom a la comarca. En primer lloc, l' excepcional vàlua científica del seu medi natural on es desenvolupen uns biotops gairebé insòlits a Catalunya. En segon lloc, la notable singularitat de la relació de l' home amb aquest medi, al llarg de les diverses seqüències històriques: bosc, conreu de vinya, ramaderia de cabra, etc. I per últim, l' alt grau de qualitat i significació de la seva configuració paisatgística, on l' orografia abrupta i trencada, la peculiar botànica que s' hi desenvolupa-menció especial pel 'Chamaerops humilis' o margalló- i les característiques espeleològiques, configuren un marc paisatgístic d' un valor extraordinari.</p> | 08146-124 | Zona sud del municipi d'Olesa de Bonesvalls. 08795 OLESA DE BONESVALLS | <p>El Parc Natural del Garraf forma part de la xarxa d'espais naturals protegits, promoguts i gestionats per la Diputació de Barcelona, que configuren una anella verda que envolta els sectors més fortament urbanitzats del país. El Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona gestiona aquest espai protegit en col·laboració amb els municipis que en formen part i amb la participació de diversos sectors implicats. El Parc del Garraf està emparat legalment per un pla especial de protecció promogut per la Diputació de Barcelona el 1986 i substancialment ampliat el 2001, el que ha permès connectar-lo amb els parcs veïns d` Olèrdola i del Foix. Des de l'any 2000, el parc està agermanat amb la Riserva Naturale Monte Soratte, i des de l'any 2001 amb el Parco Naturale della Maremma. El conveni de col·laboració entre el Parc Natural del Garraf i la Riserva Naturale Monte Soratte ha propiciat l'agermanament entre dos municipis d'ambdós parcs: Begues, per la part catalana i Sant'Oreste, per la part italiana. Part de terme municipal d` Olesa de Bonesvalls està inclòs dins el Parc de Garraf. El principal objectiu de la gestió del parc és, mitjançant fórmules participatives i de consens, donar compliment al seu pla especial garantint: la preservació dels valors naturals i culturals, l'ús públic ordenat de la muntanya, les demandes culturals, pedagògiques i científiques i el desenvolupament socioeconòmic. L'interès paisatgístic, biològic i cultural del massís de Garraf justifica que s'hi hagi creat un espai protegit. El parc natural és una plataforma per al foment d'un ús racional del territori que faci possible l'aprofitament ordenat dels recursos. A la vegada, el parc natural respon a la demanda d'equipament i instal·lacions per al lleure i l'activitat pedagògica en el medi natural. Olesa compta amb una oficina d'informació del Parc oberta en horaris de caps de setmana i dimecres.</p> | 41.3236500,1.8394500 | 402874 | 4575336 | 08146 | Olesa de Bonesvalls | Obert | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2026-02-27 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Espai aprovat per decret 328/1992 de 14 de desembre, inclós al Pla d'Espais d'Interès Natural. Diferents tipus de quiròpters trobem a la zona del parc: Miniopeterus schreibersii (ratpenat de cova), present a l'avenc de l'Esquerrà; Pipistrallus pipistrallus (ratpenat comú), a la zona del camí de can Grau. Cal assenyalar que l'any 2002 va baixar la població de ratpenats a l'avenc de l'Esquerrà degut a una epidèmia. També es porta a terme un pla de protecció de les aligues cuabarrades. | 2153 | 5.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:38 | ||||||||||||
| 47799 | Parc urbà de la Roda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-urba-de-la-roda | <p>GARCÍA NAVARRO, Helena (1998). L'Abans. Recull gràfic de Corbera de Llobregat. El Papiol: Efadós Editorial RIERA I BAGUÉ, Josep M. (1987). Documents de la història de Corbera de Llobregat. Corbera de Llobregat: Ajuntament de Corbera de Llobregat RIERA I BAGUÉ, Josep M. (1995). «Fitxa del Pla especial del catàleg de patrimoni arquitectònic i natural de Corbera de Llobregat». Corbera de Llobregat: Ajuntament de Corbera de Llobregat.</p> | <p>Paratge natural situat a la zona d'obaga del turó de pedra molera vermella sobre el qual es va desenvolupar el nucli històric de la vila. Aquesta zona és formada per penyals de pedra molera vermella i bosc d'alzines i pins i té una llargada d'uns 180 m i amplades que oscil·len entre 10 i 25 m.</p> | 08072-65 | Zona posterior de l'església de Santa Maria i de la seva rectoria | <p>El mapa del baró Manuel Antic i Mora (anterior al 1790) assenyala el camí de Barcelona per la banda nord del Castell, per sota del parc urbà «la Roda».</p> | 41.4182100,1.9228900 | 409988 | 4585744 | 08072 | Corbera de Llobregat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08072/47799-foto-08072-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08072/47799-foto-08072-65-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2020-10-07 00:00:00 | Agustí G. Larios, Helena Garcia Navarro | 2153 | 5.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:32 | ||||||||||||
| 67781 | Antic camí Talamanca-Navarcles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-cami-talamanca-navarcles | <p>TERESA, Navas (2007). 'Història de les carreteres del territori de Barcelona ' . Diputació de Barcelona, Xarxa de Municipis.</p> | XV-XX | <p>L'antic camí recorria parcialment el traçat de l'actual carretera BV1221 en el seu tram Talamanca-Navarcles, per bé que en alguns punts hi passava més baix -a migdia- per tal de suavitzar-ne els forts desnivells. Encara es conserva en algun tram l' antiga via, com és el cas del tram de camí que passa a migdia del mas la Tatgera i que marxa cap a ponent, direcció a Navarcles.</p> | 08277-130 | Zona ponentina del terme municipal de Talamanca | <p>Històricament Talamanca ha tingut un fort vincle amb el municipi de Navarcles, una condició relativament recent determinada per la millora en la xarxa de carreteres, fet que va potenciar el desenvolupament econòmic industrial local, donant feina principalment a les dones del poble a principis de segle XX. Així, el primerenc camí de carro, utilitzat per traginers, comerciants, veïns, etc complementava una extensa xarxa de camins entre els que hi destacava l'històric camí ral. El 1908 resta en construcció el camí veïnal entre Mura i Talamanca i, no serà fins el 1910 quan s'inclou el projecte de connexió entre Talamanca i Navarcles. A l'any 1918 el traçat entre Navarcles i Mura serà definitivament connectat com a carretera, doncs aquesta segueix parcialment l'antic traçat del camí. La resta de l'antiga via segueix avui com a camí de carro.</p> | 41.7403000,1.9712900 | 414459 | 4621454 | 08277 | Talamanca | Fàcil | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | 2020-10-07 00:00:00 | Quim Serdà Manau | 94|98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:52 | ||||||||||
| 67797 | Barraca de vinya Pla del Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-pla-del-moli | <p>SOLER i BONET, Josep (1994). Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Manresa.</p> | XVIII-XX | Hi ha un excés de vegetació a la teulada i a la cara de llevant, podent arribar a malmetre l'estructura. | <p>Barraca de planta quadrangular. El parament està fet de pedra seca mitjançant blocs de pedra força grans a les primeres filades i carreus més petits de diferent mida a la resta. Hi destaquen petites falques per a consolidar l'estructura a l'exterior, i algun reforç amb morter a la porta i primeres filades de la cara interior. L'entrada està encarada a ponent. La presideix una gran llinda (120 cm x 50 cm x 18cm) sostinguda damunt dos brancals formats per carreus rectangulars ben disposats. Cal destacar que per sobre de la llinda d'entrada, en trobem altres dues disposades en diagonal, formant en conjunt un triangle buit interiorment. Sembla una tècnica constructiva de descàrrega, insòlita a les barraques localitzades al terme. A l'interior, una llinda alçada i en horitzontal, tapa aquest triangle. La barraca disposava d'una porta, avui trencada al costat de la construcció. Es veu un marxapeu i una part de l'intradós arrebossat per tal d'ajustar el màxim la porta, així com també s'hi troben les restes de ferro dels encaixos. Interiorment, la coberta és feta mitjançant una gran volta de canó amb els carreus molt ben disposats en forma de plec de llibre. Exteriorment, la coberta està plena de vegetació, fet per el qual no s'observa molt bé com tanca, si bé s'intueix que està recoberta de pedres i lloses planes que han anat tancant exteriorment la volta. Les mesures de la barraca són les següents: presenta una alçada exterior de 300 cm, mentre que l'alçada interior fa 190 cm. El diàmetre interior és de 280 cm. Quant a l'entrada, fa 153 cm d'alt per 80 cm d'ample i 60 cm de gruix. Les dues lloses disposades en diagonal, formen un vèrtex de 50 cm d'alt respecte la llinda de l'entrada. A l'interior hi trobem dos amagatalls o fresqueres de 30 cm x 30 cm i s'hi observa la pedra molt fumada. A l'exterior, just al costat de la barraca, s'hi intueix un altre cos actualment enderrocat, que deuria ser l'espai per els animals.</p> | 08277-146 | Zona pla del Molí Menut, 08279 Talamanca | <p>En el cas del Bages, la presència de barraques està íntimament relacionada amb el conreu de la vinya. Tot i que actualment la vinya ha quedat reduïda a unes àrees molt concretes, la comarca compta amb una llarga tradició vinícola. Hi ha estudis que ens parlen de la importància de la vinya en aquesta zona durant l'època romana i medieval. La continuïtat d'aquest conreu i la seva importància queden palesos pels nombrosos testimonis que encara queden presents. A principis del XVIII la vinya ja era molt important a la zona del pla. A partir d'aquest moment es va viure una extensió del conreu al Bages, més en el pla que en els altiplans, que arribarà fins al s. XIX. Superada la crisi de la fil·loxera, el conreu de la vinya recuperarà el nivell productiu anterior a la crisi fins a principis del segle XX, quan el reclam de noves inversions en el camp vitícola comportà l'abandonament de terres per part d'un gran nombre de petits pagesos. El conreu de la vinya requeria una contínua presència del pagès al vinyar, fet que comportava la necessitat de disposar d'un lloc proper on aixoplugar-se o guardar les eines, més si tenim en compte que sovint hi havia una distància considerable entre la peça de conreu i la residència del pagès. La majoria de barraques tenen les parets interiors completament fumades, la qual cosa sosté la idea que servien com a aixopluc davant dels possibles canvis climàtics. Les magnífiques condicions tèrmiques que ofereixen l'interior de les barraques devien ésser una bona compensació dels rigors del sol estival, i també un lloc segur on esperar a recer el final d'un temporal. A part d'aquestes utilitzacions més genèriques, hi havia tot un seguit de funcionalitats més específiques que no es poden deixar de banda. El pagès, adaptava les construccions de pedra seca a les seves necessitats, les quals podien variar molt segons l'època, el lloc o el conreu. Als municipis bagencs del Pont de Vilomara, Talamanca i Mura, les barraques s'adossaven a les tines que hi havia a prop dels camps. A més de refugi servia per protegir l'accés a la tina per la part inferior. Les barraques bagenques presenten uns trets molt uniformes. El material bàsic és la pedra utilitzada gairebé sense treballar. Només en els llocs més destacats de la construcció, com les cantoneres, llinda o obertures es retallen les arestes dels blocs. Les barraques bagenques destaquen sobretot per la seva simplicitat. Són de dimensions reduïdes si les comparem amb les construccions més meridionals o baleàriques. La planta és quadrada o circular i d'un sol habitacle. SOLER (1994:22)</p> | 41.7485600,1.9745900 | 414744 | 4622368 | 08277 | Talamanca | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08277/67797-foto-08277-146-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08277/67797-foto-08277-146-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-07 00:00:00 | Quim Serdà Manau | La barraca presenta dues tècniques constructives que la fan excepcional. Per una banda la disposició de les 3 llindes de l'entrada, i per altra, el sostre en volta de canó. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:52 | |||||||
| 67796 | Barraca de vinya camí Pla del Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-cami-pla-del-moli | <p>SOLER i BONET, Josep (1994). Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Manresa.</p> | XVIII-XX | La vegetació creix desmesuradament per llevant, podent arribar a malmetre l'estructura per aquest costat. | <p>Barraca de planta més o menys rectangular formada per dos cossos. El parament està fet de pedra seca mitjançant carreus de diferents mides unificats per pedruscall i en alguns trossos per argila. No s'hi observa morter. La primera filada de les parets presenta unes pedres més grans per tal de consolidar tota l'estructura. El cos principal, el més gran, és l'espai que ocuparia el pagès. Té l'entrada encarada a ponent. Aquesta presenta una petita llinda que es recolza damunt dos brancals reforçats amb blocs de pedra més escairats i ben disposats. Les mesures de l'entrada són les següents: 114 cm d'alt, per 70 cm d'ample, i per 50 cm de gruix. A l'interior hi veiem una petita finestra de 40 cm x 40 cm que connecta amb l'altre espai. Algunes pedres estan fumades. La coberta és de falsa volta, feta per aproximació de filades i tancant amb grans lloses planes. A sobre, s'hi acumula pedruscall i vegetació. Les mesures interiors d'aquest cos són de 240 cm el costat llarg, per 190 el costat curt, mentre que l'alçada interior és de 180 cm. L'altre cos, amb una planta més irregular, representaria l'espai per el bestiar. Té l'entrada encarada a ponent. No presenta llinda, doncs el mur de tancament es va aproximant a l'altre cos formant mitja arcada. Els blocs de pedra que formen aquest cos són més grans, en general, que els de la barraca del pagès. A l'interior, hi trobem una banqueta de pedra i també una petita figuera que hi ha crescut. L'espai interior d'aquest cos té unes mesures de 270 cm de fons per 150 cm d'ample (entrada), mentre que l'alçada interior és de 190 cm. La llargada exterior dels dos cossos junts és de 430 cm per 310 cm d'ample al costat de llevant i 210 cm d'ample al costat de ponent. L'alçada exterior ronda entre els 200 cm i els 220, depenent del punt.</p> | 08277-145 | Zona pla del Molí Menut, 08279 Talamanca | <p>En el cas del Bages, la presència de barraques està íntimament relacionada amb el conreu de la vinya. Tot i que actualment la vinya ha quedat reduïda a unes àrees molt concretes, la comarca compta amb una llarga tradició vinícola. Hi ha estudis que ens parlen de la importància de la vinya en aquesta zona durant l'època romana i medieval. La continuïtat d'aquest conreu i la seva importància queden palesos pels nombrosos testimonis que encara queden presents. A principis del XVIII la vinya ja era molt important a la zona del pla. A partir d'aquest moment es va viure una extensió del conreu al Bages, més en el pla que en els altiplans, que arribarà fins al s. XIX. Superada la crisi de la fil·loxera, el conreu de la vinya recuperarà el nivell productiu anterior a la crisi fins a principis del segle XX, quan el reclam de noves inversions en el camp vitícola comportà l'abandonament de terres per part d'un gran nombre de petits pagesos. El conreu de la vinya requeria una contínua presència del pagès al vinyar, fet que comportava la necessitat de disposar d'un lloc proper on aixoplugar-se o guardar les eines, més si tenim en compte que sovint hi havia una distància considerable entre la peça de conreu i la residència del pagès. La majoria de barraques tenen les parets interiors completament fumades, la qual cosa sosté la idea que servien com a aixopluc davant dels possibles canvis climàtics. Les magnífiques condicions tèrmiques que ofereixen l'interior de les barraques devien ésser una bona compensació dels rigors del sol estival, i també un lloc segur on esperar a recer el final d'un temporal. A part d'aquestes utilitzacions més genèriques, hi havia tot un seguit de funcionalitats més específiques que no es poden deixar de banda. El pagès, adaptava les construccions de pedra seca a les seves necessitats, les quals podien variar molt segons l'època, el lloc o el conreu. Als municipis bagencs del Pont de Vilomara, Talamanca i Mura, les barraques s'adossaven a les tines que hi havia a prop dels camps. A més de refugi servia per protegir l'accés a la tina per la part inferior. Les barraques bagenques presenten uns trets molt uniformes. El material bàsic és la pedra utilitzada gairebé sense treballar. Només en els llocs més destacats de la construcció, com les cantoneres, llinda o obertures es retallen les arestes dels blocs. Les barraques bagenques destaquen sobretot per la seva simplicitat. Són de dimensions reduïdes si les comparem amb les construccions més meridionals o baleàriques. La planta és quadrada o circular i d'un sol habitacle. SOLER (1994:22)</p> | 41.7480600,1.9750100 | 414778 | 4622312 | 08277 | Talamanca | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08277/67796-foto-08277-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08277/67796-foto-08277-145-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-07 00:00:00 | Quim Serdà Manau | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:52 | ||||||||
| 96091 | Pi ver | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pi-ver | <p><span><span><span><span><span><span>AMB (2016) </span></span></span></span></span></span><span><span><span><span><span><span>Text refós del pla especial i catàleg del Patrimoni Arquitectònic i Ambiental de Cervelló. S.Ll. Àrea Metropolitana de Barcelona. </span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>DIRECCIÓ GENERAL DE PATRIMONI NATURAL (1996). PEIN. Pla d'Espais d'Interès Natural. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient.</span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>MARGALL, Meritxell; MIRALLES, Jordi. (2018) Diagnosi dels espais lliures - municipi de Cervelló. Informe tècnic. Barcelona: Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial SITXELL, Diputació de Barcelona.</span></span></span></span></span></span></p> <p> </p> <p> </p> | XIX | Afectat per la sequera. | <p>Pi Pinyoner de grands dimensions (uns 20 metres) que es troba a prop de la llera de la riera de Cervelló.</p> <p>El pi pinyoner (<em>Pinus pinea</em>) és un arbre de les coníferes de mida mitjana a gran que pertany a la família <em>Pinaceae</em>. Té un tronc recte amb escorca grisenca i fissurada, i les seves fulles, aciculars i persistents, es disposen en fascicles de dos. Aquesta espècie és originària de la regió del Mediterrani, incloent-hi països com Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia. Creix bé en terres seques i calcàries, preferentment en climes càlids i assolellats.</p> <p>Les pinyes o conques del pi pinyoner són grans i pesants, amb una forma ovalada i una grandària d'aproximadament 8 a 14 centímetres. Cada escama de la pinya té una petita protuberància a la part superior coneguda com a umbo. La producció de pinyons es dona en períodes irregulars, amb una bona collita aproximadament cada tres a cinc anys. Els pinyons són apreciats per la seva carn comestible i s'utilitzen en una varietat de plats culinaris. A més, la fusta del pi pinyoner es fa servir en la construcció, especialment per a la realització de mobles i fusteries.</p> <p>Amb una presència important en els ecosistemes mediterranis, el pi pinyoner té un paper ecològic significatiu, ajudant a prevenir l'erosió del sòl i oferint ombra en zones àrides. La seva existència també beneficia la fauna, ja que molts animals es nodreixen dels pinyons i busquen refugi a l'ombra d'aquest arbre.</p> | 08068-100 | Zona periurbana. Bosc de les Comes. Al nord del Mas Nou del Lledoner. | <p><span><span><span>Els pins van formar part de les comunitats vegetals dominants a Cervelló, especialment abundants són les compostes per pins blancs tot i que a vegades es pot tractar de pinedes de pins pinyoners. Aquest exemplar, representa la importància històrica d’aquesta espècie arbòria al municipi, és un arbre molt conegut per la comunitat. </span></span></span></p> <p>Aquest ha estat sempre un arbre molt estimat per la gent de Cervelló. Nens i nenes arreplegaven al mes d'octubre els seus pinyons.</p> <p>Formava part de la masia de Ca n'Esteve.</p> | 41.3939178,1.9638593 | 413379 | 4583005 | 08068 | Cervelló | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/96091-10002.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Ornamental | BPU | 2024-10-31 00:00:00 | Josep Maria Solias Arís - Kuanum | També rep el nom de 'Pi Fred'. Un altre nom alternatiu minoritari és 'Pi Gros'. | 2151 | 5.2 | 1762 | 11 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:32 | |||||||
| 60097 | Camí vell de Castellbisbal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-vell-de-castellbisbal | <p>BENCOMO et alii (1986) BENCOMO, C.; BELTRAN, J.L.; GARCIA, C.; IBAÑEZ, D.; JORBA, A.; LÓPEZ, F.; MOLINERO, C.; OLLE, J.; PRIETO, A.; PUIG, R.M.; RUFE, M.A.; SANTIRSO, M.; YSAS, P. Aproximació a la Història de Rubí. Rubí: Ajuntament de Rubí. BENCOMO I MORA, Carme (1998) 'L'expansió urbana. Rubí creixent', Butlletí del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Núm. 42, p. 3-19. Rubí: Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí. FABRE, G.; MAYER, M.; RODÀ, C. (1982) 'Epigrafia romana de Rubí i els seus encontorns', Butlletí del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Núm. 5, pp. 81-104, Rubí, Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí. Informació oral R. Bosch, R. Sánchez, J. Simó i E. Xercavins (novembre 2000, abril 2001)</p> | <p>Camí que, en origen, anava des de Rubí fins a Castellbisbal i continuava cap a Martorell. Travessava la riera, davant de can Fatjó i continuava, conjuntament amb el d'Ullastrell, en direcció SO-NE fins que se separaven i el de Castellbisbal seguia en direcció NNO-SSE. Actualment només conserva el seu aspecte original antic sobre terra a la zona de can Balasc i can Pi de Vilaroc, on conserva un traçat molt recte, que probablement és un indici d'antiguitat. Prop del mateix, a la zona de ca n'Estaper, va aparèixer un miliari.</p> | 08184-24 | Zona oest del terme 08191-RUBÍ | <p>L'any 1610 es parlava d'un camí reial de Rubí a Martorell que sortia de la zona del Castell i can Fatjó Durant tot el segle XVIII hi ha referències constants a aquest camí en la documentació (BENCOMO et alií, 1986). L'any 1866 es va intentar rectificar el camí a la sortida de Rubí, degut a que passava la riera de Rubí a gual i ho feia donant volta. Es va intentar fer un pont que escurcés el camí i evités el perill de travessar la llera, de tota manera no va reeixir. L'any 1834 a la documentació apareix la figura d'un encarregat a la riera 'de dar dirección a las aguas a fin de hacerlas transitables a los que viajan de Martorell a Sant Cugat' (BENCOMO, 1998)</p> | 41.4788000,2.0080400 | 417181 | 4592385 | 08184 | Rubí | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08184/60097-foto-08184-24-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08184/60097-foto-08184-24-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2020-10-06 00:00:00 | Juana Maria Huélamo - ARQUEOCIÈNCIA | També conegut com a camí vell de Martorell. | 98|94 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | |||||||||
| 66218 | Prop de les Colomines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prop-de-les-colomines | Fitxa de la Carta Arqueològica. Inventari del Patrimoni Cultural Immoble. Patrimoni Arqueològic. Num. 7554. 1985 (rev. 1991) | XVI-XII aC | Cobert de vegetació | Jaciment situat a prop del mas de Les Colomines. Per arribar al jaciment cal agafar un camí que surt de l'esmentat mas i que puja vers la muntanya d'Àguila Grossa. Passats uns camps de cereals, en un punt on el camí descriu un revolt molt tancat i on afloren unes roques sota les quals hi passa un torrent, el Sr. Morros hi recollí ceràmica, concretament un total de 33 fragments de ceràmica que semblen pertànyer a una mateixa peça o, en tot cas, de característiques consemblants. Es tracta de ceràmica feta a mà, pròpia de recipients ovoides i de notables dimensions, amb la vora lleugerament enfora, llavi pla que en la seva part superior està decorat amb digitacions i amb un cordó horitzontal afegit, amb impressions digitals, sota el coll. La ceràmica és poc allisada tant a l'interiorcom a l'exterior, i conté abundós desgreixant de quars i de color negrós a l'interior i vermellós a l'exterior.La ceràmica d'aquestes característiques pertany a l'Edat del Bronze, tot i que podria correspondre a un BronzeMig-Final I. L'any 1985, en la visita efectuada al lloc amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica, no s'aprecià captipus d'estructura ni cap fragment de ceràmica, però sí una fulla de sílex molt interessant, així com dos esclats del mateix material. | 08257-54 | Zona oest del municipi al nord de les Colomines. Al camí de Cal Figueres | Jaciment descobert pel Sr. A. Morros d'Igualada, que ho comunicà a la Secció d'Arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada el 24 d'agost del 1972. | 41.5076900,1.4859100 | 373643 | 4596225 | 08257 | Santa Maria de Miralles | Fàcil | Dolent | Legal | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | F. Xavier Menéndez | El Mas Les Colomines (fitxa 34) està situat al km 12 de la carretera B-220 que va dels Quatre Camins o de la Llacuna a Santa Coloma de Queralt. Cal pendre un camí a la dreta. Es situa prop del terme de Bellprat.Cronologia: Bronze Mig - Bronze Final I (1550-1150 aC), segons carta ArqueològicaEls materials es troben al Museu Comarcal de l'Anoia ( Núms. de referència: M-134 i M-336). | 79 | 1754 | 1.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:48 | ||||||||
| 49765 | Font de Can Gibert | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-gibert | XX | La font està situada en un clot, compta amb una estructura senzilla, un petit dipòsit de maons en el qual hi ha l'aixeta. Sobre el dipòsit hi ha construït un petit mur de blocs de ciment, una filada només, per tal de facilitar que la terra que es va desprenent del marge no tapi l'estructura. | 08092-124 | Zona oest del Cap del Pla, entre el carrer Pedraforca i la C-16z | L'estructura actual de la font està bastida amb materials de cronologia contemporània. | 42.0404400,1.8796900 | 407277 | 4654873 | 08092 | Gironella | Difícil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Queda una mica amagada, fet que fa més difícil localitzar-la. La font rep el nom de la casa que és a pocs metres al nord. Les fotos han estat facilitades per l'Ajuntament de Gironella. | 51 | 2.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:33 | ||||||||||||
| 55689 | Camí Vell d'Olesa a Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-vell-dolesa-a-vacarisses | GARCÍA DOMÈNECH, Miquel (1980). El llibre d'Olesa. Història i tradició d'una vila montserratina, p. 18 MORERA, Jaume (1992). 'Les creus de terme', a Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. Butlletí mensual, núm. 53 (octubre) PIÑERO, Jordi; SERRA, Ramon (2008). 'El camí romà de la Torre del Breny i la vil·la de can Font de Cirerencs (Castellgalí)', Dovella, núm. 98, Centre d'Estudis del Bages, Manresa, p. 5-14. | XVIII-XIX | L'itinerari tradicional s'ha perdut o ha estat modificat. | Als segles XVIII i XIX el camí pujava per la vall del Torrent de la Creu de Beca i la Roureda. A la Creu de Beca, situada en un lloc on el terreny deixa de ser pla per convertir-se en muntanyós, hi havia un encreuament de camins. El camí ral passava per la font de la Pastora, fins al pla del Fideuer, ja en terme de Vacarisses. Allà es bifurcava d'una banda entre el que es dirigia en direcció nord-est cap a Vacarisses, passant per l'estret coll de la Pedra de la Bossa i, de l'altra, el que es dirigia per coll de Bram i la serra de l'Hospici en direcció a Palà (una cruïlla de camins i punt estratègic on hi havia un hostal), i després continuava cap a Castellbell i Manresa. | 08147-185 | Zona nord-oest del terme d'Olesa de Montserrat | El camí ral que anava cap a Vacarisses i Manresa deriva probablement d'un camí romà que seguia més o menys la vall del Llobregat. | 41.5564700,1.8907400 | 407498 | 4601128 | 08147 | Olesa de Montserrat | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55689-foto-08147-185-1.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:38 | ||||||||
| 57749 | Montverdor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/montverdor | BOIXADER, P. (1997: 34-36): 'Inventari de les cases de pagès de la vall de Lillet'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. IGLESIAS, Josep (1979). El Fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. | XIX-XX | La casa de Montverdor està situada en una zona elevada per sobre del rec de la Muga i del riu Arija. Les diferents construccions que conformen l'actual casa estant situades al peu (costat est) del turonet que s'aixeca al costat mateix de la casa. De fet, dalt d'aquest turó hi ha les escasses restes que queden de l'antiga casa de Montverdor; els materials de la qual, bàsicament la pedra, es van fer servir per construir la nova casa a la part baixa del turó, fent-la més accessible. La casa actual és de planta rectangular, formada per planta baixa, dos pisos i planta sotacoberta (golfes), i és de teulada a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, que obra al sud. El ràfec de la teulada és ornamentat amb una combinació de rajoles pintades en blanc, formant una decoració triangular, i teules. Les obertures de la part de la casa del segle XIX són senzilles. La casa es va construir el 1885 i fa pocs anys s'hi van realitzar importants obres, entre les quals una ampliació pel costat sud, construint una nova façana, i modificacions en les obertures de la façana de llevant. Al costat est de la casa hi ha el pou i la bassa, i a la part del darrera de la casa el paller, de dos nivells i coberta a un sol vessant, en la seva estructura s'hi observen diferents fases constructives. | 08166-49 | Zona nord-est. Prop de la carretera de la Pobla a Ribes | La casa de Montverdor està documentada des d'època medieval, la primera notícia és de finals del segle XII, en el testament de Pere de Lillet, senyor del Castell de Lillet. Pere morí el 1174, i entre les seves deixes testamentàries dóna a l'església de Santa Maria de Lillet, el seu cos i el delme de la vila de Merola, a més d'aquest mas Montverdor, junt amb el de Carbonells de Vilacorba, Quasta i Chod, i altres béns (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.I,46,356). Al 1388, figura 'Petrus de Muntbardo' entre un grup d'homes de la parròquia de Santa Maria de Lillet, que demanaren al bisbe de la Seu d'Urgell, que davant l'estat d'abandonament en que es trobava l'església de Sant Serni de Merolla, fós censurada i que tots els seus objectes es portessin a l'església de Santa Maria de Lillet, on inaugurarien un altar dedicat a Sant Serni. (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.I,70). Al fogatge de 1553 apareixen les referències de 'Jaume Monbordo' i 'En Domenjo sta al mas de Monberdo' (IGLÉSIES:1979:461). Uns anys més tard, en un document del 1573, Montverdor consta com una de les masades de la parròquia del monestir de Santa Maria de Lillet que van haver de col·laborar en la reparació de l'església i el monestir arran de les bregues tingudes ente la família Cadell i la Riembau. (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.III,184). No coneixem més notícies del mas ja fins al 1856, en el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63.1856 nº 32' (ACBR), on apareix la casa 'Mombardo' . | 42.2403300,2.0195900 | 419111 | 4676926 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57749-foto-08166-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57749-foto-08166-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57749-foto-08166-49-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Al fons de la vall, en la zona propera a on s'uneixen les aigües del Rec de la Sois amb el riu Arija, hi ha la casa de la teuleria de Montverdor.La fotografia en blanc i negre, la número tres, és dels propietaris de la masia de Montverdor. | 119|98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | ||||||||
| 57853 | Montverdor vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/montverdor-vell | BOIXADER, P. (1997: 34-36): 'Inventari de les cases de pagès de la vall de Lillet'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. IGLESIAS, Josep (1979). El Fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. | XII? | Es conserven escasses restes de l'edifici. | Montverdor està situat en una zona elevada per sobre del rec de la Muga i del riu Arija. Les diferents construccions que conformen l'actual casa estant situades al peu (costat est) del turonet que s'aixeca al costat mateix de la casa. De fet, és dalt d'aquest turó on hi ha les escasses restes que queden de l'antiga casa de Montverdor. Únicament s'hi observen restes de materials constructius i algun vestigi de fonament. La majoria de la pedra i de materials constructius es van reaprofitar en la construcció de la casa nova de Montverdor al 1885. | 08166-153 | Zona nord-est. Prop de la carretera de la Pobla a Ribes | La casa de Montverdor està documentada des d'època medieval, la primera notícia és de finals del segle XII, en el testament de Pere de Lillet, senyor del Castell de Lillet. Pere morí el 1174, i entre les seves deixes testamentàries dóna a l'església de Santa Maria de Lillet, el seu cos i el delme de la vila de Merola, a més d'aquest mas Montverdor, junt amb el de Carbonells de Vilacorba, Quasta i Chod, i altres béns (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.I,46,356). Al 1388, figura 'Petrus de Muntbardo' entre un grup d'homes de la parròquia de Santa Maria de Lillet, que demanaren al bisbe de la Seu d'Urgell, que davant l'estat d'abandonament en que es trobava l'església de Sant Serni de Merolla, fós censurada i que tots els seus objectes es portessin a l'església de Santa Maria de Lillet, on inaugurarien un altar dedicat a Sant Serni. (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.I,70). Al fogatge de 1553 apareixen les referències de 'Jaume Monbordo' i 'En Domenjo sta al mas de Monberdo' (IGLÉSIES:1979:461). Uns anys més tard, en un document del 1573, Montverdor consta com una de les masades de la parròquia del monestir de Santa Maria de Lillet que van haver de col·laborar en la reparació de l'església i el monestir arran de les bregues tingudes ente la família Cadell i la Riembau. (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.III,184). No coneixem més notícies del mas ja fins al 1856, en el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63.1856 nº 32' (ACBR), on apareix la casa 'Mombardo' . | 42.2402600,2.0189700 | 419059 | 4676918 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57853-foto-08166-153-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57853-foto-08166-153-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57853-foto-08166-153-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | La casa es va construir el 1885 i fa pocs anys s'hi van realitzar importants obres, entre les quals una ampliació pel costat sud, construint una nova façana, i modificacions en les obertures de la façana de llevant. | 94|98|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | |||||||
| 57745 | Carbonells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carbonells-0 | BOIXADER, P. (1997: 34-36): 'Inventari de les cases de pagès de la vall de Lillet'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. | XII-XVIII | La masia dels Carbonells està situada a la costa que s'alça per davant del monestir de Santa Maria de Lillet. És un mas format per diferents construccions, és un dels pocs que encara està totalment dedicat a activitat ramadera; així diverses d'aquestes construccions són edificacions destinades al bestiar. La casa, situada a la part superior del conjunt, és un edifici allargat, de planta rectangular i de tres nivells de planta; està coberta a dos vessants amb el carener paral·lel a la façana principal, la sud (la coberta és actual però l'orientació és la mateixa). La seva ubicació, en una zona amb desnivell, li permet tenir accés a peu pla a dos nivells de planta. Fa pocs anys (2001) es van realitzar reformes a la casa, per tal d'adaptar-la als nous temps, a la façana principal (la sud), i interiors de la vivenda, a més d'apujar la teulada creant un nivell útil a sotacoberta. A l'interior s'ha mantingut la disposició d'alguns dels elements importants d'un mas, tot i que la majoria s'han refet; així trobem la llar de foc, amb el seu escó i el forn (amb cos exempt adossat al mur exterior, l'original), i l'eixida a la façana sud. La planta baixa i part dels murs posterior i laterals són originals. L'accés a la planta inferior és a través d'un baluard. La planta baixa és totalment destinada al bestiar; al mig de la façana sud hi podem veure la porta d'accés, és amb muntants de pedra treballada, amb algun carreu acabat amb l'angle interior esbiaixat. Al costat oest de la casa s'hi adossa una pallissa (reformada el 1995), en els seus murs originals hi ha una pedra amb una inscripció, quasi il·legible on consta una data del segle XVIII; al costat de ponent hi ha l'era. | 08166-45 | Zona nord-est del municipi. Prop ctra de la Pobla a Ribes | La primera notícia del mas Carbonells es remunta al segle XII. En el testament de Pere de Lillet, senyor del Castell de Lillet, el qual morí el 2 d'abril de 1174, deixà a l'església de Santa Maria de Lillet el mas de Carbonell de Vilacorba junt amb Montbardó, Quasta, Chot i altres deixes. (SERRA VILARÓ:1989:VOL.I, 356). El 1344 a Mateu Carbonell de Vilacorba se li concediren franqueses personals en el seguiment de la host del senyor de Mataplana, consistents en 5 sous barcelonesos. (SERRA VILARÓ:1989:VOL.III,208). Al 1445 trobem un tal Bernat Carbonell, que consta com a 'carnicerium' de la vila de la Pobla de Lillet, el qual fou nomenat sotsbatlle, aquest només havia d'actuar en cas d'impossibilitat del propi batlle, llavors Guillem de Riembau. (SERRA VILARÓ:1989:VOL.II, 25). Al 1449, trobem que el mas Carbonells, junt amb els masos Sarga, Planes i Baladosa del veïnat de Vilacorba, i Eits, al veïnat de la Pobla, que estaven sota la jurisdicció del pavorde del monestir, Joan Cunill, amb autoritat del bisbe, i junt amb altres tres canonges els fa excepts dels mals usos (o sigui francs, quitis i immunes de remença personal d'homes i de fembres, d'intèstia, d'exorquia, etc...), però es reservaren els drets sobre el domini directe en cas de venda, i a més havien de continuar pagant els censos agraris que els pertocaven i que són, 'per lo mas dels Carbonells, primo quatre gallines a Nadal; carnsalada, quatre lliures e tres mayllades. Item, diners, quinze sous. Item, per los jornals que antigament solia fer al dit monastir, axí com lo dit An Farga, cinch sous, Item, fa per una devesa, dotze diners. Item, froment, mige quartera.', a més dels acostumats delmes i primícies. Sembla però, que es continuaren exercin mals usos, ja que posteriorment, el 1499, es presentaren davant el pavorde els representants d'aquests masos, per fer saber les dificultats amb que es trobaven per sobreviure. (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.II,344-345). Els Carbonells consta el 1573 com una de les masades de la parròquia del monestir de Santa Maria de Lillet, junt amb Montclús, La Rovira, el Guixer, Castell de la Vila, el Bruc, Junyent i altres, que van haver de col·laborar en la reparació de l'església i el monestir arran de les bregues tingudes ente la família Cadell i la Riembau. (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.III,184). Al 1856, en el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63.1856 nº 32' (ACBR), apareix la casa de Carbonells com a propietat de Juan Torrente. Posteriorment, a les actes dels plens de l'Ajuntament de la Pobla del 1884, surt el nom de Carbonells en el llistat de les cases que han de pagar la part de 'consumos y cereales' dels habitants de l'extraradi de la Pobla de Lillet (Arxiu Municipal de la Pobla de Lillet, caixa 846). | 42.2476800,1.9979600 | 417336 | 4677762 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57745-foto-08166-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57745-foto-08166-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57745-foto-08166-45-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Dins la propietat de Carbonells hi ha les restes d'altres cases i/o barraques, de difícil localització ja que estan totalment enrunades, de fet tant sols s'identifiquen uns clots amb un perímetre aproximat, en el qual es pot veure la traça de part d'algun mur o alguna cantonera.Al llarg dels anys ha experimentat diferents obres d'ampliació i reforma, les darreres als anys 90 i les últimes al 2001.La fotografia en blanc i negre, la número tres, és de l'Arxiu Boixader. | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | ||||||||
| 57744 | Les Comes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-comes-6 | <p>BOIXADER, P. (1997: 34-36): 'Inventari de les cases de pagès de la vall de Lillet'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona.</p> <p>SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos.</p> | XVII-XVIII | <p>Aquesta masia està situada a les costes que s'aixequen per sobre la carretera que de la Pobla condueix a Campdevànol; a pocs quilòmetres del nucli, s'hi arriba per la pista que s'agafa just al costat del cementiri; la vessant obra cap al sud i presenta força desnivell. Les Comes està formada per un varis edificis, alguns dels quals són de nova construcció. De les dues cases que hi ha, una és de factura nova, és la de majors dimensions. L'altra situada al costat est de l'anterior, de mides més petites, és una construcció de cronologia moderna, probablement d'entorn al segle XVIII; és de planta rectangular, tres nivells i coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana principal que obra al sud. L'edici està construït en una zona amb fort desnivell fet que determina que la façana principal tingui major alçada, i que hi hagi dues portes d'accés a peu pla, una a la façana sud i l'altra al mur oest. Ambdues obertures són de constitució similar, però la principal de mides més grans; són fetes amb muntants de grans blocs de pedra picada i per llinda una amb arc rebaixat, la sud, i l'altra, llinda plana (oest), totes amb maó massís col·locat a plec de llibre. La resta d'obertures són senzilles, la majoria amb llinda de fusta. Les obertures de la façana principal estan distribuïdes de manera ordenada i simètrica, amb tres registres per planta, al centre obertures més destacades, a planta baixa la porta d'entrada i a la resta finestres més grans. Està construïda amb grans blocs picats formant les cantoneres i els murs de paredat irregular, amb pedres de mides molt variades. La porta secundària, la del mur de ponent obra a l'era, que queda situada entre aquest edifici, la part posterior de la casa nova i un petit porxo també de factura recent. Entre les diferents construccions es poden veure algunes parts que són murs originals, o sigui que no han estat construïts recentment.</p> | 08166-44 | Zona nord-est del municipi. Prop ctra de la Pobla a Ribes | <p>Les referències a la casa de les Comes es remunten a l'època medieval, depenia del monestir de Santa Maria de Lillet i es trobava dins de la zona coneguda com Vilacorba. Les notícies referides a la família Comes s'inicien el 1221 quan consta Guillem de Comes, al qual els preveres Ramon de Falgars i Pere de Falgars, redimeixen i enfranqueixen a favor de l'església de Santa Maria de Lillet, a ell i a tots els seus descendents per 8 ss. (SERRA VILARÓ:1991: VOL.I,52). Al 1266 en el testament de Berenguer de Vilacorba, trobem a Maria Comes, neboda d'aquest, i Maria, fill de Ferrer de Comes, a cadascuna li deixa 50 ss.(SERRA VILARÓ:1991: VOL.I,55 i 486). La primera referència directa del mas, és del 1288, en un document d'establiment del mas Comes fet pel pavorde Berenguer de Vila, i entre els que el subscriuen hi consten el caveller Guillem de Vilacorba i Guillem de Vila. (SERRA VILARÓ:1991: VOL.I,56) El 1299 consta la venda d'unes terres al mas Comes de Vilacorba feta per Bernat de Puig. .(SERRA VILARÓ:1991: VOL.I,57). A la carta de població i franqueses de la Pobla de Lillet del 1297, s'esmenta a Jaume de Comes entre les persones que Ramon d'Urtx, senyor de Mataplana i Hug de Mataplana, reconeixen com a que 'habiten i poblen 'la nostra població o castellet, que està construït i edificat en el lloc de Pujol, dintre la parròquia de Santa Maria de Lillet,' (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.I,317; i VVAA:1985;78). En el testament del cavaller Ramon de Pinós, datat el 1313, trobem deixes a Ramon de Comes, el qual consta com a cunyat seu. (SERRA VILARÓ:1991: VOL.I,106). El 8 de maig de 1388, un grup d'homes de la parròquia de Santa Maria de Lillet, entre els quals hi havia 'Guilelmus de Comes', demanaren al bisbe de la Seu d'Urgell, que davant l'estat d'abandonament en que es trobava l'església de Sant Serni de Merolla, fós censurada i que tots els seus objectes es portessin a l'església de Santa Maria de Lillet, on inaugurarien un altar dedicat a Sant Serni. (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.I,70) El 1415 trobem que el mas Comes de la parròquia de Lillet estava sota jurisdicció de Jaume de Vilarrasa, rector de Santa Cecília, per un benefici que aquest tenia de Santa Maria de Falgars, aquest fet comportava que els habitants del mas estiguessin considerats homes propis i solius de dit benefici amb redempció personal i de la prole; aquest fet determinà alguns problemes quan una filla es volgué casa fora, ja que el senyor volia cobrar remença; no es coneix com es resolgué del tot, però el senyor concedí absolució de remença a totes les donzelles del mas que es casessin. (SERRA VILARÓ:1991: VOL.II,335). El 1429, esment a un tal P. Comes com a ferrer de la Pobla.(II, 409) El 1440 P. Comes consta com a cònsol de la Pobla de Lillet, junt amb Guillem Morer, aquests i a altres personalitats, se'ls donà plena potestat per refer i ordenar el que fós necessari per tal de reparar les artilleries del castell de la Pobla de Lillet, davant el perill d'atac dels francesos.(SERRA VILARÓ: 1989: VOL.I,227). També al fogatge de 1497 apareix la referència a 'En Comes'. (IGLÉSIES:1991:268) A més, al 1573, les Comes forma part d'un conjunt de masades de la parròquia del monestir de Santa Maria de Lillet que van haver de col·laborar en la reparació de l'església i el monestir arran de les bregues tingudes ente la família Cadell i la Riembau. (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.III,184). Posteriorment, en un cadastre de 1735 (el document és una còpia de 1847), a la nota 201 (i la 220, està repetida) s'esmenta 'Casa de Francesch Tubau, dita Les Comes, consisteix en dos aposentos, afronta de llevant i demés parts ab terras del dit duenyo. És de la tercera qualitat'.(Arxiu Municipal de la Pobla de Lillet, caixa 619). La casa de Comes també s'esmenta en el llistat de masies del llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63.1856 nº 32' (ACBR) de 1856.</p> | 42.2489700,1.9873100 | 416459 | 4677916 | 08166 | La Pobla de Lillet | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57744-foto-08166-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57744-foto-08166-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57744-foto-08166-44-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-08-10 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Fa anys es van fer importants obres, entre les quals la construcció d'una casa nova. | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | ||||||||
| 57748 | La Muga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-muga | BOIXADER, P. (1997: 34-36): 'Inventari de les cases de pagès de la vall de Lillet'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. | XVII? | Es troba en avançat estat d'enrunament. | Les restes de la casa de la Muga estan amagades sota gran quantitat de vegetació, que a més de dificultar-ne la visió, també ajuda a malmetre-les. Malauradament es troba en avançat estat d'enrunament, queden parts d'alguns murs, que ens permeten observar un paredat fet amb pedres desbastades formant peces força rectangulars, junt amb d'altres de més irregulars, en conjunt de mides més aviat petites, i amb gran quantitat de maó massís. De fet hi ha força presència de maó, sobretot emmarcant obertures o elements com el forn i els fogons. Pel que fa al forn, està ubicat al mur oest, i en queden restes de la volta. Al costat sud-est de la casa hi ha altres restes de murs i pilars, segurament corresponents al paller, corts o altres coberts. Per una fotografia feta entre els anys 1971-1981, sabem que les cantoneres eren fetes amb grans blocs de pedra desbastada que contrastava amb la resta d'aparell, més aviat petit; i que a la llinda de la porta hi havia una data 1600 o 1700 i acompanyat d'Abadal (la informació ha estat facilitada per Pere i Lluís Boixader, de la Pobla de Lillet). Als anys 80 del segle XX hi va haver un incendi en aquestes costes que també va afectar a la Muga. A uns quants metres per sota la casa hi ha la font. | 08166-48 | Zona nord-est del municipi. | Al llarg de l'època medieval trobem diferents referències a la Muga, de fet consta La Muga com una de les batllies que formaven part de la Pobla de Lillet. Al 1284 trobem ja una referència a Guillem de Muga, batlle (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.I,57), i al 1332, figura Pere Ça Muga com a batlle; posteriorment, al 1437, trobem un altre Pere ça Muga que consta com a possessor del mateix càrrec. Al 1418, es reuniren els consellers de la Vila de Bagà, els representants de la universitat de la Pobla de Lillet, i també un representant dels homes de la batllia de ça Vila i de la Muga, entre d'altres, per tal de tractar el donatiu que els homes de les Baronies de Pinós i Mataplana haurien de fer al noble Bernat Galceran de Pinós, per trobar-se amb dificultats econòmiques. (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.I,213). En dates posteriors trobem al 'Llibre de notas de la pnt. Vila de la Pobla' conservat a l'Arxiu Municipal de la Pobla de Lillet (caixa 845) que inclou documentació diversa del 1715 al 1818 (tot i que fa referències fins al 1429), hi consten diferents llistats, entre els quals hi trobem un llistat amb la referència 'Cen un llibre de Codern ab cobertas de pergami constan los actes següents', i en una de les notes amb la inscripció 'Item consta ab altre instrument la fundació de dotze misses lo any de una tal Eularia Mugas o Cosp asseguradas al mas Muga presentadors los Srs. Consols'. Malauradament, no consten les dates dels documents originals. Al 1856, en el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63.1856 nº 32' (ACBR), apareix la casa Muga ( i també Serramuga). Posteriorment, a les actes dels plens de l'Ajuntament de la Pobla del 1884, també hi consta Muga en el llistat de les cases que han de pagar la part de 'consumos y cereales' dels habitants de l'extraradi de la Pobla de Lillet (Arxiu Municipal de la Pobla de Lillet, caixa 846). | 42.2504300,2.0173800 | 418941 | 4678049 | 08166 | La Pobla de Lillet | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57748-foto-08166-48-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57748-foto-08166-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57748-foto-08166-48-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | En una zona més propera a la carretera de Ribes, però també a prop de la mateixa pista que ens condueix a la Muga, hi ha les restes d'una altra casa dita Serra Muga. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | |||||||
| 57771 | Forn de la Pobla de Lillet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-la-pobla-de-lillet | <p>Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya, núm. 18603. Generalitat de Catalanya.</p> | Únicament es conserva part de l'estructura excavada al tapàs. Actualment té molta vegetació. | <p>Les restes estan situades a peu de la carretera de La Pobla de Lillet a Campdevànol, al quilòmetre 16 i en el costat esquerre en direcció Ribes. Es tracta d'un clot excavat en un marge, sembla que la boca estaria situada al costat sud-oest. Actualment és ple de vegetació. Presenta planta arrodonida, d'uns 2 metres de diàmetre, i secció lleugerament troncocònica, amb una alçada de 3 metres en el punt més alt. Mostra la superfície de les parets en aparença afectades per l'efecte del foc i rubescents. La forma, dimensions, i característiques, indiquen que es pot tractar d'un forn, del qual no se'n coneix ni la utilitat ni la cronologia.</p> | 08166-71 | Zona nord-est | 42.2448300,2.0248100 | 419547 | 4677420 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57771-foto-08166-71-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57771-foto-08166-71-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2026-10-01 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 1754 | 1.4 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | ||||||||||
| 46083 | Camí ramader de la Baells a la Pobla pel Catllaràs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ramader-de-la-baells-a-la-pobla-pel-catllaras | CAMPILLO, X. (Dir.)(2007): Inventari de camins ramaders del Berguedà. Grup de Defensa de la Natura del Berguedà, Parc Natural del Cadí-Moixeró, Berguedà Iniciatives SD, SL. TORRES, C.A. (1905). 'Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà', p.167, Barcelona. | Alguns trams es troben afectats per les modificacions de les noves infraestructures | Aquest camí consta inventariat com a camí ramader a l''Inventari dels camins ramaders del Berguedà', amb el codi ICR 25. En aquest inventari es descriu el camí de la manera següent: 'Des del Gall de Cercs, a l'alçada del Camí que porta a Peguera, i on s'hi pot trobar una returada en un turonet que queda a sobre,s'enfila per la pujada de Miralles, i es dirigeix cap al pont. Aquí, en el pont de Miralles es pot trobar a mà dreta el camí procedent de Pedret. Avui dia el pont ha quedat cobert pel Pantà de la Baells. Segueix cap a la Serradora de la Baells, on es pot enllaçar amb el camí procedent de Sant Miquel de les Canals. Continua pel Molí del Cavaller i travessa la carretera actual. Passa per sota la casa de la Coromina, i agafa en direcció al Castell de Roset i la Font del bac. Passa pel cementiri de Vilada i per Comelles. S'enfila per la carena des de l'unça de les Eres de Vilada. Va cap al Collet de Sant Joan, i cap als Erms de Vilalta, on podem trobar un amorriador. Segueix per Can Perçós i l'Escalell. Continua per la Font Negre i cap a la Clusa, passant pel Cortal i arribant al Pla. Des del Pla de la Clusa el camí es dirigeix a la Pobla passant pel Roc del Catllaràs, el Coll de la Ceba i per la Font de Fontals de la Pobla. Continua pel Collet del Llobató i el Camp de l'Ermità, seguint aproximadament el límit de terme entre Sant Julià de Cerdanyola i la Pobla de Lillet. Continua en direcció a Falgars pel límit de terme, passant pels Planasos i pel Pla de Sant Cristòfol. Seuegueix pel Clot de l'Infern, seguint aproximadament el seu traçat. Travessa el riu i surt en direcció al Planell de l'estació de Gavarrós. Finalment es troba amb el camí que va de Guardiola a la Pobla a l'alçada del Molí de Riutort, on aproximadament surt el camí que es dirigeix cap a la Bassa de Tarnes.' (Grup de Defensa de la Natura del Berguedà (2007): Inventari dels camins ramaders del Berguedà. Dirigit per Xavier Campillo i Besses, i el suport del Parc Natural del Cadí-Moixeró i de Berguedà Iniciatives SD, SL.) | 08057-109 | Zona nord occidental del terme municipal. | La xarxa dels camins ramaders tenia la funció de permetre el trànsit dels ramats transhumans que provinents de la costa i la plana es dirigien a les pastures pirinenques. De fet a la comarca del Berguedà hi creuen alguns dels camins ramaders més importants de Catalunya, entre els que cal destacar el camí ramader que uneix el Vallès amb Castellar de N'Hug i el Pla d'Anyella. És difícil saber-ne l'antiguitat, tot i que consten poques mencions directes són esmentats des d'època medieval; de fet, la majoria han estat emprats des de temps molt reculats i en alguns casos, el seu trajecte o algun tram, forma part de camins de connexió emprats no només com a ramaders, sinó també com les vies naturals de pas i d'unió de diferents poblacions. Els camins ramaders són un bé de domini públic i de titularitat autonòmica, i són inalienables, imprescriptibles i inembargables; estan protegits per la llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries. La llei diu que 'se entiende por vías pecuarias las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero.'(art.12). La llei contempla usos complementaris dels camins ramaders com el passeig, la pràctica de senderisme, i altres, sempre respectant la prioritat del trànsit ramader. | 42.2028400,1.9346100 | 412047 | 4672847 | 08057 | Castell de l'Areny | Fàcil | Dolent | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Part del trajecte discorre dins el PEIN Serra del Catllaràs. | 94|98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:32 | |||||||||
| 46052 | Nucli de Sant Romà de la Clusa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-de-sant-roma-de-la-clusa | BARAUT, Cebrià (1979). 'Set actes de consagracions d'esglésies del Bisbat d'Urgell - Segles IX-XII- '. 'Urgellia' núm. 2, La Seu d'Urgell. BARAUT, Cebrià (1978): Les actes de consagracions de les esglésies del bisbat d'Urgell (segles IX-XII), vol. I, a 'Urgellia', La Seu d'Urgell, 1978. BOLÓS, Jordi (2009). Diplomatari del monestir de Sant Pere de la Portella. Fundació Noguera (Diplomataris; 47), Barcelona. CAMPRUBÍ SENSADA, J. (1981): Castell de l'Areny, Ed. El Vilatà, Gironella. GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona PLADEVALL, A. (1979): Sant Romà de la Clusa. Barcelona: G.E.C. ROSELL, Alexis (1978). 'Els noms de lloc a la Clusa'. Muntanya, núm. 698, agost 1978. SANTAMARIA, J. (1986): Memòries del Monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu Abadiat i Baronia. Ed. El Vilatà, Moià. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. SITJES I MOLINS, X. (1991). : 'Retaules barrocs i neoclàssics berguedans desapareguts'. L'Erol, núm.10. 1191. Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga. TORRES, C.A.(1905) . 'Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà', p. 167, Barcelona. VIGUÉ, Jordi i BASTARDES, Albert (1978). 'El Berguedà. Monuments de la Catalunya Romànica 1'. Artestudi Eds., Barcelona. VILADÉS, R. I SERRA, R. (1989:41-58):'Inventari del patrimoni artístic i documental, religiós i civil desaparegut durant la Guerra Civil'. L'Erol, núm. 28, any 1989. VV.AA.(1981) 'Gran geografia Comarcal de Catalunya', vol. 2, El Berguedà, Barcelona. AAVV (1983). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. | X-XX | El conjunt de Sant Romà de la Clusa és el centre neuràlgic de la vall de la Clusa, situat més o menys en la part central de la frondosa vall. La zona de la Clusa és molt muntanyosa, hi ha diverses serres i valls, alguns pics i turons destacats, sobresortint com a vall, la principal, la que porta el nom de la Clusa formada pel pas del Rec de Sant Romà, el qual baixa de la zona del Pla de l'Orri tot recollint les aigües de diverses rases i torrents, aquesta continua aigües avall tot passant per l'encinglerat Escalell i fins a desaiguar a la riera de Castell. El conjunt que forma el que es pot anomenar el nucli de Sant Romà, és format per l'església de Sant Romà amb el cementiri i la rectoria, la gran masia de Sant Romà, formada per la casa i diversos coberts i annexes, i una mica més amunt però a poca distància el molí també dit de Sant Romà. Aquest conjunt forma el centre de la vall i de l'antiga parròquia, havia estat lloc habitual de trobada dels veïns. | 08057-78 | Zona nord i nord-oest del municipi. | Les primeres informacions documentals conegudes de la zona de la Clusa daten del segle X, es tracta de la donació d'un alou feta el 961 pels marmessors testamentaris d'Ava al monestir de Sant Llorenç prop Bagà, en el document s'esmenta la Clusa com un dels límits de l'alou. Posteriorment, l'any 983, en l'acta de consagració de Sant Llorenç prop Bagà es fa menció de les possessions del monestir, entre les quals consta dos masos amb les seves terres al lloc de la Clusa. L'església de Sant Romà de la Clusa és esmentada en l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell (finals del segle X o inicis del segle XI) com una de les esglésies que formaven part del bisbat d'Urgell. L'església va tenir caràcter parroquial durant tota l'edat mitjana, es trobava dins el terme del Castell de l'Areny i del comtat de Berga. Al segle XIV l'església i el lloc de la Clusa va ser integrat al castell de Roset (de Vilada), fet que comportà que el 1336 Pere de Fonollet vescomte d'Illa, en nom de la seva dona Marquesa, senyora de la Portella i Lluçà, cedís per a ús i servei dels homes de la Clusa tot el bosc conegut com de la Clusa. (VVAA:1985) Al llarg període baix-medieval i anys posteriors, tenim constància de referències documentals generalment relacionades amb donació de terres, compra-vendes, etc, algunes notícies són en relació als drets que el monestir de la Portella hi va tenir. Un exemple, és un document del 1335 en que l'abat del monestir de la Portella va prendre possessió de diversos masos del terme de Vilada i de Roset, entre els quals els masos de Ramon de Torrent Sobirà i de Guillem de Torrent Jussà, de la parròquia de Sant Romà de la Clusa. Al 1346 Berenguer de Comas Sobiranes (actual Rossinyol de Dalt), va fer reconeixement a l'abat de la Portella. En documents de finals del segle XIV es documenta un mas denominat 'Bellsolà' a la parròquia de Sant Romà de la Clusa. En relació als béns sobre els quals del monestir de Sant Pere de la Portella tenia domini a la zona de la Clusa al segle XVIII, s'esmenten els masos Comes Sobiranes, de Torrent Jussà i Torrent Sobirà (aquests dos ensorrats) i el de Bellsolà (amb un molí també ensorrat). (BOLÓS:2009) En els cadastres conservats a l'arxiu municipal de Castell de l'Areny consta referenciada l'heretat dita Sant Romà en els diversos registres del segle XVIII, en el de 1716 com a pròpia de Joan Canal, el qual té a Pere Canal de masover. El gran augment demogràfic experimentat al llarg del segle XVIII degué comportar canvis importants al conjunt de la vall de la Clusa i en concret del conjunt de Sant Romà, concretat en modificacions importants en la masia amb ampliacions dels espais, així com d'un augment també dels habitants. A més, del conseqüent increment del volum de caps de bestiar i de la superfície conreada. La vitalitat de la Clusa degué tenir continuïtat al llarg del segle XIX i part del XX, i a partir del mitjans de segle XX i especialment de finals de segle, molt poca activitat i despoblament de les cases. Actualment però la masia de Sant Romà és habitada i l'entorn immediat en actiu, | 42.1870000,1.9353800 | 412089 | 4671087 | 08057 | Castell de l'Areny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08057/46052-foto-08057-78-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08057/46052-foto-08057-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08057/46052-foto-08057-78-3.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Accés per pista des del poble de Vilada o des de la carretera que puja a Castell de l'Areny, on trobem un trencall amb una pista que enllaça amb l'anterior.La Clusa és una vall agrícola, caracteritzada per trobar-se a unes altituds que oscil·len entre els prop de 1200 metres sobre el nivell del mar i els 1781 metres d'alçada en el punt més elevat, el pic del Serrat Negre. Aquest fet determina que es tracti d'una vall molt condicionada per la seva ubicació i altitud, que afavoreix una climatologia molt determinada marcada per hiverns rigorosos. Les condicions climàtiques junt amb la pròpia ubicació de la vall, allunyada de les principals poblacions, determinava la necessitat d'autosuficiència dels masos que la poblaven. De fet, la seva principal font de riquesa ha estat l'activitat agropecuària i l'explotació vinculada al propi medi, les diverses masies de la vall han estat dedicades tradicionalment a l'activitat agrícola i ramadera recolzada puntualment per activitats complementàries o temporals com pot ser l'explotació forestal, i molts anys enrere algun veí també s'havia dedicat esporàdicament a l'activitat minera, en especial a la zona del Catllaràs. Les masies que conformen la vall, algunes de les quals ja són ensorrades i moltes deshabitades, són el Clot, ca l'Hereuet, cal Badó, la rectoria, la masia i el molí de Sant Romà, cal Tibat i les Calamites, el Pla de l'Orri, can Serra, Cabanelles, Rossinyol de Dalt i Rossinyol de Baix. De totes aquestes, avui dia només hi ha tres masos habitats. Cal dir que la documentació baix-medieval també esmenta altres masos dels quals no es té constància.Es troba dins el PEIN Serra del Catllaràs. | 92|94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:32 | ||||||||
| 64911 | Guixera de la Rovira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/guixera-de-la-rovira | XIX-XX | Al costat del cementiri es troba l'antiga pedrera d'extracció de guix, la seva presència es veu des de pràcticament tot el poble i per accedir a ella s'ha d'agafar el trencant a mà dreta que des del carrer Major versa fins al Mas Ventallola. Des d'aquí s'arriba fins a l'actual cementiri de Santa Eulàlia de Riuprimer i a la part de darrera es troba aquesta zona d'extracció de guixos. Posteriorment passaven a la fàbrica Corretja per transformar el producte. | 08247-51 | Zona nord del municipi | 41.9154200,2.1880600 | 432668 | 4640704 | 08247 | Santa Eulàlia de Riuprimer | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08247/64911-foto-08247-51-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Simbòlic | 2021-05-04 00:00:00 | Pilar Camañes | 2153 | 5.1 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:47 | |||||||||||||
| 56358 | Brolladors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/brolladors | En el camí que va des de la BV-2131 a davant del encreuament a Santa Càndia en direcció nord-oest i després d'un revolt, trobem aquesta zona humida on hi trobem aigua estancada. Entorn d'aquesta hi trobem vegetació típica de zones humides. A simple vista es podria tractar d'un bassal creat per les pluges, però els veïns ens han informat que en aquest punt sempre s'hi troba aigua. A uns metres hi trobem una barraca de pedra seca. | 08152-99 | Zona nord de Santa Càndia | 41.5266600,1.5747600 | 381093 | 4598205 | 08152 | Orpí | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08152/56358-foto-08152-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08152/56358-foto-08152-99-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Seró i Ferrer. IN SITU SCP | 2153 | 5.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | ||||||||||||||
| 59271 | Resclosa de can Clos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-de-can-clos | <p>BOLÒS i MASCLANS, J i NUET i BADIA, J (1998) La sèquia Monar i els molins del riu Ripoll. Sabadell, Vallès Occidental MOGAS SALVADÓ, Manuel (1983) Històries de Ripollet. Ripollet, pp. 100-01.</p> | XIX | Caldria una restauració urgent, es troba la resclosa força deteriorada. | <p>Es tracta d'una resclosa amb un salt d'uns 3 m que travessa el riu Ripoll amb l'objectiu de desviar aigua a la Sèquia Monar.</p> | 08180-31 | Zona nord de Ripollet prop de Barberà (08291) | <p>Una tradició diu que la Sèquia Monar, també coneguda com Molnar i Monnar, va ser construïda el segle X pels monjos de Sant Llorenç del Munt, que s'arrencava a una resclosa al Pinetó, al terme de Castellar del Vallès, travessava de nord a sud del terme de Sabadell, d'una banda o altra al costat del riu Ripoll, i moria al terme de Ripollet, prop de la confluència del Ripoll amb el riu Besòs. Per mitjà de la resclosa, la Sèquia Monar, conduïa les aigües del riu pel seu marge esquerra per a moure els molins de l'Atmetller, d'en Xec, d'en Clos (Molí d'en Rata), d'en Buxó, d'en Ginestar, d'en Coll i el Martinet.</p> | 41.5055300,2.1469800 | 428810 | 4595229 | 75 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59271-foto-08180-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59271-foto-08180-31-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | Ara ha perdut la seva funció original però encara serveix per a regularitzar el cabal del riu. | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | ||||||
| 59285 | Jaciment del Parc dels Pinetons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-del-parc-dels-pinetons | <p>MATAS, Òscar (2006) Memòria de la intervenció arqueològica al Parc dels Pinetons. Aragó SL. Sabadell</p> | <p>Un jaciment encara sota investigació (2007), per tant, es desconeix la totalitat de la troballa. S'han descobert 90 estructures arqueològiques conegudes com a fosses, cubetes, sitges o retalls subterranis tipus cabana, però fins ara només s'han excavat 20 d'elles. Les diferents troballes estan datades, en una primera anàlisi, entre els anys 800 i 1100 aC i per tant, se situarien a l'Edat de Bronze final. Entre les peces trobades destaquem: olles, gerros, denes d'un collaret i una agulla ornamental. Les sitges excavades eren destinades principalment per emmagatzemar cereals, i posteriorment també van ser utilitzades com abocadors de deixalles.</p> | 08180-45 | Zona nord de Ripollet (08291) al límit municipal amb Barberà del Vallès | <p>El jaciment fou localitzat a començaments d'agost de l'any 2006, quan un aficionat local va observar durant les obres d'una zona del Parc dels Pinetons, que apareixien les restes d'una possible sitja, de la que va poder recuperar algun fragment de material ceràmic prehistòric. La troballa es va comunicar a la Generalitat i els seus tècnics van constatar que en aquella zona hi havia més restes arqueològiques visibles. Per tant es va efectuar una prospecció de la superfície afectada per la tercera fase d'ampliació del Parc Pinetons i es va delimitar així l'àrea del jaciment arqueològic, que té una extensió aproximada de 1,75 ha. Els treballs van ser encarregats a l'empresa Arrago sl, que va efectuar els treballs d'excavació arqueològica al llarg de l'any 2007.</p> | 41.5079700,2.1522900 | 429256 | 4595496 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59285-foto-08180-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59285-foto-08180-45-2.jpg | Legal | Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | L'estudi d'aquest material permetrà precisar la datació de l'estructura dins l'etapa del Bronze final i l'Edat del Ferro. | 79|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 | |||||||||
| 59393 | Jaciment dels Pinetons 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-dels-pinetons-2 | <p>MATAS, Òscar (2006) Memòria de la intervenció arqueològica al Parc dels Pinetons. Aragó SL. Sabadell</p> | <p>En aquest jaciment, relacionat amb el del Parc del Pinetons (fitxa 45), foren localitzades restes d'un mas medieval. Amb tot, la importància del jaciment ve donada per la localització de 73 estructures prehistòriques al terreny destinat a la construcció de l'edifici on s'ubicarà el Centre Integral de la Gent Gran. La cronologia del jaciment sembla correspondre's majoritàriament al bronze final (1.100 a.c ( 800 a.c.), tot i que hi ha algunes estructures neolítiques i del bronze inicial. La troballa més important fins el moment, de tot el jaciment, ha estat la localització d'un enterrament subterrani (hipogeu) del bronze inicial. Aquest hipogeu és un dels més importants de Catalunya, pel nombre d'esquelets localitzats, per sobre de la trentena. Es tracta d'una estructura funerària, coneguda com a hipogeu subterrani, on s'hi feien enterraments múltiples successius. Correspon al període del Bronze Inicial, que se situa entre el 1.800 i el 1.500 a.C.,uns 300-400 anys abans que el poblat localitzat en el mateix terreny. Es troba en bon estat de conservació i consisteix en un pou d'accés cilíndric, d'un metre i mig de fondària, que permet l'accés a una cambra funerària, de planta el·líptica, d'uns tres metres de llargada per uns dos metres d'amplada, que presenta una entrada fent cova. En aquest hipogeu s'han definit diverses fases d'enterrament. Els darrers cossos enterrats serien els corresponents als dos esquelets que es van trobar a l'entrada de la cambra, ben disposats i ajaguts (posició de decúbit lateral) i amb molt bon estat de conservació, segurament pertanyent a un home i una dona. Una segona fase d'enterrament, anterior a la dels dos esquelets anteriors, queda definida per la presència de les restes d'almenys 15 individus més, amuntegades al fons de la cova pel fet que, a mesura que s'anaven fent noves inhumacions a la cova, arraconaven cap el fons les restes anteriors. I encara es pot parlar d'una altra fase d'enterrament, doncs es van trobar un altre conjunt d'ossos també arraconats i amuntegats que se suposa són els primers que es van dipositar a la cova. En total, en aquest hipogeu s'han catalogat fins al moment uns 32 cossos. Després del seu darrer ús, l'hipogeu va ser segellat amb pedres; quan aquestes cambres es tancaven, els habitants de la zona acostumaven a obrir un nou hipogeu, a uns 200 metres de distància, o es traslladaven a una altra zona. Pel que fa al material arqueològic, corresponent a les possessions de roba i ornaments enterrats al mateix hipogeu, s'han recuperat diversos botons d'os, així com algunes peces de collaret, fetes sobre petxina o os, localitzades entre els ossos. Aquests tipus d'hipogeus subterranis del Bronze Inicial corresponen a petites comunitats agrícoles assentades pel territori del Vallès; a la nostra comarca s'han localitzat altres hipogeus amb característiques molts semblants al de Ripollet, com ara el jaciment de Can Gambús 1 de Sabadell i a Can Roqueta, però segons els arqueòlegs del jaciment local, l'hipogeu de Ripollet sembla ser de major importància, ja que presenta un major nombre d'individus enterrats.</p> | 08180-162 | Zona nord de Ripollet (08291) al límit municipal amb Barberà del Vallès | <p>El jaciment fou localitzat a començaments d'agost de l'any 2006, quan un aficionat local va observar durant les obres d'una zona del Parc dels Pinetons, que apareixien les restes d'una possible sitja, de la que va poder recuperar algun fragment de material ceràmic prehistòric. La troballa es va comunicar a la Generalitat i els seus tècnics van constatar que en aquella zona hi havia més restes arqueològiques visibles. Per tant es va efectuar una prospecció de la superfície afectada per la tercera fase d'ampliació del Parc Pinetons i es va delimitar així l'àrea del jaciment arqueològic, que té una extensió aproximada de 1,75 ha. Els treballs van ser encarregats a l'empresa Arrago sl, que va efectuar els treballs d'excavació arqueològica al llarg de l'any 2007. Justament al costat d'aquest jaciment hi ha un terreny delimitat pels carrers Puigmal, Barberà del Vallès i Av. Mediterrani i Catalunya on actualment s'està construint el Centre Integral per a la Gent Gran. Donat que el terreny es trobava en l'àrea d'influència del Jaciment dels Pinetons, s'hi va realitzar una prospecció preventiva que també va donar resultats positius.</p> | 41.5071000,2.1532500 | 429335 | 4595399 | 08180 | Ripollet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59393-foto-08180-162-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59393-foto-08180-162-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08180/59393-foto-08180-162-3.jpg | Legal | Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2020-10-06 00:00:00 | J Douet | Les troballes encara han de ser estudiades més exhaustivament, per poder determinar, de forma més concreta, el nombre d'individus, el seu sexe i edat, entre d'altres dades. L'empresa Arrago S.L., és la responsable de les excavacions, les quals són finançades per l'Ajuntament de Ripollet. Caldrà esperar als resultats dels estudis de les excavacions, però sens dubte, estem davant d'una troballa que donarà una important font de llum a la història local i que a més, situarà Ripollet en un lloc destacat en el panorama arqueològic català. | 79|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-10-17 05:42 |
Estadístiques 2026
patrimonicultural
Mitjana 2026: 4112,69 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: http://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml