Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 72350 | Forques de Veciana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forques-de-veciana | SERVITJE, Jordi (2010). Veciana, on el silenci se sent. Ajuntament de Veciana. | XV-XVIII | es desconeix com era originàriament i, per tant, no es pot saber si té mancances i quines són aquestes. | En el turó que s'aixeca just entre l'església parroquial de santa Maria de Veciana i l'antic castell, on actualment hi ha el nucli de Veciana, trobem dos pilars de secció quadrada (75 cm de costat) fets de pedra regular ben carejada de 3,2 metres i 3 metres d'alçada respectivament i a una distància entre ells de 2,68 metres. Estan col·locats damunt la roca i orientats a llevant. La tradició oral transmesa de pares a fills explica que eren les forques del senyor del castell on s'executaven a la vista de tothom aquells que feien malifetes. | 08297-198 | Veciana | 41.6572800,1.4822400 | 373629 | 4612838 | 08297 | Veciana | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72350-foto-08297-198-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72350-foto-08297-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72350-foto-08297-198-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94|85 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||||
| 72351 | Cal Massuc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-massuc | AJUNTAMENT DE VECIANA (2009). Text refós del Pla especial Urbanístic per a la identificació de les masies i les cases rurals situades en sòl no urbanitzable susceptibles de recuperació o preservació. | XVIII-XX | Cal Massuc està adossat a Cal Gironella per la façana de llevant i se situa en una cota més baixa del terreny. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta de teules àrabs és a un sol vessant, que desaigua a la façana lateral. L'acabament extern dels paraments és de pedra vista, amb els angles i algunes obertures de pedra carejada; altres obertures són arrebossades. S'hi adossen altres volums que en origen serien corts o corrals i que es van transformar posteriorment en garatge i residència. | 08297-199 | La Clau de Veciana | Cal Gironella, Cal Gínjol i Cal Massuc formen part d'un nucli antic de població situat a l'extrem nord-est del terme municipal de Veciana, a tocar amb els de Prats de Rei i Sant Martí de Sesgueioles. Per aquest motiu aquest conjunt es coneix com La Clau, en relació a la confluència dels termes municipals. | 41.6906600,1.5193100 | 376779 | 4616491 | 08297 | Veciana | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72351-foto-08297-199-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72351-foto-08297-199-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72351-foto-08297-199-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A la façana hi ha una font amb un broc metàl·lic emmarcat amb el que sembla una pedra de forn de pa, amb la data gravada de 1767. La pica de la font és de pedra d'una sola peça.En els camps del davant hi ha un pou de la propietat, de secció circular, fet de pedres. | 98|94 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||
| 72352 | Cal Gínjol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ginjol | AJUNTAMENT DE VECIANA (2009). Text refós del Pla especial Urbanístic per a la identificació de les masies i les cases rurals situades en sòl no urbanitzable susceptibles de recuperació o preservació. | XVIII-XX | Cal Gínjol consta de planta baixa i pis; és de planta rectangular amb la coberta a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal. S'ha reformat amb l'acabament extern dels paraments de pedra vista in les obertures emmarcades amb obra. | 08297-200 | La Clau de Veciana | Cal Gironella, Cal Gínjol i Cal Massuc formen part d'un nucli antic de població situat a l'extrem nord-est del terme municipal de Veciana, a tocar amb els de Prats de Rei i Sant Martí de Sesgueioles. Per aquest motiu aquest conjunt es coneix com La Clau, en relació a la confluència dels termes municipals. | 41.6905400,1.5190800 | 376760 | 4616478 | 08297 | Veciana | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72352-foto-08297-200-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72352-foto-08297-200-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98|94 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||||
| 72353 | Barraca del Llobet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-llobet | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs.. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada al costat d'un marge de pedra, en el vessant de llevant d'El Turó, a la riba dreta del torrent de Cal Bacinetes.. És una cabana de volta per aproximació de filades i és de planta circular, de 3 metres de diàmetre. L'alçada interior màxima és de 2 m. La porta, orientada al sud-oest, és de llinda recta, fa 70 c m d'ampla i 1,70 m d'alçada. El gruix de les parets és de 45 cm. L'exterior de la volta està cobert amb una capa de terra vegetal que la impermeabilitza i la cohesiona per l'acció de la vegetació que hi creix. | 08297-201 | Castellnou d'Albarells | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però la seva expansió es situa durant la segona meitat del segle XIX . No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6390500,1.4797500 | 373386 | 4610818 | 08297 | Veciana | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72353-foto-08297-201-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72353-foto-08297-201-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Damunt la llinda hi ha dues pedres gravades, que tot i que una posa 1896 i l'altra 1955 GS, semblen recents, perquè el traç és net comparat amb la superfície de la pedra. | 98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||
| 72354 | Barraca de Cal Pinyol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-cal-pinyol | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs.. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX-XX | Barraca situada a prop de la font de Sant Jaume, a Segur. Està excavada dins el marge i és de planta rectangular ( 2,5 x 4 m), la coberta és de teules àrabs a un sol vessant que desaigua a la façana davantera, orientada a migdia, amb bigues de fusta. Les parets són de pedra seca i conserva la porta de llinda recta i de fusta, amb una llum de 70 cm. i 1,7 m d'alçada. La porta té un marxapeu de pedra. Per l'interior, a l'extrem septentrional, la paret fa un calaix i en els dos treços superiors s'endinsa uns 40 cm | 08297-202 | Segur | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però la seva expansió es situa durant la segona meitat del segle XIX . No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6835800,1.4632100 | 372096 | 4615786 | 08297 | Veciana | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72354-foto-08297-202-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72354-foto-08297-202-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Davant la barraca hi havia una era de terra trepitjada i al costat una bassa de planta circular d'uns 3 metres de diàmetre i 1,'5 m de fond'aria, feta de pedra seca, que servia per regar l'hortet del costat de la barraca. | 98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||
| 72355 | Barraca del Barceló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-barcelo | XX | coberta esfondrada i envoltada per la vegetació. | Barraca de pagès de planta rectangular coberta totalment per la vegetació i amb la coberta esfondrada. S'ubica al sud del Corral d'en Brufau; a la capçalera del Barranc de Veciana, al Clot del Barceló. Entrant a mà dreta, conserva la cisterna de recollida de les aigües de pluja i a l'esquerra, una menjadora d'obra per la mula que utilitzaven per batre. | 08297-203 | Segur | 41.6794900,1.4610200 | 371906 | 4615335 | 08297 | Veciana | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72355-foto-08297-203-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72355-foto-08297-203-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Destaca al davant l'era de terra batuda amb els corrons al costat de la barraca de quan encara feien les seves funcions agrícoles. | 98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||||
| 72356 | Bassa de Cal Patrocini | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-de-cal-patrocini | XVIII-XX | abandonada des de fa força temps, no conserva la teulada i presenta un estat ruinós força avançat. | Bassa de planta circular, de 3 metres de diàmere interior, ubicada a la plana del pesseta, al costat del camí antic que es dirigia a Cal Patrocini. Recollia les aigües de pluja que baixaven de la torrentera. Està parcialment retallada a la roca i alçada de pedra regular i ben treballada fins una alçada, en el punt màxim, d'uns 2 metres. Els murs tenen un gruix considerable de fins a 1,2 m. | 08297-204 | Cal Patrocini | 41.6529200,1.4794800 | 373390 | 4612358 | 08297 | Veciana | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72356-foto-08297-204-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72356-foto-08297-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72356-foto-08297-204-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98|94 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||||
| 72357 | Cal Bacinetes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-bacinetes | XVII-XVIII | Fa més de cent anys que està abandona i en ruïnes | Antiga masia enrunada, ubicada a la riba esquerra del torrent de Cal Bacinetes, prop del camí que porta a Cal Patrocini. Està construida damunt de la roca, sense fonamentació, i s'adapta al desnivell del terreny. Els paraments són de pedra vista, però degut al seu estat de conservació i l'enderroc de la planta, fa difícil entreveure les seves estances. Per la part més alta s'observa les restes d'un cub de planta circular,amb l'enderroc dels murs al seu interior. Per la banda de migdia, hi ha el que sembla una barraca de pedra seca amb la coberta construida per aproximació de fileres i la qual s'ha ensorrat parcialment. La llinda i els brancals són rectes. Per sota mateix hi ha un segon cub de planta circular, amb les parets arrebossades. | 08297-205 | Castellnou | 41.6408700,1.4816900 | 373551 | 4611017 | 08297 | Veciana | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72357-foto-08297-205-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72357-foto-08297-205-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||||
| 72358 | Font del Coix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-coix | XVIII-XX | font seca, amb la vegetació que ha invait tota la zona i entron força degradat. | Font ubicada en un marge de pedra seca, baixant pel camí que va des de la Creu de Terme de Poltera fins a Cal Daniel. Abans d'una corba força pronunciada, cap a la dreta, hi ha un corriol que travessa una antiga feixa de conreu plena de farigoles. Cal endinsar-se per sota de la vegetació, resseguint el mur de pedra seca d'una alçada màxina de dos metres. Ben aviat s'observen unes escales volades que sobresurten del mur i que menen directament a la font. Es tracta d'una deu d'aigua que brolla de manera natural del terra. Està protegida per una pica excavada parcialment a la roca i reforçada de carreus de pedra amb dos esglaons. | 08297-206 | Segur | 41.6875000,1.4612500 | 371941 | 4616224 | 08297 | Veciana | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72358-foto-08297-206-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72358-foto-08297-206-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72358-foto-08297-206-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98|94 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||||
| 72359 | Font de la via | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-via | XVIII-XX | Font situada en el marge septentrional del tall del ferrocarril (Lleida - Barcelona) per sota la pallissa del Malloat. L'aigua brolla del marge mateix en el qual s'ha fet un petit clot amb les parets reforçades de pedra per contenir les terres i on el doll d'aigua s'acumula fins que sobreeïxeix i es perd per la cuneta. Un parell d'esglaons faciliten l'accés a l'interior. | 08297-207 | Segur | 41.6809400,1.4643600 | 372187 | 4615491 | 08297 | Veciana | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72359-foto-08297-207-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72359-foto-08297-207-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72359-foto-08297-207-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98|94 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||||||
| 72360 | Font del Brufau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-brufau | XVIII-XX | font seca, amb la vegetació que ha invait tota la zona i entron força degradat. | Font ubicada un centenar de metres més amunt del Corral del Brufau. Actualment s'hi accedeix pel capdemunt de la feixa que queda a l'alçada de la façana principal del Corral, pel costat mateix d'una alzina que destaca de la resta de vegetació per les seves dimensions i color de la fulla. Baixant per un corriol, a una vintena de metres, hi ha una construcció de planta rectangular, feta amb pedra ben escairada i reforçada amb morter de calç. La volta es de maó pla i està excavada a la roca. Mesura 4 m. de fondària per 2,5 d'amplada. La coberta està totalment omplerta de vegetació i l'arcada, construida amb cinc fileres de maó pla va haver de ser reforçada per una llosa de pedra, ja que l'antic corriol que baixava originàriament per aquest costat s'ha anat cobrint de vegetació i terra provinent del marge. Al davant de la porta d'entrada hi ha dos esglaons interiors que permetien entrar al seu interior. Un petit muret realitzat amb tres fileres de totxo protegeixen el seu interior de possibles despreniments de terra durant les èpoques de pluja. L'aigua provient d'una deu brolla naturalment del terra. | 08297-208 | Segur | 41.6819300,1.4604500 | 371863 | 4615607 | 08297 | Veciana | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72360-foto-08297-208-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72360-foto-08297-208-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72360-foto-08297-208-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El pastor dels Corrals de Can Brufau hi tenia uns abeuradors al costat dret la font, que encara es poden veure entremig de la vegetació. Portava el ramat de cabres assedegat i agafava l'aigua amb galledes per omplir els abeuradors. | 98|94 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||||
| 72361 | Font del Batà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-bata | XVIII-XX | La boca del pou ha quedat a l'alçada dels peus i constitueix un gran perill. | Font d'aigua ubicada al fons d'una feixa per darrera del Pla d'en Jaumet, no gaire lluny del Pont de Durban. Està gairebé coberta per la terra despresa del marge i la fullaraca. Està situada per sota d'un marge de pedra seca i l'únic element que es pot observar és la volta de pedra. Just al davant seu, a un metre i mig, hi ha un pou del qual en resta la última filera de pedres i un dels pilars de maó. Té una boca d'un metre de diàmetre i una fondària actual d'uns quatre metres aproximadament. No s'hi observa aigua. | 08297-209 | Segur | 41.6771100,1.4645700 | 372197 | 4615066 | 08297 | Veciana | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72361-foto-08297-209-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72361-foto-08297-209-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72361-foto-08297-209-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98|94 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||||
| 72362 | Font de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sant-jaume-4 | XVIII-XX | font seca, amb la vegetació que ha invait tota la zona i entron força degradat. | Font ubicada entre el Pla de la Barraca i La Raconada, un cop passada la barraca i la bassa de Cal Pinyol. L'aigua brolla d'una deu d'aigua. Està totalment excavada dins del marge i a la roca mare. S'hi accedeix a través d'una rasa que servia per desaiguar l'excés d'aigua i regar els hortets del costat. Tres esglaons de pedra força alts permeten l'accés al seu interior. Els murs són de pedra i la volta apuntada, amb dues bigues de fusta parcialment cremades, tot i que la teia no sembla afectada. | 08297-210 | Segur | 41.6837100,1.4629900 | 372078 | 4615801 | 08297 | Veciana | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72362-foto-08297-210-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72362-foto-08297-210-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72362-foto-08297-210-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98|94 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||||
| 72363 | Mines de Cal Bernic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mines-de-cal-bernic | RIERA i GABARRÓ, Josep (2003). Història de l'explotació dels lignits del districte de Calaf. Eumo editorial, Ajuntament d'Igualada i Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada. | XIX-XX | abandonades i tancades per la seva perillositat. Les estructures industrials resten abandonades a la intempèrie sense manteniment. | Les mines de Cal Bernic és una de les moltes explotacions de lignit que s'han obert en aquesta zona entre mitjans del segle XIX i mitjans del segle XX. En aquest cas concret, abandonades des de fa una quarentena d'anys es pot observar encara part de les seves infraestructures. En primer lloc, la mina, tancada físicament per motius obvis de seguretat. De la boca de la mina en surten els rails de ferro per on circulaven les vagonetes. Segons informació oral d'un dels reballadors de la mina, quan es van tancar per suspensió de pagaments es va fer d'un dia per l'altre i a l'interior de la mina van quedar totes les eines (escodes, pales i vagonetes). Aquests rails porten a la zona on es descarregaven les vagonetes, que s'anomena torba. D'aquest dipòsit, amb una cinta transportadora es pasava el carbó a uns altres dipòsits, que era el punt de càrrega dels camions. Aquest carbó no era d'una gran qualitat i s'utilitzava per fer portland de Calaf. | 08297-211 | Cal Bernic | La zona de Calaf, Prats de Rei, Sant Martí Sesgueioles, Veciana fou un centre d'explotació de diferents mines de lignit. Aquest episodi de la història ha estat estudiat per Josep RIBA (2003). Ens explica que el coneixement de betes de lignit és conegut a la zona des de finals del segle XVIII, però que no es comença a explotar fins a mitjans del següent segle, vinculat al creixement de la indústria cotonera d'Igualada. Cada mina tenia un nom que el posava el propietari per tal d'identificarla des del primer moment que es feia la inscripció. Altres noms del terme de Veciana són: Abundancia, La Catalana, Lealtad, La Castellana, Generosa, Maria, Interesante, Perla, Purísima Concepción, Confianza, etc. L'evolució d'aquestes explotacions va estar subjecte a alts i baixos de la situació econòmica del país, les diferents crisis, les guerres, la qualitat del propi carbó o els sistemes arcaics d'explotació, entre d'altres. Fins a un moment en que resulta del tot inasumible econòmicament la continuïtat d'aquestes explotacions i es tanquen definitivament. | 41.6805400,1.4828400 | 373724 | 4615420 | 08297 | Veciana | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72363-foto-08297-211-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72363-foto-08297-211-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En el terme municipal de Veciana, entre 1841 i 1985 s'han concedit 44 llicències d'explotació per a mines de lignit. | 98 | 49 | 1.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||
| 72364 | Pallissa del Pla del Correu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pallissa-del-pla-del-correu | XVIII-XX | abandonada amb la coberta esfondrada i la vegetació tapant part de les estructures. | Pallissa ubicada al bell mig d'una feixa del Pla del Correu, sota d'un parrell de roures, al costat dret del camí de terra que mena de Cal Bacinetes a Cal Patrocini, un cop passat el torrent que porta el nom del primer casalot. La façana principal està orientada a migdia i conserva parcialment els murs d'aquesta façana i la de ponent. Està construida amb carreus de pedra irregular, més o menys escairats i refoçats als quatre angles. L'obertura de la porta mesura 80 cm x 1,70 cm. A l'interior hi ha l'enderroc de la teulada que era de teula àrab sostinguda per bigam i travessers de fusta. A la part posterior de la pallissa i entre mig de la vegetació arbustiva s'observa una cisterna amb volta de pedra mig ensorrada. | 08297-212 | Castellnou | 41.6356200,1.4850000 | 373816 | 4610429 | 08297 | Veciana | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72364-foto-08297-212-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72364-foto-08297-212-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72364-foto-08297-212-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98|94 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||||
| 72365 | Parets de pedra seca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parets-de-pedra-seca | GENERALITAT DE CATALUNYA, (1994). Departament de Medi Ambient: 'Les construccions en pedra seca' (full divulgatiu), Barcelona, desembre de 1994 GIRONÈS i DESCARREGA, Josep. (1999). L'art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Diputació de Tarragona PLANS i MAESTRA,Jaume. (1994). Construccions de pedra seca a la comarca de Bages. Centre Excursionista de la Comarca de Bages. SUBIRATS i VILLALBÍ, M. (1992). 'El paisaje de la comarca del Monsià y las construccions de piedra en seco'. Article publicat a la revista NARRIA, Edita Museo de Artes y Tradiciones Populares, Madrid 1992. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVII-XX | N'hi ha que estan en bon estat i d'altres que tenen trams esfondrats o caiguts. | El terme municipal de Veciana és un territori eminentment agrícola, d'una llarga tradició de cultiu de secà. Aquest treball, s'ha adaptat en cada moment històric a la orografia del terreny i a les tècniques d'explotació. Amb el temps, els terrenys s'han adaptat a les necessitats de cada moment. El llaurat ha anat evolucionant des de la tracció de sang, amb bous, mules o cavalls,a la tracció de motor, amb tractors, segadores, etc. La construcció de parets en els marges amb pedra seca, ha estat una estratègia secular per tal d'adaptar els camps a aquestes necessitats, per tal de milorarel rendiment del treball. En els llocs on el pendent és més pronunciat, els marges amb pedra seca són més abundants i necessaris. En el terme de Veciana abunden aquest tipus de parets, sense que es pugui dir que predomina més en una zona o en altra. Els trobem tan a Segur, com a Montfalcó, com a Sant Pere del Vim. Quan l'orogafia és més benigne o, si ho preferiu, més suau, trobem les parets més baixes i més extenses. Pel que fa al seu perfil, aquest és usualment vertical per a alçades no superiors als dos metres. Els de més altura, que també són els més resistents, com a murs de contenció, solen ser esgraonats o, encara, atalussats, tot i que també en podem trobar desraonats de poca altura. Als marges, ens podem trobar amb pedres que van des de la mida d'un puny fins a peces de tres o més decímetres cúbics i uns deu quilograms, que els margeraires havien de saber situar en la posició i el lloc adequat de la construcció. De tant en tant, es poden observar els esglaons, fets amb pedres retocades i planes, més grosses, que s'encabien dins del marge, i que permetien pujar i baixar de feixa, sense haver de saltar. En alguns d'aquests marges, es poden observar barraques de vinya que quedaven integrades al conjunt. Algunes d'elles encara estan en bon estat; d'altres s'han enderrocat a l'hora d'ampliar les feixes i fer-les més grans per adaptar-les a la mecanització de l'agricultura. | 08297-213 | Veciana | Es feien bancals que s'afermaven amb uns murs de pedra, on es conjugava sàviament la filigrana d'un mosaic amb la resistència d'una paret feta en sec sense cap mena de morter. Aquests murs tenien la finalitat de ser efectius contenidors de la terra i de l'aigua que hi podia arribar. Acabat el marge, el terreny quedava enllestit per al cultiu. La seva construcció suposava primerament desermar el terreny d'on s'obtenien les pedres que posteriorment es disposarien com a jardinera. Així es podia anivellar la terra del nou bancal. La pedra sobrant servia per a construir les barraques i cabanes que es veuen pels mateixos indrets, o bé es portava cap a les terres menys pedregoses per cobrir-ne les necessitats. Sovint, però, encara quedaven pedres, que s'apilaven endreçadament en algun extrem de la finca. Aquest material obtingut del mateix camp proporcionava una diversitat de peces, que s'instal·laven més o menys retocades, tant als marges com a les barraques. Per a la seva construcció, i en qualsevol cas, l'aixecament d'un marge suposava una tècnica acurada en el muntatge de la primera filera, que havia d'assentar-se sòlidament, i de la última, que coronava la paret fent de lligada. Era doncs, molt usual emprar la pedra tal com es trobava al camp, pràcticament sense retocar, per a bastir marges i barraques. Per tant, ens podem trobar amb pedres que van des de la mida d'un puny fins a peces de tres o més decímetres cúbics i uns deu quilograms, que els margeraires havien de saber situar en la posició i el lloc adequat de la construcció. Encara que la majoria d'aquestes parets són verticals i no massa altes, n'hi ha també amb el perfil esgraonat i atalussat. | 41.6687000,1.4714800 | 372755 | 4614122 | 08297 | Veciana | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72365-foto-08297-213-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72365-foto-08297-213-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En llocs on s'han abandonat els cultius, i els marges s'estan enderrocant per la invasió del bosc, i juntament amb els marges, algunes de les barraques de vinya que estaven integrades al seu interior mateix. | 98|94 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||
| 72366 | Capella de Sant Jaume | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-jaume-1 | <p>http://blogs.descobrir.cat/pedresvistes/2012/12/12/oratoris-de-la-vall-del-llobregos-la-reiteracio-dun-model/</p> | XVI | tot i que li manca la imatge i una possible porta | <p>Capella o oratori de cami que consisteix en un pilar de secció quadrda (65 x 65 cm) i una alçada de 2,7 metres, fet a base de carreus molt regulars i ben carejats. Consisteix amb una base, el pilar en forma de paral·lelepípede rectangular i una capella o fornícula en forma de caseta, amb la coberta monolítica a vuit vessants, ja que presenta un frontó triangular als quatre vents on hi havia la imatge del sant, un Crist o una Marededéu. En aquest cas, podria tractar-se d'una imatge de Sant Jaume, pel nom de la font, tot i que la gent gran del poble no recorda haver-ne vist mai cap. Destaca les dues pedres immediatament anteriors a la capella, que tenen sengles inscripcions i que permeten datar el monument. En la primera es llegeix: Ex voto 8 a[gost] MDXX (8 d'agost del 1520). L'altra pedra està molt deteriorada i podria contenir el nom del que va pagar la capella, que podria ser un tal Francesch.</p> | 08297-214 | Segur | <p>Aquestes petites construccions de carácter religiós poden tenir un patrocini públic o privat: des del comú de la vila que erigeix una creu de terme o una capelleta als portals d'entrada a la població, fins al propi pagès que aixeca, de vegades ell mateix, un senzill pilaret vora una finca per dedicar-lo a un sant protector de les collites. Es troben forces paral·lels de la mateixa tipologia arquitectònica, alguns del segle XVII i XVIII i d'atres del segle XX, mantenint el mateix aspecte. Possiblement alguns on a la capella hi ha un plafó ceràmic del XVIII, fos més antic i el plafó es col·loqués en aquella època per substituir el buit provocat per la pèrdua de la imatge de bulto.</p> | 41.6836600,1.4629300 | 372073 | 4615796 | 1520 | 08297 | Veciana | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72366-foto-08297-214-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72366-foto-08297-214-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2019-12-31 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Tot i tractar-se d'una manera clara i evident d'una capella de camí, no es troba en un lloc de pas actual ni es recorda, per part de la gent del poble, cap camí que passi per aquest indret. Però al trobar-se prop d'una font també pot obeir al desig que no s'acabi mai l'aigua. Sobretot en un lloc, com Segur, on l'aigua és molt escassa. | 94 | 47 | 1.3 | 1781 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||
| 72367 | Escut de Can Riera de La Rubiola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escut-de-can-riera-de-la-rubiola | XVII | <p>Escut que ornamenta el portal dovellat de la façana orientada al sud - oest de l'antic mas de Can Riera de La Rubiola. Està esculpit en la clau d'un arc format per divuit dovelles tallades a regràs. Representa un turó o cim coronat per una creu.</p> | 08297-215 | La Rubiola | 41.6593200,1.4308000 | 369350 | 4613141 | 08297 | Veciana | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72367-foto-08297-215-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72367-foto-08297-215-2.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Commemoratiu | 2019-12-31 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 119|94 | 47 | 1.3 | 1769 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||
| 72368 | Escut de Cal Simó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escut-de-cal-simo | XVII | <p>Escut treballat a la dovella central del portal principal d'accés a l'antiga masia de al Simó. Només s'ha pogut fotografiar des d'una distància considerable i, per tant, no es pot fer una descripció acurada.</p> | 08297-216 | Cal Simó o Cal Bermúdez | <p>La masia de Cal Simó, ara també coneguda com a Cal Bermúdez, pertanyia a la mateixa família de Cal Llobet, que també tenia el que es coneix com a Molí de Cal Simó. Els Llobet es venen la propietat que tenien a llevant i es quan la masia pren el nom de Cal Simó, però el molí resta en propietat dels Llobet.</p> | 41.6277000,1.4825500 | 373597 | 4609554 | 08297 | Veciana | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72368-foto-08297-216-2.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Commemoratiu | 2019-12-31 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Malgrat no poder fer una bona descripció, s'ha considerat important fer-ne la fitxa corresponent perquè es tracta d'un BCIN (Bé Cultural d'Interès Nacional) i és vital pel seu coneixement que resti documentat per a futures generacions i posibles estudis arquitectònics, històrics o genealògics. | 94 | 47 | 1.3 | 1769 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||
| 72369 | Escut de Cal Llobet 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escut-de-cal-llobet-1 | XVII | està molt deterioat | <p>Escut d'armes esculpit damunt pedra d'un sol bloc, col·locat a la dovella central. Escut de camper sencer, sense quarterar amb la representació a l'interior d'un animal (lleó o llop). El seu estat de conservació no permet entrar en gaires detalls. A dalt hi ha dues inicials una F i una T; al mig esborrat. A la part inferior, fora del camper hi trobem la data de 1533.</p> | 08297-217 | Santa Maria del Camí | <p>La masia de Cal Simó, ara també coneguda com a Cal Bermúdez, pertanyia a la mateixa família de Cal Llobet, que també tenia el que es coneix com a Molí de Cal Simó. Els Llobet es venen la propietat que tenien a llevant i es quan la masia pren el nom de Cal Simó, però el molí resta en propietat dels Llobet.</p> | 41.6288000,1.4735700 | 372851 | 4609689 | 1633 | 08297 | Veciana | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72369-foto-08297-217-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72369-foto-08297-217-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Commemoratiu | 2020-06-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Els dos escuts que actualmernt es poden contemplar a les portes de Cal Llobet, provenen del Molí del Simó, que pertany a la mateixa propietat. Quan es va reformar la façana de Cal Llobet esvan anar a buscar perquè eren els escuts familiars i es van posar en el seu emplaçament actual. Un d'ells estava al portal adovellat del molí i l'altre en una cantonada. | 94 | 47 | 1.3 | 1769 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||
| 72370 | Escut de Cal Llobet 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escut-de-cal-llobet-2 | XVII | <p>Escut d'armes esculpit damunt pedra d'un sol bloc, col·locat a la dovella central. Escut de camper sencer, sense quarterar amb la representació a l'interior d'un animal rampant (lleó o llop). A sotal'animal hi trobem la data de 1601.</p> | 08297-218 | Santa Maria del Camí | <p>La masia de Cal Simó, ara també coneguda com a Cal Bermúdez, pertanyia a la mateixa família de Cal Llobet, que també tenia el que es coneix com a Molí de Cal Simó. Els Llobet es venen la propietat que tenien a llevant i es quan la masia pren el nom de Cal Simó, però el molí resta en propietat dels Llobet.</p> | 41.6287700,1.4736700 | 372859 | 4609685 | 1601 | 08297 | Veciana | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72370-foto-08297-218-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72370-foto-08297-218-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Commemoratiu | 2019-12-31 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 94 | 47 | 1.3 | 1769 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||
| 72371 | Barraca del Serrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-serrat | XIX-XX | no conserva la cobetrta i la vegetació cobreis la totalitat de les parets | Barraca o cobert de planta rectangular situada darrera el serrat on s'aixeca la capela de la Marededéu del Puig del Ram. Està abandonada, amb la teulada ensorrada i coberta totalment per la vegetació. La porta d'accés i la façana principal estaven orientades al nord, al costat d'un camí. | 08297-219 | Segur | 41.6814000,1.4673800 | 372439 | 4615538 | 08297 | Veciana | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72371-foto-08297-219-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72371-foto-08297-219-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||||
| 72372 | Barraca del Turó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-turo | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs.. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX-XX | La porta d'entrada està tapiada i no es pot avaluar l'estat interior de la barraca. | Barraca de pedra seca situada al vessant oriental del Turó, per sota de Cal Bargués Nou. Està ubicada al cap de munt d'unes feixes d'ametllers per sota de les quals passa el camí que va de Veciana a Santa Maria del Camí, enfront de Cal Bacinetes. És de planta rectangular, construida sota la feixa. Mesura 3,10 m d'amplàda x 2 m d'alçada. Es desconeix la fondària degut a que la boca d'entrada ( 70 cm x 80 cm) està tapiada. La barraca està adossada a un marge de pedra seca, parcialment enderrocat per la banda esquerra on s'hi ha fet un corriol estret. El sostre està recobert de terra sense vegetació. | 08297-220 | El Turó | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però la seva expansió es situa durant la segona meitat del segle XIX . No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6393000,1.4790900 | 373331 | 4610847 | 08297 | Veciana | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72372-foto-08297-220-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72372-foto-08297-220-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72372-foto-08297-220-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||
| 72373 | Fresquera de marge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fresquera-de-marge | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX - XX | Fresquera de marge feta de pedra seca situada en el vessant meridional de la Plana de Ca la Maria, en els aterrassaments d'una antiga vinya; al sud de les Casetes d'en Jordana. Es tracta d'un element constructiu de petites dimensions, encastat dins del marge, semblant a un tinell, que servia per protegir del sol, el càntir i els aliments. Mesura 92 cm d'alçada x 55 cm d'amplada i 60 cm de fondària. El fons està protegit per una llosa de pedra col·locada verticalment, i també té un sòcol de pedra. | 08297-221 | Feixes de Cal Carló | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però la seva expansió es situa durant la segona meitat del segle XIX . No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6688400,1.4721000 | 372807 | 4614137 | 08297 | Veciana | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72373-foto-08297-221-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72373-foto-08297-221-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72373-foto-08297-221-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 119|98 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||||
| 72374 | Crismeres de Santa Maria de Veciana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/crismeres-de-santa-maria-de-veciana | XIX | <p>Caixa de fusta ( 9'5 x 16'5 x 10 cm) amb tapa, dins la qual hi ha tres receptacles de metall pels sants olis. La tapa de la caixa, amb frontissa, presenta una anella a la part superior. La caixa es tanca amb pany i clau. La cara frontal presenta una inscripció '1877 / VECIANA ' Els tres receptacles, les crismeres, són lleugerament abombats de la base i amb el coll llarg, acabat amb un tap semiesfèric. Inscripcions en els tres receptacles: 'M / C / S // IM S B // C'</p> | 08297-222 | Església de Santa Maria d'Igualada | <p>Procedent de l'església parroquial de Santa Maria de Veciana, es conserva en els 'Dipòsit - exposició d'objectes religiosos' creat a l'església de Santa Maria d'Igualada en el marc del 'Projecte Accuro' del bisbat de Vic.</p> | 41.6591300,1.4843700 | 373810 | 4613040 | 1877 | 08297 | Veciana | Restringit | Bo | Física | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Número BdV 2988 | 52 | 2.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||||||
| 72375 | Molí de La Morera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-la-morera-0 | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. GENERALITAT DE CATALUNYA (1997) Inventari del patrimoni cultural immoble. Patrimoni Arquitectònic. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA (1997) Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya: l'Anoia.. Barcelona, pàgs. 231-237. PALAU i RAFECAS, Salvador (1991). Els molins fariners de la conca de l' Anoia; dins Miscel·lània penedesenca, vol. XV,Institut d'Estudis Penedesencs; pàgs. 591 a 619. | XVII-XX | abandonat des de fa força temps, no conserva la teulada i la vegetació a cobert bona part deles estructures. | Antic molí fariner situat a la llera esquerra de la Riera Gran, una mica abans de Sant Salvador de Miralles i del Molí Nou, en el lloc anomenat La Morera. Es tracta d'una edificació molt gran, en força mal estat pel que fa als pisos superiors, però ben conservats als espais més baixos. Actualment l'heura i les bardisses en cobreixen la major part dels murs, i el pagès ha apilat munts de runa i terra al seu voltant. L'edifici està integrat en un marge. A la part superior s'hi ha localitzat el pou amb la bassa. Aquesta, actualment s'utilitza per a cultivar-hi cereals. A la part superior també s'observen les diferents dependències que formaven part del molí, com l'obrador, on hi hauria la mola mòbil amb el forat al mig per abocar-hi el gra, o per endreçar els sacs de gra i de farina. Per sota, el carcabà o cacau està intacte, construït tot ell amb carreus de pedra molt ben treballada. Manca la volandera, el rodet i l'arbre però resta la marca al sòl del seu emplaçament originari. La sortida d'aigues cap el riu es feia pel costat lateral, ja que per aquesta banda hi ha una distància actual de cinc metres aproximadament. La façana principal de l'edifici estava orientada a migdia. Conserva una llinda de fusta de grans dimensions. La teulada era a una sola aigua i de teula àrab. Al costat dret hi ha una edificació de planta quadrada de dos metres i mig d'alçada, amb carreus ben treballats, de la qual no s'ha pogut esbrinar la seva funció per la manca de solidesa del marge de la feixa superior. | 08297-223 | Riera Gran | 41.6746400,1.5009600 | 375221 | 4614738 | 08297 | Veciana | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72375-foto-08297-223-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72375-foto-08297-223-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72375-foto-08297-223-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||||
| 72376 | Rellotge canònic de la portalada de Santa Maria de Veciana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-canonic-de-la-portalada-de-santa-maria-de-veciana | XIII | molt degradat i li manca alguna part. | Rellotge de sol del tipus canònic o de missa, cisellat en la clau de l'arc, de la portalada principal de la façana orientada al sud de l'església de Santa Maria de Veciana. No conserva el gnòmon de vareta però si que es poden observar quatre línies ben traçades. Al damunt d'una de les línies incises hi ha una volandera amb un cargol. És un rellotge molt senzill i fet sense cap mena de càlcul. | 08297-224 | Església parroquial de Santa Maria de Veciana | Els rellotges canònics no mesuraven les hores com les entenem sinó que mesuraven els moments rellevants dels eclesiàstics. Normalment estaven encarats a migdia, amb el gnòmon perpendicular i amb les línies que assenyalaven la hora Tèrcia, la Sexta, i la Nona segons la regla de Sant Benet. Seguint aquesta norma, les altres ratlles podien ser afegides posteriorment per donar una aparença de rellotge vertical. | 41.6590900,1.4843500 | 373808 | 4613036 | 08297 | Veciana | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72376-foto-08297-224-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08297/72376-foto-08297-224-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Es desconeix la funció de la volandera i el cargol collats damunt d'una de les quatre línies del rellotge. Normalment aquest material s'utilitza per a suportar una càrrega de fixació o serveixen com a indicadors de precàrrega.No consta a l'Inventari de Rellotges de sol de Catalunya.A la part dreta de la portalada s'ha observat un altre carreu amb les mateixes característiques i un segon amb una creu incisa. | 85 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||
| 72377 | Castell de Roset | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-roset | <p>AADD (1990: 418). AADD (1994: 184). BERNADICH (1991: 192-194). CAMPRUBÍ (1996: 83). CATALÀ (1976: 971-976). NOGUERA (1990: 22). PUIG (1982: 119-136). SANTANDREU (1982: 115). SANTANDREU (1985: 500-502). SOCA (1995: s. p). WEB (http://www.vilada.diba.es).</p> | XII | Si bé pot dir-se que és un dels castells més ben conservats de la comarca en la seva tipologia, no podem oblidar que el seu deteriorament és progressiu. L'erosió i la disminució de les alçades dels murs és constant. La part sud-est de la construcció és amenaçada per una gran escletxa, que podria donar lloc a la caiguda d'un important pany de paret. No hi ha dubte que seria totalment necessària una intervenció arqueològica i una campanya de consolidació de les restes conservades. | <p>Els vestigis de l'antic castell són situats al capdamunt d'un turó de roca calcària. Per l'estat del conjunt de les restes es fa difícil saber quina era l'estructura original d'aquest conjunt defensiu. Del que no hi ha dubte és que els diversos cossos o edificis adjacents no són tots de la mateixa època, sinó que presenten una seqüència temporal bastant indefinida, que es tradueix en una total irregularitat de la seva planta. No obstant, tot fa pensar que primerament es bastí una torre quadrada, d'unes dues o tres plantes, a la part més meridional i que en l'època de màxima vitalitat i de decadència del castell s'hi van anar fent ampliacions successives cap a la seva part nord. En general, les parets de la torre presenten, en els carreus i en la seva pròpia constitució, una uniformitat més gran que la resta de murs, encara que tots ells són d'una envergadura notable. Les mides extremes del conjunt tenen una allargada d'uns 20 metres, una amplada de més de 7 metres i una alçada que supera els 9 metres en algunes parts. A les parets hom hi pot observar encara els forats deixats per l'embigat, cosa que fa que en alguns indrets es pugui deduir l'existència d'unes tres plantes d'alçada. Caldria també sumar un espai soterrani o semi-soterrani, possiblement utilitzat com a celler i estabulari. Són també interessants altres elements que es troben a redós del castell: una profunda cisterna amb volta de canó; les restes deixades a la roca per l'antiga porta d'entrada, el camí empedrat que s'enfila pel turó o una plataforma semicircular excavada a la roca i que constituïa l'avantguarda defensiva del castell.</p> | 08299-1 | Sector nord-oest | <p>Tradicionalment, s'ha considerat com a primera data on es menciona el Castell de Roset l'any 1026, ja que una donació feta al monestir de la Portella esmenta un alou 'in apendicio de Rosed', és a dir, en terme de Roset. Després d'això hom va pensar que aquest terme corresponia al terme casteller de Roset. Estudis més recents sobre la formació i estructura territorial del comtat de Berga veuen en aquesta termenació una identificació cohetània amb la parròquia de Vilada (també dita de Roset), però mai amb el castell. De fet, el més usual és que els castells prenguin el nom de la vall o de la parròquia i no pas a la inversa. Per tant, hauríem d'ubicar cronològicament el castell cap a mitjan segle XII i no a principi del segle XI. Amb el document de 1026 s'havia atribuït la possessió del castell al comte Sunifred, però tenint present el que hem explicat, la primera notícia sobre els possessors del castell no la tenim fins al 1275. Es tracta del testament de Pere de Berga, en el qual es feia hereu del castell, amb totes les seves fortaleses, drets i altres coses que detentava en aquest lloc a Roger de Pallars. Aquest darrer no va trigar a deixar-lo, també en herència, a Sibil·la de Pallars, senyora de Berga i del Berguedà. El 1309 Sibil·la signà una permuta amb el rei Jaume II, per la qual es desprenia d'un gran nombre de castells berguedans (Casserres, Montmajor, Querol, Madrona...), però es reservà el de Roset i el delme de la Nou. Hom pensa que això ho féu perquè era la fortificació més propera a les possessions del seu marit Hug de Mataplana i, alhora, actuava de separació entre la baronia de Mataplana i les possessions berguedanes a mans reials. Passà després a mans dels Portella, almenys així ho veiem en un testament de Bernat Guillem de la Portella de 1321. Tanmateix, seguint la sort de la baronia de la Portella, no trigarà a annexionar-se als dominis dels Pinós. Els Pinós, durant la resta del segle XIV i fins al segle XVII, van utilitzar el castell com a seu dels seus batlles i altres agents senyorials. Durant el segle XV, en les conflictives relacions amb el rei i, en especial, durant la guerra civil catalana, el castell va tenir un notable protagonisme. Els castlans varen ser gairebé sempre la família cognominada Roset. Des de finals del segle XVII i fins al seu abandó definitiu, possiblement a mitjan del segle XVIII, el castell esdevingué propietat dels Boatella. Aquests, ciutadans honrats de Barcelona, ja només van aprofitar el castell com a explotació agropecuària i per cobrar-ne les rendes derivades de la jurisdicció, però no hi van residir mai. El 1949 es declarà Bé d'Interès Cultural, a partir del Decret de castells de 1949, expedit pel Ministerio de Educación Nacional (BOE, 5 de maig de 1949). Més tard trobà la seva correspondència com a Bé Cultural d'Interès Nacional, segons la disposició addicional de la segona llei de Patrimoni Històric espanyol de 25 de juny de 1985 (R-I-51-5765)</p> | 42.1483100,1.9142800 | 410292 | 4666814 | 08299 | Vilada | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72377-foto-08299-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72377-foto-08299-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72377-foto-08299-1-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-23 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | La llunyania que el castell presenta respecte dels nuclis de població i el seu dificultós accés, ha estat aprofitat en moltes ocasions per excavadors furtius, que han malmès seriosament l'estrat arqueològic. A l'interior de la construcció, per la seva part nord, hi han fet un forat de grans dimensions, arribant a arrencar físicament estructures soterrades sòlides. Tanmateix, aquest no és l'únic, contínuament apareixen nous moviments de terres, especialment a l'espai interior del castell. Les dovelles d'algunes finestres també han desaparegut, possiblement per reaprofitar-les en algun altre indret. | 85 | 46 | 1.2 | 1771 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||
| 72378 | Sant Joan de Vilada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-joan-de-vilada | AADD (1994: 184). BARAUT (1979: 52-72). BARAUT (1980: 113). BARAUT (1986: 208-211). BERNADICH (1991: 192). SITJES (1993: 22-24). SANTAMARIA (1935: 16-17 i 23). SERRA (1985: 497-498). SOCA (1995: s. p). YEGUAS J.,Abeuradors o regates en un carrer (rere Cal Massot), Avenç. El Palau d'Anglesola, 140, p.44. 2018 FREIXES C. Itineraris arquitectònics de Solsona (1875-1936). Treball Final de Grau. Universitat Politècnica de Catalunya. 2010-2011. | IX-XIX-XX | En general l'estat de conservació és bo, sobretot després de les obres de neteja, adequació i repintat que Mn. Salvador Casafont i la Junta Parroquial hi han portat a terme els dos darrers anys. | L'actual edifici de l'església parroquial és una nau allargassada en direcció est-oest. A la primera part de la nau, després de l'entrada, s'obren a banda i banda algunes capelles laterals, coronades per un arc. En cada una d'elles hi ha imatges sobre pedestals. A la dreta, la Mare de Déu del Carme, sant Antoni Maria Claret, Sant Ramon i Santa Llúcia. A l'esquerre, el sant Crist i la Verge dels Dolors, el Sagrat Cor i sant Josep. La major part de les imatges tenen un interès poc rellevant. A l'altar major, sobre del sagrari, s'hi troba la imatge de sant Joan Baptista, possiblement l'única conservada d'abans de 1936. A la sagristia hom hi ha reposat també una altra imatge, la de sant Isidre, semblant a les de les capelles laterals. A la resta de l'església no hi destaquen cap mena d'elements ornamentals, a excepció de la làmpada de ferro forjat que hi ha sobre l'altar major, que es va fer aprofitant les restes d'una antiga barana. Tampoc a l'exterior trobem parts destacables. Solament una representació de sant Joan Baptista, en ceràmica, damunt de la porta d'entrada. A la façana principal hi ha també un rosetó molt simple d'imitació gòtica i un petit finestral amb dues espitlleres de trets romànics. A les façanes laterals s'obren alguns ulls de bou que permeten augmentar la il·luminació de l'interior. No obstant això, l'element més característic de l'església és el seu alt campanar, amb una base quadrada i que a mitja alçada es converteix en octogonal. A la part superior s'hi alberga un rellotge esfèric automàtic. Les campanes es disposen en finestrals amb volta de canó, encara que no presenten un interès remarcable. Per contra, criden més l'atenció els murs mitgers d'aparell medieval entre l'església i la rectoria i un arc gòtic de grans dimensions al vestíbul de la casa rectoral adjacent. De totes maneres, es fa molt difícil establir una datació i un estil dels diversos elements de l'església, ja que gairebé tots són fruits de les reformes endegades als segles XIX, cap a 1852, i XX, sobretot, després de 1940. Una curiositat de la façana principal són els grans blocs de pedra amb regates. Tal com documenta i descriu el Dr. d'història de l'Art J. Yeguas, la presència d'aquestes regates correspondria al reaprofitament d'aquests blocs, originalment dovelles, provinents d'algun gran arc de portal. Les regates forment part de la tècnica constructiva d'aquest tipus d'arcs, i ajudaven a travar els blocs de pedra entre ells. Curiosament, donada la seva forma, a Mallorca se solien anomenar d'espina de peix. L'espai buit que quedava de les regates entre blocs s'omplia amb una lletada de calç. Les estries dels blocs, documentarien la presència d'un portal de grans dimensions, força habitual en masos i altres edificis als s. XV i XVI, i que es van començar a retirar a partir del s. XIX per ampliar-ne les entrades. En el context de la parròquia de Sant Joan, podem especular que aquest procés podria coincidir amb les obres de reforma de l'església parroquial del s. XIX. Segons alguns testimonis orals, la pedra utilitzada per la reconstrucció de la façana després de la guerra civil, era pedra reaprofitada de la mateixa església que havia quedat amuntegada sense utilitzar de l'última reforma a les feixes propietat de la rectoria, situades al barranc de sota l'edifici. Podria tractar-se doncs, del testimoni de l'antic portal d'entrada de l'església parroquial. | 08299-2 | Nucli urbà, plaça Església s/n | L'església de Sant Joan ha vertebrat des de temps molt remots la comunitat de Vilada. L'any 903, quan es consagrà l'església de Santa Magdalena de Gardilans, ja és sota la dependència de la parroquial de Sant Joan i del seu prevere Mauregó, per la qual cosa es pot aventurar fàcilment que és anterior al segle X. L'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell, considerada de finals del segle X o d'inicis del segle XI també en fa esment. De la mateixa manera apareix, al segle XI, a la relació de censos que paguen les parròquies del bisbat d'Urgell. El 1003, va publicar-se el testament de Bernat de Conflent, el qual va deixar a Sant Joan un alou que tenia a la Clusa i que, abans, havia estat d'una seva germana. La parròquia comença a aparèixer molt freqüentment a la documentació des d'aquest moment, per exemple, en diverses donacions fetes al monestir de la Portella, com les del 1036 i el 1078, però l'edifici no acostuma a esmentar-se. El 1127 va fer-se una convinença sobre les esglésies d'Olvan, Sagàs Vilada, Gironella i la Portella entre el bisbe d'Urgell Pere Berenguer i Guillem de la Portella, en la qual Guillem de Portella s'obligava a respectar el senyoriu i els drets episcopals i a facilitar un cavaller al bisbe si aquest havia d'anar a terra musulmana. En el document s'esmenta clarament l'església i el cementiri de Sant Joan de Vilada ('similer sit de ecclesia et de ciminterio Sancti Ihoanis de Vilalada'). L'edifici pròpiament no el tornem a trobar a la documentació fins als anys 1312-1313, en les visites pastorals conservades del bisbat d'Urgell. En aquests anys l'església es trobà en condicions i ben ornamentada, però s'ordenà que el personal eclesiàstic arrangés la seva vestimenta. Les visites de 1575 i 1587 també ens aporten molta informació, especialment referent a un retaule existent a l'altar major, al sagrari, a les fonts baptismals, a una creu d'argent, al cementiri, etc. Durant el segle XVII s'hi va construir el retaule barroc del Roser, segurament pagat per la confraria del mateix nom. Al segle XIX també s'aixecà un nou retaule major, d'estil neoclàssic. L'estructura de l'edifici degué ser força modificada cap a mitjan segle XIX, però indubtablement els canvis més greus es van produir a causa de la guerra civil de 1936 a 1939, quan l''església i la rectoria es varen incendiar i destruir. També va desaparèixer l'arxiu parroquial, que contenia la documentació de la parròquia i de la notaria. L'església quedà tan malmesa que l'arquitecte del bisbat va arribar a projectar un nou temple, però l'ambició del projecte i la manca de diners va fer que s'acabés reconstruint el vell edifici. Amb la col·laboració de la gent del poble es va poder refer lentament en la seva estructura essencial i en els detalls de l'interior, com les imatges. Algunes d'elles foren pagades íntegrament per famílies del poble, com els Ferrer o els Simón. A començaments dels anys 1980 el rector Urbici Vila hi porta a terme força millores. L'any 2002 l'església de Sant Joan va ser netejada i pintada de nou a l'interior. | 42.1372600,1.9286500 | 411464 | 4665572 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72378-foto-08299-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72378-foto-08299-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72378-foto-08299-2-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Uns moviments de terres efectuats recentment a l'exterior de l'església amb motiu d'unes obres van fer aflorar fragments ceràmics i restes humanes (sis inhumacions cobertes amb llosa), que podrien correspondre perfectament al cementiri primitiu (documentat des del segle X) i la sagrera medieval (documentada des del segle XII), encara que hom va decidir mantenir més o menys en secret per tal d'evitar el que podria haver comportat una excavació d'urgència. Posteriorment, la troballa es va donar a conèixer a l'Ajuntament per part d'uns particulars que en tenien notícia, però les obres varen continuar sense cap mena de control ni supervisió per part de l'administració. Potser convindria arribar a un acord entre la parròquia, les institucions públiques i els interessats per tal de portar-hi a terme, si més no, una simple prospecció arqueològica que permetés conèixer l'entitat del jaciment i la seva cronologia concreta. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||
| 72379 | Santa Magdalena de Gardilans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-magdalena-de-gardilans | AADD (1994: 184). BARAUT (1979: 52). BARAUT (1981: 105). BERNADICH (1991: 194). SANTAMARIA (1935: 16-25). SERRA (1930: 41). SOCA (1995: s. p). SOCA (en curs: s. p). VIGUÉ (1978: 204). VIGUÉ (1985: 498-499). WEB (http//:www.vilada.diba.es). | X | L'estat de conservació és dolent i presenta problemes estructurals. Algunes deficiències a la teulada deixen filtrar aigua sobre la volta de la nau, que es va esquerdant progressivament i amenaça esfondrar-se. L'any 2017 es va haver d'apuntalar interiorment tota la nau perquè aquesta va començar a cedir. L'any 2019 s'iniciarà un projecte de restauració de tot l'edifici per mitjà d'un ajut de la Diputació de Barcelona. També s'observa una zona d'humitat al damunt del presbiteri, a la banda nord i a migdia, a la part central. S'ha fet algunes intervencions exteriors els darrers anys per recuperar algun mur de tancament esfondrat del cementiri i per mantenir la vegetació ordenada entorn de l'edifici. | Es tracta d'una església romànica d'una sola nau, encarada a llevant. Tot i que l'edifici sembla haver estat molt modificat des dels seus orígens, conserva els trets característics de la major part de les esglésies romàniques de la comarca. No obstant això, sembla haver perdut alguns dels seus elements més antics, com l'absis i la coberta, que va ser substituïda per l'actual. Una altra de les modificacions va tenir lloc sobre el presbiteri, que es cobrí amb una volta quatripartita que amplià desproporcionadament la nau. En època moderna es bastí un porxo i la sagristia a la façana de migdia, que varen portar a ocultar molts dels elements romànics i a capgirar-ne la composició original. Moltes parts de l'exterior també van ser arrebossades amb calç. Actualment l'arrebossat està molt malmès. Les obertures tampoc semblen correspondre's amb les originàries. Solament s'obre un òcul a ponent, sota d'un massís campanar d'espadanya, i una senzilla finestra a migjorn d'una sola esqueixada. La porta d'accés, encarada al sud i amb volta de mig punt, sí que sembla d'estil romànic. D'ella en destaca el guardapols, l'adovellat i la ferramenta de la porta. Malgrat tot, fa la impressió que no es conserven tots els components metàl·lics primigenis de la porta; alguns potser s'han perdut o han estat arrencats. Cada un dels batents de la porta en té tres jocs, formats per un parell de cintes estretes i planes, juxtaposades, a l'extrem dels quals es formen una mena de volutes acabades en punta plana. Són decorades amb un nervi en ziga-zaga poc profund i són clavats amb claus. Aquests elements es van col·locant un a continuació de l'altre, tot formant una línia vertical. L'interior de l'edifici no presenta elements d'interès, tret d'una pica baptismal i el cor. El cor, de fusta, aparenta ser molt modern, probablement del segle XVIII, però es troba força degradat. Gairebé tot l'interior de l'església resta arrebossat amb calç i és pintat. El terra és empedrat, però no presenta elements d'interès. L'altar de pedra és del segle XX. Annexionat a l'església, per la part de migdia, hi ha el cementiri, on s'hi han sepultat fins fa ben poc els veïns de la zona. El cementiri, completament ple de vegetació, a excepció del passadís que condueix al porxo de l'església, és envoltat per un mur de pedra d'uns 1-1'5 metres d'alçada. L'enguixat exterior ubicat al porxo mostra algunes inscripcions pràcticament il·legibles de finals del s. XIX i XX. En algun punt on aquest enguixat / pintat ha cedit, es poden observar algunes inscripcions gravades al guix del s. XVIII. | 08299-3 | Antiga parròquia de Gardilans | L'església és clarament documentada el juliol de l'any 903, en motiu de la seva consagració. La consagració fou feta pel bisbe Nantígis d'Urgell, a petició d'Egared, que l'havia construïda i l'havia dotat amb alguns béns immobles (un hort, una casa i sis quarteres de terra). El bisbe autoritzà poder-hi celebrar tot tipus de culte, però la deixà subjecte a la parroquial de Sant Joan de Vilada. Tot i que l'església es deixà inicialment sota l'advocació de Santa Maria, el 1001 la trobem sota el patronatge de Santa Maria Magdalena. A partir del segle X trobem molts esments de la vil·la i parròquia de Gardilans, però les referencies concretes a l'església són gairebé inexistents. La crisi d'època baixmedieval sembla que va deixar la població de la parròquia de Gardilans molt delmada, però l'església no s'abandonà mai. No és fins a les visites pastorals del segle XVI que es torna a parlar directament de l'església. El 1575 el visitador manà arranjar la teulada, el cementiri i comprar un 'cobri altar'. La visita de 1587 permet saber que l'església de Gardilans comptava amb un sagristà, però el rector sempre va ser el de Sant Joan de Vilada. Durant els segles XVII i XVIII trobem molts testaments que hi fan deixes, sobretot de veïns de la mateixa parròquia que també demanen ser-hi enterrats. A mitjan del segle XX va deixar-s'hi de fer missa amb regularitat. | 42.1380600,1.9560600 | 413730 | 4665632 | 903 | 08299 | Vilada | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72379-foto-08299-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72379-foto-08299-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72379-foto-08299-3-3.jpg | Legal | Pre-romànic|Romànic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Una esllavissada de terra a uns metres del cementiri ha posat al descobert restes humanes i fragments ceràmics d'època medieval. Això fa pensar que anteriorment el cementiri ocupava una superfície més àmplia, potser reduïda després de la crisi baixmedieval. Seria interessant emprendre-hi una prospecció per tal de conèixer l'abast del conjunt, probablement el més interessant del municipi. | 91|92|94|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||
| 72380 | Sant Miquel de les Canals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-miquel-de-les-canals | AADD (1994: 184). BARAUT (1979). SOCA (1995: s. p). SOCA (2000: 35). VIGUÉ (1978: 200). VILADÉS (1985: 499-500). WEB (http//:www.vilada.diba.es). | XII | L'estat de conservació és bo. El propietari ha fet fer, recentment, una revisió preventiva a la teulada. | Es tracta d'una capella rectangular, coberta amb volta de canó i acabada amb un absis semicircular a llevant. L'absis, però, té una amplada poc usual i no és coberta per un quart d'esfera, sinó que s'obre directament a la nau. Al centre de l'absis s'hi nota l'existència d'una antiga espitllera, que ha estat tapiada. No obstant això, se n'obrí un altre a la banda de migjorn, gairebé entre l'absis i la nau. També és al mur de migdia on trobem la porta d'entrada primitiva, actualment tapiada. Podríem dir que aquesta porta és l'element més destacable de l'edifici i, possiblement, el més pròpiament romànic. Es tracta d'una porta coberta amb unes curioses i estretes dovelles i és recolzada damunt d'uns bancals, amb pedres col·locades verticals i horitzontals alternativament. La porta actual va ser oberta al mur de ponent. És una porta força senzilla, encara que és coberta amb una gran llinda de pedra. Damunt de la porta s'hi obrí també una espitllera en forma de creu llatina. El mur de ponent és coronat per un campanar d'espadanya d'una sola obertura, que sembla més modern que la resta de l'edifici. L'aparell de tots els murs és gros i poc polit, però mostra molt bona disposició. L'interior de l'edifici és completament enguixat amb alguns fragments de policromia moderna als murs i a la volta. Queden testimonis d'un cor de fusta. Uns bancs raconers moderns, de fusta, envolten la nau. L'altar també és força recent. | 08299-4 | A la serra de Picancel | L'oratori o capella de Sant Miquel va ser consagrada el 20 de març de 1168. La consagració la va fer el bisbe de la Seu d'Urgell Arnau de Preixens. El prelat hi assistí cridat pel seu fundador Bertran d'Avià, que havia construït de nou l'edifici ('qui oratorium illud de novo edificaverat'). La resta del document mostra que es tracta d'una capella aixecada per un particular i que tan sols era un lloc de culte, sense cap circumscripció adscrita i sense cap tipus de dret parroquial ('habeat... perpetuo iure, integre et libere, sine vinculo tocius secularis persone'). Bertran d'Avià també es va comprometre a donar la cinquena part dels fruits d'un cap contigu a l'església, pel seu manteniment, i una candela cada any. La donació la feia en remissió dels reus pecats. També donà la tasca i la primícia del seu treball, però pel remei de l'ànima dels seus pares. El seu fundador també s'obligà a donar cada any pel sínode de quaresma, una lliura de cera als bisbes d'Urgell, sota l'autoritat i govern dels quals és constituït. L'oratori es deixà sota la doble advocació de Sant Miquel i Sant Víctor, però aquesta darrera sembla que va caure en desús poc temps després. En una permuta de 1346 també hi trobem esmentades com a afrontació 'les Canals de Sancto Michele'. Fins al segle XVIII ja no tornem a trobar notícies que facin referència d'una manera directa a la capella, amb motiu d'una capbrevació que la menciona com a afrontació. Hem de creure, però, que degué servir majoritàriament com a capella particular, segurament de la mateixa casa de Sant Miquel de les Canals, situada a una desena de metres. En aquesta casa va néixer, al primer terç del segle XVI, Antoni Viladomar i Sant Miquel, que més tard fou abat de la Portella i de Breda. Viladomar és conegut a l'àmbit eclesiàstic català per l'impuls que donà al monaquisme de la contrareforma. El 1937 l'església va ser incendiada i es varen perdre el cor i els elements litúrgics. Se sap també que s'havia celebrat un petit aplec el dia 8 de maig i es donava un panet als feligresos. Actualment s'ha tornat a recuperar, però varen passar uns anys durant els quals la festivitat es deixà de celebrar. Hom dóna un panet que és costejat pels propietaris de la casa de Sant Miquel, però ara ja no se celebra a l'oratori, sinó a l'església parroquial. | 42.1107300,1.9210400 | 410798 | 4662634 | 1168 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | Inexistent | Romànic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Tot i que popularment és denominada església, no passa de ser una capella o oratori, tant en la seva estructura com en les seves funcions. | 92 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||
| 72381 | Les Eres de Vilada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-eres-de-vilada | AADD (1994: 185). SOCA (1995: s. p). SOCA (en curs: s. p). | XIV | Mostra algunes parts bastant brutes i degradades, atès el seu ús agropecuari i la poca concurrència als pisos de segona residència. | Es tracta d'un conjunt d'edificis, la major part d'ells sobreposats ela uns sobre els altres. Entre tots ocupen una àmplia superfície allargada, en direcció nord-sud, i de base molt irregular.. Les diverses construccions estan adequades a les exigencies de les seves finalitats. Per una banda les plantes baixes i l'entorn del conjunt són destinades a l'estabulament de bestiar i a l'emmagatzematge de ferratges. Les primeres i segones plantes són destinades a vivenda, d'amos, masovers i mossos. Tot sembla indicar que la part més antiga del conjunt o l'edifici originari, sobre el qual es varen anar solapant la resta, és al sector meridional, tot i que actualment està desvirtuat per unes galeries, acabades en arcada, que s'hi han construït modernament; a més s'han arrebossat amb ciment. La resta d'edificis semblen ampliacions dels segles XVIII i XIX, quan la casa assolí el màxim apogeu. Pot veure's clarament en la datació de les llindes. Les llindes de les plantes baixes i dels balcons i finestres de la primera planta són de pedra sorrenca, però de grans dimensions. Les obertures més grans es troben a la banda de llevant. A la segona planta ja no s'hi obren balconades, unicament petites finestres. La major part d'espais interiors han estat modificats. Les vivendes originàries dels amos i dels treballadors de la finca s'han convertit en pisos de segona residència. Tanmateix, es conserven elements interessants, com un forn de pa de dimensions poc habituals. Al sector de migdia i una mica allunyats de la resta d'edificis, s'hi ha bastit uns moderns estabularis per bovins. En general, però, pot dir-se que el seu interès rau més en l'envergadura del conjunt d'edificis que no pas en la singularitat dels seus elements. | 08299-5 | Sector nord-est | No hem documentat l'existència de les Eres de Vilada fins al 1383, però és de creure que el seu origen és anterior. El fet de trobar el topònim de les Eres a la parròquia de Vilada i, de la mateixa manera, les Eres a la parròquia de Gardilans ens fa pensar que pugui tractar-se d'antics espais comunals de les respectives vil·les o parròquies, on es devia anar conjuntament a batre i a garbellar. Des del segle XIV els tinents de les Eres són cognominats amb el gentilici Eres de Vilada, però abans d'acabar el segle XVI la finca passà a mans dels Piques, per la situació a la qual els havia portat l'endeutament. El 1553 van haver de vendre a carta de gràcia tots els seus béns als Piques. Els Eres i després els Piques posseïen el domini util del mas, sota la senyoria directa del monestir de Sant Pere de la Portella. Al segle XVI els Piques també eren propietaris d'una partida de terra anomenada la Gallinada, en bona part plantada de vinya, i d'altres masos o peces de terres abandonades després de la crisi baixmedieval, com Bals i Tambrius. Al llarg dels segles XVII i XVIII els van adquirir un gran nombre de terres i masoveries, d'entre les quals destaca la de Sorribes. Els capbreus del monestir de la Portella d'aquests dos segles fan multiples mencions i descripcions de la finca, però en cap cas hi ha referències directes a l'edifici o al conjunt d'edificis que ens siguin d'utilitat. Fins a l'actualitat les Eres de Vilada s'ha anat consolidant com una gran explotació agropecuària, especialment ramadera i forestal. Actualment, els seus propietaris no hi resideixen. Ho fan en una casa moderna situada a uns centenars de metres. | 42.1424600,1.9366900 | 412135 | 4666141 | 08299 | Vilada | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72381-foto-08299-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72381-foto-08299-5-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Els propietaris posseixen documentació familiar i patrimonial de la finca, però no ens han donat facilitats per la seva consulta. | 85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||
| 72382 | Les Eres de Gardilans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-eres-de-gardilans | AADD (1994: 185). BERNADICH (1991: 194). CAMPS (1959: 122). CAMPS (1965: 70-72). SOCA (1995: s. p). SOCA (en en curs: s. p). WEB (http//:www.leseres.com). WEB (http//:www.vilada.diba.es). | XIV | Es tracta d'una gran masia, amb l'arquitectura típica de les cases pairals de muntanya. És formada per un conjunt d'edificis, destinats a diverses activitats: vivendes dels amos i dels treballadors de la finca, espai destinat a residència d'agroturisme, estables, magatzems, pallers, etc. L'edifici principal, segurament el més antic, té tres plantes d'alçada, d'uns 400 metres quadrats cada una. A la planta baixa hom pot veure-hi elements interessants, especialment alguns espais coberts amb volta de canó. La major part d'obertures es troben a migdia i a llevant. A migdia s'hi pot veure una eixida, constituïda per tres grans arcades, encara que sembla força moderna. L'edifici principal presenta una planta rectangular quadrada, encarada de nord a sud, però és fruit de diverses ampliacions, sobretot dels segles XVIII i XIX. Així ho mostren les llindes de la major part de finestres i balconades. L'interior de la casa presenta espais molt interessants, com el menjador. El mobiliari i els objectes ornamentals són d'una gran qualitat, però alguns no es corresponen amb la cronologia i les característiques de la resta del conjunt. A unes desenes de metres de l'edifici central hi ha altres construccions, com les pallisses i una gran era enrajolada. A l'exterior, algunes parts han estat recentment modificades, com un mur a la part nord, que s'ha coronat amb merlets i que, òbviament, no es corresponen amb una construcció d'aquestes característiques. | 08299-6 | Antiga parròquia de Gardilans | El fet de trobar el topònim de les Eres a la parròquia de Vilada i, de la mateixa manera, les Eres a la parròquia de Gardilans ens fa pensar que pugui tractar-se d'antics espais comunals de les respectives vil·les o parròquies, on es devia anar conjuntament a batre i a garbellar. L'actual casa de les Eres possiblement es correspon amb les cases citades a l'acta de consagració de Santa Magdalena de Gardilans o a les que apareixen en documentació del segle XI en aquesta parròquia. No obstant, fins al segle XIV no tenim notícies de l'existència d'aquesta masia. El 1357 trobem a Pere de les Eres, juntament amb Pere de Casa Sant Pere i Pere Ferrer, en una confirmació dels dominis del monestir de la Portella. Les Eres de Gardilans també es trobava sota del domini directe del monestir de la Portella. A partir del segle XV els Eres de Gardilans varen anar adquirint masoveries i roturant noves terres, que van eixamplar paulatinament el seu patrimoni. No poques vegades es varen veure implicats en bandositats i altres relacions conflictives de l'època. A mitjan segle XVI els Eres entroncaran amb els Comelles de Castell de l'Areny. Durant els segles XVII i XVIII la finca s'havia convertit en una gran explotació agropecuària, cosa que va obligar a ampliar notablement la casa. També al segle XIX es van fer noves construccions, però no es modificà l'estructura bàsica de l'edifici principal. Al segle XIX els Comelles varen emparentar amb els Anglerill d'Olvan, que encara hi resideixen. De la masia és fill l'erudit Dr. Ramon Anglerill, autor de mitja dotzena de llibres dedicats a santuaris marians del berguedà i excompany de seminari de Jacint Verdaguer. A la casa també hi va fer llargues estades l'historiador i jurista Joaquim de Camps i Arboix i l'escriptora Aurora Bertrana. Actualment els Anglerill intenten compaginar l'activitat tradicional de l'explotació amb un negoci d'agroturisme. | 42.1327400,1.9554200 | 413670 | 4665042 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72382-foto-08299-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72382-foto-08299-6-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Disposa d'una capella familiar advocada al Santíssim Nom de Jesús. | 85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||
| 72383 | La Serra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-serra-6 | SÁINZ (1996: 400-401). SANTAMARIA (1935: 23). SOCA (en curs: s. p). VV.AA. PRUDENCI BERTRANA, PINTOR. Ed. Departament de Cultura. Catàleg exposició Museu d'Art de Girona. 2017 Montañà D., i Rafart J., PARADISOS RURALS: EL BERGUEDÀ EN LA VIDA I L'OBRA DE PRUDENCI BERTRANA I AURORA BERTRANA. Valls : Cossetània ; Avià : Centre d'Estudis d'Avià, 2017 | XVIII-XX | Completament reformada | És una masia de dimensions mitjanes i d'una planta rectangular. Consta de dos pisos d'alçada, més les golfes. La teulada és de teula a dos vessants. La part més característica de l'edifici és la façana de ponent. A la planta baixa d'aquesta façana s'hi obren dues arcades, que donaven entrada a les corts i als estables. Tapiades durant molts anys, amb la reforma efectuada l'any 2013 s'han recuperat per bé, que ara són l'entrada principal a la casa, ja que s'ha transformat els estables en espai residencial de la casa. Tant al primer pis com al segon hi trobem diverses finestres, ampliades i modificades modernament, però que es deuen correspondre amb les originals. L'edifici presenta un cos central quadrat molt robust, amb l'aparell més aviat gran i ben disposat. Sembla tractar-se de l'edifici primitiu. A aquesta part s'encavalca una altra, que actua com a ampliació de la casa. Els carreus d'aquesta part són més petits i no presenten una disposició massa acurada. A la façana nord s'ha conservat un forn de pedra domèstic de la casa que només tenia sortida de fums per la xemeneia interior de la cuina. Davant de la casa, hi ha una gran era enrajolada possiblement a mitjans del XVIII o principis del s. XIX que separa del que havia sigut possiblement l'antiga casa de la Serra Jussana i que en els darrers temps ja només tenia funció de pallissa de la casa. Amb la reforma de l'any 2013 es van retirar unes porqueres situades a pocs metres de la façana sud. | 08299-7 | Sector sud-est | La Serra és un dels masos que trobem documentats des de més antic a Vilada. La seva primera menció és de l'any 1078, quan Arnau Guillem i la seva esposa Guilla van donar un alou al monestir de la Portella. Durant els segles XII i XIII, seguint el procés habitual de desdoblament dels masos, s'arribarà a consolidar l'existència d'una Serra Jussana i d'una Serra Sobirana. Ara per ara és difícil saber a quin correspon la casa actual, però possiblement es tracta de la Serra Sobirana. Una i altra apareixen documentades en diverses ocasions a partir del primer terç del segle XIV, especialment en confirmacions de dominis del monestir de la Portella i en l'actualització dels seus censos. El 1387 Joan I encomanà al jurisperit de Cervera Mateu Bonjoc la solució d'una qüestió entaulada entre l'abat de la Portella i els germans Pere i Vicenç de la Serra Sobirana, homes de remença de l'abat, a causa d'uns béns que aquests confiscaren i els diners que obligaren en diverses vendes. A partir de finals del segle XV, ja deixa de fer-se esment dels dos masos i la documentació només consigna el topònim la Serra. El 1518 després d'unes violentes disputes i bandositats entre Rafael Prat de Ripoll, que en tenia el domini útil, i els Eres de Gardilans, passà a mans d'Antoni Eres de Gardilans. S'hagué de dictar una sentència arbitral després de la qual es va obligar els Prat de Ripoll a vendre'n el domini útil. A partir d'aleshores deixà de ser un mas autònom i es convertí en una masoveria més de les Eres de Gardilans. Aquesta situació s'ha mantingut així fins que fou venuda a Les Eres de Vilada a mitjans dels 90's i reformada en casa de turisme rural l'any 2013. Prudenci Bertrana va dibuixar la Serra l'any 1937 durant la seva estada a la casa de Les Eres de Gardilans en plena Guerra Civil Espanyola. El Dibuix actualment es troba al Fons de Prudenci Bertrana dipositat a la Universitat de Girona. | 42.1329500,1.9384100 | 412264 | 4665083 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72383-foto-08299-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72383-foto-08299-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72383-foto-08299-7-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | La casa ha estat transformada a masia de turisme rural l'any 2013. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||
| 72385 | Molí de Dalt (o de les Eres) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-dalt-o-de-les-eres | AADD (1994: 186). AYMAMÍ (2000: 18). SOCA (en curs: s. p). | XVII | Es tracta d'un edifici compost per diferents cossos, cosa que fa que la seva planta sigui força irregular. La part més primitiva és la més propera a la ribera, ja que és on, segurament, es bastí el primer casal moliner. Progressivament es va anar ampliant i es construí un segon cos a llevant, que es devia dedicar bàsicament a habitatge, estables i corts. D'aquesta construcció més moderna en destaca una petita terrassa coberta i un porxo, que dóna entrada al molí. En conjunt s'hi veuen dues plantes, més les golfes. Les obertures més grans es troben a la façana de migdia, per contra, a ponent només n'hi ha una. El molí conserva encara la bassa de pedra, que es troba contigua a la casa, per la seva part nord. L'aigua hi arribava per un llarg canal, que prenia l'aigua de la ribera a un centenar de metres en direcció nord. L'element més interessant de l'edifici és el catau, amb una treballada volta de pedra. A l'exterior del molí hom hi pot veure diversos jocs de moles, cosa que demostra la seva importància i els seus anys d'imparable activitat. Fins als anys 1950 el molí estigué actiu, però des d'aquesta data l'edifici s'anà degradant. No obstant això, els aparells de l'obrador encara es trobaven en molt bon estat fins fa relativament poc. Actualment, ha estat adquirit com a segona residència i ha estat restaurat tot l'edifici. | 08299-9 | Sector sud-est | No hem trobat el molí documentat amb anterioritat al segle XVII, però el seu origen és molt probablement anterior. Durant aquest segle el trobem immers en una complexa situació jurídica. El molí era sota del domini directe del monestir de la Portella, el domini útil el detentaven els Piques de les Eres de Vilada, però el tenien arrendat a la comunitat de preveres de la vila de Berga. Els preveres de Berga l'explotaven directament, hi tenien un moliner i la seva família a qui pagaven un sou. De fet, sembla ser una de les fonts d'ingressos més importants dels clergues berguedans als segles XVII i XVIII. La comptabilitat de la comunitat de preveres de Berga, permet veure les ampliacions i les diverses obres que s'hi anaven fent. Dóna la impressió que les obres més importants varen tenir lloc cap a 1660, quan va renovar-se tota l'estructura de l'edifici i els aparells del molí, fins i tot, s'hagué de portar un joc nou de moles des de Berga. Un altre conjunt de reformes importants van tenir lloc cap a 1782, quan a part de moldre gra, també funcionava com a molí draper. A mitjan segle XVIII passà dels Piques de les Eres de Vilada als Comelles de les Eres de Gardilans. Va funcionar fins als anys 1950. L'ultim estadant del molí va ser un peculiar personatge conegut amb l'àlias de Xicarrell. | 42.1353000,1.9369000 | 412143 | 4665345 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72385-foto-08299-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72385-foto-08299-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72385-foto-08299-9-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Val a dir que la restauració que s'hi ha portat a terme ha estat molt encertada, sobretot pel respecte que s'ha tingut de les estructures originals, tant de la vivenda com del molí pròpiament dit. | 98|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||
| 72386 | Molí de Baix (o de Boixader) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-baix-o-de-boixader | AADD (1994: 186). SOCA (en curs: s. p). | XIII-XVIII | Es tracta d'un tradicional casal moliner de planta rectangular, encara que modernament s'hi afegí un altre cos. Aquest afegit sembla ser fet amb motiu d'un engrandiment de l'obrador. El cos principal també sembla ser una ampliació del primitiu molí medieval. Es tracta d'un edifici de dues plantes, amb una estructura clàssica i una coberta a doble vessant. No presenta elements massa interessants, tret d'una doble balconada, entre el primer i el segon pis, separats per una gran biga de fusta, i les arcades acabades en volta a la planta baixa. Conserva encara baranes de fusta. No es conserva, però, la bassa i la resclosa del molí. Aquestes es trobaven darrere del molí i varen ser cobertes amb terra a finals del segle XX. Ara s'ha convertit en una feixa cultivada. A l'interior, però, resten encara alguns aparells del molí. Algunes riuades sofertes recentment van desviar una mica el curs normal de la ribera i l'aigua es filtrava a l'interior de l'edifici. Això va obligar a aixecar un mur de formigó per tal de contenir futures pujades d'aigua, però el fet és que desvirtua bastant l'edifici. | 08299-10 | Sector sud-est | El molí el trobem esmentat per primera vegada el 1295, cosa que fa suposar una existència més antiga. El trobem mencionat, juntament amb el rec o canal, quan Pere Baró el va vendre a Bernat Ferrer, amb dues peces de terra més. Des del segle XIV les referències al molí cada vegada són més habituals, sobretot en capbreus del monestir de Sant Pere de la Portella, que en ostentava el domini directe. El 1358 l'abat Berenguer de la Portella demanava a Beatriu Ferrer i al seu marit Berenguer 40 sous barcelonesos per tal de poder-se redimir de la remença. El 1364 demanava ja 50 sous als fills dels anteriors possessors. Des d'aleshores els Ferrer apareixen ininterrompudament a la documentació com a tinents del molí, però les referències directes al molí són poques. Els Ferrer es van mantenir al mas fins a finals del segle XVII, quan el molí va ser venut als Boixader de la Nou. Des de llavors va començar a ser denominat com a molí de Boixader, encara que en algunes ocasions hom s'hi referia com a molí de Baix o Molinot. El 1766 es trobava en mans de Francesc Boixader i segons la documentació cadastral feia una contribució de 300 rals, molt més que la resta de molins de la parròquia. Això fa pensar que era el que treballava més i el que tenia més bona infraestructura. S'hi va moldre fins ben entrat el segle XX. Després d'aturar la seva activitat, tornà a moldre alguns anys després de la guerra civil de 1936-1939. Actualment hi ha l'obrador i forn de pa ecològic de Cal Pitus. | 42.1328400,1.9359800 | 412063 | 4665073 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72386-foto-08299-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72386-foto-08299-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72386-foto-08299-10-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||||
| 72388 | Viladomat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viladomat | AADD (1994: 185). BARAUT (1986: 208-211). CATALÀ (1976: 971-976). SERRA (1930: 241). SOCA (en curs: s. p). | XII-XVIII | Tot i el bon estat de conservació algunes parts, com els coberts adjacents, presenten cert estat de deixadesa. | Es tracta d'una masia amb una estructura tradicional. L'edifici principal és un bloc molt sòlid de planta rectangular que s'orienta d'est a oest, amb una teulada a dues vessants. L'aparell és molt regular i els carreus són molt ben treballats, cosa que permet veure les successives ampliacions, Les més importants devien tenir lloc a mitjans del segle XVIII. L'entrada actual és a la cara nord, però la façana principal sembla ser la de migdia. És en aquesta façana on s'obren les obertures més grans. Hi ha també una balconada amb una barana de fusta. La casa consta de tres pisos d'alçada. A la planta baixa hi ha les corts i els estables i les dues plantes superiors serveixen d'habitatge. A la primera planta s'hi accedeix a peu pla per l'era, ubicada a la part nord. L'era separa la casa d'una gran pallissa, característica de les cases de la contrada. La resta de construccions adjacents semblen més modernes. Consisteixen en simples porxos o coberts, que han servit d'estables o de magatzems de ferratge, però actualment estan força degradats. També hi ha alguns murs de pedra, algun d'ells força alt. En un d'ells hi havia hagut les restes d'antigues premses traslladables de vi, les quals ara ja han estat retirades del mur i es guarden a recer de la casa. | 08299-12 | Sector nord-oest | La masia de Viladomat la trobem documentada des de molt antic. La primera menció del mas és de l'any 1127, en fer-se una convinença sobre les esglésies d'Olvan, Sagàs Vilada, Gironella i la Portella entre el bisbe d'Urgell Pere Berenguer i Guillem de la Portella, en la qual Guillem de Portella s'obligava, entre altres coses, a cedir dues parts del delme de Sant Joan de Vilada 'et unum mansum bonum in Viladomad'. El topònim fa pensar, però, que l'origen és molt més antic i que en aquell temps Viladomat o la Vila d'Amat, era composta per diversos masos. Amb tota seguretat l'actual masia correspon a un d'aquests masos. El 1312, en una visita parroquial a Sant Joan de Vilada hi compareix també un Berenguer de Viladomat. Així i tot, entre l'abundosa documentació de la resta del segle XIV no trobem referències a la casa, cosa que ens fa pensar en un abandó temporal, possiblement causat pels estralls de la pesta de 1348. El 1469 trobem a Joan Viladomat com a capità del castell de Roset, per l'honorable donzell Joan de Roset. Hem de pensar que aquest era fill de la masia de Viladomat. A partir del segle XVI les mencions dels Viladomat i de la masia ja són més freqüents. El 1546 Joan Viladomat va arrendar les herbes i terres del mas Viladomat a Janot de Roset, de la parròquia de Vilada, però que residia a la Cerdanya, per quatre anys i pel preu de 25 lliures anuals. Joan Viladomat es reservà algunes parts, com un molí que també posseïa prop de la Coromina. A començaments del segle XX Cèsar August Torras, en una de les seves excursions, encara trobà les restes de l'antic molí, però ara estan desaparegudes. També apareix al fogatge de 1553. Al segle XVIII Viladomat fou adquirit pels propietaris de la Canal de la Nou i passà a ser una de les seves masoveries. Durant aquest període s'ampliaren les terres de conreu i se'n romperen de noves. També els ramats de la casa van anar creixent. Aquesta situació s'ha mantingut fins als nostres dies. | 42.1416900,1.9133400 | 410205 | 4666079 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72388-foto-08299-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72388-foto-08299-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72388-foto-08299-12-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Tot i que darrerament s'hi han obrat algunes millores, la casa conserva encara els seus trets més característics. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||
| 72389 | Fons documental de Vilada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-vilada | PEDRALS (1998: s. p). SOCA (en curs: s. p). WEB (http://www.diba.es/opc/Vilada.htm). | XVIII-XX | L'estat de conservació és bo | L'Arxiu Municipal de Vilada conté, bàsicament, la documentació generada per l'ens de govern i gestió municipal. El document més antic que conserva és un llevador del cadastre de l'any 1750, però la documentació no es comença a desenvolupar amb una relativa regularitat fins a la dècada dels setanta del segle XIX. Això possiblement es correspon amb el període en què l'ajuntament ha disposat d'un edifici propi. Actualment l'arxiu s'organitza segons la normativa proposada pel Servei d'Arxius de la Generalitat de Catalunya. Són les tretze sèries que componen el fons estrictament municipal: Administració general, Hisenda, Proveïments, Beneficència i assistència social, Sanitat, Obres i urbanisme, Seguretat pública, Serveis militars, Població, Eleccions, Instrucció pública, Cultura i Serveis agropecuaris. Tanmateix, també alberga alguns fons que no pertanyen a l'ajuntament, tots ells de procedència diversa. Són els Organismes supramunicipals, Jutjat de Pau, Falange i Movimiento, Entitats i Altres municipis. D'aquest darrer grup destaca especialment el fons del Jutjat de pau, amb unes subsèries molt completes, que com acostuma a ser habitual es custodia en el mateix ajuntament. Actualment l'arxiu es conserva en una de les antigues sales del consultori mèdic a la planta baixa. La documentació es conserva en arxivadors tipus caixa i en prestatgeries metàl·liques. La documentació que encara és utilitzada en la gestió administrativa actual es troba al pis de secretaria. | 08299-13 | Nucli urbà, plaça de la Vila, 1 | Hem de suposar el municipi com a tal ha anat generant documentació des d'època medieval, segurament des de que els senyors de la baronia de la Portella van anar otorgant més competències a les universitats i parròquies de la baronia, possiblement cap al segle XIV. Encara que, segurament, la documentació municipal més antiga es devia conservar a l'arxiu de la parròquia, desaparegut el 1936. Amb la intervenció cada vegada més freqüent de les famílies benestants del terme en la gestió municipal, sobretot en època borbònica, molta documentació va anar a parar a arxius particulars. Aquest situació es devia veure agreujada per la manca d'un edifici que servís especificament d'ajuntament. Un document de 1790 deixa clar que 'no hi ha casa de ajuntament en est poble, perquè las justícias juntan en sas propias casas'. Segurament l'arxiu es constituí com a tal amb la construcció d'una casa consistorial cap a mitjan segle XIX. Cap a 1980 va tenir lloc una primera ordenació i classificació de l'arxiu, però en quedà un gran volum sense rebre cap tipus d'atenció. Una altra campanya la portà a terme Isaac Soca cap a 1994. Més tard s'efectuaren obres a l'edifici de l'ajuntament. Els documents van patir multiples trasllats i veritables situacions de descura i risc, fins a la finalització de les obres. La campanya arxivística més completa i eficient no va tenir lloc fins als anys 1997-1998, gràcies a un conveni signat amb la Diputació de Barcelona. En una revisio del conveni, es feu una actualització, reordenació i trasllat l'any 2010. Actualment, l'arxiu es troba als baixos de la l'Ajuntament, en una de les sales que havia estat el consultori mèdic. | 42.1372100,1.9311200 | 411668 | 4665563 | 1750 | 08299 | Vilada | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72389-foto-08299-13-1.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Des de l'any 2010 amb l'actualització de l'arxiu, s'ha incorporat tot el material que quedava pendent. També s'ha millorat les condicions tan a nivell de humitats com amb la il·luminació. Continua sense una bona taula de consulta. | 98 | 56 | 3.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||
| 72390 | La Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-sala-15 | RIU (1992: 89-95). SOCA (en curs: s. p). | XIV | Es tracta d'una gran cas pairal amb una estructura molt tradicional, situada en un petit coll de muntanya encarat cap a migdia. L'edifici és format per un cos central, de planta rectangular, possilement es tracta de la primitiva 'sala', atès que les parets són molt robustes i presenta una alçada considerable. Aquest edifici principal, destinat bàsicament a vivenda, ha estat complementat amb altres edificis adjecents, que s'utilitzen per les activitats propies de la finca (agraries i ramaderes). La teulada de l'edifici principal és a dues vessants i s'encara d'est a oest. La casa presenta una estructura molt clàssica i sòbria, amb unes obertures molt petites, excepte al cantó nord on s'han arribat a tapiar les poques que hi havia. En general, a l'exterior, no hi ha elements molt rellevants, tret d'alguns objectes i altres elements mobiliaris típics de les feines del camp. A l'interior hi ha una petita capella familiar, actualment molt deixada. Darrera de la casa, per la banda de tramuntana, hi ha una gran era enrajolada i, a l'altra banda de l'era, una gran pallíssa, semblant a les que es poden trobar a la resta del terme. De la pallíssa són especialment interessants els acabats en fusta. La casa és envoltada per bosc d'alzina i roureda i, també, per múltiples camps i feixes que encara conserven els marges empedrats. La zona és força humida, cosa que s'ha aprofitat per idear un sistema de petits canals que fan arribar aigua a la casa. | 08299-14 | Antiga parròquia de Santa Maria de la Baells | La masia de la Sala la trobem mencionada el 1341 en un llevador de censos de la sagristia del monestir de la Portella, com a la Sala de l'Espunya. De fet els complement 'de l'Espunya' el trobem al llarg de l'època medieval i moderna, cap a finals del segle XVIII caurà en desús. Si bé, com diem la casa no és documentada fins al segle XIV l'indret de l'Espunya ja apareix en documents del 995 i de 1001: 'ipsa Spungia'. Per aquest motiu podem pensar que l'origen de la casa és anterior, possiblement es una de tantes 'sala' o 'palacium' que es documenten a Catalunya als segles XI i XII, com a casa forta i residència del 'baiulus'.Del segle XIV en endavant els esments de la casa i dels seus posseïdors cada vegada acostumen a ser més freqüents, especialment entre la documentació del monestir de la Portella. Els tinents del mas són aleshores cognominats Sala. La crisi dels segles XIV i XV va permetre als Sala establir-se i adquirir gran nombre de masos rònecs o abandonats (Martins, Torrent, Ricolp, Campedragar, el Pujol...), amb la qual cosa eixamplaren notablement les seves possessions, moltes en terme de la Baells i de la Nou. Juridicament la masia de la Sala es trobava en una situació complexa. Formava part de la parròquia de Santa Maria de la Baells, però es trobava dins de la batllia de Vilada i de la baronia de la Portella. Al segle XVI el mas passà a mans dels Canal de Berga. Durant els segles XVII els enfrontaments dels Canal amb el Comú de Berga pels emprius de Puigherbessos varen ser molt tensos i arribaren a provocar situacions molt violentes, fins que a començaments del segle XVIII s'establí una concòrdia. Durant el set-cents era, amb 2000 jornals de terra, una de les finques més grans de la baronia de la Portella i, per extensió, de tota la comarca. A començaments del segle XX el mas fou adquirit pels Orriols, que són els actuals propietaris. | 42.1325500,1.9029200 | 409331 | 4665076 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72390-foto-08299-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72390-foto-08299-14-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | No s'ha pogut realitzar una visita general a l'interior, pel poc interès que hi han tingut els propietaris actuals. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||
| 72391 | Molí de la Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-la-sala | AADD (1994: 186). SOCA (en curs: s.p). | XIV | Es tracta d'un massís casal de planta quadrada i de dos pisos d'alçada més golfes. Era un molí fariner. L'aparell de l'edifici és molt regular i la major part és format per pedres tosques, molt abundants a la zona. Molts d'aquests carreus possiblement són aprofitats de l'antiga casa forta que s'endevina al costat del molí i que fou abandonada després de la pesta del segle XIV. La casa forta devia constar almenys d'uns tres pisos d'alçada. Encara s'hi pot veure part de la teulada encastada a la roca, un tros del forn de pa, els forats de l'embigat, un colomar, etc. L'edifici del molí no presenta elements gaire interessants, sobretot per les modificacions que s'hi ha realitzat modernament i que han alterat l'estructura original. És el cas de les terrasses que s'han bastit, a planta alçada, per les parts est i oest, que desvirtuen l'edifici primitiu. L'edifici, per la banda nord, gairebé es troba a tocar d'un petit cingle de pedra. Fins fa pocs anys, damunt de l'esmentat cingle hi havia la bassa i la resclosa del molí, d'aquesta forma s'aconseguia un salt d'aigua d'uns 15 metres que proporcionava molta força motriu al molí. L'aigua procedia de la font de Martins. Actualment l'estructura del molí resta desmantellada i les moles són en un descampat, a un centenar de metres; i l'aigua s'ha reconduït amb finalitats decoratives i d'esbarjo. Tot i la bellesa de l'indret, els entorns de la casa s'han modificat de forma molt artificiosa i s'han convertit en jardins. Això es va fer a partir de continuats moviments de terres, que segurament van destruir importants estrats arqueològics, sobretot a redós d'on hi havia l'antiga casa forta. | 08299-15 | Antiga parròquia de Santa Maria de la Baells | La casa forta contigua al molí presenta la mateixa estructura que les cases fortes dels segles XII-XIII. No obstant això, no podem documentar-la fins al segle XIV. Sembla que es tracta del mas la Tosca ('za Toscha') que apareix en un document de 1338, per mitjà del qual Pere Trapi de l'Espunya donava el mas en sots-emfitèusi a Arnau de Miralles per temps de cinc anys. Ambdós contractants eren de la parròquia de la Baells. Fa la impressió que el mas quedà abandonat després de la pesta de 1348, ja que posteriorment no apareix més a la documentació. Possiblement els carreus i altres materials constructius van ser aprofitats cap al segle XVI quan es bastí pròpiament el molí de la Sala. El 1674 apareix entre la documentació de la Batllia General de Catalunya. Com indica el mateix topònim el molí fou sempre propietat de la masia la Sala, situada a uns centenars de metres. Els Canal de la Sala va tenir sempre molta cura del molí i el van anar modernitzant segons les exigències dels temps, sobretot cap a mitjan segle XVIII. El 1766 era en mans de la vídua Victòria Canal i pagava 140 rals de talla cadastral. Sembla que l'estructura bàsica de l'edifici actual es correspondria amb aquesta època. Quan el molí deixà de funcionar, a mitjan segle XX, encara s'hi van quedar la família Badia com a masovers. Però cap a finals de la dècada dels anys 1980 aquests van haver de deixar la casa i aquesta canvià la seva fesomia i es convertí en una segona residència. | 42.1296100,1.8967100 | 408813 | 4664756 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72391-foto-08299-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72391-foto-08299-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72391-foto-08299-15-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Caldria fer un estudi aprofundit en aquest indret, si no fós possible una prospecció arqueològica, almenys seria necessari obtenir una bona planimetria de l'antiga casa forta. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||
| 72392 | Martins | https://patrimonicultural.diba.cat/element/martins | AYMAMÍ (2000: 17). SERRA (1990: 130-131). SOCA (en curs: s. p). | XIV | L'estat de conservació com a jaciment és bo, encara que cal pensar que es tracta d'un mas derruït. | Es tracta de les restes d'un mas d'època baixmedieval. Actualment només es conserven unes poques parts de la casa, que no superen el metre d'alçada. Presenta una estructura senzilla, de planta rectangular. Segurament només constava d'una planta, la qual es devia dividir en dos estatges: en la llar o habitatge i en les corts i estables. Les parets són molt robustes, però la teulada segurament era construïda amb matèries orgàniques i fang. Al costat del mas poden observar-se murs de pedra i altres signes, com murs molt irregulars, fruit de l'activitat humana. El conjunt queda força amagat entre la vegetació. A una desena de metres del mas, en direcció sud, poden observar-se també les restes d'un antic molinet. S'hi pot veure encara part del mur de contenció de la bassa i el pou o salt d'aigua, que en bona part és cobert per la mateixa runa. Tot fa pensar que el molinet era molt senzill. Devia constar d'un petit obrador, possiblement cobert amb fusta, que en cap cas s'utilitzà com a habitatge. El molí aprofitava l'aigua de la font de Martins. Rec avall, aquesta aigua també feia moure el molí de la Sala i la molina serradora de la Baells. | 08299-16 | Antiga parròquia de Santa Maria de la Baells | Són ben poques les notícies que tenim sobre aquest indret. Els primers documents escrits que hem trobat són del segle XIV, del 1397 concretament, quan ens apareix com a batlle de Roset un tal Pere de Martins, juntament amb Pere de la Serra. També tenim documents del segle XV, però aleshores el mas ja es trobava deshabitat i rònec. El 1443 era sota domini directe de l'abat de Ripoll. Aquest féu diverses crides per què aquell que tingués títols acreditatius de drets sobre el mas es presentés la documentació a la cort abacial, si no hi establiria qui voldria. S'hi presentà Jaume de Vilanova, de Sant Esteve de Valloriola, i Bernat Erola, de Vilada. A mitjan segle XVI es van fer noves crides, però aleshores el mas ja es trobava dintre de les possessions de la Sala i es trobava deshabitat i derruït. La documentació posterior al segle XVI, sobretot els capbreus, sempre hi fan referència, però sobretot per posar en relleu que es tractava d'un mas abandonat que havia estat adquirit pels tinents de Sala i, lògicament, interessava cobrar-los els censos. Durant l'època moderna i contemporània va córrer la mateixa sort que aquesta darrera finca. | 42.1318600,1.8951000 | 408683 | 4665007 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72392-foto-08299-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72392-foto-08299-16-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | L'interès de l'indret rau en què fou abandonat molt primitivament, per la qual cosa una prospecció arqueològica de l'indret i una excavació segurament aportaria resultats interessants en relació al modus vivendi de l'època. Actualment existeix un litigi per la propietat entre els propietaris de La Sala i del Molí de La Sala. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||
| 72393 | Serradora de la Baells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serradora-de-la-baells | SOCA (en curs: s. p). | XVII | Es tracta d'un edifici força simple, que actualment resta cobert per les aigües del pantà de la Baells. Solament és visible en èpoques de força sequera, quan l'aigua de l'embassament arriba a cotes molt baixes. L'edifici és de planta quadrada i probablement tenia més d'un pis d'alçada. Actualment la teulada ja ha desaparegut. S'hi poden veure obertures per les quatre façanes: a migdia hi ha només una finestra, però a la resta de panys de paret hi ha portes. L'element més característic és la porta principal, ubicada a la part nord. Té unes grans dimensions i és rematada amb una gran arcada. Tot fa pensar que aquesta gran portalada es deu més a les necessitats que imposen les activitats que s'hi portaven a terme, més que no pas el simple gust arquitectònic. Al costat de l'edifici s'hi poden veure encara les restes d'un antic porxo, segurament on hom emmagatzemava la fusta ja tallada. A l'interior ja no hi queda res, però té la peculiaritat que funcionava a partir de la força hidràulica que li proporcionava l'aigua provinent de la font de Martins, després de passar pel molí de la Sala. La bassa on s'acumulava l'aigua tampoc es conserva, però al voltant de l'edifici encara poden veure's les restes de canals i altres conduccions d'aigua, totes, però, molt derruïdes. | 08299-17 | Antiga parròquia de Santa Maria de la Baells | Són molt poques les referències que hem trobat d'aquest edifici, però considerem que són força reculades. Un document de mitjan segle XVII, que fa una descripció de les terres posseïdes pels Canal de la Sala, fa referència a una 'molina serradora' sota de l'actual molí de la Sala. No hi ha dubte que es tracta de l'edifici ressenyat en aquest fitxa. Inicialment aquesta infraestructura només devia serrar fusta de la mateixa finca de la Sala, però probablement cap a mitjan segle XVIII va començar a serrar i a treballar fusta per altres propietaris. De fet, l'existència d'aquestes indústries no era molt freqüent a la zona. L'actual edifici sembla ser del segle XIX, quan més s'hi devia treballar. A començaments del segle XX deixà de funcionar com a serradora, però la força de l'aigua i l'edifici s'aprofitaren per a altres usos, sobretot per la producció d'energia elèctrica. | 42.1273700,1.8976900 | 408891 | 4664506 | 08299 | Vilada | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72393-foto-08299-17-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Aquesta fitxa s'ha elaborat amb la finalitat de documentar un edifici que probablement no trigarà a desaparèixer, atès que l'erosió de l'aigua del pantà és molt forta i s'esfondra progressivament. L'edifici en si no té elements remarcables, l'interès rau, sobretot, en l'activitat que s'hi portava a terme. | 94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||
| 72394 | Capella de Fàtima | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-fatima | SOCA (1996: 40-41). | XX | Caldria esborrar o netejar les pintades, tipus grafiti, que els brètols han fet a les parets exteriors. | És una moderna capella advocada a la Mare de Déu de Fàtima. Les seves dimensions són petites i presenta una estructura que recorda, molt de lluny, una petita església romànica. La teulada és disposada a dues vessants, en direcció nord-sud. La part posterior perfila una mica d'absis. També compta amb un petit campanar d'espadanya, on s'hi alberga una campana. No obstant, no presenta elements d'interès. Les parets són de maons arrebossats, amb ciment per fora i amb guix per dintre. L'interior és molt senzill i sobri. Solament la imatge de la verge presideix l'altar. Les obertures són molt poques, cosa que fa que la il·luminació sigui bàsicament artificial. Quan ja feia temps que era construïda s'amplià uns quants metres, vers ponent, fent ús de part del local parroquial annex. La resta del local s'aprofita per a la realització d'activitats que organitza la Junta parroquial i l'entitat Dones de Fàtima. Les reformes d'ampliació també van servir per repintar l'edifici i esculpir un baix relleu en fusta a la porta d'entrada, on s'hi representà la Mare de Déu de Fàtima. | 08299-18 | Nucli urbà, carrer Sant Joan, s/n | La història de la capella de Fàtima és força recent. L'any 1949 la Mare de Déu de Fàtima va ser adoptada com a copatrona en moltes parròquies del bisbat de Solsona. Aleshores a Vilada encara s'estava reconstruint l'església parroquial, devastada durant la guerra civil. El rector Mn. Joan Aymerich, fill de Vilada i gran activista cultural, emmalaltí de càncer i féu vot a la verge de Fàtima de dedicar-li una capella si abans de morir podia veure l'església parroquial acabada Per aquest motiu, el 1953 la va fer construir en uns terrenys que ja pertanyien a la parròquia de Sant Joan. Per la inauguració de la capella s'organitzaren diversos actes, que varen durar alguns dies, enmig d'un ambient festiu. Tanmateix, després de la seva construcció passà alguns anys de força deixadesa, possiblement perquè la major part de celebracions tenien lloc al temple parroquial. Anys més tard, cap a 1985, disminuí el nombre de persones a ofici a l'església parroquial i les misses diàries es van començar a fer a la capella de Fàtima. Aleshores s'aprofità per ampliar l'oratori, per repintar-lo i per condicionar-lo amb nou mobiliari. També va arranjar-se el local parroquial, que durant els anys del franquisme havia servit, entre altres coses, de teatre i de cine. Actualment s'hi tornen a fer força activitats. | 42.1372100,1.9309200 | 411651 | 4665564 | 1953 | 08299 | Vilada | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72394-foto-08299-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72394-foto-08299-18-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | La disminució del nombre de persones a l'ofici diari ha traslladat la celebració de les misses de l'església parroquial a la capella de Fàtima. | 98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||
| 72395 | Resclosa i Molí del Camp del Bosc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-i-moli-del-camp-del-bosc | GUIXÉ (1906: 154). SOCA (en curs: s. p). | XVIII-XIX | Tot i el bon estat de conservació, cal fer esment de l'acumulació de brutícia i deixalles sota la resclosa i entorn del molí. | Actualment entorn del que es coneix popularment com la fàbrica de baix, l'antiga fàbrica dels Germans Ferrer, hi ha un conjunt arquitectònic format per la resclosa i el molí del camp del bosc, l'antiga casa del Camp del Bosc, i la resclosa i l'antiga fàbrica dels germans Ferrer. L'antic molí presenta una estructura molt esvelta. La planta és quadrada, però molt petita i l'alçada és de tres pisos, per la qual cosa la sensació que provoca és d'una alçada superior a la real. La teulada del molí és encarada d'est a oest. A la planta baixa s'hi troba l'obrador i els aparells per efectuar la mòlta, alguns encara en perfecte estat. La primera i la segona planta havien servit d'habitatge. La tercera planta es caracteritza per tenir una gran balconada de fusta i es devia utilitzar com a graner o magatzem. Al costat del molí es poden endevinar encara les restes de l'antiga resclosa de fusta i les respectives canalitzacions. La roca mostra els forats on eren encastades les posts de la bassa i els canals. Sobre l'antiga resclosa del molí s'aixecà la moderna resclosa que actualment encara utilitza la fàbrica tèxtil d'Alditex, abans anomenada dels germans Ferrer. | 08299-19 | Sector sud-oest | La denominació de Molí del Camp del Bosc o també dels Emprius es deu a la seva proximitat als antics terrenys comunals, encara que aquest mai en formà part. L'actual edifici del molí és de finals del segle XVIII, però segurament es va establir sobre un molí més antic i més simple. Això és el que semblen demostrat els forats i les incisions a la roca, corresponents a les antigues rescloses i canalitzacions. El molí devia moldre fins a finals del segle XIX, quan s'instal·la, a tocar, la fàbrica dels germans Ferrer. Aleshores s'hi accionà també una turbina que produïa electricitat, no solament per la fàbrica sinó també pel poble. | 42.1288200,1.9303000 | 411588 | 4664633 | 08299 | Vilada | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72395-foto-08299-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72395-foto-08299-19-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Seria interessant obtenir una planimetria de l'antic molí i de les seves primitives rescloses, en bona part excavades a la roca. El salt es manté actiu. | 94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||
| 72396 | La Masó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-maso | AADD (1994: s. p). SOCA (en curs: s. p). | XIV-XX | Convindria prosseguir amb la restauració netejant l'era enrajolada i arranjant la pallissa. | Es tracta d'una masia tradicional de muntanya. La seva estructura és molt clàssica: té una planta quadrada i és formada per un sol cos. La teulada és a dos vessants, encarada de nord a sud. Té dues plantes més golfes i baixos. A la primera planta s'hi accedeix des de l'era. La porta d'entrada és coberta per un petit porxo. Les obertures més grans són a migdia però no presenten cap mena d'interès. Els carreus de les parets permeten veure les successives ampliacions, una d'elles va tenir lloc a finals del segle XVIII, tal com es deixà consignat a la llinda de la porta principal. Els baixos devien ser utilitzats com a estables. Per la banda de ponent hi ha una gran era enrajolada, força coberta de vegetació. A davant de la casa, per la part de migdia, hi ha un cortal perimetral força gran, on s'hi estabulava el bestiar. | 08299-20 | Sector nord-oest | Es tracta d'una de les masies més antigament documentades en terme de Vilada, el 1325, encara que el seu topònim, derivat clarament de 'mansum', fa pensar en un origen més antic. Probablement va ser dels primers 'mansi', que es disgregaren de la 'villa' al segle X o XI. El document de 1325 és una definició que Ramon Roger de Pallars va fer als hereus de Bernat de Sagrer per preu de 50 sous. Tanmateix, deu anys més tard, el 1335, ja és en mans d'Arnau de Condemines, de Berga, i de la seva esposa Elisenda. Aquest matrimoni va vendre el mas, juntament amb altres, a l'abat Berenguer de la Portella. Una mica més tard, el 1338, l'abat Guillem de la Rovira hi establí en emfiteusi a un home anomenat Berenguer. Després d'això i sobretot durant els segles XVI i XVII els tinents del mas tenen el domini útil cedit pel monestir de la Portella i són apel·lats Ça Masó o, simplement, Masó. A finals del segle XVII el mas passà a mans dels Raurell de la Quar, que la convertiren en una de les seves principals masoveries. A l'arxiu del Raurell de la Quar es conserven encara molts dels contractes i la comptabilitat de la masoveria, sobretot de la segona meitat del segle XVIII. La condició de masoveria es va mantenir fins al darrer terç del segle XX, quan passà a utilitzar-se només com a segona residència. | 42.1475000,1.9186400 | 410651 | 4666719 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72396-foto-08299-20-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72396-foto-08299-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72396-foto-08299-20-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | La casa fou restaurada a finals dels anys 90 del s. XX de manera modèlica. Es va respectar al màxim l'estructura original. Les obres han posat al descobert les arcades dels baixos i altres obertures originals. També s'han eliminat alguns afegits contemporanis, com una comuna que sobresortia a la façana sud. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||
| 72397 | Roset | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roset | AADD (1994: 185). SOCA (en curs: s. p). | XIV-XX | Es tracta d'una masia clàssica, amb l'estructura pròpia de la zona. L'edifici es compon d'un bloc compacte, de planta rectangular, amb la teulada a dos vessants, orientada d'est a oest. Compta amb uns baixos, una primera planta i les golfes. L'aparell de les parets és format per carreus força grans i polits, especialment a les cantoneres, cosa que permet veure les successives ampliacions. Les obertures es reparteixen regularment per totes les façanes, però cap d'ella presenta elements d'interès. La majoria són força petites i amb llindes de fusta. Amb no massa èxit, fa unes poques dècades es va col·locar un rellotge de sol a la façana de migdia, que desvirtuava el conjunt de l'edifici. La casa és envoltada per un petit cortal perimetral, al qual s'accedeix per un portal semicobert. A una vintena de metres de la casa s'hi aixeca una gran pallissa, com és habitual a les cases de la contrada. La pallissa és de pilar central i quatre calaixos d'obertura frontal. La coberta és a doble vessant. Possiblement la part de davant era destinada a l'era. | 08299-21 | Sector nord-oest | Sovint la documentació comporta problemes entre el topònim i amb els cognoms Roset, ja que tant s'utilitzen per referir-se a la casa, als tinents de la casa com als castlans del castell de Roset. Tanmateix, el 1335 ens apareix un Bernat de Roset Jussà, que sens dubte es refereix al possessor de la masia de Roset, per la qual cosa hem de suposar que al segle XIV la masia ja existia. Bernat, però, no n'era l'amo, sinó que ho eren Arnau de Condemines i la seva esposa Elisendis, de Berga. El mateix any 1335, però, ja van vendre el mas a l'abat de Sant Pere de la Portella. El 1338 l'abat Berenguer de la Portella, en una confirmació de domini, demanava 100 sous per la redempció de la remença dels hereus del mas Roset i per tots els seus descendents. A partir del segle XV la menció del mas i dels seus possessors, cognominats també Roset, és molt freqüent a la documentació, sobretot en arrendaments de prats i pastures, en parceries de bestiar, contractes de compravenda... Sembla que els Roset van posseir el mas fins als darrers anys del segle XVII, quan passà a ser propietat dels Raurell de la Quar. Aleshores va perdre el seu estatus de casa pairal autònoma i es convertí en una masoveria més dels Raurell. Aquesta situació s'ha mantingut fins no fa massa dècades. Actualment, després de passar alguns anys tancada, ha estat habilitada com a segona residència. La casa fou pintada per Prudenci Bertrana (1935) durant les seves estades a Vilada abans de la Guerra Civil. El quadre actualment es troba al museu d'Art de Girona. | 42.1490200,1.9213700 | 410879 | 4666885 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72397-foto-08299-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72397-foto-08299-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72397-foto-08299-21-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Fins fa pocs anys la casa complia les funcions de masoveria, però després d'uns anys d'inactivitat i d'estar tancada, ha estat adquirida com a segona residència. Els nous propietaris han fet una acurada restauració de la casa, mantenint-ne l'estructura original i els seus elements típics, fins i tot recuperant-ne alguns que ja s'havien perdut. També s'ha eliminat el rellotge de sol encimentat a la façana sud. L'interior és molt auster i senzill. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||
| 72398 | Cal Llebre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-llebre | SOCA (en curs: s. p). | XIV-XVIII | Seria convenient fer un examen dels baixos, a fi de poder-ne determinar una datació, abans del seu esfondrament definitiu. No obstant això, cal accedir a l'indret amb certa prudència, atès que els despreniments de materials ho converteixen en una activitat perillosa. | És una robusta masia, situada en un coll, al capdamunt d'una solana. L'estructura presenta una robustesa poc habitual. La seva planta és quadrada i té una alçada de dos pisos, a més dels baixos i les golfes. El primer i el segon pis s'havien utilitzat com a habitatge, mentre que les golfes tenien més aviat la funció de graner i de magatzem. Els baixos eren utilitzats com a corts i estables. La teulada és a dos vessants, orientada de nord a sud. Les façanes són molt sòbries i austeres, a excepció de la sud, que era la principal. Són interessants els acabats en fusta, com les baranes de les balconades de migdia i les menjadores dels estables. Els baixos manifesten la gran antiguitat de l'edifici, sobretot en els arcs de les portes. La porta principal també és rematada amb un arc de mitja volta i amb unes dovelles de dimensions considerables. Al costat de la casa hom hi pot veure un profund pou empedrat, però que ja fa anys està sec. | 08299-22 | Sector nord-oest | La documentació baixmedieval i moderna ens informa de l'existència d'un mas Viladomiu Jussà i d'un mas Viladomiu Sobirà, un d'ells sempre derruït. Caldria interpretar això com al resultat del desdoblament dels masos del segle XII i el posterior despoblament d'un d'ells a partir de la crisi del segle XIV. El cas és que el 1383 trobem a la documentació un Raimon de Viladomiu. Al segle XV sí que ja podem afirmar amb seguretat que el mas estava habitat. Es trobava aleshores sota la batllia de Roset, baronia de la Portella, i sota domini directe de l'abat de la Portella. La documentació posterior ens deixa veure la importància que els Viladomiu varen anar adquirint en tots els àmbits, sobretot en l'econòmic i l'institucional. Els trobem en gran nombre de documents notarials i de la cort del batlle. En molts documents, els Viladomiu comencen a ser apel·lats 'de les Llebres' o 'Llebre', nom que cada vegada més anirà desplaçant el del mas, fins a convertir-se en Cal Llebre. A finals del segle XVI els Viladomiu arriben a una situació de precarietat absoluta i d'endeutament, que els obliga a vendre el domini util del mas als Montblanc. Els Montblanc van ampliar les seves possessions i van rompre noves terres. Segurament a la seva gestió patrimonial es deuen les ampliacions més costoses i espectaculars del mas. Els Montblanc van residir a la casa fins ben entrat el segle XX, quan la van abandonar per anar a viure a Berga. Hom presumeix que a la casa hi havia molta documentació familiar, avui perduda. Per altra banda, hi ha qui pensa que la branca dels Viladomiu oriünda de Vilada és la que fundà les conegudes colònies de Viladomiu Nou i Viladomiu Vell a la riba del Llobregat, però ja al segle XIX. | 42.1542200,1.9279800 | 411432 | 4667455 | 08299 | Vilada | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72398-foto-08299-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72398-foto-08299-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72398-foto-08299-22-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | La casa està derruïda i el seu deteriorament és cada vegada més ràpid. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | |||||||
| 72399 | La Peçola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pecola | SOCA (en curs: s. p). | XIV-XVIII | És una masia típica de mitjana muntanya. Es tracta d'una masia composta per un sol casal, de planta més o menys quadrada. Compta amb uns baixos, on se sobreposen un pis i unes golfes. La teulada és a doble vessant, encarada de nord a sud. La façana principal és la de migdia. S'hi poden veure unes tres finestres per planta, més una altra a sota teulada. Cap de les obertures, generalment petites, sembla tenir interès, a excepció d'una finestra al primer pis amb una gran llinda de pedra i que podria correspondre a una de les primitives (per la part interior hi ha un festejador). La resta de finestres tenen les llindes de fusta, molt senzilles. La part més antiga de l'edifici segurament és la banda de llevant, almenys així s'intueix de les ampliacions que es perfilen en l'aparell de les parets. La façana sud està totalment arrebossada amb calç, cosa que li dóna un aspecte singular, car no acostuma a ser habitual en aquesta zona. Els elements més destacables de la casa són les arcades de la part de ponent, que deuen correspondre a una ampliació del segle XVIII. Malauradament, només una és oberta a l'exterior, la resta han estat tapiades. Al costat de la casa s'hi aixeca la pallissa i alguns coberts moderns que no tenen cap mena d'interès. La casa se separa de la vella carretera de Vilada a Castell de l'Areny per un mur força alt, que en altre temps també es devia utilitzar per estabular el bestiar al costat de la casa. Actualment s'accedeix a l'interior per una porta secundària, a la banda de llevant. L'interior s'ha adaptat als temps moderns i no conserva massa elements originaris. Destaca per això, una gran llar de foc, i el forn de pa, el qual té la boca tapiada. | 08299-23 | Sector nord-est | El topònim Peçola sembla provenir de 'peciola', és a dir, 'petita peça de terra', sobre la qual es devia bastir la casa. Per aquest motiu caldria evitar les formes tan utilitzades de Passola, Pessola o Paçola. El primer esment és del 1312, quan Bernat ça Peçola va comparèixer en una visita parroquial a Sant Joan de Vilada. El 1325, Arnau Martí, procurador d'Hug de Mataplana, hi definia de nou a Guillem de la Peçola i al seu fill Bernat, demanant-los 60 sous per la remissió de la remença. Pel document es dedueix que Guillem i Bernat ja feia temps que hi vivien, ja que és una nova definició, no un establiment. Sembla que Guillem de la Peçola va poder pagar els 60 sous i el mateix any ja s'alliberà de la servitud de la remença. El 1345 també trobem a Pere de la Peçola comprant una devesa a Arnau de Prat Jussà, però a causa d'aquesta peça de terra esdevingué home propi del monestir de la Portella. Per ella pagava la tasca dels seus fruits i una punyera de blat, mesura de Berga. Sembla que, a diferència de la major part de masos, la Peçola resistí força bé la crisi dels segles XIV i XV, pogué adquirir pastures i feixes abandonades properes a la casa. Així amplià molt el seu patrimoni. Durant el segle XVI trobem els Peçola en gran nombre de transaccions i contractes, sobretot en arrendaments i parceries de bestiar. Malgrat tot, cap al segle XVII notem a disminuir el seu poder econòmic, comencen a contreure censals amb molta més freqüència i gairebé desapareixen del mercat de terres. A finals del segle XVII fins i tot es van haver d'enfrontar a la justícia baronial per no pagar els censos als quals estaven sotmesos i que devien als Boatella, senyors del castell de Roset. Al segle XVIII conservaven encara força terres, de les aconseguides segles endarrere, però cada vegada van anar reduint més el seu patrimoni. Van haver de vendre la molina serradora que tenien a la riera de Vilada i, finalment, el mas sencer. En un capbreu de 1758 la Peçola ja era en mans de Joan Picas de les Eres de Vilada. Des de llavors es convertí en una masoveria de les Eres de Vilada. Actualment la casa només s'utilitza com a habitatge i els seus arrendataris no en treballen les terres. | 42.1432600,1.9368500 | 412150 | 4666229 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72399-foto-08299-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72399-foto-08299-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72399-foto-08299-23-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Actualment la casa només s'utilitza com a habitatge i ja no s'hi porten a terme les activitats agropecuàries que durant segles l'havien caracteritzat. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||||
| 72401 | Serra de Picancel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serra-de-picancel | <p>GENERALITAT (1996: 152). SANTAMARIA (1935: passim). SOCA (en curs: s. p).</p> | L'estat de conservació és bo, però caldria controlar i delimitar el transit rodat, sobretot a les motocicletes, que causen importants erosions en els camins tradicionals. També seria convenient planificar i ordenar al màxim l'activitat silvícola, per tal que sigui compatible amb la seva conservació. | <p>És una serralada prepirinenca típica, formada per relleus conglomeràtics alternants, amb freqüència variable, amb gresos. Esdevé un flanc de divisió entre l'Alt i el Baix Berguedà, en contacte amb les conques i altiplans de la Depressió Central catalana. Aquest fet es reflecteix en els paisatges que formen aquest espai natural, fet que el diferencia de la resta d'espais de la seva subunitat. La serra és formada per relleus conglomeràtics molt trencats i valls molt tancades i profundes que han permès un excel·lent grau de conservació d'alguna de les seves raconades. La part septentrional queda força protegida de les intrusions humanes gràcies al pantà de la Baells. El paisatge és essencialment forestal i hi predominen les coníferes. Hi són especialment representats la major part de paisatges mediterranis del país de les rouredes seques (Quericion pubescentis-petraeae), sovint transformats en pinedes de pinassa (Pinus nigra) i/o pi roig (Pinus sylvestris). En alguns indrets, però, es conserven interessants bosquines mixtes de caducifolis refugiats en algunes barrancades o fondals poc alterats. De fet, el conjunt de l'espai es troba enmig dels municipis de Cercs, la Quar i Vilada. D'aquest darrer n'ocupa unes 532 ha, de les 22445 que té en total. Dintre d'aquest espai s'hi poden comptar nombroses masies i també el monestir de Sant Pere de la Portella.</p> | 08299-25 | Part medirional del terme de Vilada | <p>La serra de Picancel ha estat sempre un espai completament lligat a l'activitat humana de la zona. La documentació dels segles X i XI ja ho deixa ben palès: camins, estrades, artigues, masos... En aquesta època el territori ja estava completament delimitat i qualsevol accident geogràfic quedava consignat a la documentació amb un topònim o l'altre. Malgrat tot, enlloc no apareix el topònim Picancel, que sembla ser creat artificiosament i introduït al segle XIX. Durant la resta de l'època medieval i fins a l'actualitat l'activitat antròpica a la zona ha anat en augment i s'ha diversificat. Darrerament també és un lloc de lleure: escalades, rutes a peu, investigació... Però bàsicament manté el seu caràcter d'explotació forestal. El caràcter eminentment silvícola de l'espai fa que d'acord amb l'article 10 de la Llei 6/1988 forestal, dins del seu àmbit hi hagin de tenir prioritat la redacció de plans de producció forestal. Darrerament s'ha inclòs dins del Pla Especial d'Interès Natural. L'estat de conservació és bo, però caldria controlar i delimitar el transit rodat, sobretot a les motocicletes, que causen importants erosions en els camins tradicionals. També seria convenient planificar i ordenar al màxim l'activitat silvícola, per tal que sigui compatible amb la seva conservació.</p> | 42.1148300,1.9342600 | 411896 | 4663075 | 08299 | Vilada | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72401-foto-08299-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72401-foto-08299-25-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-06-23 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | La pràctica totalitat de l'espai és privada i de propietaris diversos. Cal esmentar també que a Vilada hi ha delimitació del sòl urbà. | 2153 | 5.1 | 1785 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 | ||||||
| 72402 | Font de Martins | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-martins | AYMAMÍ (2000: 17). SOCA (en curs: s. p). | La Font de Martins brolla de l'interior d'un espai rocós, prop de la masia la Sala. La seva aigua és conduïda per un petit canal, al llarg d'uns centenars de metres, fins a una arribar a una bassa. Tant el canal com la bassa tenen el terra i les parets aïllades amb ciment, per evitar fuites i filtracions. El canal disposa d'alguns sobreïxidors i punts reguladors del cabal. La bassa té una gran cabuda i presenta més profunditat a la banda de llevant. També alberga algunes especies de peixos, però és envoltada per una tanca per tal d'evitar l'accés del bestiar, sobretot de les vaques. Des de la bassa, l'aigua desguassa, per una tuberia coberta, al pantà de la Baells. No obstant, abans d'arribar a l'embassament, l'aigua surt a l'exterior en arribar al molí de la Sala, on és reconduïda amb finalitats ornamentals. L'aigua d'aquesta font és potable i força gent s'hi arriba per proveir-se'n. L'indret és tranquil i constantment netejat, cosa que el converteix en un espai molt atractiu. | 08299-26 | Antiga parròquia de Santa Maria de la Baells | L'aprofitament de l'aigua de Martins de ben segur és d'època medieval. La seva aigua permetia fer funcionar el petit molinet de Martins, el Molí de la Sala i Serradora de la Baells respectivament, però en èpoques diverses. Tanmateix, la canalització i embassament de l'aigua en sentit transversal, que desvia el seu curs vertical, més o menys natural, és força recent. L'actual infrastructura data de 1934, quan Teodor Miralles va construïr una central hidroelèctica que n'aprofitava l'aigua. La central es trobava prop del curs del riu Merdançol i actualment resta negada per les aigües del pantà de la Baells. La central ja deixà de funcionar abans de la construcció de l'embassament i, des de llavors, la canalització i la bassa es varen mantenir amb altres finalitats, sobretot pel proveïment d'aigua a les cases properes. Davant de les secades dels darrers anys, l'Ajuntament de Vilada també va plantejar fer arribar l'aigua fins al nucli urbà, però el projecte va ser posteriorment desestimat. | 42.1329900,1.8944300 | 408630 | 4665134 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72402-foto-08299-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72402-foto-08299-26-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Actualment existeix un litigi per la propietat entre els propietaris de La Sala (Ramon Orriols Puigcasas) i del Molí de La Sala (Ramon Rotllan Olivella). | 85 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2024-04-27 05:28 |
Estadístiques 2024
Patrimoni cultural
Mitjana 2024: 153,29 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml